Issuu on Google+

els camins de la innovaci贸

falla moss茅n sorell corona 2008


El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per la promoció de l’ús del valencià.


els camins de la innovaci贸

falla moss茅n sorell corona 2008


LA NIT (ABANS) DE SANT JOSEP Traginàvem la por de mascles i femelles

o només el traüll de mans volent encendre traques com els xics grans, o disparar castells,

anar a despertar el veïnat amb trons. Volíem dormir poc, trastejar al casal, ajudar a les dones que feien xocolate, llevar del mig cadires i taules per al ball,

embastar els ninots i estovar bé l’arena. No teníem cap pressa de veure-los cremar,

car molava molt més vetlar tota la nit incandescent del díhuit, embriacs de cohets.

Anàvem alterats amb cafeïna amb gas escolant temps abans de l’hora de l’arròs nebulós que cuinaven abans d’eixir el sol. Furtàvem a grapats cacaus que rossegàvem insistentment desperts fins que l’ombra materna

aplacava l’espit i oblidàvem el foc. Maleíem esclats en sentir-los al llit, eixíem al carrer amb la brusa i la son, saquejàvem els trons, conqueríem el foc.

Pau Sif


els camins de la innovació

Llibre Falla Mossén Sorell-Corona 2008 © D’esta edició Associació Cultural Falla Mossén Sorell-Corona

Edita

Falla Mossén Sorell-Corona

Coordinació

Fernando Morales Checa i Rubén Tello Sánchez

Assessorament

Carlos Tomás Fortea i Miguel Ángel Pérez Olmos

Disseny de l’edició

Fernando Morales Checa

Correcció lingüística

Rubén Tello Sánchez

Col·laboradors

Alfredo Ruiz, Anna Ruiz, Pau Sif, Verónica Noguera, Raül Hernàndez, J.Martínez, Jesús Peris, Albert Poveda, Tono Herrero, Josep Vicent Bergón, Armando Serra, Alícia Cerveró, Ramón Andújar, Salvador Chorro, Ignasi Núñez, Manolo Martín Huguet, Daniel Jiménez Zafrilla, Alberto Ferrer García, Rafael Ferrando Lucas, Manuela Trasobares, Federico Felici, José L. García Nadal, Marisa Falcó.

Publicitat

Impressió: itres S.L. ISBN:

David Chisbert Tarazona


introducció a Falla Mossén Sorell-Corona

L

direccions diferents a les de la majoria,

amb l’autor, l’artista, més esperat del

presenta Els Camins de la In-

que preferien continuar en comptes de

panorama de l’art efímer. S’acomiadà

novació. El títol exacte hauria

parar-se, que front a la comoditat i la

temporalment i hui participa de la nos-

estat, no obstant, Els Camins.

relaxació es mantenien vius, lluitadors i

tra manera d’entendre l’art faller. Alfre-

Perquè caminar és l’única cosa clara

fidels a la seua pròpia manera d’enten-

do Ruiz proposa un projecte per obrir

que deixa patent qualsevol expressió

dre el món. Eixe estil de falles va estar

portes, no tancar-les, permetre l’en-

artística. Cada persona amb inquietud,

en auge i creix al llarg de les últimes

trada d’aires renovats; amb sentiment

des de la seua individualitat, inicia un

dècades. Falles personals, falles d’au-

i actitud. Idea exempta de crítica, però

camí. Bé perquè troba que és necessa-

tor, falles d’estil nou i caràcter, falles

no d’intenció. Alfredo Ruiz, acompanyat

ri, bé perquè és convenient, bé perquè li

compromeses amb la societat que les

de la seua filla Anna, l’artista de la falla

naix de l’ànima. I el camí sempre l’obri

contempla, falles diferents. S’establix i

infantil, ens presenten la falca roja que

portes a l’experiment, a l’exploració i al

es crea, fins i tot, un concurs de falles

ens motivarà a continuar reflexionant.

descobriment. A totes eixes possibili-

innovadores i experimentals, per trac-

tats creatives alguns els agradà en un

tar d’incentivar l’actitud artística.

Al llarg del present llibre incitem a la divagació sobre l’expressió plàstica

moment determinat de la història de les

La comissió Mossén Sorell-Corona

concebuda com a “falla”, sobre la inno-

Falles —com en molts altres camps de

du tres anys consecutius guanyant el

vació a les falles i sobre la innovació a

conreu artístic— anomenar “innovació”.

Primer Premi del Concurs de Falles In-

l’art. I ho fem acompanyats per decla-

I el terme es quedà ahí. Amb el pas del

novadores. I el cas és que cadascuna

racions de persones que, sens dubte,

temps guanyà consistència i adeptes.

de les tres falles guardonares han sigut

ficaren al seu moment una xicoteta fal-

Dins el món de les falles algú es va

absolutament diferents. Diferents i per-

ca perquè no es tancara la porta i poder

adonar que d’entre la multitud d’arte-

sonals. Projectes amb hàlit renovador

respirar de l’aire fresc.

sans, hi havia alguns que caminaven en

i caràcter particular. En 2008 contem


índex de continguts La innovació indeturable »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»

Pàgina 10

Quan la innovació és ser normals (la literatura) »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 12 La innovació teatral als corrents actuals »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 15

Desautomatitzar-se o morir »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»

Pàgina 21

Entre la innovació i el desànim (les Fogueres) »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 25 Falles. La necessària i lenta renovació »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 28 Sendes cap a la ‘innovació’ »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 30 Falles sense ninots »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 33

Falles i Art. 40 anys transitant per la frontera »»»»»»»»»»»»»»»»»»» Converses amb caminants

Pàgina 35

»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 43

L’evolució de l’artista »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 77

L’evolució de l’obra

»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 85

Alfredo Ruiz. Biografia »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 94 Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig »»»»»»»»»»» Pàgina 98

Alfredo Ruiz i el meu interés per les falles »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Motivacions

Pàgina 102

»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 109

Comissió Mossén Sorell-Corona 2008 »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 111


La innovació indeturable Al voltant dels avanços en l’art VERÓNICA NOGUERA*

plataforma a la lliure creació artística.

’art és llibertat. L’art és crea-

L

testimonial. Els paisatges bucòlics per-

ció. Partim d’eixes idees. Són

deren el seu sentit amb el desenvolupa-

El filòsof Walter Benjamin (1892-

dos afirmacions innegables

ment dels nuclis industrials i començà

1940) fou un dels grans defensors de

que es poden consentir en

una recerca de la bellesa en el marc de

la innovació artística. Deia que les re-

una conversa al voltant del fenomen ar-

la ciutat. Els gravats deixaren de repro-

produccions pictòriques de les coses

tístic, de l’art concebut com a objecte

duir-se quan milloraren les tècniques

eren millors que les fotografies, perquè

d’estudi en si mateix. El que diferencia

d’impremta. Hui en dia, la tecnologia

la pintura guardava una característica

l’art a l’artesania només és la capaci-

informàtica i internet s’han convertit

que denominà “aura”. Però, així i tot, vol-

tat de creació. L’artesà crea a partir de

també en plataforma artística. Perquè

gué defensar l’aparició de la tècnica fo-

paràmetres establerts, rutinaris i tra-

qualsevol mitjà és apte per servir de

togràfica, recolzant-se en què la pèrdua

dicionals, diguem-ne que ‘crea’ en el

d’eixe “aura” no era negativa. Argumen-

sentit de ‘fabrica’. L’artista crea a partir

tava que la fotografia i el cinema fóren

de la seua imaginació, de l’interés per

nous sistemes per fer art de manera

endinsar-se en el coneixement i en els

més democràtica, perquè tothom po-

llenguatges aliens als que es coneixen.

dria reconéixer (llegir) la realitat ajustada a la seua percepció (llenguatge).

L’art, la necessitat de crear, naix per voluntat i actitud. L’artesania naix per

Com va pronosticar Benjamin, l’ex-

demanda del mercat. L’art ha vist al

pansió de la tècnica i l’aparició d’artis-

llarg de la seua història com s’ha hagut

tes que feien ús de la fotografia com a

d’adaptar als temps. El retrat pictòric

ferramenta prioritària esdevingué una

es devaluà amb la invenció de la foto-

reaparició de l’aura emocional del que

grafia, i va haver d’optar per nous for-

parlava el filòsof. Doncs va ser a les

mats, per un expressionisme que contara alguna cosa més d’allò purament

/ 10 /

Espectadora observant un quadre minimalista al centre MoMA de Nova York.

primeres dècades del segle XX quan alguns fotògrafs donaren un enfocament


de cap manera podria vendre’s. Dins el context en què es col·loca esta reflexió, les falles de València, és també exemplificatiu de com esta tipologia d’art, efímer i públic, planteja similituds amb l’art de l’escultura pública o dels happenings artístics. Així com també recorda les instal·lacions de l’artista búlgar Christo. Totes les possibilitats artístiques s’han constituït fonamentant-se en un Instal·lació de l’artista Christo. The Umbrellas, ubicada en terres de California i al Japó en l’any 1991.

avanç tècnic, per tant innovant. Solament innovant, experimentant, s’han

més creatiu al tractament de les obres

la música, per exemple, la capacitat de

pogut establir els cànons que han mar-

fotogràfiques. Amb el pas del temps ha-

l’artista més pobre es done a conéixer

cat les èpoques, escoles i moviments. I,

via deixat de ser només un utensili per

a tot el món.

queda clar, tan sols innovant, recercant

passar a configurar un llenguatge més.

Perquè també al llarg de la història

allò nou i original, l’art dóna passos

I així ha passat progressivament

ha hagut qui ha pensat que l’art és no-

cap avant. Aturar-se en un estil, en un

amb l’art. Front als detractors de la tec-

més un mercat on tot es compra i es

criteri, en una metodologia inventada i

nologia l’art a furtat la concepció utili-

ven. Que l’èxit de la creació depén no-

convencional, és deixar de fer art, i pas-

tària del desenvolupament tecnològic

més del preu que l’espectador-compra-

sar a l’àmbit de l’artesania. Esta teoria

per convertir-lo en plataformes d’ex-

dor d’art està dispost a pagar per ella.

pot ser revocada al nomenar centenars

pressió plàstica. Avui en dia és conegut

Però eixa idea s’afonà ja fa un segle. Se-

d’artistes, com Mondrian, Van Gogh o

el valor de la imatge en moviment com

gurament quan Duchamp, mitjançant

Picasso, que després de descobrir un

a video-art, la capacitat d’interacció de

el procés que els teòrics anomenaren

llenguatge continuaren conreant-lo al

l’espectador i la ciutat amb l’obra en

ready-made (o objet trouvé) seleccio-

llarg la seua trajectòria. Però clar, ells

els performances i les instal·lacions.

nà un urinari i el ficà en una exposició

tingueren la llum d’inventar una estèti-

També la xarxa d’internet ha guanyat

amb el títol Font. Els mecanismes de

ca original, diferent, identificable i ober-

un protagonisme cultural com a àmbit

fer art perdien valor, i guanyava la capa-

ta a la comunicació i l’evolució. Al meu

d’experimentació creativa; són moltes

citat lliure de l’artista per seccionar la

parer, eixe és principal requisit que es

les intervencions que s’estan fent per

realitat i convertir-la en objecte artístic.

pot demanar a un geni.

convertir el www en una autèntica ga-

Molt més evident va ser el cas del ma-

leria d’art. És més, este sistema ha po-

trimoni Christo i Jeanne-Claude, que

tenciat que tant en l’art plàstic com en

feren art primordialment efímer i que

*Verónica Noguera és llicenciada en Belles Arts i prepara una tesi doctoral sobre vídeo-art.

\ 11 \


Quan la novetat és ser normals Apunts sobre la innovació literària RAÜL HERNÁNDEZ*

i ha qui opina, no sense

H

sospitar que l’activitat literària (o sim-

gua i reconstruïen l’espai cultural que

raó, que la novetat, entesa

plement lectora) ha estat durant se-

els pertocava al costat dels escriptors

com a fenomen no vist i no

gles una extravagància puntual entre

balears i catalans. Doble –o triple- no-

registrat abans pels sentits

els aborígens d’aquestes terres. Com a

vetat, doncs: els valencians escrivien, i

humans, és metafísicament impossible

símptoma revelador, l’adjectiu “sabut”

ho feien amb una producció moderna,

en literatura. Potser l’encertava el ma-

ha acabat esdevenint un insult i una

amb les mateixes tècniques i estils que

ximalista quan va sentenciar que entre

burla en la nostra parla popular.

s’havien consagrat a les literatures normals, coincidint amb les generacions

Homer i la Bíblia ja havia quedat tot escrit. És una percepció que els prurits romàntics van transformar en angoixa, bo i deixant-la a la posteritat sota aquesta espècie: els lletraferits conscients m’entendran i em perdonaran la pedanteria. D’altres, abusius, s’obstinen a identifi-

« En la literatura valenciana, tota la innovació del segle XX no es mesura en quantitats de vers lliure, sinó en normalitats »

coetànies de fora de l’espai regnícola estricte. No sabríem encara descriure amb precisió fins a quin punt la societat valenciana ha aconseguit resistir victoriosa aquest impuls cultural, o de quines maneres concretes la institucionalit-

car innovació amb una estreta nòmina de tècniques o estratègies aportades

Per tant, no estranya gens que l’es-

zació parcial del fet literari l’ha ajudat

per les avantguardes del segle passat:

clat creatiu dels 70 a València, acom-

o perjudicat. El cas, no obstant, no és

galdosa novetat, si es repeteix des de fa

panyant les darreries del franquisme

aquest. Érem i som tan pobrets que ens

vuitanta anys. Nosaltres els valencians,

i els anys de la campanya terrorista

basta de tenir una línia ininterrompuda

però, ens hem de conformar a conside-

patrocinada que fou la infame Batalla,

d’autors normals, encara que el perso-

rar el cas des de perspectives menys

resultàs una novetat fascinadora: per

nal ni els llegesca ni els intuesca. Fet i

transcendents i sempre urgentíssimes.

primera volta des de feia segles, els

fet, insistim, això fou i en això consistí la

Aculturats en tots els sentits, i en-

escriptors valencians es reintegraven

vera novetat dels versos de Piera, Pérez

cara amb inquina, fins i tot podríem

amb força considerable a la pròpia llen-

Muntaner, Navarro, Jàfer… O les pràc-

/ 12 /


tiques narratives de Lozano, Fabregat

uns moviments literaris contemporanis

o l’Isa Tròlec. O l’esclat dels seniores:

de volada. Hi ha, ací o allà, alguna fi-

del venerable Estellés, de Valor, de Car-

gura aïllada; que en reduir-les lingüís-

melina Sánchez Cutillas. O l’èxit dels

ticament a penes són uns quants ver-

Pavesos i d’Al Tall, en una generació on

sets de Lorente i quatre ratlles més. La

haurien d’haver triomfat els epígons de

guerra afonà les esperances d’un inici,

Bowie: tanta i tan gran novetat era el fet

no tant les realitats. Som un poble, en resum, acabat de

de retrobar-nos! Fixem, per tant, un acord: en la lite-

nàixer o nét d’una morta-viva. Reconéi-

ratura valenciana, tota la innovació del

xer-nos i reconéixer el nostre llinatge

segle XX no es mesura en quantitats de

continua sent l’acte màxim de provo-

vers lliure, de paraules en llibertat, de

cació que es pot somiar a València;

cal·ligrames, de sextines brossianes, de

una actitud avantguardista i agosara-

realismes bruts, de nouveauromanismes, de collages, d’imatges oníriques.

L’home que plantava arbres, Serrans, 2007. Les falles s’han ajudat de la literatura des de sempre.

da, digna fins i tot del millor dadá. Més encara, quan hom accepta, observa, admira, segueix, s’inclou en la línia dels

Es mesura en normalitats. I el fil de normalitats, a pesar de figures indivi-

rències, que avui el País Valencià puga

precedents: això ja és sumar traïció

duals tan admirables com Carles Sal-

ser, si més no en precari, un país amb

a la traïció, arrogància a l’arrogància

vador, tan sols comença després de la

un “món cultural”. Considerem el cas

de ser conscients del pecat original i

guerra civil. Els primers a recuperar-se

de Josep Iborra (per no haver de reite-

a pesar d’això esdevenir contumaços.

i observar la necessitat d’aggiornamen-

rar exemples potser massa coneguts)

D’aquests contumaços, per sort, en te-

to i actuació sistemàtica pertanyen a

creador de notable volada en els anys

nim uns quants. Hui ja se senten les pa-

la generació perduda i sacrificada que

més durs (l’únic amb una obra narra-

raules dels nostres “novíssims”, a tres

s’inicià en la immediata postguerra. No

tiva “moderna”, al dia) i després crític

generacions de distància, com l’Àngels

cal repetir la nòmina: Casp, Adlert, Fus-

militant, sens dubte l’analista més lúcid

Gregori, Pau Sif, Rubén Luzón, Isabel

ter, Sanchis Guarner, Iborra… etc etc.

del panorama literari valencià: també

Garcia-Canet. S’entesten en aquesta

Des de Torre fins a Gorg o les antologi-

inspirador, guia, fins i tot conspirador

novetat nostra. Només ens queda es-

es poètiques universitàries, és aquesta

en benefici sempre de la cultura.

perar que, aquesta volta si més no, no-

generació, en tots els fronts, la dels ve-

Al País Valencià, doncs, aquests són

ritables novatores del segle. De forma

els nostres pares. I no per raons d’im-

directa o indirecta, fan possible amb el

mediatesa i prou. Comparat amb Ca-

seu exemple, la seua guia o simplement

talunya i les Balears, les lletres valen-

amb el fet d’existir en tant que refe-

cianes no han tingut una Renaixença ni

víssim no sia sinònim de darrer o post mortem.

*Raül Hernàndez és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València.

\ 13 \


Falla Elegia, Alfredo Ruiz en 1998. Plantada a la Plaça de Santa Úrsula, (comissió Quart-Palomar).

/ 14 /


La innovació teatral als corrents actuals J.MARTÍNEZ*

’han cremat ja molts tea-

S

se seguiran cremant teatres! Tot i que

madeixa de llana), podríem dir que es

tres! La societat, el món...

ara sembla que això de cremar teatres

caracteritza per:

són diferents. No som el ma-

està obsolet; ara, alguns, s’innunden!

teix que a aquella Grècia de

Potser forme part d’algun tipus d’in-

gla general, prou alt, estable, pacífic

Sófocles, ni el mateix que al segle XVI i

novació teatral. Per descomptat s’ha

i passiu, en comparació a altres èpo-

XVII, l’arximitificat Segle d’Or Espanyol,

de reconèixer la part original que con-

ques. Això provoca que els mateixos

com tampoc estem al mateix punt que

té este corrent iniciat des de València,

creadors, molts cops estan alienats i

al segle XX. El temps no s’atura, els hu-

canviar el foc per l’aigua (dos elements

no saben ni contra qui lluiten ni contra

mans no s’aturen. Anem evolucionant,

molt arrelats a la tradició valenciana).

què. Normalment, els sectors despla-

canviant, s’estableixen noves formes, es trenquen i se’n creen de noves, es prenen nous prismes... L’home és un ser que aprèn, investiga i prova per saber cada cop més. Per eixa virtud som el que som (i qui sap si això ens duu algun dia a la destrucció). Les formes teatrals també han anat

VIURE

UN MOMENT DE BENESTAR,

per re-

çats, els individus marginats, resulten

« La innovació ha fet que la societat, el govern i la justícia s’hagen sentit maltractats, fins i tot, amenaçats »

evolucionant paral·lelament amb la so-

el blanc perfecte per les temàtiques artístiques i acaben convertint-se en protagonistes que, sense afany de traure’ls el valor reivindicatiu i de denúncia de desigualtat que tenen, en molts casos, eixos individus marginats, esdevenen l’element exòtic i atractiu que l’art posa de manifest.

cietat. S’han anat introduint noves con-

Com he apuntat, no es pot deslli-

cepcions, nous codis, nous recursos. I

gar l’art del context social i humà que

permet desenvolupar una immediatesa

així continuarà fins que el teatre deixe

envolta els creadors. I ara ja estem al

i una perfecció i millora dels productes

d’existir (i pot arribar!, recordem la hi-

segle XXI. També a València. La socie-

i processos immensament útil. D’allò

vernació de l’època romana fins els Au-

tat actual, la nostra, l’ occidental (i dei-

més ressenyable podríem exposar com

tos Sacramentales). Però mentrestant

xem-ho ací per no ficar-nos dins una

l’àmbit de la comunicació fa possible la

TINDRE

A L’ABAST UNA TECNOLOGIA

que

\ 15 \


interrelació mundial constant (de fet,

Estos tres aspectes, així com molts

maltractats, menyspreats i, fins i tot,

cada peça que es mou a un racó del món,

d’altres col·laterals, ens dibuixa una so-

amenaçats. Potser siga bo posar alguns

influix sobre la del costat, provocant un

cietat i ens col·loca, davant de tots i ca-

“trencadors” damunt la taula com Schi-

efecte dominó permanent). També cal

dascú de nosaltres, un prisma que ens

ller, Strindberg o Beckett (amb el seu

ressenyar les tecnologies audiovisuals

fa veure i percebre tot el que se’ns pre-

gran Tot esperant Godot). Recordem

(dos sentits que han pres molta impor-

senta d’una manera concreta, la mane-

també les anecdotes de Beaumarchais

tància darrerament, en especial el que

ra amb què percebem el nostre entorn,

i l’aldarull que va provocar Les noces

afecta a la imatge, en detriment, sobre-

l’entorn de cadascú, el nostre món.

de Fígaro, poc abans de la pressa de la

tot, de l’olfacte i del tacte; en el gust no

Com vestim, en què treballem i perquè,

Bastille, així com la creació de Nijinski,

entrarem, que encara caurem en la pa-

com pensem, què fem del nostre temps,

en el terreny de la dansa, amb L’apres-

ella). I també és ressenyable el disseny

com anem fent la nostra vida, perquè

midi d’un faune (amb el seu bot mític),

espacial d’ambients i objectes, possible

lluitem, de què ens alegrem, què ens

que va produir un dels rebomboris més

gràcies a la tecnologia industrial i a l’en-

dol... Tot passa pel que l’entorn social

grans que s’han vist mai als escenaris

giny creatiu, i vinculat, una volta més, a

ens marca. La nostra mare ens parix i

de Paris.

la percepció visual.

l’entorn social ens redissenya (i més en

EXPERIMENTAR

UNA BARREJA ÈTNICA,

lin-

una societat com la d’ara).

través del turisme i els negocis per un costat, i per la recerca d’oportunitats per sobreviure per un altre, barreja individus de totes les arrels imaginables,

l’Art Dramàtic no es redueix només a parir obres innovadores, sinó que molts

güística i cultural, a tot el món, sense precedents. Als països occidentals, a

L’aportació dels grans creadors de

« Aristòtil va iniciar la teoria dramàtica classificant com s’havien de fer les comèdies i tragèdies »

d’ells anaven més lluny. Tractaven d’aportar noves teories de la interpretació i la posada en escena, apostaven per noves maneres de fer teatre. Va ser Aristòtil qui, d’alguna manera, va iniciar la teoria dramàtica, en classi-

tant a capitals com a pobles menuts.

ficar com s’havien de fer les comèdies

Sens dubte a l’Occident, el collage ètnic se’ns escapa de les mans a tots. És evi-

D’ON ES VE

(llibre desgraciadament perdut) i les

dent que anem cap a una nova societat,

Per saber el “cap on es va” és necessari

tragèdies (per sort este sí que el tenim),

que d’ací a dos-cents anys estarà, segu-

saber el “d’on es ve” i el “on s’està. La

perquè resultaren perfectes.

rament, estabilitzada. Per descomptat

innovació, en molts casos, ha suposat

També, un cop arrancat de nou el

que l’impacte social i cultural ha assolit

un trencament radical de formes i/o

teatre, després de l’Edat Mitjana, la

una magnitud que trobe enriquidora en

continguts del teatre que es venia fent

manera de fer de la Commedia dell’arte

molts aspectes, però també perillosa

fins aleshores. I en alguns casos, eixe

va influenciar molt en tot el teatre oc-

en altres, com la preservació dels valors

trencament, ha provocat que la socie-

cidental. De fet es poden trobar molts

autòctons.

tat, el govern i la justícia s’hagen sentit

pararl·lelismes amb la Commedia dins

/ 16 /


de Goldoni, Lope de Vega, Moliere o,

i, per a ell, definitiva, del mateix Sta-

na”. Com a models més propers tenim

inclús, evidentment, Dario Fo, així com

nislavski); Brecht (amb el seu tremen-

la Sala Petita del Teatre Nacional de Ca-

també en molts muntatges actuals.

dament interessant teatre èpic, en el

talunya, el Teatre Lliure (les dues sales)

Molts tenen trets d’aquella interpreta-

que s’endisnava dins la psicologia de

de Barcelona, o el Teatre El Micalet que,

ció, personatges, situacions, ritme...

l’espectador i tractava de manipular els

tot i ser menut, és l’espai més modern

Diderot va proposar un salt impor-

seus estats d’atenció i alerta durant la

de València (llàstima que les seues pro-

tant en la interpretació (tot i que no

representació per tal que reflexionara

postes no estiguen al mateix nivell).

estava lluny de cap dels teòrics –en de-

sobre l’home i la societat en que vivia);

Llance un clam per no caure en errors

finitiva tots apel·len a la versemblança-,

o el recent Peter Brook (amb la concep-

garrafals arquitectònics i tècnics que

també Shakespeare en la seua incurs-

ció d’un espai nu i el protagonisme ab-

s’han comés i es seguixen cometent en

sió en la teoria dramàtica que va fer

solut de l’actor).

els edificis destinats a representacions

dins “Hamlet”).

« Al mateix temps que evoluciona el teatre, ho fa l’espai escènic. El teatre a la italiana ha quedat obsolet »

I ja que he tret el tema de l’espai

d’espectacles, i ací ben a prop en tenim

escènic, també és important observar

de grans exemples, que a banda de ser

l’evolució de la “sala teatral”. Ho comen-

obstinadament cars (i això ho paguem

te perquè dóna la sensació que el teatre

entre tots), a banda són fiascos tècnics.

a la italiana és el que s’està imposant en

Els teatres són per fer teatre (com tam-

les noves construccions d’edificis tea-

bé dansa i altres espectacles escènics),

trals, perquè és bonic i fa patxoca. I, en

no per fer bonic i fardar.

canvi, està totalment obsolet. Una cosa Entre els grans teòrics, al segle XX,

és que preservem The Globe a Londres,

ON S’ESTÀ

trobem a Meyerhold (un autèntic geni

o aquells teatres tipus trinquet a Fran-

En trobem d’altres teòrics del teatre al

del cos i de l’espai, assassinat massa

ça, o els Corrales de Comedias a Espa-

segle XX, com Artaud, Grotowski, Bar-

prematurament, com Lorca –qui sap

nya, o el mateix teatre de Sagunt, com

ba, Kantor, Marceau, Ducroix, Lecocq...

on hagueren arribat i què ens hague-

a memòria històrica, com a patrimoni,

però amb la intenció de sintetitzar po-

ren regalat estos dos mestres-); Sta-

i que se’n facen activitats, representa-

dríem extraure una sèrie de caracte-

nislavski (cal ressenyar que poc abans

cions...

rístiques del teatre que s’ha fet i s’està

de morir va contradir gran part de tota

Això és molt positiu des del punt de

fent, és a dir el “on s’està” (torne a repe-

la seua obra i va redefinir la seua teo-

vista de la gestió cultural. Però d’ahí a

tir que a València palpem molt de refiló

ria teatral, cosa que, sembla, no saben

que els arquitectes i governs no vegen

tot açò, i només trobem xicotets indicis

moltes escoles d’actors, que prenen

que els espais teatrals polivalents són

d’un teatre actual i modern):

indiscriminadament el batejat “mètode

ja una realitat i una necessitat per les

El primer tret important és que es

Stanislavski”, se’l fan a la seua manera,

arts escèniques, demostra que encara

partix de la vivència pròpia, d’una vivèn-

passant-se pel “forro” la teoria última

estan pensant amb el “truco de la alace-

cia en primera persona, directa. Això

\ 17 \


en altres camps artítics també es pal-

en els seus muntatges; és possible

espectacles arriscats, la frontera en-

pa (en música el Hip Hop, en literatura

que haja sigut un dels productors més

tre dansa, teatre, dansa-teatre i teatre

Bukowski...). Podem encumbrar Alfred

grans de la història.

gestual es difumina de tal manera que

Jarry, l’Odin Teatret, el Living Theater...

Incorporació de codis de diferents

s’arriba a confondre la disciplina artísti-

(actualment, Teatro dell ariette segui-

ètinies. Això és molt visible al món de

ca de l’espectacle. Però malgrat que les

xen un estil de vida artística semblant).

la dansa contemporània, on s’ha inves-

obres més comercials sempre tenen un

Es este sentit, els actuals monòlegs de

tigat molt més en este camp, barrejant

espai o alguna escena més corporal i

show resulten molt avantguardistes!!

ètnies i cultures als nostres escenaris..

gestual, com hem pogut veure fa poc a

La participació del públic, la impro-

Peter Brook, per exemple, en el seu

“Gosses” d’Albena, sens dubte el teatre

visació, la implicació de l’atzar... Este

repartiment d’actors té el segell d’un

gestual més pur encara no ha trobat el

tret gira en torn a l’ací i l’ara del teatre,

elenc multiètnic. En altres arts obser-

seu espai comercial i, en canvi, és un

l’art irrepetible, únic i efímer. Exponents

vem la barreja d’estils de diferents pro-

camp molt atractiu i que quasi sempre

clars n’eren els dadaístes, com tam-

cedències i arrels, com en la música.

té una factura molt agraïda. Només companyies de caire còmic com Vol-

bé Bertold Brecht, en un altre plànol. El Living Theater potser la companyia que més projecció i trascendència li va donar. I les performances i happenings són altres formes artístiques que es recolzen en la participació i provocació

« La companyia The Living Theater, amb prou projecció, realitza happenings provocatius i participatius »

Ras, Yllana o Tricicle han pogut creuar la línea d’allò desconegut i situar-se en els circuits de masses. Tant de bo estes masses tingueren accés a muntatges de Marcel·lí Antúnez (dels números ú en quant a treball amb

directa (dic es recolzen perquè se’n seguixen presentant sota una aureola de

La implicació del cos i la gestualitat

tecnologia teatral), la companyia Flöz-

modernitat, quan van nàixer pels anys

en les propostes és un distintiu in cres-

Teatro Delusio (amb un treball de màs-

50!).

cendo en el teatre que es ve fent des de

cares excepcional), o l’últim treball de

La barreja de diferents disciplines ar-

principis del segle XX. Potser ens sonen

Peter Handke, L’hora en que no sabíem

tístiques com la dansa, el teatre, el circ,

més els noms de Chaplin o Keaton, que

res els uns dels altres (una obra que si-

la música, la tecnologia audiovisual, les

van traspassar a la pantalla, però els

tua l’acció a una plaça on, simplement,

arts plàstiques. Trobem com el senyor

Lecocq, Ducroix i Marceau han estat els

passa i passeja gent, persones).

Diaghilev i Les ballets ruses, a princi-

motors de tot un seguit de tècniques i

pis de segle XX, van donar un impuls

formes de fer teatre molt particulars.

Tractament de la forma estètica de forma que resulte visualment molt cap-

abismal a la dansa connectant totes les

Amb el temps, els creadors han

tivadora als ulls, tot aportant una visió

arts al voltant d’ella. Els millors músics,

anat incorporant l’aspecte corporal als

límit i cruel de la realitat. Per la nostra

pintors, escenògrafs, coreògrafs, direc-

muntatges i cada cop té una presència

zona destaquen les propostes d’Els

tors i ballarins participaren activament

més clara. I tant és així, que en alguns

Joglars (sens dubte la companyia que

/ 18 /


tenim més a la vora que més aporta-

apareix una nova forma de concebre el

interactivitat que implica diàleg i una

cions ha fet al teatre i que més paral-

teatre i la posada en escena, donant-li

transformació material produïda per

lelament ha caminat juntament amb el

força a la forma interdisciplinar.

ells, com a subjectes actius que propo-

Living Theater i l’Odin Teatret); així com

Però el que encara escapa fins i tot

sen, configuren i reconfiguren simbòl-

també Calixto Bieito (més o menys en-

a estos autors són dos grans trets ex-

lica i materialment l’escena. Es desafia

certat, més venerat o més odiat, però

posats per l’actual teòric Patrice Pavis.

la passivitat i estatisme de l’espectador.

sempre arriscat, sempre provocador i

Segons ell, el teatre del present cap al

El món actual està ple d’interactivitat,

mai indiferent). A fora hauríem d’anar

futur, es caracteritza per:

recolzat, en gran mesura, pels avanços

cap a França o Alemanya, on gran part

La incorporació de les noves i últi-

informàtics. La clau: la comunicació, el

de les companyies hi posen als seus

mes tecnologies dins els escenaris. No

diàleg. L’objectiu: la personalització ar-

muntatges una dosi d’estètica personal

només a nivell de la posada en escena,

títica de cada individu, convertir-lo en

considerable. Si algun cop voleu veure

sinó també en l’escriptura. “El telèfon,

protagonista, en partícep del que viu.

teatre estèticament diferent viatgeu

el cinema, el video, la fotografia, l’ordi-

a Alemanya a veure el festival Euro-

nador...”, com també els sistemes d’ori-

Scene de Leipzig, on podreu trobar les

entació moderns, noves maneres de

compayies i propostes més arriscades

comunicació, nous aparells... “fa que

d’Europa.

percebem la realitat d’una altra manera”. Els recursos tecnològics obrin un

« El món actual està ple d’interactivitat, recolzat pels avanços informàtics. La clau: la comunicació, el diàleg »

CAP ON ES VA

camp d’innovació i investigació escè-

Però si ens endinsem en el “cap on

nica molt important. I no es limita a la

anem”, la cosa es complica més per dos

típica pantalla de projecció d’imatges ni

I per últim, cal fer esment d’un

motius. El primer perquè els prestidigi-

als tracks de so (això ja fa anys que ho

corrent dramatúrgic que està desen-

tadors normalment no en saben massa

tenim apamat). Ara podem anar molt

volupant amb gran eficàcia Roland

de teatre, es dediquen més a partici-

més lluny. Infinitament més.

Schimmelpfennig (a València, que jo

par en programes cutres, fent el freak,

I per la implicació de l’espectador fins

en sàpiga, només se n’ha fet d’ell una

o programes de tarot a les tantes del

a tal punt que matissa les noves obres

lectura dramatitzada). Este autor de-

matí. I el segon per l’ampli ventall de re-

de teatre en 2 seccions: la partitura (la

senvolupa històries subtils, fugint de

cursos, experiències, influències, con-

que pertany a la notació) i la subparti-

l’espectacularitat, i apropant-se a les

fluències que tots els creadors tenen

tura (que és la part que més implica a

possibilitats creatives i imaginatives

a l’abast actualment. Amb tot, podem

l’espectador). Les últimes innovacions

que té el teatre (ens hem plantejat algu-

parlar d’autors de teatre de present i

dramatúrgiques en el terreny teatral

na volta com dibuixava Shakespeare les

futur, que trenquen, en molts casos,

plantegen el públic com espectadors

múltiples escenes de la seua obra a un

el sentit d’argument i de personatge, i

transformats en “inter-actors”, amb una

teatret com The Globe i sense diners?).

\ 19 \


Schimmelpfennig introduix noves for-

t’asseguren una qualitat mínima (i no

Elies Barberà; per sort ja ha tornat una

mes de narrar, noves formes d’interpre-

dic de contingut, sinó d’interpretació i

actriu valenciana per descobrir, Estel·la

tar. Els actors instal·len, juguen el seu

posada en escena).

Martínez.

rol, però també els dels altres. Les ca-

Però la gran majoria de companyi-

Confiem que el tandem valencià Ja-

racteritzacions es traspasen d’un actor

es deixen molt que desitjar, en certa

cob Roger i Xavier Gilabert puga dur a

a un altre, de manera que els actors, a

manera perquè moltes arranquen de

terme les seues propostes i, poc a poc,

més d’actuar entre sí, personifiquen els

l’amateurisme i cursets, i això es nota.

anar fent-se un camí dins les arts escè-

mateixos rols i també els pensaments

Però, és clar, l’única escola que podria

niques de València, són dos valors per

dels demés. L’actor s’endinsa en les di-

ser bona, l’oficial, l’ESAD, està dividi-

potenciar. I confiem, també, que Pau

ferents accions i actituds per a narrar

da per dins amb conflictes polítics in-

Pons no es perda per un camí comer-

una història en la que els trencaments

terns… Com podem fer eixir bons ac-

cial i El pont flotant puga aprofundir en

d’acció, de temps, d’espai, de personat-

tors i actrius valencians?

un teatre més innovador, com també la

ge… suponen punts essencials d’eixe tipus de teatre.

És una llàstima que MOMA, rovell de grans artistes i agents teatrals, desa-

Companyia Ferroviaria, ara que tenen a la gran Isabel Úbeda entre ells.

pareixera, i més llàstima em dóna que

I per últim, confiem que el creador

EL PANORAMA VALENCIÀ ACTUAL

Carles Alfaro, un creador valencià ex-

Juli Disla i l’actor i director Sergio Ca-

S’aposta per un teatre que siga, o bé

traordinari, estiga a Madrid. Com també

ballero, a banda de guanyar-se la vida

divertit i simple, o bé sostingut per les

és una llàstima que a Joaquin Candeias,

a la pantalla i participar en muntatges

formes clàssiques de teatre de text, i si

director valencià format a Berlín, no se

de tall més fàcil, els isca la vena més

l’obra té un bon vestuari, una bona es-

li oferisca carta blanca per muntar i di-

artística i creativa i puguen compaginar

cenografia i quatre cançons o sons que

rigir el que ell crega, i s’haja de guanyar

la professió amb propostes escèniques

encaixen, perfecte! El més preocupant

el pa muntant produccions que venen. I

d’avantguarda, o que aporten a la nos-

és que la majoria de produccions pati-

és penós anar al Teatre Principal i veure

tra societat alguna cosa amb substàn-

xen d’una carència de bons directors

que, a les produccions pròpies, tret de

cia i que traspasse el que ja està fet.

que sàpiguen crear, dirigir i muntar, a

les estrelles, la qualitat actoral és molt

Perquè la frase “està tot inventat” no-

més de patir d’una manca d’actors i ac-

limitada per ser actors professionals.

més la diuen persones sense creativitat

trius autèntics i ben formats amb una base sòlida.

Els artistes bons no es queden a Va-

lència, i això és un mal símptoma. Tenim

Hi ha una divisió molt marcada

a Pau Bachero, actor i creador valencià,

entre la qualitat de les produccions

i un exponent clar de cara al futur del

valencianes. Les companyies valencia-

teatre, al Canadà; a l’actor Nel·lo Nebot

nes grans, i amb prestigi, generalment

a Barcelona, com també l’actor i poeta

/ 20 /

ni idees.

*J. Martínez és llicenciat en Art Dramàtic i gestor cultural d’arts escèniques.


Desautomatitzar-se o morir JESÚS PERIS*

a més o menys un segle, un

F

crític literari rus, anomenat Viktor Sklovski, es va preguntar com funcionava la litera-

tura, perquè ens emocionava, i també perquè canviava al llarg del temps. És a dir, perquè no sempre emocionava de la mateixa manera. Pensant en aquestes coses se li va ocórrer una paraula bastant útil, “desautomatització”. Dita així sóna una miqueta extranya, a paraulota de crític literari, però en realitat és un concepte molt clar que el nostre amic Víktor va explicar molt bé. Quan parlem uns als altres utilitzem paraules i expressions que han segut utilitzades milers de vegades abans de nosaltres, milions potser. Fins i tot per tractar de comunicar els nostres sentiments més íntims utilitzem frases que

Ninot menjat per una planta carnívora. De Rafa Ferrando per a la falla Plaça de Les Dies de 2002, Carcaixent.

no són nostres, que estaven per ahí circulant abans. Inclús si se posem ro-

que hem vist al llarg de la nostra vida.

del qual passen les nostres idees, i les

màntics i utilitzem metàfores, normal-

Normalment és prou. El llenguatge és

nostres emocions, aparentment –no-

ment copiem sense voler als clàssics,

transparent aleshores, i sembla ser

més aparentment– deslligades de les

a les telenovel·les, o a les pel·lícules

simplement un mitjà, un canal a través

paraules que els dónen cos. És a dir, el

\ 21 \


llenguatge corrent surt de manera gai-

rosa, per posar un exemple evident, els

ki i els seus amics, que han passat a

rebé automàtica, o per a ser exactes,

seus lectors quedarien absolutament

la història de la literatura amb el nom

automatitzada, donat que aquest es-

trasbalsats per la novetat de la imat-

de “formalistes russos” són entre al-

tat és el resultat d’un procés anterior.

ge, però molt possiblement d’això fa

tres, les que serveixen per explicar les

literalment milers d’anys. Hui, aquesta

avantguardes històriques en literatura

LA DESAUTOMATITZACIÓ

metàfora resulta tan automatitzada

i en art en general, ja sabeu, Picas-

Doncs bé, un escriptor, un artista, no es

com dir que té uns llavis sensuals, ni

so, Miró, Mondrian, Deschamps, Ma-

pot limitar a aquest incesant manlleu,

més ni menys, amb la qual cosa un es-

perquè ell vol aconseguir transmetre la

criptor no l’utilitzarà mai, o si ho fa serà

irrepetibilitat d’una expressió individu-

amb un propòsit deliberadament cursi

al. És a dir, necesita desautomatitzar el

–pastitxe autoconscient post-modern,

llenguatge, fer-nos sentir com si fos la

Manuel Puig, per posar un exemple

primera vegada que el sentim. Això té

ben conegut- o perquè li està fent un

una doble conseqüència. D’una banda

poema a una Fallera Major i no li han

l’artista aconsegueix individualitzar el

arribat massa notícies dels últims se-

seu enunciat. D’altra, crida l’atenció

gles de literatura universal.

sobre el llenguatge, que es converteix de fet en la veritable matèria prima de l’artista, que deixa de ser canal i es converteix, no ja en objecte en si mateix, sinó en l’únic objecte possible de la literatura.

« Les falles com a llenguatge han estat obligades a automatitzar-se, a ser exactament iguals »

Aquest funcionament així descrit, fa al mateix temps que l’art no puga

És a dir. El que hui és absolutament

sinó canviar amb el temps. I no només

desautomatitzat, demà, indefectible-

és una qüestió de modes, o de proce-

ment s’haurà integrat en l’oceà d’allò

sos històrics, que també –sobre açò el

automatitzat, i els escriptors de la ge-

nostre amic Víktor tindria interessants

neració següent es veuran en l’obliga-

converses amb els seus col·legues–,

ció de cercar per ells mateixos noves

sinó sobre tot una necesitat estructu-

maneres de desautomatitzar el llen-

ral interna. O siga, per a dir-ho més clar.

guatge literari.

La primera vegada que un escriptor va

Clar, d’açò que vos estic contant fa

comparar els llavis d’una xicona a una

cent anys. Les idees de Víktor Slovs-

/ 22 /

Figura a l’obrador d’Alfredo Ruiz per a la falla Cuba-Buenos Aires de 1991, L’home anunci.


iakovski, Tzara, Breton i companyia.

literaris o paraliteraris? Doncs bé, em

És a dir, les falles com a llenguatge

Des d’aleshores ha passat molta aigua

dóna la sensació que al camp cultural

han estat obligades, quasi com a im-

per baix del pont de la literatura, i el

que configuren les falles ha passat

peratiu moral, a automatitzar-se fèrre-

que els escriptors i els artistes anirien

molta menys aigua per baix del pont.

ament, a ser exactament igual a elles

descobrint al llarg del segle XX és, per

En bona part per les especials caracte-

mateixes, i han condemnat a la perifè-

una banda, que no hi havia només una

rístiques de la seua producció, és a dir,

ria –o a l’expulsió del camp cultural– a

manera de desautomatizar l’expressió

pel seu problemàtic punt d’enunciaciò,

aquelles expresions percebudes com a

adient per a cada moment històric, i,

i per la seua especial interrelació amb

heterodoxes (el cas tan estudiat i signi-

d’altra, que arribaria un moment que

la societat valenciana per tractar-se

ficativament valorat avui en dia Ricar-

es tindria la sensació de que les mane-

d’un discurs tradicional.

do Rubert). És clar que malgrat això

res de desautomatitzar estaven exac-

han patit una evolució formal –la famo-

tament igual que el petroli o els espais

sa incorporació del cartró-pedra– però

naturals a la Comunitat Valenciana, és

molt selectiva i sempre amb la capaci-

a dir, en vies d’exhaurir-se.

tat de generar la il·lusió retrospectiva

Per això la literatura i l’art de finals

de la seua tradicionalitat. Les falles “de

dels segle XX i principis del XXI, són,

tota la vida”, en expressió ben fallera,

d’una banda, plurals i heterogènies, i

son de cartró-pedra, malgrat que açò

d’altra, perceben la història sencera

és històricament cert des de fa unes

de l’art com una mena de catàleg de

quantes dècades. A més, aquestes in-

recursos formals –en el fons tots els

novacions permetien de fet aprofundir

creadors actuals, fins els més figura-

en les regles formals cap a les que es-

tius i per suposta els més retro, son

taven tendint les falles especialment

formalistes– que es poden utilitzar o

des dels anys 40.

barrejar. No és el mateix Juan José Mi-

A Alfredo Ruíz especialment, però

llás que Boris Izaguirre, per posar dos

també a altres artistes de la seua gene-

exemples d’actualitat, ni Almudena

ració com ara Manolo Martín, crec que

Grandes que Manuel Rivas, ni Javier

se’ls pot atribuir el mèrit d’haver reeixit

Cercas que Jonathan Littell, ni Emili

en la desautomatització del llenguatge

Teixidor que Ferran Torrent.

estètic faller. És a dir, encara que amb

Fins ara, hem estat parlant d’art i

setanta o vuitanta anys de retard res-

de literatura. Què passa amb les falles,

pecte a la resta de les arts, a ells, i par-

que són art, que cada vegada ho són més, que estan plenes de discursos

Les falles de Ricardo Rubert, a la dècada dels cinquanta, se n’isqueren de la tònica general.

ticularment a Ruiz, correspon el mateix lloc a l’interior del camp cultural faller,

\ 23 \


que als avantguardistes històrics de

passà després de les avantguardes

seua pròpia marca estilística, la seua

les primeres dècades del segle XX a

artístiques. Perquè no cal oblidar que

signatura, el seu propi llenguatge estè-

la resta de l’art: aconseguiren renovar

l’avantguarda allà és antiga, és el prin-

tic, construit, perquè no, a partir d’ele-

els seus mitjans d’expressió, fer-los

cipi de l’actual llibertat creativa, de la

ments procedents d’altres disciplines

sentir com a nous als seus receptors,

pluralitat de les respostes, del goig ar-

artístiques, o també d’altres moments

i al mateix temps cridar l’atenció sobre

tístic d’explorar i barrejar les enormes

històrics del propi llenguatge estètic

el vertader objecte del seu treball, és

possibilitats històricament produides

faller. Hui, en aquest moment concret

a dir la materialitat de l’obra, de la fa-

–i també noves– de la forma, entesa

del segle XXI no crec que tinga sentit

lla en aquest cas, la seua composició

com a mitjà i com a finalitat, i, per cert,

parlar d’innovació en altre sentit de la

formal. A partir de l’existència, i la con-

no només en qualitat d’hermètica i au-

paraula.

solidació d’aquestos discursos, encara

torreferent, sinó també, un pas més

En realitat no té massa sentit dir

que condemnats per les institucions

enllà, –o més cap ací, que en aquest

això, innovació, en singular, perquè

acadèmiques del camp –açò és la JCF

cas ve a ser el mateix–, en qualitat de

sembla privilegiar determinades opci-

mitjançant els seus premis– a una po-

referent cultural.

ons estètiques sobre unes altres, és a dir, perquè implica una evolució lineal

sició marginal, també les altres falles, les que continuen o aprofundeixen els llenguatges anteriors són percebudes com una opció estètica, i no com una necesitat. Ara bé. Cal no oblidar les ensenyan-

« Els formalistes russos ensenyaren que el que avui es percep com a desautomatitzat, demà estarà automatitzat »

de l’ortodòxia, i també la necesitat d’una jerarquització del públic, que legitime a una èlit per establir quina és la vertadera innovació. I és que com diria aquell, és molt senzill, digueu-li innovacions, així, en plural, com a la resta

ces dels vells formalistes russos. El que avui es percep com a desautomatitzat

De fet, dóna la sensació que el con-

de disciplines artístiques. Només així

estarà automatitzat demà. I a més cal

cepte actual, utilitzat de vegades de

es podrà produir la seua posada al dia,

aprendre de la tendència canonitzado-

manera abusiva, o poc rigorosa, o fins

només així podrà aspirar a dialogar

ra del camp cultural faller, que va ser

i tot altres vegades de manera massa

amb elles en una autèntica situació

capaç històricament de desplaçar el

restringida, de falla d’autor apunta en

d’igualtat.

concepte d’ortodòxia. I també s’hau-

aquesta direcció, és a dir, a la necesi-

ria de mirar als altres discursos ar-

tat d’alguns artistes d’aprofundir en la

tístics contemporanis, per veure què

seua formació artística, de construir la

/ 24 /

*Jesús Peris és professor de Literatura a la Universitat de València i membre de l’ADEF.


Entre innovació i desànim Teoria general de ‘l’estil alacantí’ ALBERT POVEDA*

algrat el to ressonant i

Han sigut tants els esforços i les ho-

sabem que és la purna de la vida, va

altiu que poguera indi-

res dedicades a defendre les peculia-

editar fa uns anys una guia de “Festes,

car el títol d’este article,

ritats d’una festa diferent d’aquella de

Costes i Rutes Turístiques de la Penín-

res més allunyat de la re-

què s’inspira que els fogueres han per-

sula Ibèrica”, en la que es desgranava

alitat que la senzillesa amb què pretenc

dut massa oportunitats de promoció i

amb major o menor encert actes i fes-

tractar un tema delicat i un tant ab-

consolidació. I per a reflectir m’agrada

tejos de qualsevol tipus i condició, el

surd, i dic delicat perquè toca els senti-

posar un exemple, que per senzilla no

folklorisme o atractiu turístic i cultural

ments i pot resultar algú ferit. A Alacant

deixa de ser revelador. L’arxiconeguda

de la qual els convertixen en cita i para-

plantem fogueres, això ho saben tots,

marca de refrescos, el color corporatiu

da obligada per al turista.

menys algunes persones majors que

del qual és el roig i al mateix temps tots

M

Així i reproduint textualment “Las

les continuen denominant falles. I són

Hogueras de San Juan o Fogueres de

fogueres per dos motius, primer perquè

Sant Joan són les festes més populars

es planten a Alacant i segon perquè són

i amb major projecció de la ciutat. Es

diferents de les falles valencianes.

tracta en realitat d’unes Falles a l’estil

I per què són diferents? Es pregun-

de les de València, que es convertixen

tarà algun lector; perquè per diversos

en past de les flames precisament en la

motius al seu torn: primer pels colors,

nit del solstici d’estiu. Els festejos es de-

i segon per les formes. La foguera és

senrotllen entre els dies 20 i 24 de juny

innovació i estilització, la falla és barro-

i compten amb tots els ingredients ca-

quisme i excés. A més per si amb estes

racterístics de les Falles: mascletades,

breus simplificacions no quedava prou

castells de focs artificials, trages típics,

clar, les falles les planten al març i els

música en abundància i una espectacu-

fogueres al juny, i això d’alguna manera

lar ofrena de flors”. En fi, huitanta anys

ja marca.

Foguera Reflexió, que feia una crítica a la pèrdua de l’estil alacantí. Pedro Soriano, 2002.

de treball en pro de la diferenciació i estos de la Coca-Cola se’l carreguen en

\ 25 \


un minut i es queden tan amples, estos

decorava en els anys vint els seus uten-

fi coincidix en la dècada dels cinquan-

maleïts yankis!

silis quotidians com a símbol d’elegàn-

ta amb l’aparició de constructors que

No sóc especialista en art, ni pretenc

cia. Esta imatge de distinció i gust, lliga-

s’havien format als tallers valencians

ser-ho, puc tindre i de fet les tinc les

da a la vocació que de finor té l’alacantí,

assumint les formes barroques i figu-

meues opinions o les meues preferèn-

comportava la consideració de progrés

ratives de la falla valenciana. S’observà

cies sobre l’estètica dels monuments

artístic que va ajudar a l’estatització de

el seu màxim exponent en la figura del

foguerers, però crec que serà molt més

la festa…”

mestre Ramón Marco.

interessant i enriquidor analitzar d’una

Fins ací podríem compartir més o

I una pregunta més, si em permeten.

forma més social el fet en si. Què porta

menys el dit raonament, però al mateix

Si l’art decó prové de Paris i de les expo-

a bona part del col·lectiu fester alacantí

temps em sorgixen una sèrie d’interro-

sicions artístiques de principi de segle,

a buscar eixe fet diferenciador en la ce-

gants davant dels quals busque respos-

igual que altres avantguardes d’aquells

lebració dels seus festejos? Espere po-

ta…és l’art decó una adopció per con-

anys, l’estil alacantí no té ja nom? Tal

der acostar-me a algunes de les claus

vicció o per necessitat?

volta no és tan alacantí, passaria a anomenar-se estil decó, sense més.

per a entendre-ho, i si els vents bufen

M’explique, si l’any 1928 la ciutat

al meu favor, inclús poder traçar la que

d’Alacant va haver de convéncer/utilit-

Però potser el fet que dita proble-

seria sens dubte la “Teoria General de

zar per a la realització dels primers mo-

màtica identitària no haja cessat i que

l’estil alacantí”.

numents, als seus artistes locals (pin-

de forma més o menys cíclica i cons-

tors i escultors, principalment) i estos

tant reaparega en l’imaginari fester és

DESTRUINT EL MITE

estaven al corrent de les avantguardes

la cerca, de nou, de l’estil alacantí en

Recomane la lectura del llibre L’art po-

estètiques tan en voga a principis del

l’obra en democràcia del constructor

pular en la festa dels Fogueres de Sant

segle i no tant de la capacitat artesa-

Pedro Soriano i dels seus deixebles.

Joan, de la professora i crítica d’art, Isa-

nal de creació d’un monument efímer

Són tantes les divergències que no-

bel Tejeda Martín. Un llibre magnífic, en

tradicional (falla valenciana), amb una

més puc trobar una explicació lògica i

el que d’una forma metodològica pre-

forma de fer i iconografia popular, mo-

coherent a tot el debat: a Alacant el pú-

tén analitzar i abordar els orígens de la

delada al llarg dels anys de celebració

blic està acostumat a la llibertat creati-

festa i el seu reflex en l’art popular.

del festeig, és casual l’adopció de l’art-

va absoluta, ja que no hi ha un referent

L’autora analitza i descriu com des

decó? I de formes cubistes en algun

popular tradicional sobre el qual evo-

del principi, des de les primeres fogue-

monument com “barraca de fira”? O al

lucionar de forma constant. A Alacant

res oferixen “una màscara moderna

contrari va ser la forma més senzilla de

hi ha la llibertat estilística que crec ha

adaptada als nous temps que, d’altra

posar-se a construir les fogueres?

diferenciat la línia que separa perfecta-

banda, marcarà distàncies respecte a la

Va haver-hi molta casualitat i prou

ment a l’artista de l’artesà, al creador

versió valenciana d’esta manifestació”.

d’oportunitat en la utilització del dit es-

del copista, i això és l’única cosa que ha

El decó era l’estil amb que l’elit social

til (considerat com propi), i de fet el seu

aflorat de tant en tant, brots de geniali-

/ 26 /


Les fogueres d’Alacant busquen el seu propi estil. Adéu, de Paco Gisbert Picó, en l’any 1999.

tat, tan efímers com els propis monu-

que també poden ser un espill convex

un altre l’eix que s’ha erigit com a factor

en què es deforma eixa realitat de ma-

principal del rebuig del valencià i la cer-

nera quasi irrecognoscible. El cas és

ca d’un estil amb denominació d’origen.

que Alacant és una ciutat postmoderna,

Un polític americà va dir allò de “it’s the

una ciutat que ha patit la despersonalit-

economy, stupid”, i supose que sent po-

zació i la pèrdua de senyes d’identitat

lític i nord-americà tindria part de raó.

d’una forma molt major i molt més rà-

El cas és que darrere de la defensa a

pida que la pròpia València. El desenvo-

ultrança per part del Gremi d’Artistes

lupisme immobiliari dels seixanta, junt

Foguerers d’Alacant de l’estil alacan-

amb els fluxos migratoris a l’albor del

tí, incloent com últim assalt la creació

mannà turístic van fer que aquella vella

d’una vocalia especialitzada en definir-

Alacant es transformara ràpidament en

ho i potenciar-ho, no s’amaga més que

un nou lloc on la peculiar idea de pro-

una defensa del seu propi suport eco-

grés propulsada pels poders franquis-

nòmic. Els artistes alacantins senten

tes va pretendre fer tabula rasa del pas-

clarament una espècie d’amenaça en la

sat més recent.

proliferació de contractes firmats amb artistes valencians.

ments en un panorama gris i mediocre.

Ningú discutix que les Fogueres, im-

Però tampoc açò és del tot propi, ja que

portades per Jose María Py, foren una

Tal vegada l’”estil alacantí”, no és que

en la pròpia València succeïx alguna

còpia del festeig valencià, però fins ací,

no existisca sinó que estiga mal definit

cosa semblant. I és que al final de tot, el

perquè a partir d’eixe moment l’apari-

o explicat. Pot ser que tanta ràbia con-

que subjau, clarament, és un mestissat-

ció de Gastón i l’estil alacantí han teixit

tinguda i tanta discussió acalorada so-

ge entre dos ciutats que compartixen el

tota una sèrie de mites que han servit

bre este tema no emmascaren més que

mateix “ethos” cultural.

per a arrelar en la creença col·lectiva

el desànim d’un col·lectiu humà que fan

que els fogueres són quelcom diferent

de l’art efímer no sols la seua professió

IDENTITAT I ECONOMIA

de les falles. I este pensament ha sigut

si no també la seua vida.

Crec que arribats a este punt és bon

permeable tant al comú de la ciuta-

Tant de bo eixe desànim s’esvaïsca i

moment per a fitar i definir d’alguna

dania com a certs sectors de les elits

torne a donar pas a la innovació estilís-

manera els dos eixos principals sobre

polítiques i inclús intel·lectuals. De fet

tica i estètica, una innovació tan neces-

els quals se sustenta tota la xarxa de

són les elits moltes vegades les més

sària a Alacant com a València, i que va

la diferència entre “ells i nosaltres”. Les

interessades a fomentar i propiciar la

molt més enllà dels estils propis. 

festes clarament són un bon termòme-

diferenciació i encoratjar la creació de

tre per a mesurar la realitat social del

l’”estil alacantí”.

grup o col·lectiu que les celebra, encara

Però en els últims anys pense que és

*Albert Poveda és sociòleg i estudiós de la festa de les Fogueres de Sant Joan.

\ 27 \


Falles. La necessària i lenta renovació JOSEP VICENT BERGÓN*

ncara que tèbiament ofegada

rer de Comte Salvatierra al 1931 i gua-

per l’aclaparadora i nombro-

els entrebancs que imposava l’Ajunta-

nyadora del primer premi de totes les

sa quantitat de monuments,

ment en el seu afany per reduir la seua

categories, qui ve a marcar una fita en

E

XIX les fortes càrregues impositives i

diguem-ne tradicionals i amb

crítica, sovint feroç —cal recordar que

el lent camí renovador a recòrrer en la

escasses diferències entre sí, haja pas-

fins i tot a l’any 1885 un grup de regidors

construcció del monument.

sat quasi despercebuda, no seria ago-

arribà a demanar la supresió de la festa

A hores d’ara i després de passar per

sarat per la nostra banda afermar que

titllant-la de “fiesta inculta, impropia de

sucessives etapes, la substitució molt

la renovació pel que fa al caramull faller,

una capital seria y de primer orden”—

generalitzada en aquest de l’antic mo-

amb major o menor intensitat, ha existit

els començaments del propassat segle

delat i el cartró pel poliutereno expan-

quasi des de sempre.

XX contemplen ja, espentats per allò

dit, més conegut com a “suro blanc”,

El progrés i la lògica evolució del nos-

del progrés, uns canvis significatius.

acompanyat per les noves tècniques de

tre viure qüotidià, per més que d’agrair,

Desapareixen així els ninots de palla

disseny per mor dels ordinadors i de-

han propiciat també nombrosos condi-

amb draps i vestits vells, així com el re-

més, ha vingut a abaratar considerable-

cionaments a la vida els barris.

peu constituït per quatre bastidors de

ment el treball dels artistes, els quals és

L’increment aclaparador del tràfic,

paper i arpillera, característics del segle

ben cert que no ésser així, no hi podrien

l’apressament actual, les altes i constre-

anterior, i s’engega i desenvolupa alho-

plantar molts dels grans monuments

tes edificacions i moltes altres circums-

ra el nou concepte de “falla artística”,

actuals.

tàncies que es desprenen d’aquells, han

propiciat en bona mesura per la incor-

I al marge de la polèmica establida

trencat en certa mesura la convivència

poració a la festa d’artistes procedents

sobre la contaminació i el seu possible

als barris, on abans tots els veïns es

de l’Escola de Belles Arts de València,

perjudici sobre el medi ambient, amb

coneixien i es saludaven pel seu nom

els quals arribaren a gaudir d’una certa

diverses opinions enfrontades, fins i tot

i la majoria de les places acomplien la

influència a la festa.

per part dels tècnics experts en la ma-

funció de l’antiga plaça mediterrània

I no cap dubte en aquest sentit, que

tèria i sobre el qual no es pronunciem,

—l’àgora dels grecs— on la gent es reu-

és la falla dels “Set pecats capitals”, de

el que sí podem dir, a nivell personal, és

nia senzillament per a xerrar i raonar.

Vicent Benedito —més coneguda com

que amb la utilització del “suro” s’han

la Falla de “La Tortà”— plantada al car-

carregat l’espectacle de la “crema”. Ja

De fet i després de superar al segle

/ 28 /


sabeu, quan entre les llagrimetes de les

de la democràcia va animar alguns ar-

tat endarrerits”, i al meu entendre amb

Falleres Majors i el so de la música, les

tistes, com ara Manolo Martín o Miquel

una certa dosi de raó, tot i que cal dir en

flames rojes de la falla cremant-se i les

Santaeulalia, a experimentar als seus

el descàrrec general d’aqueixos artistes

seues guspires suraven per l’aire. Un es-

treballs una certa renovació estètica.

que en general és a la fi la comissió la

pectacle ben diferent de la fumaguera

Sobretot als monuments plantats a la

que impossa el seus criteris a l’hora de

negra que hui ens ofereixen.

plaça del País Valencià, on comptaven

contractar i ells, també és cert, estan en

amb el vist-i-plau municipal i assumien

el seu dret d’acceptar-ho o no.

Descomptat, però, aquest breu parentesi sobre la incorporació d’aquest

per tant menys riscs.

del monument faller, com ja implícitament hem assenyalat més amunt, ens va arribar als començaments del segle XX de la mà dels nous corrents i tendències artístiques que aleshores afloraven:

“Artesà del foc” al capdavall, com el va definir en una ocasió García Ariño, i

nou material, la primerenca renovació

« La democràcia va animar alguns artistes fallers a experimentar als seus tallers certa renovació estètica »

cubisme, art decó, surrealisme, pop…

absent dissortadament de la nostra festa des del 2002, Alfred Ruiz ha tornat enguany al tall a una comissió certament innovadora com és la de Corona, per a alegria i satisfacció de tots aquells que admirem el seu art.

les quals trobaren el seu reflexe als mo-

I en aquesta mena de renovació inno-

Amb tot, el fet és que a hores d’ara

numents fallers. Tot i que cal reconèixer

vadora, per més que a alguns els semble

comptem a més a més amb un bon

que no massa nombrosament, atesa la

que a la fi les falles sempre hi són iguals,

grapat d’artistes, seguidors d’Alfred

reconeguda aversió als canvis del món

caldria afegir la col·laboració d’artistes

en certa mesura i els quals no esmen-

de la festa i la seua tradicció conser-

de diferents àmbits del món de la cul-

tem perquè lamentaríem oblidar-nos

vadora que pensem encara s’aguditza

tura, fins aleshores aliens a la festa o

d’alguns d’ells, que tot i trobar-hi més

més a hores d’ara.

almenys escassament interessats en

entrebancs a l’hora de signar contrac-

Breument, no obstant, hi podriem

ella. Escriptors com ara Manuel Vicent,

te per la seua forma d’entendre la falla

citar com a exemples d’aqueix tipus de

modistos com Francis Montesinos o

—també en el seu vessant crític—, no

monuments artístics i renovadors, la

Malen, dibuixants de còmics com Sen-

en renuncien per això a la seua concep-

falla que Vicent Benedito va plantar al

to Llobell o Ortifus, acreditats fotògrafs

ció del monument.

Mercat Central l’any 1935, “Lo estran-

com Francesc Jarque, etcètera.

I tant de bó al capdavall per a l’enriqui-

ger tot ho invadix”, amb clares influènci-

El més clar exemple, però, d’artista

ment plural de la festa, que tant ells com

es cubistes, o la d’Octavi Vicent al 1954,

renovador en contínua evolució, és el

les comissions que els contracten, es

“La Festa Nacional”, a partir d’un esbós

d’Alfred Ruiz, tot i que ell no es conside-

mantinguen fidels a les seues idees. 

de Salvador Dalí que Regino Más hi ha-

ra així. Per contra l’hem escoltat dir al-

via rebutjat amb anterioritat.

guna vegada que “sense voler molestar

Ja en temps més propers, l’arribada

a ningú, hi són els altres els que han res-

*Josep Vicent Bergón és faller i impulsor del concurs de Falles Innovadores i Experimentals.

\ 29 \


Sendes cap a la ‘ innovació’ RUBÉN TELLO*

“El nostre corrent artístic no es pot

apostar per anar més enllà d’allò con-

Són, doncs, uns premis falsos, més

definir perquè canvia i es multiplica

vencional sempre ha estat la no obten-

bé un càstig, que el que fan es perpe-

constantment”. Tristan Tzara

ció de premi o, en els millors del casos,

tuar l’èxit de les falles convencionals i

arreplegar un dels palets més baixets.

alhora poden crear la convencionalitat

l concepte falla innovadora

E

Per tant, l’existència d’este premi crea

dins la innovació, es a dir: Què és allò

és complex i en alguns as-

l’excusa perfecta per deixar fora del

més innovador? El que guanya el premi.

pectes contradictori. Amb

circuit més prestigiós, el dels premis

Doncs, elaborem una falla que seguis-

esta etiqueta s’engloben ca-

a les millors falles, estes falles i crea,

ca els paràmetres de la que ha guanyat

dafals d’influències diverses que tenen

per tant, una categoria del tot marginal,

este concurs i d’aquesta manera aspi-

en comú la intenció de pretendre trans-

on, com una mena d’almoina, s’atorga

rarem a obtenir el primer premi.

formar la inèrcia que han assolit els

palet a algunes falles que han apostat

monuments fallers durant les darreres

pel canvi.

I és que els premis, d’innovació o no, són un perill ja que l’èxit marca, per desgràcia, el gust de la gent, i a la vega-

dècades. El fet de denominar estos cadafals

da ens porta a la involució i l’estatisme.

amb el terme d’innovadors i no amb al-

El segon problema és l’expansió

tres, igual o més discutibles, com, per

d’una etiqueta, la de falles innovadores,

exemple falles modernistes o falles ex-

que en molts casos no s’ajusta del tot a

perimentals es deu, essencialment, a

la proposta que ens ha plantat l’artista.

la creació, i posterior consolidació als

Els fallers són molt donats a copiar

darrers anys, dels premis d’innovació

les etiquetes de l’art com si els monu-

que la Junta Central Fallera atorga al

ments fallers algun cop s’hagueren in-

cadafal que jutja més trencador. Ara bé,

serit com una disciplina artística més

este premi ens ha dut dos problemes.

dins de l’ expressió del moviment artístic en voga. D’aquesta manera amb una

El primer la marginació d’este tipus de falles. El taló d’Aquil·les d’aquells artistes i comissions que han decidit

/ 30 /

Falla Marketing, d’Alfredo Ruiz (1996). El canvi a les falles és possible.

innocent ignorància diem que una falla és clàssica i resulta que aquesta ni por-


ta columnes dòriques, ni jòniques, ni

joritàriament, joves fills de la burgesia

el fill havia, temps a venir, de fer-se càr-

corínties i ni de lluny fa referència a cap

industrial i comercial catalana, que, una

rec del seu lloc dins l’empresa familiar.

tema mitològic o denominem com a

volta acabada l’etapa d’acumulació de

D’aquí naix l’enfrontament entre el jove

barroc un cadafal per destacar pel seu

capital després del triomf de la revolu-

artista i la societat burgesa capitalista

detallisme o, fins i tot, el que és pitjor

ció industrial, produeix la primera for-

que li resulta tan poc agradable. Davant

igualem les falles clàssiques i les falles

nada d’intel·lectuals i artistes i comen-

este conflicte amb la societat hi ha tres

barroques.

ça a consumir. Estos joves havien triat

postures que deriven en tres tendènci-

l’art com a ocupació.

es artístiques. En primer lloc la tendèn-

I pel que fa als cadafals innovadors ( per no embolicar la troca empraré este

Mentre els joves veien l’art com una

cia esteticista, en un segon la tendència

terme encara que no el trobe adequat)

ocupació professional, per a la burge-

regeneracionista i per últim la tendèn-

la nostra ignorància encara va a més i

sia, només era lleure i diversió, perquè

cia naturalista.

ens atrevim a confondre, per exemple,

Estes tres tendències podrien ser les

modern amb modernisme i assegurar

utilitzades per alguns artistes fallers

amb convicció que una falla és mo-

que intenten trencar amb els canons

dernista perquè se n’ix del que estem

fallers establerts. Són els tres camins

acostumats a veure, sense caure que el

que ens podrien, perfectament, apro-

modernisme és un moviment que nas-

par cap a la cacarejada innovació:

qué a Catalunya fa poc més d’un segle, que un cop triomfà allà s’expandí amb

TENDÈNCIA ESTETICISTA:

timidesa a València.

Dins d’aquest grup englobaren els ca-

Pot ser siga el modernisme qui ens

dafals que es presenten com a refugi i

done la clau per arreglar este calaix

esperança dels esperits sensibles, ofe-

desastre que és la innovació, qui ens

sos per una societat fallera insensible

ajude, no a etiquetar, perquè cauria en

a la bellesa i materialista. Contemplar

l’error que crítique, sinó més bé a fer un

estes falles suposa l’evasió i els seus

classificació dels camins que ens por-

artistes els considerem una mena de

ten cap a estes falles, a encabir-les dins

sacerdots de la religió de l’art faller.

de diferents tendències cap a la trans-

Una de les proclames dels seguidors

gressió.

de les falles d’aquest bloc és, davant el

El modernisme, més que un movi-

rebuig que reben estes falles per la gran

ment artístic que pretenia trencar amb

massa i pel sector oficial de la Festa Fa-

el passat, fou un procés global de re-

llera, el reconeixement social de la tas-

novació d’una cultura en tots els seus vessants. Els modernistes eren, ma-

Ninots de Federico Felici, un dels exponents de la tendència esteticista a les falles actuals.

ca de l’artista, de la defensa de la seua activitat creadora.

\ 31 \


L’artista, doncs, produeix el més no-

poble, este fet desemboca una espècie

han plantat a la seua demarcació, amb

ble producte de tots: el producte artís-

de contradicció: estos artistes intenten

la intenció d’eixir de l’anonimat i de

tic, de valor incalculable, infinit. El pro-

renovar però pouen les aigües de l’àni-

convertir-se en meca d’un públic que

ducte artístic es veu com un producte

ma valenciana, per trobar l’autèntic ca-

representa una immensa minoria.

de primera necessitat. La societat fa-

ràcter, és a dir, s’acostaran a l’estètica

Els monuments milionaris de la sec-

llera, normalment, bruta i capitalista,

més o menys convencional i establerta.

ció especial, tot i que des de l’aparició

no reconeix el treball d’este tipus d’ar-

No obstant, la visió estètica tradicional

de Nou Campanar no lluiten, aferrissa-

tistes, però, estos artistes, realment,

no serà ara idíl·lica o folklòrica sinó amb

dament, pel primer premi, no deixen de

s’han convertit en sacerdots que poden

força crítica i amb pretensions d’uni-

plantar any rere d’any el mateix tipus de

convertir el món faller, mercantil i fenici,

versalitat.

falla ignorant altres possibilitats estètiques. Fins i tot les comissions falleres

en un món cultivat i sensible. Des d’este

que participen amb els pressupost més

punt de vista, l’artista no és un paràsit, és el guia espiritual que ens condueix a la veritat absoluta: l’art. TENDÈNCIA REGENERACIONISTA:

Els artistes d’este tipus de falles par-

« El triomf del canvi estètic als cadafals es veu lluny, cada any són menys les propostes de tarannà innovador »

baixos d’esta secció, demarcacions que malgrat competir a la màxima categoria no atrauen en massa al públic. Per tant el camí cap a un canvi d’estètica al món de les Falles tan sols pot iniciar-se amb la tendència naturalis-

teixen de la idea de la mobilització, és a dir, pensen que cal la participació de

De manera difícil a la història de l’art

ta, cal convèncer al públic emprant

l’intel·lectual per a contribuir al des-

ens podem trobar amb un moviment

allò que li agrada, allò que entén, del

vetllament ideològic necessari per a la

artístic que haja trencat amb l’anterior

fet que altres fórmules són possibles.

renovació de la societat fallera. L’artista

d’una forma radical i violenta sinó que

Una vegada assolit este objectiu, es pot

no s’ha d’aïllar sinó que ha de lluitar des

s’han succeït, un darrere de l’altre, com

virar amb èxit cap a les altres dos ten-

de dins com a guia i revulsiu de l’estat de

una harmònica successió d’isoglosses.

dències. Es pot, perquè no, aplegar al

les coses. Esta tendència és secundada,

El triomf del canvi estètic als cada-

triomf de la innovació. Ara bé, cal tenir

en general, per aquells que simpatitzen

fals, no obstant, s’ha de reconèixer que

en compte que un cop açò es donarà,

amb moviments polítics d’esquerra: les

es veu lluny. Hem de tenir en compte

si és que es dona, estes falles deixari-

propostes d’Arrancapins o les de García

que any darrere any són menys les pro-

en d’esser innovadores i es convertirien

Nadal són un parell d’exemples.

postes de tarannà innovador que veiem

en convencionals. La innovació no ha

plantades al carrer. Als últims anys han

d’aturar-se, ha de convertir-se en con-

TENDÈNCIA NATURALISTA:

estat comissions de seccions baixes

tinua evolució.

Este bloc de cadafals es caracteritza

les que han apostat per esta fórmula.

per un acostament de l’artista faller al

Algunes, potser, sense creure’s el que

/ 32 /

*Rubén Tello és filòleg i membre de l’ADEF.


Falles sense ninots RUBÉN TELLO/FERNANDO MORALES

n un espai tan divergent com

E

crítica enderrocadora. Així podíem lle-

rats, és un recipient on es llença el fem i

és el de les Falles, on hi ha mil

gir l’opinió d’un crític col·laborador que

que, malgrat les continues bretolades a

i un gustos i opinions, la crí-

assegurava que la nostra proposta de

les que estem, desgraciadament, acos-

tica és freqüent. Mai el pots

la mamella de Berlanga semblava un

tumats, mai es crema.

agradar a tothom, això ho tenim nim més

contenidor de fem pel fet de no exhibir

que assimilat. En alguns casos trobem

cap ninot.

Per altra banda, si fem una tímida aproximació als origens de le les falles,

critiques lloables, en altres, però, erò, una

Davant opinions d’este tipus, no et

descobrirem que la forma p primitiva

crítica negativa resulta positiva a perquè

queda un altra sortida que la defensa

d’estes són els parots s que els fusters

et fa veure el teu error i et rellança ça cap a

de la llibertat d’expressió i estètica en

cremaven per celebrar la festiv festivitat del

la senda adequada. Però, hi ha vegades

l’art de les falles. Defensa que no cal

seu gremi. Estructures que no presen-

que la crítica és inacceptable perquè erquè no

portar molt lluny per cercar el primer

taven ninots i que sempre ha han estat

està sostinguda per uns arguments ents jus-

argument que la sostinga.

considerades falles, sinó no es poden

tificats, sorgeix del mer esport de des-

Si busquem en un diccionari l’eti-

com sostenir, per exemple, teories teor

truir per destruir, del vil vici humà mà de fer

mologia del terme “falla”, troba-

mal per fer mal. Este tipus de crítica rítica no

rem la paraula “foguera”. És

ajuda. Este tipus de crítica t’enrabia, rabia, no

a dir, i no cal més que re-

la toleres i t’incita a una resposta sta que,

córrer al tòpic, una falla

gairebé sempre, du a una discussió iscussió

és qualsevol cosa que

gens amigable.

es planta per ser cre-

que, en un moment mome inde-

mada la nit de Sant

terminat de la història,

Després de les Falles de 2007, 007, a la

la de Soler Carnicero que qu li atribueix una antiguitat de més de cinc-cents anys a la nostra festa. Les falles eren parots

cartellera Falla Crítica, publicació ació que

Josep. Fet que que-

evolucionaren

ens sembla una de les idees editorials ditorials

dà ben demostrat

composicions o on apa-

més encertades dels darrers anys nys i en

al nostre cas i que

reixia, per fi, un u ninot

la que col·laborem amb entusiasme asme els

resta lluny d’un

penjat i suspés a l’aire

autors de l’escrit que teniu entre re mans,

contenidor

trobàrem una mostra d’este tipus de

si no anem er-

que,

cap

a

o, bé, plantat al mig del carrer sobre un s

\ 33 \


munt de trastos vells. Emballestat, que

per Manolo Martín, pare i fill respecti-

progressivament, sobretot a alguns

al seu torn, evolucionà a mitjans del

vament, són bona mostra. Un altre dels

macroprojectes d’art efímer, el ninot es

segle XIX cap a la falla artística, model

Martín, Ferran, ha plantat dues vegades

queda mut davant un públic que només

amb el que aparegueren les escenes de

dos propostes absentes de ninots a la

busca l’espectacle. Presentar uns ni-

ninots.

Plaça d’Espanya. “Sacrilegi” que també,

nots mutilats de sentiment, censurats,

Deixant darrere els orígens dels ca-

entre d’altres, ha perpetrat Carlos Orts

apolítics i que només conten allò de la

dafals, hem pogut vore com les propos-

al monument que construí per a la co-

societat més banal i ximple, en el con-

tes de Mossén Sorell-Corona de l’any

missió del Pes de la Fulla de Carcaixent

text de la societat actual, de vegades

2006 i 2007 no presentaven cap ninot,

a l’any 2006 o que, de volta en quant,

sembla tot un despropòsit. Renunciar

però este fet no és insòlit al món dels

violen els fallers d’Arrancapins amb els

al ninot per comunicar coses és una opció tan vàlida com quan els poetes

cadafals. Ja durant l’època de la irrupció i consolidació de la falla artística tenim notícies de cadafals sense ninots. Així a Las Fallas d’Enric Soler i Godes es pot observar un gravat d’una falla de l’any 1860 en la que no s’aprecia cap ni-

« L’eliminació del ninot és un comportament que s’explica quan els ninots perden la seua funció: comunicar »

decidixen prescindir de la mètrica i llançar-se al vers lliure. La societat evoluciona. Les falles i els ninots, com a produccions d’una societat, també ho fan. El ninot que trobem

not o la fotografia del cadafal de la Pla-

hui, de suro i realitzat, cada cop en més

ça de la Pilota al 1898 on l’únic element

casos, mitjançant l’ajuda de programes

figuratiu és el remat, fet que també es

seus muntatges i els de Cadis-Retor

informàtics és el resultat d’una conti-

dona a la instantània del monument fa-

Femenia amb la seua visió ninotaire bi-

nua mutació. És peça d’una industria

ller que es plantà tres anys abans a la

dimensional. Inclús, podem afegir que

en cadena. És reproducció fidel de la

mateixa demarcació. Sense eixir d’esta

l’arribada de la megafalla milionària

porcellana decorativa. En molts casos,

publicació, tampoc se’ns notifica, cosa

ha reduït la proporció de ninots, en lloc

però, no és ni tan sols ninot i es queda

que sí passa amb l’explicació de la resta

d’augmentar-la, envers l’acumulació

en maniquí comercial.

de les falles, l’aparició de cap ninot als

d’un munt de contraremats que asse-

Tot canvia, tot evoluciona. Fins i tot

cadafals que es plantaren al carrer del

guraran, anys a venir, força contractes

aquells que criticaven amb veu forta i

Repés als anys 1871 i 1872.

de falles de poble i de secció baixa.

alta l’aplegada dels cavalls blancs a les

Fins i tot, no cal anar tan lluny en el

L’eliminació del ninot, per altra ban-

Falles i hui s’han erigit com a orgullosos

temps per trobar falles sense ninots,

da, és un comportament que s’argu-

xòfers que tiren de majestuosos carru-

dos cadafals commemoratius com

menta per si mateix quan els ninots

atges plens de superbs corsers blancs.

són els que es plantaren amb motiu de

perden la seua funció. Se suposa que el

Primer so, després arre.

les Olimpíades de Barcelona i la Copa

ninot hauria de contar coses, hauria de

Amèrica de Vela de València, realitzats

comunicar. En canvi estem veient com,

/ 34 /

Foto pàgina anterior: falla Història d’una Mamella, basada en una idea del director Luis G. Berlanga.


Falles i Art 40 anys transitant per la frontera TONO HERRERO*

’Associació d’Estudis Fallers

L

i construcció de falles poden ser o no

cotomies d’art popular o art culte, d’art

va rebre l’encàrrec de comis-

considerats un art, i com a tal, motiu

o artesania, de la seua existència com

sariar un exposició sobre Fa-

per a un projecte d’exposició en què

a categories taxonòmiques prèvies o de

lles dins de la celebració del

artistes fallers puguen dialogar sense

la seua inexistència, com a producte de

40 aniversari de la Universitat Politècni-

complexos amb artistes plàstics con-

l’aplicació d’una teoria de l’art apropi-

ca de València. L’exposició, organitzada

temporanis. Perquè sense més decisió

ada a cada cas. Triant una opció, està-

pel Vicerectorat de Cultura, tenia com a

que la nostra arbitrària actuació com a

vem sempre abocats al fracàs.

premissa ficar en relació el món de les

comissaris, podríem realitzar una bona

El nostre objectiu va ser buscar unes

Falles amb aspectes identificatius dels

exposició, però sense discurs en què

pautes recognoscibles sobre les quals

estudis de la Universitat Politècnica.

poguera recolzar-se i, per força, més

construir un discurs de relació entre les

incompleta del que ara és.

Belles Arts i les falles en què no neces-

Va ser evident que des d’un primer

sitàrem una dissertació nascuda des

moment coincidíem tant l’ADEF com el Vicerectorat que la relació de les Falles amb les Belles Arts era el tema que havíem de desenrotllar. L’exposició es complementaria amb la proposta de realitzar una instal·lació per a cremar,

El Vicerectorat de Cultura de la UPV plantejà una exposició de diàleg entre art i falles

debat. Havíem de partir d’una anàlisi en què fóra necessària la intervenció d’ambdós mons. Va sorgir la metàfora de la frontera i les seues porositats com un punt de

que es comportara com una falla, o que directament ho fóra, i que nosaltres

del punt de vista de la teoria de l’art a

fallers,

partida extret dels escrits de Vicente

hem donat a batejar com a Instal·lació

d’apuntar-nos al concurs de falles inno-

No

bastava, en

termes

Aguilera Cerni sobre els canvis succeïts

Efímera Combustible.

vadores i anar soltant noms ni, d’altra

en l’art espanyol de la dècada dels sei-

A l’hora de plantejar un marc teòric

banda, justificar-la de forma clàssica.

xanta, en els que afirmava que la dèca-

sorgia la disquisició sobre si el disseny

Haguera sigut entrar en les eternes di-

da dels seixanta representa, per a l’Art,

\ 35 \


la ruptura de les fronteres imposades

(etern i sacre) i un altre del carrer (efí-

goria de “artisticidad” i de proximitat

pel franquisme.

mer i festiu)– veure si hi ha una frontera

als supòsits creatius de les Belles Arts.

Si resultava innecessari el debat so-

que òbviament no és una definició tan-

Cabia per tant el contrari, l’altre costat

bre l’“artisticitat” de l’art, era necessari,

cada, sinó que servix de marc teòric.

d’esta frontera que es definiria com la

no obstant això, demostrar en les falles

Una observació quasi-empírica que els

intervenció des de la part intel·lectual

una vocació artística que es justifique

constructors i dissenyadors de Falles es

de l’art en el món de les falles, i l’as-

des d’una perspectiva tant històrica

comporten a vegades, quant a concep-

sumpció pels quals així procedixen de

com funcional. I així, finalment, en igual-

tes i formes, com el món artístic que els

supòsits estètics o funcionals de les

tat de condicions entorn de la voluntat

rodeja, i que apel·len voluntàriament, –I

mateixes.

artística d’ambdós mons –un museístic

s’acosten conscientment– A una catePERSPECTIVA TEMPORAL

El seu punt cronològic ens situava a més en el moment històric en què la nostra frontera i la creació de la Universitat Politècnica de València convergien; en un temps de “desenvolupisme” i tant educatiu com econòmic. Per a les falles, els anys 60 és l’època del relleu generacional dels artistes punters de la postguerra. Els fills de Regino Mas. Però el seu lloc en els llibres d’història ve assenyalat més per la revolució material que va significar la utilització del cartó que pel qüestionament per part d’esta nova generació dels supòsits estètics impostos. Esta època de desenvolupisme és també el germen del gegantisme i l’exPlanificació de l’exposició a les sales del Vicerectorat de Cultura de la UPV.

/ 36 /

pansió per la ciutat del fenomen festiu,


circumstància que, lluny d’afavorir el

Al contrari, en el camp de les arts

temps de Vicente Aguilera Cerni, del

desenrotllament d’un cert gust per l’ar-

plàstiques, és el moment d’una revo-

sorgiment de grups com Parpalló, de

tisticitat i l’exclusivitat, va obligar al ta-

lució en què sorgixen les personalitats

les experiències encunyades entorn de

ller de l’artista faller a haver de comen-

que suposaran un impuls a la conside-

la denominada “Crònica de la Realitat”

çar a utilitzar recursos constructius,

ració internacional de l’art realitzat a

amb Genovés, Canogar, Equipo Reali-

organitzatius i econòmics més propis

Espanya. És el moment de l’eixida de

dad i Equipo Crónica com a ariets.

de la indústria que de l’art.

l’art espanyol a aparadors internacio-

El fet és que, siga per imposició del

nals com les Biennals de Venècia i São

CORRELACIÓ ENTRE ART I FALLES

sistema, per la distorsió a què porta,

Paulo en els anys 57 i 59. A València, és

El desenrotllament de la contempora-

o siga per devoció estètica (eixa és un

neïtat artística espanyola contrasta en

altra anàlisi), pràcticament tots els

esta època amb el paradigma estètic

artistes punters d’estos anys continu-

historicista i caduc de l’imaginari col-

en reproduint els mateixos esquemes

lectiu de les falles. Mentres que l’art

constructius que els mestres de la ge-

espanyol “aconseguix la normalitat”, el

neració anterior.

sistema de producció industrialitzat, la

Han crescut de la mà de la institució

rígida estructura professional, l’estan-

gremial, instaurada des de 1945, i són

dardització del gust impulsat des de

en gran manera alumnes avantatjats

les institucions per mitjà dels premis i

que han aprés l’ofici a l’ombra d’aquells

les condicions del mercat que articulen

que en els anys 40 i 50 havien encunyat

l’activitat plàstica de les Falles són al-

la denominada per alguns teòrics “falla

guns dels múltiples elements que van

monumental” (alguns teòrics parlen

contribuir a un divorci gradual entre

de “falla barroca”, i tal vegada siga esta

l’univers dels estudis tècnics oficials i el

l’opció més forta). Potser una anàlisi

món faller.

més acurada permeta parlar d’una cer-

Una generació després, s’ha fet evi-

ta “sofisticació”, però la continuïtat en

dent una certa incomprensió mútua i

esta generació en referència als seus

un allunyament institucional, que van

resultats academitzants i classicistes és indiscutible.

Les obres del col·lectiu Equipo Crónica, exemple de l’art espanyol que s’exportava a principis dels 60.

separar encara més el món de la creació i construcció de falles i l’àmbit de

\ 37 \


les Belles Arts, i va obligar els seus ac-

classicisme. Però per a nosaltres era

que la diferència existisca. La riquesa,

tors a prendre partit.

evident l’existència d’una llunyania ge-

al contrari, d’eixe territori cultural de

El perquè és opinable. Per l’abast

neral de les estructures de producció i

superposició consistix en el fet que per-

d’una normalitat, segons els crítics

de l’ambició estètica que separa el món

met l’intercanvi i la permeabilitat entre

d’art, o per la degeneració de l’art

de les arts plàstiques enteses en el seu

ambdós mons.

contemporani, segons els amants del

sentit més benjaminià, cultual i sacre, i el de la creació i construcció de falles.

Un territori fronterer i permeable, boirós, amb artistes tant fallers com plàstics que aspiren i intenten reivindi-

L’exposició recerca els límits entre la cultura de l’art i la cultura de les falles i s’endinsa en el territori que compartixen Localitzada la frontera i el seu inici,

La maqueta del tòtem que dissenyà Miquel Navarro forma part de l’inventari de l’exposició.

/ 38 /

car el potencial artístic de la construcció de falles, que “viatgen” als marges dels seus respectius sistemes i que, sens dubte, enriquixen la diversitat de la festa de les falles. Les conegudes, en general, falles innovadores. REIVINDICAR ALLÒ MINORITARI

venia llavors la recerca d’aquells actors

És esta sempre una història menor i

que van intentar unir ambdós mons,

quasi marginal tant per al paradigma

que van negar l’existència de la frontera

estètic de les falles de València, on els

o que, perceptors de la mateixa, van vo-

artistes fallers moltes vegades han de

ler estar pròxims a ella allí on van pen-

suportar l’etiqueta de malditisme, com

sar que estaven. Els que “van transitar

per als artistes plàstics, que intervenen

per la frontera de les falles i l’art” i que

en elles de forma ocasional quan no aca-

establixen, en realitat, un nou territori.

ben per renegar de la seua intervenció

Aquell en què la cultura específicament

en un àmbit com el de les comissions

fallera i la cultura genèricament artísti-

falleres, institucions amb pautes molt

ca, se superposen parcialment.

diferents de les dels agents culturals

Qualsevol límit net que establim sobre eixe territori serà arbitrari, encara

(museus, col·leccionistes, galeries).


Però per això mateix podem reivin-

les Falles estan perdent el tren de la

llenguatge propi i personalíssim la seua

dicar la importància d’allò minoritari.

modernitat estètica. Un document de

forma de reivindicar-se. Manolo Martín

La intrahistòria de les Falles afig ma-

vital importància per a explicar açò, i re-

Huguet o Víctor Valero veuen en el pop

tisos i canvis en la forma de construir

cuperat per a la mostra, és la carta que

o el còmic un llenguatge que pot con-

falles de les generacions posteriors a la

el president de la Falla Mercat Central

ciliar l’aparent necessitat figurativa de

de Regino Mas, però dóna per assen-

va escriure en 1962 a un Ricardo Rubert

les falles amb la modernitat. Hi hau-

tat un paradigma estètic (verticalitat,

abatut pel fet de ser contínuament un

rà opcions, com la de Vicente Almela,

grandiositat, virtuosisme formal, aca-

rebutjat dels premis.

que s’establiran en pressupostos eco-

demicisme kitsch) que qualsevol crític

Rubert és l’exemple que des del ma-

nòmics i mediàtics més modestos per

d’art amb un ventall d’estils major en la

teix moment en què podem establir

a desenrotllar un llenguatge propi en

cartera, a males penes percep.

l’existència d’una frontera, sempre hi

condicions controlades i sense exces-

ha un avançat que la fa porosa, i que

La mostra recull un inventari de raons i formes de violentar el paradigma faller clàssic

la història de les falles està esguitada d’artistes que prenen consciència de la seua existència com a creadors estètics i violenten eixe paradigma: busquen el límit. Els graus de radicalitat són varia-

Però els individus, amb tot, no ro-

bles. Uns, conscients de la seua neces-

manen tan rígids com les estructures.

sària relació comercial amb l’estatus

Res més establida esta frontera, sorgix

quo però coherents amb les seues ide-

la figura singular de Ricardo Rubert.

es, com Daniel Jimenez Zafrilla; i altres,

Rubert i els seus mínims suports tenen

de forma innegociable des de supòsits

clar que tant la nova generació d’artis-

plenament ideològics i estètics com

tes com la imponent presència crepus-

Alfredo Ruiz. Alguns van experimen-

cular dels “grans mestres” com Regino

tar des de la creació col·lectiva i baix

Mas acosten la situació bàsicament a la

fonaments postmoderns, com Manolo

repetició de recursos formals anteriors.

Martín López; i diversos més, com Ig-

I, per descomptat, tenen molt clar que

nacio Ferrando, fan de la definició d’un

Falla ...I la gent passa, d’Alfredo Ruiz, en 1993 per a la comissió Esparter-G.V.Ramón y Cajal.

\ 39 \


que mesclen el tècnic amb el teòric.

sives ingerències. En definitiva, exposar un inventari de raons i formes de violen-

El primer assumix que en l’exposició

tar el paradigma clàssic, academicista

tenen cabuda molts més artistes fallers,

i tradicional de les falles de València.

escultors i dibuixants, que lamentable-

Plantejar per tant, no una exposició de

ment queden fora en la nostra idea de

persones, sinó una exposició de fenò-

“explicitar” amb objectes este inventari

mens al voltant de la innovació.

d’efectes –parafrasejant McLuhan–, ja

A l’altre costat, agents de la cultura

que l’espai de les sales del Vicerectorat

contemporània, artistes plàstics, es-

de Cultura és limitat i solapen o repro-

criptors, dibuixants o pintors percebran

duïxen formes d’intervindre al voltant

el valor creatiu i cultural de les falles i

de la frontera semblants a les d’altres.

participaran d’elles inclús a costa de sa-

Per això hem de reconéixer ja indefecti-

ber-se en un ambient que no els és pro-

blement que, quant a noms, l’exposició

pi. Manuel Vicent farà un guió escrutat,

és necessàriament incompleta, perquè

com a autoritat, per vaporosos literats

són tots els que estan, però ni de bon

ratpenatistes. Miquel Navarro exposa-

tros estan tots els que són. Queda per a

rà les seues formes al juí d’un jurat de

l’anàlisi més profund del catàleg la jus-

falles per a “entrar” en concurs. Óscar

tícia de la seua referència i la seua pre-

Mora plasmarà el radicalisme formal i

sència testimonial en els audiovisuals.

conceptual de l’art contemporani sense

L’altre problema ha sorgit de la prò-

cap tipus de complexos davant de “con-

pia essència de les falles com un mate-

sumats sorollistes”. I gent com Ortifus

rial documental eminentment efímer

participarà, sense complexos, de la idea

d’arrel. Si accedir a la materialitat de

que açò és bàsicament una festa i que

l’esbós és complex, el fet que la falla

els seus nassuts personatges de còmic

siga un artefacte que es crema invalida

tenen, per dret propi, un lloc en ella.

la possibilitat de “triar” aquelles peces dels últims 40 anys que poguérem con-

Donada per impossible l’exhaustivitat, el contingut del nostre projecte va xocar finalment amb dos problemes

/ 40 /

Escultura d’Alfredo Ruiz per a la falla Ditirambe en roig, Quart-Palomar, 2001.

siderar més interessants per al nostre discurs. Senzillament ja no existixen.


Presentar estes obres com a avant-

carrer es comporta com una falla, des

guarda d’una certa idea de fer falles és

de dins és una part de l’exposició que

una possibilitat, i presentar-les com a

intenta arreplegar de forma senzilla

exemple d’algunes de les més radicals

alguna de les característiques que pa-

també, però pretendre que en ella esti-

reixen separar ambdós mons. Per això

guen totes seria enganyar a l’especta-

l’IEC està partida en dos per una línia

dor. Simplement, és impossible.

fronterera. En definitiva, un projecte de les dife-

Projecte de planificació museogràfica de l’exposició “Falles i Art: 40 anys transitant per la frontera”.

EL CONCEPTE DE L’EXPOSICIÓ

rents formes, conceptes i intents dels

Per això, el contingut expositiu de “Fa-

actors de l’una i l’altra part per a apro-

lles i Art: 40 anys transitant per la fron-

ximar-se a un món, que donada l’espe-

tera” ha de ser eminentment discursiu,

cialització existent hui en dia, els sol ser

lluny d’una típica exposició d’art. Els

desconegut, si no hostil. Gent que, des

objectes, d’indubtable valor artístic per

de la ruptura de fronteres artístiques

a nosaltres, se supediten més al discurs

dels anys seixanta, volgué transitar per

global que al valor intrínsec dels matei-

una frontera.

xos. I la necessària adaptació a esta re-

Frontera que es percep nítidament

alitat (no podem fer una exposició dels

quan els supòsits d’ambdós mons es-

objectes artístics més importants de

tan més allunyats (ningú equipararia

les falles si estos no existixen ja majori-

un Velázquez a una falla de “Tercera B”

tàriament) ens va obrir la possibilitat de

realitzada amb criteris de fabricació en

realitzar una Instal·lació Efímera Com-

sèrie), però que, quasi caricaturitzant

bustible (IEC) que lluny de comportar-

Walter Benjamin, es difumina confor-

se com un element estrany s’emmarca

me intuïm la seua pròxima presència,

en la mateixa exposició i servix per a

per llunyana que puga estar. 

augmentar este inventari. La nostra IEC no és una proposta abstracta, ni revolucionària. Si en el

*Tono Herrero és historiador d’art, llicenciat en Belles Arts i membre de l’ADEF.

\ 41 \


/ 42 /


Converses amb caminants Entrevistes realitzades per Fernando Morales i RubĂŠn Tello

\ 43 \


Manolo Martín Huguet

El taller que obrí portes a l’art anolo Martín, el funda-

M

dor del taller, va faltar després de les Falles de 2005. Deixa per a les

pàgines de la història de la festa una llarga trajectòria (des de 1971) d’art efímer amb enriquidores col·laboracions d’artistes i il·lustradors de renom. Sento Llobell, Ortifus, Luis García Berlanga, Miquel Navarro, Manolo Valdés, Sigfrido Martín, Chema Cobos o Francis Montesinos van ser algunes de les persones que s’acostaren al seu taller i, amb Martín, idearen projectes fallers conjunts. Alguns es van fer realitat a la Plaça de l’Ajuntament o per a la comissió Na Jordana. D’altres es quedaren en projecte. I alguns projectes extraordinaris, com l’escultura de La Dama Ibera,

han pres forma plàstica sense el sentit efímer tan especial que caracteritza les expressions falleres. Manolo Martín Huguet, fill i alumne avantatjat, va heretar la nau i també la mentalitat de plantejar falles obertes

/ 44 /

Falla Tota pedra fa paret de Manolo Martín Huguet, inspirada en una obra d’Equipo Crónica. Bisbe Amigó-Conca, 2005


Depredadors al Marítim, la falla sobre la política de la construcció que plantà Manolo Martín a la Malva-rosa (2005).

a l’art, obertes a gent aliena a la repe-

Manolo Martín, des del seu despatx.

missions, fins i tot de la secció Especial.

titiva estètica fallera. Debutà en 2004,

Manolo conta amb tres germans que

Per tant, fer el que faig no provoca re-

amb la comissió de Bisbe Amigó-Con-

també es dediquen a l’art faller; Ferran,

buig en les comissions falleres”, explica

ca. Ja ha plantat quatre treballs, tots

José Luis y Marcos. Tots ells independit-

Martín, que no ha perdut clients per

ells inspirats en el món de còmic, de la

zats del taller, també han intentat plan-

oferir una producció artística amb se-

il·lustració contemporània i inclús ha

tejar falles pròpies amb un estil fresc i

gell de la casa.

construït una falla arran d’una inspira-

molt crític amb els temes socials.

ció d’Equipo Crónica. I és que, per a ell, les falles també poden ser pop-art.

No obstant, els mèrits no són només

Per a ells fer falles diferents a la res-

d’ell. Ell pensa i dissenya des de la tau-

ta, falles que beguen de l’art contempo-

la, però baix, al taller, un ample equip

rani, no és tan difícil ni tan arriscat com

« Per a mi és una obligació tractar de fer allò que no es fa, així em sent més còmode »

pensa la gent. “A mi em resulta una actitud més còmoda del que puga semblar. He tingut la sort que les comissions per a les que he treballat no s’agobien pel premi. L’entorn sempre intenta presionar, però jo intente agradar a mi mateix

“Les idees naixen —perquè així ho

i fer el que em naix”, declara Manolo

hem respirat des de sempre— pensant

Martín, que és el que més lluny (d’entre

en aportar alguna cosa diferent. Habi-

els germans) ha aplegat a nivell de pre-

tualment les falles redunden molt en

mis: en 2007 aconseguí un tercer pre-

els mateixos temes. Nosaltres intentem

mi de la categoria Primera A, i dos anys

que la crítica tinga un contingut social,

abans aconseguí plantar una proposta

perquè el carrer és un fòrum per a la

polèmica i políticament incorrecta dins

gent i és necessari parlar de la societat.

la secció Especial, per a la falla Avingu-

A nivell d’estètica, l’art modern és una

da de la Malva-rosa-Ponz-Cavite.

cosa que no és gens usual dins les fa-

“Quan vaig plantar la falla de Bisbe

lles, per a mi és com una obligació trac-

Amigó-Conca de 2004 va ser tot un

tar de fer allò que no es fa”, assegura

èxit, vaig rebre cridades de moltes co-

Coronament de la falla El joc de la vida, en 2007 per a la falla de la plaça Bisbe Amigó.

\ 45 \


l’esquena a les falles, sinó que partici-

falles? Per què les falles del meu germà,

paren d’elles. Els projectes amb Chema

Ferran Martín —alguna d’elles sense ni-

Cobos, Sigfrido Martín o Sento Llobell

nots— no poden ser falles? Clar que po-

són una mostra”.

den”. Així demostra que està convençut

Els ninots de Manolo Martín Huguet

del treball que presenta.

esclaten al carrer amb jocs visuals que

“El ninot s’ha relaxat. Les falles no

permeten fer crítica de temes de políti-

passen pel seu millor moment de con-

ca internacional, cultura o societat. Es

tingut social. A nivell d’estètica hi ha

tracta de ninots actuals. Per a Mano-

molta gent que s’està atrevint amb co-

lo el ninot encara té molta vida, però

ses, però a nivell de contingut és com

tampoc és imprescindible per a contar

si tingueren altres preocupacions. Clar,

coses. “Jo conte moltes coses amb ni-

que s’ha de dir que tampoc és un mo-

nots. El etern problema de les falles és

ment de massa compromís social.” Ma-

que estem sempre qüestionant el que

nolo Martín explica així que la majoria

es pot fer i el que no, el que s’ha de fer

dels ninots ja no siguen tan polèmics

i el que no s’ha de fer. En el moment en

com ho foren en altres temps. Els seus

que desapareix el jurat guanya impor-

ninots, però, mantenen viva l’esperit de

de professionals treballen en la manu-

tància l’expressió individual en l’espai

denúncia i el compromís amb els movi-

factura de cada peça. Art i artesania,

públic, i ahí té cabuda tot. En el cinema

ments socials.

una vegada més, van de la mà. “Per a mi

una pel·lícula deixa de ser vàlida quan

les falles són art. Una altra cosa és que

prescindix dels actors? I una falla? Per

DEL CARRER A LA GALERIA

tots els artistes siguem artistes. Jo em

què les falles sense ninots no poden ser

Durant l’estiu de 2007 la Fundació Xi-

La Dama Ibera, una escultura pública dissenyada per Manolo Valdés i executada per Manolo Martín.

considere més artesà que artista. Però el món de les falles no hauria de mirar d’esquenes al món de les Belles Arts, l’arquitectura, el disseny, etcétera. Mon pare va ser qui va permetre que molta gent de la cultura i de l’art no donaren

/ 46 /

rivella presentà una exposició mono-

« El etern problema de les falles és que estem qüestionant el que es pot fer i el que no »

gràfica sobre l’obra de Manolo Martín López, el pare de la saga. Els treballs per a falles es conjuminaven perfectament amb maquetes i instal·lacions per a projectes de fora de l’àmbit faller. La


gent que visitava l’exposició i desconeixia l’art efímer de les falles eixia amb una imatge molt millorada d’este vessant artístic tan menyspreuat pel món de la cultura.

El taller de Manolo Martín va plantar pels anys 80 les falles municipals més polèmiques i avançades

dades biogràfiques

Manolo Martín pensa que la situació que es donava era peculiar. “Es curiós que es valore més com a art el treball

prés, en Projecte per a una falla (1987)

de mon pare quan està a una exposició,

va contar amb la participació del guio-

en una fundació d’art, que quan està al

nista Manuel Vicent, el dissenyador de

carrer. Mon pare era un artesà al servei

moda Francis Montesinos i, de nou, el

de l’art, però ell feia les seues coses

dibuixant Llobell. L’última incursió en

com les fa un artista. I es donava una

la falla municipal va ser en 1988, amb

contradicció. Ell deia que era un artista

la falla Lo tenemos todo debajo, on el

quan aplegava a sa casa, però quan tre-

dibuixant Ortifus aplicà la seua sàtira

ballava al taller era un artesà, treballant

mordaç a les troballes que apareixien al

amb col·laboradors que ell considerava

subsòl de la ciutat.

artistes amb majúscules.”

Manolo Martín Huguet va nàixer en 1966. Des de ben xicotet va passar pel taller del pare, on va aprendre les tècniques de l’ofici. Però, una vegada va haver de triar estudis, optà per la carrera d’Enginyeria Industrial. Paradoxalment no va exercir mai. Des de 2005 és el responsable de la firma El Taller de Manolo Martín, que produïx falles, però també nombrosos encàrrecs artístics. Forma part del col·lectiu Caballo de Troya.

El fill de l’autor d’eixes obres hui pen-

I és que pare de la família va treballar

sa que la situació de la falla de la Plaça

colze amb colze en projectes de Manolo

de l’Ajuntament hauria de canviar. “Si

Valdés, Xavier Mariscal i Miquel Navar-

n’hi ha alguna falla que, amb tots els

ro, tres dels més reconeguts escultors

condicionants, hauria d’apostar per

contemporanis que València ha expor-

la cultura i obrir-se al món que està

tat a la cultura internacional.

d’esquenes a les falles és la de l’Ajun-

Altres treballs destacats de Manolo

tament. Ara aquesta falla és una opció

Martín López van ser les falles planta-

més, com si competira en secció Espe-

des a la Plaça de l’Ajuntament de Va-

cial amb poc de pressupost. I és una

lència. En 1986, Una estoreta velleta,

llàstima, perquè podria aportar frescu-

va aportar a la plaça la frescura dels ni-

ra”. Sens dubte, el taller de Manolo Mar-

nots dissenyats per Sento Llobell. Des-

tín estaria capacitat per a fer-lo.

Esbós de la falla municipal de 1987, Projecte per a una falla, amb guió de Manuel Vicent.

\ 47 \


CAMALEÓNIC

Els artistes falles solen tindre una personalitat ben definida. Però molts d’ells es veuen limitats a plantar només per a un tipus concret de comissions falleres. No és el cas de Daniel Jiménez Zafrilla. El seu estil camaleònic l’ha permés plantar en comissions amb arrelada trajectòria sense eixir-se’n de les formes tradicionals, però també a les places millor valorades pels que defenen les falles amb estil propi, compromeses amb els problemes socials i partidàries d’altra visió de la festa de les falles.

Grup de camaleons de la falla plantada en 2006 a l’encreuada de Ripalda-Beneficència.

/ 48 /


Daniel Jiménez Zafrilla

Entre enderrocs i modernitat

D

molt diferents. “És inevitable, de vega-

Benaguasil, envoltat de fàbri-

vegades no, però jo no ho tinc en comp-

ques i magatzems. A l’aplegar ens dóna

te”. Per a l’any que bé ha decidit jugar a

la benvinguda al carrer i demana discul-

desagradar: “em digueren que era una

pes. “Perdoneu, però ara quan entrem

falla manca d’idees i enguany vaig a

al taller voreu que està ple d’enderrocs”.

plantar de veritat una falla sense idees

Però no es referix a obres i enderrocs,

i, a més a més, sense acabar”.

aniel Jiménez Zafrilla té l’obrador en un polígon industrial de

des agraden les falles que plantes i de

sinó a unes quantes falles desmuntades que va confeccionar en estiu per a dife-

EL PREMI D’INNOVACIÓ

rents poblacions: figures amb un mar-

Zafrilla ha participat en més d’una

cat sabor ranci, passat de moda, molt diferent als seus treballs que presenta

ocasió en el concurs d’innovació, i el El naixement de l’home, primera proposta de línia personal de Zafrilla, plantada en l’any 2000.

va guanyar en 2003 amb la falla Què

ens depara el futur?, rematada per una

en València. Després ho justifica: “gràcies a esta sèrie de treballs puc mantin-

pense que si tinc unes inquietuds, unes

dona embarassada de trets estilístics

dre el taller obert durant tot l’any”.

preocupacions, i m’agrada repetir amb

molt sintètics. Un concepte similar al

Durant els últims anys (coincidint

freqüència temes, estic anant pel bon

que va dissenyar Alfredo Ruiz en 1999,

amb els anys d’absència d’Alfredo Ruiz)

camí”, declara Zafrilla, mentres repassa

Elegia II, que també va ser recompen-

ha sigut molt respectat per les publica-

un àlbum amb les fotos de les primeres

sat amb primer premi d’innovació.

cions de falles i pels jurats del concurs

falles que va plantar.

de falles innovadores i experimentals,

L’home que domina el món, una de

que li han concedit rellevants guar-

les seues últimes falles (Joaquín Costa-

dons als seus treballs per a la comissió

Borriana, 2007) és per a ell una de les

Lepant-Guillem de Castro. “Últimament

pitjors falles que ha fet, però en canvi

m’estan dient que m’estic repetint, però

en els seus seguidors provocà opinions

« Si repetisc temes i preocupacions amb freqüència, pense que vaig per bon camí »

\ 49 \


Escultura femenívola, per a la falla Joaquín Costa-Borriana, de l’any 2006.

“Per a mi el premi d’innovació no sig-

rificador: “moltes vegades tenen por a

ES PRODUÍ UN CANVI

nifica massa; són uns diners que venen

donar un premi a una falla amb estes

No obstant, Daniel Jiménez Zafrilla és

molt bé. Però... què és una falla innova-

característiques, per davant d’una falla

un dels pocs artistes, per no dir l’únic,

dora? Crec que ningú ho té clar; uns di-

tradicional”. Afortunadament, per a Za-

que mostra dos orientacions de treballs

uen que és l’estil, altres el significat. En

frilla mai l’ha suposat un impediment

clarament diferenciats: els de tall tradi-

la meua opinió una falla innovadora és

fer falles amb estil propi. “És més, m’ha

cional i els de tall personal (depenent de

més o menys el que està fent Corona,

obert portes. Però si ho faig així no és

la comissió per a la que treballa). Asse-

falles fresques, però per exemple esta

perquè m’ho plantege, sinó perquè m’ix

gura que li fica “exactament la mateixa

última [referint-se a Història d’una Ma-

d’esta manera”.

implicació als dos tipus d’orientacions”.

mella] no pense que puga considerar-se

“El que passa és que en els treballs

innovadora, perquè la vareta ja s’ha vist

personals m’exhibisc i conte coses que

molt en la història de les falles. Per tant,

realment m’inquieten, me preocupen”,

tal volta innovar siga canviar materials.

afegix. “Perquè... de què es pot parlar

Estèticament no es pot valorar, seria

en una falla tradicional? De què els go-

molt difícil dir quina falla és innovadora

vernants es barallen, de què els preus

pel seu modelatge”. Per a Zafrilla mol-

pugen i dels romanços d’Isabel Panto-

tes vegades es confón la innovació amb

ja. Però des de l’altre punt de vista es

la pròpia personalitat de l’autor. “Tot és

poden denunciar temes globals, com el

nou, tots els anys, i tots els anys s’intro-

poder, per exemple”.

duïx alguna cosa, però d’ahi a dir que es

Conta que el canvi el va forçar ell.

fan falles innovadores hi ha diferència;

Durant l’època en que habitualment

més bé són falles d’autor”.

prepara els projectes, un any va decidir

“Ens han separat, han inventat un

canviar l’estètica i els continguts amb

altre concurs i ens han clavat a tots

què alimentava a les falles. Assegut al

els que tenim una altra visió, però no

sofà veient la pel·lícula 2001: Odisea en

podem competir”, afegix l’artista al

el Espacio va passar-se’l pel cap la pos-

respecte del concurs de falles experiments. Referint-se al jurat és molt cla-

/ 50 /

Falla Insomni, dissenyada per Jiménez Zafrilla per a la falla Ripalda-Beneficència en 2007.

sibilitat de traslladar eixe món futurista que veia als cadafals fallers, i aixì va nài-


« Les falles que es planten hui són iguals a les que es plantaven fa quaranta anys »

Potser la dualitat de caràcters artístics de Zafrilla està motivada per eixa crítica, que moltes vegades aplaudix o qüestiona els seus treballs. També per les comissions, que sempre volen fer L’altre vessant de l’artista, més comercial. Treball per a la comissió Comte de Salvatierra, en l’any 2006.

constar el seu criteri, diferenciant-se dins la paritat de classicisme i moder-

xer la seua primera proposta amb per-

na optimista, però hi ha coses que em

nitat. En qualsevol cas, l’artesà sempre

sonalitat: El naixement de l’home, en

preocupen. Quan pense en la mort, per

ha demostrat honestitat amb els seus

l’any 2000 a l’encreuada dels carrers

exemple, m’inquiete”.

propis plantejaments i perfecta adaptació al caràcter que vol vore reflectit el

Lepant-Guillem de Castro. La falla explicava l’evolució de l’espècie humana

ELS CRÍTICS DE FALLES

baix un gegantesc monòlit blanc. Va ser

Zafrilla ha sigut objectiu clar de la ano-

el primer pas d’una trajectòria de tre-

menada crítica de falles, des que fa uns

balls que es prolonga fins l’actualitat.

anys es publica la cartellera Falla Crítica.

“En esta feina hi ha coses molt ruti-

Ell, ho té assumit: “a mi m’agrada molt

nàries; per exemple si has de fer quinze

l’estil dels Santaeulalia, però les coses

ninots saps quant de temps has de de-

que estan plantant hui són les mateixes

dicar a cadascú. Però així i tot sempre

que fa 40 anys; sí, amb molts avanços

hi ha coses que les fas amb més esti-

tècnics de digitalització i uns equips

ma, amb devoció”, així explica Zafrilla

de professionals increïbles però l’apor-

el seu gust especial per tractar temes

tació que s’ha fet quina és? Volum, res

amb compromís social: la immigració,

més”. Lamenta que l’any passat va rebre

el feminisme, el poder. “He llegit mol-

crítiques molt negatives pel monument

tes vegades que diuen que represente

que va plantar en Ripalda-Beneficència

un ‘univers optimista’, i no ho pense

(Insomni), considerant que és un dels

així, perquè em considere una perso-

millors que ha dissenyat.

—sempre exigent—, públic faller.

dades biogràfiques Daniel Jiménez Zafrilla va nàixer a València en 1973. Acabà els estudis de Informàtica, però prompte s’inicià en l’art de les falles de la mà del seu germà. Els cadafals més coneguts els ha construït per a les demarcacions de Lepant-Guillem de Castro, Ripalda-Beneficència, Comte de Salvatierra-Ciril Amorós o Borrull-Túria. Des de 2005 també planta fogueres alacantines.

\ 51 \


JOVENTUT

Només va plantar una falla. Només tenia setze anys. No tenia gairebé pressupost, ni havia posat en pràctica les tècniques amb les que es treballa als tallers. Però la seua falla plantada a la plaça de Rojas Clemente va fer-se ressò en la premsa festiva, tant per la joventut del seu creador, com per l’heterodòxia que suposava un plantejament faller gairebé amateur. I és que qualsevol idea nova i fresca que apareix en l’estètica fallera, malauradament, continua sent notícia de primera plana. Falla 401 anys del Quixot, del jove Alberto Ferrer, plantada a la plaça de Rojas Clemente.

/ 52 /


Alberto Ferrer García

Benjamí reivindicatiu de l’art mb tan sols setze anys

hui Alberto ja s’ha oblidat de la idea de

d’edat, Alberto Ferrer va

tornar a plantar alguna falla; s’ha cen-

aplegar al món dels tallers

trat en la seua carrera universitària i en

de falles presentant el pro-

un mode de vida diferent al que hauria

A

jecte de la comissió Plaça Rojas Clemente de 2006. 401 anys del Quixot va

Es declara un absolut defensor de la

ser una falla feta amb tècniques poc or-

falla avantguardista, en especial de les

todoxes, amb plàstica molt trencadora

obres de Alfredo Ruiz, a qui considera

i sobretot amb caràcter i voluntat. Fer-

“un geni”. Aplicar a la seua obra el ter-

rer, que defén la innovació dins les fa-

me ‘innovació’ no troba que s’ajuste bé

lles, no ha pogut tornar a plantar ninots

a la realitat. “Molta gent anomena inno-

efímers, tot i que sempre té projectes

vador a tot allò estrany, que se n’ix dels

pel cap. Com ell diu, “els fallers volien

esquemes habituals”.

una altra cosa”. Sol ser així.

Ninot presentat a l’exposició per Alberto Ferrer en 2006. Un Quixot parodiava la Junta Central Fallera.

tingut dedicant-se a elaborar falles.

“Falles innovadores es premien i es

L’any següent a l’impacte mediàtic

nomenen tots els anys, però no tots els

de la seua modesta falla, la comissió va

anys es planten”, afirma Alberto, analit-

rebutjar la opció de tornar-lo a contrac-

zant el panorama de monuments fallers

tar. Va optar, en canvi, per un artesà fa-

actual. “Una falla innovadora pot ser

ller de línia completament arquetípica

barroca, cubista o minimalista perquè

de l’estètica tradicional. Alberto Ferrer,

l’estètica no és un factor determinant.

resignat, presentà diferents projectes

Això sí: una falla minimalista no sem-

per a altres comissions falleres, on l’exi-

pre té per què ser innovadora, al meu

gien metres d’alçària, ninots i possibi-

parer. Per posar un exemple: qui copia

litat de premi. Finalment, ningú va fer

a Alfredo Ruiz no és innovador, perquè

una proposta formal de plantar falla. I

l’innovador és Alfredo”.

\ 53 \


INNOVAR, DIFÍCIL COMESA

aposten per la innovació ho fan sense

clar: “jo només volia plantar una falla

Ell plantà una falla sobre el Quixot, i és

creure realment en allò que estan con-

diferent, i he de dir que no vaig vore cap

conscient que és un tema molt tractat

tractant. “Molts fallers diuen: ‘anem

falla semblant a la meua”.

a les falles, però també ho considera in-

a fer alguna cosa estranya’ per poder

evitable; “fer alguna cosa que no s’haja

cridar l’atenció”. Eixa actitud és molt

fet mai és molt difícil, quasi impossible,

comú i al llarg dels últims anys hem vist

perquè tot té referents”. I també té clar

com comissions que durant un període

que en l’actualitat molts dels fallers que

de temps han apostat per les falles dife-

« De què parlaven les falles d’Especial de l’any passat? Estaven buides de contingut »

rents, a la mínima de canvi han retrocedit als cànons més clàssics.

Les tècniques poc ortodoxes, com compondre ninots amb boles de suro, van sorprendre als fallers.

/ 54 /

A Alberto Ferrer, com a molts altres

I és que les falles que denominem in-

creadors que han plantat falles, l’acu-

novadores també solen caure en repe-

saren de plantar un monument que “no

tir uns esquemes ja establits, fins i tot

era una falla”. Ell respón. “En el moment

es podria dir que amb el pas del temps

en que algú diu que una falla no és una

s’ha creat un ‘canon’ de la falla innova-

falla sempre caldria mirar el rerefons,

dora. “Això passa perquè no es plante-

perquè probablement siga una verita-

gen el que volen dir amb la falla. Qui fa

ble falla innovadora”.

una falla el primer que hauria de fer és

“La falla que vaig plantar, pense que

pensar, i això no ho solen fer. Caldria

sí que era innovadora, encara que dir-ho

plantejar-se coses com: Què s’ha fet ja?

jo seria molt subjectiu. Era una falla que

Qui ho ha fet? Abans que tot haurien de

trencava amb els mètodes tradicionals

pensar en el tema i en la forma de plas-

d’elaboració, i també amb l’estètica ha-

mar-ho”. I és que per al jove estudiant

bitual. Jo no buscava el detall i el bon

de filosofia la falla ha de contar coses.

acabat, només volia que provocara un

En canvi, assegura que “la majoria de

colp, que impactara”. Alberto ho té molt

temàtiques que es toquen que no tenen


una mínima trascendència, veus falles

tejaments més profunds”. Afegix, però,

amb ninots que no conten res i cartells

que “el gran problema és que el món de

explicatius que no es comprenen, o es-

les falles no beu de la cultura, beu de la

tan mal escrits”.

festa i del folklore; la filosofia es queda a

Alberto opina que la temàtica, el

banda”. Des del punt de mira d’Alberto,

concepte, està molt per damunt

“la societat fallera de hui es centra en

del pressupost del cadafal. “Al-

la festa, l’acohol, l’enveja, la hipocresia

gunes falles xicotetes que he

i la vanitat; per tant, què es pot esperar

vist m’han marcat moltíssim,

d’eixa societat?”

i se m’han quedat en el record; en

Malgrat la seua joventut, Alberto ja

canvi… de què parlaven les falles d’Es-

té clares moltes coses: li agrada llegir

pecial de l’any passat? Sincerament, no

contínuament i aprendre, de fet la lectu-

ho sé, no em van marcar, estaven bui-

ra s’ha convertit en la seua única afició.

des de contingut.”

De quan en quan, no obstant, imagina alguna falla que li agradaria plantar i

FALLES TINTADES DE NEGRE

la dibuixa en un full. Ahí es queden. La

Habitualment els que escriuen críti-

seua aportació a les falles per ara ha

ques i els que opinen de les falles

quedat en una espenta d’originalitat

amb un marcat compromís soci-

que provocà diferents opinions i en un

al o amb un tractament més

bon grapat d’idees per a falles dibuixa-

líric s’escolta el terme de

des sobre paper.

“falles pesimistes”. Alberto ho comprén, perquè

dades biogràfiques

“no tot és alegria”. I ho explica. “El món de hui no és precissament molt alegre, no tot és diversió, humor i motiu de riure; a les falles haurien de tenir cabuda també eixos planDulcinea, apareixia a la falla 401 anys del Quixot, folrada d’embolcalls de caramel

Alberto Ferrer García és un jove valencià nascut en 1989, que fa dos anys plantà una falla gran. Volia viure de l’art faller. Però ha decidit emprendre un altre camí. El constant rebuig de les comissions el va dur a abandonar la idea de fer falles. Ara estudia Filosofia a la Universitat de València.

\ 55 \


Rafa Ferrando

El ‘ dinosaure’ avantguadista ncetà el seu viatge iniciàtic

E

pel món de la producció de falles a finals dels anys 80. Va treballar per al taller del mes-

tre Josep Pascual, “Pepet”, i allà quedà encisat per les seues estructures de fusta nua que es sustentaven miraculosament en l’aire. Anys més tard decidí montar el seu propi taller, que ara acaba de tancar.

Papallones per a la falla Metamorfosi, l’última falla plantada per Ferrando en Lepant-Guillem de Castro.

Després del seu passeig per les falles, Rafa Ferrando pensa que als tallers

Donà classes a joves, però molts pocs

falla a la Politècnica, però no mostra

de falles no es produix art, “és tracta

d’ells han acabat involucrant-se en tre-

interés per comptar amb ells”, afegix. I

d’un curiós joc entre les belles i les bès-

balls fallers. “Les Falles és un circuit

és que la jove comissió que planta falla

ties”. I parla de dos vessants d’una ma-

molt tancat, és difícil per a qualsevol

a la Universitat Politècnica de València

teixa forma d’expressió.

estudiant de Belles Arts accedir-hi”, in-

només ha plantat una falla dissenyada

En la seua joventut havia iniciat els

dica Ferrando, al parlar de la problemà-

pels propis estudiants, la resta d’anys

estudis de Belles Arts a la Facultat de

tica que impedix plantar falles als artis-

ha optat pel continuisme i la repetició

Sant Carles de València, però mai va

tes nodrits a la universitat. “Hi ha una

dels paràmetres establerts. Rafa Ferrando, no obstant, sí que

concloure’ls. Optà per llançar-se directament al treball de taller i després de molts anys, a principis dels 90, tornà a la facultat però en aqueixa ocasió com a professor d’un curs d’aprenentatge de les tècniques de l’artesania fallera.

/ 56 /

« Es pot revolucionar durant la joventut, però ara ja no; em considere un dinosaure »

ha tingut l’oportunitat de plantar falles per a comissions com Serrans-Plaça dels Furs, Plaça del Patriarca o LepantGuillem de Castro. Una torre de telecomunicacions, una olla que esclata, una


FALLES LÍRIQUES

Ferrando tal volta no siga un artista innovador. No es podria classificar així. Però ha aportat a l’art efímer la seua indomable personalitat creadora. Els ninots, les escenografies, els coronaments de falla i les estructures de fusta, han reflectit una inspiració lírica. Falles enteses com a poesia amb llenguatge i caràcter inconfusible.

La plantà és el procés del treball que més goig li proporciona a Ferrando. Els cabirons de fusta guanyen alçària i sentit. Declara gran admiració per les estructures que enlairava el seu mestre, José Pascual Ibáñez, “Pepet���.

No a todos engaña la telaraña va ser una de les falles més particulars de l’any 2002. Rafa Ferrando la va crear per a la falla Serrans-Plaça dels Furs.

que el seu treball siga revolucionari.

aranya penjant de la teranyina han si-

ria. Uns treballs que barregen escultura

gut icones visuals dels seus treballs, re-

i pintura mural, amb resultats de tant en

“Ara ja no tinc forces per a revoluci-

ferent de creativitat i d’una personalitat

tant experimentals dins l’àmbit faller.

onar; això es pot fer amb 22 o 25 anys,

artística que traduix sentiments a ma-

Però Ferrando, al contrari del que puga

però amb 53, com ja he dit en alguna

terials amb una plasticitat extraordinà-

pensar la societat fallera, no considera

entrevista, em considere un dinosaure”.

\ 57 \


Així es definix Ferrando, que despuntà

L’OLIMP DE LES FALLES?

evolució ferma del cadafal faller. “El pú-

en l’any 2000 amb la seua primera falla

“Normalment en qualsevol vessant ar-

blic detractor sempre m’ha mantingut

(La Telecomunicació) per a la comissio

tística hi ha un Olimp, però en les falles

fresc i lluitador”, diu Ferrando amb con-

Serrans-Plaça dels Furs, des d’on va

no està definit, no podem determinar

tundència; “es podria dir que m’agrada

aportar una visió diferent del monu-

quins són els artistes i quins els arte-

desagradar, de fet quan m’han aplaudit

ment faller. No considera que el seu tre-

sans, perquè existix una contínua llui-

o m’han dit que he fet una falla bonica

ball siga innovador. És més: assegura

ta entre les belles i les bèsties”, indica

he aplegat a sentir vergonya”, afegix.

que el terme innovador “pot prestar-se

Ferrando, deixant patent que no està

a confusió, tal volta seria millor parlar

clara la frontera entre art i artesania.

EL VALOR DELS PREMIS

de modernitat, avantguarda, o el que

“Ens hem acostumat a etiquetar, no cal

Guanyà el Primer Premi de Falles In-

Josep Lluís Sirera qualifica de ‘falles

etiquetar; quan a una persona se li ca-

novadores en 2004, amb Tinc una es-

amb autor’”.

lifica d’innovadora se li està automàti-

pineta clavada, una falla rematada per

cament marginant”, sentència. Així, per

uns eriçons de mar que parlava de com

a Rafa Ferrando tan importants són les

agredixen els espais als éssers humans.

aportacions dels que el col·lectiu faller

Va ser un èxit sonat entre les comissi-

considera ‘innovadors’ com dels que no

ons amb esperit renovador.

ho són. Per a exemplificar-ho conta la

En canvi, en la categoria general de

dualitat de l’obra del seu mestre, José

premis les seues falles mai han estat

Pascual Ibáñez, Pepet: “és el cas de fa-

considerades. Ferrando té clar que “qui

lles que des d’un punt de vista poden

definix l’estil de les falles que es planten

resultar bastes, però després d’ana-

cada any és el jurat, al donar els premis”.

litzar la seua estructura de fusta nua

Serien possibles unes falles sense pre-

amaguen molta bellesa”.

mis? És una de les preguntes més repe-

Rafa Ferrando, durant la seua curta

tides en qualsevol col·loqui sobre falles

trajectòria plantant falles ha aconseguit imposar-se com a un element de divisió. Generalment, les comissions han mostrat rebuig de cara a contractar-lo per les característiques de les seues obres, Tinc una espineta clavada, falla amb la que Ferrando va aconseguir el primer premi d’innovació.

/ 58 /

i per altra, ha generat admiració entre els fallers amb inquietut i interés d’una

« Estem en una etapa transcendent, perquè l’estímul és la guerra. Sense premis les falles serien diferents »


Escena de la falla plantada per a la comissió Plaça de Les Dies, al municipi de Carcaixent.

que s’organitza últimament. Al voltant

Ferrando és un enamorat de la pin-

que les seues obres podrien conside-

d’esta inquietud, és mostra rotund: “es-

tura, per a ell és el major exponent de

rar-se art en majúscules, malgrat ser

tem en una etapa transcendent perquè

l’espressió artística, això es nota en la

falles. “Tot allò que uns destruïxen, al-

la gent diu que l’estímul és la guerra, si

majoria dels seus treballs, que conte-

tres immortalitzen”, indica al voltant de

no existiren els premis està clar que les

nen murals. L’explicació la basa en què

la importància de la seua trajectòria ar-

falles serien molt diferents”.

“mitjançant la pintura tot és possible, la

tística dins el món de les falles.

escultura és l’essència de les coses, del

I és que entre Rafa Ferrando i Alfredo

volum, però amb la pintura es pot re-

Ruiz es podrien trobar alguns paralel-

presentar altres

lismes, tal volta en la concepció sen-

dimensions

timental i particularment personal de

molt més llu-

la seua forma d’expressió plàstica. Es

nyanes

d’allò

podria dir que tant l’un com l’altre fan

No

poesia alhora que falla, alhora que es-

obstant, a l’hora

cultura. “Potser el que ens unisca siga

material”.

de traslladar les obres d’art

el desfici i la malenconia”.

pictòriques o escultòriques a les falles, Ferrando fica límits i postil·la; “preferisc que no es faça art a les falles”.

ADMIRACIÓ PER RUIZ

Tant Ferrando com Ruiz, en qualsevol cas, són dos exemples d’interés per

Entre els artistes que

l’expressió artística dins el llenguatge

Ferrando admira des-

de la falla. Una iniciativa perduda en un

taca la figura d’Alfre-

maremàgnum de tallers que s’han con-

do Ruiz. “És el maleït

vertit en una autèntica indústria i que

de la seua generació,

en contades ocasions fan art. Ferrando

és genial”. Sap

està convençut que “hauriem de crear

perfectament

entre tots un Olimp en les falles, i en eixe Olimp estaria Alfredo Ruiz, perquè

Ninot de Tinc una espineta clavada, que feia al·lusió als bol·lards del centre urbà.

és capaç de connectar l’avantguarda

\ 59 \


« Tot allò que uns destruïxen, altres immortalitzen » diu en referència a la figura d’Alfredo Ruiz amb les falles. I és una llàstima que no haja deixat escola”. A més a més, ficant el dit en la nafra del problema, assegura que “en els tallers de falles no hi ha criteri, no hi ha cultura; el taller d’un artista faller hauria de ser el centre de la seua actitud vital”.

dades biogràfiques Rafael Ferrando Lucas és un artista plàstic valencià nascut en 1954. Començà els estudis de Belles Arts en la Facultat de Sant Carles, però mai els va concloure. S’endinsà en els tallers de falles i va aprendre la professió. En la dècada de 1980 va plantar un parell de falles, sense gaire repercussió dins la seua trajectòria. Treballà durant una llarga etapa al taller de José Pascual Ibáñez, “Pepet”. A partir de l’any 2000 (a la falla Serrans) i fins l’any 2007 (Lepant-Guillem de Castro i Plaça del Patriarca), va plantar una desena de falles de marcada personalitat.

/ 60 /

Una estruç gegant de Ferrando amagava el coll en l’asfalt de la demarcació Doctor García Brustenga-Vicente Barrera en l’any 2005.


Manuela Trasobares

L ’ art de la provocació anuela Trasobares és una

M

sa de tela metàl·lica”. Aquest va ser el

artista lírica i plàstica

primer contacte amb les festes de foc,

nascuda a l’Alt Empordà

un fenomen que considera “purament

(Girona). Un any, men-

mediterrani”.

quedà impregnada de l’espèrit “romàn-

EL BARROC DE LES FALLES

tic i teatral” del monument. I va decidir

Aplegà a València sense conéixer la

involucrar-se en el món de l’art efímer

tècnica amb la que es construixen els

de les falles grans i infantils, aportant

cadafals, començà a treballar en un

la seua visió de dona lluitadora, trans-

baix amb un projecte presentat per a la

gressora, defensora de la polèmica i la

comissió Hort de Sant Valer-Avinguda

provocació.

de la Plata, amb via lliure per a realitzar

tres passejava per València en Falles

Els fallers, però, no aplegaren a ac-

el que vullguera. Va començar, llavors,

ceptar mai tal elogi a les rebel·lions per-

un procés de confecció de falles plena-

sonals. Ara, agremiada al col·lectiu d’ar-

ment autodidàctic que esdevingué amb

tistes de Borriana, ensenya als joves les

molta personalitat plàstica.

tècniques falleres dins una escola que es va formar a Sogorb (L’Alt Palància).

Manuela Trasobares, en canvi, no es considera una artista innovadora.

“Primer de tot vaig entrar en contacte amb les ‘pires’ que es planten a Tarragona”, comenta l’artista, que va accedir d’eixa manera a conéixer la tècnica i la plàstica dels ninots. “Vaig fer una pira sense conéixer en profunditat els materials, la vaig fer amb amb una carcas-

« Jo no em considere en absolut innovadora, sóc coherent amb mi mateixa i tinc el meu propi estil »

Falla al·legòrica de les festes de bous, plantada en 2007 a Sogorb.

\ 61 \


“En absolut: jo sóc jo, coherent amb mi

fallera, va ser rebutjat pels encarregats

Eixa va ser la seua primera falla

mateixa i amb el meu propi estil”, afir-

de l’exposició per tractar-se de la man-

d’examen. Una prova que, després del

ma convençuda. Afegix que en la seua

datària política de la ciutat. “El trague-

maremàgnum mediàtic, tenia poques

opinió “tota falla hauria de ser creativa,

ren, el trencaren a patades i el tiraren al

possibilitats d’aprovar. “Em van suspen-

perquè la falla és art; siga amb la tècni-

fem; en ma vida he sentit tanta humi-

dre; no vaig fer la prova teòrica perquè

ca que siga el que importa per és que

llació com vaig sentir en eixe moment”,

els coneixements ja els tenia de Belles

siga una obra d’autor”.

diu Manuela, que va ocupar durant una

Arts, però si que vaig sotmetre’m a la

setmana pàgines de la premsa pel polè-

part pràctica i em digueren que això no

mic cas de censura”.

era una falla, que era hortera, estram-

Habitualment es parla de falles barroques referint-se a l’estil faller estan-

bòtica, i que estava mal feta”.

daritzat, convertit en cànon amb el pas del temps. Però Trasobares, analitzant

Ella, no obstant, pensava que el prin-

la situació des de la seua perspectiva,

cipal motiu no havia estat eixe, sinó la

ho té ben clar: “el barroc faller no té res

provocació dels seus ninots. “Sí, de fet

a vore amb el barroc, jo sóc barroca”.

em digueren que si retirava la denúncia que havia ficat a per la inadmissió i pos-

APLEGÀ LA POLÈMICA

terior destrossa del ninot, m’aprovarien

Setmanes abans de plantar la falla De

l’examen”. Amb la millor voluntat, Ma-

València a Brasil només hi ha un fil, l’ar-

nuela Trasobares retirà la querella, però

tista es disposà a dur el ninot de mostra

l’examen no el va aprovar.

a l’exposició i amb ell aplegà la polèmi-

“Me tornaren a dir que el que feia no

ca. “La comissió era plenament conei-

eren falles, que em fixara en els treballs

xedora del que volia fer, de les escenes i d’eixa figura en concret. I els fallers em van donar el vist-i-plau però una vegada allà tot canvià”, diu l’artista. Una figura caricaturitzant a l’alcaldessa amb un plàtan entre les cames, motiu bròfec habitual en la iconografia

/ 62 /

Falla titulada Globalització, plantada en 2003 a l’encreuada de Joaquín Costa-Borriana.

« Deien que el que feia no eren falles, que estaven mal fetes i resultaven estrambòtiques »


Ninots de l’obra de Manuela Trasobares per a la falla infantil de Plaça d’Espanya, 2003.

dels seus companys”. Però ella no va estar disposta a renunciar al seu estil i les seues idees. “Quan em digueren que allò que jo plantava no eren falles

« Vaig descobrir que al món de les falles n’hi ha molts fanatismes i molta intolerància »

els vaig respondre ‘doncs escolteu, cremen molt bé’”, comenta amb el sentit de l’humor que la caracteritza”.

sar la seua personalitat artística, la seua desgarrada crítica i poder transmetre

L’OBSTACLE DEL MÓN FALLER

coses. Es va trobar en un panorama cer-

Per tant, per a Manuela Trasobares el

tament diferent. Trasobares està con-

principal obstacle que li ha impedit de-

vençuda que “per fer art d’avantguarda

senvolupar l’expressió artística mitjan-

avui en dia és absolutament necessari

çant els cadafals fallers no ha sigut la

provocar, impactar a la gent, parlar de

tècnica ni les limitacions econòmiques,

les passions i dels sentiments.”

sinó el propi món festiu: els fallers i els

El que Manuela Trasobares no sabia

companys de professió. “Al món de les

és que es falles, en canvi, poques ve-

falles n’hi ha molts fanatismes i molta

gades provoquen, perquè la correcció

intolerància”, declara l’artista que va

política ha fet que gradualment perden

patir una autèntica agressió cap a la lli-

el seu tarannà polèmic i reivindicatiu.

bertat d’expressió.

Ara la majoria de ninots són d’una salsa agradable de digerir per a tots els pú-

ALTRA VISIÓ DE LES FALLES

blics i molt allunyats del esperit crític.

El ben cert, és que Manuela Trasobares

“És increïble com el món de les falles

aplegà a València amb una visió idealit-

demostra veneració per alguns perso-

zada i romàntica de la festa; pensava

natges de la vida política valenciana,

que era una porta oberta per a expres-

fent que siga impossible parodiar-los,

Els ninots de tècnica trasobariana mostraven trets estilístics realistes i inspiració en el món infantil.

\ 63 \


els han convertit en un tòtem”. Després de l’experiència amb la seua

TRASOBARISME

primera falla, Manuela Trasobares es va bolcar de ple en altres treballs: confeccionà les falles infantils de la demarcació Gran Via Ramón y Cajal-Pintor Benedito (Plaça d’Espanya) en 2002 i 2003, on deixà constància novament de la seua particular estètica, tendent al realisme. I també mostrà la seua tècnica autodidacta, que recordava les albors del ninot; màscares de cera amb afegitons de teles, perruques, ulls de plàstic i tot tipus de complements. També isqué del cap-i-casal; plantà una

Manuela Trasobares és una dona lluitadora, que s’enfrontà al rebuig per haver generat polèmica. Li agrada batallar en defensa de les seues idees i comprén l’art com a una constant provocació. A més a més es definix “barroca”; el seu art, la seua forma de vestir i la seua forma de vida és barroca. Clar que amb ella els clixés no van. Quelcom pot ser barroc i al mateix temps fresc, jove, satíric i compromés; com les seues falles.

falla infantil a La Ribera, per a la falla Plaça de Les Dies de Carcaixent.

dades biogràfiques Manuela Trasobares Haro, nascuda a Figueres en 1962 va cursar estudis de Belles Arts a la Facultat de Sant Jordi (Barcelona) i de Música i Cant. Actuà a òperes de Sòfia i Bratislava. En 2001 debuta al món de les falles, amb tècnica autodidacta i monuments grans i infantils per a comissions com Plaça d’Espanya o Joaquín Costa-Borriana. En l’actualitat dóna cursets de tècniques artesanals als joves d’una escola-taller muntada a Sogorb.

/ 64 /

Escena eròtica confeccionada per al cadafal de Hort de Sant Valer-Avinguda de la Plata en 2001.


José Luis García Nadal

Falles que són pamflets

H

em de confessar que de tots els artistes que anàrem a entrevistar, sens dubte, fou Garcia Nadal

qui ens presentava més misteri. No és que desconeguérem la seua obra, encara que després ens adonàrem que sí, ja que va més enllà dels cadafals que plantà a la Plaça d’Espanya, el que no coneixíem era el personatge. Mai havien llegit cap entrevista d’este artista a cap publicació relacionada amb les Falles, tampoc teníem massa notícies d’ell per boca dels seus companys de gremi ni, molt menys, per part del món de les comissions falleres. Mentiríem si escrivírem que no hi havia intenció de contactar amb ell perquè, encara que tímidament, el seu nom apareixia a la nostra selecció, però fou, sense cap mena de dubte, la recomanació encesa de Rafael Ferrando, que considerava l’aparició de Garcia Nadal La cabra Antiglobalitzaci��, una falla plantada en 2003 a la demarcació de la Plaça d’Espanya.

imprescindible si volíem fer un dossier complet d’entrevistes sobre artistes de

\ 65 \


tarannà no convencional, l’espurna que ens encoratjà a contactar amb ell. D’aquesta manera, després de perdre’ns amb el cotxe un i altre cop, ens plantarem al seu obrador del polígon in-

« Faig els cadafals per esport, considere els monuments fallers com pamflets a partir dels quals puc expressar les meues inquietuds »

UN FILÒSOF ENTRE NINOTS

D’esta manera, Garcia Nadal, entrà a aprendre els trucs dels artistes fallers a un obrador de Manises, també reconeix el mestratge de gent com Pepe Carrasco i altres que havien treballat amb Azpeitia. Ara bé, malgrat este temps de formació, Garcia Nadal reconeix que es

Escultura de García Nadal de trets estilístics tribals, estètica de les falles-pamflet.

/ 66 /

dustrial de Rafelbunyol. Allí no ens tro-

troba un poc lluny dels artistes fallers

barem, com pensaven, a un filòsof que,

arquetípics.

ocasionalment, havia fet alguna incur-

“La meua formació cultural i plàstica no

sió en el món de les falles sinó a un ar-

és la mateixa que tenen la majoria dels

tista en majúscules.

artistes del Gremi. Bec molt dels meus

“Sóc Alcoià, però una mica roda-

arrels en els muntatges de l’art de car-

móns; he viscut a Zamora, Madrid, Múr-

rer que construïa a les ciutats que he

cia... llocs on vaig realitzar muntatges

anomenat abans. D’ahí que empre ma-

d’art de carrer. En Zamora es va caure

terials com el paper arrugat, les canyes

una figura del muntatge que havia ela-

o la gamma de colors molt forts, crida-

borat que quasi em costa un disgust en

ners. Elements que no es solen utilitzar

forma d’accident greu, aquest fet em

a la major part dels cadafals”.

féu veure que no sabia muntar estàtues

Si no convergeix amb les tècniques

ja que aquella no l’havia pogut mante-

de la major part dels artistes alhora de

nir dreta durant tot el temps que havia

realitzar monuments tampoc ho fa amb

programat. No era una estàtua, doncs,

la festa fallera, un món que no l’encisa

les estàtues no cauen. Este fet em va

massa. “No sóc ni em sent faller, estic

encoratjar a venir a València a aprendre

agremiat però si descomptem alguna

a fer estructures i quin millor lloc que

excepció no estic molt implicat dins el

un taller faller”.

Gremi, ans això no vol dir que no apro-


Ninot del dictador Franco per a la falla Gran Via Ramón y Cajal-Pintor Benedito, presentat a l’exposició del ninot en 2006.

fite la possibilitat d’art de carrer que

llers ers és el leit-

m’ofereixen les Falles. Faig els cadafals

motiv v del nostre

per esport, considere els monuments

llibre ibre i no deixarem

fallers com pamflets a partir dels quals

escapar l’ocasió per

puc expressar les meues idees i inquie-

preguntar-li que pensava

tuds. Les Falles, fins i tot, van més enllà

sobre aquest tema. “És un

d’alguns tipus d’art de carrer com pot

tema ema complex, per una banda

ser el teatre o altres espectacles que no

tenim enim artistes que pensen que si

són més que modes. Les Falles estan

no fas una cosa innovadora no eres

consolidades i, si llevem les horterades

tu u i per l’altra altres, que desitgen fer-

franquistes, em de reconéixer que han

ne, però que no s’atreveixen car no

permès acostar al públic a noves idees

tenen enen una formació cultural sòlida.

socials i estètiques. És un art que no

No s’ha de caure en cap dels dos

està tancat al museu, està obert a tot-

paranys, per això admire l’actitud

hom i ens ha ofert autèntiques mera-

de Manolo Martín que malgrat

velles culturals i socials. Impliquen una

les es seues mancances culturals

gestió molt viva com ho demostra, per

s’esforçà i ens oferí cadafals

exemple, la falla que Delegido i Felici

com el del sis-cents a la Plaça

plantaren a Lepant-Guillem de Castro

del País Valencià”.

fa un parell d’anys”. A més afegeix tres trets que admira de les Falles: “La capacitat de riure’s de si mateix, com ha passat de ser món artesanal a convertir-se en un d’industrial i que s’aconseguisca el miracle de paralitzar, encara que siga per uns dies, una gran urbe com València”.

« Allò important és comunicar, és l’obra la que mana i no l’artista, però el que no has de fer és autocensurar-te »

La innovació al món dels cadafals fa-

\ 67 \

\ 67 \


ARTISTA MENOR

José Luis García Nadal va nàixer a Alcoi, però se n’anà a viure a Madrid a començar els seus estudis en Psicologia. Actualment treballa en una tesi doctoral sobre filosofia i estètica. Viatjà a València a conéixer el procés de construcció dels cadafals fallers, amb intenció de poder aplicar-ho a les seues escultures de grans dimensions. I per mantindre el taller, començà a fer falles. La seua tècnica, poc fallera, va provocar que en l’any 1983 tinguera problemes d’admissió dins l’exposició del ninot la seua figura, construïda només amb fustes. Pensa que en l’art totes les coses ja estan inventades. Declara que li agrada considerar-se un “artista menor”.

/ 68 /

Imatge artística amb ninots característics de García Nadal; destaca la construcció d’anatomies partint de fusta. El resultat, tendent a l’abstracció, ha sigut l’habitual al llarg de la seua trajectòria.


MARCANT LA DIFERÈNCIA

Garcia Nadal és conscient que no està considerat un artista convencional, com ja hem dit, no empra, per exemple,

« Et castiguen amb els premis, el jurat establert no valora, gairebé mai, la idea »

que vol comunicar, no necessariament amb l’intel·lecte, moure a la gent, despertar la consciència. Allò important és

cional, per favor”. Molts coneixem Garcia Nadal per aquestes falles que plantà des de l’any 2002 fins el 2006 a la demarcació de

materials tradicionals. Ara bé no entra en etiquetatges i es veu com “un artista

enguany planta una cosa més conven-

« Alguns fallers contracten i no es creuen el que plantes, demanen altres coses »

la Plaça d’Espanya, sobretot la de la cabreta antiglobalitzadora de l’any 2003 i la republicana del 2006. Però la trajectòria d’artista faller de Garcia Nadal abasta més. Durant els

comunicar, és l’obra la que mana i no l’artista com feia, per exemple, Renau o,

També et castiguen amb els premis, el

anys huitanta plantà diverses falles als

inclús, Regino Mas al cadafal crític amb

jurat que s’ha establert no valora, gaire-

Poblats Marítims, repetí durant anys a

el feixisme que féu a l’any 1937 i que no

bé mai, la idea.

la comissió de Manuel Candela-Beatriu

Inclús, recorda una vegada cap a

Tortosa, des de l’any 1997 fins el 2006

I recorda que “el que mai has de fer

l’any 1980 que els responsables de la

signa els cadafals de la Plaça de Jesús,

és autocensurar-te, un cop ho vaig fer

Junta Central Fallera no em deixaven

també ha fet falles fora de la capital del

perquè em donava la sensació que la

entrar a la Llotja la meua proposta per

Túria, concretament, als municipis de

pintura que anava a emprar al cada-

a ninot indultat car no estava fet de car-

Museros i Rafelbunyol.

fal era massa forta per allò al que està

tró, al final el presentí i va resultar dels

acostumat el públic faller i el resultat va

tres o quatre més votats”.

pogué plantar-se per la guerra”.

A l’eixir de l’obrador ens sorprén una forta tromba d’aigua, Garcia Nadal ens apropa al cotxe, l’havíem aparcat mas-

ser insatisfactori”, afirma García Nadal. LES FALLES I LES COMISSIONS

sa lluny, durant el curt trajecte ens co-

nuncia la marginació d’estes falles dins

Per altra banda pensa que “la majoria

menta que està a prop de llegir la seua

el món oficial faller: “Els pressuposts

de comissions no li presten la més mí-

tesi doctoral a la Facultat de Filosofia,

que et donen són ínfims, encara que

nima atenció a estes històries, tan sols

L’estètica de la metàfora, es titula. I ens

tot i este entrebanc he plantat falles de

estan per la paella, la fallera... Hi ha al-

apunta una mena de sentència: “A les

catorze metres, com ocorregué un any

guns que et contracten i no es creuen la

falles, la majoria de vegades, l’estètica

en la demarcació de la Plaça de Jesús.

proposta que li has ha plantat, et diuen

està mal entesa”.

Tampoc desaprofita l’ocasió i de-

 \ 69 \


Federico Felici

Falles nascudes a l’Argentina

ederico Felici és un jove escul-

F

tor de Buenos Aires, Argentina. Un dia es trobà sense treball, sense compromissos que el

lligaren a la seua terra i viatjà a València buscant un futur millor. Es trobà, sorprés, amb la festa de les Falles, que desconeixia. I tardà poc de temps en entrar a col·laborar a un taller de falles com a empleat. Va ser Miguel Delegido qui li obrí les portes. I no s’haurà penedit, perquè en pocs anys ha plasmat a les falles una vena de força crítica i conceptual, d’idees i sentiments. També una estètica definida, d’autor, fàcilment identificable i

que ha aconseguit convéncer i conquerir a la majoria d’espectadors que busquen als cadafals fallers alguna cosa més enllà del que es pot vore tots els anys. Va ser en 2002, quan tenia 26 anys, quan s’inicià al taller de Delegido. Venia d’estudiar Belles Arts i Disseny al seu país. I en pocs mesos es va fer amb el domini de la tècnica del modelatge en

/ 70 /

Falla dissenyada per Fede Felici. Sense papers, Lepant-Guillem de Castro (2005).


suro blanc. De fet, en 2004 es llançà amb la seua primera falla en solitari, i obrí les portes del seu propi obrador. Els seus ninots donaven la benvinguda a una nova manera de concebre la falla:

« Jo no em considere innovador. Innovar és tan simple con fer coses que no s’hagen fet abans. I no és un valor en si mateix »

han de reinventar-se i reinterpretar-se”. Federico Felici no només ha fet falles. Els seus treballs inicials exploraven diferents terrenys de l’àmbit escultòric. Les seues falles, de fet, estan caracte-

crítica, esteticisme i espectacle, tot junt,

ritzades per una cura molt notable de

per tal de fer polsar al públic l’interruptor

les estructures anatòmiques, simplifica-

de la lliure interpretació. “No em veig en

novadores. “Innovar és molt simple i molt

des i sintetitzades fins obtindre una línia

el graó d’una escala, sinó junt a una sèrie

difícil de fer: simplement es tracta de fer

corba que definix la majoria dels seus

d’artistes que oferixen unes propostes

alguna cosa que no haja fet ningú abans”,

treballs. Els ninots, de vegades, semblen

especials”, així es veu el mateix Felici. I

explica l’artista. “Però ha de quedar clar

polps. I els ninots, en tots els casos, són

així el veu el món de les falles: com a un

que això no és un valor en sí mateix”,

anònims, repetits i comuns, com qualse-

autor amb identitat pròpia.

afegix. “Realment cada artista, inclús els

vol espectador que pot quedar-se parat

que treballen dins un estil conservador,

admirant-los.

Pensa que les seues falles no són in-

També s’inspira molt en el món de la fantasia. El seu disseny per a la falla de la Plaça de la Mercé de 2004, de la categoria Especial, sorprengué per les seues formes que recordaven les pel·lícules i els còmics de terror i ciència ficció. Quedà demostrat des d’eixe moment que les seues escultures es podien convertir perfectament en falles, hi havia una mimesi perfecta entre els llenguatges per a representar les mateixes coses i dotar-les d’un significat complet i molt desenvolupat. Molt crític i compromés amb la societat, també. Els seus tòtems en contra de la globalització, a favor de Escena de la falla Somnia amb nosaltres, Nord-Doctor Zamenhoff, 2007.

la individualitat, en contra de la massa,

\ 71 \


ens fan pensar que Felici és un artista

d’art, no es col·loca en una situació d’in-

que sap perfectament en quina classe

ferioritat ni oferix menys avantatges.

La falla que ha preparat enguany parla de l’esforç. L’esforç que du a les per-

de món viu, i té molt clar quines coses

Felici se n’anà a Buenos Aires passa-

sones a fer coses. Paradoxalment, per

vol transmetre amb la seua aportació al

des les Falles de 2007, però no volgué

a ell no ha suposat cap esforç en estos

món de les falles.

desvinclar-se de l’activitat artística. És

sis anys aprendre la tècnica de fer falles

“Cada disciplina artística té el seu pro-

per això que va firmar contracte amb la

i desenvolupar la seua filosofia amb uns

pi llenguatge. No es pot pensar de la ma-

comissió Vall de Laguar-Padre Ferris. Vin-

procediments nous. Fent falles es sent

teixa manera a l’hora de crear una falla,

drà, plantarà la falla, i segurament se’n

còmode. Felici ha descobert un nou llen-

una pintura o una escultura. No obstant

tornarà a la seua ciutat. Però deixarà clar

guatge. I es nota que té il·lusió per estu-

això, també hi ha parentius i contagis en-

que el seu interés per les falles a la seua

diar-lo durant molt de temps.

tre elles.” Felici reconeix que l’art efímer

trajectòria artística li ha fet endinsar-se

de les falles passa per ser un tipus més

fins al punt de no poder abandonar.

Coronament de la falla Somnia amb nosaltres; un muntatge efectista construit amb teles. / 72 /


Marisa Falcó, del col·lectiu No t’Espantex

Barrejant identitats el taller de Fet d’Encàrrec

D

forma més per a desenvolupar la seua

En 2001, però, es llançaren a un vi-

(el pseudònim del duet Ma-

tasca creativa. Ara, consolidat el taller

atge iniciàtic del que els surrealistes

risa Falcó i Paco Pellicer)

de Fet d’Encàrrec, continuen treballant

anomenaven cadàvers exquisits: obres

ixen durant tot l’any tre-

junts aportant falques de diversió i no-

en grup, on diferents artistes de dife-

balls plàstics. Essencialment realitzen

vetat a les falles infantils, i també acti-

rents estils aportaven la seua visió a un

escenografies teatrals i comandes de

tud de denúncia i crítica de barri a les

tema determinat. Es fundà el Col·lectiu

diferent caràcter, però sempre nodrits

falles grans.

No t’Espantex. “La idea era fer coses en

amb bona dosi de creativitat i d’esperit

grup per a obtindre resultats diferents,

espontani, fresc. Treballen amb pressu-

la gent sempre espera de tu un resul-

postos molt baixos i es refugien en pe-

tat i ací teníem l’oportunitat de mostrar

tits projectes que els oferixen la possi-

una altra cosa, quelcom completament

bilitat d’estar contínuament fent coses

distint”, comenta Marisa. El grup no ha

diferents.

plantat falles des de 2006, però això no

Marisa Falcó és fallera de Castelló-

significa que s’haja dissolt; “podríem

Sogorb. Es formà a la universitat com

tornar a ajuntar-nos si es donara la si-

a artista i, quasi per afició, es llançà a

tuació”.

plantar falles amb el seu amic —i ac-

Al grup no era requisit innovar. “No

tual marit—, Paco. “Jo era una fallera

ens plantejàvem fer coses revolucionà-

de monyo i pinta”, assegura. Fins que,

ries, sinó fer cadascú el que ens abellira

casualment, un any es va trobar amb

i que no hauríem pogut fer individual-

la falla d’Alfredo Ruiz, Il·lusions que no

ment. No hi havia obsessió per innovar,

li falten, l’il·lusionista que es va plantar

sinó per fer el que els feia il·lusió i mai

en 1994 a la Plaça del Pilar, i començà a plantejar-se les falles com una plata-

Falla 2.002 Desitjos, Primer Premi d’Innovació aconseguit pel Col·lectiu No t’Espantex.

havíem pogut vendre al client; junts era més fàcil”. Marisa, no obstant, dins del

\ 73 \


grup va mantindre el seu estil habitual

removem… ix el producte de Fet d’En-

tagonistes als treballs de Fet d’Encàr-

de treball. Però hi hagué d’altres que

càrrec”, diu Marisa, tractant d’explicar

rec. El cos central de les seues falles

canviaren. “Alguns tingueren l’oportu-

l’origen dels resultats tan personals.

quasi sempre ha sigut una estructura.

nitat d’oferir una altra cara, diferent a la

Als Fet d’Encàrrec, per damunt de

En 2001 fou un fanal. En 2004, una ge-

que es coneixien encasquetats”. Per a

tot, els agrada treballar en equip. “Sí,

gantesca bombona de butà. En 2005,

Marisa divertir-se fent falles és un dels

ens agrada molt treballar en grup, i que

una discoteca dels anys 70. “El ninot

principals al·licients per continuar amb

entre gent de fora i aporte la seua idea,

conta moltes coses i està ahí als nos-

la professió. “A No t’Espantex ens diver-

la seua mirada, el seu treball”. En No

tres treballs, però als centres de vega-

tíem tots junts, quedàvem i plantejà-

t’Espantex, de fet, alguna vegada han

des preferim treballar com si es tractara

vem els projectes en grup d’amics”.

jugat a què un modele una figura, altre

del teatre, una gran escenografia”. Per

la pinte, i observar el resultat: sempre

a Marisa Falcó una falla sense ninots

seria inesperat.

també tindria sentit; “absolutament, si

RESULTATS UN TANT ESTRANYS

Les falles de Fet d’Encàrrec, així com

Els ninots no sempre han sigut pro-

el ninot no fa falta per a contar alguna

les de No t’Espantex, no han passat inadvertides pel panorama de vessants plàstics fallers. Feien muntatges sorprenents, cridaners i molt diferents a la concepció del cadafal que tenen la majoria de tallers. “Paco té la formació d’un aparellador i d’art dramàtic. Jo vinc dels estudis acadèmics de Belles Arts i no tenia coneixement algú de la tècnica que s’empra per a construir falles; per tant els resultats havien de ser diferents. El concepte seu d’estructura és diferent, i el dels guions per a desenvolupar els temes també, és més teatral. Si això ho mesclem amb la meua tècnica, ho fiquem tot en un pot i ho

/ 74 /

Marisa Falcó al taller de Fet d’Encàrrec. De quan en quan és visitat per col·laboradors espontanis.


Ninots de Fet d’Encàrrec per a una falla infantil sobre les activitats aquàtiques.

cosa, es pot prescindir d’ell, el que és

lla conté coses que no veu, o com s’ha

Amb tot, el pressupost mai determina

més important és que la falla tinga co-

plantejat la idea”. L’artista pensa que les

que una falla haja de ser d’una mane-

ses que contar, i que sàpiga com ho ha

falles no es poden valorar a simple vis-

ra o d’altra. Marisa assegura que amb

de contar perquè aplegue a l’especta-

ta, necessiten d’un procés d’anàlisi en

molt més de pressupost plantejaria una

dor, l’habilitat de l’artista és connectar

profunditat, el mateix que porten avant

falla igual. “Tal volta gastaria diners en

amb l’espectador”.

cada vegada que s’il·luminen amb una

coses que no són el propi monument,

Fet d’Encàrrec, a l’igual que el col-

idea i volen convertir-la en falla. No obs-

sinó en tindre cura amb la part didàcti-

lectiu No t’Espantex, dediquen prou de

tant, Marisa respecta molt a la figura

ca, l’educativa; en tractar d’aconseguir

temps a plantejar cada projecte, a di-

del jurat de falles: “alçar-se a les huit

la falla continue i no es creme. Es podria

buixar bé una idea i intentar millorar-la

del matí i vore vint falles en un dia me-

fer un treball del procés de concepció

sobre el paper. “I és un treball que ni es

reix molt de respecte, suposa molt d’es-

de la falla, les explicacions i les imatges

reconeix, ni la gent sap que es fa”, apun-

forç mental i és una idea que a mi, sols

del procés”. Quan es crema la falla no

ta Marisa. Fer un treball molt planificat

de pensar-ho, m’esgota”.

queda res més que cendra. I la idea de fer falles que perduren, com la que pro-

amb uns resultats poc ortodoxos no els ha afectat per a guanyar clients dins el mercat. “Sé que no em contractarien totes les falles de València, però n’hi ha moltes que sí, hi ha un xicotet sector de comissions interessat per estes falles. I

« Hi ha un xicotet sector de falles interessades pel treball que fem, però mai es pot pretendre que agrade a tots »

posa del taller de Fet d’Encàrrec, sí que resulta nova en algun sentit. A l’eixida del taller, a la plaça de l’Àngel del barri del Carme, ens adonem d’unes pegatines que decoren les faça-

el que està clar és que no es pot preten-

nes dels baixos col·lineals. Mostren el

dre agradar a tots”. Al taller tenen clar

lema “Fins ací aplegà la riuà”. Són part

que el treball és com és, amb personali-

Què és la innovació per a Marisa Fal-

del projecte de 2007 de l’equip d’artis-

tat pròpia, i no estan disposats a renun-

có? “Una etiqueta, res més”. Fet d’En-

tes, que les passades falles va dedicar

ciar a les seues particularitats per les

càrrec el que produix dins el context

la proposta efímera d’eixa plaça a par-

valoracions d’un jurat o per la voluntat

del propi taller no queda innovador;

lar de la brutícia, en forma d’inconveni-

de les comissions.

“quan traus les falles al taller és quan

ents, que va representar per a València

“El jurat és cada any com és, i ho veu

queden estranyes i innovadores, per-

la riuada de 1957. En este cas, la falla

sempre amb altres ulls; ulls de jutjar,

què les compares amb la resta i trobes

sobrevisqué a les flames i encara que-

examinar, i punt. Però no sap si la fa-

que l’estètica i el tractament és actual”.

da en el record.

 \ 75 \


L’ evolució de l’ artista


Alfredo Ruiz, a porta oberta F. MORALES

’estudi d’Alfredo Ruiz és el reflex de la seua personalitat creativa. L’obra naix acompanyada per una prestatgeria de llibres que l’han fet pensar al llarg d’estos últims anys. És de suposar que els artistes que pensen i senten, creen obres que fan pensar i sentir. Qui no s’esforça en esta tasca cau en la imitació i es deixa dur pel corrent de la comoditat i el vici. A Alfredo Ruiz li agrada molt caminar. Al llarg de la seua trajectòria sempre ha caminat contracorrent, marcant amb cada pas l’evolució del concepte ‘falla’. Després de parlar amb ell sobre la filosofia del projecte Conceptes, perceptes i afectes queda evidenciat que l’art té cabuda a les Falles.

L

falques que es van introduint—, explica

Hi ha artistes que des de fa alguns anys

Alfredo mentres mostra una maqueta

s’estan repetint. Segurament estan

roja de la primera idea per a la peça es-

atrapats al seu llenguatge, al seu estil,

cultòrica. I assegura que aquesta falla

perquè pensen que és allò convenient.

és per a profans, no per a entesos. Aplegà un dia en què tancares el taL’obra que has ideat per a 2008 és

ller. Va ser Alfredo Ruiz qui es despen-

el resultat d’un llarg procés d’evolu-

jà de les falles, o el món de les falles

ció. Com sorgixen els primers passos

es despenjà d’intentar comprendre la

evolutius a les teues obres, Alfredo?

seua obra?

—És una evolució que es troba pel

—Quan comencí a treballar a les falles

camí. He sentit que havia de comunicar

no pensava que serien així per a tota la

coses i possiblement, sense adonar-me

vida. Al meu treball pense que les me-

jo mateix, he canviat el llenguatge. A

ues obres estan al mateix nivell que el

nivell d’estètica segurament es guanya

millor quadre del món, pense que l’ac-

destresa amb el temps, i ara m’agrada

titud ha de ser eixa. Tinc una actitud de

deixar les coses més netes, senzilles.

creure’m el que estic fent. Gràcies a les obres és com puc comunicar coses. Jo

Eres admirat al món de les falles per

faig la meua obra per al carrer, i sé que

eixa evolució que altres no han fet.

la gent la veu, i espere que qui la veja

—Enguany prepare una falca, perquè

Penses que a dia de hui eres l’únic

comprenga coses i així evolucione, com

amb les falques es poden introduir

que ha evolucionat?

jo estic evolucionant. Es tracta de fer

coses i també anivellar-les. Comences

—Cadascú ha evolucionat fins que s’ha

del meu treball alguna cosa útil; però no

a pensar que al llarg de la vida tot són

aturat, perquè s’ha trobat més còmode.

útil per a cremar-la només, sinó útil cul-

/ 78 /


Alfredo Ruiz al seu obrador en l’any 2001, preparant la falla Ditirambe en roig.

bren. Abans recorde que les falles comunicaven, es parlava d’elles. Ara es queden amb el premi i el celebren, però turalment. Per què les meues falles han

la competició és una cosa en la que jo

no transmeten res. Saps per què? Per-

de ser grotesques, si jo no sóc grotesc?

no entre.

què no hi ha ànim ni profunditat. Són d’un equip, però que no té la intenció

No es pot pensar que encara que la gent no les puga entendre, jo no les he

T’has sentit respectat?

de contar una cosa, sinó l’esperit com-

de fer. Això seria burlar-me, menyspear

—A mi se m’ha respectat sempre, sóc

petitiu d’“anem a desbancar-los”. Ja no

el nivell cultural de la gent.

molt reconegut, el més reconegut (i ho

hi ha subtileses, hi ha espectacle. Una

solta amb expressió irònica), i no em

vegada vaig llegir que “cadascun és allò

I per què deixares les falles?

puc queixar. Inclús hi ha gent a la que

que fa”, i jo també ho pense així.

—Em vaig sentir enganyat. Després de

no agraden les meues falles i sempre

set anys no hi hagué delicadesa. No em

han dit que sóc un artista.

Els pensaments d’Alfredo Ruiz resulten coherents amb la seua manera de tre-

respectaren com a persona, això em va molestar molt. No va ser un cabreig, fou

Amb un pressupost molt superior,

ballar i d’expressar-se. Dit d’una altra

qüestió de dignitat, que això és el que

pensem en un milió d’euros, estaries

manera, les falles d’Alfredo són un espill

no hi ha que perdre. Al seu moment no

dispost a plantar una falla?

d’ell mateix. Tal volta, eixa siga l’única

es va entendre bé: això no és tirar la to-

—Amb un milió d’euros faria exacta-

cosa que haja romàs impertèrrita i fer-

valla, això és dignitat.

ment el mateix. Faria el meu discurs

ma amb el pas del temps. La resta: les

sense haver de justificar el seu cost. Al

idees, les estètiques, les visions, van

Suposem que estarà superat amb

sentiment no se li pot dir “escolta, que

canviant. Van entrant amb el corrent

el pas del temps, però, al principi de

ho volem més gran i així, que per això et

d’aire del que respira Alfredo any rere

l’evolució, què pensaves al no rebre

paguem”. Això seria una neciesa. El sen-

any, gràcies a què —segurament— algu-

premis? Fa ràbia?

timent és el que mana. Millor dit, l’obra

na porta està oberta. La seua cunya, la

—No fa ràbia perquè jo sempre pense

te mou; ella i la voluntat, clar.

seua reflexió, incitarà a obrir la porta a tots els que s’acosten a conéixer la seua

que els altres també estan fent falla i també es poden dur premi. I de vegades

Què et semblen les falles premiades

obra que s’instal·larà al carrer de la Co-

no obtindre el premi m’ha servit per a

dels últims anys?

rona de la ciutat de València. 

descobrir errades del propi treball. Però

—Bo, algunes les veig, però no m’asom-

\ 79 \


La seua obra, en cont铆nua evoluci贸

/ 80 /


\ 81 \


/ 82 /


\ 83 \


L’ evolució de l’ obra


/ 86 /


« Parlarem de la falca, d’eixa forma senzilla però útil, perquè de vegades allò útil és senzill » \ 87 \


/ 88 /


« La tasca de la falca és introduirse, penetrar, obrir camí, trencar si és precís per tal d’avançar » \ 89 \


/ 90 /


« Les falques mantenen les portes obertes perquè puga renovarse de continu l’aire viciat, per un aire net, fresc, nou i natural » \ 91 \


/ 92 /


« Falques que han obert camins, menejat costums, nivellat pensaments, produït canvis més enllà del moralisme establit; les que asombren, emocionen i alegren » \ 93 \


Alfredo Ruiz ALFREDO RUIZ FERRER

(València,

plenament autodidacta.

(Tunos, Noé i el segle XX i La televisió) i a la Plaça del Pilar (Pirateries).

1944) pertany a la primera generació

Amb la il·lusió de ser escultor, dit

d’artistes fallers nascuts després de la

artista deixà els estudis als tretze anys

Un cop Huerta es jubilà, Alfredo

Guerra Civil Espanyola.

i s’apropà al món de les falles. Des de

Ruiz continuà la seua formació al taller

Aquesta fornada d’artistes, entre els

1958 a 1969 treballà en diversos tallers

de Manuel Giménez Monfort on, entre

que a banda d’Alfredo Ruiz podem no-

de diferents mestres artesans que li en-

1967 i 1969, participà en projectes com

menar, entre d’altres, a Alberto Rajadell,

senyaren la base de la tasca d’artista

els que amb els lemes Mantinga neta...

José Puche, Miguel Santaeulàlia Nuñez,

faller. Així, en primer lloc, formà part del

i Contandeta es plantaren a la demar-

José Luís Ferrer Vicent o Manuel Martín

taller de Blas Soler Rodríguez on treba-

cació de Convent Jerusalem-Matemà-

López fou batejada per Vicent Borrego,

llà en l’elaboració dels cadafals que fo-

tic Marzal als anys 1967 i 1968, respec-

investigador de la festa fallera, com a

ren plantats a les demarcacions d’Expo-

tivament, o el que amb el lema La vida

Generació dels Setanta. Segons Borre-

sició-Misser Mascó i Pelayo-Matemàtic

encarregà la comissió de la Plaça de la

go aquest grup d’artistes, que assoliren

Marzal a l’any 1958, d’aquesta manera

Mercé per a les Falles de l’any 1969.

un primer pla faller durant aquella dè-

aprengué el procés de realització de

Amb açò queda closa l’etapa del

cada, renovà, amb èxit de crítica, jurat

monuments de gran envergadura. De

nostre artista en tallers aliens (no de

i públic, els canons plàstics del vessant

1959 a 1962 el trobarem al taller d’An-

formació ja que mai deixa d’investigar i

caricaturesc de l’estètica fallera impe-

tonio Ferrer Jorge i Alberto Muñoz Orts,

formar-se), a partir de 1970 amb Salvat-

rant fins aleshores.

artistes que el posen en contacte amb

jades, cadafal construït per a la comis-

el que té que ser un dels seus grans

sió de Trinitat-Alboraia (secció Primera

Ruiz

mestres, Juan Huerta i Gasset. Aquest

A) amb el que s’examinà per a entrar a

s’educà en una societat autoritària i

artista manté en nomina a Alfredo Ruiz

formar part del Gremi d’Artistes Fallers

repressiva que tancava totes les portes

fins la retirada del primer a l’any 1966, i

i li reportà el seu primer indult del foc i

a la coneixença de qualsevol referent

és qui li ensenya la tècnica del modelat.

el seu primer premi, començà a signar

cultural que no fos el que imposava el

D’aquesta forma, Alfredo Ruiz té l’opo-

falles pel seu compte.

Movimiento. D’ahí que Ruiz, com la ma-

tunitat de jugar un paper important en

Ara bé, val a dir que abans de co-

jor part d’artistes de la seua generació,

la construcció de cadafals importants

mençar la seua trajectòria particular

es veié obligat a omplir les seues man-

com els plantats a Convent Jerusalem-

en cadafals grans, ja ho féu en infan-

cances culturals i buits d’una manera

Matèmatic Marzal entre 1963 i 1965

tils a l’any 1968 plantant amb el lema

Com la major part dels seus companys

/ 94 /

generacionals,

Alfredo


Somnis un cadafalet que li reportarà a

suau o perfectament combinada amb

la comissió Salvador-Trinitaris el primer

altres colors de la mateixa gamma que

Especial, 1978) i Els bateigs (Plaça de la

premi de falla infantil de totes les ca-

respecta sempre el modelatge.

Mercé, secció especial 1979).

José Antonio–Mestre Serrano, secció

tegories, èxit que també repetirà l’any

El seu debut a la secció Especial

Ara bé, la seua obra té un punt d’in-

1969 al mateix encreuament i als anys

aplega a l’any 1973 amb Progrés per a

flexió a l’any 1982 amb Natura morta,

1972 i 1973 al del Peu de la Creu.

la Plaça del Pilar, no sense abans haver

el cadafal que crea per a la demarcació

A banda dels primers premis, la

guanyat el primer premi de secció pri-

de la Plaça del Pilar. Aquest monument

seua incursió al món de les infantils,

mera A en dos ocasions, el ja esmentat

constitueix un abans i un després dins

sobretot, serà recordada per donar a

de l’any 1970 i el de 1972 amb El mundo

la trajectòria d’Alfredo Ruiz. A partir

conéixer una nova concepció de falla ja

perro per la comissió de Marqués de

d’ací els seus cadafals estaran marcats

que deixa enrere el tòpic repertori dels

Montortal-Josep Esteve i haver indultat

per la reflexió i per la importància dels

cadafals infantils (temes de contes o

durant tres anys seguits tres ninots del

criteris empírics dintre del procés de

personatges d’animació) per passar a

foc, al 1970 Vell pescador amb reclam

realització. Ruiz pren consciència que

abordar temàtiques de compromís so-

verd (Trinitat-Alboraia), al 1971 Parella

les falles poden constituir un mitjà per

de hippies (Peu de la Creu–En Joan de

a plasmar les inquietuds personals.

cial i de clara intenció pedagògica. Tornant als cadafals grans podem

Vilarrasa) i a l’any 1972 Rodamón amb

Després d’un any de silenci artístic i

parlar, com sosté Vicent Borrego, de

gos (Marqués de Montortal–Josep Es-

d’autoaprenentatge, comença a treba-

dos etapes ben diferenciades en l’obra

teve). Amb aquesta línia, doncs, el pri-

llar com a dissenyador en l’empresa de

d’Alfredo Ruiz.

mer premi de secció Especial no es pot

porcellanes Lladró. Ara inicia la segona

El primer període aniria de 1970 fins

fer esperar i l’aconsegueix a l’any 1974

etapa de la seua obra que Vicent Borre-

1982. Durant aquests anys Alfredo Ruiz

amb el projecte Temptacions per a la

go emmarca entre 1984 i 1994.

plantaria els cadafals característics de

comissió de la Plaça del Pilar.

És aquesta una època de gran crea-

la Generació dels 70 que ja hem co-

Però l’obra d’Alfredo Ruiz no s’atura,

tivitat on, segons Vicent Borrego “l’ar-

mentat més amunt. Ara bé, partint com

per sort, amb els primers premis i dins

tista s’aïlla de col·laboradors per tal

a referència de l’essència del grotesc

d’aquesta primera etapa podem desta-

de madurar les seues pròpies idees a

de Juan Huerta, afiança al llarg de tots

car, cadafals com Tirant fum (Marqués

partir de la seua personal concepció de

aquests anys un estil propi i definitori

de Montortal–Josep Esteve, secció Pri-

l’art. El mètode experimental que em-

on destaca la gran estilització i l’elimi-

mera A, 1976), Fes l’amor i no la guerra

pra, basat en la repetició sistemàtica

nació de qualsevol aspecte superflu en

(Plaça del Pilar, secció Especial, 1976),

d’esbossos, figures, motius i detalls fins

el procés de modelat i dels colorits es-

El gran teatro del mundo (Avinguda

a trobar allò desitjat, l’obligà, en raó del

tridents i impactants propis de la falla

José Antonio–Mestre Serrano, secció

temps i de les despeses econòmiques

caricaturesca envers una policromia

Especial, 1977), La fama (Avinguda

que exigeix, a reduir al màxim la seua

\ 95 \


plantilla de treball, que queda reduïda a

tador pot reflexionar arran del cadafal

que la seua figura al món de les Falles

un àmbit estrictament familiar.

sobre temes com la utopia, el consu-

equival a la de Montaigne o a la del ma-

misme, l’aparença, la fam, la misèria, la

teix Fuster al món de la literatura.

Alberto Giacometti, Kandinsky, Mondrian, les Venus adiposes del Paleolític

civilització o la igualtat dels sexes.

Aquesta darrera etapa és un exem-

i el llenguatge icònic característic del

Aquesta etapa també clou amb un

ple del que estem dient ja que Alfredo

discurs de la historieta constitueixen

cadafal plantat per a la comissió de la

Ruiz va més enllà. Cada cop que planta

alguns dels antecedents a partir dels

Plaça del Pilar de lema Il·lusions, que no

un cadafal dóna una nova tornada de

quals Ruiz fonamenta la seua pròpia

li falten (1994) que significa la tornada,

cargol. S’enforteix amb el rerefons d’un

iconografia integrada per un conjunt de

dotze anys després, d’Alfredo Ruiz a la

elaborat marc filosòfic influït per Nietz-

senyals i arquetipus que l’autor reprén,

secció Especial. Retrobament efímer

sche i els pensadors greco-llatins. Així,

refon i renova de forma constant.

ja que des d’aleshores no ha tornat a

l’artista troba el camí que el porta cap

plantar en categoria Especial.

a la puresa de formes, cap a la simple

Les notes més comunes d’aquesta

conceptualitat, cap a la perfecta abs-

darrera producció poden resumir-se

Un altre cop després d’un any de si-

en les següents: un avanç en el procés

lenci artístic, el nostre artista inicia una

autoreflexiu que emfasitza la superació

tercera etapa que cal afegir a les dos

A banda d’aquests cadafals, Ruiz col-

del ninot tradicional, però sense caure

esbossades per Vicent Borrego. Aques-

labora aportant una escena al cadafal

en l’abstracció a ultrança; una actitud

ta nova etapa comprendria entre 1996

municipal de 1997, obra dels germans

eclèctica de gran impacte visual i de

i 2002 i té com a eix principal el vincle

Ferrer que, amb el lema El guerrer de

clares connotacions iconològiques, que

amb la falla Quart-Palomar.

Moixent, comptà amb la col·laboració

tracció, en definitiva cap a l’ideal.

s’aconsegueix mitjançant l’antinònimia

Aplegats a aquest punt és inevitable

de diferents autors i on, concretament,

estètica que resulta de disposar conjun-

no pensar, els que coneguem l’obra de

el nostre artista confeccionà l’escena

tament ninots de gran naturalisme junt

Joan Fuster, en eixa definició que l’au-

que versava sobre les falles del futur.

a altres de gran síntesi formal, reduïts

tor de Sueca feia del gènere literari de

Després del pas per Quart-Palomar,

a línies purament estilitzades i geomè-

l’assaig: “l’assaig és no cansar-se d’es-

passades les Falles de l’any 2002, Alfre-

triques; un ús subjectiu del color, gene-

perar”. És a dir, l’assaig és una continua

do Ruiz s’acomiada temporalment i ini-

ralment pla i neutre, que se supedita a

provatura, preguntar-se una i altra ve-

cia un silenci artístic que trencarà amb

la temàtica del cadafal, i el predomini

gada el perquè de les coses, formular

el cadafal de Mossén Sorell-Corona de

de lemes i arguments de rerefons ètic,

un i un altre cop, en definitiva assajar

2008, Concepte, percepte i afecte en

estètic moral i social.”

sense fi, sense cansar-se d’esperar a

rectangle horitzontal roig.

Durant aquesta etapa els seus cada-

l’ideal. A partir d’aquesta definició és

fals són un aparador enriquidor d’idees

fàcil pensar que les falles d’Alfredo Ruiz

per a aquell que els contempla. L’espec-

són, realment, rics assajos artístics i

/ 96 /

Pàgina següent: Alfredo Ruiz vist per l’artista Emilio Vázquez.


\ 97 \


Falla MossĂŠn Sorell-Corona 2008

Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig


/ 100 /


Ruizoma Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig, perquè no se’ns tanque la porta. Actitud

Rectangle horitzontal roig és una idea que exposa, mitjançant l’impacte visual estètic, l’estranyesa que pot causar l’actitud original.

Alfredo Ruiz

\ 101 \


Alfredo Ruiz i el meu interés per les Falles Josep Lluís Sirera*

ls veïns de la falla Mossén

E

anàlisi detallada de l’evolució de la falla

Sorell-Corona em demanen

com a fet estètic i el que han significat

un article sobre l’artista que

les aportacions d’Afredo.

enguany els plantarà la falla.

Tot això, per cert, ho vaig exposar

Ho fan perquè es pensen que jo sóc,

quan em vingueren amb l’encàrrec. No

d’alguna forma, un expert en falles o,

vaig tindre, pel que es veu, poder de

com a mínim, en la trajectòria artística

convicció suficient per a fer-los, als fa-

d’Alfredo Ruiz. És cert que amb Remei

llers de Mossén Sorell-Corona, canviar

Miralles he tingut el plaer d’escriure els

de parer. Per això em trobe ara escrivint

llibrets de les dos últimes falles que,

un article sobre Alfredo Ruiz i el seu

fins ara, ha plantat Alfredo (les dels

art, però fent-lo només des de la meua

anys 2001 i 2002 a la demarcació de

experiència d’espectador faller. Ni més

Quart-Palomar). És cert, igualment, que

ni menys. Espere que els responsables

tant Remei com jo mateix vam iniciar la

sabran perdonar-me… i que a ells no

nostra trajectòria com a articulistes de

se’ls demane responsabilitats per cul-

tema faller reflexionant sobre l’art d’Al-

pa meua, que també podria ser.

fredo Ruiz. És cert, ja ho dic. Però… També és

UN ABANS I UN DESPRÉS

cert que és massa generós pensar que

Nascut al carrer de Quart, en la frontera

per tot l’anterior sóc capaç de reflexio-

entre el Barri del Carme i el de Velluters,

nar amb profunditat sobre l’obra d’este

tot m’inclinava a fer de mi un amant de

artista; tampoc no sóc historiador de

les falles des de ben menut. Entre altres

les falles ni de l’art i per tant és inútil

raons perquè la falla de Quart-Palomar

esperar de les ratlles que seguiran una

es cremava just enfront dels balcons

/ 102 /


de ma casa, i els bombers s’aplicaven

ingenuïtats d’uns altres… Indepen-

el meu interès per les falles va anar de-

a ruixar-nos a consciència, en un ritual

dentment de les seues conseqüències

sapareixent, fins a convertir-me si no

de foc i aigua que em captivava. A més,

socials, per a mi el desenllaç va tindre

en un antifaller (no ho he sigut mai), sí

aquells carrers, allà pels anys cinquan-

un valor afegit de gran trascendència:

almenys en un indiferent.

ta-seixanta, tenien molt de poble i les

comprovar que el món de les falles era

Passaren els anys, i vaig tornar al

falles eren viscudes com una autènti-

tremendament complex, i que a les

meu barri, millor dit: al meu carrer.

ca festa major on s’implicaven en cos

discrepàncies ideològiques, polítiques

Casualitats de la vida. I les falles tor-

i ànima pràcticament tots els veïns i

i socials existents al conjunt de la so-

naren de seguida a fer-se de notar: és

comerços.

cietat valenciana, calia afegir-ne unes

impossible viure al centre i passar de

Quan el teatre va començar a apassi-

altres: estètiques, de convivència o ve-

les falles. I se’m va tornar a despertar

onar-me, no vaig fer res sinó trobar més

ïnatge, de logística fallera inclús… Com

l’interès per elles, és clar. Al comença-

raons per interessar-me pel món faller;

a conseqüència del meu descobriment,

ment d’una forma del tot anecdòtica:

no calia ser un gran teòric per adonarme de les connexions entre el monument faller i un gènere que per aquells temps ja m’atreia: el sainet. A més, a principis dels setanta em vaig veure embolicat (en el millor sentit del terme) en l’aventura del Concurs de teatre per a falles que va promoure Joan Monleón i la Falla Corretgeria-Bany dels Pavesos. Així, durant un parell de temporades vaig responsabilitzar-me d’adaptar alguns textos del patrimoni teatral universal per a que pogueren ser representats per les comissions concursants. L’experiència, ja se’n recordaran els més veterans, va acabar com el rosari de l’aurora per la malícia dels uns i les

\ 103 \


veges tu, ara la falla de Quart-Palomar la planten a la Plaça de Santa Úrsula, no davant de ma casa… Tenen més espai, però no tindré més remei que baixar al carrer si vull vore-la cremar. Per cert, i qui serà l’artista que haurà plantat unes

Menines tan especials? M’agraden més que les falles que es plantaven a la Plaça de l’Ajuntament als anys huitanta… Alfredo Ruiz li diuen? Ah, molt bé. I qui serà el tal Alfredo Ruiz? Vaja, si apareix a la Historia de las Fallas que regalava el diari Levante. I jo que em pensava que era un jovenet… me n’alegre, ja que jo tampoc ho sóc… La cosa no hauria passat d’ací, sens dubte, si un dia una bona amiga, l’an-

unes falles tan extraordinàries com la

Va passar un any, i de la mà de Pepe

tropòloga teatral Maryse Badiou, no ha-

que acabem de veure cremar. Veritat?

Rodríguez (“Rodri”), un antic amic dels

guera vingut a València a vore què eren

Em vaig quedar sense resposta.

meus pares, i faller de Quart-Palomar, vam començar a acostar-nos al fe-

exactament les falles. Tant Remei com jo vam fer de guies experts (quina go-

DESCOBRIR ALFREDO RUIZ

nomen faller. I tinguérem la sort de

sadia la meua) en el tema. Li vam ense-

En efecte, el que la nostra amiga ha-

conéixer Alfredo quan plantà la seua

nyar, orgullosos, la falla que aquell any

via fet era posar davant els meus ulls

Maternitat. Un monument que a mi

havia plantat Alfredo Ruiz en la nostra

la incongruència de tants i tants intel-

encara m’emociona. A Alfredo i a Ana,

demarcació i assistírem a la seua cre-

lectuals valencians que hui, com fa cent

la seua dona, els agradava passar-se

mà. A la fi, mentre tornàvem a casa,

anys, continuen menyspreant el món

hores prop de la falla per vore com re-

Maryse ens va preguntar com qui no

faller i perpetuant tòpics al respecte.

accionava la gent que la veia. Nosaltres

vol: però vosaltres de segur que s’impli-

Uns tòpics que les falles plantades per

compartírem amb ells alguns d’aquells

careu en una festa tan interessant i en

Alfredo llançaven per terra.

moments, i Remei fins i tot no va dub-

/ 104 /


tar a explicar la falla a més d’un dels

dir que havíem descobert Alfredo Ruiz,

qui passaven pel costat i deia que no

la seua trajectòria i la seua persona.

l’entenia. Descobrírem també que les falles d’Alfredo eren buscades amb

UNA ESTÈTICA SENSE CONCESSIONS

expectació pels entesos, i que —a dife-

Set anys després d’aquell llibret, si ha-

rència del que passa amb la immensa

guera de definir la característica fona-

majoria d’elles— els seus monuments

mental de l’estètica d’Alfredo, parlaria

no morien després de la cremà perquè

d’una estètica sense concessions. En

continuaven ben vius en la memòria de

efecte, si comparem les seues primeres

molts: les falles al carrer d’Espartero de

falles amb les que va plantar el 2002

l’any 92 o la del 95; la del Pilar del 82…

(el seu darrer any en actiu fins al pre-

Va passar el temps i pel febrer de

sent) a Quart-Palomar i a Blanqueries,

2001, Rodri es va deixar caure per casa

trobarem una evolució ininterrompuda,

amb una petició desesperada: l’autor

una exploració constant amb els límits

que fins aquell moment havia posat

del llenguatge faller, fins a forçar-los,

versos als monuments plantats per

dilatar-los i, si cal, transgredir-los. Però,

Alfredo havia llençat la tovalla: calia es-

sens dubte, a partir d’un gran coneixe-

criure una explicació i relació de la falla

ment de la història fallera i la tècnica

en quatre dies justos.

constructiva dels monuments. No de-

Vam acceptar el repte, sense saber

bades, Remei Miralles va parlar, en un

ben bé perquè. I això ens va dur al ta-

article, de forma ben encertada d’“art-

ller de l’artista, a xerrar amb ell unes

esà” per a qualificar la seua tasca tre-

quantes hores, per tal de tractar de

mendament creativa i, alhora, arrelada

posar paraules a una falla que anava

en la tradició de l’ofici. I en un altre ar-

a ser esplèndida: el Ditirambe en roig.

ticle, va destacar la seua gran profes-

Quedàrem satisfets i, el més important,

sionalitat a l’hora de cremar les falles,

Alfredo també. I nosaltres, a més, vam

tasca tan difícil i que posa al descobert

aprendre moltíssim d’aquella experièn-

les carències constructives i —si se’m

cia, d’aquelles converses. Ara sí podíem

permet el joc de paraules— destructi-

\ 105 \


ves de més d’un artista faller o d’algun que altre artista plàstic ficat a faller. Ara bé, esta exploració la fa Alfredo no sols a partir del seu coneixement de l’ofici, sinó també des del seu insaciable interés pels corrents de l’art contemporani, per la seua inacabable curiositat pels nous llenguatges estètics. Això comença a ser visible quan els seus ninots (¿he dit ja que és un grandíssim modelador de figures?) van més enllà de l’estilització i de la deformació, més o menys grotesca, i s’endinsen per un camí d’essencialització, que no d’abstracció. Els ninots de Ma-

ternitat són una esplèndida mostra del que dic: hi ha figuritativat, sens dubte, però essencialitzada. Més encara: malgrat que algun observador poc atent puga pensar (i afirmar irreflexivament) que ens trobem davant clons, la realitat és que cada ninot té una essència diferenciada, com diferenciades són les corresponents gammes de colors, purs i vibrants (treball en què compta amb l’eficaç ajuda de la seua dona, Ana) i els gestos i tensió corporal de les seues, torne a dir-ho, essencialitzades creacions, siga un ninot, una branca d’arbre, una taula o una poma. Arribats ací, podríem pensar que Alfredo Ruiz havia creat un llenguatge

/ 106 /

Escena de xiquets per a la falla Elegia II, plantada en 1999 a la Plaça de Santa Úrsula (Quart-Palomar).


propi i exclusiu; un llenguatge que ne-

té continuar considerant la falla com un

tics més que no verbals. Una reflexió no

cessitava d’uns quants anys per a con-

fenomen localista (de barri, o de car-

tan lògica (en el seu sentit etimològic:

solidar-se. Però la realitat és que esta

rer), abocada als problemes de l’entorn

de paraula) com sensorial i visual.

essencialització no va significar més

immediat o a contemplar els conflictes

De falla conceptual, en efecte, pot

que una etapa en un camí que volia que

d’un món cada volta més globalitzat

ser qualificada la darrera que va plan-

el duguera molt més lluny. Així, el pas

amb la lent del localisme més conser-

tar a Quart-Palomar (amb el significa-

següent serà la reflexió sobre els valors

vador? Cap, sens dubte, en uns mo-

tiu lema de “Subjectiva-ment lliure”)¸ i

dinàmics i constructius de les formes

ments en què els llenguatges artístics i

que Remei i jo mateix vam posar també

geomètriques, amb les que alça el me-

els mitjans de comunicació tradicionals

en vers. Una falla on, a més, l’essencia-

morable Ditirambe del 2001. Falla que

es troben en crisi; en uns moments, a

lització el durà a una estètica del des-

té el mèrit afegit de conjugar este inte-

més, en què la societat valenciana es

pullament que queda ben glossada en

rés tan constructivista amb el mante-

troba immersa en un procés de canvi

l’expressió menys és més, consigna de

niment de l’essència del que ha de ser

accelerat i a tots els nivells: estructura

tants grans artistes contemporanis. És

un ninot: el ritme, la ironia, les actituds

econòmica, composició i objectius so-

clar que arribar ací no haguera sigut

corporals (si es pot parlar de corporali-

cials…

possible si Alfredo Ruiz haguera trans-

tat en el cas d’una combinatòria de fi-

En correspondència amb el que aca-

igit o s’haguera deixat convéncer pels

gures geomètriques) i la interelació, tan

be de dir, Alfredo orientarà la seua estè-

qui li demanaven que frenara la seua

teatral, entre uns ninots i altres.

tica cap al que podríem qualificar de fa-

inesgotable voluntat d’experimentació

lla conceptual. Per a sorpresa de molts,

i de progressió estètica.

¿Què hi ha darrere d’esta investigació constant, i constantment acce-

l’artista s’interessa molt més per allò

Una altra cosa és el preu que ha ha-

lerada? L’interés per posar a prova la

que la falla pot representar: enfront de

gut de pagar per la seua coherència

capacitat expressiva dels llenguatges

les falles narratives (la immensa majo-

personal. Un preu altíssim, sens dubte.

artístics contemporanis en un marc tan

ria, al remat) que desenrotllen un argu-

Un preu que ja és hora que la societat

peculiar com el de les falles. I també

ment amb més o menys gràcia i força

valenciana, i el món faller molt en parti-

una constant introspecció sobre el que

dramàtica, les falles d’Alfredo Ruiz en el

cular, li retorne i li agraïsca.

les falles poden dir, i han de dir. En efec-

seu últim període tracten de dotar de

te: ¿per què circumscriure les possibili-

forma a una idea, a un concepte si ho

tats expressives de les falles a la crítica

preferiu, que neix al seu torn d’una re-

humorística i la ironia? O, ¿quin sentit

flexió prèvia plasmada en termes plàs-

*JOSEP LLUÍS SIRERA és profesor de Literatura a la Universitat de València.

\ 107 \


separata Ăşltima falla

/ 108 /


Falla Infantil MossĂŠn Sorell-Corona 2008

Motivacions


Motivacions Despertar la curiositat, les ganes d’aprendre, l’interés per alguna cosa, el que es sol dir “picar el gusanillo”. Una projecte per als xiquets i els grans que gaudixen tant de fer coses com d’aquelles regalades per altres. Per això hem representat aquest ‘donar i rebre’ com el cicle de la pluja. Un núvol carregat d’idees ja realitzades, de pensaments, de sentiments, de màgia… que quan descarrega la seua pluja particuar ens banya de joia, ens motiva i ens anima a fer. Enxopant-nos de tot allò que rebem es desperten passions i emocions que desconeixem provocantnos més idees que ajudaran a continuar el cicle, el de fer i regalar perquè altres facen i regalen.

Anna Ruiz

/ 110 /


\ 111 \


/ 112 /


\ 113 \


fem Corona... Aldrea Albiñana Sabater, Ramón Andújar Cervera, Mónica Baixauli Ros, Manuel Barberá Valera, Juan Bárcenas Prieto, Carlos Bucho Paes, Carmen Calero Pérez, Mª Amparo Carbonell Esteve, Mª Dolores Castelló Onrubia, Maruja Celda Vera, Pepita Celda Vera, Alícia Cerveró Fornés, Juan Vicente Cerveró Navarro, David Chisbert Tarazona, Silvia Chulio Celda, Verónica Chulio Celda, Enrique Chulio Mengual, Manolo Chust Codoñer, Ramón Císcar Serna, Andrea Climen Ibáñez, José Francisco Climen Navarro, Inmaculada Climen Navarro, Ascensión Crespo García, Paquita Delhom Ferrandis, Saturnino Espinosa Fayos, Laura Fernández Celda, Vicente Ferrer Cuevas, Mª Carmen Fornés Muñoz, José Luis Galcera Martínez, Alberto Gallego Fernández, Susana Gallego Villalba, Vicente Garay Cabo, Alberto Garay Cabo, Yolanda Garay Cabo, Laura Garay Lage, Carmen Garay Lage, Vicente García Guimerá, Conchín García Samper, Angelita García Sanchis, Ramón Garro Gil, Silvia Garro Otra, Javier Gómez, Marga Gómez Espinosa, Raquel Gómez Gómez, Mª Carmen González Cruz, Iván Ibáñez Berlanga, Juan Luis Ibáñez García, Mª Carmen Ibáñez García, José Ibáñez García, Desamparados Jareño Pérez, Mª Luisa Juan Mestre, Yolanda Juan Mestre, Miguel Juan Sabater, Puri Lage Colmenero, Corona Lage Colmenero, Francisco Liern Bigorra, Ernesto Liern García, Héctor Liern García, Laura Marcos, Federico Martínez Martínez, Nieves Martínez Vila, Antonio Mas Garrigós, Ruth Mas Gómez, Grettel Mas Gómez, Rosa Maupoey García, José Luis Meri, Marina Meri Abad, Luisa Mestre Martínez, Lourdes Montero Buedo, Fernando Morales Checa, Vanesa Muñoz López, Paula Navarro Ferrer, Patricia Na-

varro Peiró, Miguel Ángel Oltra Catalá, Mª Josefa Oltra Cortell, Mª Vicenta Pascual Aguar, Miguel Ángel Pérez Olmos*, Marta Revueltas Montero, José Manuel Ribes García, Néstor Ribes Jareño, María Ródenas Carbonell, Marta Ródenas Carbonell, Pedro Ródenas Fuentes, Óscar Rodríguez Atanes, Ascensión Rubio Crespo, Víctor Sánchez Alepuz, Luis Francisco Serrate Ibáñez, Rubén Tello Sánchez, Carlos Tomás Fortea*, Pedro Antonio Villar Montañés i Milagros Zanón Zanón.

I els xiquets… Daphne Bárcenas Fernández, Lucas Carrión, Desamparados Cerveró Fornés, Alejandra Chisvert Climent, Natalia Chisvert Climent, Ariadna Chust Salcedo, Helena Chust Salcedo, Ramón Císcar Delhom, Francisco Císcar Delhom, Diego Espinosa Civera, Patricia Espinosa Civera, Paula Xinting Galcera Juan, Adrián Raistlin Garay Lucero, Carla Garay Navarro, José Luis Garay Navarro, Alejandro Gómez Chulio, Germán Gómez Chulio, Andrea Gómez Zanón, Javier Gómez Zanón, Ignacio Homedes Sabater, Ismael Homedes Sabater, Ana María Ibáñez Berlanga, Celia La Roda Gómez, Paula La Roda Gómez, Carles Lluesma Salvador, Isabel Meri Abad, Pablo Montero Liern, Alberto Navarro Segura, David Navarro Segura, Amparo Oltra Garro, Miguel Oltra Garro, Arantxa Daocai Ortega Juan, Nerea Parra Liern, Marcos Parra Liern, Ester Ribes Jareño, Alejandro Roso Espinosa, Carla Sabater Martínez, Jorge Sabater Martínez, Carlos Sánchez Marco, Miguel Ángel Villar González, Mª Carmen Villar González.

(*) Presidents de l’exerci faller 2007/2008

/ 114 /


La Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de València presentà “Berlanga: Fallas de celuloide” LA FALLA MOSSÉN SORELL-CORONA PUBLICÀ, DE FORMA INÈDITA, UN LLIBRE SOBRE LA FALLA DE BERLANGA

“BERLANGA:

coordinat per Miguel Ángel Pérez Olmos, i

tació vertaderament inesperada i excepci-

FALLAS DE CELULOIDE”, PER LA REGIDORA DE CULTU-

on han participat un bon nombre d’especi-

onal: una falla realitzada segons una idea

RA, Mª JOSÉ ALCÓN.]

alistes i amants del cinema berlanguià, és

de Luis García Berlanga.

[DISCURS

DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

Senyores i senyors:

un recorregut amé i més que instructiu per

En aquest sentit, cab reconèixer ací, i

la seua producció fílmica i per la forma en

amb tot l’honor, la iniciativa i la trajectòria

què, determinades manifestacions popu-

de la falla Mossén Sorell-Corona, que ca-

alència pot enorgullir-se de mol-

lars o del seu temps, li van influir en la seua

racteritzant-se per les seues propostes

tes coses. Però una de les més

obra.

més arrelades de renovació fallera, va as-

V

significatives és el nivell que al llarg de la història han alcançat

la cultura i les arts. Des dels temps més antics, si pensem en la ceràmica ibèrica, fins els més jovens creadors amb propostes trencadores, tenim la fortuna de pertànyer a un poble actiu i innovador que tant a les

sumir este any la posada en marxa d’eixa

« Història d’una Mamella va ser un projecte enriquidor per a aquells que desitgen obrir a nous vents l’univers faller »

aportacions al besant més popular, com a

idea original de Luis García Berlanga, de 1987 i que, fins vint anys més tard, no ha pogut vore la llum: la falla “Història d’una mamella”. Va ser un projecte vertaderament enriquidor, com dic, per a aquells que sempre desitgen obrir a nous vents l’univers faller, i per a aquells que veuen en

l’alta cultura més cosmopolita, ha donat

Perquè Berlanga: fallas de celuloide

noms imprescindibles al món, noms que

és un llibre sobre Berlanga, però també ho

són una targeta de visita quan algú uneix

és sobre un esdeveniment que ha tingut

Este volum és, per tant, la fe de vida

les paraules d’“art” i de “València”.

lloc este any. Gràcies a ell, nostre director,

d’aquella actuació, adornada amb un con-

allò pluridisciplinar un dels cavalls de toc de l’art contemporani.

Un d’aquests noms bàsics al segle XX

membre del Comité de Cinema de l’Ajunta-

junt d’articles que ens apropen més al sen-

és el del cineasta a qui fem homenatge hui:

ment de València, i antic membre del Con-

tir i al viure d’un artista nat amb qui ens ha-

el nostre entranyable i fabulós Luis Gar-

sell Valencià de Cultura, va poder complir

gués agradat comptar aquesta vesprada

cía Berlanga. La publicació del llibre que

un dels seus somnis; així mateix, les festes

entre nosaltres, cosa que ha fet impossible

presentem, Berlanga: fallas de celuloide,

de les Falles es van honorar amb una apor-

el seu delicat estat de salut. Des d’ací de-

\ 115 \


Portada del llibre Berlanga: fallas de celuloide publicat per l’Ajuntament de València i la falla Mossén Sorell-Corona el dia 10 de maig de 2007. Baix, esquerra: L’equip de col·laboradors amb José Luis Berlanga, Miguel Ángel Pérez i els regidors municipals Mª José Alcón i Félix Crespo. / Baix, dreta: José Luis García Berlanga visitant la falla amb el regidor Alfonso Grau.

/ 116 /

sitge transmetre-li, de nou, la meua admi-

solen donar-se, entre els valencians, en

ració i el meu afecte.

una mateixa persona. Si el llibre du a més

Perquè Luis García Berlanga és gui-

el nom de Berlanga, del genial autor de

onista, director, artista, i també creador

¡Bienvenido, Mister Marshall!, Calabuch,

de quasi una saga. Així ho demostra, per

El verdugo, La escopeta nacional o La

exemple, el seu fill Jorge García-Berlanga,

vaquilla, és inclous major garantia d’alta

amb qui hem tingut la satisfacció de treba-

qualitat.

llar durant la seua època de director de la

La meua enhorabona, per tant, a Miguel

Mostra de València i, posteriorment, en al-

Ángel Pérez Olmos, i a aquells que han col.

gun dels volums publicats per la Regidoria

laborat en este volum: Annabella Martínez,

de Cultura, amb textos sempre moderns

Gil-Manuel Hernández, Jesús Peris, Lluís

que ens apropen a les noves tendències

Mesa, Vicent Borrego i Paqui Saurí. Mai

i ens transmeten una imatge urbana de

està de més apropar-nos i aprendre sobre

quant succeeix al món de l’art.

la vida, els gustos i l’obra d’un dels nostres

És el meu desig que s’apropen a aquest

directors més reconeguts, un home que

llibre, Berlanga: fallas de celuloide, com

ha sabut captar l’essència d’allò espanyol

amants de València, com amants del cine,

i tornar-nos-la en forma d’art.

i com amants de les falles. Les tres coses


L pr es f en al dr les an e fo s c.

19 18

le r a fa l a

17

set

m

an

A última hora de la nit, les falleres majors ens acompanyaran a recórrer a l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desamparats.

16

la

15 14

De bon matí, passeig fotogràfic amb la indumentària valenciana. De vesprada, jocs per a la comissió infantil

Per la nit, revetla festiva per a tots els fallers, veïns i amics. Una sessió de música molt divertida, multicultural i eclèctica.

Naixement de la falla Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig. Després de replegar el ninot, el sopar de Plantà; primera nit en què es reunix tota la comissió. Plantà de Motivacions, la falla infantil de la comissió. A boqueta nit, hi haurà sopar per a tots els xiquets. \ 117 \


Als Fallers d’Honor Armando Serra

/ 118 /


Corona inaugura l’espai d’avantguarda fallera EL PRIMER CASAL DE DISSENY DEL MÓN DE LES FALLES DÓNA LA BENVINGUDA ALS AMICS DE LA COMISSIÓ

rimer va canviar la concepció del monument faller, després les publicacions, els festejos del programa oficial de festes i ara la revolució d’idees ha arribat a la seu social, el casal de la comissió, ubicat a l’històric barri del Carme de València (carrer Corona, 33).

P

L’ESCLAFIT La recta final de l’exercici cap a les Falles 2008 s’emprén amb una reinuaguración que presenta un disseny únic i molt particular, dividit en diferents àrees. Així, la porta d’entrada dóna pas a un recinte dedicat a la pirotècnia, a l’esclat. En l’interior, una paret-mural servix de recordatori històric a través d’emblemes i guardons que han marcat la història d’esta falla, els seus símbols i records. Una altra de les novetats és un gran mural dedicat a totes les les falleres majors, mitjançant una instal·lació de figures d’estil naïf realitzades en cartó pedra. Els serveis no es queden al marge; representen un homenatge a l’acte més sonat dels que ha organitzat esta comissió: la macrodespertà a la ciutat de València.

\ 119 \


Agraïm la presència en el llibre a totes les entitats i empreses col·laboradores que han fet possible la seua edició. A continuació, les recomanacions publicitàries.


thaine

anto del cobre


la galeria

pastelerĂ­a conchĂ­n


PAQUETERIA PILAR Mª PILAR TORNERO PIQUERAS paquetería pilar

Plaza de Mosén Sorell, 11 Teléfono: 96 391 28 45 46003 Valencia

la cadena


flores antonia

farmacia marĂ­a barrios


belenguer 2.a.


altura 5 sl

Tel . 665 952 303

hierros navarro s. l


cerrajería gómez

star movil

C/ Serranos, 19 - 46003 VALENCIA - teléfono: 96 391 51 42


chaural asesores

talleres parma


antonio mรกs

tot en art


Carnes Selectas Especialidad en Terneras y Embutidos POR ENCARGO: Canelones y Lasaña Lomo, Jamón y Corderos Rellenos Ternera Mechada

Mercado Mosén Sorell: Ptos 39-49. - Tel.663004952 Mercado Central: Puesto 98. Tel. 963829167 Mercado Castilla: Puesto 56. Tel. 663044947 Luisa y Fanny les desean Felices Fiestas

PESCADERÍA ENCARNITA Mercado de Mossén Sorell, puesto 51-53 Teléfono 96 391 88 78


euroconstrucciones 2006

mari pili bar cafĂŠ


papelerĂ­a papiros

creamos acontecimientos Avda. EspaĂąa, 137 - Bloque 1, Bajo 6 28230 Las Rozas (Madrid) Telf: 916 345 542 www.miradacreativa.com


corona 15


la maslatina


贸scar rodriguez


veterval


cortinas cĂ­scar


pedro soriano s.a.


pinturas falomir


café bar teodio


tasca corona 7


víctor sánchez


la caixa


el manya la fuente


2008

beneficencia


rafael prats gomez


prefab campanero


precamp s.l.


carmelo garcia llorca


inleval


lluna estilisme


roig. s.l.


mercado mossen sorell


administracion 54


amstel



"Els camins de la innovació"