Page 1


El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià


Falla La Mercè 1928


Crèdits Edita: Associació Cultural Falla Barri La Mercè (Borriana) Dipòsit legal: CS-54-2018 Coordinació: Vicent Blasco Miró, Neus Rufino Isach, Josep Nos Garcia, Jordi Bort Castelló Disseny de l’edició: El Peludet Portada i grafismes: Héctor Borja Sánchez Fotografia: Alberto Navarro Cantavella, OPG Fotogràfic, Belén Palomero, Neus Rufino Isach, Vicent Blasco Assessorament lingüístic: Sonia Navarrete Ramo Col·laboradors literaris: Guillem Ríos Canós, Juan Carlos Vizcaíno Martínez, Iván Esbrí Andrés, Joan Portolés, Neus Rufino Isach, Josep Nos Garcia, Jordi Bort Castelló, Vicent Blasco Miró. Col·laboradors artístics: Manuel Martí «Fandos», Tomás Sendra, José Luís Pascual «Pepi», Juan Manuel Castelblanque «Cate», Rosa Blasco, David Segarra, Angie Vera, Marcos Segarra, Héctor Borja, Alberto Navarro, Loren Fandos, Sergio Fandos, Pablo Fandos, Paco Martínez, Jose Manuel Ribes, Vicente Fito, Amelia Gual, Jay Trainwreck, Pepe Ferrer, Juan Poré, Juan Dualde, Joan Ninot, José Pascual Ibáñez «Pepet», Rafael Ibáñez, Luís Mora, Quino Puig, Vicente Manzano. Copyright dels textos: els i les autors/es Copyright de les fotografies: els i les autors/es i propietaris/es Copyright de la present edició: A.C. Falla Barri La Mercè Imprimeix: Gràfiques Ventura. Difusió digital: https://issuu.com/fallabarrilamerce www.federaciofallesburriana.com «Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres»


Falla La Mercè 1933


Índex pàg. 8 pàg. 11 pàg. 13 pàg. 15 pàg. 18 pàg. 22 pàg. 26

Pròleg Oh! Sant Fuster Pregó Salutacions Entrevistem Noelia Representants 2018 Explicació i Relació de la falla

MONOGRÀFIC pàg. 41 Monogràfic 1928 pàg. 83 Amb nom propi pàg. 107 De «l’agüeleta» a la paleta pàg 113 Experimentem amb l’art LLIBRET INFANTIL pàg. 181 Pregonet. pàg. 183 Salutacions pàg. 188 Entrevistem Anne pàg. 192 Representants pàg. 196 Despertant els somnis pàg. 201 Arnau, el xiquet que no podia somniar LA BRUSA pàg. 207 Resum fotogràfic d’un any faller GUIA COMERCIAL pàg. 215 Guia comercial


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Pròleg Prendre consciència d’un fet significa,

festa de la falla, el valor que creiem que

irremeiablement, començar a donar-li un

realment tét: el de l’expressió popular,

valor. Per a nosaltres, els fallers actuals,

el de manifestació pel mig del cadafal

el fet de plantar la falla és el resultat d’una

d’allò que necessita ser purificat amb

herència rebuda per part d’aquells que

el foc que marca l’inici de l’equinocci

ens varen precedir en la tasca, els quals

primaveral, el de la festa ancestral que

a la vegada ho feren per la mateixa raó

amb el temps va derivar en falla de Sant

i així successivament fins arribar a l’inici

Josep.

de la festa. A la ciutat de Borriana, eixe inici va tindre lloc fa 90 anys i el llibret

Del 1928 al 2018 han transcorregut

que vostè te a les mans, no és més que

exactament 90 anys. Les investigacions,

l’hereu d’aquell que al 1928 va enllestir

testimonis i relats que ens han arribat

l’impressor José Chordà amb els versos

dels inicis de la festa a La Mercè deixen

del que s’hauria de convertir en el primer

patent la il·lusió que els fundadors de

poeta faller de la ciutat, el mestre Pere

la falla tenien per fer quelcom gran.

Ferrer Bonet. Els fallers i falleres de La

L’esperit de superació i les ganes d’oferir

Mercè, prenent consciència de tot açò

al veïnat una festa cada vegada millor

hem volgut donar-li al llibret i per tant a la

varen estar presents des del principi


entre les aspiracions de l’equip iniciador.

afortunadament, ho podem celebrar. El

Unes aspiracions i il·lusions que, malgrat

llibret per tant te el 90 com a eix principal

alguns daltabaixos, han estat sempre

amb un compte enrere que ens portarà

presents en les persones que al llarg

per totes les falles de Borriana. L’any

d’estes nou dècades han format i formem

1928 te també un paper assenyalat i,

part de la comissió. Resulta indubtable

com no podia ser d’altra manera, l’art

que la vista l’hem de tenir fixada al

(indissoluble amb la festa de les falles)

davant, però sempre amb el record de

també està representat per mig d’allò

la història passada per tal de no perdre

que és la imatge més representativa de

l’essència d’allò que ens converteix en el

la nostra falla, el seu escut, que en este

que som: Fallers i falleres.

aniversari ha segut re-interpretat per un bon nombre d’artistes. La intenció ha

En arribar a esta data assenyalada,

segut crear un llibret actual, significat

vàrem tindre clar que la publicació

per l’efemèride que celebrem i amb

d’enguany havia d’estar vinculada a

l’essència de sempre, l’originària d’estes

una efemèride que considerem de

publicacions que no és altra que la

gran importància, doncs 90 anys són

explicació i relació d’allò que la falla

una fita difícil d’aconseguir i nosaltres,

conté. Gaudisquen d’ell.

9


Imatge de Sant Josep venerada a l’ermita de Sant Blai


Oh! Sant fuster de Natzaret

Oh! Sant fuster de Natzaret, per vos celebrem la festa on el foc és, solemnement, principi i fi de la gesta. Oh! Sant fuster de Natzaret, igual que amb amor embolcalles en Betlem al menut Jesuset, protegeix així a les falles. Oh! Sant fuster de Natzaret, vos que sou nostre patró feu-nos a tots un lloquet en la morada de la salvació. Oh! Sant fuster de Natzaret, rep la nostra veneració que des de les fulles del llibret t’oferim amb fallera devoció.

11


Falla La Mercè 1943


Pregó Noranta des d’aquell vint-i-huit, noranta des d’aquella il·lusió que uns amics en comissió varen somniar en una nit i hui celebrem amb veneració.

Noranta anys que enguany complim fixant la mirada endavant però tenint present i recordant que ens devem al barri d’on eixim i que amb orgull estem representant.

Noranta anys de la falla primera, aquella que alçada en quinze dies va sembrar Borriana d’alegries i que al arribar cada primavera ens fa esvair les melangies.

I en celebrar estos noranta des del llibret vos fem la crida que la festa ja està amanida i este pregó vos ho canta amb una emoció sense mida.

Noranta anys de tradició, de cadafals al mig de la plaça que son l’orgull de nostra raça erigits amb l’esperit «criticó» que tot bon faller abraça.

És per això nostre conhort que en la falla Veterana la festa a tots ens agermana i podem cridar sempre ben fort: Visca les falles! Visca Borriana!

Noranta anys plens de vivències, plens de fallers i de falleres, noranta estimades primaveres gaudint les experiències d’estes festes rialleres.

Blai Martí i Romero.

13


Salutació dels presidents Estimats fallers, veïns i gent del barri: Un any mes, ací estem els presidents de La Veterana per anunciar-vos que ja estem en falles. Enguany no son unes falles qualsevol, perquè este 2018 és més significatiu si cap per ser el nostre 90 aniversari: 90 anys de monuments, 90 anys de complicitat entre els fallers, 90 anys de somnis, 90 anys de cultura, 90 anys de sentiment... Què dir-vos a vosaltres, als del barri i als de la nostra Borriana estimada per convèncervos de que teniu que gaudir de cada moment únic, que esta meravellosa festa ens regala cada dia. Eixiu al carrer, escolteu la música, sentiu la pólvora, mireu a eixos fallers orgullosos escoltant a les seues benvolgudes falleres, admireu els monuments i sobretot recordeu que el que passa hui no torna, aixi que gaudiu.

Volem transmetre també una salutació ben cordial a les nostres falleres majors Noelia i Anne que junt a les seues respectives corts d’honor junts duran la banda de La Veterana amb orgull i proclamaran com millor saben, amb un gran somriure, que estem d’aniversari, perquè 90 anys no es complixen tots els anys. També tenim dos preciositats al nostre costat, que ostenten el càrrec de presidentes infantils, Rebeca i Melani, elles ajudaran que la festa no decaiga amb la seua simpatia i alegria. No volem acabar sense donar-li les gracies als comerços, al veïnat i a tots els comissionats que amb un esperit festiu i treballador ajuden a que La Veterana seguisca complint molts anys. Des de la falla La Mercè vos convidem a tots, veïns, amics, familiars i forasters a que vos apropeu a la nostra falla, al parador, a la música i a la festa i gaudiu al màxim. Susana Sánchez Beltrán Raúl Blasco Miró Rosa del Campillo Arenós

15


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Comissió

Abaso Rochera Inmaculada, Alós Ribes Richard, Aparici Tamayo Rafael, Arenós Dosdá Emma, Argandoña Haro Javier, Besabés Moner Luís, Blasco Garcés Diego J., Blasco Guinot Miguel Àngel, BLASCO MIRÓ RAÚL, Blasco Miró Vicent, Boluda Boix Noelia, Borja Sánchez Héctor José, Bort Castelló Jordi, Cabedo Ruíz Lorena, Calaforra Soto Trinitat, Capdevila Tomás Joaquina, Capella Pulido Alejandro, Castelblanque Mateo Mercedes, Castelblanque Pérez Arturo, Chiva Sanchis Pascual, Cuartero Sancho Rubén, DEL CAMPILLO ARENÓS ROSA, Durà Saura Alexia, Durà Saura Joan Pau, Durà Vives Josep Antoni, Enrique-Tarancón Gallego Maria, Escrivá Alemany Salvador, Fernández Almagro Natividad, Galve Izquierdo Merche, Gallén Hermoso Nieves, Gallén Sánchez Tomás, García Almela Hugo, García Fernández Miriam, Granel Cabedo Vicent, Guerrero García Maria, Guillamón Silvestre Maria, Guillen Diaz Jessica, Hermoso Braceros Nieves, Hidalgo Manzano Maria, Ibáñez Sorribes Esther, Isach Franch Vicenta, Ivanovicci Liliana Mihaela, Ivanovicci Robert Constantin, Jiménez Hermoso Antonio, Lahuerta Villar Gema, Lara Cuenca Socorro, Leal Corrales Antonio José, López Salido Rocío, Lucha Molina Rosa Maria, Manzano Luján Clara, Manzano Mollar Vicente, Martí Barreda Maria Dolores, Martínez Herédia Francisco, Martínez Herédia Sonia, Martínez Sebastiá Lorena, Marañón Rives Jorge, Mata Belenguer Paula, Mateo del Olmo Ulpiana, Melchor Pascual Susana, Meliá Hidalgo Stella, Miralles Montolio Carmina, Miró Torres Lorena, Moreno Albert Consuelo, Mundina Méndez Maria Luisa, Muñoz Rios Amelia, Murgui Diago Maria, Nos García Josep, Olivas Masip Héctor, Palacios Carreguí Natalia, Palmer Boix José, Palomero Blesa Maria Belén, Palos Cardona Fermín, Pitarch Ferreres Lorena, Porter López Sergio, Raduta Mirela-Anabela, Ramón Navarro Narciso, Rios Abella Vicente José, Romero Ferrandis Ana Lourdes, Rosell Tena Sonia, Rubert Rhein Susan Laura, Rueda Muñoz Noelia, Rufino Isach Mercé, Rufino Isach Neus, Ruíz Traver Lorena, Salinas Sánchez Esther, Salinas Sánchez Fernando, Sanahuja Sanz Mercedes, Sanchis Ferrandis Andrea, SÁNCHEZ BELTRÁN SUSANA, Sánchez-Cambronero Marín Eva, Sánchez-Cambronero Marín Julián, Sánchez-Cambronero Marín Magdalena, Sánchez-Cambronero Marín Vanessa, Sánchez Tercero Maria, Sangüesa Mingarro Maria José, Saura Fausto Maria Minerva, Sendra Berlanga Sergio, Tena Batalla Rubén, Tornador Barrachina Estela, Vidal del Campillo Marta, Vidal del Campillo Paula, Vidal Moreno Juan Enrique, Vidal Moreno Laura, Vidre Borja Jessica, Villanova Pérez Ángel, Villanueva Marín José, Zorío Clemente Santiago.


Salutació de la fallera major Benvolguts fallers, veïns i membres de la comissió: Enguany tinc el plaer de representar a la Veterana, la meua estimada falla, en el seu 90 aniversari. S’acosten dates molt importants d’alegria, festa, música i sobretot moltes emocions, perquè és ara on més es veu reflectit el treball i dedicació de tot un any d’espera i és que el temps passa tan ràpid, que si parpellegem, ens ho perdrem. Tinc la sort de compartir aquest meravellós son amb una princeseta, fallera de cap a peus. Anne, la meua xicoteta Anne: no has de perdre mai aquesta il·lusió per les falles ni eixa alegria i vitalitat que tant enamora. Gaudeix de cada moment que ens regala aquest any i no oblides que sempre seràs la meua rateta. No estàs sola, perquè sempre tens al teu costat a les teues dos presidentes infantils, Rebecca i Melani, les teues companyes d’aventures i amb les que comparteixes una gran amistat. A més, t’acompanyen set xiquetes i un xiquet que li posen la cirereta al pastís. Amb ells mai falta diversió perquè la seua energia és inesgotable i contagiosa.

I parlant de companyies, no em puc oblidar de la meua. Elles, dos donetes, dos peces fonamentals d’aquest el meu puzle. Jessica i Natalia: que aquesta amistat que ens uneix no canvie mai, espere que gaudiu d’aquest any tant com jo ho estic fent i que este 2018 siga per sempre nostre. També m’acompanyen dos presidentes i un president amb els quals no he deixat de compartir confidències i milers de rialles. Gràcies per tot l’esforç, interès i dedicació que poseu en mi i en la nostra falla. I és que la Veterana no seria el mateix sense cada un dels nostres comissionats. Vosaltres, el pilar de la falla, la nostra falla. Cada persona entregada any rere any, treballant braç a braç perquè mai falte de res i poder mantenir viva aquesta tradició. Perquè no volem que deixe d’existir un sentiment i una festa tan nostra, per això, vos demane des d’ací que eixiu al carrer i gaudiu junt amb nosaltres dels monuments, de la música, la pólvora i de cada dia d’aquestes falles, perquè benvolguts veïns, ja estem en falles! Visca les falles i visca la falla Barri la Mercè!

17


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Entrevistem Noelia Fallera major de la Falla Barri La Mercè 2018

Des de ben menuts exercitem els somnis, ens obstinem en fer-los realitat. Somnis diversos, replets sempre d’un component que els defineix: la il·lusió. Aquest també és el cas de Noelia Boluda Boix, fallera major de la Falla Barri La Mercè del 2018, qui imaginava quan era sols una xiqueta en ser part del món faller. Les circumstàncies no pogueren dur a terme aquesta aventura a la infantesa; no obstant, si hi ha alguna cosa que caracteritza a la nostra regina és la perseverança. El punt de connexió: l’amor per les falles. Despreocupada, divertida i generosa. Així és Noelia qui amb 23 anys ho tenia i ho té clar: la Veterana era el millor lloc per a començar a materialitzar el que tant anhelava. Amant dels animals i de la senzillesa, ha finalitzat recentment els estudis en integració social. En quant al seu recorregut faller, s’adherí a la Mercè al 2012, sent cort d’honor de Lara DiVico. Dos anys després es sumà, de nou, al regnat de Miriam García, amb qui comparteix una gran amistat. Seguidament, al 2015 i junt a Marta Vidal, continuà acumulant experiències i moments en la Veterana per a reprendre, al 2017, el seu últim any com a cort d’honor, en aquest cas, de la fallera major Nieves Gallén.


19


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

-Quines són les teves sensacions d’aquest any? No és un exercici qualsevol, la Veterana compleix 90 anys... És un orgull lluir la banda de fallera major i, per a mi, és una sensació molt important perquè sent que la meua falla és la meua segona família. Tots estan molt units i es nota l’afecte i les ganes que li posen cada comissionat a l’hora de fer les coses. Com bé has dit, des de ben xicoteta era per a mi un somni formar part del món faller. Quan a la fi vaig aconseguir de major complir-ho, que era representar a la meua falla, imagina’t com em vaig sentir al saber que representaria a la Veterana ni més ni menys que en el seu 90 aniversari! -Fins al regnat, el teu somni ha sigut una carrera de fons? La veritat és que sí! Des de ben xicoteta m’agradaven les falles, com a ma mare, però igual que li va passar a ella, no me va ser possible ser fallera. No era una decisió que depenguera de mi i sempre em deien que quan fora major ho seria. Quan vaig créixer els vaig dir que volia ser fallera i, inclús, vaig haver d’esperar un parell d’anys més... Ho vaig aconseguir i han sigut quatre anys junt amb quatre reines i quatre corts magnífiques on vius diferents experiències i fas amistats de les què perduren en el temps. Ja realitzat el meu somni de ser fallera, volia arribar més lluny, volia ser la màxima representant de la meua falla i van tornar a començar: “No pot ser Noelia” o “No et desanimes, no passa res”; però qui la segueix, com diuen, l’aconsegueix...i ací em tens!

-S’han satisfet, de moment, les teves expectatives? Algunes sí i altres no, no et vaig a mentir! Pel tema del treball, per exemple, no he pogut estar al cent per cent en tot com m’haguera agradat, però no passa res, cal adaptar-se a com ens vénen les coses. Jo intente gaudir de cada moment que m’està brindant aquest any. -Què vas pensar o sentir el dia de l’exaltació al Teatre Payà? Creus que és una responsabilitat representar a la falla més antiga de Borriana? Estava tranquil·la, volia que tot anara bé i que les meues falleres gaudiren com jo ho feia, encara que en el moment d’eixir els nervis sempre se’ns apoderen. Després gaudeixes de tot i és un acte molt especial on veus reflectida molta il·lusió. Jo no ho veig com una responsabilitat. És cert que, per exemple, quan arriben les presentacions d’Alacant, La Vall o Castelló eres tu la que acudeixes a eixos llocs com a representant i, en estos casos, pot ser és més una “responsabilitat” perquè vas en nom de tota la teua comissió. No obstant, des del meu punt de vista, tant ací com fora, tot allò que fas amb ganes, amb gust, amb il·lusió, mai pot ser una responsabilitat. -No estàs sola, l’exercici 2018 el comparteixes amb Anne Alós Palomero. Què destacaries d’ella? Qui no coneix Anne per lo dolça que és? És una xiqueta molt activa: fa gimnàstica rítmica, li encanta l’esport i, a més a més, toca el saxo. És molt afectuosa, sempre es preocupa per tothom i també té eixe toc d’entremaliada que la fa tan especial. És impossible no voler-la!


-I de la teua cort d’honor? Què no diria de la meua cort? Elles ja saben tot el que hi ha! Som amigues que compartim un any especial i, sense dubtar-ho, res seria igual sense elles. Són atentes i podríem estar hores i hores parlant...Amb elles, no et dónes compte del pas del temps! -Repetim amb una presidència conjunta. Com vas viure la seva proposta? L’any passat, quan s’optà per aquesta forma de presidència, va ser una novetat perquè en la nostra falla encara no havíem tingut i, crec, que va ser bo tant per a ells com per a la falla. Es reparteixen les responsabilitats, s’organitzen de forma distinta i aporten moltes propostes que ens beneficien a tots. A nivell personal, són tres persones amb qui tinc molta confiança des que vaig entrar a formar part de la falla pel que no podria estar més contenta amb la decisió que van prendre de formar part del meu somni. -De tota la teva trajectòria com a fallera de la Mercè, amb quin moment et quedaries? Quin t’agradaria repetir? Buff...això és molt difícil! He viscut molts moments intensos! (I els que encara em queden, tant en enguany com en els venidors!). No puc triar un només i, de moment, em quede amb quatre: les quatre cares de les meues regines Lara, Miriam, Marta i Nieves el dia de la nostra presentació quan vam anar a arreplegar-les. És un sentiment que no es pot descriure, ja que veure l’emoció en els seus rostres provoca en mi la mateixa sensació.

-Hi ha algun acte que esperes amb més entusiasme? Cada acte és distint i es viu de forma diferent. El que més anhelava era el dia de la imposició de banda i, no obstant això, em pose més nerviosa en el dia de la presentació de la nostra falla. Són dos actes molt importants que marquen a tota fallera. El mes de març és molt intens i vull gaudir tots els dies sense pensar que prompte o tard el nostre 2018 arribarà a la seva fi. -La comissió és el cor de la falla. Quin missatge llançaries als seus membres? El primer, donar-los les gràcies a tots ells per formar part d’esta xicoteta, però gran família. Sents que pots comptar amb ells per a tot i que de veritat comparteixen la teua il·lusió. Fan tot el possible perquè tot siga segons el que es preveu. Espere, de tot cor, que es sentin igual que jo al formar part de la Veterana i que mai perguen la il·lusió per esta tradició tan nostra. Visquen les falles i que visca la Falla la Mercè de Borriana!

21


Noelia Boix Boluda Fallera major Falla Barri la Mercè 2018

Només tu i la teua mirada plena de guspires, de llum,

de foc de festa i gaubança. Només el teu etern somrís,

net, pur i remarcant la dolcesa del to que prenen les paraules.

Només uns vermells llavis que al rostre destaquen

per deixar precisa constància de llurs besos més sentits. Només els teus gestos,

impetuosos, àgils, expressius; característics d’un jo

que es desviu amb tendresa. Només tu, Noelia.


Jessica Vidre Borja Fallera Falla Barri la Mercè 2018

Ja ha arribat el moment!

Encén el cor amb la flama! Sempre amb tu el sentiment, sempre amb tu l ’albirada i un sol incandescent coronant ta mirada

amb l ’amor sempre present.


Natalia Palacios Carreguí Fallera Falla Barri la Mercè 2018

No voldria que la teua llum, arrabassadora i ben clara,

transparent i il·lusionada,

amb ganes sempre de falla,

la nit que el foc s’enlaira,

invadint el cel de la tenebra,

acabara per sempre i mai tornara.


Falla Barri La Mercè 2018 Lema: L’imperi del sol naixent sembla que ja es va ponent. Artista: Loren Fandos Ayoro Versos: Amics del Got


Preàmbul Un any més i ja en fa vint els «ripios» d’este llibret que vostè està llegint els ha fet en un «ratet», mentre s’omplia el gotet, un versador molt roïn.

Més si ho pense be en gelat la cosa ja és més normal i potser m’han aguantat perquè no demane un jornal ja que la cosa està molt mal i cobraria en el puny tancat.

Corria l’any noranta-huit del segle i mil·lenni passat quan en un pa-i-porta de nit, i amb el cos ja embolicat, vaig dir «envalentonat»: Si voleu crític, ací estic!

Però jo em sent orgullós, salvant totes les distàncies, de recollir ben afanyós les distingides herències de poetes eminències com el mestre Ferrer o El Bessó.

Primer molt ben acompanyat i ara més a soles que la una els versos s’han fet realitat, amb més o menys fortuna, en eixa pública tribuna que serà el cadafal plantat.

I és així amics lectors fallers i gent del veïnat que complint amb els honors passaré a fer el relat de tot el que hem criticat i que és de la falla, l’explicació.

I enguany que és any significat per complir la falla noranta unfle el pit jo ben pagat perquè este poeta que els canta deu de tindre bona planta quan encara no m’han despatxat.

Tinguen vostès consideració doncs allò que es critica no es fa mai amb mala intenció. Els ho diu qui ho publica i amb molt d’afecte ho rubrica: L’Olivero, faller d’esta comissió. 27


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Explicació Inspirada en el Japó ben repleta d’elements i amb els màxims exponents d’eixe bell país nipó de tradicions sorprenents...

En esta falla Veterana que duu 90 anys creixent volem dedicar el monument a eixa terra tant llunyana que’s l’imperi del sol naixent.

Volent agafar l’essència d’una cultura mil·lenària per al món tant necessària i que posa en evidència una història extraordinària...

Com ja hauran endevinat parlar del llunyà Japó pot semblar una distracció i fer que deixem de costat el que passa a la població.

Admirats per la passió i l’orgull, ben cobejat, que tot un poble estimat li ret amb veneració als seus ancestres i al passat...

Res més lluny de la veritat! El cadafal no tindria sentit si no li peguem un esclafit i un repàs generalitzat de tot el que ha succeït.

Bocabadats per tot allò que naix al seu empar, per ser de l’orient el far que al món amb il·lusió mostra sempre el seu encant...

I és que tenim el municipi escarotat i rebolicat amb el consistori empastrat encara que, en principi, diuen tindre-ho controlat.


A Safont, Aparisi i Rius, Granel, Zorío i del Moral el que passe els dona igual mentre no hi hagen motius per quedar-se sense el jornal.

Però ara passem al monument on voran representat un Japó que sembla la nostra població doncs també ací el sol naixent cada dia ix per la mateixa direcció.

Per la seua part l’oposició, Fuster, Mariola i «la ciutadana» de manar tenen tanta gana que han convertit en obsessió poder governar Borriana. I a eixe regidor rebotat que a la cadira va ficar preu, per deixar a l’equip en deu, el feren sentir-se «estimat» per agafar ells el relleu. Però com, on no hi ha trellat, molt poca cosa es pot fer en res ha quedat «l’affaire» llevat d’un que altre titular d’algun periodista punyeter.

29


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Cos i remat Sobre un pont colossal passeja amb delicadesa una «geisha» que’s alcaldessa i observa des d’allí dalt que el temps passa molt a presa.

Poc queda d’aquella ciutat alegre i emprenedora vital i treballadora capaç de fer-ho tot realitat i potència exportadora.

Pensa que va ser ahir quan un gran acord signava i emperadora es coronava per a la fi poder sentir el que tant de temps desitjava.

Ara la taronja plora, s’ha perdut mig Arenal, i la cosa està tant mal que ja quasi de La Plana no som ni la capital.

Més ara veu angoixada que d’aquell imperi somniat ni la mitat de la mitat, que la cosa està molt apurada i no és com li ho havien retratat.

I no cal dir quan fenomenal és eixe carril bicicleta que fa la carretera estreta o eixe butlletí municipal que només ix quan se’ls «apreta».


L’imperi que fa tres anys començaren a bastir ara només fa que patir sumits pels desenganys i aguantant per subsistir.

I al palau de l’emperadora, també anomenat ajuntament, la tensió és tant evident que la caixa de Pandora pot obrir-se en un moment.

Doncs si ja era ben roina l’herència rebuda del passat estos poc han treballat i el futur ja s’endevina cada dia més complicat. Si no hi hagueren prou mals encara van venint-ne més doncs ens toca pagar amb interès algunes sentències judicials que ens deixen sense diners.

31


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Escena primera El samurai vol evitar la desfeta i lluita contra el drac de la dreta. Un samurai ben singular ha agafat el compromís d’intentar desfer l’encís d’eixe drac tant popular que tot ho veu malaltís.

El samurai quasi sense armes i amb l’exercit dividit està lluitant decidit per recuperar les pedres que ha perdut en el envit.

Amb paraules de foc el drac bufa cada dia tot son penes, cap alegria, i és que tot li sap a poc en sa trista travessia.

El lluitador del tripartit sap que li queda un any per treballar amb afany si no vol caure en l’oblit i que el govern canvie de pany.

Bufa, brama i al poble encén criticant amb desmesura volent instaurar la paüra sense cap tipus de mirament fins i tot amb la cultura.


Escena segona Japonesos o xinesos els gerrons sols valen per adornar racons. Exercint de comercial, no sabem amb quines intencions, dóna este xic explicacions per intentar treure’s el jornal venent-li a algú estos gerrons.

I és que costen un renyó i no valen per a res aleshores voran vostès que podem fer imitació amb certs polítics de pes.

Son ben bonics i delicats i de la porcellana més fina però aviat s’endevina que ací hi ha gat tancat i poden ser una ruïna.

Que al igual que estos gerrons, en acabar la seua carrera, segueixen amb jornal de primera només per tocar-se els collons i amb la hipocresia per bandera. Solen eixir en televisió i quan parlen dicten sentència per posar més evidència que son els pares de la corrupció que patim amb virulència.

33


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Escena tercera El sumo és l’esport nacional però et pot deixar fatal. Te que estar un ben preciós si és que te goig de practicar un esport on per triomfar no t’has de posar furiós i no caure a terra procurar.

I per a fer comparació amb la Borriana actual este lluitador descomunal està ofegant la tradició d’una festa sense igual.

És una lluita cos a cos entre dos homes mig nuets, de les molles ben satisfets, i que en un terreny arenós competeixen per quedar-se drets.

Com en un renyit combat les falles estem lluitant per tirar la festa endavant amb la major dignitat a pesar de tots els entrebancs.

El sumo és al país nipó l’esport més tradicional i es guanyen un bon jornal uns lluitadors que en alimentació es deuen de gastar un dineral.


Escena quarta En sentir del gong el toc acudim tots al mateix lloc. Este instrument de percussió prové de la tradició oriental i el seu so ancestral és fruit de la vibració del mall fregant el metall.

I no és afirmació desmesurada que al món faller de Borriana el gong sona amb molta gana quan li aventa bona trompada la Federació que és la que mana.

Sona el gong amb solemnitat per cridar de tots l’atenció i convocar així a la reunió d’aquells que han escoltat com el seu toc fa pregó.

Siga gong, siga campana, és només sentir el toc que acudim tots en un bloc perquè així ens ho demana la nostra festa del foc. Doncs d’un temps cap ací les falles han pres la decisió de caminar amb il·lusió per regir el seu destí sense cap intromissió.

35


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Escena cinquena La cuina d’orient ha arribat. De primer: suquet de gat. Sempre s’ha dit amb maldat que als restaurants orientals els menús més «especials» es cuinen amb la carn del gat que rondina pels voltants.

I és que diu que no pot subsistir doncs no té jornal de l’ajuntament per això en un mal moment pensà matar dos pardals d’un tir i quedar com un polític eficient.

Per això el regidor de sanitat, que no té cap dedicació, ha vist bona la ocasió; un restaurant s’ha muntat i el veiem ací en plena acció.

Si és víctima o botxí encara està per decidir però el que si que podem dir és que ja té ben marcat el camí i la porta per on ha d’eixir.

Per acabar amb els gats de carrer no ha trobat millor solució que quedar-se’ls en «adopció» per posar-los al calder i oferir-los després amb guarnició.


Escena sisena Com la tela ja s’ha descolorit, pensarà fer-se un nou vestit? Esta és la història d’una gheisa que te per nom Mar-i-oleta dona decidida i inquieta que de manar tenia presa i ara està a punt de la desfeta.

Prompte li va quedar clar que en el blau mana qui mana i per no cantar el «si bwana» se’n va anar per a fundar Ciutadans per Burriana.

Era encara joveneta quant, volent marcar tendència, va abraçar sense reticència el blau popular de la dreta amb submisa obediència.

Fora taronja o carabassa el nou color representatiu, amb el seu discurs impulsiu es va convertir en amenaça per a l’antic partit matriu. Però els anys han anat passant i amb els blaus a l’oposició ha perdut la seua posició i ara es veu amb desencant a la vora de la extinció.

37


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Epíleg I ara que ja està tot contat he de dir, per prudència, que si hi ha alguna evidència de paregut amb la realitat és per pura coincidència.

Si t’agradat el llibret i t’agrada el monument, si tens faller sentiment, col·labora amb algun «euret» per al nostre manteniment.

I fins ací el comentari del que voreu al monument que a la plaça del convent este any extraordinari arribarà des de l’orient.

Que hem aguantat 90 anys i volem aguantar molts més però tot costa molts diners, per això amics i companys: Amolleu la mosca, cavallers!!

Si has llegit fins ací em done per satisfet i espere haver-te tret almenys un menut somrís en algun que altre verset.


Falla La Mercè 1957


Falla La Mercè 1963


Falla La Mercè 1976


BATECS D’UN POBLE Per: Jordi Bort Castelló

Borriana va donar la benvinguda a les Falles de Sant Josep l’any 1928, enguany fa 90 anys. I este camí el va iniciar la nostra falla, a la mítica, bella i tradicional Plaça de la Mercè, centre neuràlgic de la ciutat. Ací va nàixer una gesta, ara fa 90 anys, que la va convertir en la primera falla de Borriana: La Veterana, la Degana de les falles de Borriana. És per això que enguany celebrem, rememorem i recordem un aniversari redó: 90 anys plens de treball, d’il·lusió, d’alegria, de festa i també de daltbaixos, amb dificultats i problemes. Però tot i això, hui, 90 anys després que els nostres avantpassats plantaren la primera falla a Borriana, nosaltres, els fallers de 2018, els hereus d’este llegat, hem arribat a fer i a contar la història d’una festa que ha vertebrat la convivència social, amb una notable influència econòmica. Per a nosaltres celebrar 90 anys de falles, és un fet extraordinari. Celebrar esta efemèride és un jubileu que esdevé joia i festa. Des de la seua fundació, les falles han mantingut amb la societat de cada època, i en el curs de les successives generacions, un diàleg i un intercanvi constants. 43


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Les falles que han ajudat a fer el poble i el poble que celebra la festa de les falles. El foc, un element tan arrelat en l’èsser humà, mostra als valencians les figures d’una festa mediterrània que completa el cicle agrari. El foc presenta un rostre bifront: alhora fascinant i terrible, benèfic i perillós, festiu i explosiu. Però al mateix temps té un fil conductor que travessa la línea del temps i determina la història dels pobles, interpretant molts dels significats que continúen vertebrant les nostres festes i les nostres relacions socials. Per dominar el foc, s’han hagut d’exercitar les millors de les aptituds de destresa i de prudència. El domini, el control i la dossificació de les potencialitats del foc, forma part de l’origen de la civilització, perquè el foc és sempre un misteri fascinant. Crema i envesteix, però acarona i reconforta. Socarra i aniquila, però cou i purifica, esgarrifa i devora, però és lluminós i obri camins en la nit i ens guia en el desconcert. El foc és una prolífica matriu de significats, que en el cas que ens ocupa ara esdevé festa, art i joc, i que cada any retorna als carrers i a les places de Borriana, per posar en contacte als grups humans amb eixe misteri que el nodreix. El monument que ens agermana i que s’anomena falla, amb la seua incitant i provocadora bellesa es convertix cada 19 de març amb una pira voluminosa de foc, que expressa vivències amagades i alhora, una manera d’entendre el món i la vida.

Per comprendre millor el context social que Borriana viu en el temps d’origen de les falles, cal fer present un poc d’història. La nostra ciutat és una població que s’ha sentit molt valenciana. Possiblement esta tendència es va originar cap a finals del segle XIX, quan la burguesia local, i fins i tot les classes populars, es van sentir identificades amb la ciutat de València. Com Borriana, altres ciutats es van convertir en capdavanteres en la comercialització de cítrics, com la ciutat de Carcaixent, Alzira o Gandia. La nostra ciutat va viure un important desenvolupament econòmic, basat en el negoci taronger. Una mostra d’això és l’enderrocament de l’antiga ermita de Sant Blai, per construir-ne una altra de grans dimensions, encara que d’escàs interés arquitectònic, inaugurada el 1891. Amb pas ferm i decidit, Borriana es convertí en una de les ciutats clau del comerç de la taronja, concretament pel que fa a la Gran Bretanya i més concretament a Liverpool. Al voltant del naixement de la festa de les falles en Borriana, que poc va tardar en institucionalitzar-se, el 1922 es va crear el Banc de Borriana. En 1925 Borriana comptava amb 362 comerciants de taronja, una xifra vertaderament sorprenent en un padró poblacional d’uns 15000 habitants. El 1927, a l’Eixample de València, es va inaugurar el Carrer de Borriana, i a la nostra ciutat es començaren a construir noves cases d’estil modernista. Les falles són un reflex de la realitat social del moment. I


l’única escena que formava aquell primer monument, tractava el tema taronger. Projectat per Enrique Pecourt, l’any 1933 s’inaugurà el Mercat Central, ubicat al barri de La Mercè. Un magnífic edifici que uneix els millors valors del racionalisme i de l’expressionisme arquitectònic, amb la modernista linía dels mercats valencians, el gust per la rajola i el taulellet. Un majestuós i perfecte arc parabòlic conforma la porta d’entrada, pel carrer de Sant Victorià, coronat per les triples vidrieres policromades, que fan referència a la cultura agrícola de la ciutat. Eixe mateix any, la crítica de la falla també tractà un tema important per a la ciutat, com va ser la ubicació del mercat. És així com successivament, les falles han anat escrivint la història i l’actualitat, amb sàtira i humor.

nom que els frares carmelites destinaven a totes aquelles obres socials que creaven per als xiquets. Posteriorment l’edifici passà a anomenar-se, Teatre Casares i després, Teatre Principal, que va ser enderrocat en juliol de 1992. Lamentablement Borriana no va saber mantindre, promoure, restaurar i rehabilitar este testimoni de la cultura, per a poder entendre millor el present. L’any 1929 els frares carmelites inauguraren la majestuosa Església de Sant Josep, projectat per l’arquitecte municipal de Castelló, Godofred Ros d’Ursinos, seguint els estàndars de l’arquitectura gòtica. Elegant en les línies, l’edifici mostra l’auge i l’opulència de l’època.

Per tant, una economia favorable i unes estretes relacions que unixen interesos comuns entre Borriana i València a causa de la taronja, van afavorir el naixement en la nostra ciutat i en este barri, de la festa de les falles. Per anar endintsant-nos de manera suau en esta dècada dels anys vint, ens trobem que el 1928, la comunitat religiosa dels frares carmelites aprova la construcció d’un saló d’actes, amb una capacitat per a 1600 persones i que va rebre el nom de saló d’actes “Niño Jesús de Praga”, que era el

Teatre principal (Foto Facebook Grup Borriana el meu poble) 45


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

A causa de la forta expansió de la taronja, l’any 1903 es concediren les obres de la construcció d’un port comercial a Joaquin Peris Fuentes, ja que el Grau de Borriana s’havia convertit en l’eixida del comerç de la taronja de La Plana. L’inici de les obres s’iniciarien vint anys després, el 1923, i la seua finalització arribaria més tard, però va ser l’11 de desembre de 1928, quan va eixir del port de Borriana, des del dic de Llevant, el primer vaixell carregat de taronjes. Eixint de les fronteres locals, el 1928 es va crear el Comité Central Faller de València, precedent del que és en l’actualitat la Junta Central Fallera. Este comité va instaurar els actes de l’Exposició del Ninot, la Crida, la Nit del Foc, les cavalcades i avançà la plantà al 16 de març, ampliant la festa durant tres jornades. L’any 2016 la UNESCO va declarar a les falles de València Patrimoni de la Humanitat. És per València on la primavera fa l’entrada anual a tot el territori valencià, i acomiada l’hivern amb un esclat de so, d’aroma, de color, de llum i de soroll. Si cada any Sant Josep dóna la benvinguda a la primavera, Sant Joan saluda a l’estiu. També ara fa 90 anys naixen les Fogueres d’Alacant, declarades Festa d’Interés Turístic Nacional el 1983 i Bé d’Interés Immaterial l’any 2014. En 1928 es plantaren 9 fogueres que entraren en concurs, i que van ser plantades els dies 23 i 24 de juny. L’any seguent les 9 fogueres es convertiren Construcció del Port (Arxiu ABC)

Carregant taronges (Foto Arxiu Norbert Mesado)


en 19, i s’avançà la plantà al dia 22. En l’actualitat es planten vora cent fogueres, que completen el calendari festiu de les festes de Sant Joan d’Alacant. Dos factors van influir en la seua assumpció com a festa gran de la ciutat: d’un costat, la proximitat, auge i força de les falles, i de l’altre, José María Py, que va impulsar la seua institucionalització, escrivint a la premsa local: “Les Fogueres d’Alacant son ben conegudes per la seua tradició des de temps remots, els alacantins hauríem de dotar-les del mateix caràcter que els valencians han dotat les falles”. Un somni que es va fer realitat.

Panderola, i els beneficis també han estat destinats al seu treball social d’ajuda als necessitats.

La Cavalcada de Reis de Vila-real està declarada Festa d’Interés Turístic Provincial. Organitzada per la Joventut Antoniana, enguany celebren doble aniversari: 90 anys de la cavalcada i 100 de la Joventut Antoniana. La cavalcada és la segona més antiga del País Valencià i també la segona més antiga de la provincia de Castelló. El Nadal és una època molt especial i encara ho és més la nit dels Reis d’Orient, en la qual ses majestats fan realitat els desitjos dels més menuts. Esta associació, sense ànim de lucre, possa a la venda palla i garrofes per alimentar als sèquits de cavalls i camells que porten els reis, per alimentar-los. Així els beneficis aconseguits s’aporten a families necessitades. A esta cavalvada de màgia, il·lusió i solidaritat, enguany s’ha enriquit amb l’edició d’un CD amb cançons populars, com el Tirorí, Reis, Homenatge a Teresa i La

Qualsevol lletraferit que viatge pels camins del temps, sempre serà un explorador. Recórrer les rutes amb una mirada renovada, et fa sentir un explorador que va descobrint noves etapes en el camí de la vida. Tantes vegades com mirem, tornarem a escriure la història, i serem afortunats de recórrer-la, perquè descrivim un territori, una història, una literatura, un País que designa una entitat social viva: un poble. És un sentiment i una aventura descobrir este poble valencià, tan enlluernat i tan amant de la pirotècnia. Els valencians ens sentim extravertits, sociables, sorollosos i riallers. Ens aboquem a la plaça pública i al carrer. Les falles, la pólvora, la música, la llum i el foc, anuncien i acompanyen la festa, perquè expressen l’eufòria i la joia, convertint la nit en dia i obrint la vida a una nova dimensió.

En gener de 1928, ara fa 90 anys també, s’inaugurà el Mercat Central de València, un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, constituïnt una interessant obra del modernisme valencià, on es continua desenvolupant la seua activitat original. El temple del producte fresc oferix una estructura que és joia del modernisme. En 1993 va ser declarat Monument HistòricArtístic.

47


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Moltes vegades ha estat representada en els nostres monuments fallers la famosa estatueta, que es lliura a Hollywood amb motiu dels internacionals Premis Òscar. La primera cerimònia va tindre lloc el 16 de maig de 1929, i van ser guardonades les pel·lícules dels anys 1927 i 1928. Va ser l’ùnica cerimònia que no va ser retransmesa per ràdio ni televisió. El 1927 es va establir l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques i en febrer de 1928, els nominats van rebre la notificació. El propòsit de crear el guardó era unir actors, directors, tècnics i guionistes. És així com va nàixer l’espectacular cerimònia del sèptim art, que ha anat repetint-se successivament fins als nostres dies amb una gran difusió i glamour. No deixa de ser curiòs que al voltant de la data de la creació d’estos guardons, també a Borriana naix l’eix central que vertebra el món de la festa a la nostra ciutat, i que també és un art. Les falles han arribat a tindre un grau tan alt d’implicació en la societat borrianenca, que és difícil no trobar un mes a l’any, que no hi haja alguna activitat fallera, o que les falles estiguen implicades i compromeses en el dia a dia de la nostra ciutat.

de valors. La caiguda va vindre després d’un boom especulatiu, i va ser l’inici de la Gran Depressió derivant en una fortíssima recessió econòmica mundial.

A finals d’octubre de 1929 ocorria la caiguda de la Borsa de Wall Street. Es va iniciar el “Dijous Negre” 24 d’octubre i va continuar fins al “Dimarts Negre”, dia 29 del mateix mes. Va ser l’anomenat Crac de 1929 que va representar la fallida del mercat

La història va voler que els dos bisbes fills de Borriana seguiren les mateixes petjades geogràfiques. Ambdos van ser bisbes residents en Oviedo i en Toledo. A més van ser coneguts, dins i tot fora de les de l’Estat, com a dos bisbes que escrivien moltes

Si fins ara he parlat de fets i esdeveniments concrets, ara parlaré del món dels personatges. L’1 de novembre de 1929 va ser ordenat sacerdot D. Vicent Enrique i Tarancón, qui més tard va ser cardenal. Un dels borrianencs més universal i un valencià il·lustre. Es va convertir en l’eclesiàstic de l’Estat Espanyol més important del segle XX. Va esdevindre una peça clau per a liderar el trànsit de la modernització de l’església a la llum del Concili Vaticà II i de la transició cap a la democràcia. Era l’home de confiança del Papa Pau VI a Espanya. El seu record i la seua memòria ha arribat fins als nostres dies, sent una figura molt estimada i valorada per Borriana. Continuant l’estel de les figures locals, el 29 de juny de 1915 va ser nomenat bisbe auxiliar de Toledo el borrianenc D. Juan Bautista Luis Pérez. I anys més tard, el 30 de novembre de 1921, el nomenaren bisbe d’Oviedo.


cartes pastorals amb gran contingut social i enamorats de Borriana. L’any 1928 va tancar els ulls a la llum d’este món, Vicent Blasco Ibáñez. Estimat per la gent, escriptor i un clàssic popular, hui continúa gaudint del favor del públic. Cada vegada que es pregunta sobre personatges de la nostra història, apareix ell en primer lloc, després de tantes reticències, exaltacions i oblits. Catalogat com un mite i com un home excepcional, Blasco Ibáñez és, des de sant Vicent Ferrer i des de la familia Borja, el valencià més conegut fora de les nostres fronteres, on la llum venç les tenebres de la nit i esdevé victòria. El 1928 va nàixer l’actriu Sara Montiel, el naturalista Fèlix Rodriguez de la Fuente, el bioquímic americà James Watson, Premi Noble de Medicina, o el metge, polític, militar, escriptor, periodista i revolucionari argentí-cubà, Ernesto Che Guevara. En novembre de 1928 s’acordà celebrar la primera lliga de futbol a Espanya i es fundà el Club de Futbol Alcoià. També va ser l’any del naixement del teòleg Hans Küng i en eixe any Alexandre Fleming va descobrir l’antibiòtic de la penicil·lina. Aquella època daurada de la nostra ciutat va donar molts fruits, i alguns en son testimonis en el present. La festa de les falles és un llegat d’eixa història comuna i col·lectiva que va ser realitat gràcies a l’esforç, al treball i

a la tenacitat de tot un poble, que va donar un gran impuls de prosperitat a Borriana. La nostra falla, que enguany complix 90 anys, és un testimoni viu d’un poble que el 1928 iniciava un camí que ha arribat fins als nostres dies. La història de la Falla Barri La Mercè ens diu que ha passat èpoques amb només uns vint comissionats i d’altres amb més d’un centenar, i sempre ha continuat endavant. Això és un paradigma del que és la nostra falla. Molts reptes té la festa fallera per davant. Mantindre-ho no és cosa fàcil. Però només el treball, la constància, l’esforç, la humiltat, el sentiment i la passió de tot un poble, faràn que la flama no s’apague. La falla és un moviment cultural, festiu i associatiu que ompli els nostres carrers durant quatre dies. Per això hem de fer valdre la nostra capacitat d’acció, per mantindre la vertebració de la ciutat durant els 365 dies de l’any: la indumentària, la música, les falleres, la cultura, les comissions, els artistes, les paelles, el foc, la flama, la traca, els coets, la passió, el sentiment, la tradició, la nostra llengua, la història, la festa, els amics, les rialles, els balls, les xarangues, les llums, els casals, les carpes, els ninots, les crítiques, els bunyols i els xurros, la xocolata, la plantà, la cremà, la nit del foc, la cavalcada, l’himne de la falla, l’ofrena, les creus de maig, la batalla de flors, el sainet,… són paraules i expressions que sentim com 49


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

els batecs del cor. No sembla difícil d’observar, ni costa molt de creure, que el cor de cada persona batega a la seua manera. Tantes i tan diverses són les situacions de la vida, com són infinites les reaccions humanes, i un dels batecs que impulsa el cor de la Borriana actual són les falles. Tantes persones que ha bategat el seu cor per la festa i tants que encara ho fan i els que vindran. En un moment determinat de la història, ara fa 90 anys, unes persones van donar vida a esta maravellosa iniciativa que ha omplit de satisfacció i d’alegria la vida de tants ciutadans i ciutadanes de Borriana. Si volem aconseguir un món millor, on els pobles i la cultura tinguen el seu espai vital, hem d’actuar al nostre voltant. I la falla és una element indispensable per descobrir el cor de Borriana. És un bon camí per definirse, per solidaritzar-se i per universalitzar-se. Esta idea la resumia molt bé el pintor Joan Miró quan deia: “Com més arrelat estic, més universal esdevinc”. Este és un bon punt del manual d’instruccions per aspirar, cada vegada més, a conservar el patrimoni transmés pels nostres avantpassats, i alhora, per pujar al tren de la modernitat. Mentre a altres parts del món tenia lloc les efemèrides que hui recordem, a Borriana, també en aquell llunyà 1928, estaven construint cultura. Una ciutat que des de la seua singularitat i la seua personalitat, va aspirar a ser universal. Qui sap si enguany,

en alguna altra part del món, una altra entitat, agrupació, associació o institució recordarà les efemèrides de fa 90 anys, i recordarà que en Borriana van nàixer les falles. Després que haja passat tanta gent durant estos anys, com a veïns del barri, com a amics o com a fallers, La Mercè vos diu a totes i a tots, gràcies per haver-ho fet possible. Llarga vida li desitge a la Falla Barri La Mercè, i llarga vida tinga la festa de les falles a Borriana.


Falla La Mercè 1978 51


Falla La Mercè 1983


BORRIANA 1928. FA 90 ANYS Per: Guillem Ríos Canós

Al meu avi, Batiste Canós Martí, fill del barri de la Mercè.

1928 no va tindre una generació literària, com el seu predecessor, però si va viure esdeveniments importants. Durant eixe any va tindre lloc un dels majors avanços de la humanitat: el descobriment de la penicil·lina per part de l’escocés Alexander Fleming. El 28 de gener de 1928, moria a Mentó (França) Vicent Blasco Ibáñez. El popular escriptor i líder del republicanisme valencià s’havia autoexiliat després de la sublevació de Miguel Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923. Les seves despulles no van tornar a València fins que es va proclamar la Segona República. La mort del novel·lista va causar una gran consternació a tota Espanya; també a Borriana, on l’11 de febrer de 1928 (aniversari de la Primera República) se li va ofrenar un sentit homenatge al Centre Instructiu Republicà del Barranquet amb una conferència a càrrec del borrianenc Vicent Marco Miranda, el qual, en 1933, va viatjar fins a Mentó, amb la delegació valenciana, per rebre les despulles i traslladar-les a València.

En 1928 Espanya vivia un dels moments més ‘dolços’ de la dictadura militar de Primo de Rivera, com ho anaven a demostrar els fastos de Sevilla i Barcelona de 1929. A Sevilla es va celebrar l’Exposició Iberoamericana, per a la qual, entre altres infraestructures, es va construir la Plaça d’Espanya, les obres de la qual va dirigir l’arquitecte castellonenc Vicente Traver Tomás; el mateix que en 1954 va projectar l’edifici de la Caixa Rural Sant Josep. En la Ciutat Comtal va tindre lloc la grandiosa Exposició Internacional de Barcelona localitzada en la muntanya de Montjuic. Dotzenes de borrianencs van viatjar per a veure l’exposició. Des que tinc ús de raó recorde un quadro gran penjat a la paret del menjador del xalet del port, construït pel meu besavi, Pascual Canós, on es veien les torres venecianes de Barcelona, la famosa font màgica de Montjuic i el Palau Nacional, símbols de l’exposició. Eren els daurats anys vint. La situació econòmica a Borriana anava vent en popa gràcies al comerç taronjaire. Després dels tumults de 1917, per les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, hi havia pau social i la dictadura tampoc ofegava massa. Tota la gent major, de la quinta dels meus avis, nascuts a primers del segle XX, sempre recordaven amb gust aquella etapa perquè gràcies a la bonança econòmica es van fer moltes

53


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018 infraestructures. El General Primo de Rivera es va proposar modernitzar la xarxa viària espanyola per a adaptar-la a la circulació de vehicles a motor, i en menys de sis anys va construir més de 10.000 quilòmetres de noves carreteres. LA FRUITA DAURADA En el nostre any de referència hi havia a Borriana, que es diu prompte, 379 confeccionadors de caixes i exportadors de taronges, tal com s’enumeren, un a u, en la guia comercial de la província de Castelló publicada en 1929. Tota l’activitat econòmica de la ciutat girava entorn a la taronja. El ritme era frenètic. Al principi de la campanya 1927-1928 es reproduïen les notícies: “Han salido para Liverpool, para atender sus ocupaciones, los representantes en fruta en dicha capital inglesa los hermanos Daudí (Joaquín y Francisco), y Soler Julio y Eduardo. Para la capital de Alemania el representante en frutas don Vicente Sales. Es muchísima la gente trabajadora que sale para los pueblos de la Ribera, para las faenas de recolección y confección de la naranja”[1]. “Ha empezado la desbandada de muchísimos trabajadores hacia los pueblos de la Ribera, donde han empezado ya los trabajos de confección. En esta población la presente semana abrirán varios almacenes comenzando también los trabajos de confección de nuestro dorado fruto. El Círculo Frutero anuncia, para el próximo día ocho, el primer vapor de la temporada que cargará en esta rada y saldrá con destino a Liverpool”[2]. “Ayer, en el expreso, con dirección a Liverpool, marcharon los representantes en frutas en dicha capital inglesa, don José García Rochera y don Bautista Ríos Enrique, este acompañado de su gentil y bella esposa”[3]. “A más de cuatro mil asciende el número de obreros burrianenses, Carregant taronges al Grao

de uno y otro sexo, que han salido ya hacía los pueblos productores del dorado fruto para dedicarse a las labores de confección de cajas. En Burriana ha principiado la campaña naranjera y hay abiertos, por ahora, unos 25 almacenes. Con destino a Valencia y Liverpool, se despachó ayer en nuestra rada el primer barco de la temporada, que ha cargado aquí 9.500 medias cajas. Es el nuevo y magnífico buque motor «Palacio» de la casa Mac Andrews, del que dicen marcha a 14 millas por hora. Después de construido es este el primer viaje que hace el «Palacio»”[4]. Tots els dies es carregaven vaixells en la platja del Grau amb destinació a Liverpool, Cardiff, Hamburg, Rotterdam… “Es extraordinaria, enorme, la animación en la exportación de la naranja. No exageramos si decimos que jamás se ha conocido momento igual. De Castellón a Játiva no hay un almacén cerrado, y en todos se trabaja febrilmente, hasta el punto de doblar los turnos en gran parte de los pueblos de la Ribera”[5]. Com és ben sabut, molts dels magatzems d’esta comarca valenciana eren regentats per borrianencs que es traslladaven a fer el que denominaven primera temporada.


Després tornaven a Borriana per Nadal. Alguns allargaven més l’estada i ho feien per Sant Blai, que es convertia en la festa de benvinguda dels què retornaven per a la segona temporada. La marxa només entropessava quan hi havia mal temps i no es podia carregar al Grau. Era llavors quan s’imploraven més infraestructures: “Cada día que pasa se ve la gran necesidad de que se construya la carretera que conduzca al puerto, y digo esto porque en asunto tan trascendental para este pueblo nada se hace para que dicha carretera se construya lo antes posible, evitando los graves perjuicios que sufre el comercio naranjero. Son seis los barcos que en nuestra rada no se pueden embarcar, y según cálculos aproximados, las cajas que hay en la orilla del mar pasan de «cien mil»; si hubiese una carretera que condujese al puerto no ocurriría lo que ocurre, ya que al abrigo de la escollera que se está construyendo, y que ya mide más de trescientos metros, se hubiese podido embarcar todos los días sin interrupción, con gran beneficio para el comercio”[6]. El projecte de la carretera del port va ser el gran objectiu de l’alcalde Vicente Enrique Mingarro que va prendre possessió el 17 de febrer de 1928.

Tres mesos abans, el 5 de novembre de 1927 havia mort un alcalde que es va convertir en tot un referent, Vicente Escobar López: “Entre las varias reformas y mejoras que a él debe Burriana, figuran: el ensanche del cementerio, el Asilo Comedor para pobres, el nuevo grupo escolar concebido por el ministerio de Institución pública, muchas de las obras del puerto en construcción y otras que ha dejado en tramitación, como el nuevo abastecimiento de aguas potables, la carretera del puerto, etc. etc. Sin haber nacido en Burriana (era natural de Sagunto) el señor Escobar, en igual espacio de tiempo al frente de esta alcaldía, ha acometido muchas más reformas y mejoras que ningún otro alcalde hijo de Burriana. Y si no ha hecho más, es porque no le han dejado; no precisamente sus buenos compañeros de consistorio, sino otros elementos que sistemáticamente le obstruían, haciéndole cruel y antipatriótico vacío. El señor Escobar (de professió farmacèutic) ha dejado de existir relativamente joven; a los 48 años de edad. Descanse en paz. El entierro del alcalde, don Vicente Escobar, ha sido uno de los más numerosos en asistencia y de los más conmovedores que han tenido lugar en esta ciudad. Se proyecta otorgar una importante calle con el nombre del señor Escobar”[7]. El carrer que es va proposar va ser ‘San Bartolomé’ (el Barranquet) però es va originar una gran polèmica perquè: com se li anava a treure a un Sant el nom d’un carrer?, quin sacrilegi! Li va succeir temporalment en l’alcaldia la seua mà dreta, el metge Román Almela Rochera, que junt amb Manuel Llopis Marchancoses (comerciant), Ernesto Fenollosa Moros (industrial) i Teodoro Monfort Ferrer (farmacèutic) conformaven el grup de confiança d’Escobar, a pesar que molts d’ells eren republicans. Carretera del port vista des de l’actual plaça de la Generalitat

55


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018 SANT BLAI GLORIOS Román Almela va tindre, com a una de les seves últimes feines a l’alcaldia, organitzar les festes de Sant Blai de 1928. I la primera decisió que va prendre va ser que eixe any no hi havia ni vaques ni carreres de cavalls en el camí La Cossa. “Quedan suprimidos este año del programa de fiestas — comentava el corresponsal— los espectáculos cuadrúpedos; las corridas de vaquillas y las carreras de caballos. Las tradicionales carreras de caballos hace tiempo que desmerecieron mucho, y nada interesaban, ya que a ellas solo concurrían cuatro o seis adefesios de «aques pregueres» que se quedaban sin «llogar» esos días en la Lonja del trabajo («El Pla»). Debían de suprimirse, y al fin las han suprimido. En compensación se hará un gran derroche de pólvora, y tendremos además bailes populares y cinematográfico público”[8]. El bou al carrer estava mal vist, segons quines capes socials; tot al contrari que el bou de plaça. No obstant això, Borriana s’havia quedat sense plaça de bous a finals de 1927: “¡Adiós coso taurino! La poca ración de plaza de toros que teníamos en Burriana nos la han quitado. Las piquetas

demoledoras han entrado en acción estos días últimos y no tardarán muchos más en que no queden vestigios de lo que fue nuestro diminuto circo taurino. Porque inmediatamente, sobre el solar que quedará, se edificarán casas que son más productivas, por lo visto, que la fenecida plaza de toros. La obra cumbre, la de tantos desvelos, del célebre Rico, por el suelo. ¡Adiós coso taurino!”[9]. Rico era un empresari de Vilareal i la plaça estava davant de l’actual Centre de Salut. En les festes del patró d’aquell 1928, no va haver vaques, però es va tornar a instal·lar la tradicional Font del Vi que no se celebrava des de l’any 1915. “Ayer, día de San Blas, al mismo tiempo que la Banda Municipal tocaba diana, recorría las calles el Rosario de la Aurora a gran orquesta. La misa del Rosario se dijo en la iglesia de San Blas, y al terminar ésta, se soltó la tradicional Font del Vi, en el centro de la feria, y al olorcillo del tinto acudió allí tanta gente que se interceptó el paso (…) «Esta es la verdadera festa» decían varios adoradores de Baco ¡Viva Sant Blay! «Llastima que l’Achuntament, tan amant del pobre, no mos fasa tamé en este día una font de llonganises y un altra de pá blanet. Aixina en Burriana, alguns de mosatros mos riuriem de Jauja». (Textual)”[10], deia el corresponsal de l’Heraldo. D’altra banda, les festes es van desenvolupar com de costum. Es va muntar la fira al carrer del patró, i es va instal·lar el Circo Cortés, amb el seu còmic, predilecte del públic local, el ‘tonto Barrera’, que no faltava des de feia molts anys a les festes de Borriana. Una cosa molt semblant als germans Miguel i Mariano Requena Martínez, que muntaven tots els anys el seu cine ambulant en un gran barracó, en el lloc de les atraccions,

Ubicació de la plaça de bous de Borriana


junt al riu. No obstant això, en 1919 es varen quedar fins a l’estiu, i a principis dels anys 20 varen decidir quedar-se definitivament a Borriana obrint el Saló Cine Requena en el Barranquet. En 1928 els germans Requena ja eren els empresaris de l’Oberón, i al novembre d’eixe mateix any van obrir un altre cine en Les Alqueries. CULTURA I OCI Els tres grans centres d’oci del municipi, a més dels Casinos, que superaven la dotzena, eren el Requena, on es passava cine diàriament, amb pel·lícules d’Harol Lloyd, Rodolfo Valentino, Charles Chaplin… (la primera pel·lícula sonora — cinefòn li deien— es va projectar en l’Oberón el 10 de novembre de 1929). De tant en tant en el Requena també se celebrava algun concert, com el que va tindre lloc el 30 de maig de 1923, a càrrec del genial pianista polonès Arthur Rubinstein, però en general, este tipus d’actuacions quedaven reservades a l’Oberón, on a més de cine es realitzaven multitud d’espectacles: teatre, concerts, sarsueles (solia vindre molt la companyia de sarsuela del mestre Serrano, autor de l’himne regional) varietés, flamenc… fins vetlades de boxa. “Mañana domingo se celebrará en el Teatro Oberón una velada de boxeo. Lucharán los siguientes émulos de Uzcudun (…) ¡Viva la «bosiná» que te crio! Edificante deporte ¿eh?”[11]. “Terminó graciosamente la velada, subiendo al ring los espontáneos púgiles de la localidad, Llopis y Crosario, y después Sabater y Martín, quienes hicieron desternillar de risa a toda la concurrencia”[12]. Bona part de la programació cultural de l’Oberón, a partir de Maig, es traslladava al ‘Luna Jardín’; lo que hui coneixem com la Terrassa Payà.    

Teatre Unión Obrera

El gran enemic del Requena i el Teatre Oberón era la Hidroeléctrica del Mijares. Els talls de llum eren molt habituals, lo que provocava la indignació del públic, fins al punt d’haver de tornar els diners de les entrades. Un altre centre cultural molt concorregut era el teatre de la Unión Obrera situat a la plaça Major, en la zona de l’actual jardí, junt al Jutjat i la casa del campaner. Era un teatre molt xicotet, encara que molt estrets cabien 200 persones. Allí actuava el ‘Cuadro Escénico Viciana’, que per a ser amateur tenia un repertori de sainets i sarsueles espectacular. Estava dirigit per Manuel Archelós i el mestre Amado Agut, un vell conegut en la vida cultural del municipi, perquè ja havia estat en la fundació del teatre Cachol, junt al Calvari. Va ser un destacat pianista i mestre de solfeig. Entre els seus alumnes van estar Abel Mus i Ismael Cerezo. Amb el seu piano solia amenitzar les vetlades del Casino Liberal situat en El Pla, junt a l’Olivereta.

57


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018 Els espectacles es completaven amb els concerts de la Banda de Música de la Societat Filharmònica, dirigida per Rafael Julián, que a partir de la primavera tocava al pavelló del Camí d’Onda, i la Banda de la Creu Roja, hereva de la Lira Infantil, més coneguda per “la Xicoteta” dirigida per Miguel Gimeno. “Burriana, mansión de arte”. Així titulava l’Heraldo de Castelló una editorial de Emilio Juan Favieres: “¿Quién dijo que Burriana es vanidosa…? (…) En Burriana hay deseos de saber, dar luz a la inteligencia, acumular sumandos de ilustración (…) Podríamos decir que Burriana es un pueblo greco-latino por la cultura; cristiano, por la fé; bárbaro, por el arrojo; árabe, por el determinismo y la cortesanía (…) Burriana, en este sentido, va a la cabeza de los pueblos de la Plana, pues ha sabido aunar sus actividades agrícolas, comerciales e industriales, con un acendrado interés por elevarse culturalmente… ¡Como que es mansión del arte!”[13].   Un altre aspecte que començava a ser important era la ràdio, nascuda a Espanya en 1924. Quatre anys més tard, a Borriana, ja havien 60 aparells de ràdio, del tipus capella: “A los sesenta y tantos aparatos de Radio que hay instalados en Burriana, hay que añadir el que acaba de colocar para sus socios el Casino Burrianense en el primer piso del edificio que ocupa”[14]. En 1928 ja es podien sintonitzar tres emissores: Ràdio Barcelona, Radio España de Madrid i Unión Radio (amb els anys Cadena Ser). En la seua limitada programació incloïen informatius, esports, crònica social i molta música d’intèrprets tan populars com Raquel Meller. Les festes de Sant Blai es van completar amb un excepcional Concurs Regional de Tir de Colom a Bisbe Juan Bautista Luis Pérez i família

braç, organitzat per la Societat de Caçadors, en el què van prendre part 97 escopetes. Va vèncer el valencià Vicente Moreno i van empatar en el segon lloc tres tiradors, entre els quals estava Felipe Grau Piera, en aquell moment l’as de «La Poule» a Borriana. Les festes es varen clausurar el diumenge 12 de febrer de 1928. Amb la presència del Governador Civil i el President de la Diputació, es va descobrir una placa en la façana de l’Ajuntament en què es llegia: “Al Excmo. Sr. General Primo de Rivera insigne bienhechor de la Patria a la que en XIII de Septiembre de MCMXXIII salvó del caos en el que estaba sumida”. EL CLERO No m’he referit als actes religiosos, per abreviar, a pesar que les manifestacions religioses tenien un enorme pes. La religió ho impregnava tot. La festa de la Inmaculada, el Rosari de l’Aurora, les bodes d’or de l’Arxiconfraria Teresiana, el Dia de l’Ascensió, el Corpus Christi, per no parlar de la III Assemblea Mariana que es va celebrar del 24 al 30 d’abril, i que com veurem, va constituir un dels principals esdeveniments de l’any 1928.


El clero estava molt present en la vida local. Des del Bisbe Juan Bautista Luis Pérez –el Bisbe Carallarga—, que tornava al Grau sempre que podia i passava llargues temporades (venia per Nadal, i no s’anava fins al 15 de febrer, per a estar present en les festes de Sant Blai), el rector del Salvador, mossén Salvador Domingo Musoles; el primer coadjutor i director de la Congregació de San Luis Gonzaga, mossén Juan Bautista Figuerola Domingo; el mestrescola, dignitat, i canonge de València, a més de prelat domèstic de la seua Santedat, monsenyor Ramón Marchancoses Felis; el pare dominic, i gran predicador, Vicente Monserrat Meliá; el dominic Antonio Huguet Montoro, prior del convent de Calanda, a Terol; mossén Joaquín Daudí Llopis, administrador del Col·legi San José de Múrcia; els preveres mossén Francisco Llopis Daudí i Francisco Figuerola Domingo; o un jove, d’un gran talent, mossén Pedro Enrique Planelles, que va ser enviat amb 19 anys a la Universitat Gregoriana de Roma on es va doctorar en Filosofia i Teologia. Uns quants borrianencs van estar presents el 21 de març de 1928 en el col·legi pontifici Sant Josep de Roma amb motiu de la seua primera missa. Al tornar de Roma va estar una temporada com a capellà en l’ermita de la Misericòrdia del Grau. Era cosí germà del Cardenal Tarancón i el varen matar durant la guerra. Esta és una xicoteta mostra de l’amplitud del clero borrianenc. Uns estaven ací, i altres anaven i venien aprofitant les festes religioses. El Cardenal Tarancón va celebrar la seua primera missa en el Salvador el 3 de novembre de 1929. Tot este fervor religiós es traduïa en multitud d’iniciatives, com la creació a principis de 1930 de la Confraria del Sant Sepulcre, o el projecte, eixe mateix any, d’instal·lar una colossal imatge

del Sagrat Cor de Jesús sobre el campanar, que anava a sufragar-se per subscripció popular; una idea que va quedar aparcada amb l’arribada de la Segona República, el 14 d’abril de 1931. El 17 de febrer va prendre possessió el nou alcalde Vicente Enrique Mingarro, acabalat propietari, acreditat industrial (tenia una serradora al carrer Veláquez), i cap del ‘Somatén’ del partit. El ‘Somatén’ va ser una institució catalana de caràcter parapolicial. En els seus inicis era un cos armat de protecció civil per a defensa pròpia i de la terra. La Dictadura de Primo de Rivera el va estendre a tota Espanya, convertint-lo en un dels pilars del règim. El propi General va assistir a la benedicció de la bandera del ‘Somatén’ del partit de Borriana el 20 d’abril de 1924. El jove alcalde (tenia 31 anys) era gendre del regidor i industrial, Ernesto Fenollosa. “Al ocupar su sillón — narrava el periodista — pronunció el señor Enrique un hermoso discurso, en castellano, que mereció la aprobación de todos”. Crida l’atenció com destaca que el discurs fóra en castellà, i és que en aquell moment s’interpretava com un signe de distinció. FALLA LA MERCÈ La primera notícia sobre la falla de La Mercè la va donar el diari La Província Nueva el 17 de març de 1928. “Este año, y para conmemorar la fiesta de San José, los vecinos de la iglesia de las Mercedes levantarán una típica falla en la plaza de la citada iglesia. Los festejos callejeros serán amenizados por la música de la Cruz Roja que tan acertadamente dirige el notable compositor don Miguel Gimeno”. Els dies successius els diaris es van fer resó de l’esdeveniment: “También aquí en esta bella ciudad se quiere implantar la tradición

59


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018 de la falla valenciana (…) y los primeros vecinos que siguen la tradición han sido los del barrio del ex Convento de la Merced, los que por donativo voluntario han costeado la artística falla. Ha sido un verdadero derroche de arte y originalidad el motivo de la falla, asunto de más actualidad no podía encontrarse. «El comersiar antic y el modern», esto es lo que representa la falla, obra de los inspirados artistas Salvador Sellés y José Borja que conjuntamente reciben felicitaciones. Tampoco podía faltar el consabido «llibretexplicació» del que es autor el joven maestro privado y joven versificador don Pedro Ferrer, a quien se le hizo el encargo a última hora. Ha sido una falla que podría alternar dignamente con las de Valencia”. “Su iniciador, el simpático y joven comerciante en granos, y buen aficionado a la escopeta, Manuel Martí Felis, ha triunfado de una manera estupenda (…) En vista del exitazo que ha obtenido esta primera falla, se anuncia que para el próximo año se plantarán cuatro o cinco”. “El día de San José, a las 10 de la noche, y después de dispararse una larguísima traca, procedióse a la quema de la primera falla artística levantada en Burriana. La plaza de don Mariano Selma donde estaba la falla, así como las calles de Santiago Ramón y Cajal (La Carrera) y Santa Isabel (Joan Baptista Tejedo Beltrán) estaban repletas de gente ávida de ver como se quemaba la falla, al derrumbarse la cual se oían vivas al Patriarca San José, a Burriana y a los falleros”. Eixe mateix dia, i com era tradició, es va celebrar la festa del Sindicat Agrícola Obrer, l’actual Cooperativa Sant Josep, que en 1928 va inaugurar la seua secció de cultiu. El dia 18 de març, en plenes festes, va nàixer el fill del president de la falla, el pintor Manolo Martí Fandos.

FORNER TICHELL L’endemà de cremar-se la primera falla de Borriana, va morir l’insigne Vicente Forner Tichell. Va nàixer a Borriana en 1850. Juntament amb altres valuosos personatges va crear un col·legi de segona ensenyança batejat com a “Col·legi Viciana”, on va exercir una càtedra. L’Ajuntament, en 1882, el va anomenar el seu advocat assessor. També va ser Jutge municipal i encarregat de la confecció de les Ordenances Municipals dels Sindicats de Policia Rural i d’Aigües. En la seua joventut va ser col·laborador de diversos periòdics i en les acaballes de la seua vida va escriure dos importants obres: “La Casa Solar de los Viciana” i “La Familia de los Viciana”. Quan va morir preparava diversos estudis sobre els poblats ibers de Borriana, i els primers habitants de la nostra ciutat. En la casa de Forner, situada en la Plaça Major, cantó al carrer Salvador, en el portal, solia celebrar-se una tertúlia que la gent anomenava “El Senado”, en què s’ajuntaven Joaquín Peris Fuentes, el seu cosí Manuel, el farmacèutic José Climent, el mestre Mariano Selma, el cap de Telefónica, Pascual Perucho i el propi Forner per a conversar d’assumptes històrics. Per cert, just al finalitzar l’any 1927, Joaquín Peris Fuentes, va patir un accident domèstic: “El conocido Dr. en Derecho don Joaquín Peris fue objeto ayer por la mañana de un accidente (…) Al intentar descolgar de una cuerda una piel de toro (que conserva la friolera de 28 años) subió a una escalera de tijeras, y se cayó de la misma produciéndose una luxación en el hombro derecho”. Seria eixe el famós Bou Roig? III ASSEMBLEA MARIANA Com anunciàvem abans, un dels majors esdeveniments de 1928 va ser la III Assemblea


Mariana, que va tindre lloc entre els dies 24 i 30 d’abril. Van vindre a Borriana al voltant de dos mil assembleistes forasters i es va organitzar un Certamen Literari al què es van presentar la fredolina de 165 treballs. Els bitllets de tren, per a acudir a l’Assemblea, es van posar un 40% més barats. Les respectives Congregacions van vindre amb les seues banderes i estendards i algunes acompanyades de bandes de música. Va assistir el Bisbe de Lleida, doctor Manuel Irurita Almandoz, i el de Tortosa, el senyor Félix Bilbao Ugarriza. L’alcalde, Vicente Enrique, va pronunciar una al·locució en què demanava “el aseo interior y exterior de edificios y habitaciones, la cooperación del vecindario a la limpieza de calles y plazas, barriendo y regando en horas oportunas el trozo de acera y arroyo correspondientes a cada fachada, la amable asistencia al forastero, la honestidad en el lenguaje, el mantenimiento del orden y la compostura en todos los sitios y ocasiones, y el trato afable y correcto de las gentes”. El dia 27 d’abril, el Magnífic Ajuntament amb els bisbes de Lleida i Tortosa van visitar les cases natalícies dels què havien sigut anomenats Congregants d’Honor, el senyor Juan Bautista

Luis Pérez (carrer Mare de Déu d’Agost), i el reverend pare Joaquín Vilallonga Vernia (carrer Sant Agustí), provincial de la Companyia de Jesús, dedicant-los un pergamí i una placa en què se’ls declarava fills predilectes de Borriana. Eixe mateix dia, en l’església de la Mercé, i amb l’assistència de les autoritats, es va procedir a beneir la nova imatge adquirida de la Mare de Déu de Monserrat, patrona del ‘Somatén’. L’empresa de l’Oberón, en sintonia amb les celebracions, va projectar “Rey de Reyes”. També va assistir als actes principals l’alcalde de Tortosa, Joaquín Bau Noya, qui després de la guerra civil va tindre una estreta relació amb Borriana, perquè va adquirir les tres finques més importants del nostre terme: Mascarós, el Naranjal i el Palaciet. Anys més tard va vendre les dos primeres a Juan Granell Pascual, i el Palaciet a la família Casanova de València. Tot allò, deia la premsa, va ser “una grandiosa manifestación de la fe católica” que es va clausurar amb un brillant Certamen LiterariMusical en un teatre Oberón completament ple d’assembleistes. El 17 de maig de 1928 es van inaugurar els Jocs Olímpics d’Amsterdam, en el que van participar 85 esportistes espanyols. Una de les estreles dels Jocs va ser el nadador nord-americà Johnny Weissmüller, que en 1932 va iniciar la seua carrera cinematogràfica amb la pel·lícula ‘Tarzán de los monos’. El 12 de juny de 1928 en l’escullera del port que s’estava construint va descarregar per primera vegada una xicoteta embarcació. “Un Laúd procedente de Alicante, el «Amparo Mallach», patronado por el burrianense Pedro. P Palomero, desembarcó allí el martes, sin la mayor dificultad, un cargamento de cemento destinado a aquellas III Assemblea Mariana Arribada Bisbe de Lleida Alcalde Vicente Enrique Mingarro

61


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018 obras. Esta operación, por ser la primera que se realizaba en nuestro puerto, fue presenciada con el mayor regocijo por numeroso público. La enhorabuena por ello al activo ingeniero contratista de las obras don Francisco Panadero”[15]. El dia de Sant Joan de 1928, va nàixer el segon fill de l’alcalde: Juan Bautista Enrique Fenollosa, pare de tota la saga dels Enrique Miranda de Borriana, qui si Déu vol, complirà 90 anys d’ací tres mesos. REMODELACIÓ DE ‘EL PLA’ El 10 de juliol de 1928 es van iniciar les obres de remodelació d’El Pla. Cinc mesos abans ja s’havia donat la següent notícia: “El Pla pelado. Han arrancado todos los arboles del Pla porque de un momento a otro va a emprenderse la reforma para hermosear esa céntrica y concurridísima plaza que lleva el nombre de don Jaime Chicharro. El Pla aparece ahora completamente pelado, dándole otro aspecto”[16]. Els arbres que s’havien tallat eren els grans plataners als que van pujar alguns manifestants el 20 de març de 1917 en els anomenats “Sucesos de Burriana” en els que

es reclamava: “Barcos, Pan y Trabajo”. Com a conseqüència de l’inici de les obres, el mercat dels dimarts es va traslladar al «pati de Monraval», on quatre anys més tard es va construir el mercat. El 31 d’agost ja s’informava: “De hoy a mañana quedarán finalizadas las obras de reforma de la plaza de don Jaime Chicharro (Pla). La reforma resulta bastante bonita, y lo será mucho más cuando más adelante se asfalte el afirmado y se planten las dos hileras de árboles. El suelo, desde el borde del adoquinado de la parte baja, se ha levantado a nivel de la parte alta, subiéndose por una magnífica acera y tres escalones, de pórtland. Se han inutilizado las salidas de las calles San Jaime y San Ramón (carrer Nou). El tránsito rodado de la parte alta del Pla, tiene ahora pues la entrada por delante de la tienda de tejidos de la señora Viuda de don Pedro Pascual Saera, y la salida por frente a la de San Francisco (carrer Mari), o sean los dos extremos de la mencionada plaza”. Al gener de 1929 es van plantar 33 acàcies de copa, que són les que caracteritzen les imatges capturades a partir d’aquell moment. LA SEVILLA DE LEVANTE Borriana va esclatar de goig quan es va saber, el dia 2 de setembre de 1928, que se li havia concedit un tren especial per a anar a Madrid el 13 de setembre, amb motiu de l’homenatge que se li anava a ofrenar a Miguel Primo de Rivera en el quint aniversari de la seua arribada al poder. A causa d’este esdeveniment, molts actes programats per a les festes de la Misericòrdia es van haver de posposar per a la segona quinzena del mes. Centenars de borrianencs es van traslladar a Madrid, la majoria en el tren especial de nou vagons: un de 1a, un de 2a i set de 3a. “En el de El Pla, any 1929


1ª tomó asiento el bello sexo (46 lindas jóvenes todas solteras — entre elles la meua avia Vicentita Guinot Amiguet —), en el de 2ª el alcalde, los concejales, el secretario del Ayuntamiento y otras personalidades, y en los de 3ª las bandas de música Municipal y la Cruz Roja y el resto de los expedicionarios, que en total se aproximan a setecientos”[17]. El comboi va ser engalanat amb uns rètols que deien: “Burriana a Primo de Rivera” junt amb diversos escuts de la ciutat. Els borrianencs van participar en la desfilada del 13 de setembre a Madrid “con un estandarte del Ayuntamiento a dos de fondo y bellísimas señoritas provistas de elegantísimos ramilletes. Seguidamente la Banda Filarmónica y otro grupo de señoritas con banderitas con letras que formaban la inscripción «Burriana»”. Seguien unes quantes files més amb lletres al·lusives a Primo de Rivera i el 13 de setembre, i al final la banda de La Creu Roja. L’endemà els expedicionaris van fer diverses excursions. El grup més nombrós se’n va anar a l’Escorial. “Siguen llamando poderosamente la atención las blusas burrianenses, ya tan acreditadas en esta ciudad”, deia la premsa. I el dia 15 les autoritats i els elements de la Unió Patriòtica van ser rebuts pel Ministre d’Hisenda. Però l’expedició volia més. Volien xocar-li la mà a Primo de Rivera. I pensat i fet: “Nuevamente la comisión de Burriana que se encuentra en Madrid, ha acaparado la atención de la gente de esta Corte. Esta mañana los 700 burrianenses que se encuentran en Madrid con las dos bandas de música y las 46 señoritas que les acompañan, se dirigieron a la estación del Mediodía (actual Atocha), en imponente manifestación para despedir a los expedicionarios sevillanos (…) Una

vez allí formaron a la entrada del edificio. Momentos después llegó el marqués de Estella (Primo de Rivera) en automóvil (…) Se produjo una ovación estruendosa. El presidente, al apearse del coche, se dirigió al alcalde de Burriana, don Vicente Enrique, al cual felicitó y le dio expresivas gracias por el esplendor con que ha contribuido Burriana a la grandiosidad de la manifestación”[18]. El Governador de Sevilla, Sr. Cruz Conde, que no sabia a què venia tot aquell espectacle, bandes incloses, va preguntar al marqués d’Estella quina classe de ciutat era Borriana. I el president va contestar: “¡ES LA SEVILLA DE LEVANTE!”. I ací va quedar la frase; una més en el patrimoni dels borrianencs. El 23 de setembre de 1928, per a culminar aquell agitat mes de setembre, se’ls va fer un gran homenatge al marqués de Benicarló, que era el Cap Provincial de la Unió Patriòtica, i al Governador Civil. El motiu era el suport prestat al projecte del port, perquè a l’agost s’havia aprovat per part del Ministeri de Foment el reformat redactat per l’enginyer Antonio Aznar a través del qual es van injectar quatre milions i mig de pessetes més en les obres. Com en les grans ocasions, es van alçar tres arcs triomfals, es van pronunciar elogiosos discursos i es va celebrar un gran banquet en els jardins del xalet que el senyor Manuel Peris Fuentes tenia al principi de la carretera del Grau, servit per l’Hotel Suís. La consigna era que el que feia qualsevol cosa que afavorira les obres del port se n’anava fart de llagostins, havans i Moët & Chandon. LA PLATJA DEL PORT El 10 de desembre de 1928, després d’una visita de l’alcalde a Madrid, es va habilitar la platja del «Serredal» per a l’embarcament. Es tractava 63


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018 d’autoritzar el que més tard es va conèixer per «la mar morta» perquè, encara amb barcasses, es realitzaren les labors de càrrega a l’abric de l’escullera. “El sitio de nuestra playa habilitado mediante Real Orden para el embarque, es a derecha e izquierda de la desembocadura del camino del Ecce-Homo, dentro de la misma zona del puerto en construcción. La escollera y transversal de levante defiende la nueva playa (la prolongació del dic de llevant i el de ponent no es van començar fins a la República). Para la conducción de las cajas de naranjas al referido punto, los vehículos irán por el camino del EcceHomo y regresarán por el camino Hondo. (…) En esta playa del «Serredal» todo es actividad estos días para la instalación de tinglados y albergues provisionales”[19]. “La habilitación de la playa del «Serredal» para el embarque ha constituido un verdadero suceso en ésta. La curiosidad por presenciar la carga de los primeros barcos ha hecho desfilar ya a casi todo el vecindario. (…) La nueva playa reúne inmejorables condiciones para el embarque. Los marineros, al echar las lanchas al agua, a lo sumo se mojan, los que más, hasta la rodilla. Y con las defensas que

presta la escollera y transversal de Levante del Puerto, únicamente en los días de gran temporal, podrá dejarse de embarcar. El lunes mismo por el «trángol» no se hubiera podido trabajar en la inutilizada playa antigua (la del Grao). En la nueva no se conoce el «trángol» ni el «garbí» ni los otros pequeños estorbos. ¡Bendita la hora pues, en que se pensó habilitar para el embarque esta playa del «Serredal»!. Aquí pocos jornales perderán los marineros”[20]. L’anhelada carretera del port es va construir finalment en l’últim trimestre de 1929 i va quedar oberta al tràfic a principis de 1930. “Se trabaja con inusitada actividad en la nueva carretera de Burriana al puerto (…) Nuestro celosísimo alcalde, don Vicente Enrique Mingarro, dirige personalmente estos últimos trabajos y voluntariamente se ha hecho un esclavo de la carretera al puerto. Por allí le veréis dando órdenes a todas horas. Y es que tiene un interés loco en que quede terminada lo más pronto posible. Esto de la carretera del puerto le va a dar un grandioso triunfo a nuestra dignísima autoridad local”[21]. L’alcalde Vicente Enrique va ser assassinat a l’agost de 1936. No va ser l’únic aquell any. També van córrer la mateixa sort altres cinc alcaldes: Ramón Llopis Peris, Manuel Granell Ferrer, Juan Peris Peirats, Bautista Soler Martí i Víctor Marín Puig. De vegades resulta pertorbador pensar com molts dels personatges d’aquell 1928 no sabien el que se’ls venia al damunt huit anys més tard. EL TEMPS Per a acabar esta miscel·lània de l’any 1928, i pel que a la meteorologia respecta, no va haver gelades, cosa prou habitual en aquella època, però si greus inundacions a causa d’un Carregant a la platja del port


desbordament del riu Anna a l’altura de La Bóta el 27 de febrer de 1928 i de les séquies de «El Braç», «La Tanda», «Hortoláns», «Ull de la Vila», «Finello» i «Vinarralls». Com a conseqüència de tot això es va inundar el Teatre Oberón, el Timbrado Burrianense, situat al carrer Indústria, amb grans pèrdues en purpurines, tintes i bales de paper de seda quantificades en 50.000 pessetes. El riu va arrasar l’anomenat barri de “Noduermas”, un conjunt de cases fetes amb toves de fang situades a l’inici del camí La Cossa. Es van descarnar les vies del tren i van quedar detinguts uns quants mercaderies i el correu de Barcelona. El corresponsal recordava el refranyer: «Si el riu sec se reventara p’el corral de Monsonís (estava pegat a la Bóta), tota Burriana negada, y el pare Sant Blay al mich». No voldria acabar sense referir-me a una anècdota que em sembla divertida. El que tres anys més tard es convertiria en el més cèlebre poeta faller que ha tingut mai Borriana, Pere Echevarría, va estar a punt de batre un rècord d’Espanya en 1928. Tal com ho llegiu! “En la granja «Eccehomo» de ésta, propiedad del ingeniero don Pedro Echevarría, la gallina Seghorn blanca número 50, ha puesto 303 huevos en 51 semanas, interrumpiéndose la puesta por empezar la muda. De haber acabado su año de puesta esa gallina, no hay duda que hubiera obtenido el campeonato español, que ostenta el señor Conde de Zaragoza en una gallina que puso 317 huevos en un año”[22]. Gran part de les cites que he utilitzat van ser escrites pel corresponsal de l’Heraldo Rafael Solá Traite que va fer una labor impagable durant més de trenta anys. De corresponsal a corresponsal — perquè jo també ho he sigut durant molts anys del periòdic Mediterráneo— servisca també la present

com a homenatge a qui firmava amb el pseudònim X y Z, per allò de seguir l’abecedari després de les inicials del seu nom i cognoms. Pere Echevarría, amb la gràcia que li caracteritzava, es va referir a ell d’esta manera: “Oh! Gacetiller il.lustre, / que alabant als altres vius / buscant paraules de llustre / i encomiástics adjectius; / per voret a tu triunfar / tot heu donaría jo / es dir, tot menos menjar… / perque eres massa fartó”. Fotografies cedides per Juan Enrique Fenollosa, David Parra Espinosa, Borriana EL MEU POBLE i Guillem Ríos. HD: Heraldo de Castellón DC: Diario de Castellón PN: La Provincia Nueva [1] DC 2-11-1927 [2] PN 2-11-1927 [3] DC 05-11-1927 [4] HD 09-11-1927 [5] HD 21-11-1927 [6] DC 01-12-1927 [7] HD 07-11-1927 [8] HD 19-01-1928 [9] HD 12-11-1927 [10] HD 04-02-1928 [11] HD 31-03-1928 [12] HD 12-06-1928 [13] HD 20-06-1928 [14] HD 29-12-1928 [15] HD 16-06-1928 [16] HD 23-02-1928 [17] HD 13-09-1928 [18] DC 16-09-1928 [19] HD 15-12-1928 [20] HD 20-12-1928 [21] HD 23-12-1929 [22] HD 08-11-1928

65


Falla La Mercè 1988


FALLES DE VALÈNCIA 1928

Per: Iván Esbrí Andrés, llicenciat en Història, Associació d’Estudis Fallers La transició de les dècades de 1920 a 1930 és període clau de la història de les Falles. Aquesta etapa, acotada entre 1926 i 1932 amb l’any 1928 com eix vertebrador, és una de les de major expansió del fenòmen faller al llarg del territori valencià. La Festa aplegà a Bunyol, Xest, Vilamarxant, Benaguasil, Ribaroja, Xirivella, Mislata, Burjassot, Godella, Montcada, Tavernes Blanques, Paiporta, Catarroja, Macastre o Torís (Coll, 2006: 145-173). L’esmena d’aquestes localitats pot resultar curiosa però no casual ja que moltes d’elles es sitúen en l’àrea d’influència metropolitana de València i es trobaven ja ben comunicades per mig de carreteres i sobretot pel ferrocarril, tant per la xarxa nacional (Compañía del Norte i Central de Aragón) com la comarcal (tramvíes i ferrocarrils de via estreta). Mitjans de transport que portaren també

les Falles a Tavernes de la Valldigna, Quatretonda i, fins i tot, a Alcoi. O a algunes de les grans urbs actuals del festeig faller, les quals documenten la primera plantà d’una falla al segle XIX com Xàtiva (1865), Gandia (1876), Sueca (1876) o Alzira (1889), però que en aquesta etapa 19261931 reprenen i consoliden la celebració de la Festa. A elles se les afegí Sagunt (1927), Dénia (1927), Cullera (1928), Elda (1929), Carcaixent (1931) i, valga citar-la, Alacant amb les Fogueres de Sant Joan (1928), trapàs faller de Jose María Py y Ramírez de Cartagena a la Terreta.

El ferrocarril mitjà d’expansió de la Festa, les Viles, Benicàssim, anys 60. Arxiu Iván Esbrí.

I, per supost, Borriana el 1928 amb la iniciativa fallera nascuda als peus de l’Esglèsia de la Mercé per part del sagristà Carlos Romero Vèrnia, l’Alcalde Vicente Enrique, l’empresari Manuel Martí Felis com a President de la Comissió, Bautista Peris, Manuel Artana i Bautista Solà (Aymerich, 1996). La capital de la Plana Baixa no fou la pionera de les Falles castellonenques -Castelló de la Plana (1904, 1907, 1921), Soneja (1927) i Benicàssim (1927)-, però manté la seua celebració de forma ininterrompuda fins l’actualitat. A més Borriana ha consolidat la seua presència en la geografia fallera amb déneu comissions i un Gremi d’Artistes Fallers amb una escola reconegudíssima -germans Soro Capella, Joan Ninot, Josep Pasqual “Pepet”, Vicent Tornador, Arturo Musoles, germans Ferrer, etc.- dedicada a fer falles, i altres construccions de l’art efímer borrianer com les Creus

67


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

de Maig, les carrosses de la Batalla de Flors i el tapís floral de l’Ofrena de la Mare de Deu de la Misericòrdia.

Així el profesor Antonio Ariño califica (1990: 165-183) aquesta etapa fallera com la de la Festa Turística i Unànime, en ser doncs un període clau d’expansió, gestió i promoció de les Falles.

Les Falles, doncs, arrelaren com una manifestació festívola d’identitat regional, popular, cultural i artística, amb l’abvocació religiosa en la figura de Sant Josep Artesà. A València, el 1926, es va constituir l’Assamblea ProFestes de Sant Josep que convocà actes i iniciatives com el Tren Faller de Madrid, el 1927, Murcia i Barcelona -amb parada en Borriana-, el 1928; la disparada de traques corregudes, la Nit del Foc i la Cavalcada del Foc; o el 1929, el concurs de Cartell de Falles, que guanyà l’albaidí universal José Segrelles (Esbrí i Soler, 2011: 42-48) i l’adopció d’un himne com El Fallero del Mestre José Serrano (Oriola, 2010: 2835).

Cartell de Falles 1929, Segrelles, Museu Faller de València.

Ja amb l’Associació General Fallera Valenciana i el Comité Central Faller s’oficialitzà l’elecció de la Fallera Major de València (1931), la Crida (1931) i la Setmana Fallera del 12 al 19 de març (1932); i obrí la primera Exposició del Ninot (1934). Per la seua part, els artesans constitueixen l’Associació d’Artistes Fallers (1932) posterior Associació d’Art Popular (1936), i precedents del hui Gremi d’Artistes Fallers.

El 1928 les Falles de València es celebraren entre el 17 i el 19 de març (Soler, 1978: 140141). 62 foren les comissions constituïdes i els monuments fallers plantats, als quals cal sumar falles infantils com les de la Plaça de Montcada, Plaça del Remei, Plaça de la Mercé o Blanqueria . Hagué una única secció de concurs de falles i la Festa comptà amb un pressupost de vora 15.400 pessetes entre subvencions municipals, de l’Ateneu Mercantil i d’altres societats. Els guardons fallers van recaure en De l’altre món, de Pitarch i Iranzo, a la Plaça de Tetuán, Premi d’Honor; la mítica De València a New York a les ales


d’un parot, de Carlos Cortina, a la Plaça de Mariano Benlliure, Primer Premi; El tren faller de Villabufanda, Falla del Cercle de Belles Arts, Segon Premi; i Comte Salvatierra-Mercat de Colón, de Regino Más, Tercer Premi. El Primer Premi de Llibret de Lo Rat Penat va ser lliurat a la Falla Santa Teresa-Pintor Domingo, pels versos del poeta Jaime Ferrer Vercher.

De València a New York a les ales d’un parot, Carlos Cortina, Plaça de Mariano Benlliure, monument mític de la història de les Falles i és de 1928. Arxiu Vidal Corella.

Fou la primera edició en que les comissions passaren a recollir els palets en desfilada per l’Ajuntament. La Falla

de la Plaça del Molí de Na Rovella convocà un concurs de pasdobles i també hagué un de bunyoleríes engalanades. Ben curiós resulta que les quatre falles que copen els màxims premis teníen un lligam amb els mitjans de transport. Totes van resultar unes magnífiques reproduccions a escala en fusteria i cartó encolat d’un vaixell de vapor (Plaça de Tetuán); tramvíes (Plaça de Mariano Benlliure i Comte Salvatierra) i una composició de locomotora de via estreta i vagons (Falla Cercle Belles Arts), que a més rodava qual carrossa pel carrer de la Pau. La qüestió dels transport va estar present en les falles de València de 1928 ja que estava en projecte l’aeròdrom de l’Albufera, l’establiment de serveis carreters i ferroviaris directes amb Madrid i els viatjes d’Ultramar, a Sudamèrica en concret. Així ho van reflectir el monuments de

Pastor i Castillejos, a la Plaça de la Congregació; Fernando Roda, a Sant Salvador; M. Haro, a Triador; Navarro, a EsparteroPare Jofre; i Galarza, a Sanchis Bergón. El Tren Faller va despertar la plantà de falles amb apologia en pro de la germanor entre València i Madrid: Tros-Alt, de Manuel Bañón; Plaça de l’Arbre; Plaça del Botànic, de Sanchis; Borrull-Túria i Torn-Triador, dels germans García; Joaquim Costa-Comte Altea; i Dr. Moliner-Puerto Rico, d’Abelardo Guillot i Regino Más. Des de primers del segle XX, les reformes urbanes que preparaven la ciutat per convertir-se en una gran metròpoli eren una constant de la crítica fallera. El 1928 parlaren de projectes com els monuments als il·lustres, els nous jardíns o les avingudes les falles de Camí d’Algirós; Plaça de Montcada; Juan de Austria, de Daniel Guillot; Santa Teresa-

69


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Pintor Domingo, de Rigal; o Bany del Pavesos, de Carmelo Roda. De fet, l’aleshores Alcalde de València Carlos Sousa Álvarez de Toledo (19271930), Marqués de Sotelo, es guanyà el malnom de “Marqués de la Picola” pel seu impuls a magnes projectes urbanístics, com l’Avinguda de l’Oest proposada per l’arquitecte Javier Goerlich. Si bé, des dels seus orígens documentats la falla i el ninot es van alçar per fer una crítica de la realitat social i costumbrista del tarannà o ser valencià. En aquest sentit, els exemples fallers de 1928 foren les obres de Teddy Villalba, a la Plaça del Molí de Na Rovella, on dos venedores de mercat es barallen qual gates; Manuel Giménez Cotanda, a la Plaça del Contrast; Confidències de l’estora, a Santa Teresa-CardàMurillo; Casa de la Misericòrdia; i Carrer de l’Estrela, de M. Arnau.

Seguint eixe fil dels hàbits i costums, tot i la certa censura i moralitat que ja des de finals del segle XIX influeix en les falles, la qüestió del bròfec, de les relacions amoroses, dels matrimonis i de les infidelitats encara estava present a aquestes acaballes de la dècada dels 1920: Gran ViaFélix Pizcueta, d’Enrique Vidal; Plaça de Sant Gil; Plaça de Sant Bult, de Manuel Giménez Cotanda; Corset-Cuba, d’Abelardo Guillot; Luís MoroteMatemàtic Marzal, de M. Arnau; Pi i Maragall, de Manuel Vidal; i Gracia-En Sanz, dels germans García. Les modes en el vestir femení -les faldes- foren el tema central de les falles de la Plaça de Pellicers, de Pastor i Castillejos; Sorní-Gravador Esteve; i Passeig de la Petxina, de Galarza. A Pelayo-Bonavista, de J. Pérez, es tractà la irrumpció del ball de charleston en la joventut valenciana.

La nova moda de muller dels 20, tema de falles de 1928. Arxiu Iván Esbrí.

Per últim, cal fer notar la crítica als arrendaments i gravàmens que el xicotet comerç -sabateríes, ultramarins- patia: Carrer de Sevilla, de Luís Bagan; Maldonado-En Bany, de J. Pérez; Pilar-Torn, de Calabuig; Plaça de Montcada, de Bayarri; Plaça del Mercat, dels reconeguts cartellistes Josep Renau i Arturo Ballester; Lepanto, de Fernando Roda; Plaça de Rodrigo Botet, de Miralles; i Plaça de la Pertusa, de F. García. També es va plantar una falla publicitària -molt corrents llavors- a l’Avinguda Amalio Gimeno pagada per l’empresa lletera “El Niño”.


Aquest tractament temàtic comercial als monuments fallers casa amb la primera falla de Borriana, a la Mercé, coneguda com de les Gerres i que fou dedicada al motor econòmic local: la taronja.

s’armaven a partir d’un cadafal quadrat o rectangular de certa altura i profusament decorat amb medallons i pintures d’estil modernista i regionalista. Dalt, dos o tres o quatre ninots acuradament realitzats en cera (caps i mans) i vestits representaven amb la resta del atrezzo la crítica filada en l’explicació i relació de la falla.

Postal publicitària Timbrado Burrianense. Arxiu Iván Esbrí.

Si bé, en aquest 1928 ja s’adverteix en certes falles (Plaça de la Congregació) com el cadafal va reduint-se a favor d’escenografíes amb ninots diversos que descriuen una narració entorn un gran cos central que fa al·legoria al tema principal de la falla, coronat per una o dos figures més. Naix la falla piramidal amb Carlos Cortina i l’emergent Regino Más com fautors, els quals assemptaran tal composició a partir dels anys 30.

Tampoc la falla de la Mercé diferia des del vessant estètic de les falles de València. Aleshores

Sense dubte aquest període de 1928 per molts motius, és fonamental en la Festa de les

Falles de València i d’altres capitals falleres com Borriana.

Consultes -Pensat i fet, 1928. -ARIÑO VILLARROYA, A. (1990): “La falla turística”, dins Antonio Ariño Villarroya (dir.) Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, pp. 165-183. -ARIÑO VILLARROYA, A.; BORREGO PITARCH, V.; HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València -AYMERICH TORMO, J. (1996): Burriana, en sus Fallas (1928-1936), volum 1, Borriana, Associació Cultural Grup d’Estudis Històrics Fallers de Borriana. -CASTELLÓ LLI, J.; MIR SERRANO, H.; SANCHIS AMBRÓS, M. (2001): Fallas infantiles. Juego y tradición, Valencia, Ajuntament de València. -COLL FORNÉS, J. J. (2006): “Les falles a les comarques”, dins DD.AA. La Festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 145-173. -HERNÁNDEZ I MARTÍ, G. M. (coord.) (2002): L’Indult del Foc. Catàleg raonat de la col•lecció de Ninots Indultats del Museu Faller de València, Volum I, València, Ajuntament de València, 288 p. -ESBRÍ ANDRÉS, I; SOLER NAVARRO, J. J. (2011): “Josep Segrelles Albert: 125 Aniversari del primer cartellista de les Falles de València”, Revista d’Estudis Fallers, 16, pp. 42-48. -ORIOLA VELLO, F. (2010): “L’estrena d’El Faller l’any 1929”, Revista d’Estudis Fallers, 15, pp. 28-35. -SOLER I GODES, E. (1978): Las Fallas 1849-1977, València, autoedició. -VIDAL CORELLA, V. (1983): Historia gráfica de las Fallas, València, Caixa d’Estalvis de València. <<http://www.distritofallas.com/historia/el-tren-fallero/> “El Tren Fallero”, Distrito Fallas (consulta agost 2017). <<https://vimeo.com/84018346>”Fallas de Valencia 1928 y 1929”, Vimeo (consulta agost 2017).

71


Falla La Mercè 1992


1928. FOGUERES D’ALACANT La festa que no va tenir prehistòria Per: Juan Carlos Vizcaíno Martínez

Sempre he tingut la impressió, que la incorporació d’unes festes del foc al calendari de celebracions a la ciutat d’Alacant, era alguna cosa que, abans o després, havia d’arribar. Si al seu moment no hagués sorgit de la iniciativa de José María Py i Ramírez de Cartagena, poc temps després aquesta hagués emergit d’una o una altra manera amb unes característiques similars. Està documentada la força de la celebració espontània de la Nit de Sant Joan en sòl alacantí, que va registrar no poques prohibicions per part de l’autoritat del moment. No obstant això, ningú podia pensar que en aquell temps en què es cremaven informals pires, a la capital valenciana, ja s’havia consolidat un festeig que, sense ells pensar-ho, s’anava a convertir en una de les màximes celebracions festival a nivell mundial.



ALACANT: UNA CIUTAT SENSE FESTES
 Convé traslladar una mirada retrospectiva. Amb què comptava el calendari festiu alacantí en 1927? De molt poc. Gairebé res. Luís Seguí va realitzar en 1990, dins el col·leccionable Fogueres, un encertat recorregut entorn de les manifestacions festives que va viure la ciutat, d’uns setanta mil habitants, aquell any previ a la instauració de les Fogueres. Tant sols balls en els carnestoltes, festes i processons cíviques, les festes patronals en honor a la Mare de Déu del Remei, o un romiatge a la Santa Faç que amb prou feines registrava uns centenars de pelegrins. Dos van ser els únics esdeveniments destacats a nivell de celebracions. El primer, la visita a la ciutat del rei Alfonso XIII, el 14 de novembre. El segon, molt més perdurable, la creació de la Germandat del Crist de la Bona Mort, des de llavors incorporada a la Setmana Santa d’Alacant, que per aquell 73


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

temps destacava per la processó de la Samaritana durant el Dijous Sant, que eixia de l’actual Basílica de Santa María, on participaven un total de catorze passos. El realment cert és que un poble tan decantat per la seva personalitat oberta, creativa i extrovertida, mancava d’una celebració que canalitzés aquesta inquietud.

Mentrestant, en aquell temps València havia inserit el seu festeig faller en una nova dimensió, apostant per la falla artística, consolidant un programa de festes, i intuint amb clarividència, que aquest festeig poc abans popular i satíric, canalitzava tant el caire regionalista, l’herència plàstica del barroc tardà, i l’ànsia festiva del poble valencià. No se sol comentar massa a Alacant, la circumstància que 1928, l’any en què sorgeixen les Fogueres, és el mateix que el festeig faller inicia un període d’expansió, que aquest mateix any va tenir, a més del referent peculiar d’Alacant, valuosos exponents a Borriana i Gandia.

No obstant això, a la nostra ciutat, faltava l’element promotor. La iniciativa que permetés, que alguna cosa probablement intuïda per determinades personalitats alacantines, es convertira en realitat, a més de manera inesperada. I aquest va ser el mèrit d’un fester visionari. José María Py havia nascut en

Port de Santa María (Cadis) en 1881. No obstant això, junt a la seua família s’havia establert a València des de 1896, residint allí durant 26 anys, fins que en 1922, es va traslladar a Alacant. Ho va fer ja que el seu pare, el notari José María Py i Puyade, exerciria com a notari a la nostra ciutat. Py residiria inicialment al barri de Carolinas, traslladant-se més tard a l’avinguda d’Alfonso el Sabio. No és molt conegut que posseïa el títol nobiliari de Baró de Rosta, heretat de la seva mare. S’ha aconseguit establir el passat faller de Py, del que fins i tot es va descobrir que havia confeccionat un parell de senzilles falles, i que va trobar durant la seva extensa estada a València un terreny abonat per casar-se amb la seva esposa, Mercedes González, tenint allí sis fills. L’ALBIRADA DEL FOC 
La veritat és que amb les cendres de les triomfals Falles de València de 1928, no pocs dels distingits visitants alacantins que les van presenciar, van intuir la possibilitat de traslladar a la nostra ciutat el germen faller. De fet, en la reunió de la junta directiva de Alicante Atracción –l’entitat que realment va apadrinar els nous festejos-, celebrada el 21 de març de 1928, es planteja per vegada primera


la possibilitat de plantar una falla, dins d’un projecte de festes planejat per a celebrar les festes de Sant Joan i Sant Pere. Va ser la primera referència, molt ràpid debatuda en premsa, succeintse els suggeriments, que abans de res van permetre que emergira la figura de Py –molt respectat en els ambients valencians-, com a canalitzador d’aquesta inquietud. Aquest recorregut és analitzat minuciosament per l’historiador gandienc Josep Joan Coll , en el magnífic treball, titulat «Les Fogueres de 1928 en les cròniques de premsa de València i Alacant». En el seu recorregut descriu la passió i la celeritat amb la qual la iniciativa va prendre força. M’incline a pensar que era alguna cosa acariciada per molts, però que potser ningú s’havia atrevit fins llavors a plantejar. Dins d’uns primers passos en els quals la denominació falla i el context de festa regional era assumida amb normalitat, prompte es va consolidar l’elecció de juny com a marc de la mateixa, així com la denominació de Fogueres de Sant Chuan(*sic). Tres eixos van ser essencials per a consolidar els preparatius de la celebració. El primer, aqueix suport substancial d’Alacant Atracció. El segon, el suport municipal. I tercer i fonamental, l’entusiasta adhesió de diversos barris alacantins, traslladant

la matriu valenciana de l’extensió del festeig en una estructura radial per demarcacions, consubstancial a l’àmbit organitzatiu de les festes valencianes.

És poc conegut, arribat a aquest punt, que el 2 d’abril de 1928, Dissabte de Gloria, s’anava a viure el primer acte realitzat per una comissió de Fogueres. El exalcalde i escriptor Agatángelo Soler, ho relatava en el seu article «Així va començar la festa» , referint-se la quasi improvisada cercavila que van realitzar els originaris components de la Foguera Plaça d’Isabel II (actual Gabriel Miró). No existia –passarien molts anys fins a incorporar-la- indumentària festera. Així que els seus foguerers –no s’havia formalitzat aquell terme-, van aprofitar l’ocasió de presentar-se en la seua demarcació, disparant coets, coincidint a més amb la conclusió de la setmana de passió.

 LES FOGUERES ATERREN A ALACANT
 Així doncs, les fogueres de 1928 van conèixer aquests districtes inicials, dels quals es esqueixaria la iniciativa no prosperada, de la creació de la comissió del Barri de Carolinas –que en 1929 coneixeria la seua incorporació a través de dues comissions-. Arrepleguem la denominació original amb la qual van 75


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

ser sotmeses a aprovació per part de l’autoritat pertinent, i recollit per l’investigador Armant Parodi, en el seu conscienciós estudi «Alacant Art i Foc»



1

2

3

4

5

6

7

8


1. Foguera PLAZA D’ALFONSO XII (Actual Plaça de l’Ajuntament) 
 “De Jauja a Xixona” Autor: Carlos Cortina Beltrán. 6º Premi
. 2. Foguera BENITO PÉREZ GALDÓS-BELANDO (Actual Benito Pérez Galdós) “Unió regional” Autor: José García Badías.
 3. Foguera ALFONSO EL SABIO-PABLO IGLESIAS (Actual Alfonso el Sabio) “Alacant la milor terra del mon” Autor: Paco Hernández Rodríguez. 5º Premi
 4. Foguera PLAZA D’ISABEL II (Actual Plaça de Gabriel Miró) 
 “Les presidensies de Torrejón” Autor: Lorenzo Aguirre Sánchez. 2º Premi (600 Ptes.)
 5. Foguera ALFONSO EL SABIO-SANT VICENT-Bº SANT FERNANDO I ADJACENTS (Actual Mercat Central) “Mai és tard” Autor: Miguel Carrillo Soler. Foguera PLAZA DE LA REINA VICTORIA (Actual Calvo Sotelo) 
 “Escena picaresca” Autor: Juan Esteve García.
 6. Foguera PLAZA DE RUPERTO CHAPÍ 
 “El tío Cuc i el Cuquet en globo”. Autor: Heliodoro Guillén Pedemonti. 3º Premi (400 Ptes.)
 Foguera AVINGUDA DE MÉNDEZ NÚÑEZ (Actual Rambla de Méndez Núñez) 
 “Port peixquero” Autor: Manuel Gallud Aznar. 4º Premi
 7. Foguera BARRI DE BENALUA 
 “Parada i fonda” Autors: Juan Such Roca, José Marced Furió i Gastón Castelló Bravo. 1º Premi (1.000 Ptes.)
 8. Foguera PLAZA/CALLE DE ROGER 
“El clasic melonero” Autor: José Marced Furió (Fora de Concurs).
 Foguera BARRIADA OBRERA DE MARIA AUXILIADORA (Actual Barri Obrer) (Fora de Concurs)

77


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

És a dir, comptem amb nou fogueres en concurs i dos fóra del mateix –en elles, podem establir els primers precedents del que es denominaria Foguereta o Ninot de Carrer-. És curiós assenyalar que es conserven variats testimonis fotogràfics de tots els monuments que es van plantar, excepte el corresponent al Barri obrer, del que no es conserva ni el seu esbós. Per la seua banda, l’Ajuntament d’Alacant, presidit per Julio Suárez-Plans, va decidir la concessió d’uns premis, atenent a la sol·licitud de José María Py, erigit com a promotor de les festes, encara que l’any fundacional no comptara amb un òrgan directiu organitzat. Hi havia prou de “naif”, d’aposta arriscada, en la posada en marxa amb prou feina i en unes setmanes, de les Fogueres fundacionals de 1928. És per açò que en la documentació que es conserva d’aquest primer any, s’utilitze indistintament el terme “falla” o “foguera”, que els lemes dels seus monuments varien en ocasions, que actes organitzats com la batalla de flors que va concloure amb el seu programa d’actes, tinguera escassa participació. O que es puga apreciar que els estendards de les comissions, amb prou faenes es trobaven pintats sobre xapes. Evidentment, tot havia anat molt de pressa. Però açò

no va evitar que les festes foren un èxit rotund. Les cròniques de l’època avalen que a partir del clarejar del 23 de juny – moment en què les fogueres apareixien plantades-, els carrers alacantins es veren envaïts per una riuada de visitants, essencialment arribats de diferents punts de la província. 
L’objectiu estava assolit. Però més enllà d’açò, de les intencions inicials de generar un element de projecció turística en la capital, i quasi sense pretendre-ho els seus accelerats i intuïtius promotors, havien generat alguna cosa molt important; l’element més important de cultura popular, generat durant el segle XX en la nostra ciutat. L’edició fundacional de les nostres festes del foc, ja va permetre l’aposta artística d’una figura fonamental i oblidada durant dècades, a partir de la seua condició política. Em referisc a Lorenzo Aguirre, autor del magnífic primer cartell dels festejos, i de la primera foguera de Plaça d’Isabel II, dotada d’una dinàmica escenografia en moviment, una factura envejable, i per vegada primera, un element de trets avantguardistes –una escena amb una barca i unes figures femenines de sintètica composició-. No hi ha dubte que Aguirre va ser suficientment intuïtiu, a l’hora de proposar una senda estètica que ell mateix perllongaria, de


manera més radical, en 1929, i seria perllongat baix el seu prisma particular per Gastón Castelló. No va ser este l’últim monument que va comptar amb elements en moviment. En la de Méndez Núñez apareixia un xicotet avió en el seu coronament, subjecte amb cables, i dotat de gir circular. I en la de Ruperto Chapí, el globus que portava al Tio Cuc del coronament, era autèntic, i estava subjecte amb tensors. La improvisació era manifesta en els artistes pioners, entre els quals destacaven abans de res pintors de notable prestigi. Gastón Castelló relatava els patiments a l’hora de confeccionar els primers ninots del monument per a Benalua, o l’error de modelar els caps d’aquestes figures en cera. Cosa poc prevista per a les temperatures estiuenques a Alacant, la qual cosa obligava a refrescar-les amb poals d’aigua, per a evitar que es fongueren.

 ÈXIT, EXPECTATIVES DE FUTUR… I TESTIMONI CINEMATOGRÀFIC
 Improvisacions i elements inesperats, en unes festes que van superar amb molt, les expectatives dels seus promotors. I ho feren per que connectaven amb un sentiment, amb la personalitat, amb el passat tradicional i etnogràfic, d’un

poble, que fins llavors mancava d’un suport vàlid per a canalitzar-ho. Aquest és el gran mèrit d’una cita anual que va nàixer com a element de promoció del turisme per a la ciutat, que van assumir un tret d’adaptació d’una festa regional –i per açò va estar sempre molt ben vista a València-, que va encertar a l’hora d’adscriure’s com a celebració d’estiu, però des del principi va cometre el “pecat original”, d’articular el seu funcionament de comissions, que canalitzaven els esforços dels veïns dels barris, en lloc d’apostar per la fórmula habitual en les poblacions valencianes, de concitar la suma de xicotets esforços dels seus festers. Alguna cosa que s’ha perllongat durant les nou dècades de marxa de la celebració, i que de manera tímida, però inflexible, s’està revocant, pressionat per les circumstàncies.

Però açò va ser en el futur. Les Fogueres de 1928 van resultar tan precipitades com entusiastes. Van proporcionar un semblant inèdit a la ciutat, i la van integrar dins de la sendera festiva de la nostra Comunitat. No va haver-hi encara himne de Fogueres – es va estrenar en 1929-, ni Comissió Gestora –creada l’1 de juliol de 1929, ni existien Barraques –sorgirien molt pocs anys després-, ni la Bellesa del Foc –es va instaurar en 1932-. Ni tan 79


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

sols va aparèixer la Palmera des del cim del Benacantil–disparada per vegada primera en 1933-. Va ser l’edició inicial d’una festa sense prehistòria, els orígens de la qual calia cercar en una celebració ja consolidada diverses dècades a València, i que en la nostra ciutat va ser importada, baix el tamís d’una ciutat amb idiosincràsia pròpia. Per fortuna, a més dels testimoniatges que ens brinda la premsa escrita o les publicacions generades, ens queda l’inapreciable testimoni de la primera pel·lícula filmada sobre les nostres festes, per encàrrec de l’advocat Ricardo Pérez Lassaletta. D’onze minuts de durada, sense acompanyament sonor, i amb una planificació que exercirà com a simple –i valuós- element documental, el curtmetratge Les Falles d’Alacant arreplega una xicoteta aproximació a l’Alacant de l’època, i molt prompte descriu la llegada de el “Gutiérrez”, promoguda per el “Diario de Alicante” fins a l’estació de ferrocarril. El seu recorregut, sempre amb plànols estàtics però plens de gran atractiu, ens mostra els detalls de la que seria la primera Entrada de Bandes de la història de les Fogueres, centrada en la Plaça d’Alfonso XII (actual Ajuntament), fins i tot contemplant l’estendard de la

pròpia comissió amfitriona, pintat sobre una xapa. L’agudesa del càmera, ens mostra algunes preses quan la plaça es troba solitària i des de darrere de les porxades de la mateixa –potser el moment més singular de la filmació-, descrivint a continuació la major part dels monuments plantats en la seua edició inaugural -en els rètols de la qual són denominats falles-. La filmació, conclou mostrant el monument triomfador, en Benalua, al peu del qual s’acosta una representació d’un pintoresc “Bàndol de l’Horta”, que un rètol assenyala com a típic de les nostres festes, i un plànol de la comissió fundadora, al costat dels estendards atorgats, en els quals destaca la presència d’un jove i espigolat Gastón Castelló.

Quan he pensat en ocasions, en les circumstàncies que van possibilitar la implantació d’unes celebracions immediatament arrelades a Alacant, sempre concloc que les mateixes van arribar en el format adequat, i en el temps que devien. Beneïda fóra la intuïció de Py i tots els que li van espentar en aquesta empresa, que brinda no solament viure cada juny alguna cosa tan lligat a la nostra identitat com a poble, sinó que permet que durant tot l’any, milers i milers de ciutadans, troben en les nostres festes, un dels eixos de les seues vides.


[1] Luis Seguí. Del charlestón y el mantón de Manila. Hogueras, Diario Información. Alicante. 1990 [2] Josep Joan Coll Fornés. Les Fogueres de 1928 en las crónicas de prensa de Valencia y Alicante. Revista Oficial Festa 2002. Excmo. Ayuntamiento de Alicante.

Cartell Fogueres d’Alacant 1928

[3] Agatángelo Soler Llorca. Extra de Fogueres. Diario La Verdad. Alicante. 1978 [4] Armando Parodi Arróniz. Alicante Arte y Fuego. Foguera Gran Vía-La Cerámica. Alicante. 2010 [5] En l’estudi ressenyat, Parodi posa en dubte que aquesta foguera siga realment l’origen de la de Mercat Central. 81


Falla La Mercè 1996


Amb nom propi Per: Josep Nos García

La història de les falles de Borriana, afortunadament, està prou ben reflectida en diferents llibres i publicacions, generalment editades per les mateixes comissions, i on podem trobar els motius que varen fer possible que cada col·lectiu plantara per primera vegada la seua falla. Hi ha reculls de les primeres falles, falleres i membres de les diferents comissions, així com estudis sobre les diferents vessants de la festa: literatura, carrosses, creus, cartells, tapissos etc... En allò que encara no ens havíem centrat era saber d’on provenia el nom de cada falla, per què La Mercè s’anomena així, què eren els Quarts de Calatrava, què és un escorredor o qui va ser Domingo Ortega. Tot això és el que he tractat d’explicar en el present article que fa un repàs, a la vegada que un compte enrere, a les 28 comissions falleres que han plantat falla al llarg d’aquestos 90 anys d’història de la festa a la nostra ciutat

90

1928 La Mercè: L’Orde de La Mercè es funda a Barcelona l’any 1218 amb l’objectiu de dedicar-se a la redempció dels cristians captius a terres musulmanes. El seu origen està lligat a una visió de la Mare de Déu que va tenir el seu fundador, Sant Pere Nolasc, i que també seria l’origen de l’advocació de la Mare de Déu de La Mercè. Els mercedaris arribaran a Borriana l’any 1594 quan se’ls cedeix una antiga ermita dedicada a Sant Mateu als afores de la vila. En aquell lloc alçaran un convent i amb el temps enderrocaran l’ermita per a construir una nova església 83


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

conventual dedicada a La Mercè. El barri que anirà creixent als voltants d’aquell convent rebrà el nom d’aquesta advocació i d’aquesta orde religiosa, de la mateixa manera que molts carrers del barri seran dedicats a sants que havien format part d’ella com Sant Pere Nolasc, Sant Serapi, Sant Pere Pasqual o la Beata Mariana de Jesús. La plaça urbana que es crearà amb el temps front al convent rebrà igualment el nom de Plaça de La Mercè. L’any 1928 la falla que allí va néixer va agafar també el nom del barri i, tot i que la plaça va anar variant de nom amb els canvis polítics de l’època, serà així coneguda fins a hui.

89

1929 La Vila: Amb el nom de La Vila es coneix hui al barri que antigament formava la totalitat de la ciutat. Aquest nucli inicial de l’actual Borriana ja està documentat, al mateix lloc que hui ocupa, pel geògraf musulmà Al Razi al segle X i es trobava ja llavors delimitat per muralles, que l’envoltaven i que estaven reforçades per diverses torres rectangulars. Quan Jaume I conquereix la vila musulmana la seua estructura urbana, per tant, ja estava plenament configurada. La ciutat anirà creixent després amb diversos nous barris extramurs, però fins i tot quan es perdrà la muralla l’espai que aquesta contenia seguirà rebent el nom de La Vila recordant aquell nucli originari.

89

1929 Barri València: L’antic recinte emmurallat de la vila medieval de Borriana posseïa diversos portals d’accés. Un d’ells es trobava més o menys a l’actual creuament entre els carrers de Sant Vicent, Major i Raval. Aquest portal rebia el nom de Portal de València perquè constituïa l’entrada o eixida de Borriana cap a eixa ciutat. Amb el temps, fora d’eixe portal es va anar creant un barri extramurs, creixent a les vores del camí que portava a la capital


del regne. Aquest barri seria conegut també pel nom del portal on començava i del nom de la ciutat a la qual conduïa el camí que el creuava, seria conegut com el Barri de València.

88

Arc del forn del Portal d’Onda Joaquín Bosch

1930 Barri Onda: De la mateixa manera que al vist per al Barri de València, un portal que s’obria cap a l’oest a la muralla de la vila de Borriana, el Portal d’Onda, va donar nom a un barri extramurs que va créixer al voltant del camí que conduïa a eixa altra vila. El portal, situat entre els actuals carrers de La Puríssima i de L’aigua, ja formava part de la muralla musulmana i es va mantenir a època cristiana. Una vegada enderrocada la muralla, el seu nom seguiria viu per anomenar el barri que s’obria en eixa direcció, i més avant la falla que allí va néixer.

87

1931 L’Escorredor: Dins de totes les viles molts dels noms dels carrers tenen una arrel popular que recorda algun personatge, algun accident geogràfic preexistent a la seua urbanització, o alguna funció específica que eixa zona posseeix. Aquest és el cas del nom popular del carrer de l’Escorredor, conegut així per ser una baixada natural d’aigua cap a la mar. Per aquest carrer s’escorria, i s’escorre, l’aigua de la pluja provinent de les zones més elevades de la ciutat i per això va ser així batejat ja abans de ser carrer, quan era un camí rural. La primera referència documental a aquest camí, anomenat ja així, es troba ja a l’any 1642; i quan passarà a ser un carrer amb el creixement de la ciutat seguirà anomenant-se de la mateixa manera. Després, molts noms oficials ha conegut al llarg de la seua història, però eixe nom popular serà el més arrelat i serà aquell que donarà després nom també a tot el barri format pels seus carrers adjacents. Serà, per això, també el nom de la falla que allí naixerà el 1931.

85


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

86

1932 Barri Tarancón: El Carrer Tarancón és un vial producte del creixement de l’antic Raval de València i apareix ja documentat amb eixe nom el 1913. Molt possiblement eixa denominació es deuria a un cognom prou comú a Borriana, donat que molts carrers solen rebre el nom de les persones que tenen alguna cosa a veure amb la seua creació o amb els terrenys on el carrer creix. Els carrers adjacents a eixe vial es van constituir en barri, enclavat entre els de La Mercè i de L’Escorredor, l’any 1932 amb l’objectiu de fer una falla pròpia. La comissió es va formar i la falla es va alçar a un solar proper a la Plaça de La Mercè, un espai que llavors s’anomenava Pati de Monraval. Aquella falla, però, sols es va plantar eixe any donat que en aquell mateix lloc s’escometria a l’any següent la construcció de l’actual edifici del mercat.

84

1934 La Ravalera: Els barris que creixen fora de les muralles de les ciutats medievals s’anomenen ravals, paraula que prové de l’àrab rabad que significa el mateix. Borriana posseïa tres ravals molt ben delimitats ja a Època Moderna, un obrint-se cap a l’est des del Portal de La Mar (Raval de La Mar), un obrint-se cap a l’oest des del Portal d’Onda (Raval d’Onda) i un obrint-se cap al sud des del Portal de València (Raval de València). Molts carrers acaben tenint el nom de raval per tractar-se del carrer principal d’aquests barris que naixen fora del recinte emmurallat i aquest és el cas de l’actual carrer del Raval, que recorda com eixa era la via principal de l’antic Raval de València. El 1934 s’organitzen els carrers adjacents a eixe vial per a crear una nova falla, i la van batejar amb el nom de La Ravalera per eixa raó.

Falla Barri Tarancón 1932 Samuel Garcia


83

1935 El Pla: El Pla era una extensió que s’obria fora del Portal de València i de les muralles que protegien el campanar i l’església. Era un terreny obert, amb un pou i creuat per la sèquia de l’Ull de la Vila. El seu nom, d’arrel popular, va anar mantenint-se i va acabar donant nom a una plaça extramurs que ja el 1755 comptava amb dinou cases i era, per tant, part de l’estructura urbana de Borriana. Amb el temps, la sèquia que el creuava va ser soterrada i El Pla es va convertir en un important punt de reunió i de passeig, així com un punt neuràlgic comercial i financer de la ciutat. El 1935 va donar origen a una comissió de falla que va adoptar el seu nom i que, malgrat la seua situació cèntrica i privilegiada, tan sols va aconseguir tenir activitat durant tres exercicis (1935, 1936 i 1945).

73

1945 Sant Blai: Sant Blai va ser un metge d’Armènia que va viure durant el segle III. La seva fe cristiana el va portar a ser nomenat com a Bisbe de la ciutat de Sebaste (actual citat de Sivas, a Turquia). La llegenda dels seus miracles, com el de salvar un porc de l’atac d’un llop o el de ressuscitar un xiquet ofegat per clavar-se una espina de peix a la gola, van estendre el seu culte ja des del segle IV, especialment a l’est d’Europa. Els regnes germànics, cristianitzats als segles següents i que substituiran l’ordre polític romà, recolliran eixe culte a Sant Blai, el qual serà inclòs a l’anomenat culte dels catorze sants auxiliadors que serà molt popular als segles XI i XII, fent arribar així la devoció per eixe sant a l’Europa occidental i a la meridional. Poc després de la conquesta cristiana de Borriana, Jaume I funda un hospital als afores, a vora riu i junt al camí que eixia de la vila cap al nord des del Portal de Tortosa. Aquest hospital comptava amb una ermita dins el seu recinte, una ermita

87


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

senzilla d’estil gòtic i sostre de fusta. Molts dels repobladors que arribaren a aquella Borriana del segle XIII provenien d’Aragó, de terres on el culte a Sant Blai a eixa època ja havia arribat feia anys i estava molt arrelat. Pareix que fruït de la vinguda d’eixos repobladors aquella ermita va ser dedicada a Sant Blai, i també allí fou dipositada per a rendir-li culte una rica taula policromada del segle XIV que encara hui allí es conserva. La devoció pel sant va anar arrelant a Borriana fins al punt que amb posterioritat seria convertit en patró de la ciutat, i el seu nom va anar donantli’l al barri que creixia al voltant de la seua ermita, enderrocada per alçar-ne una de nova molt més gran el 1882. Uns anys més tard, donaria també nom a la falla que d’aquell barri va sorgir.

73

1945 La Mota: Una mota és una elevació formada per dipòsits fluvials a ambdues vores del curs d’un riu. Eixe accident geogràfic a molts llocs acaba originant un topònim urbà, i aquest serà el cas de Borriana. El riu que voreja la ciutat acumula materials a molts llocs amb el pas del temps i sobre ells s’edificaven nous carrers que naixien del Raval d’Onda cap a l’oest i cap al nord. Aquests carrers aniran adquirint estructura de nou barri ja a finals del segle XIX però especialment a inicis del segle XX. El 1945 aquest barri, situat vora la mota del riu, formarà la seua primera comissió de falla, comissió a la qual li donarà el nom.

73

1945 Societat de Caçadors: Els borrianencs aficionats a la caça van decidir fundar una societat per a organitzar activitats al voltant de la seua afició l’any 1914. Des de llavors van escometre diverses accions, entre les quals destacava un campionat de tir de colom a braç que se celebrava dins el marc de les festes de Sant Blai, ja a la dècada dels anys vint. Amb el temps aquella societat va


anar organitzant altres activitats diferents a les estrictament associades a la caça i, dins d’elles, van tenir una primera idea de plantar una falla l’any 1943. Aquella primera falla no va ser oficial, va ser una iniciativa festiva espontània, però ja el 1945 es forma una comissió oficial que portaria el mateix nom que la societat on s’havia creat i que es convertiria en la primera falla nascuda no d’un barri sinó d’una associació.

63

1955 Societat Filharmònica: La paraula filharmònica prové dels verbs grecs philos (amar) i armos (juntar, encadenar). De philos prové el prefix filo- que significa amor a i d’armos prové la paraula harmonia que defineix, en general, allò ajuntat provocant un resultat agradable (per exemple gent de la mateixa opinió o notes musicals que conformen una peça). A partir d’eixe origen etimològic aplicat al món de la música la paraula va acabar denominant, de manera general, l’amor o la passió per la música. Per tant, una societat filharmònica serà una associació que reuneix gent que posseeix eixa passió. A Borriana esta societat de músics es constitueix l’any 1910 i serà el germen de l’actual banda de música de la localitat. Com havia passat amb la Societat de Caçadors, aquella societat va començar a escometre accions que ampliaven el motiu de la seua acció principal (en aquest cas la música) i l’any 1955 es va crear una comissió fallera al seu sí, comissió a la qual se li va donar el mateix nom que a l’entitat.

63

1955 Sport Ciclista: La paraula ciclista prové del grec kyklos (roda) i del sufix –ista (persona dedicada a). La societat Sport Ciclista es va crear l’any de 1933 per a reunir als aficionats i als practicants d’eixe esport a Borriana. L’apropament d’aquesta societat a les falles es va donar ja durant els anys quaranta, quan organitzava el

89


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Gran Premi Ciutat de Borriana de ciclisme que era un dels punts forts del programa d’actes de la setmana fallera. Ja a la dècada següent l’afició fallera de molts dels seus socis els va animar a fundar una comissió de falla que naixeria l’any 1955 i que portaria el mateix nom que la societat.

62

1956 Centre Espanya: Hispània és un topònim d’origen fenici aplicat a la península ibèrica que serà recollit pels romans per a denominar la part de l’imperi que constituirà aquesta península una vegada conquerida per ells al segle II abans de Crist. El nom serà recollit per la monarquia visigòtica i passarà així a Època Medieval. Finalment, produirà el vocable Espanya per a designar l’actual estat modern que ocupa eixa península. Al segle XIX eixe estat viurà una sèrie de convulsions que rebran el nom de Guerres Carlines, conformant-se el carlisme poc a poc com a una opció política que contindrà un important component tradicionalista i nacionalista. El carlisme arribarà al segle XX amb un bon arrelament al País Valencià, especialment a l’interior nord, i també tindrà la seua representació a Borriana organitzantse al voltant del Partit Carlí. Després de la Guerra Civil, quan la dictadura prohibí qualsevol partit polític, els carlistes de Borriana van fundar la societat Centre Espanya l’any 1942 per a continuar la seua activitat. La societat va ser anomenada així pel component nacionalista que era part important de l’ideari polític dels seus membres, i a imatge de moltes altres societats que es van anar constituint amb eixe nom per tot l’estat a aquella època. Com al cas de la societat de caçadors, de la filharmònica o de la ciclista, als anys cinquanta la iniciativa fallera va arrelar en aquella entitat i el 1956 naixeria la seua comissió, que va rebre el seu mateix nom.


60

1958 Nuestro Bar: Nuestro Bar era un local situat al Pla, a la cruïlla entre els carrers de La Carrera i de La Tanda. Allí es va covar la iniciativa l’any 1958 de crear una comissió fallera per part d’una colla d’amics que n’eren clients habituals. La comissió va ser batejada, doncs, amb el nom del lloc on es va covar la idea per a constituir-la, el nom de Nuestro Bar. Falla Nuestro Bar 1958 Arxiu Ramon Peris

59

1959 Estació: La paraula llatina stare significa estar aturat, d’ella prové directament la paraula estàtic però també la paraula estació, que significarà una aturada en el camí. En aquesta ocasió el camí al qual ens referim és el camí del ferrocarril que passava, i passa, a vora dos quilòmetres del centre de Borriana. La idea de plantar una falla tan lluny, a l’estació del tren, responia al desig dels seus creadors que tots els viatgers que passaven per eixe camí pogueren veure una falla, pogueren veure una mostra de la festa fallera que havia conquerit completament Borriana ja a aquella època.

54

1964 Cooperativa de Llauradors: Llaurar prové del verb llatí laborare que significa, en general, treballar. En aquest cas la variant de laborar, convertida en llaurar, s’aplica específicament al treball aplicat a la terra i per tant els llauradors són aquelles persones dedicades a eixe treball de la terra. A tots els llocs aquesta activitat tindrà una importància primordial abans de la industrialització, donat que constitueix el nucli del sector primari, i per tant proliferaran des d’antic les associacions, gremis i cooperatives de llauradors creades per a defensar els seus interessos comuns. A Borriana Falla Cooperativa Labradores 1964 Arxiu Juan Fuertes Palatsi

91


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

aquesta cooperativa ocupava al segle XX uns locals al carrer major, on també tenia activitat una tasca que, per la dedicació professional a la terra d’aquella entitat, era anomenada El Terròs. A aquella tasca i aquella cooperativa agrària es va covar la idea de formar una comissió fallera l’any 1964 i va rebre, per tant, el nom de la societat.

53

1965 Club Ortega: Domingo Ortega va ser un torero nascut a Borox (Toledo) l’any 1906 i que va esdevenir una gran figura de la seua professió. Va prendre l’alternativa l’any 1931 a Barcelona després de moltes exitoses corregudes amb jònecs que li van valdre fer-se amb molts seguidors des de molt jove. A Borriana l’organització d’aquells seguidors per a crear una societat va ser molt primerenca donat que el 1931, el mateix any que va prendre l’alternativa, ja en funcionava una que, en honor de la figura a qui seguia, es va anomenar Club Ortega. Eixe mateix 1931 aquella societat ja va organitzar un seguit d’activitats per a celebrar l’alternativa del jove torero, una de les quals va consistir en una correguda a la plaça de bous de Castelló a la qual el propi matador hi va participar. Era, per tant, una societat molt activa que, amb el temps, va esdevenir en un club d’aficionats a la tauromàquia en general, generalment participat per persones d’alta posició social. I l’any 1965 una d’aquelles activitats va ser la de crear una nova comissió de falla, que va rebre el nom de la societat i, per tant, el del torero de Borox. El propi Domingo Ortega va fer acte de presència aquell any a Borriana per a ser faller d’honor de la nova falla, una falla que portava el seu nom. Domingo Ortega Foto de Alberto Schommer Museo Reina Sofia


52

1966 El Mercat: De la paraula llatina merx (mercaderia) provenen moltes derivades amb l’arrel merc- com ara el verb mercari (comprar) o fins i tot el nom del propi déu romà del comerç: Mercuri. Una d’elles serà la paraula mercatus que designarà el lloc on es reuneixen les mercaderies per a comprar-les i vendre-les, i que originarà la nostra paraula mercat. A Borriana tradicionalment el mercat venia realitzant-se a l’aire lliure fins que la modernització, ja a finals del segle XIX, va emparar els primers intents de construir un edifici per a allotjar-lo permanentment. Aquell projecte, però, es va retardar i no es va materialitzar fins a l’any 1933. Al solar on l’any anterior s’havia plantat la falla del Barri Tarancon, el Pati de Monraval, es van escometre les obres per alçar l’actual edifici del mercat, dissenyat pel llavors arquitecte municipal Enrique Pécourt. Des d’aquell moment els venedors del mercat van anar creant uns vincles entre ells com a membres d’un grup professional que podria escometre moltes activitats, i una d’elles va ser la iniciativa per a formar una comissió de falla l’any 1966. Ràpidament es van unir a eixa iniciativa els treballadors de l’escorxador municipal, que llavors estava a un altre edifici veí del mercat i que va ser enderrocat fa uns anys per a crear l’actual Plaça Iturbi. La falla va rebre el nom del lloc on exercien la seua professió els seus integrants, es va anomenar Falla del Mercat.

48

1970 Plaça Chicharro: Jaime Chicharro Sánchez-Guió va nàixer a Torralba de Calatrava (Ciudad Real) l’any 1889. Era advocat de professió, però va destacar especialment per la seua dedicació política sent un important actiu del Partit Conservador durant el període de la restauració borbònica. Jaime Chicharro va arribar a Castelló l’any 1914 i serà allí fundador del Diario de Castellón

93


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

i La Gaceta de Levante, mitjans que seran expressió de les ideologies conservadores i monàrquiques de l’època. A les eleccions generals espanyoles de 1919 i de 1920 va ser elegit com a diputat pel districte de Nules i eixa posició li va donar l’oportunitat de canalitzar la demanda de diverses iniciatives, necessàries a eixe districte, cap als nous governs. Una d’eixes iniciatives va ser la de la construcció del port de Borriana, i el seu èxit en ella li va valdre que el seu nom quedés ja per sempre unit al de la nostra ciutat. El 1920 l’Ajuntament el va nomenar fill adoptiu de Borriana i li va dispensar una gran recepció pública. Posteriorment a això va traslladar la seua residència a Madrid fins que va acabar la seua vida l’any 1934. Però uns anys després, el 1961, les seues restes mortals van ser traslladades al cementiri de Borriana, a la ciutat que més reconeixement li havia atorgat. A la mateixa època d’aquell trasllat es va constituir una comissió per aconseguir un monument permanent a Borriana per a honrar el personatge, monument que comptarà amb escultures de l’artista Octavi Vicent i que seria ja ubicat al seu lloc actual, junt al jardí del Pla. Igualment, com a mostra de reconeixement, la Plaça del Pla va ser retolada com a Plaça Jaime Chicharro. El 1970, i quan la plaça mantenia eixa denominació, un grup de borrianers van formar una nova comissió per a renovar l’esperit de l’antiga Falla del Pla, que sols havia aconseguit formar-se en tres exercicis (1935, 1936 i 1945). En aquella ocasió, però, el nom que va rebre la comissió seria l’oficial d’aquella plaça en aquells moments, el de Plaça Chicharro.

46

1972 Club 53: L’any 1956 s’havia creat la comissió fallera del Centre Espanya, entitat que llavors estava situada al Carrer Sant Vicent. L’any 1962 i quan aquella comissió comptava encara amb una curta trajectòria, un grup dels seus integrants, majoritàriament els més joves, van voler ampliar l’activitat lúdica de la falla organitzant


balls a la seua seu social els dies de falles. La comissió del Centre Espanya pertanyia, però, a una entitat de caire conservador i tradicional i aquella iniciativa no va ser acceptada pels seus màxims responsables. Com a resposta, aquell grup de fallers va llogar un local proper, al mateix Carrer Sant Vicent, per a realitzar aquell primer parador. La iniciativa va ser un èxit durant aquelles falles i per això el grup, esperonat, va decidir signar un manifest dirigit a la directiva del Centre Espanya perquè els autoritzaren al futur a usar la seu social de la que encara era la seua societat. Aquell manifest va ser signat per cinquanta-tres persones i en eixe nombre de signants cal buscar l’origen del nom del Club 53. Aquell grup va anar adquirint entitat pròpia sota aquella denominació i prompte van comptar amb una seu permanent, primer en un magatzem del Camí d’Onda i després en un local contigu a aquell magatzem que va ser enllestit l’any 1966. La nova entitat, ja separada del Centre Espanya, va seguir organitzant un parador propi les nits de falles però no va ser fins l’any de 1972 quan es va decidir a formar una nova comissió fallera. La nova comissió va rebre el nom que havia rebut l’entitat en nàixer, un nom que recordava el nombre de signants d’aquell primer manifest elevat a la junta del Centre Espanya.

41

1977 La Bosca: La paraula busk és d’origen germànic i significa arbust. D’ella prové la paraula bosc o bosch, que ja a aquelles llengües significava un lloc poblat d’arbustos o arbres. Amb el temps eixe terme, que es manté invariable a la nostra llengua, es va convertir en un cognom que es va anar escampant des dels regnes germànics de l’Alta Edat Mitjana cap a Occitània i Catalunya. I del cognom es va originar un topònim, molt comú arreu de les terres de parla catalana, com és el d’En Bosc o Na Bosca per a donar nom a llocs on eren predominants les propietats de persones que així s’anomenaven. A Borriana eixe cognom arribaria amb la reconquesta de Jaume I, apareixent 95


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

ben documentada ja una persona anomenada Pasqual Bosch l’any 1481. Molt possiblement, de l’establiment de persones i famílies amb eixe cognom es podria haver originat el topònim de Na Bosca per a nombrar a una partida del terme, llavors llunyana del centre i que, amb el temps, variaria a la denominació actual de La Bosca. Del nom de la partida vindria també el nom del ramal de la sèquia Subirana de Borriana que regava aquelles terres: la sèquia de La Bosca, que naixia a l’Ull de La Bosca. Aquella partida va seguir sent rural fins a ben entrat el segle XX, quan als anys seixanta el creixement de la ciutat va provocar que s’urbanitzés formant un nou barri. Aquell barri originari, format per uns pocs carrers, va anar creixent i es va anar dotant de serveis fins al punt de ser el punt més important d’expansió urbana als anys setanta i vuitanta. Al marc d’eixa expansió del barri naixeria la iniciativa de veïns establerts en ell de formar una comissió fallera l’any 1977, el primer barri faller que es creava des de 1945. La falla rebria el nom originari i històric de la partida rural on s’havia construït aquell barri, el nom de La Bosca.

37

1981 L’Axiamo: La paraula Axiamo és una adaptació popular, i privativa de Borriana, de l’expressió llatina Ecce Homo que significa “aquest és l’home”. Aquesta expressió és la que diu l’evangeli de Joan que va usar el governador romà Ponç Pilat a l’hora de presentar a Jesús nugat de mans i amb una canya entre elles, flagel·lat, coronat d’espines i vestit amb una tela púrpura sobre els muscles. A Borriana existia una partida rural anomenada El Rovellat, on al segle XVIII posseïa terres un farmacèutic anomenat Francesc Mayner. Un matí del divendres 12 d’octubre de 1787 un treballador d’aquelles terres va fer la troballa d’una imatge de Jesús amb la iconografia de l’Ecce Homo i d’aquella troballa va nàixer una devoció i un culte. El 1792 es va alçar una ermita per a guardar la imatge trobada i es va instaurar el costum d’anar a visitar-la cada divendres de l’any i, especialment, cada dia 12


d’octubre per a recordar el dia de la troballa. Amb el pas del temps la partida que s’anomenava El Rovellat va acabar variant el seu nom pel d’aquella imatge de tanta devoció, passant a denominar-se partida de l’Ecce Homo, o en la seua versió popular i adaptada a la nostra llengua, Axiamo. El creixement urbanístic dels anys seixanta del passat segle van apropar la ciutat cada vegada més a aquella partida, i al barri que es va anar creant en aquella direcció prompte se li va donar també el mateix nom. Com al cas de La Bosca, quan el barri es va anar omplint de nous veïns, molts d’ells van tenir la idea de crear una nova comissió fallera, comissió que va nàixer l’any 1981 amb el mateix nom del barri i de la partida, el nom de la iconografia de la imatge trobada allí el 1787, seria la Falla de l’Axiamo.

37

Frontó Esportiu 1981 Juan Beltrán Chordá

1981 Frontó Esportiu: El terme llatí frons es refereix a la part superior de la cara i d’ell deriva la nostra paraula front, així com el verb enfrontar com a acció de posar-se cara a cara. Aquella paraula es va anar aplicant també als edificis, derivant-se a la nostra llengua la paraula frontis per a denominar la seua part superior, una part de mur sense vans. Quan el joc de pilota es feia contra la façana dels edificis s’havia de fer usant el frontis com a rebot, i per tant aquest seria l’origen de la paraula frontó, aplicada ja a una construcció dissenyada expressament per al joc de pilota contra la paret. Borriana comptava amb un frontó que ocupava un espai vora riu al Barri de La Mota i que hui ja no existeix. En aquell frontó es va crear una societat d’aficionats a eixa modalitat esportiva i, com al cas de tantes altres societats borrianenques de la més diversa natura, en un moment de la seua història aquella societat va decidir formar una comissió fallera. L’any de 1981 va nàixer aquella nova falla que seria batejada amb el nom del lloc on naixia, el frontó, i el de l’esport de la societat de la qual provenia.

97


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

29

1989 Don Bosco: Giovanni Melchiore Bosco va nàixer a la localitat italiana de Castelnuovo, a la regió del Piemont, l’any 1815. Provenia d’una família molt humil però va aconseguir rebre la seua primera educació de part del sacerdot de la seua parròquia, cosa que li conferiria des d’aquell moment una visió unitària de les seues dues passions: l’educació i la devoció. El seu amor pel saber, per aprendre, era quasi tan gran com el seu amor a Déu, i amb el pas dels anys va ingressar als seminari, es va convertir en sacerdot i va marxar a la ciutat de Torí. Allí va entrar amb contacte amb els col·lectius més desfavorits de la societat i, convençut que en l’educació estava la clau per a dignificar aquelles classes socials, va decidir dedicar-se al rescat de joves marginals per a poder proporcionar-los uns estudis que els portaren a ser persones realitzades. La seua bondat en l’exercici pedagògic va fer que cada vegada més joves acudiren a ell buscant ser educats correctament, i amb el temps creà una sala d’estudi permanent (que ell anomenà oratori) a la qual prompte es van afegir unes habitacions on poder allotjar els alumnes. L’any 1854 Giovanni Bosco, o Don Bosco com l’anomenaven els seus alumnes, va tenir un somni al qual la Verge Maria li ordenava fundar una nova congregació cristiana basada en aquell treball desenvolupat a l’oratori. Ràpidament es posà mans en l’obra i fundà aquella congregació, dotant-la de la seua pròpia norma, i atorgant-li el nom de Congregació Salesiana en honor a Sant Francesc de Sales. El 1874 la Santa Seu aprovava aquella institució i a partir d’aquell moment les cases salesianes dedicades a l’educació dels joves s’establirien per tot arreu. A Borriana els salesians arribarien l’any de 1940, a uns moments durs de la postguerra als quals la seua labor podia ser de gran ajuda per a proporcionar una educació digna als joves d’aquells temps difícils. Establerts des de llavors al seu lloc actual, on alçaren el seu col·legi, prompte es van convertir en una peça fonamental de la societat


borrianenca, sorgint cada vegada més alumnes allí formats. Aquests alumnes van constituir amb el temps una societat per a mantenir el contacte entre ells i amb la casa salesiana una vegada acabada la seua formació i, arribats a finals dels anys vuitanta, dins d’aquella societat va nàixer la idea d’enfortir els vincles entre els seus integrants escometent una activitat social plenament identificada amb la societat borrianenca: creant una comissió de falla. La comissió promoguda per la societat dels antics alumnes del col·legi salesià va plantar la seua primera falla l’any 1989 i va rebre el nom de Falla Don Bosco en record del fundador de l’ordre salesiana, d’aquell pedagog i sacerdot italià que havia fet possible l’educació de tants i tants joves com ells.

25

1993 Quarts de Calatrava: L’Orde de Calatrava és una orde de caràcter religiós i militar fundada a Castella l’any 1158. El seu nom prové de la ciutat de Calatrava, a la província de Ciutat Real, donat que l’origen d’esta institució es troba lligat a la defensa d’aquella vila front als musulmans. Ja als primers anys de la seua existència l’orde va estendre la seua influència també a la Corona d’Aragó i seria una peça important als plans de conquesta del rei Jaume I al segle següent. El setze de juliol de 1233 es conqueria Borriana i ja a una escriptura del dia 27 d’octubre del mateix any el rei conqueridor fa constar una donació de terres i cases del seu terme a l’Orde de Calatrava. La donació era generosa, contenint una gran extensió, i prompte totes aquelles terres configurarien una partida rural que adquiria el nom de partida de Calatrava, pel nom dels seus posseïdors. La partida, i seguint el costum de l’orde a tots els llocs on rebia terres i configurava un domini, es dividiria en tres partides més menudes anomenades Quarts, Setenes i Novenes. Aquella denominació feia referència a la quantitat de la collita que els seus habitants havien de pagar a l’orde pel fet de viure en elles. Així, si un camperol treballava 99


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

terres a la partida dels Quarts pagaria a l’orde un quart de la collita, si ho feia a la de Setenes pagaria una setena part, i si ho feia a la de Novenes pagaria una novena part. Aquelles tres partides rurals han anat conservant la seua denominació durant tota la història de Borriana fins a l’actualitat i, amb el temps, la ciutat ha anat creixent apropant-se a elles i finalment ocupantles. Amb l’expansió urbanística que s’encetà als anys seixanta va començar a edificar-se a l’est de l’actual Avinguda de les Corts Valencianes on es situava la partida històrica dels Quarts de Calatrava, i el barri que allí es va anar configurant va heretar el nom de les terres que ocupava. L’any de 1993 un grup de fallers es van animar a constituir en ell una nova comissió fallera i també aquella comissió va rebre el nom que recordava els antics propietaris de les terres (l’Orde de Calatrava) i la quantitat de collita que els seus habitants havien de pagar a eixos propietaris a canvi d’establir-se (un quart). Naixia la falla dels Quarts de Calatrava.

9

2009 Societat Sant Josep: El nom de Josep prové de la paraula yosef que deriva del verb ieosif (afegir). Al llibre de Raquel, al Gènesi, s’explica l’origen d’aquest nom pel do que Déu li fa a Raquel de poder engendrar un nou fill al seu ventre, d’afegir un nou fill a la descendència de Jacob. Aquell primer Josep seria anomenat així, doncs, pel fet de ser afegit al grup dels seus germans, grup que acabà derivant en la nació d’Israel. Des d’aquell primer Josep molts hebreus portarien el seu nom i un d’ells, un artesà de Nazaret, serà l’espòs de Maria, la dona al ventre de la qual Déu atorgaria un nou do per tal que pogués engendrar Jesús de Nazaret. Josep acceptarà el seu destí exercint com a cap de família cuidant tant de Maria com del nen engendrat per obra de l’Esperit Sant, cosa que li valdrà ser considerat com a sant pel cristianisme quan es conforma com a nova religió. Per la importància del seu paper a la història sagrada Sant Josep serà un sant amb


un culte tremendament estès des dels primers moments del cristianisme, i arribarà també així a les nostres terres. Amb la conquesta cristiana de Jaume I tots aquests cultes seran reincorporats després de l’etapa musulmana, i el de Sant Josep estarà tradicionalment lligat durant l’Edat Mitjana al gremi dels artesans, tot recordant la dedicació d’aquell sant durant la seua vida. A Borriana ja a finals del segle XVI es consagraria a Sant Josep una capella lateral de l’església del Salvador, apareixent totalment documentada l’any 1716. A partir de 1808 es troba també documentat el Carrer de Sant Josep, carrer que va del Raval fins al carrer Sant Joan de La Creu, amb eixa denominació que ja no variarà fins a l’actualitat. Precisament, on aquest carrer es troba amb el carrer Sant Joan de la Creu es forma una menuda placeta, un lloc que a les darreries de la primera dècada dels anys dos mil va ser el triat com a idoni per un grup de fallers que van idear una nova comissió de falla. Centrantse la iniciativa en aquella ubicació del carrer de Sant Josep i tractant-se d’una comissió fallera, festa consagrada totalment a Sant Josep, pareixia totalment destinada a adquirir el seu nom. Els avatars administratius van fer que finalment aquella ubicació no fóra la definitiva però la Societat Sant Josep va nàixer i va conservar la seua denominació. L’any 2009 plantaria aquella societat la seua primera falla a la cruïlla entre l’Avinguda Corts Valencianes, la Plaça Generalitat i el carrer Assumpta González Cubertorer, lluny del Carrer Sant Josep però portant el nom d’aquell artesà de Nazaret.

6

2012 Rei Jaume I: El rei Jaume va nàixer el dia 2 de febrer de 1208. Molt prompte va quedar orfe però va heretar del seu pare, Pere el Catòlic, els títols de rei d’Aragó, comte de Barcelona i comte d’Urgell; i de sa mare la senyoria de Montpeller. Després de les regències necessàries perquè aquell jove hereu de la corona comptés amb l’edat suficient per a regnar, va començar el seu regnat 101


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

al setembre de 1218 quan tan sols comptava amb deu anys, convertint-se en Jaume I d’Aragó. L’esperit de conquesta, encapçalant polítiques d’ocupació de terres en mans de sarraïns per expandir la corona, es deixà veure des de ben prompte al seu regnat. Així, ja als anys 1225 i 1226 intentà assetjar el castell de Peníscola i planificà una primera expedició a València, però sense èxit. El 1228, però, començà a planificar una expedició per a conquerir Mallorca i aquesta sí es feu realitat a l’any següent. De la mateixa manera, es van posar en marxa els plans per a una efectiva expedició cap a València que partiria el 1232. Aquella conquesta, que gradualment va anar escampant les terres de la corona cap al sud, portà a Jaume I fins a les terres de Borriana aproximadament al mes de maig de 1233. Després de dos mesos de setge Jaume I aconseguí conquerir-la el dia 16 de juliol d’aquell mateix any i amb això introduïa Borriana a un nou espai administratiu però també social. D’aquella conquesta deriva la repoblació posterior i la configuració, amb ella, d’una societat nova emmarcada en el nou Regne de València a partir de la seua creació el 1239. Borriana rebrà, a partir d’aquell moment i de mans de la iniciativa del rei conqueridor, gran part dels seus trets principals d’identitat social que encara hui perviuen. Per eixa raó es pot argumentar que la figura de Jaume I és una de les personalitats més importants a la història de la nostra ciutat. Malgrat això, la dedicació d’una via urbana a la seua memòria va ser especialment tardana. No va ser fins el 1984, quan s’aproven els canvis de denominació dels carrers amb la tornada de la democràcia, que se’n retolarà un amb el seu nom. Serà una via nova, una ronda que emmarcava el jove barri de l’Axiamo crescut amb el desenvolupament urbà de les dos dècades anteriors i que fins aquell moment era denominada Ronda del Finello. A partir de 1984 aquella ronda passà a portar el nom d’ Avinguda Jaume I. Amb el temps el barri de l’Axiamo havia perdut la seua comissió fallera i això va fer que un grup de fallers, decidits a crear una nova falla a Borriana l’any 2012, pensaren en una ubicació en aquell barri per al seu monument


tot i tractar-se d’una societat de nova creació. La proximitat de la via dedicada al rei conqueridor així com la importància de la seua figura per a la història de la ciutat van ser els motius pels quals aquells fallers van decidir que la seua comissió hauria de portar el seu nom. Va nàixer la falla Rei Jaume I.

3

2015 Cardenal Tarancón: Vicent Enrique i Tarancón va nàixer a Borriana el 14 de maig de 1907. Amb la seua vocació clara des de ben jove, va estudiar al seminari de Tortosa, es va doctorar en teologia i va ser ordenat sacerdot l’any 1929. Va ser arxipreste a les ciutats de Vinaròs i Vilar-real i amb tan sols trenta vuit anys va ser nomenat com a bisbe de la diòcesi catalana de Solsona on romandria fins a l’any 1964. D’allí passaria a la diòcesi d’Oviedo on seria bisbe durant cinc anys més, fins al 1969, quan va ser nomenat arquebisbe de Toledo i any al qual també rebria el títol de cardenal atorgat per la Santa Seu. El 1971 arribà al capdavant de l’arxidiòcesi de Madrid-Alcalà i va ser nomenat també president de la Conferència Episcopal Espanyola. Serà durant l’exercici d’eixe càrrec, ocupat de 1971 a 1981, quan la figura del cardenal Tarancón esdevindrà una peça clau en la transició democràtica Cardenal Tarancón Arxiu diari El País que posaria fi a l’etapa de la dictadura franquista, erigint-se en un gran impulsor per a la modernització i l’apertura de l’església espanyola cap a la societat. L’any 1983 va abandonar els seus càrrecs i es va retirar a les nostres terres, a una finca a meitat camí entre Almassora i Vila-real, ben a prop de la Mare de Déu de Gràcia. Allí va passar els seus darrers anys de vida fins a la seua mort, l’any 1994. Com es veu aquesta gran personalitat va escampar la seua acció per molts llocs, però la seua vida començà i acabà ací, a la seua terra. Borriana sempre té al record la dedicació d’aquell sacerdot preocupat per l’acció social de l’església que esdevingué cardenal. Per eixa raó es retolà amb el seu nom, com a homenatge, l’avinguda que vertebrava el creixement de la zona est de la ciutat a finals de la dècada dels 103


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

noranta. Al mateix inici de l’avinguda fou instal·lada l’any 2001 també una estàtua que recorda la seua figura obra de l’artista Jaume Espí. L’any 2014 un grup de fallers adoptaren la iniciativa de crear una nova comissió fallera, una nova societat que vingué a augmentar les comissions en exercici i que plantaria la seua primera falla l’any 2015. L’elecció d’una ubicació per al seu monument propera al vial dedicat a la memòria del Cardenal Tarancón, així com la gran importància del personatge per a la ciutat, va fer que la comissió adoptés el seu nom. Naixia la falla Cardenal Tarancón.


Falla La Mercè 2003


Falla La Mercè 2009


De «l’agüeleta» a la paleta. Història de l’escut de La Mercè. Per: Vicent Blasco Miró

Saber el «perquè» de certes coses relacionades amb el món de la falla resulta de vegades molt complicat. La llavor d’investigació realitzada fins al moment en tots els aspectes de la festa és vertaderament gran i moltes han segut i son les persones que no han parat de aprofundir en tot allò relacionat amb les falles per intentar anar bastint la història i posar llum en les ombres que encara queden. Malgrat la gran feina portada a terme, sempre hi ha qüestions a les quals encara no s’ha pogut arribar. Personalment, i cenyint-nos a la Falla de La Mercè, seria com trobar el gran tresor de l’illa pirata, que arribarem a vore les fotos de les falles plantades per la nostra comissió al 1936, 1941, 1942 i 1953. Unes instantànies que a hores d’ara desconeixem si existeixen o no, però de les que no perdem l’esperança de poder trobar algun dia. El que si hem perdut per a sempre son els testimonis de primera mà de les persones que varen viure els inicis de la nostra festa fa just 90 anys i també els de la majoria de la generació posterior que la varen continuar. Es just en aquests testimonis on segurament

haguérem trobat la resposta al tema que ens ocupa en este article i que no és altre que saber un poc la història de l’emblema de la nostra falla al llarg d’aquestos 90 anys. Després de rebuscar en un bon nombre de llibrets i preguntar ací i allà, hem pogut fer un recorregut, esperem que fidel, de l’escut que ha representat a la Mercè des de la seua fundació. Per posar-nos en antecedents caldrà fer menció d’un parell de històries que fan referència als escuts d’algunes falles de Borriana com son el del Barri València o el del Barri d’Onda. En el primer dels cassos trobem representat un «garbó» de llenya en referència al sobrenom amb el que es coneix a la comissió. El nom de «El garbó» segons la versió més acceptada prové del fet que la gent en assabentar-se de la intenció de plantar una falla al barri València, barri humil i treballador, comentava irònicament que allí, com a molt, plantarien un «garbó de llenya». Els fallers lluny de sentir-se molests per aquesta afirmació varen adoptar aquest sobrenom amb orgull fins al fet de representar el garbó en l’escut de la falla. L’emblema de la falla del Barri d’Onda és una bruixa 107


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

i el significat de l’aparició de tant especial personatge no és altre que, al tractar-se d’un barri de l’extraradi, la gent comentava que per allí vivien les bruixes, circumstància que varen aprofitar els fallers per crear l’emblema de la falla. Amb aquestos exemples de dos de les falles més antigues de Borriana, podem fer-nos a la idea que la irrupció de qualsevol element en l’escut de la falla pot deure´s a la circumstància més inusitada, i que en aquests cassos ens ha pogut arribar gràcies als testimonis de persones que varen viure eixa època. Tenint en compte tot açò i sabent que en la primera etapa de les falles de Borriana que comprèn entre els anys 1928 i 1936 no hi ha cap referència a escuts de les falles, ens podem aventurar que com a molt prompte, els emblemes dels col·lectius començarien a aparèixer a mitjans o finals dels anys 40 del segle passat, que és quan es consolida definitivament la festa a la ciutat. De ser així, trobem que al 1947 la falla de la Mercè planta un fantàstic monument que aconsegueix el primer premi, el qual en el seu cos central està format per una gran mà que sosté una paleta de pintor de la que sobreïx el campanar i la cúpula de la capella de la comunió de l’església de El Salvador. Aquest cadafal obra dels artistes Magraner, Conejero i de Astorza causa una gran sensació per la seua acurada elaboració i l’atreviment amb que es realitza. Com és ben sabut per tots, els emblemes de les falles es traslladen a distintius que son lluïts posteriorment per les

falleres a la banda o pels fallers a la solapa de la jaqueta i, per què no dir-ho, es converteixen moltes vegades en objectes de col·lecció. És doncs en un d’aquestos distintius on trobem reflectida per primera vegada la paleta de pintor com emblema de la falla. Tot i que no hem pogut datar-lo exactament en el temps, si que ens hem aventurat a considerar que podria tractar-se d’un distintiu de finals dels anys 40 del segle passat. Eixe fet ens dona a pensar que aquest podria ser un dels primers (si no el primer) de la nostra comissió. Un altra circumstància que ens fa pensar que aquest distintiu pogués ser el primer amb que compta la falla ens l’atorga el disseny del mateix on apareix una paleta de pintor de la que sobreïx el campanar i la cúpula de la capella de la comunió, el coronament exacte de la falla de 1947. No obstant això, no haurà de passar molt de temps per que trobem el que és el primer emblema oficial de la comissió, amplament reconegut per tots. La falla del barri de La Mercè és «la veterana», un apel·latiu que comencem a trobar reflectit per a referirse al nostre col·lectiu a mitjans dels anys 50 del segle passat, un fet que no deixa passar la comissió que aviat simbolitza aquesta «veterania» amb un distintiu on trobem una dona major amb mocador al cap i bastó, la tradicional «agüeleta», que envoltada en flames i amb el lema: Falla Barri La MercèBorriana La Veterana, es va convertir en la protagonista de l’emblema de la falla.


1. Pirmer distintiu de La Mercè finals anys 40 2. Distintiu amb el Campanar i les torres de Paris i Londres 1960 3. Distintiu amb el primer emblema oficial de la falla anys 50 4. Distintiu anys 50 5. Distintiu de mitjants dels anys 60 6. Distintiu anys 50-60

1

2

3

4

5

6 109


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Aquest emblema era confeccionat fins i tot en forma de bandereta per adornar balcons i carrers quan arribava el temps de la falla. La comissió era l’encarregada de confeccionar unes banderetes de paper que es pegaven a un pal de canya amb una cola confeccionada amb farina i aigua. Tot i ser «l’agüeleta» l’emblema oficial de la falla, al 1960 la comissió enllesteix un distintiu que mereix ser també referit per tractar-se de la primera vegada que apareix al món de les falles el que és l’actual emblema de la falla Club Ortega, és així com trobem a La Mercè una «agulleta» amb el campanar de Borriana al mig escoltat per la torre Big Ben de Londres i la Torre Eiffel de Paris, tot amb el lema: Falla veterana del barri La Mercè. També uns anys després La Mercè representa en un distintiu la figura d’un faller vestit de torrentí, que sobre unes flames sosté un cartell amb la llegenda: Comisión Falla La Merced. Com hem vist abans la paleta de pintor apareix reflectida per primera vegada en un distintiu de la falla a finals dels anys 40 de segle passat però no serà fins l’any 1976 que es convertirà en l’emblema oficial de la La Mercè. Eixe any la comissió es reconstitueix després de dos exercicis d’absència i ho fa amb força. L’insigne faller, Joaquin Ortells n’és un dels que entra a formar part del col·lectiu i una de les primeres accions que porta a terme és la confecció del nou escut de la falla, que plasma en un majestuós

estendard on veiem representada la paleta de pintor com a protagonista i amb la senyera de Borriana com a fons. En aquestos 42 anys de vigència de l’actual emblema, el seu disseny ha sofert algun lleuger canvi, sobretot en els colors empleats a l’hora de convertirlo en distintiu o ser imprès en llibrets, però mantenint sempre els elements que Joaquín Ortells va incloure originalment: Una paleta de pintor amb les tres corones sobre fons blau simbolitzant l’escut de Borriana, envoltantla uns ramells de taronges, la senyera de la ciutat i uns coets creuant-la, tot rematat pel foc que sobreïx per la part superior. Una menció a banda en tot este temps caldria fer-la respecte als distintius que la comissió ha enllestit per representar la paleta. A principis dels anys 80 del segle passat era la pròpia comissió la que amb tela de feltre confeccionava paletes per lluir a la solapa o a la banda. Posteriorment i a partir de l’any 2005 fins el 2016, l’orfebre Pablo Ninot s’encarrega cada any de redissenyar la paleta en una col·lecció de distintius força originals i on al 2008, amb motiu del 80 aniversari de la falla, torna a aparèixer la mítica «agüeleta», primer emblema de La Veterana.


7. Distintiu de la paleta dels anys 80 8. Distintiu 1992 9. Distintiu confeccionat en argent amb motiu del 75ĂŠ Aniversari 2003 10. Distintiu de la col.lecciĂł 2005-2016 11. Distintiu amb motiu del 80 aniversari 2008

7

8

9

10

11

111


Experimentem amb l â&#x20AC;&#x2122;art


XARRADA ENTRE AMICS

Manolo Martí Fandos, fill del fundador de La Veterana: “És d’admirar la força que han pres les falles a Borriana” Neus Rufino Isach Ell és la viva imatge de la Borriana emergent dels anys vint, el despertar de la Barcelona de la postguerra, el cercle creatiu del barri Saint-Germain-des-Prés de Paris i un vertader càntic a la llibertat entre el mar obert d’Eivissa. Manolo Martí Fandos, fill del fundador i del primer president de la Veterana, ens obri les portes de la seua casa i dels seus records amb motiu del 90ª aniversari de la falla la Mercè. Una celebració que també es compartida, ja que Martí compleix al març nou dècades. Nascut el dia de Sant Josep, aquest pintor de professió pot enorgullir-se d’haver format part dels orígens de l’activitat fallera al municipi, sent el primer faller d’honor de la història. Accident, per a alguns, casualitat per a altres; lo cert és que el inici de les falles a Borriana té noms i cognoms. Un d’ells, el del pare de Martí, comerciant i força entusiasta. “Els amics del meu pare es reunien al final del dia prop del mercat per a parlar i veure’s. Aleshores, hi havia a la Mercè un sagristà que li deien Carlos Romero Vernia (de malnom “El liante”) que

era un dels comensals de la tertúlia. Doncs, Carlos, va proposar, 8 dies abans de Sant Josep, de fer una falla i la idea va agradar a tots els presents”, narra el creatiu. La fita, com és d’imaginar, va prosperar i es va convertir en més que una suggeridora proposta. Es van posar a la feina i en huit dies van treballar per fer la primera falla. Va ser un “gran succés” i ple “èxit” per l’acolliment que va tenir a Borriana, encara que Martí apunta que el monument artístic fou senzill. D’una altra banda, també va ocórrer un altre fet significatiu que el fill del primer president de la Mercè recalca: “La meua mare estava embarassada de mi i, al nàixer, em van batejar el mateix dia en la Mercè”. Anècdota que Martí introdueix com l’origen del seu contacte amb les falles. De 1928 fins al començament de la Guerra Civil, la Veterana plantà falla interrompudament i amb Manolo Martí Felis com a president. Com exposa el seu fill, el monument era una creació feta pel poble i per al poble al igual que la seva crítica. 115


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Recorda, per exemple, al mític llaurador i empresari de la primera falla o com es plasmaren les disputes per la ubicació del mercat en la tercera falla del barri. Aquest últim, amb prou polèmica entre els veïns.

temps i que centra part de la seva activitat al món faller. No obstant, hi ha costums que no canvien i que, com diu l’himne de la Veterana respecte a la falla, “ella sempre està plantà en el barri la Mercè”.

La creativitat abastava tant a grans com En aquesta xicoteta conversa entre amics a menuts, ja que Martí destaca que els no falta cap detall en l’ambient. Les notes xiquets del barri també es sumaren a fer una musicals es mesclen amb una càlida llar i amb “falleta”, de la qual col·laborà esporàdica parets plenes d’obres del pintor. Fotografies i artísticament a la seua infantesa. No del passat, retrats d’éssers estimats i un obstant, la duresa de la guerra i les seves relat que captiva a qualsevol enamorat de conseqüències canviaren el rumb de la l’art i, en definitiva, de la cultura. I així, es família Martí Fandos. El món faller va quedar com prossegueix el viatge a un passat ja apartat i es convertí, per al fill del fundador, no tan llunyà. El faller predestinat des del en tan sols un record dels seus onze anys a bressol ha heretat la capacitat artística del Borriana. seu pare i és, a l’actualitat, un consagrat artista. Als seus 90 “UNA MALETA PLENA Barcelona fou el pròxim DE RETALLS, UNA PALETA DE anys, Fandos –com se’l coneix destí i el fil conductor amb a l’entorn creatiu- compta amb COLORS.” el seu lloc de naixement un extens currículum entre els quedà reduït. “Mon pare va veure com els que destaca la seua formació en Belles Arts seus somnis quedaren destruïts per la guerra a Barcelona, diverses exposicions a Paris, i, per això, ell no va voler tornar a Borriana. il·lustracions en contes infantils o gravats A més a més, la ciutat estava creixent d’una i pintures al natural a la seva estància a altra forma”, comenta. Una sensació que, al Eivissa. A més a més, a aquesta trajectòria parèixer de Martí, sols va disminuir amb la cal sumar-li els seus estudis de Comerç i de celebració del 50ª aniversari de la Veterana. Docència que donen com a resultat una vida “El van fer vindre a ell i a ma mare, li van dedicada a l’art i vint a l’ensenyament. fer un gran homenatge tant la falla com Com el començament de la falla Barri la l’Ajuntament i ell va reviure”, valora Martí. Mercè, accident o casualitat, Manolo Martí Per al seu progenitor és “d’admirar” la força Fandos viu des de fa prop de dos anys a que han pres les falles a Borriana. Una Borriana. Punt d’encontre amb els seus Borriana que ha canviat amb el pas del orígens que, en definitiva i sense equivocarnos, podem afirmar que també són els nostres.


Experimentem amb l ’art Per: Neus Rufino Isach i Vicent Blasco Miró Una paleta de pintor no deixa de ser un acte de pretensió. Desig i creació units per transformar la realitat, donar-li forma i remoure entre el públic qualsevol tipus de sensació. I, entre sensacions i desitjos, ens movem a la Mercè per conèixer el nostre origen que naix il·lustrat per l’emblema més distintiu dels artistes. Després de conèixer un poc la història de l’escut de la nostra falla, hem volgut experimentar entorn la seua figura. 28 creadors s’han sumat a un vertader projecte artístic que uneix a pintors, fotògrafs, dissenyadors, artistes fallers, il·lustradors i grafistes amb l’objectiu d’experimentar, de crear, de deixar fluir la imaginació amb una paleta com a llenç. Si les falles són una expressió d’art, per què no reunir en varies manifestacions al talent des de diversos àmbits? Dit i fet. La segona pregunta va ser: com plasmar després tot açò al llibret? La resposta també va sorgir aviat: doncs, baix la mirada fotogràfica d’Alberto Navarro. Qui millor que ell per reflectir amb imatges tot el projecte! Alberto, en les seues fotos, a més de les obres, ha volgut destacar les mans dels artistes com a element executor de les mateixes, aconseguint una col·lecció força atractiva on comparteixen protagonisme artista i obra. Els mesos d’exercici creatiu culminaran amb una exposició de caràcter benèfic a favor de l’Associació Síndrome de Rett de Castelló. Aquesta associació és una plataforma creada al 2013 per familiars de xiquetes amb una malaltia rara d’origen genètic, coneguda com el síndrome de Rett que afecta majoritàriament al cromosoma X i, per tant, al desenvolupament neuronal.

119


Manolo Martí Fandos Conegut com “Fandos” al món artístic, Manolo Martí compta amb una carrera de més de 50 anys com a pintor. Llicenciat per Belles Arts a Barcelona, aquest borrianenc de naixement ha propagat les seues obres pel Mediterrani amb estàncies a Paris o a Eivissa. Ha realitzat il·lustracions per a contes infantils, s’ha format amb tècniques com el grafisme i la pintura al natural. No obstant, per a la seva col·laboració amb la Veterana ha escollit tinta xina, pinzell sobre acrílic i paper per a fer un homenatge a la primera falla de la Mercè i de Borriana.

“La primera falla era un llaurador amb un cabàs ple de taronges i, a un altre, ple de diners perquè en aquella època, que començava el comerç a Borriana, els llauradors feien fortuna. D’una altra banda, un pretensiós senyoret que va voler iniciarse, al principi, és moria de gana perquè no venia res (d’aquí les teranyines)”, narra i continua, “avui en dia, que tot ha canviat, pots exportar les taronges fins a Nova York”. 121


Vicente Manzano Mollar Captivat pel món de les falles i veterà de cor, Vicente Manzano Mollar és dissenyador de productes de professió. Ha cursat batxillerat tecnològic a l’IES Llombai de Borriana, Estudi Superior de Disseny en la especialització de Disseny de Producte i, per últim, un curs en Impressió Digital Ceràmica en la especialitat Inkjet. Actualment, treballa en la Oficina Tècnica de Producció en la empresa GAMADECOR que pertany al grup Porcelanosa.

Per a la seva interpretació artística empra la tècnica del modelatge en fil d’aram i una transferència d’imatges en fusta “per tal de representar totes aquelles coses que fan que una falla siga tant especial”. Per a aconseguir-ho, ha trossejat la paleta simbolitzant així que, per a ell, és impossible quedar-se amb un sol concepte del que signifiquen les falles. “He decidit modelar un arbre en fil d’aram per tal de suportar les peces de la paleta i fer que, des d’un punt de vista en concret, es visualitze la paleta sencera. El arbre en esta obra simbolitza que la unió de totes les arrels i rames són les que composen una falla”, explica.

123


Quino Puig Safont

Guionista i crític faller, col·laborador habitual de publicacions de temàtica fallera i membre de l’equip de redacció de la revista Cendra. Gran amant de la música i la pintura, expressió artística esta última que practica des de fa anys i motiu pel qual ens vàrem animar a oferir-li que participara en el projecte. Quino ens diu que el seu racó de pintar és el seu món particular, el lloc on es relaxa i gaudeix de les sensacions que li ofereixen els pinzells, llenços i pintures.

L’obra que ha enllestit per a aquest projecte representa al monument faller de La Mercè de l’any 1991 des d’un perspectiva en la que també pren força l’edifici de set altures que fa cantó amb el carrer Beato Ripollés. La tècnica emprada ha segut la de la pintura acrílica aplicada amb pinzell directament sobre la fusta. 125


Juan Poré Castellar

Des dels seus estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló i amb el professor Tomàs Sendra al Centre de Cultura La Mercé passant per l’afamada acadèmia de dibuix, pintura i gravat “ARTBI” (dels artistes Arturo Doñate i Pepe Biot) de Vila-real, el seu recorregut no ha minvat. La versatilitat de Juan Poré Castellar, més conegut artísticament com “Poré”, l’ha conduit a comptar amb una extensa carrera amb una vintena d’exposicions individuals i nombroses col·lectives. Al polifacètic autor borrianenc, se’l pot admirar també en altres facetes com a il·lustrador, dissenyador, restaurador, jurat en certàmens artístics o per ser membre fundador, junt a Pepe Ferrer i Alberto Ramos Lizana, del Col·lectiu Artístic “ELIXIR CREATIVO”; a més a més de les més conegudes com pintor i escultor. No és el primer cop que Poré col·labora amb la Mercè, ja que del 2004 al 2007 dissenyà una cinquantena de litografies expressament per a la nostra falla. Al 90ª aniversari no podia faltar i amb un “a la Veterana no puc dir-li que no”, aquest creatiu tot-terreny participa amb una obra que du la seva senya d’identitat. Amb el protagonisme del color i el material, l’artista ha emprat vorandeles de metall sobre resina per tal de formar la imatge d’una fallera que, envoltada per taronges, recrea el sentiment per les festes. 127


Jose Luís Pascual Nebot “Pepi”

Des de ben jove, “Pepi” comença a treballar en el món de la falla, primer als tallers de Salvador Pascual i de Santiago Soro i posterioment des del 1981 per compte propi. En la seua dilatada trajectòria artística, Jose Luis Pascual ha plantat cinc monuments en la secció especial de les falles de València on aconsegueix que un ninot enllestit per ell siga indultat per al museu faller, al igual que un altra figura, plantada en la falla de L’Antiga de Campanar, s’indulte també i es conserve al Museu Dalí de Figueres. A més de les falles, “Pepi” compta amb una carrera reconeguda com escultor, havent exposat un gran nombre d’obres en les més variades sales d’arreu el país.

Per a la proposta de la nostra falla, Jose Luis Pascual, ha utilitzat la paleta com a suport per treballar sobre ella el que denomina una “explosió” de festa que simbolitza tot allò que comporta la falla. El roig, color del foc i la passió, impregna tota l’obra. La tècnica utilitzada ha segut la d’adhesió de fusta sobre el suport i esmalt sintètic aplicat amb pistola. 129


Lorenzo Fandos Ayoro “Loren”

Loren s’inicià en el món de la falla a mitjans dels anys 80 del segle passat. Amb una carrera professional amplament prolífica, el nostre artista faller des de fa set anys, és un artesà que ha plantat innumerables monuments en quasi totes les ciutats falleres i també en les Fogueres de Sant Joan d’Alacant. El seu palmarès de premis inclou fins a tres ninots indultats per a la nostra falla 2013, 2016 i 2017. El seu taller ha segut l’escola professional per als seus fills, Sergio i Pablo que, seguint les passes del seu progenitor, son també artistes fallers.

L’obra que ens presenta Loren Fandos te com a centre la seua pròpia mà que ocupa el centre de la paleta i sobre els dits trobem els color primaris. Deixant el que és el contorn de la ma amb la fusta viva, Loren ha volgut simbolitzar la importància d’aquest element en la construcció de les falles i amb els colors ressaltar la vivacitat de la festa. La tècnica utilitzada ha segut la de l’aplicació de pintura plàstica amb aerògraf i pinzell.

131


Paco Martínez Heredia

Paco és es nostre artista infantil des de l’any 2012. El seu contacte amb el món de les arts li ve des de ben menut, ja que vivia just enfront de dos obradors fallers en els quals va aprendre a estimar les falles i la professió d’artesà faller. Després de diferents treballs, algun d’ells també relacionat amb l’art, recala al 2010 al taller de Loren Fandos on s’especialitza en la pintura, decoració i modelatge. Al 2012 planta la seua primera falla infantil, modalitat en la que desenvolupa tota la seua carrera fins l’actualitat. Al 2015 obté un primer premi amb la Foguera Infantil de la Plaça Gabriel Miró d’Alacant i el passat 2017 el ninot indultat infantil de les falles de Borriana.

Mercedari de cor, Paco ha enllestit una obra que representa tot el procés necessari per a la confecció d’un ninot de falla. Utilitzant la paleta com a model, ha aplicat sobre ella el cartró, la escaiola, ha escatat una part i ha pintat i decorat la resta.

133


Sergio Fandos Nájera

Aquest jove artesà faller, atresora en la seua curta carrera professional nombrosos èxits aconseguits amb les seues falles. Amb un estil fresc, directe i una paleta de colors suaus, Sergio ha aconseguit en poc de temps un estil propi amplament reconegut. Tot i que la majoria de les seues falles son infantils, també ha fet exitoses incursions en l’apartat adult on fins i tot ha guanyat el primer premi en la secció de bronze (1aB) de les falles de València al 2014 amb la comissió de Ceramista Ros-José Maria Mortes. A la nostra ciutat compta amb diversos primers premis de falles infantil així com amb un ninot indultat infantil.

L’obra que ha enllestit Sergio per a aquest projecte, presenta a la paleta seccionada en diferents figures geomètriques, totes elles bordejades en color blanc i amb l’interior en diferents tonalitats de grisos i negre. D’entre elles en destaquen tres en color rosa. La tècnica utilitzada ha segut l’aplicació de pintura plàstica amb pistola i pinzell. L’artista ha volgut simbolitzar en la paleta, mitjançant l’abstracció, tot el cúmul de sentiments que representa per a ell la festa de la falla.

135


Héctor Borja Sánchez

Faller de La Mercè des de la seua infantesa, les seues habilitats artístiques han segut àmpliament manifestades en la nostra falla. En els últims vint-i-cinc anys la seua signatura ha ocupat dissenys per a carrosses, creus, il·lustracions, portades de llibret i nombroses làmines per a fallers d’honor. No obstant, la seva llavor artística comença molt abans amb la seva formació a l’escola de pintura de l’obra social de la Caixa Rural i amb el mestre Tomás Sendra a l’escola d’art del Centre d’estudis municipal “Rafael Martí de Viciana”. Més tard, Borja es llicència en Arquitectura per la Universitat Politècnica de València i s’especialitza com a tècnic superior en gràfica publicitària per l’Escola Superior d’Arts i Oficis de Castelló.

Amb stencil sobre fusta com a tècnica creativa, ha transformat la paleta en una secció d’arbre per tal de representar el que signifiquen per a ell les falles. “De la mateixa manera que les falles creen un cicle al llarg temps que acaba i torna a començar, els anells de l’arbre ens marquen el temps i relacionen les falles amb la tradició que ens connecta amb la terra i les arrels”, explica l’arquitecte. El resultat, com no podia ser altre, és una imatge abstracta i expressiva de formes hipnòtiques que atrau la vista.

137


Pablo Fandos Nájera

Aquest jove artesà faller naix artísticament baix la influència del taller de son pare, Loren Fandos. És allí on comença a descobrir la seua faceta creativa i a experimentar amb els materials i tècniques per a la construcció de falles. La seua carrera es centra únicament en monuments infantils on intenta plasmar un estil propi caracteritzat per la vivacitat dels colors, un disseny atractiu per al món dels més menuts i un disseny de les figures on predominen éssers de ficció.

L’obra que ha enllestit per aquest projecte és una mostra del seu estil, amb colors suaus i predomini de la llum, Pablo ha pintat amb pintura plàstica aplicada amb pinzell i pistola, una paleta on destaca com a punt central l’obertura de la mateixa per agafarla, volent així simbolitzar el fet de que les mans, i en definitiva l’artista, son realment les creadores de l’obra.

139


Tomás Sendra Mut

Tomás Sendra naix a Pego (Alacant) al 1944. Al 1961 ingressa a l’escola d’Arts i Oficis de València on obté el premi extraordinari en Dibuix Artístic i el de Motlurat i Buidat posteriorment es llicencia en Belles Arts per la Universitat San Carlos de València. La seua carrera professional ha estat vinculada sempre a la docència com a professor de dibuix a El Ferrol, Melilla, Vilanova i la Geltrú i finalment des del 1976 fins la seua jubilació, a l’Institut Jaume I de Borriana i a l’acadèmia d’art del Centre Municipal d’Estudis “Rafel Martí de Viciana”. En la vessant artística ha conreat multitud de tècniques, des de l’aquarel·la, passant per l’oli, el dibuix o el gravat. Nombrosos artistes borrianencs han segut alumnes seus, d’entre ells alguns com Juan Poré o Héctor Borja, també participen en aquest projecte.

Precisament la tècnica de la pintura l’oli és la que ha escollit Tomás per a la confecció de la seua paleta on veiem representada una estampa típicament borrianenca amb la desembocadura del riu Anna i les Terrasses com a eix principal, tot envoltat amb la senyera de la ciutat i fent al.lusió al 90 aniversari de la falla.

141


Rosa Blasco Furió

Nascuda a la localitat valenciana d’Alcàsser, creix artísticament a la ciutat de València on cursa estudis de ceràmica i posteriorment de Belles Arts. En conèixer a Juan Manuel Castelblanque “Cate” fixa la seua residència a Borriana on forma també amb ell parella artística. Rosa i Cate destaquen en el món de les falles infantils plantant diverses d’elles en la secció especial de València. Junt a Cate és l’encarregada entre els anys 2000 i 2007 de plantar 7 falles grans i 8 infantils per a La Mercè. Durant 8 anys ha segut secretària del Gremi Provincial d’Artistes i Artesans Fallers i actualment es dedica a la docència com a mestra del Modul Superior d’artista faller i constructor d’escenografies al Institut Jaume I de Borriana.

El collage amb paper i cartolina ha segut la tècnica emprada per Rosa per enllestir una paleta on la figura d’una fallera, com a gran protagonista de la festa, ocupa el centre de l’obra. 143


Juan Manuel Castelblanque “Cate”

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, la seua vertadera passió és el món de la falla, professió a la que es dedica des de finals dels anys 80 del segle passat. A mitjans dels anys 90 forma parella artística amb la seua dona, Rosa Blasco. Junt a Rosa és l’encarregat entre els anys 2000 i 2007 de plantar 7 falles grans i 8 infantils per a La Mercè. Actualment és professor del Mòdul Superior d’Artista Faller i Constructor d’Escenografies al Institut Jaume I de Borriana.

Cate ha volgut amb la seua obra reinterpretar l’escut de la nostra falla i per a això ha utilitzat fusta de taronger per recobrir totalment la paleta on també ha inclòs, amb diversos materials, les taronges, les corones, els coets i el foc que estan representats a l’emblema de La Veterana. 145


María Amelia Gual Piquer

És fàcil veure-la pels passadissos del Centre Municipal d’Arts “Rafel Martí de Viciana” de Borriana amb el pinzell en la mà i la creativitat sobre la bata. Professora de Dibuix i Pintura des de fa més de vint anys a aquesta escola i directora del taller d’Arts plàstiques de la mateixa entre 2007 i 2012, Gual és més que tot això. Generacions de pintors han passat pel seu taller. Llicenciada en Belles Arts amb l’especialitat de Dibuix per la Universitat Politècnica de València, aquesta borrianera ha format part de diversos treballs en conservació i restauració locals i provincials; a més a més d’excavacions arqueològiques. Molt arrelada al seu poble, ha realitzat una desena d’exposicions col·lectives.

La seva contribució a la Veterana es basa principalment de la tècnica a l’oli, aplicada amb espàtula i pinzell. Sobre aquesta comenta que és una “visió poc vista i res convencional” de la part de darrere del convent de la Mercè. En l’obra s’observen els seus murs i la seva torre del campanar. “Des d’allí es pot divisar, a la llunyania, el campanar de Borriana”, afegeix.

147


Alberto Navarro Cantavella

Sempre amb un projecte entre mans i la càmera com aliada. Innovador, crític i amb una alta sensibilitat visual. Així és Alberto Navarro Cantavella, un fotògraf borrianenc amateur que treballa, generalment, les seues imatges amb tonalitats blanc i negre. Un segell que el distingeix, reforça el seu caràcter fotogràfic. La seva activitat laboral està contínuament en contacte amb el món audiovisual, llavor que alterna amb la seva passió per la cultura i el medi ambient. Autor de diverses exposicions individuals a la nostra província, també combina una frenètica presència en mostres col·lectives arreu de tot el territori nacional, les més recents al Museu Etnològic d’Ador, la Sala “Martín Chirino” a San Sebastián de los Reyes o “La Lonja de la Casa del Reloj” a Madrid. Premiat a innumerables concursos fotogràfics, tant locals com nacionals, Navarro ha obtés recentment la medalla de plata de la Photographic Society of America (PSA).

Des de fa tres anys, col·labora en l’elaboració i la il·lustració del llibret de la nostra falla, sent aquesta una participació especial, ja que també plasma i resumeix mitjançant la impressió de giclée sobre paper de fibres de kozo l’escència de les falles: el foc purificador del dia de la cremà que anuncia, de nou, el cicle faller. 149


Joan Ninot Vicent

Polifacètic artista borrianenc, ha segut a més corresponsal a la nostra ciutat de diversos periòdics d’àmbit provincial com ara Mediterráneo o Castellón Diario. Artesà faller de professió va ser l’encarregat de plantar la falla de La Mercè al 1978 coincidint amb el 50é aniversari de La Veterana. A finals dels anys 80 del segle passat, entra a formar part de l’equip de la companyia de teatre de carrer Xarxa Teatre on s’encarrega de la construcció de les escenografies per a les obres d’aquest grup de projecció internacional i on construeix al llarg de més de 25 anys fins a 268 falles per l’espectacle “Nit màgica” d’aquesta companyia i que són plantades per tot el món. Actualment, ja jubilat, exerceix de columnista al periòdic Mediterráneo.

L’obra que ha enllestit Joan Ninot, a qui tothom coneix per “Xufa”, és una visió personal de la senyera de Borriana, amb les quatre barres en la part superior i les tres corones en la inferior fonent-se entre el blau de la mediterrània i els verd dels nostres tarongerars. La tècnica emprada ha segut la de pintura a l’oli.

151


Juan José Dualde Molés

La trajectòria artística de Juan Dualde s’inicia als any 50 del segle passat com cartellista i pintor de decorats i escenografies, principalment als teatres Payà i Principal de Borriana. Posteriorment es dedicaria professionalment al món de les falles, feina que compaginava amb la construcció de maquetes per a diverses empreses. L’any 1981 va ser l’encarregat de plantar una falla a Brussel·les amb motiu d’un acte de germanor entre la ciutat de Borriana i la capital belga. Un dels elements destacats en la seua carrera artística és el paper de seda, el qual ha emprat per a la construcció de multitud de carrosses i de més de 25 tapissos per a l’ofrena a la Mare de Déu de la Misericòrdia, convertint-se en un autèntic mestre d’esta disciplina artística tant arrelada a la nostra ciutat.

La imatge de la primera falla de La Mercè ha servit d’idea per a Dualde, el qual ha retratat al seu voltant a tots els membres de la comissió iniciadora de les festes falleres a Borriana. L’artista, que ha empleat la pintura acrílica com a base, ha volgut deixar també part de la fusta vista per destacar la importància d’aquest element en el procés de construcció de la falla. 153


José Pascual Ibáñez “Pepet”

José Pascual Ibáñez “Pepet” va nàixer a Borriana el 2 de Febrer de 1936 i és el mestre faller per excel·lència. L’iniciador del camí dels artistes borrianencs a la ciutat de València i l’artesà que més vegades ha plantat en la secció especial de les falles del Cap i Casal, a més de l’únic artista de la nostra ciutat que ha plantat la falla de la Plaça de l’Ajuntament de València (1995 i 1996). La seua trajectòria professional inclou falles arreu del territori faller amb nombrosos primers premis a Borriana, Benicarló i fins i tot a la màxima categoria de les falles valencianes (1976 i 1979). Al 1997 va ser l’artista escollit per plantar una falla a Nimes (França) amb motiu d’un acte de germanor entre la ciutat francesa i la de Benicarló. Aquest mite de les falles, va ser l’encarregat de plantar la nostra falla tres anys, al 1963, 1964 i al 2003 amb motiu del 75é aniversari de La Mercè.

Precisament la seua primera falla per a la nostra demarcació ha segut el motiu escollit per “Pepet” per a la seua obra on veiem les famoses serps d’aquell any envoltades pel foc de la cremà. La pintura a l’oli ha segut la tècnica empleada pel mestre.

155


José Manuel Ribes López

José Manuel Ribes López va nàixer a València el dia del Carme de l’any 1972. Fill del també artesà faller Francisco Ribes Calvet va créixer a la ciutat fallera on son pare disposava d’un taller on s’enllestien falles i carrosses. Des de ben menut va saber que el seu destí era el món de la falla i ben jove ja pintava ninots, modelava amb fang i dissenyava esbossos per son pare. Va estudiar delineació i amb sols 18 anys va obtindre el carnet d’artista faller. Ha plantat falles en totes les categories infantils incloent la especial i en la secció adulta ha arribat a plantar en la secció 1A. En l’actualitat, es dedica al modelat de figures en poliestirè.

La seua passió pel dibuix és el que l’ha portat ha plasmar en la seua obra la figura d’un cap masculí, que en paraules del propi Ribes “ben bé pot simbolitzar el coronament d’una falla o també un esbós, les línies inicials d’un projecte encara per vindre, tot allò que està a la ment de l’artista i que després ha de fer realitat amb les seues mans”. El llapis de grafit aplicat directament sobre la fusta viva de la paleta ha segut la tècnica empleada.

157


Vicente Fito Grau

Vicente Fito va nàixer a València l’any 1940. De menut, la seua família es va traslladar a Burjassot on va cursar estudis de dibuix, encara que des de sempre ha segut autodidacta. Va començar pintant panderetes i ventalls per a una empresa de Manises. Després es va dedicar a pintar quadres paisatgístics i a finals dels anys 70 va començar en el món de la falla de la mà d’Agustín Villanueva i va entrar al taller de Miguel Esteban on comença a enllestir les seues primeres falles infantils. Als anys 90 s’independitza i comença a pintar en diversos tallers com els dels Germans Colomina, Sergi Edo, Lázaro Chuecos, Paco López Albert i Pepet. Al mateix temps plantava falles en diverses poblacions i en la ciutat de València. En l’actualitat, ja jubilat, es dedica a pintar quadres i gaudir dels seus tres nets.

Fito, com a bon pintor, ha utilitzat la paleta de llenç per a plasmar en ella una escena típicament valenciana amb una alqueria com a motiu principal. La tècnica emprada ha segut l’aplicació a pinzell de pintura acrílica. 159


José Carlos de la Torre “Artinwreck”

La fusta és més que una part del medi ambient o un material, pot convertir-se en un autèntic mitjà d’expressió artística. I de modelar, crear, dissenyar en sap molt bé l’artista borrianenc José Carlos de la Torre, més conegut com “Artinwreck”, qui utilitza fusta reciclada -de forma predominant- a les seves obres i instal·lacions personals. Entre els seus principals quefers: la fotografia, el disseny, la il·lustració o la direcció de creació. Disciplines que du a terme en els projectes col·lectius Estudi Isósteles o com a copropietari de la seva empresa Wreckatsea art society, des del 2014. De la Torre ha participat, entre altres, al reconegut museu d’art urbà MIAU de Fanzara i en el muntatge del festival de música i art contemporani EMAC de Borriana.

En la seva reinterpretació del nostre escut, ha volgut anar més enllà i s’endinsa en el que envolta als propis artistes. Parla d’una “massificació de les disciplines, de les contaminacions a través de les idees que anem agafant”. És a dir, de l’intrussisme dins del món de l’art. Sobre aquesta qüestió, De la Torre denúncia: “Estem saturats d’artistes, d’obres i de imatges. Volia fer veure en la paleta que tot està envaït per tot el que ens rodeja, sobre tot als artistes”. Per a plasmar la seva obra, titulada ‘Massa’, ha emprat fusta reciclada. 161


Luis Mora Zahonero

Nascut al Grau de València el 29 de Juliol de 1949, Luis Mora resideix a Borriana des de 1985 i forma part de l’amplia comunitat artística de la ciutat. Fill de l’escultor valencià Luis Mora Cirujeda, comença a adentrar-se en el món de l’art de la ma de son pare i posteriorment amb Fernando Rodríguez Beut. El seu estil està influenciat pels artistes Salvador Tuset, que va ser alumne de Sorolla, i de Vicente Beltrán, padrins artístics de son pare. A Borriana, Luis es forma a les classes de Vicente Traver Calzada durant cinc anys i a les de Tomás Sendra en l’acadèmia d’art del Centre d’Estudis Rafel Martí de Viciana. En la seua obra representa el seu entorn, paisatges urbans i també naturals de Borriana pels que ell es mou, cavallet en ma, per a plasmar-los del natural emulant als mestres del segle XIX.

En quant a la seua tècnica, apreciem el domini de les ceres per les que mostra especial predilecció. Podem vore mescles de colors, difuminats o aportacions matèriques sorgides del treball en esta pràctica i de la seua àmplia experiència. El treball que ha enllestit per a aquest projecte te l’absis de la Basílica del Salvador com a referent principal. 163


José Ferrer Usó

José Ferrer Usó (Borriana 1978) fotògraf i artista multidisciplinar. Vinculat en la seua infantesa i adolescència a la nostra comissió de la que ell i la seua familia varen formar part durant molts anys. S’inicia en el camp de la fotografia al 2005 quan cursa el cicle formatiu de laboratori d’imatge i posteriorment el curs de post-producció digital i el Master Internacional de Fotografia EFTI. Junt als també artistes Juan Poré i Alberto Ramos “Mc Alberto” va formar el col·lectiu artístic “Elixir Creativo”. Dins de la seua espacialitat en l’apartat de la fotografia. les seues obres han estat exposades en sales de renom com el Museo del Traje de Madrid, el MUVIM de València o el museu Würth de Logroño. L’ajuntament de Castelló li va concedir el passat any la Beca Hàbitat Artístic pel seu treball “Ilusiones encontradas”. Entre els premis i mencions que atresora trobem també un àccesit en la Bienal d’Art Jove de Sabadell al 2013, finalista del concurs fotogràfic iberoamericà Nexofoto o finalista del DOCfield Dummy Award 2014 a Barcelona. Tot i ser un especialista en fotografia, per a aquest projecte ha escollit treballar directament damunt de la paleta de la qual ha anat rascant per crear un arbre, orígen de la fusta i de gran simbolisme en la festa de les falles, Per crear les sombres que apareixen en l’obra la utilitzat el foc que ha anat cremat diferents parts de la paleta. 165


Rafael Ibáñez Sánchez

Artesà faller borrianenc. Vinculat al món de les falles des de fa més de vint anys, la seua empresa Estudio3D va ser pionera en la introducció del seccionat i moltlurat digital del suro blanc. La seua vessant d’artista faller és relativament pròxima en el temps i la seua carrera ascendent dintre de l’ofici ha segut meteòrica. Guanyador de sis primers premis consecutius de les falles de Borriana entre els anys 2012 i 2017, atresora també primers premis de la secció especial d’Alzira o Dènia i actualment planta en la Secció 1A de les falles de València.

Rafa Ibáñez ha volgut plasmar en la seua paleta la visió més humorística de la falla, una vessant trascendental del monument doncs és la que li atorga una particularitat única dins de l’ampli ventall artístic en el que es poden catalogar les falles. Utilitzant la tècnica del collage amb paper de diari primerament, l’artista posteriorment ha aplicat pintura plàstica sobre la que ha dibuixat amb retolador una caricatura seua envoltada per un gran cor amb la paraula “Falles” al seu interior. 167


David Segarra Ríos

David Segarra Ríos (Borriana 1979) és llicenciat en Filosofia per la Universitat de València i actualment es dedica a la docència a l’IES Francesc Ribalta de Castelló. Captivat pel món de l’art des de ben menut practica tant el gravat com la fotografia. Respecte al gravat va començar la seua formació a les classes que impartia el professor Tomás Sendra al Centre Municipal d’Estudis Rafel Martí de Viciana i a més va anar aprenent diverses tècniques de gravat amb gent com Eva Mengual, Sebi Subirós, Juan Lara o Laura Sánchez de Mora. Respecte a la mostra del seu treball, ha participat en diverses exposicions col·lectives.

Pel que fa l’obra que ha enllestit per aquest projecte, David ens comenta “no he utilitzat una tècnica com a tal, sinó que he convertit la paleta en una matriu xilogràfica, que després he entintat amb tinta calcogràfica. Així que no seria pròpiament xilografia. Pel que fa al tema escollit he utilitzat una imatge del rostre d’una fallera il·luminat de manera que podria evocar el reflex de la llum del foc el dia de la cremà.”

169


Marcos Segarra Ríos

Marcos Segarra Ríos (Borriana 1977) va estudiar Disseny Gràfic i Il·lustració a L’Escola Superior de Disseny i Arts Plàstiques de Castelló. Professionalment es dedica al disseny ceràmic. Marcos ens comenta que dibuixa des de que te memòria i que la figura és el que sol centrar la seua atenció. També que li agrada mesclar tècniques tant tradicionals, com tradicionals i digitals. Precisament esta última és la que va emprar en la recent exposició que va preparar al Centre Municipal de Cultura La Mercè “Brevíssima relació de la destrucció de les Índias publicada en 1552 pel religiós Fray Bartolomé de las Casas” Sobre aquest relat documental (relat de tipus oficial i testimonial), Marcos va oferir una particular visió al·legòrica dels fets narrats en l’obra, usant la caricatura, la distorsió anatòmica, i fent referència a l’imaginari artístic propi de l’època i les cultures en conflicte.

Per al projecte del nostre llibret, l’artista s’ha decantat per una tècnica mixta tradicional amb aquarel·la, tocs d’acrílic, sanguina i carbó directament sobre la paleta per recrear una escena típicament fallera on destaquen una parella de fallers i diversos elements referencials de la festa, com els coets, la música, les flors o els focs d’artifici.

171


Angie Vera

Les seves obres parlen per si soles, ens conviden a reflexionar i a posar en funcionament tots els sentits. No deixen indiferent a cap espectador i és que aquesta il·lustradora i pintora borrianera, nascuda al 1989, busca en cada manifestació aportar una lectura. La seva essència no ha canviat des dels seus inicis, no obstant, el seu estil ha anat transformant-se des de les seves pintures murals inicials mitjançant el grafit fins al realisme actual. Treballa sobre els comportaments de l’ésser humà, les relacions entre ells i la societat. Una de les seves manifestacions més conegudes a Borriana és el mural realitzat per la seva agrupació artística, Very Veritas, a la terrassa Payà amb motiu del certamen de música Maig Di Gras.

Per a la seva col·laboració amb la Veterana, titulada ‘Sambori’, ha emprat pintura acrílica per a parlar i recordar els jocs de barri dels xiquets. “El simple fet de qualsevol xiqueta o xiqueta puga estar jugant al carrer”, comenta l’autora.

173


Alberto Ramos Lizana “MC Alberto”

Llicenciat en Belles arts per la Facultat de Belles Arts de Sant Carlos en la Universitat Politècnica de València, a més de ser un artista multidisciplinari, és professor de dibuix i educació plàstica visual. Ha rebut fins a la data més de 50 premis en diferents expressions de l’art, des de video-creació, dibuix, pintura, escultura, fins a interpretació, fotografia, escriptura, i música, manifestació artística on és conegut amb l’àlies de “MC Alberto”. Ha organitzat, participat i impartit fórums, xarrades i seminaris sobre diferents formes d’art, principalment art urbà, contemporani i vanguardisme. Ha realitzat nombroses exposicions tant a nivell individual com en conjunt amb altres artistes. Ha publicat textos i il·lustracions en nombrosos llibres, i ha treballat durant 20 anys en diferents mitjans de comunicació de València i Castelló, com a locutor, realitzador i presentador de varis programes músic-culturals, en emissores de radio, cadenes de televisió, i plataformes digitals. També ha sigut redactor, cronista cultural i fotògraf en diverses revistes de tiratge en tot l’estat espanyol. Ha editat dos discos, el primer àlbum “El Ritmo de la Calle. Retorno Al Pasado” (Mésdemil, 2011) va ser triat “Millor Disc de l’Any de Música Urbana i Fusió”, i el seu segon àlbum doble “Vengan a ver” (Mésdemil, 2015), va ser guardonat amb el Premi “Millors Lletres Poètiques”.

Per aquest projecte artístic MC Albero ha enllestit l’obra titulada “Moments” realitzada amb tècnica mixta, i que versa sobre instantànies que marquen la nostra vida, ens agrade o no, directa i indirectament, conformant la identitat de l’ésser, i al seu torn, trencant les barreres de l’espai i el temps.

175


Marcos Segarra

Tomรกs Sendra

Rosa Blasco

Angie Vera


Joan Ninot

Manolo Martí

Juan Poré

Juan Dualde


Falla infantil La Mercè 1950

1ª Falleta Infantil Oficial de La Mercè. Fallera Major Infantil, Raquelín Font Fortea amb el guardó aconseguit.


Pregonet

Escolteu xiquetes i xiquets l’anunci de la festa fallera, eixa que el cor accelera i amb les traques i els coets es manifesta cridanera.

Lluireu els vostres vestits per les places i els carrers perquè sou xiquets fallers i sempre esteu ben amanits per gaudir tots els moments.

En arribar el mes de Març, preludi d’un temps de flors, com el millor dels tresors, la falla, ben matinera, naix amb tots els honors.

I quan el foc de la cremà il·lumine nostra placeta convertint en cendra la falleta un crit molt fort ressonarà en la nit més pura de la festa:

I els més menuts de la comissió amb petards ho celebreu i al veïnat ho anuncieu amb rialles i diversió que ressonen per tot arreu.

Escolteu amb atenció, som fallerets, som falleretes, som xiquets i som xiquetes que vivim amb il·lusió la més gran de les festes! 181


Salutació presidentes infantils Xiquets i xiquetes del barri de la Mercè: Comencem a somniar! Somniem que arriben les festes de les falles, que la música i els petards ompliran el barri d’alegria, somniem que la nostra falleta lluirà al mig de la placeta i serà l’orgull de tota la comissió. Somniem amb els passacarrers, les mascletades, la festa al parador i l’ofrena. Somniem que la festa fallera ens omplirà el cor de felicitat. És el moment de somniar i des de les pàgines del llibret volem fer una crida a tots per que us deixeu portar per la il·lusió i la màgia de les falles. Volem desitjar unes festes plenes d’emoció a la nostra Fallera major Infantil, Anne, a la seua cort d’honor i també a Noelia, la fallera major, i a les seues dames. Als xiquets i xiquetes de la falla que formen la comissió infantil els demanem que continuen passant-ho d’allò més be i als veïns més menuts del barri els animem a participar també de la falla, perquè així entre tots, farem que la tradició fallera siga cada vegada més gran i puguem celebrar 90 anys més. No ho dubteu, ha arribat el moment de somniar, el moment de la falla! Melani Porter Cabedo Rebecca Estefania Ivanovicci

183


Comissió infantil

Alós Palomero Anne, Alós Palomero Emma, Aparici Mundina Julia, Argandoña Sánchez Candela, Blasco Martí Joan, Blasco Romero Ana, Blasco Romero Martina, Capella Melchor Nicolás, Capella Melchor Simón, Cuartero Murgui Aleix, Escrivá Montoro Ángela, García Ariadna, García Hugo, Garcia Ruiz Alexia, Garrido Salinas Pablo, Gaya Miró Pau , Gaya Miró Lucía, Gil Molés Carmen, Imbernon Raduta Paula, Ivanovicci Kevin Andrés, IVANOVICCI REBECA ESTEFANIA, Jiménez Martínez Hugo, Jiménez Martínez Pablo, Llopis SánchezCambronero Martín, Marañón Meliá Balma, Martínez Moreno Alejandra, Martínez Moreno Núria, Mesado Albero Martina, Moreno Enrique-Tarancón Laura, Murillo de la Fuente Sofía, Nebot Lahuerta Marina, Nebot Lahuerta Xavi, Olivas Vidal Ana, Olivas Vidal Maria, Pallarés García Ivan, Palos Rueda Lucía, Palos Rueda Víctor, PORTER CABEDO MELANI, Porter Cabedo Sofía, Ramón Martínez Vera, Rodríguez Ibáñez Irene, Rodríguez Ibáñez Valeria, Romay Pitarch Lucía, Salinas Rubert Alejandra, Salinas Rubert Daniela, Sánchez-Cambronero López Ainhara, Sánchez-Cambronero López Marc, Sanchis Miralles Sofía, Sendra Muñoz Laura, Sendra Muñoz Pablo, Tena Rosell Carmen, Tena Rosell Lola, Vidre Lara Carla, Vidre Lara Sarah, Villanueva Soler Arnau, Zorío Lucha Irune.

185


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Salutació fallera major infantil Il.lusió, alegria , amistat, companyerisme, carinyo, rialles, felicitat... tot això i molt més és el que senc cada volta que me pregunten per les falles. Estimats amics, fallers, veïns de la Mercè, aquest món simplement és meravellós, un somni fet realitat. Des de l’any 2014 visc les falles oficialment, ja que des de que vaig nàixer ja heretava els trages de fallera de la meua germana. La traca, la música, l’ambient faller formen part de la meua infància i continuaran formant part de mi, perquè aquest món és genial. Sóc una xiqueta molt afortunada perquè sempre tinc al meu costat les millors amigues i falleres que qualsevol fallera major infantil voldria tindre, i no m’oblide del nostre falleret que a graciós i divertit no li guanya ningú, així és Joan que fa molt bona parella amb la seua fallereta María, que és la més presumida i juganera de tots.

També per primera vegada és fallera Carla, que ens dona tranquil·litat i ens plena d’alegria de tant dolceta com és. Què puc dir de Sofia la més xicoteta? Un altra fallereta que se fa gran en aquest món, pareix que li agrada prou, quan desfila ho fa com si haguera nascut amb tacons. En quant a Sofia , aquest també és el seu primer any amb nosaltres, i de seguida vam congeniar. Ens divertim molt juntes! Alejandra i Nuria, les dos germanetes amigues i companyes de l’escola, que decidides a complir el somni de ser falleres aquest any anem a gaudir juntes i vos promet que no ho oblidareu mai. Me queda parlar de Ainhara amb mi des de l ‘any 2015 al igual que Melani ,una de les meues presidentes i la meua millor amiga, juntes més d’una “trastaeta” hem fet, però sempre ens queden les rialles i records que ens mantindran unides a les tres.


Rebeca, aquest any passat ha sigut realment un any inoblidable, ens hem divertit juntes primer com a cort d´honor, després jo com a fallera de la teua cort d’honor i ara jo tinc l’honor de que sigues la meua presidenta. Anem a gaudir de tots els moment que el mon faller ens regala! Però a més de la nostra cort d’honor , tinc el gust de poder viure tots els moments amb dos falleres que a divertides i guapes no les guanya ningú, sempre pendents de nosaltres Jessica i Natalia. I per fi la meua fallera major, Noelia, còmplice de cada moment especial, delicada i dolça en mi des de el primer moment que ens vam conèixer i es que estic segura que aquest any juntes ens va a sorprendre de tant bé que anem a passar-ho. Moltes gràcies per la teua sensibilitat cap a mi perquè amb tu em sentiré segura i estimada en tot moment.

Voldria agrair als nostres presidents, la seua dedicació desinteressada cap a cada detall de la Veterana. Rosa , Susana i Raúl , tindre-vos al nostre costat ens fa sentir-nos molt recolzats. No pareu de treballar i pensar en totes aquelles experiències que puguen fer més gran esta falla i es que el més gran que tenim són les persones que la formen començant per vosaltres, i acabant per la comissió i el nostre barri. I com a pilar fonamental de la falla, voldria donar les gràcies a la nostra comissió.Gràcies per estar sempre junts com una pinya, el vostre treball i esforç no s’acaba mai per tal que la festa siga perfecta i puc assegurar-vos que així és , perquè com la Mercè no hi ha ninguna, la Veterana una falla creada amb il.lusió ja fa 90 anys, la mateixa il·lusió que sentim ara. Visca la Falla la Mercè i visca les falles!

187


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Entrevistem Anne Fallera major infantil de la Falla Barri La Mercè 2018

Els seus ulls entremaliats desprenen innocència i molta vitalitat. Parlen per si sols de com és Anne Alós Palomero, la fallera major infantil de la Falla La Mercè de l’exercici 2018. Una xiqueta de 10 anys afectuosa amb les persones del seu voltant que radia ‘vida’ en majúscules. De somriure contagiós i rialla nerviosa, el seu destí estava quasi escrit amb la Veterana. A la seva curta edat es pot enorgullir de compaginar el seu deliri per la pinta amb la gimnàstica rítmica, l’atletisme i la música. Aficions que practica des de ben menuda i a les quals dedica el seu temps lliure. Actualment, cursa 5é de primària en Penyeta Roja. Si revisem el seu currículum faller, veiem una tendència notable: no hi ha hagut cap interrupció des de la seua incorporació al nostre barri. A l’exercici 2014 fou cort d’honor d’Ainara Caballero i al 2015 compartí l’any amb Gisela Fuentes. Sense cap tipus de descans, però marcat per la il·lusió de ser part del somni de la seua germana Emma Alós, al 2016 fou membre de la cort d’honor infantil. I, per últim, el passat cicle faller acompanyà a Rebeca Ivanovicci.


189


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

-Podem afirmar que formes part de la Veterana quasi mitja vida. Quan va despertar en tu el sentiment faller ? Per què? Quan la meua germana Emma em va entusiasmar, perquè ella era tant feliç al vestir-se de fallera...que vaig voler imitar-la.

-La cantera infantil la integren set xiquetes i un xiquet, quina relació teniu? Tenim una relació d’amistat molt divertida perquè a la nostra falla és el que més sabem fer xicotets i grans.

-Com descriuries els quatre anys com a cort d’honor de la falla? Han sigut uns anys meravellosos plens de sorpreses i molt divertits.

-Dels moments viscuts, fins ara, quin escolliries? La Proclamació, ja que va ser el primer acte oficial i on em van proclamar fallera major infantil.

-Aquest any és especial, no és un exercici qualsevol. Què suposa ser la màxima representant en el 90ª aniversari de la Mercè? Formar part de la falla la Mercè ja és tot un honor, així que, amb un any tant especial, sent que sóc una xiqueta molt afortunada.

-Va ser una sorpresa que el dia de l’exaltació et nomenara fallera major infantil de la Veterana la teva germana? Sí, una sorpresa molt gran i molt bonica. La meua germana per a mi és un exemple a seguir en tot.

- Has complit el teu somni? Sí, i és encara més bonic del que imaginava!

-T’ha donat algun tipus de consell per a afrontar el càrrec? Que m’ho passe molt bé, que passa molt ràpid i que gaudisca amb la meua cort i amics.

-Al 2018 també ressalta un altre nom, el de Noelia Boluda. Què significa per a tu compartir el regnat amb ella? La vull molt. Ella ha estat sempre pendent de mi des del primer any i sé que em vol moltíssim. -Com és comptar amb el suport de dues presidentes com són Melani Porter i Rebeca Ivanovicci? És tot un honor. Amigues i falleres de cap a peus, no puc demanar més!

-Què esperes d’aquest any? Passar-ho molt bé i aprofitar al màxim cada acte, festa i ball perquè és molt, molt, molt bonic. -Quin missatge llançaries als xiquets del barri? I a la comissió? A la comissió només puc donar-los les gràcies i dir-los que s’ho passen molt bé i, als xiquets del barri, els diria que vingueren a la falla tots els dies de festa en falles a tirar molts petards, a ballar i a menjar els bunyols de xocolate que estan boníssims (els de figa i aire també jajaja).


Falla infantil La Mercè xxxx 191


Anne Alós Palomero

Fallera major infantil Falla Barri la Mercè 2018

Que tindràs tendra xiqueta, que sols en vore’t un moment resulta de seguida evident que vas nàixer per ser fallereta i regnar a la falla dolçament? Jo no ho se, però em pareix que tal vegada els teus ullets brillants, juganers i inquiets, podrien il·luminar ara mateix tot el cel faller dels xiquets.

Perquè has nascut sobirana i vas creixent dia a dia amb desmesurada alegria per reblir a La Veterana de molta estima i simpatia. Gaudeix, estimada reineta, que eixe somni ple d’il·lusió que abans era una imaginació ara t’ompli de llum la careta i a tots nosaltres d’emoció.


Alejandra Marínez Moreno

Carla Vidre Lara

Ainhara Sánchez-Cambronero López Sofia Porter Cabedo


Nuria Martínez Moreno

Quina alegria la xicalla!

Ha segut una gran troballa i la gent està que canta i balla de poder tindre tanta jovenalla per a representar a la falla. I és que esta menudalla ve per a donar batalla a l’igual que en una rondalla on la música mai calla. Enguany tenim bona baralla amb tota esta quincalla, amics i amigues de la rialla, que amb la tendresa treballa. I per acabar la contalla, doncs no és açò una endevinalla, ens penjarem tots una medalla per ser la falla més canalla.

Sofia Sanchis Miralles

Maria Olivas Vidal Joan Blasco Martí


Falla Infantil Barri La Mercè 2018 Lema: Despertant els somnis Artista: Paco Martínez Heredia Versos: La Calavera Coquis


Despertant els somnis Sempre que arriba la nit

És un món tant especial

i en acabant de sopar

on ho passem d’allò tant be

se’n anem tots cap al llit

que un monument sensacional

i arriba l’hora de somniar.

li dediquem en La Mercè.

Apaguem la llum a l’habitació

Per això en esta falleta

tanquem els ulls i, arrupits,

amb els ulls oberts somniaràs

deixem volar la imaginació

doncs de tants somnis està repleta

que vola per mons infinits.

que no caben ni en un cabàs!

I llavors en eixe moment

Amb un unicorn màgic

quan més profund és el dormir,

la musa dels somnis va

els somnis desperten en la ment

i si el somni es molt tràgic

i comencen a existir.

l’envia aviat a fer la mà.

Viuen en un món de fantasia

Ella vol que tota la gent

on hi ha be i hi ha mal

somnie amb imaginació

hi ha plors i alegria

somnis plens de sentiment

viatjant per l’espai sideral.

i carregats de molta emoció. 197


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Per això és musa lluitadora

A l’arbre màgic, divertides,

i no perd mai l’ocasió

viuen estes fades xiquetes

de defensar-nos a tota hora

que sempre estan amanides

dels més que temuts malsons.

per fer les coses ben fetes.

Escampant el seu perfum

Un caçador de somnis il·lusionat

a l’arbre dels somnis podrem trobar

espera poder capturar

somnis dolços i plens de llum

aquells que estima de veritat

que tots ens tenen que enamorar.

per no deixar mai de somniar.

Des d’una branca de cotó en pèl

Sempre està ben preparat

dolços somnis ens duu la xiqueta

i no en deixa cap passar

que ens apropen més al cel

i en quan en te algun caçat

amb una imaginació inquieta.

de seguida el vol regalar.

I si mires encara més amunt

Al voltant i en mala cara

els somnis està il·luminant

els malsons van pul·lulant

un altra dolça xiqueta

per amargar la nit més clara

amb un somrís que és un encant.

dels xiquets que estan somniant.


Però com ací el que volem son somnis de felicitat en un punt els enviarem tots junts a pastar fang. Doncs estaríem ací bons, si els deixarem triomfar! No en volem cap de malsons! El que volem és somniar!! I somniem que la falleta carregats tots d’il·lusió lluirà en la placeta esperant algun guardó. I fins ací l’explicació d’estos somnis fallers que despertaran amb emoció omplint de goig els carrers 199


Si vols complir els teus somnis, pregunta-li al teu cor.


Arnau, el xiquet que no podia somniar. Per: Joan Portolés

- De vegades, les coses passen. No sabem com ni de quina manera, però hi ha moments que al viure’ls sentim com si ja els haguéssem experimentat abans, com si el que està passant fora la repetició d’algun fet que no sabem ben be ubicar, sols que ara ho estem vivint en realitat i les altres vegades ens pareix com si hagués segut un somni. No vos ha passat mai? Bernat era un xiquet al que li agradava molt deixar volar la seua imaginació i en sentir estes paraules de Llum va notar com se li accelerava el cor. La seua amiga acabava d’expressar allò que a ell li havia passat moltes vegades i que pensava què sols era fruit dels seus pensaments. Content com estava d’haver escoltat a Llum, no es va adonar de la cara d’estranyesa que va fer Arnau en sentir el mateix que a ell li havia produït tanta alegria. Arnau va ser el primer en contestar-li a Llum: - Vaja bogeria! Això que dius és un més dels contes als que ens tens acostumats. Els somnis no existeixen! Jo no he somniat mai res!

201


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Bernat i Llum, perplexos, no podien creure el que els estava dient Arnau. - Com que no has somniat mai res! Vinga va, això és impossible, tots somniem alguna vegada. I saps què? Hi ha vegades que els somnis fins i tot es fan realitat. - Va replicar Llum Arnau, lluny de quedar-se mut amb la contestació de la seua amiga, es va reafirmar en el que havia dit, ell mai havia somniat, per més que feia memòria no aconseguia recordar cap somni, és més, estava convençut que realment no existien, ja que no era possible que en tota la seua vida mai, mai, mai n’hagués tingut cap, per xicotet que fora. Les paraules de Llum havien segut la goteta que omple el got, Arnau estava ja cansat de que els seus amics no pararen de contar tot allò que somniaven i pel contrari ell no tenia mai res a dir doncs no podia somniar. La reacció d’Arnau va sorprendre molt als seus amics que mai l’havien vist així, el qual els va fer comprendre que allò que lamentava devia ser realitat. De seguida Bernat que es coneixia molt be a Arnau li va dir: - Nosaltres t’ensenyarem a somniar. Llum i jo farem que els somnis desperten a la teua ment i pugues sentir el mateix que nosaltres sentim quan deixem volar la imaginació en les nits per que els somnis es facen presents. No t’has d’amoïnar, nosaltres som els teus amics i junts ho aconseguirem!


Les paraules de Bernat varen alegrar molt a Arnau que aviat els va preguntar com pensaven fer-ho per aconseguir que els somnis entraren en la seua ment. Bernat no sabia ben be com ho anaven a fer però li va dir: - Deixa’ns que passe aquesta nit i demà et direm com, tal vegada somniem hui com fer-ho. A l’endemà de matí, Arnau, només va aplegar a l’escola va anar a buscar a Bernat i Llum. Estava molt il·lusionat doncs sabia que els seus amics no el defraudarien. En veure’ls al pati de seguida es va acostar a ells. Els seus amics estaven parlant molt contents i abans que pogués dir res, Bernat i Llum, com ja sabien el que anava a preguntar-los Arnau, li digueren ràpidament: - Ja ho tenim clar! Divendres la nit ens quedarem els tres a dormir a ta casa i allí t’ensenyarem a somniar. Tenim la fórmula perfecta per aconseguir-ho. Era encara dimecres i els dos dies que faltaven fins el divendres se li varen fer eterns a Arnau. Tant de temps escoltant mil i una històries dels seus amics al voltant del món dels somnis i la seua frustració per no poder ell expressar mai res, havia fet que l’anunci dels seus amics de que fer fi podria somniar es convertira ja en si en un somni fet realitat, però Arnau això no ho sabia.

203


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

L’intriga anava en augment per al jove Arnau que era un gran amant de la natura i dels animals, sobretot dels dinosaures, tenia 10 anys i en tot aquest temps mai havia somniat. Que anaven a fer Bernat i Llum per fer-lo somniar? Els nervis s’apoderaven d’ell conforme s’acostava la nit de divendres. Havia arribat el dia i només varen acabar les classes, Arnau va buscar els seus amics. - Ma mare ens ha preparat pizza i refrescs per sopar i a més ha comprat gelat de postre, tinc l’habitació amanida per poder posar els sacs de dormir i he agafat unes llepolies de la paradeta, ens n’anem ja? Bernat i Llum esclataren a riure. Amb tanta imaginació que tenien no havien advertit la il·lusió del seu amic per poder començar a somniar i observaven divertits el nerviosisme d’Arnau. - Tranquil home! No voldràs que ens anem a dormir un divendres a les sis de la vesprada! Hem de passar per casa i deixar els deures del cap de setmana fets. A les huit estarem a ta casa. Varen ser molt puntuals. Bernat i Llum arribaren a l’hora indicada a casa d’Arnau que ja els esperava amb deler. La taula ja estava amanida i Carme, la mare d’Arnau, estranyada, es preguntava pel motiu del nerviosisme del seu fill quan tantes vegades havien anat els seus amics a


dormir a sa casa. Ella no sabia que eixa anava ser una nit molt especial. El sopar va discórrer entre rialles i històries de l’escola. Bernat i Llum tenien clar que devien aconseguir que Arnau estigués tranquil i així es pogués adormir aviat per posar en marxa tot el pla que havien bastit per fer-lo somniar. La cosa no va ser fàcil, els nervis d’Arnau dificultaven que el jove pogués conciliar la son. Finalment quasi a la una de la matinada, Bernat i Llum varen poder comprovar que Arnau dormia profundament. Havia arribat l’hora de engegar tota la maquinària per portar el terme l’objectiu. Tragueren de la motxilla un menut reproductor de música i el posaren suaument amb una lleu música relaxant. Els dos joves havien preparat una història sobre un xiquet que es convertia en paleontòleg i descobria una nova especie de dinosaure en una expedició que tenia lloc en plena selva envoltats d’una natura exuberant i amb gran quantitat d’animals salvatges. Bernat i Llum començaren a murmurar-li a l’oït aquella història a Arnau amb molta cura per que no es despertara, utilitzaren tot luxe de detalls fins i tot reproduint els sorolls d’animals que apareixien al relat. Tot perfectament preparat per suggestionar al seu amic i aconseguir així que els somnis penetraren en la seua ment. Arnau estava tant plàcidament dormint que no es va assabentar de absolutament res. Finalitzada la història sols calia esperar per comprovar si havia sortit efecte.

205


Aniversari Falla La Mercé 1928 - 2018

Encara no clarejava el sol, Arnau es va despertar sobresaltat. Bernat i Llum dormien encara esgotats i Arnau no va poder esperar a que es despertaren i els va sacsejar amb força: - Desperteu, desperteu! Bernat i Llum, amb els ulls encara lleganyosos, en veure la cara del seu amic varen saber de seguida que per fi Arnau havia aconseguit despertar els somnis a la seua ment. A partir d’aquell dia, les històries dels tres amics es varen multiplicar i cap d’ells va deixar ja mai de somniar. I conte contat, ja s’ha acabat!


La Brusa

Suplement dâ&#x20AC;&#x2122;un any dâ&#x20AC;&#x2122;activitat fallera

Foto: Alberto Navarro Cantavella


Falla La Mercè 2017


Falla infantil La Mercè 2017

Primer premi campionat de Guinyot

Premi Ninot Indultat 2017

CinquĂŠ premi comparsa infantil


PresentaciĂł del llibret

Carrossa cavalcada del Ninot infantil

Comparsa cavalcada del Ninot infantil

Pa-i-porta faller

Nit de la plantĂ


Entrega de premis

Visita a les falles

Ofrena de flors

Cata de vins

CremĂ


Creu de maig

Creu de maig infantil


Processó Desamparats Fira del llibret

Batalla de flors

La Traca Porrat

Doser de la Mare de Déu al casal

Processó de La Mercè


Acomiadament 2017

Visita al talller dels artistes

Visita del pare Noël

Proclamació 2018

Presentació Falla Barri la Mercè 2018


Guia comercial La falla La Mercè agraeix la col.laboració dels comerciants que ací s’anuncien.

Foto: Alberto Navarro Cantavella

215


CENTRE AUTORITZAT PER LA CONSELLERIA D’EDUCACIÓ DE LA GENERALITAT VALENCIANA AMB EL Nº DE REGISTRE 12007978. TOTES LES NOSTRES PLACES ESTAN SUBVENCIONADES PARCIALMENT AMB EL BO INFANTIL.


Carrer major, 11 . Borriana


des de 1969 Impressió digital i de gran format Impressos comercials i publicitaris LLibres - Revistes Cartells • Targetes … Carrer Nou, 12 • 12530 BURRIANA 964 51 16 88 • 691 50 60 24 ventura@graficasventura.com • carlos@graficasventura.com


Francisco Martí

Mòbil 606 345 691


Dietas para perdida/aumento de peso, embarazo, fitness Paseo San Juan Bosco, 4 12530 Burriana, Castellรณn

964 838 330 nutricentre@hotmail.com Facebook: Nutricentre Burriana


AL

DRONE

VOL

SOLUTION

www.alvol.es

Su servicio de drones desde 2015

Las infinitas posibilidades de los drones, con nosotros, las harรก posible.


La Veterana 2018 (LLibret de la Falla La Mercè)  
La Veterana 2018 (LLibret de la Falla La Mercè)  
Advertisement