tassa i mitja
Asilats i residents
D
JOSEP VALLVERDÚ
e pe�t amb la mare anàvem a visitar les mestresses d’un asil de Lleida. A ningú escandalitzava el mot asil. Hi havia persones ancianes sense o amb pocs recursos: era una mena de Casa de Caritat. El mot asil prové del grec àsilon lloc inviolable. Lloc segur. “L’han portat a l’asil, no té família”. Els asils naixien de donacions par�culars, d’algun ins�tut religiós, o fins municipals o provincials. Com que eren pròpies d’èpoques en què el sòl urbà no anava tan car, disposaven de parcs, jardins o hortes. Sense tanta teoria com avui sobre salubritat i necessitat d’oxigen aquells asils eren ven�lats, a fe! La societat va canviar: creixien unes llars on entraven ancians de famílies gens pobres. Hi portaven els pares o avis amb el seu consen�ment o no! El nom era residència. De pagament. No
sempre amb jardins, de vegades cases de pisos. Veureu: ningú no vol anar la residència, però hi són i moltes. Les residències han anat funcionant, d’algunes se’n parlava bé, d’altres també... perquè les famílies passaven per alt alguna lleu mancança amb tal que la situació de reclusió no canviés. Entre tantes residències, moltes de correctes, el virus actual ha destapat centenars de casos de desatenció greu, amb la mort de molts avis i àvies a causa dels pocs mitjans del centre, de l’amuntegament, de l’estat crí�c d’alguns infectats, palesament descurats en l’atenció, de l’escassa higiene (!). Les xifres són de vergonya. S’hi havia posat remei en alguns casos, pocs. Remei des de dins i en certs casos per inspeccions de fora. És molt sensible, i també obligat dirho; quan la família ha asilat un mem-
bre tendeix a convèncer-se que ja està ben atès; les visites regulars no es devien fer sempre amb ulls prou amatents; amb paciència hom anava �rant Després del desastre actual per força es descobriran casos d’in�midacions o abusos de poder, que eren molts: veurem la quan�tat de centres que no disposaven de prou espai, prou personal, prou material o suficients serveis de sanitat, en molts casos limitats a la visita periòdica d’un faculta�u, i per la resta el sanitari del centre complia amb les revisions ru�nàries i tenia cura de les medicacions habituals. I el més delicat: totes les famílies observaven amb ulls prou crí�cs l’estat del familiar? L’interrogaven ben a fons? Sabien si estava coaccionat? Què els contava la direcció? On arriba la responsabilitat del que té la sort de viure fora de la residència ? ■
Als anys cinquanta
Els diumenges a la masia
Q
MANEL MORGADES
uan era pe�t els diumenges d’es�u a la masia començaven anant a Missa tota la família. El juliol i agost hi havia més oferta. Els capellans grans passaven uns dies als establiments d’es�ueig a l’entorn de Poblet i oferien els serveis pastorals als es�uejants - llavors en dèiem “veranejants”. A la casa gran de la masia hi havia una capella on de tant en tant s’hi feia l’Eucaris�a. Dos dels meus germans hi van fer la comunió. Els altres diumenges anàvem a Les Masies on hi havia una església adossada al Balneari o a l’hotel “La Capella” (ara English Summer) que tenien un lloc de culte pels residents a l’hotel. El meu germà i jo portàvem el misEL FRANCOLÍ
sal que ens havien regalat per la primera comunió el Miquel de “Cal Ginolls” i la seva esposa. Quan no hi havia ac�vitat turís�ca ens arribàvem a Poblet, els monjos sempre hi eren. Era una pe�ta excursió familiar. Tornant a casa, esmorzàvem i a fer diumenge. El pare a caçar una estona, el padrí arreglant els animals grans i les dones els pe�ts. La mare feia el dinar de festa i la crema amb llet de les cabres i ous de les gallines del corral, amb canyella, pell de taronja i llimona. Després de dinar arribaven els cosins de la nostra edat de l’Espluga acompanyats dels seus pares. Pujaven a peu pel camí de la Cometa. Berenàvem i a
7
jugar al pou de les canyes, a la font de l’oca, als peixos, al barranc... Els pares passaven la tarda comentant la setmana. Al capvespre els acompanyàvem fins a Les Masies on “fèiem un gelat”. Els meus germans i jo, amb l’Isidre, la Maria Pilar i la Maria Dolors obríem camí endavant i endarrere i els pares seguint-nos d’aprop. Ells tornaven a l’Espluga per la carretera de Les Masies i nosaltres a la masia i fins diumenge que ve. Tot era molt senzill i tanmateix érem feliços com anissos. Després de sopar sortíem a prendre la fresca de ponent contemplant el cel. ■ JUNY
2020
