REFLEXIONS un cop d’ull
Ui, el Pere Botero!
J
ANDREU MORTA
a fa temps, un bon amic em plantejava aquest dilema: “¿Imagines quants d’homes deuen ser a l’infern cremant per haver-se deixat seduir per la Rita Hayworth ballant i traient-se aquell guant negre llarg?” Perquè en aquell temps la pel·lícula «Gilda» estava qualificada amb un 4R per la censura. I pels predicadors que la blasmaven trona avall: tot era pecat, però l’erotisme més. Aquella reflexió inquietant em revingué el 8 de juny passat mentre llegia el diari El Punt Avui. Entre les efemèrides d’aquella data trobo aquesta: “1715. Tal dia com avui el vicari general del bisbat de Barcelona anuncia que és «pecat mortal» no obeir el rei Felip V”. Vatua l’olla! Vet aquí que mirar-te el rei de través –a més de mirar-se les noies o de saltar-se la missa del diumenge com m’havien predicat a mi– és més greu pecat que robar un camió de pernils, és un dir. Que consti: això no ho defineix el Ripalda que em calgué aprendre tot sencer per competir al Certamen Catequístic del Col·legi Comtal. No sé si la interdicció seguirà vigent, perquè estaria ben cuit, vist el xou de maletins regis cap allà cap aquí que critico sovint. I avui me n’arriba una altra que reblaria el clau, si calgués. Un exministre famós pels seus íntims lligams amb el més alt dels espais siderals –i més amunt– explica que el papa emèrit Benet XVI, al qual ell va demanar que pregués per l’Espanya víctima de la perfídia catalana. I que l’emèrit li va dir això: “El dimoni –il diavolo, va emfatitzar el purpurat– sap els serveis prestats per Espanya EL FRANCOLÍ
a l’Església de Crist, coneix prou bé la missió d’Espanya, l’evangelització d’Amèrica per Espanya, el paper d’Espanya durant la Contrareforma, la persecució religiosa dels anys trenta... El diable ataca més els millors i per això ataca especialment Espanya, i la vol destruir”. Ho transcric literalment perquè el tema s’ho val. Com també el “missatge d’esperança” amb què el successor de Sant Pere va cloure la lliçó històrica: “No ho aconseguirà!” Després d’això santes clavegueres, i arri avall, que fa baixada. En resum, que ja em veig damnat i ben damnat i bullint l’escudella a l’olla del Pere Botero. Primer, perquè ja ni recordo la de vegades que hauré vist ballar la «Gilda». A la tele! Segon, la imatge eqüestre del Felip Quint cap per avall de la lleixa del bany de casa. I ja no dic la coïssor que em provoquen certs discursos “tronats” –que deu venir de “tron”, oi?– com ara: “el castellano nunca fue lengua de imposición”, “a por ellos”, “somos una democracia con-
6
solidada”... O les gestes cinegètiques del “rei Caçador” d’elefants i pubilles. O les vel·leïtats d’entrecuix coronat. O les maletes viatgeres. O certs iots... xavalla. En suma, m’amoïna, i molt, que somiar la llibertat per al meu país i els meus conciutadans em faci instrument del dimoni perquè, com diu el Cañizares: “la unidad de España es un bien moral”. O, ahir mateix: “las vacunas las carga el diablo con genes de fetos abortados”. Genial. Per redoblar el meu neguit, no conec el nom del meu àngel guardià que, per cert, no em diu on deixar el cotxe i m’afarto de voltar –cremant benzina en va i contaminant– a la percaça d’un forat. Per cert, ¿com s’ho devia fer aquell ex cap del sotaterra hispànic, per saber que el seu àngel aparcador es diu Marcelo? ¿Li ho va dir el papa emèrit sotto-voce? Misteri. N’hi ha de ben astrucs: a més del cel garantit, aquesta bicoca. I quina enveja de futur rebullit! Que el diable és més diable quan menys ho sembla. Ospedreta, noi! ■
JUNY
2020
