Issuu on Google+

Poetas catalans: Joan maragall: La sardana no és la dansa lasciva, la innoble, els uns parells d'altres desaparellant: és la dansa sencera d'un poble que estima i avança donant-se les mans. La garlanda suaument se deslliga; desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant; cada mà, tot deixant a l'amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran. Ja hi tornaran de parella en parella! Tot ma pàtria cabrà en eixa anella, i els pobles diran: la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

Manuel garcia: I veient-la tan imperfecta i habitada pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança: des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,

Maria merce marçal: La mort t’ha fet escac i mat sense retop. I de retop a mi, des del fons del mirall que se m’encara, clos: no hi val amagatall. Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.


Sento l’udol del ca i el plany del llop. El galop desbocat de l’hora i el cavall del record que ens calciga, ja ni cassigall del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp. No sé sortir d’aquest carrer tallat a sang pel mur on les ombres m’endolen i on estrafaig només ganyotes de penjat. I on et veig, cec als dies que s’escolen sense donar-nos treva, en el tauler marcat de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

Maria villangomez: Això ho confirmen els seus versos: Davant la terra nostra i estimada, del cor neixen el pi, l'aire i l'ocell [...] Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba de molt antic als llavis de la gent. (Terra natal) La llengua diu la pàtria gosa prometre... No volien que hi prengués carn, a penes carn, la poesia. És llarg el torb. [...] Ens acull una pàtria que sols es pronuncia. (Ritmes) Puc dir terra, camí o núvol com vosaltres, puc dir germà i sentir-me entre germans, i quan dic pàtria dic els vostres somnis. [...] Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues, i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria. (Als poetes catalans amics).


Vicent andres estelles: La carn vol carn (Ausiàs March)No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amori rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable com un costum pacífic de compliment i teles(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.


Miquel martí: A claus de sorra he penjat els ormeigs i he desat tots els llibres a calaixos de boira. Ara, amb les mans pintades de colors, em posaré la roba de les festes i esperaré les noies quan surtin del cinema. Si plou duré un paraigua de color cridaner i unes sabates grosses d'un verd agosarat. Les noies passaran i diran: - Bones tardes (potser totes, qui sap!, m'estimen en silenci), i fugiran pels carrers tenebrosos a perdre's dins els braços d'homes d'estirp incerta. Quan sigui fosc tornaré cap a casa repetint en veu bai versos que encara estimo, cansat i decebut; i em pesarà la roba damunt el gest tristíssim de peresa. Hi haurà a cada portal una parella besant-se o qui sap què, mentre que jo, sol i indefens, pensaré que la nit és una noia verge que m'espera i a crits estriparé l'embruix que me'n separa.

Miquel costa: Plau-me avançar per un jardí desert quan creix l'ombra dels arbres gegantina, vegent sota el ramatge que s'inclina com lluny blaveja l'horitzó entrobert, veient muntanyes de contorn incert, i en la pols d'or amb que la llum declina daurada vagament qualque ruïna dins la planura que en la mar es perd ... Plau-me veure de marbres rodejat l'estany, on neden sobre l'aigua pura bells cignes de plomatge immaculat. I plau-me omplir la quietud obscura de mon cor, amb la triple majestat de la història, de l'art i la natura.


Salvador espiritu: Quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla.


Poetes catalans