Issuu on Google+

IV PREMI “OVELLES ELÈCTRIQUES” “RETORN ALS CARRERS DE SINERA”, Jordi Llavoré

Accèssit categoria relat en català

“RETORN ALS CARRERS DE SINERA” Jordi Llavoré

Cotidie morimur; cotidie enim demitur aliqua pars vitae, et tunc quoque cum crescimus vita decrescit. Sèneca, Lletres I, XXIV, 20. Vaig pagar el meu vell preu amb rovellades monedes i els ulls cansats de la llum. Vaig davallar, ple de greuges, un a un tots els graons fins arribar al domini de la nit. Silenciós sobirà i captiu servent dels éssers-envers-la-mort, l’única realitat capaç d’aclarir l’espessor de la vida, amb un peu al penya-segat i l’altre solcant l’abís de la nihilitat, sense deixar-me encisar per emmirallaments superficials que cerquen amagar la profunditat insondable de l’escala sefiròtica i laberíntica que mena des del No-Res infinit fins a la Saviesa. Gastada ja la precària salut que vaig arribar a atènyer, la meva silenciosa honradesa em va salvar de caure en el trist parany d’esdevenir pregadéu o espantall enmig de les cendres d’una dissortada terra captiva al clos del buit, on mai cap sentit no hi té recer. Lliure i presoner alhora, cridat a una transcendència històrica i metafísica que els jorns amargs condemnen irremeiablement al fracàs. Acabats ja els dies en que no era més que un trist fadrí drapaire de la dolorosa hora de la trencadissa, que esmerçava totes les seves forces en pujar graons de l’escala secreta de la llum; ara ja no queda més que anar oblidant l’alambí de la raó −que em distanciava de l’alienant torb de les passions i els paranys−, i submergir-se en la gran fosca. Vaig esdevenir presoner dels meus morts i del meu propi nom, mentre deixava enrere el vent, el triomf, el repòs, immergits en les tenebres assassinades per les altes flames i assagetades pels arquers del més enllà. Lluny ja de l’enutjosa captivitat dels freds tentacles de les hores, ja descabellada la trista vida plana de grisos pecats, miralls esberlats i faringitis. Marmessor del 1


IV PREMI “OVELLES ELÈCTRIQUES” “RETORN ALS CARRERS DE SINERA”, Jordi Llavoré

continent de l’ahir, guardià del secret nefand del retorn no volgut del caminant d’ulls de cec en la negra nit. Records plens de cendra són els escrits passats: Res al marge de la raó, res en pugna amb la raó, res per damunt de la raó, excepte Déu! No em podia pas imaginar que hi havia forces tenebroses que conjuraven amb delit sota l’empara de la negra nit, que arribaria el jorn en el què les meves mans es delirien per urpejar, amb vivíssim desig de sang, sabent-se trama d’aràcnid, fred designi del mal, eina del revers de Déu. Em vaig perdre, orb de mots i de missatges, en la soledat dels oblidats, dels caiguts amb por, amb un únic, inefable i maligne pensament. Tan sols em restà, com a única possessió, un tenebrós somni provinent dels palaus plotínics de la Lluna. Estranyament malalt, vaig traspassar l’opaca blancor del cec vident perill endins cap al secret esglai que paralitza els mortals −o els embolcalla en una buida, densa, sorollosa argila de paraules sense sentit−, davant del caràcter noüminós de l’alteritat absoluta, de la faç divina. Cara a cara que sempre es resol amb la derrota del mortal. De sobte, dins del clos mateix del meu sepulcre, els ulls, que varen mirar tants cops aquesta vila marina, es van obrir de bell nou. El camí amarg, la mort caminada i caminant m’esperava. Ja havia creuat el riu de la nit, era un silenci aprofundit enmig de la pols enlairada, una munió de deixalles i sang, un brut sarró, un cap ja buit de tot record, un crani bransolejat i una col·lecció de gastades moles de la tenebra mal vernissades amb restes de carn putrefacte, una boca assedegada de vida... Mes avui, m’he tornat a alçar amb insadollable set, com un vell tronc damunt la vella mar, tal vegada a bocins, entre la pols de la carn i l’anhel d’eternitat dels mots, com un nou Llàtzer, però damnat i ensutjat pel foc de l’avern. Sorgit del no-lloc, prop de les arrels del crit que vaig ser, molt llunyà de les esperançadores paraules joàniques del Llibre dels llibres, en sentir el corn que assenyalava l’hora del retorn, m’he alçat altre cop. He creuat la porta de les ombres que corona la vall de l’Stynx, camí del no-res, sense deturar-me a copsar els cursos del Piriflegetont, el Cocit o l’Aqueront; amb l’únic deure de servir l’anellada serp que guia la meva fam insaciable. M’he allunyat, amb un fràgil perfum de roses marcides, tot deixant la meva minsa humanitat presonera a l’indret més pregon i fred de la meva tomba, dormint ja per sempre des del moment en què, a trenc d’alba, l’esguard de l’arquer es deturà sobre el meu maligne nom i m’atansà la seva freda mà, tot fent-me esclau etern de la fam dels perduts caminants... Avui ha ressuscitat el meu cadàver i 2


IV PREMI “OVELLES ELÈCTRIQUES” “RETORN ALS CARRERS DE SINERA”, Jordi Llavoré

ha sortit de l’immens clos pregon de les ombres per recórrer els vells carrers de la Sinera aimada, més enllà dels designis rectes de la vida. Famejant d’esma i fent rodolar esgarips d’esglai al meu pas, recorreré els senders de Sinera, amb l’únic pensament de passejar la meva nefanda resurrecció de la carn per Alfaranja, Konilòsia i Sepharad. Deixaré la pell de brau assadollada de sang, crits i dolor. Caminaré sempre endins de la nit del meu odi, cercant als qui abans anomenava germans, per a poder ballar esdernegat, enmig de la purrialla, amb els seus ossos després de l’àpat, dolç fruit dallat de l’erm camp on ja no hi creixerà més el blat. Exèrcits de nit solcarem camins solitaris. Perversos prínceps de morts cendroses recorrerem, en la tenebra, els viaranys dels vius, dionisíacament ebris de la festa de la mort. Serem gossos malignes que han abandonat els seus sepulcres vastíssims per a estendre per tot els lladrucs de les nostres morts, l’anunci de la nostra set sense fi. Una plaga de cendra i mort s’ensenyorirà de tots vosaltres ben aviat i, en acabat, tots serem, per fi, un. Dansaires de la cornamusa que alça els fills de la humida mort, cavalcant dins la profunda nigredo, vagarem sense repòs, amb titil·lant flama, els que ja no som. Empresonats en el vagarejar constant d’alçats reis de la nit. Malignes assedegats de carn viva sota el fanal de la lluna, que il·luminarà la feréstega glaçor dels grans ullals del silenci. Cercarem, per pobles i ciutats, closques mortals per a apaivagar la molta set de sang que ens guia. El nou jorn ens trobarà amb els llavis plens de carn, amb estols de cadàvers als nostres peus, tot dient glaçades paraules que no podreu entendre. Amb ullals i urpes deturarem els vostres cors, ja esmorteïda la fam, amb la vana esperança que la companyia ens salvi de la nostra condemna eterna de víctimes i botxins.

3


Retorn als carrers de Sinera