Page 1

Rossend Casanova

EL CASTELL DELS TRES DRAGONS

EL CASTELL DELS TRES DRAGONS

Rossend Casanova

Escuts ceràmics amb dibuixos de plantes i animals al·lusius al món natural, dissenyats per Pius Font i Quer i Juan Bautista de Aguilar-Amat. Van ser realitzats per la Casa González de Sevilla.

Vista de l’edifici des de l’interior del parc de la Ciutadella.

© Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Escudos cerámicos con dibujos de plantas y animales alusivos al mundo natural, diseñados por Pius Font i Quer y Juan Bautista de Aguilar-Amat. Fueron realizados por la Casa González de Sevilla. © Museo de Ciencias Naturales de Barcelona.

Català / Castellano

© Pere Vivas/Triangle Postals.

Vista del edificio desde el interior del parque de la Ciutadella. © Pere Vivas/Triangle Postals.


EL CASTELL DELS TRES DRAGONS Rossend Casanova


EL CASTELL DELS TRES DRAGONS Rossend Casanova


Ajuntament de Barcelona Institut de Cultura

Autor

Consell d’Administració

Fotografies

President Im. Sr. Carles Martí i Jufresa Vicepresidenta

Ima. Sra. Montserrat Ballarín i Espuña Vocals

Im. Sr. Jaume Ciurana i Llevadot Ima. Sra. Ángeles Esteller Ruedas Im. Sr. Ricard Gomà i Carmona Sr. Carles Guerra i Rojas Sr. David Albet i Sunyer Sr. Josep M. Muntaner i Martorell Sra. Carlota Subirós i Bosch Sra. Maria del Mar Dierssen i Soto Sr. Iñaki Lacuesta i Gabaraín Sr. Pius Alibek Sra. Carmen Cazalla Ocaña Sr. Josep Sánchez i Baró Delegat de Cultura i vocal del Consell d’Administració

Sr. Jordi Martí i Grau Gerent

Sra. Marta Clari i Padrós Secretària

Sra. Lluïsa Pedrosa i Berlanga

Rossend Casanova i Mandri © Arxiu Municipal Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona © Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Fotografia: Josep M. Co de Triola © Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona © Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Fotogràfic. Fotografies: Pau Audouart, Jordi Calafell, Josep Domínguez, Josep Gri, Joan Martí i Pérez de Rozas © Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya © Arxiu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona © Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Brangulí (fotògrafs), Fons Junta de Museus de Catalunya i Fons Lluís Companys © Casa Museu Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar © Col·lecció Rossend Casanova. Barcelona © Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas © MNAC - Museu Nacional d’Art de Catalunya. 2008. Fotògrafs: Calveras/Mérida/Sagristà © Museu Frederic Marès. Barcelona © Reial Càtedra Gaudí © Reial Cercle Artístic © Jordi Vidal © Pere Vivas / Triangle Postals Disseny gràfic i maquetació

Estudi Carme Vives Coordinació

Carme Vives / Gemma Redolad Impressió

Romargraf S.A. Correcció i traducció

Jordi Curell Guerra Edició

Ajuntament de Barcelona Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Institut de Cultura. Institut Municipal del Paisatge Urbà. Consell d’Edicions

Carles Martí, Enric Casas, Eduard Vicente, Jordi Martí, Jordi Campillo, Glòria Figuerola, Víctor Gimeno, Marius Rubert, Joan A. Dalmau, Carme Gibert, José Pérez Freijo

© Dels textos, els seus autors © Ajuntament de Barcelona ISBN 978-84-9850-144-5 Dipòsit legal: falta numero Museu de Ciències Naturals de Barcelona Pg. Picasso s/n. 08003 Barcelona. www.bcn.cat/museuciencies


Índex

07. Arquitectura és ciutat Jordi Hereu, Alcalde de Barcelona 09. Arquitectura i patrimoni Jordi Martí, Delegat de Cultura 10. Mite i realitat Daniel Giralt-Miracle

15. El Castell dels tres dragons 17. El Cafè-Restaurant 18. Una construcció polèmica 25. Banquets i funcionament a l’Exposició

35. El Museu de la Història 38. Domènech museòleg 40. Un nou equipament per a la ciutat 45. El Museu Arqueològic 46. Un espai per a exposicions temporals

49. El taller del Castell dels Tres Dragons 49. Els obradors i les seves funcions 58. El resultat del taller

63. L’Escola Municipal de Música 64. Un espai per a l’aprenentatge musical

67. El Museu de Catalunya d’Història Natural 68. L’Exposició de Piscicultura i Pesca 70. Reformes per al nou Museu de Catalunya 75. Un projecte d’ampliació frustrat 77. Conversió en Museu de Biologia

81. Els anys de la Segona República 83. El Servei Municipal de Matrícules per a Escoles Primàries 84. La Borsa de Treball Municipal 85. Els menjadors de l’Auxili Social

89. El Museu de Zoologia 93. Millores arquitectòniques i funcionals

100. Agraïments 101. Bibliografia 105. Versión Castellana 5


Jordi Hereu

A RQUITECTURA

ÉS CIUTAT

Alcalde de Barcelona

Barcelona ha sabut sempre aprofitar les ocasions per créixer amb una arquitectura assenyada i al servei dels ciutadans. N’és bon exemple l’edifici del Castell dels Tres Dragons, protagonista d’aquest llibre, construït com a Cafè-Restaurant per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, seu del Museu de Zoologia de la ciutat uns anys i actual Museu de Ciències Naturals, després de la unificació amb el Museu de Geologia l’any 2000. Com s’explica en aquesta publicació, l’Exposició Universal de 1888 va ser el primer dels quatre grans esdeveniments que han donat un impuls extraordinari a la ciutat, que els ha sabut rendibilitzar per resoldre aspectes urbanístics col·lectius. Si el 1888 la transformació es va centrar en el parc de la Ciutadella i revertí en tota la ciutat amb infraestructures i serveis, l’Exposició Internacional de 1929 continuà aquesta posada al dia a Montjuïc i el seu entorn, llegant-nos un conjunt monumental que avui concentra museus i activitat firal, a més de ser un punt de trobada ciutadana indiscutible. Seguiren després els Jocs Olímpics de 1992, que dignificaren novament la muntanya de Montjuïc i obriren la ciutat al mar. I, finalment, el Fòrum Universal de les Cultures de 2004, que completà la Diagonal i generà nous equipaments i serveis. Barcelona és una ciutat d’arquitectura. Al llarg dels segles ha definit la seva particular fesomia segons les necessitats i l’arquitectura ha estat un dels mitjans per aconseguirho. Descobrim ara aquesta obra d’un dels arquitectes cabdals del modernisme. Una mostra més de l’esperit innovador de Barcelona, que va apostar per un jove arquitecte, creatiu i valent, que amb el temps demostrà la seva vàlua amb edificis com l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau o el Palau de la Música Catalana. Vista del parc de la Ciutadella durant els anys vint. © Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Fotogràfic.

Lluís Domènech i Montaner, barceloní i apassionat per la seva ciutat, deixà la seva original empremta en aquesta singular construcció de totxo i ferro. Un relat, el del Castell dels Tres Dragons, que és testimoni del passat, vivència del present i llavor del futur. 7


8


Jordi Martí i Grau

A RQUITECTURA

I PATRIMONI

Delegat de Cultura

El llibre que teniu a les mans vol ser una crònica escrita i gràfica del Castell dels Tres Dragons, així com un homenatge a totes les persones i institucions que han preservat aquest edifici, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, màxim exponent del modernisme. A l’Exposició Universal del 1888 va ser Cafè-Restaurant, un establiment dissenyat amb gran qualitat i prestacions com correspon a un edifici important fet a l’època dels grans cafès. Perquè a Barcelona, com arreu, es construïen sumptuosos i amb gran luxe. Un segle ple de canvis, d’incerteses i d’il·lusions que ens ha deixat, avui, un Castell dels Tres Dragons preservat i adequat a les necessitats ciutadanes. L’edifici va servir per a usos diversos fins que va acollir de forma permanent les col·leccions de ciències naturals de la ciutat. Aquest aspecte és molt significatiu, perquè inclou la dualitat patrimonial en el contingut i en el continent. Primer va exhibir les peces del Museu de la Història, una aposta cultural que pretenia mostrar objectes històrics que servissin per educar el ciutadà i per formar l’industrial. Després va ser seu del Museu de Catalunya d’Història Natural, inaugurat el 1917, i que va assentar les bases de l’actual Museu de Ciències Naturals. L’activitat del Museu de Catalunya es va assimilar ràpidament en el propi edifici i ho va fer amb propostes arquitectòniques, mobiliari i decoració. I fins i tot va servir per completar part de la decoració prevista, com els escuts ceràmics que faltaven i que es van col·locar el 1927, aleshores ja amb dibuixos d’elements naturals.

Cartes postals del primer quart del segle xx. © Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

A partir dels anys vuitanta el museu va endegar una restauració integral, acompanyada de millores arquitectòniques i, sobretot, funcionals. Es va construir un edifici subterrani, imperceptible des de l’exterior, que ha obert el centre a la societat i l’ha fet més participatiu i accessible. I coincidentment, la gestió científica i l’esforç de l’equip humà l’ha conduït a un merescut reconeixement internacional. 9


Daniel Giralt-Miracle

M ITE

I REALITAT

Dels 120 anys d’existència del mític Castell dels Tres Dragons només n’he viscut directament cinquanta. Tot i així, però, en el meu imaginari –com en el d’altres generacions properes a la meva– l’emblemàtic edifici de Domènech i Montaner no és solament un palau sobrevivent de l’Exposició de 1888, sinó també un edifici amb una llarga història ciutadana i personal, un referent on es conjuminen continguts i continents, evocació del passat i experiències del present, que només es pot definir amb aquella eufònica paraula que tenen els alemanys i que ens remet a l’origen de tots els museus moderns: Wunderkammer, és a dir, cambres o gabinets de meravelles o curiositats que van aparèixer a l’Europa dels segles XVI i XVII de la mà de la noblesa, la burgesia o els estudiosos que aplegaven amb entusiasme multitud d’objectes rars, extravagants i insòlits, que acostumaven a procedir de grans viatges d’exploració de l’època o de l’afecció a observar la naturalesa i analitzar-la amb criteris protocientífics. He visitat moltes i diferents vegades el Castell dels Tres Dragons ja transformat en Museu de Zoologia: com a escolar, per conèixer les seves immenses col·leccions d’amfibis, rèptils, escarabats, papallones, mosques, aranyes, mol·luscs, tortugues, ocells, óssos, la girafa... i sobretot l’esquelet de la gran balena que presideix la sala de la planta baixa. Com a alumne d’història de l’arquitectura hi vaig anar per estudiar l’edifici com a exemple del premodernisme, com a organitzador d’exposicions, per muntar-ne o per localitzar material, i també el vaig sovintejar com a guia de persones interessades en el nostre art i la nostra arquitectura, com a jurat dels Premis FAD d’Arquitectura, per valorar la brillant ampliació portada a terme per Cirici, Bassó i Bonet, o simplement com a visitant de les atractives exposicions que ha estat capaç d’organitzar aquest museu per acostar la ciència a la ciutadania d’una forma suggeridora i entenedora (recordo “El so de la natura”, “Els últims rinoceronts”, “Els ratpenats, senyors de la nit”, “Els altres arquitectes”, etc.). I sempre m’ha semblat un museu envoltat de la màgia de les Wunderkammern, capaces de conjuminar vida i mort, fantasia i realitat, mite i ciència. Ja de petit, el Museu de Zoologia exercia en mi un doble efecte. En primer lloc d’atracció, perquè hi descobria el que no trobava enlloc més i allà m’explicaven coses que 10


Antonio i Carlos Saura en el Museu d’Història Natural de Londres el 1972 © Géraldine Chaplin

La Sala de Sistemàtica Zoològica durant la dècada dels anys vuitanta. © Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Fotogràfic.

em resultaven fascinants. També em provocava un sentiment de por, de reserva, de prevenció davant d’un món que no sabia distingir si pertanyia a la realitat o a la ficció, si era científic o exòtic. Un món que em va acompanyar en molts somnis i que em va introduir en viatges imaginaris propers a Les històries naturals o al Monstruari fantàstic de Joan Perucho, unes sensacions que es van acabar definitivament el 1972, quan el bon amic Antonio Saura em va enviar el catàleg dels seus Retrats imaginaris presentats a la galeria Juana Mordó de Madrid, que en la portada reproduïa una fotografia de l’artista i el seu germà Carlos a la sala de dinosaures del Museu d’Història Natural de Londres, molt similar, tant en l’espai com en la forma i els continguts, al museu de Barcelona. Va ser a partir d’aquell moment quan vaig poder veure més enllà de les col·leccions i aixecar la vista per contemplar l’edifici: la planta, els espais, les estructures de ferro, el 11


totxo, els elements decoratius... He de reconèixer que per a mi, com per a molts, el punt i a part en la recuperació de la menystinguda figura de Domènech i Montaner es va iniciar el 1963 amb el número 52-53 de la revista Cuadernos de arquitectura, que vaig devorar amb fruïció i estudiar com un llibre de text, i va continuar amb la lectura dels pocs estudis seriosos fets sobre el modernisme català: els clàssics de J. F. Ràfols, el monumental d’Alexandre Cirici Pellicer, els articles de J. M. Garrut, els fotoscops de Prats i Gomis o l’impressionant llibre d’Oriol Bohigas il·lustrat amb fotografies de Leopoldo Pomés, presentat a l’escenari del Palau de la Música el 1967. Un fenomen que va desvetllar una passió pel modernisme de projecció nacional i internacional i que, amb el pas dels anys, el va acabar situant en el lloc que li correspon a l’Europa de 1900. Però personalment no puc desvincular l’impacte de la portada del catàleg de Saura del moment en què vaig ser capaç de deixar de banda l'atracció que em produïen les bèsties per fixar-me en l’arquitectura i entendre la coherència existent entre el continent i el contingut d’un edifici pensat com a Cafè-Restaurant d’una Exposició Universal i que finalment va acabar sent un dels grans museus de la ciutat, seguint les pautes de la museologia europea més avançada de la fi del segle XIX. Tot i les aportacions dels historiadors abans esmentats, no va ser fins a l’aparició en escena de Rossend Casanova, un jove sorgit de la que podríem anomenar tercera generació d’historiadors de l’art del segle XX a Catalunya, quan es va aprofundir decididament en els avatars de l’edifici, al qual va dedicar una part essencial de la seva tesi doctoral. Un treball que, d’altra banda, va rebre els màxims reconeixements i el premi de la Fundació Güell al millor projecte de tesi. La primera generació (Ràfols, Cirici, Bohigas, etc.) ens va descobrir el seu potencial, la segona generació (Freixa, Fontbona, Sala, etc.) va aportar la sistemàtica de la recerca universitària i la tercera, la de Casanova, va sumar a les aportacions del passat les descobertes més recents (la majoria pròpies) i les va analitzar amb els ulls d’avui per oferir-ne una visió nova. La seva tasca, però, no va acabar el 2002, any en què va presentar la tesi, sinó que va continuar avançant, tal com es pot constatar amb el resultat de les noves recerques que inclou aquest llibre, escrit amb una gran capacitat expositiva. És la història documentada del Castell dels Tres Dragons, els seus mites i la seva realitat, i encara va més enllà ja que s’atreveix a qüestionar opinions estereotipades que havien arrelat. I per a mi la més 12

El Castell dels Tres Dragons


significativa és la que fa referència al Taller del Castell dels Tres Dragons, perquè durant tot l’Any Internacional Gaudí –en el qual Rossend Casanova va ser el meu adjunt i que em va permetre descobrir el seu talent– vam dissentir sobre aquest tema. Jo defensava aquell taller segons el que me n’havien explicat els meus amics i mestres Alexandre Cirici i Antoni de Moragas –descendent de Gallissà–, és a dir, que havia estat un punt neuràlgic de l’ensenyament de les arts que va esclatar amb el modernisme. Una visió que no compartia Rossend Casanova, com ara es fa evident en aquest volum on argumenta què va ser realment l'anomenat taller i qui hi va treballar al llarg de 1892, fins a desmitificar aquella història. Tot i que penso que al capdavall acaba remitificant l’experiència perquè ens fa adonar que les arts decoratives van ser un element vertebrador del pensament i del quefer de Domènech i Montaner i que aquestes van ser enteses pels modernistes com una part substancial de la grandiositat del seu art. Un llibre, doncs, vàlid i imprescindible en la bibliografia de Domènech i Montaner i que ens demostra que aquest edifici, que al llarg de la seva història ha allotjat diversos museus, escoles de música, oficines municipals i d’assistència social, sempre serà un dels projectes més ambiciosos de Domènech i Montaner i un dels més significatius de la ciutat.

El Cafè-Restaurant

13


«Esta obra tiene carácter permanente, durante la Exposición será una de sus mejores piezas y terminada ésta recordará a nuestros descendientes el estado de nuestras artes en el último tercio del presente siglo.» Elies Rogent Director de les obres de l’Exposició Universal (Barcelona, 1887)


E L C ASTELL

DELS

T RES D RAGONS

Aquest castell de totxo vermell, envoltat de frondosos til·lers, que dóna l’esquena al carrer i s’obre a uns jardins, atresora una petita història dins la gran història de Barcelona. Se’l coneix bàsicament pel seu aspecte extern, que evoca una fortificació tot i que no defensa ni protegeix ningú, però que provoca sorpresa i desvetlla admiració i interès. Solemne i majestuós com els edificis medievals, els alts murs i les esveltes torres són guardians que tempten els curiosos a entrar-hi i descobrir el que conté. Rep el nom popular de Castell dels Tres Dragons en record d’una comèdia homònima que Frederic Soler Pitarra va estrenar el 1865 i és un dels pocs supervivents de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, la primera que es va celebrar a Espanya i el precedent dels altres tres grans esdeveniments que han fet créixer la ciutat: l’Exposició Internacional de 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures de 2004. Cadascuna d’aquestes fites ha estat aprofitada per crear nous equipaments, construir infraestructures i transformar zones inacabades o deprimides en espais dignes per als seus ciutadans. Així va passar amb l’Exposició Universal que, a banda de donar a conèixer la realitat del país i mostrar l’avenç de la indústria catalana, també va servir per resoldre aspectes urbanístics col·lectius. En aquell primer certamen, en el qual Barcelona es va convertir en aparador de les millores tècniques, científiques i artístiques, l’edifici va servir de Cafè-Restaurant, una funció més aviat secundària per a una celebració on el més important eren els pavellons expositius. Tanmateix, ha subsistit tots aquests anys perquè tenia caràcter permanent, és a dir, havia de servir de cafè i restaurant a l’Exposició i, una vegada clausurada aquesta, hauria de continuar amb igual finalitat al parc de la Ciutadella. Aquest tracte preferent, el de construir un edifici que seria un llegat per a la ciutat i una mostra de l’arquitectura del final del segle XIX, es concedeix a un arquitecte que aleshores s’albirava com una gran promesa, un entès en història de l’art i professor d’arquitectura, Lluís Domènech i Montaner, avui conegut per construccions posteriors com el Palau de la Música Catalana o l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Aquestes i altres obres l’associen al modernisme català i així, sense fer-hi gaires distincions, sovint s’hi ha 15


Però l’alegria d’haver trobat els diners va durar poc perquè De Grau va fer fallida i hi va renunciar, fet que va ser el detonant d’una nova discussió sobre qui havia de pagar l’edifici i es va plantejar abandonar el projecte per manca de recursos. Finalment però, la Comissió Executiva va assumir les obres. I ho va fer perquè ja havia promocionat l’edifici a tort i a dret, l’havia explicat a la premsa i n’havia manifestat públicament el valor pràctic. Compromesa davant de tothom, va ordenar l’inici dels treballs i en va anunciar el lloguer en concurs públic. Una convocatòria a la qual no es va presentar ningú, i no va ser fins a la segona quan un únic candidat, Martí Pagès i Ayneto, va guanyar la contracta d’explotació.

El projecte Domènech presenta el projecte l’11 d’agost de 1887, a només vuit mesos de la inauguració oficial de l’Exposició. La proposta inclou plantes, alçats i una vista panoràmica del conjunt que evoca les construccions medievals i que revela els seus coneixements en aquesta matèria. El valora en 271.121,30 pessetes (1.630 euros), i la Comissió Executiva l’accepta deu dies després i les obres comencen tot seguit amb l’objectiu d’enllestir-lo a temps. Gravat publicat a l’Àlbum Artístich de la Renaixensa al setembre de 1887. © Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona

Secció transversal destinada a l’armadura de ferro. El plànol està signat per Domènech, pel director de les obres de l’Exposició, Elies Rogent, i pel contractista Pau Bori, director de la societat Material de Ferrocarriles y Construcciones que havia de construir l’estructura de ferro. © Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Alçat de la façana lateral amb la decoració projectada per Domènech que només es va realitzar parcialment. © Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

20

El Castell dels Tres Dragons


Domènech presenta el projecte a l’agost de 1887 i es compromet a acabar-lo en vuit mesos perquè entri en funcionament quan s’inauguri l’Exposició, el 20 d’abril. Immediatament se signen les contractes d’obra amb les empreses de més solvència de la ciutat per ajustar així els preus i assegurar els treballs.

Plànol de la primera planta on destaquen la planta circular de la torrassa i, a l’extrem oposat, els dos balcons semicirculars que contribuïen al gir visual en aquesta part de l’edifici. Aquests balcons, que es van arribar a construir, van ser suprimits el 1917. © Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Els contractistes Per a les obres es contracten empreses reconegudes amb experiència a Barcelona, com la de Joaquim Rivera per a la construcció i compra dels totxos, la societat Material de Ferrocarriles y Construcciones per a l’obra de ferro, Francesc Salvat i els germans Viladevall per als treballs de fusteria, la firma Lehèque y Cía. per al marbre de les escales, Francesc Voltas per a la pedra dels fonaments, Miquel Parera per a la fusta i el parquet, Tintoré i Giberga per als muntacàrregues, Eudald Baixarias per als treballs de lampisteria, Damià Crespí i l’empresa Mas i Armenteras per a les peces de serralleria, Gaspar Quintana per a les cuines i la firma Casas i Tuloch per a les calderes. Pel que fa a la part decorativa, força abundant i complexa, s’encarrega a Antoni Rigalt la construcció de vitralls, a Domènec Cosso, Gustau Obiols i Antoni Vilanova l’escultura artística, a Magí Fita les ceràmiques del terrat, a Josep Llimona i Alexandre de Riquer els dibuixos dels escuts que ha de produir la fàbrica Pujol i Bausis, i a Pau Estapé la fabricació de tendals per a la terrassa exterior.

La construcció comença al setembre amb l’enderroc de l’antic Cafè del Parc, per tal que deixi el lloc al Cafè-Restaurant. El nou edifici ha de substituir l’antic, mantenint un emplaçament que és conegut per tothom. Allí, a l’angle nord-est del parc, el CafèRestaurant només ocuparà la meitat de la parcel·la disponible i deixarà l’espai sobrer per

Plànol de la planta baixa on es pot veure l’estructura de doble paret i columna que tanca l’edifici i li dóna estabilitat. © Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

El Cafè-Restaurant

21


Medalla en record de l’Exposició Universal realitzada per Jacint Morató (anvers). A la part inferior hi ha representat, sobre la paraula Barcelona, el Cafè-Restaurant (veure el detall ampliat).

Bronze daurat, Ø 45 mm. MNAC/GNC 80164. © MNAC - Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona).

Menú del banquet de cloenda ofert per la Comissaria Reial el 8 de desembre de 1888. © Museu Frederic Marès. Barcelona.

26

El Castell dels Tres Dragons

barceloní Saturnino Lacal, els plats i els vins que s’hi serveixen són de primeríssima qualitat i la decoració, feta amb flors i plantes, sempre s’encarrega al prestigiós florista Ramon Oliva. La disposició de les taules varia segons el nombre de clients; els dies corrents es disposen per a parelles o petits grups, com en qualsevol altre restaurant, però quan hi ha un banquet se solen agrupar en forma de U, és a dir, la taula de preferència se situa a la capçalera i de cada costat d’aquesta se’n fan sortir unes altres en extensió. La grandiositat de la sala permet congregar-hi força comensals. Els documents de l’època registren tot tipus d’àpats entre els quals destaquen els grans banquets de 150 coberts, els més freqüents, però també n’hi ha per a 300, 400 i, fins i tot, 600 comensals. Un dels banquets més comentats va ser el dels expositors francesos –París havia de celebrar la seva exposició l’any següent–, que Lacal descriu en la seva crònica El libro de honor. Apuntes para la historia de la Exposición Universal de Barcelona: «El grandioso salón estaba adornado con palmas entrelazadas y colocadas en el antepecho de la galería. Completaban el adorno algunas canastillas de flores. La comida, que sirvió el Sr. Martín para 150 personas, fue exquisita y los vinos excelentes. La música del Ayuntamiento, que al sentarse a la mesa los comensales dejó oír la Marcha Real española y a continuación la Marsellesa, tocó luego varias escogidas piezas de su repertorio. La mesa de preferencia tenía la forma semicircular, y a cada uno de sus lados había otra de larga extensión.» Matí, tarda i nit, el Cafè-Restaurant funciona a ple rendiment oferint tot tipus de menjars i es decora per a cada ocasió. S’hi serveixen begudes i menjars variats, i en ocasions s’hi preparen àpats especials per a persones il·lustres, com la infanta Isabel d’Espanya, el rei de Portugal, la duquessa vídua de Medinaceli, el polític Cánovas del Castillo o els membres de l’Orfeó Bilbaí, guanyadors del concurs d’orfeons de l’Exposició L’últim banquet és el de cloenda, que té lloc el 8 de desembre. L’endemà Lacal el descriu amb precisió: «Presentaba un bellísimo aspecto el salón del piso principal del restaurante del Parque, adornado para el banquete de 250 cubiertos con que la Comisaría Regia obsequió a las principales entidades de la Exposición, a las Autoridades, Cuerpo Consular y otras personas distinguidas.» La decoració va quedar novament a càrrec de «la inteligencia y gusto del afamado jardinero Sr. Oliva, que se acreditó una vez más en la manera de adornar el local con diversas plantas combinadas, convirtiéndolo en hermoso invernadero.


Banquet. La Ilustración Española y Americana, 1890. © Reial Cercle Artístic.

El Cafè-Restaurant

27


El taller del Castell dels Tres Dragons Un dels capítols més apassionants de la història de l’art català i que durant dècades s’ha considerat l’origen de les arts decoratives del modernisme és l’anomenat «taller del Castell dels Tres Dragons». Aquest episodi, que avui sabem que és un mite, es va originar el 1951 arran de la publicació del llibre El Arte Modernista Catalán, d’Alexandre Cirici, un dels primers estudis sobre el modernisme. Cirici hi dóna a conèixer el taller basant-se en una necrològica que Domènech havia dedicat a Antoni Maria Gallissà, mort el 1903, publicada al diari La Renaixensa aquell mateix any. L’arquitecte exalta la participació del seu amic en aquell suposat taller, influït i emocionat per tan sentida pèrdua, i tal i com està escrit dóna a entendre que allí es van plantar les llavors del que poc després seria batejat com modernisme. Cirici i diversos historiadors així ho van creure i no van dubtar de repetir-ho en innombrables publicacions fins al punt que s’ha considerat com un fet cert. Però la veritat és que l’assumpte mai no es va estudiar en profunditat i que es va repetir constantment el mateix error, perquè el que realment va passar i la vertadera història van ser ben diferents.

< Elements vegetals de reminiscència medieval sobre les teulades i, al centre, el gall que bat les ales i canta amb el despertar del nou dia. © Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Els obradors i les seves funcions Per conèixer aquell taller evocat en l’article de 1903 cal que retrocedim en el temps fins al juny de 1891, quan l’alcalde encarrega a Domènech que acabi l’edifici. És la segona oportunitat que té per completar l’obra tal com l’havia pensada, amb una fastuosa decoració interior i exterior. A més, té molt clar que hi farà treballs delicats i laboriosos, de manera que instal·la quatre tallers o obradors que no entren en ple funcionament fins al principi de 1892, arran de les converses que manté amb els membres de la Comissió municipal del Museu de la Història, que li confien el nou projecte. És important assenyalar que de bon principi Domènech no es planteja la creació de cap taller, sinó que només munta els petits obradors per fabricar-hi les peces decoratives amb què vol embellir l’edifici. Així, seguint els passos d’Eugène Viollet-le-Duc, que propugnava que els arquitectes havien d’incidir en una concepció integral del disseny, incloEl taller del Castell dels Tres Dragons

49


Estructura interior del coronament de la Torre de l’Homenatge amb els tensors de ferro que l’aguanten des de dins. Al centre, una escala de fusta permet accedir a la part superior. © Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

50

El Castell dels Tres Dragons

ent-hi les arts aplicades i decoratives, Domènech s’implica en tot el projecte. Per a ell, tant el procés de disseny com el de composició són importantíssims, ja siguin aplicats a un objecte senzill com a un gran edifici. El primer que fa en tornar es muntar el despatx de direcció d’obres dins de la torre est. És l’estiu de 1891. Allí comença a dissenyar models, seleccionar materials i pensar el resultat més adequat per a cada objectiu. L’espai s’omple ràpidament de plànols, dibuixos, fotografies i models de fang i guix que Josep Puig i Cadafalch descriu amb les següents paraules: «Las paredes se hallaban adornadas de hojas vaciadas en yeso, de muestras de cerámica entre las cuales dibujaba el arquitecto los ricos hierros forjados del capitel que corona el edificio y las cerámicas no concluidas todavía de aquella resurrección de palacio catalán antiguo encarnado en las nuevas formas que produce la industria moderna. [...] En aquel taller vi la realización de un sueño: el arte explicado por Violletle-Duc realizado en nuestra tierra con mayor riqueza, con mayor flexibilidad, de una manera más humana y más moderna.» Per una estreta escala de cargol Domènech accedeix a la planta superior on té «una cámara de ampliación con los aparatos de mi propiedad, para la ejecución de dibujos a tamaño natural» i on es dissenyen murals i elements decoratius de forja, ceràmica i guix. Al novembre de 1891 munta, a la planta baixa de la Torre de l’Homenatge, un obrador per a les obres de metal·listeria que dirigirà l’empresa Batalla i Cia. Allí es construeixen les parts de ferro que avui formen el vistós coronament exterior i l’original estructura amb tirants que el sosté des de dins. Domènech també creu necessari crear un obrador on es puguin fer els treballs de manyà, que vol molt ben acabats. El munta el serraller Bartolomé Domènech a la planta baixa de la torre est per fabricar-hi fallebes, pestells i passadors destinats a portes i finestres, els passamans de les escales de servei i peces de llautó per decorar la barana de la galeria. Els treballs de repussat comencen també al novembre, compartint espai amb els de metal·listeria i, com que necessiten més espai, al desembre s’instal·len a la torre oest. En aquest obrador, l’empresa Malagrida i Casellas executa els models decoratius de la Torre de l’Homenatge, com explica el mateix Domènech: «Allí se hacen modelos de los repujados de las coronas y adornos de remate del capitel de esta torre y de los aristones de su cubierta; se monta la esfera de plancha de la base del para-rayos, […] los modelos de los


gallos del remate de las barras de ángulo, piezas repujadas de las flores que rematan el pináculo y los repujados de los remates de las cubiertas apiñonadas […] la veleta del remate de la torre Norte, el de grifos de los ángulos y piezas curvas del cuerpo octogonal de dicho remate, y el de los grifos angulares del cuerpo cuadrangular.» Paral·lelament, Domènech també veu necessari muntar un obrador de modelatge a fi de crear models tridimensionals per a les peces ceràmiques. Al desembre es construeixen a la terrassa diverses basses per a la preparació del fang, a càrrec de l’empresa Oliva i Martí. Els seus treballadors pasten el fang amb els peus, com es feia aleshores, perquè els escultors l’emprin per donar forma a «los modelos de los grifos salientes del friso alto de las fachadas y varios vaciados de otros adornos del mismo friso», ja que la fabricació i la cocció s’encarreguen a la fàbrica de Josep Ros, de València, i a la de Pau Pujol, d’Esplugues de Llobregat. Domènech acudeix sovint als obradors per controlar els treballs i només deixa en mans d’industrials la fabricació de les peces que requereixen un procés complex, com la cocció de terres o el muntatge de vitralls, que confia als millors especialistes del moment, alguns dels quals treballen paral·lelament en altres obres que duu a terme a Barcelona, Canet de Mar i Comillas.

Gall de forja, rèplica dels que coronen la Torre de l’Homenatge. © Casa museu Lluís Domènech i Montaner.

Els membres Ja s’ha dit que l’acabament del Castell dels Tres Dragons per instal·lar-hi el Museu de la Història és força urgent i que Domènech projecta una decoració estretament lligada a la nova funció de l’edifici. Aleshores, per assolir tot el programa en el mínim de temps possible, organitza un equip amb l’arquitecte Gallissà i les quatre empreses esmentades (Batalla i Cia. per a la metal·listeria, Bartolomé Domènech per a la serralleria, Malagrida i Casellas per al repussat, i Oliva i Martí per al modelatge) que subcontracten el forjador Francesc Tiestos i els escultors E. H. Llàsser, Eusebi Arnau i Pere Quintana, entre d’altres. Tots treballen dins de l’edifici, repartits a les torres, les sales i la terrassa. Domènech té molt clara la idea de divisió del treball (o treball en equip) perquè sap que les intervencions d’aquests col·laboradors donaran un resultat enriquit i més viable. A més, els deixa les pautes prou marcades perquè executin les obres sense que s’observi cap diferència entre el que desitja i el que faran. El taller del Castell dels Tres Dragons

51


72

El Castell dels Tres Dragons

1

2

5

6


5. 65-79 5.02.09

9/2/09

18:01

Página 73

3

4

d’aquestes col·leccions ressalta a primera vista, doncs poden admirar-se les més variades formes d’animals inferiors, els corals amb els pòlips estesos, les meduses, animals pelàgics, nocturns i fosforescents, una bona sèrie de llimacs de mar, cargols marins i petxines amb l’animal estès». Les instal·lacions són inaugurades l’endemà, per l’alcalde, el president de la Diputació de Barcelona i el president de la Junta. L’ampliació d’Antoni de Falguera Per satisfer el compromís establert entre la Junta de Ciències Naturals i l’Ajuntament de Barcelona, el 28 de gener de 1920 el consistori barceloní pressuposta 500.000 pessetes (3.000 euros) extraordinàries destinades a acabar l’edifici. Se n’ocupa Antoni de Falguera, aleshores arquitecte en cap de la secció d’edificis i obres públiques, que presenta un pressupost de les diferents obres que cal portar a terme. L’arquitecte pretén construir un doble sostre en els dos espais que queden tancats per les torres, tant a la caixa de l’escala com a la part posterior. Una solució que no agrada i que es desestima, tot i que aquesta idea és recuperada, quatre anys més tard, per l’arquitecte Josep Goday.

1. Laboratori de Botànica del Museu de Catalunya amb el doctor Font i Quer assegut. 2. Conferència en una aula. 3. Secció de Botànica amb la sala de treball i els herbaris. 4. Sala de preparació amb el doctor De Sagarra assegut. 5 i 6. Laboratoris de Mineralogia i Cristal·lografia amb el doctor Pardillo assegut. Fotografies de Josep M. Co de Triola. © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

El Museu de Catalunya d’Història Natural

73


Vista des del passeig de Picasso el 1928. A la part superior de la façana s’observen les marques dels escuts retirats per ser restaurats. © Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Fotogràfic

78

El Castell dels Tres Dragons

i els de zoologia i geologia el director De Aguilar-Amat, que també s’encarrega d’indicar l’ordre com cal posar-los. La fabricació, el transport i la col·locació dels escuts nous i la restauració dels vells s’adjudiquen a la Casa González, sucursal de la firma González Hermanos de Sevilla, que es dedica a la decoració ceràmica. L’arquitecte municipal Goday supervisa els treballs, dirigeix la restauració dels fragments trencats i inicia la restauració del cupulí, que es


troba en mal estat. Hi treballen el forjador Jacint Cuyàs i Gelabert, que refà alguns ferros, i Jaume Oliveras i Ventura, que executa l’obra de fusteria, canvia els vitralls malmesos per vidres plans i pinta l’estructura de color negre. Amb aquesta intervenció es perd per sempre l’espectacular capa daurada que Domènech hi havia col·locat trenta-cinc anys abans i que el convertia en un joiell al capdamunt de la Torre de l’Homenatge. L’any següent també es fan treballs a la planta baixa, aleshores ja desocupada per l’Escola Municipal de Música. S’enderroquen les parets de fusta de les aules per convertir l’espai en sala d’exposicions vista la proximitat de l’Exposició Internacional de 1929 i es construeix una reixa exterior que Goday dissenya segons el seu personal estil. Mobiliari per a una biblioteca pensada dins d’una torre, segons proposta de l’arquitecte Josep Goday de 1928 (no construïda). © Ajuntament de Barcelona. Arxiu Municipal Administratiu.

Dibuix per a la reixa d’entrada dissenyada per Josep Goday. © Ajuntament de Barcelona. Arxiu Municipal Administratiu.

El Museu de Catalunya d’Història Natural

79


A la Junta de Ciències Naturals Josep Maria de Sagarra. 29 de desembre de 1932

«Fóra molt trist que dintre de la gàbia es llanguissin els nostres animals, sota la protecció de la gent sàvia i les autoritats municipals. «Fóra molt trist veure el faisà, i qui diu el faisà diu el senglar, entre prudent i tímid, obeint sense límit, les instruccions d’En Rosell i Vilar; i després quan ve l’hora de la mort, l’animal –que mor com un ateu– no tingués altre sort que lliurar la pell al Museu. «Si un bon dia científics i experts i rutilants autoritats, i nosaltres que som els invitats, no tinguéssim estómacs oberts i cors incendiats, entre gana lliguesca i demagògica, per ingerir com aliment, la col·lecció zoològica que protegeix el nostre Ajuntament.

82

«Perquè les bèsties rares engabiades i ben peixides no són per a embadalir les cares dels concos i les dides, ni són perquè els d’esquerra o de la dreta paguin a un savi extraordinari, que els planti una etiqueta i les tanqui dins d’un armari sinó que són per la gran alegria de l’home que somnia en els senglars i llur tabola i se’ls troba en bon dia en el suc delicat d’una cassola. «I són per a aquest gran festí en el qual s’ha menjat cosa selecta sens dar-nos importància ni fe el fi amb una naturalitat perfecta. «I són perquè després de fondre robes de carn salvatge i perfumada, ens arribi En Juanitu Casanovas i resti amb la pupil·la dilatada, com si l’Artemis de les selves vastes hagués tombat entre les flors la fera i nosaltres, les seves nimfes castes, l’haguéssim enterrat amb la cullera.»


Com s’ha dit anteriorment, el 1934 la col·lecció de botànica es trasllada a l’Institut Botànic i la de zoologia continua a l’edifici. Aquesta separació comporta un tercer canvi de nom de la institució, que adopta el de Museu de Zoologia.

< Àpat de Nadal celebrat al restaurant Miramar on Josep Maria de Sagarra llegí el seu poema. © Arxiu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

El Servei Municipal de Matrícules per a Escoles Primàries D’ençà que el Govern republicà arriba al poder, un dels seus objectius és aconseguir la plena escolarització a Catalunya, considerant que el futur del país rau en l’educació i el foment de la llengua. Per això afavoreix l’educació de molts nens que no van a escola, bé perquè treballen o aprenen el primer ofici, bé per necessitats familiars o per un clar desinterès vers l’estudi. El 1932, a la província de Barcelona, 105.000 nens van a l’escola privada, 92.000 a l’estatal i 104.000 estan sense escolaritzar, és a dir que n’hi ha un terç que no estudien. Per resoldre el problema cal nomenar professors i crear noves aules, de manera que s’aprofiten edificis municipals i s’adapten com a escoles, com els hotels de la plaça d’Espanya construïts per a l’Exposició Internacional de 1929. L’estratègia dóna resultats immediats i les inscripcions s’incrementen fins al punt que cal centralitzar-les en una única oficina. Aquest fet coincideix amb la decisió de l’Ajuntament de traslladar totes les col·leccions de zoologia al Palau de l’Agricultura de Montjuïc, on podran ser exhibides més àmpliament. Això comporta que la planta baixa del Castell dels Tres Dragons quedi buida i s’opti per instal·lar-hi el Servei Municipal de Matrícules per a Escoles Primàries. L’arquitecte Adolf Florensa i Ferrer dirigeix l’adaptació a mitjan 1932. El Servei s’encarrega de fer llistes dels alumnes inscrits que després envia a l’escola corresponent. Funciona amb normalitat fins que deixa de ser actiu en esclatar la Guerra Civil espanyola el 1936.

Els anys de la Segona República

83


La Borsa de Treball Municipal A partir de la promulgació de la Llei del treball, aprovada el 28 de novembre de 1931, la Comissió de Política Social de l’Ajuntament crea la Borsa de Treball Municipal, que té com a objectiu afavorir l’entrada de treballadors en atur al mercat laboral. S’instal·la a la planta baixa del Castell dels Tres Dragons el 22 de juny de 1932, compartint l’espai amb el Servei Municipal de Matrícules per a Escoles Primàries. Les limitacions del lloc l’obliguen a ocupar part de la primera planta, a tocar de les col·leccions zoològiques, una anomalia que comporta les queixes de la Junta per «las molestias que la clientela de dicha

El 28 de gener de 1934, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, inauguren les instal·lacions de la Borsa Coordinadora de la Generalitat de Catalunya que actuarà conjuntament amb la Borsa de Treball Municipal. Fotografia de J. Domínguez. © Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Lluís Companys

84

El Castell dels Tres Dragons


Bolsa ocasiona por su carácter extremista, entorpeciendo los trabajos de investigación [...], del peligro que supone para las valiosas colecciones del mismo y las amenazas reiteradas de incendiar el local.» La Borsa s’encarrega d’elaborar un cens amb els oficis de tots aquells que busquen feina, molts d’ells arribats per a les obres de l’Exposició Internacional de 1929. Però aviat s’observa que el seu funcionament és deficient i ineficaç. A la fi de 1934, el regidor de Política Social, Estadística i Cens de l’Ajuntament sentencia que «els fitxers i els registres no responen a cap criteri administratiu ni d’organització, les estadístiques no reflecteixen la realitat de les operacions efectuades i els serveis no estan degudament articulats.» Una llastimosa realitat, com ho prova el fet que durant aquell any només troben feina 90 homes i 106 dones d’un total d’11.000 inscrits. La Borsa és dirigida per Francesc Cañadas i Gozalbo fins que deixa de funcionar acabada la Guerra Civil, quan el recompte de supervivents i la seva capacitat per treballar passen a ser comptabilitzats pel Negociat d’Estadística.

Els menjadors de l’Auxili Social Com tot conflicte bèl·lic, la Guerra Civil va causar profunds estralls entre la societat i va afectar les institucions públiques. A Barcelona, ciutat que va acollir el Govern de la República, la relativa calma dels primers mesos de 1936 va esdevenir angoixant i un malson continu a partir de 1937 i fins a l’entrada dels nacionals a la ciutat, al gener de 1939. Durant la guerra, els habitants intentaven salvar la vida escapant dels continuats bombardeigs, que van matar prop de 3.000 persones i destruir més de 1.500 edificis. Unes xifres esfereïdores però veraces: Barcelona va ser bombardejada 194 vegades per l’aviació nacional i per la italiana, que van deixar caure les bombes sense miraments per castigar una població indefensa i atemorida.

Escrit de la Borsa Municipal de Treball que es va enviar a les empreses per explicar-los els seus serveis i carta de resposta de la Banca Arnús. © Ajuntament de Barcelona. Arxiu Municipal Administratiu.

Els anys de la Segona República

85


El Museu de Zoologia Durant els setanta anys que van des de la dictadura franquista a l’arribada de la democràcia i fins a l’actualitat, s’observa com el Castell dels Tres Dragons passa de ser un immoble secundari per a les autoritats municipals a tenir un protagonisme significatiu, no només gràcies a la importància que assoleix el Museu de Zoologia com a centre científic, sinó també pel seu valor patrimonial en un moment en què els arquitectes del modernisme arriben a unes importants cotes de reconeixement. Tots aquests canvis no són fàcils d’aconseguir. Després de la Guerra Civil l’edifici havia quedat en un estat deplorable, fins al punt que es van tapiar les portes del Museu i va quedar mig abandonat. La crua postguerra va frenar tota expectativa de reobertura i s’hi va penjar el rètol de «Tancat» durant cinc anys. Un període suficientment llarg perquè es deterioressin l’immoble i les col·leccions. De fet, la recuperació parcial no arriba fins al final dels anys quaranta amb el director Pardillo, que intenta donar-li la continuïtat perduda. Catedràtic de Cristal·lografia de la Universitat de Barcelona, Francesc Pardillo és l’encarregat de gestionar els treballs de normalització i obertura al públic del Museu de Zoologia. No arriba al càrrec per atzar, atès que anteriorment havia estat director de l’Institut Municipal de Ciències Naturals –que incloïa el Museu de Ciències Naturals (Geologia i Zoologia)– entre 1924 i 1930 i, en una segona ocasió, entre 1934 i 1939. La tasca que hi du a terme és enorme. D’entrada es troba el Museu quasi buit, amb les vitrines sense peces i grans paquets amuntegats amb les col·leccions d’estudi que durant els bombardeigs no s’havien pogut d’evacuar. La majoria, com també el fons de la Biblioteca i el material científic, s’havien dipositat a la Universitat de Barcelona perquè es va considerar que apartades de la zona marítima militar estarien més segures. De manera lenta i laboriosa, durant cinc llargs anys i amb un reduït equip de col·laboradors, Pardillo s’encarrega de reparar, netejar i instal·lar de nou les peces, a banda de treure la brutícia, retirar els vitralls trencats, restituir les portes rebentades i les finestres malmeses, recuperar les col·leccions disperses i revisar-ne els catàlegs, pensar com exposar-les i arranjar tot l’interior. Uns treballs que, a més, són limitats pels magres pres-

< Muntatge expositiu durant els anys quaranta. © Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Fotogràfic.

La instal·lació durant els anys quaranta, amb la balena a la primera planta. © Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Brangulí (fotògrafs).

L’exposició permanent instal·lada a la planta baixa. © Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Fotogràfic.

El Museu de Zoologia

89


Planta de l’edifici subterrani i el seu encaix en el Castell dels Tres Dragons. Secció transversal de l’edifici amb la planta de l’edifici subterrani. Alçat de l’edifici subterrani i del Castell dels Tres Dragons. © CIRICI & BASSO, Arquitectura SLP.

94

El Castell dels Tres Dragons

Una de les primeres necessitats que es planteja és resoldre l’accés. Tradicionalment, l’entrada es fa per la porta principal que dóna a l’interior del parc, situació que obliga a sortir de l’edifici abans no es tanquin les portes generals que donen al carrer. L’accés, a més a més, és massa estret per acollir correctament la recepció, el guarda-roba i altres serveis necessaris. Per això es canvia. Ara s’entrarà per sota el pont que enllaça l’edifici amb la torrassa, amb sortida directa al passeig de Picasso. Aquest canvi implica la creació d’un nou vestíbul, que se situa sota el pont, tancat per dues parets de vidre, i la consergeria passa a ocupar el lloc de l’antiga caldera de carbó. Tot seguit es transforma la planta baixa, el paviment de la qual es canvia per parquet, es penja la balena del sostre per permetre la lliure circulació per l’espai i es refan les portes i els finestrals. També es restaura la primera planta i és aleshores quan es descobreixen les pintures decoratives que Domènech havia dissenyat el 1892 i que s’havien tapat el 1917. Durant tots aquells anys havien passat desapercebudes i no cal dir l’entusiasme que va generar aquella descoberta, fins al punt que se’n van restaurar diversos fragments i d’altres es van cobrir amb una pintura de protecció, tot esperant que en un futur es puguin recuperar totes. La segona fase correspon a l’ampliació. Arriba poc després, a l’abril de 1984, quan l’Ajuntament encarrega de nou a Cirici i Bonet la redacció del projecte d’ampliació i reforma del Museu. En aquesta intervenció també participa l’arquitecte Carles Bassó. Es tracta d’un annex dels treballs fets el 1982 que inclou la construcció d’un edifici subterrani i


connectat amb l’històric a partir d’un ascensor emplaçat a la Torre de l’Homenatge. Aquesta és la intervenció més traumàtica, perquè incloure l’ascensor significa perforar la torre i sacrificar part de la volta que embelleix un dels salons. Però la pèrdua s’assumeix perquè reverteix en beneficis, tant per atendre les persones amb accés limitat com per a ús del personal, el trasllat d’exemplars o el ràpid accés a les diverses plantes. Aquesta segona fase es du a terme en dues etapes: l’una comença el 1984 i l’altra el 1985 i totes dues acaben al març de 1987. L’edifici subterrani, imperceptible des de l’exterior, és destinat a les noves dependències. S’hi pot accedir a peu per la torrassa, en ascensor per la Torre de l’Homenatge o amb cotxe per una rampa lateral, una novetat que permet entrar-hi objectes i exemplars de gran volum. Tant en la nova entrada de la torrassa com en la de l’ascensor s’empra marbre, com a material noble i de fàcil neteja, que es combina amb el totxo, de manera que s’estableix un diàleg entre l’obra antiga i la moderna. A més, es restauren la volta de la torrassa i les reixes dels finestrals, en els quals es col·loquen nous vitralls colorits dissenyats pel Centre del Vidre de Barcelona. El soterrani és un volum rectangular amb obertures laterals que deixen passar la llum, pensades per il·luminar un interior sota terra on es treballa de dia. Les obres són llargues i delicades, perquè cal evitar que qualsevol moviment de terres afecti l’edifici històric. Per això, per tal de poder excavar el terreny de manera que permeti l’ampliació subterrània del Museu, es construeix un mur pantalla que suporta l’empenta del passeig de Pujades, per un costat, i un talús protegit amb formigó armat, per l’altre, que és el que mira envers l’edifici de Domènech. L’excavació per aquesta banda es fa en talús bàsicament per no afectar l’escassa fonamentació del vell edifici i, al mateix temps, facilitar l’accés de llum natural al soterrani. Un cop feta l’excavació del terreny, l’edifici es construeix a base de quatre files de columnes, de formigó les que quedaran vistes per fora de les façanes i d’acer laminat les que defineixen el passadís central de circulació interior. El forjat de coberta es construeix a base d’elements prefabricats de formigó armat, bàsicament bigues en forma de π (pi) capaces de suportar el pes d’una coberta transitable i llums estructurals relativament importants. Els diferents espais d’aquest edifici de serveis s’obren a banda i banda d’aquell passadís central i estan separats per unes parets divisòries construïdes amb blocs de vidre

Reforma de la Sala de la Balena (s’hi col·loca parquet, s’il·lumina correctament i es disposen portes més segures a les obertures laterals). A partir d’aquestes millores l’espai es dedica a exposicions temporals. © Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Fotogràfic.

El Museu de Zoologia

95


Agraïments

Aquest llibre està basat en la tesi doctoral El Castell dels Tres Dragons: de Cafè-Restaurant a Museu de Zoologia (1887-2000), que Rossend Casanova va llegir el 17 d’abril de 2002 al Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Per portar-la a terme va disposar de documentació procedent, en gran part, de l’Arxiu Històric del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i del fons que sobre l’Exposició Universal conserva l’Arxiu Municipal Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona. Part de la informació utilitzada també procedeix del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, l’Institut Municipal d’Història de l’Ajuntament de Barcelona, l’Arxiu Nacional de Catalunya (fons de la Junta de Museus de Catalunya), la Biblioteca de Catalunya, l’Institut Amatller d’Art Hispànic (Arxiu Fotogràfic Mas), l’Arxiu Històric de la Universitat Pontifícia Comillas de Madrid, l’arxiu de la fàbrica de ceràmiques La Ceramo de València, l’Arxiu Francesc Català-Roca, la Fundació Cultural del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Madrid, l’Arxiu Històric d’Esplugues de Llobregat, l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar, el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Fotogràfics i l’Arxiu Fotogràfic Municipal, l’Institut de Cultura, l’Institut Municipal d’Urbanisme i el Servei d’Actuació sobre el Patrimoni Artístic, aquests quatre darrers de l’Ajuntament de Barcelona. L’eficaç consulta de la documentació ha estat possible gràcies a tots aquells professionals, tant

100

El Castell dels Tres Dragons

d’organismes públics com particulars, que han fet tot el necessari per col·laborar amb l’objectiu d’aquest treball. L’autor expressa el seu sincer agraïment a Joan Abelló i Isabel Marín, del Reial Cercle Artístic; Santiago Alcolea Gil (†); Roger Alier; Eulàlia Almuzara i Núria Peiris, de l’Arxiu Fotogràfic Mas (Institut Amatller d’Art Hispànic); Francesc Arcas Ruscalleda, de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar; Montserrat Armadans; Santi Barjau; Paloma Barreiro; Joan Bassegoda i Nonell; Carlos Bayarri; Montserrat Beltran i Josep Obis, de l’Arxiu Municipal Administratiu; Eduard Blanxart i Teresa Granell; Antònia Casanovas, del Museu de Ceràmica de Barcelona; Martí Català-Roca; Cristian Cirici; Teresa Clara Condom; David Craven-Bartle Lamote de Grignon; Rosa Cruellas, de l’Arxiu Nacional de Catalunya; Imma Cuscó, de l’Espai de Documentació i Recerca del Museu de la Música; Lluïsa Daniel; Lluís Domènech i Girbau; Joan Domingo; Mercè Doñate; Diana Escobar; Núria Ester; Mireia Freixa; Núria Gil; Carme Giménez Casadevant; Daniel Giralt-Miracle; Julio Gómez Alba; Carles Güell i Sanllehí; Maria Àngels Iglesias de la Varga (†), Antònia Rodríguez i Maricarmen Gámiz, de la Biblioteca del Museu de Ciències Naturals de Barcelona; Marc Lemonche-Coll; Fernando Marzá i Andreu Carrascal, del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya; Marta Montmany, Teresa Bastardes, Laia Callejà, Silvia Armentia i Josep Capsir, del Disseny Hub Barcelona; Eduardo Nacif Diniz; Joan Ovejero; Anabel Pereña; Alfonso Pleguezuelo; Marta Saliné, del Museu Can Tinturé d’Esplugues de Llobregat; Jordi Serchs i Maria Mena, de l’Arxiu Fotogràfic de l’AHCB; Fina Solà; Míriam Soriano; Maria Pia Subias; Isabel Tuda; Xavier

Tarraubella, Alicia Torres Déniz, Laura Coll, Patrícia Jacas i Àngels Solà, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB); Pilar Vélez i Ernest Ortoll, del Museu Frederic Marès; Berenguer Vidal, de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, i Roser Vilardell, de l’Arxiu Municipal d’Esplugues de Llobregat. L’autor vol expressar el seu profund agraïment a l’equip del Museu de Ciències Naturals de Barcelona que li ha donat tot el seu suport, als seus directors Roser Nos, Francesc Uribe i Anna Omedes; als caps de programes Josep Piqué i Lina Ubero; molt especialment a la cap d'Exposicions, Elvira Ferragut, i a Mercedes Párraga; a la responsable de Comunicació, Gemma Redolad, i a Alicia Montes; al cap del Programa d'Activitats, Pere Viladot, i a l’Associació d’Amics del Museu. També, al Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (GRACMON) del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, així com a la Fundació Güell de Barcelona, que el curs 1998-1999 va becar la tesi doctoral amb el Premi per a Llicenciats en Belles Arts. Un record molt especial per als pares i la resta de la família per confiar en una opció, el món de l’art, no sempre fàcil i raonable. I, finalment, l’autor vol expressar el seu més sentit agraïment a qui va ser la directora de la tesi, la Dra. Mercè Vidal i Jansà, de qui va aprendre amb les seves converses i que sempre el va guiar i aconsellar amb encert.


Bibliografia

Ajuntament de Barcelona Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona Ajuntament de Barcelona - Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Barcelona, s.d.

Ajuntament de Barcelona Pla de Museus

Artísticas e Internacional de Reproducciones

BORRÀS, Maria Lluïsa Lluís Domènech i Montaner

Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Barcelona, 1892

Polígrafa, Barcelona, 1970

BASSEGODA i NONELL, Joan Domènech i Montaner Nou Art Thor, col·lecció Gent Nostra, núm. 11, Barcelona, 1986

BASSEGODA, Joan (a càrrec de) El dietari de Lluís Domènech i Montaner

BORRÀS, Maria Lluïsa Lluís Domènech i Montaner. Escrits polítics i culturals 1875-1922 La Magrana, Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, núm. 26, Barcelona, 1991

BELLÉS, Xavier Francisco Español Coll, nota necrológica

Electa, Madrid, 1999

a “Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa”. Saragossa, núm. 25, 1999, p.111-112

CASANOVA i MANDRI, Rossend Cafè-Restaurant a “Domènech i Montaner Any 2000”. COAC, Barcelona, 2000

Lumen, Barcelona, 1973

CASANOVA i MANDRI, Rossend Antoni Maria Gallissà i el mite del Castell dels Tres Dragons

AVIÑOA, Xosé Cent anys de conservatori

BOHIGAS, Oriol Once arquitectos

a “El Modernisme, entorn a l’arquitectura”. Edicions L’isard, Barcelona, 2002

Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1986

La Gaya Ciencia, Barcelona, 1976

Ayuntamiento Constitucional de Barcelona Concursos y recompensas de la Exposición Nacional de Industrias

BONASTRE i BERTRAN, Francesc La Banda Municipal de Barcelona. Cent anys de música ciutadana Ajuntament de Barcelona, col·lecció Centenaris, núm. 2, Barcelona, 1986

Imp. Sucesores de N. Ramírez y Cía., Barcelona, 1888

Conmemoración del xxv aniversario de la Exposición Universal de Barcelona

ARNÚS, María del Mar Comillas, preludio de la Modernidad

Memòria de llicenciatura inèdita, Departament d’Història de l’Art, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1998

L’Avenç-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1984

CHINCHÓN, Rafael Barcelona y la Exposición Universal

CIRICI PELLICER, Alexandre El Arte Modernista Catalán

Ajuntament de Barcelona Publicacions, Barcelona, 1985

BOHIGAS, Oriol Reseña y catálogo de arquitectura modernista

a “Revista de Catalunya”. Edicions Revista de Catalunya, núm. 216, Barcelona, 2006

CASANOVA i MANDRI, Rossend El Cafè-Restaurant de Lluís Domènech i Montaner. Un estudi detallat del projecte i la construcció

a “Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi”. Barcelona, núm. VII-VIII, 1993-1994, p. 86

ARRANZ, Manuel - GRAU, Ramon LÓPEZ, Marina El Parc de la Ciutadella. Una visió històrica.

CASANOVA i MANDRI, Rossend El Castell dels Tres Dragons en targetes postals

CASANOVA i MANDRI, Rossend Recordant la Junta de Ciències Naturals de 1917 a “Revista de Catalunya”. Fundació Revista de Catalunya, núm. 117, Barcelona, 1997

Aymà, Barcelona, 1951

Ed. Heinrich y Cía., Barcelona, 1913

Diversos autors Arquitectura i ciutat a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 UPC-Ajuntament de Barcelona, estudi dirigit per Pere HEREU, Barcelona, 1988

Diversos autors Exposició Universal de Barcelona. Llibre del Centenari 1888-1988 L’Avenç, estudi dirigit per Ramon GRAU, Barcelona, 1988

Diversos autors Instal·lacions i serveis de la Junta de Ciències Naturals Junta de Ciències Naturals, Barcelona, 1917

101


Vista actual de la sala de la primera planta. Š Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

104

El Castell dels Tres Dragons


EL CASTELL DELS TRES DRAGONS Rossend Casanova

Versi贸n castellana


MITO Y REALIDAD Daniel Giralt-Miracle

De los 120 años de existencia del mítico Castell dels Tres Dragons sólo he vivido directamente cincuenta. Aun y así, en mi imaginario –como en el de otras generaciones próximas a la mía– el emblemático edificio de Domènech i Montaner no es solamente un palacio sobreviviente de la Exposición de 1888, sino también un edificio con una larga historia ciudadana y personal, un referente donde se conjugan contenidos y continentes, evocación del pasado y experiencias del presente, que sólo puede definirse con aquella eufónica palabra que tienen los alemanes y que nos remite al origen de todos los museos modernos: Wunderkammer, es decir, cámaras o gabinetes de maravillas o curiosidades que aparecieron en la Europa de los siglos XVI y XVII de la mano de la nobleza, la burguesía o los estudiosos que reunían con entusiasmo multitud de objetos raros, extravagantes e insólitos, que acostumbraban a proceder de grandes viajes de exploración de la época o de la afición a observar la naturaleza y analizarla con criterios protocientíficos. He visitado muchas y distintas veces el Castell dels Tres Dragons ya transformado en Museo de Zoología: como escolar, para conocer sus inmensas colecciones de anfibios, reptiles, escarabajos, mariposas, moscas, arañas, moluscos, tortugas, aves, huesos, la jirafa... y sobre todo el esqueleto 106

de la gran ballena que preside la sala de la planta baja. Como alumno de historia de la arquitectura fui a estudiar el edificio como ejemplo del premodernismo, como organizador de exposiciones, para montarlas o para localizar material, y también lo frecuenté como guía de personas interesadas en nuestro arte y nuestra arquitectura, como jurado de los Premios FAD de Arquitectura, para valorar la brillante ampliación realizada por Cirici, Bassó y Bonet, o simplemente como visitante de las atractivas exposiciones que ha sido capaz de organizar este museo para acercar la ciencia a la ciudadanía de forma sugerente y comprensible (recuerdo “El sonido de la naturaleza”, “Los últimos rinocerontes”, “Los murciélagos, señores de la noche”, “Los otros arquitectos”, etc.). Y siempre me ha parecido un museo rodeado de la magia de las Wunderkammern, capaces de conjugar vida y muerte, fantasía y realidad, mito y ciencia. Ya de pequeño, el Museo de Zoología ejercía en mí un doble efecto. En primer lugar de atracción, porque en él descubría lo que no encontraba en ningún otro lugar y allí me explicaban cosas que me resultaban fascinantes. También me provocaba un sentimiento de miedo, de reserva, de prevención ante un mundo que no sabía distinguir si pertenecía a la realidad o a la ficción, si era científico o exótico. Un mundo que me acompañó en muchos sueños y me introdujo en viajes imaginarios próximos a Las historias naturales o al Bestiario fantástico de Joan Perucho, unas sensaciones que terminaron definitivamente en 1972, cuando

el buen amigo Antonio Saura me envió el catálogo de sus Retratos imaginarios presentados en la galería Juana Mordó de Madrid, cuya portada reproducía una fotografía del artista y su hermano Carlos en la sala de dinosaurios del Museo de Historia Natural de Londres, muy similar, tanto en el espacio como en la forma y contenidos, al museo de Barcelona. Fue a partir de aquel momento cuando pude ver más allá de las colecciones y levantar la vista para contemplar el edificio: la planta, los espacios, las estructuras de hierro, el ladrillo, los elementos decorativos... Debo reconocer que para mí, como para muchos, el punto y aparte en la recuperación de la menospreciada figura de Domènech i Montaner se inició en 1963 con el número 52-53 de la revista Cuadernos de arquitectura, que devoré con fruición y estudié como un libro de texto, prosiguiendo con la lectura de los pocos estudios serios efectuados sobre el modernismo catalán: los clásicos de J. F. Ràfols, el monumental de Alexandre Cirici Pellicer, los artículos de J. M. Garrut, los fotoscops de Prats y Gomis o el impresionante libro de Oriol Bohigas ilustrado con fotografías de Leopoldo Pomés, presentado en el escenario del Palau de la Música en 1967. Un fenómeno que desveló una pasión por el modernismo de proyección nacional e internacional y que, con el paso de los años, acabó situándolo en el lugar que le corresponde en la Europa de 1900. Pero personalmente no puedo desvincular el impacto de la portada del catálogo de Saura del momento en que


Antonio y Carlos Saura en el Museo de Historia Natural de Londres en 1972 © Géraldine Chaplin

La Sala de Sistemática Zoológica durante la década de los años ochenta. © Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona. Archivo Fotográfico.

fui capaz de dejar a un lado la atracción que me producían los animales para fijarme en la arquitectura y entender la coherencia existente entre el continente y el contenido de un edificio pensado como Café-Restaurante de una Exposición Universal y que finalmente terminó siendo uno de los grandes museos de la ciudad, siguiendo las pautas de la museología europea más avanzada de finales del siglo XIX. A pesar de las aportaciones de los historiadores antes mencionados, no fue hasta la aparición en escena de Rossend Casanova, un joven surgido de la que podríamos denominar tercera generación de historiadores del arte del siglo XX en Cataluña, cuando se profundizó decididamente en los avatares

del edificio, al que dedicó una parte esencial de su tesis doctoral. Un trabajo que, por otra parte, recibió los máximos reconocimientos y el premio de la Fundación Güell al mejor proyecto de tesis. La primera generación (Ràfols, Cirici, Bohigas, etc.) nos descubrió su potencial, la segunda generación (Freixa, Fontbona, Sala, etc.) aportó la sistemática de la investigación universitaria y la tercera, la de Casanova, sumó a las aportaciones del pasado los descubrimientos más recientes (la mayoría propios) analizándolos con los ojos de hoy para ofrecer una nueva visión. Pero su trabajo no terminó en 2002, año en que presentó la tesis, sino que continuó avanzando, tal como puede constatarse con el resultado de las nuevas investigaciones que incluye este libro, escrito con gran capacidad expositiva. Es la historia documentada del Castell dels Tres Dragons, sus mitos y su realidad, y aún va más allá puesto que se atreve a cuestionar opiniones estereotipadas que habían arraigado. Y la más significativa en mi opinión es la que hace referencia al Taller del Castell dels Tres Dragons, porque durante todo el Año Internacional Gaudí –en el que Rossend Casanova fue mi adjunto y que me permitió descubrir su talento– disentimos sobre este tema. Yo defendía aquel taller según lo que me habían explicado mis amigos y maestros Alexandre Cirici y Antoni de Moragas –descendiente de Gallissà–, es decir, que había sido un punto neurálgico de la ense-

ñanza de las artes que estalló con el modernismo. Una visión que no compartía Rossend Casanova, tal como se evidencia en este volumen donde argumenta qué fue realmente el llamado taller y quién trabajó en el mismo a lo largo de 1892, desmitificando aquella historia. Aunque pienso que al fin y a la postre acaba remitificando la experiencia porque nos hace percatar de que las artes decorativas fueron un elemento vertebrador del pensamiento y el quehacer de Domènech i Montaner y que estas fueron entendidas por los modernistas como una parte sustancial de la grandiosidad de su arte. Un libro, por lo tanto, válido e imprescindible en la bibliografía de Domènech i Montaner y que nos demuestra que este edificio, que a lo largo de su historia ha alojado varios museos, escuelas de música, oficinas municipales y de asistencia social, será siempre uno de los proyectos más ambiciosos de Domènech i Montaner y uno de los más significativos de la ciudad.

107


1 EL CASTELL DELS TRES DRAGONS Esta obra tiene carácter permanente, durante la Exposición será una de sus mejores piezas y terminada ésta recordará a nuestros descendientes el estado de nuestras artes en el último tercio del presente siglo.» Elies Rogent Director de las obras de la Exposición Universal (Barcelona, 1887)

Este castillo de ladrillo rojo, rodeado de frondosos tilos, que da la espalda a la calle y se abre a unos jardines, atesora una pequeña historia dentro de la gran historia de Barcelona. Es conocido básicamente por su aspecto externo, que evoca una fortificación aunque no defiende ni protege a nadie, pero que provoca sorpresa y desvela admiración e interés. Solemne y majestuoso como los edificios medievales, sus altos muros y esbeltas torres son guardianes que tientan a los curiosos a entrar en él y descubrir lo que contiene. Recibe el nombre popular de Castell dels Tres Dragons (Castillo de los Tres Dragones) en recuerdo de una comedia homónima que 108

Frederic Soler Pitarra estrenó en 1865 y es uno de los pocos supervivientes de la Exposición Universal de Barcelona de 1888, la primera que se celebró en España y el precedente de los otros tres grandes acontecimientos que han hecho crecer la ciudad: la Exposición Internacional de 1929, los Juegos Olímpicos de 1992 y el Fórum Universal de las Culturas de 2004. Cada una de estos hitos ha sido aprovechado para crear nuevos equipamientos, construir infraestructuras y transformar zonas inacabadas o deprimidas en espacios dignos para sus ciudadanos. Así sucedió con la Exposición Universal que, aparte de dar a conocer la realidad del país y mostrar el progreso de la industria catalana, sirvió también para resolver aspectos urbanísticos colectivos. En aquel primer certamen, en el que Barcelona se convirtió en escaparate de las mejoras técnicas, científicas y artísticas, el edificio sirvió de Café-Restaurante, una función más bien secundaria para una celebración donde lo más importante eran los pabellones expositivos. No obstante, ha subsistido durante todos estos años porque tenía carácter permanente, es decir, debía servir de café y restaurante en la Exposición y, una vez clausurada esta, tenía que proseguir con igual finalidad en el parque de la Ciutadella. Este trato preferente, el de construir un edificio que sería un legado para la ciudad y una muestra de la arquitectura del finales del siglo XIX, se concede a un arquitecto que entonces se intuía como una gran prome-

sa, un entendido en historia del arte y profesor de arquitectura, Lluís Domènech i Montaner, hoy conocido por construcciones posteriores como el Palau de la Música Catalana o el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Estas y otras obras lo asocian al modernismo catalán y así, sin efectuar grandes distinciones entre las mismas, a menudo se ha englobado en él toda su producción, incluido el Castell dels Tres Dragons. Hay que matizar aquí, por lo tanto, que este no es un edificio puramente modernista, sino protomodernista, que forma parte de aquel preámbulo en el que se forjaron los fundamentos del que sería el estilo con mayor éxito del cambio de siglo y uno de los mejor valorados en la actualidad. También hay que añadir que históricamente ha sido considerado como el punto de partida de las artes decorativas modernistas debido a unos obradores que el arquitecto montó y que se aglutinaron en un episodio denominado «el taller del Castell dels Tres Dragons». Un lugar donde se suponía que se habían recuperado artes y procedimientos antiguos para adaptarlos a las necesidades modernas. En las páginas que siguen se desvela la realidad de aquel taller y se llega a la conclusión de que no fue nada más que un mito. Es la primera vez en la historia del arte catalán que se refiere este episodio, que tiene mucho de simbólico, bastante de imaginario y solo un poco de cierto. Para explicarlo se le dedica un capítulo importante en el que se detalla su origen, quien participó en él, cuánto duró y qué resultados tuvo.


2 El estudio de todas estas cuestiones es el resultado de ocho años de investigación realizada con la complicidad del Grupo de Investigación en Historia del Arte y del Diseño Contemporáneos de la Universidad de Barcelona. Las conclusiones finales fueron presentadas en febrero de 2002 en la tesis doctoral El Castell dels Tres Dragons. De CafèRestaurant a Museu de Zoologia (1887-2000), de la que este libro recoge los datos más importantes. También fruto de este estudio se detallan las diferentes instituciones que han estado presentes en el edificio, dado que poco tiempo después de clausurase la Exposición sirvió para otros usos, desde sala de exposiciones a museo, escuela de música, oficina para parados o comedores sociales. Unos cambios de uso que modificaron parte de su imagen original pero que hoy, casi 125 años después, aún nos permiten captar su esplendor y recorrer su particular historia. El Café-Restaurante Cuando Domènech proyecta el Café-Restaurante, en 1887, su carrera apenas empieza a dar los primeros frutos. Entonces es un prometedor arquitecto con pocos inmuebles construidos

3 aunque ya ha demostrado sus aptitudes con el edificio de la Editorial Montaner y Simón, recién terminado tan solo dos años antes. Se le conoce más por su actividad pública, puesto que después de fundar el grupo La Jove Catalunya y colaborar en la entidad Centre Català, participa en la Lliga de Catalunya, una agrupación política catalanista de ideología conservadora que llegó a presidir en 1888. No hacía no diez años que había obtenido el título de arquitecto y entonces, a punto de cumplir cuarenta años, combinaba el trabajo de su despacho particular con la docencia en la Escuela de Arquitectura de Barcelona. Precisamente, la buena amistad con Elies Rogent, director de la Escuela y también de las obras de la Exposición, motivó que le encargase seis trabajos para el gran certamen: la construcción del CaféRestaurante, ser vocal de la Comisión de Minería, arquitecto director de la Sección quinta destinada a obras de mejora y finalización del parque de la Ciutadella, la construcción del Gran Hotel Internacional, el arreglo de la Casa de la Ciudad para acoger a la familia real española durante su visita a Barcelona y el diseño del gran cartel

4 1. Detalle del cupulino. © Museo de Ciencias naturales de Barcelona

2. Vista general del edificio desde el parque de la Ciutadella. © Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona. Archivo Fotográfico.

3. Lluís Domènech i Montaner (1849-1923). © Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona. Archivo Fotográfico.

4. Proyecto de Café del Parque firmado por Josep Fontserè en marzo de 1875. © Ayuntamiento de Barcelona. Archivo Municipal Administrativo.

El Café-Restaurante

109


86 86. Vista de la instalación durante los años cuarenta, con la ballena en la primera planta. © Archivo Nacional de Cataluña. Fondo Brangulí (fotógrafos).

87. La exposición permanente instalada en la planta baja. © Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona. Archivo Fotográfico.

88. La Sala de Sistemática Zoológica durante los años cincuenta. © Archivo del Museo de Ciencias Naturales de Barcelona.

150

El Castell dels Tres Dragons

limitados por los escasos presupuestos municipales de los años cuarenta y que solo sirven para pagar los sueldos de los trabajadores. Hasta 1945, Pardillo se preocupa únicamente de la primera planta, dado que en la planta baja están los comedores del Auxilio Social, que aquel año son trasladados al restaurante Casino situado frente a la Cascada Monumental y a las nuevas dependencias de Vía Laietana. Esto permite arreglar la planta baja, trabajo que realiza Ramon Raventós, arquitecto jefe del Servicio de Edificios Culturales. Su proyecto, que descarta cualquier recuperación de elementos artísticos, se aprueba en diciembre de 1946 y consiste en la excavación del suelo y la construcción de un pavimento de hormigón, la instalación de calefacción y la reforma de las puertas y ventanas. También traslada el esqueleto de la ballena que, desde que había ingresado en el Museo de Cataluña en 1917, se exponía en la primera planta. Los trabajos duran hasta la primavera de 1948, cuando el espacio se inaugura con el nombre del cetáceo: Sala de la Ballena. El director Pardillo también es el encargado de convertir el Museo en un espacio vivo y, con

87

88

el conservador Antoni Vilarrubia i Garet, impulsa la creación de un apiario, considerando que no solo hay que presentar al gran público los aspectos raros y magníficos de la naturaleza, sino que también hay que hacer pedagogía. Según Pardillo: «En una de las galerías del Museo de Zoología, de excelente orientación, al aire libre, bajo las frondosas copas de tilos de aromáticas flores, se ha dispuesto un apiario, o colmenar, en el que enjambres de abejas pueblan diversos tipos de colmenas, de las más toscas y primitivas a las más perfectas y modernas. Desde la sala del Museo puede observarse el incesante entrar y salir del laborioso insecto, cargado de polen en sus patas que luego ennoblece en las celdillas de los panales, visibles asimismo: de suerte que desde el momento que la abeja franquea la piquera de su colmena, puede ser observada en todos los pormenores de su vida. Junto al apiario se ha organizado un laboratorio con todos los enseres e instrumentos de la apicultura, y personal especializado informa y resuelve consultas sobre tan útil y lucrativa industria.» Desde 1945, el apiario reproduce el hábitat de unas abejas que, aún hoy, producen una miel


89

deliciosa elaborada con flores del parque. Después de inaugurar la Sala de la Ballena y poner en marcha el apiario, Pardillo tiene que afrontar problemas inesperados y relativos a la conservación del edificio. En septiembre de 1947 el Museo cierra, ahora debido a la caída de unos fragmentos del techo de la primera planta, muy deteriorado por el mal estado de la azotea, que desde que se construyó, sesenta años antes, no se había restaurado nunca y tenía filtraciones de la lluvia, causante de todos los males. En 1954 se produce un relevo en la dirección del Museo y ocupa el cargo Francesc Español, que había llegado al Museo en 1932 y permanece en el mismo hasta su jubilación, en 1977, a la edad de 70 años. Español era especialista en bioespeleología y con los años se convirtió en el máximo exponente en España de esta especialidad científica. En el Museo trabajó como conservador de Zoología y de Entomología y, además, fue jefe de la sección del Instituto Español de Entomología en Barcelona. Cuando fue nombrado director empezó a viajar con frecuencia representando al Museo a escala internacional y dio a conocer sus trabajos sobre

90

91

bioespeleología en varios congresos, tanto nacionales como internacionales, donde logró un reconocimiento bastante notorio. Cinco años después de asumir el cargo, el 17 de mayo de 1959, tiene lugar por primera vez el Día de los Museos a instancias del Ayuntamiento, celebración que, siguiendo la misma filosofía, ha llegado hasta hoy con notable éxito entre los ciudadanos. A principios de la década de los sesenta se considera necesario reorganizar el Museo tanto por lo que respecta a continente (edificio), como contenido (actividades, material y personal). Por aquel entonces se encuentra, en palabras del director, «en parte en estado ruinoso y no reúne condicionas para los fines a que actualmente está destinado.» Falta espacio y requiere reformas urgentes, algunas tan sencillas como adecuar la corriente eléctrica al voltaje moderno, lo que no se efectúa hasta 1971. En febrero de 1963 las lluvias provocan nuevas goteras y las humedades afectan a las reparaciones practicadas unos años antes. Español se queja taxativo «del agua que, en caso de lluvia, fluye de la totalidad de la techumbre y que

92 89. Vista desde el paseo de Picasso durante la década de los años sesenta. © Real Cátedra Gaudí.

90. Restauración de la estructura de hierro de la Torre del Homenaje en el año 1962. © Archivo del Museo de Ciencias Naturales de Barcelona.

91. La terraza exterior convertida en campo de fútbol. © Colección particular.

92. La directora Roser Nos recibe la visita del alcalde Narcís Serra en 1980. © Archivo del Museo de Ciencias Naturales de Barcelona.

El Museo de Zoología

151


sible. Al mismo tiempo, el Proyecto museológico también propone un estudio histórico y artístico sobre el edificio, que permita conocer sus particularidades para poder explicarlas públicamente. En 1994 decaen los síntomas de mejora de los últimos años y la estrategia «a más proyectos nuevos recursos» no se cumple. El Plan de acción 1995-2000, una revisión del Proyecto museológico, anuncia y plantea otras estrategias que han de permitir asegurar la base logística (colecciones, investigación y divulgación) y un crecimiento continuado. El Plan de acción incide de nuevo en velar por la corrección de las patologías estructurales e incluye un estudio sobre las necesidades más inmediatas, como la investigación y los objetivos a alcanzar, la museografía y los programas públicos que deben mejorarse, las publicaciones de intercambio y comunicación, el marketing, el patrocinio y la imagen corporativa. Hay que señalar aquí que el diseño gráfico del Museo, realizado por Enric Satué en los años ochenta, es sustituido en 1995 por 158

El Castell dels Tres Dragons

uno de América Sánchez consistente en un mono encaramado encima del nombre del centro en negro sobre fondo amarillo. Una nueva imagen que se imprimirá en múltiples soportes de comunicación. Finalmente, la última y actual dirección del Museo recae en Anna Omedes, quien accede al cargo en septiembre de 1997 y ya entonces plantea distintos objetivos, uno de los cuales consiste en renovar la Sala de Sistemática Zoológica, tanto por lo que respecta a los contenidos como al continente. También emprende la catalogación y los registros de las colecciones, así como la informatización de las mismas (DAC), incrementa la oferta de programas educativos, consigue el reconocimiento del Museo de Zoología como centro de investigación e inicia una gestión conjunta con el Museo de Geología, del que es heredero, en el año 2000. Bajo su gestión se compactan los centros de ciencias naturales de la ciudad y en la actualidad el Museo Martorell y el Castell dels Tres Dragons, junto con el Jardín Botánico de Barcelona, constituyen el

Museo de Ciencias Naturales de Barcelona. Este Museo también es la pieza del Ayuntamiento de Barcelona que participa en el Instituto Botánico de Barcelona, centro mixto constituido con el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Por lo que respecta al edificio, se ha encargado de resolver problemas de mantenimiento, adecuación de espacios y diseño de un proyecto de señalización interna y externa, ha impulsado la restauración del parquet original de la primera planta y ha completado la pintura de todo el interior entre 1999 y 2001. Bajo su dirección se ha cumplido un viejo sueño de la Junta de Ciencias Naturales de 1906 y también un deseo del Proyecto museológico 1991-2000: el estudio histórico, artístico y social del edificio. Una investigación que queda recogida en este libro, que presenta aquella voluntad expresada hace cien años y que es, sin duda, una pequeña historia dentro de la gran historia de Barcelona.


Rossend Casanova

EL CASTELL DELS TRES DRAGONS

EL CASTELL DELS TRES DRAGONS

Rossend Casanova

Escuts ceràmics amb dibuixos de plantes i animals al·lusius al món natural, dissenyats per Pius Font i Quer i Juan Bautista de Aguilar-Amat. Van ser realitzats per la Casa González de Sevilla.

Vista de l’edifici des de l’interior del parc de la Ciutadella.

© Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Escudos cerámicos con dibujos de plantas y animales alusivos al mundo natural, diseñados por Pius Font i Quer y Juan Bautista de Aguilar-Amat. Fueron realizados por la Casa González de Sevilla. © Museo de Ciencias Naturales de Barcelona.

Català / Castellano

© Pere Vivas/Triangle Postals.

Vista del edificio desde el interior del parque de la Ciutadella. © Pere Vivas/Triangle Postals.

El Castell dels Tres Dragons  
El Castell dels Tres Dragons  

Llibre editat en ocasió de l’exposició "El Castell dels Tres Dragons. De Restaurant a Museu de Ciències Naturals" celebrada al Museu de Cièn...