Issuu on Google+

CONTE COMPARTIT Edició 2009

Amenaça d’impremta

Inici: Mercè Anguera Nus: 4t A CEIP Sant Martí de Torrelles de  Llobregat (Tutora: Teresa Peñalver) Desenllaç: 4t CEIP El Solell (Tutora: Rosa   Lozano)

1


A mi no m’agrada gaire que em castiguin. De fet a ningú no li agrada que el castiguin, però a mi encara menys, perquè sempre  m’envien   al   despatx   del   senyor   Manel   a   reflexionar   una   estona.   Reflexionar   és  bastant difícil i t’hi has de concentrar, i concentrar­se al despatx del senyor Manel és  impossible. Perquè el senyor Manel és el conserge de l’escola i s’encarrega de fer  sonar   el   timbre,   d’arreglar   les   portes   que   no   s’obren   i   les   finestres   que   no   es  tanquen, de curar esgarrinxades   i, sobretot, sobretot, de fer les fotocòpies amb la  seva   fotocopiadora   nova:   la   PixMix   deluxe   3400/99   Professional   Power.   I   és   la  fotocopiadora el que no em deixa concentrar. La   PixMix   és   una   fotocopiadora   però   sembla   un   ovni:   enorme,   brillant,   plena   de  llumetes que s’encenen i s’apaguen, d’indicadors, de pantalles, de calaixos, de pius i  de tecles. Quan el senyor Manel l’engega fa soroll d’helicòpter que s’enlaira, un cop  engegada ronca com un lleó adormit, i quan fa còpies escup els  fulls  amb una força  i una ràbia que esgarrifa. És capaç de fer mil còpies en deu segons. O més ! El senyor Manel s’estima molt la seva PixMix. Troba que és la millor fotocopiadora  del món. Però a mi em fa molta por. I per això, quan em castiguen a reflexionar i la  PixMix està en marxa, no puc reflexionar gens: estic massa ocupat vigilant­la de cua  d’ull. Per si de cas. No us penseu que sóc un covard. No tinc por perquè si. Tinc motius. Veureu, dijous  passat, a l’hora del pati, em van castigar (com sempre) per un motiu que ara no ve al  cas,  a reflexionar, (també com sempre) al despatx del senyor Manel. Ell  no hi era,  però la PixMix deluxe 3400/99 Professional Power funcionava a tota pastilla. Què  estrany, vaig pensar, mai no la deixa sola... llavors, enmig de l’enrenou eixordador  de la fotocopiadora, vaig sentir una veu desesperada : ­

Si us plau, si us plau, ajuda’m !

Era la veu del senyor Manel. I   venia   de  màquina.

dins   de   la 

2


3


En sentir aquells  crits desesperats  del senyor Manel em vaig apropar a la PixMix  amb molta por però molt decidit a saber que li havia passat al senyor Manel. Me’n vaig aproximar a la PixMix i vaig veure la mà del senyor Manel fotocopiada a  sobre   la   PixMix.   En   tocar­la   vaig   sentir   una   mareig   que   em   va   fer   perdre   el  coneixement i al despertar­me  era al costat del senyor Manel. 

No entenia res del  que havia  passat. El  senyor Manel  que estava al meu  costat  mirant­me de cap a peus tampoc entenia res.  Després em va explicar que havia vist  un botó molt estrany que no havia vist mai. L’havia “clicat” i la PixMix havia començat  a xuclar tots els fulls del calaix i a ell li  va absorbir com si fos un full més. Passat l’ensurt havíem de pensar com podríem sortit d’aquell lloc. El Sr. Manel va dir  que estava molt desorientat però que sospitava que estàvem dins la PixMix. Tornava  a espantar­me i li vaig preguntar si s’havia llegit les instruccions de la PixMix. Em va  dir que sí, que les va llegir quan la van portar a l’escola però que aquell botó tan  estrany   no   apareixia   per   enlloc   i   que   ja   no   se’n   recordava   dels   dibuixos   que  explicaven com era per dins. Jo ja començava a estar una mica neguitós però intentava dissimular i vaig dir­li que  havíem   de   trobar   la   manera   de   sortir.   Pensava   que   si   havia   una   entrada   també  hauria d’haver una sortida.  Estava pensant quan vaig sentit al  Sr. Manel que em cridava: ­ Compte!!! A baix! ­ Uf!! Llamps i trons! De bona ens hem lliurat. ­ Què ha estat això?

4


De seguida ho vam descobrir. Eren els folis que ens atacaven i quan van acabar  d’atacar   tots   els   folis   Din­A4   van   començar   atacar­nos   els   Din­A3   i   després   les  cartolines. Per protegir­nos ens vam   amagar dins un tub. Allà sentíem   sorolls i  s’anava enfosquint tot. Vam notat com un líquid enganxós se’ns anava pegant a les  cames. Corre!! És ta tinta de la PixMix que ens vol atrapar­ Va cridar el Sr. Manel. Vam sortir  corrent però ho fèiem lentament.

La tinta cada vegada era més viscosa i no ens deixava avançar. Vam aconseguir  arribar a una mena de passadís i allà hi havia una petita porteta. Tan petita que van  entrar ajupits i vam acabar   arrossegant­nos. Després d’uns minuts vam arribar a  una   sala   molt   gran.   El   Sr.   Manel     i   jo   ens   vam   mirar   sense   entendre   res.   Ens  estàvem   preguntant   què   podria   ser   aquella   sala   quan   sentim   un   soroll   com   si  plogués.   Era veritat, estava plovent però no aigua si no   lletres. Llavors ens van  adonar que estàvem sobre un full Din­A4 i totes les lletres s’anaven a imprimir sobre  nostre... El senyor Manel i jo estavem corrents sentint les lletres a sobre, fins que la lletra L li  va fer la traveta al senyor Manel. Quan   va caure, va notar alguna cosa a la seva  butxaca; llavors es va estranyar. No recordava haver­se ficat res a la butxaca. Quan  va ficar la mà es va sorprendre del que hi havia. Va cridar­me i em va dir: ­Vine, vine i mira! Quan m’ho va ensenyar vaig veure que eren  les instruccions de la  impressora   PixMix   deluxe   3400/99   Professional   Power.   A   la   pàgina   99   de   les  instruccions hi havia dibuixat el botó i en lletres majúscules posava “STOP”. Estava  ben explicat, però com estavem dins de la impressora PixMix, no sabíem situar­nos  per trobar aquest botó. La   següent   missió   va   ser:   trobar   el   botó   “STOP”.   Vam   haver   de   recórrer   molts  obstacles fins  arribar a una gran sala amb molts cables connectats; estaven a dalt,  fent  forma d’esfera. Llavors vam apretar el botó vermell perquè el senyor Manel deia  que a les instruccions posava que aquest botó “STOP” era vermell. El vam apretar  i  de cop vam sortir volant per la part que surten tots els fulls impresos. Estàvem tant  contents que no sabíem que dir. 5


6


Després   de   descansar   una  estona,   vam   decidir   destruir   la  impressora,   però   pensant   una  mica,   el   que   vam   fer   va   ser  trucar   a   la   fàbrica   i   tornar­la  perquè l’arreglessin i no  tornés   a   passar   el   mateix   que  ens   va   passar   a   nosaltres.  Després   de   tota   aquesta  aventura,   el senyor Manel   i jo  ens vam fer molt amics. I conte  contat conte acabat!

7


Conte compartit final