Page 79

V

a debutar jove, molt jove. Al club, amb catorze anys; a la selecció, aquesta mateixa temporada, només amb disset. Sembla mentida, però no ho és. Òscar Carrillo (18 d’octubre de 1991) és tota una realitat, el veritable futur del waterpolo estatal. Es va donar a conèixer amb un golàs a l’Eurolliga, la màxima categoria continental. Era l’any 2005, el CN Sabadell s’havia d’enfrontar a l’Eger. Els de la capital vallesana tenien moltes baixes i van haver de recórrer a un noi que destacava a les categories inferiors del club i de la selecció. Aquell dia, el jove Carrillo va entrar a la piscina lentament, com dissimulant. Tenia al costat Dani Ballart, el seu ídol. I, davant, un equip d’homes que podrien haver estat els seus pares. Ell, però, va tenir el seu moment de glòria. En un moment determinat, va rebre una pilota al contraatac, va encarar Violetti, el porter, i va aixecar-se enlaire. Va treure mig cos de la piscina. Com a càmera lenta, l’Òscar semblava haver decidit que aquell fos el moment de donar-se a conèixer. Va amenaçar un cop i un altre. Després, amb el porter caient, va deixar anar suaument una vaselina quasi perfecta. Era Òscar Carrillo, i ara tothom el coneixeria. Han passat tres anys d’això. L’Òscar ha anat creixent i ja és un jugador de “veritat”. És membre a tots els efectes del primer equip del seu club, el CN Sabadell. De fet, s’ha convertit en un pilar fonamental del conjunt vallesà. És el màxim golejador i un jugador importantíssim, cosa que ha tingut recompensa. El 24 de gener el destí va decidir que el seu nom es tornés a aliar amb la història i que el somni es convertís en una realitat. Que es fes veritable. Encara sense haver complert la majoria d’edat, era convocat per Rafa Aguilar per debutar amb la selecció espanyola.

Què et va dir Rafa Aguilar abans que entressis a la piscina? O.C.: Em va dir que estigués tranquil, que si havia anat allà era perquè confiava en mi i que jugués com sempre. Tot i no haver entrat en aquesta darrera convocatòria, ja hi has anat unes quantes vegades. Esperes que continuïn confiant en tu? O.C.: Això no se sap mai, però jo espero que sí, que continuïn cridant-me. Diuen de tu que ets el futur del waterpolo espanyol... O.C.: Que diguin això m’omple d’orgull, però cal continuar treballant i millorar cada dia una mica. He de demostrar que no és cosa només d’un dia. Fa unes temporades, quan tu tenies només catorze anys, el primer equip del Sabadell va requerir els teus serveis per a un partit d’Eurolliga. Com ho recordes? O.C.: Era el primer cop que anava convocat amb l’absolut, tot i que ja feia uns quants mesos que m’hi entrenava. Va ser molt especial i va significar molt per a mi, perquè em va demostrar que confiaven en mi per a la primera plantilla. Com és això de jugar amb homes que podrien ser els teus pares? O.C.: La veritat és que t’hi acostumes, Jugo tan bé com puc i no em preocupo. Al principi, sí que recordo que els tenia molt de respecte i molta por.

Com recordes el moment que et van dir que debutaries com a internacional absolut?

En aquell partit vas tenir la sort o l’habilitat de marcar una vaselina a Violetti que ha quedat en la retina de molts aficionats.

O.C.: Amb moltíssima il·lusió. Ens acabàvem d’entrenar i em van agafar per banda els entrenadors, Quim Colet i Àlex Ferran. Aleshores em van felicitar, sense que jo sabés per què. Després, em van donar la noticia i, evidentment, em vaig posar molt content.

O.C.: La veritat és que vaig sentir una alegria immensa quan vaig aconseguir aquest gol. Tothom em va felicitar i fins i tot Dani Ballart, que sempre ha estat un referent per a mi, em va dir que li havia semblat un gol molt bonic. Va ser el debut somiat.

Com vas decidir dedicar-te al waterpolo? O.C.: Jo feia cursets de natació i alhora jugava a futbol. Llavors em van fer unes proves de waterpolo i em van dir si hi volia jugar. Sona una mica ridícul, però jo vaig pensar: futbol i natació? Doncs, waterpolo! I així em vaig decidir. On et sents més còmode, a dins de l’aigua o tocant de peus a terra? O.C.: Ara ja fa tants anys que em dedico al waterpolo que gairebé em sento millor a dintre l’aigua. Ets la mateixa persona dins i fora de la piscina? O.C.: Jo crec que no. A dintre em transformo, en certa manera. Crec que desconnecto de tota la resta i només penso a jugar i fer-ho el millor possible. De qui és el mèrit que siguis el màxim golejador d’un dels millors equips de la lliga? O.C.: De tot l’equip, que confia en mi i em dóna responsabilitats. Després, és clar, cal marcar els gols, però els que creen els espais són els altres jugadors i les tàctiques dels entrenadors. Quines aspiracions tens en el món del waterpolo? O.C.: Doncs mantenir-me a la selecció absoluta i, si pot ser, participar en els jocs olímpics de Londres el 2012. Pel que fa als clubs, m’agradaria quedar-me sempre, si no passa res d’estrany, al CN Sabadell. La renovació d’Aguilar fins al 2012 és una bona notícia per a tu de cara a Londres? O.C.: No em preocupa gaire. Sigui ell o un altre, si jugo bé hi aniré i si no estic a un bon nivell em quedaré fora. És matemàtic. - Tot plegat no ha estat un somni, ha estat verídic. Es tracta d’una magnífica història que va començar ja fa uns quants anys, quan l’Òscar només en tenia catorze, però que encara té moltes pàgines per escriure.

ç e

esforç 77

Esforç 24  

Sports Magazine

Esforç 24  

Sports Magazine

Advertisement