Issuu on Google+

Què implica començar a caminar? Començar a caminar és una experiència única per al nadó, en la qual barreja sentiments molt intensos com la por, la inseguretat, però també l'alegria i l'excitació. Veure el món des d'un nou punt de vista i amb certa autonomia, és un dels primers passos en el procés d'adquisició de la independència del nen. Caminar és per a l'ésser humà una fita summament important: el nou nat arriba al món amb un incipient aparell locomotor que el fa indefens i dependent. El pas a la posició vertical i donar les primeres passes representa per al nadó una experiència única carregada d'emoció en la qual la maduració neurològica es conjuga amb l'emocional, cosa que li permetrà separar-se de les persones que el cuiden i incorporar-se en un món diferent. La por de caure, la inseguretat d'atrevir-se a caminar sol, l separar-se dels pares i veure'ls des de la distància són sentiments intensos que es barregen amb l'excitació i l'alegria de poder explorar el món des d'aquesta nova posició: ser ell qui s'acosta o allunya de manera voluntària de les persones i dels objectes. Si el fet de començar a caminar es realitza amb un nombre acceptable de sobresalts, es gaudeix de la fantàstica experiència d'una primera independència, de veure el món des del nou pla de la verticalitat, caminar i córrer pel plaer del moviment i de l'experimentació de l'espai. Si el domini de les relacions espacials comporta una exercitació lenta que el nadó construeix des del principi de la vida, tocant i llançant objectes, gatejant i esforçant-se per arribar al que vol, quan camina comprova que l'espai existeix fora d'ell, que les coses són lluny, però que poden ser a prop si s'hi acosta, i que, per exemple, pot arribar al costat de la porta i tornar per un altre camí que el que havia recorregut prèviament. Altres descobriments a l'hora de començar a caminar: nous angles, posicions i dimensions; poder desplaçar-se cap endavant o endarrere, a dalt i a baix, a dreta o esquerra. Si bé quan vol pensar en tot això no és capaç de raonar-ho, si que pot experimentar-ho plenament, unint l'emoció del " cauré, no cauré" amb la percepció sensorial del "ho veig, ho toco" i la sensació del moviment d'un mateix.


Pot ocórrer que el nen, en intentar caminar, caigui i s'espanti molt perquè pensi que tornarà a quedar-se una altre cop indefens i fràgil i això endarrerirà la marxa. Pel contrari, es possible que el nadó estigui massa acostumat que la seva mare vagi amb ell i que li costi desprendre's i deixar-se anar. En línies generals, en el període comprès entre els 10 i els 18 mesos, el petit inicia amb la locomoció vertical el seu idil·li amb el món i es posa a caminar sol per la vida. Si bé li queda un gran tram fins a arribar a la maduresa, el nen inaugura ara un estil d'afrontar les inacabables etapes en l'adquisició de la independència. Adaptació de l'article d'Irene Oromí, "Empezar a caminar" de la Guía para la salud emocional del niño.

Irene Oromí Bertolin, Llicenciada per les Universitats de Barcelona i Ginebra. Psicoterapeuta infantil http://www.familiaforum.net/article.php?id=733


Què implica començar a caminar