PRIMÀRIA 5è A
Pseudònim: Xuriguera Curs: 5è PRIM A Pau Vendrell
Olívia La Olívia era un cas com un cabàs. Era molt desorganitzada, sempre ho tenia tot cap per avall, i si no s’apuntava les coses era incapaç de fer-les. Vivia en un piset a Barcelona, i com que era molt petit, encara ho tenia pitjor per ser ordenada. Tenia un problema molt gran: com que treballava amb feines temporals, quan li deien quin dia en començava una, mai ho recordava, i per això, no cobrava i cada cop tenia el pis més petit, i, per tant més desorganitzat. S’havia de plantejar ser més organitzada, però tot i així era impossible, perquè cada cop que ho feia se’n oblidava. Però l’altre dia, la vaig veure per el carrer, murmurant-se a ella mateixa: —Ara sí que ho faré bé, m’apuntaré al front: “Ser organitzada”. El que no havia pensat la nostra Olívia, era que el front el tenim sobre els ulls, i no ens el podem veure, i, no ens estranyem pas, d’això, li va tornar a passar per alt. Ens aveníem molt, de petits, de fet, érem carn i ungla. I, és clar, com en tots els amics, calia ajudar-la. L’altre dia vaig anar a casa, i no em reconeixia. —Què hi fa, vostè a casa meva? No el conec pas de res, jo. —Però, Olívia… —Tu, com saps el meu nom? —Que no, que sóc en Cinto. No ho recordes, que érem amics d’infància? —Em sona sí, però, escolta. Que vens a fer aquí? —Com que he vist que últimament tens problemes, sobretot amb l’ordre i la feina, t’he vingut a ajudar. Com tots els amics. —Ah, doncs, vine, passa, passa! Quan vaig entrar em vaig quedar glaçat: NO tenia mobles, però es que ni un! —Però com vols ser organitzada així! Hem de començar per comprar mobles. —Però com ho vols fer, si no tinc ni cinc! Tenia raó. Era impossible. No tenia ni un duro sevillà. Per això, em vaig plantejar fabricar-los jo mateix. Però no sé si ella n’estava gaire convençuda. —Des de quan ho saps fer? —Escolta maca, que de petit el meu pare cada dia em portava a la fusteria, i amb catorze anys ja treballava. Vaig anar a casa el meu pare, li vaig demanar uns
29
quants taulons de fusta, i tot seguit, vaig anar a demanar-li com volia els mobles l’Olívia. —Doncs m’agradaria un llitet de cel tancat, com les princeses, una taula de maquillatge i… —Olivia, Olivia…Pensa en les coses bàsiques, les que realment necessites… Vaig estar molta estona construint, dissenyant, triant, remenant…I llavors, l’Olívia, es va veure entusiasmada en el món de la fusteria. I amb un filet de veu, va gosar dir… —Que…que ho puc…que ho puc provar? No vaig dubtar ni un moment a dir-li que sí. I ho va fer bastant bé. De tant en tant ficava un clau malament, però la qüestió és que vam acabar el pis.
Al cap d’uns dies, jo em vaig quedar en atur, com ella. Vaig tenir clar que em faria fuster, com gairebé tots els meus avantpassats, i quan ho vaig contar a l’Olivia, que s’havia construït encara molts més mobles em va dir: —Ai, Cinto, em sembla que he nascut per això! Al cap de pocs dies vam fundar l’empresa Cintolívia Fusters, i vam tenir tant èxit que teníem encàrrecs a Alemanya, França i altres llocs. I el més important, va ser, que, l’Olívia, va descobrir els mobles per ser ordenada, i a més, per dedicar-s’hi.
PRIMÀRIA 5è A
Pseudònim: Lila Curs: 5è PRIM A Judit Muñoz
El desert El desert tan gran, el desert tan sol està ple de sorra i no hi ha cap cargol. Una serp s’hi arrossega una aranya s’hi enfila cap ocell no hi vola cap ocell hi refila. De cop un camell apareix tot sol, busca aigua per beure no la troba quan vol. De sobte un núvol apareix al cel plou a la sorra, plou al desert? Hi surten mil flors i es torna tot verd.