L'alzina, el roquer i l'aglà de l'Escola Montsant.

L’alzina, el roquer i l’aglà de l’Escola Montsant.

Daniel Recasens Salvador Il·lustracions de l’alumnat de l’Escola Montsant 2017/18

HI HAVIA UNA VEGADA, AL PEU DEL MONTSANT, UNA ALZINA BEN ARRELADA A LA TERRA.

Hi havia una vegada, al peu del Montsant, una alzina aferrada al terra amb unes arrels gruixudes com la corda d’un mariner i una copa tan ampla i ufanosa que ni la tardor gosava destorbar-la. Se sabia forta, indestructible, mentre veia passar les hores i els dies convençuda que l’univers que l’envoltava —cada rosa, cada còdol, el camí que s’estenia fins a l’ermita cosit de poniol i menta borda— representava un paradís d’on no voldria moure’s per res del món.

6

UN ROQUER VA VENIR A REPOSAR ENTRE LES SEVES FULLES I ES VAN FER AMICS.

Una tarda, el garbí bufava juganer congost avall i un petit roquer va venir a reposar entre les fulles de l’arbre. No van tardar a encetar una conversa animada i, de seguida, es van adonar que congeniaven, de tan diferents com eren. De fet, a l’alzina li agradava molt passar l’estona xerrant amb els ocells que hi buscaven aixopluc o n’aprofitaven les branques per reposar. L’animaló li va contar que la cartoixa era plena de gent que fotografiava la història i que, al Clot del Cirer, hi havia canalla cantant cançons i empaitant-se de punta a punta entre riallades.

8

MENTRE EXPLICAVA CADASCÚ LES SEVES HISTORIES, ES VAN ADONAR QUE L’ARBRE DESITJAVA SER OCELL I L’OCELL VOLIA SER ARBRE.

Mentre se l’escoltava, sentí un pic de gelosia per aquelles excursions que ella mai no faria. El roquer, en canvi, mentre parlava, s’havia entretingut a comptar els aglans que jeien escampats per terra. Quina enveja, pensar que la seva amiga era capaç de donar fruits sense aturador, any rere any. L’una li demanava si algun cop s’havia remullat al Toll de l’ou i l’altre volia conèixer els secrets d’aquella cuirassa feta d’escorça. L’arbre desitjava ser ocell i volar desfermat per sobre les balmes i les coves.

L’ocell desitjava ser arbre i envellir ferm i robust, arrelat al camp.

10

LA MUNTANYA ES VA CONVERTIR EN UNA BELLA GEGANTA QUE VA VENIR A PARLAR AMB ELLS.

De sobte, el terra va començar a tremolar, una mena d’enrenou que cap dels dos no hauria sabut explicar d’on venia si no fos que l’ombra de la muntanya creixia als seus peus, cada cop més present fins a convertir-se en una geganta que se’ls va acabar plantant davant mateix. Era fàcil reconèixer el Piló, l’Agulla i la Roca Corbatera, com una corona que en perfilava la testa. Era bella, vestida amb tots els colors de la serra. Es movia amb passets melodiosos, com si ballés, mentre xiulava una tonada que feia pensar en gralles i festa major, banderoles i poma confitada.

12

AMB LA SEVA MÀGIA, ELS CONCEDÍ EL DESIG DE CANVIAR-SE L’UN PER L’ALTRE, PER UN SOL DIA I PROU.

En va tenir prou amb quatre paraules que els va xiuxiuejar a cau d’orella perquè la màgia els concedís aquell desig de ser el que no eren. Els va donar vint-i-quatre hores, ni una més ni una menys. Quina joia sentien. L’alzina era tot ales i plomes, tan lleugera que no tocava de peus a terra. El roquer se sentia solemne, amarantí, un pou de saviesa. Quan se’n van voler adonar, la Montsant tornava a ser al seu lloc, una serralada i prou, reposant a l’horitzó.

14

L’ARBRE SE’N VA ANAR VOLANT A VEURE MÓN I L’OCELL SENTIA LES PESSIGOLLES DE LES FORMIGUES A LES SEVES NOVES ARRELS.

No van tardar un minut a separar-se. L’alzina va emprendre el vol, resseguia el riu Siurana, repassava campanars i viaranys, es mirava les altres alzines amb fatxenderia. El roquer es deixava pessigollejar per les formigues, es delia per la dansa de les fulles de banda a banda, comptava anelles del seu tronc.

16

TOT I QUE HO VAN PASSAR D’ALLO MÉS BÉ, DE SEGUIDA ES VAN ENYORAR DE SER QUI EREN.

Però les hores passen per tothom, l’encaterinament de la novetat aviat fou esgotat i, com una fiblada d’abella, ja sentien l’enyorança de la pròpia naturalesa. Molt abans que arribés el termini que la geganta els havia posat tornaven a ser plegats, sense atrevir-se a badar boca res per por de reconèixer l’error. L’arbre es mirava el que havien estat les seves ales. L’ocell frisava per sentir la saba dins seu. Però la geganta els havia advertit que aquell era el tracte i, fins que no fou l’hora acordada, no comparegué.

18

QUAN VA TORNAR LA GEGANTA VAN EXPLICAR-LI L’AVENTURA I TOT EL QUE HAVIEN APRÈS POSANT-SE AL LLOC DE L’ALTRE.

Llavors sí, altre cop el tremolor, el perfum del romaní i la terra molla, precedint la Montsant, que ja els venia a trobar.

Se’ls escoltà amb atenció com s’escolten les coses que es volen recordar. Anaven dient, trepitjant-se les paraules sense esma per deixar d’enraonar, que la vida no és feta de somnis absurds però tampoc de planys pel que no hem estat. Que més grossa o més petita cada mida té el seu racó. Que junts poden ser a prop però també lluny. Que és només de fora estant que veiem com s’és per dins. Que sempre tindrem el que no volem fins que no aprenguem a voler allò que tenim. Que som fets de la mateixa pasta, sigui dolça o salada...

20

ELS VA PROPOSAR DE TROBAR-SE SOVINT I QUE EL ROQUER REPARTÍS PEL MÓN LES AGLANS DE L’ALZINA

Quan se’ls va acabar la metxa, la geganta els va fer una proposta, la darrera abans de desaparèixer. Si el roquer prenia un aglà de l’alzina cada cop que emprenia un dels seus viatges, es continuarien veient tant sovint com volguessin i alhora, poc a poc, escamparien arreu la seva amistat, plantant pel món la llavor de tot el que havien après. Abans que poguessin mostrar el seu acord a la Montsant, la geganta havia tornat a desaparèixer i en quedava només el capell, un llit de boira que s’aferrava a la serra i sobreeixia de cada vorera. L’ocellet prengué el primer aglà i s’envolà.

22

UN D’AQUELLS AGLANS ARRELÀ ON ARA ÉS L’ESCOLA MONTSANT.

Diuen, es diuen tantes coses que un no sap mai fins on se’n pot fer cas, que un d’aquests aglans va anar a petar a la ciutat de Reus, més amunt de les vies, just al lloc on una escola va començar a fer-se gran. No és casual que, per nom, li posessin Montsant.

24

Equip educatiu de l’Escola Montsant curs 2017-2018 Quan treballem units, sumem. Sumem amb la inspiració, amb les idees, amb la il·lusió, amb l’esforç, amb la creativitat, amb les potencialitats de cadascú, amb el treball en equip i amb l’estima del que fem. És això el que l’Escola Montsant ha fet durant 50 anys, sumar entre tots per a educar i formar persones.

Aquest conte és el resultat de la idea d’una sortida escolar conjunta al Montsant; de la inspiració de l’escriptor Daniel Recasens per fer aquesta entranyable història al voltant del nom de la nostra escola; de la creativitat i l’ esforç per a fer d’un dels personatges, la seva materialització en geganta, dinamitzada per l’equip de CÒDOL EDUCACIÓ amb l’alumnat; del treball en equip per a il·lustrar el conte entre alumnat i mestres; de la col·laboració del Guillem Castro per a fer la maquetació; i, en definitiva, de l’estima a l’escola per haver fet aquest conte entre tots i la il·lusió de poder-lo gaudir per sempre.

Escola Montsant, Juny de 2018

Manuel Abad Castellanos Sílvia Arnau Bové Pepi Àvila Serra Marina Bertran Ibarz Íngrid Braña Ciuró Judit Cavallé Sabaté Inma Chacón Molina Judit Cos Sanchez Josep Ma. Esteban Ergueta Cristina Fossas Aguadé Pepi Gimenez Robert Montse Mallafré Roig Rosa Maria Margalef Carmona Miquel Martí Boqué Anna M. Mateo Campoy Carme Mor Solà Fernando Ortega Justicia M. Teresa Pont Guell Mercè Serafini Cabanes Laura Tricaz Moragas Yolanda Triquell Álvarez Ainhoa Urrea Izaguirre Marga Veà Artigues

27

Alumnat de l’Escola Montsant curs 2017-2018

PATUFET Martí Anglès Nebot Erik Ariza Soldado Aleix Cabré Boj Gabriel Cabrera Raurell Josep Canet Baldó Emma Casanovas Grau Lucas Ghiringhelli Tabárez Núria Gil Rubio Hugo Jiménez Marín Arià Juncosa Rosich Marc Juncosa Rosich Aina Llorens Romero Oriol Martinez Ruiz Laia Mora Sancho Iris Moyano Ricou Marc Nolla Sava Èlia Ramos González Maria Rodríguez Miró Sara Valentina Rodríguez Núñez Irene Salguero Estrada Eloi Solanellas Ortega Pau Terreu Pons Marc València Mestres Llum Vidal Lorente GIRA-SOL Emma Ahumada Fernández Naia Aluja Gil Aina Buigues Moreno Joan Cantano Martínez de la Torre Pau Casanovas Pàmies Aran Casas Saumell Berta Espelt Saumell Hugo Fernandez-Reyes Torres Martina Forcadell Prats Sofia Gil Borràs Álvaro Hernández Mulet Èric León Díez Ian López Hernández Maria Martí Miró

Jana Martín Antonio Anna Mascarell González Berta Montagut Rodríguez Nil Olivé Moreno Roger Pàmies Borque Lucia Paredes Pares Víctor Peinado Pajero Aina Roig Mora Álex Orlando Villaman Cusido BAMBIS Blanca Alsina Mojon Ïu Carbonell Pascual Marc Cardús Caballer Sara Comín Rodríguez Carlos Cortés Romeu Laura Fernández-Reyes Sedó Iker Flores Gómez Carla García Montalà Pau Gomis Filgueira Éric González Puiu Lucia Hernández Mulet Martina Lluch Tort Álvaro López Ribes Miguel Marcos de Castro Víctor Miquel Carmona Martina Mormeneo Nieto Irati Mulero Burgos Joan Ortega Martí Martí Ramos González Éric Rodríguez Miró Júlia Saludes López Roger Segura Sánchez Héctor Valderrábano Blanco Eloi Vazquez Rodríguez Juan Eleazar Villaman Cusido Emma Zepeda del Rio ESTEL Jordi Amigó Gómez Daniel Bermejo Fulgueiras

28

Pol Borrell Valls Ferran Cabré Boj Pol Castro Aixalà Arlet Castro Romeu Júlia Cerro Estivill Clàudia Cortés Romeu Abril Español Sánchez Paula Gil Borràs Jana Juan Bonet Eudald Mancheño Linaje Arnau Márquez Sabaté Roger Márquez Sabaté Eric Martorell Camacho Estel Matallana Aymamí Èric Mora Sancho Èric Palazón Roig Xavi Pi Rodríguez Aitor Rebollo Ramírez Elena Rivero Sentís David Raphael Rodríguez Nuñez Pol Ruiz Warczok Laura Salinas Fossas Gabriel Solanellas Ortega Arnau Zafra Amorós CARRILET Ariadna Ahumada Fernández Abdelouahed Ain Hamu Azaatan Èlia Bartolí Braña Maria Cantano Martínez de la Torre Nil Cañellas Romera Guim Carbonell Pascual Júlia Casanovas Machuca Arnau Casas Saumell Josep Lluís Coscollola García Martí Espelt Saumell Carlota Giménez Martinez Júlia Guart Polo Júlia Jansen Fortuny Aina Llauradó Barreda Éric López Hernández