Page 1

Contes

d’ahir i d’avui Col·legi Mare de Déu de la Salut de Badalona Residència d’avis Llegat Roca i Pi


Contes

d’ahir i d’avui Col·legi Mare de Déu de la Salut de Badalona Residència d’avis Llegat Roca i Pi

Índex Conte 1. L’àliga daurada - El águila dorada. . . . . . . . . 9 Conte 2. La rateta entremaliada - La ratita traviesa. . . . .

13

Conte 3. El follet saltador - El enano saltarín . . . . . . .

17

Conte 4. L’isard - La cabra montesa. . . . . . . . . . . 21 Conte 5. El porter - El portero . . . . . . . . . . . . . 23 Conte 6. Les tres cabretes - Las tres cabritas. . . . . . . . 25 Conte 7. Els tres porquets - Los tres cerditos . . . . . . . . 29 Conte 8. Blancaneus - Blancanieves. . . . . . . . . . . 33 Conte 9. Narcís - Narciso . . . . . . . . . . . . . . . 37 Conte 10. El mapa del tresor - El mapa del tesoro . . . . . . 41


Introducció En una societat com la nostra, caracteritzada per una pèrdua de valors socials i una manca de comunicació intergeneracional, és necessari establir noves modalitats d’aprenentatge que fomentin el diàleg i la convivència entre generacions. D’aquesta necessitat neix el projecte Contes d’ahir i d’avui, un projecte que pretén facilitar l’aprenentatge i coexistència entre petits i grans, fomentar el diàleg entre generacions i potenciar l’esperit solidari dels alumnes. Un projecte que a més d’aportar als alumnes nous coneixements, fomenta el desenvolupament de nous valors, hàbits i actituds per tal que ambdues generacions es mirin als ulls, es donin la mà i caminin juntes. Contes d’ahir i d’avui és un projecte d’intercanvi intergeneracional i bidireccional desenvolupat pels alumnes de 4t de Primària del Col·legi Mare de Déu de la Salut de Badalona i la gent gran de la residència d’avis Llegat Roca i Pi de la mateixa ciutat. El projecte s’ha desenvolupat en sessions presencials el primer dimecres de cada mes durant 7 mesos a la mateixa residència, convertida en punt de trobada on la gent gran ha narrat històries, històries fantàstiques, reals, imaginàries, inversemblants... mentre els alumnes escoltaven, sentien, s’emocionaven. Les persones grans, per les seves vivències, experiències, aporten molt a les noves generacions i la comunitat educativa pot aprendre i col·laborar amb elles per tal de satisfer algunes de les seves necessitats ja siguin socials com afectives. Donarlos hi un rol social i fer-los partícips d’un projecte comunitari, millorar la seva autoestima i salut psicològica. Per últim, felicitar i donar les gràcies tant a tots els professionals que han participat en el projecte, com als alumnes de 4t de primària i les persones grans que han treballat per fer realitat aquest llibre. Moltes gràcies a tots i totes. David García Gimeno Coordinador del projecte Contes d’ahir i d’avui Mestre-Tutor de 4t de primària del Col·legi Mare de Déu de la Salut


Objectius

Continguts

Objectius institucionals Promoure espais de trobada i relació entre les persones grans i els nens.

En relació als infants:

• Establir contacte amb altres entitats del barri amb la finalitat d’obrir l’escola a les possibilitats de l’entorn.

• Expressió plàstica: elaboració d’una rosa amb material de papereria.

• Establir dinàmiques de treball per projectes.

• Àrea de llengua i literatura (expressió escrita: estructura dels contes, connectors temporal i descriptius, etc.)

• Ampliar el ventall de recursos pedagògics del centre. Objectius didàctics En relació als infants:

• Ètica, religió i educació per a la ciutadania: solidaritat, amor al proïsme, ONG’s, etc.

• Àrea de Coneixement del Medi Social (socialització, realitat d’un col·lectiu.)

• Sensibilització amb la realitat social. • Prendre consciència de la pròpia capacitat per generar felicitat als altres. • Conèixer algunes de les malalties pròpies d’aquest col·lectiu. • Expressió plàstica. • Expressió escrita. Tipologia textual: el conte. En relació a les persones grans: • Promoure les potencialitats de les persones grans augmentant la seva autoestima. • Adquirir capacitats cognitives i motores. • Possibilitar la transmissió de valors i coneixements • Potenciar l’expressivitat i la creativitat. • Millorar la imatge social de les persones grans.

En relació a les persones grans: • Àrea Cognitiva: Llenguatge (expressió verbal, vocabulari i lèxic),atenció i concentració, memòria (episòdica, semàntica, biogràfica i de treball) praxis (gestualitat i comunicació corporal), gnosis i funcions executives(capacitat de raonament, abstracció, planificació i execució). • Àrea social i comunitària: sentiment d’utilitat, transmetre valors i coneixements, adquisició i utilització d’habilitats socials.


Metodologia En relació als infants La metodologia de treball que hem realitzat és la següent: • Abans de la sortida Equilibri entre el treball per grups i treball individual de reflexió. L’estratègia instructiva ha previst tècniques com: visionats de vídeo, debats, fitxes personals de reflexió, etc. • Durant la sortida L’activitat consisteix a disposar els alumnes per grups, juntament amb els avis. Cada nen té una responsabilitat: secretari, interlocutor... per a la creació del conte. • Després de la sortida Grups de treball: elaboració dels contes per grups, de la crònica del dia i elaboració de les presentacions digitals.

En relació a les persones grans: • En primer lloc, s’ha fet una selecció dels avis que per la seva situació tant física com cognitiva puguin realitzar aquest projecte. • Abans de cada sessió les persones grans conjuntament amb l’educadora social ha realitzat un aprenentatge dels contes, on s’ha treballat tant l’expressió corporal com l’oral. • A cada sessió assistiran dos avis amb l’objectiu que es puguin ajudar a l’hora de narrar el conte, se sentin més segurs,... Avaluació S’han fet dos tipus d’avaluació, una sumativa per comprovar el grau d’eficàcia del programa (canvis d’actituds, grau de sensibilització, grau de satisfacció, etc.); una formativa, per identificar els punt forts i febles del projecte i introduir millores.


L’Àliga Daurada La història real va succeir a la comarca de Girona, concretamente a l’Empordà, al Golf de Roses. Dues germanes que estaven de vacances, decidiren anar a passejar pel bosc que era a prop de casa seva, i després d’anar-hi passejant contemplant la natura, es trobaren una formosa àliga. Relluïa en el camí, doncs tenia les ales daurades, però … Estava ferida en una de les ales! Aleshores, la van agafar i se la van emportar a casa amb el cotxe. Arribaren a casa i la van posar a la terrassa. Una de les germanes va agafar unes benes per poder-li guarir l’ala malmeta. La guarí, i aleshores van pensar que li podien donar de menjar i li donaren carn. L’altra germana va anar a la cuina i va tallar un tros de carn que era a la nevera, la va posar en un plat i li portà. Anaren a la terrassa per veure si menjava tota sola. Mentre la miraven per la finestra damunt de la terrassa, l’aliga el posava uns ulls que deien “gràcies per tot”. L’àliga ja caminava, però arrossegant l’ala. Van decidir de trucar a diversos llocs per saber qui se’n podria fer càrrec. Una persona del “Centre d’aus protegides de Roses” els va dir que anidien a buscar-la. L’endemà, dimarts, va venir un senior, obrí la porta de la furgoneta, es posà uns guants i va treure una gàbia molt petita. Es va dirigir a la terrassa i va veure que la senyora tenia l’àliga agafada sense cap protecció. La senyora li digué que en una gàbia tan petita no hi cabia. Mentrestant, el senior li digué: Deixi anar l’àliga que li farà mal, senyora!La sennyora no l’entenia perquè l’àliga no li feia cap mal. La senyora agafà l’àliga daurada i la ficà a la furgoneta. L’altra setmana la senyora va rebre uan trucada de la creu roja d’aus protegides, donant-li les gràcies per haver-la guarit i alimentat. Ara mateix l’àliga daurada vola en llibertat pel Golf de Roses. Les dues germanes, felices, creuen veure l’àliga daurada des de la finestra, com si volgués donar-los les gràcies.

“La gente mayor nos enseña muchas cosas” Andrea Pérez 4t de primària.

9


El Águila Dorada La historia real sucedió en la comarca de Girona, concretamente en el Empordá, el Golfo de Roses. Dos hermanas que estaban de vacaciones decidieron ir a pasear por el bosque que tenían al lado de su casa, después de ir paseando y contemplando la naturaleza, se encontraron un águila hermosa. Brillaba en el camino, pues tenía las alas doradas pero … ¡Estaba herida en una de ellas!. Entonces la cogieron y se fueron con ella en el coche a casa. Cuando llegaron la pusieron en la terraza. Una de las hermanas fue a coger vendas para poder curarla, ya que tenía el ala maltrecha. La curó y entonces estuvieron pensando que le podían dar de comer y decidieron darle carne. La otra hermana fue a la cocina y cortó un trozo de carne que tenía en la nevera, la puso en un plato y la llevó para dársela. Se fueron de la terraza para ver si comía ella sola, mientras la observaban por una ventana que daba a la terraza. Cuando salían a la terraza el águila las miraba con unos ojos como diciendo “gracias por todo”. El águila ya caminaba, pero arrastrando el ala. Decidieron llamar a distintos sitios para ver quién quería hacerse cargo. Dieron con un señor del “ Centro de aves protegidas de Roses” y les dijo que vendrían a recogerla. Al día siguiente, que era martes, vino el señor, abrió la puerta de la furgoneta, se puso unos guantes y sacó una jaula muy pequeña. Fue a la terraza y vio que la señora la tenía cogida sin ninguna protección. La señora le dijo que en esa jaula tan pequeña no cabía. El señor mientras tanto le dijo: ¡Suelte el águila que le hará daño señora!. La señora podía entender al señor porqué el águila no la hacía nada. La señora cogió el águila dorada y la metió en la furgoneta. A la semana siguiente la señora recibió una llamada de la cruz roja de aves protegidas dándole las gracias por haberla curado y alimentado. Hoy día el águila dorada vuela en completa libertad por el Golfo de Roses. Las dos hermanas, felices, creen verla alguna vez desde la ventana volando por allí como si quisiera darles las gracias.

“Me gustaría repetir la experiencia otro año” Marís Beltrán 4t de primària.

11


La Rateta Entremaliada Una rateta celebrava una festa a casa seva, de cop i volta, no se sap molt bé per què, va caure i es va trencar la boca. Corrents, va anar a dir-li a la seva mare; la seva mare li va dir, cridant: Ves de pressa al sabater perquè et cusi la boca. La rateta va anar al sabater i aquest li digué que necessitava un pèl de gos per cosir-li la boca, aleshores la rateta va dir: Ara mateix vaig a buscar un gos i li demanaré un pèl. Va trobar el gos i li digué: Gos, em pots donar un pèl? El gos li respongué: Sí, però m’has de donar pa. Perfecte, contestà la rateta, vaig un moment al forner a demanar-li pa. La rateta va anar al forner i, de pas,li va explicar perquè necessitava pa; el necessitava per donar-ho al gos, que li donaria un pèl, i el pèl el donaria al sabater, el sabater li cosiria la boca. El forner digué que necessitava llenya, la rateta va pensar on podria aconseguir llenya i finalment decidí demanar-la al bosc. Anà al bosc i digué: Senyor bosc, em podeu donar llenya?. El bosc respongué: però, per què necessita llenya una rateta com tu?. La rateta respongué: És una història una mica llarga, ja la hi explicaré, senyor bosc; és per donar-la al forner i així em donarà pa, el pa, el donaré al gos perquè em doni un pèl i amb el pèl que em doni el gos, el sabater em cosirà la boca, doncs em vaig fer mal en una festa. El senyor bosc va escoltar atentament el que explicà la rateta i li va dir que li donaria llenya, però necessitaria aigua. La rateta quedà pensirosa i, pensant on podria aconseguir aigua, fins que li vingué la idea d’anar al riu. Va anar al riu, però el riu estava sec i aleshores la rateta es posà trista i començà a demanar als núvols que si us plau comencés a ploure, peruqè així podria donar-li aigua al bosc, llenya al forner, pa al gos, pèl al sabater i així li cosirien la boca. Els núvols l’escoltaren, entengueren la rateta i començà a ploure molt fort. El riu es va omplir d’aigua, la rateta agafà aigua del riu i la portà al bosc, el bosc li donà llenya pel forner, el forner li donà pa pel gos, el gos li donà el pèl pel sabater, i el sabater molt content li cosí la boca a la rateta. La rateta molt contenta, anà a ensenyar-li la boca cosida a la seva mare.

“M’ha agradat molt l’activitat perquè ara coneixem més a les persones grans i ens hem fet amics gràcies als contes compartits d’ahir i d’avui” Sandra Frias 4t de primària

13


La Ratita Traviesa Una ratita estaba celebrando una fiesta en su casa, de repente no se sabe muy bien porqué se cayó y se rompió la boca, fue a decírselo a su madre y ésta le dijo exclamando: -Ve corriendo al zapatero para que te cosa la boca. La ratita fue al zapatero y éste le dijo que para coserle la boca necesitaba un pelo de un perro, entonces la ratita le dijo: -Ahora mismo voy a buscar un perro y le pediré un pelo. Encontró al perro y le dijo: Perro ¿Me puedes dar un pelo?, el perro le dijo: Sí, pero me tienes que dar pan. Perfecto, dijo la ratita, voy un momento al panadero a pedirle pan. La ratita fue al panadero a pedírselo y de paso le explicó porqué necesitaba pan, que era para dárselo al perro para que le diera un pelo, el pelo se lo daría al zapatero y el zapatero le cosería la boca. El panadero le dijo que necesitaba leña, la ratita pensó donde podría conseguir leña y al final decidió pedírsela al bosque. Fue al bosque y le dijo: -Señor bosque, ¿Me puede dar leña?. El bosque le dijo: pero, ¿para que necesita una ratita cómo tu leña?. La ratita respondió: Es una historia un poco larga, se la explicaré señor bosque; es para dársela al panadero y así me dará pan, el pan se lo daré al perro para que me de un pelo y con el pelo que me de el perro se lo daré al zapatero para que me cosa la boca pues me hice daño en una fiesta. El señor bosque escuchó atentamente lo que le explicó la ratita y le dijo que le daría leña pero que necesitaba agua. La ratita se quedó pensando y pensando donde poder conseguir agua, hasta que le surgió la idea de ir al río. Fue al río pero el río estaba seco la ratita se puso muy triste y empezó a pedir a las nubes que por favor empezara a llover porque así podría darle agua al bosque, leña para el panadero, pan para el perro, pelo para el zapatero y de este modo le coserían la boca. Las nubes la escucharon, entendieron a la ratita y empezó a llover con mucha fuerza. El río se llenó de agua, la ratita cogió agua del río se la llevó al bosque, el bosque le dio leña para el panadero, el panadero le dio pan para el perro, el perro le dio el pelo para el zapatero y el zapatero muy contento le cosió la boca a la ratita. Ésta muy contenta fue a enseñarle la boca cosida a su madre y desde aquel día volvió a ser feliz.

“La gente mayor sabe muchas más cosas que nosotros y les tenemos que escuchar siempre” Emmanuel Cortés 4t de primària.

15


El Follet Saltador Una princesa vivia en un castell, i el seu marit va marxar a la guerra. En una batalla fou atacat, i va morir. La princesa tenia la il·lusió d’un fill, i ara veia que era impossible, alesmores la seva vella serventa, veient la seva tristesa li digué: Hi ha un nan que et podria ajudar a tenir un fill. Van cridar el nan al castell i ell els va dir: -Princesa, aquí tens una poció màgica que et permetrà aconseguir el teu desig, la princesa s’alegrà, però en el momento de beure-la, el nen l’agafà i li digué: “Abans de de beure-te-la has d’escollir una de les dues opcions: la primera és que has d’endeveninar el meu nom o bé la segona, que m’hauràs de donar el teu fill quan sigui gran - La princesa contestà: “No et vull donar el meu fill per res del món, així, doncs, endevinaré el teu nom”. La princesa va començar a dir noms: Joan, Josep, Arnau … però no l’encertava. L’endemà continuaren… Aaron, Òscar, Eric… però no eren cap d’ells, i aquella mateixa nit la serventa li digué: Aquest nan viu enmig del bosc en una casa molt petita. Aleshores, la princesa es disposàa anar al bosc, a buscar el nan per intentar saber el seu nom. En arribar a prop de la casa, va sentir una música, i a mida que s’apropava cap a la casa de fusta, va sentir que deia: la,la,la,la,la! Ningú ho sap com em dic, però em dic nan saltador. La princesa, en sentir-ho, es va posar molt contenta i se’n va anar corrents cap al castell. L’endemà, començà dient noms per dissimular… Marc! Albert…! En un momento donat, el nan li digué que li quedaven cinc minuts per endevinar-lo. La princesa digué rápidamente: Espera! Ja el tinc segur! I exclamà amb veu forta: Nan saltador! El nan, en sentir el seu nom, saltà, i va dir, cridant: Maleït sigui, maleït sigui … La princesa es prengué la poció, i al cap de vuit mesos en lloc de tenir un fill, en va tenir dos, i els va posar els noms de Felip i Letícia. La princesa fou la princesa més feliç del món. I vet quí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

“Ha sigut uma experiència inolvidable per tots nosaltres” Laura Puentes 4t de primària

17


El Enano Saltarin Una princesa vivía muy feliz con su marido en un inmenso castillo. Un día, el marido, tuvo que irse a la guerra con la mala suerte que le dispararon y murió. La princesa que estaba muy ilusionada en tener un hijo, pero ahora veía que era imposible. Un día su sirvienta, que era muy mayor, viendo la tristeza de la princesa le dijo: Hay un enano que te podría ayudar a tener un hijo. Llamaron al enano al castillo, le explicaron el problema y él les dijo: Princesa, aquí tienes una pócima mágica que te permitirá cumplir tu deseo. La princesa se puso muy contenta pero justo cuando iba a beber la pócima, el enano se la cogió y le dijo: Antes de beberla tienes que elegir una de las dos opciones: adivinar mi nombre o que cuando sea mayor tendrás que dar a tu hijo. La princesa contestó: No te quiero dar a mi hijo por nada del mundo, así que adivinaré tu nombre. La princesa empezó a decir nombres: Juan, Josep, Arnau,…pero ¡no había forma!. Al día siguiente continuaron con lo mismo: Aaron, Óscar, Eric,… pero no eran los nombres. Ese mismo día por la noche la sirvienta le dijo: Ese enanito vive en medio del bosque en una casa muy pequeña. Entonces la princesa se abrigó y se fue al bosque en búsqueda del enanito para intentar adivinar su nombre. Al llegar cerca de su casa escuchó una música, la princesa se iba acercando cada vez más hacia la casa de madera y escuchó que decía: ¡La la la la la! Nadie sabrá que me llamo enano saltarín. La princesa al escuchar eso se puso muy contenta y se fue corriendo hacia el castillo. Al día siguiente, cuando el enano llegó a palacio, la princesa empezó diciéndole nombres para disimular: ¡Marcos, Albert,…! Entonces en un momento dado, el enano le dijo que le quedaban cinco minutos para adivinarlo. La princesa rápidamente dijo: Un momento, tengo uno que seguro que es y puesto que estás todo el día saltando puede que te llames: ¡Enano saltarín! El enano, al escuchar su nombre saltó y dijo gritando ¡maldición! ¡maldición!. La princesa, se tomó la poción y a los ocho meses en vez de tener un hijo tuvo dos que les puso el nombre de Felipe y Leticia. Desde aquel día fue la princesa más feliz del mundo. Y colorín colorado este cuento se ha acabado.

19


L’isard Hi havia una vegada un petit isard que vivia a les altes muntanyes del Nord, no se sap molt bé com, però un dia va anar a parar a casa d’una senyora, aquesta senyora es deia Montserrat. L’isard va tenir la sort que a aquesta senyora li agradaven molt els animals. L’isard era molt petit tenia mesos, i quan la senyora se’l posava a la falda es feia caca. Montserrat li donava de menjar, jugava amb ell, i l’isard poc a poc anava creixent i cada vegada es feia més el pressumit.Un dia uns senyors que passejaven per la muntanya a prop de la casa de la senyora Montserrat van veure l’isard i li van demanar permís a la Montserrat per fer-li fotografies, l’isard començava a saltar d’alegria, i es posava molt content. Després d’uns mesos la senyora Montserrat va rebre a casa seva un lot de productes de formatges on sortia l’isard a la portada de tots els productes, ella es va posar molt contenta. Al cap de dos anys l’isard s’havia fet molt gran i necessitava llibertat, llavors la Montserrat va cridar el seu nebot perquè el portés a les altes muntanyes una altra vegada.

La Cabra Montesa Había una vez una pequeña cabra montesa que vivía en las altas montañas del Norte, no se sabe muy bien cómo pero un día fue a parar a casa de una señora. Esta señora se llamaba Montserrat. La cabra montesa era muy pequeña, tenía meses de vida, y por eso cuando la señora se la ponía en la faldilla la cabra se hacía caca. Montserrat le daba de comer, jugaba con ella. La cabrita poco a poco iba creciendo y cada vez se hacía más la presumida. Un día unos señores que paseaban por la montaña cerca de casa de la señora Montserrat vieron a la cabra montesa i le pedieron a la Montserrat si podían hacerle fotografías. La cabra montsesa empezó a saltar de alegría pues era muy coqueta- Al cabo de unos meses la señora Montserrat se llevó una sorpresa, recibió en su casa un lote de productos de quesos donde su cabra montesa salía en las pegatinas de todos ellos, Montserrat se puso muy contenta. Pasaron dos años y la cabra montesa se hizo grande, necesitaba más libertad, entonces la Montserrat llamó a su sobrino para que la llevara a las altas montañas otra vez. Parece ser que la cabra ha sido vista por las zonas de montaña alta junto con otras cabras de su misma especie. Eso sí continua siendo la más presumida.

“Me han gustado mucho todas las sesiones, muchas gracias a todas la personas mayores” Angie Peralta 4t de primària

21


El Porter Hi havia una vegada un nen que es deia Francesc, la seva il·lusió era jugar a futbol en el F.C.Barcelona. Ell s’esforçava en cada partit que jugava en el seu equip de petit que era el F.C.Badalona, molts aficionats que veien els seus partits deien que era el millor porter que mai havien vist a la seva edat. En un partit de juvenil va ser capaç de parar tres penals en el mateix partit i deixar la seva porteria a zero, en aquell partit hi havia un observador del Barça i el va fitxar per a l’any següent. En el seu debut com a jugador del Barça li van llençar un penal i el va parar però al caure es va fer molt de mal en l’esquena i aquell va ser l’ùltim partit com a porter perquè va tenir que deixar el futbol a causa d’una lesió a l’esquena. Ara aquell porter que ho parava tot té setanta anys i el seu nét juga a l’infantil del Barça i també és un porter molt bo com el seu avi. Ell cada vegada que va a veure’l es posa molt content i sommia en que arrivi al primer equip del Barça com ell ho va fer, però amb molta més sort.

El Portero Había una vez un niño que se llamaba Francisco, su ilusión era jugar a fútbol en el F.C.Barcelona. Él se esforzaba en cada partido que jugaba con su equipo de pequeño que era el F.C.Badalona. Muchos aficionados que miraban su juego decían que era el mejor portero que nunca habían visto a esta edad. En un mismo partido de juveniles fue capaz de parar tres penaltis y dejar su portería a cero. En aquel partido, un ojeador del Barça le vio y le fichó para el año siguiente. En su debut como jugador del Barça tuvieron que lanzarle un penalti y como siempre él lo paró pero… al caer se hizo daño en la espalda y aquel por desgracia fue su último partido como portero porque tuvo que dejar el futbol a causa de la lesión en la espalda. Ahora aquel portero que lo paraba todo tiene setenta años y su nieto juega en el infantil del Barça y también es un portero muy bueno como su abuelo. Él cada vez que va a verlo jugar disfruta mucho y sueña con que su nieto llegue a jugar en el primer equipo del Barça como él lo hizo, pero con mucha más suerte. Álvaro, que así se llama su nieto, continua con grandes progresos y éxitos.

“Aprenem molt dels avis i ells es posen contents quan arribem a la residència” Laia Jorge 4t de primària.

23


Les Tres Cabretes Hi havia una vegada tres cabretes i la mare. La mare havia d’anar al camp a buscar menjar perquè ja no en quedava..La mare va dir: -Quedeu-vos aquí no obriu la porta a ningú només a mi. Se’n va anar i les germanes es van quedar. El llop va trucar a la porta i va dir: -Obriu la porta que sóc la mare. Les germanes van dir: -No , no , no ets la nostra mare. Va dir el llop: -Sí , sí que sóc la vostra mare. Van dir les germanes: Si ho ets , ensenya’ns la poteta. El llop es va posar farina i va ensenyar la poteta. Les germanes van obrir la porta. Era el llop i les germanes es van espantar. La petita es va amagar sota el rellotge i la germana gran i mitjana se les va menjar el llop. El llop es va anar. La mare va tornar i va dir: -On són les teves germanes? -Se les ha menjades el llop. Va dir la germana petita. Llavors van anar a buscar el llop. I estava dormint al costat del riu .Llavors la mare li va obrir la panxa i les va treure de la panxa. I el llop li van posar pedres dins de la panxa . El van aixecar i el van empènyer al riu, va caure dins del riu i es va ofegar.

“M’han agradat tots els contes que han explicat , tots tenien alguna cosa” Eric Cantarino 4t de primària

25


Las Tres Cabritas Había una vez una cabrita y sus tres hijas que vivían felices en una casa del bosque. Un día, la madre se tenía que ir al campo a buscar comida porque no quedaba. La madre les dijo a sus hijas: -Quedaos aquí, no abráis la puerta a nadie, sólo a mi. La madre se fue y las hermanas quedaron solas. Al cabo de una rato, el lobo llamó a la puerta y dijo: -Abrid la puerta que soy mamá. Las hermanas respondieron: -No, no, no eres mamá. El lobo dijo: -Sí, si que soy mamá. Las hermanas dijeron: Si eres mamá, enséñanos la patita por debajo de la puerta. El lobo se puso harina y enseñó la patita. Las hermanas engañadas abrieron la puerta. ¡Era el lobo! y las cabritas se asustaron. La pequeña, que era muy lista, se escondió en el reloj y la hermana grande y mediana se las comió el lobo. El lobo se fue con la tripa llena, casi no podía caminar. La madre volvió y al ver a la pequeña dijo: -¿Dónde están tus hermanas? -Se las ha comido el lobo, dijo la hermana pequeña. Madre e hija se fueron a buscar el lobo. El lobo estaba dormido al lado del rio, entonces la madre le abrió la barriga, y las sacó de la barriga, y al lobo le pusieron piedras. Cuando el lobo se levantó entre los cuatro le empujaron al río y el lobo murió ahogado. Desde aquel día las cabritas y su mamá vivieron tranquilas y felices en la casita del bosque.

“M’han agradat tots els contes que han explicat , tots tenien alguna cosa” Eric Cantarino 4t de primària

27


Els Tres Porquets En un bell bosc tranquil vivien tres porquets que eren germans. El gran es deia Pau, el mitjà, Pere, i el petit , Pancho. Pere i Pancho mai no volien tornar a casa; Pau, el germà gran , li deia: - Ja hem jugat prou per avui. Anem-nos-en. Un dia quan nedaven en una bassa, van veure a un llop afamat, i no seria estrany que volgués menjar-se’ls. Els tres germans estaven a punt d’arribar a la cova , quan es van adonar que era a prop el llop. -Obriu, va dir el llop. Estaven tan espantats que empenyien la porta amb totes les seves forces. El llop va començar a bufar i la casa va caure. Desprès van anar a la casa del germà mitjà , i el llop els va perseguir. I el llop els va dir: - Obriu! O faré caure la casa. I els tres Porquets no li van obrir, i el llop va bufar i bufar i la casa va caure a terra. I van anar a la casa del germà gran… i el llop va dir: - Obriu o la casa caurà a terra! I els tres porquets van dir: - Aquesta casa no la podràs fer caure està comprovat científicament, van afirmar els tres porquets. Però el llop no va fer cas i va intentar fer caure… I llavors va bufar i bufar i es va desplomar perquè no tenia la suficient força. Però va seguir sense baixar els braços i va entrar per la ximeneia, però els tres porquets ja pensaven que faria això i li van preparar una olla plena d’aigua calenta i… PATAPUMM el llop va caure a l’olla i es va cremar i ja no el van tornar a veure mai.

“Me ha gustado muchísimo los cuentos además nos ayuda mucho tanto a nosotros como a las personas mayores” Paula Arenas 4t de primària

29


Los Tres Cerditos En un bello bosque vivían tres cerditos que eran hermanos. El mayor se llamaba Pablo, el mediano, Pedro, y el menor, Pancho. Pedro y Pancho nunca querían volver a casa; Pablo, el hermano mayor, les decía: - Ya hemos jugado bastante por hoy. Vamos. Un día, mientras nadaban en el estanque, vieron a un lobo hambriento, no me extrañaría que quisiera comérselos. Los tres hermanos estaban a punto de llegar a la cueva , cuándo se dieron cuenta de que rondaba el lobo. Abrid, dijo el lobo. Estaban tan asustados que aguantaron la puerta con todas sus fuerzas. El lobo empezó a soplar y la casa derribó. Después fueron a la casa del hermano mediano, y el lobo los persiguió. Y les dijo lo mismo: -Abrid! O tiraré la casa abajo. Y los cerditos no le abrieron , y el lobo sopló y sopló y la casa se derrumbó. Y fueron a la casa del hermano mayor… y el lobo dijo: - ¡ Abrid o tiraré la casa abajo!. Y los cerditos dijeron: -Esta casa no la podrás tirar está comprobado científicamente afirmaron los cerditos. Pero el lobo no hizo caso y la intentó tirar… Y entonces sopló y sopló y se desmayó porque no tenía bastante fuerza. Pero siguió sin rendirse y entró por la chimenea, pero los cerditos ya pensaban que iba a hacer eso y le prepararon una olla llena de agua caliente y… PATAPUMM el lobo se calló en la olla y se quemó y ya no le volvieron a ver más.

“Els contes compartits es lo no va más, estar con las personas mayores es superemocionante, es como si tuviéramos más abuelos” José Román García 4t de primària.

31


Blancaneu i els Set Nans En un país molt llunyà hi vivia una bonica princesa anomenada Blancaneu, que tenia una madrastra, la Reina, molt vanitosa. La madrastra preguntava al seu mirall màgic - Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones? I el mirall contestava: - Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones. I varen anar passant els anys. Un dia la Reina preguntà, com sempre, al seu mirall màgic: - Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones? Però aquesta vegada el mirall va contestar: - La més bella és Blancaneu. Llavors la Reina, plena d’ira i d’enveja, va buscar un caçador i li ordenà: - Emporta’t Blancaneu al bosc, mata-la i com a prova d’haver realitzat el meu encàrrec, porta’m en aquest cofre el seu cor. Però quan van arribar al bosc, el caçador sentí llàstima de la innocent jove i la va deixar fugir, substituint el seu cor pel d’un senglar. Blancaneu, en veure’s sola, va sentir por i plorà. Plorant i caminant passà la nit, fins que, a trenc d’alba, va arribar a una clar en el bosc i descobrí allà una casa preciosa. Va entrar sense dubtar-ho. Els mobles eren petitíssims i, sobre la taula, hi havia set platets i set coberts diminuts. Va pujar a una habitació, que estava ocupada per set llitets. La pobre Blancaneu, esgotada desprès de caminar tota la nit pel bosc, va ajuntar tots els llitets i al moment es va quedar adormida. Per la tarda van arribar els propietaris de la casa, set nans que treballaven en unes mines i que s’admiraren en descobrir a Blancaneu. Llavors ella els explicà la seva trista història. Els nans suplicaren a la nena que es quedés amb ells i Blancaneu acceptà, es va quedar a viure amb ells i tots eren feliços. Mentrestant, a palau, la Reina va tornar a preguntar al mirall: - Mirallet, mirallet, qui és ara la més bella? - Segueix sent-ho Blancaneu, que ara viu en el bosc a casa dels nans. Furiosa i venjativa com era, la cruel madrastra es va disfressar d’innocent velleta i es dirigí cap a la caseta del bosc. Blancaneu estava sola, perquè els nans estaven treballant a la mina. La malvada Reina va oferir a la nena una poma emmetzinada i quan Blancaneu li donà la primera mossegada, va caure desmaiada. En tornar, ja de nit, els nans a casa seva, trobaren a Blancaneu estirada a terra, pàl·lida i quieta, cregueren que havia mort i li construïren una urna de cristall perquè tots els animals del bosc se’n poguessin acomiadar. En aquell moment va aparèixer un príncep muntat sobre un majestuós cavall i només contemplar a Blancaneu va quedar enamorat d’ella. Va voler acomiadar-se’n besant-la i de sobte, Blancaneu va tornar a la vida, perquè el petó d’amor que li havia fet el príncep va trencar l’encanteri de la malvada Reina. Blancaneu es casà amb el príncep i varen expulsar a la cruel Reina. I des d’aleshores tots visqueren feliços.

33


Blancanieves y los Siete Enanitos Blancanieves era una niña muy buena, pero había una bruja mala que le tenía mucha envidia. La bruja tenía un espejo y siempre le preguntaba: -Espejito, espejito ¿quién es la más guapa? -Y el espejo contestaba: Blancanieves. Blancanieves se escapó al bosque para estar lejos de la bruja. En el bosque, encontró una casita, entró dentro y se asombró cuando vio que todo era muy pequeño. Estaba tan cansada que cuando entró en la habitación se tumbó en una cama y se quedó dormida. A lo lejos se escuchaba una canción y eran siete enanitos que venían de trabajar. Cuando entraron a la casa y vieron a Blancanieves se asustaron pero cuando ella despertó y les contó su historia enseguida se hicieron amigos. Mientras tanto la bruja mandó a un cazador para que matara a Blancanieves, pero éste no le hizo caso, y no cumplió sus órdenes. La bruja preguntó: - Espejito, espejito ¿Quién es la más guapa? - Y el espejo contestó Blancanieves. Pero si está muerta dijo la bruja, la mató el cazador y el espejo le contestó: - Él te mintió, no mató a Blancanieves mató a un ciervo. Entonces la bruja muy enfada cogió una manzana le puso veneno y fue al bosque disfrazada de abuelita buena. Cuando encontró a Blancanieves le regaló la manzana y ésta la mordió y como tenía veneno se desmayó. Cuando los enanitos la encontraron lloraban de pena pero como en los mejores cuentos llegó un príncipe le dio un beso y ella despertó. Blancanieves y el príncipe fueron felices y comieron perdices.

“Me han gustado mucho los cuentos, me gusta escuchar a la gente mayor” Fernando Soares 4t de primària.

35


Narcís Hi havia una vegada… un nen petit de 2 anys. Un bon dia, se li va acostar, volant, un ocellet molt bonic. Al cap d’una estona, l’ocellet es va posar al costat del nen i parlant a la seva manera (fent… piu, piu, piu), amb el nen ja s’entenia parlant d’aquesta manera, li va preguntar si tenia gana. El nen li va dir que sí, que li agradaven totes les coses, excepte les sopes. L’ocellet va quedar parat i li va dir: -Doncs has de procurar menjar moltes sopes perquè “qui menja sopes se les pensa totes’’. Si ho fas així et faràs molt alt, seràs molt intel·ligent i podràs ensenyar als altres, nens i grans. Es van fer tant amics, que un dia l’ocell li va dir: mira, després de menjar sopes, jo t’ajudaré i t’acompanyaré a fer un viatge fins a un estel que hi ha en el cel, que és molt brillant i que també hi ha tota mena de flors i plantes molt maques! Quan ho mirem tot, baixarem de l’estel, amb un gran raig de llum tal com havíem pujat. Ens divertirem molt, explicant tot el que hem vist als nostres amics i companys. Van quedar tots dos molt parats i amb moltes ganes d’anar-hi. Però, aquest viatge només estava reservat pels nens i ocellets com tu o com jo, i els nens que mengen sopes i acompanyats dels seus companys ocellets, que volen menjar moltes sopes i fer-se molt grans. -Adéu, fins aviat. Aixecant el vol, va marxar l’ocellet deixant el seu amic, molt content i amb moltes ganes de menjar sopes per fer-se molt gran com un home i perquè sigui molt intel·ligent. I aquest conte s’ha acabat.

“Me han gustado mucho los cuentos compartidos porqué aprendo mucho de la gente mayor” Marc Balsera 4t de primària.

37


Narcíso Había una vez… un niño pequeño de 2 años. Un buen día, se le acercó volando un pajarito muy bonito. Se le puso al lado y empezó a hablar a su manera (haciendo…piu, piu , piu). Con el niño ya se entendía y el pájaro le pregunto si tenía hambre. El niño le contestó que sí. Y el niño le dijo que comía de todo excepto sopas. El pájaro se quedó parado y le dijo: -Pues has de procurar comer más sopas, porqué ‘‘quien come sopas se las sabe todas’’. Si lo haces así, crecerás mucho y serás muy inteligente y podrás enseñar a niños y mayores. Pasaron los días, los meses, los años y los dos se hicieron amigos. Un día el pajarillo le dijo al niño: -Mira después de comer sopas, te ayudaré y te acompañaré a hacer un viaje a una estrella preciosa y brillante que hay en el cielo. ¡Hay muchas flores y plantas muy bonitas! Cuando hayamos visto casi todo, volveremos a bajar por el rayo de luz por el que habíamos subido. Disfrutaremos mucho, explicando todo lo que habíamos visto. Todos se habían quedado parados y con ganas de ir a aquel sitio. Pero este viaje, solo estaba reservado para niños y pájaros como tú y como yo, y para los niños que comen sopas acompañados de sus compañeros pájaros. -Adiós, ya nos veremos pronto. Se lanzó el pájaro para volar y se fue dejando a su amiguito feliz y con ganas de comer sopas para hacerse grande como un hombre y para que se haga muy inteligente. Y este cuento se ha acabado.

“Es muy buena idea juntar los niños con la gente mayor, la gente mayor sabe muchas más cosas que nosotros” Edgar Comino 4t de primària

39


El Mapa del Tresor Un estiu, a Calella de Palafrugell, cinc nens jugaven cada dia a la platja. Els nens es deien Laia, Maria, Sergi, Edgar i Eduard. Aquests nens sempre jugaven amb la sorra i feien castells i altres tipus de coses. Un dia, Eduard va fer un gran pou i es va trobar una ampolla de vidre, semblava molt antiga, a dins de l’ampolla hi havia un mapa on es marcava una creu amb un símbol d’un tresor. Els nens van començar a mirar bé el mapa i es van adonar que coincidia amb la platja on estaven, van seguir les instruccions fins arribar a una roca, quan van arribar a la roca es van adonar que no hi habia res de res però Laia al recolzar-se en la roca va veure com es començava a enfonar-se la roca fins a enfonsar-se del tot i formar-se un petit pou on hi havia un gran cofre. Aquest cofre per sorpresa de tots ells no contenia diners sinó que contenia joguines, una pila de joguines. Després de parlar entre ells, van decidir repartir-se les joguines en parts iguals i així no tindrien que jugar més amb la sorra de la platja, això si, van continuar anant tots a la platja per jugar encara que no fos amb la sorra.

41

El Mapa del Tesoro Un verano, en Calella de Palafrugell cinco niños jugaban cada día en la playa. Los niños se llamaban Laia, María, Sergio, Edgar y Eduardo. Esos niños siempre estaban jugando con la arena y hacían castillos y todo tipo de cosas. Un día, Eduardo hizo un gran pozo y se encontró una botella de cristal, parecía muy antigua, dentro de la botella había un mapa dónde marcaba una cruz con un símbolo de un tesoro. Los niños empezaron a mirar bien el mapa y se dieron cuenta que coincidía con la playa donde estaban, siguieron las instrucciones del mapa hasta llegar a una roca, cuando llegaron a la roca se dieron cuenta que no había nada de nada pero Laia al apoyarse en la roca vio como se comenzaba a hundir la roca hasta hundirse del todo y formarse un pequeño pozo donde había un gran cofre. Ese cofre para sorpresa de ellos no contenía dinero sino que contenía juguetes, un montón de juguetes. Después de hablar entre ellos decidieron repartirse los juguetes por partes iguales y así no tendrían que jugar más con la arena de la playa, eso si continuaron viniendo todos a la playa para jugar aunque no fuera con la arena. “Me han gustado todos los cuentos, sobretodo los que tenían moraleja” Josep Carreras 4t de primària.


Persones grans residents a la Fundació Roca i Pi Flora Bagués Brunet Maria Rosa Navarro Catalá Albert José Teixidó Montserrat Pujol Bruguera Josefa Núñez Granero Nuria Riera Godayol Isabel Paños León Francesc Terrats Fornas Montserrat Prat Ros Montserrat Sugrañes Cunill Alumnes de quart de primària del Col·legi Mare de Déu de la Salut Paula Arenas Garriga Marc Balsera Parrilla Maria Beltrán Villamayor Eric Cantarino Barriga Sergio Capilla de la Fuente Josep Carreras Silva Edgar Comino Gareta Emanuel Cortés Flores Daniel Díaz Cuadrado David Díaz Miranda Sandra Frías Murillo Aida García Fernández José Román García Rubio Christian Guerrero Martínez Laia Jorge Caparrós Eduard Martínez Martín Aaron Morales Durán Álvaro Padilla Díaz Angie Peralta Vera Andrea Pérez Pujante Laura Puentes Alfageme Vicenç Sánchez Ortega Fernando Soares Cruvinel Judith Soria Manzano

Professionals que han treballat en el projecte David García Gimeno, Mestre Tutor de quart de primària /Psicopedagog Antònia Montesinos Rodríguez, Directora Col·legi Mare de Déu de la Salut Carmen Severt Tejerina, Mestra tutora de sisè de primària Daniel Solera López, Mestre de música i tutor de segon de primària Maria Teresa Malagelada Benaprés, Mestra de català de quart Laura Renau Morales, Educadora Social / Treballadora Social Rolalinda Diaz Bernuy, Animadora sòcio-cultural Salvi Delmuns Carvajal, Director Residència Llegat Roca i Pi CRÈDITS Bla bla bla


CONTES D’AHIR I D’AVUI SANT JORDI 2009

Llibre edició 2009  

Llibre 1a edició

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you