Issuu on Google+


El llibre que teniu a les mans aplega el sentir dels alumnes de sisè de la promoció 2012-13. Alumnes que, com vosaltres, han viscut l’experiència de l’educació primària a l’escola Les Fonts.

Aquestes pàgines recullen el sentiment, les vivències i la identificació d’una etapa tendra i inicial en la seva vida i el vincle amb una escola que per sempre més romandrà dins d’ells.

Els mestres i les mestres de Les Fonts sempre hem tingut la vocació de transmetre coneixements, il·lusions, valors..., amb la ferma voluntat

de

treballar per a que vosaltres, els nostres alumnes, sortiu de l’escola amb la motxilla més plena que quan vau entrar.

Tanmateix, els fonaments de la nostra escola no es limiten únicament a l’estructura de l’edifici, el que dóna sentit és l’esperit que any rere any aneu deixant vosaltres. Quan amb el temps algú s’entretingui a llegir els llibres d’aquesta col·lecció, serà capaç de copsar el que veritablement és l’escola Les Fonts.

En un acte d’egoisme sentimental ens plau la idea i la voluntat de quedar-nos un tros de cadascun de tots vosaltres per a nosaltres.

Els vostres mestres.

Sant Jordi de 2013


Xavier Arrosé Martínez Durant aquest anys a l’escola m’han passat moltes coses importants. Però ara us explicaré un record que mai oblidaré: la Cantània de 5è. Per fi va arribar el dia de l’actuació. Em vaig aixecar tranquil, però a mesura que passava el temps m’anava posant més nerviós. Els meus pares em van acompanyar al Teatre Monumental de Mataró, allà hi havien els meus companys. Ens van cridar, per assajar a l’escenari i després vam anar a una terrassa a berenar i esperar l’hora de començar. La Fàtima ens va cridar per anar a l’escenari. Pel camí vaig començar a respirar molt ràpid, estava molt nerviós: i si no me’n recordava de tot? La Fàtima se’n va adonar dels meus nervis i em va tranquil·litzar. Em va dir que no em preocupés, tot sortiria molt bé i això em va anar genial. Durant la actuació estava al costat de l’Ivan i la Griselda. Tot va anar molt bé, els nervis van desaparèixer. L’experiència de la Cantània ha sigut una de les coses que més recordaré de l’escola. Tot i així, el que més recordaré de l’escola seran els meus companys, companyes i els mestres. Durant aquest temps m’ho he passat molt bé, han estat uns anys plens de supervivències que hem compartit i que mai de la meva vida oblidaré.


Griselda Artigas Gairebé era estiu, i els de segon vam anar de colònies. Sempre recordaré aquelles colònies. El segon dia de les colònies, els mestres ens van dir que per la tarda aniríem a una mena d’espigó (a la platja). Tots estàvem impacients per anar-hi. Vam passar una bona estona caminant, molt avorrits i parlant dels petits animalets que i podríem trobar. Quan hi vam arribar, ens vam posar molt contens, perquè portàvem molta estona caminant. Tots estàvem tant cansats que ens vam estirar a la sorra de la platja. Els mestres ens deien que ens aixequéssim però no volíem perquè estàvem massa cansats, però ens van convèncer per fer-ho. Quan vam arribar, de seguida vam veure un tomàquet de mar, però jo no el vaig agafar perquè em feia por. Vam posar unes galledes amb aigua perquè i poséssim eriçons de mar i estrelles de mar entre altres. Jo sempre agafava el mateix, eriçons de mar, m’agradaven molt. De sobte vaig veure l’Alba amb la cama plena de sang,havia relliscat amb una pedra molla al seu davant en tenia una de punxeguda, ja us podeu imaginar què va passar! L’Alba va haver d’anar a l’hospital. Mentre els altres seguíem buscant. Vaig veure una cosa estranya i em vaig imaginar que era un petit peix de color blau amb tons marrons. Però a mi hem feia por agafar-lo. Per això dirli a en Guillem Vila, que l’agafes. Resulta que era una estrella de mar blava amb cinc potes i mitja! Era increïble ningú no n’havia trobat encara cap. Em vaig alegrar molt. En Guillem envejós deia que clar, ell l’havia agafat jo li vaig dir que si que el que ell digués, però l’havia trobat jo. Aquest es un dels meus millors records de l’escola. Han estat uns anys inoblidables, plens de records. Però ara ja som a sisè i l’any vinent anirem a l’institut. M’emportaré molts bons records de l’escola.


Cristina Beltran Vila Una cosa que m’ha passat al llarg del temps que he estat a l’escola i que me’n recordaré sempre, van ser les colònies de 5è a Planoles. El dia 21 de març tots els meus companys menys jo, estaven a la plaça dels Enamorats esperant juntament amb els pares l’arribada de l’autocar. Aquest, va arribar i just quant havien acabat de pujar a l’autocar tots els alumnes, vaig arribar jo. Desprès d’un llarg camí finalment vam arribar a l’alberg de Planoles. Estava plovent i tots ens vam haver de col·locar a sota d’un porxo que hi havia per no mullar-nos i esperar que ens repartissin les habitacions. A la nit quasi no vam dormir, preferíem fer altres activitats: “surfing” sobre les mantes, quèiem a terra i ens tornàvem a aixecar. L’Elena també va fer “el saludo al sol” mentre nosaltres no paràvem de riure al veure-la. La Christina, la mestra venia a mirar si estàvem dormint però com que no ho fèiem, va decidir fer-nos un ensurt. Es va amagar darrere la porta el pany es movia però cap de nosaltres volia anar a veure que passava, excepte la Laura que tenia curiositat, encara, que no i volia anar sola. La Mireia va decidir que ella i aniria però va deixar a la Laura sola a mig camí, es va emportar un gran ensurt quant va veure que la porta s’obria sola. Era la Christina que havia aconseguit espantar-nos. El dia següent durant l’excursió a Ripoll, estàvem tots molt adormits a dins del tren, però tot i així, vam aguantar tot el dia visitant l’art romànic. A la segona nit vam fer una discoteca en una sala de l’alberg, quasi totes les nenes ballaven però jo no, estava amb la Griselda i tots els nens que no volien ballar jugant a un joc que ens vam inventar, que consisteix que amb una pilota de ping-pong anar-la passant entre els membres del teu equip es podia jugar per tot arreu incloent-hi unes escales de ferro sempre que la tiràvem allà l’agafava un altre nen de l’equip contrari (el joc era molt semblant al joc dels 10 passes) .M’ho vaig passar molt bé i en Guillem Aiguadé feia molt de riure perquè fèiem una passada alta i ell no arribava. Em quedaré amb el record d’aquesta escola sempre, també dels meus companys que no vagin al mateix institut que jo i sobretot de les tutores que he tingut i de les mestres que m’han fet altres assignatures, però d’una cosa que mai oblidaré seran les colònies de primària.


Mireia Berrells i Puyo L’anècdota que més recordo va passar a 5è de primària. Vam anar a Planoles de colònies amb la Chris i a les nits fèiem “surfing” a la nostra habitació. Dormia amb la Griselda, la Laura, la Cristina B, la Georgina l’Alba i l’Elena. A la nit, vam decidir cobrir tot el terra de mantes per posar en marxa un nou joc inventat per nosaltres, el “surfing”. Aquest consistia en agafar embranzida i fer surf sobre les mantes. L’únic inconvenient (apart de ser enxampats pels professors, era que l’Alba, tenia mal de cap i amb l’escàndol que fèiem, mai se li curaria aquella espantosa migranya. Però ens ho passàvem d’allò més bé i no podíem parar de riure, semblava que haguéssim begut i no ens aguantàvem dretes. L’Elena i jo ens vam tirar a l’hora, però just en aquell moment va entrar la Chris i ens va sorprendre de ple. El que més ens va estranyar, va ser que ens va deixar continuar jugant i fer disbauxa fins molt tard. Després del toc d’atenció de la Chris el pom de la porta és va començar a moure, la Laura ens va intentar convèncer perquè anéssim amb ella a obrir la porta per veure qui hi havia. Quan va posar la mà al pom, la porta es va obrir de cop. Era la Chris! Quin ensurt més gran! Els mestres no tenien lavabo a la seva habitació i l’havien de compartir amb nosaltres. Vam continuar jugant i després de caure més de deu vegades cadascuna, esgotades pel cansament, ens va guanyar la són i vam anar totes a dormir, però el meu llit, estava al costat del radiador (que no sabíem parar) i vaig començar a tenir molta calor. Vam moure el llit unes cinc vegades per acabar-lo deixant al mateix lloc de l’inici. Després de tot, vam caure rendides als nostres llits. Aquesta escola, m’ha ensenyat moltes coses diferents que s’han de valorar, però el que més recordaré, són els moments feliços i divertits que he passat amb la gent d’aquí, tant mestres com alumnes.


Shakira Cabezas Un dia en Xavier, el mestre, a principi de curs ens va dir que faríem una cantata amb tots els nens i nenes de 5è de moltes escoles. La Cantània es diria “50 milions de segons” i es faria un dissabte al Teatre Monumental de Mataró. També va dir que hauríem de practicar molt les cançons perquè seria el 25 de maig i teníem poc temps per assajar. Des de llavors, no vam poder fer cap classe de música, només preparàvem la Cantània. Quan va arribar el dia, vam estar a Mataró dues hores abans per practicar i rectificar les coses que no ens sortien bé. Després de practicar ens van donar l’esmorzar (entrepans, croissant i un suc). En acabar, vam agafar els detalls: les gorres fetes de cartolina, les corbates fetes de paper... Després vam sortir a l’escenari. Estava tot ple de gent i tots teníem molta vergonya, però encara així vam reaccionar entusiasmats. Era molt difícil, perquè vam haver de memoritzar moltes cançons: les lletres, l’entonació, els balls, agafar els estris en els moments adequats... Quan vam acabar de cantar, vam saludar al públic i els organitzadors ens van indicar cap a on anar. Ens van portar a la sortida, i allà ens vam trobar amb tots els familiars. La meva mare em va felicitar i em va dir que li havia agradat molt. Jo també estava satisfeta, perquè ens havia sortit molt bé. Les cançons parlaven de les coses que ens passen a l’escola: els polls, l’entrepà de mortadel·la, els camins a l’escola... A mi, en general, m’agraden totes les cançons. Aquell dia per a mi va ser molt emocionant, divertit i embolicat. Després de sis anys de la meva vida en aquesta escola, començo una nova etapa, una nova escola, nous amics, noves emocions, hauré d’anar a l’institut, un nou repte per a mi. Però sé, que encara que me’n vagi, m’emportaré grans records d’aquesta gran escola.


Pol García Cuenda Recordo l’any que vaig repetir 5è. Tot va començar el 12 de setembre de 2011. Quan vaig entrar una altra vegada per la porta de 5è A i vaig veure el companys nous, va ser dur per a mi. Pensava que els companys no m’entendrien o pensarien de mi com el nen que repeteix i que esta fent el préssec. Vaig seure sol i tres nens, l’Oriol, en Xavier i l’Àlex en veure’m em van preguntar què em passava. Els hi vaig respondre que estava trist. Llavors ells van seure amb mi. Ells van ser els que em van recolzar i donar confiança. A partir d’aquell moment em vaig sentir tan acollit que em vaig presentar com a delegat. Em vaig preparar un gran discurs que faria al davant de tots els meus companys nous. Després de fer el discurs, va arribar el moment de les votacions, i...quina sorpresa vaig tenir , vaig sortir escollit subdelegat. Allò va ser una cosa inesperada! Tot aquest recolzament dels companys va ser el que em va ajudar a treure’m tot el pes de sobre i, a sentir-me integrat en el grup. Vaig aprendre que repetir no és tan negatiu com em pensava ja que em va ajudar a millorar les meves notes i vaig aconseguir nous amics.

ADÉU ESCOLA!


Laura García Un dels records que tinc al llarg d’aquests anys a l’escola, és les colònies de 5è a Planòles. Tot va començar el dia 21 de març de 2012 a la nostra habitació de l’alberg on havíem anat de colònies. Quan era l’hora d’anar a dormir ens vam posar a parlar, ja que no teníem son. Llavors, vam canviar els llits de lloc, per poder jugar per l’habitació. Vam agafar una manta, i vam fer “surfing” i també vam resar, encara que ho fèiem de broma. Quan ja havia passat una estona, vam sentir com algú entrava al lavabo. Jo volia mirar qui havia entrat però ningú em volia acompanyar fins a la porta. Finalment, la Mireia em va voler acompanyar encara que, quan ja estàvem a la porta, ella se’n va anar cap el llit i em va tocar anar sola. De cop i volta, va entrar la Chris i ens va dir que ja era molt tard, que anéssim a dormir ja. Ens vam posar al llit i vam continuar parlant... Però a partir d’aquell moment vam fer guerra de ninots de peluix i també de coixins. Ja era la matinada quan finalment ens vam posar a dormir. Sempre recordaré tots els moments divertits d’aquesta escola. A partir d’ara espero que a l’institut m’ho passi tan bé com fins ara.


Iván Huelva D’aquí poc començo una nova etapa a la meva vida, aniré a l’institut, però això ja ho descobrireu quan sigueu més grans, ara us explicaré un anècdota del meu pas per l’ escola. Encara recordo el meu primer dia quan vaig arribar i vaig saludar al conserge que em va dir molt amablement que havia d’anar a obrir la porta de l’escola. Jo, ràpidament, vaig pensar que era un home molt simpàtic . Quan vaig entrar a la classe vaig veure molts nens, que després van ser els meus amics al llarg del temps. La mestra es va presentar, es deia Carolina, em va semblar molt simpàtica i amable. Al sortir al pati, el primer que vaig fer va ser tirar-me pel tobogan i jugar amb la sorra. Més tard, quan es va acabar la classe, vaig anar corrents a la meva mare i li vaig dir que m’ho havia passat mol bé i ella hem va dir que ella esperava que cada dia fos igual. La mare va tenir raó i vaig passar molts bons moments aquell any i tots els que van venir després. Espero que a l’ institut, també pugui gaudir de bons moments.


Mohamed Jebari Aquests anys que he passat en aquesta escola són inoblidables per a mi. He fet molts bons amics i he passat molts bons moments. Ara el que mai oblidaré són les colònies de 5è a Planoles. A Planoles, vam estar-hi tres dies fent un munt d’activitats, entre elles les que més em van agradar van ser el joc de nit i l’itinerari per Ripoll. Però tot just quan estàvem a punt de marxar, mentre corria rere una pilota, em vaig caure dins d’una bassa plena de fang. Quan em van veure les mestres em van dir que anés a canviar-me de seguida, perquè ja era hora de marxar. Després, de canviar-me de roba, la meva mestra, la Christina, em va dir que pugés cap a l’autocar ràpidament que anàvem una mica tard. Quan tornàvem cap a l’escola em vaig adormir i, al despertar-me, em vaig adonar que estava afònic. Jo pensava que estava cridant demanant aigua però en realitat ningú em sentia fins que l’Alex em va escoltar. Per a mi, aquests anys a l’escola, han sigut els millors anys de la meva vida però m’estic fent gran i és hora d’anar a l’institut. Espero que a l’institut les coses em vagin molt bé: aconsegueixi bones notes, tingui nous amics i que els professors siguin tan bons com les mestres que he tingut fins ara.


Neus Jiménez L’anècdota que ara us explicaré va passar quan feia 6è. Tots els alumnes del cicle superior de l’escola (5è i 6è) vam anar al plató de TV3 de Barcelona, a participar en un concurs anomenat Fish and Chips. Estàvem molt contents perquè anàvem a la tele, tot i que ens vam aixecar molt d’ hora, a les 6 del matí! Encara era fosc! El presentador del programa es deia Oriol Puig era molt simpàtic i em va xocar les dues mans, vaig estar a punt de fer-li una abraçada i un petó però em va fer vergonya davant de tot el públic! Vam competir contra l’escola Virolai de Barcelona i van guanyar ells perquè van fer moltes trampes, tot i això, ens ho vam passar GENIAL!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! VISCA!!!!!!!!!!!!!!!!! Tinc molts bons records dels anys que he passat a l’escola, mai oblidaré tots aquells dies.


Júlia Lladó Una de les coses que més recordo són les festes de l’escola que es fan cada any, un dissabte del mes de maig. Concretament explicaré la de l’any passat quan jo feia 5è. El matí, quan fan els tallers, altres nenes i jo, vam estar donant voltes amunt i avall per tot el pati realitzant les activitats d’alguns tallers com: el “karaoke”, fer samarretes, cuinar pizzes... L’Alba tenia molta calor i, com que visc molt a prop de l’escola, li vaig dir que vingués amb mi a casa que li deixava uns pantalons curts. Així ho vam fer, i vam continuar fent activitats, però ara d’una manera més fresca. A la tarda hi havia una rua amb els gegants i després , una ora de teatre però, a nosaltres ens va semblar molt avorrit i vam decidir que ens quedaríem jugant pel pati. Allà, en el pati, hi havia persones treballant per organitzar les activitats següents: posar els preparatius per la discoteca, preparar els entrepans, els diables es preparaven pel correfoc... Nosaltres vam decidir espiar per veure com feien els entrepans de botifarra. De sobte va començar a ploure, així que, tots els preparatius els van haver de traslladar al gimnàs a corre cuita. A l’hora de sopar encara plovia. Nosaltres ens pensàvem que soparíem ben amples per tot el pati però ens va tocar estar ben apretadets i drets a sota el porxo. La festa es va acabar amb l’activitat de discoteca. Vam estar ballant tota l’estona fins ben entrada la nit. Malgrat ens ho vam passar d’allò més bé. Teníem molta calor i també set per això havíem d’anar a beure aigua a la font cada cinc minuts. L’any que ve ja anirem a l’institut però sempre recordaré aquesta escola ja que hi he passat la meitat de la meva infància.


Iciar Martín Jo vaig arribar a l’escola, a la meitat del segon trimestre de quart. Des d’aquell moment he viscut moltes experiències, però un dels records que m’emporto dins meu són les colònies de l’any passat. Tot va començar un dia assolellat del mes de març. Ens preparàvem per anar a Planoles. El viatge se’ns va fer curt ja que no vam parar de cantar i cridar degut a l’ entusiasme. Només arribar, la Júlia, la Juliana, la Shakira i jo, vam anar a l’habitació. En veure-la ens vam quedar de pedra al descobrir que era tan gran. La mateixa nit vam fer gresca i quasi no vam dormir. Me’n recordo quan a l’habitació vam fer carreres de sacs i em vaig donar un cop al cap contra l’armari. Teníem tanta gana durant la nit que ens vam menjar les sobres del dinar. Al dia següent no ens aguantàvem dretes, estàvem massa cansades perquè no havíem dormit gaire, però tot i així, vam fer totes les activitats d’aquell dia. Vam anar amb tren a Ripoll. Al arribar vam anar al Monestir, era tan bonic!. Havia una gran portalada i un senyor tocant l’orgue, ens va deixar tocar-lo va ser molt emocionant! Tampoc vam descansar gaire durant la segona nit, ja que vam fer discoteca i vam estar ballant molt i durant molta estona. Espero que a partir d’ara els records que vinguin també siguin tan bonics.


Pol Martinez El dia 14 de març de 2013 els nens i nenes de 5è i 6è vam anar al programa del super 3 “Fish and chips”. Aquell dia vam matinar molt, ja que havíem d’ estar a dos quarts de set del matí a la porta de l’escola, encara amb totes les lleganyes als ulls, vam pujar a l’autocar, que ens portaria on es gravava el programa. Ens vam haver d’aprendre una coreografia i una cançó força divertida. Quan vam arribar, vam esmorzar i un senyor molt simpàtic ens va explicar les normes de funcionament del programa. Ell ens va dir que el programa triaria entre el públic a la persona més ballarina i que també escollirien al concursant més “pringat”. Aleshores vam començar. Durant la primera prova tot va sortir a la primera i no vam haver d’aturar la gravació. No va passar el mateix a la segona prova ja que es va haver d’aturar tres vegades mentre participava la nostra escola l’altre va poder aprofitar per mirar les respostes. A la tercera prova va passar un fet molt divertit; quan la Clàudia Mustarós va dir la resposta, li va sortir la dent volant i vam haver de tornar a començar. Una càmera ens anava gravant mentre ballàvem i aquesta, es va aturar enfocant en Guillem Vila, aleshores, ell, es va convertir en el millor ballarí. Mai oblidaré tots els records que he tingut al llarg d’aquets quatre anys.


Judith Pérez A l’escola m’han passat moltes coses emocionants però una de les que més em va agradar va ser la Cantània. Aquell dia quan em vaig llevar estava tremolant perquè estava molt nerviosa. La meva mare em va dir que estigués tranquil·la, que tot sortiria bé. Quan vam arribar al Teatre Monumental de Mataró, jo seguia pensant en el que m’havia dit la mare a casa. La Christina, la mestra, ens va donar el material que necessitàvem: els ulls de poll, la corbata i el barret. Abans de començar a cantar ens van presentar el protagonistes, eren molt divertits. Seguidament vam anar a esmorzar en una mena d’esplanada. Allà ens van donar suc i croissants. Quan va ser l’hora de cantar em van posar a dalt de tot de les grades perquè sóc molt alta. A mi no em va agradar, sempre vaig l’última per la meva altura i no ho trobo bé. Quan vam acabar de cantar tothom va aplaudir moltíssim. Després van aplaudir al director finalment als protagonistes, el Víctor i la Rita. Va ser una experiència inoblidable! Però ara començo una altra etapa i desitjo que amb vagi molt bé.


ORIOL RAURICH PUCHE Tinc molts bons records de tot el meu pas per la primària però un dels moments que més s’ha m’ha quedat a la memòria; les colònies de 5è!!! El 21 de març de 2012 vam començar el viatge direcció Planoles. Vam arribar-hi al voltant de les onze. Teníem molta gana d’esmorzar i a la vegada molta gana de veure les habitacions. Per tant primer vam menjar i després vam poder anar a l’habitació. Jo la compartia amb:l ’Alex,el Pol G, el Pol T, el Mohamed i el Gillem V. Tot el dia vam fer moltes activitats però a la nit estàvem tots tant emocionats que no podíem dormir, doncs ens vam passar la nit explicant secrets. L’endemà, sense haver dormit gaire, ens vam passar tot el dia voltant per Ripoll, allà vam veure, la tomba d’en Guifré el Pelós, el museu....... Després de tot el dia voltant hauríem d’estar molt cansats. Quant va arribar la nit, vam fer discoteca, i vam ser capaços d’aguantar tres hores ballant i concursant a “Tu si que vales”. Aquella nit vam dormir com unes marmotes! El dia següent vam fer un itinerari per el poble de Planoles i el seu entorn. Aquesta activitat va ser la que més em va agradar. Aquest és un dels molts bons records de l’escola. Probablement l’any vinent no aniré a l’institut d’Argentona però els records de l’escola i sobretot dels amics i mestres mai els oblidaré.


Georgina Sala El meu bon record de l’escola tracta dels meus amics, doncs que m’han ajudat molt en tots aquests anys a l’escola. Recordo el bons moments que he passat a les hores del pati i en altres llocs, tots aquells jocs que hem jugat i també recordo les entremaliadures que em fet tots junts. Un dia de segon en Guillem Vila, en Bernat, la Griselda, en Joel, l’Artur i jo, ens vam inventar un joc que es deia “l’Ovni”, doncs érem la classe dels Ovnis. Hi jugàvem pràcticament cada dia. El joc consistia en donar voltes i voltes sobre nosaltres mateixos, i al mateix temps, anar donant-nos copets. Ens feia gràcia, perquè ens marejàvem molt i quèiem el terra tots plegats, a la vegada que rèiem sense sentit. A mesura que en anàvem fent grans, inventàvem més jocs; com el joc de “Les faltes”. Aquest consistia en fer veure que ens donàvem patades o cops de puny i ens quèiem al terra. A vegades, ens nens i nens d’altres cursos, ens miraven amb cares de sorpresa, com dient: “que fan aquells”, però a mi, personalment, no em preocupava el que la gent pensés de mi, jo sóc feliç en el meu món i el dels meus amics. Un altre dels records més valuosos que tinc, és la manera de conèixer a la Juliana, unes de les meves millors amigues. Puc dir que ens vam conèixer gràcies a un programa de televisió, “l’APM”. Quan encara no érem amigues, ens creuàvem a l’hora del pati i en deien coses dolentes, però, a partir del dia que ens van fer seure juntes, vam començar a parlar de “l’AMP”, i vam veure que podíem ser bones amigues. Ara penso que som els grans de l’escola, però quan anem a l’institut, passarem a ser el més petits. Tota els meus companys i companyes, són els millors de tots. Durant aquests anys, a l’escola, ho he passat molt bé, i em fa pena, pensar, que algun dia, alguns d’aquests records, els oblidaré.


Álex Salcedo Al llarg d’aquests anys a l’escola, he viscut un munt d’experiències algunes de les quals s’han convertit en anècdotes. La que més recordo va passar durant les colònies, de 5è a Planoles. Era un dia calorós i els mestres ens vam preparar “una busca del tresor”. Vam fer cinc grups, els quals anàvem superant totes les pistes. Una d’elles la vam fer malament i vam haver de repetir-la fins a quatre vegades, malgrat nosaltres no volíem i ens vam enfadar amb la mestre. Quan vam acabar el joc estàvem situats lluny del punt di nici de la partida. Com que el nostre grup era l’últim en Mohamed i jo vam separar-nos de la resta i vam anar els dos sols, intentant avançar fins a l’arribada. Després de córrer molt ho vam aconseguir, vam arribar al punt d’inici, però com que estàvem molt cansats ens vam estirar al terra i vam beure molta aigua perquè teníem molta set. Al cap de poc ja estàvem recuperats. Per a mi han estat uns anys inoblidables, plens de records i emocions. Acabem sisè, l’últim any a l’escola i anem cap a l’institut.


Elena Serrano Era el segon dia de les colònies de 5è, estàvem a Planoles a l’Alberg Pere Figuera. Aquell dia era plujós, i com no podíem sortir, estava amb la Mireia, la Cristina , la Laura, la Georgina, la Griselda, la Christina mestra i l’Alba a la nostra habitació distribuint-nos els llits. L’alba tenia un petit problema, va portar les dues botes de muntanya del mateix peu. Al principi ella estava molt nerviosa, però jo li vaig dir que tenia un parell de sabates de recanvi, però no eren de muntanya, va dir que no passava res. La Christina va trucar als seus pares perquè vinguessin a portar-li unes altres botes. Més tard vam anar a fer una activitat, sobre l’art romànic, que era molt interessant. Però van arribar els seus pares i vam haver de deixar l’activitat a mitges,perquè li havien portat unes sabates. L’Alba deia que sempre li havien de passar coses dolentes a les colònies, per exemple a segon s’havia fet un trau i ara a cinquè és va confondre el peu de la sabata. Ara quan ho expliquem riem molt i ens ho passem molt bé, però en aquell moment estàvem totes molt nervioses. Ara me’n vaig de l’escola, per una part em sap greu però per una altra tinc moltes ganes d’anar a l’institut.


Juliana Subirana Les colònies de 5è de primària formen part d’uns d’aquells records inesborrables, del meu pas per l’escola. Tot va succeir el 2n dia, jo em vaig enfadar amb una amiga, i em trobava dintre del sac, trista. La Iciar, que ho va veure, va començar a fer tonteries per fer-me riure. Ho va aconseguir i vaig sortir del sac amb un somriure d’orella a orella. Vaig anar al lavabo a rentar-me la cara, quan vaig sortir totes les meves amigues em van venir a abraçar. Aleshores jo vaig agafar el sac i li vaig dir a la Iciar “Fem una cursa de sacs?” Ella, entusiasmada, va dir que sí! A l’acabar la gran cursa totes les nenes de l’habitació es van afegir a la disbauxa. Vam agafar les mantes i les vam posar unes a sobre les altres per fer “Los Magos De Weverly Place”. Després d’estar una bona estona fent disbauxa ens vam ficar al llit, però no per dormir, sinó per seguir fent gresca. La Shakira es va aixecar per anar al lavabo i quan va tornar cap al llit, era tot fosc i no es va adonar que els llits estaven separats. Ella anava passant per sobre dels llits saltant i va arribar a uns que estaven separats. Va posar el peu entremig del forat i es va caure. Totes vam riure moltíssim. Vam estar fins a les 5.30h de la matinada fent gresca. Al llarg de la nit van succeir coses molt divertides, que mai oblidaré. No porto des de P3 a l’escola, però els anys que hi he passat estan plens de moments bons i dolents que mai oblidaré. He acumulat alguns dels moments més importants a l’escola i estic orgullosa que hagin transcorregut aquí. Aquest any he de deixar l’escola, però seguiré venint a veure a la gent que ha format part d’aquesta etapa tan important en la meva vida.

Fins sempre escola!


POL TORRES Al llarg de 6 anys en aquesta escola he acumulat moltíssims records bons, però també alguns de dolents. Us explicaré una anècdota divertida de les colònies de cinquè. L’any passat, el 21 de març, vam marxar de colònies a Planoles, a la comarca del Ripollès. Ens allotjàvem a l’alberg Pere Figura per descobrir l’art Romànic. Quan vam arribar el primer que vam fer va ser esmorzar sota una porxada alta i ampla que hi havia al jardí de l’alberg. Més tard cada grup va pujar a les seves habitacions. El meu grup, hi eren en Guillem Vila, l’Àlex, en Moha, l’Oriol i en Pol Garcia vam decidir deixar les bosses a una petita habitació amb penjadors. I també qui dormiria a les lliteres o als llits sols. A continuació vam sortir al balcó i vam veure com els nens de l’habitació del costat tiraven un tros d’entrepà i una magdalena al riu del davant, que era gèlid i cabalós. Ho vam trobar molt divertit, vam començar a riure moltíssim i vam tornar a entrar feliços a la nostra habitació . Finalment ens vam instal·lar i vam sortir a fora,a unes pistes de futbol,bàsquet...Llavors va començar a caure calamarsa i tots ens vam alegrar. Per mi van ser unes colònies molt divertides i amb moltíssimes anècdotes que recordaré tota la meva vida. Ara me’n vaig, per una part em sap greu deixar l’escola al ja ser gran, però per un altre, ja tinc ganes d’anar a l’insti . Gràcies per aquests moments tan emocionants!!!!!!! Espero que els records que vinguin ara també siguin així de bonics!


Alba Vidal Al llarg d’aquests anys a l’escola, he acumulat moltes experiències, sobretot de quan anem de colònies. De tots els anys, tenim un record divertit, alegre o estrany per compartir, i jo us explicaré el meu moment inoblidable de les colònies de 5è. Aquell any, vam anar a Planoles, a la comarca del Ripollès, a descobrir l’art Romànic. Tots estàvem impacients per saber amb qui ens tocaria dormir. Jo desitjava que em toques amb les meves millors amigues, l’Elena i la Mireia, i per sort així va ser! Totes portàvem temps parlant sobre les bogeries que faríem a l’habitació. A l’arribar a Planoles, la nostra tutora, la Christina, ens va dir que volia fernos una foto a tots plegats, al costat d’un arbre, que hi havia, però just quan vam posar els peus fora, va començar a pedregar, i tots vam riure molt mentre entràvem de nou a dins. El segon dia de les colònies, la Christina ens va dir que ens poséssim sabates per caminar a la neu, doncs ens havien avisat que havia possibilitat que nevés. Justament en aquell moment, em vaig adonar de que havia comprat dos peus esquerres, les meves companyes d’habitació, es van posar a riure com boges. De seguida, la Christina va entrar a l’habitació i, sempre recordaré la cara que va fer, es va posar a riure juntament amb nosaltres. L’Elena, em va deixar un parell de sabates que tenia de més, però com no eren per caminar a la neu, no m’anaven bé. Al final, vam trucar als meus pares que van anar al Decathlon a “canviar” una de les sabates, bé a que li donessin una del peu dret. Mentrestant, nosaltres vam anar a fer una de les activitats, però la veritat és que no ens va agradar. Per sort meva, no vaig poder acabar de fer l’activitat perquè els meus pares van arribar a Planoles per portar-me la sabata, i jo i l’Elena vam anar a buscar-la. Ens vam quedar una estona parlant, jo ja amb dues sabates de muntanya, amb els meus pares, i ens vam saltar tota l’activitat que ens tocava fer. En fi, va ser una experiència inoblidable. Aquests anys a l’escola han sigut genials, em fa molta pena marxar d’aquí! Però també em va il·lusió anar a l’insti!


Joel Villares Aquest record va passar un dia del mes de febrer quan va arribar un company nou que més tard, resultaria ser el meu millor amic. Al començament no va anar gaire bé, el van rebre bastant malament, el deixaven sol i estava molt trist. La Georgina, altres companys i jo el vam acollir amb molt de gust. Poc després de la seva arribada, va començar a fer més i més amics. Cada dia era més feliç a l’escola. Dos o tres mesos més tard vaig saber que érem l’un per l’altre i vam començar a fer les nostres primeres entremaliadures junts, com jugar a fet i amagar i no trobar-nos perquè ens havíem amagat per dins de l’escola. Al llarg del temps ens hem barallat moltes vegades però al final hem après a superar els nostres defectes. Som amics inseparables i espero que m’acompanyi a l’institut. M’agradaria estar envoltat d’amics el curs vinent a l’institut, perquè no em passi com en Pol a l’arribar a l’escola.



Llibre de Sant Jordi