Issuu on Google+

Robert Louis Stevenson El traïdor d’en Hands


Míster Hands seguia donant ordres que jo obeïa sense replicar, fins que de sobte cridà: -Ara, minyó!... Orsa! Vaig enfonsar tota la canya del timó i la Hispaniola virà ràpidament i s’adreçà de proa cap a la costa baixa i frondosa. L’excitació d’aquestes últimes maniobres m’havia impedit, fins a cert punt, de mantenir la vigilància constant en què havia tingut el contramestre. En aquell mateix moment, estava tan vivament interessat esperant que el vaixell toqués a terra, que havia oblidat del tot el perill que m’amenaçava, i m’estava amb el coll estirat, mirant per damunt la borda les ondulacions que s’estenien amplament davant la proa. I hauria caigut al parany, sense ni haver-me pogut defensar, a no ser per una sobtada inquietud que em sobrevingué i que em féu girar el cap. Per sort vaig sentir un cruixit o vaig veure de reüll moure’s l’ombra del vell Hands; potser no fou més que un instint com el del gat; però, el cas és que quan vaig mirar enrera,


vaig veure Hands ja a mig camí, amb la daga a la mà dreta. Ell i jo deguérem llançar un crit quan els nostres ulls es toparen; però, mentre que el meu fou el crit estrident del terror, el seu fou un bramul de fúria com el del brau quan envesteix. Simultàniament, ell saltà cap endavant i jo, de costat, cap a proa, i, en fer-ho, vaig deixar anar la barra del timó, la qual girà a sotavent amb violència i espetegà al mig del pit del contramestre. El deixà, per un instant, parat en sec; jo crec bé que això em va salvar la vida. Abans que ell es refés de la patacada, jo ja era fora del racó on m’havia acorralat i disposant de tota la coberta per a sortejar les seves escomeses. Vaig aturar-me darrera el pal major, vaig treure’m de la butxaca una de les meves pistoles, vaig apuntar tranquil·lament, encara que ell ja s’hagués girat i vingués de dret cap a mi, i vaig prémer el gallet, el qual caigué sense produir cap efecte: és que la pólvora, amb l’aigua del mar, havia quedat inutilitzada. Em vaig maleir a mi mateix per la meva distracció. Per què no havia tornat a


carregar molt abans les meves armes? Ah! Aleshores sí que no hauria estat, com ara, un pobre anyell fugitiu davant el llop carnisser! Ferit i tot, era meravellosa la destresa amb què es movia aquell malvat, amb els cabells hirsuts caient-li avall de la cara, roja i encesa per l’apressament i la ràbia. No quedava temps d’engegar l’altra pistola; ni, d’altra banda, hi tenia gaire fe. Una cosa vaig veure de seguida clarament: si em limitava a retrocedir, no trigaria gaire a tenir-me acorralat a la proa, com ho havia estat gairebé a la popa. I, una vegada així arraconat, només podia esperar que nou o deu punyalades mortals. Vaig estintolar les dues mans contra el pal major, de molt respectable corpulència, i vaig esperar, amb una forta tensió de tots els meus nervis. Veient que jo intentava de jugar a amagar, també va parar-se i aleshores s’escolà un moment de falses escomeses per la seva part i de moviments defensius per la meva. Era un joc en el qual m’havia exercitat molt sovint a la meva terra entre les roques de


la cala del Coll Negre, però no mai, naturalment, amb el cor esbategant-me d’aquella manera. No obstant això, com dic, era un joc de nois, i bé podia haverme-les, en aquest punt, amb un mariner vell i ferit com aquell. I fins he de dir que havia començat a augmentar de tal manera el meu valor, que fins em vaig permetre uns ràpids pensaments sobre quina seria la fi d’aquell mal pas, i encara que jo podia prolongar-lo per molt temps, no entreveia pas la manera de sortir-ne. Doncs, bé; mentre així estaven les coses, la Hispaniola s’embarrancà de sobte. Tentinejà, es fixà per un moment en la sorra i, amb la rapidesa d’una caiguda, s’inclinà de la banda de babord, fins a formar la coberta un angle d’uns quarantacinc graus, i entrà pels imbornals una quantitat d’aigua que formà un bassal entre la coberta i l’amurada. Tots dos caiguérem alhora i rodàrem, quasi junts, fins als imbornals; el mort de la gorra roja, amb els braços encara estirats, caigué rígid, darrera nostre. Tan a prop estàvem, en efecte, que amb un peu vaig


tocar el cap del timoner, amb un esgarrifament de dents per part meva. Jo vaig aixecar-me primer que Hands, el qual tingué feina a desfer-se del cadàver. La sobtada inclinació del vaixell no era a propòsit perquè poguéssim córrer per sobre coberta; em calia, doncs, indefectiblement, cercar una nova manera d’evasió i de seguida, perquè el meu enemic m’anava a atacar. Ràpid com el pensament, vaig saltar a l’escala del pal de messana, vaig enfilar-m’hi més que de pressa i no vaig respirar fins a veure’m assegut a la creueta. La meva lleugeresa m’havia salvat; la daga s’havia clavat a menys de mig peu per sota meu, quan pujava en la meva fuga precipitada; i allà s’estava Israel Hands, bocabadat i amb la vista alçada cap a mi, com una encarnació de la sorpresa i del fracàs. Ara que podia disposar d’un moment, vaig afanyar-me a canviar la pólvora de la meva pistola, i, tot seguit, tenint-ne ja una a punt, i per tal de fer la meva defensa doblement


segura, vaig posar-me a descarregar l’altra i carregar- la de nou. La meva nova ocupació va deixar Hands desconcertat i perplex; començava a veure que les coses li sortien al revés, i, després de visibles vacil·lacions, pujà també a la xarca i amb la daga entre les dents emprengué la seva ascensió lenta i dolorosa. Fou a costa de molts gemecs i de molt temps que pogué arrossegar darrera seu la cama ferida; i, quan ella era a poc més del terç de la pujada, jo ja havia carregat tranquil·lament la meva pistola. Aleshores, amb una pistola a cada mà, vaig cridar-li: -Si pugeu un tram més, us engego el cap a rodar. Els morts -vaig afegir, ofegant el riure-, no fan cap mal, ja ho sabeu. Es va aturar instantàniament. Pels moviments de la seva cara es veia que tractava de pensar, la qual cosa li representava una tasca tan lenta i feixuga, que, satisfet de la meva adquirida seguretat, vaig esclatar a riure. Per fi, després d’empassar-se la saliva dues o


tres vegades, parlà, si bé conservant la mateixa expressió de perplexitat. I digué: -Jim, em sembla que tu i jo estem en un mal pas i que haurem de pactar. A no ser pel cop de la barra, t’hauria encalçat; però està vist que jo no tinc sort, no, senyor; i em sembla que hauré de capitular, per dur que sigui, ja ho veus, tractant-se d’un mestre mariner i d’un grumet com tu, Jim. Mentre jo assaboria aquests mots, somrient i ufà com un gall en el saltador, Hands tirà de sobte la mà enrera, per sobre l’espatlla. Fendí l’aire quelcom com una fletxa; vaig sentir un cop i després un dolor agut i vaig quedar clavat a l’antena per una espatlla. En aquell moment de sorpresa i de dolor horrible -no per la meva pròpia voluntat, cal dir-ho, sinó sense propòsit deliberat-, es dispararen les dues pistoles i em caigueren de les mans. Però, per sort, no caigueren soles: amb un crit ofegat, el timoner es deixà anar de l’escala i caigué de cap a l’aigua.      


L’autor i la seva obra

  Robert Louis Stevenson va néixer a Edimburg el 1850 i va morir a Upolu, Samoa, el 1894. Malalt de tuberculosi, va recórrer Europa buscant millorar la seva salut. Va emigrar a Califòrnia i després va tornar a Escòcia, per marxar al cap d’un temps, definitivament, als mars del sud. En la novel·la L’illa del tresor (1883) mostra, per mitjà d'una història per a adolescents, el concepte ambigu de la moral, que també es projecta en l'estudi al·legòric de El Dr.


Jekyll i Mr. Hyde (1886) i en una gran part de El senyor de Ballantrae (1889). De manera constant apareix en les seves novel·les la història i el paisatge d'Escòcia, com a Segrestat (1886). Per la seva popularitat, cal citar també la novel·la històrica La fletxa negra (1888). Té pàgina web.                                    


Comprensió 1) Quina edat diries que té el protagonista? Com es diu? 2) Com es diu, el vaixell? 3) En Hands, un pirata, vol matar el protagonista. Amb què? 4) Què passa el primer cop que el noi dispara contra en Hands? Per què? 5) En Hands li llança la daga un parell de cops. El toca alguna vegada? Què fa, el noi?                              


Robert L. Stevenson, L’illa del tresor. Editorial Joventut. Barcelona, 1991. Traducció de Joan Arús. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.

 


El traïdor d'en Hands