Page 1


Sant Jordi 2019 Per celebrar la diada de Sant Jordi a l’Escola La Caixa hem fet‌ Jocs Florals

Treballs manuals

Padrins de lectura

Conta Contes


L’any 2019

avança amb rapidesa, ja hem superat el segon trimestre i

just el primer dia del tercer trimestre hem celebrat la diada de Sant Jordi. Sí, ho hem dit bé, Sant Jordi ha estat el primer dia tornant de les vacances de Setmana Santa. Per preparar-ho tot hem hagut de córrer més del normal, però hem arribat a temps i hem celebrat la festa com cal. La festa és la culminació de molts treballs que han fet els alumnes sobretot a les àrees de llengua i enguany ha tocat fer-ho al final del segon trimestre per deixar-ho tot llest abans de les vacances de Setmana Santa. Això no ha fet que els nens i nenes de l’escola s’oblidessin les cançons ni els poemes que havien aprés i que el dia de Sant Jordi havien de recitar i cantar. Pel que fa als Jocs Florals els textos guanyadors han seguit al nivell de cada any i és que els alumnes s’esforcen i li posen tota la il·lusió per mirar de plasmar sobre el paper les seves idees, les seves vivències, els seus desitjos, les seves invencions... I posen de tot, perquè una festa literària no té límits, amb la paraula pots expressar el que vulguis. Aquest Tararí conté totes aquestes creacions literàries que els alumnes amb l’ajuda dels mestres, però sempre partint des de la seva inventiva, han produït al llarg d’aquests dies de treball. Esperem que us agradi.

Escola La Caixa, 29 d’abril de 2019


Educaciรณ Infantil


Cicle Inicial


El Misteri del Mercat (2n B) Fa uns mesos, a la petita ciutat de Fruitacity, van començar a passar coses estranyes i al·lucinants. Des de feia dies, les fruites i verdures tenien un gust estrany. Hi havia gent que al menjar-la es transformava en zombie! Però, en aquella ciutat hi vivia un nen al qui deien Nen dels Misteris, es va posar a investigar els Mercats dels barris. Perquè tothom sap que la millor fruita i verdura es ven als mercats! El Nen dels Misteris era fill del Detectiu Misteriós, un detectiu molt famós que resolia casos amb la seva intel·ligència. Un dia, el Nen dels Misteris es va apropar al Mercat del barri de l'Enciam. Allà es va trobar amb els agents de la Policia de Casos Paranormals. Aquests policies eren experts en resoldre casos molt especials i paranormals, de fantasmes i monstres! El Nen dels Misteris va trobar unes pistes! Era un rastre de babes de zombie i anava directament a un magatzem de fruites i verdures. I allí mateix el Nen dels Misteris i dos agents anomenats Joan Patata i Silvia Pera, van trobar una forma misteriosa que tocava unes caixes de pinyes i plàtans. - Qui ets?! - va dir la Silvia mentre l'assenyalava amb la llanterna - Deixa aquesta fruita!


La forma misteriosa, que en realitat era un home amb caputxa i capa de color albergínia i amb un barret de color verd, es va girar i va començar a riure: -JAJAJAJAJAJAJA,

Mai

m'atrapareu!

A

l'Home

de

les

Ombres no se'l pot capturar!- i va saltar corrents i va fer saltar l'alarma. I

de

sobte

un grup

de

zombies va aparèixer de darrere de les caixes de pebrots verds i vermells i van començar a perseguir al Nen dels Misteris i els dos agents. Per fugir van haver de sortir corrents del Mercat, deixant-se allà unes pistes molt interessants! El Nen dels Misteris se'n va adonar i va pensar que unes pistes tan importants no es podien deixar allà tirades. Llavors, a la que van despistar els zombies, van poder tornar al magatzem.


Allà es va trobar un rastre de sucre, unes molles de pastis de xocolata i papers de caramels! Però, de moment, no hi havia rastre del verí. Al dia següent, els tres van tornar al mercat a veure si els problemes continuaven. Al obrir les portes, van veure un zombie que voltava per dintre i feia voltes pels passadissos. I a una de les parades i havia un venedor amb un somriure estrany. Tenia les dents picades i corcades! A més, reia d'una manera molt familiar... A més, se li queien embolcalls de pastissets de les butxaques!! RIIIIINGGGG!!!

RIIIIINNNGGGGG!!!

Va

sonar

el

telèfon

mòbil. Era el Detectiu Misteriós, que avisava de que a l'escola tots els nens i nenes, els mestres i la directora, s'havien transformat en zombies! -Has de fer alguna cosa fill, i ràpid! - va dir nerviós- A aquest pas, tota la ciutat es convertirà en un zombie! El Nen dels Misteris, la Silvia Pera i el Joan Patata van començar a investigar amb totes les pistes que havien trobat: els embolcalls, les babes de zombie, i aquell home tan estrany que es feia dir Home de les Ombres. Llavors, es van adonar que tota la fruita que havien menjat a l'escola havia sortirt de la mateixa parada del mercat. Era la parada del venedor del somriure estrany! Ràpidament van anar al mercat. Allà van anar a buscar la parada del

venedor de fruita, però, no van trobar ningú!


Només uns papers de llaminadures i de pastissets de xocolata! I tots aquests papers venien de la mateixa fàbrica, La Càries S.A. Ja sabien on buscar! La Silvia Pera i el Joan Patata van trucar els reforços. Tots junts, van anar a la fàbrica i es van trobar al misteriós home de la capa, el que es deia Home de les Ombres, rodejat de zombies i de caixes de dolços, galetes i llaminadures! -Estàs detingut! Deixa aquestes caixes i aixeca les mans! L'Home

de

les

Ombres

es

va

retirar la caputxa i... era el venedor de fruita de les dents corcades! -Potser m'heu aturat, però mai m'atrapareu!-

i

amb

una

bomba de fum va desaparèixer. A la fàbrica hi va deixar caixes plenes de verí zombie, un antídot, que ràpidament van fer servir per curar els nens i nenes de l'escola, i als mestres és clar! També, hi va deixar un mapa misteriós... Continuarà...


Cicle MitjĂ


Cicle Superior


La vida pot ser amarga encara que siguis un pastís

Havia una vegada un pastís de xocolata molt revolucionari i molt trapella. Estava en una pastisseria de molt bona qualitat, amb tot molt ordenat, fins que el van posar a la venda. Sempre que algú el demanava, trobava la manera de que no l’agafessin, qualsevol cosa : feia caure l’aparador i després s’amagava, quan l’anaven a ficar en una caixa, feia un forat i sortia, etc... Fins que un dia el van comprar.

Va arribar a la casa on anaven a menjar-se’l. Era per una festa, tenia molta por perquè el partirien en un munt de trossos i no volia morir. El van posar a la cuina i li van posar unes espelmes a sobre. Li cremava molt, van tancar

els

llums

i

van

començar a cantar. Com que estaven els llums apagats i no el veien gens, es va escapar. Llavors, tot el món sorprès, van mirar al terra per veure si s’havia caigut, però no el trobaven.

Al dia següent van anar a la pastisseria per reclamar que havia desaparegut el pastis, però no els van tornar els diners. A tot això, el pastís estava miraculosament amagat dins d’un armari. Passaven els dies i no el descobrien, cada vegada estava més vell i pansit, ja no tenia tan bona pinta. Un dia va arribar una dona i va obrir l’armari però no el va veure perquè semblava una muntanya de pols, amb mosques que s’estaven menjant el sucre. Al dia següent,


netejant la cuina, va caure al terra, però ja no el volia ningú perquè estava caducat. Quan l’anaven a llençar a les escombraries, com una pell de plàtan o un pot de iogurt, es va adonar que el millor no és amagar-se sempre dels problemes i que s’han d’aprofitar els dies a la vida perquè tots acabarem morint d’una forma o una altra. Unicornio galàxia (6è A) Bruno Manzanera

Actualment

Estic en una escola de Barcelona. Es diu Escola la Caixa .El meu problema és que no tinc idees pel conte de Sant Jordi i veig que tots estan escrivint, especialment la meva amiga, l ’Henar. Ella té moltes idees, però està una mica rara... Fa temps que no paro de preguntar-li què li passa. Ella em respon que està molt bé. Fins que un dia abans d’entregar el conte em va dir que no volia donar-li al professor. L’Henar estava molt tímida i insegura. Llavors em va donar el seu conte. També em va dir : - Té, demà el portes escrit amb la teva lletra, li canvies el nom i li dones al professor . - No. És el teu conte! - Vaig dir sorpresa. Després d’un tems parlant em va dir que tenia por de sortir a l’escenari i llegir el conte. Jo li vaig contestar: - Pot ser que no guanyis... - Però resulta que la meva mare és del Consell Escolar i diu que un professor ha llegit un conte magnífic. Després m’ha dit de què es tractava i estic totalment segura que és el meu - va dir l ‘Henar -. Però estava signat amb pseudònim!


Vaig convèncer a la meva amiga de que ella es quedaria el premi. Ahir van ser els Jocs Florals. Ara explicaré el que va passar: Vaig guanyar el primer premi en català. Però vaig donar-li la rosa i el llibre a l’Henar. Tenia raó, era un conte fantàstic! Aquell conte tan fantàstic és aquest, el que estic llegint. Unicornio lentejuelas (6è A) Clàudia López

Adéu antic amic Hola em dic Piter, Pit per als meus amics, encara que només en tinc un, el meu amic invisible, en Ràbix .Li vaig posar aquest nom quan jo només tenia 4 anys, i sabeu perquè? Perquè jo tenia un peluix que es deia així i el vaig perdre. Em va suposar un petit trauma i per això em vaig inventar el meu amic, en Ràbix. Traient el tema d’en Ràbix, jo soc un nen normal, d’altura tirant a baixet, tinc els cabells castanys i els ulls marró clar. Bé, tornaré a la meva història: l’altre dia vaig anar al parc amb el meu amic Ràbix, com sempre i va aparèixer un nen. Va començar a ficar-se amb mi perquè jugava sol. Jo li vaig dir que no estava sol sinó amb el meu amic invisible i es va tranquil·litzar. Vam pactar que ell jugaria a l’altra meitat del parc, la oposada a la meva meitat. Vam estar bé dues setmanes senceres. Un dia, es va apropar, jo pensava que tornaria a ficar-se amb mi, però no. Em va preguntar si volia jugar amb ell i jo li vaig què si. Vam jugar durant tota la tarda i es va presentar. Crec que es deia Noni, no me’n recordo molt bé. Ens vam fer molt amics, jugàvem totes les setmanes. Un dia li vaig preguntar que perquè se m’havia apropat aquell dia. Em va confessar que ell també tenia un amic invisible. Deia que jo semblava un bon nen i que li donés una oportunitat. I no s’equivocava.


Ara ja quasi no parlo amb en Ràbix. En Noni va dir: “Jo també fa temps que no parlo amb el Nino (el seu amic invisible)”. De cop i volta vaig escoltar la tènue veu d’en Ràbix!... Em vaig girar i vaig veure com anava desapareixent el meu gran amic de la infància. “Nooo, Ràbix, no te’n vagis!!!”. Em va dir que ja no el necessitava, que ja havia aconseguit fer un amic. Els següents dies estava molt trist, no tornaria a veure a en Ràbix, però el Noni em va ajudar a pujar-me els ànims i vaig conèixer a molts amics seus, amb els que també jugo. Ara estic, bé, però encara sento la presència d’en Ràbix.

El monstre Angola (6è B) Clàudia Parrón

Set anys a un altre planeta El segle XXIV va néixer un nen a qui, amb 4 anys, el van enviar a l’espai. Els científics deien que ja era prou cuidar-se sol, perquè li van donar menjar i aigua. Però la mare creia que això no era suficient per cuidar a un nen. Així que van enviar un robot que avisava al nen per berenar, menjar, dormir, etc... Van passar els anys i ell creixia sense saber res d’altres planetes, però sí d’altres coses perquè la nau tenia televisió. Es posava molt trist al pensar que ell no tenia en aquells moments una família amb qui transmetre sentiments. Quan tenia onze anys, es va aixecar del llit i, com que el robot estava dormint, va anar a mirar a una porta on el robot el tenia prohibit entrar. El noi va arribar a la porta i molt lentament la va obrir. Va sonar un soroll molt fort, així que es va ficar dins de l’habitació corrent. Quan va obrir el llum, es va quedar paralitzat. Tot el que hi havia


allà dins era al·lucinant, era tot ple de càmeres i pantalles on l’únic que es veia era ell. No s’ho creia, era com si l’estiguessin vigilant en tot moment. El nen va entendre que estaven fent un experiment amb ell, millor dit, ell era l’experiment. Va sortir furiós de la sala. El robot no l’havia vist, així que es va ficar a l’habitació i va dissenyar un pla per sortir d’aquella situació . Va decidir posar en marxa la nau. La nau funcionava, així que, sense fer soroll, la va posar en marxa. Va posar el pilot automàtic i va prémer un botó que marcava un planeta. Hi posava: “Terra”. Va dormir una estoneta i quan va despertar era a un altre lloc on hi havia oxigen i podia respirar. Quan va baixar, hi havia milers de persones mirantse’l. Hi havia panells on hi era ell. Una senyora es va apropar i li va dir: - Fill quant has crescut ! - Ets la meva mare? - va dir el nen. - Sí, i ho sento per deixar que et fiquessin a la nau. - No passa res. Ara podré estar amb tu? La mare va respondre molt contenta que sí i van anar a casa tots dos junts. 107 (6B) Ainoa Toledano


Carmelita Polainas Sara Sånchez (6è A )


Z722 Martí Cabrera (6è B )


Autor desconocido Marc Aguirre (6è B )


Cometa azul Laia Calvo (6è A )


English Day


Profile for Escola La Caixa

Tararí 2019  

Revista de Sant Jordi de l'Escola La Caixa

Tararí 2019  

Revista de Sant Jordi de l'Escola La Caixa

Advertisement