El roure de la font

Page 1


El Roure de la Font conte de Montserrat JanĂŠ il.lustracions de Yolanda MartĂ­nez


Algú de vosaltres ha sentit parlar a un arbre ? Molts diuen que és impossible, però si seieu molt quiets i en silenci al costat d’aquest vell roure segur que podreu sentir aquesta bonica història que ara us explicaré.....


V

et aquí una vegada, fa molt i molt de temps, a la muntanya de

Sant Andreu de la Barca vivia una família de porcs senglars que tenien tres porquets petits.

Al gran li van posar el nom de Porc, al mitjà Seng i al petit Gla. Aquesta família de porcs senglars es passaven el dia trescant per la muntanya i menjant petits bolets, arrels i alguna que altra hortalissa que trobaven. El porquet Gla era molt golafre i li encantava menjar els glans de les alzines que per ell eren com petites llaminadures. Un dia però no es va adonar que entremig dels glans hi havia una llavor de roure que havia anat rodolant muntanya avall i sense parar esment se la va empassar cap a dintre. A la tarda la família de porcs senglars, com cada dia, van baixar


a beure aigua a la Font de Can Canals. El porquet Gla tot just després de fer un glop d’aigua pura de la Font va notar una remoguda forta a la panxeta i fa fer una caqueta just aquí mateix on estem nosaltres. I ves per on, junt amb les restes de caquetes hi havia la llavor de roure que el porquet s’havia empassat sencera. Van arribar les pluges de la tardor i la terra quedà ben tova i la llavor es va anar enterrant cap endins cap endins i allà quedà adormida fins que el sol primaveral començà a escalfar la terra i la llavor va anar creixent inflada amb les aigües de les primeres pluges. Un petit roure havia nascut al costat de la Font .

A prop d’aquest indret hi havia una riera d’on el pagès Quim


treia l’aigua per regar els camps de vinyes que tenia plantades més amunt. Aquest pagès tenia un fillet molt petit que s’anomenava Quimet. En Quimet era un nen molt murri que no parava mai de plorar. Els pares desesperats no sabien que fer perquè no plorés tant, ni amb llaminadures ni amb carentonyes aconseguien que callés; quan engegava podia passar-se hores i hores sense parar.

Un dia el pare va agafar el cistellet del nen i el va portar a la vinya; en Quimet seguí plorant i plorant i el pare desesperat el va baixar fins la font i va deixar el cistell al costat del petit roure. El roure quan va sentir tants plors va moure les branques amb les seves novelles i primerenques fulles i va fer una suau tonada com una cançó de bressol. En Quimet la va sentir i va quedar profundament adormit. Els pares no s’ho podien ni creure i a partir d’aquell dia sempre que el nen plorava el portaven a l’ombra del roure. En Quimet va anar creixent i acompanyava sempre al seu pare a treballar a la vinya. Quan es cansava li demanava permís i anava a


jugar una estona amb el roure que també havia crescut i tenia unes branques ja fortes i grans. En Quimet s’enfilava a les branques i jugava amb molts dels animalets que passaven per allà; l’esquirol Pol, la granota Tota, el conillet Peludet i així va anar fent una forta amistat amb l’arbre i tots els seus petits habitants.

Al roure de la font li encantava està envoltat de tanta vida. El temps va anar passant i en Quimet es va fer un noi, encara però conservava el costum de pujar a dalt del roure i mirar la bonica vista que es veia des d’allà.


Un dia de primavera mentre en Quimet contemplava el paisatge va quedat petrificat en veure una noia molt bonica que anava amb el seu càntir a buscar aigua a la font. Es va posar tot vermell i es va amagar però amb el moviment va trencar una

branca i es va sentir crec crec. La noia es va girar i va somriure i va marxar amb el càntir ple. Aquesta història es va anar repetint dia rera dia; la noia anava a buscar aigua i en Quimet l’espiava sense gosar ni dir mu perquè tenia molta vergonya. A vegades llençava una pedreta i la noia sortia corrent rient. Fins que un dia al marxar la noia va ensopegar amb una pedra i li va caure el càntir a terra. Deseperada, davant la destrossa la noia va començar a plorar ben desconsolada. Aquell dia en Quimet va agafar força, va baixar de l’arbre i li va oferir el seu càntir a la noia. Després la va acompanyar a casa. Casualmet aquella noia es deia Quimeta !!!.


En Quimet i la Quimeta es van fer molt amics i amb el temps van festejar i van decidir casar-se i formar una família. En Quimet va planificar construir una bonica casa amb la Quimeta i va sentir a dir que les millor vigues eren les de roure. No gosava fer-ho però va pensar que potser el seu amic roure li deixaria agafar unes quantes branques per a fer les vigues principals. El roure, generós, li va deixar les seves millors branques al seu amic de la infantesa i en Quimet i la Quimeta van tenir una casa molt bonica. Amb el temps vingué el primer fill i, per tal de poder fer un bon bressol pel nen, van demanar una altra branca al seu amic roure, que va accedir gustós veient amb alegria que la família d’en Quimet augmentava de la mateixa manera que ja s’anaven veient nous plaçons de roure ben aprop de la font, nascuts de les seves llavors.


L’avi Quim va morir i en Quimet heretà les terres del seu pare i va conrear un nou tipus de vinya que feia un vi excel·lent, però va sentir a dir que encara podria ser millor si el guardava amb una bona bóta de roure per tant un altre cop el roure accedí a

donar unes quantes branques ara que ja en la seva maduresa s’havia convertit en un roure alt i fort. El vi de la Font del roure va tenir una gran anomenada i acompanyà durant molts anys les millors taules del país.


La vida va anar passant a poc a poc, dia rera dia; vingueren moltes tardors i primaveres i així com el roure perd les fulles a l’hivern en Quimet començà a notar el pas del temps i sentí que s’acostava el final de la seva vida. Per tant demanà l’últim favor al seu estimat amic roure que tant l’havia ajudat: li va demanar unes branques més per a fer la caixa on s’havia d’enterrar; d’aquesta manera sempre més estarien junts. I quan, com és llei de vida, en Quimet traspassà, fou enterrat al cementiri del poble en una caixa feta de la millor fusta del seu roure estimat.

De tot això fa molt de temps, els fills dels fills dels fills del Quimet ara ja viuen a la ciutat i treballen a la fàbrica, a les oficines o als comerços; les vinyes han desaparegut i ningú pren el vi de la bóta de roure.

Però malgrat el pas del temps sí que hi ha una cosa que encara


perdura com a testimoni d’aquella vella amistat; és el roure de la Font, aquell que nasqué de la llavor que deixà el porquet i que cantà la cançó de bressol que adormí al Quimet, el mateix que serveix de refugi a la mallarenga, a l’esquirol i al gripau i aquest que ara contempleu amb la vostra mirada i que té unes branques generoses i fermes que apunten cap al cel. Aquest roure que mai va oblidar al seu amic Quimet i que si pareu l’orella i esteu molt quiets i en silenci podreu sentir com parla amb l’oratge del vent.

I aquest conte que heu escoltat ara ja s’ha acabat.


Escola Josep Pla Escola Verda Sant Andreu de la Barca