Issuu on Google+

85

Eduard Toldrà, símbol de Catalunya [ERIC KOONTZ*]

La trajectòria d’Eduard Toldrà, un dels músics més complets que ha donat mai Catalunya, també exemplifica la catàstrofe que la Guerra Civil va representar per al país. No pas perquè Toldrà hi perdés la vida o hagués de marxar a l’exili, sinó perquè la Guerra va comportar la fi de la seva creativitat i vocació com a compositor, tot just en el moment en què aquest músic de només quaranta anys arribava a la seva plenitud. Amb la Guerra, l’emergent i avançat món musical català en què vivia Toldrà s’ensorra, molts projectes es frustren i alguns dels seus amics i col·legues més destacats, com Pau Casals, Robert Gerhard o Baltasar Samper, han de marxar a l’exili. Després d’això, la Catalunya del 1939 ja no tindrà res a veure amb una societat que, pocs anys abans, en la música i en molts altres àmbits, exhibia un dinamisme cultural sense precedents. Però

*

Antic graduat del Conservatori de Cincinnati, és Doctor en Arts Musicals per la Universitat de Carolina del Nord a Greensboro (Estats Units), havent defensat la seva tesi doctoral sobre l’obra d’Eduard Toldrà. També és Màster en Música i Màster en Arts Musicals per la Universitat de Yale. Entre d’altres en el camp de la música simfònica i de cambra, ha estat solista de viola de l’Orquestra Simfònica de Jerusalem i també de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, entitat en la que hi va treballar durant catorze anys. Actualment compagina les seves estades a Catalunya amb el seu càrrec de professor de viola a la Facultat de Música “Hayes School of Music”, a l’Appalachian State University, un càmpus de la Universitat de Carolina del Nord.

[ diàlegs abril-juny 2010 número 48 ]


86

Eduard Toldrà, símbol de Catalunya

després de la desaparició de tot aquell món i entre la foscor i les privacions de la postguerra, Toldrà, com altres noms d’un catalanisme viscut en la penombra, també contribueix a refer, sense estridències i de mica en mica, aquella societat perduda. Paral·lelament a la resta de les arts, les primeres dècades del segle XX també conformen una etapa única en la història de la música catalana. Certament, res de tot això no arriba per generació espontània. La Catalunya anterior a la Renaixença havia produït un seguit de músics destacables, com ara Ramon Carnicer, autor de diverses òperes i simfonies, o Baltasar Saldoni, que a més de compositor d’òperes i sarsueles també és considerat com l’iniciador de la musicologia hispana. Molt més coneguts són els noms de Ferran Sors o de Francesc Tàrrega i, sobretot, d’Anselm Clavé, amb la filantròpica creació dels seus cors, o de Pep Ventura, que donarà estructura i contingut a la sardana. Però tant la música catalana com l’espanyola del segle XX no s’entendria sense la figura de Felip Pedrell que, a més de compositor destacable, és el pare de l’escola nacionalista, i mestre indiscutible de compositors de la talla d’’Albéniz, Granados, Morera, Falla o Gerhard i, en l’àmbit de la musicologia, del pare Higini Anglès, una altra figura de ressò internacional. Al tombant de segle també proliferen a Catalunya, especialment a nivell popular, les orquestres, les societats corals i els centres destinats a l’ensenyament musical. L’any 1891 van ser fundats l’Orfeó Català i la coral Catalunya Nova; el naixement del Liceu, que rivalitzava amb l’antic Teatre de la Santa Creu és de l’any 1845; l’Associació Wagneriana havia estat constituïda el 1901; el 1908 l’Orfeó inaugura el Palau de la Música Catalana... El 1905, amb només deu anys, un joveníssim Toldrà arriba a Barcelona i inicia tot seguit cursos al Conservatori i a l’Escola Municipal de Música, llavors dirigida per Antoni Nicolau. Dos anys després comença la seva vida professional amb uns concerts en un teatre de Barcelona i ben aviat debuta amb l’orquestra del Mestre Nicolau al Palau de Belles Arts. El 1909 ofereix el seu primer con[diàlegs abril-juny 2010 número 48]


87

ERIC KOONTZ

cert de cambra i també interpreta el seu primer recital com a violinista. Ben aviat la precocitat i el talent del jove Toldrà, amb només setze anys, el porten a fundar el Quartet Renaixement, que estarà integrat, a més d’ell com a primer violí, per Josep Recasens, de divuit, com a segon violí; Lluís Sánchez, de vint-i-tres, com a viola, i Antoni Planàs, de 21, com a violoncel. El Quartet farà la seva presentació pública al Palau de la Música el febrer de l’any 1912, amb un destacadíssim èxit de crítiques. En menys d’un any, el Quartet ha actuat a Madrid i Saragossa, i obté una beca oficial per ampliar estudis a l’estranger per recomanació dels músics Bretón i Vives. L’octubre del 1913, el Quartet inicia la seva estada a París, que continuarà per Berlín i Viena, sempre amb un èxit notable. A París, per exemple, Toldrà iniciarà la seva amistat amb Manuel de Falla, i també a París actuarà en el domicili del mateix Maurice Ravel interpretant el cèlebre Quartet del compositor francès, amb els quatre joves músics completament astorats pel llampant pijama vermell de seda de l’insigne compositor. L’inici de la Guerra Mundial, però, truncarà el viatge i farà retornar Toldrà i els seus companys a Barcelona. Precisament l’aparició del Quartet Renaixement, creació personalíssima d’Eduard Toldrà, va comportar també que diverses personalitats catalanes fundessin l’”Associació de Música da Camera” per a donar suport a l’incipient formació i garantir la interpretació regular a Barcelona de les obres més importants d’aquests gènere. La “Da Camera”, però, ben aviat agafarà volada pròpia i es convertirà en una associació dinamitzadora de la vida musical catalana i contribuirà essencialment al prestigi i coneixement de Catalunya dintre del món musical internacional. Tot just tornat del viatge d’ampliació d’estudis, Toldrà compon el seu cèlebre “Quartet en do menor”, i ben aviat començarà la composició de cançons tan cèlebres com ara “Menta i Farigola” (1915), sobre un poema de Carner, o “Festeig”, també del 1915, sobre un poema de Maragall, obres que donen fe al fervor del músic per la poesia catalana. El 1917 compondrà la seva sardana per a cobla “Sol Ponent”, i dos anys després compondrà la “Suite en mi”, estrenada al Palau de la Música. [ diàlegs abril-juny 2010 número 48 ]


88

Eduard Toldrà, símbol de Catalunya

La fertilitat creadora de Toldrà durant aquests anys és sorprenent: el 1921 compon la que és possiblement la peça de cambra més coneguda del repertori català, “Vistes al Mar”, estrenada el 31 de maig del mateix any al Palau pel Quartet Renaixement. De “Vistes al Mar”, inspirat en el conegut poema de Joan Maragall, se’n pot dir que exemplifica els ideals de la música noucentista, pel seu equilibri, elegància i esperit innegablement mediterrani. També aquest any escriurà “Les Danses de Vilanova”, música per a cobla i que la Principal de la Bisbal li estrenarà al Palau per Cap d’any següent. El 1922 compondrà i estrenarà, també al Palau, una altra obra cabdal de la seva producció, els “Sis Sonets”, per a violí i piano. Aquesta obra, guanyadora del premi Patxot i Llagustera, neix inspirada en sonets de Carner, Catasús, Alcover, Morera, Navarro i Guasch, i que destaca també pel seu lirisme i contenció, i pel tractament d’igual a igual que atorga als dos instruments. També resulta constant la composició de cançons i aniran apareixent, al llarg dels anys 20 i 30, el cicle de “L’Ombra del Lladoner”, el “Romanç de Santa Llúcia”, “El Gessamí i la Rosa”, “Cançó de l’Amor que passa”, “L’Estudiant de Vic”, les “Nou Cançons Populars Catalanes” i, gairebé com a final de cicle, “La Rosa als Llavis”, l’any 1936, sèrie de sis cançons per a veu i orquestra i que obtindrà el premi “Isaac Albéniz” atorgat per la Generalitat de Catalunya. Els textos d’aquestes obres conformen una veritable antologia de la millor poesia catalana del moment, destacant, entre d’altres, els noms de Josep Carner, Tomàs Garcés, Joan SalvatPapasseit, Josep Maria de Sagarra. Amb molts d’aquests poetes, especialment Sagarra i Garcés, Toldrà hi tenia una enorme amistat personal. Segons explica la filla del compositor, Narcisa Toldrà, quan Sagarra, Garcés o Carner publicaven un llibre, li enviaven un exemplar perquè en fes cançons. Amb Garcés l’amistat era tanta que en va ser padrí de casament. En qualsevol cas, amb aquesta obra, Toldrà s’erigeix com el creador del “lied” català, amb una obra d’una gran sensibilitat i que ha estat difosa arreu del món, entre d’altres, per l’exímia Victòria dels Àngels. [diàlegs abril-juny 2010 número 48]


89

ERIC KOONTZ

Una altra de les seves fites compositives és l’òpera còmica “El Giravolt de Maig”, escrita sobre un text de Josep Carner, i que va ser estrenada el 27 d’octubre del 1928 al Palau de la Música. També per a escena crearà “La Filla del Marxant”, un conjunt d’il·lustracions musicals per a un text d’Adrià Gual i que serà presentat, només en part i en forma de suite, per l’Orquestra Pau Casals l’any 1934 sota la direcció del mateix Toldrà. Durant les dècades dels vint i trenta, i com una altra faceta de la seva capacitat musical, Eduard Toldrà també actua en diverses ocasions com a director d’orquestra, especialitat en la que el Mestre en resultava pràcticament autodidacte. Toldrà era molt estimat per Pau Casals, amb el qual va col·laborar sovint com a concertino i també com a director de la seva orquestra quan el Mestre intervenia com a solista al violoncel. El 1932 dirigeix en presència del mateix autor, Manuel de Falla, diversos fragments simfònics de “La Vida Breve”, i el 1933 dirigeix per primera vegada a Madrid al davant de l’Orquesta Sinfónica. El 1934 dirigirà al mateix Pau Casals com a solista del Concert de Schumann. En aquests anys segueixen també les seves actuacions com a solista i músic de cambra, i, tot i això, continua també en la seva feina com a músic de cafè sobretot a la Granja Royal, de Barcelona. Dementre, l’any 1933, Toldrà obté la plaça de professor titular de violí a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. El prestigi musical de Catalunya durant aquest primer terç del segle XX ha anat “in cescendo”. Tant és així que els anys previs a la Guerra Civil poden ser considerats com una veritable edat d’or de la música catalana i que també coincideix, naturalment, amb una edat d’or de la cultura i de les arts a Catalunya. No cal ni dir que des del 1700 la cultura musical autònoma no s’havia desenvolupat del tot per raons sociopolítiques evidents. Tot i això, a l’alba del segle XX Catalunya ja comptava amb grans intèrprets com ara Casals, Massià, Cassadó, Manén, Granados, Vives o Albéniz. Diversos factors havien contribuït a aquesta situació esclatant del món musical català. En primer lloc, òbviament, la plèiade de compositors que arribaven en aquells anys a la seva maduresa. [ diàlegs abril-juny 2010 número 48 ]


90

Eduard Toldrà, símbol de Catalunya

Desaparegudes figures tan importants com les ja esmentades de Pedrell, Albèniz o Granados, sorgeix al seu redós tot un conjunt de compositors que serà conegut des del 1931 amb el nom de “Compositors Independents de Catalunya”, i que quedarà integrat per Eduard Toldrà, Manuel Blancafort, Robert Gerhard, Ricard Lamote de Grignon, Frederic Mompou, Baltasar Samper i Joan Gibert Camins, noms als quals cal afegir-ne d’altres, com per exemple Jaume Pahissa o Cristòfor Taltabull. Seria molt llarg i fora de l’abast d’aquest article descriure l’obra i les característiques de cadascun d’aquests compositors. L’avantguardista Robert Gerhard, per exemple, va ser deixeble de Felip Pedrell i de Granados, però també ho va ser d’Arnold Schoenberg, amb qui va estudiar durant anys a Viena i a Berlín. A Barcelona, va ser l’introductor de l’expressionisme vienès i del mètode dodecafònic. Arreu del món és conegut per la seva òpera “The Duena”, el ballet “Don Quijote”, o l’”Infantament meravellós de Sharazada”, a més d’una nombrosa producció simfònica i cambrística. Frederic Mompou és autor de nombroses vinyetes i obres intimistes per a piano, entre les que destaca la cèlebre “Música callada”, de diversos ballets, d’obres per a cant i piano entre les que és mundialment conegut el seu cicle “Combat del Somni” que inclou el cèlebre lied “Damunt de tu només les flors”. Pel que fa a Manuel Blancafort, aquest compositor també va destacar pel seu repertori liederístic, a més de les seves obres cambrístiques i simfòniques, entre les que cal mencionar el seus “Concert Ibèric” i la “Simfonia en Mi”. Però més enllà de l’aparició d’un gran nombre de compositors joves i dotats de gran talent, molts d’ells pràcticament autodidactes però d’altres formats al costat dels grans noms musicals europeus, la vida musical catalana brillarà per la conjunció de diverses iniciatives i institucions, en particular l’actuació de la ja mencionada “Associació de Música da Camera”, l’Orfeó Català, l’Orquestra Pau Casals i el Liceu. L’Associació de Música da Camera durant tots aquests anys s’havia esforçat per difondre les millors creacions per a quartet de corda i altra música de cambra. Vistos des de la perspectiva del [diàlegs abril-juny 2010 número 48]


91

ERIC KOONTZ

temps transcorregut, sorprèn la capacitat d’aquesta associació per difondre les obres més innovadores i fins i tot per aconseguir la presència dels seus autors a Catalunya. Entre alguns dels seus convidats de renom cal mencionar Maurice Ravel, Sergei Prokofiev, Bela Bartok, Anton Webern i Arnold Schoenberg. L’Orquestra de Pau Casals i l’empresa del Liceu també inclouran en aquesta llista de convidats altres noms de no menys relleu, com ara Benjamin Britten, Honegger, Milhaud o el mateix Igor Stravinsky. Però, pel que fa a música catalana, la Da Camera també va propiciar estrenes i audicions d’autors nacionals com ara Pahissa, Lamote de Grignon, Nicolau, Garreta, Barberà o Casals, entre molts d’altres. El mestre Casals, sempre gran militant per l’art musical a Catalunya, havia creat l’any 1921 la seva pròpia orquestra. Tal i com ell explica en les seves memòries “Joys and Sorrows”, aquest projecte va néixer de la seva decidida voluntat de dotar Barcelona d’una orquestra important, similar a les que poguessin tenir altres grans ciutats europees. Un projecte, però, que no va néixer sense dificultats i que durant mesos va gairebé destrossar la salut del Mestre causant-li tota mena de crisis d’ansietat i nervioses. Però l’Orquestra va funcionar de manera regular durant quinze anys, i fins amb la Generalitat s’havia avançat en la intenció de convertir-la en l’Orquestra de Catalunya. També per iniciativa de Casals, i imitant l’exemple de Clavé segons ell mateix confessa a les seves memòries, va néixer l’Associació Obrera de Concerts, amb la pretensió d’acostar la música clàssica als obrers. Per promoure aquesta Associació, Pau Casals va visitar nombroses escoles nocturnes per a adults i va anar proposant que els futurs associats paguessin només la quantitat de sis pessetes anuals per poder assistir a tots els concerts especials que fes l’Orquestra destinats als membres de l’Associació. El primer concert, celebrat la tardor del 1928, va ser un èxit memorable, amb més de dues mil persones interessades a assistir-hi. L’OPC també va col·laborar freqüentment amb l’empresa del Liceu, especialment en els seus concerts de primavera. La temporada 1921-1922 ja va oferir el ballet “Petrushka” juntament amb [ diàlegs abril-juny 2010 número 48 ]


92

Eduard Toldrà, símbol de Catalunya

d’altres obres russes, i el 1924 Igor Stravinsky en persona dirigeix l’OPC al Liceu, amb un programa d’obres del compositor rus, entre elles “Feu d’Artifice” i “L’Ocell de Foc”, que deixen el públic completament atònit i astorat. No seria aquest l’únic gran esdeveniment: l’any 1925 l’OPC va oferir al públic català “La Nit Transfigurada” d’Arnold Schoenberg, que tornarà a ser interpretada en la temporada 1927-1928. El primer concert de primavera del 1932, l’OPC serà dirigida pel mateix Schoenberg, aprofitant que per aquelles dates residia pràcticament d’incògnit a Barcelona, amb un programa que, a més de “La Nit”, també incloïa el “Pel·leas i Melisande”, “Quatre Lieder per a Piano i Cant”, i la “Transcripció del Preludi i Fuga en mi bemoll, per a Orgue, de Bach”. Val a dir que el compositor vienès va residir durant nou mesos, des d’octubre del 1931 fins a juny del 1932, a Barcelona, i que aquí va composar la seva Peça per a piano Op. 33 i el segon acte de l’òpera “Moses und Aron”. També a Barcelona va néixer la seva filla Núria, el nom català de la qual sembla demostrar l’alta estima del compositor vers la societat que l’acollia. I l’altra entitat a la qual s’ha de fer esment obligatori és l’Orfeó Català, així com també la seva “Revista Musical Catalana”. L’Orfeó, titular del Palau de la Música i, alhora, com a societat integrada per cantaires, desenvolupa una activitat incansable, tot i que sovint marcada per un excés de tradicionalisme i certa resistència als avantguardismes del moment. Tot i això, l’entitat havia aconseguit un enorme prestigi tant a Catalunya com també internacional. Tota aquesta efervescència musical converteix Barcelona i Catalunya en la capital internacional de la música durant la primavera del 1936, amb dos esdeveniments de ressò mundial i que se celebren de manera simultània a la ciutat. El primer d’ells és la celebració a Barcelona, entre els dies 18 i 25 d’abril, del XIV Festival Internacional de la Societat Internacional de Música Contemporània. En edicions anteriors, aquestes trobades havien tingut lloc a ciutats de tanta anomenada musical com Salzburg, Praga, Venècia, Zurich, Frankfurt, Siena, Ginebra, Lieja, Londres o Amsterdam, cosa que evidencia el prestigi que en aquells [diàlegs abril-juny 2010 número 48]


93

ERIC KOONTZ

moments assolia la vida musical del cap i casal de Catalunya. La SIMC, com a associació, estava integrada per comitès de vint-i-dos països, amb la particularitat que també hi tenien representació les anomenades “minories ètniques”, i això permetia a Catalunya ser-hi representada pel seu propi comitè. L’entitat estava dirigida per un comitè, presidit per l’anglès Edward J. Dent, i del qual en formaven part, com a membres honoraris, personalitats de la magnitud de Bela Bartok, Sibelius, Ravel, Falla, Strauss o Stravinsky. L’altre esdeveniment és la celebració, també a Barcelona i exactament en les mateixes dates, del III Congrés de la Societat Internacional de Musicologia. Aquesta societat també estava presidida per Edward J. Dent, i el pare Higini Anglès n’era el vicepresident, al qual es va encarregar l’organització d’aquest Congrés que, com havia passat a Lieja l’any 1930, se celebrava simultàniament al Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània. El Congrés va comptar amb la presència de gairebé un centenar de prestigiosos musicòlegs, tot i que alguns convidats van deixar de venir per la previsible inestabilitat política del moment i també per dificultats burocràtiques imposades pels governs d’Alemanya, Itàlia i Portugal. Aquell abril del 1936, doncs, Barcelona era una ciutat “envaïda” per les dues associacions més importants del món de la música, i comptava amb la presència de nombrosos compositors, musicòlegs, intèrprets, crítics i afeccionats de tot arreu. En les sessions d’aquests congressos es van presentar i debatre diverses ponències relacionades amb Catalunya i els Països Catalans, entre les que cal destacar les d’Higini Anglès , Vicens de Girbert, Josep Barberà i Baltasar Samper. Entre els actes d’aquells dies, dels quals la premsa se’n va fer un molt ampli ressò detallant-ne el dia a dia, els discursos, les recepcions oficials, la visita al monestir de Montserrat... Pel que fa als actes pròpiament musicals del III Congrés SIM, destaquen diversos concerts de música religiosa i polifònica hispànica interpretats per l’Escolania de Montserrat i per l’Orfeó Català, diversos recitals de música de cambra amb obres del Pare Soler, Granados i Amadeu [ diàlegs abril-juny 2010 número 48 ]


94

Eduard Toldrà, símbol de Catalunya

Vives, i diversos concerts de música i danses populars catalanes, a càrrec de l’Orfeó Gracienc i d’esbarts dansaires de tot Catalunya. En relació a les activitats del XIV Festival SIMC, es van organitzar set audicions públiques, que van cloure amb un concert de música hispànica moderna. Hi van actuar l’Orquestra Pau Casals, la Simfònica de Madrid i la Filharmònica de Madrid, i entre les obres interpretades figuraven composicions de Bartok, Britten, Gerhard i Blancafort. Una de les fites d’aquest Festival és l’estrena, el dia 19 d’abril, del concert per a violí “A la Memòria d’un Àngel”, d’Alban Berg, actuant Louis Krasner com a solista sota la direcció d’Hermann Scherchen. Aquest famosíssim concert per a violí, juntament amb la inacabada “Lulú”, va ser l’última obra composada per Alban Berg, que havia mort pocs mesos abans. Les principals revistes i publicacions especialitzades d’arreu del món van tractar a bastament aquests dos importantíssims congressos. El mestre Toldrà va participar en tots aquests esdeveniments i fins i tot va allotjar a casa seva un dels participants més il·lustres, el compositor d’origen austríac Ernst Krenek, que anys abans, a petició d’Alma Mahler, va rebre l’encàrrec de completar la desena simfonia de Gustav Mahler —Krenek després va estar breument casat amb Anna Mahler, filla de Gustav i Alma— i que ja havia aconseguit un dels seus èxits mundials amb l’òpera “Jonny spielt auf”. El mes de juliol següent Barcelona es preparava per a la celebració de l’Olimpiada Popular. Per al dia de la inauguració s’havia previst l’audició de la Novena de Beethoven, que havia de ser interpretada per l’Orquestra Pau Casals, amb el seu titular com a director, i també amb la intervenció de l’Orfeó Català. Malauradament, durant l’assaig general, quan Casals ja havia completat els tres primers moviments i es disposava a donar l’entrada al cor, un missatger li va atansar una carta del conseller Ventura Gassol anunciant-li la suspensió del concert i ordenant-li que enviés tots els músics cap a casa. La Guerra havia començat. En els mesos següents, caracteritzats per l’impacte de la sublevació i, alhora pel caos en matèria d’ordre públic existent a Catalunya, l’activitat creativa de Toldrà, persona de fermes conviccions religi[diàlegs abril-juny 2010 número 48]


95

ERIC KOONTZ

oses, queda completament aturada, sense que es conegui cap composició seva escrita durant el conflicte. El seu prestigi el porta a ser nomenat director de la Banda de les Milícies Antifeixistes, amb la qual dirigirà un gran concert a la Plaça de Catalunya, a Barcelona, el 30 d’agost del 36, i d’altres concerts en diversos recintes i teatres de Barcelona fins als primers mesos del 37, amb un altre concert a la Plaça de Catalunya el 31 de gener d’aquell any. Ben aviat, però, Toldrà limita la seva activitat pràcticament a algunes classes de violí, i es reclou a la localitat originària de la seva esposa, Cantallops, gairebé a la frontera amb territori francès, encara que la seva obra és abundantment interpretada en els recitals i concerts que es continuen fent a Barcelona. Tant és així que al Liceu, el 12 de maig del 38, es programarà una nova representació d’”El Giravolt de Maig”. Però a l’entrada de les tropes franquistes, tot aquell món d’efervescència cultural de Catalunya s’havia ensorrat i, naturalment, també tota aquella ebullició musical de tot just tres anys abans. La propaganda franquista no augurava res de bo per als qui havien defensat la causa republicana. A títol d’exemple, Pau Casals recorda en les seves memòries l’amenaça del general Quiepo de Llano, transmesa per ràdio, de tallar-li tots dos braços a l’alçada dels colzes si aconseguia agafar-lo. Per això, avui dia, en un món musical molt més asèptic, la intensa passió present en les interpretacions del mestre Casals cobra tot el seu sentit en considerar la seva trajectòria vital i les experiències per les quals va haver de passar. A la conclusió de la Guerra el balanç resulta esfereïdor, tant des del punt de vista civil com cultural. Tot i el ball de xifres, se sol parlar de més de cent cinquanta mil morts a la guerra i gairebé doscents mil morts més per la repressió patida a totes dues zones durant la Guerra i en la postguerra. Els exiliats catalans sembla que van superar les cent mil persones. I aquesta pèrdua va ser encara més significativa a Catalunya, on la derrota no era només política, sinó que anava acompanyada de la supressió de les seves institucions i de la repressió absoluta de la llengua i de la cultura catalanes. Per posar alguns exemples, es prohibeix l’ús públic del català i el seu ensenyament; la casa de Pompeu Fabra és assaltada i la seva [ diàlegs abril-juny 2010 número 48 ]


96

Eduard Toldrà, símbol de Catalunya

biblioteca és cremada al mig del carrer; els funcionaris són sancionats amb expulsió si fan servir el català... En aquest context, Toldrà s’enfronta a un horitzó humà i cultural devastat: un gran nombre d’amics i companys morts o a l’exili. El seu amic Clausells, que era el més destacat organitzador de concerts a Barcelona, havia estat assassinat; diversos amics amb els quals havia col·laborat intensament en els anys anteriors, com ara Pau Casals, Carner i Sagarra, havien fugit a l’exili. També havien marxat altres amics i compositors com Jaume Pahissa, Manuel de Falla, Frederic Mompou, Robert Gerhard o Baltasar Samper. A l’interior, Joan Lamote de Grignon i el seu fill Ricard havien estat represaliats i havien hagut de marxar a València. L’Orfeó Catalá havia estat clausurat, com també ho havia estat la Federació de Cors de Clavé. I evidentment, el nonat projecte de crear l’Orquestra Simfònica de Catalunya de la mà de Pau Casals i amb Eduard Toldrà com a director adjunt ja no seria possible. Una situació similar, però, a la que vivia el conjunt de la cultura catalana, i que Carles Riba va sintetitzar amb la colpidora frase “Ho hem perdut tot menys el Fabra”. Tots aquests fets repercuteixen en Eduard Toldrà d’una manera cruel i que afecten greument la seva personalitat. Segons paraules de la seva filla, Narcisa Toldrà, el Mestre refusava sempre parlar de la Guerra, i deia sovint que després d’aquells fets ell ja no era pas la mateixa persona d’abans. “Sóc un altre i tu m’hauries d’haver conegut; llavors jo era molt divertit, era tot tan diferent”, és la frase que Toldrà solia repetir a la seva filla. Desapareguts els amics i la vida cultural de Catalunya, trencades les oportunitats de progrés professional, Eduard Toldrà — com el país— ha de tornar a refer la seva existència i començar altra vegada. Als seus quaranta-cinc anys i tot i el prestigi aconseguit, el Mestre ha de retornar a la seva activitat com a músic de cafè al local l’Or del Rhin, i a les seves classes a l’Escola Municipal de Música. Són temps difícils, i Narcisa Toldrà recorda amb afecte els paquets de menjar que el seu amic Pau Casals els enviava des de Prada de Conflent, a través de la Creu Roja, [diàlegs abril-juny 2010 número 48]


97

ERIC KOONTZ

en capses de cartró plenes de xocolata, de llet en pols i de coses semblants. Però el Toldrà que ben pocs anys abans havia assolit la plenitud i maduresa de la seva capacitat creativa, gairebé ja no tornarà a compondre res més. El llistat de les seves creacions més emblemàtiques conclou amb l’esclat de la Guerra i ja només es reprendrà de manera escadussera i anecdòtica, allunyada d’aquella inspiració anterior. És com si l’esfondrament d’aquella societat també hagués comportat una mena de trencament interior del Mestre i l’hagués abocat a un nou ordre del qual se’n sentia aliè, a una mena d’exili interior creatiu, similar en certa manera, malgrat l’absència de distància, al que patien molts dels seus amics i companys. Durant el 1939 i pràcticament tot el 1940, Toldrà no compondrà res. Tot i això, la penosa situació del músic és advertida per alguns benefactors, que li encarreguen la composició de diverses cançons que donaran lloc a una sèrie de sis composicions sobre textos de compositors clàssics castellans, per circumstàncies de l’època. El 1941, per encàrrec de l’Editorial Seix Barral, selecciona i harmonitza les “Doce Canciones Infantiles Españolas”, però els anys següents són de complet silenci fins al 1946, en què després de la derrota feixista a la Segona Guerra Mundial i el tímid afluixament de la repressió franquista, estrena les sardanes “Vilanovina” i “Maria Isabel”. També el 1947 tornarà a compondre una cançó, “Muntanya d’Amor”, sobre text d’un jove poeta de l’època, Manuel Bertran i Oriola. El 1948 compondrà una altra sardana, i també una altra el 1950. El 1951 compon una cançó sobre un text gallec, a petició del seu amic Antonio Fernández-Cid, i l’himne “Oh, Tossa”; el 1952 harmonitza per a cor mixt diverses cançons seves del 1933, i, finalment, el 1960, estrena la cançó “Aquarel·la del Montseny”, sobre un poema de Mossèn Pere Ribot. Aquest llistat d’obres evidencia la voluntat de Toldrà de tornar a aprofitar les escletxes del règim per anar burxant i tornar a donar impuls “a empentes i rodolons” a la música catalana i a l’ús de la llengua. Però, sigui com sigui, la seva obra de postguerra només pot ser considerada com a escassa i poc significativa per algú que durant els vint anys anteriors a la Guerra [ diàlegs abril-juny 2010 número 48 ]


98

Eduard Toldrà, símbol de Catalunya

Civil havia estat autor d’una òpera i música per a escena, música simfònica, música de cambra, música per a cobla i un elevadíssim nombre de cançons que han fet de Toldrà el creador de la cançó catalana de concert i el fundador del lied català. En qualsevol cas, l’exili interior que apaga la seva inspiració creativa no l’allunya pas del món de la música i del treball gegantí en pro de la cultura catalana. Ben al contrari. I de manera similar a la que van desplegar moltes personalitats compromeses amb el país, Toldrà lluitarà per contribuir a la recuperació del món anterior a l’ensulsiada de la Guerra. Perquè si examinem les grans fites de la lluita antifranquista a Catalunya, veurem que la resistència del catalanisme va ser eminentment cultural, com ho va ser, a títol d’exemple, la silenciosa però valenta represa de l’activitat —clandestina o tolerada— de l’Institut d’Estudis Catalans, o l’organització de diversos prohoms per tal de recaptar diners per als intel·lectuals represaliats i amb dificultats econòmiques, cosa que es va fer a través de iniciatives com la “Benèfica Minerva”. També cal recordar que la primera expressió del catalanisme després de la Guerra no passa per grans aldarulls, sinó per l’emotiu acte d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 27 d’abril del 1947, en què es fa servir per primera vegada des del 1939 la llengua catalana de manera pública. Així doncs, cal recordar que tot i la situació difícil del Mestre després de la Guerra, Toldrà tenia guanyat un notable prestigi com a director d’orquestra. El 1933 havia actuat també com a director a Madrid, i això el va portar a ser contractat per dirigir l’Orquesta Sinfónica de Madrid en una sèrie de quatre concerts amb programes diversos a interpretar entre el 3 i el 14 de desembre del 1941. L’èxit d’aquesta “marató” de concerts va ser colossal i va motivar que Toldrà fos convidat a tornar a Madrid i interpretar tres concerts més al davant de l’Orquesta Nacional de España l’octubre del 1942, altra vegada amb un gran èxit i reconeixement de públic i crítica. Èxits que es repetirien el 1943 a Bilbao i a Saragossa. La notícia d’aquests èxits va arribar a l’Ajuntament de Barcelona. El regidor de cultura en aquella època era el gironí Dr. Tomàs Carreras i Artau, antic diputat de la Lliga al Parlament de [diàlegs abril-juny 2010 número 48]


99

ERIC KOONTZ

Catalunya, persona de prestigi intel·lectual i, sortosament, gran aficionat a la música i admirador de Toldrà. De les converses entre tots dos va néixer la idea de crear una Orquestra Municipal de Barcelona, una gran orquestra que recuperés la intensa activitat musical de la ciutat abans de la Guerra Civil. Els treballs van ser molt laboriosos, tota vegada que calia dissoldre l’antiga Banda Municipal, reservant-la només per a alguns actes oficials, donar continuïtat als seus músics, incorporar nous músics per oposició i, lògicament, nomenar director. El 22 de desembre del 1943 es reunia la nova formació per al seu primer assaig en una sala subterrània de l’edifici de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, i el seu primer concert públic va tenir lloc al Palau de la Música el dia 31 de març del 1944. En paraules de Narcisa Toldrà, “Muntar una orquestra el 194344 fou una empresa titànica, perquè no hi havia res i el pare estava sol; no hi havia arxiu, ni partitures, ni instruments i, amb el món en guerra, no es podia pensar en l’exterior. De manera que no només es tractava d’inventar-se una orquestra i dirigir-la, sinó que el meu pare havia de proveir tot allò necessari sense tenir enlloc on acudir”. Durant aquests anys, l’Orquestra Municipal de Barcelona, transformada en el devenir del temps en l’actual Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), és va convertir en una de les grans orquestres espanyoles i, sobretot, va desplegar un esforç ingent a favor de la música catalana i dels seus compositors més actuals. L’Orquestra va ser dirigida en més de set-centes ocasions per Eduard Toldrà, el qual, a més, també va actuar al front d’altres orquestres internacionals, com per exemple l’Orquestra Lamoreux a França, entitat cultural que va oferir la seva titularitat al Mestre català, i a Lisboa amb l’Orquestra Simfònica Nacional. El seu estil com a director ha estat definit com elegant i enèrgic, extremadament respectuós amb les partitures i el públic. Alhora, Toldrà també és recordat entre els músics que va dirigir pel seu tarannà respectuós i familiar, conscient de la importància de la gran família musical en el resultat de cada interpretació. Com ell acostumava a [ diàlegs abril-juny 2010 número 48 ]


100

Eduard Toldrà, símbol de Catalunya

dir, el que creia que trobaria a faltar quan es retirés no era tant la música com els seus companys i amics els músics... Aquest esforç gegantí per refer la música catalana es constata no només per la creació d’una sòlida orquestra professional, sinó també per la seva projecció cultural i per l’esperit al servei de la cultura del país que li va saber infondre el seu titular. En resseguir els programes de l’Orquestra durant els divuit anys que la va dirigir Toldrà, sorprèn el nombre de compositors catalans que van ser interpretats i fins i tot oferts en estrena mundial. En aquest apartat, Eduard Toldrà ha de ser considerat el primer puntal de la reconstrucció de la música catalana. Entre la llista d’autors hi trobem, entre molts altres, els noms de Lluís Benejam, Xavier Benguerel, Manuel Blancafort, Agustí Borgunyó, Narcís Bonet, Òscar Esplà, Joan Lamote de Grignon, Joan Manent, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, o Joaquim Nin-Culmell. L’última fita musical d’Eduard Toldrà també va indissolublement lligada a la cultura catalana. El Mestre, ja malalt, va dirigir l’estrena mundial, al Liceu de Barcelona, de l la cantata “L’Atlàntida”, de Manuel de Falla, escrita a partir del poema de Mossèn Cinto. L’obra, que Falla havia deixat inconclusa, havia estat acabada per Ernesto Halffter de manera inquietantment parsimoniosa. Atès la temàtica i el text que inspirava l’obra, a més del fet que seria interpretada per la catalana Victòria dels Àngels i amb l’Orfeó Català (que després va declinar ser present a l’estrena per manca de temps de preparar l’obra, essent substituït per la Capella Polifònica, la Coral Sant Jordi, i Madrigal), va semblar oportú que s’estrenés al Liceu i interpretada per l’Orquestra Municipal de Barcelona, sota la direcció de Toldrà, que havia estat gran amic del mestre andalús i que ja havia dirigit, a sol·licitud de Falla mateix, alguna de les seves obres, i que també havia dirigit el premiat enregistrament d’”El Sombrero de Tres Picos” l’any 1958 amb l’Orchestre National Française. L’estrena al Liceu va ser el dia 24 de novembre del 1961, i el 30 de novembre la mateixa obra es va interpretar a Cadis, ciutat natal de Falla, amb un èxit esclatant però amb un Eduard Toldrà absolutament assetjat per la malaltia. [diàlegs abril-juny 2010 número 48]


101

ERIC KOONTZ

El dia 6 de gener següent, del 1962, Toldrà, amb les forces esgotades, ja no es podrà llevar del llit. Tot i això, a començaments de maig, Toldrà dedica des del llit dues sessions a orientar el director Rafael Frühbeck en la preparació de l’Atlàntida, que Frühbeck havia d’interpretar en els festivals de Granada i Santander per causa de la forçada absència del Mestre. Eduard Toldrà moria a Barcelona el 31 de maig del 1962, dia de l’Ascensió. L’endemà la notícia de la seva mort ocupava més de mitja portada de La Vanguardia, amb dues fotografies del Mestre. L’endemà la premsa es feia també ressò de l’enorme multitud estacionada a voreres i cruïlles i que havia acompanyat el dol durant tot el trajecte, des del domicili familiar del carrer Girona fins a la seu del Conservatori, al carrer del Bruc, amb un taüt sempre portat a espatlles dels músics de la seva estimada Orquestra. Ben aviat es compliran els cinquanta anys de la mort del Mestre. Seria bo que Catalunya continués recordant amb afecte i fets musicals el gran deute que sempre tindrà amb Eduard Toldrà.

[ diàlegs abril-juny 2010 número 48 ]


Koontz eduard toldra símbol 15031627