Page 1

Núm. 21

abril - juny 2018

KORFBAL CAMPIONS ESCOLARS DE BARCELONA   INFANTIL I CADET   

Anem cap a la final de Catalunya!!!


Equip de redacció   (1r ESO)    Jordi Bonet  Nil Campos Marcel Escrig  Marta Galtés  Èric Gálvez  Juan Se García  Joseph García  Emma Gascón  Ivan Ger  Mireia Gil  Clàudia Gobern  Joa Gonzalo  María López  Mònica Martínez  Laura del Olmo  Andrea Páez  Teo Palma 

Disseny de la capçalera   Àlex Domínguez      Il·lustració portada secció “Panorama”  Berta Ollé      Edició  Emma Gascon      Cap de redacció  Emília Puigvert 


SUMARI 100% FRONT MARÍTIM núm. 21 Protagonistes: Korfbal: campions de Barcelona! Anem cap a la final! Certamen Lectura en Veu Alta: semifinals!!! Tallers i certàmens Sant Jordi Xerrada escriptora Dolors Garcia Cornellà Intercanvi a Amsterdam Millors alumnes del mes Toni Lamarca: jubilació Professors nous: noves experiències Màscares: treball de plàstica Retrats dels alumnes de 4t La dona de la meva vida

Ben a prop: Casal de joves de Can Ricart

Panorama: Trap Aplicacions Xarxes socials

La nostra ploma: Relats guardonats Sant Jordi

Contraportada: Bon estiu!


PROTAGONISTES

Â


KORFBAL Campions escolars de Barcelona   Infantil i cadet  Hem passat a la final de Catalunya!    El Korfbal és un esport mixt, que vol dir que juguen nois i noies. Es juga amb unes cistelles sense taulell i una pilota.

Partit entre 2 equips del Front Marítim


El passat dia 4 d’abril, els nois i noies de 1r, 2n, 3r i 4t van anar al campionat de Korfbal. Del nostre institut hi han anat 5 equips: dos de 1r, un de 2n, un de 1r de 4t. L’equip de 2n i l’equip de 4t van quedar en primer lloc i aniran a la final de Catalunya, el proper 24 de maig.

Els equips de 2n i 4t amb el trofeu

Farem unes entrevistes de 5 preguntes al Salva (director de l’institut), a l’Imma (del departament d’educació física i entrenadora del korfbal), a l’Adam (alumne de 4tB), al Francesc (alumne de 2nD), a l’Eva (alumna de 3rB) i a la Xènia (alumna de 1rD).

Salva: 1.Com heu vist aquest any el Korfbal? Cada any organitzem el Korfbal i crec que és una activitat molt bona i divertida, que ens agrada molt perquè hi participen nois i noies. 2.Què creieu que es podria millorar? Podríem millorar-ho si tinguéssim més cistelles.


3.Com heu vist el primer lloc de 2n i 4t? El més important és participar, però també ens agrada i ens fa il·lusió que algun equip guanyi algun premi. 4.L’arbitratge ha estat bé? Suposo que sí, el que passa és que el Korfbal és un esport nou i els àrbitres també han d’agafar rodatge. 5.Creieu que anirà bé a la final de Catalunya? Esperem que sí. Tenim molta confiança en els nostres jugadors.

Imma: 1.Com heu vist aquest any el korfbal? Com cada any, és un al·licient per als alumnes poder participar en aquest campionat de Barcelona. Nosaltres vam ser el segon institut que va portar més equips. 2.Què creieu que es podria millorar? Estaria bé que participessin més instituts i que nosaltres tinguéssim les cistelles més temps per poder entrenar més. 3.Com heu vist el primer lloc de 2n i 4t? Molt bé, perquè així podran anar a la final de Catalunya i el nivell serà més alt. 4.Creieu que anirà bé a la final de Catalunya? Esperem que sí. Potser no seran guanyadors, però segur que s’ho passaran molt bé.


5.L’arbitratge ha estat bé? He d’entendre que l’arbitratge ha estat bo.Ells coneixen el reglament més que nosaltres.

L’equip de 4t

Adam: 1.Com t’has vist dins del camp? Bé, la veritat, en defensa sóc una mica agressiu, però bé. 2.Com has vist el teu equip en general? Bastant bé. Tenim bons jugadors que ataquen i defensen bé, així que bastant content. 3.Quants punts has anotat? 0 punts.


4.T’ha agradat l’arbitratge? Hauria estat millorable, però com que guanyàvem de pallissa tots els partits, els àrbitres estaven més a favor del altres. 5.Creus que teniu possiblitats de quedar bé en la final de Catalunya? Sí, jo crec que sí, no sé si primers però en bona posició.

L’equip de 2n

Francesc: 1.Com t’has vist dins del camp? M’he vist tranquil i ple d’energia i ha sigut molt fàcil 2.Com has vist el teu equip en general? L’he vist molt fort i molt intel·ligent jugant. 3.Quants punts has anotat? 12 punts 4.T’ha agradat l’arbitratge? Sí, estava bé.


5.Creus que teniu possibilitats de quedar bé en la final de Catalunya? Sí, jo diria que podem guanyar.

L’equip de 3r Eva: 1.Com t’has vist dins del camp? Em vaig veure molt còmoda. 2.Com has vist el teu equip en general? Molt compenetrats i jugaven molt bé. 3.Quants punts has anotat? 4 punts 4.T’ha agradat l’arbitratge? Sí, encara que de vegades no xiulava les faltes. 5.Creus que els alumnes de 4t i 2n tenen possibilitats de quedar bé en la final de Catalunya? Sí, perquè són molt bons.


Xènia: 1.Com t’has vist dins del camp? M’he vist activa i participativa per col·laborar amb l’equip i fer el millor possible. 2.Com has vist el teu equip en general? Ens hem pogut distribuir bé la tasca de cada jugador i hem sabut completar el nostre càrrec. 3.Quants punts has anotat? 1 punt

4​.T’ha agradat l’arbitratge? Em sembla que hi havia alguns àrbitres que no puntuaven del tot bé i altres que ho feien molt bé. 5.Creus que els alumnes de 4t i 2n tenen possibilitats de quedar bé en la final de Catalunya? Lògicament que sí, perquè tenen més experiència i són molt bons.

Moltes

gràcies

entrevistats

a

tots

els


Que tingueu molta sort en la final de Catalunya!!!

Marcel Escrig i Teo Palma


Sant Jordi, festa grossa!  El dia de Sant Jordi és un dia de festa grossa, i a l’institut el celebrem amb diferents activitats. Primer de tot, de 9h a 11h vam fer diferents tallers. Més tard d’11:30 a 12:30 hi havia una competició esportiva. Al final del dia van repartir els premis de les diferents activitats que vam fer (fotografia matemàtica, cal·ligrama català, cal·ligrama castellà…).

Aquí podeu veure’n diferents imatges:

Tallers


Actuacions musicals:

Gal·la Soler i Clara Valls Amelie Gifford i Aina Aixalà

Tango:

Alumnes 4t i batx

Guanyadors/es agenda: ● 1r premi: Patricia Barbod ● 2n premi: Ariadna Henriquez ● 3r premi: Lu Lu Yang


Guanyadors/es cal·ligrama català: ● 1r premi: Elena Novoa ● 2n premi: Irene Gardenyes ● 3r premi: Lucia Lopez


Guanyadors/es cal·ligrama castellà: ● 1r premi: Xènia Mariano ● 2n premi: Manel Fernández ● 3r premi: Martina Bolós

Guanyadors/es relat de català: ● 3r ESO: Queralt Figueras (3r A) ● 4t ESO: Martí Solà (4t A) ● 1r Batx: Ksenija Kondrasova (1r A Batx) ● 2n Batx: Inés Broto​​(2n C Batx)


Guanyadors/es relat de castellà: ● 3r ESO: Lu Lu Yang ● 4t ESO: Dàlia Aventín ● 1r Batx: Alchimia Caperdoni ● 2n Batx: Èlia Saura

Guanyadors/es fotografia matemàtica: ● 1r cicle: Lucía Tierno 2nD “Hipotenusa escombrant” ● 2n cicle: Dàlia Aventín 4tA “Intersecció” ● Batxillerat: Mireia Urrutia 2n batx.C “Plans oposats” ● Professorat i PAS: Ilde Ocón “Paral·leles del juràssic”

Guanyadors/es premis literaris anglès i francès: ● 1r ESO: “The rebel dragon” Joan Vicente (1r A). ● 2n ESO: “The girl that always hides” Lucía López (2n B) ● 3r ESO: “Night changes” Ariadna Henríquez (3r C) ● 4t ESO: “Relived memories” Clara Valls (4t A) ● 1r Batx: “Lucille” Guillem Lara (1r batx B) ● Francès: 4t ESO: “Chère Violette” Xavi Garre (4t B)


Preguntes (Elena N. 2nC) Què sents al guanyar ? Et sents bé amb tu mateixa. En què et vas inspirar? Em vaig inspirar amb coses que m’agraden. I com que m’agrada viatjar, vaig decidir fer l’avió, la idea de volar... Has guanyat en altres ocasions? No, és la primera vegada. Et va costar molt? Per què? Fer el cal·ligrama em va semblar fàcil, el que em va costar més va ser fer el poema.

Preguntes organitzador: Andreu López (professor d’E.F) Quants tallers hi ha? Més o menys quins? Hi ha 19 tallers, alguns d’aquests són: pel·lícula, hena, escacs, jocs de paraules, circuit esportiu, fotografia... Com t’has organitzat? Ens hem organitzat preguntant als alumnes quins tallers volien fer, després hem passat un paper amb tots els tallers preguntant quin taller volien fer. Quants alumnes participen? Participen tots els alumnes del centre, però, 1r, 2n i 3r fan tallers i 4t i tot batxillerat van al cinema.


Aquí tenim unes imatges més del dia de Sant Jordi.

Emma Gascon

 


RETRATS DELS ALUMNES DE 4t    Els alumnes de 4t han fet uns retrats i els han exposat a l’aula de plàstica. Hem entrevistat en Sergi Mombiela 4t ESO, autor d’un d’aquests  retrats.   1. Quantes hores li vas dedicar al dibuix? ​ Li vaig dedicar 1 o 2 hores. 2. Vas alguna acadèmia de dibuix? Vaig anar a una acadèmia. ​ 3. Algú t’ha ajudat amb el dibuix? ​ No m’ha ajudat ningú. 4. Quan vas aprendre dibuixar? ​Vaig aprendre a dibuixar quan tenia 5 anys. 5. Et va costar molt fer-ho? ​ No.


6. Què et va inspirar? ​ La persona del dibuix. 7. Quant temps fa que dibuixes? ​ Entre els 5-8 anys aproximadament. 8. Et vols dedicar al dibuix? M’ho he pensat, però no n’estic segur. ​ 10. Per què t’agrada dibuixar? ​Perquè em transmet bones vibracions.

Esperem que el dibuix i l’entrevista us hagin agradat.

Mireia Gil, Marta Galtés, Andrea Pàez            


Intercanvi a Amsterdam UNA GRAN EXPERIÈNCIA PER AlS ALUMNES DE 4t D’​ESO 

Alguns

dels

nostres

companys de 4t de l’ESO han anat

d’intercanvi

a

Amsterdam. Hi van anar el 15 març. Primer van venir els nois/es d’Amsterdam aquí a Barcelona. En teoria van venir a practicar el castellà. Segons alguns nois de 4t, no en sabien gaire, així que també parlaven en anglès. O sigui que vam tenir ocasió de parlar totes dues llengües. Van fer un sorteig en el qual van participar els alumnes que volien anar a l’intercanvi. Seguidament

entrevistarem l’Hugo Ger i el Carlos Baró, també la

professora d’anglès i tutora dels companys de 4t: la Maria Pilar.


ENTREVISTA ALS ALUMNES: EN CARLOS I L’HUGO Quan us van donar la notícia que aniríeu a l’intercanvi, com us vau sentir? Molt feliços per poder anar a Amsterdam. Sabíem que era una ciutat molt bonica.

Quan vau veure per primera vegada el vostre company? Què us vau dir? Ens va dir “hello”, quan van baixar de l’autobús.

Com va anar el viatge, a l’aeroport va ser molt pesat ? Tenia molta son, ens vam aixecar a les 6:00 am. A l’anada anava ‘sobat’ i a la tornada l’avió va anar amb retard, les coses d’un viatge. Quines són les diferències entre les cases de Barcelona i les d’Amsterdam? I entre les ciutats en si? Que a Amsterdam tot són cases i no pisos. Hi ha més bicis, canals. És una ciutat molt freda.


Podem observar un del canals d’Amsterdam

Va haver-hi algun contacte abans de l’intercanvi? Els vam enviar alguna carta i algun missatge per whatsapp.

Què vau fer a Amsterdam? Vam a molts llocs, el mercat de les flors ens va agradar molt, vam passejar pel centre de la ciutat.

Quins llocs vau visitar? L’habitació del meu company que era molt xula i l’estadi de l’Ajax… i moltíiissims altres llocs!


Els nostres companys de 4t al vestidor de l’Ajax

Què menjàveu? Sandwichs, croquetes i anàvem al McDonald’s de vegades

Com és l’institut en el qual vau estar? Molt gran: tenia dos edificis. Sobretot hi havia molta tecnologia.

Quines activitats o feines vau fer a l’institut d’Amsterdam? Grec, llatí, holandès i educació física


Explica què no podràs oblidar mai d’aquesta experiència? Els horaris, fer turisme amb el “vailets” de la meva l’escola Recomanaries fer un intercanvi als alumnes del centre? Clar, i tant! Vau aprofitar per conèixer-vos millor entre vosaltres? Sí, passàvem moltes hores junts. Manteniu el contacte? Clar que sí. Quina relació tindreu a partir d’ara amb els alumnes d’Amsterdam? Juguem junts al Fortnite.

Aquests són els nois d’Amsterdam


ENTREVISTA A LA PROFESSORA M. PILAR Com se’t va ocórrer organitzar l’intercanvi? Forma part de la política del nostre institut procurar incentivar l’aprenentatge de l’anglès, feia temps que ho buscàvem.

Quines dificultats d’organització has tingut? Porta molta feina: el bitllets, trobar les millors activitats per fer-hi…però en general tots (pares i mares, l’equip directiu, els professors i els propis alumnes) han col·laborat molt.

Ha estat molt difícil trobar un centre estranger que també volgués fer l’intercanvi? Sí, la veritat és que hi havia bastants contactes de diferents escoles, tot i que ha sigut difícil trobar una escola que estigués d’acord amb tot els nostres interessos i, òbviament, nosaltres també amb els seus.

Com vas trobar el centre? Ells s’havien posat en contacte amb nosaltres a través d’un programa que es diu ​ Comenius​ .


Què et va agradar més de l’intercanvi a Amsterdam? Veure que els alumnes practicaven en la vida real, hem après coses d’un altre institut i d’una cultura diferent. Hi ha uns quants dies que és molt estressant: l’organització, que tot surti bé, però paga la pena.

I què és el que et va agradar menys? Res, en general tot ha estat molt bé, no hi hagut gaires inconvenients ni aspectes negatius.

On us vau allotjar les professores acompanyants? Us vau sentir acollides? Nosaltres estàvem en un apartament perquè les professores responsables dels alumnes holandesos viuen en altres ciutats i han de viatjar en tren a Amsterdam cada dia.

Com van viure els alumnes l’experiència? Amb molta il·lusió… Una gran experiència.

Amb quines dificultats us vau trobar? Les normals d’un viatge-intercanvi… Trobar prou famílies, trobar bitllets a un preu assequible, procurar que tots els alumnes portin la documentació.


Què destacaries d’Amsterdam? Que és un ciutat molt cosmopolita, hi ha gent de tot el món, tothom parla l’anglès i és fàcil el tema de transport

Tenies dubte sobre si anar-hi o no? No, perquè ja havia conegut les professores i tenia molta relació amb elles.

T’agradaria treballar a Amsterdam? Si no fos pel clima, sí.

És molt diferent el sistema educatiu? Sí, el ​ Berlage Lyceum és bilingüe: fan moltes assignatures en anglès i d’altres en holandès. Allà els alumnes trien les classes que volen fer, les matèries, cadascun té el seu horari segons el que han escollit.

T’agradaria repetir l’intercanvi? Sí, ha anat molt bé i si les coses van bé, sempre està bé repetir-les

IVAN GER I JUAN GARCIA


Xerrada de l’escriptora Dolors Garcia Cornellà  per als alumnes de 4t ESO L’escriptora Dolors Garcia Cornellà va venir el passat 14 de març des de les rodalies de Girona per poder estar aquí amb nosaltres i oferir dues xerrades als alumnes de 4t. Quatre reporters de la revista, alumnes de 1r ESO, vam estar escoltant l’escriptora amb els alumnes de 4t i així vam poder prendre notes per a la revista. Trobareu les notes que vam prendre i les il·lustracions dels treballs dels alumnes de 4t per a cada capítol de la novel·la. Acabada la sessió, els alumnes van obsequiar l’autora amb els originals dels seus treballs enquadernats. Podeu veure també l’exposició completa que van fer en el vestíbul. Després, 4 alumnes de 4t van passar per l’aula on treballa l’equip de reporters de 1r, per ajudar-nos a corregir les notes que havíem pres. Aquests alumnes de 4t que ens han ajudat han estat els següents: Clara Valls, Dàlia Aventín, Abel Batalla i Saúl Ibáñez. Gràcies!


És escriptora de llibres juvenils i li agrada observar el comportament dels nens per aplicar-ho a les seves històries. Va néixer a Girona i va estudiar allà, va obtenir un grau de psicologia. Uns anys després va treballar a l’ajuntament de la ciutat.

Al 2012 li van donar el “Serra d‘Or” és un premi honorífic que li van donar pel llibre “S’acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes”. Després, per a un grup de teatre del seu poble, la Dolors va adaptar aquest llibre. L’autora afirma que veure-ho en tres dimensions fa una emoció especial: veure la cuina, la neu, els personatges, la llar de foc…

La nevada del 8 de març de 2010 va deixar tocada la Dolors i tot el seu poble, se’n va anar la llum durant una setmana. Aquella nit va inventar-se personatges que estiguessin atrapats per culpa de la neu. Fa bona pinta l’entrevista!


PREGUNTES DELS ALUMNES -​ Et va costar molt publicar el teu primer llibre? -No, vaig tenir molta sort i vaig guanyar un premi, em van publicar

el

llibre

fàcilment

gràcies al premi,

això dona

moltes

d’escriure.

ganes

Encara que no hagués guanyat el premi hauria escrit. -Per quin motiu vas parlar en el llibre sobre la guerra civil? -Perquè als joves us cau molt lluny i crec que a través d’una història literària és molt bonic que ho aprengueu. La guerra civil en els pobles petits va afectar moltíssim i va separar moltes famílies. Un desastre! -Els personatges estan inspirats en alguns del teu entorn? -Potser l'àvia, els veïns… sí, d’alguna història que m’han explicat. Els principals, no, perquè m’agrada crear personatges… Això sí, el físic el basava en algun conegut.


-​ Quin és el premi que t’ha fet mes goig? -​ En general tots fan molt goig, això sí, l’últim llibre “Diumenge al matí al peu del salze” va guanyar un premi imaginat

que que

mai

hauria

guanyaria.

Una biblioteca cada any

porta a 20 professionals i, de tots els llibres que van sortir l’any

anterior

de

literatura

juvenil, n’escullen 200, i allà estava el meu. -​ Alguna

vegada

t’has

arrepentit d’algun conte? -No, però si pogués faria petits canvis. -​ Què creus que ens aporten, com a lectors, les teves històries? -M’ho hauries de dir tu, no? Quan escric un llibre la meva prioritat és explicar una història, si s’obre un debat o fa reflexionar, doncs perfecte. -​ Voldries que t’ho passessin a pel·lícula? Sí, tot i que m’agradaria participar en el guió. Això sí, una pel·lícula no ​ explica tant com una novel·la.


-​ Quan escrius, ho fas amb una idea general o ho tens tot planificat? -Tinc una idea general, sí, però m’agrada deixar-me portar per la novel·la.

Ivan Ger Benito


ESCRIPTORA ​DOLORS GARCIA CORNELLÀ Biografia:  L’escriptora Dolors Garcia Cornellà va néixer a Girona l’1 de juny de 1956, té 61 anys.

Títol del llibre:​​ S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes - Diu que li agrada comentar el llibre - Diu que és una feina solitària, que es queda hores i hores a casa seva escrivint - Li agrada anar a escoles a comentar la seva història - Li agrada veure els seus llibres a les llibreries - Trobarà a faltar les visites quan es faci gran - Escriu literatura infantil i juvenil - Ha escrit històries sobre gent situada dins de l’institut - És molt detallista a l’hora d’escriure - Ha estudiat psicologia, és psicòloga, va estar 25-26 anys a l’Ajuntament de Girona, aquest fet d’estudiar psicologia l’ha ajudat a ser més detallista amb els personatges. - Va demanar una excedència, perquè encara no té l’edat per a jubilar-se i va arribar un moment que no podia fer les dues coses a l’hora (treballar i escriure). - Li encanta escriure des de tota la vida - Ha renovat l’excedència 4 anys més, per a poder jubilar-se escrivint


- Viu en un poble petit al costat de Girona: Vilobí d’Onyar. - El llibre ​ S’acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes està inspirat en una nevada que va caure a Girona el 8 de març del 2010 - Diu que l’escriptura, la pintura i la música són aspectes que es troben des de petits - Ens explicarà d’on va treure la idea de fer aquest llibre (l’època, el temps…) - Pensa que cuinar i escriure són coses semblants - El que més greu li sap és que de petita no va poder conèixer escriptors que haguessin escrit un llibre que ella hagués llegit, degut a que llegien llibres molt clàssics i els autors o bé eren morts o estaven molt lluny - Aquest llibre va tenir un premi el 2011 i al 2012 el premi honorífic de Serra d’Or - Aquest llibre, fa un parell d’anys, va ser interpretat en una obra de teatre - Van representar l’obra 6 vegades - Li agrada que el que ha escrit s’interpreti, perquè podia veure el que succeïa a la història - Ella, quan va començar a escriure, no hi havia . - Ha sigut monitora d’un esplai durant molts anys - Li agrada tenir el títol abans d’escriure la novel·la, ja que d’aquesta manera no es desvia del tema.


PREGUNTES DELS ALUMNES DE 4t - Et va costar molt publicar el teu primer llibre? Ella el va presentar quan tenia 29 anys en un concurs literari de Girona i va guanyar. Llavors li van publicar, i això la va motivar molt per a seguir escrivint, (té més de 70 llibres publicats) el cas és que no li va costar gaire. - Per què va decidir tractar la guerra civil? Diu que perquè a la gent tan jove li ve molt de lluny, però que va afectar molt, llavors pensa que a través d’una novel·la pot “ensenyar” el que va passar. La guerra civil va separar moltes famílies. - Els personatges principals estan inspirats en algú? No, ella diu que se’ls ha inventant, li agrada pensar quin caràcter tindran. Diu que físicament té un problema amb els personatges, perquè li costa imaginar-se els trets físics. Ella s’hi fixa més en les coses que en el físic. (diu que potser pel fet de que és psicòloga) . A vegades busca fotos a internet i les imprimeix, i llavors és quan apareix el físic dels personatges. Els personatges estan pensats i dissenyats per ella. - Quin és el premi que li ha fet més goig guanyar? El que més li va agradar va ser al 2016 el premi d’una biblioteca a Berlín, i cada any contracten uns experts en literatura juvenil i infantil, es llegien milers de llibres per tot el món, i de tots els llibres en trien 200, que són la “webravens” i el seu llibre va sortir. - Què penses que ens aporta aquesta novel·la a nosaltres? Diu que el primer que li ve al cap, és que vol explicar una història que faci reflexionar, però diu que quan comença un llibre no tracta d’un tema en concret, és mes endavant.


REGAL A L’ESCRIPTORA Els alumnes de 4t d’ESO, durant tres setmanes han estat realitzant algunes il·lustracions dels capítols del llibre. Com per exemple l’enterrament de l’àvia Isaura, o la xerrada que té la Gisbet amb la seva àvia quan ja ha passat tot. Amb totes aquestes il·lustracions han fet un llibre amb tot el recull d’il·lustracions dels capítols, i li han regalat al final de la segona xerrada.

Maria López


MÀSCARES dels alumnes de 1r d’ESO   Els alumnes de 1r ESO hem fet màscares inspirades en un artista que es diu Kimmy Cantrell. Les hem fet amb la base de cartó i després amb la nostra imaginació, hem creat una cara divertida amb pintura de diferents colors. Hem entrevistat 2 alumnes: Maria López i Lua Ruiz 1. Quantes classes vau dedicar a fer la màscara? Hem trigat 3 classes. 2. De qui va ser la idea? De les dues. 3. En què us vau inspirar? En un gelat. 4. Us va costar molta fer-la? No ens va costar gaire. 5. Algun cop heu anat a alguna acadèmia de dibuix? Cap de les dues. 6. Us va agradar fer-la? Sí, va ser divertit. 7. Quin va ser el procés per fer la màscara? Primer vam fer esbossos diferents, després vam ajuntar idees. Ens vam inspirar en un gelat i ens ha sortit aquesta obra d’art!!!

Mireia Gil, Andrea Páez i Marta Galtés


ELS MILLORS ALUMNES DEL MES Dàlia Aventín, Adrià Mata, Víctor Almonacid i Patricia Garay   

Periòdicament l’institut tria els millors alumnes del mes. Hem entrevistat els últims alumnes del mes perquè hem volgut saber com ho van aconseguir!

Patricia Garay guardonada a 4t ESO (març 2017)  1. Quantes hores estudies al dia? Mitja hora cada dia. 2. Com has aconseguit ser l’alumna del mes? No ho sé gaire... 3. T’agrada ser alumna del mes? Sí, m’agrada molt.


4. Com et vas sentir quan vas saber que eres alumna del mes? Molt bé, però dura poc. 5. Per què creus que t’han escollit? Perquè he tret bones notes. 6. Fas alguna activitat que ajudi l’institut? No. 7. Fas alguna activitat extraescolar? No. 8. Quines matèries t’agraden més i menys? Les que m’agraden més són: mates, castellà i tecnologia. Les que menys: educació física. 9. A què et vols dedicar de gran? A l’enginyeria informàtica. 10.

Què és el que més t’agrada de l’institut?

Alguns professors… La manera d’ensenyar. 11.

Quins són els teus hobbies?

Llegir, jugar a videojocs, escoltar música i quedar amb els amics. 12.

A quina escola anaves a primària?

Al Pere IV. 13.

Quina és l’assignatura en la qual treus millors notes?

Anglès, tecnologia, castellà i economia 14.

Quin és el teu professor/a

preferit/da? M’agraden tots.


Dàlia Aventín guardonada a 4t ESO (Desembre 2017)  1. Quantes hores estudies al dia? Entre 1 i 2. 2. Com has aconseguit ser l’alumna del mes? Perquè trec bones notes. 3. T’agrada ser alumna del mes? Sí, està bé. 4. Com et vas sentir quan vas saber que eres alumna del mes? ​Molt bé i feliç. 5. Per què creus que t’han escollit? Perquè trec bones notes. 6. Fas alguna activitat que ajudi l’institut? En la festa del 10, vaig ajudar. 7. Fas alguna activitat extraescolar? Faig piano, fotografia i dansa aèria. 8. Quines matèries t’agraden més i menys? M’agraden moltes, però les que més m’agraden són: matemàtiques, tecnologia i francès. Les que menys: socials i castellà. 9. A què et vols dedicar de gran? A l’enginyeria d’intel·ligència artificial. 10.

Què és el que més t’agrada de l’institut?

Doncs, que en el meu curs s’utilitzin llibres i també que hi ha un bon ambient.


11.

Quins són els teus hobbies?

Els meus hobbies són: llegir, veure anime i cuidar de les meves plantes (els cactus). 12.

A

quina

escola

anaves

a

primària? A l’escola Llacuna. 13.

Quina és l’assignatura en la qual

treus millors notes? En moltes trec deus. Però les que se’m donen millor són castellà i anglès. 14.

Quin és el teu professor/a preferit/da?

No en tinc cap de preferit, m’agraden tots.

Víctor Almonacid 1. ​Quantes hores estudies al dia?

No estudio cada dia. Però quan hi ha un examen, 3 hores. 2. Com has aconseguit ser l’alumne del mes? ​ Sense tenir cap amonestació. Crec que simplement per bon comportament i bon companyerisme. 3. T’agrada ser alumne del mes? Sí. 4. Com et vas sentir quan vas saber que eres alumne del mes? Sorprès i emocionat. 5. Fas alguna activitat que ajudi a l’institut? No.


6. Fas alguna activitat extraescolar? Faig atletisme. 7. Quines matèries t’agraden més i menys? Les que més m’agraden són: economia. Les que menys: castellà i matemàtiques. 8. A què et vols dedicar de gran? A alguna cosa relacionada amb economia o empreses. 9. Què és el que més t’agrada de l’institut? Que tens molta llibertat i sempre intenten solucionar els problemes. 10.

Quins són els teus hobbies?

Jugar als videojocs i sortir/quedar. 11.

A quina escola anaves a primària? ​ Vila Olímpica.

12.

Quina és l’assignatura en la qual treus millors notes?

En educació física. 13.

Quin és el teu professor/a preferit/da?

Ilde, la professora de mates.


Adrià Mata   guardonat a 4t ESO (desembre 2017) 1. ​Quantes hores estudies al dia?

Estudio 3h aproximadament. 2. Com has aconseguit ser l’alumne del mes? Tenint bon comportament, esforç i estudiant. 3. T’agrada ser alumne del mes? Sí, està bé. 4. Com et vas sentir quan et vas saber que eres alumne del mes? Em vaig sentir estrany. 5. Per què creus que t’han escollit? Per ser constant i ser bon alumne i company. 6. Fas alguna activitat que ajudi a l’institut? No. 7. Fas alguna activitat extraescolar? Faig natació. 8. Quines matèries t’agraden més i menys? Les que més m’agraden són: matemàtiques i socials. Les que menys: biologia. 9. A què et vols dedicar de gran? Em vull dedicar a l’astronomia. 10.Què és el que més t’agrada de l’institut? El respecte que hi ha entre companys i professors.


11.

Quins són els teus hobbies?

Els meus hobbies són jugar a videojocs, veure YouTube i veure alguns documentals. 12.A quina escola anaves a primària? Anava a l’Arenal de Llevant. 13.Quina és l’assignatura en la qual treus millors notes? La que trec millor nota és socials. 14.

Quin és el teu professor/a preferit/da?

És el Joan.

Andrea Pàez, Marta Galtés i Mireia Gil   

                 


LA DONA DE LA TEVA VIDA Els alumnes de 3r ESO han fet un treball que consisteix a dibuixar la dona de la seva vida. Hem triat aquest dibuix de la Lu Lu Yang perquè creiem que ho ha fet molt bé, està molt ben detallat.   Lu Lu Yang:

4. 5.

6. 7.

8. 9.

1. Quin era l’objectiu del treball? Dibuixar una dona important per a tu 2. Et va costar molt? No 3. Vas utilitzar alguna tècnica en especial? No Què és el que més t’agrada del teu dibuix? El cabell T’agrada com t’ha quedat el dibuix? Sí Canviaries alguna cosa? No Quanta estona li vas dedicar al dibuix? Aproximadament 3 o 4 h T’agrada dibuixar? Sí Vas a alguna acadèmia de dibuix? No


10. Des de quan fa que dibuixes? Des de la primària 11. Tornaries a fer-lo? Sí

Marta Galtés, Mireia Gil i Andrea Pàez


CERTAMEN NACIONAL DE LECTURA EN VEU ALTA   HEM ARRIBAT A LA SEMIFINAL!!! 

Els alumnes ​ Martí Solà, Ernest Araw, Pol Sànchez, Nico Ares, Luka Smythe i Queralt Figueras ​ han participat en els quarts de final del Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta, en la categoria de "Tropa de corsaris" (2n cicle d'ESO). Han llegit fragments de Xaval gras es menja el món de K. L. Going. L'acte es va celebrar el dia 12 de març a l'auditori del Conservatori Municipal de Música. En ​ Pol Sànchez​va aconseguir passar a la fase de ​ semifinals​!!! Per això, en aquest apartat us parlarem sobre l'experiència d'en ​Pol Sànchez​ . El que farem és entrevistar-lo i ell mateix ho explicarà amb les seves pròpies paraules.


ENTREVISTA a POL SÀNCHEZ ALAIX (2n ESO) Semifinalista en el Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta    Com ha sigut la teva experiència fent això? Va ser una experiència, i jo sabent que era irrepetible la vaig disfrutar al màxim. Com t'has preparat per arribar fins aquest punt? Doncs ens van donar uns textos uns dies abans per preparar-nos-els. Vaig assajar molt aquí a l’institut fora de l’horari de classes i també a casa meva. Això de llegir des de quan t'agrada? ​ Mai m’ha agradat gaire llegir en silenci, la veritat. Però m’agraden molt l’expressió oral i el teatre. Estar llegint davant de tanta gent t'angoixa? Sí, pensar que 300 persones (aproximadament), el jurat i els teus companys t’estan escoltant, angoixa encara que no vulguis.


Digues algun escriptor que t'agradi i t'entusiasmi Raquel Palacio, J.K Rowling Com et vas sentir quan et van dir que entraves a la semifinal? Sincerament aquella

no m'esperava

resposta,

ja

que

mentre llegia em vaig posar molt nerviós.

Digues algun llibre que t'agradi, especialment i digues la raó? El llibre de ​ Wonder​ , ja que transmet un missatge. Tens alguna altra afició? T’agrada tant? Més? O menys que llegir? Màgia professional. M’agrada bastant més!

Laura del Olmo i Clàudia Gobern


PROFESSORS NOUS NOVES APORTACIONS  Aquest any al Front Marítim hem rebut nous professors de diferents matèries: Català, Tecnologia, Anglès. Per això hem pensat d'anar a fer una sèrie de preguntes a uns quants d’ells. Ens ho hem passat molt bé. Esperem que a vosaltres us resulti interessant.

XAVIER MALUQUER És el nou professor d’anglès, és la seva substitució llarga. Té 25 anys, li agraden les arts marcials i filosofia.

Què t’ha agradat més del centre? Els alumnes, la familiaritat entre l’equip directiu, entre els professors i sobretot entre els alumnes. També va bé la llibertat per portar les classes dins d’uns límits.

Vas fer algun tipus de formació abans? I aquest curs has fet formació? He fet un curs sobre com avaluar amb l’equip de professors d’aquest institut. I, prèviament, un màster per ser professor.


On treballaves anteriorment? Em vaig treure una beca Èxit i vaig fer una substitució curta. Una beca Èxit és ser un amic gran de nens que necessiten ajuda, per fer repàs, per fer els deures. Aquesta activitat es fa en alguns centres com el Front Marítim. Així els nens tenen la concentració i un temps per fer deures i practicar.

Com et van rebre els alumnes el primer dia de classe? Hi havia una distància entre professor i alumne, però molt bé i amb ganes de començar a treballar.

Què t’aporta aquesta feina? Experiència, perquè ha estat la meva primera substitució llarga.

Quines dificultats hi trobes? S’ha de tenir paciència per aguantar...

Quina impressió tens d’aquest institut? Molt bona, bon ambient. Som com família.


T’agradaria continuar treballant aquí? Sí, m’encantaria!

Alguna cosa més? Agrair la cooperació entre professors sobretot a l’Emília, que ha estat la microtutora d’alguns alumnes del meu grup de 2n A batxillerat.


LIA AYALA Es diu Rosalia, té 28 anys i és professora d’anglès. Va estudiar una part de la carrera a Barcelona i una altra part a Londres, a París i Tucson (Arizona). Li agrada molt viatjar i això la va portar a ser professora d’anglès.

Què t’ha agradat més del centre? La sensació de treballar per uns objectius, el clima familiar. Professors implicats per la seva feina, projectes innovadors, que es precupen pels alumnes. La cooperació entre professors i equip directiu. I que en general els alumnes se senten bé a classe.


Vas fer algun tipus de formació abans? I aquest curs has fet formació? El màster de professorat, que t’ensenya a com fer funcionar les classes, com a part d’aquest màster tenim unes pràctiques en un institut. M’agrada a anar a conferències, és una posada en comú de totes les idees, per fer les classes més motivadores, l’última que fa fer l’APAC, van ser 4 dies de conferències. Són conferències a les qual venen experts d’altres països, per aprendre a gestionar-ho tot, els diferents ritmes d’aprenentatges. També aniré a una conferència d’innovació educativa aquest any.


On treballaves anteriorment? Vaig estar fent substitucions a altres escoles. Em vaig apuntar a un programa per fer de professora a països estrangers, i vaig anar als Estats Units. Vaig tenir l’oportunitat de treballar a Louisiana, l’escola es deia Foreign Language Academic Immersion Magnet School. Va ser molt interessant, perquè era una escola d'immersió lingüística, feien el 80% castellà.


Com et van rebre els alumnes el primer dia de classe? La primera setmana va ser una mica complicada, no em coneixien de res, fins que em van agafar confianca, i es va seguir un ordre de classe. Llavors els alumnes es van implicar quan em van conèixer bé, es va establir un vincle a classe molt positiu, on tots apreníem de tots.

Què t’aporta aquesta feina? Moltes coses, cada dia és un repte nou, de com fer que els nens aprenguin molt i millor, despertar la curiositat d’aprendre la llengua i la cultura lligada a la llengua. És una feina molt enriquidora: els nens t’escolten, tens una responsabilitat molt gran, és una feina que demana molta preparació.


Quines dificultats hi trobes? Has de tenir en compte que no tots els nens traballen al mateix ritme, i s’ha d’acceptar. Són moltes hores de dedicació, (ens ensenya 100 redaccions a la taula) Has de saber gestionar el temps.

Quina és la teva relació amb els altres professors? Molt bona, de seguida, sempre han tingut les portes obertes si he tingut dubtes. Sempre n’hi ha alguns que fan bromes.

Quina impressió tens d’aquest institut? Entre tots els professors i la direcció hi ha molta implicació per buscar el millor per a l’aprenentatge dels alumnes. És una pena que haig de marxar.

T’agradaria continuar treballant aquí? Sí, m’ encantaria. La pena és que no depèn de mi.


ÀLEX ROS I SALA Què t’ha agradat més del centre? Els alumnes, l’ambient de família. Som companys.

Com et van rebre els alumnes el primer dia de classe? Tranquils, mantenint certa distància.

Què t’aporta aquesta feina? Alegria, sentir-me relaxat i alguna enrabiada... Il·lusió i experiència.

Quines dificultats hi trobes? La paciència… (Riu lleument)


Quina és la teva relació amb els altres professors? Molt bona, fem molt companyerisme entre l’equip directiu i entre tots els professors.

Quina impressió tens d’aquest institut? Molt bona, molt bon ambient entre tots.

T’agradaria continuar treballant aquí? Sí, clar.

Vols dir alguna cosa més? Gràcies i molta sort.

Jordi Bonet i Joa Gonzalo


TONI LAMARCA UN GRAN PROFESSOR QUE ES JUBILA 

A final d’aquest curs es jubilarà el professor Toni Lamarca. No ens dona classe, però hem volgut entrevistar-lo per a la revista.

Com ha sigut la teva experiència com a professor? Molt bona, acabes aprenent com tractar i com conviure.

Com et vas sentir el primer dia a l'institut? En un lloc nou... espantat, nerviós, estrany... Què t'ha agradat d'aquest centre i què no? Està

molt

l’ambient

companys. És familiar.

Valora l'institut de l'1 al 10. Jo li posaria un 9.

entre


Com creus que seran els teus dies sense l'institut? Què trobaràs a faltar? M'aixecaré més tard i tindré l’oportunitat de fer moltes coses que ara no puc fer per manca de temps. Trobaré a faltar els dinars amb companys, les xerrades, l’ambient entre companys i professors, la relació amb els alumnes… tantes coses...

Quants anys has estat en aquest institut? 7 anys o 8.

Et sents satisfet d'haver treballat en aquest centre? Sí, molt, em va costar de fer el canvi, però he après moltes coses.

Què has après amb la teva feina? A conviure amb la gent, a saber tractar els joves.

En quins altres centres has treballat? Martí

Dot

de

sant

Feliu

de

Llobregat, Vall d’Hebron, col·legis de primària.


Opinió personal dels reporters Nosaltres no el coneixíem, ni havíem parlat amb ell, però al moment ens ha ​ caigut molt bé, es nota que els seus alumnes s'ho passen bé amb ell i ell s'ho passa bé amb els alumnes.

També hem parlat amb alguns alumnes i ens han donat la seva opinió

Anècdotes d'aquest professor? Quines qualitats destacaríeu? Sempre està fent bromes, és bromista. Les primeres setmanes de curs, es va presentar com un professor molt dur, i a les següents setmanes quan me'l trobava pel passadís em feia pessigolles. Fa sempre bromes, cada classe és molt divertida. Explica bé les coses i utilitza l'humor.

Què us ha ajudat a aprendre? Història, ha ha ha ha


De quina manera us ha ensenyat? Classes orals, ens comuniquem amb ell. No seguint les pautes dels llibres, una mica lliures. Agafa el temari, però l'explica fent bromes, si vols, l'entens... però sempre normalment l'entens.

Us agrada? SÍ!!! Sí!!!

Des d’aquestes pàgines li desitgem una feliç jubilació!!!

Joa Gonzalo i Jordi Bonet


BEN A PROPÂ


Casal de joves de Can Ricart Un espai de trobada  Coneixeu el casal de joves de Can Ricart a Poblenou? Els que ja sabeu què és i hi aneu sovint sabreu que és un lloc ideal per passar l’estona amb els amics i conèixer gent dels mateixos gustos. A mi personalment m’encanta!!! Ara us faré cinc cèntims del que es fa al casal. Qui són? On és? Qui són? Són un grup de joves i associacions de Poblenou que fan diverses coses al Casal. També l’Agrupament Escolta Rakxa està molt ficat al casal i prepara moltes coses. On és? És al costat del Parc Central de Poblenou. Al carrer ​ d’Emília Coranty. Festes de maig Les festes de maig són unes festes organitzades normalment pel casal i altres associacions de Poblenou.

Són festes que es fan al mes de maig. Hi ha tallers, activitats i moltes coses mes repartides per tot el barri.


Què hi podem fer? Podem fer tallers i activitats que són molt variats al casal. Hi ha des de manualitats, cine, teatre fins a esport. Concerts Al casal també organitzen concerts tant de grups petits com de dj’s. Les edats són indeterminades, i la música és molt variada. Com per exemple: jazz, heavy metal, reguee o cançons de l’actualitat. Les instal·lacions El casal és al costat d’unes fàbriques abandonades, però el casal és una nau modernitzada i reformada. La història El projecte del Casal de Joves havia estat llargament reivindicat pels col.lectius juvenils i veïnals del Poblenou. L’ajuntament va aprovar el projecte al 2013. Al 2014 van començar les obres i al 2015 ja estava obert i preparat per al veïnat juvenil de Poblenou. Ara que ja sabeu el que és el casal i algunes cosetes més, us animem a que hi aneu algun cap de setmana a passar l’estona!!!

Mónica Martínez Soto


TRAP Encara que molta gent diu que aquestes cançons són masclistes, hi ha molta gent que les escolta, majoritàriament nois joves. En els videoclips surten moltes noies amb poca roba. Cosculluela i Ozuna A la imatge hem destacat dos dels cantants de moda que més ens agraden: Juan Carlos Ozuna Rosado i José Fernando Cosculluela Suárez ENTREVISTA A ERIC GALVEZ (1r ESO)  Quins cantants de trap escoltes normalment? Normalment escolto Cosculluela. Per què escoltes Cosculluela freqüentment? Perquè em sembla un cantant que no és tan masclista. Què opines sobre el videoclips que fan el cantants de trap? Opino que els videoclips no són adequats

​ERIC GALVEZ I JOSEPH GARCIA


XARXES SOCIALS Una addicció? Les xarxes socials són molt addictives principalment per als joves d'entre 12-20 anys, ja que són unes aplicacions que tota l'estona estan actives i de seguida surt alguna novetat i fa que t'enganxis més.

Alguns estudis científics recomanen posar-se el mòbil en blanc i negre, que és alguna cosa bastant nova i que encara tots els mòbils no ho tenen, amb el resultat de que no sigui tan addictiu (els colors creen addicció)


Hem entrevistat alguns companys de l’institut per saber què n’opinen: La Judit, la Laura, la Noa i en Sergi.

- Com creus que influencien les xarxes socials a la gent d'avui en dia?

Judit: ​ Crec que influencien malament, ja que enganxen molt. Hi ha millors coses a fer a la vida. Laura: ​ Per començar podem treure profit a les xarxes socials, però també se’n pot treure un mal ús. Noa: Opino que hi ha gent que no pot gestionar-ho, però crec que hi ha gent que sí. Sergi: ​ Jo penso que pot afectar positivament i negativament, ja que hi ha gent que acaba vivint d'això, però en canvi hi ha gent que ho pot gestionar.

- Quant temps creus que li dediques a les xarxes socials?

Judit: ​ 6h al dia. Laura:​6 - 8 h al dia Noa: ​ 3 - 4h al dia Sergi: ​ 5h al dia


- Creus que la gent aparenta estar sempre contenta a partir de les xarxes socials? Judit: ​ Sí Laura: ​ Sí Noa: ​ Jo opino que hi ha tot tipus de persones, hi ha gent que només publica coses dolentes per cridar l'atenció, però hi ha gent que només publica quan està contenta per mostrar una vida estereotipada. Sergi: ​ depèn del moment i de la persona

- Penses que la gent canvia la seva imatge exterior a partir de les xarxes socials per semblar més atractiu/atractiva? Judit: ​Sí, perquè així els hi puja l'autoestima Laura: ​ Sí Noa:​Sí, per semblar més guapo/a. Sergi: ​ Sí

Quines xarxes socials utilitzes?

Judit: ​ Instagram, musical·ly, Snapchat. Laura: ​ Instagram, musical·ly, Snapchat Noa: ​ Instagram, musical·ly,(de tant en tant, Twitter i Facebook) Sergi: ​ Instagram, Facebook, Twitter i Snapchat


- Què opines sobre les persones que no tenen xarxes socials? Judit: ​ Que la gent no s'assabenta d'algunes novetats, de rumors, però que per la seva salut és millor. Laura: ​ Em sembla molt bé perquè així són oberts a la vida real i no només a partir de les xarxes socials. Noa: ​ Jo ho trobo molt bé, perquè que la gent que no en té gaudeix més del moment i no està pendent de mostrar les coses per les xarxes socials. Sergi: ​ Opino que poden fer el que vulguin perquè estan en el seu dret.

- Què sols ensenyar per les teves xarxes socials? És a dir insta storys, fotos publicades, snapchat etc... Judit:​El que faig el dia a dia i les meves opinions, postureig. Laura: ​ Doncs a vegades m’expresso amb un text com m’ha anat el dia, i què faig. Noa: típic postureig, on vaig (dia a dia). Sergi:​el dia a dia


- Quants seguidors tens?

Judit:​1,103 Laura: ​ 578 Noa: ​ 157 Sergi:​3.556

- Coneixes en persona a tots els teus seguidors?

Laura: ​ No a tots, però a la majoria sí Noa: ​ Només accepto gent de l'institut que vegi que puc confiar en aquella persona, però a gent que no la conec ni de lluny, no Sergi: ​ no Judit: ​ No, alguns són amics dels meus amics

- T'importa la xifra? Judit: ​ No gaire... Laura:​No Noa: ​ No Sergi: ​ Sí


- T'agrada que la gent pugui entrar en la teva vida privada? Judit: ​ M’és igual​ . Laura: ​ Depèn de quina persona, no m’agrada Noa: ​ Depèn de qui sigui Sergi: ​ M’és igual perquè soc conscient del que penso

- Com et sents quan guanyes seguidors? Judit: ​ No em canvia l'estat d'ànim segons els seguidors Laura: ​ Em quedo igual Noa: ​ Doncs em quedo en plan “una persona més que mira les meves fotos”. Sergi: ​ Normal

Després d’aquestes entrevistes podem treure la conclusió que els joves d'avui en dia dediquen massa hores al dia a les xarxes socials i ells mateixos ho diuen. Se n’adonen i reflexionen sobre el tema. Aquestes preguntes els han fet pensar i la nostra opinió és que han après ells i nosaltres.

Clàudia Gobern i Laura del Olmo


APLICACIONS Avui us parlarem sobre les aplicacions Instagram, Whatsapp, Musical·ly i Snapchat. Són unes aplicacions molt útils avui dia, i serveixen per a comunicar-nos mitjançant un missatge de text, una

imatge o vídeo o un

àudio.

INSTAGRAM Instagram és una xarxa social especialitzada, una ​ aplicació mòbil i web gratuïta desenvolupada per Kevin Systrom i Mike Krieger l'any 2010. La van fer amb la intenció de poder compartir imatges i vídeos. L'aplicació permet als usuaris fer fotografies, aplicar filtres i marcs si es desitja i, finalment, mostrar-les a les seves amistats o seguidors, ja sigui a la mateixa plataforma o a diverses ​ xarxes socials​ . Aquí hi ha una imatge de l’aplicació d’instagram.


- A la dreta a dalt de tot es veu un 7, el que significa que hi ha set missatges. - A l’esquerra a dalt de tot hi ha una “càmera” que quan cliques surt una imatge que significa que allà es poden fer històries. - Hi ha unes imatges envoltades de rosa i groc a on es poden veure les històries d’altre gent. - Després es veuen imatges al centre, que son les imatges dels usuaris als que segueixen. - A sota hi ha unes icones com: la lupa, si cliques a la lupa pots buscar altres usuaris, hashtags, i llocs; després hi ha un icona de un més dintre de un cuadrat, que quan cliques pots penjar una nova imatge o vídeo; hi ha un símbol amb un cor a on pots veure a qui li agraden les teves fotos, qui et vol seguir… ; i finalment està la rodoneta amb la teva imatge de perfil que si cliques pots veure el teu perfil.


MUSICAL·LY Musical·ly és una ​ aplicació mòbil i ​ xarxa social per crear vídeos, enviar missatges i retransmetre en directe. Es pot imitar a gent, fer duetos, i utilitzar efectes. El musical·ly és una aplicació molt útil. Hi ha un so de fons i tu has de fer els gestos. S’ha de gravar i es pot fer a càmera lenta, càmera ràpida, utilitzar efectes… Aquí tenim una imatge de l’aplicació de musical·ly. - Hi ha una càmera dintre d’un botó rosa, en el que si cliques es grava. - A la dreta hi ha dues fletxes, que serveixen per a canviar de càmera. - A sota hi ha un rellotge que si cliques hi ha un compte enrere, i grava sense que hagis de clicar el botó. - Després hi ha un raig, que serveix per a fer flaix. - A sota hi ha un quadrat que serveix per a posar gomets, emojis i més…


- A continuació hi ha una vareta màgica que serveix per a posar efectes. - A sota a l’esquerra hi ha una nota musical, dintre d’una rodona blanca, on es poden posar sons, cançons, música...

SNAPCHAT Snapchat és una ​ aplicació mòbil que permet enviar ​ vídeos o ​ fotografies​, que s'esborren automàticament al cap de 24 hores, amb missatges o sense, als destinataris escollits pel mateix emissor o a la teva història. L'aplicació permet editar les fotografies amb filtres i els vídeos amb càmera lenta, ràpida, filtres… - A sota de tot hi ha els efectes, el que té al voltant una rodona, és el que estàs posant en el moment. Si mous i cliques a un altre efecte se’n posa un altre. - A dalt a la dreta hi ha una cara d’una “persona” que si cliques es va al perfil.


- Després hi ha una barra on posa busca i a més hi ha una lupa que és per buscar persones. - A continuació hi ha el símbol d’un raig, que serveix per a posar flaix. - I per últim hi ha dues fletxes que serveixen per canviar la càmera.

WHATSAPP WhatsApp

és

un ​ programa de propietat multiplataforma de

missatgeria instantània per a ​ telèfons intel·ligents​ , propietat de ​ Facebook​. A banda de missatges, aquesta ​ aplicació permet també enviar i rebre fitxers amb imatges, vídeos, ubicació i contactes, així com missatges en grups de fins a 100 persones i llistes de distribució. És actualment l’empresa de missatgeria instantània mòbil amb més usuaris a tot el món.

Maria López


LA NOSTRA PLOMA POEMES I RELATS GUARDONATS EN EL CERTAMEN LITERARI DE L’INSTITUT


BLAU ULTRAMAR Poema guardonat amb el 2n premi de poesia 2n cicle d’ESO en els Jocs Florals del Districte de Sant Martí Ultra és el teu prefix i fa honor al teu tonatge, ai profund blau ultramar, ai tenyidor de l’onatge. I si a les abissals planes no regnes negre nocturn, regnaria blau de somnis, regnaries blau profund. Tot colrant la blava mar, amb la teva serenor, no fuges ni amb sol ni tempesta no fuges ni a estiu ni a tardor. I si t’il·lumina l’astre l’astre que il·lumina amunt, o ofusca les ventades l’astre de profunda llum, pensaràs tornar a fer gala del color d’aigua de mar, pensaràs tornar a fer gala del teu vel tornassolat.

ANDREU ALÓS LÓPEZ (1r D ESO)


PARAULES Les paraules flueixen així, i arriben d'un lloc fins aquí. Diuen que només són lletres amb accents, però en el fons sempre amaguen sentiments. Més enllà del que tots escoltem, hi ha el que nosaltres representem, pot ser bo o dolent, això depèn de la ment, de la gent que t'envolta, dels pros i dels contres... El més important és que et quedis amb això: escriure no és només fer redaccions, és una caixa de records, de fets i accions, que et marquen la vida en aquest món.

MARIONA SÀNCHEZ ALAIX (2n A ESO)


UNS SOROLLS ESTRANYS A l’escola Mar i Cel de LLeida, a la classe de “les gavines”, cada dia feien moltes activitats, jocs i treballs. La Laia feia 5 anys que hi anava, i sempre havia sigut una nena molt desperta i sempre estava contenta. Tots els nens de la classe eren molt amics i a classe feien sempre el que tocava.

Aquell any, però, la Laia estava una mica estranya i els companys no sabien què li passava. La Laia aquell curs estava molt callada, no feia els deures, gairebé no jugava al pati i a vegades es quedava adormida a la classe. Ningú a la classe sabia què li podia estar passant, perquè estava molt estranya.

A casa, els seus pares també notaven que passava alguna cosa, perquè la Laia sempre havia sigut molt xerraire i a l’hora de sopar explicava moltes coses i els seus pares l’havien de fer callar, però últimament la notaven molt cansada.

El que ningú sabia era que la Laia quan se n’anava a dormir, no dormia, perquè tenia molta por a la foscor i sentia uns sorolls estranys que venien del sostre de la seva habitació. I quan aconseguia adormir-se es despertava de seguida amb molta por. Però ella no ho explicava, perquè li feia vergonya.


Un dia, fins i tot, es va despertar i es va posar a plorar tan fort que els seus pares es van despertar i van anar a veure què li passava. La van trobar plorant i molt nerviosa.

Els pares li van dir que seria un malson, i la van portar al seu llit perquè dormís amb ells. Aquella nit va dormir molt bé amb els seus pares.

Al dia següent els pares li van preguntar què era el que havia somiat, però a ella li feia vergonya dir que tenia molta por. Llavors va dir que no es recordava del somni. Durant el dia continuava estant molt estranya, a classe es despistava molt, al pati anava sola…

Aquella nit va sentir un soroll tan fort, que es va precipitar cap a la porta de la seva habitació i la va obrir d’una revolada, i va dir molt nerviosa als seus pares que es volia canviar de casa perquè aquella casa estava embruixada. Per això, els pares la van deixar que tornés a dormir amb ells, però l’endemà a l’hora d’esmorzar van parlar seriosament amb ella, ja que sempre havia sigut una nena molt responsable, però en aquell moment els pares no sabien què li podia estar passant. Ella va decidir explicar tota la veritat.

Els pares van anar a parlar amb l’escola, i l’escola els van recomanar que anessin a un psicòleg perquè a classe havia fet un canvi molt important.


La psicòloga va tranquil·litzar molt la Laia i els seus pares dient-li que aquestes coses acostumen a passar, i va recomanar als pares que dormissin aquella nit a la seva habitació amb ella per tranquil·litzar-la i perquè veiés que no existien els fantasmes ni hi havia cap motiu per tenir por.

Aquella mateixa nit el pare va dormir amb ella, i va comprovar que, efectivament, se sentien molts sorolls al sostre de l’habitació. El pare va anar a cridar la mare perquè escoltés el soroll, i també el va sentir. Així que tots tres van anar a dormir al llit dels pares.

Al matí van decidir anar a picar a la veïna del pis de dalt per veure si sentia també aquests sorolls tan estranys. Quan la veïna va obrir la porta van veure quatre cadellets de gossos amb la seva mare. Llavors ho van entendre tot. La veïna li va regalar un cadell a la Laia, que li va posar el nom de “Ghost” i des d’aquell moment no va passar res més i la Laia va entendre que havia d’explicar qualsevol problema als seus pares.

JÚLIA LAVALL ALEMANY 1r ESO


SENTIR LA MÚSICA Cada vegada que es parla de somnis impossibles tothom pensa en volar, tornar enrere en el temps o poder llegir la ment dels altres. Però ningú no pensa mai en els somnis que demana en el seu 5è aniversari abans de bufar l'espelma, quan els adults somriuen amb pena sabent que no es complirà.

L'únic que jo vaig demanar aquell dia va ser poder convertir-me en un DJ famós. Aquest somni era l'alegria que em despertava cada matí i que em feia costat a la nit. Vosaltres pensareu que no és un desig gaire impossible, que hi ha coses més difícils, doncs esteu molt equivocats. Sóc sord! No sento quan em criden a dinar, quan expliquen els deures a classe o quan m'avisen d'un perill.

Cap persona confiava en mi, no tenia qui m'ajudés en els moments de depressió, però no em vaig rendir mai, i així vaig trobar la solució: puc sentir la musica a través dels altaveus, amb les vibracions!

Els anys han anat passant i com podeu imaginar, els empresaris prefereixen algú amb bona oïda i amb experiència que no pas algú sord i inexpert. En tretze ofertes de treball m'han rebutjat i la meva família ha abandonat la idea.

Un vespre, mentre camino sol per un carrerons vells, estrets i bruts, on quasi no arriba ni una mica de llum, trobo unes escales que porten a una porta entreoberta, d'on surt l'excitada veu d'un cantant, les vibracions són tan fortes que fins i tot jo les puc sentir!


La temptació fa que les meves cames baixin soles cap a la sala. En acabat, obro la porta i uns ulls no deixen de mirar-me, la música no para. Al final és una dona la que apaga el radiocasset, i amb passes lentes i elegants s'apropa. Una mirada seva em convida a exposar el motiu de la meva visita. - Vinc per la feina de DJ. Assenteix amb el cap, es gira i entrem a la cabina. Suaument assenyala el discos amb el braç dret. Jo instantàniament m'endinso en el món de la música i perdo la noció del temps i de l'espai.

Delicadament toca la meva espatlla i torno a la realitat. Un somriure es dibuixa a la seva cara i parla. Abaixo el cap i responc: - Ho sento. Sóc sord. Contenint la respiració, espero la seva resposta, fins que fa un senyal per cridar l'atenció del que, suposo jo, deu ser l'amo del local. I quan penso que tot està perdut, llegeixo els seus llavis: "Ja tenim DJ"

Aquelles simples paraules remouen el meu interior i, encara que tinc tot un futur per davant; passi el que passi, aquesta haurà estat una gran victòria.

IRENE GARDEÑES BARTOLOZZI 2n ESO


UNA MALENCONIA VIVA

Es va despertar de sobte i immediatament va olorar l’aire de la matinada, que era fred i distant, i li deia bon dia, tot plantant dins de la seva ment una malenconia enorme. Es va aixecar del llit a poc a poc i va caminar cap a la finestra encara més lànguidament. No hi va veure res fora del que era habitual. Va aparcar els seus pensaments i va deixar de mirar per la finestra, i com cada matí, va sortir a fora per mirar dins la bústia. El que hi va veure el va sorprendre. Amagat enmig de tota la publicitat hi havia un paper estrany, sense cap sobre ni nom. El seu cor va saltar.

Es va mirar el document. Tenia les vores cremades, com si es tractés d’un document antic, però ell sabia la veritat. A ella sempre li havia agradat ser recordada. Malgrat tot, una curiositat creixent s’havia apoderat d’ell, i aquesta curiositat el va forçar a obrir el paper doblegat.

S’esperava trobar-hi una disculpa escrita formalment, demanant perdó per haver-li fet mal, però al mateix temps que esperava això, s’aferrava a la possibilitat que ella ara era un desastre com ell. Dins del paper, però, hi va trobar una paraula: «Per què». Ni tan sols amb un signe d’interrogació. Ho va trobar estrany que no hi hagués puntuació correcta. Ella sempre era correcta, fins al punt que constantment tenies la necessitat d’arrugar-li la màniga de la brusa.


Aquesta confusió inicial va passar per sobre del seu cos com una ona immensa i devastadora, i en el seu lloc van quedar uns quants ossos i sentiments arreplegats en una pila ridícula. Llavors es va aixecar d’una revolada i agafant l’abric amb un afany increïblement trist va sortir per la porta de casa seva, tancant-la tan enfurismat que la pila de restes que havia deixat l’ona va tremolar.

I va córrer. Sabia on anava, però la seva ment no podia atrapar els seus peus, que el van portar a una porta. Una porta que ell havia pintat de groc, perquè creia que escampava alegria, encara que ella odiés el color.

Ara la porta era d’un color gris apagat, pintat immaculadament. Aquella porta pintada de gris apagat va ser prou per fer-lo córrer cap a un altre lloc, qualsevol altre lloc que no fos allà, perquè no podia enfrontar el que havia fet.

Uns anys després es va despertar ràpidament i va olorar l’aire fred amb la mateixa malenconia de sempre, però va intentar ser optimista, perquè si es podia sentir tanta tristesa, volia dir que, de tant en tant, es podia sentir felicitat.

QUERALT FIGUERAS ESPINET 3r ESO


PETITA RAMBLA DEL MEU COR Relat guardonat amb el 1r premi de prosa de 2n cicle d’ESO en els Jocs Florals del Districte de Sant Martí i seleccionat per a la fase dels Jocs Florals de Barcelona

—Per l’amor de Déu! —s’exclama la mare, atabalada, quan s’adona que el minyó que corre darrere seu ni tan sols ha tastat un mos de la seva berena—. Què se’n farà de tu si no menges re? A l’altre cantó del carrer, una munió ​d’ancians ​s’ho mira de reüll i comenta la jugada. Ja són ben entrats en la vellesa i la càrrega de tota una vida pesa a sobre seu. No em sobta gens que s’esfereeixin davant la visió del pas del temps: l’hivern ha arribat per a ells, un hivern blanc i feixuc que els enfarina la ment d’una neu polsosa. Tot just a unes poques passes d’allí, un grapat de joves de poc més d’una quinzena de primaveres fa petar la xerrada. Com en pot arribar a ser d’irònica la vida, oi? —Vols cruspir-te l’entrepà del diable d’una maleïda vegada? —la pobra dona no es dona per vençuda i, sense ser del tot conscient del gran espectacle públic ​que està muntant, arrabassa el tros de pa d’entre els dits del seu fill i l’hi entafora dins la boca de mala manera. Només quan sent les rialles dissimulades dels del seu voltant, aixeca la mirada i s’enrojola tímidament. Som a ple mes d’agost i, com es podria esperar d’aquesta dolça època de l’any, cau un sol de justícia. La llum de migdia s’escola entre les tendres fulles dels plataners que ressegueixen tot el passeig i dibuixa màgiques figures que es belluguen i dansen sota els peus dels vianants. Recordo quan encara era un vailet: quins bons temps, aquells!


M’ajeia en el mateix banc decrèpit on ara reposo la meva esquena cansada i m’entretenia observant embadalit aquelles ombres dansaires. Imaginava que eren elfs i tota classe de criatures provinents d’altres mons, que viatjaven a través de la penombra per infiltrar-se d’amagatotis al nostre planeta. Encara avui em pregunto què devien pensar en veure la mediocritat i precarietat dels éssers humans. De ben segur que es feien un bon tip de riure. Malgrat tot, grans i petits prossegueixen amb les seves rutines ordinàries. La vida al barri continua sense cap major peripècia. Soc a la Rambla del Poblenou, la més preciosa de les joies barcelonines, la més viva d’entre totes les rambles d’aquest món. Sempre he pensat que aquest barri és com un gran organisme viu, la sang del qual està composta per la gent que hi habita. La Rambla n’és el cor, el centre d’operacions de tot plegat, on es concentra tot el bullici i l’escalf dels poblenovins i poblenovines, i el teixit interminable de carrers circumdants són les seves venes, encarregades de transmetre l’esperit de barri pertot. Els crits desesperats del mateix noiet d’abans em fan retornar a la realitat. La mare va amunt i avall, ara angoixada sense cap motiu aparent, encara que a mi no m’importa gaire, la veritat. Aleshores, em decideixo a alçar-me del meu seient i inicio un passeig ja habitual. Faig cap a la platja, tot avançant a pas moderat però decidit, i una onada de records emergeix sobtadament d’aquí i d’allà i esclata als meus nassos.


Els pensaments em ballen pel cap a mesura que davallo pel camí del mar. La piuladissa dels ocells descendeix directament des de les capçades dels arbres i harmonitza els moviments de la gent. Em fa pensar en aquelles tardes de primavera al costat d’un vell amor.

Eren unes poques hores d’emocions concentrades, que emmagatzemava en el fons de la meva memòria per després recordar-les com si obrís petits pots de felicitat en conserva. No soc capaç d’imaginar un amor més intens i efímer a la vegada. Així mateix, el rum-rum intermitent dels cotxes que transiten a banda i banda del carrer també em fa evocar i imaginar. Tot plegat sembla un recordatori de la monotonia a la qual està condemnada la humanitat. Ens creiem molt lliures i tanmateix tenim una data de caducitat. Amb tot, avui les persones del meu voltant semblen estar determinades a desmentir-ho. A la fi arribo a la desembocadura d’aquesta bella passejada. Davant meu s’estén la immensitat imponent de la Mar Mediterrània. Faig mitja volta i contemplo el camí que acabo de recórrer. La Rambla, de dalt a baix, de muntanya a mar, de principi a fi. Sento un calfred que em puja per l’espinada: és l’esperit de carrer que no vol passar desapercebut. Reprenc la caminada, ara en sentit contrari. Darrere meu deixo un traçat de memòries que mai podré oblidar. Al cap i a la fi, soc a la Rambla del Poblenou, la més preciosa de les joies de Barcelona, la més viva d’entre totes les rambles d’aquest món. Soc a la petita rambla del meu cor.

MARTÍ SOLÀ BERTRAN 4t ESO


20 D’ABRIL

Sempre he pensat en ell en blanc i negre. Ell va viure una vida blanca: va créixer entre parets blanques, somiava en llençols blancs, menjava en plats blancs i es pintava sobre teles blanques. La seva ment era clara, plena de pensaments blancs. Potser aquest era un dels motius pels quals volia estar al seu costat. Perquè volia ser blanc com era ell. Estimava la seva part blanca, però també amagava la seva mirada darrere d'ulleres negres. Per tant, poques vegades vaig conèixer el que estava passant en la seva ment de veritat. Jo estava acostumada a llegir els seus ulls. La seva aparença mai donaria una idea de com era realment la seva vida: els seus vestits eren foscos, tot i que el seu gust de vestir-se era sofisticat. Vestit de negre, portava sabates negres que deixaven petjades negres darrere d'ell. I encara penso en ell en blanc i negre. Em va semblar que s'adaptava al seu món blanc i negre. Jo era jove, però així vaig aprendre a estimar. El vaig estimar en els seus dies blancs i negres, i em va encantar estimar. Vaig submergir els meus colors a la seva vida, i em va semblar que ell estimava els meus colors així com jo estimava la seva ànima monocromàtica. En poc temps va aparèixer una altra ànima. Era grisa i em va agradar el gris que era. Era una bella ànima grisa, sempre ordenada, amb una mirada amb raigs als ulls que es tornaven bojos cada vegada que parlava.


Recordo el dia que ell va notar la seva grisa elegància. Em vaig adonar que això va passar perquè els meus colors es diluïen com velles aquarel·les quan va arribar l’ànima grisa. Em vaig posar massa en la seva ànima blanca i negra. Ell va trobar els colors grisos més bonics, que em semblava inadequat per la seva vida en blanc i negre. Però, òbviament, he comès un error en pensar això. El gris va venir a la seva vida i va ratllar la seva excel·lent blancor, va llançar unes quantes taques de tinta en el seu negre de carbó i va interrompre tota la seva vida. I li va agradar. Ell gaudia de les mirades grises, de les abraçades i pensaments grisos. Sabia que els estimava, però no sabia que també ho sabia jo. Aquesta era la veritat, però no m’importava gaire la veritat. Vaig veure com s'enamorava de l'ànima grisa. Vaig trobar que a la meva paleta ja no podia trobar tots els meus tons. Em va encantar la seva ànima de dos tons més que les meves pròpies aquarel·les. Jo havia gastat els meus colors per la seva ànima, i ja no tenia res per pintar. Tot el que una vegada havia estat meu s'havia enganxat al seu llenç. Tot i que els meus colors ja no són a la meva paleta, sempre els podré trobar enganxats al seu llenç, per molt que el gris intenti ocultar-los.

KSENIJA KONDRASOVA 1r batxillerat


L’ANHEL HUMÀ Relat guardonat amb el 3r premi de prosa de batxillerat en els Jocs Florals del Districte de Sant Martí “Sense voler, vaig desplaçar amb el dit petit del peu esquerre el piló que mantenia dreta l’estructura de ​LEGO ​que havia construït el meu germà durant les darreres dues hores. Tot seguit, com era d’esperar, s’enderrocà, i de retruc, tots els cotxes metàl·lics que se situaven a sobre simulant un pàrquing dels de pel·lícula. Caigueren produint un soroll espantós que se’m feu etern i captà l’atenció del meu germà, que vingué al menjador escridassant-me. Vaig notar com totes les càmeres que feia sis mesos havien colonitzat el menjador es movien amb delicadesa per acabar enfocant-me sense discreció, a mi i el desastre que acabava de provocar. Jo vaig dur-me les mans al cap, i sense acabar d’acceptar els meus dots per fer caure coses a terra, vaig mantenir-me ferma i en silenci, ja que sabia que amb la tecnologia no s’hi podia competir. Per la sorpresa de ningú el telèfon començà sonar. Estava clar que era per a mi, així que vaig despenjar mentre agafava aire i em disposava a sentir l’escridassada de la mare. Quan tot ja havia tornat a la normalitat, el meu germà reestructurava el seu “pàrquing” i la mare ja m’havia fet notar que si rebíem una multa per excedir el volum de soroll nocturn, seria jo qui la pagaria, la KC8 va avisar-nos que el sopar ja era a taula. Jo sempre seia al costat de la finestra i el meu germà just davant meu, jo amb la música i ell amb els vídeos de la tauleta que li havien regalat pel seu aniversari. I la KC8 palplantada davant nostre mentre aprofitava per passar una estona connectada al corrent.


Ella era l’últim robot que havia arribat a casa i els meus pares n’estaven molt contents, vist que ens donava de sopar i posava al llit el meu germà, i ells podien aprofitar les últimes hores a la “feina”, que -segons deien ells mateixos- eren les millors, ja que hi havia poca gent i l’acumulació de Volts era més productiva. Jo calculava que a mi només em faltaven un parell de mesos per començar a treballar, ja que els meus pares ja m’havien apuntat a un curs de pràctica. Era aparentment senzill, podies fer-t’ho com volguessis, però l’objectiu era produir el major nombre de ​Volts ​amb el màxim rendiment. Això et permetia gaudir dels privilegis de l’avançada tecnologia del moment, cosa que teòricament augmentava el teu nivell de vida. Recordo quan ells havien començat a treballar. Havia estat de sobte, un bon dia un agent va venir a informar-nos al meu germà i a mi que els nostres pares passarien dos dies a l’hospital per tal de comprovar que complien amb totes los condicions de sanitat requerides per no posar en perill la resta de civilització. Quan van tornar no eren ben bé els mateixos: físicament només els havien implantat un xip que comptaria el voltatge que produïssin i els mantindria connectats amb la casa i amb nosaltres en tot moment, a través de càmeres i altres aparells. Però per dins no eren els mateixos. Parlaven poc, somreien menys i no sentien gairebé res. I des de llavors cada dia era així: programat, determinat i gravat, compatit per mitjà de la xarxa amb els nostres responsables i avaluat per uns pares que gairebé no reconeixia com a meus. Jo anhelava la vida que veia a les fotografies que els meus avis m’havien regalat en secret, una vida més humana que electrònica.


Va sonar el timbre de la porta. La vaig obrir amb cautela i vaig quedar bocabadada, i és que sota el meu esguard, només hi havia la catifeta de ​“WELCOME” i una fotografia antiga d’un senyor que no coneixia. Malgrat les càmeres, els robots i la tecnologia, una curiositat creixent s’havia apoderat de mi, i no vaig poder resistir-me a recollir aquell retrat.

En ajupir-me, en vaig veure un altre que ja estava més a dins l’ascensor que al rebedor, i així vaig anar seguint aquell rastre de records mentre la robot estava ocupada acompanyant el meu germà al llit i els meus pares treballaven com a bojos per un futur que mai viurien. I jo corria i corria anhelant la humanitat darrere d’unes fotografies. Quan vaig ser al carrer va ser impossible evitar l’enregistrament. Com a conseqüència, forts sorolls van començar a perseguir-me: agents de seguretat, drons rastrejadors i vehicles d’altíssima velocitat. Aquests últims van enxampar-me, i ja no hi vaig poder fer res.”

Quan sento el pany de la porta de l’habitació tanco ràpidament el quadern que no sé com ha acabat a la meva butxaca i em faig l’adormida. No sé ni qui soc, ni com em dic, ni tampoc què faig en una habitació tan blanca i freda com la que habito. - Hola KF2, preparada per al teu primer dia de pràctiques.

INÉS BROTO CLEMENTE 2n batxillerat


¿FUE TODO UN SIMPLE SUEÑO? En el mismo momento, se cerró la puerta del portal. Alguien había entrado, o tal vez había salido del edificio. Permaneció inmóvil por completo en la oscuridad, contuvo la respiración y prestó la máxima atención. Bajó una planta con mucho cuidado, muy despacio,​​ como si su vida dependiera de ello…

Todo empezó un 14 de enero, un día normal y corriente de invierno en aquella pequeña ciudad situada en Estados Unidos. La nieve caía lentamente del cielo llenando los coches y las carreteras con aquel sólido de color blanco, mientras carámbanos colgaban de los árboles situados en los bosques de las afueras. Durante aquella época, todos los habitantes de aquel municipio se encontraban en sus casas alejándose del frío del exterior. Menos un joven de unos 14 años, pelo marrón y ojos miel, el cual se encontraba caminando por una de las ceras de aquellas carreteras que habían sido manchadas recientemente por aquella sustancia blanca que caía del cielo. Por lo que parecía, su madre le había pedido ir a comprar pan, a pesar de frío que amenazada en el exterior.

Tardó tan solo unos cuantos segundos para regresar de aquel encargo que le había encargado su madre, pero por el camino, algo llamó repentinamente su atención. Era un edificio viejo, el cual se encontraba entre dos casas recién construidas. El muchacho, que recibía el nombre de Alan, se quedó confuso durante unos cuantos segundos, ya que él afirmaba que nunca antes había visto aquella residencia, y eso


que había pasado muchas veces por aquella calle. Sin pensarlo dos veces, picó la puerta de aquella casa, y al ver que no obtenía respuesta, empujó aquel portal para ver que se encontraba en su interior, que para su sorpresa, la entrada se encontraba abierta. Al entrar, notó una cierta olor dentro de aquel hogar, como si nadie hubiera vivido aquel lugar desde hacía tiempo. Y así era, aquella casa estuvo deshabitada desde hace ya 10 años. El joven, como si nada, empezó a husmeando por toda aquella casa, en busca de algo que le llamara la atención, pero para su mala suerte no encontró nada, así que decidió irse de aquel lugar antes de que anocheciera, ya que no quería que su madre le echara la bronca. Pero en el momento que intentó abrir la puerta, no pudo, como si hubieran cerrado de la nada la puerta con una llave o que esta se hubiera estancado de un momento para el otro. Alan, el joven, empezó a ponerse nervioso por el hecho de no poder abrir aquel portal. Y de la nada, escuchó un ruido, como si se hubiera caído algún objeto al suelo, pero eso era imposible ya que no había nadie dentro de esa casa y menos viento que entrara por las ventanas, porque todas estaban cerradas.


Entonces, al muchacho le recorrió una sensación de miedo junto a un ligero temor en forma de escalofrío por todo su cuerpo, hasta el punto de casi caerse al suelo del impacto. Y fue entonces, cuando empezó a escuchar los sonidos de pisadas acercándose al lugar donde se encontraba él.

El ruido se iba haciendo más fuerte por toda aquella casa hasta que de repente vio la silueta de una niña, una niña que pasaba sin que sus pies estuvieran tocando el suelo, como si estuviera volando… Al ver eso, Alan no pudo soportarlo más y se desmayó del susto.

Dentro de un tiempo, el joven despertó, se encontraba en una habitación de color blanco, como si se tratara de un hospital. Pero cuando se fijó bien, se dio cuenta de que era su cuarto y que aún eran las siete de la mañana del día 14. En ese momento no pudo sentirse más confundido, ya que ahora no sabía si lo de aquella extraña casa había sido un simple sueño o paso de verdad.

LU LU YANG 3r ESO


El paupérrimo señor Enrique Navarro El señor Enrique Navarro Olivero era un individuo cualquiera, zapatero de profesión. Moraba con su familia en una pequeña vivienda al lado de una joyería en los distritos obreros de la ciudad de Barcelona. Tenía una esposa diligente, si bien un tanto arcaica para el agrado de su marido, y dos hijas benévolas de dieciséis y dieciocho años que se inquietaban por la más mínima alteración de la salud de su padre... Y es que Enrique Navarro estaba aquejado, aquejado de una enfermedad extraordinaria que jamás antes se había presenciado. Era un ser entre tantos, mas sujeto a una corta esperanza de vida. Este hecho le reveló las maravillas de la existencia humana, siéndole concedido el honor de levantar el velo del pesar que yacía sobre sus desolados días. Una mañana apesadumbrada que a priori le hubiese resultado abarrotada de trabas y disgustos, ahora le era un principio jubiloso y pleno de oportunidades. Era como si Dios le hubiese bendecido con la felicidad para apaciguar el doloroso final de su destino.


Cada jornada laboral despertaba rebosante de alegría, sin aflojar su cautivadora sonrisa durante el periodo de tiempo entre el despertar y el anochecer. Empero, el protagonismo se le otorgaba el fin de semana, cuando Enrique Navarro tenía la atención de todas las mujeres del hogar que no dejaban de pasearse en torno a su lecho de enfermo. Los meses transcurrían apenas sin ser advertidos. La señora de Navarro corría del hogar al taller sin cesar, con la finalidad de afrontar las costosas facturas del médico. Pero todo tiene su fin y la cuenta se fue incrementando cada vez más hasta llegar a tal punto que la familia ya no podía mantenerse. Enrique, siendo el hombre de la residencia, atravesó las paredes que delimitaban la burbuja protectora de sus aposentos y se dispuso a resolver la situación económica que se cernía sobre su domicilio como un manto espeso de niebla. Acudió a bares, restaurantes, tiendas y otros talleres artesanos, implorando apoyo a todo aquel que cruzase su senda. Cuando al fin los campanarios de la iglesia tocaron las ocho, Enrique Navarro tuvo que reconocer la derrota y emprendió el camino de retorno. Los paseos que recorría se hallaban vacíos de cualquier otro ser humano y solo las ratas que emergían de las alcantarillas eran compañeras en un sitio tan retirado.


Alcanzando su callejón, se detuvo un instante frente al negocio vecino y reflexionó sobre el estilo de vida de sus ocupantes. ¿Era justo que él, un hombre enfermo de familia trabajadora, tuviera que subsistir a duras penas al lado de una gente medianamente rica y asimismo ingrata? Intuía que los joyeros no se encontraban dentro porque a esas horas seguían cenando en alguno de los mesones estilosos del centro, así que casi no dudó en entrar a husmear alguna gema. Penetró sigilosamente y sin titubear en el inmueble, dejando atrás el mostrador y los centenares de vitrinas repletas de objetos preciosos de valor inconmensurable. Él sabía que eso no era lo que andaba buscando; sólo disponía de un breve lapso y ansiaba apoderarse del tesoro más ostentoso de la casa. Desde la trastienda, ascendió a los cuartos habitados y hurgó entre las estancias hasta topar con un brazalete revestido de diamantes, cuya existencia se debía al señor José Fernando, quien lo había fabricado para su mujer el día de su casamiento. A continuación, recostó la urna en que descansaba la pulsera sobre sus brazos y se aseguró de que no descuidaba nada.


En el mismo momento, se cerró la puerta del portal. Alguien había entrado, o tal vez había salido del edificio. Permaneció inmóvil por completo en la oscuridad, contuvo la respiración y prestó la máxima atención. Bajó una planta con mucho cuidado, muy despacio. Mientras descendía los escalones, se asía de la barandilla para sostenerse en pie. Funestamente, tras estar la jornada entera trajinando de un lado al otro, el cuerpo de Enrique Navarro no pudo sustentarse más y rodó escaleras abajo hasta caer desplomado sobre el suelo helado de la planta baja. Allí fue descubierto por José Fernando y su impetuosa mujer y donde más tarde lo hallaron los comisarios. La investigación posterior concluyó que había sido intento de robo. En el sumario se adjuntó una descripción del estado del cadáver, con las extremidades retorcidas unas sobre las otras y un tajo en la frente, que colisionó con el borde de un peldaño durante la aparatosa caída. Todo el acontecimiento se desvaneció de las mentes de los implicados en menos de un septenario. Incluso se borró de la memoria de la esposa y las dos hijas del difunto, quienes pudieron prescindir de un gasto ahora innecesario. DALIA AVENTÍN 4t ESO


QUE NO TE ENGAÑE LA NOCHE Día largo. Al fin en casa. Lanzó cansado la americana con suficiencia junto a las llaves encima de la mesa del comedor. Sin encender siquiera la luz se dirigió a la pared de cristal. Cogió el vaso de la mesita junto al ventanal, le echó dos cubitos de hielo y lo llenó de whisky. Era costumbre. Se llevaba el vaso a la boca y le daba un trago, sin dejar nunca de mirar por las ventanas. Saboreando así simultáneamente las vistas y su bebida favorita. El cielo era de plomo. A lo lejos, metros más abajo, luces y ruido. A lo lejos, la ciudad. Tanta vida y a la vez tan poca. Oscuridad escondida tras insignias fluorescentes de bares 24 horas. Por las calles, infelicidad disfrazada. Degustó el último sorbo. Posó el vaso al lado de la botella de whisky. Era tarde. Muy tarde. Se estaba quitando los zapatos sentado en su butaca de cuero negro, cuando, de repente, una voz. Un reclamo de ayuda. Se precipitó de instinto fuera del apartamento. Antes de que pudiera hacer nada, un disparo. Último respiro. Voz ahogada. La vio. La puerta del apartamento al lado del suyo, abierta. En el suelo, inerte, una sombra. Un brazo. Estirado. El corazón rogaba descanso. Tardó unos segundos, pero encontró valor y decidió acercarse. En ese mismo momento, se cerró la puerta del portal. Alguien había entrado, o tal vez había salido del edificio. Permaneció inmóvil por completo en la oscuridad, contuvo la respiración y prestó la máxima atención. Bajó una planta con mucho cuidado, muy despacio. Únicamente las señales de las salidas de emergencias iluminaban tímidamente la imponente tenebrosidad del edificio. Abrumador silencio. Atmosfera cínica. Puro terror. Llegó a la calle. Nada. Nadie. Ni se había dado cuenta de estar descalzo, con la camisa por fuera de los pantalones y el cinturón abierto. Permaneció inmóvil. Perdido entre la niebla de los sucesos. Sin pensar. Dejándose despeinar con dulzura por el viento. Dejándose calmar por la redundante tesitura de la noche.


De noche te sientes romántico. Sumergido en pensamientos que de día dejas de un lado. De noche te sientes nuevo. De noche te sientes valiente. Fresca brisa que te besa el cuello. Estrellas. De noche te sientes poeta. Pero cuidado, que no te engañe la noche. La noche traiciona. La noche no perdona. Mente despejada. Con el corazón entre las manos subió nuevamente. Sin prisa. Paso tras paso. El miedo juega con las personas. Se divertía viéndolo, a él, siempre seguro, siempre decidido, fuerte. Ahora, sin fuerzas. Sin intenciones. Confuso. Perdido. Débil. No quería llegar. No recordaba haber deseado jamás estar en otro lugar tanto como entonces. Y aún y así los pies se movían por si solos. Como si le fuese deudor de algún modo. Como si fuera responsable de solucionar la cuestión. La conocía. No íntimamente. Habían cenado juntos un par de veces. Ella organizaba reuniones de vecinos, para estrechar enlaces. Era encantadora. Cada mañana le regalaba una cálida sonrisa sincera. Emma. Se llamaba Emma. Era joven. Era hermosa. Era muchas cosas. Era. Ya no es. Únicamente pervive el recuerdo. Es curioso como pasamos del “es” al “era” dándole tan poca importancia. Es curioso como un presente puede pasar a ser un punto preciso en el pasado en menos de lo que tardamos en darnos cuenta. Es curioso. Entró en el apartamento de Emma y encendió las luces. La sombra se había convertido en un cuerpo bajo todos los aspectos. Sin vida. Alma perdida. Sangre. El disparo, directo a la garganta. La había hecho arrodillar. O eso indicaba la de otra forma inexplicable posición de sus artos. Justo entonces, dentro, pudo sentir el Odio abrirse paso. Despreciable. No solo habían cogido sin derecho una vida. No solo Emma estaba muerta. La habían matado. La habían hecho arrodillar y la habían matado. Emma había muerto sin dignidad, de rodillas al suelo. La habían obligado a meterse el cañón del arma en la boca. Se imaginó la escena. Antes de apretar el gatillo habían jugado con ella. La habían humillado. Despreciable.


Demonios ansiosos. Repleto está el mundo. Escondidos tras personas. Bien escondidos. Siempre preparados, listos. No pierden el tiempo. Juegan con fuego y no se queman. Se divierten. Clandestinos deambulan noche y día. Dejándose a las espaldas un camino de víctimas. No importa el dolor. Insignificante daño. ¿Qué más da? Ellos juegan. Ellos ganan. Inquieto andaba por la habitación. Miraba a Emma. No lo entendía. Una persona no tiene el derecho. La vida es de quien la tiene. Es de uno mismo. La vida no se puede coger. Nadie tiene el derecho. Suspiraba. Los mismos razonamientos una y otra vez. Llevaba horas dando vueltas por la casa.” ¿Porqué? “. Pura maldad. Es triste. La inhumanidad define mejor a los humanos que la humanidad. Asco. Sucia sociedad. De repente. Sin avisar, detestable sensación. Los percibió. Los pudo sentir. Sutilmente presentes. Ojos maliciosos, sonrisa pícara. Estaba ahí. Observador complacido. Había estado ahí desde el principio. El demonio. Uno de los muchos. El culpable. Él lo sabía. Pero también sabía que el asesino sabía que él sabía. Irónica situación. Irónica suerte. A pocos centímetros. Se acercaba. El cabrón se acercaba. De nuevo terror. Deslizaba el tiempo tirano. Espesos segundos que no acaban. Palpitaciones. Gotas de sudor. Lentamente sintió frío en la nuca. Le estaba presionando con fuerza el cañón sobre la cabeza. De aquí no se sale. Todo su ser le había abandonado, por completo, dejándolo a solas junto a sus inseguridades. Cita romántica a fuego de pistola. “No te gires” le decía una voz. “Sal y no te gires”. Inútil consejo. Lentamente se dio la vuelta. ¿Para qué tenemos conciencia si somos sumisos a la curiosidad?


Centímetro por centímetro estaba marcando su destino. La presión de la pistola sobre la frente. Pánico. Habría sido tan fácil no girarse. O simplemente no haber acudido al grito de Emma. Nada habría cambiado. Ella estaría muerta de todos modos. Él no. No, egoísmo no: instinto de conservación. De hecho, en esto se basa la evolución de las especies. Pero no. Tal vez por altruismo. Tal vez por curiosidad. Tal vez solo por orgullo. Y ahora breve tiempo de despedida. Un adiós a la vida. Mirada fija y pulso acelerado. No conocía al hombre. No lo conocía y lo habría matado. Cerró los ojos. Satisfecho el diablo sonreía amargamente. Emulador de inmoralidad apretó el gatillo. Rápido. Efectivo. Solo por juego. Ni siquiera notó el alma besarle la frente. Solamente dejó de ser presente. Adentrándose en el lamentable infinito de la nada. Solamente dejó de ser.

ALCHIMIA CAPERDONI 1r batxillerat


JULIET ROSE Nos habían informado de que las contusiones en el cerebro provocadas por un accidente eran muy complicadas y podían dejar secuelas graves en la víctima, pero nunca imaginé que le provocarían tal fuerte pérdida de memoria. Cuando Laura sufrió el accidente, no tuvimos en cuenta esta posibilidad y al suceder nos chocó mucho a todos. Durante los días en coma, yo pensaba que el desenlace sería un todo o nada; o Laura viviría y todo seguiría como antes o moriría y la perdería para siempre. Pues estaba equivocado, no fue ni una cosa ni la otra. A los tres días Laura despertó y todo parecía genial cuando se abrazó emotivamente con sus padres y su hermana. Desafortunadamente cuando llegó mi momento, apagó mi mundo con una sola mirada. Laura no se acordaba de mí. Entré en una depresión profunda de la que solo pude salir gracias a las esperanzas que me dio el doctor de Laura, el señor Murillo, al decirme que las pérdidas de memoria, aun teniendo una probabilidad incierta, podían curarse hasta totalmente. Me habló de ​la cura de los sentidos​, en la que la paciente recuperaba la memoria recordando, mediante alguno de los cinco sentidos, un hecho muy importante que se hubiera desvanecido de ella. A partir de ese, había una alta probabilidad de que inmediatamente volviera a recuperar todos los demás recuerdos perdidos. El señor Murillo, al ver el anhelo en mi rostro, me previno que tanto podía funcionar como no. Aun así, yo fui a por todas. Tenía que recuperar a mi esposa. No tardé ni dos segundos en escoger el hecho: nuestra luna de miel en Paris. Lo difícil fue encontrar el sentido. Empecé por la vista, enseñándole fotos de nuestro precioso viaje mientras se las miraba con cara de póker. Luego probé con el oído, reproduciendo una y otra vez las canciones que escuchamos sin reacción alguna por su parte. Hasta encargué los deliciosos dulces que comimos en ​Le Café d’Émile​sin resultado tampoco.


Pero lo más desesperante fue mi intento con el tacto, en el que le hice cerrar los ojos y recorrer mi cuerpo con sus dedos recordando nuestra perfecta noche en París. Se asustó tanto que hasta llamó al médico de urgencia. Solo quedaba el olfato. Era la única y última opción que quedaba y, si fallaba, difícilmente podría conseguir el futuro que tanto habíamos deseado con alguien que ni recordaba nuestro pasado. Era el sentido más complicado y por eso lo había dejado como última opción. Tenía que conseguir una ​Juliet Rose​, una preciosa y singular flor considerada una de las más caras del mundo, cuyos pétalos y aroma habían invadido nuestra habitación de París después de nuestra loca aventura del robo de la prestigiosa floristería ​Gauget​. No tenía otra que repetir la escena, pero esta vez yo solo. Busqué el almacén de floristería más grande de la provincia y elaboré el plan perfecto para robar una ​Juliet Rose​sin ser descubierto. Iría de noche. Evité la grande puerta del portal, donde tenía más probabilidades de ser sorprendido, y entré sigilosamente por la pequeña puerta trasera, tal y como había planeado. Tuve un pequeño contratiempo ya que tardé más de lo previsto en encontrar la singular flor, pero cuando por fin logré localizarla, en un estante muy alto y protegido, corrí hasta plantarme justo delante de ella. En ese mismo momento, se cerró la puerta del portal. Alguien había entrado, o tal vez había salido del edificio. Permanecí inmóvil por completo en la oscuridad, contuve la respiración y presté la máxima atención. Bajé la planta con mucho cuidado, muy despacio. No podía permitirme que se me cayera o todos mis esfuerzos para llegar hasta allí serían en vano. Y fue entonces, cuando la tuve delante de mí, que sentí su aroma, el delicado y dulce aroma de la ​Juliet Rose. ​Como por arte de magia, sentí como ese aroma me transportaba al pasado, justamente a esa noche del 3 de abril del 2016, a esa noche de ensueño con Laura. Nos encontrábamos en la inmensa cama de Paris, unidos en un abrazo eterno y rodeados de ese aroma delicioso. Todo volvía a ser perfecto. Pero no era tiempo para nostalgias.


Tenía que centrarme en mi plan, seguirlo paso a paso y llegar hasta el final para conseguir que mi esposa recuperara la memoria. Observé con detalle la inmensa sala que se me plantaba delante. No había nadie; era el momento. Tenía que ser discreto y rápido a la vez que delicado y sigiloso. Metí la preciosa flor en una cajita que había preparado para mantenerla lo más protegida posible. Puse la caja en mi bolsa y me preparé para huir. No sé ni cómo lo hice, pero en cinco minutos me encontraba lo suficientemente lejos como para parar de correr. Nadie me había visto. Me invadía tal felicidad que podría haber seguido corriendo hasta mi casa, pero mi cuerpo no estaba preparado para tal esfuerzo y tampoco podía levantar sospechas. En la ciudad la gente observa mucho y tenía que ser prudente. Finalmente, cuando empezaba a despuntar el día, llegué a mi portal. Subiendo por las escaleras no podía parar de pensar en que lo que pasaría a partir de ese momento cambiaría por completo mi vida. Si Laura reaccionaba al delicado aroma de la flor, yo podría volver a ser feliz y envejecer al lado de la mujer que amaba, sabiendo que ella también me amaría a mí. Si el aroma de la ​Juliet Rose no causaba ningún efecto sobre ella, tendría que alejarme de Laura para no sufrir el hecho de estar enamorado de alguien que no tiene recuerdo alguno de mí. Ese sentimiento no haría más que consumirme hasta matarme. Llegó el momento. Abrí la puerta de nuestra casa y con un nudo en el pecho me dirigí hacia lo que era la nueva habitación de Laura. Allí se encontraba su cuerpo, tan bonito como siempre, pero su mirada perdida y desconcertada al verme seguía mostrando el cambio de persona que había sufrido desde el día del accidente. Respiré hondo y con los ojos nublados saqué la caja y se la di.


-

Laura, por favor, ábrela. – Me sentía tan frágil. Laura, con una mirada de desconcierto aún más intensa asintió con la cabeza. Cuando el dulce aroma de la rosa llegó a mí, pude observar como cambiaba el rostro de Laura. De primeras cerró los ojos, y su expresión no cambió, pero al abrirlos y encontrarse con mi mirada, se quedó como paralizada. Sus ojos se abrieron como platos, su labio inferior se puso a temblar, empezaron a bajar lágrimas por sus mejillas y noté como toda ella crecía como hacía tiempo que no hacía, como si algo floreciera de nuevo dentro suyo. Y entonces pasó:

-

¡DANI! – Gritó con un hilo de voz mientras se abalanzaba en mis brazos.– ¡Eres TÚ!

ÈLIA SAURA 2n batxillerat


L’equip de redacció   us desitja… 

UN BON ESTIU!

Revista 100% Front Marítim núm 21  

Publicació trimestral de l'institut Front Marítim de Barcelona

Revista 100% Front Marítim núm 21  

Publicació trimestral de l'institut Front Marítim de Barcelona

Advertisement