Issuu on Google+

A fora neva. A casa, tot sol, contemplo amatent com la llum que sempre ignoro ha deixat de cremar. I em quedo a les fosques. Al jardí de sota casa hi ha un pi que, amb la nevada, ha perdut algunes fulles. No se n’ha adonat. Al pis hi tinc espelmes, però no les encenc. Altra vegada sento necessitat de foscor a les entranyes. Estic sol, deixo de contemplar la bombeta apagada i em fixo en mi mateix; lentament em deprimeixo. Ho faig expressament. El pi, a mesura que neva, es va fent gran, i res li fa por. Jo, a mesura que neva, em vaig tornant petit, i em fa mal l’esquena. Ell immens en la seva enorme immensitat, jo petit en la meva tènue petitesa. Petit petit, com una fulla de pi amb massa neu a sobre. Lànguidament, jo sí que me n’adono. Percebo un soroll que em costa reconèixer. Un gat, potser. El silenci de la neu no m’atabala, la seva blanca negror potser una mica. No hi ha motiu per preocupar-se, em repeteixo, i em sento buit per dins, com una closca. Deixo de respirar i m’escolto l’eco. Segon a segon, vaig caient per l’espiral que m’arrossega. És una serp de cua prima i cos esvelt que se m’enrosca al pit i me’l prem amb força, com si volgués afogar-me. No podrà, ho sé jo i ho sap ella, ens n’adonem els dos. Quin ridícul de parella, una serp que no pot estrangular i una fulla de pi amb sentiments de transcendència. Obro molt els ulls i els enfoco cap a fora. Et miro a tu, que no hi ets, i et veig mig borrosa enmig de la tempesta. La neu del jardí ha tapat l’arbre, i el dibuix de les seves branques em recorda els teus cabells, i això m’inunda. Em sembla que t’estimo, potser sense certesa però amb una intensitat immensa. No gosaria fer-ho d’altra manera. Lentament m’omplo de tu, i ell s’espolsa. La bombeta segueix sense cremar, a fora encara neva, però ara l’esquena ja no em pesa, se’m tensa i reclama una atenció mig oblidada. Vol sortir de la cuina, anar fins al jardí, abraçar-te. Jo no la deixo, no encara, abans haig de mirar-te una mica més, estimar-te en la distància, inflar-me amb el teu somriure absent, guanyar la serp. Una lluïssor lletosa engloba radicalment l’aire que em rodeja, i això m’ajuda a concentrar-me. Em dedico a pintar-te un bonic somriure, a escoltar-te la mirada, a remar pel llac de la distància . T’atrapo amb les mans just quan la bombeta es fa de nou incandescent. Tu ’esvaeixes. Penso si tot plegat no ha estat un somni. Les fulles de pi ajagudes a terra em treuen el dubte.


Somni de Nadal