Issuu on Google+

071 43

40 8 437006 148160

Dimecres, 4 d’abril del 2007

www.elpunt.cat

Tarragona: Av. de Roma, 20, local 3r. 43005. ✆ 977 25 65 00. Fax 977 26 65 10. Reus: Raval Sant Pere, 2. 43201. ✆ 977 34 51 54. Fax 977 34 51 59. Tortosa: Plaça d’Alfons XII, 7, Entresol B, Porta 9. 43500. ✆ 977 44 61 68. Fax 977 44 36 09. Valls: Plaça Torrent del Titit, s/n. 43800. ✆ 977 60 38 67. Fax 977 60 69 87.

el repunt | XAVIER GARCIA

Dipòsit legal: GI-373-1998

la columna | JOSEP MURGADES

Geografia literària «Quantes coses que descobrirem en aquesta enciclopèdica geografia d’en Soldevila, si alguna benemèrita institució (...) té el bon propòsit d’ajudar a fer-ne possible l’edició!»

L’

altre dia, a Gandesa, vaig coincidir amb el professor Llorenç Soldevila, home de lletres, de paraula i de llibres, inventor –per dir-ho d’alguna manera– d’això que ara s’ha posat tan de moda, les rutes literàries, i a qui feia ben bé deu anys que no veia, presentats que fórem a Dosrius (Maresme), arran de la publicació d’una biografia que vaig dedicar a un correcamins de la nostra història com fou Esteve Albert. El cas és que ahir vam retrobar-nos amb una mica més de calma a Horta de Sant Joan i va explicar-me el projecte investigador-editorial que porta entre mans, un projecte que té molta carretera i molts camins, moltes entrades a pobles i ciutats, moltes converses amb lletraferits i molta consulta bibliogràfica. Tots aquests tràfecs han de conduir a la publicació en vuit volums d’una geografia literària dels Països Catalans, que aviat és dit, amb il·lustracions, les indispensables notes aclaridores i, evidentment, el màxim de referències de tots aquells «llocs» que s’ha convingut a anomenar «literaris» per l’empremta que hi han deixat els autors que els han descrit per haver-hi viscut o per haver-ne fet un lloc diguem-ne «mític». Mentre en Llorenç Soldevila m’anava explicant, en companyia de la seva dona, Àngels, les seves aventures pels països catalàunics a la recerca d’aquells llocs literaris que els autors han fet transcendir al paper imprès, no podia deixar de pensar en una altra obra titànica com la que va dur a terme Joan Coromines, trescant per valls i cims a l’espera que, de la boca d’algun pastor o bosquerol, saltés la «paraula pura» de què parlava Joan Maragall. I és que Catalunya ha donat aquests tipus d’«homenots» que, sense saber ben bé si els arribaran les «misses» d’alguna institució per afrontar els costos del que es proposen, emprenen el camí pel seu compte i risc, sabent que l’objectiu que persegueixen –mantenir en la memòria col·lectiva la vigència d’uns paisatges i d’una humanitat literària– és cultural-

Llorenç Soldevila, en una imatge d’arxiu d’un dels cicles literaris de Mataró. Q.P.

ment necessari. Aquest és el cas de Llorenç Soldevila, que ja fa gairebé trenta anys, el 1978, va començar el periple de lligar territori i literatura amb la Ruta Verdaguer, després amb la de Josep Pla i Mercè Rodoreda i amb la del Montseny-Guilleries, sota l’alt guiatge escrit de Guerau de Liost i de Marià Manent. Amb el temps, fa poc, ha anat venint la consolidació de grups culturals que han anat expandint l’onada inicial d’aquestes «geografies literàries», amb rutes específiques i obrint cases museu dedicades a autors tan rellevants com els mateixos Verdaguer i Pla, a Folgueroles i Palafrugell, Pedrolo a Tàrrega, Guillem Viladot a Agramunt i, entre d’altres, recentment, Artur Bladé a Benissanet. Fins i tot, de fa tres o quatre anys, ha estat creada l’associació Espais Escrits, que recull la memòria paisatgística i literària dels autors a partir dels seus llocs d’origen o dels llocs sobre els quals han escrit. A les terres de la circumscripció de Girona, ja s’ha publicat un atles literari molt detallat de cada comarca, fruit d’un equip d’escriptors i professors, coordinats pel

periodista i historiador Narcís-Jordi Aragó. En Llorenç Soldevila i l’Àngels han voltat pel País Valencià, per les illes Balears, i ara, dintre de Catalunya, toca el torn a les geografies literàries de les terres de l’Ebre i de la Franja de Ponent, aquests espais de «frontera» com deia Joan Perucho que han donat excel·lents fusions de literatura i territori, com les del doctor Manyà a Gandesa, de Joan Amades a Bot, d’Arbó a la Ràpita i Amposta, del mateix Perucho a Gandesa i Calaceit, de Gerard Vergés a Tortosa, amb els superbs relats de l’horta de Pimpí o, entre tants, les de Pere Coromines riu avall, entre Miravet i Benifallet, quan l’Ebre s’encanta ell mateix sota els espadats del pas de Barrufemes. Quantes coses que descobrirem en aquesta enciclopèdica geografia d’en Soldevila, si alguna benemèrita institució, política o financera, té el bon propòsit d’ajudar a fer-ne possible l’edició! Això és el que esperem els que ens sentim descavalcats per aquest sentiment del paisatge, de la terra i la gent, reflectit en l’obra dels nostres millors homes i dones de lletres.

Alingües tots?

C

oncepte i mot no podien possiblement haver sorgit sinó en un país com aquest. On història i llengua, llengua i història, han anat de bracet en un estira-i-arronsa de sempre més que conflictiu, agònic fins i tot. I on, per això mateix, el terreny hi era més que adobat per a reflexions sociolingüístiques avant la lettre, anteriors doncs a l’aparició d’una tal disciplina. Com ara les que duen Josep Estalella i Graells, director del mític InstitutEscola del parc de la Ciutadella durant els anys de la Generalitat republicana, a parlar d’«alingüisme» (veg. Butlletí núm. 6 d’aquest centre docent, octubre de 1932). I pel qual caldria entendre el domini insuficient de les dues llengües en contacte que demostraven uns catalans, encara absolutament catalanòfons, tanmateix constrets a cursar tots els estudis en la llengua altra, la castellana. Amb el resultat d’una incompetència generalitzada en totes dues, alingües doncs. Com que les coses han anat després com han anat, ara no tots els catalans són catalanòfons (quants n’hi deu haver de catalanòfobs a més?), però en principi tots són escolaritzats en català. La relació de desigualtat entre ambdues llengües simplement s’ha redistribuït, les interferències mútues són ara de signe divers, la permeabilització recíproca tota altra. Però l’alingüisme, d’una o altra manera, persisteix. Des d’una òptica estrictament catalana, però, no s’hi val a doldre’s, en públic, que hi ha infants d’Olot que no saben prou castellà. Ni, en privat, que hi ha opositors catalans a càtedra que tomben per igual motiu. No. El que importa, a banda vetllar perquè la població al·loglota aprengui prou català per servir-se’n amb comoditat, és aconseguir que la catalanoparlant de mena, traient profit d’aquest seu avantatge inicial, domini el castellà tant o més que els mateixos hispanòfons. Aquests, aquí, poden potser permetre’s de ser alingües. Els catalans no s’ho poden permetre enlloc. PUBLICITAT

159923/815699$


ELPUNT_20070404