Issuu on Google+

100 75

40 Divendres, 19 de febrer del 2010

8 437006 148054 Barcelona: C/ Tàpies, 2. 08001. ✆ 93 227 66 00. Fax 93 227 66 06. barcelona@elpunt.cat

www.elpunt.cat

Dipòsit legal: GI-1480-2003

la columna | IMMA MERINO

la crònica | MANUEL CUYÀS

Paisatges escrits Es publica «Geografia literària», una guia pel país a través dels autors que n’han parlat

L

lorenç Soldevila (Monistrol de Montserrat, 1950) sempre serà per a mi l’inventor de les rutes literàries. Agafava un autor, escollia de la seva obra les millors descripcions de llocs, persones i fets, i després de recollir subvencions de gent i entitats que no li podien dir que no engrescava els seus alumnes de l’institut o la universitat i uns quants amics perquè el seguissin en excursió literària. Som a Folgueroles? Mireu què va deixar escrit Verdaguer de la seva vila natal. Som a Palafrugell o sota les voltes de la plaça del Vi de Girona? Mireu les descripcions paisatgístiques i humanes que en feia Josep Pla. Som a Andratx? A Andratx, Llorenç Soldevila hi va portar el mateix Baltasar Porcel perquè de viva veu expliqués el propi univers literari. Soldevila va arribar a fer la ruta del comte Arnau. Perseguir un fantasma només és a l’abast de persones tan entusiastes i il·luminades com ell. Ara Llorenç Soldevila publica Geografia literària (Editorial Pòrtic). És i no és una ruta literària com les altres. En aquesta ocasió Llorenç Soldevila no agafa un autor i li surt a trobar els indrets, sinó que agafa els indrets i els explica primer amb paraules pròpies, paraules de Llorenç Soldevila, i després amb les paraules dels prosistes i poetes que els han descrit o que sense haver-los descrit han deixat d’alguna manera el rastre o el record per allí. Soldevila no tria només autors consagrats, famosos, indiscutibles com Verdaguer, Pla, Sagarra o Espriu, sinó que molt sovint es decanta pel text d’un autor local del qual es tenen poques notícies fora de l’àmbit. Vostès entendran que això vol un esforç enorme i un coneixement profundíssim de la literatura catalana alta, baixa i mitjana. Saber que a tal lloc hi ha o hi va haver tal autor, recordar o tenir anotat que tal altre va parlar d’aquesta ciutat... Posem l’exemple de Vilanova i la Geltrú, que trobo en el primer volum de Geografia literària. Llorenç Soldevila comença conduint el lector al port de la ciutat del Garraf. Fa ell mateix una mica d’història del lloc remuntant-se a Carles III, i com que al port de Vilanova i la Geltrú hi ha un

La biblioteca museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú./ LAURA MARÍN

monument dedicat a Francesc Macià, Soldevila dibuixa un petit perfil del primer president de la Generalitat republicana i tot seguit dóna veu a l’escriptor Alfred Bosch, que no és de Vilanova sinó de Barcelona però que és autor del llibre L’Avi, Francesc Macià, una vida de llegenda. Enllestit el port, anem a la masia de can Cabanyes. Una introducció de Soldevila, i tot seguit una poesia de Manuel Cabanyes, propietari de la casa, una altra de Miquel Costa i Llobera que li és dedicada i un fragment del dietari d’Oriol Pi de Cabanyes, que també parla de la casa familiar. Com que som a la ciutat de Víctor Balaguer, textos de Víctor Balaguer. I també un d’Eugeni d’Ors que evoca l’ermita de Sant Cristòfol, un altre de Narcís Oller i un poema de Jaume Bru Vidal (Sagunt, 1912-2000) dedicat a la plaça de les Cols. Admirable? Doncs encara n’hi ha més, perquè com que a Soldevila li sobren autors i textos, molts cops el llibre remet a un web de la Universitat de Vic que els conté tots. I com Vilanova i la Geltrú, Sabadell, La Garriga, Mataró, Torelló, Sitges, Berga, Premià o Sant Just Desvern. I

si només citem viles i ciutats de les comarques barcelonines és perquè són les que conté el primer volum de la Geografia literària. En seguiran més, fins a 10: Comarques lleidatanes; Tarragonines i Terres de l’Ebre; Gironines; Illes Balears; País Valencià; Andorra, Alguer, Catalunya del Nord i Franja de Ponent; Rutes literàries; Universos literaris i, finalment, Barcelona i el Barcelonès. Hi ha fotos suggestives en color de cada lloc descrit que també han estat fetes per l’home orquestra Llorenç Soldevila. No hi ha cap indret del llibre que Soldevila no hagi visitat per retratar-lo i comprovar si la descripció corresponent s’adeia amb la realitat. Hi ha gent que no pot sortir de casa sense una guia que li indiqui on ha d’aturar-se a menjar. La Geografia literària de Llorenç Soldevila, formada per llibres manejables, de bon format, parlen d’un altre festí dels sentits. Amb aquests llibres, els llocs, els paisatges i els elements demogràfics tenen molt més relleu, parlen. És com viatjar en companyia dels que millor saben veure: els escriptors. És, en definitiva, la manera ideal de viatjar.

Visca Santos!

D

illuns d’aquesta setmana van entregar-se els premis Ciutat de Barcelona al Teatre Lliure. L’últim a recollir-lo va ser Josep Maria Muñoz Pujol, traumatòleg i dramaturg de 86 anys que va guanyar el premi de Ciències Humanes i Socials per El cant de les sirenes, un assaig que vol testimoniar el món del teatre independent a Catalunya en la segona meitat del segle XX. En recollir el premi, Josep Maria Muñoz va dir que tenia escrit un discurs desesperat i amargat que parlava de la banalitat i la vanitat que percep en la societat actual, però que estava tan content que no el llegiria. Tot un recurs irònic: fent veure que ho retirava, va dir què pensava dir. Per això me’n vaig anar amb un somriure del Lliure, on vaig tornar dos dies després per assistir a la representació de La pantera imperial, una proposta de Carles Santos que, estrenada uns tretze anys enrere, el pianista ara recupera per continuar fent-hi un homenatge a Bach tan particularment carregat d’ironia com sincerament reverencial. D’entrada, he volgut deixar constància de la impressió que va deixar-me aquest bellíssim espectacle (i no va ser una cosa personal perquè es notava un entusiasme collectiu) amb el títol exclamatiu de la columna. Carles Santos, músic de formació clàssica empeltat de les avantguardes estètiques de les últimes dècades, és un inclassificable a nivell teatral. Amb La pantera imperial fa una lectura teatral de la música de Bach. El teatre, però, com una representació de l’experiència musical lligada a la vida. En el cas del músic, això implica una dedicació esforçada que es reflecteix en l’espectacle: es pot jugar amb Bach, però aquest s’ha de tocar bé al servei de la seva música. Cap al final del muntatge, el pianista s’agenolla i toca el Preludi en do sostingut menor amb una mà a cada teclat dels dos pianos encarats a l’escenari. Després s’estira a terra amb els braços estirats en creu. Aquí no hi ha banalitat ni vanitat, sinó una entrega reverencial a la música. Tota la llibertat, però amb un gran rigor.

801175-983895T

PUBLICITAT


20100219_ELPUNT_p40