Issuu on Google+

TEMA 11: La ciutat i el món urbà Criteris per a definir el concepte de ciutat Es pot definir el concepte de ciutat segons si es compleixen els factors següents(no és necessari que es compleixin tots):  Nombre elevat d’habitants(En el cas d’Espanya parlem de 10.000 habitants)  Concentració, densitat alta i continuïtat de l’hàbitat(excepte les àrees residencials o ciutats de baixa densitat o pobles densos)  Moltes i variades activitats econòmiques(serveis i indústria), encara que la indústria ha anat marxant a la perifèria i un paper ínfim del sector primari.  Influència en el territori: A causa de les grans quantitats d’activitats aquestes zones són centres de poder, creativitat i oportunitats. Es converteixen en nodes ben connectats que atreuen persones, productes, capitals ,etc. Aquesta influència pot anar més enllà de l’àrea urbana.  Tipus determinat d’arquitectura i urbanisme  Dinamisme de les relacions socials  Concentració de les funcions

Agents socials urbans Els agents urbans són aquells (persones, empreses, administració...) que modelen la forma de la ciutat. Els principals són:  Els propietaris privats del sòl urbà: Aquests són els propietaris del sòl o també poden ser promotors immobiliaris. Aquest agent urbà és molt influent i tenen interès en millorar els equipaments per tal d’ obtenir una renda diferencial. Sovint aquests duen a terme una “especulació” amb el sòl.  Els empresaris: Són els que tracten d’ubicar-se en els millors llocs per als seus negocis. Duen a terme dures pressions per millorar les infraestructures. Però actualment les fàbriques han anat marxat a la perifèria formant polígons. Aquest també son coneguts com una generació de nous espais(nous usos o noves construccions, venda de solars).


 Els ciutadans: Són els agents bàsics i els que tracten de satisfer les seves necessitats bàsiques, com l’habitatge, equipaments, transports, etc ; i també minimitzar els inconvenient, com la contaminació, congestió, conflictes entre activitats, etc. Aquests són capaços d’agrupar-se en moviments socials urbans(associacions

de

veïns,

comerciants,

etc.)Tenen

una

funció

transformadora que varia en funció de la classe social i el barri on viuen.  Els poders públics: Són principalment les administracions(ajuntaments, diputacions i governs autonòmics.)La seva funció és vetllar pels benestar dels ciutadans, pels interessos de cadascun dels agents i fer d’àrbitre entre els agents urbans. Són els poders públics qui dissenyen els plans urbanístics i planifiquen l’ús de cada unitat de sòl urbà(equipaments, sòl industrial, habitatge, serveis, zones verdes, etc.) També són els encarregats d’organització social de la ciutat, ja que planifiquen l’expansió i la morfologia urbana, legislen sobre el seu funcionament (ordenances municipals) i són els responsables de resoldre els desequilibris i resoldre conflictes entre agents.

Conflictes entre agents El principal conflicte que sorgeix entre els agents és entre el valor de canvi i el valor d’ús del sòl. Per una banda els propietaris i promotors són partidaris del valor del sòl segons les lleis del mercat(sòl=mercaderia) i per tant defensen el valor de canvi, ja que busquen el màxim valor afegit i els interessos(donar al sòl els usos més rendibles) D’altra banda els ciutadans defensen el valor d’ús ja que creuen que l’ús del sòl està associat a les necessitats dels agents urbans: zona verda, equipaments, transports...Per enfrontar-se apareixen les associacions, que reclamen millores pels barris, i els lobbies, que són grups de pressió davant l’administració. Com a conseqüència l’ administració ha de prendre decisions per afavorir el bon desenvolupament de la ciutat.


La ciutat com a mercaderia En el nostre sistema econòmic la ciutat té un caràcter mercantil (de compra-venda) i per tant els elements urbans a banda del valor d’ús tenen un valor de canvi(preu que té un habitatge o un solar, el qual depèn de les lleis del mercat i dels factor que hi apliquem a la ciutat) Aquest valor es modifica a causa de:  L’aplicació de factors de producció a la ciutat (sòl urbanitzable) es genera un valor afegit i s’augmenta el preu.  L’administració pot ser la responsable de l’augment d’aquest valor mitjançant les infraestructures, serveis, equipaments, etc.

Això genera una despesa

pública per a un benefici privat.  Propietaris del sòl, promotors, petit propietaris equivalen a especuladors en potència i sovint no han d’aplicar cap factor a les seves propietats.

El valor del sòl El sòl és una mercaderia que depèn de la llei oferta i la demanda, però aquest sòl té una limitació, el fet que a les ciutats és un bé molt escàs (sobretot al centre). Aquest sòl no es pot ni produir ni transportar de la perifèria, però es pot requalificar, és a dir, canviar la qualificació (els usos del sòl). El valor del sòl depèn de 2 paràmetres:  Situació: Són el fet de ser al centre o a la perifèria o també les característiques de la situació (equipaments, comunicació, serveis, etc).  Edificabilitat: Capacitat de fer habitatges en un lloc determinat Aquest paràmetre depèn de la decisió de l’ajuntament (plans urbanístics i ordenances). Els ciutadans tenen la necessitat de construir escoles, hospitals, biblioteques, parcs ...Però els promotors prefereixen construir habitatges i centres comercials major valor afegit. Al centre urbà zona és on el sòl és més car, ja que hi ha poc sòl disponible, té molts serveis i equipaments i molta demanda per construir-hi o instal·lar-s’hi(àrea de prestigi).


Objectius de l’urbanisme L’urbanisme és el conjunt de procediments tècnics i polítics que tenen l’objectiu d’ordenar una ciutat o un territori, per tal de corregir desequilibris i planificar la seva futura evolució espacial i temporalment. A escala municipal s’anomenen plans urbanístics i depenen dels ajuntaments. Aquest és el POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal), que és un pla general a partir del qual s’ha de desenvolupar un municipi a llarg termini, són clars, ferms però flexibles. També hi ha plans parcials, amb un major detall i espais més reduïts. L’ajuntament és qui decideix l’orientació urbanística del municipi i defineix el percentatge de cada tipus de sòl: habitatges unifamiliars, pisos, zones verdes, sòl industrial, sòl residencial, equipaments, etc.

Els plans urbanístics Són dissenyats per l’administració amb els seus tècnics.Són documents tècnics que inclouen totes les disposicions legals i les propostes dels agents urbans per desenvolupar la ciutat. Marquen el com i a quin ritme ha de créixer la ciutat o com renovar zones urbanitzades. N’hi ha diferents menes:  Condicionats: Per elements físics o per construccions que no es poden eliminar.  Correctius: Per solucionar desequilibris(Rambla del Raval)  Prospectius: Quan es fa un planificació prèvia d’una àrea de la ciutat. Es tenen en compte les actuacions i els recursos a invertir(Vila olímpica)  Normatius: Es tracta d’una llei el compliment de la qual és obligatori per a tothom. Hi ha una elevada importància de la planificació de la mobilitat, ja que hi ha necessitats de transport públic i traçat i capacitat de les vies pel transport privat(Carrers, avingudes, vies per a vianants, etc.)


També hi ha una necessitat de planificar correctament els serveis i equipaments (escoles, hospitals, ambulatoris, transports, aigua, zones verdes, etc), però això dependrà del futur nombre d’habitants. Els plans urbanístics han de tenir en compte totes les normatives i ordenances municipals: alçada, normes constructives, nombre màxim o mínim d’habitants per equipament, etc. També són els responsables de la qualificació del sòl: espais verds, equipaments, sòl industrial, residencial, etc.

Classificació del sòl Es pot classificar en diferents categories:  Sòl urbà: Superfície ja urbanitzada o amb totes les infraestructures i serveis per ser-ho a curt termini. (llum, aigua, gas, carrers, etc).  Sòl urbanitzable: Sòl no urbanitzat però previst en el pla com a futur sòl urbà. Per tant encara no té construïdes ni les infraestructures ni els serveis.  Sòl no urbanitzable: Sòl on no s’hi podrà construir. Alguns exemples: zona protegida pel seu interès paisatgístic o mediambiental, o zona de la ciutat amb riscos naturals...  Sistemes generals: Zones reservades al bon funcionament de la ciutat. És el cas de les zones verdes, equipaments, infraestructures públiques, serveis municipals, etc.

Tipus de plànol S’entén el plànol com a reflex de la història d’una ciutat, la seva evolució. En cada moment la ciutat ha tingut diferent necessitats, capacitats tècniques, ideologies, mitjans de transport: diferent entramat urbà. Els diferents tipus de plànols que han existit són:  Plànol irregular: Aquell que a occident coincideix amb la ciutat preindustrial: origen romà o medieval.Les muralles (hi siguin o no) delimiten el seu contorn. No té planificació. Tenen una elevada densitat interior, amb un màxim aprofitament de l’espai intramurs.


L’entramat és un conjunt caòtic d’edificis i carrers que s’entrecreuen de forma irregular. Aquest es sovint condicionat per un accident geogràfic: riu, turó, etc. A l’ interior barris antics s’ha anat transformant i remodelant, degut al pas del temps , incendis, etc. S’ha produït la construcció de serveis i equipament, millora dels habitatges per satisfer les necessitats dels ciutadans del barri. Aquestes zones sovint esdevenen barris antic o barris museu(Barcelona barri Gòtic).  Plànol radiocèntric: El pertanyent a aquelles ciutats que s’ordenen a partir d’un element central(monument, castell, catedral, plaça, etc)del qual surten un bon nombre d’avingudes(radis urbans). Acostumen a tenir bones comunicacions amb el centre. Les ciutats amb aquest plànol tenen vies concèntriques, les quals són necessàries per comunicar dos punts sense haver de passar pel centre de la ciutat. També disposen de diferents vies circulars. Acostumen a ser ciutats molt centralitzades on les activitats es fan majoritàriament a les zones millor comunicades(centre). Alguns exemples són les ciutats de París i Vitòria).  Plànol ortogonal: És un plànol reticular o de quadrícula. Acostumen a ser molt antics, sovint de les ciutats romanes, però agafa rellevància urbanística a partir del s.XIX amb l’aparició de la ciutat industrial, ja que es du a terme l’enderrocament de les muralles, cosa que comporta la aparició de grans espais i una considerable descompressió. En els Eixamples els talls dels carrers són ortogonals, creant així illes quadricules o rectangles. Aquestes ciutats tenen un entramat molt ordenat i amb

carrers

amples.

Destaca

una

gran

facilitat

de

desplaçament

vertical/horitzontal, però dificultat de desplaçament en diagonal(solucionat amb l’obertura de les vies diagonals. Antigament eren llocs de residència burgesia i classes mitjanes, en concret a les plantes baixes. Exemples com les ciutats de Barcelona o Santander.


La morfologia urbana al s.XX Les aportacions urbanes a les ciutats del segle XX han estat dues: ciutat jardi i la ciutat racionalista o funcionalista. Ciutat jardí Projecte de finals s.XIX, d’Ebenezer Howard. Va ser ideat com una alternativa a la ciutat industrial. Era una nova ciutat, al marge de les existents, amb uns 30.000 habitants, per crear un sentiment comunitat. Gaudia

de

tots

el

serveis,

equipaments

i

totes

les

activitats

econòmiques(autosuficiència). Eren zones que li atorgaven el nom de Ciutat verda, amb cases unifamiliars pati interior, jardins, sector primari, etc. Però la realitat d’aquest tipus de ciutat la podem trobar a:  Urbanitzacions a UK , que han esdevingut segones residències a espais naturals, sense activitats econòmiques i sovint amb pocs serveis.  A EEUU suburbia: Una expansió il·limitada de la vivenda unifamiliar que comporta llargs desplaçaments diaris. Se les anomena ciutats dormitoris.  A Espanya: Són barris unifamiliars amb cases adossades. Es troben al voltant d’algunes ciutats. Però tenen dispersió i aïllament. A més hi ha una falta dels serveis i equipaments necessaris. Ciutat funcionalista o racionalista Ideat per Le Corbusier a inicis del segle XX com a solució a la ciutat industrial. Destaca per utilitzar nous materials (formigó armat) per alliberar el sòl urbà. Manté una relació entre forma i funció, i també entre utilitat i simplicitat. Cal dir que util no vol dir estètic. Està basat en les mides i necessitats de l’home i en la reproducció de formes estandarditzades i repetitives. Sorgeixen a Espanya entre els 60 i 80’s, però és una idea corrompuda com a solució al gran creixement urbà, creació de nous barris o polígons residencials de grans blocs. Són zones de blocs de pisos de baixa qualitat, amb pocs equipaments, i escasses zones verdes. Els exemples més clars són Bellvitge a BCN o San Blas a Madrid.


Activitat i funcions urbanes Són les activitats que els ciutadans fan cada dia, les quals són molt variades i a major mida de ciutat, major nombre de funcions es poden trobar. Les funcions estan relacionades entre sí. Hi ha relació entre funció d’una ciutat amb la seva fundació: militar, comercial, etc. Sovint sorgeix una tendència a l’especialització dels barris: financer, cultural, lleure, comercial...). Funció política i administrativa El govern acostuma a ubicar la funció política i per tant són ciutats amb rellevància econòmica i sovint ubicades en nusos de comunicacions i amb tradició històrica. La capital d’aquestes ciutats acumulen gran nombre de funcionaris, burocràcia i empreses del terciari superior. També s’hi ubiquen moltes empreses, entitats financeres, o institucions públiques.

Aquests centre s’ubiquen normalment

CBD(Central Bussines District). Funció comercial La ciutat ha estat des de sempre zona d’intercanvi de productes i serveis (comerç).L’origen d’aquesta funció el trobem en els mercats o fires antigues. És una funció molt estesa i important. Hi ha una forta concentració al centre, eixos i centres comercials (abans perifèries) on hi ha una gran varietat d’activitats comercials i serveis, sovint amb especialització. Aquestes

zones

generen

activitats

directes(distribució,

emmagatzemament,

proveïment, etc.) i activitats relacionades(assegurances, financeres, publicitat, gestories, etc.) Funció residencial Ciutat com a lloc per viure-hi. Són zones amb necessitat de serveis (escombraries), infraestructures(clavegueram, aigua corrent, enllumenat, etc) i equipaments (hospitals, escoles, oficines d’atenció al ciutadà, parcs, etc). Aquesta funció s’estén per tota la ciutat. Excepte àrea industrial i en menor mesura centre.


Zones residencials:  Barris vells: Zones que si no s’han rehabilitat estan degradades i amb pocs serveis. Hi habiten sovint ciutadans amb poc recursos (avis, immigrants, etc). Però si es du a terme una Gentrificació o ennobliment, que consisteix en la inversió pública o privada per tal de rehabilitar el barri(sovint el centre de la ciutat). Aquest procés provoca conflictes amb els llogaters, ja que augmenten els lloguers i aquests es neguen a pagar més. Com a conseqüència es produeix un fort “Mobbing immobiliari”.

 Eixamples: Sorgeixen al segle XIX i XX. Al inici eren zones ocupades per classes benestants (altes o mitjanes). Però actualment les classes altes han anat marxant a barris a la perifèria amb serveis i equipaments, per tant amb ús de vehicle privat.  Avui hi ha una proliferació d’oficines i serveis i grups amb rendes mitjanes.  Àrees perifèriques: Són zones que sorgeixen del creixement urbà. Destaquen dos tipus: o àrees suburbials: Són les perifèries de sòl a baix preus i sovint amb poca planificació urbanística i problemes de comunicació. Hi ha una manca de serveis i una dificultat d’integració amb la resta de la ciutat. Això provoca greus problemes de segregació i a vegades de guetització. Són sovint zones degradades a causa de poca d’inversió pública. Les vivendes són grans blocs de formigó que van ser construïdes a Espanya als anys 60’s i 70’s degut a les migracions camp-ciutat). Exemple: Barri de Ciutat Meridiana. o àrees suburbanes: Es troben a àrees metropolitanes i en aquest cas han estat planificats. Gaudeixen de bones comunicacions amb la ciutat: carreteres i autopistes. Ciutats de baixa densitat (origen ciutat jardí mal entesa).Tenen serveis comercials(centres comercials) i unaf orta especialització residencial. Però són zones amb una mobilitat forçosa i una baixa sostenibilitat.


Funció industrial Són les ciutats que històricament va tenir un paper industrial. Són zones de petites dimensions, amb poca energia i mínima contaminació acústica, atmosfèrica, etc. Te una gran relació amb les activitat urbanes(comerç). Però la majoria de fàbriques han anat marxant a la perifèria en forma de polígons industrials ben comunicats amb la ciutat o parcs tecnològics. Sovint són espais degradats i la rehabilitació d’espais genera un canvi d’usos. Funció militar Aquesta funció es existent sovint per motiu fundacional. Avui en dia són ciutats frontereres, o de pas, amb bases militars properes. O també indústries militars (drassanes)com Ferrol o Cartagena. Funció cultural Ciutats amb origen en una funció religiosa(Peregrinatge)i amb gran quantitat de serveis i són font de riquesa. Té un gran impacte arquitectònic: Catedral, esglésies, mesquites, convents, etc. Són

ciutats

especialitzades

en

l’educació

o

recerca,

molts

cops

ciutats

universitàries(Salamanca, Alcalà de Henares o Oxford). Això ha comportat la creació de campus universitaris i gran quantitat d’activitat. Aquestes ciutats estan ancorades en el temps o ciutats amb gran interès cultural i esdevenen ciutats museus(Toledo o Venècia) o grans equipaments culturals(París o Madrid). Funció lúdica i turística Destaca el turisme i el lleure com a funció principal. Podem dividir entre: o Important patrimoni cultural: Tarragona o Granada. o Important patrimoni natural: Sant Cruz de Tenerife.


Són ciutats amb molts serveis visitades sovint de forma estacional. Però també té inconvenients(congestió, residus, energia, etc.) i beneficis(ingressos i promoció urbana).Aquestes ciutats intenten atreure visitants mitjançant:  Inversió publica en promoció de la marca ciutat.  S’hi fan esdeveniments per tal d’augmentar la seva capacitat d’atracció.  S’hi construeix amb una arquitectura atractiva: museus, estadis, etc. A causa d’això s’acaba qüestionant per a qui és la ciutat o si la ciutat és un parc temàtic

El centre de la ciutat: funció comercial, administrativa i simbòlica Coincideix amb els nuclis històrics i primeres eixamples. És el símbol de la ciutat i es caracteritza per: 1. Als carrers principals hi ha molts serveis: financers, comerç, restauració, hoteleria, oficines, organismes públics, etc. S’hi troba el CBD 2. Àrea molt ben comunicada amb molta accessibilitat. 3. Gran intensitat de circulació i grans fluxos de mobilitats. Però en festius i a horaris no comercials espais buits. 4. Pressió per ocupar el sòl amb preus elevats i poca funció residencial.

Ciutat d’Amèrica del Nord És una ciutat diferent a les ciutats europees. Es caracteritza per dues zones: CBD Predomini del Districte Central de Negocis(centre). Són de plànol ortogonal amb illes quadrades i carrers ordenats. Hi predominen gran nombre de gratacels on predominen les oficines, organismes públics, comerç, hoteleris, etc. Per tant no té funció residencial i és molt concorreguda durant la jornada laboral. D’altra banda a les nit hi ha una desertització, inseguretat i homeless.


Barris intermedis Hi ha edificis de mida mitjana. Són antigues zones industrial i de magatzems. Hi ha hagut processos de gentrificació que ha transformat aquests barris en barris de moda, lofts reformats, funció residencial, galeries d’art, etc. Però també són zones de barris d’habitatges. Aquestes zones són degradades i amb elevada marginalitat i sovint guetització i elevats índexs de delinqüència. Àrees perifèriques Són les anomenades suburbia o zones suburbanes. Hi ha un intensiu consum de sòl. Són les zones residencials de cases unifamiliars amb alguns serveis i equipaments com centres comercials, parcs, àrees esportives, centres mèdics, indústries punta, etc. Estan ubicades properes a les xarxes de transport. Però hi ha necessitat del transport privat, cosa que provoca saturació d’autopistes a hora punta.

Ciutat i urbanització a Catalunya Catalunya té una urbanització desigual, concentrada a l’Àrea metropolitana i la costa

Els plànols de les ciutat catalanes Tenen un clar paral·lelisme amb la resta de ciutats europees:  Nucli antic: Sovint d’origen estratègic de la ciutat (turó, riu, protecció d’un castell, port, etc)  Eixamples: A partir de meitat s. XIX es produeix un urbanització regular i estructurada.  Barris perifèrics: Sovint diferenciats del centre i continuen l’expansió urbana.

Problemàtica urbana catalana  Segregació i guetització: Són les zones on hi viuen els grups socials més desafavorits (barris marginals): Barris vells, amb elevada concentració d’immigrants, elevat índex d’atur, degradació del barri i problemàtiques d’origen social.


 Ciutats dormitori: Són polígons residencials construïts a partir dels 60’s.  Mobilitat residencial: Pateixen un doble procés: Una degradació dels centres urbans, a causa de la concentració d’immigrants, i una mobilitat de les famílies benestant, les quals marxen de les àrees metropolitanes. D’altra banda cap a nuclis mitjans o petits (<100.000 hab.) hi ha nous barris amb cases unifamiliars on el hi ha més sòl urbanitzable i més barat i també residències més grans. En aquestes zones no hi ha canvi de lloc de treball.Com a conseqüència hi ha una gran mobilitat, intensificació del transit i migracions pendulars.  Impacte ambiental: Els impactes de les ciutats sobre el medi ambient són molts: contaminació acústica, atmosfèrica, densitats del trànsit i sobretot la generació de residus i el gran consum d’aigua. Els principals casos de impacte ambiental són: 1. Un dels exemples són els residus sòlids urbans amb recollida, transport i tractament. La major part d’aquests residus els genera la regió metropolitana i el % de reutilització és baix. Aquests residus van a parar a: abocadors , incineradores i ecoparc. 2. Consum d’aigua: Hi ha una forta demanda de construcció de dessalinitzadores, transvasaments, etc. Això és degut a que l’aigua potable és de baixa qualitat i per tant s’ha de racionalitzar l’ús i reduir la demanda.

La política territorial catalana Els agents urbans són molt dinàmics i per tant duen a terme una ràpida transformació urbana. La política territorial tracta de:  Frenar l’ús incontrolat del sòl.  Millorar la cohesió social.  Protegir el patrimoni urbanístic  Millorar la connectivitat entre les ciutats i Europa(infraestructures i transport públic).


Planificació urbanística: Pretén ordenar el creixement de àrees de ciutats importants: Reus-Tarragona, Figueres-Girona, etc. Polítiques d’habitatge: Tenen com a objectiu evitar la segregació social mitjançant:  Llei de millora del barris, zones urbanes i viles: Consisteix en un fons de rehabilitació de zones deprimides.  Inversió en equipaments, espais públics, i accessos a barris necessitats.  Construcció de habitatge assequible (Àrees Residencials Estratègiques) i utilització mesures de sostenibilitat mediambientals.


Tema 11