Issuu on Google+

El relleu d’Espanya i Catalunya 1. El territori espanyol: El relleu 1.1 Situació de la Península Ibèrica La Península Ibèrica està situada al punt més occidental d’Europa. És una de les tres penínsules meridionals que hi ha al continent i la més massissa. La seva posició geogràfica resta facilitats a les comunicacions i al comerç amb Europa, ja que els Pirineus formen una barrera natural. Pel sud només està separat 14 km d’Àfrica, mitjançant Gibraltar. La península Ibèrica tanca el mar mediterrani i el converteix en un mar interior que permet el control del pas per l’estret de Gibraltar.

1.2.Característiques del relleu peninsular espanyol El relleu és el conjunt de formes que presenta la superfície terrestre, les quals són dinàmiques, de manera que es van construint i destruint. El relleu peninsular espanyol presenta quatre trets fonamentals que el caracteritzen: •

La forma massissa: Determinada per l’amplada i l’extensió de les costes(40005000 km). El perímetre costaner presenta un traçat rectilini amb costes retallades.

L’elevada altitud mitjana: Deguda a l’existència d’un extens altiplà central, que ocupa ¾ parts de la península, i les nombroses i diverses serralades que travessen el territori.

La disposició perifèrica del relleu peninsular: Dificulta l’accés a la Museta. Els relleus perifèrics impedeixen la influència climàtica del mar cap a les zones d’interior, provocant estius i hiverns més extremats.

2.La formació geològica del relleu peninsular 2.1.Era primària o cenozoica Les primeres terres peninsulars emergides formaven l’antiquíssim massís granític gallec, i l’espai restant cobert d’aigua marina. Durant l’era Primària, fa 250 milions d’anys, els estrats van suportar grans pressions i temperatures, provocat pels moviments de l’escorça terrestre o moviment hercinià, i es van plegar lentament. Els materials que formaven els estrats es van convertir en roques metamòrfiques. Al llarg del moviment hercinià es van formar grans sistemes muntanyosos, però van ser atacats per les erosions i van quedar-ne sòcols aplanats de materials rígids i resistents.


El relleu d’Espanya i Catalunya A l’oest es va formar el Massís Hespèric, posteriorment convertit en altiplà.

2.2. Era Secundària o Mesozoica Els materials que formaven els relleus hercinians es van erosionar i van ser transportats per l’aigua i el vent. Els dipòsits marins van ser sotmesos a altes pressions i temperatures donant pas a la creació de les roques calcàries.

2.3.Era Cenozoica Període Terciari(orogènesi alpina): Es va originar una gran inestabilitat en les plaques tectòniques de l’escorça terrestre. Les col·lisions i trencaments van provocar moviments orogènics que van canviar el relleu al cap de milions d’anys. El moviment alpí no va poder plegar els materials antics, de manera que es van fracturar i dislocar, formant blocs drets i blocs que s’esllavissaren o quedaren enfonsats. Aquest procés va formar altiplans elevats, depressions i serralades. Per tant es diu que els relleus antic hercinians es van rejovenir. L’antic sòcol es va separar en dos: la museta nord(més elevada) i la museta sud(menys elevada). A les zones de fractura es van formar falles esglaonades, depressions profundes i horsts. El resultat dels moviments del sòcol són les serralades que creuen la Museta, com ara les Muntanyes de Toledo i el Sistema Central. Les grans pressions provocades per la col·lisió de les plaques al llarg del moviment alpí van plegar els materials sedimentaris dipositats als vorells dels sòcols hercinians. Aquests estrat formen serralades com el Sistema Ibèric i la part oriental de la Serralada Cantàbrica. Però aquestes col·lisions també va plegar els importants dipòsits acumulats el les llargues i fondes fosses oceàniques, dislocant i aixecant així les parts del sòcol que les comprimien. Es formen els relleus exteriors a la museta com ara els Pirineus, les Serralades Bètiques i les Serralades litorals catalanes. Període Quaternari(glacialisme): Caracteritzat per: •

L’erosió dels relleus alpins: Degut a l’acció de rius i glaceres. Amb aquest fet es forma la depressió d l’Ebre i la depressió del Guadalquivir.

La sedimentació i el rebliment de les zones baixes: Es formen les planes litorals a llocs d’aigües poc profundes. Aquests processos formen el Delta de l’Ebre i les zones costaneres de la depressió del Guadalquivir.


El relleu d’Espanya i Catalunya 3. La Museta: Serralades interiors i vores muntanyoses 3.1. La Museta Unitat principal del relleu espanyol, ocupa l’espai central de la península i representa un 45% de la seva superfície. Va quedar fracturada en dos grans blocs durant el moviment alpí: •

La subjecta Nord: Altitud mitjana de 800-850 . És travessada d’est a oest per la xarxa fluvial del Duero. Els rius superen el desnivell que hi ha entre la Museta i el peneplà i baixen fins al mar encaixats i formant cingleres i congostos.

La subjecta Sud: Altitud mitjana de 500-700 m. Està formada per dos altiplans separats per les Muntanyes de Toledo: l’altiplà solcat pel riu Tajo i el de la conca hidrogràfica del riu Guadiana. Agafa una suau inclinació vers l’Atlàntic. Entre els dos altiplans s’estén la planura de la Manxa, la més extensa d’Espanya.

3.2. Unitats relacionades amb la museta: •

Antic sòcol paleozoic: Aflora part del sòcol a la part occidental de la Museta on forma un peneplà de pendent suau i estret, però que es fa més ample a Extremadura fins que arriba a Portugal i el mar.

Les conques sedimentàries: El sòcol, pel costat oriental, es troba enfonsat i sepultat, tot formant les conques sedimentàries.

Les serralades interiors a la Museta: Sistemes muntanyosos formats durant el període Terciari quan les zones de fractura es van anar aixecant i altres s’enfonsaren, d’això s’anomena tectònica de fractura.

Les vores muntanyoses de la Museta: Format durant el moviment alpí quan les vores de l’antic sòcol va ser pressionat i fracturat en blocs. Els materials sedimentaris es van bombar, doblegar i plegar. Així es van formar les serralades que envolten la Museta.

3.3. Les serralades interiors a la Museta El Sistema Central: Divideix la Museta en dues meitats i està format per diferents serres d’altitud important, com ara la Somosierra, Guadarrama, Gredos i Gata, i la Serra da Estrela. El pic més alt és l’Almanzor(2592m) a la serra de Gredos Les muntanyes de Toledo: Divideixen la Submeseta Sud en dos i fan de divisòria entre les aigües que s’escolen cap al riu Tajo i les que aflueixen al Guadiana. Aquestes


El relleu d’Espanya i Catalunya muntanyes formen serres d’altituds modestes com ara les muntanyes de Toledo, les serres de Guadalupe, Montsánchez i San Pedro.

3.4. Les vores muntanyoses de la Museta El Massís Galaicolleonès: Format en el relleu del nord-oest peninsular. Fa 200 km de costat i compren Galícia, l’oest d’Astúries , les muntanyes de Lleó i les serres de la Cabrera i Segundera. L’altitud mitjana no arriba als 500 m. Correspon a un fragment del relleu més antic de la península. Està format per un conjunt de blocs fallats, elevats i enfonsats. Com a conseqüència aquest massís te una forma suau i un roquissar gairebé que no s’aprecia perquè està tapat per una extensa vegetació. La serralada Cantàbrica: Forma una cadena lineal i es caracteritza per la seva asimetria entre la part occidental i la part oriental: •

Part occidental: És el Massís Asturià i dóna lloc a una sèrie de blocs paleozoics dislocats. El pas entre la Museta i Astúries és difícil.

Part oriental: O Muntanya Cantàbrica. Els cims perden altitud. Predominen els relleus plegats i de materials sedimentaris.

Els Picos d’Europa ofereixen l’altitud més elevada de la Serralada Cantàbrica(2648 el cim més alt). El Sistema Ibèric: Limita la Museta nord-oest de la Museta sud-est.20 Està formada per materials de sòcols hercinians i materials secundaris. Tots aquests materials es van plegar durant el moviment alpí. A la serralada podem distingir dos sectors: •

Sector Nord: Compost per un sistema de falles amb horsts elevats que formen massissos de més de 2000 m d’altitud: serra de la Demanda, Picos de Urbión i serra del Moncayo.

Sector Sud: Joc de serres i depressions solcades per rius. Es distingeixen dos conjunts: el conjunt interior, format pels Montes Universales, la Serranía de Cuenca i la serra d’Albarrassí; i el conjunt exterior, format per les serres de Javalambre,Gúdar i el Maestrat.

Sierra Morena: Constitueix la vora meridional de la Museta. Separa la Museta de la depressió del Guadalquivir. Vist des de la Museta ofereix una escassa entitat muntanyosa i vist des de la depressió del Guadalquivir apareix com un relleu alt i escarpat. El nom prové del color dels seus materials i de la tonalitat de la seva vegetació d’estepars. L’únic pas que comunica la Submeseta Sud amb Andalusia, a través de Sierra Morena, és el Despeñaperros.


El relleu d’Espanya i Catalunya

4. Les Serralades exteriors a la Museta 4.1. Els Pirineus Formen una alineació contínua de muntanyes d’uns 440 km de longitud que s’estén des del golf de Biscaia fins al cap de Creus, marcant el límit de la península amb la resta d’Europa. Esta dividit en dues grans unitats, que formen aquesta serralada: Els Pirineus axials o centrals: És on es troben les altituds més notables, com l’Aneto(3404m), al massís de la Maladeta, el Mont Perdut i la Pica d’Estats. La part central està formada per materials hercinians que donen lloc als massissos elevats. Aquí es mantenen les restes de glaceres gracies al clima d’alta muntanya. Els Prepririneus: Són de menys altitud i de formes més suaus. Està format per dues alineacions muntanyoses paral·leles a la zona axial i de materials secundaris. Trobem les Serres Interiors amb altituds a més de 2500 m( Guara i Peña) i les Serres Exteriors amb altituds més modestes.( Cadí i Montsec). Enter els dos grups de serres s’obre la Depressió Mitjana pirinenca.

4.2. Les Serralades Litorals Catalanes Estan separades dels Pirineus per una sèrie de falles i de terrenys volcànics. Configuren dues rengleres muntanyoses paral·leles a la costa, separades per una depressió longitudinal: la Serralada Prelitoral, que presenta algunes altituds considerables com la del Montseny(Turó del Home), i la Serralada Litoral, amb un desenvolupament escàs. Aquestes alineacions costaneres influeixen en la continentalitat del clima de les terres interiors de Catalunya.

4.3. Les Serralades Bètiques Es van formar al llarg del moviment alpí en col·lisionar la microplaca Ibèrica amb la placa Africana. El sistema bètic està format per dues serralades, separades una sèrie de depressions o foies reblides per sediments terciaris i quaternaris que donen lloc a un paisatge de badlands: La Serralada Penibètica: Situada prop de la costa. Està formada per materials de l’antic massís hercinià Beticorifeny, elevat per l’orogènia alpina. En aquesta serralada trobem Sierra Nevada(Pics de veleta) i Mulhacén(més alt de la Península).


El relleu d’Espanya i Catalunya La Serralada Subbètica: Forma un gran arc de materials plegats, que s’estén des del penyal de Gibraltar fins al cap de la Nau. Destaquen les serres de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina.

5.Les Depressions de l’Ebre i del Guadalquivir 5.1.Les depressions exteriors a la Museta: Ebre i Guadalquivir Depressió de l’Ebre: Queda encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes. Té una longitud de 380 km i una amplitud màxima de 150 km. Inicialment va estar ocupada pel mar, però posteriorment es va tancar i va formar un gran llac reblert lentament per materials continentals. Els materials durs que més sobresurten formen torres rocoses, malls i moles calcàries. El riu Ebre recorre aquesta depressió i s’obre pas entre les muntanyes de les Serralades Litorals Catalanes fins que desemboca al Mediterrani, on forma un delta molt extens. Depressió del Guadalquivir: S’estén entre la vora escarpada de Sierra Morena i les Serralades Bètiques. És una gran plana de forma triangular d’uns 330 km de longitud i 200 km d’amplada. Primerament va estar obert al mar però després es va convertir en un llac que es va anar reblint lentament. El predomini de materials argilosos va donar lloc a camps fèrtils. El Guadalquivir rega extenses zones d’horta i desemboca la golf de Cadis, on forma aiguamolls, al voltant dels quals es formen franges de dunes que poden arribar als 90 m d’alçada.

6. El Relleu del Litoral Peninsular 6.1 Les costes atlàntiques La costa cantàbrica: Predominen les formes altes i rectilínies. Les platges i les planes litorals són escasses, com a resultat del enfonsament de la Serralada Cantàbrica al mar. Els penya-segats es troben on els pendents de muntanya arriben a la costa. Quan el roquissar és de duresa desigual, la força de l’onatge desgasta les parts menys resistents i forma entrants i coves. A vegades es formen rases a les costes. Les ries del Cantàbric són curtes i estretes. Són el resultat de valls excavades per l’erosió fluvial. La costa gallega: S’estén des de la Punta de la Estaca de Bares i el cap Ortegal fins a la frontera de Portugal. El tret més característic són les ries, que són valls de rius antics que avui estan inundades i envaïdes per les aigües marines. Les ries arriben a penetrar fins a 35 km terra endins i es poden distingir entre ries baixes i ries altes.


El relleu d’Espanya i Catalunya La costa atlàntica andalusa: Entre la frontera portuguesa i el penyal de Gibraltar s’estén el golf de Cadis. S’han construït planes costaneres que formen costes baixes i sorrenques amb poc onatge. L’acció dels corrents marins pot acumular sorra fins a formar fletxes litorals. Si aquests braços de sorra es disposen paral·lels a la costa constitueixen un cordó literal.

6.2. Les costes mediterrànies El litoral mediterrani està constituït per un seguit de costes baixes i rectilínies, separats pel cap de Creus, la Nau, Palos i Gata. Al litoral distingim platges, cales petites, albuferes i tómbols que presenten aquesta distribució : Litoral català: No és uniforme, sinó que ofereix relleus diferents molt contrastats com ara deltes, petites planes litorals, costes acinglerades i costes abruptes. El delta del Ebre és el més gran de la península i un dels més notables del mar Mediterrani. Altres deltes menors com el del Llobregat, Besòs i la Tordera. Al nord de la Tordera la Serralada Litoral arriba fins al mar i forma penya-segats i petites cales que componen el paisatge característic de la Costa Brava. El golf de València: Des de el cap de la Nau fins al delta de l’Ebre que s’estén una plena litoral de gairebé 400 km de longitud. És una plana costanera formada després dels últims moviments orogènics. La costa mediterrània d’Andalusia i Múrcia: També anomenada costa bètica, s’estén des de l’estret de Gibraltar fins al cap de la Nau. És una costa tallada, determinada pels relleus muntanyosos de les Serralades Bètiques, alguns camps de dunes, i albuferes com la del Mar Menor.


Resum el relleu