Page 1


Xavier Tornafoch

EM DIC VARGAS I ALTRES HISTĂ’RIES

emboscall Moment Angular, 30


Il·lustració de la coberta: Grup d’immigrants andalusos en la construcció de la central elèctrica subterrània del pantà de Barasona. Any 1947. (Foto cedida per Félix Jurado Ramos)

© Xavier Tornafoch Edita: emboscall Primera edició impresa: maig de 2001 Segona edició impresa: gener de 2006 (ISBN: 84-96443-63-9) Primera edició digital: maig de 2014


SUMARI Pere Guilanyà i Puigvinyet Em dic Vargas Aniré a Nova York Faig de paleta Jo no he fet res El partit és la meva vida Tu ets la nostra esperança Vaig i vinc amb el taxi Fa trenta anys que vaig arribar No m’agraden els catalans Sempre he lluitat Víctima de l’amor Estimo el meu barri Oli d’oliva Milito al M.I.C. Quin gran país! Vaig néixer a Jaén Ho han catalanitzat tot Ens ho passem bé Tenir vocació Immigrants: un passeig per la perifèria de Barcelona De la Colònia Pons a Montcada Remenava entre els mil trastos El Congo Tricorni De l’Argentina a La Bisbal El minaire L’exili Perpinyà Tot va bé Falangista El show Aquella casa Els emigrants No ho volia tornar a fer

7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 32 34 37 39 41 43 46 48 50 54 69 71 75 79 81 84 86 87 89 91 92 95 99


Quizá mis lentos ojos no verán más el Sur, de ligeros paisajes dormidos en el aire, con cuerpos a la sombra de ramas como flores, o huyendo en un galope de caballos furiosos. El Sur es un desierto que llora mientras canta, y esa voz no se extingue como pájaro muerto. Hacia el mar encamina sus deseos amargos, abriendo un eco débil que vive lentamente. En el Sur, tan distante, quiero estar confundido. La luna allí no es más que una rosa entreabierta; su niebla misma ríe blanca en el viento, su oscuridad, su luz, son bellezas iguales. Quisiera estar en el sur LUIS CERNUDA


Pere Guilanyà i Puigvinyet, periodista de professió, ha nascut a Montcada i Reixac; és català. Els seus veïns del carrer Clavell –els de dalt, els de baix, els del costat– també són nascuts a Montcada però no són com ell, es diuen García, Fernández o Bermejo. Els avis no parlen ni entenen el català, els pares l’entenen però no el parlen, els fills –els amics del Pere– l’entenen i el saben parlar. El jove Guilanyà no hauria pensat mai que el reportatge que li ha encarregat el seu cap de redacció pogués obrir-li els ulls a un món que desconeixia. L’encàrrec del diari és el següent: cercar testimonis d’individus de l’àrea metropolitana de Barcelona per tal de fer un reportatge en profunditat. Per què jo? –ha preguntat el Pere quan li ho han dit–. La resposta ha estat curta i contundent: “ tu ets de Montcada”. Durant tres setmanes el reporter Guilanyà, del diari “La Vanguardia”, ha recorregut els barris i ciutats dels verals de Barcelona; armat amb una enregistradora, que li va regalar la seva àvia el dia que va acabar la carrera, ha recollit els testimonis de gent de tota condició i edat, només comparteixen una característica: tots són fills de la immigració. L’objectiu del reportatge és aconseguir històries de vida quotidiana; res de personatges famosos, res d’aventures inversemblants. Avui, recollits els testimonis d’una colla de gent, és el dia de transcriure les seves paraules, és el moment de posar les veus damunt del paper. El Pere es troba assegut, com cada dia, davant de la pantalla del seu ordinador, ni el brogit de la redacció pot destorbar la seva concentració; l’un darrera l’altre van passant els testimonis. Després de dues hores de feina ininterrompuda el periodista de Montcada s’aixeca de la cadira i baixa al carrer Pelai, necessita un cafè, es dirigeix al Zurich, però és tancat per obres, sempre queda el recurs del Núria. Torna a la seva taula i continua omplint, amb les històries dels personatges que ell ha conegut els darrers dies, les tres planes que li han demanat. De tant en tant s’atura i pensa en la seva família: el pare Guilanyà és de Puig-Reig, al Berguedà, i va deixar el món de pagès per anar a treballar a la fàbrica de ciment; la mare Puigvinyet va néixer a la capital del Priorat, a Falset, i va anar de jove a servir a casa dels Fontestà de Montcada, ja no n’ha marxat mai més. “I jo, d’on sóc?” –reflexiona el jove periodista–. Una estona més tard troba la resposta: “ jo sóc de Montcada!”. 7


EM DIC VARGAS

Em dic Vargas, José Vargas García. Vaig néixer a l’Hospitalet de Llobregat el primer dia de juny de l’any 1970. Els meus pares es diuen Carlos i Dolores i són nascuts a Alcaudete, província de Jaén. Fou l’any 1960 que arribaren a l’estació de França a bord d’un tren atrotinat que vomitava fum pels quatre costats. Vingueren sense res més que dues maletes de fusta i un paraigües sota el braç –la gent del poble els havia dit que a Catalunya sempre hi plovia–. Vivim en un pis de vuitanta metres quadrats a l’avinguda del Senador Benet. Som dos germans i cadascú té la seva habitació; el meu pare diu que no sabem la sort que tenim; ell explica que a casa seva, a l’antiga casa dels abuelos, els sis germans dormien en una mateixa habitació, aquell casalot tan sols tenia dues cambres, una cuina-menjador i un corral, que aixoplugava les gallines i servia, també, de comuna a l’aire lliure. El meu germà, l’Alfonso, té quatre anys més que jo, festeja des de fa temps amb una noia del barri, la Loli. Ella treballa en un supermercat situat en un polígon industrial, als afores de la ciutat. Ell feineja ocasionalment pel barri; va deixar l’escola als catorze anys, sense poder tenir el Graduat. Fa treballets de fusteria i llauneria, just per anar vivint; podríem dir que no neda en l’abundància. Els divendres al vespre, l’Alfonso es reuneix amb els seus amics al Bar “Albaycín”, allà xerren de futbol –tots són del Real Madrid– i prenen unes quantes cerveses. Amb més diners a la butxaca l’Alfonso seria feliç. Jo, ja ho he dit abans, sóc el José. Tinc vint-i-sis anys. Vaig néixer en aquesta ciutat, al barri de la Torrassa; sempre he viscut aquí. No he viatjat gaire, però cada estiu anem a Jaén a veure la família; un cop vam anar amb uns amics a l’Aneto, quina meravella de muntanyes! No tinc xicota, bé ara no, però n’havia tingut. Treballo, amb contracte fix, en un taller d’automòbils, em pa9


guen bé i tinc un cotxe; encara em falten quinze terminis perquè sigui meu del tot. Cada diumenge vaig a la discoteca, al Piramide’s. Tots els meus amics són del barri, tots, igual que jo, tenen pares vinguts de fora de l’Hospitalet. Quan anava a l’escola hi havia un noi que era català, li dèiem el catalán, era un bon noi; havia jugat a l’equip del col·legi i era dels millors, ell era del Barça, nosaltres, tots del Madrid. Crec que ara és el director de la ràdio del barri; sovint me’l trobo i xerrem. Quan estudiàvem plegats ens rèiem del seu accent català, perquè aquí tothom parla castellà. Vaig fer el servei militar a Jaca, foren uns mesos extraordinaris, alguns dels meus millors amics els vaig conèixer allà. Recordo, això sí, la mala llet del tinent López –quin fill de puta!–, sempre deia el mateix: ¡a ver catalanes de mierda, atiendan! Com l’havíem arribat a odiar! El dia que ens van llicenciar vam emborratxarnos de debò, vaig tornar a casa amb un ull blau, no sé què va passar. Anava begut. Els meus pares tenen un apartament a Cunit, cada cap de setmana hi anem, a l’agost ens hi estem quinze dies, els altres quinze som a Jaén. Aquesta casa ha costat molts esforços, el meu pare va pagar l’entrada amb els diners que li van donar quan el van acomiadar de l’empresa metal·lúrgica on treballava; tres milions de pessetes no són gaire per tota una vida de feina. El meu germà i jo hem ajudat a pagar les obres amb els cèntims que hem estalviat. No penso gaire en el futur, no sóc com el pare i la mare, tota la vida estalviant per al demà. M’agradaria veure el meu germà casat amb la Loli, també voldria casar-me jo i instal·lar-me pel meu compte –tinc bones mans per això dels cotxes–, comprarme un pis al barri i una caravana per voltar món. Els pares diuen que tornaran al pueblo, jo no els dic res però no vull que marxin. No m’imagino la meva vida lluny de l’Hospitalet.

10


ANIRÉ A NOVA YORK

El carnet d’identitat diu que el meu nom és Cristina Donoso Navarro, però els meus amics em coneixen per Cristi. Sóc de Sant Andreu de la Barca. Tinc vint-i-dos anys. El pare es diu Indalecio i va néixer a Periana, província de Màlaga, la mare es diu Carmela i és de Pinos-Puente, província de Granada. Fa trenta-cinc anys que van arribar al Baix Llobregat. Primer van viure a Martorell, portaven una masoveria. Quan la foneria de Sant Andreu va donar feina al meu pare ens hi vam traslladar. Amb els anys les coses ens han anat bé. Tenim una casa de dues plantes, amb llar de foc i tot. No tinc germans. Els pares, obsedits en fer de mi una senyoreta, em van ficar, de ben petita, al Col·legi de les Monges Descalces de Barcelona. Els divendres per la tarda tornava a casa, durant la setmana vivia a l’internat de les Germanes Descalces; va ser una bona època. No recordo haver passat necessitats a casa meva. Cada estiu anem al poble del meu pare, tinc bones amigues allà; el meu primer amor també el vaig conèixer allà, va ser el dia de la Mare de Déu d’Agost, es deia Patricio. Fa anys que no en sé res, crec que se’n va anar a viure a Madrid. Quan tornem del poble és tot un espectacle, el meu pare carrega el cotxe amb tot el que troba: xoriços, oli, vi, formatges... La calor d’estiu acostuma a espatllar la meitat de les coses. De vegades penso que, si pogués, portaria cap a Sant Andreu, fins i tot, la mateixa font de la plaça de Periana i la col·locaria en un lloc ben visible, prop de casa, per tal de veure, des de la finestra, un tros del seu poble de la serra malaguenya. Cada nit, abans d’anar a dormir, ompliria un càntir amb l’aigua de la seva font, i el guardaria a la nevera per fer-ne un traguinyol de tant en tant. 11


Estudio segon d’econòmiques i espero poder trobar feina quan acabi. No m’agrada Sant Andreu, vull viure a Barcelona. Tots els meus amics són de la capital, m’hi trobo bé. No ho he comentat a ningú, els meus pares volen que torni a casa quan acabi els estudis. La mare està preocupada, no para de dir-me: si no sabes hacer unas buenas migas, pobre de tu marido. Però el meu somni és viatjar; aniré a Nova York, a la ciutat dels gratacels, no m’ho vull perdre.

12


FAIG DE PALETA Sóc l’Antonio Estévez, faig de paleta... quan puc. Estic a l’atur, ja fa anys, però m’apanyo bé. Al meu carrer tothom em coneix, ja saben que sóc un bon operari, una persona seriosa, i m’avisen cada dos per tres. A la dona i als fills no els falta de res. Vivim en un pis força bonic, tenim una terrassa molt grossa. Els meus nois, el Jonathan i el Marcos, la fan servir per donar-hi voltes amb la bicicleta. Quan plego de treballar vaig a la Peña Flamenca que hi ha al meu barri; mentre em prenc un parell de cerveses xerro amb els companys. El meu millor amic es diu Carlos i va néixer a Priego, com jo; ens coneixem des de petits, vam venir en el mateix autobús a Catalunya. Ell ha tingut més sort que jo, treballa a la Química Portús, té un bon sou i feina fixa. Si l’acomiaden veurà diners; no li passarà com a mi, un munt d’anys treballant per a Suñer i Casas, tanquen l’empresa i em foten al carrer amb poca pela. Bé, almenys tinc ofici, això ja no m’ho treu ningú. Visc a Cornellà. Fa molt temps que hi som. Els caps de setmana m’emporto la família a Castelldefels; és boníssim poder gaudir de la vida a l’aire lliure. El Carlos, com que ha guanyat més diners que jo, s’ha fet una caseta a Cubelles; el visitem sovint. Ens agrada compartir uns vins i menjar un plat de migas. A l’estiu anem uns quants dies al meu poble, no gaires perquè la meva dona, la Maria, diu que allà no té aigua per fregar els plats. Però jo m’ho passo molt bé, estic amb els meus amics de la infància, comparteixo hores de bar i de passeig amb la gent del poble, aprofito per escoltar les moltes llegendes que els vells de Priego coneixen. Estic content de veure que els paisanos també s’han espavilat: alguns treballen a les finques, altres han obert botiga, la majoria treballen a la fàbrica de cinturons dels senyors Juárez. Quina barreja de sensacions: quan sóc allà baix vull ser aquí, 13


quan sóc aquí voldria ser a Andalusia. La casa que em va deixar el meu pare, que en pau descansi, és el típic habitacle de poble –planta única i corral, senzilla per dins i pintada de blanc per fora– però l’hem anat arreglant de mica en mica; ara té aigua corrent i, fins i tot, una llar de foc. Mentre jo no hi sóc me la vigila l’oncle Pedro. L’home fa anys que és vidu i no li és càrrega feixuga treure la pols cada setmana i mirar les quatre oliveres que em va deixar el pare. De tant en tant, li telefono des de Cornellà per saber com van les coses. Quan ell falti, ja té setanta anys, no sé com m’ho faré. Els meus nens van a l’escola i són bons estudiants; tots dos saben parlar el català, però no el poden practicar perquè a casa parlem castellà i al barri ningú l’utilitza. Al càmping, tenim uns veïns de parcel·la que són catalans, de Sabadell, però sempre ens parlen en castellà i així no hi ha manera que els menuts el puguin practicar. La meva dona és una gran persona, té la casa molt endreçada i els nens sempre van impecables. Treballa fregant cases a tant l’hora i té molts clients, tot plegat li serveix per treure’s un bon sou. Li pago una assegurança perquè el dia de demà cobri una pensioneta. La pobra no està bé de salut –té artrosi– però no es queixa. Espero amb delit el dia que els nois es facin grans i vagin a la seva, i nosaltres dos puguem viure amb tranquil·litat. Llavors passarem llargues temporades al poble, podrem anar al nostre aire. Ara per ara no podem permetre’ns aquest luxe, hem de treballar i pujar la canalla.

14


JO NO HE FET RES

Em diuen El Palillo perquè sóc menudet, però el meu nom és Juan Carlos Giménez Baena i vaig néixer al Camp de la Bota; no sé quan, exactament, perquè els meus pares no em van inscriure mai al registre civil i la memòria familiar acostuma a fallar. La meva mare es deia Soledad Baena però tothom la coneixia per la Sole –va morir quan jo no tenia encara els vuit anys– i el meu pare és el famós Manotuerta; li diuen així perquè va perdre la mà esquerra jugant amb un petard. Tot el que recordo de la infància són els carrers polsosos i plens de barraques del meu barri, l’aire interminable que bufava des del mar, la policia anant i venint d’aquelles miserables cases. El pare es guanyava la vida fent treballets: comprava i venia andròmines, reparava motos, canviava cotxes, pintava parets i feia armaris. Però la policia, sempre la policia, ens tenia contínuament sota sospita. Quan ens venien a veure repetien unes paraules que se m’han gravat al cervell: “Palillo digues la veritat; qui ha robat el cotxe?”. Sempre els contestava el mateix: “Jo no he fet res”. No donava cap resultat, el pare, i la major part dels germans, passàvem llargues i penoses temporades a la garjola, acusats de delictes que no havíem comès. A la presó la vida se’m feia inaguantable, sobretot per culpa d’aquell gitano, el Caraquemada, que me la tenia jurada perquè estava convençut que jo li havia espatllat un magnífic negoci de venda de tabac a la galeria on tenia la meva cel·la. Tot era mentida, però calgueren tres pallisses de mort perquè el gitano maleït canviés d’opinió; el seu raonament fou molt simple: “si les batusses –amb unes quantes costelles trencades i els ulls de vellut– no han servir per ferli confessar la seva culpabilitat, és que aquest paio –o sigui jo– és innocent”. A la infermeria no s’hi estava malament, em donaren menjar com cal i no aquell ranxo fastigós que servien a la galeria. 15


Vaig viure a Sevilla durant un temps, hi vaig anar perquè volia allunyar-me de la policia de Barcelona, que empenyorava el meu futur amb acusacions falses que, dia rere dia, m’apropaven als dominis del Caraquemada. Tampoc vaig ser feliç a la ciutat del Guadalquivir; em vaig embolicar en un parell d’afers foscos –jo no havia fet res!– i vaig tornar a passar uns mesos a l’ombra; aquesta vegada a la presó de Sevilla. Ara visc a Badalona, m’he casat i tinc fills, faig el que puc per viure, però les coses no acaben de rutllar. I és que la vida és difícil, ningú no em dóna feina, sort en tinc dels quatre rals que guanyo venent tabac als Encants; no és massa, però és suficient per posar el plat a taula cada dia. Tinc un negoci pendent amb un amic meu, el Quimarro, un català de Puigcerdà que viu al mateix replà que jo; és un home toix i barroer però té molt nas per als negocis, amb una mica de sort podré canviar la meva vida.

16


EL PARTIT ÉS LA MEVA VIDA

Jo em dic Luis Valbuena i el partit és la meva vida. Sóc de Granada i vaig arribar a Catalunya tot just acabat el servei militar, l’any seixanta-dos. A la meva ciutat la vida era molt dura, treballàvem de sol a sol a canvi d’un sou de misèria, però jo no era conscient que allò, precisament allò, era l’explotació; al cap i a la fi els meus besavis, els meus avis i els meus pares havien viscut sota aquell flagell sense queixar-se. De jove, jo no sabia el significat de la paraula “explotació”, i no sabia, tampoc, què era un partit polític. No em fa vergonya reconèixer-ho, perquè de la incultura ningú no se n’ha d’avergonyir si és causa directa de la misèria. Al meu barri tothom pensava que el general Franco era el millor governant del món; ens tenien ben enganyats. Vaig arribar a Barcelona un dia de maig clar i assolellat; de seguida vaig instal·lar-me a Viladecans. Allà hi tenia un cosí que feia temps que hi vivia; vaig compartir pis, durant tres anys, amb ell i la seva família –tenia dona i dos fills–. Jo treballava al camp quan em van llogar a Proquifasa, una empresa de pintures. Em vaig posar el meu primer vestit de treball blau amb una gran il·lusió. La feina era més tova que a pagès, però els jornals no eren gran cosa. A Proquifasa vaig conèixer la persona que canviaria la meva vida; era un home prim i alt, que es movia àgilment per les immenses naus de la factoria, es deia Joan Capdevila, però tots l’anomenàvem el rojo. De primer, l’home prim i alt em feia por; jo, en aquella època, continuava essent un franquista convençut, i el renom del Capdevila m’espantava. Ens havien educat odiant els rojos i, la veritat, jo no n’havia conegut mai cap; ara sé que, al meu barri de Granada, els van afusellar a tots. A força de compartir-hi estones i d’escoltar els seus comentaris sobre la vida i sobre la política del moment, va deixar de fer-me por i la temença va convertir-se en admiració. L’any 17


setanta-tres, quan l’empresa volia acomiadar dos-cents treballadors, va començar la meva activitat política. Constituírem un comitè de vaga, el rojo n’era el president. Les hores i hores de reunions van incrementar l’admiració per aquell home, i vam iniciar aleshores una llarga amistat; ell va ficar-me al partit, el meu nom clandestí era Marcos. Jo era l’encarregat de portar la propaganda política des de Barcelona, aprofitant la meva condició de transportista oficial de l’empresa; camuflava els fulls polítics entre els pots de pintura. A les primeres eleccions municipals democràtiques, els companys del partit em van demanar que em presentés de candidat, vaig acceptar. Des de llavors he estat a l’ajuntament de Viladecans i n’estic orgullós; hem fet moltes coses pel nostre poble, perquè el meu poble és Viladecans. M’he fet gran i he hagut de jubilar-me de l’empresa, però cada tarda, després de dinar, vaig a la seu del partit i prenc un cafè amb els companys mentre jugo una partida de “cuatrola”. Després vaig a casa de la meva filla i estic una estona amb els meus néts, en tinc dos: el Jordi i l’Aina. Ells ja no saben res del partit ni de el rojo, però avui els he dit que, d’aquí a pocs dies, inaugurarem una plaça nova que es dirà Joan Capdevila.

18


TU ETS LA NOSTRA ESPERANÇA

Tota la vida havíem viscut al barri gitano de Puerto Real, a Cadis. La meva família venia roba pels pobles de la província. Però les coses canvien, no se sap si a millor o a pitjor, però canvien. Un bon dia jo, José Antonio Montero Sánchez, del clan dels Caradeasco, vaig deixar la meva ciutat i vaig traslladar-me a Barberà del Vallès, a Catalunya. No ho volia fer, però la vida se’ns havia complicat; un dia la meva filla petita va dir-me, amb cara de pena: Tu sinelas a ujaripén e amarí chaniqué ( que traduït al vostre idioma vol dir: “tu ets l’esperança de la nostra salvació”). No tenia massa clar què fer, ni què dir, però el meu cosí, el Gabriel Montero, fill del meu tiet José, el famós Tio José de Puerto Real, va parlar-me d’un lloc, a Catalunya, on podria vendre molt bé les meves teles. Carregàrem estris i mainada als cotxes i vinguérem a aquesta terra; vam construir unes bones cases en un camp desert de Barberà i iniciàrem el mercadeig; de Vic a Figueres, de la Sènia a Lleida. Els meus fills s’han casat amb bona gent, hem emparentat amb bones famílies. No hi ha paios a casa meva, és una sort. La petita, la Virtudes, s’ha casat amb un gitano de Gràcia, el Pep Armentera. És un senyor que sempre va molt ben vestit i que lluu un bigoti d’orella a orella, que l’ha fet famós entre la nostra gent. Ell és català, vull dir que és un gitano del país, que no ha vingut de fora, com nosaltres. És un home molt fi, parla el català i no es dedica a mercadejar, té una botiga d’antiguitats al Torrent de l’Olla. Hem tornat sovint a Puerto Real –encara hi tenim família–, però no hi tornarem a viure, els negocis marxen bé aquí i quan les coses van bé és de rucs canviar. Els nostres nois ens han sortit molt assenyats, cap d’ells té tractes amb les drogues –que és la pesta de la nostra joventut–, i volen continuar la tradició 19


familiar, volen dedicar-se a vendre roba pels mercats. De ben segur que ho tindran mĂŠs difĂ­cil que nosaltres.

20


VAIG I VINC AMB EL TAXI

“A la seva mirada hi havia segles de sol batent els camps d’oliveres, suors lliscant per cares recremades, vents que han ressecat la terra, els arbres i les pedres.” No acostumo a llegir, més aviat he de confessar que no llegeixo mai, tret del diari els diumenges, però aquestes paraules –escrites a la façana de la casa nadiua de l’insigne José Morilla, el benefactor de Cabra– em van colpir. Els homes del meu poble són així, prims i amb la pell de la cara cremada per jorns d’exposició al sol. Jo mateix ja no tinc res a veure amb ells; les hores de taxi m’han esculpit una panxa prominent i m’asseguren una pell blanca i delicada tot l’any. Des que vaig venir a Catalunya he viscut a Sant Adrià del Besòs, vaig comprar el vehicle i la llicència de taxi l’any setanta-dos, eren altres temps. En aquella època feia el torn de nit i era una meravella, no hi havia delinqüència, les putes estaven controlades i els maricons no es mostraven pel carrer amb la barra amb que ho fan ara. Hi havia decència i ordre, avui en dia tot és ple de púrria. Amb Franco vivíem millor, no havíem de mantenir aquesta colla de politicastres corruptes que ens escanyen amb els impostos, ni havíem de sentir el català per tot arreu. Aleshores el qui volia parlar català ho feia a casa seva però les coses, diguem-ne oficials, es feien en castellà que és l’idioma d’Espanya i és el que ha de conèixer tothom. Però a mi ja em queda poc de tot això, vaig i vinc amb el taxi des de fa massa anys. D’aquí a pocs mesos em jubilo i me’n torno a Cabra, a Espanya. Me’n torno amb els vells de cara petita i negra, a les àvies vestides permanentment de dol, a les tapes i a la xafogor de l’estiu. Els meus fills, que ja són grans, que facin el que vulguin però la dona i jo cap a Andalusia, cap al nostre poble. Allà la vida és una altra cosa, es conserven les tradicions i els costums antics, es fa cas del que diuen els pares perquè als nens, 21


des de petits, se’ls ensenya a respectar la gent gran. Les escoles d’allà ensenyen millor, el mestre és el mestre, el capellà és el capellà i l’alcalde és l’alcalde. A Catalunya, amb la merda de l’escola moderna, s’ha perdut el nord. Em dic José Vilches García i fa molt temps que faig el taxi. A mi ja em toca tornar al pueblo. No trobaré a faltar gaire res, potser les partides de cartes els dissabtes per la tarda al bar “Tarifa” de Sant Adrià i la companyia d’alguns bons andalusos que he conegut aquí; però això no és el que era. Quan vaig venir això era Espanya i ara és, només, Catalunya; una regió que diuen que és molt moderna, però que a mi no m’agrada. Prefereixo la tranquil·litat de Cabra, les extensions de conreus sense horitzó i, sobretot, sentir que visc a Espanya.

22


FA TRENTA ANYS QUE VAIG ARRIBAR

Fa trenta anys que vaig arribar a Castelldefels. Llavors el poble era petit, hi vivien quatre pagesos i a la platja, ara plena d’hotels i apartaments, hi havia una sorrera immensa plena de pins que ajudaven a lligar un terreny excessivament tou. El primer record que tinc de Catalunya és el massís del Garraf, grandiós i ple d’arbres, cobert de núvols prims. Deixàrem, els meus germans i jo, el nostre Martos nadiu per fer fortuna lluny de casa. Els quatre germans Cruz –l’Antonio, l’Evaristo, el Jorge i jo, que em dic Alejandro– vam venir per ajudar els nostres pares, que s’havien endeutat de valent per conservar les oliveres que conreaven. Les primeres feines que vaig tenir van ser a la construcció, a tant el metre de paret. Fèiem els edificis en dos mesos. Tots els treballadors de les obres eren andalusos, tots érem paisanos. Quan vaig casar-me vaig anar a viure a un pis vell que hi havia davant de l’ajuntament, tenia moltes humitats i era petit com un cop de puny, però podíem pagar-ne el lloguer. Les platges van començar a omplir-se de sueques amb bikini i la construcció va pujar molt. Jo i un altre noi de Martos vam fer una petita empresa: “Construcciones Cruz-García”. Pocs anys més tard ja teníem més de cinquanta treballadors en nòmina. Del pis vell vam passar a viure en un pis nou a la zona nova del poble, ara vivim en una torre a tocar de la platja, tenim tres cotxes i una casa a la Cerdanya. Els negocis no van tan bé com abans, costa molt vendre pisos. Ho tinc clar: el futur està en fer habitatges de qualitat, pisos per a gent de diners, ens hem de deixar de punyetes, els apartamentets per a treballadors són cosa del passat. Els meus nois estudien, l’un fa dansa clàssica i l’altre teatre. Diuen que no volen saber res del negoci familiar, però quan s’adonin que els diners, que tan bé els van ara, surten de l’empresa ja hi prestaran atenció. Encara són joves. Sempre tindran les portes obertes de casa. 23


No vaig gaire a Martos, tot i que hi tenim casa. La feina em fa anar de bòlit. A més de l’empresa de Castelldefels, tenim una constructora a Tarragona i hem començat a treballar a Puigcerdà. Des que es van morir els meus pares hi vaig tan sols a l’estiu: carrego d’olives i pernils i torno a pujar, la família ni tan sols m’acompanya. Els caps de setmana anem a la casa de la Cerdanya, som a Bellver. Ja m’he fet vell per aprendre a esquiar, però als meus fills els agrada aquest esport. Tenen molts amics al poble. A mi m’agrada passejar pel bosc i compartir taula amb els veïns –uns catalans de Barcelona molt simpàtics–, parlar fins altes hores de la matinada mentre bevem aiguardent. Ells diuen que no tinc accent andalús, però jo els explico que l’accent el reservo per quan vaig al meu terreny perquè la parla –els dic jo– és com anar en bicicleta; una vegada n’has après no te n’oblides mai.

24


NO M’AGRADEN ELS CATALANS

Els meus pares eren pescadors, els meus avis també. Sóc Juan Carlos Mercado i treballo de pescador, el nostre vaixell, “El Padruell”, té port a Barcelona. Visc al Raval, no massa lluny d’on tinc la feina. Vaig venir de Punta Umbría, a la província de Huelva, fa molts anys. De fet em van portar, jo no vaig demanar venir a Catalunya; a mi –ho dic de debò– no m’agraden els catalans, són interessats i egoistes, no els entenc, la veritat. Per haver de sortir cada nit a la mar no calia moure’ns del poble. La meva vida no és molt interessant. De casa a la feina i de la feina a casa. Tota la santa nit damunt la nau, remenant les xarxes i mirant al cel –les tempestes són molt perilloses per a la nostra feina–, resant perquè la jornada sigui bona. No guanyem gaires diners. Em vaig escoltar al pare en mal dia: “has de seguir la nissaga dels Mercado, has de ser pescador”. Havia d’haver buscat treball a la construcció, cinc dies de feina i dos de festa, un bon sou i un mes de vacances a l’estiu. Ara no disposo de res d’això. La meva dissort és conseqüència directa de la meva bona fe. D’acord, ho va fer amb la millor intenció, però em va ben fotre. Tothom té la seva manera de passar el temps lliure, i jo també. Passo algunes tardes al bar de la Confraria de Pescadors, quin ambient! És el local amb més moviment de Barcelona, i això m’agrada. Allà, sota les fotos dels pescadors desapareguts al mar –inclosa la del meu pobre pare–, em sento un home, una persona important, li trobo un sentit a la meva vida. Tots els que hi anem sabem del que parlem, i tots parlem del mateix: de la nostra mar, de la mar que ens dóna el pa i que ens lleva la vida. Continuo en aquesta professió perquè, lluny de la costa no hi ha terres, ni pobles, ni ciutats, ni llengües, ni diferències, ni rics, ni pobres. Només hi ha aigües mediterrànies, les mateixes que banyen Punta Umbría, les mateixes que recordo haver vist des 25


de la caseta blanca en què vivíem, abans de venir a Catalunya. Quan tornem a port, adormits pel cansament d’una nit de pesca, somio en tocar terra ferma a Andalusia. Sempre em desperto amb l’estàtua de Colón davant meu.

26


SEMPRE HE LLUITAT

Visc al Prat de Llobregat. Vaig venir de Carboneras quan era molt petita, i tota la meva vida ha estat una lluita constant; primer a la feina, després pujant els fills, més tard ajudant el meu marit. Però em sobren energies per continuar així uns quants anys més. Des que era menuda, a aquelles terres aspres d’Almeria, em van ensenyar a mirar la vida amb orgull i amb confiança. Sempre m’han avorrit els ploramiques, no crec que ningú hagi passat el que a mi m’ha tocat: sóc la més gran de sis germans, quan tan sols tenia set anys havia d’aixecar-me a la matinada a donar de menjar a les gallines –amb la por que em feia sortir al corral de negra nit–, preparava l’esmorzar dels petits i endreçava la casa, la resta del dia el passava tallant llenya per escalfar la casa a l’hivern o conreant els horts a l’estiu. No vaig tenir gaire escola, de vegades penso que és un miracle que sàpiga escriure i llegir, de fet no sé gaire res més. Per a mi, venir a Catalunya va ser un alliberament. Per primera vegada vaig veure córrer els diners per casa meva. Tota la vida desconeixent que tenia sant –jo hem dic Paquita Silva– i ho vaig descobrir al Prat de Llobregat el dia que la meva mare, pobra dona!, va venir-me un bon dia amb una nina de drap embolicada en paper de colors i, tot allargant la mà, em va dir: “felicitats!”. A Carboneras ningú no celebrava el sant, ara m’adono que era un simple qüestió de diners, sense regal no hi havia celebració. He treballat tota la vida a la confecció de la senyora Carme Clariana, però en aquests darrers anys les coses han anat canviant; la Carme no se’n sortia amb l’empresa i va dir-nos que si no ens en fèiem càrrec hauria de tancar, fou així com vam constituir la cooperativa Confecciones Prat. Ja fa quatre anys que funcionem pel nostre compte i, de moment, no ens falta el sou cada mes, hem trobat bons clients i sembla que l’empresa pot tenir unes possibilitats. 27


El meu marit sempre ha treballat a La Seda, és un home molt treballador, però de la feina de la casa no vol saber-ne res. La il·lusió de la meva vida són els meus fills, en tinc tres. El més gran és el Guillermo; no ha volgut estudiar però és molt bon noi, fa anys que treballa en un taller mecànic. Els dos petits –el José Manuel i el Fernando– estudien; l’un és a punt d’acabar la carrera d’econòmiques, i l’altre tot just ara ha començat a estudiar medicina. Els fills són diferents del seu pare, m’ajuden molt en les tasques domèstiques, tot el dia estan pendents de mi, he de reconèixer que són molt de la mare. Els tres estan molt integrats a la vida del Prat, el Guillermo –fins fa poc– jugava a futbol amb l’equip del barri. El José Manuel fa molts anys que és monitor de l’esplai “Quitxalla”, i el petit toca la guitarra en un conjunt de rock, els “Prat Nois”. Fa set anys que no vaig a Carboneras, des que es va morir la tia Júlia que no hi he tornat. No m’hi queda família, tots els meus cosins i els meus tiets són a Catalunya, uns quants viuen al Prat, però també tinc parents a Lleida, a Reus i a Gavà. Per Nadal ens reunim tots i recordem els vells temps, però els nois són d’aquí, ells ja són catalans. Tot el que escolten a les reunions familiars ho troben estrany, es riuen de les històries del tio Manolo, que sempre és el que explica les bestieses que fèiem al pueblo. Nosaltres no marxarem, els meus pares són enterrats aquí i els meus fills viuen aquí, la meva vida és a Catalunya.

28


VÍCTIMA DE L’AMOR

Sóc una víctima de l’amor. Dels meus primers anys de vida a Còrdova, ja no en recordo res; potser conservo a la memòria, de manera llunyana i desdibuixada, les cases de color blanc, amb els seus balconets plens de flors, del carrer on vaig néixer, però hores d’ara em semblen escenes que ni tan sols he viscut jo mateixa, diria que jo no he estat mai allà, que els meus ulls no han vist sortir el sol al matí, ataronjant les façanes immaculades d’aquella ciutat. El temps ho mata tot, és ben cert. Hi ha, això sí, una cosa que no podré oblidar mai: el dia que vaig sortir del carrer de les cases blanques per anar a fer de minyona a Estepa, a la torre dels senyors Sánchez Matas, els coneguts fabricants de mantecados. Era molt jove, massa. Ja no vaig tornar a viure a Còrdova, hi he anat, però sempre de visita, sempre de pas. No vaig estar malament en aquella casa, menjàvem bé i teníem una feina suau; va ser per aquest motiu, per evitar-me haver de passar hores i hores a la fàbrica de pelfuts d’espart on treballava ella, que la meva mare, a través de la tía Bernarda, em va enviar a servir. La felicitat, però, no és mai completa, sempre hi ha coses, o situacions, que destorben la pau. El dia que el Gregorio va arribar a la torre dels Sánchez se m’obrí el cel –que ingènua era!–; arribà a lloms d’un cavall extraordinari, portava el barret de costat, com tenien per costum els capatassos de la meva terra. El Gregorio era el noi més ben plantat de la casa, era l’encarregat dels cavalls, es passava el dia al camp. Em vaig enamorar d’ell. De l’amistat inicial passàrem al festeig i d’aquí al desastre. Vaig quedar embarassada. El Gregorio s’allunyà de mi i renuncià a fer-se càrrec del fill. Els senyors de la casa –dominats per un puritanisme ridícul– quan s’assabentaren de la notícia em van fer fora del servei. No tenia diners, ni amics. No m’atrevia a tornar a casa amb la meva vergonya. 29


Mentre caminava, sense rumb, pels carrers d’Estepa, vaig veure un grup de gent, carregats de maletes, que es dirigia cap a l’estació de tren. Per curiositat, vaig demanar a un dels homes quina era la seva destinació: Vamos a Barcelona, va dir-me. Em vaig afegir al grup. El dia que arribàrem a Barcelona no em trobava gens bé, ja portava tres mesos d’embaràs i m’havia passat el viatge vomitant. Era l’any cinquanta-quatre i jo només tenia dinou anys. Amb els pocs estalvis que tenia vaig poder-me instal·lar en una pensió barata del carrer Hospital, vaig buscar feina però ningú no volia contractar a una dona jove, soltera i embarassada. El meu fill va néixer al llit de la pensió. Els diners es van acabar i jo, i el meu nen de pocs mesos, vam anar a parar al carrer. A força de caminar i caminar pel barri xinès vaig conèixer algunes putes velles, elles van iniciar-me en el negoci. Primer vaig treballar a la casa de la senyora Pérez, un pis gran i espaiós amb llums vermelles per tot arreu; era el lloc de trobada habitual dels oficials de l’exèrcit que estaven destinats a Barcelona, un lloc amb classe. Més tard vaig anar a un establiment del carrer Aragó, el més luxós de la ciutat; els militars tenien diners i eren bons clients, però de vegades es feia difícil aguantar els seus estirabots, en canvi al Club Aragón tot era diferent, res de militars, res de situacions desagradables, només hi anaven homes de negocis, senyors amb casa a Pedralbes i torre d’estiueig a Calella. Vaig guanyar diners en aquella època, em vaig comprar un pis a Sant Vicenç dels Horts i vaig poder donar-li totes les comoditats al meu fill. El meu nom professional fou Carlota; més elegant que no pas Florentina García, que era l’autèntic. Ara tinc el meu propi negoci, jo ja m’he fet gran per fer serveis, però ajudo, amb la meva experiència, a les noies que comencen. La droga ho està fent malbé tot. No pensen en el futur, ja no tenen capacitat d’estalvi. Tot el que guanyen s’ho gasten. El Mario, aquest és el nom del meu fill, sap perfectament a què s’ha dedicat la seva mare, no crec que n’estigui orgullós però 30


mai m’ha fet cap retret. D’altra banda jo sempre he procurat mantenir-lo allunyat d’aquest món, li he pagat estudis i tota mena de diversions, he fet qualsevol cosa per donar-li una vida més bona que la meva. Té xicota i treballa per a una empresa de petrolis a Londres, ve a Sant Vicenç de tant en tant. No puc dir que vingui a recordar els seus orígens perquè s’ha passat la vida fora de casa, ha estudiat a col·legis suïssos i va fer la carrera d’economia a Edimburg. Em ve a veure a mi. Malgrat tot he intentat ser una bona mare.

31


ESTIMO EL MEU BARRI

Els meus amics em diuen Pep, Pep Hernández. A casa sempre seré el José, i per a la gent del barri, el hijo del Juan. Vaig néixer al barri de Sant Cosme, al Prat de Llobregat, i tota la vida he viscut aquí. Sóc pedagog i pertanyo a l’esplai “Som i Serem”. Els meus pares són d’Alquife, a la província de Granada. Tots els homes del poble treballaven a la mina de ferro, per això el pare, que tenia bronquitis, va decidir venir a Catalunya. S’ha jubilat treballant a la SEAT. Ells sempre han portat Andalusia al cor, la seva vida és un constant record del poble. La mare va ensenyar-me, de petit, les cançons de bressol que, ancestralment, servien per entretenir la canalla les avorrides nits d’hivern: Caracol, col, col saca los cuernos al sol. Te daré una miguita de pan para que avíes de almorzar. Més tard vaig aprendre, dels monitors que jo tenia a les colònies de Solsona on anava cada estiu, una cançó que s’assemblava a la que em va ensenyar la meva mare, era en català i feia: cargol treu banya, puja a la muntanya, cargol... La meva història personal és, també, la descoberta del terreny que trepitjo. De les tonades castellanes, amb accent andalús, que cantava la meva mare granadina vaig passar a les tonades catalanes, amb accent solsoní, que entonaven els monitors de les colònies. De la vida, monòtona i d’horitzons limitats, del meu barri, a la vida cosmopolita i atrafegada de la gran ciutat que tenia al costat de casa, i que vaig conèixer a partir dels divuit anys, moment en què vaig iniciar els meus estudis de pedagogia. 32


Treballo al col·legi del barri i, per tant, he tornat als meus orígens. Tal com havien fet amb mi, ara sóc jo qui porta els nens a les colònies solsonines perquè escoltin una cançó de bressol en català, un bagatge personal que acompanyarà, com em va passar a mi, la vida adulta d’aquests nens. Però Sant Cosme té altres problemes; les lluites veïnals han aconseguit un autobús que ens comunica amb l’exterior, però ens falten més coses: que els pisos buits s’ocupin i es rehabilitin, més zones verdes, accions preventives contra el tràfic de droga... tantes coses. Potser per això m’agrada tant el meu barri, perquè tinc la sensació que hi ha moltes coses per fer, perquè els meus fills tindran la possibilitat de viure en un barri diferent. Quants projectes! Els meus pares continuen vivint al barri. El pare va cada tarda al local dels jubilats a fer la partida de cartes i la meva mare s’ocupa de les coses de la casa. Alquife ja forma part del seu passat, quan es morin els abuelos ja no ens quedarà cap lligam andalús, tret d’aquells records d’infantesa i joventut que els meus pares m’expliquen dia rere dia i que jo he sentit centenars de vegades, però que escolto com si fos la primera vegada perquè no fer-ho seria, per a ells, la pitjor humiliació.

33


OLI D’OLIVA

Ja sé que el meu bar fa olor d’oli d’oliva. Però què hi vols fer? Les tapes són les tapes i el menjar s’ha de fregir amb oli d’oliva. Les gachas, que són més netes de preparar, no agraden als meus clients; els pobres no menjaven altra cosa quan eren joves. No em puc queixar de com m’han rutllat les coses. El meu home era un arrimat a la seva, però des que el vaig enviar a passeig estic més tranquil·la. Tinc una bona clientela i deixen molts diners al meu local. Amb la conya del futbol, aquí tots som del Betis, els tinc ben enganxats. Si he de ser sincera, no sé perquè vaig venir a Catalunya, de fet sí que ho sé; tots els de casa van venir i jo, que era la única filla casada, els enyorava. Vaig fer tot el possible, i l’impossible, per convèncer el meu home de venir cap aquí. Em van dir que anàvem a Barcelona, però vet aquí que vam anar a parar a Rubí; ara no marxaria per res del món. Quan vam arribar ja vam obrir el bar. Han estat molts anys de sacrifici, però ara les coses són més fàcils, i a més, sense l’escanyapobres del meu ex-marit, m’he tret un munt de problemes del damunt. Tot el dia estava jugant a cartes al mostrador, quin mal efecte! Ara torno a ser soltera, de vegades surto amb el Pepe, un home solter que viu prop del bar i que és molt amable amb mi, és tot un senyor; no estalvia els compliments, que si flors per aquí, que si joies per allà, tant de bo l’hagués conegut abans. Sovint anem al teatre a Barcelona, m’hi porta amb un cotxe molt bonic que s’ha comprat fa poc temps. Una vegada vam anar a un teatre on els actors, a més d’actuar cantaven –quina meravella!–, estava ple de senyores amb abrics de pell i de senyors amb barrets d’ala i bufandes blanques. Vam entrar per una porta estreta d’un carrer lateral de les Rambles; un cop a dins, un home vestit de negre va agafar-me la jaqueta i ens va acompanyar a una mena de balcó des del qual es 34


dominava tota la sala. Crec que n’hi deien el Liceu, o un nom així. No vaig entendre res del que parlaven els actors, cantaven en un idioma que no era ni català ni castellà, però tot era tan luxós, tan fi... Aquell dia vaig dir-me: “Lola García, des que vas sortir de Sevilla no havies viscut mai tan bé”. El Pepe m’ha dit de casar-nos, però jo no ho veig clar, ara les coses són tan romàntiques, és tot tan pur, tan elegant. El matrimoni ho espatllaria tot, tornaria a passar-me el dia a la cuina, veient les inaguantables novel·les televisives, fregant el pis i rentant calçotets bruts. Definitivament, no. És veritat que quan surto del bar la roba em fa olor a oli d’oliva, però sóc lliure, no he de donar explicacions a ningú, i faig el que vull. Cada estiu passo uns dies a Sevilla, la ciutat on vaig néixer, vaig créixer i em vaig casar. Hi vaig com una turista més: passejo per Triana, prenc el sol a la plaça d’Espanya, vaig a l’estadi del meu Betis Balompié i menjo tapes a totes hores. M’estic a la casa de la tía Juliana, ella em fa un favor a mi –m’estalvio de pagar l’hotel– i jo li’n faig un altre a ella –la pobra és vídua i també necessita companyia–. Acostumo a tornar amb un munt d’idees per a la cuina del bar, els clients m’ho agraeixen. Però ja no m’hi reconec en aquella ciutat, m’he fet al meu barri de Rubí, a les cares dels homes que vénen cada dia al meu establiment i Sevilla, la meva Sevilla, és cada dia més lluny, va formant part del passat, del meu passat. Quan em guanya la nostàlgia llegeixo un llibre de poemes que va regalar-me la Juliana, n’hi ha un que em fa plorar: Míralo por donde viene el Mejor de los nacidos...” Una calle de Sevilla entre rezos y suspiros... Largas trompetas de plata... Túnicas de seda... Cirios 35


en hormiguero de estrellas festoneando el camino El azahar y el incienso embriagan los sentidos... Ventana, que da a la noche, se ilumina de improviso y en ella una voz –¡Saeta!– canta, o llora, que es lo mismo: “Míralo por donde viene el mejor de los nacidos... Quines paraules tan extraordinàries, costa entendre’n el significat, però és igual, em toquen la fibra.

36


MILITO AL M.I.C.

Em fan fàstic aquests polítics espanyols que sempre parlen de la immigració en un to cerimoniós i estúpidament respectuós. Fan veure que ells coneixen alguna cosa del que significa ser immigrant. Sortir del teu país per anar a una altra nació és l’experiència humana més traumàtica que hi pot haver, i cal tenir en compte que hom no marxa sinó que fuig, fuig de les humiliacions, de la misèria i de l’explotació. Aquesta és la nostra història familiar; els pares, camperols pobres d’un poble de Las Alpujarras, vivien en una trista barraqueta al costat d’un cortijo que disposava de tots els luxes: a la planta baixa un immens celler i un rebost ple de menjar tot l’any, a la planta de dalt sis habitacions, un bany, una cuina i una sala-menjador ornamentada amb un Sant Crist de dimensions gairebé humanes. L’únic futur que tenien els homes d’aquella terra era collir cigrons, ferse malbé els dits arrancant els llegums que farien encara més ric el señor del cortijo. Fa anys que milito al Moviment Independentista Català, per a mi la meva única pàtria és Catalunya, perquè aquest país és el sinònim de la nostra llibertat. Visc a Molins de Rei i n’estic orgullós. Em dic Carles González i Espinosa. Treballo de professor de català en un institut de Sant Just Desvern. Estimo els meus pares però no vull saber res del flamenquisme ni de l’andalusisme, ja fa anys que no vaig a Andalusia; les meves últimes estades al poble dels pares no van ser massa agradables, jo encara era nen i no podia entendre les burles dels altres infants del poble. Quan em sentien parlar en català amb els meus germans –perquè amb els pares sempre hem parlat en castellà– s’enfadaven i deien allò tan sabut de habla en cristiano catalán. Al final, jo i els meus germans ens tancàvem a casa i no sortíem, ens passàvem el dia jugant nosaltres sols, en català, i recordant –i enyorant– als 37


nostres amics de Molins de Rei, pensàvem en el Pep Cruz, el Toni Massallera, el Joan Bonjardí, el Jaume Caus... amb ells vam aprendre a parlar el català, mentre jugàvem al carrer. Els meus pares no entenen la meva militància, no l’han entesa mai. La mare sempre em diu el mateix: pero hijo, no hay diferencias entre catalanes y andaluces, todos somos españoles. Les meves experiències com a fill dels nous catalans, entre les quals tenen un paper central les discussions amb els meus pares, van ser determinants per elaborar la ponència “Nacionalisme i immigració” que vam discutir en el darrer congrés del M.I.C. Les conclusions van ser molt clares: “Catalunya té dret a la llibertat, a la seva independència. La nostra pàtria, per raons d’història, té una població formada per gent vinguda d’altres països. L’objectiu del Moviment Independentista Català és integrar tots els nouvinguts en la cultura nacional, declarar la llengua catalana única llengua oficial, de coneixement obligatori. Els altres idiomes que es parlen a Catalunya seran d’àmbit estrictament familiar i no se’n reprimirà el seu ús en aquest terreny. Per tal de facilitar la catalanització lingüística de la societat, l’administració haurà de proveir els recursos necessaris perquè tota la població, sense excepcions, aprengui l’idioma oficial...”. La ponència la vam signar els membres de la comissió lingüística: el Joan Pérez, el Txema Gómez del Álamo, el Benet Buitrago, el Just Casares i jo mateix. Estem convençuts que si no hi ha interferències dels fatxes de sempre, podrem explicar el nostre programa pels barris i la gent immigrada entendrà el nostre missatge; han de comprendre que són en una altre país i que per integrar-s’hi millor han de conèixer i utilitzar la seva llengua pròpia.

38


QUIN GRAN PAÍS!

Els de casa meva, pobra gent!, van arribar a Gavà sense res. Ja se sap, ells venien d’Antequera, terra de cacics i señoritos, un lloc endarrerit, sense possibilitats de cap mena. Els primers temps no van ser fàcils: el meu pare treballava de bracer a les hortes i, a les tardes, descarregava sacs a la farinera de Can Trabal. Era un home estalviador, per això després de quatre anys de feinejar a pagès va establir-se pel seu compte: va comprar una botiga de queviures molt ben situada. Des que es va morir, jo porto el negoci. Quin gran país! Del no-res a ser empresari, a poder tenir casa i cotxe propis, de la misèria a la dignitat. Ara tenim el supermercat més engrescat de Gavà: Queviures Antoni Oviedo S.L. Fa uns anys vam traslladar-nos a viure a una caseta a prop del mar, a Castelldefels. Acabats d’arribar a aquest poble ja vam decidir fer-nos catalans, i ho hem aconseguit. Tots els germans parlem el català a casa i votem nacionalista moderat. Quants sacrificis va haver de fer el pare per donar-nos tot això! Per pagar-nos l’escola religiosa, un lloc on ens relacionàvem amb la bona gent del poble, havia de treballar els dissabtes i els diumenges. Havíem de sobresortir; el pare sempre deia que no volia veure’ns convertits en uns individus amargats, parlant sempre del pueblo i anant de la feina al bar i del bar a la feina. Mai no vam faltar a la processó de setmana santa, la gent del poble ens tenia molt afecte perquè ens considerava una família exemplar: bons catalans, bons cristians, treballadors i botiguers. Una vegada, ja fa anys, vaig tornar a Antequera; va ser molt divertit. Era època de festes i la gent es passava el dia, i la nit, al carrer. El poble era ple de casetas, i la cursa de braus fou un espectacle digne de veure, aquell dia torejaven l’Espartaco i el Litri, va venir gent de tota la província de Málaga a veure la 39


corrida. Per sort ningú no va prendre mal. En el viatge de tornada, hores i hores de carretera interminable, vaig estar pensant en el poble dels meus pares; no eren dolents –ja que mai havia conegut gent més oberta i hospitalària–, però no els agradava massa treballar, estaven acostumats als subsidis i això és mala cosa. Ja no hi havia señoritos, però ara eren els polítics de la comarca els qui remenaven les cireres. Els diaris locals parlaven sempre del mateix: escàndols de corrupció, comissions il·legals, prevaricacions... A Catalunya tenim una societat més moderna, més seriosa: aquí tots som treballadors, estalviadors i els nostres polítics –els que estimen el país– són gent honesta que ens portarà a Europa per la porta grossa. Hi ha un fet curiós: vaig trobar-me a Antequera molta gent que havia viscut a Catalunya i ara tornaven a residir al seu poble, la veritat no ho vaig entendre.

40


VAIG NÉIXER A JAÉN

Em dic Carlos José Morales Mantilla i vaig néixer a Jaén. Sóc comerciant d’olis i, també, sóc el president de la Peña Flamenca José Ventura, de Santa Coloma de Gramanet. Tinc una distribuïdora d’olis andalusos que és l’orgull de la meva vida: quatre magatzems a Montornès del Vallès, tres magatzems a Jaén, quaranta treballadors en nòmina, disset camions, sis furgonetes petites... M’ha costat molt aconseguir el que tinc, des que vaig arribar, l’any setanta, fins ara ben poques vacances he fet, quinze dies quan em vaig casar i algunes setmanes escadusseres, i poca cosa més. Això sí, viatjo molt: cada quinze dies vaig a Andalusia –tinc casa a Jaén– i per Catalunya, vaig a tot arreu, tinc molt bons clients. Ara visc a Tiana, però fins fa poc vivia a Santa Coloma de Gramanet. Encara hi vaig sovint; sempre que puc m’acosto a la Peña, a prendre uns vins amb els meus amics de tota la vida, però a mi el que m’agrada és el cante i la poesia; jo m’encarrego d’organitzar el festival de cante Blas Infante –que ja va per la dissetena edició– i també sóc el responsable del concurs de poesia andalusa. El meu temps lliure, el poc que tinc, el reparteixo entre la lectura, la música i les activitats de la Peña. Sóc un gran lector de García Lorca: ¡Que no quiero verla! Dile a la luna que venga, que no quiero ver la sangre de Ignacio sobre la arena. ¡Que no quiero verla! La luna de par en par. Caballo de nubes quietas, y la plaza gris del sueño con sauces en las barreras. 41


¡Que no quiero verla! Que mi recuerdo se quema. ¡Avisad a los jazmines con su blancura pequeña! ¡Que no quiero verla! La vaca del viejo mundo pasaba su triste lengua sobre un hocico de sangres derramadas en la arena, y los toros de Guisando, casi muerte y casi piedra, mugieron como dos siglos hartos de pisar la tierra. No. ¡Que no quiero verla! Federico, quin prodigi! He intentat llegir poesia en català, i puc dir que tinc a casa molts llibres de Joan Maragall, però he de reconèixer que em falta vocabulari per acabar d’entendre el català, és una de les meves assignatures pendents. Els meus fills ja el parlen perfectament, això m’agrada molt. No vull que perdin les seves arrels però m’agradaria que fossin tan catalans com andalusos. El meu somni és que la gent d’aquí ens accepti com som i que tots plegats puguem viure en pau i harmonia, tothom té dret a estimar les seves coses. Quan escolto la música del meu cantaor preferit, el José Parra, m’emociono, però també sento un pessigolleig indescriptible quan sento les notes de la “Santa Espina”, què hi farem; no puc triar entre una cosa i l’altra, he construït la meva vida entre el lloc on vaig néixer jo i el lloc on han nascut els meus fills.

42


HO HAN CATALANITZAT TOT

Quan donava classes a Sevilla, jo en aquella època formava part del que podríem anomenar l’esquerra extraparlamentària, feia unes anàlisis de la situació “nacional” d’Espanya que, amb el temps, s’han vist superades per la realitat: nosaltres crèiem que, una vegada assolida la república popular, els territoris de l’estat cooperarien entre ells i que els pobles més rics –Catalunya i el País Basc– ajudarien, amb la seva solidaritat i fins i tot amb el treball dels seus homes, a la reconstrucció de les zones més llargament explotades i empobrides, aquest és el cas d’Andalusia. Però ja veig que ens vam equivocar: la república no va ser ni popular, ni burgesa, vam empassar-nos una monarquia continuista –que d’altra banda avui és una de les garanties per a la supervivència cultural dels andalusos residents fora de la regió–. Però allà on vam equivocar-nos de debò fou en la percepció que teníem del nacionalisme com a fenomen ideològico-polític; el nacionalisme triomfant s’ha comportat, el temps ho ha demostrat, com un regionalisme egoista i petitburgès que, lluny de voler socórrer els germans del sud, asfixia la classe treballadora emigrada amb la imposició de la llengua regional i amb la negació, per substitució, de la seva pròpia cultura. Durant els primers anys d’estada a Catalunya, eren els feliços setanta, vaig creure’m tot allò de les nacions oprimides, de la lluita per la llibertat dels pobles i de la germanor entre les nacionalitats ibèriques. Les coses no han estat com jo m’imaginava, ho han catalanitzat tot: l’ensenyament, els mitjans audio-visuals, l’administració pública... estan creant un gueto immigrant que, ara sí, s’ha convertit en un sector social no tan sols oprimit, sinó també reprimit ja que, en desconèixer la llengua catalana, té menys oportunitats de trobar feina, de relacionar-se o d’intervenir en la vida pública. És una vergonya. Des que vam fundar l’ Asociación para la Tolerancia –ho vam fer amb les millors 43


intencions– el nacionalisme s’ha tornat violent contra nosaltres. De tot el que m’han fet el que més m’ha molestat és la intimidació dels exaltats de sempre; una vegada van escriure, amb pintura vermella, davant del meu despatx de la facultat una cosa que vaig trobar del tot injuriosa: “Professor Vicente Belmonte, torna al teu país!”. Com si aquest no fos, també, el meu país; visc a Espanya, l’estat paga l’autonomia catalana i totes les seves disbauxes, no tolero que vulguin fer-me fora. Jo visc a Santa Coloma de Cervelló, i aquell poble, diguin el que diguin, és tan meu com seu, de fet Catalunya és no solament dels catalans catalanoparlants, Catalunya és, i potser amb més raó perquè som més, dels immigrants; de tots aquells –molts d’ells vinguts d’Andalusia– que han fet pujar del no-res aquesta regió i que, ara, reben com a premi el menyspreu a la seva cultura i, el que és més greu, a la seva llengua; la llengua de Cervantes, de Garcilaso, de Camilo José Cela. A les escoles catalanes ja no s’hi parla d’Espanya, als nens d’origen andalús se’ls amaga la seva història –tan gloriosa, o més, que la dels catalans– i se’ls obliga a parlar una llengua que no és la seva i que no serveix per comunicar-se fora de la regió catalana. Els polítics d’aquí, del partit que siguin, no atenen als greus problemes que la gent immigrada té: l’atur, la droga, el preu de les hipoteques... Només s’acosten als barris castellans, nom que ells donen als llocs on nosaltres vivim, quan és època d’eleccions, llavors sí, parlen en castellà, prenen finos, si convé, ballen sevillanes. No m’agrada el que està passant però em resisteixo a marxar, no vull demanar el trasllat perquè considero que seria com abandonar tot el que he intentat fer en aquests darrers anys, tenim projectes: volem tirar endavant una escola de sevillanes, estem fent números per fer un col·legi andalús –de qualitat, on l’idioma d’aprenentatge sigui el castellà i on els nens aprenguin la cultura dels seus pares–, hem de consolidar l’editorial Alhambra, perquè 44


els autors que escriuen en castellà a Catalunya estan discriminats per l’administració; hem de fer moltes coses. Però el projecte més important que tenim entre mans és la constitució d’un gran moviment polític, un partit que aplegui tots els immigrants i que, arribat el moment, serveixi per crear una societat realment bilingüe i amb igualtat d’oportunitats.

45


ENS HO PASSEM BÉ

La meva il·lusió seria marxar de La Llagosta i anar a viure a Barcelona, estic fart de barris de lolailos, la veritat és que no m’hi trobo bé, m’agraden les coses amb més estil. Ja no puc sortir de casa tranquil, sempre hi ha el típic imbècil que et molesta: oye, a ver esa cadenita! Llastimós. Treballo de visitador mèdic per a la casa Rochester Farmàcia. No és la feina que jo havia somiat, però és ben pagada i cada dia m’hi adapto millor. Visc amb els meus pares, són d’Ugíjar, però van arribar a Catalunya ja fa molts anys. No m’interessa la política, a mi m’agraden més els calés, però que no m’hi busquin a Andalusia, jo he nascut aquí i penso que aquest és un bon lloc per prosperar. El meu treball no té massa secrets; tot el dia viatjant, parlant amb metges, convencentlos perquè receptin els nostres productes que, dit sigui de pas, són d’una qualitat excel·lent. Però el que és al·lucinant són els caps de setmana, quina marxa: d’entrada cada dissabte a la nit ens arribem a Paco’s, un bar que hi ha al carrer Londres de Barcelona, allà hi tinc una penya molt maca. No tinc xicota, de tant en tant tinc algun rotllo, però no vull que cap dona em lligui, de moment. Quan sortim del bar anem a la discoteca Stil, que és al carrer Provença; és un lloc que m’agrada perquè tenen cura de la clientela; per entendre’s allà no hi entra qualsevol. Acabem la nit al Merendero del Puerto, un local molt nou que hi ha al Port Olímpic. Els diumenges, com que em llevo tard, no surto fins a les sis o les set de la tarda, aleshores me’n vaig directament al Caddie, una cerveseria molt agradable del carrer Santaló. A l’hivern anem sovint a esquiar, preferentment a Andorra. Allò si que és una bacanal: esquiar al matí, comprar a la tarda, discoteca a la nit. Ens ho passem bé. Tinc un col·lega que em va proposar de compartir pis a Barcelona, però no vaig poder acceptar. Els meus pares són de la vella 46


escola: José, no te irás hasta que te cases, em diu la meva mare. No els vull donar un disgust, sempre s’han desviscut per mi i, la veritat, vaig molt ben servit. Sempre ho tinc tot fet. La darrera vegada que vaig anar a Ugíjar era la feria del poble; quin avorriment! L’única cosa que va cridar-me l’atenció va ser la processó de la Virgen de los Martirios, mai no havia vist una devoció tan encesa: la imatge va sortir de l’església mentre sonaven les campanes i els fuets esclataven, trenta homes aguantaven una plataforma decorada amb flors. La ruta era dividida en sectors, els costaleros esperaven en formació l’arribada de la Virgen i quan s’apropava a cada grup, el majordom que guiava la processó cridava, tot fent sonar el seu bastó amb puny d’argent: ¡Cambio!, i els homes del grup en qüestió es feien càrrec de la imatge, mentre que els altres es retiraven del seguici. La comitiva era molt llarga, tots molt ben posats; hi anaven els capellans, la Guàrdia Civil amb vestit de gala, les autoritats d’Ugíjar i, darrera del tot, la gent que havia promès acudir a la processó, les dones, per cert, caminaven descalces. Jo, que sempre havia estat un escèptic respecte de la gent d’aquell poble –els judicava poc disciplinats–, vaig quedar sorprès de la marcialitat de l’acte. Però com que els andalusos som andalusos, no va faltar el típic enfrontament a crits: va succeir en un dels relleus per portar a la verge; un home va negar-se a cedir el seu lloc i durant uns instants va semblar que la processó acabaria a garrotades, però no va passar res. La darrera imatge que guardo del poble dels meus pares és la de la verge anant d’un cantó a l’altre, mentre dos homes s’agafaven per la camisa i s’escridassaven.

47


TENIR VOCACIÓ

Sempre que miro el mar, els ulls se m’omplen de llàgrimes; jo era molt petit i no recordo la seva cara, però la tragèdia de la pèrdua del pare ha marcat la meva vida. A Adra, la ciutat de la província d’Almeria on vaig néixer, els pescadors sortien cada nit a la Mediterrània, però sovint no tornaven; diuen que aquella mar és un llac, un llac que quan s’esvera produeix tragèdies, com la que va privar-me de l’afecte del meu progenitor. Potser la solitud dels meus primers anys de vida, sense pare ni germans, va aferrar-me a Déu; quan ja vaig ser jove la meva determinació fou irrevocable: volia ser capellà. La meva mare sempre va estar orgullosa de la meva vocació. Quan era al seminari d’Almeria venia cada cap de setmana a veure’m, em portava pa, figues i un saquet ple d’olives. El meu primer destí, després de l’ordenació, va ser a Albuñol, un poble de la serra de Contraviesa, no molt lluny de la meva ciutat nadiua. Quan als anys seixanta els meus parroquians començaren a marxar cap a Catalunya, em va agafar una mena de desassossec que no vaig poder vèncer fins que, després d’una llarga entrevista amb el meu bisbe, vaig aconseguir un trasllat a Sabadell; no volia abandonar la meva gent, després de tants anys de guiar-los i orientar-los. No tenia valor per quedar-me a Albuñol com si res no hagués passat. Vaig arribar a una parròquia de barri, sense massa recursos, plena d’immigrats. Els meus feligresos eren, en la seva majoria, andalusos, però també hi havia murcians, manxecs, extremenys... i alguns, pocs, catalans. Eren uns anys difícils, la meva tasca pastoral no va ser fàcil. Arribat al meu destí vaig proposar-me aprendre el català i, gràcies a l’ajuda de mossèn Pere –un vell capellà de Cervera–, vaig poder xampurrejar-lo amb certa promptitud. D’un dia per l’altre vaig trobar-me donant classes de català a la gent que m’hodemanava, visitant el Governador 48


Civil per suplicar clemència per als detinguts del barri per qüestions polítiques i organitzant trobades clandestines a la meva església. Allò va acabar com era vist que acabaria. Un dia van arribar al despatx parroquial dos sinistres policies, em van agafar i em van portar a la comissaria central de Barcelona; em van tractar amb molta correcció, però ja no vaig tornar al meu barri. De sobte vaig trobar-me a Josa de Cadí, un poble del Pirineu, on l’hivern és interminable i on era gairebé impossible fer res més que llegir davant de la llar de foc. Vaig fer molts amics i vaig tenir l’oportunitat de millorar el meu català. Allà vaig conèixer un home, granadí ell, que tot i portar força temps per aquells verals, parlava amb un accent andalús molt tancat. Era, ara ho puc dir, la millor persona que he conegut en la meva vida. Treballava al ròssec, desmuntant arbres per les muntanyes del Cadí, vivia sol en una casa atrotinada de Josa i no tenia altra distracció que fumar i parlar; sempre que podia s’enganxava a xerrar amb la gent del poble. Els diumenges compartíem taula a la Fonda de Can Xisco, la sobretaula s’allargava fins ben entrada la tarda. Amb el temps, va fer-me la seva confessió més íntima: Padre Manuel, ¿no sabe usted por qué vine a parar a este pueblo perdido entre montañas? Vine huyendo de mi pueblo, yo vivía en la sierra granadina, y después de la guerra me eché al monte, pero las cosas se pusieron feas, aquí en estos valles he podido pasar desapercibido. M’he fet vell, aviat em tocarà jubilar-me, però ho faré amb satisfacció perquè podré venir a la meva parròquia de Sabadell sempre que vulgui. Des que es va morir el Paco Montiel, el meu amic granadí, ja no vaig a Josa, tot em recorda la seva absència, i no puc enfilar els revolts de Saldes sense deixar anar alguna llàgrima, és la mateixa sensació que quan miro el mar, imaginantme el meu pare, lluitant per salvar-se en unes aigües enfurismades. Abans de morir tornaré a Adra, encendré un ciri a la memòria de la meva gent i miraré el mar. 49


IMMIGRANTS: UN PASSEIG PER LA PERIFÈRIA DE BARCELONA

Les estadístiques del departament de Governació ho diuen ben clar: més de la meitat de la població ha nascut fora de Catalunya. Els percentatges asseguren que el principal lloc d’origen dels immigrats és Andalusia. Des dels anys seixanta moltes coses han canviat, el país viu en bona convivència, però és hora de saber com són i que pensen els fills de la immigració. Agafo l’autobús a la plaça de Catalunya en direcció a l’Hospitalet i faig els primers contactes de seguida: comparteixo seient amb un noi que fa de mecànic, es diu José Vargas, li explico les característiques del reportatge que pretenc fer. Es mostra sorprès, però es compromet a ajudar-me. Mentre parlem, una noia –que ocupa just el seient del darrera– s’afegeix a la conversa, es tracta de la Cristina Donoso i viu a Sant Andreu de la Barca; molt ben vestida i amb un correctíssim accent català, diu que el seu pare és de la província de Málaga, de Periana. Afirma que no hi ha problema amb la immigració, que la majoria dels que van venir d’Andalusia són tan catalans com els que ja estaven aquí, diu que ella no s’ha sentit mai discriminada. Penso que, si hi ha una majoria integrada, caldrà anar a la recerca de la minoria que no s’identifica amb el país. Baixem al bell mig de L’Hospitalet; el José em porta al bar Albaycín, allà hi ha el seu germà i els seus amics, sona música de sevillanes i fa olor a fregits, hi ha imatges del Real Madrid per tot arreu. Ens asseiem en una taula qualsevol i encetem una llarga conversa; sis o set nois, joves més o menys de l’edat del José, s’expliquen sense parar, conclusions: han nascut aquí, són, per damunt de tot, espanyols, però Andalusia... ja els queda molt lluny. A la mili els diuen polacos i aquí “xarnegos”, se senten del seu barri. Un dels meus contertulians em porta a la Peña Flamenca, allà em posa en contacte amb un tal Antonio 50


Estévez, paleta en atur, però ningú no ho diria: el luxós cotxe aparcat a la porta és seu. No té queixes de com li van les coses, voldria tenir una feina, fixa per anar bé, perquè així podria deixar de fer reparacions aquí i allà. Es fa tard i me’n torno cap a Barcelona, en el viatge de retorn a la capital es repeteixen les imatges: dones grasses pujant i baixant del vehicle carregades amb bosses, homes amb roba de treball i un entrepà embolicat amb paper d’argent, nens amb una cartera penjada a l’esquena... L’endemà decideixo anar a Badalona; al mateix vagó del metro, em trobo amb un home amb mal aspecte: al seu barri el coneixen com El Palillo. Les seves històries no són contes d’immigració, més aviat són escenes de la marginació: nascut al Camp de la Bota, ha estat tancat a la garjola més d’una vegada. M’explica un rosari de desgràcies. No molt lluny d’ell s’acosta a mi un senyor, amb cara de jubilat saludable, que es diu Luis Valbuena. Ficat en política des que va arribar a Catalunya es confessa català i catalanista, em diu que, precisament avui, va a una reunió del partit a Badalona. Surto del metro i em dirigeixo al mercat setmanal: José Antonio Montero, un gitano arribat des de Barberà del Vallès, no té inconvenient a fer-me cinc cèntims de la seva vida. Ell va néixer a Puerto Real, província de Cadis, i va marxar perquè els negocis no li anaven bé, la seva filla és casada amb un gitano de Gràcia: “un senyor com cal”, assegura satisfet. Torno amb taxi. El taxista, un andalús de Cabra, parla pestes dels catalans, vol tornar a la seva terra. Els seus arguments són contundents: “això ja no és Espanya”, diu ell. Dono un passeig pel Raval i, no sé per què, decideixo entrar al bar de la Confraria dels Pescadors. El Juan Carlos Mercado, porta anys fent de pescador, és de Punta Umbría, a Huelva. Prenem unes cerveses plegats, l’alcohol li afluixa la llengua i es mostra trist d’estar a Catalunya, somia amb tornar al seu poble. Per avui ja n’he tingut prou, necessito reconfortar-me i vaig a casa sense passar per la redacció. 51


Al dia següent agafo el meu cotxe i me’n vaig al Prat, passejant pel carrer em trobo a la Paquita Silva, una dona amb tots els ets i uts, no té problemes a reconèixer la seva satisfacció per haver vingut a Catalunya, diu que a Andalusia hi vol tornar, però només de vacances. Mentre parlo amb ella ve un noi, el Pep Hernández, i em repta: “atreveix-te a venir a Sant Cosme i veuràs com ens ho fem la gent dels barris”. Hi vaig. M’ensenya el casal de joves i es mostra, tothora, orgullós del seu barri. Mentre parlem s’apunta a la tertúlia el Carles González –jo ja el coneixia d’haverli fet entrevistes a la secció de política del meu diari–, i dóna el seu punt de vista sobre la qüestió; ell, com a militant del Moviment Independentista, ho veu molt clar: els immigrants han d’abandonar la seva cultura i adoptar-ne una de nova. El Pep no comparteix els seus punts de vista. Vaig a Gavà, al Supermercat Oviedo, perquè m’han dit que el propietari és un exemple d’integració. I en efecte, el senyor Oviedo, natural d’Antequera, és més català que ningú: vota nacionalista i participa a la processó de Pasqua. Ensopego, a la mateixa hora en què parlo amb l’amo del supermercat, amb un destacat comerciant d’olis. Es tracta d’un home gras, que va venir de Jaén i és un gran aficionat a la poesia, viu a Tiana. No vol definir-se; el seu cor, diu, està dividit entre la terra que va deixar i la que el va acollir. El senyor Oviedo m’adreça cap a Castelldefels, vol que parli amb el senyor Cruz, un constructor famós, que també és andalús però que, tal i com assegura l’home de Gavà, és un bon català. Tinc ocasió de xerrar amb ell al seu luxós xalet; m’embafen els seus aires de superioritat. En un barri de Rubí topo amb una de les dones més singulars que he conegut mai; feta a si mateixa, tot el que té s’ho ha guanyat treballant i n’està orgullosa; és del Betis i el bar que regenta ho nota. Em presenta a la Carlota –un nom de guerra, perquè el veritable no me’l vol confessar–, mestressa d’una coneguda barra americana, m’explica una història de desarrelament que em costa creure, és cordovesa. Un home que penja cartells al bar, 52


em crida l’atenció, és el president de l’Asociación para la Tolerancia. El seu discurs, molt ben estructurat, descriu una situació catastròfica per als immigrats; diu que els catalans els han prohibit parlar la seva llengua. Menys radicals són les opinions del pare Manuel, un vell capellà de Sabadell, que va venir des de la província d’Almeria i que diu que es considera tan català com el qui més. Ha entrat al bar a prendre un got de vi, diu que no vol perdre el contacte amb la feligresia. Ja no necessito cercar més testimonis, però abans d’enllestir el reportatge parlo amb el José, un amic de tota la vida que viu a La Llagosta. Els seus pares són andalusos i el que m’explica, en realitat, ja m’ho coneixia. Pensava que podria aportar-me alguna cosa nova, però m’adono que vol el que tots els de la colla pretenem: èxit, diners i salut.

PERE GUILANYÀ

53


DE LA COLÒNIA PONS A MONTCADA

La colònia del senyor Pons ens va semblar, tot just la vam albirar de la carretera de Manresa estant, una extraordinària i bella ciutat, la primera que els nostres ulls havien vist; i això que el fum del carrilet ho empastifava tot, i més que veure la colònia la imaginàvem. L’estació estava atapeïda de gent –brusa llarga i barret de visera–, de fardells de roba i de bales de cotó. Un individu amb un capell rodó i un uniforme lluent ordenava el caos; per a mi era un déu, i ho era perquè l’avi Antoni ens havia ensenyat que només un déu, l’únic Déu de totes les coses, és capaç d’ordenar el desordre. Ocupat en aquests pensaments, i en molts d’altres, vaig trobar-me de sobte –jo i tota la nissaga que m’acompanyava– assegut en un banc, esperant que algú de la fàbrica vingués a buscar-nos. La incertesa es mantingué fins que vam veure aparèixer un carro de rodes grosses i vela blanca, que venia en direcció a l’estació. El conductor del carro etzibà un sonor “bon dia!”, seguit d’un altre “els nous de cal Pons que s’instal·lin al carro!”. D’aquesta manera, damunt d’un carro de rodes grosses, vam entrar per primer cop als dominis de la fàbrica. Una enorme avinguda d’arbres va donar-nos la benvinguda; vam baixar del carro al final del carrer d’arbres. Carregats de maletes i de mocadors de farcell, ens esperàrem una bona estona, drets, al costat de les cases dels treballadors; els uns treien el cap, xafarders, i feien un senyal amb la mà, els altres, indiferents, caminaven atabalats, mentre una campaneta sonava sense parar. “Que ve l’encarregat!, que ve l’encarregat!” digueren tot d’una els obrers xafarders de les finestres, mentre s’amagaven a les galeries. Al capdavall de l’avinguda dels arbres una figura que es movia matusserament venia cap a nosaltres; era l’encarregat. Vestia pantalons de pana negra i brusa de color blau; el vam mirar entre encuriosits i espantats. Una caliquenya pudenta se 54


li consumia als llavis; “vosaltres sou els nous, oi?”, va dir amb veu esquerdada. Durant una bona estona ens va explicar els tractes: sis dies de feina, dotze hores per dia, el diumenge festa i missa obligatòria, el sou una part en diners i l’altra en cupons bescanviables a l’economat de la colònia; postil·la final: al qui no li estigui bé que foti al camp. Resàrem un parenostre d’agraïment; quina alegria! Gràcies a Déu tindríem un dia de descans a la setmana, gràcies a Déu cobraríem en monedes, gràcies a Déu ens deixarien un pis per viure-hi. L’encarregat va repartir les claus dels habitatges i, apressadament, ens va indicar el lloc que ens corresponia. Era a la tercera entrada de l’edifici d’enmig, a la segona galeria; disposava de dues habitacions –els nens podrien dormir plegats–, una sala-menjador i una cuina de ferro colat. L’endemà, tots quatre vam anar a treballar; jo estava al magatzem principal, carregant i descarregant bales de cotó, la meva dona –la Tina– treballava a les “contínues” i els meus fills –el Nasi i el Ton– fregaven telers. Tots quatre ens vam trobar al pati de la fàbrica a l’hora de l’àpat del migdia. El primer jorn no havia anat bé; la Tina, pobreta, va passar males estones perquè els fils se li nuaven i no sabia com fer-s’ho, sort en va tenir d’una noieta de Puig-Reig que va acompanyar-la en tots els mals moments; els dos petits estaven baldats, les mans plenes de butllofes i l’esquena adolorida de tant arrossegar-se per sota dels telers, però el que més els havia torbat fou el soroll, l’interminable soroll de les màquines, una fressa que se’ls ficava al cervell i no els abandonava mai, ni tan sols quan ja no estaven a la fàbrica; jo era l’únic que podia contar coses bones, carregar i descarregar bales era menys feixuc que portar l’arada o cavar sots. I és que la feina de pagès no és gens bona; res no és segur, ni el temps, ni les collites, ni el bestiar, ni res de res. Encara ara, en temps de prosperitat i de pau, les coses es poden mig aguantar, però en temps de l’avi, anys enllà, a totes les desgràcies pròpies del pagès s’hi afegien les trapelleries dels soldats i dels bandolers, que si poguérem salvar la casa fou 55


gràcies a Déu i a la vella carrabina que l’avi els ensenyà a aquells homes de boina vermella i borla llarga, i això que nosaltres érem dels seus, que crèiem en la justícia de la seva causa, però ja n’hi havia prou d’aquell color; quan no era farina, eren ous, o vi, o pa, o bestiar, o oli. No podia ser i l’avi Antoni, mai no l’havia vist tan enutjat i això que ja no era nen de teta, va treure l’escopeta i els va dir la veritat de les coses. No, allò no era vida. Sort que aquests senyors de Manresa han fet fàbriques i colònies als verals del riu; ara tots els de les cases de Gaià ens hi anem trobant; cadascú té el seu piset, la cuina de ferro colat, el llum d’oli, i quan s’ha acabat la feina, s’ha acabat. El plat a taula sempre hi és donat. És per tenir una vida més digna que m’he endut la família cap aquí. Per a ells ho he fet tot i, la veritat, no he tingut esma per marxar cap a l’Argentina, com han fet els de Cal Janai; diuen que cal anar a Barcelona i d’allà, amb un vaixell, fins a l’altra banda del mar. Ara bé, això sí, un cop allà diuen que la vida és molt fàcil, que la terra és regalada, que el bestiar és molt bo i que el temps sempre acompanya. A mi se’m feia massa lluny; no he estat mai a Barcelona, no m’imaginava travessant l’oceà en un vaixell. Després del primer dia, que fou molt dur per a tots, en vingueren d’altres, i aquests ja foren millors. La Tina, la meva dona, va aprendre a nuar i desnuar els fils de les “contínues”; els marrecs fregaven els telers amb una gràcia com n’hi havia pocs i jo vaig esdevenir capatàs de magatzem. Els diumenges, quin bé de Déu de festa, podíem anar a missa sense haver de recórrer grans distàncies a peu o a lloms d’una mula, el temple era just davant de casa nostra. Les misses de la colònia eren extraordinàries; era una església gran, de voltes amples i amb molts seients; tenia un púlpit i un altar molt ben ornamentats. No s’assemblava gens a l’esglesiola miserable, perduda enmig de la muntanya, que nosaltres coneixíem. Ens hi aplegàvem una colla de desvagats; camperols pobres, cansats i bruts. En canvi a 56


l’església de la fàbrica tots hi assistíem endiumenjats, portàvem les millors peces de roba i hi anàvem nets i polits. En un braç del temple, diumenge sí, diumenge no, s’hi amagava la família de l’amo, i dic que s’hi amagava perquè oïen la missa darrera un vel fosc que impedia a la resta de gent poder-los veure; però els sentíem, parlaven en castellà i no enteníem ni un borrall del que deien. Ens els imaginàvem vestits de negre. Les senyores amb seda i els homes, de bigotis cargolats, amb levites i corbates relligades. Després de combregar els senyors –el capellà els administrava el cos de Crist al seu amagatall– ens tocava el torn a nosaltres; ens apropàvem a l’altar mirant de reüll cap a l’indret on hi havia els amos, però mai no els vèiem. Els imaginàvem, amb això en teníem prou. No sóc d’anar a la taverna, que també n’hi havia a la colònia; de vegades hi passava pel davant i de dins en sortia un fum irrespirable, eren les cigarretes dels qui hi feien vida. També en sortien uns renecs horribles. Un dels meus companys del magatzem em va explicar que els penjaments que s’escoltaven a la taverna eren cosa dels jugadors de cartes, que quan treien la bona bramaven d’alegria, i quan era la dolenta ho feien de desesperació. D’aquesta forma, entre les bones i les males cartes els renecs s’escampaven per la taverna, i de tant en tant sortien a fora i topaven amb les oïdes innocents. Els meus nois ja sabien que no volia que s’hi acostessin, i que si els hi enxampava tastarien el bastó. Em creien; els diumenges per la tarda els passaven pescant al riu. Encara no eren mossos i això de les noies no els deia res. A la colònia no s’hi feien balls, però al poble, a Puig-Reig, sí. Cada diumenge hi havia ballaruca al Cafè Central; un vell acordionista de Saldes hi anava expressament. La Tina no era dona de balls ni de gresques, s’estimava més d’entretenir-se amb una mica de bestiar que tenia als galliners que hi havia just a l’altra banda del riu. De vegades el Nasi i el Ton, en comptes de pescar collien carbó al Llobregat; 57


el carbó que baixava de les mines de Fígols, el que bo i rentat se’ls perdia riu avall. Sovint se’n feien un parell de sacs. Era de bon aprofitar per fer funcionar la cuina de ferro. S’acostava l’hivern, però no ens feia por; enmig d’aquell formiguer de gent, malament hauria d’anar per passar fred. Les estufes, també de ferro, eren a tots els pisos i quan totes tinguessin virtut s’hi estaria bé. Al mas Juvert l’hivern era més trist; era difícil escalfar aquell casalot i cada dia, sense poder reposar ni un de sol, havíem d’omplir la xemeneia de troncs. Sort n’hi havia dels animals de l’estable de baix, la seva sang alleugeria la fredor del pis de dalt, on nosaltres fèiem la vida. Per la nit els nens em cridaven i em deien: “mira pare, nosaltres també fumem”, i arronsaven els llavis mentre treien el baf. A la colònia estàvem més segurs, al mas havíem de tancar les portes amb pany i forrellat i en èpoques de guerres o de perills, el meu pare, l’avi i jo ens organitzàvem per guardar la tranquil·litat de la casa amb un fusell als dits. Abans d’anar a dormir, i de resar els parenostres, l’avi encenia la seva pipa i, davant la xemeneia, explicava coses dels temps dels senyors; el nostre havia estat el Marquès de Gaià. Mai no l’havíem vist, deien que tenia una casa a Vic i que hi passava llargues estades, això quan no era a Barcelona o a París. Ah! París!; deien que el senyor marquès es va embolicar amb una ballarina de mala nota, quin esglai!, i quin disgust! Quan va tornar a Vic el seu pare el va humiliar davant del servei i ell, orgullós i jove, va desembeinar una daga que amagava sota la seva capa; la sang no va brollar perquè el majordom del palau, que havia vist néixer el futur marquès de Gaià, el va agafar pel coll i el va amorrar al terra. Pare i fill no van entendre’s mai més. Els anys dels Gaià van passar i de la seva presència al poble només en va quedar el nom: “Gaià”. Nosaltres, el pare i jo, hem conegut altres amos; primer va ser el senyor Doroteu Vilaplana, un hisendat de Sallent, amo de fàbriques i marmessor del llegat de Remei Estivill, vídua del senyor Victorià Rius. 58


El Vilaplana no venia gaire sovint per la masoveria, era home de ciutat, gairebé sempre estava a Manresa. Quan s’acostava al Juvert ens omplia de joia, era un bon home. Portava un vi d’Artés boníssim i a mi em regalava, cada any, unes sabates. Sempre m’endevinava el número, i és que jo no creixia gaire, de fet fins que vaig anar a fer el soldat a l’Àfrica no vaig guanyar alçada. A la caserna de Nador ens servien un ranxo exquisit –per un temps vaig oblidar-me de les patates i la cansalada–. Llàstima que el tret d’un moro traïdor m’escapcés el dit gros de la mà dreta. Quan el Doroteu Vilaplana va tenir aquell enrenou amb el Banc Espanyol de Dipòsits Garantits –el van enganyar i d’avui per demà es va veure desposseït de tot el que li pertocava– la vida al mas es va tornar més agra, s’acabaren els regals i el magnífic vi d’Artés. L’amo va morir a la misèria, amb el fetge desfet per l’alcohol. Les finques del Vilaplana van anar a parar a un mal home, el senyor Joan de Villarrúbia; individu cruel, tibat i toix. Passaven anys i no venia al mas. Això sí, el dia que s’hi acostava ens demanava comptes de tot i si les coses no eren com ell pensava, crits i males cares. No es feia càrrec de les pluges, ni dels llamps, ni de les sequeres... Els temps difícils portaren el seu nom. Els tractes foren cada cop més dolents. Treballàvem de sol a sol i no en trèiem ni per menjar, i els nens estaven en època de creixença i demanaven menjar, i en abundància. Però el maleït Villarrúbia ens collava més i més, fins que el cargol es va trencar. A través d’uns veïns –molt bona gent–, els de Cal Rufet, vam poder conèixer a un contramestre de la colònia dels Pons, a Puig-Reig. Aquest home era el Pep “dels bous” que li deien, sembla ser que el renom li venia dels seus temps de pagès, quan llogava els bous per fer la sembra. Doncs ell ens va demanar feina a la fàbrica, i en qüestió de dues setmanes ja en teníem tots quatre. Del senyor Villarrúbia no en vaig voler saber mai més res, tot i que els de cal Rufet, que també eren masovers, però no d’ell sinó del senyor Carles de Claravisó, un home de molt bona 59


fe, van dir-me que poc temps després de deixar nosaltres la masoveria el desgraciat va morir en un duel a Barcelona. Fou cosa de política, i és que el nostre amo era del Partit Liberal, enemic acèrrim dels carlins i dels conservadors. Es veu que va reptar un conegut carlí, al qual va insultar tot dient-li “fill de les sotanes del Bisbe”; l’altre s’ho va agafar pel cantó dolent i el va desafiar a pistola. El carlí devia tenir més bona punteria i això va llevar-li la vida. Ja se sap, coses de senyors. Els pagesos, quan ens barallem, no gastem tants compliments; encara recordo el dia que es van estomacar el Rafel de Cal Janai i el Tino de Ca l’Oleguer; ni pistoles, ni camàndules, a cops de bastó, que la sang no hi va pas faltar, ni les costelles trencades, ni els ulls de vellut. A última hora sort n’hi va haver dels joves de Cal Rufet, que van agafar-los, dos per cada cantó, i van endur-se’ls lluny l’un de l’altre. Ara bé, mai més s’han tornat a dir res i la rancúnia va fent el brou, i això no és bo, perquè qualsevol dia toparan i potser se les hauran més fortes; però no hi ha hagut manera de fer-los tornar l’amistat. Als amos poc els ha interessat aquesta picabaralla: “són coses de pagesos”, devien dir. No sé qui deu ser l’amo de Cal Juvert. Ja fa molt temps que en vam marxar. Vam passar uns bons anys a la colònia; treballàvem, anàvem a missa, ens guaríem del fred a l’hivern, menjàvem cada dia. La feina no se’ns feia feixuga perquè la coneixíem de valent. Dels anys no n’abusàvem, els agafàvem d’un en un, que pel que fem en aquest món anem-nos-hi estant. Però, renoi!, el sou cada dia era més esquifit i, a l’hora d’anar a la botiga, el que ahir costava vuit demà en valia dotze. L’amo cada any que passava ens donava més cupons i menys diners. No podíem viure. És ben cert que per la Tina i jo en teníem prou, i en sobrava, però el Ton i el Nasi es feien mossos i encalçaven les noies de la colònia, es veia a venir que s’acostava el moment de casar-los. La feina sempre era la mateixa, o més, i els diners els mateixos, o menys; nosaltres ja ens fèiem el càrrec dels problemes del senyor Pons per tirar 60


endavant la fàbrica, però no tothom ho veia així. Començaven les reunions de treballadors –jo no hi anava perquè els encarregats ens ho tenien prohibit– i allà es malparlava de l’amo, s’organitzaven associacions i s’inflava el cap de la gent senzilla amb idees absurdes i estranyes. Un dels cabdills, el Joan “Caques”, vivia al pis del costat, i sabíem què feia, però mai no el vam descobrir ni molestar, per respecte a la seva família –tenia tres fills petits i dona–. El “Caques” es deia així perquè, de petit, sempre portava la tifarada enganxada al cul i la seva mare, maldestra com era, no l’hi treia fins a les tantes de la nit, quan el marrec ja ho havia empastifat tot, i per això li va quedar “el caques”. Quan va tornar del servei militar a l’Àfrica va començar a fer discursos per les galeries; parlava de la igualtat, de la fraternitat, d’un “home nou”. Alguna vegada m’havia aturat a escoltar-lo, i no entenia res del que deia: “home nou”? què volia dir “home nou”, potser una mena d’individu que no hagués de treballar per viure, que no necessités menjar, pixar, cagar... Males llengües deien que totes aquestes absurditats les va col·locar al cap d’en “Caques” un capità de l’exèrcit que va conèixer a Melilla, i que es deia Adolfo Buenasperanza de Aldana, els companys d’armes l’anomenaven “el republicano”. El “Caques” li va fer d’ordenança durant els dos anys que va servir a l’exèrcit. Allò s’embolicà i no s’albiraven solucions; el Joan “Caques” i els seus amics aturaven la fàbrica setmana sí, setmana també. Estomacaven els qui no els feien cas, es barallaven amb els encarregats i cada dos per tres venia la Guàrdia Civil a repartir llenya. Tot el dia anàvem a garrotades i el sou, poquet que era, es reduí pels jornals perduts. Un mal dia l’amo va decidir tancar la fàbrica, i tots els establiments de la comarca el van seguir; baixaren portes a cal Prat, a cal Marçal, a cal Riera i a l’Ametlla. La misèria s’apoderà dels treballadors; els capellans que s’acostaven fins a les colònies a portar almoines eren rebuts a cops de pedra. Sort en vam tenir de l’hortet i de les bestioles de la Tina per no morir 61


de gana. El “Caques” i aquella colla de beneits que l’acompanyaven passaven tot el dia xerrant, discutint, estossinantse, amenaçant els encarregats, cremant la casa del director i traginant pistoles amunt i avall. No era d’estranyar que la policia ens tractés a tots com a delinqüents, ni que les fàbriques estiguessin tancades. Els meus nois buscaren sostre i vianda a Cal Peutort, a canvi de treballar de sol a sol. Jo ajudava la Tina a l’hort, però vaig cansar-me aviat d’aquella situació; havíem deixat el Mas Juvert per viure millor, i tornàvem a estar amb l’aigua al coll. Un dia vaig dir prou. El desencís Cansats dels enrenous, de les fàbriques parades i dels merders del “Caques” vàrem decidir marxar, provar sort en un altre lloc. Era impossible tornar al mas, i tampoc sabíem fer altre cosa que treballar a la fàbrica. Un matí, mentre esperava el carrilet a l’Estació per anar a Sallent, vaig topar amb un pagès de Guardiola que xarrupava de la seva botella assegut en una cadira; tot xerrant va explicar-me que més amunt del seu poble, a la Pobla de Lillet, uns senyors de Barcelona havien construït una fàbrica de ciment, va assegurarme que cercaven braços forts per a les feixugues tasques que allà s’hi feien. L’home i jo vam passar tot el viatge parlant de la feina i dels molts problemes d’aquells temps de dificultats. Arribats a Sallent, vaig baixar del vagó i el vaig acomiadar; ell continuà fins a Manresa, ja que hi tenia una pubilla casada, i molt ben casada, amb un botiguer de roba del carrer de Sobrerroca. No vaig tardar a anar a la Pobla; m’hi vaig presentar un dia de neu a no parar i, caminant entre el glaç, vaig veure per primer cop la fàbrica de l’arquitecte Guastavino; polsosa, blanca i fumada. Em vaig posar d’acord amb un dels directors, que abans de pactar els 62


tractes va dir-me molt clar que m’hauria d’espavilar per trobar casa al poble, ja que ell no me’n podia oferir. Vaig tornar a la colònia Pons i vaig explicar a la família tot el que havia fet. La Tina, resignada, encongí les espatlles i digué: “alabat sia Déu, ho haurem de provar!”. Els nois callaren i, només al final, s’atreviren a preguntar si en aquell poble hi havien noies boniques. Estava decidit, tots cap a La Pobla. Fins que vam marxar de la fàbrica, els dies transcorregueren, monòtons, entre els guirigalls del “Caques” i la desesperació de la gent. De tots els nostres veïns de galeria, la majoria partiren; els uns cap a Mataró, els altres cap a Manresa, els més agosarats s’atreviren a creuar l’oceà rumb a terres argentines. La colònia adoptà un aspecte fantasmagòric, desolat, trist. Però nosaltres, que ja en teníem un peu a fora, ho miràvem tot amb la distància del qui sap que té una porta oberta al cel. A Puig-Reig, el poble del costat, la tristesa també s’apoderà de l’ambient, i ni els balls ni les festes es repetiren. Arreu es veien obrers amb les mans a la butxaca i la mirada perduda. I l’exèrcit, que ja no la Guàrdia Civil, protegint els establiments, i la gent poderosa organitzant xerrades per criticar els treballadors i llurs líders, i els obrers fent trobades, i revistes, i diaris, amb noms vistosos: “El correu obrer”, “La veu dels oprimits”, “Llibertat”. Els més agosarats, i extremistes, propagaven falses notícies d’un país llunyà –Rússia en deien– en el qual, asseguraven, els treballadors havien matat el Rei i havien ocupat el poder de la nació. Quina il·lusió! I els quatre babaus que s’ho creien s’allistaven a les files de la subversió, i les fàbriques tancades, i la misèria envaint-ho tot. Els amos prou que en feien d’esforços per adreçar tot l’enrenou, però els fanàtics no deixaven que hi hagués pau.

63


La marxa Un dia de boires matineres vam deixar Cal Pons damunt del mateix carro en què hi vam arribar, camí de l’estació. Fins a Guardiola, i d’allà a La Pobla. Plantàrem casa en un pis, humit i fosc, que hi havia just al costat del pont de pedra. L’endemà ja érem, jo i els nois –perquè les dones no tenien feina a la cimentera– treballant a la fàbrica del Guastavino. De primer patírem perquè la pols ho empudegava tot, i els pulmons s’embrutaven, i arribàvem mig ofegats a la casa. Després, poques setmanes més tard, ja hi érem avesats, i malgrat la pols que menjàvem durant tot el dia, no ens en sentíem. Jo ensacava, i el Nasi i el Ton carregaven ciment. Era feina més feixuga que la de la fàbrica de roba, més ben pagada però més pesada. Això sí, hi regnava el silenci. De seguida vaig fer amistat amb un dels operaris, el Tim “Pics”, un antic miner de Vallcebre. Persona forta, taciturna i endurida per la vida, però de bon cor. Tim era el diminutiu de Timoteu, i el renom li venia de la seva època de minaire; va ser picador a primera línia de pou, fins que l’edat ja no li permeté continuarhi. Havia quedat vidu el pobre, vivia a La Pobla amb la seva filla, la Josepa –una noia endreçada i bella a més no poder–. Enmig de la pols, i tossint sense parar, el Tim sempre deia el mateix: “maleïda vida, sempre empassant pols”. I és que l’home hagués volgut ser pastor, passejar ovelles, o cavalls, o cabres, el que fos però viure a l’aire lliure, amb el sol al damunt. Somiava que s’ajaçava en un prat que hi havia prop de la cova de la Tuta, a Castellar de n’Hug, i que mentre els animals pasturaven silenciosament, feia una becaina. “El paradís s’hi deu assemblar, no?”, deia. Era estrany aquell Tim “Pics”; el diumenge en lloc d’anar a missa, com fèiem nosaltres, es dedicava a muntar el cavall d’un pagès de Sant Julià, el Quim de Cal Llagra. Se n’anava a trotar pels prats del Pla d’Anyella. Més d’un cop li havia demanat 64


si ell creia en Déu, i ell responia: “jo crec en el sol, i en el cel, i en la llum, i en les muntanyes, i en els prats plens d’herba, i en els colors de les flors, i en la verdor dels boscos”. Prou que li vaig explicar vegades qui era Nostre Senyor, i qui la Verge Maria, i qui els apòstols, però no en feia cabal: “no els he vist mai aquests que dius!”, assegurava. Maleït descregut. N’hi vaig passar d’hores xerrant amb ell a la fàbrica de ciment, m’hi vaig discutir, i jo sempre li deia: “tu ‘pics’ ets com un que jo vaig conèixer a la colònia dels Pons; el molt ingenu creia que es pot viure sense Déu, sense capellans, sense amos. Us creieu que l’ordre natural de les coses es pot alterar, no us adoneu que els homes som éssers insignificants en mans de l’ésser suprem que ho manega tot, que tots estem en mans de Déu”. I ell contestava: “ no, estimat Guilanyà, jo no dic això que tu poses als meus llavis, jo només dic que crec en el que veig, en els arbres i en els cavalls, en els homes i en les dones amb qui parlo, en els pics nevats i en les coves profundes; jo respecto tothom, no els vull pas cap mal als capellans, ni als amos, ni a Déu, tampoc li vull cap mal a Déu, pobre senyor!”. Fou inútil parlar amb ell, i vaig decidir no tornar a treure aquesta qüestió. El pobre Tim va morir un dia d’estiu mentre pescava al riu; el trobaren, ofegat, amb la canya als dits i el sarró a la riba. Males llengües digueren que el van matar, però ningú va poder-ne mai mostrar cap prova, i la Josepa va venir a viure amb nosaltres, perquè no tenia més família que el seu pare. Tan bona mossa era que, si com ella n’hi hagueren deu a La Pobla, totes les hi voldria, a casa. Aviat la Josepa i el Ton van començar a festejar, uns mesos més tard es casaren, i marxaren a viure a un piset que hi havia uns metres més amunt d’on vivíem nosaltres. Ens veiérem cada dia fins que van decidir, en mala hora, anar-se’n a l’altra banda de la frontera, a Tolosa. Un contractista d’obres, francès, buscava bons treballadors per fer cases en aquella ciutat i, com que els tractes eren bons, el Ton, aventurer i agosarat, se n’hi va anar, sense conèixer un borrall de 65


francès. Les coses no els anaren pas malament, però els enyoràrem molt, i als nens també. La Tina plorava sovint, i així passaren els anys, tristos, fins que van tornar al poble i s’instal·laren en una bonica casa del carrer principal, i fundaren una botiga molt ferma: “Ultramarins Guilanyà”. Tot no pot anar bé, és llei de vida. La Tina es va posar malalta dels pulmons i el doctor Maragall, el metge de la cimentera, va venir un dia a veure la dona i va dir-nos que li convenia canviar d’aires; no vaig entendre què volia dir allò del “canvi d’aires”, però va dir, finalment i clara, que la pobra Tina havia de viure en un clima més dolç, amb menys fred, amb menys humitat, amb més escalfor. Vaig exposar el cas al director de la fàbrica i, gràcies a la seva bonhomia, vam trobar una solució. Així vam anar passant per moltes cimenteres, per molts pobles: vam ser a Vallcarca, als Monjos, a Bunyol, a Sant Just Desvern i a Montcada. Montcada A Montcada vam arribar jo, la Tina i el Nasi; el Ton, la Josepa i els nens van estar-se a La Pobla –la botiga els marxava bé i no podien deixar-s’ho perdre–. Una altra cimentera, un altre poble, però la mateixa feina, la mateixa pols, el mateix sou. La Tina va començar a trobar-se bé, respirava millor i tot semblava que marxés en bona direcció, però de sobte emmalaltí, i la tisi la consumí mica en mica fins la mort. Vaig quedar sol; sol del tot no, perquè tenia el Nasi. Ell va ajudar-me a passar aquell mal tràngol, i enmig de tot això aquella terrible guerra, i la fam i la misèria, i els capellans perseguits, i el Nasi que, fent-se l’orni, va poder fugir de les trinxeres. Però, ai el Ton!, que es va fer republicà, com el “Caques”, aquell que vaig conèixer a Puig-Reig, com els qui volien canviar el món a Cal Pons, i no ho aconseguiren; i se 66


n’anà a la guerra, al front, i li donaren galons. El van ferir, el van capturar, i passà anys de presó, i de batalló de disciplina a Bagà; el Nasi i jo l’anàvem a veure cada setmana, li portàvem menjar, i visitàvem la Josepa i els nens. El van deixar anar i va tornar a La Pobla, però les coses no eren com abans de la guerra, la botiga havia estat confiscada, ell no tenia feina i ningú li’n volia donar, i això que els nous amos del poble, que ara parlaven en castellà tota l’hora, es deien cristianíssims, tot i que jo no la veia per enlloc la caritat cristiana. Cada dia hissaven la bandera i desfilaven, amb uniformes lluents i botes altes, pels carrers del poble. I vinga a cantar cançons; deien que volien alçar Espanya, però com ho havien de fer si es passaven el dia cantant i desfilant i els que treballaven eren els de sempre, tot i que ara ho feien en circumstàncies molt penoses. No hi havia de res, ni pa blanc, ni oli, ni tabac, ni bona carn, ni pesca salada, ni res de res. La gent de La Pobla, alguns no tots, feien contraban, caminaven per les muntanyes carregats amb pesats fardells plens de coses necessàries, que recollien a Andorra primer, i a França després. No era pas una cosa senzilla perquè la policia els encalçava i si els enxampaven, de pet a la presó i a rebre garrotades i puntades de peu i insults de tota mena. Eren prou valents aquells pobletans, que no es feien enrera i, sense armes ni abrics de cap mena, s’exposaven als perills de la muntanya. El més conegut dels contrabandistes era el Claudi, de renom “El ciclista”; era un individu baix, d’aspecte desvagat i de cara fosca, menudet i poca cosa. Havia arribat a La Pobla des de Gironella, i li deien “El ciclista” per l’afició que dedicava a les bicicletes. Sempre anava amb el cos ple de cops, les cames esgarrinxades i els ulls blavosos. Així doncs el meu noi, la Josepa i els nens van venir a Montcada, ens acomodàrem tots al pis i el Ton va començar a treballar a la cimentera, al mateix torn que jo i el seu germà Nasi. Aviat vaig plegar de la feina, no em trobava bé de feia temps, i molt pitjor des del traspàs de la Tina. Les vam passar magres 67


durant una bona temporada; el menjar era escàs i el sou encara ho era més. En vam sortir; el Ton i el Nasi feien hores a un molí fariner, quan acabaven el seu torn a la cimentera, i entre una cosa i l’altre ho vam anar arreglant. Podíem menjar pa blanc i tinguérem oli i vi i cansalada. Passat el temps, el poble s’omplí de gent que venia de molt lluny. Parlaven en castellà i portaven pesades maletes de fusta, i vivien allà on podien, i treballaven a la cimentera, o a la farinera, i ompliren totes les cases buides de Montcada, i se n’hagueren de fer de noves. Els paletes anaven buscats i el Ton, que estava tip de ciment i de pols, se n’hi anà, i després de treballar a sou durant uns mesos s’atreví a fundar la seva pròpia empresa, i va llogar molta gent, i per tot Montcada tenia obres encetades. Fou en aquella època que el Nasi conegué una noia arribada del Priorat, que servia en una de les millors cases del poble. Es casaren, i després, al cap de poc temps, nasqué el Peret; el Peret Guilanyà, l’hereuet de cal Nasi. Mentrestant un senyor vestit de militar es passejava per Espanya, ara amunt ara avall, i inaugurava pantans, i tots alçaven el braç i cridaven quan el veien de prop.

68


Remenava entre els mil trastos que colgaven les golfes de casa quan, de cop i volta, vaig trobar les notes manuscrites de l’avi Anicet. Quan ell va morir jo era molt petit, amb prou feines vaig poder conèixer-lo; tot el que sabia d’ell m’ho havia explicat el pare. Em va sorprendre tota aquella paperassa, la vaig trobar un dia d’hivern mentre buscava els esquís, havia quedat amb la Bet per anar a Andorra aquell cap de setmana. Vaig llegir els papers durant tota la tarda, amb curiositat extrema. Era un material magnífic per a una novel·la. Un periodista com jo no podia deixar perdre aquella oportunitat; sóc un expert en temes metropolitans, i des que vaig entrar a “La Vanguardia” m’hi he dedicat exclusivament. El director sempre m’havia dit que un personatge com jo, nascut i crescut a Montcada i Reixac, era l’home ideal per portar aquesta mena d’informació. Qui podia copsar l’esperit de la perifèria barcelonina millor que jo? Qui? Ara, però, tenia entre les mans uns documents que certificaven els meus orígens, i això m’excitava; sóc de Montcada, però la història de la meva família és molt llarga, i no comença al costat de la cimentera. Una vegada vaig treballar en un reportatge sobre la immigració andalusa, i tan autòcton com em creia, tenia al meu davant una crònica de desarrelament, d’injustícia, de misèria i d’esperança, molt semblant a les que havia copsat en el meu reportatge. L’esperança tenia un nom: Montcada. Sempre havia volgut escriure una novel·la, i tenia la matèria primera a l’abast. Mai he pogut començar aquesta novel·la, missió impossible. Els anys d’experiència periodística m’han convertit en un mercenari de la ploma, però parlar dels de casa, despullar l’ànima... No ho he pogut fer, per vergonya, potser per covardia, potser per desconfiança, no ho sé, i la veritat no ho vull esbrinar, no puc i prou. Vaig cremar els papers, no li’n vaig dir res al pare. De camí cap Andorra, amb la Bet, vaig aturar-me a la colònia Pons, a Puig-Reig. Vaig apartar-me de la carretera principal i vaig entrar per una avinguda plena d’arbres. La fàbrica, a tocar del riu, semblava abandonada. Les finestres de fusta lluïen vistoses teranyines que delataven la deixadesa; no s’escoltava cap soroll ni s’intuïa cap activitat humana. Al costat de la nau més gran un grupet de pescadors va saludar-me i, quan ja m’allunyava, vaig sentir que xiuxiuejaven: “mira tu, a aquests pixapins els fa gràcia això de les fàbriques abandonades!”. Passejàrem pels edificis també abandonats, ens ficàrem per 69


les galeries, pujàrem i baixàrem per les escales. I m’imaginava l’avi Anicet recorrent els passadissos, entrant i sortint de la fàbrica, caminant fins a l’estació, ara mig destruïda, que hi ha davant de la caserna de la Guàrdia Civil; travessant el bosquet per anar a Puig-Reig. Continuàrem el nostre viatge en direcció a les pistes d’esquí andorranes; aquell cap de setmana l’havia de gaudir al màxim, havia passat uns dies molt densos i no volia capficar-me més amb les notes de l’avi Anicet.

70


EL CONGO

No ha estat mai fàcil viure al Congo; des que hi vaig arribar tot han estat entrebancs i cabòries, però ens n’hem sortit. Gràcies a Déu, i a la sort, ens n’hem sortit. Qui ho havia de dir quan vam venir de Bèlgica, amb el que portàvem posat, que ens en sortiríem tan bé; però aquesta terra és agraïda i la gent és noble i acollidora. Fa molts anys que vam arribar al Congo, veníem de l’Àfrica, desesperats perquè ho havíem perdut tot –ja se sap, en país de negres no hi ha res segur–. Ens vam instal·lar a Bèlgica. En vam sortir molts anys enrera. Ara hi tornàvem empobrits i tristos, i això que en vam marxar joiosos i esperançats. El Fred Zweigg, un antic company de col·legi, va dir-me, un dia que ens emborratxàvem a base de cervesa en un bar de mala mort, que ell coneixia un lloc on podria oblidar les boires belgues. “Que no sigui Àfrica, eh?”, vaig suplicar. “No, no”, va insistir el company de trapelleries. “És Catalunya”, va dir finalment. Jo no havia sentit mai aquest nom. Més endavant vaig descobrir que era un territori d’Espanya, i això ja em sonava. L’Anette, jo i els nens vinguérem a conèixer aquest indret. Volíem llum, mar i bon temps; tot plegat ho vam trobar al Congo. Una vella masia abandonada, prop de Cubelles, no molt lluny de Vilanova i la Geltrú, ens va fer el pes; la vam batejar amb un nom ben particular: “El Congo”. Els pagesos d’aquella part no se’n sabien avenir, una vella casa pairal amb un nom tan estrany, i és que allà tots els noms eren d’allò més normal i corrent: Corral d’en Cona, mas Trader, Corral de Tort, Trencarroques... Quina sorpresa! El Congo a tocar de casa; els sonava a cosa llunyana, a país de negres que sempre sortia a les notícies de la televisió perquè hi havia guerra. Els camperols seguien sense saber-se avenir que una casa de nom tan exòtic estigués ocupada per individus de pell molt blanca i cabells rossos, que parlaven una llengua rara, 71


que no era ni català, ni castellà, ni francès. Però el mas, que quan vam arribar-hi eren quatre parets destruïdes, va canviar la fesomia a poc a poc; vam cobrir el sostre, alçàrem porxos i hi plantàrem arbres i palmeres i un jardí verdíssim que voltava tot l’edifici. Compràrem ànecs, gallines, conills i galls dindi; posàrem tarongers, pomers i perers. Començàrem una nova vida al Congo, al nostre Congo, l’altre ja anava quedant lluny, a l’Àfrica. Havíem oblidat els idiomes africans però el contacte amb la gent del país ens n’ensenyà un de nou: el català. Baixàvem a Cubelles, pel camí del Corral d’en Cona, i els cubellencs ens alliçonaven: “això és una taronja, ta-ron-ja”, “allò és un sac d’oli-ves”. Tot ens ho repetien lentament i infinita. Des del pis de dalt de la masia, els matins clars, es veia un espectacle inaudit: a primera línia rengles i rengles d’oliveres, després vinyes –molt ben posades–, darrera les vinyes matolls i, al final de tot, les casetes blanques del poble de Cubelles i una línia extraordinària de color blau: el mar. Els capvespres eren igual de meravellosos, perquè la línia blava es daurava, primer, es metal·litzava, després, i finalment s’enfosquia, tot just quan la nit inundava l’horitzó. A primera hora del matí el poble s’il·luminava, amb uns rajos de llum solar que rebotaven damunt les façanes blanques i dibuixaven una silueta esvelta contra el cel blavíssim. No oíem sorolls, ni vèiem multituds al Congo, de tant en tant un vell pagès –tots els pagesos que vaig conèixer eren vells– que passava amb un tractor, tan vell com ell mateix. A la tardor, el vent i la pluja netejaven els camps i el mar i el poble no s’albirava nítidament. Alguns dies naixien grisos i morien grisos, una pluja, tímida, es deixava caure, com si tingués vergonya de presentar-se sense haver estat convidada. La terra verdejava, un fet gens habitual en aquests verals dominats pel secarrall. Al Congo hi havia poca aigua; a l’Àfrica de la que vam venir nosaltres n’hi havia a dojo, ho empantanegava tot: els camins, les cases, els conreus. La pluja no parava de dies, 72


de setmanes, però després els sol tornava i pintava l’horitzó, el fang desapareixia i apareixia de nou la pols, que es posava damunt els boscos i les flors noves, que l’aigua havia fet néixer. A Cubelles no hi havia tanta humitat. Més amunt de la masia, fins i tot havien construït un magnífic pantà, el de Foix, que aturava l’aigua d’aquest riu en un gran mur i que en dessecava, de passada, la llera. Des de la presa fins la punta de Sant Pere, on la natura havia decidit que deixaria les seves aigües, el riu era un miratge. Mentre les oliveres creixien i les vinyes donaven els seus fruits, els nens es feien grans. Als estius anaven a Bèlgica, amb els avis, i en tornaven amb un accent dur, que al llarg de l’any s’amorosia pel contacte amb els nois del poble, amb els quals compartien hores de col·legi i de jocs. Els caps de setmana, si el temps i el bestiar ho permetien, ens apropàvem a la platja, per banyar-nos-hi a l’estiu, per pescar-hi a l’hivern. A poc a poc els comptes es posaren a to i vam poder comprar dos trossos més de bona terra per a la vinya, construírem un altre porxo –molt més gran que els altres– i, amb els estalvis, vam tenir casa a Bèlgica, ja que els nois s’havien fet grans i anaven dient, tot sovint, que els agradaria quedar-s’hi una temporada llarga. Mai no vaig portar la contrària als fills en aquest assumpte, no volia imposar-los una vida com la nostra, d’un país a l’altre, sempre amb les maletes a punt i la por al cos. És clar que ara era diferent, del Congo no en volíem pas marxar, mai més. Estàvem decidits a enfonsar arrels en aquest llogarret, però ells tenien els seus projectes, les seves il·lusions, no era qüestió de tallar-los les ales. A volar, a volar fills meus. El bon temps i la bona terra, era d’esperar, van cridar molta gent cap aquest indret. Els pagesos, als quals coneixia d’anys, i veia traginar amunt i avall amb els seus tractors i els seus carros, van començar a vendre’s la terra a miques. Tots els camps que eren a tocar del Congo, abans plens de vinyes o de fruita, van emplenar-se de casetes blanques i menudes; la tranquil·litat dels anys passats va anar quedant en l’oblit. No vaig veure més pagesos. Pel Congo hi passarien, a partir d’aquell moment, cotxes i furgonetes, camions plens de ciment. 73


Començaren a venir a casa els nous veïns. Alguns volien una dotzena d’ous, altres una gallina, uns quants un quilo de préssecs o un grapadet d’olives. Vaig anar fent amics, nous amics. Així vaig conèixer el Pepe García, que venia del Prat de Llobregat i va fer-se una casa per passar-hi els dies de festa; el Manuel Cano, de Cornellà i jubilat abans d’hora –amb la indemnització va poder comprar una parcel·la i els primers materials–; el Juan Carreño, un borratxet que es passava el dia al bar però que meditava les coses com mai no ho havia vist fer a ningú; el Vicente Alfaió, valencià de Vila-real, simpàtic individu que vivia a Vilanova de feia molts anys i que, fugint d’una ciutat cada cop més gran, decidí emportar-se la família a la casa que es feu al Corral d’en Cona, no gaire lluny del nostre Congo. També vaig tenir bon veïnatge amb el Carlos Cuerva, sindicalista originari d’Almadén però amb residència i feina de molt temps a Gavà; amb el Justo Armentera, andalús de Còrdova, paleta de professió i també de devoció, tanta que ell sol sense l’ajut de cap manobre va fer-se la casa, una magnífica construcció a la urbanització del Mas Trader. I el Pep Corominas, un català de Sant Boi de Llobregat; i el Calixto Nogueira, un gallec sorrut i taciturn, vingut de Sitges; i el Nando Pérez, lleonès, de Ponferrada, venedor de marbres, home d’ordre i primmirat. Són tants els qui vénen ara al Congo que fer-ne una llista seria massa feixuc. Però són ells, tots ells, els qui fan possible la vida al Congo. La nostra vida al Congo.

74


TRICORNI

Villanueva de Tocornal, província de Burgos. La guerra encara fumejava i jo vaig tornar al poble, d’uniforme impecable, victoriós, esperançat. Allà les coses no havien canviat: menjar escàs i dolent, no hi havia res del necessari i molt menys d’allò accessori. Enmig de l’ambient de glòria, d’aquella glòria tan extraordinària que els homes com jo vam aconseguir als camps de batalla, vaig tornar a casa, esperant una vida millor, freturant els privilegis reservats als combatents. Només alguns, pocs, dels soldats del poble van tornar amb la intenció de dedicar-se al conreu de la terra –la feina que havien fet tota la vida–; la majoria veníem disposats a transformar d’una vegada per a sempre la nostra existència. Aviat es va esvair aquesta il·lusió. Tot continuava com quan ens en vam anar; el nostre futur era a la terra, com a llauradors miserables, privats, no ja de la glòria, ans d’una existència digna. Fou per això que vaig decidir entrar al cos. Ho tenia bé, jo era un ex-combatent, un heroi de la guerra. Vaig ferme guàrdia civil, vaig marxar del poble cap a Madrid i després a Guadalajara i, finalment, a Catalunya. Déu sap que el dia que em van notificar el trasllat m’ho vaig prendre malament, tan malament que vaig estar a punt d’abandonar, però fent el cor fort i, sense més ni més, vaig trobar-me a una vella caserna de muntanya, envoltat de gent que no parlava el meu idioma i que em reverenciava en excés. Era a Puigcerdà, prop de França. Un poble petit, escortat per altes muntanyes, bona part de l’any nevades, i plenes de perills. Caminàvem per aquells turons, altíssims i gèlids, gairebé cada dia; era feina exposada perquè la zona estava plena de maquis i de contrabandistes. Bé prou que ho sabíem que ens odiaven: “contra el braç armat de Franco”, “espases de la dictadura”, escrivien amb pintura blanca damunt els murs abandonats. Malgrat les medalles mai no he estat un 75


heroi i allò em feia por. No hi havia batalles ni duels d’artilleria ni centenars d’homes lluitant cos a cos, només hi havia grupets de guàrdies perseguint altres grupets de maquis o contrabandistes. De masia en masia, de cabana en cabana, vaig començar a xampurrejar la llengua d’aquella gent; aviat vaig saber dir quatre coses: “tinc set”, “bon dia”, també “collons” i “hòstia” i altres coses. Fins i tot en circumstàncies tan penoses vaig poder fer amics, això que el nostre reglament advertia del contacte amb la població civil i ordenava estar alerta perquè la traïció era per tot arreu. A força de tractar-los, aquells muntanyencs catalans van esdevenir per a mi gent sensata, orgullosa i noble. I això que la cosa anava de debò i disparàvem trets tot sovint i ells, els maquis, ens en disparaven a nosaltres. Per sort mai no em van ferir. De tots els homes que vaig conèixer en aquells anys, un va colpirme especialment: el Pepet de Cal Marrinxo, del poble d’Alp. L’únic que va atrevir-se a dir-me clarament, i a la cara, que ell va ser el meu enemic, que ens vam apuntar des de les trinxeres de l’Ebre, que va disparar contra nosaltres... I assegurava que ho va fer convençut, que ho feia “ per Catalunya”. M’agradava aquell individu. El pobre tenia mala feina, era l’encarregat de traginar la brossa d’Alp. Els anys que tenia passats a les presons, i altres penalitats, feien que la gent no li n’oferís una de millor, una que s’avingués a la seva saviesa i a la seva sensibilitat. Però era dur, com una pedra; la pell bruna, recremada pel sol, les mans plenes de durícies, el pèl blanc... El seu parlar era suau, pausat, tranquil, lligava les paraules sense pressa i usava mots bells, rebuscats alguns, populars els altres. Parlava el català i el castellà amb desimboltura i gràcia. Un dia li vaig preguntar on havia après el meu idioma; va contestar sense dubtar ni un instant: “a la guerra, la guerra va ser la meva escola; dels meus sergents madrilenys vaig aprendre la disciplina, l’ordre, l’art de la pistola... i el castellà”. Més d’un cop li havia demanat per què m’explicava tot allò a mi, a l’enemic, a l’ocupant, a un guàrdia civil: “tu ets 76


com jo –responia–, un pobre llaurador, i per més uniforme que portis endevino als teus ulls el vent de les fredes matinades d’hivern, la duresa de la terra que no es deixa remenar i la calor empastifosa de les tardes d’estiu”. Darrera els arbres, disparant contra els maquis, acollonit, per alleugerir els meus temors pensava en el Pepet i treia la força, i també el valor, d’allà on no n’hi havia. Arronsava els ulls, posava el dit al gallet i disparava; un soroll rebotava per les muntanyes i a l’altra banda del bosc s’escoltaven planys. Complia ordres i mai no vaig sentir-me’n culpable. Els serveis prestats em permetien tornar al poble cada any, a l’estiu. Quan les pluges apareixien jo havia de marxar, altra cop cap a les muntanyes. Així van passar els anys, primer a Puigcerdà, després a la Seu d’Urgell. S’acabaren els duels amb els maquis; de soldat ras vaig esdevenir caporal. Cada vegada passava més hores a la caserna de la Seu escrivint oficis i manant serveis. A força de parlar amb la gent del poble vaig aprendre completament el català. Vaig casar-me amb una xicota del poble, la Roser Vilana, filla del Magí Vilana, un vell i sorrut urgellenc, republicà de soca-rel. Al començament em mirava com si jo fos el mateix diable; passats els recels vam ser amics i, fins i tot, va avenir-se a tenir cura de la nostra mainada; els parlava en català i els explicava la guerra, a la seva manera. Als cinquanta anys vaig decidir jubilar-me perquè ni el meu cos ni la meva ment responien. Els temps havien canviat molt. Vaig establir-me a la Seu i sovint m’acostava a Alp, per veure al Pepet. Fèiem una partideta de truc al casino, preníem un cafè amb ratafia i xuclàvem una caliquenya. Els dies de bonança tornàvem a recórrer els antics viaranys de la postguerra, sempre discutíem: ell deia que era allà i jo que era aquí. Fins que, cansat d’escoltar els seus retrets, vaig dir-li: “i com ho saps tu això, si no hi eres?”. Va respondre veloç, com sempre: “ Ho penses tu que jo no hi era; em vaig fer amic teu perquè jo era un informador dels maquis, jo era de l’Agrupació de Guerrillers i tu em feies la feina...”. Em feriren aquelles 77


paraules, em vaig sentir traït, estafat, humiliat; vaig aturar-me a pensar una mica i vaig ordenar els meus sentiments: “coses del passat!”, vaig dir-me a mi mateix. Continuàrem el passeig amb el Pepet, discutint com sempre, fins que es va fer fosc.

78


DE L’ARGENTINA A LA BISBAL

Quan les rodes de l’avió van tocar la pista de l’aeroport de Barcelona vaig sentir-me la persona més feliç del món. Ja era a Catalunya, a la terra dels meus pares. La meva eufòria va augmentar a la terminal perquè reconeixia, en els rètols que llegia, la llengua que van ensenyar-me de petit a Buenos Aires. Tot ho trobava estrany: les fesomies de la gent, els colors dels taxis, el blau del cel. A la sortida de vols internacionals m’esperava, palplantat, l’oncle Gilbert; el vaig notar envellit, no cal dir-ho, però tan simpàtic com el recordava. Mentre ens adreçàvem a La Bisbal, el poble dels pares, que jo només havia vist una vegada – ja feia molts anys, quan era xiquet–, em meravellava amb el paisatge, tan proper i tan llunyà, de dimensions casolanes, diferent de la majestuositat de les planes argentines. Els camps de blat donaven pas a les vinyes i la vista es perdia entre els turonets carregats de raïm. L’oncle deixà l’autopista i s’endinsà per una carretereta, amb les inevitables vinyes a banda i banda, camí de L’Arboç. Després passàrem per Banyeres, per Llorenç del Penedès i un revolt a la dreta ens va conduir fins a La Bisbal. El poble va semblar-me més petit, més blanc, més lluminós que el que jo guardava als meus records. Arribàrem a la masia, a l’antiga i entranyable masia dels Robert, la casa del pare i de l’oncle, la casa de les peres més grosses, dels préssecs més saborosos, dels raïms com taronges, de les taronges com melons, dels melons com... I la tia Ramona em descoratjà al primer Déu vos guard: “ah! Ildefons, però si saps parlar el català, quina gràcia!”. Va gosar dir-me això a mi, a l’Ildefons Robert, fill del Carles Robert, ànima del casal català de Buenos Aires. De seguida vaig ensumar que aquest país em tenia cops amagats. Havia arribat amb el cor net, immaculat, disposat a rebre totes les emocions i lliçons, necessàries, però no m’esperava un dubte sobre els meus orígens. 79


Vaig començar a caminar per Catalunya, a buscar feina –jo era tècnic en informàtica aplicada–, però per a tothom jo era “l’argentí”, no era d’aquí i, per més que intentava lluir el meu idioma, no hi havia manera. Ells em deien: “ets del Barça tu?”. I jo els era sincer: “no, jo sóc del River Plate, jo vaig cada dos diumenges al Monumental de l’Avinguda Rivadavia a veure els nois de la franja roja”. Em miraven sorpresos, estranyats, alguns amb cara de fàstic: “si no ets del Barça –deien– no ets català”. I jo insistia, explicava, en català, les meves raons; els meus anys d’aprenentatge al casal dels catalans de Buenos Aires, però no servia de res. Vivia en un lloc on la gent parlava la meva llengua, però tot era tan diferent de l’Argentina. No em sortien els comptes: no trobava la feina que desitjava, no era del Barça i alguns m’anomenaven “sudaca”. Em vaig recloure al mas Robert; l’oncle Gilbert m’encarregà la responsabilitat de les vinyes. A poc a poc vaig renunciar a la vida en comunitat, no volia tenir amics en aquell país. Les coses se’m van fer feixugues, vaig descobrir que tot el que jo estimava era a l’altra banda de l’Atlàntic. I així, havent passat els dies, els mesos i els anys, vaig prendre la decisió, la dolorosa i difícil decisió: regressava a Buenos Aires, a l’aire irrespirable, al trànsit inaguantable, al soroll, als partits del meu River Plate, als “mates”, a l’accent dolç dels portenys, al casal català, a l’enyor de Catalunya, al record dels orígens. Les rodes de l’avió trepitjaven el terra de l’aeroport de Buenos Aires i em notava exaltat, freturós d’abraçar els pares i els amics. Des de l’Aeroparque fins al barri vaig entretenir-me a recuperar, apressadament, els meus paisatges d’infantesa. I Catalunya? Era cosa dels pares, jo no hi tenia res a fer en aquell país.

80


EL MINAIRE

“José Camacho Rego”, vaig dir, alt i clar, quan l’escrivent de l’empresa va demanar-me el nom. I va continuar: –Lloc de naixement? –Almeria –vaig dir–. –Com? –digué el pixatinters–. –Al-me-ri-a –vaig repetir–. Després va preguntar-me l’edat: –Vint-i-cinc. El pes: –Setanta-tres quilos. Finalment l’alçada: –No ho sé –vaig dir–. –És igual –afirmà l’escrivent–, ja et mesurarà el metge. Em vaig col·locar a la saleta del consultori mèdic esperant que el doctor em cridés per a la revisió. Tres hores van passar fins que no va tocar-me el torn. Al final, un senyor de bata blanca, amb un paper als dits va cridar: 81


–Camacho, José Camacho Rego. Em vaig alçar i, amb la jaqueta a les mans, vaig entrar a la consulta. En pocs minuts el metge va preguntar-me desenes de coses sobre el meu estat físic: –Fuma? Beu? Va bé de ventre? Li fa mal alguna cosa? Dorm bé? Jo responia “sí” o “no”, però no estava segur que les meves respostes coincidissin amb les preguntes; tot va ser tan ràpid... El doctor em va pesar i em va amidar. S’asseia i s’aixecava de la taula constantment mentre jo restava dret i nu davant d’ell. Per una finestra mig oberta entrava un airet gèlid que em tallava la respiració; no vaig gosar queixar-me, tampoc haguera servit de gran cosa. El metge va acomiadar-me: –Senyor Camacho, està en perfecte estat de salut per treballar a la mina, espero que sigui feliç entre nosaltres. Adéu! Dos dies més tard ja feinejava al forat, enmig de la foscor dels túnels interminables de la mina de Fígols. Em vaig instal·lar, juntament amb dos paisans meus, en un piset que l’empresa va deixar-nos a Sant Corneli. Confesso que l’aire espès de la mina em feia por i que les llargues jornades de treball m’esgotaven. En la nit perpètua de les galeries pensava en els paisatges lluminosos de la meva terra, en la immensitat dels camps, recordava les olors dels animals, de les herbes i dels cossos suats dels camperols. Amb els pas dels jorns vaig avesar-me al treball de la mina, a la foscor, a la roba bruta, a les cares emmascarades dels meus companys, a l’aigua calenta de les dutxes, al casc amb la llumeta, a les vagonetes, fins i tot vaig acostumar-me als accidents, als morts, als dols. Del pis de Sant Corneli, que 82


compartia amb altra gent, vaig mudar-me a un pis de Sant Salvador; més espaiós, més gran, però també més polsós, perquè la tèrmica ho embrutava tot. També vaig acostumar-me al menjar dels catalans; de primer sempre esmicolava pa per fer-ne “migas”, ja que era l’únic plat que sabia fer i que m’agradava; a força de compartir els berenars amb els companys de la mina vaig acostumar-me a les mongetes amb botifarra, al bull blanc i a les patates amb sang. Vaig abandonar el xerès per la ratafia i el moscatell. El tabac tampoc em desagradava i vaig passar de la picadura a les caliquenyes –me les feia portar d’Andorra per un vell contrabandista de Cercs–. El fred m’espantava molt, era una sensació desagradable, m’obligava a caminar amb les espatlles encongides tot el dia. Com en totes les altres coses també m’hi vaig fer, fins al punt que el clima d’Almeria, quan hi anava a l’estiu, se’m feia especialment xafogós. No teníem massa distraccions tret del bar i dels partits de futbol que l’equip dels minaires jugava cada diumenge al matí al camp de Sant Salvador. Els dies més assenyalats eren la festa patronal dels minaires –n’organitzàvem de molt gruixudes–, la fira del primer de maig de Berga i la Patum. És clar que de tot això ja fa molt temps; era l’any 1957. Ja en queda ben poca cosa. El pantà de la Baells ha fet desaparèixer el poble de Sant Salvador, a Sant Corneli a penes hi viu ningú i la mina és tancada. I a mi el metge, el fill del doctor que va visitarme per primer cop quan vaig entrar a treballar a la mina, em té prohibides les caliquenyes, la ratafia i les botifarres. Diu que tinc els bronquis malament, el colesterol massa alt i el fetge una mica fotut. Les coses ja no són el que eren.

83


L’EXILI

No hi ha cap dia, ni un, en què no tingui un pensament per al meu poble. No passa una sola nit en què, abans d’adormir-me, no recordi els carrers de Casserres –empedrats, irregulars, plens de carros i perfumats amb l’olor del bestiar–, en què no imagini l’espectacle, meravellós, de les muntanyes del nord i de les planes boscoses del sud, en què no repassi, una per una, les cares de tots els meus amics d’infància. No deixo passar una sola setmana sense escriure damunt del paper totes les vivències del meu passat. No em permeto un sol migdia sense una estona de lectura en llengua catalana, ni un sol diumenge sense el cafè amb els meus amics catalans de Rennes. Fa trenta anys que sóc fora de Catalunya i sembla que en vaig marxar ahir. Fins jo, un pagès ignorant i sorrut d’un petit poble del Berguedà, m’he convertit en un perfecte ciutadà francès, amb un accent tan perfecte que els companys de feina de Nantes em deien que semblava ben bé que hi hagués nascut. Però no, no vull enganyar-me, jo no he nascut aquí, jo sóc d’allà, de Casserres, del poble dels carrers empedrats, dels camps de blat, dels boscos de Sant Pau, de les fonts del Lladó, de la fira de Montclar, de les patates amb cansalada, de l’aiguardent de bon matí. Sóc d’allà, sens dubte. És ben cert, també, que ja m’he acostumat al parlar tancat i a les erres que sonen com ges, al bonjour i al adieu, que he après a distingir un pastís bo d’un altre de dolent, un vi de Cahors d’un de Burdeus, que m’he avesat a dinar a les dotze del migdia i a sopar a les sis de la tarda, a anar dormir a les deu i a alçar-me a les cinc, però sóc d’allà, dels matins curts, dels dinars llargs, de les nits fosques d’hivern, dels carros plens d’alfals i del pa cuit amb forn de llenya. Fugírem per la Jonquera un dia gris, de fet des que vaig marxar de Casserres tots els dies m’han semblat grisos. Érem al mig d’una cua immensa que inundava tota la carretera. Com tots els 84


de la meva lleva, la del biberó, vaig ser a l’Ebre –sovint hi penso hi somio–; les bales passaven per tots cantons, era un miracle que cap d’elles em toqués. En els moments més tràgics resava perquè un projectil acabés amb el meu sofriment. Però no fou així; vaig combatre a Pàndols i a Cavalls, a Gandesa, vaig retirarme amb la meva unitat fins a Barcelona, després a Mataró, més tard a Girona, a Figueres i, al final, a la Jonquera; pas de frontera i vida nova, fastigosa vida nova. No va ser tan nova perquè el que vingué després prou que ho coneixia, una altra guerra, més morts, més derrotes, més humiliacions. Un matí gèlid del mes de febrer vaig trobar-me a les portes d’un camp de concentració alemany. Ni les bales de l’Ebre, ni els obusos de la línia Maginot foren res comparat amb aquell infern. Encara avui no puc explicar com vaig sobreviure a tant horror. O sí que hi ha una explicació: tenia divuit anys, volia viure. I després de l’infern, la llibertat, però quina era la llibertat dels qui no teníem pàtria. Primer vaig ser a París treballant als ferrocarrils de França però jo, home de poble menut, no vaig poder fer-me a la vida de ciutat gran; vaig traslladar-me a Nantes, una ciutat més petita, per treballar en una fàbrica de pinsos; també me’n vaig cansar. Amb els quatre estalvis que havia arraconat vaig comprar cinc vaques i una granja a Tinteniac, a prop de Rennes, i aquí estic. Aquest poble s’assembla a Casserres, però hi fa més fred, hi plou més i no hi veig quan em llevo ni Queralt, ni la Figuerassa, ni el Cim d’Estela. Tinteniac, això sí, hi fa pudor de vaca, les cases són d’obra vista i els carrers estan empedrats. De les cinc vaques vaig passar a les dues-centes. De Catalunya, de Casserres en guardo molts records, hi vaig de tant en tant, per pocs dies perquè la cosa no està massa bé pels que vam haver de fugir. El poble no ha canviat massa, és més gran, hi ha alguna fàbrica de teixits, però la vida és com anys enrera. Quan torno a Tinteniac el cor se’m trenca a trossets perquè essent d’allà he de venir cap aquí. L’exili em fatiga, però els homes som víctimes del nostre passat. 85


PERPINYÀ

“Pensi que el mainatge hauria d’asseure’s en aquella taula” – deia l’Artur Blanc–. No sé per què vaig anar a la costellada del Centre Català, en realitat no sé per què sóc soci, encara, d’aquesta entitat. Sí sé perquè me’n vaig fer: per fidelitat als meus principis nacionalistes. Quan vaig instal·lar-me a Perpinyà, traslladat a la força per la meva companyia, va semblar-me una bona idea. Ara constato que em vaig equivocar. Les costellades del Centre em posen negre; tots aquells francesos parlant en francès entre ells, els seus fills, quina llàstima!, sense entendre un borrall de català. Em pregunto, sempre que hi vaig, què hi faig jo allà, entre els francesets disfressats de catalans. Però cada any em conviden, és un costum. Tots ells discutint de la política francesa, dels esports francesos, de les modes franceses. “I Catalunya, què?”, vaig cridar, enfadat, un dia; però ells no s’adonaren del que jo deia, i només el Blanc va contestar-me: “A Catalunya ja hi som, ja en parlem del nostre país...”. És impossible, tenen el cervell més hexagonal que el mateix De Gaulle. He decidit no tornar-hi més. La secretaria del Centre Espanyol de Perpinyà, una olotina molt simpàtica, m’ha convidat a anar a la seva festa, per molt que em molestin el flamenc i les sevillanes, hi aniré; podré parlar de Barcelona, de les sardanes, del darrer programa de TV3 i de futbol –que jo sóc gracienc i de l’Europa de tota la vida, i aquesta colla només saben parlar de rugbi, què sé jo d’un esport que es juga amb una pilota en forma de meló–. A més podré tastar un vinet de la Rioja, ja n’estic tip dels vins del Rosselló.

86


TOT VA BÉ

Són ganes de queixar-se, no tenen memòria. Als meu vint anys corria amb un “sis-cents” de color groc palla i, ara, el meu noi té una berlina d’aquestes coreanes, amb direcció assistida i tracció a les quatre rodes, cada hivern passa una setmaneta a Baqueira Beret i, als estius, viatja per tot el món. Renoi, quina diferència! Jo no vaig sortir del país fins els trenta-sis anys –volia comprar sucre a Andorra– i ell, que només en té vint-i-dos, ja ha estat a París, Nova York, Londres i Jerusalem. No puc entendre que hi hagi gent que es queixi, mai no havíem viscut tan bé com ara. Als vint-i-sis anys, fart de treballar per als altres, vaig comprar quatre verres i les vaig començar a engreixar a la granja de Cal Cinto, prop de Ripoll; a força de pencar com un beneit, i d’esmerçar-hi moltes hores, vaig engrandir el negoci; més porcs, després gallines, conills, cabres, vaques. Tot ho he fet a base de treballar i de fer anar el cervell. Del “sis-cents” petit vaig passar al “mil cinc-cents” i d’aquest al “ford” i del “ford” al “mercedes”; ara tinc un “audi” que és una meravella de cotxe. Sóc de Sant Pau de Segúries, de tota la vida, però els negocis m’han obligat a traslladar-me a Ripoll –poca gràcia que em feia, però ara hi estem molt bé–. Quinze anys, quinze, vaig estar sense fer vacances, i no me’n queixava pas; no feia com aquests dels sindicats que tot el dia ploren perquè el sou no els arriba, perquè volen més festes. Quina barra! Però si haurien de donar diners per poder treballar, jo hi he posat tot el meu patrimoni en el meu negoci, i el de la meva dona també. No ho entenc. Més valdria posar-se a treballar i moure’s, que no hi ha dret a viure a lloms dels altres, que som quatre rucs que treballem i la majoria a exigir que els facin la feina. Això sí, les primeres vacances que vaig fer van ser sonades; a Bali, sí, sí, vam anar a l’altra punta del món, i a tot luxe que, que 87


de misèries i estretors ja n’havíem passat prous. I ara que el negoci funciona en gaudeixo, clar que en gaudeixo; una bona casa, sopars de categoria, bons puros havans, el millor licor, les joies més cares. M’ho he guanyat. Les coses van bé. Sempre n’hi ha que es queixen de tot. Els nens estudien en català, la gent compra, tothom va de vacances i té, com a mínim, un cotxe. Tot va bé, encara que alguns no ho vulguin reconèixer, tot va bé.

88


FALANGISTA

“Once de septiembre, abierto”. El dia que vaig col·locar el rètol a l’aparador de la botiga va venir a veure’m el mateix alcalde; però que s’havia cregut aquell pobre noi! Abans de ser a l’ajuntament, el petit de cal Menxu, havia fregat telers a la fàbrica dels Costa i ara venia a dir-me que, en nom de la democràcia, de l’autonomia i de no sé quantes ximpleries més, havia de respectar la festa de Catalunya; no, no i no. Què m’havia d’ensenyar a mi el mort de gana, si jo al seu pare li vaig signar un aval, a l’any quaranta-tres, perquè no el matessin. Ho vaig fer perquè era del poble, que bé prou que ho sabia que n’era de roig, això sí mai no havia fet mal a ningú, no era home d’armes ni d’aldarulls. Gràcies a mi el pare de l’alcalde va canviar la presó per un servei a les nostres oficines de la Falange; tot plegat res, netejar el terra, anar a portar quatre cartes i treure una mica la pols. Però no ha sabut educar el seu fill, el maleït; ves per on li ha sortit roig, com ell, i catalanista, a més a més. Però és clar, amb això de la democràcia jo no tinc res a fer, no puc denunciar-lo, és una autoritat i ara el dolent sóc jo; el “fatxa” em diuen. Però no poden impedir-me que a la meva botiga hi faci el que jo vulgui; dic que no celebro la festa dels separatistes i no ho faig, jo sóc espanyol, i que no em vinguin amb camanduleries que tinc més cognoms catalans que ningú: Bastida de Freixes Aliberch. El meu pare va néixer al mas Bastida i el seu pare i el pare del seu pare, i tots els de la meva nissaga fins l’any 1450; en tinc documents. El pare fou carlí de tota la vida però jo, quan els rojos s’apoderaren d’Espanya, em vaig fer falangista perquè no m’agradava la passivitat dels vells carlins; jo era jove i volia acció, volia hòsties. A l’any 1936 vaig ser el primer del poble a fugir cap a França, i d’allà a Burgos. Em vaig fer voluntari del “Tercio de Nuestra Señora de Montserrat” –va ser idea meva batejar amb aquest nom un dels carrers del poble, però 89


quan va començar la democràcia el van substituir pel d’un músic que jo no havia sentit a anomenar mai–. A la batalla de l’Ebre em van malferir i, per aquest fet, van penjar-me una medalla. El mes de febrer de l’any 1939 vaig entrar al meu poble portant la bandera de la nova Espanya i la vaig plantar al balcó de l’ajuntament. Després de la guerra el règim va distingir-me amb tota mena d’honors: vaig ser a l’ajuntament – alcalde durant quinze anys–, secretari de la Cambra de Comerç, conseller delegat de l’Obra Sindical... Quantes coses bones vam fer pel poble: vam enquitranar carrers, vam fer un nou camp de futbol i una piscina. Però el 75 tot se’n va anar en orris; va morir el general i les coses van deixar de ser el que eren; molts dels meus camarades de l’ajuntament es feren “nacionalistes”, d’altres van morir. Mica en mica m’he anat quedant sol i, ara, sóc l’únic falangista del poble, l’únic que vota la Falange, l’únic que manté viu l’esperit dels vells temps. Conservo les terres del mas Bastida, però des de fa molts anys visc de la botigueta de roba que tinc al carrer major. Però jo no em rendeixo, no faré el joc als separatistes i el divuit de juliol penjaré la bandera nacional al meu balcó, i pobre d’ells que me la toquin –com van intentar fer l’any passat– , trauré l’escopeta i els cosiré a perdigonades, perquè amb les coses sagrades no s’hi juga. Que ells posin les banderetes que vulguin, que jo posaré la meva, la bandera d’Espanya, la que vaig defensar a la guerra del trenta-sis.

90


EL SHOW

Sóc lliure i visc al meu aire. Potser sí que passo estretors, però ja hi sóc avesat. El show és el show, ja se sap. De ben petit em feien fer el numeret a les festes familiars, i és que a mi els aplaudiments em tornen boig. S’encenen els llums i una claror enlluernadora em cega, noto la presència d’un públic que m’examina, començo a excitar-me, primer els somriures, després les riallades i, finalment, els aplaudiments i els crits i els “bravos” i els “unaltre-cop”. No puc fer-hi més. És l’espectacle, droga dura; enganxa, trasbalsa, mareja... Llàstima que el meu espectacle és un espectacle de poble, de teatres petits, amb poca gent, amb olor a resclum i façanes escrostonades, amb telons que mai s’alcen ni es baixen a l’hora en punt, amb soroll de closques que es trenquen, amb fum de cigarretes mig apagades. Llàstima que hagi d’arrossegar les maletes d’ací cap allà en autobusos infectes i lents que transiten per camins polsosos, plens de rocs i costeruts. Llàstima que dormi en pensions barates, de llits enfonsats, de llençols bruts, d’habitacions sense finestres. Llàstima que em paguin quatre rals, a tant l’entrada venuda, i que amb aquest miserable sou em sigui impossible comportar-me com una veritable estrella de l’espectacle, menjar bé cada dia, fumar tabac de qualitat i beure licor fi. Llàstima que les dones no em persegueixin, ni em demanin autògrafs, ni em convidin al cinema... Llàstima!

91


AQUELLA CASA

El quiosquet-sabateria, entre l’església i l’ajuntament, és just al davant de la casa on va néixer l’home per excel·lència, el geni, l’artista. He baixat, com cada matí, a buscar el pa i el diari i, ves per on, he trobat una sorpresa: el quiosquer-sabater m’ha ofert un regal. Jo recollia el periòdic i ell m’allargava la mà amb els dits plens de monedes –era el meu canvi–. Entra un individu –panxa grossa i cigarreta als dits– tot demanant referències de l’home més famós del poble. M’he posat en un racó, ja que la botigueta és petita i el nouvingut i la seva tripa ocupaven molt espai. El quiosquer-sabater, en sentir la pregunta, ha arronsat les celles i ha obert la boca; mentrestant orientava els ulls cap el sostre. Ha meditat la resposta uns instants. Després, convençut del que havia de dir, ha contestat: –Charlie Rivel, segur, segur... Charlie Rivel. L’altre home, el gras de la cigarreta als dits, ha continuat amb les preguntes: –Charlie Rivel? I el quiosquer-sabater ha seguit parlant: –Sí, sí... el pallasso de la cadira i la guitarra –insistia–. Ha abandonat el mostrador i, tot agafant de bracet el seu interlocutor, ha sortit a fora, al carrer, i ha assenyalat una casa que hi ha al davant de la seva botiga. –Aquí teniu l’antiga casa natal de Charlie Rivel –ha dit–. Tot i que l’és per casualitat l’és, i tant que l’és. Aquí va néixer, i n’estem orgullosos els cubellencs. 92


–No pot ser –ha dit l’altre amb veu tremolosa–. –Què voleu, què voleu –cridava el quiosquer-sabater–, un general? un polític? un escriptor? D’aquesta mena de celebritats, no en tenim a Cubelles. Aquest poble és el bressol d’un pallasso, però no d’un pallasso qualsevol, d’un senyor pallasso, conegut arreu del món. L’home de la panxa grossa ha començat a vessar unes llàgrimes primes, la cara se li ha posat vermella; ha trencat a plorar a raig fet. Per la seva part, el quiosquer-sabater se’l mirava amb compassió i rumiava; per la cara que feia hom diria que pensava el següent: “potser sí que n’he fet un gra massa d’aquest assumpte”. Tots els que érem a la botiga n’hem sortit i ens hem atansat al senyor de la panxa gruixuda; una veïna ha portat un got de til·la; els policies de l’ajuntament han sortit, apressats, a posar ordre; en poca estona una gernació s’ha congregat al voltant d’aquell home. Centenars de persones han omplert els carrers que hi ha entre el quiosquet-sabateria, l’ajuntament i l’església, formant una rotllana. Després d’una bona estona, una de les dones que auxiliava al desconsolat individu, i que portava una ampolla d’aigua del Carme als dits, ha fet la inevitable pregunta: –Què us passa bon home? Per què ploreu? I l’home, entre sanglots, ha respost: –M’heu ferit l’ànima cubellencs; sóc un mitòman, per això he demanat al botiguer qui era l’home més conegut d’aquest indret; volia retre-li un homenatge, adorar la seva memòria, protegir-ne el seu bon nom... –I què? –digueren a l’uníson tots els presents. 93


–Doncs que sóc Victorià de la Muez, arquitecte, contractat per Construccions Noves S.A. per tal de... per tal de... per tal de construir allà -i assenyalà la casa natal de Charlie Rivel– el nou centre lúdic i esportiu de Cubelles. Seré el responsable de l’enderroc de la casa d’un mite, les generacions futures em culparan d’aquesta desgràcia i la meva ànima no reposarà en pau, maleïda per tothom. –Mestre! –ha dit un home d’entre la multitud–, no patiu; en veritat ningú no us retraurà res perquè la casa de Charlie Rivel era en aquest indret que us ha indicat el quiosquer-sabater, però no és ben bé aquesta, era una altra que hi havia en el mateix lloc. Si heu de quedar més tranquil podeu col·locar una llosa d’aquelles que diuen: “en aquest lloc va néixer...”. A poc a poc la gent s’ha dispersat, el quiosquer-sabater, trasbalsat per l’enrenou que ha ajudat a crear, s’ha amagat altra vegada darrera el taulell i els carrers s’han buidat. Era un diumenge al matí i els avis passejaven buscant l’escalforeta del sol, els pares acompanyaven els nens en els seus jocs i un grup de joves fumaven, asseguts al banc que hi ha davant de l’església.

94


ELS EMIGRANTS

–Mare, on som que tot és tan verd i tan muntanyós? –Som al país on el teu pare ens podrà donar una millor vida. El nen treia el cap per la finestra i arronsava el nas. Amb cara de desconfiança preguntava a la seva mare, un cop més. –Però... explica’m. Per què hi ha tants camps llaurats, tantes carreteres i tants cotxes? Què són aquests pals enganxats per uns fils tan llargs? –El camp, fill meu, és el lloc d’on es treuen els aliments; les carreteres faciliten el transport dels aliments a les ciutats i els cotxes... els cotxes són el progrés, ens serveixen per traslladarnos d’un cantó a l’altre. Els pals porten l’electricitat, donen llum a les cases, fan funcionar les neveres i les rentadores. Jugava al passadís, amunt i avall; de tant en tant s’aturava i contemplava la gent, fins i tot els tocava les mans o els acariciava els cabells. Fugia com si hagués comès un delicte, es refugiava sota les butaques i mirava els peus que caminaven davant seu. Tornava amb la seva mare i demanava: –Quines sabates tan fortes que porten aquesta gent. Per què són tan grosses? –Doncs perquè en aquest país fa molt fred, si no s’abriguessin se’ls gelarien els peus i es constiparien.

95


Les estacions passaven una darrera l’altra, poblets amb cases de teulades roges i parets blanques se succeïen sense interrupció. El tren creuava planes i pujava muntanyes, s’endinsava en la foscor dels túnels i volava per damunt de ponts altíssims. Els llums dels vagons s’encenien i s’apagaven seguint els capricis del trajecte. De vegades plovia, de vegades feia fred. El nen menjava i dormia, passejava i s’asseia, callava i xerrava. Els seus ulls, d’un negre intens, observaven tots els detalls: aquell home que dormia, aquell noi burleta i insolent, aquella noia de llavis pintats de vermell i afilats talons, tot li semblava extraordinari. Es passà dos dies tancat en aquell tren, que ja començava a trobar incòmode. Continuava preguntant: –Per què les dones d’aquest país es pinten els llavis i ensenyen les cames? –Perquè volen agradar als homes –contestava la mare–. No havia vist mai una cosa igual. Totes les dones que ell havia conegut, en la seva curta vida, es cobrien el cos amb un vestit llarg i el cap amb un mocador. A les hores dels àpats, es fixava en els menjars de la gent del seu vagó. Obrien llaunetes plenes d’un líquid que ingerien amb delectació i que ell ensumava a distància amb curiositat. Aquella olor, que trobava profundament desagradable, no l’havia sentit mai. També li cridaven l’atenció uns trossets de carn, allargats, que els passatgers menjaven entre dues llesques de pa. La seva mare, i ell, prenien tasses de te i bocins de pollastre amb arròs. Els postres eren fragments d’un pastís de soja que portaven des que van sortir de casa, i que havia preparat l’àvia expressament per aquest viatge. Quan la mare s’alçava per anar al servei, el nen s’adonava que mil ulls l’estudiaven de fit a fit. Ell ho trobava estrany. Pensava, en la seva innocència infantil, que la seva roba, més llarga i 96


acolorida que la de la resta dels viatgers que havia vist, n’era la causa. En alguns moments creia que eren els ulls, grossos i negres, que ell trobava tan meravellosos, els que captivaven a la gent. Les hores passaren. Finalment el tren s’aturà, els vagons es buidaren i el nen i la seva mare es trobaren enmig de la gentada en una estació terminal de dimensions extraordinàries. El pare feia hores que els esperava. Mentre maldaven per retrobar-se, el nen, nerviós per abraçar-lo, va ensopegar amb un home, el qual, malhumorat, va etzibar-li un sonor “Collons de moro! Nen vés a la merda!”. El nen abaixà el cap i va seguir el seu camí. Quan ja anaven cap a casa, va dir a la mare: –Per què aquesta gent ens diuen “moros”, quan s’enfaden amb nosaltres ? –No en facis cas fill, és una manera de desfogar el seu enuig. El nen, la mare i el pare, després de caminar una estona, arribaren a la seva nova llar. Entraren en una escala fosca i llòbrega. Pujaren uns vint esglaons, al final dels quals hi havia una porta despintada. L’obriren. Un pis petit, amb parets de color salmó, i una terrasseta que donava a un cel obert, era tot el que els esperava. El nen va interrogar, altra vegada: –Mare, per què hem de viure en una casa tan fosca i petita, per què no podem gaudir d’una casa gran i assolellada, com la que teníem al nostre poble? –Ah! Caram de nen! Perquè aquest pis és barat, i el sou del teu pare permet pagar-lo sense que passem misèries. L’infant no contestava mai els arguments de la seva mare. Escoltava i callava. Observava i preguntava. 97


-268Un dia, quan el nen i la seva mare ja feia mesos que vivien

en aquell país, i veient les penalitats que passaven –sense llum, sense amics, sense diners–, el menut va fer una de les seves habituals preguntes: –Per què hem vingut a aquest país? La mare se’l mirà amb compassió i, després d’acariciar-lo afectuosament, digué: –Per prosperar fill, per prosperar.

98


No ho volia tornar a fer; vaig prometre que no faria cap més reportatge d’identitats ni de vides privades ni d’històries d’aquí. Tot això em feia mal i no vull remoure més aquestes qüestions; oi més, des que vaig llegir les notes de l’avi Anicet. De fet havia suplicat al director que em posés a la secció de política, una altra vegada. Volia tornar a treballar la informació política, era menys compromesa: una roda de premsa, dos fulls omplerts amb bona lletra, mai cap escàndol ni baixeses ni sortides de mare. Tot sota control. Una avorrida, però tranquil·la, existència de periodista de política és el que jo necessitava. Però en aquesta vida ningú no pot fer ben bé el que vol. Quan el director em va avisar ja em vaig posar alerta: –Guilanyà –va dir–, volem enllestir un treballet sobre la vida quotidiana dels catalans d’aquí i d’allà. Així doncs agafes el cotxe de l’empresa i a fer quilòmetres. Amb el cap baix i la mirada perduda vaig sortir del seu despatx. Abans de posar-me a feinejar, vaig anar a la meva taula per recollir els estris indispensables. Tornava a ser carn de carretera. Tot plegat res de nou: un belga que s’instal·la en una masia abandonada i els seus fills aprenen a parlar en català, un guàrdia civil retirat que m’explica la seva vida a la Cerdanya i la seu d’Urgell, un home de l’espectacle que porta el fracàs escrit al front, un jove argentí que ve a Catalunya a retrobar els seus orígens... He lliurat els materials al cap de la redacció. Li he dit que mai més vull tornar a fer aquesta feina. Ell m’ha demanat el perquè: –Perquè –he insistit– no ho aguanto més; he pretès conèixer el país a través dels meus reportatges i no l’he entès, quan més escrivia més m’adonava que no podia entendre’l i que mai ho faria. –I doncs? –ha dit ell–.

99


–No he entès res del país però he entès, i massa, les persones. I això m’entristeix... Diari personal de Pere Guilanyà, periodista

100


Aquest llibre es va imprimir a Vic, el 2001 i el 2006. L’edició digital s’ha fet a Barcelona el mes de maig de 2014.


Em dic Vargas i altres històries  

Llibre de narracions de Xavier Tronafoch

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you