Page 1


SONDĂ€LBER

El taller de poesia, 174


Heribert Masana i Soler

SONDĂ€LBER

emboscall


漏 Heribert Masana i Soler Edita: emboscall ISBN: 978-84-96716-91-9

Primera edici贸 impresa: juny de 2008 Primera edici贸 digital: mar莽 de 2012


SEGUICI L’inici de tot. L’hivern. Comença l’any i s’aixeca el sol. Pòrtic. Albada Far de solitud Blanc Càntic Quietud L’ermita L’escala Tuijosols

5 7 8 9 11 12 13 15 17

El renaixement. Primavera. El florir. Horitzons del blau D’Empordà L’ocell Els terrats Plou i fa sol Globus de paper El pou Vagabund Piera Circ Passacarrers Cor Filagarsa

19 21 22 24 25 26 28 29 30 31 32 34 36 38


Solstici d’estiu. Sant Joan. La porta de l’estiu. Calor i llum. Festa Major. Solstici Improperis eòlics Pamflet Son Onada Sol Garraf Llum Petjada perduda

41 43 45 47 49 53 54 56 58 60

La verema. El recollir. La tardor. La llum s’apaga. 63 Pinell 65 Desencís 67 Tardor 68 Bruixots d’Alcover 69 Drapaire del vent 70 Obreta 72 Gussiet 73 Solstici d’hivern. El cercle del cicle vital es tanca. La roda del temps. Posta de sol. Epíleg. Sota l’esguard Sol d’hivern Crepuscle

75 77 78 79


L’INICI DE TOT. L’HIVERN. COMENÇA L’ANY I S’AIXECA EL SOL. PÒRTIC.


ALBADA Rosat del cel, despunta l’horitzó. Clar als ulls, el roig esclata. Sol de sols, la festa al cor i el blau als ulls. Viatges? Errant de sensacions pel laberint del caos. Somies? Amb estels al cor i la lluna de guia, a trenc d’alba sospires. La festa s’inicia…

7


FAR DE SOLITUD Trencant les onades, la tramuntana. El quart creixent mira el nord, i el far sospira. Solitud d’hivern, el xiscle gris. Cops de llum als ulls, com sempre. Aspre Empordà entre els peus, aigua que ve i va. Barca enllà, l’horitzó pujat i el blau al far. La lluna balla, quan la sal xiula entre els llavis, mentre tu i jo sols busquem la pedra estimada. El quart creixent queda sol com la mar al far sospira.

8


BLANC Quan veig el blanc Pentinar-se en un floc de neu Pur I jaure, sense pensar El repòs absolut Pel costat de la finestra blava que dóna al mar I no pensar, només el buit Quan veig, sense veure Seure en el teu lloc buit Sense res i la butxaca freda I no cal dir res, que ja ho diran els altres Silenci

9


Blanc de buidor Quan penso sense pensar Hi veig la llum de plata Txssssss‌

10


CÀNTIC Càntic del tall de llum, de la paret de calç, del blanc enlluernador, del cel serè i ras, de l’aire eixut, d’allò gèlid i aspre, de la senzillesa, de la humilitat, de la simplicitat, d’allò minimalista, del llençol blanc i net, de la quietud del calm, del vestit llis i gris, d’aquells ulls de gebror, d’aquelles mans seques, dels cabells com fils, de les llàgrimes comptades, de l’estalvi d’una única bombeta, d’allò isolat, d’allò abandonat, de tot allò oblidat, de tantes coses ignorades, dels qui viuen per no viure.

11


QUIETUD Qui la coneix? Silenci de tarda, només llavis que es mouen sense so. Sota els pins, amb el vent entre les branques que ja no hi són. No ploris, ja tornaran. El camí perdut, aquell que mai hem agafat. La quietud de la por i de la felicitat, la solitud de qui ho ha perdut tot. Qui sap? El buit ple de la nit estrellada, aquella que ningú ha vist. Callem…, Que ho pot ser tot. Sentim…, Per callar tu i jo.

12


L’ERMITA Pujar i baixar pel camí pedregós, girant per l’oratori de la sort. Ametllers florint i farigola als dits, entre vinyes, marges i garrofers endins. Fred que s’entrelliga al cel serè, xiulant la solitud dels xiprers. Sol d’hivern que dibuixa l’univers, l’univers del Montgròs sencer. Pujar i baixar de l’ermita, encimbellada dalt d’un turó. Càntir sobre la cisterna, i als llavis matafaluga de sabres ensucrats.

13


Un petit vaixell de fusta ĂŠs nĂ ufrag del santuari, silueta de senya pels mariners. Entre masies disperses la llum solitĂ ria de gener, atzavares i palmeres pels eterns viatgers.

14


L’ESCALA Dalt del terrat blanc miren enllà, com fòssils, el seu vaixell de rocam gèlid, l’aspre massís de Garraf. Qui els pot mirar? Dalt l’escala de tisora, esquelet de fusta, gratant el gris llunyà, plores. Dins del cove de vímet, entre túniques blanques, rius, enturonant els teus petits ulls. Llurs mans de l’antic mas, de figuera de moro i cartró, com tocar-les? El turbant i el vel blancs són roba estesa dalt del terrat gris, on puges per fitar turons. Però els seus ulls de voltor… O potser la mitja lluna? Des del capdamunt, quan el gener s’acluca, baixen jerseis de llana i botons de fusta,

15


una bicicleta i les cases blanques davallant. I el cap de pallasso riu, cartró emblanquinat de nas vermell, com el cel d’hivern. El sents? Ella recollirà ginesta, i ell recull el blanc.

16


TUIJOSOLS Tuijosols davant del llunymorat, aturonant-se. Turó florit, timó, ruda, alfàbrega i romaní. Nuvolvent de nuvolasca, nuvolera roent. Vine, vine. Paradeta de fira sota els xiprers, tatuant-se al front la font de les Canelles i el pont de les Femades. Porró de vi sobre la taula, que ja llampega pel cantó de Brufaganya. Vent i més vent.

17


EL RENAIXEMENT. PRIMAVERA. EL FLORIR.


HORITZONS DEL BLAU Com la llibertat els teus ulls. Mirar enllà, cap a l’horitzó morat de llunyania. Vent serè que trenca el cel, mestral que s’emporta, que t’emportes. Blau intens, com els somnis del cor. El Montmell d’infinit onejant entre els blaus llunyans. Llibertat que es respira, ben fort i ben endins, mentre ballen els arbres, cap aquí i cap allà. Res para quiet, i tu vols l’enllà canviant, solitari i blau, com tu mateix.

21


D’EMPORDÀ A Puigventós s’hi ha penjat una bruixa de Llers, estava sola i treballava a Cadaqués, fent globus pels nens. Mentre es penjava, dalt l’ermita blanca, un pescador cridava el peix. Entortolligats, entre les xarxes de sofregit, d’on no podien sortir, cridaven la barca perduda al mar, des del Montgrí. Per l’altre costat, s’hi coneix un llum solitari que dorm amb la tramuntana, mentre el penell no para de giravoltar. Damunt d’un roc, pels rodals de Jafre i Colomers, damunt d’uns camps, pels voltants de Verges i Garrigoles, on els falciots són ventats pels campanars de Torroella i Cadaqués.

22


I la Dansa de la Mort trepitja, damunt del silenci de brunyols, torxes i d’altres coses. I les farigoles caminen pel turons rasos de Colera, pintant la lluna de lila foscant. Però escolteu el vent com s’hi escampa i revola, escolteu els esfereïts crits de la bruixa, ella, pobra, només sabia fer globus pels nens. Cada dia fos primavera, timó i llor, Verges, Jafre i Colomers.

23


L’OCELL Des del campanar de l’ocell veig el blanc pur del núvol. Retalls de blau sobre el cap net i transparent. Oxigen del mestral que m’esponja. Per la terra dels farigolars, romanins entre les mans netes de fang. El desig de l’aiguat marró que s’arrasa… El carro passa curull de julivert i la bicicleta ja no grinyola. Tot són bassals per on esquitxar-se d’oblits. Els grills ja no canten perquè algú els ha fet callar… Xissssssss…

24


ELS TERRATS Els terrats són lliures, allà dalt tothom hi cap. Festes i revetlles, estendre la bugada i jugar. Jocs d’amor nocturns, els infants corren. El globus s’enlaira dalt la tarda de primavera, dalt dels llençols blancs, dalt dels fils inacabats. Rajoles vermelles, miralls del cel, qui ho sap? Els terrats tot ho veuen, però callen com ningú, porten a dins l’espai alliberat. Només del cel respiren, i amb ells tot el món hi cap.

25


PLOU I FA SOL Plou i fa sol és un poble encantat, ningú no hi mana i tothom hi cap. Els infants somien, enlairant estels i globus, mentre a la gent li brolla farigola del cap. Cases de tots els colors, enmig de camps verds, només el cel blau, i a mitja tarda un ruixat, on núvols i sol juguen a cuit i amagar. Amb l’arc de sant Martí als ulls, les formigues corren i els cargols comencen a caminar. Plou i fa sol, el vent ho escombra tot, les sargantanes s’estiren mentre xisclen els falciots. Dalt del campanar creix un pi,

26


penell de la rosa dels vents, que escampa entre els dits espígol i romaní. Canten les granotes i es fa de nit, quan estels i lluna ballen amb gralles per l’espai alliberat. Plou i fa sol és un poble encantat, on els pallassos ensenyen a riure i jugar, on la gent d’esperit lliure sembra confeti pels camps. Només bicicletes i carros hi poden circular, entre vinyes, oliveres i blat.

27


GLOBUS DE PAPER Dins d’un calaix, arrugat i oblidat. Altres temps… Paper prim, com la vida, paper prim i arrugat. El joc antic, amic de places i terrats. Altres temps… Però aquell tros de cel et crida, te’l menjaries. Com arribar-hi? I t’encens, i el prepares. Tocant el paper ja t’infles de cel, i puges allà dalt, on hi ha roba estesa. I l’encens…, i se t’escapa de les mans, encès i lliure, inflat d’aire, cels i vents. I crides, i vola, vola, se’n va sense dir res, silenciós. I el perds.

28


EL POU Tantes hores…, perdudes i, després, recuperades. Camí del pou amunt, cap els xiprers dels grills de capvespre. El sol s’incendia, com la pallissa seca, pels darreres de la Talaia. Pedres, pedretes, rocs de tarda d’entre els peus. Picors a les cames d’entre espàrrecs de marge. Farigoles que es cullen soles mentre cau la llum. Divendres d’abril, mai més tornarà. Tantes i tantes hores, hores de primavera, hores de tarda, hores d’estiu, hores de vespre. Cap el pou, sempre cap el pou…, resseguint el camí imaginari dels pals i fils elèctrics, sempre amunt, cap el pou, d’allà on neix l’aigua, d’allà on els xiprers parlen en veu baixa, quan el mestral rasca el cel i xiula la llum quan parla. Tantes i tantes pujades, encara és ara que fa pujada. Camí del pou amunt, trobaràs el transformador sota la nit estrellada.

29


VAGABUND Cap a on vas? Mires enllà, més enllà del teu cor i de les teves pors. Ets nàufrag o un il·lús? Camines i caus, plores i rius, però tothom t’ignora. Qui ets de veritat? No tens casa ni en vols tenir. El teu cos és llibertat i els teus ulls horitzons blancs. Visionari de veritats que semblen mentides. Tothom riu de tu i tu no rius de ningú. Esparracat i perdut, els teus ulls ploren per aquest món. Món pobre i perdut com tu, que ningú sap on para.

30


PIERA Entre oliveres i canyes pels rodals, travessant l’Anoia. De mitja tarda, una negror de plom pel cantó del cel. Pel portal d’en Romanyà, forat de carrer costerut i somni d’arc adovellat, sota d’un cap de núvol ressonant de maig, aroma de terra mullada, amb homes de fang pel carrer que era camí. A Piera el sol s’esgrafia al front, vigilat pel rellotge que li marca les hores. Més amunt, passant voltes irregulars, la Casa Sastre, on t’esgrafies amb llarg fris. I xiscles amb els falciots. I respires…

31


CIRC Per la corda fluixa camines, i pujant dalt d’una escala et mires. Saltant entre els núvols, com il·lusionista, mentre bombetes de colors t’il·luminen. Amb una trompeta vella, un acordió i un xilòfon inventes música de diumenge, per somiar al capvespre. En el silenci, el saltamartí és el teu viatge, un equipatge inseparable sortit d’una capsa màgica. Com un malabar sorteges la vida, fent cercles imaginaris amb pilotes i monocicle, ara un color i ara l’altre. El teu nas vermell,

32


guardat dins d’una butxaca, i aquell somriure que aguanta tantes cadires ballant per l’aire. Però de tot, aquella vela blanca, com miratge a l’esplanada, el teu etern habitacle.

33


PASSACARRERS Oh!! Veniu tots i totes! Figures, éssers i monstres. Fantasmes de llençols blancs amb antifaços, trompetes, escombres i picamatalassos. Salteu totes i tots! Entre nans, cabeçuts, capgrossos i pallassos. Sota paraigües acolorits i el confeti de xanquers i camallargs, amics dels gegants llunyans… Correu, correu tots i totes! Davant del dimoni roig que espetega traques i trons, entre cavallets embogits duts per mags amb barrets de copa alta. Crideu i canteu totes i tots! Sou amics dels músics d’acordions, pianos de joguina, embuts, gralles i timbals. Badeu amb els saltimbanquis, malabaristes, saltamartins 34


i monocicles. Tots, tots plegats i junts, titellaires ambulants, firaires, homes bala i encantadors de puces. Balleu tots i totes! Perseguiu-vos entre la cuca, estimeu-vos abans no passi l’escombra dels badocs, que no es creuen allò que veuen. Follets, dracs encantats, bruixes i bruixots, serpentines i globus al cel ventós. Despengeu-vos per la rasa avall, durant la tarda clara de maig, pels rastres perduts de la xemeneia, dels pins i de la paret de maons. Somieu, des dels afores, carrers i places, camins i descampats, patis i terrats. Veniu totes i tots! Que la primavera ens ha alliberat! 35


COR In il fons dil cor hi ha un cos que no és cos. Què és? D’on ve? Pot ser llum de llims, potser allò que no sabem. Qui és? L’afrany d’afront de nom irreal, d’aquells que es neguitegen bordant. El seu pas és universal i eteri, etern i flotant per tot. Gursembant és el seu ajudant apòcrif, malgirbat més no poder. Sens forma ni poder, només amb uns ulls de foscor medieval. Al seu pas cauen totes les portes de Salomó, el poble tel·lúric del més enllà. Cada dia cuinen sofregits amb trossos de llençol. Cada dia cau una pluja fina de pètals blancs d’ametller. Olorant-los creix l’esperança d’allò que es veu lluny, però que va vinint. Els hòmens i les dònens sabran aviat el seu nom pregon… Les ullades són maldestres. El cor és com un pou, fondu, fondu, que mai n’hi ha prou. Amb vergues la mestressa dels vagabunds ha construït un niu dalt del campanor, allà on neixen tots els ocells de colors, allà on broten tots els estius, allà on floreixen tots els florirs…

36


I veus com tot va venint, aquests contrallums de sol d’aigua són els teus conductors d’energia lliscant. Si somies deu voler dir que estàs viu. Si hi ha somni encara deu quedar un tros trist d’amor. I ve el mestressu i et diu «Que no glevem?», i tu que mires l’horitzó d’atzur amb llagrimals fondals d’il·lusió. I passi que passe, que passin tots e totes. I ens enfondem ben a dins nostre per no veure allò que ja no cal. Això sí, no ens cansem mai de collirar que collirem llor, farigoles o timons, que tot és bo per l’esperit, que tot neteja els nostres torrents interiors, oxigenant, netejant i arrastrant-ho tot cap enfora. La purga dels escórrecs, des de la bassa d’en Creixell, passant pel transformador i arriant-se avalls fins més no poder… Vingue’ns!! Aquells masovers dels entorns anaven amunts i avalls de ses camps, collint la bonaventura d’aquella pedregada que s’anava desplomant amb so d’aram per sobre les borrasses que s’estenien enllà. Tot això passava mentre l’infant, que prové d’infinit, anava menjant la seva llesca de pa amb oli i sal a la vora del finestró. Tu ho has vist? Jo ni això.

37


FILAGARSA La vella, l’eremita, el visionari, el tramuntaner, el nuvolaire, el filòsof i el drapaire de confits… Tots units i fent filera, un darrere de l’altre, com antics sants de retaule corcat. El mag, el pelegrí, el lladre i el fantasma que ajuden el campaner de la Bisbal. Junts, tots junts i units, fent cercles amb les formigues de Llançà. Captaires i pastissers organitzen la festa més gran, amb fogueres de fustes i matolls. Fogueres aromàtiques i clandestines, on s’hi poden veure saltar pallassos a mitjanit.

38


A les dotze en punt s’acaba aquest món i en comença un altre. Finestra o balcó? Llum o foscor? Porteu caixes de llumins i espelmes, no us deixeu les argelagues. Només ens calen quatre fanalets per veure-hi clar a la matinada.

39


SOLSTICI D’ESTIU. SANT JOAN. LA PORTA DE L’ESTIU. CALOR I LLUM. FESTA MAJOR.


SOLSTICI Rellotges de sol per tot, cau llum, cegats de sol caminem. Tot bull, tot és calent. Migdies grocs, mentre collim flor de sant Joan. T’amagues entre herbes i plantes que et curen, sota tresors amagats. Sota d’aigües purificadores et submergeixes en l’oblit. I quan el sol cau molt tard, després del dia més llarg, arriba la mare de totes les nits, amb la lluna còsmica sobre les vinyes i els estels mariners. Flames que espeteguen, galtes roges vora seu, fogueres de ninots amb balls al seu voltant. Saltes sobre brases i et perds entre coets, l’espai es capgira, mentre penses que ja no pots més.

43


Tot bull, tot és calent. Coca de pinyons i xampany, vull més mam, que tots som fills del sol i ja hem perdut el cap. Bruixes i bruixots, fades i follets. Tot bull, tot és roent. I quan caus i jaus, ja no ets el mateix, mentre xisclen els falciots a la plaça Xoriguer.

44


IMPROPERIS EÒLICS Som el gremi dels absents, sols o acompanyats, sempre feinejant amb destresa i humilitat. Som amics de l’Hortènsia, la que guarda un capgròs darrere la porta del magatzem del mas Gustaus, el cartró ple de pols, teranyines, pelades i cops al nas. Després, molt després de vesprejar, existeixen els filantrops del núvol blanc. Genis, creadors i artistes, dedicats a collir farigola i esmerçats a realitzar, artesanalment, poms i rams d’herbes i plantes curatives i aromàtiques. El seu origen prové dels antics Barberans, aquells homes i dones del temps que aixecaven bastons al cel per preveure si plouria o no, a part d’obser var i estudiar la vida i moviments de les formigues de la Baixa Segarra. Aquests Barberans cohabitaven en ronyoses barraques fetes de teixits basts i rudes. L’altre dia, en Pisquis va voler construir un globus de paper molt gran. Un globus tan enorme que es veia des del cantó de Ferms, fins i tot els de Sant Ferriol, que només rumien, el van veure a l’hora de dinar.

45


En Xestus, el coetaire mig sord que viu en una barraca a tocar de la carretera de l’Arboç, ja ho deia l’altre dia: «Aviat les gallines naixeran amb dos caps». Ell va ser deixeble d’en Calomó, un coetaire borni (diuen que va ser per l’explosió sobtada d’una carcassa a Vila-rodona) que fabricava els seus artificis pels rodals del Montmell. Les seves classes eren magistrals, que transcorrien a base de vi abundant. D’aquí la utilització del paper d’estrassa per embolicar les mescles de salnitre, sofre i carbó. Prop del Vinerar hi ha una cooperativa de cassoles i, a l’altre cantó de la riera d’Espier, hi ha cal Xiscles, on hi venen taps, bartomeus, tecles, fregadores, mistos, cantimplores, estampetes, cossis, gibrells, regadores, embuts, escombres, pinzells i agulles. Els peluts del mas Ger, quan necessiten les canyes per pescar pops, se’n forneixen allí. «Cada dia sigués Sant Joan!» que exclama la Raonetes. El voler, el desitjar etern de les lloques de vi dolç, mosquetellat i desorbitat. Silenci…, que comença…, xisssss, tanquem els ulls i somiem…

46


PAMFLET Senyores i senyors que ja mai més ho sereu, només som dones i homes, carn i natura, aigua i fang, terra i cel. Terra d’enlloc i de tothom, infinita d’infinitud, sense senyals, ni codis, ni prohibicions, que tothom si vol té cap per tenir tota la llibertat que li pertoca. No en fem res d’un sol tros, no volem mentides disfressades, ni disfresses de mentida, ni dits que ens assenyalen, només amb quatre llumins muntem un castell de focs. Però res, d’aquells que mai en tenen prou, res de res que ja n’hi ha prou!! Vinga, tots al carrer, que avui és Festa Major!! Recepta: Quatre llumins Un porró de vi

47


Un tocadiscs Quatre canelons de l’àvia Una filera de serrells de paper Un globus de paper Cartró per fer coses Molta imaginació Molta il·lusió Gent

48


SON Era el temps de la son, quan volaves i t’esquitxaves. Els altaveus dels trons pel darrere del turó dels àlbers, sempre aquella ressonància de plom des d’aquell racó. Els àlbers…, i ressonaven com els galls que s’encresten quan guaiten la nuvolada, deixant-se el gris per bandera i roba. El teu cos ja és de vímet i, tu, només pots plorar per tots aquests càntirs trencats que t’han mullat els peus blancs. L’infinit, per sort o per desgràcia, ja mai l’atraparàs, se t’ha escapat. Era el temps dels florirs, quan tot era rònec i caduc. Com fullam sec que es trenca. Au va, anem-hi. Pugem i ja veuràs. Quatre alls comprats al carrer de l’Escrivania, sota l’esguard de les foscors de l’Alt Camp. Tan sols amb el cistell, duent-lo mig buit. I vaig sentir la cançó del mig, just aquella cançó que canta sola, i ho vaig sentir tot. Els cels remenats dins del safareig, dins de la bassa, dins l’eixida d’olor a sabó. Durant el migdia t’acluques sota el sol de ceràmica, camí del blanc de l’ermita que et fa de guia. I escups. Els ceps, coberts de terra, et ressonen dins del cap, com el vi blanc de la cooperativa,

49


mentre un tractor, aparcat, et duu olors de garrofes. Demà vindrà el blau, aquell que trenca el cel de l’Anoia, i vindràs amb una canya esfereïda i pelada més no poder, i cridaràs que ja n’hi ha prou, que fins aquí hem arribat. Et saltaran pedres i et plourà vinagre, però tu res, que ja tens els ulls acostumats a les ullades encegadores del març. Sobre l’aram del carrer del Salt et vindrà al damunt tota la poètica, la dels llunars de Sant Quintí, la de les gateres dels arengaders, totes et vindran, ja ho veuràs. El desencís. I puges, i veus com tot es belluga. Era el temps dels sondàlbers, escrivint petjades pel Saltdaram amunt, fins arribar a la font de les Picors, on centenars de rodamons s’hi netegen els peus i les mans. A l’Almoadí vell plou gra quan Sant Salvador del Món marca que hi haurà calamarsada. Ai vés, com ens hem de veure, corrent pel davant de la nuvolada. Els ulls callen davant les cordes dels Pins Alts, quan la migdiada es calma sota la pinassa que dorm, seca i calenta, ni l’ombra l’ha pogut adormir.

50


Marca tu les passes, pels camins de fang, buscant l’Esparverat de Capellades o qualsevol altra feram perduda, d’oblits de magatzem cap a la Llacuna i Sarral. Burxant com les abelles la mel del Montmell, muntanya de cartró morat que separa, que marca i t’imposa l’esguard llunyà. Era el temps de les solituds d’aixades, rases i fems. Els corralets estan bruts!! Vinga a cridar la pols i les mosques… Però sort que les nits d’estiu eren de lluminàries. Tot crema dalt d’aquells capdamunts de la Baixa Segarra, on el sac cobreix la terra. Pel call de Santa Coloma les estretors es guarneixen de guspires, després d’uns jorns, cap a la font de les Canelles, ovari del Gaià. Aixoplugant-se i calmant-se, que no ha estat res. Eren temps d’encís. Avui cap a Piera, demà ja ho veurem, que pel portal d’en Romanyà baixa el llucifer de Sant Quintí llençant tot el foc pel terra. Tot el pieram curull de canyes i el transformador que no l’arregla ningú quan ha passat la tempesta. Només faltaria que ara, a mig viatge, et perdessis. Viatgers dels torms que mai defalliu, amb aigües de Brufaganya i rams de timó. Ben perduts entre Vallespinosa, Pontils i Biure,

51


entre els seus escórrecs que es despengen cap a baix, pel Pont d’Armentera avall, per sota del pont de les Femades. Remuntant, amb una furgoneta ronyosa plena d’escombres, rasclets i gibrells, les serres de Queralt i Mediona, durant el vespre d’agost, quan els grills s’asseuen. Eren temps propicis, benignes per les plantes curatives i per la botànica remeiera. Era el temps de la sonflorida, dels sondàlbers desencisats i de les solituds encisades. Eren temps propicis i benignes per la curació, eren els temps de la son.

52


ONADA I l’aigua, que t’estima, que tu l’estimes, l’aigua que somies, grisa a l’hivern i blava a l’estiu, és l’aigua. Del mar que et demana, que et crida quan tu el crides i, així, amb nusos, amb xarxes, estimant-se, abraçant-se. Dins de l’aigua d’onades, d’escumes i de sal, dins el mar dels peus i dels caps, t’entortolligues, respires i et deixes, molt al fons de tot, on neix la vida, on neixes tu i el cor. L’estimes massa el mar, els seus sons, les seves abraçades, l’estimes massa i algun dia et cridarà del tot, serà el teu últim dia i el teu primer dia amb cos de sal, d’escumes i d’aigua. I el mar et cridarà amb totes les seves forces, amb la calma del seu cos canviant, amb el somni del seu horitzó que s’allunya sempre de tu, el mar que s’escapa.

53


SOL Caminant lluny, de tot i tothom. Amb la pols dels camins, amb el rovell calent, amb els fils infinits de pals d’electricitat, amb les carreteres de revolts, tot sota el sol. Ets l’ocell. Sol com el sol que t’il·lumina. Tot sol. Ets la llum blanca del migdia. Caminant sol, amb les pedres i la pols. Ni un sac, ni un abric, sol, ningú et guia. Tot sol, ets el calm de l’estiu, ets l’ombra del migdia, sol sota el sol. Ningú no et mana, t’equivoques i caus, encertes i ho ets tot.

54


Tot sol, ben i ben sol, ni la llum de la nit, ni la llum del dia. Sol.

55


GARRAF Des de Vallgrassa, carotes, moltes carotes d’estiu, sota terrats de trencar l’olla. Pel darrere, l’Eramprunyà, des dels incendis forestals de Gavà. Com pel davant, amb la Cuca Fera de Begues d’ulls il·luminats de llumenera. El xiprer, de xiprerar, de xiprerell, de Vallgrassa o Campgràs, o la solitud del viatger sense cantimplora, sense cap aixeta de font almenys eixuta, sempre caminant. Els seus eixams de fang, estem tots enfangats, ploguts i pedregats, com els fondos del Garraf, eixuts i castigats, càrstics i empedregats. Caminem? Amb els peus de cotó fluix que semblen aquells núvols que s’escauen i s’estrenyen cap amunt durant les tardes d’estiu, existeixen aquestes tardes o són purs somnis il·lusoris? Sota el porxo t’expliquen contes, acariciant gats i escoltant granotes, que des de la bassa, vinga i vinga a parlar, perquè elles parlen, segur que parlen i ens diuen coses.

56


Tot el cartró, sobretot recolliu tot el cartró. Per la riera de Begues, entre els bruguerars…, que semblen teles de sac per pintar morats amb l’espàtula, tremolant de fresca al veure aquest paisatge entre garrofers. Damunt del pou xiules una cançó, la cisterna de la lluna que plateja el mar, que t’emblanqueix la cara, que t’encisa sota l’esguard. La bicicleta de l’any 1973 ja grinyola. L’arengada al foc per tornar-se rovellada, damunt d’una llesca i vi blanc a redós del món, del vostre món que ja no és ni serà mai el nostre. Sortiu boteruts, sortiu dels vostres caus!! Cucaferers i ferreters que caminen, passegen, deambulen, enrere i endavant, endavant i enrere… Ja vénen… Segur que arribaran pel coll dels llimoners, just abans de l’hora foscana. Vindran…, segur que vindran. Vénen i se’n van.

57


LLUM Si ton raig de llum t’il·lumina, això potser vol dir que hem trobat el viarany. La llum del cel es trenca mentre el núvol caigut s’embocina en mil trossets que cauen de llagrimals sobre els marges. Els filferros rovellats ja no podien més i van dir prou, que ja n’hi havia prou de tant d’abandó, i van decidir abandonar-se ells mateixos. Les xiruques van fer exactament el mateix, s’abandonaren elles soles… Només faltaven els turons, arrodonits com culleres curulles de rodamons esmaperduts. Resseguint el cistell de vímet, pobre i auster, va plorar per tot aquell món que s’esfondrava, però aguantava. Una gran escala de fusta davallava per la Talaia, just quan a Seguer sortien totes les formigues tapades amb bufanda de llana. La bombeta del Catirineu trontollava…

58


La borratxa de can Torm i el seguit de beates amb rosaris de cargolins. Primer la persiana d’estiu, després el sofregit amb llorer darrere la porta… Tot allò era l’eixam del silenci que s’atansava. El càntir sort que no es va trencar, quantes veremes havia servit? Ell també jugava a sorts amb la seva vida, ja ningú li fotia cas, ara bé, o s’englopaven l’aigua calenta o necessitaven una nevera al bell mig de la vinya. Llum, necessitem molta llum.

59


PETJADA PERDUDA Una papallona, una mosca i el senyor mosquit. Una puça, una sargantana, una cargol i la senyora marieta. De peixos vingueren uns dos o tres, el mollet i la bruixa. I d’ocells no ho sé. Veniu, sobretot veniu… Igualment totes les velles escombres, brutes i polsoses, els pica-matalassos, els espolsadors i els ventafocs. El tractor amb l’home de la gorra, el rasclet de la tarda i la col·lecció d’embuts. Les portadores i els porrons també feien cua per buscar-se feina. I vinga museus, més i més vitrines, més i més badalls, són els temples del badall…

60


De sacs, d’aquells que piquen, tampoc ja no masses… Les faves es pelen, els pèsols també. Albergínia, carbassó i pebrot vermell. Set garrofes encerclen la lluna quan el vent fa serè. Una motxilla, un sarró i un civader. Vull viure lliure, però no sé pas si podré… Tothom qui m’envolta necessita un pastor o un cabrer. Rauxeta: trim, tram, trum, perlenguin, perlengan i patram, xim-pum, xim-pam, catroc, catacroc… Què fas? No ho veus que es trenca tot? Cridem.

61


LA VEREMA. EL RECOLLIR. LA TARDOR. LA LLUM S’APAGA.


PINELL Aquestes grosses mans, entre raïms morats, portadores i pàmpols de circells. Aquest galet de bóta, airejant el camp solitari de càntirs i figues. I la mula que tira com pot, i les rodes del carro per sobre l’atzavara. Els camins caminars de sospirs que finen a la premsa, que gira i gira com els borratxos, com els ebris que canten sota els arcs del fresc celler. I aquells caçadors d’escopeta de fira, entre porrons i pinassa, que s’escolten des de la galeria dels turons llunyans. I després l’oli, amb l’escala que punxa el cel, les borrasses que enxarxen el terra i les olives dins dels saquets. I, altra vegada, aquell girar de barretines, faixes i espardenyes

65


que disfressen el molí. I aquell setrill curull i aquella llàntia per il·luminar els rat-penats. I altra vegada aquell descans, la calma dels moixons i la quietud d’allò que s’acaba. La verema que s’oliva.

66


DESENCÍS El desencís, és el temps del desencís, d’arbres pelats i vomitats. Cap il·lusió, res d’espurnes, no sigui el cas que ens cremem… Desencís. Tot és sinònim de por. La rauxa me l’han clavat dalt d’una canya i l’han llençat al riu gris, d’aigües neutres i avorrides. Desencís desencisat. Les vergonyes van pujades i les mentides van xiulant, ja ningú les para, ja ningú se’n sap. El desencís, ben vigilat i controlat, no sigués el cas que en féssim alguna…, sense llibertat.

67


TARDOR El cel es pinta de verdgrocs i blaurosats, mentre el matí, badallant de fulles, es vesteix amb els teixits més frescos, entre ombres més llargues i constants. Dins del vespre bellugadís et reculls, et replegues, et recargoles cap endins. Dos rovellons i un plugim, amb alguna ventada seca que porta mosques i mosquits. Som fills del fang. Les fulles davallen en dansa, s’arrastren i ballen fent rotllana, mullant-se d’humitat.

68


BRUIXOTS D’ALCOVER Un cove que cobreix el cel blau, només per un tros que s’esquerda. Els seus encanteris s’ofeguen per les laberintors i tortuositats. El seu clos murallat es perfuma de màgia blasfèmica, amb veus ressonants de silenci. Congriant nuvolsvent de nuvolasques i llampegant nuvoleres roents, s’arramben pel costat del campanar, inacabat i infernalós. Pels seus racons més foscos de tardor, encenent-se amb versots i guspires, dansen i xisclen amb ocells negres, gossos bornis i gats miolers. Branden llunes i estels rodolers, Passejant gripaus coixos i foguejant cabres sordes, mentre salten i grimpen per sota dels portals, obrint mil gateres de sargantaners. Són tot allò que mai podrem ser, poden ser tot allò que no som i voldríem ser.

69


DRAPAIRE DEL VENT Drapaire misteriós que intenta arreplegar-ho tot. Martingales, endimaris i cartrons. Drapaire que camina, errant, enllà i enlloc, vés a saber cap a on, deixant petjades de rodamón. Reciclador, reproposa que tot pot tornar-se a reciclar. Ser drapaire del vent, qüestió utòpica, perseguint tot allò que s’escapa. El vent, canviant i variable, mai avorreix. És el mag indominable, que abraça onades i atia el foc, actuant segons les ganes i rampells. El drapaire, com gra de pols, intenta arreplegar el vent amb les mans, sense aconseguir-ho mai.

70


Fet gens important, si ho aconseguís, tot pararia, tot perdria la raó de ser. El drapaire persegueix somnis i il·lusions que el vent altera. Del seu carretó neixen poemes de cartró, fets de titelles, firetes i circs de mentida. Anant darrere del vent, es va perdre un drapaire…

71


OBRETA Escarafumfa, un titella de l’Alt Camp. Piscafris el segueix. Lactòmbola, l’Hipogram i en Xastis també. El Progrom fa soroll. L’Ipotau puja pel romaní amunt, fins a Vallclara. Remeniscle que cau. Ai!! Vés!! Però res, que ja se sap. El Landam cull els núvols amb el caçapapallones. Mentre pel terra tot l’Aleixar. Les palmeres soltes al vent, fent remenat blauverd. I altra vegada la mateixa cançó. Aquell vaivé de màniga ampla. Blanca i pura com el vent. Escarafumfa estarnuda. Bombeta fosca. Cortines vermelles que es tanquen. Picar de mans.

72


GUSSIET Perdut, estàs perdut, ets tu la immensitat, estàs perdut dins tu mateix, ja no hi ha enfora, tot és a dins. Onades d’aigua plorant, per tot… Necessites senyes, senyals, fars i miralls, però ja ningú et mira, estàs ben perdut enmig la maregassa. Només la petita fusta et pot salvar, només veus la ratlla blava, però tot està al fons, ben al fons del mar. Calles, calles i prou, ja ningú et pot salvar, només tu. El llevant ja no para, rabent contra la pell, que és la teva. T’has ben equivocat, perdut. Ja ningú et vol ni et pensa, només tu et pots salvar. I la salabror dels peixos de sal, i l’aspror de la petita xarxa, només sota l’estrella de mar, aquella del nord que sempre riu.

73


Perdut, estàs perdut, escup enfora que encara t’esclatarà el cap. Sol, ben sol i prou, perdut i ja n’hi ha prou, estàs ben perdut i ja ningú no en vol saber res. I agafes l’ampolla, brindant per la lluna i per vés a saber qui sap… Ja ningú et domina, només el llevant encegat. Por, por de tanta immensitat. On estàs?

74


SOLSTICI D’HIVERN. EL CERCLE DEL CICLE VITAL ES TANCA. LA RODA DEL TEMPS. POSTA DE SOL. EPÍLEG.


SOTA L’ESGUARD Camí de matí. Silenci quiet, pinzell blancblau, buscant, dins del bosc de pins blancs. Mentre l’arengada es va coent, rovellant-se, sobre les graelles d’hivern. L’arítjol em traspassa i pouem aigua fosca que cisternem. Llum de plata. Si busquem…, cireres del pastor vermell, aquelles que deixem… I el llentiscle que és mata. L’oli sobre la torrada agafa tot el petit sol, baix, molt baix… I les ombres corren pel terra moll. Suro sobre el cap amb petites figures de fang. A les Delícies busquem i collim, el verd que ens traspassa. Sota la serra de Bonaire, sota l’esguard dels turons fets culleres.

77


SOL D’HIVERN La teva baixesa és ombra allargassada. Calentor de migdia entre el fred que entra dins del cos. Quan surts, les onades ballen, escumoses i morades contra les roques, amb el teu roig besant l’horitzó blau. La solitud de les sorres d’hivern, de la platja de quietuds infinites. La llum baixa al tall dels ulls, que sempre ho miren tot. Te’n vas massa d’hora, desitjar-ho tot.

78


CREPUSCLE Posta de sol, estampa de solitud. El cel corre entre núvols llargs. Llum vermellosa entre estris del camp. Cridem… Potser veurem com els somnis ens guien, entre canyes de rasa i pallers grocs. Plorem… Potser sentirem com el món gira, entre camins infinits que ens esperen enllà. Saltem… Potser tocarem el tapís de nit, mapa del somni de llunyania. Ballem… Durant els últims instants de vida.

79


Aquesta edició digital de Sondàlber, obra original d’Heribert Masana i Soler, s’ha fet a Barcelona el mes de març de 2014.


Sondàlber  

Llibre de poesia d'Heribert Masana i Soler. La primera edició impresa és de 2008.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you