Page 1

PEP ROSANES-CREUS

NO HE FET RES

Prima Materia


NO HE FET RES

Prima Materia, 3


Pep Rosanes

NO HE FET RES EL TEMPS DEL COS

SEGONA EDICIÓ

emboscall


© Pep Rosanes-Creus © D’aquesta edició: emboscall www.emboscall.com Primera edició: desembre de 1998 Segona edició: novembre de 2002 (150 exemplars, numerats) Edició digital (reprodueix la segona edició artesanal): novembre de 2013


N達o fiz nada FERNANDO PESSOA, 1930


Histテイria antiga

Res no テゥs res. Res de res. De res. ANテ誰IM


Notícia cronobiològica: Tots els poemes són de la primera meitat de la penúltima dècada del segle. Només els tres últims són acabats l’any 86; l’últim hi va néixer i tot. En tant que documents històrics, l’autor hi ha gosat fer retocs mínims. Tibidabo i Jethro Tull (perquè me’ls va fer conèixer en una plaça de toros) són de la Roser. Lema arrenca del mateix motiu que un poema tretze anys posterior, Les celles blaves. Montecatini és de la Mati. Novembre 98


DOC

La dona que se’l mira amb ulls humits sap que el solitari sempre se’n va. Sobren els planys i les cançons de dol car ell no té sinó la solitud. L’amor és sols l’instantani recer i el whisky l’addicte i silent company. L’única empremta del seu pas és pols, l’ombra del trot del cavall en marxar. Cal oblidar records, desig i enyor car el genet cavalca vers l’oblit. I així que plori la dona no cal perquè el solitari sempre se’n va.

11


JIM (Un tramvia anomenat desig)

Només visc per Jim, pel meu amor d’ell, i sempre que Jim s’apropa i em besa tota jo esdevinc neguit tremolós. Estimo Jim, home d’amples espatlles, l’estimo borratxo i amb pell suada, barbut i amb llavis pudents de tabac. El meu Jim és miserable i diví, beu massa, treballa poc i doneja però no m’importa res si Jim em besa i m’omple de pler, brusc i també tendre. Jo li sóc la ressaca i el recer i Jim, amb samarreta i pit pelut, de vegades plora com un menut.

12


SITTING BULL

Acceptem-ho: és l’hora del crepuscle. Les àguiles i el sol ens abandonen, les nostres dones no tindran més fills i els exèrcits occiran els guerrers. Però que els rostres pàl·lids no oblidin Custer. Aquest darrer gest d’orgull és escarni per als homes blancs, portadors d’ocàs.

13


H.B.

Fa temps vaig estimar molt una dona: ara sĂŠ fer trampes jugant a cartes. Importa no mostrar mai tot el joc i suportar mirades de tendresa sense deixar que el pols tremoli gens. SĂłc un home que sap que el mĂŠs dur guanya. Sota el barret la pluja em mulla els ulls.

14


TIBIDABO

Un tramvia blau t’acompanya al somni de miralls d’iris gronxats pels set nans. Les fades et pentinen els cabells mentre puges l’escala de cargol cercant princeses al castell d’encís: aquesta tarda en seràs salvador. L’amiga bruixa lila et diu secrets de bolets vermells i de laberints i grutes per vèncer l’ogre feroç i rescatar nens golafres de jocs. Tu ets l’aventurer i el mag i el rei, i un camell groc et serva al cor del somni.

15


LEMA

L’àvida boca no m’ha distret: la vida aboca l’home al retret.

16


SOLITUD

Vindrà la nit, silenci d’ales negres, sabent-me sol en lluna sense imatge. Descobridor de les mudes pupil·les, l’estol dels mots m’expulsarà de l’úter, m’hi enterrarà. Hereu foraviler de rara llar, m’inventaré l’origen –¿o sóc només l’artífex d’un vertigen?

17


JETHRO TULL

Sol, tossut, sovinteja les tavernes del més vell Londres. Barba-roig, rullats els cabells com els dies ja per sempre seus o records, reneix buidant les gerres que li diuen històries que no sap quin déu censura, quin monstre imagina. Els llavis, xops d’escuma, redibuixen vaixells encesos i ganivetades, l’ombra d’un llop de mar, l’oblit d’alguna pàtria, illes on es fornicava amb les dones que saben despistar la mort. Anònima, una mà paga la plenitud insistent del tarràs, i salta Jethro Tull com un gat ebri d’ulls insolents, pel secret que encobreixen. Jo, ¿el capità Flint o Tristany?, jugo a no deixar saber qui sóc. Potser ningú. La seva capota de mar desamaga llavors el cos encara jove oblidant-se entre les cuixes d’una noia, i com un tro la veu del bard. Anit, jo fui l’eclipsi, l’enllunat vagabund sense nord. De mi l’esquena, la fosca. No seré mai més l’errant. La meva esperma fa niu d’estrelles. 18


MONTECATINI (FLORÈNCIA)

L’home la mira com balla. La noia sap una cosa, que ballar li agrada. Dels ulls de l’home, potser no n’espera sinó mirada (tampoc no l’espera). Ella no és als ulls de qui la mira.

19


Mites

Sí, jo sé d’on procedeixo! Insaciat com la flama, cremo i m’estic consumint. Es fa llum tot el que toco i carbó tot el que deixo: ben cert que sóc una flama.

FRIEDRICH NIETZSCHE


Notícia cronobiològica: Aquests poemes són dels primers 90, però els tres primers vénen dels últims 80, i el primer de tots i el penúltim, de fet, han sofert revisions fins aquest mateix any. Last tango in Paris és clar que ve de la pel·lícula, però no en puc precisar res més. El templo del gato és de la Sara, la Ma. del Mar, l’Adela i la Nuri, per l’àlbum de fotos que no hem pogut tenir i hem refet escrit. Com Beethoven, alterat a l’últim moment, i Desolació són de l’Elisa. Dels poemets que fan El desamor, no en recordaré ni motiu ni dedicatòria. Els dos westerns són per l’old chap K100. Caganer és, diàfanament, un objecte patriòtic. Les noies del Diògenes és, sobretot, de la Núria, la Dolors, les Maries, la Salut i la Rosa. L’aniversari és de la Duna, la primera filla d’en K100 i la Marisol. Novembre 98


LAST TANGO IN PARIS

Només un tango, perquè les parets recordin bé que volíem la pausa d’un coit mortal, d’un silenci fet roc. Perquè els llençols repeteixin l’absència del nom que ens diu la tristesa de ser. Només un tango –i puc adormir-m’hi, com un esquitx de la sang d’estimar.

23


EL TEMPLO DEL GATO (MADRID)

Atrinxerats en cinc dies, som cinc que s’allunyaven dels túnels insomnes i en feien fotos, la llum de després, per despertar lentament, com d’un bes de cor ingenu. Cinc dies, cinc cossos que estimen rostres de gats que somriuen, muts visitants d’un vell temple d’espills. Cinc dies, pells del desig, viatgers que tornaran a l’oblit, l’endemà de la memòria, lluny d’aquest somni. Quan altres dies se’ns mengin els dies, ¿defensarem prou astuts la trinxera?

24


COM BEETHOVEN Val la pena che il sole si levi dal mare e la lunga giornata cominci?

CESARE PAVESE

Els teus ulls (la nit furgada per l’avió) em xuclen els ulls. Les mans s’inventen túnels per desentranyar deserts.

25


EL DESAMOR Ja no em fa por si em reconec buidat de tu.

JORDI CORNUDELLA

1. Epigrama Em va arribar el teu cos i em va tapar els records. Ara els nostres records fan por dintre el meu cos.

2. L’amor és com la mort i és també com la vida. Sempre acaba arribant, no se sap mai què costa.

3. De massa pors, se’n fa més por. I em vaig crispar de tant d’espant. Estimar-se? No se n’aprèn enlloc, ni és un gest impune. 26


Un risc, un joc sense mesures. Després, potser, bondat del tedi.

4. Tòpic S’ha fet nit, de dia. Mentre es congria la tempesta, el tòpic se m’il·lumina: s’ha fet nit, de dia, perquè te’n vas. Així es vulnera un cor comú i covard.

27


WESTERN

Quan els vint anys ens guiaven, volíem que el risc ens fos el camí. No paràvem mai: tots els pobles rebien la pols, darrera nostre, tement que era el rastre d’uns fugitius invençuts. Amb l’amic, amb els cavalls que suaven, sabíem que els dies tenen les noies i els sols, que és dur el coixí de la sella, que el whisky és el company més fidel. Abeuràvem els animals al riu lliure, i els cossos sans al bordell. Forasters de fronteres, veu de les bales i sempre amb un pòquer d’asos, la mort viatjava amb nosaltres. De la incertesa, vam fer-ne la vida. Després, vint anys ens cansaren el gest i també els ossos. Imprevist, tot canviat. Se’ns va envellir algun déu prohibit. Ara sabem que la terra ens espera.

28


WESTERN CREPUSCULAR

A vint anys apreníem estratègies, reconeixíem veritats d’il·lús, l’urc del rigor ens triava la ruta. I el temps, tranquil i eficaç, va passar i asclava el rastre de les fes. Ventada que fa ridícules les fulles d’or. De cop, havíem d’entendre-ho: volia que fóssim fràgils i nus el mirall. No ens agradàvem, així no ens volíem. No vam gosar. Indignes de l’amor dels déus, eixorcs, només vam sobreviure.

29


CAGANER

Arran de terra, quan concentres tot el pes del cos als genolls, el miracle de l’herba (bri humil) s’hissa resolt. I fuig, s’arria el teu tros, el residu que et desmereix o t’exagera. Cap quimera, que del cel, que sobre els arbres se’ns esmuny, n’ets l’hereu. Digne mester, il·lustre símbol, oh pal de paller! Figurí de pessebre, caganer.

30


DESOLACIÓ

Planyíem buides ampolles i el fred que els peus robaven a la sorra humida mentre la llum guarnia el mar. A poc a poc, segur com el nostre desfici, un gra de sorra ens semblava un gegant, marrà mosquit. El país només era final de festa, la platja i buidor d’ampolles, el bes que no ens bastava i el tren que tant temíem per tornar.

31


LES NOIES DEL DIÒGENES

M’agradaria conèixer bé Buenos Aires, ciutat on no dormen el cec Borges, els gautxos, les dones i l’àgil sangueig, però solament m’ha vagat de visitar la ciutat adormida pel blanc: Lisboa. Allà el mar és una boca que s’obre amb els llavis humits i encesos. Hi havia també noies fugint, entenia que fugen quan no em buscaven, quan sóc un il·lús, un mirador. Les recordo com eren al bar de dotze anys enrere, quan jo sempre cridava el desig que s’ignora mentre altres ulls s’amagaven. Llavors feia més mal el dolor de sentir-se, ai, desdenyat. Se n’aprèn molt després, se’n fa costum, un ronc vici, de creure que no serà sempre igual, que potser algun bon dia la sort ens sabria veure amables. El temps, mentrestant, no us és oblit. Us recordo bé, noies que us he estimat i hem rigut, a les nits, les nits del bar que es va fondre. ¿Prevèiem llarg i confús el viatge? No ho sé. Tanta memòria, tants cansadíssims 32


dies no ens porten aquí: ens hi du haver-ho entès aviat, que tindríem, després de tot, sols l’instant del record, com qui s’ajup i recull la moneda vella de terra, colgada a la pols.

33


L’ANIVERSARI

L’estiu que tu vas néixer, Duna, la pluja anava regalant tendresa i el sol t’esperava rient d’amagat. Quan la teva mare havia mostrat l’orgull d’una panxa feta sagrada pel misteri humil i vibrant: va ballar-hi tota la Festa, els ulls dels altres t’inventaven i ella et sabia. Vares néixer després, acabada la música del poble, a la vora del mar, immensa i menuda pubilla bruna, filla també del riure de les ones blanques i l’aire més fi que arriba de les illes. S’ha esmunyit un altre estiu, Duna, travessant el carrer del pont: segur que creixen més maduixes i tu, com l’esquirol, embruixes.

34


Versus

La piedra limpia ignora el pasajero paso del gusano.

PABLO NERUDA


Notícia cronobiològica: Aquests poemes són bàsicament nascuts els dos primers anys de l’última dècada del segle. Però el primer ja va començar de ser virtualment engendrat l’any 87 i l’últim ha sigut reconstruït ara mateix, quan també han sigut retocats El secret, Les formigues i Insomni . Lacre i El secret són de l’Elisa. A Les formigues, l’homenet és Toulouse-Lautrec i l’Avril és Jeanne Avril, del Moulin Rouge. La pròtesi feliç és una cua pòstuma de La venjança de l’eunuc. No vull recordar si Balanç del decapitat coneix dedicatòria. Novembre 98


LACRE

Un record més. Per desar ordenat a l’àlbum ple de targetes i esqueles (érem feliços, un cos sibil·lí, i reies, rèiem quan, brusc, se t’escapa cremant el plor que m’esvera, te’n vas contra el moment que et fa mal i jo callo, buit de sentit. Ben teva, la por, i el meu silenci, m’obliguen l’invàlid, sapastrement amansit moviment. No esborraré el vil saqueig de la cambra familiar, quan un pare llardós t’inflava el ventre amb el ronc de la nosa que no s’entén). Si tornessis, abans creix revoltada, segella’ns les ombres que ens enrampaven i mata el corcat secret. Que el lacre més savi el menteixi.

37


EL SECRET

Aquesta nit tornarà. Entrarà a poc a poc, com un lladre. He vist, mentre sopàvem, els ulls flamejants pel meu cosset basquejant-se. Serà com cada nit. Sentiré el furtiu pas i tindré por del meu crit contra el son familiar, esberlat. Amb les dents serrades, alço el silenci com un vel que em salvés del pillatge que em venç. Vull adormir-me, saber que no és cert el malson, que no em furga els llençols aquesta mà, com un brut escarbat que es passegés pels meus pits. Se’n cansés, del pla botí resignat, si més no; se n’avorrís, de l’accés gratuït. Mentre seu al meu llit, sé que els seus dits em són aranyes, formigues, llimacs. Com teranyines desfetes d’un cop. Tinc por. Tinc fàstic. Em mata el secret. Un pare així s’arrossega fins mai.

38


LES FORMIGUES

Fimbreig. Formigues nervioses van filferrant amb suro el cos que els pertany. Tampoc el crepuscle d’un solar no podà fer bo l’esquelet de quatre adormides cames mentre s’aprèn, insà, de sofrir-se un mateix. És l’ombra fidel, sense mercè, l’horror. El pobre homenet ens retrata les dones dels balls i els bordells, despullant-se la pell, calmoses. Desassossec de l’estrafet: que lluny l’Avril, cruel bellesa!

39


FETUS

Viscós, insinuat excés i atrapat esglai de seguida, ara em rabejo: fruit possés de la fosca pau de mentida. Angoixa, silenci, l’hostil úter és cega companyia: jo seré només l’ínfim fil amb què em cus la biografia. Covard, d‘aquest començament, sempre me’n mantindré la imatge. Condemnat sense pensament a la soledat d’una platja deserta: com si se’m mengés, desdentegada i rosegant-me, per poder-me escopir després amb dolor, rient, oblidant-me.

40


LA PRÒTESI FELIÇ

Reencarnat, sóc una feliç pròtesi. L’harem realment ara seria meu, vençut per l’apèndix que m’és l’excés de mi. Àngel vaig ser i el desig, ombra d’encalçar, em perforava els ulls i el cor. Reduït a condició viril, sóc l’eco d’un vell plany: que sempre el vent remou la pols. Pànic. ¿Qui m’ha substituït així la vida més suau dels meus dies d’eunuc? Només ella mereix felicitat i jo, l’esclau al seu servei, esputo el rancor, l’infeliç.

41


HOTEL

I què em demana aquesta dona que creix dins la noia? Que què li sóc? Què més vol que l’engruna de mi que ella ha pres i està alçant com un greu trofeu que guanyava llesta al camp de batalla? Jo he perdut el combat, sabia que l’atzar encerta el camí. L’hotel és la segura terra.

42


INSOMNI

Cansat vaig reposar-me el pols sobre el canó de la pistola. Sentia el batec del vell sol davant la finestra, la tarda, les flors i els ocells, la remor insistent de rellotge i pèndol, la indiferència irritant. Només un gest petit calia. Vaig mirar encara un altre cop el vent, la llum i tantes fulles: si llençava el petjapapers (reflexos dels colors de l’aigua, quasi rodó món reduït) contra el vidre, segur que callen les cadires el seu disgust i els llibres, l’estúpida espera. M’havia reposat el pols. Només un gest petit calia. El canó simulat pels dits la llibertat em satisfeia. Vaig fer doncs, el gest invocat. Com se’m fa estrany l’acre silenci! Sento bé el batec del meu pols, entenc que el gest petit, inútil amb la mà buida, no val res. 43


BALANÇ DEL DECAPITAT

Va perdre el cap engolit per les cuixes. Lent a comprendre-ho, és ara que entén que el baix deliri resulta caríssim, que enteranyinen prou massa (sentits o no) tants crèdits sirgant, tan magnànim. Com un cadàver, desprès. Posseït així, vagarro, gran dropo incurable, desbocat cavaller, anà grallant l’irredent desengany, la bogeria de consentir-se ben dèbil i al cos addicte. Què! Què m’has dit, heroïna? Jo buscava un bosquet, m’havien dit que m’hi perdés com un nen i topava la teva selva amb la fam i les dents. (L’etern repòs, déu atzar, subministra’ls-el.) Pentina’l bé, si t’hi trobes un cap, entre les cuixes: no és cap de fava. Tranquil·la, l’altre que hi tens sí que ho és.

44


Dues mans

Què és un home? Dues mans, una al pit i una al ventre d’una noia.

GABRIEL FERRATER

Les cames de les noies són de vegades llargues i agradables. Les al·lucinacions pornogràfiques dels poetes benpensants són sovint excessives.

JOSEP PLA


Notícia cronobiològica: Tots els poemes neixen, creixen, criden, ploren i riuen, si no degeneren i callen, entre l’abril del 90 i el març del 93. Tots han passat l’última ITV el novembre del 98. No sé per quin motiu, de vegades reclamen la urgència del bisturí per una paraula, una frase, una imatge, un vers mal comptat, alguna reiteració... Es triga molt a no saber gaire de res. El secret de ser i Dóna’m la mà són els únics que es pot dir que han sofert restauracions mínimes. El primer poema, Ungles, potser va ser engendrat el 86, però comença a intuir dolors de part el novembre del 90 i és donat d’alta l’octubre del 91, però encara el novembre del 98 se sotmet a l’última revisió. El segon, El pare, és del 86 sens dubte, revisat el 91 i refet completament el novembre del 97, amb una altra última revisió de detalls un any després. Tots dos són de la Mati. El castell de la por, Els corbs i L’ullal del llop són de la Roser. El secret de ser, Dóna’m la mà i Neu, els últims d’aquest plec, són de l’Elisabet. Ungles sorgeix d’un exercici que ens havíem proposat amb en K100. El castell de la por ve evidentment del Tibidabo. En Els corbs hi ha, de fons, un motiu persistent, el poema de Poe. A Dóna’m la mà hi ha un estimat ressò de Salvat-Papasseit, i d’Ovidi Montllor, i la imatge del cargol prové de Parcerisas. No hi ha cap intenció unitària enlloc, a banda potser de la cronològica, que fatalment no ho pot ser, cap projecte de conjunt, si no és remotament per blocs, però sempre de després. El sentit, si se n’hi vol buscar cap, s’hauria de perseguir solitàriament poema per poema. Gràcies. Novembre 98


UNGLES

Inesperat, el teu riure s’enfila igual que el gat. El teu riure em fa fred, amenaçant: jo trobava estratègic el convertir-se en un cos d’aquests dos que em pesen, creure-hi se’m feia benèvol. És com ficar-se en un cotxe i fer net. Oh, se n’aprèn sense ganes. I sento per què te’n rius, de la meva pesant carona. Tu, una gata tan tènue, t’hi sents sencera, no hi vols astuts fraus de l’animeta ni frases apreses als llibres, res per aprendre-hi. Sols rius, llesta i felina. Retràctils, les ungles m’estrenyen, volen no ser sinó carn. L’experiència m’és així bona, per la flonjor del magenta i bo ungleig.

47


EL PARE

Petita, parla-me’n, digue’m l’estiu que va fer fred: andalús, indiscret, sense vergonya. T’ha pres el bon pare. Va ser d’infart, i no n’estava pas malalt, del cor. L’ha abatut sota el sol que es congelava. L’estimes tantíssim, més que ningú, aquest home que sovint us arribava borratxo, gras, flac, desemparat, pobre cos que la dona masega amb ràbia. No passa mai, només a casa. La mare va ser feliç, la boja, quan ell es moria. El vols salvar, el rendit homenàs, tu, l’heroïna equipada amb un crit, Et mataré!, revoltat. Veus la mare, vas recordant, sense el pare. I em vols estrènyer fort, amb els ulls fas anar la mà buscant-me el desig, me l’atrapes, t’estimaré, no paressis, riu, riu. No ho sé. El metge no ho creu. No se’m va trencar. No ho sé. Molt mamar, ben borratxa. T’agrada fer-ho? M’agrada, per què? Ets moralista? No ho crec. Jo què sé. Podria ser molt més gran, el teu pare, haver-te fet, homenet que rep cops d’aquella bruixa que ens omple els malsons. 48


No deixaria que ho fes, no ho permeto mai més. T’abraço molt fort. Sóc salvat per les besades, pel cos, per l’enginy. T’enfilaràs, impossible filleta, cames amunt, i rebràs els suaus cops que volem, els de sempre. Ja saps que el paradís queda lluny de ca teva. Mentre la mare t’espera, és nit. Ja no tinc fred, ha fugit el glaçat, estic calenta al teu llit. Protegida de l’amenaça de mare que viu i del teu pare, que és mort. Volaré amb un cavall negre i groc. Ja me’l pago. Tingues bon vent. Si mai mires el cel, quan hi hagi lluna, podràs descobrir aquest moment, un hotel que no requi. Potser també l’estaré mirant jo. Mai no sabré com es perd el llençol.

49


HOSPITABLE HOTEL IN A FRIENDLY CITY (AMSTERDAM)

T’he vist una altra vegada. No eres com aquell dia. Potser perquè ens fa més vulnerables la nit a la vora d’un canal d’Amsterdam. ¿Qui podrà dir d’on se’ns arrenca l’impuls que acceptàvem sense dubtar-ne? ¿Del Jazz Café Alto? O potser era només que teníem fred. La targeta no torna a l’hotel, porta 326. A l’esquena, sóc just a temps de mirar-t’hi, creixent, el passadís despectiu que et xuclava.

50


SET

Pot despertar-se de sobte. I et lleves d’un llit estrany, no preveies trobar-t’hi. Subsidiari desig t’ha traït. Has suat molt, veus el cos que ha dormit al teu costat, no recordes ben res. Vas beure massa, segur. Només saps que se t’ha fet, aquest llit, un taüt equivocat. ¿Heu tingut el plaer més pur del foc? Que se’n vagi, que el dia no us vegi junts i que puguis, pragmàtic, anar esperant que la nit sigui nova, irrepetida i real. Que se’n vagi i et deixi sol. Veus la corba del pit, la cuixa llarga i el pes, la parpella encara dorm. Potser sempre ho farà i no sabràs d’on sortia, si vas raptar-la al bar, si parava el teu taxi d’acompanyar-te. L’amiga d’anit, la que el matí tan pervers t’intimida sense memòria. I ella, callada, son de la intrusa que es deixa mirar, no retreu res. Només tu, amb l’amnèsia, vols ignorar quina falta senties d’un cos encès, de la cova que et colga. ¿No n’ets culpable? No hi eres ingenu. L’has estimada, recorda-ho. La set 51


que et fa sorrera la llum, quan la dona riu amb un ull, és la set de després. És la que reca: tenir-ne per sempre.

52


CÒMPLICES

No pas la taula, tampoc el cambrer que vol saber què voldran menjar més, no converteixen amants en estranys. Amb la mirada, hi ve l’oli. ¿Havien pretès trobar les engrunes d’un pa ressec? El temps que era seu se’ls ha mort. I ja sabien prou bé on anaven i què en tindrien, encara que mani mentrestant el silenci. Sí que avui ha fet molt vent, és tardor, se’m cargolen llençols estesos. ¿Cafè, licors, postres? Flam i crema. De fet, aquestes coses els estalvien les queixes pel mal innecessari com tots. Jo tinc pell de gallina, tu saps com abrigar-te. Dèiem tants dies de vent, s’ho endú tot. Podia ser, quan el riu era d’aigua, l’aire era buit, les alzines al bosc. No parlem més. Algun dia, cabells i ungles es perden, sabrem que som morts. Mentrestant, un silenci i un cafè.

53


EL CASTELL DE LA POR

El castell de la por pel riure nostre, hi aprofitàvem les mans que es buscaven i l’abraçada, la certa abraçada de la tardor d’una tarda, llum fosa. Amb els miralls deteníem els gestos, ens retornaven segures imatges nostres, més maca, molt més, que la lluna tu, jo com l’ombra d’un àngel benigne. I entre els autòmats recorda, recorda’l, el poeta, pobret, dormint al cor. Se’ns ha fet grossa la nit dins els ulls. Pobre poeta destorb dels vells ritmes senzills i humans. Ningú, mai, no avisa d’on va aquest tren, les muntanyes i el cicle tancat. Arriba i és l’hora final. El castell de la por no fa pas por. Estimada, si xiulo no contestes, el ritme nostre, cert, cert que és perdut. El castell de la por m’espanta molt. Extraviat en un túnel ben sord, saben només abraçar-me els fantasmes poblant els murs del desert que em rediu, com un mirall escarnint, rient foll.

54


ELS CORBS

Deu ser l’hivern. Ha tornat. Me n’anava mig adormit a pencar i els he vist un altre cop. Són els corbs. Tota meva, la carretera. Parats sobre el camp pigallat, m’imitaven un auguri, una sentència. Fàcil se’m fa llegir-hi camp com a ventre. Molt fàcil entendre en ells el rasclet possessiu. Que cansat el paisatge quan és d’hora. Tots els del món són matins indistints. Un dia estrany, a la tarda, m’estava sol a la font i les llengües solars van distraient-me l’esquena. Les ales de papallona s’aturen al peu i després a la mà i encara al llibre. La vaig mirar molta estona. Dels corbs, no me’n recordo, l’estiu me’ls amaga. Neci, pensant-hi, no sé ara dir què m’anuncien, per què em picotegen. La papallona soleta ho sabrà entre les pàgines mortes del llibre.

55


L’ULLAL DEL LLOP

Novembre i sol, primavera d’engany que les mosques d’octubre no s’han mort i encara duren. Així m’agradava que parlessis, perquè m’agrada més callar. Remor de pollancres, amb fulles avui caigudes i besos teulant el meu cos enfadós, la veu que és teva. El llimac i el seu rastre a la paret (¿puc escopir ja la closca tan dura del cargol?). El silenci, remolí de les agulles invictes. Sabudes, les nits d’hotel van marcant pas submís. És cert també, tovalloles ens guarden joves turmells, els propicis recers. He tingut sort, me’n recordo, quan ella, una vegada vaig veure’n els ulls, dreta a l’andana, girada mirant-me, també va fer-me girar, bon genet a l’escala mecànica. Elèctric. No cantarem la balada dels vells fidels al tipi. Un cel sense escala. Quin jeroglífic! Me n’ets confident? Són sis anys d’aliment per unes mosques d’octubre, sense poder mai dormir serè. Sis anys d’unes mosques ben tipes. 56


Tan persistents i mordaces vivint. I no podré recordar-te pas sempre, tota la vida només, no pas més. Sota el sol, dels déus sento procaç riure. De viure sense tu, tu, sols n’aprenc (entén-me bé aquest temps no fugint-ne) la por del xai quan sent l’ullal del llop.

57


EL SECRET DE SER

Veig la finestra mentre marxo i em fa content el pensament de veure’t estirada encara, distanciant el temps, al llit. L’hem tingut entre els nostres braços, com un nen que dorm sense alè, i el seu gest quiet entendria i ens semblava bellament viu. Veus? Els ulls de gat de les brases ens demoren l’emoció, ens guarden la fe del silenci: tot ens ha menat fins aquí. Instaura bé la teva esquena sobre el llençol i parla’m baix, com quan els llavis s’acompanyen i tot és el secret de ser la mà al paradís, reposada quan coneix l’ombra de la llum, la banda blanca de la cuixa.

58


DÓNA’M LA MÀ

Dóna’m la mà i estreny-la fort. Dóna’m la mà, posa la por que tens al costat de la por que m’espanta. Dóna’m la mà. Segur que trobarem el cau –a la soca d’un cedre vell– on s’arrauleix el nen plorant. Oh, abraça’m, mentim el vent que esmola el fred que anem criant, besa’m i estreny-me fort la mà per no perdre’ns quan travessem el bosc dels dies i les nits, tenebrós com només la ment esglaiada l’hi pot tornar. Dóna’m la mà i correm junts per la platja, sempre rient, fins que trobem el bon cargol: llavors ens asseurem al sol, vibrant les pells amb el ressò cadenciós dels nostres cors al cap dels dits. Dóna’m la mà.

59


NEU

Com que la neu ha caigut aquest any, el sentiment, l’hem deixat que dormia entre les ondes d’un tou silent blanc. Només dos dies, ni lluny dels diaris, i se’ns fan bons, solidari recer de ser difusos, de creure’ns idonis en companyia. D’insignificants, no costa ser-ne i ja, ja imaginàvem el trepig nostre, poruc, sobre pell d’atònit món, el que ens rep sent anònims perquè no importa cap rastre deixat, fluix i febrós, riolers irrisoris. I va escampant-se el silenci serè com l’abraçada de foc d’animetes. Hi ha tanta neu als voltants. Gens de fred.

60


TAULA

Història antiga Doc Jim (Un tramvia anomenat desig) Sitting Bull H.B. Tibidabo Lema Solitud Jethro Tull Montecatini (Florència)

9 12 13 14 15 16 17 18 19

Mites Last tango in Paris El templo del gato (Madrid) Com Beethoven El desamor Western Western crepuscular Caganer Desolació Les noies del Diògenes L’aniversari

23 24 25 26 28 29 30 31 32 34


Versus Lacre El secret Les formigues Fetus La pròtesi feliç Hotel Insomni Balanç del decapitat

37 38 39 40 41 42 43 44

Dues mans Ungles El pare Hospitable hotel in a friendly city (Amsterdam) Set Còmplices El castell de la por Els corbs L’ullal del llop El secret de ser Dóna’m la mà Neu

47 48 50 51 53 54 55 56 58 59 60


Aquesta edició, digital, de No he fet res (El temps del cos), obra original de Pep Rosanes-Creus, s’ha fet a Barcelona, el mes de novembre de 2013.


No he fet res  

Llibre de poemes de Pep Rosanes-Creus. Publicat originalment el 1998, reeditat el 2002.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you