Issuu on Google+


CONTES PETITS PER A GENT GRAN

MOMENT ANGULAR, 88


Carme Bayot CONTES PETITS PER A GENT GRAN

emboscall


漏 Carme Bayot Edita: emboscall ISBN: 978-84-92563-14-2 Primera edici贸 impresa: novembre de 2008 Edici贸 digital oberta: maig de 2014


ÍNDEX

ADULTERI A DOMICILI AMORETES DE GANXET RODALIES

7 53 83


ADULTERI A DOMICILI

La Laura va arribar a casa i es va deixar caure damunt del llit. El cor li bategava a un ritme frenètic i una suor freda li perlejava el front. Ara ho sabia del cert; ho havia vist amb els seus propis ulls. El seu home l’enganyava amb una persona de qui mai hauria malpensat: una noia, amb posat de gata maula, que des de feia un parell d’anys vivia en el mateix bloc de pisos que ells. Feia temps que sospitava del seu marit, però la certesa l’havia corprès de tal manera que, incapaç de continuar amb la seva rutina habitual, havia decidit tornar a casa. S’havia d’asserenar. Va continuar estirada una bona estona; tremolava tant, que amb una revolada va estirar el cobrellit i se’l va tirar per sobre. Quan la roba la va cobrir, una bafarada de la colònia que portava habitualment en Manel, el seu marit, la va acabar de trasbalsar, estava ben marejada. En el sostre, com si es tractés d’una immensa pantalla, hi veia desfilar una i altra vegada les imatges que acabava de presenciar. Va tancar els ulls amb ràbia per tal d’allunyar-les però tan sols va aconseguir veure-les amb més nitidesa. 7


Fent un esforç es va aixecar i va anar cap a la terrassa. Allà, asseguda en el seu lloc preferit i envoltada de plantes i flors, va anar recobrant la calma. L’aire fresquet la va acabar de reanimar. Havia de reflexionar i aquell era un bon lloc. Des de feia més d’un any, ella notava que alguna cosa, que algun fil de la subtil teranyina que amb els anys es va conformant al voltant de les parelles, s’havia trencat. Per fora,i especialment pels de fora, res havia canviat, tots dos es comportaven com sempre. Ella però, notava uns canvis gairebé imperceptibles en l’actitud i en el comportament del seu home, i la seva intuïció li feia pressentir la presència d’una amant. En Manel tenia una secretària molt bufona. Com que hi ha tanta literatura sobre les relacions dels executius amb les seves secretàries particulars, va ser d’ella de la primera que va malfiar. La Laura havia vist moltes pel·lícules, havia llegit quantitat de novel·les l’argument de les quals girava entorn d’aquest tema i a més, coneixia més d’un cas real en el qual la secretària havia seduït o havia estat seduïda pel seu «jefe». Aquestes històries donaven ales a les seves sospites. Era gelosa de mena i no ho podia evitar; les seves amigues li havien dit més d’una vegada que «veia papus», que en Manel quan era al despatx anava per feina, que es deixés de romanços i visqués feliç. Estaven en una etapa 8


de la vida que s’havia d’aprofitar plenament –li recordaven– i era cert. Els fills ja eren grans i ells encara eren joves; era un bon moment per revitalitzar el matrimoni. Podien tornar a actuar com a parella, sense haver d’estar permanentment pendents de la canalla. Les companyes tenien tota la raó; mai havien estat tan lliures com aleshores. Els caps de setmana eren perfectes; sols o amb una colla d’amics que es trobaven en la mateixa situació, organitzaven trobades i sortides que sempre resultaven divertides i disteses. En Manel es mostrava amatent i la seva manera d’actuar no diferia en absolut de la d’abans. Feien l’amor amb la mateixa freqüència i intensitat i no obstant, aquella desagradable sensació no l’abandonava. Com que no estava tranquil·la, sense dir res a ningú va emprendre una petita investigació que la trauria de dubtes. L’edifici de l’empresa del seu home estava ubicat a la vora d’un riu; a l’altra banda, i paral·lela al curs de l’aigua, hi passava una petita carretera des de la qual es veien perfectament les oficines; quan es feia fosc, cada finestra il·luminada, cobrava vida pròpia i es podien observar les anades i vingudes del personal. Aquell seria el seu punt d’observació. Aparcaria entre els arbres de la cuneta i amb uns binocles, sense ni sortir del vehicle, estaria a l’aguait. El paratge era molt fosc i la presència d’un cotxe passava totalment desapercebuda. La finestra de l’oficina del seu home no es veia des 9


d’aquell cantó, però a la Laura tant li feia. Sabia que ell i la seva secretària, eren els últims en sortir de la feina. Amb el coneixement que tenia de la forma d’actuar del seu home després de 22 anys de matrimoni, tan sols veient com s’acomiadaven, podria deixar el cas vist per a sentència. Va haver d’anar-hi més d’una vegada. El primer dia ell i la secretària no estaven sols; dues administratives s’havien quedat fins que van tancar i l’adéu va ser col·lectiu . Mentre sopaven, va saber que anaven molt atrafegats amb l’IVA. Va pensar que esperaria que s’acabés la feinada que sempre comporta la declaració de la renta, per tornar-hi. Per segon cop es va instal·lar en el mateix punt; tenia els nervis a flor de pell. Durant aquells dies d’espera, havia agafat consciència de la gravetat del seu acte. El que observés, podia canviar la seva vida; potser era millor no fer cas del pessigolleig d’unes suposicions sense fonament i oblidar-ho tot. «Ojos que no ven...» En aquell moment va sortir la noia sola. Un altre dia perdut! Diuen que a la tercera va la vençuda i aquesta vegada va ser així. Després d’estar una bona estona contemplant la desfilada dels empleats que apressadament pujaven al cotxe i desapareixien carrer enllà, va veure com la parella baixava l’escala per dirigir-se cap a la porta de sortida. Ella es va esperar a fora mentre en Manel entrava en un 10


quartet per connectar l’alarma. Mentre es dirigien cap als cotxes respectius, van anar parlant animadament. La Laura observava l’escena amb minuciositat; aquell era el moment decisiu. Va poder veure com es separaven sense ni mirar-se. Una sensació de pau la va envair i va tancar els ulls cansats de mirar fixament a través dels binocles. Quan els va obrir va tenir un calfred; el seu home baixava precipitadament del cotxe i anava de dret cap al vehicle de la Glòria, la secretària, que ja anava per sortir. Quin ensurt! La noia va obrir la porta i ell li va donar una carpeta que portava a les mans. Els gestos que feia el seu home no tenien res de romàntics, més aviat semblava enfadat. Pobre noia, a partir d’ aquell moment se la miraria amb més bons ulls. Quan en Manel es va perdre de vista, la Laura va arrencar i va arribar a casa quan ell acabava d’aparcar el cotxe en el garatge. Estava tan eufòrica que el va deixar mig astorat. «Que t’ha tocat la loteria, noia?», li va dir ell rient. No hi va haver resposta sinó una forta abraçada. Uf! s’havia tret un bon pes de sobre. Durant un temps va estar més relaxada. Va iniciar una sèrie d’activitats que li agradaven i es pot dir que era realment feliç. Fins i tot li deien que estava més guapa. Poc a poc però, els dubtes van aparèixer de nou. Li mirava les butxaques, olorava les seves camises cercant el vestigi d’un perfum femení, estava més pendent 11


que mai dels seus horaris, de les trucades que rebia, i un llarg etcètera de coses que la torbaven i no la deixaven gaudir de res. Va pensar en visitar un psicòleg. Potser el consell d’un professional li seria d’ ajuda. Abans, va voler portar a terme una darrera investigació. Si no esbrinava res, demanaria hora per anar a una consulta, o llogaria els serveis d’un detectiu. Així que va endegar el seu pla. Al matí, quan en Manel anava cap a la feina ella també sortia. Va dir que al gimnàs havien canviat els horaris i que ara hi anava més aviat. Cap problema, ell sortia primer i al seu darrere, ella. El que feia era seguir-lo per tal de saber si anava de dret al despatx. La conducció no era el seu fort i patia com una beneita. Els dos primers dies el va perdre de vista a la primera cantonada; llavors, dirigint-se al seu «lloc de guàrdia», va poder comprovar que el cotxe estava aparcat en el lloc habitual. El dimecres, tercer dia de seguiment, va ser digne d’una detectiu. Camuflada entre la multitud d’automòbils que aquella hora circulaven per la ciutat el va anar controlant fins que el va veure entrar a l’aparcament de l’empresa. Durant aquells tres dies la seva gimnàstica va consistir en passejar amunt i avall per la vora del riu, per assegurar-se que el cotxe continuava allà. Va ser el dijous quan va començar el malson. Conduïa una mica d’esma; anava seguint el seu home pensant que 12


faria el recorregut habitual quan, de sobte, va girar en direcció contrària i, al cap de pocs metres, va entrar en un pàrquing que només tenia sortida, a peu, pel carrer Viladordona. La Laura va estar de sort i va tenir el temps just per aparcar en una de les poques zones blaves que hi ha en aquell veral: la part antiga de la ciutat amb carrerons estrets, la majoria per als vianants. Quan anava a treure el tiquet, el va poder veure; mig amagada darrere el parquímetre, va poder observar com es ficava en un portal. Va esperar uns minuts i, tot passejant, hi va passar un parell de vegades pel davant: finalment, veient que la porta estava oberta, hi va entrar. Es tractava d’una escala amb un ampli vestíbul il·luminat per una gran aranya que penjava d’un sostre molt alt. Era un edifici antic amb aires aristocràtics. Va llegir el nom de les bústies: tot eren noms de particulars. A ella li hauria agradat veure-hi el nom d’un bufet d’advocats o d’una assessoria jurídica que haurien pogut justificar la presència del seu home i de pas, haurien apaivagat una mica les seves pors. Va fugir precipitadament en escoltar el soroll de l’ascensor. Un senyor gran, molt ben vestit, va sortir amb parsimònia i es va dirigir al quiosc emplaçat un tros més amunt. Després de mitja hora, ja cansada, va decidir entrar en un bar que hi havia davant de l’escala. Va triar una petita taula ben bé al costat d’una de les finestres. Des d’allà es veia perfectament l’entrada que estava vigilant. 13


Quan feia més o menys una hora que havia entrat, va aparèixer de nou en Manel. El va veure mentre sortia de l’ascensor, situat al fons, i es quedava aguantant la porta. Es van encendre els llums del vestíbul i aquella entrada es va convertir en un magnífic escenari. Llavors la va clissar. La veïneta somreia i avançava pel vestíbul amb aires de vedette. Quan gairebé arribaven a la porta, el va tibar pel braç i amb un gest que a la Laura li va semblar terriblement obscè, li va posar la mà als genitals i així agafat, el va portar fins a la paret. No va poder veure res més, ni falta que li feia . Li faltava l’aire; una sensació d’ofec li oprimia el pit. Al cap d’un moment es va obrir la porta i se suposa que devien sortir; junts o separats, tant era. No veia res. Tenia els ulls negats i el cos no li responia .Com va poder, es va aixecar, va anar fins al cotxe i com que no es va veure capaç de conduir, va agafar un taxi per tornar a casa. La quietud i l’ambient acollidor de la terrassa la van anar tranquil·litzant. L’opressió del pit era tan sols un lleuger dolor i el mareig havia desaparegut. Es va preparar un cafè amb llet i veient que físicament ja estava recuperada, va començar a barrinar. Havia de prendre, no una determinació, que en aquells moments seria precipitada, sinó que havia de trobar una fórmula que li permetés enfrontar-se al dia a dia i a la relació familiar 14


sense ensorrar-se. No podia imaginar-se quin paper faria quan el tingués al davant. Al llarg del matí el seu estat d’ànim va passar per diferents estadis i les decisions que volia prendre canviaven al mateix ritme. El dolor i l’angoixa van donar pas a la ràbia i a la impotència. Moltes vegades havia pensat en el que faria o deixaria de fer si finalment les seves sospites es materialitzaven, però a l’hora de la veritat, els seus sentiments eren tan confusos que no podia pensar amb claredat. Se sentia traïda, enganyada. Havia consagrat la seva vida a un home que es deixava seduir per una toca collons. La Laura no solia dir mai paraulotes, però aquella era una ocasió especial i amb l’escena que havia presenciat va pensar que el nom era molt adient. Aquell pensament la va eixorivir. No faria cap drama, al menys davant seu. A partir d’ara els hi tocaria ella els c., i en els dos sentits. Fent el cor fort, li va trucar al despatx i li va dir que no hi seria en tot el dia. «Vaig a Barcelona, si a l’hora de sopar encara no he arribat, a la nevera hi trobaràs menjar preparat» –li va comunicar. No li va donar temps a reaccionar. Va penjar i fins i tot va somriure en imaginar-se la cara que devia posar en Manel davant d’un fet tan insòlit. Anava a Barcelona moltes vegades però ell sabia el perquè, el com i amb qui d’antuvi; tenia sempre el seu permís, vaja. Avui, ho 15


trobaria estrany; s’hi hauria d’anar acostumant. Es sentia lliure. No li dec res a aquest home, ni tan sols fidelitat –pensava. No aniria a Barcelona, evidentment. Recolliria el cotxe i aniria fins al Montseny; caminaria una mica i deixaria que tot el dolor, la pena i la tristor sortissin del seu cor. La seva estimada muntanya els escamparia fins fer-los fonedissos. On millor podia trobar la serenor que necessitava que al Pla de la Calma? Es va quedar estirada més d’una hora. No podia esborrar de la seva ment la seqüència que havia presenciat i que tant mal li havia fet; ara però, emmarcada pel blau del cel, se li va presentar d’una manera completament diferent. No era una escena d’amor, era només sexe. Provaria de viure amb aquell secret, així com fins ara ho havia fet amb el neguit del dubte. Serenament tornaria a encarrilar la seva vida, amb o sense en Manel. El mal ja estava fet, la seva relació mai més tornaria a ser la mateixa, però l’evidència de l’engany va deixar de pesar-li i la va recobrir d’una cuirassa que l’enfortia. Per fi sabia què passava. Estava en superioritat de condicions. Era tard i estava esgotada. Va agafar el cotxe i va desfer el camí. No volia tornar a casa; com a mínim havia d’arribar més tard que ell. Va anar a una àrea comercial i va romancejar per les botigues per fer temps. Per comprar també se n’han de tenir ganes i a ella li mancaven. Era hora d’enfrontar-se a la realitat. 16


Com si res no hagués passat, va tornar a casa i va saludar amb tranquil·litat en Manel que, assegut a la taula de la cuina, es menjava una truita de patates que havia trobat a la nevera. Ell li va demanar com li havia anat per Barcelona i la Laura sense donar cap tipus d’explicació li va contestar que molt bé. Va menjar una mica i amb l’excusa de que havia caminat molt i estava rendida – cosa totalment certa– se’n va anar de dret al llit. Demà serà un altre dia –va pensar. No va tenir temps ni de posar el cap sobre el coixí que va quedar ben adormida. Quan es va despertar, en Manel ja era fora. Feia temps que no dormia fins tan tard. Durant la nit havia donat moltes voltes; després del primer son, es va desvetllar i no hi va haver manera de tornar-se a adormir fins a la matinada. Ara es trobava descansada i relativament bé. Després d’una banyera relaxant, es va vestir i va trucar a la seva millor amiga. Normalment es trobaven a les onze a Ítaca, una petita cafeteria de la plaça. Avui necessitava parlar amb ella i per això volia confirmar-ho. El dia abans no s’hi havia presentat, ni li havia dit res i va suposar que la Lídia, l’amiga, devia estar estranyada. Segur que li havia trucat més d’un cop mentre ella voltava pel Montseny. Devia ser a la dutxa en aquells moments i li va deixar el missatge al contestador: 17


–Hola preciosa, disculpa’m pel «plantón» d’ahir; t’haig d’explicar moltes coses. No fallis. Fins ara. Es va empolainar amb més cura que de costum i es va dirigir tot caminant cap al bar. La seva amiga encara no havia arribat. Es va asseure en una taula que queda allunyada de la barra; semblava força discreta i podrien parlar tranquil·lament. Cada vegada que aixecava la vista per donar una ullada a la porta, es trobava amb uns ulls que l’observaven amb persistència. Era un home força atractiu. La Laura, en aquells moments, va començar a pensar que no estaria gens malament tornar-li la pilota al seu home. I per què no? Alguna vegada li havien anat al darrere i li havien fet «proposicions deshonestes», però sempre les havia rebutjat. «Si m’enamorés de veritat encara m’ho pensaria», els deia a les amigues; «ara bé, per una canita al aire, no li faig el salt al meu home». Això ara havia canviat. Aquest tio mateix està com un tren –pensava–, no sé si seria capaç de lligar- me’l. Es veu que alguna de les vegades que es va trobar amb la mirada del suposat seductor, absorta en els seus pensaments, conscientment o inconscientment, s’hi va entretenir més del que hauria fet qualsevol altre dia i l’home, que probablement devia ser un Don Juan, va pensar que la tenia a punt de caramel. 18


Per fi va aparèixer la Lídia! Encara no els havien servit les consumicions que la Laura ja li havia explicat tota «la pel·lícula». Van donar voltes i més voltes a la situació. L’amiga, tot i quedar molt parada ja que es pensava que l’únic faldiller de la colla era el seu home, no hi va donar massa importància. Estava acostumada a les infidelitats i es mirava les coses d’una forma molt peculiar. En un principi hi havia patit molt; ara, en canvi havia arribat a la conclusió de que en Perot, el seu home, l’estimava i que, per a ell, tenir una relació extramatrimonial era un fet tan anodí com anar a menjar a fora. Feia anys que es feia la tonta i no li anava gens malament. –Mira nena –li va dir– tens dues opcions: o bé ho tires tot a rodar, muntes un sidral i et separes, o fas la teva i esperes a veure què passa. No crec que en Manel hagi deixat d’estimar-te . Tu ja saps què en penso, de tot això. Posa’t també en el lloc dels teus fills. Ells tenen una visió del tema molt més avançada que la nostra i, de moment, els arguments que els pots oferir són molt minsos, comparats amb el disgust i el trastorn que ocasionaria la vostra ruptura. Diferent seria si et tractés amb menyspreu o et deixés en un racó. Has d’acceptar que sempre has estat l’enveja de totes per les atencions que et té. I de l’ amor, què en faràs de l’amor que hi ha entre vosaltres? 19


–Hi ha noies molt llançades –va continuar dissertant la Lídia amb l’esperança d’anar calmant els ànims– que quan els interessa un home, fan les mil i una per aconseguir-lo. Vés a saber les arts que va fer servir la veïneta per atraure en Manel. Bé, una mica ja les vas veure, «les arts». Potser no la veurà més o d’aquí a dos dies ni la recordarà. La Laura estava desconcertada. Per una part pensava que la Lídia tenia raó. En Manel era molt guapo i aquella era una bona «pájara», pel que havia pogut veure. D’entrada no faria res. Estaria a l’aguait i, sense passarse per no despertar sospites, acapararia més en Manel i comprovaria la seva reacció. Finalment va concloure: –Faré cas dels teus consells i, de moment, procuraré que no es noti res. De tota manera, dijous a les nou, estaré observant certa entrada. Mentre la Lídia escoltava, es va adonar de l’home que, sense dissimular, no treia els ulls de la Laura. –No miris ara. Aquí al davant hi ha un «tio» que està ben bo, que se’t menja amb la mirada. Potser hauràs de considerar la possibilitat de tenir una aventureta. No t’agradaria, tan sols per venjança, embolicar-te una mica amb un galant com aquest? –Fa estona que dura –va dir la Laura, mirant-lo–; quan has entrat m’estava plantejant si seria capaç de lligarme’l. Val la pena eh? Probablement m’aniria bé, em 20


sentiria menys enganyada. Si hem de «saltar», doncs femho tots! En aquests moments, no m’ho puc ni imaginar – va continuar– però a partir d’ara, no descarto res. –Ho trobo molt bé, i si vols la revenja per no trobarte tan estúpida, organitzem una sortida, No t’agradaria sentir-te una fêmme fatale per un dia? Rient com unes ximpletes, es van aixecar i, tot deixant l’import del que havien pres, van sortir al carrer. Totes dues tenien feina i es van acomiadar fins l’endemà. La Laura havia d’atrapar tot el que havia deixat de fer el dia abans. Després de dinar es va mirar un concurs de la tele que li agradava molt i es va preparar per sortir. Havia de fer un parell d’encàrrecs i fer la compra pel cap de setmana . Els seus fills serien a casa i havia de tenir provisions. Ja gairebé tenia un peu al carrer quan el va veure. Es va ficar a dins com un coet. Per sort ell estava d’esquena i no es va adonar de res. No s’ho podia creure! L’home d’Ítaca era davant de casa seva com si l’estigués esperant. Va pujar al pis i des de la finestra de l’habitació que tenia les persianes gairebé baixades del tot, el va observar. Portava una altra americana, però era ell. La Laura estava esgarrifada; com havia pogut saber la seva adreça? La culpa era seva; miradeta va, miradeta ve, i ell es devia pensar que allò era pan comido. Ni que es trobés en una illa deserta faria cas a un home que, o bé es creia irresistible, o bé es pensava 21


que ella anava boja per lligar. No es veia capaç de sortir; no sabia quin paper havia de fer. No es veia representant cap classe de paperet: ni de sorpresa, ni d’ofesa, ni de despistada. Havia de trobar la manera de desfer el malentès sense fer massa el ridícul. Va trucar al súper per demanar si li podien portar la compra a casa aquell vespre; sabia que havia d’haver fet la comanda al matí però, com que era una bona clienta, no hi va haver cap inconvenient. El milhomes aquell s’anava passejant amunt i avall; de tant en tant es mirava l’hora, però no es decidia a marxar. La Laura hauria de fer alguna cosa per tal que aquella situació no es repetís. Mentre anava cercant una sortida més o menys airosa a la situació, li va venir al cap una anècdota que li va donar una idea. Una vegada va confondre un noi que hi havia assegut en una taula d’aquest mateix bar amb el xicot d’una seva neboda i, sense que ell pogués reaccionar, el va saludar efusivament plantant-li un parell de petons. Quan va aixecar la vista i va veure la cara d’espantat del pobre noi, es va adonar de l’equivocació. Ràpidament li va demanar disculpes. Ell, mort de riure, li va dir que el podia saludar sempre que volgués. Recordant aquesta anècdota, va pensar que el tema de la confusió, podia ser una bona excusa per donar a l’admirador rondaire i deixar el tema resolt. 22


Estava neguitosa, va llegir una mica, va mirar la tele, va endreçar la roba de l’assecadora, però no es treia aquell home del cap. Tant l’havia mirat? Semblava una dona tan fàcil? Gairebé ja fosquejava quan va tornar a mirar per la finestra; el carrer estava solitari, l’home es devia haver cansat d’esperar. El dilluns li deixaria ben clar que les seves mirades eren més xafarderes que provocadores. Es va sentir el timbre de la porta. Era el repartidor del supermercat que li portava la compra. Va quedar gratament sorpresa en veure l’aspecte del noi que entrava carregat amb les garrafes d’aigua. Caram, sí que ha millorat el personal! –va pensar mirant-se’l. El podrien fer servir per un anunci. Títol: «El Super a casa», acompanyat d’una foto d’aquest repartidor; èxit assegurat. El noi va anar entrant totes les coses i les va deixar sobre la taula de la cuina tal com li va indicar. Era molt atent i es va oferir per ajudar-la a posar els congelats dins els calaixos i després encara li va anar passant tot el que havia d’anar a la nevera. Mentre ella s’ajupia per anar col·locant la fruita i la verdura, va notar que, dissimuladament el noiet li anava mirant l’escot. Duia una brusa força escotada i ell, que observava a vista d’ocell, devia tenir un bon camp de visió. Com que no volia cap més embolic, ho va entaforar tot ben de pressa, li va donar les gràcies i el va acompanyar a la porta. 23


Quan el jove va ser fora, la Laura es va imaginar com podia haver acabat tot allò si s’hagués posat en pla provocatiu i, en notar les mirades que el noi dirigia als seus pits, en lloc d’enllestir, hagués procurat ensenyar una mica més i, després, convidant-lo a prendre alguna cosa en senyal d’agraïment per l’ajuda, s’hi hagués acostat coquetejant. A les pel·lícules ja ho sabem; ara bé, en la realitat també passaven aquestes coses?, o eren llegendes urbanes? No era el moment adient, ni la persona adequada; era un home massa jove com per intentar seduir-lo, però va pensar que en una altra ocasió, no estaria malament iniciar-se en l’adulteri d’aquesta forma: a domicili. Res de sortides ni de mirades seductores pels bars; seria una femme fatale tal com li proposava la Lídia, però, casolana. Ja podia començar a fer el llistat. En una casa es poden avariar moltes coses i es poden sol·licitar multitud de ser veis, sense comptar amb la quantitat de demostracions in situ que t’ ofereixen per telèfon i que fins aleshores havia desestimat. El cap de setmana va ser molt distès. El dos fills, un noi i una noia, van pujar de Barcelona i tots junts, van fer una bona caminada recordant vells temps. Abans, els diumenges al matí, anaven a Viladrau a buscar aigua i, després d’un bon pa amb tomàquet i truita, anaven a donar el volt mentre feien petar la xerrada. 24


Van anar a dinar a fora. En Manel els va convidar per celebrar que havien tancat una bona operació financera que els havia fet suar de valent. Mentre menjaven els anava explicant tots els detalls i aleshores la Laura, amb tota la mala intenció del món, va deixar anar: –Segur que no la vas tancar dijous al matí aquesta operació. Abans d’anar a Barcelona vaig sortir per fer uns encàrrecs i et vaig veure passar amb el cotxe. Feies una mala cara que no semblaves ni tu. Al vespre t’ho volia comentar i me’n vaig descuidar. Que et passava alguna cosa? Pobre home; no sabia pas què dir. Poc s’ho podia imaginar, que l’havia vist. –Ja no ho recordo; potser va ser quan em van posar la multa d’aparcament. Em vaig emprenyar molt –va contestar nerviós. –Segurament –va continuar la Laura– perquè venies del carrer Viladordona i en aquella zona no hi ha manera d’aparcar. Quan no sap ben bé quin paper fer o quan vol dissimular, en Manel es toca l’orella. Suaument es va estirant el lòbul entre el polze i l’índex; és un gest molt seu i que tota la família coneix bé. Aquell dia, i sobretot després de sentir el nom del carrer, l’orella li va quedar ben vermella i la Laura es va trobar més bé. 25


Al vespre, quan van quedar sols, el va notar pensatiu. Se sent culpable –pensava ella–, que pateixi una mica. En aquell instant, la Laura va reviure l’escena de l’escala i va pensar que l’havia de fer patir molt més encara. L’endemà n’hi engegaria una, que el faria anar tot el dia amb l’orella agafada. Van sopar poc, com sempre que dinen tard i fora de casa, i després es van asseure al sofà per mirar una pel·lícula del Plus. Sembla impossible; realment la ment humana és molt complexa i les nostres reaccions imprevisibles. Ara era ella la que patia veient-lo tan apagat i cap cot. En lloc d’adormir-se, com solia fer habitualment, va restar desperta i, quan van anar a dormir, van fer l’amor amb més tendresa que mai. Aquell interludi amorós no esborrava cap dels plans que havia maquinat. Malgrat tot, l’estimava, però que es preparés; suaria de valent aquells dies. El dilluns, ben maquillada i guarnida amb un dels conjunts que la feien més esvelta, va anar cap al bar. Esperava trobar-hi el senyor «Don Juan», com l’havien batejat les dues amigues. Ja ho crec que hi era! Es menjava un bon entrepà assegut a la barra, encarat a la taula que ocupaven elles el divendres. La Laura hi va anar de dret. Es va posar al seu costat, el va saludar i posant cara de circumstàncies li va dir: 26


–Quin greu, l’altre dia! Et vaig ben confondre; et tenia present i no recordava de què; et vaig anar mirant i no hi va haver manera. Et devies pensar que era molt desvergonyida o molt xafardera tant mirar; ho sento. Ara ja sé amb qui t’assembles; ets ben igual que un senyor de Girona que va fer un viatge amb nosaltres aquest estiu. Quan vaig arribar a casa em va venir al cap; després, mirant les fotos, ja vaig veure que estava equivocada i em vaig dir que si et tornava a veure, t’ho explicaria. Perdona, eh? Mira –va fer tot rient– ara ja ens coneixerem. El Don Juan va quedar perplex amb tanta retòrica. Amb l’entrepà a la mà anava escoltant i amb el cap feia un gest que volia ser d’assentiment; talment semblava que tingués una molla al coll! Quan la Laura va acabar la seva explicació, va girar cua molt dignament i va anar cap a una taula on l’esperava la seva amiga. Uf! La Laura va quedar ben descansada i el Don Juan es va quedar pensant: «Ho havia d’haver notat, aquesta dona és molt oberta però no es veu de la classe que em pensava. De tota manera, ella ho ha dit: ‘ara ja ens coneixerem’.» Assegudes a la taula del fons, les dues amigues, més ben dit, la Laura, va començar a contar totes les peripècies que li havien passat des que s’havien acomiadat el divendres, la Lídia va quedar estupefacta. –Nena, això ja sembla una telenovel·la! –va dir. I em dius que avui encara burxaràs una mica més en Manel 27


i que a partir d’ara aniràs «en busca del sexo perdido»? Em sembla que ens haurem de veure matí i tarda, perquè només amb aquesta estoneta del matí, no tindràs temps de posar-me al dia. –M’ hauria estimat més no haver d’explicar tantes coses i que les nostres sessions de cotilleo fossin sobre la Tita Cervera i totes les altres habituals de l’Hola com fins ara; el que és segur és que no em quedaré quieta esperant si em creixen o no les banyes. Tampoc penso fer una escena similar a la d’El cartero siempre llama dos veces, que no és el meu estil, o sigui que, posa’t tranquil·la i aconsella’m tu, que ja hi tens una mica d’experiència. –Et donaré classes particulars de seducció, encara que ja saps que a mi, les conquistes m’agraden només fins a cert punt. Encara em passaràs la mà per la cara amb aquesta idea de fer els deures a casa. Feia molta estona que xerraven i haurien de córrer la resta del matí per atrapar la feina. El seductor, amb la cua entre les cames, ja havia marxat. Des de la barra els havia fet un gest de comiat. Aquest tema estava resolt. Les dues companyes de fatigues es van dir adéu i, apressadament, es van disposar a recuperar el temps perdut amb tanta xerrameca. Ja a casa, mentre sopaven, la Laura va iniciar el seu pla d’ atac. –Manel, te’n recordes, de les arrambades que ens fèiem a l’escala de casa meva quan festejàvem? 28


–I tant que me’n recordo! Eren els únics moments que et podia ficar mà i encara amb moltes reserves. Marxava cap a casa com un torró! Ara, afortunadament, les parelles tenen tota la llibertat i aquestes coses no passen. –Que no passen, dius? Doncs avui a l’Ítaca, la cosina de la Mercè, que alguns dies esmorza amb nosaltres, ens ha explicat que un dia d’aquests, des d’un bar, va veure un home i una dona, ja granadets, que s’agarbonaven en una escala ben il·luminada. Mira si passen! Devien anar com torrons, que dius tu. –Carai quines converses més arrencades per l’hora d’esmorzar! –va dir tocant-se l’orella. –És que precisament això ho va veure mentre esmorzava. Dijous no va poder venir perquè va anar a fer-se una analítica. Quan va sortir, com que estava morta de gana, va anar a un bar i, tot prenent un cafè amb llet, va presenciar l’arrambada de la parella. Ja no hi havia pensat més, tampoc no n’hi ha per tant però, quan li hem demanat per l’analítica, ho ha recordat i ens ho ha explicat més que res per canviar de tema. No li agrada parlar de mals i amb això, en canvi, ens vàrem fer un bon tip de riure. Ja ho veus, el que en una parelleta jove pot quedar fins i tot romàntic, en uns adults queda patètic. L’orella va canviar de to vàries vegades; de rosa a vermell i finalment morada li va quedar. A l’escala no se li acostarà més aquella pocavergonya; això segur. Sense 29


dir ni piu, l’ home es va asseure al sofà i es va empassar els anuncis de la tele i tot el que calgués. No va ser capaç d’aixecar-se ni per agafar el comandament. Qui la fa la paga –pensava la Laura gens penedida. El dimarts al matí, la Laura, no massa convençuda, va començar a fer el llistat d’operaris, repartidors, venedors, etc. que podien ser candidats a protagonitzar La pasión turca. Es va asseure a l’ordinador i va obrir una nova carpeta. Primer hi va posar de títol el nom que havia pensat: «Adulteri a domicili». Després, per si en Manel o els seus fills ho veien, en va esborrar una part i es va quedar amb: Domicili. El llistat es va anar allargant. Cada vegada que pensava en un altre, anava a l’ordinador i l’afegia a la llista: Electricista, llauner, pintor, fuster, el dels vidres, repartidor del supermercat, repartidor dels congelats, reparació d’electrodomèstics, venedors de llibres, serveis de neteja, mecànic, jardiner, paleta, venedors d’assegurances... A la tarda, amb tranquil·litat, aniria traient els que, per una o altra raó, no complien els requisits. Quan la Lídia va sentir el que la Laura havia explicat al seu marit, per poc que no vessa el cafè amb llet que tenia a la mà. –Pobre Manel, no vindrà mai més a esmorzar aquí, per no trobar-hi la Mercè –va dir divertida–. De fet, tot el que li vas dir és veritat. La meva cosina s’ha fet una 30


analítica perquè no acaba de rutllar i tu mateixa, des del bar vas veure la resta. Que se’n doni una mica de vergonya. Ben fet! Aquell dia es van afegir a la tertúlia matinal un parell d’amigues més i a partir d’aquell moment varen parlar d’altres qüestions. El tema de la infidelitat era totalment confidencial, conegut tan sols per elles dues, i així havia de continuar. Quan es van acomiadar, la Lídia va dir: –Bé, Laura, ja em faràs un truc per dir-me si has trobat l’operari que necessites. Es van separar, rient de la mirada de complicitat que va tenir com a resposta. Després de dinar, la Laura es va imprimir la llista domiciliària i, ben repapada en el sofà, es va disposar a fer la tria. D’entrada el llauner quedava eliminat perquè era el marit d’una amiga i per tant quedava totalment descartat. El repartidor dels productes congelats, que era un noiet molt jove i poc agraciat pel seu gust, també fora. El dels vidres esborrat, ja que feia poc havia fet un curset de country amb la seva dona. Era una noia genial i de cap manera li festejaria l’home. Més tard, encara en va treure un altre: el del servei tècnic que hi anava quan se li espatllava un electrodomèstic. Havia fet trial amb en Manel durant molts anys i tampoc era adient. Va anar a l’ordinador, va escurçar la llista i va avaluar les 31


possibilitats dels candidats que quedaven. No es veia coquetejant amb cap. Uns eren massa joves, uns altres no li agradaven ni gens ni mica, d’altres, guapassos i agradables i que li queien molt bé, tampoc tenien el perfil que ella buscava. Els havia tractat sempre amb simpatia i es pensarien que s’havia trastocat o que els estava gastant una broma si, de cop i volta, se’ls insinuava. Res! Empipada va tancar l’ordinador i el destí o el que se’n vulgui dir va fer que el ratolí caigués a terra quedant força malmès. El va recompondre tan bé com va saber però, per més que ho va intentar, no va funcionar. Sense ni recordar el seu pla estratègic, va trucar a la botiga d’informàtica i li van dir que, si podien, farien passar un tècnic l’endemà a la tarda. De fet feia dies que els volia avisar per configurar la impressora; així ho podrien repassar tot. Quan al dia següent li van trucar per dir-li que, si li anava bé, hi anirien al cap d’una estona, la Laura havia començat una novel·la molt interessant i la veritat és que li hauria agradat donar qualsevol excusa per tal que no hi anessin. Malgrat la mandra que li feia, els va haver de dir que sí. Havien estat molt amables atenent-la tan ràpidament . Va continuar llegint i quan va sonar el timbre va anar a obrir amb el llibre a la mà i les ulleres que portava per 32


llegir, al cap. Es va trobar amb un home d’uns quaranta anys, d’aquests que ni fu ni fa. Ell, molt amablement, li va dir que era del servei tècnic de Web, la botiga on havia comprat l’equip informàtic. El va fer passar i el va acompanyar fins a una petita habitació on tenia instal·lat l’ordinador. Estava en un punt tan interessant del llibre, que pel seu gust, hauria deixat aquell home allà i se n’hauria anat a la saleta per continuar la lectura. Com que havia de demanar-li si li podia configurar la impressora, i a més, si es veia amable i eixerit, li faria explicar un parell de coses que no sabia fer, es va quedar allà observant. El tècnic, després de procurar encaixar les peces i veient que allò no funcionava li va dir que el ratolí s’ havia mort i que n’hi posava un de nou. Ella va agafar el que s’havia trencat i va dir tot rient: –Si s’ha mort, que en pau descansi. Te l’emportaràs tu, el cadàver? Suposo que es pot reciclar. L’home li va contestar afirmativament i li va dir que si tenia algun altre «mort informàtic» el fiqués també a la bossa, que ell s’ho emportaria tot plegat. La Laura va estar molt contenta. Per fi es trauria de sobre una pantalla i una torre que havien quedat obsoletes i feien més nosa que servei. El ratolí nou funcionava perfectament. 33


–Ara que ets aquí, no em podries pas mirar la impressora? No em va, i per més que remeno no la sé configurar –A una senyora tan guapa i simpàtica no se li pot negar res. Mirarem el que convingui. Va posar el disquet i en un moment, tot solucionat. –Noi, has anat tan de pressa que encara et demanaré una altra cosa: Haig de presentar uns treballs i em demanen un format específic. Buscar el tipus de lletra i la mida, ja ho sé fer; ara bé, de la sangria, els espais i tota una sèrie de coses, no me’n surto. Si no pots ajudar-me, no passa res, ja buscaré algú que em doni unes quantes lliçons. És que el meu home, d’informàtica en sap el just que necessita per la seva feina i para de comptar. –Seu aquí al meu costat. Tot això ho aprendràs en un moment i si necessites un profe particular, aquí en tens un que et donarà les classes que facin falta. «Carai, aquest tio és una moma!», va pensar la Laura. Va agafar una altra cadira i es va asseure al seu costat. L’espai davant la pantalla era reduït i al cap d’un moment la noia va trobar la cama de l’home enganxada a la seva; la sensació no era desagradable i no la va pas enretirar. Quin murri era aquell operari! Va posar el teclat de tal manera, que alguns cops, mentre teclejava, amb la mà li tocava els pits. A la Laura no la molestaven les suaus passades d’aquelles mans enjogassades. Seguia les explicacions, sense assabentar-se de res. Havia trobat el candidat. 34


–Em sembla que haurem de continuar un altre dia, si encara t’interessa el càrrec de professor. Ara ja tinc el cap com un timbal. Això de la informàtica no és el meu fort– va dir amb coqueteria. –Continuarem quan vulguis; faig jornada intensiva i a les sis acabo la feina. A partir d’aquesta hora sóc lliure com un ocell. Quan vols que comencem? Cap dels dos s’aixecava de la cadira. Les cames continuaven juntes i, poc a poc, la de l’home es va començar a moure fregant amb suavitat la de la Laura. Els braços també es tocaven i, apagada la pantalla de l’ordinador, per primer cop es van mirar els ulls. Llavors ella es va alçar. Estava una mica espantada de les seves sensacions i del desig que va veure reflectit en aquells ulls. No s’hi havia fixat i eren preciosos. –Vols emportar-te una torre i una pantalla velles que tinc o ja t’ho emportaràs un altre dia? –va fer la Laura trencant l’encís, però donant a entendre que es tornarien a veure. –M’ ho emporto ara mateix si em promets que començarem les classes aviat. D’alumnes com tu, no en corren –va dir mirant-la fixament. –Doncs vine que m’ajudaràs, les tinc en aquest altell –va dir assenyalant unes portes que quedaven sobre una prestatgeria. Va anar a buscar una escala i es va enfilar. 35


Mentre ella maldava per treure les dues coses de l’altell, ell l’agafava per la cintura i fins i tot es va enfilar en un graó per aguantar-la més bé. La temperatura anava pujant. Primer li va donar la pantalla i seguidament la torre. Llavors la va ajudar a baixar i van quedar pràcticament abraçats durant un instant. La Laura va pensar que pel primer dia ja n’hi havia ben prou. Es va ajupir i agafant la pantalla es va dirigir a l’ entrada; ell va fer el mateix. Fins aleshores no s’havien adonat que no sabien ni com es deien; es van presentar mútuament i van quedar que l’endemà a les sis, quan ell acabés la seva jornada laboral, iniciarien les classes. –Ja et tindré un bon berenar preparat –va dir la Laura– . Si véns de dret de la feina deuràs tenir molta gana. –Vindré, tant si em dones berenar com si no; però un mossec anirà bé –va contestar en Gerard. Es van acomiadar sense ni tocar-se perquè entre la torre, la pantalla i el maletí que ja portava, el noi no es podia permetre aquest plaer. Ni fet a mida –es va dir la noia quan va ser a fora. Estava ben esbojarrada per un costat, i per l’altre, se sentia culpable pel fet de trobar-se més excitada del que s’havia imaginat. Feia anys que no se sentia tan desitjada. Aquell vespre, sort en va tenir del llibre. L’endemà, dijous, tornaria al Passatge Viladordona. Havia de saber si el que havia presenciat havia estat una trobada 36


esporàdica o bé, si com ella es temia, es tractava d’unes trobades setmanals, o vés a saber, totalment establertes. Cada dia, abans d’anar a la cafeteria, havia comprovat si el cotxe d’en Manel era a l’aparcament de l’ empresa i havia respirat alleugerida quan l’havia vist. El neguit del que pogués veure al matí li treia la il·lusió per la trobada de la tarda. Segons el que veiés, hauria de trucar a en Gerard i anul·lar la «classe particular». Després de sopar, mentre esperaven que comencés la pel·lícula, la Laura va dir: –Ja han vingut els de la botiga d’informàtica. Han hagut de canviar el ratolí. Ha vingut un tècnic molt amable que m’ha posat en marxa la impressora i també s’ha emportat aquell parell de trastos vells. Li he demanat si em podia donar algunes classes particulars i m’ ha dit que sí; ja no hauré d’empipar a ningú quan hagi de presentar textos. –Demana-li que t’ensenyi també tot el referent a fotos. Després ja m’ho ensenyaràs a mi –va fer ell. Quan es va acabar la sessió, van anar a dormir. La Laura, abans, va preparar la roba de tots dos; tenia previst sortir molt d’hora l’endemà. En Manel va sortir com cada dia. La Laura ja ho havia fet abans. Va agafar un taxi i, a les nou en punt, era al casc antic de la ciutat, asseguda prop de la finestra del bar Viladordona. Acabava de llegir en el sobret del sucre que el bar tenia aquest nom. 37


No va tardar gaire en aparèixer el seu home. Va entrar a l’escala com un esperitat i al cap de poca estona i per a sorpresa de la dona, el va veure sortir encara més rabent. La Laura va restar allà quieta, volia veure la fulana. Al cap d’una mica la va veure sortir de l’ascensor amb uns aires molt diferents als de la setmana anterior. La va anar observant amb una barreja de ràbia i de consol. La veïna va anar cap a la porta i pausadament, com si li pesessin les cames va desaparèixer carrer amunt. Potser les seves anècdotes havien fet reflexionar en Manel, o potser li van fer pensar que, aquells espectacles a l’escala, no eren fruit de la passió, sinó una jugada de la noia per posar-lo en evidència. No feia massa havien parlat d’un conegut que va tenir greus problemes per desfer-se d’una noia amb la qui va mantenir una relació de cap de setmana i que va resultar com la d’Atracción Fatal. Pel que va poder veure la Laura, semblava que la relació «extra» del seu home amb la veïna s’havia trencat o estava passant per un mal moment. Va anar cap a l’Ítaca tan de pressa com va poder. Li va anar bé caminar una mica. Si avui el seu home feia un paper normal i no es veia afectat pel que a la Laura li havia semblat una ruptura, estava salvada. Hauria estat una relació fugissera. 38


Un altre dia de confidències amb la seva amiga. Aquell dia estaven soles i van poder parlar obertament. Amb la cara que feia quan va entrar al bar, no va necessitar donar gaires explicacions. La Lídia, quan la va veure arribar tan decidida, va saber que, fos el que fos, era positiu. El que no es podia imaginar és el que li va contar després. –Què dius? Que ja tens candidat i que ja hi ha hagut «roce» el primer dia? Noia, no tinc paraules. La Laura ja no estava tan entusiasmada; si en Manel feia bondat... –Tu ets tonta, nena. Aprèn informàtica i deixa’t estimar una mica. No passa res per arrambar la cama i deixar anar alguna mirada tendre –li va engaltar l’amiga. No molt convençuda, la Laura va haver d’admetre dues coses: que la Lídia tenia raó i que, a pesar de tot, esperava la tarda amb candeletes. A les sis en punt, tenia el berenar sobre la taula de la cuina. Va preparar un bon pa amb tomàquet amb pernil per a tots dos. Havia de ser un mos informal, com per algú de confiança. Al cap de pocs minuts es va sentir el timbre. Va anar a obrir i el cor li va fer un bot . El va trobar molt més interessant que el dia abans. Anava vestit d’esport ; es notava que no havia descuidat cap detall i feia molt goig. Es van fer un petonet com si haguessin estat vells coneguts. 39


El va fer passar a la cuina i mentre menjaven, van fer broma sobre els polítics que aquells dies, per variar, s’havien esbatussat de mala manera. A la Laura li feia gràcia tot el que deia i se’l mirava embadalida. Gairebé ja no es recordava de l’ordinador. –Què, comencem la classe? –va dir en Gerard aixecant-se–. On vols que et deixi els plats? Els fico a la màquina? –Deixa estar tot això, ja ho endreçaré després –va contestar ella que estava meravellada amb aquell bé de Déu d’home. Es van asseure davant la pantalla i, com el dia abans, la cama de l’un va buscar la de l’altra. No es van mirar, però una corrent càlida els va fer acostar més. Primer amb l’excusa de posar folis a la impressora i després per donar volum als altaveus, en Gerard va portar a terme una sèrie de manipulacions que no tenien altre motiu que acostarse i tocar tant com podia la seva alumna, que estava encantada. Li parlava del format i ella notant l’escalforeta del braç del noi que es movia fregant el seu pit i no s’assabentava de res. –Portes un perfum que m’embriaga –li va dir acostant la seva cara al coll de la noia, mentre li tocava darrera l’orella amb els llavis–, o ets tu que em fas perdre una mica el sentit? 40


La Laura feia anys que no sentia tantes floretes; estava surant entre núvols. Quan es van mirar, les mans van deixar el teclat i van començar un apassionat recorregut . Els llavis es van buscar i ella sense saber com es va trobar asseguda a la falda de l’home que li llepava els llavis voluptuosament i començava a gemegar amb complaença. La Laura estava atrapada en aquell mar de sensacions però va saber parar a temps. Eren les set de la tarda, eren a casa seva i ella no volia acabar rebolcant- se pel terra amb un home que havia conegut el dia abans. Li hauria agradat deixar-se portar per la passió, però el cap sempre l’havia traït. Aquest era un estigma que arrossegava des de l’adolescència, quan li havien fet creure que tot allò era lleig i pecaminós. En aquells moments li havia anat bé, perquè no la traïa tan sols el cap sinó també el cor; encara estimava i molt, en Manel. –Prou! –va dir amb certa recança tot aixecant-se–. No creus que per ser la primera lliçó ja hem avançat molt? Et vaig dir que la Informàtica no és el meu fort i ara et dic que el sexe, menys. Donem la classe per acabada. Ha estat magnífica de veritat –li va dir acostant-s’hi per darrera i posant-li els braços al voltant del coll. En Gerard va restar assegut a la cadira desconcertat. En trobar que ella l’abraçava, va moure el cap i va trobar els pits de la dona que li fregaven el clatell. Ja s’hi hauria tornat a engrescar però no volia forçar la situació. Potser 41


ella tenia raó; per ser la primera lliçó ja estava bé. Era tard i en Manel podia arribar en qualsevol moment. Es van acomiadar fins el dilluns: Els divendres tothom anava més atabalat i no farien classe. El seu home no va trigar massa. Se’l veia tranquil i gens moix. Li va proposar d’anar al cinema i la Laura va estar encantada. La majoria de pel·lícules començaven al cap d’uns tres quarts. Era qüestió d’enllestir-se. En un moment es van preparar una amanida ben completa que servís com a plat únic, i van anar cap al Multicines. Van anar a veure El ilusionista i els va agradar molt. De tornada a casa, van anar comentant la trama de la pel·lícula, els trucs, el final inesperat... i la Laura, per una estona, va oblidar l’escala, la veïna i l’ordinador. L’endemà se sentia jove i dinàmica. En un moment ho va tenir tot endreçat. Va anar a la perruqueria per estar ben guapa, va fer la compra pel cap de setmana, va posar noves plantes a la terrassa i, a primera hora de la tarda, amb la col·laboració de la Lídia que és una experta cuinera, van preparar un assortit de «delicatesses». Aquell vespre, com molts divendres, les dues parelles soparien juntes i després farien una partideta de Rumikub o de qualsevol altre joc de taula o, senzillament, s’explicarien anècdotes de la setmana. No cal dir que aquell dia les anècdotes no serien de caire personal. Tots plegats tenien molt per callar i poc per dir. 42


Feia poc que s’havia quedat sola, quan va sonar el telèfon. Era en Gerard que, des de baix el carrer li suplicava el deixés pujar ni que fos un instant. Ella va accedir i al cap d’un moment ja estaven al sofà de la saleta petonejant -se. Encara faltava molta estona perquè arribés en Manel i a la Laura li venia molt de gust passar una estona romàntica. Hi ha coses que amb els anys es perden i a ella li encantava aquell joc en què tot era de color de rosa. Va posar música suau i va anar a buscar una ampolla de cava. Era la posada en escena d’un somni: un brindis, un petó, uns ulls que t’admiren, unes mans que t’acaronen... Quan va sonar el vals de Memòrias de Àfrica es va aixecar convidant-lo a ballar. Era perfecte. La realitat superava la ficció. Entre el cava, les voltes i els petons, el cap li donava voltes i va demanar que parés. En Gerard, que no devia estar gens marejat, ja li havia baixat la cremallera del vestit i començava a temptejar el terreny. La Laura va ser molt conscient del que venia a continuació. No el podia culpar, ella l’havia engrescat. Ara, però, no podien continuar. En qualsevol moment podia arribar el seu home. Podia justificar la presència de l’informàtic i fins i tot que li hagués ofert una copa de cava, però res més. Així que, desfent-se de l’abraçada i amb l’excusa que havia sentit la porta del garatge, el va apressar i el va acompanyar ràpidament a l’ascensor. 43


Surava entre núvols i va trucar a la Lídia per contarli el que acabava de fer. Després va prendre un bany per relaxar-se. Quan va arribar en Manel ja ho havia endreçat tot i havia preparat la taula amb flors i espelmes com per a les grans ocasions. Quan van arribar la Lídia i en Perot, van quedar gratament sorpresos. –Caram, noia, sí que t’hi has lluït! El que hem preparat serà mes bo i tot amb aquest parament tan exquisit. Així avui fem un sopar romàntic? –va dir l’amiga, sorneguera. –Molt romàntic –va contestar la Laura sospirant. Mentre estaven sopant, va sonar el telèfon. La Laura s’hi va posar i va quedar astorada: era en Gerard. Li va dir que no podia deixar de pensar en ella. Que si era possible, es veiessin l’endemà allà on fos. Que necessitava tocar-la, que les mans se li encenien en recordar la forma dels seus pits que encara no havia pogut veure, que la boca se li feia aigua evocant els mugrons... Quan va voler explicar el que faria aquella nit per consolar-se, el va tallar en sec. –No, noia, el dissabte no ens trobem –va respondre ella– Ja ens veurem el dilluns. Ara precisament estem sopant amb la teva cosina i el seu home. Ja li donaré l’encàrrec. Adéu maca. Quan va penjar, no sabia ni què es feia. Potser en un altre moment s’hauria sentit afalagada. Ara, en canvi, més 44


aviat li havia desagradat aquella enumeració tan gràfica d’intencions. Va tenir una esgarrifança. –Era la teva cosina –va dir dirigint-se a la Lídia–. Volia saber si els dissabtes també ens trobàvem a l’Ítaca. Ja li han arribat aquelles peces de bijuteria que vam demanar del seu catàleg i ens les volia donar. Li he dit que ja ens veuríem el dilluns... La Lídia, que aquell matí havia parlat amb la seva cosina, va copsar la situació i li va seguir el corrent. Quan van anar a deixar els plats a la cuina, volien parlar una mica. Els va ser impossible. Als dos homes el sopar els havia agradat tant, que fins i tot van ajudar a desparar i van ficar els plats al rentavaixelles. Tot un èxit! Quan finalment van donar per finalitzada la sessió i es van acomiadar, les dues dones van decidir que l’endemà es trobarien ben d’hora per anar a caminar. Si es tractava de matinar, els marits no s’hi apuntarien i podrien parlar tranquil·les. –Seré aquí davant a les vuit. Ja esmorzarem quan tornem. Ens hem de posar les piles i «andando», que si només fem tecs, malament –va afirmar la Lídia rient. A les vuit en punt ja començaven la caminada. Quan la Laura va acabar la reproducció íntegra de la trucada, van quedar parades en sec. –Caram nena, si no arribes a penjar, potser t’hauria proposat practicar sexe per via telefònica –va dir la Lídia divertida. 45


–Jo no ho he trobat tan divertit. Aquest tio va massa llençat, massa al gra. Quan estàs en situació, és una cosa, ara bé, que quan estiguis sopant amb el teu home et truqui per dir-te que vol tenir els mugrons dins la seva boca, n’és una altra. No estic pas preparada per aquestes històries. –Va ser inoportú, imprudent, massa impetuós i tot el que tu vulguis. Ara bé, no em negaràs que, a pesar de totes aquestes consideracions, et sents més jove, més sexy i amb més moral. No ets invisible, encara. Ja ho veus nena, en deixes acostar un i ja no pensa en altra cosa. –La veritat és que és gratificant el comprovar que encara agrades, però tampoc pretenia tant apassionament. I a més, no prediques pas amb l’exemple, tu. Sempre dius que els prolegòmens et van molt bé i que tot s’espatlla quan «entren a matar». A mi em deu passar el mateix. La insinuació, aquell és i no és, les mirades, les mans que busquen, els llavis... fins aquí, tot em sembla excitant. La trucada m’ha desencisat. Potser dilluns quan el torni a tenir al davant i senti la seva olor, l’escalfor de les seves mans amidant-me de dalt a baix... No sé noia, si en Manel fa bondat, jo potser acabaré ràpidament el curset d’informàtica –va anar reflexionant en veu alta la Laura. –Tu sabràs el que et fas. No voldria pas ser jo l’esca del pecat. Ja has tastat una mica la infidelitat. Així potser et serà més fàcil posar-te en la pell d’en Manel. Probablement es va sentir un home molt seductor 46


encalçant la veïneta. A l’hora de la veritat, en canvi, si ha pensat que aquesta relació podia fer trontollar la vostra, no ha dubtat, pel que sembla, en acabar-la. De moment no hi pensis més; el dilluns, davant seu veuràs com reacciones. Ara a córrer ! El cap de setmana va ser perfecte. Amb tota la colla van anar a Cardona. Un bon dinar al Parador i la ineludible visita a les mines de sal van ser les estrelles del dia. Quan tornaven cap a casa, a la Laura li va semblar que aquell havia estat el millor diumenge des de feia molt temps. Instal·lats al sofà, en Manel mirava el futbol i la Laura llegia. No soparien pas, com a màxim prendrien una mica de fruita o un vas de llet. Encara estaven tips. Quina tranquil·litat! El persistent to del telèfon la va fer aixecar de cop . Feia poca estona que havia parlat amb els seus fills i per tant no eren ells. Va tenir una sospita. Volia despenjar sense dir res, tant de bo ho hagués fet. Es va sentir una veu rogallosa, amb un parlar lent com si li costés articular les paraules. Quan es va assegurar que era la Laura qui contestava, va començar a parlar. Era en Gerard! Devia haver passat la tarda bevent perquè no li sortien les paraules de la boca. Amb aquella veu pastosa li va prometre que l’endemà li faria tocar el cel. Li va començar a enumerar amb pèls i senyals tot el que li faria, els llocs on la lleparia... La Laura, espantada, va anar escoltant per por que no es repetís la trucada. Quan 47


li va semblar que es calmava una mica, li va dir que es veurien l’endemà, que en aquell moment no podia parlar. Llavors ell va dir la frase que es convertiria en la seva sentència. –Demà estigues preparada perquè no penso passar cap més tarda fent el paperina com divendres i després res. Demà anirem al gra. La Laura va penjar amb ràbia i va desconnectar l’aparell per si de cas. En quin embolic s’havia ficat! Tot el romanticisme havia estat simulat; per a ell, tan sols havia estat una situació una mica ridícula que havia aguantat només per aconseguir el seu objectiu final: practicar sexe el més aviat possible. Així de clar. Havia d’acabar amb aquella desafortunada relació el més aviat possible. Si era necessari parlaria amb en Manel. Mentre va durar el partit ella va anar pensant quina seria la millor forma d’actuar. Havia de ser una solució contundent; no volia tornar veure en Gerard. Aprofitant que el seu home estava eufòric perquè havien guanyat els seus i ja anaven primers, li va dir: –Noi, m’hauràs d’ajudar. M’ha sortit un pretendent i no sé com treure-me’l de sobre. Es veu que l’informàtic, aquell que em va començar a donar classes, s’ha fet il·lusions i ara m’ha trucat per dir-me que pensa molt en mi i què sé jo quin rotllo. Demà al matí trucaré a la botiga 48


i li diré que no puc continuar les classes, que el meu marit ha escoltat la trucada i no vol que vingui més. A les sis hauries de ser aquí i així, si de totes maneres es presenta, li obres la porta tu i li dius que ja no ens calen més lliçons. Serà la manera més practica. Què et sembla? En Manel estava tan sorprès que no sabia si li parlava en broma o seriosament. Quan va veure que la cosa anava de veres, va dir que no patís, que l’admirador no tindria ganes de tornar. –Et prego que no siguis massa brusc. Aquest és el preu que has de pagar per tenir una dona tan seductora – va dir bromejant. –A veure si t’hauré de vigilar amb tanta seducció! Demà a les sis seré aquí, t’espantaré la conquesta i tornaré a la feina. I cap més classe particular, entesos? L’endemà tot va anar com havia imaginat la Laura. Quan va trucar a en Gerard per fer-li saber que s’havia acabat el «curset» d’informàtica perquè el seu home havia escoltat alguna cosa de la conversa telefònica, ell no s’ho va creure. Notant-la tan distant, va ser molt conscient que el dia abans l’havia vessada i va donar per suposat que aquell era el motiu d’una trucada tan freda i contundent. Es va disculpar per si havia dit alguna bestiesa. Havia begut i anava una mica passat. A la tarda es faria perdonar. 49


Quan a les sis va sortir de l’ascensor, no va haver ni de trucar. En Manel l’esperava a la porta i, amb tota la calma del món, li va dir senzillament que a partir d’ aquell dia les classes les faria ell. –L’ informàtic va girar cua sense ni obrir la boca. El «ligue» se li havia escapat de les mans. La Laura va quedar parada del tacte que va mostrar el seu home . Li va agrair efusivament la seva actuació i es van acomiadar: ell havia de tornar al despatx. Encara tenia un parell d’hores de feina. Quan es va quedar sola, es va adonar que havia rebut una bona lliçó i no precisament d’informàtica. Ara li tocava posar-la en pràctica. Si el seu home tornava a ser el d’abans, ella també ho seria. Deixaria d’emular les desventurades esposes protagonistes dels melodrames i també deixaria les seves sortides detectivesques. Aquell vespre en Manel estava més seriós que de costum. No van parlar gaire ni mentre sopaven ni després. Potser estava preocupat per algun assumpte relacionat amb la feina, o bé s’havia ensumat alguna cosa més. Quan ella li va demanar què tenia, li va respondre que senzillament estava cansat. L’endemà, la Laura va arribar molt puntual a l’Ítaca. Es va asseure i va fullejar un diari que havien deixat sobre la taula. Tot i que estava concentrada en la lectura d’un article molt interessant, va tenir la sensació que algú l’estava observant i va aixecar la vista amb por. 50


Uns ulls que ella coneixia prou bé, la miraven fixament. Es va aixecar i sense dir res s’hi va acostar. El va mirar als ulls amb tendresa i li va fer un petó que la va fer recular en el temps i la va fer sentir com l’adolescent que era quan el va conèixer. El cap li rodava, però aquest cop de felicitat. En Manel li va dir: –Què et sembla si avui ens agafem el dia per a nosaltres?

51


AMORETES DE GANXET

Quin embolic, i tot per ser massa xafardera! Qui m’ho havia de dir, que aquelles cartes romàntiques i aquells poemes d’amor es convertirien en una de les experiències més apassionants de la meva vida! Aquell matí vaig anar a fer un volt pels Encants. No buscava res en concret. Feia força temps que no hi anava i ho trobava a faltar. Aquests són els millors dies, quan no necessites una cosa precisa i pots mirar i remirar tot el que et ve de gust sense presses. Et pots entretenir regirant piles de rampoines que no et diuen ben res. De sobte, en veus una, que segurament no posaràs enlloc, ni et servirà mai, que t’entusiasma. Si després del regateig pertinent l’arribes a comprar, el dia està salvat. Tornes cap a casa més contenta que unes pasqües! Això és, més o menys, el que em va passar. Feia una mica que voltava i encara no m’havia firat. Quan vaig veure aquell escampall de botons, cremalleres i fils, tirats per terra de qualsevol manera, me n’hi vaig anar de dret; no me’n vaig poder estar. I no és pas que la costura sigui una de les meves aficions, cuso ben bé per necessitat. Ara bé, a casa, fruit de les meves anades als Encants, hi 53


ha fils de brodar de tots colors, cintes, puntes, betes i tapapunts de tota classe. Haig de reconèixer que tinc una debilitat per les restes provinents de merceries. Doncs bé, enmig de tot aquell desori, hi havia una caixa de fusta plena de puntes, més ben dit, de petits trossos de puntes. Era un mostrari. N’hi havia d’amples, de primes, de molt calades, fetes a ganxet o amb agulles... Allò no provenia pas d’una botiga de vetesifils com havia cregut en un principi, aquell bé de Déu era d’una virtuosa del ganxet, o d’una que com jo, «col·leccionava» tot el que feia olor de merceria. Vaig ficar la mà dins la caixa en qüestió i, notant que allà hi havia molt fato, no vaig dubtar ni un moment: l’havia de comprar. Se’m va ocórrer que podia fer servir unes quantes mostres d’aquelles per muntar un quadre ben original. Ben col·locades i amb un marc adient quedarien molt bé. Ho havia vist en una revista. Així és que, sense ni saber què més en sortiria, d’allà dins, vaig fer tracte amb el venedor i em vaig quedar amb tot el lot. Estava satisfeta. No calia donar més voltes. La caixa pesava molt i a més, tenia unes ganes boges de ser a casa per buidar-la i fer la tria per començar a dissenyar el quadre. Era com si hagués trobat l’arca del tresor d’algun pirata caribeny. Estava eufòrica. Això em solia passar sempre que feia alguna d’aquestes troballes imprevistes. El mal és que algunes vegades, l’eufòria s’estroncava quan, 54


revisada la compra, no responia a les meves expectatives. Vaja, que havia arribat amb algun rave. Aquesta vegada no va ser així. Havia fet una bona adquisició! La persona que havia aplegat aquella varietat de blondes de tot tipus i havia estat capaç de fer aquelles filigranes amb el ganxet o amb els boixets, havia de tenir gran habilitat i paciència. En podria fer un quadre, i fins i tot una cortina, amb aquelles aplicacions. Vaig anar traient tot el que hi havia dins la caixa. Anava separant els objectes per categories. Algunes coses havien d’anar directament a la rentadora, d’altres al contenidor, passant per les que, després d’una bona neteja, formarien part del meu costurer: cintes mètriques, ganxets, didals... Quan arribava al fons, colgat per unes quantes madeixes de llana mig descabdellades, el vaig veure. Era inequívoc: es tractava d’un feix de cartes d’amor. El seu aspecte no enganyava. Ho havia vist en pel·lícules i ho havia llegit en novel·les romàntiques. Protegits dins d’una bossa d’organdí una mica esgrogueït pel pas del temps i ben lligats amb una cinta de setí de color rosa, hi havia dos paquets de cartes. El cor em va fer un salt! No sabia com reaccionar. Aquest fet sí que sobrepassava totes les meves expectatives! Això eren figues d’un altre paner. Les blondes i les randes que hi podia trobar, estaven teixides amb un fil molt més subtil i, segurament, tenien una trama molt 55


més complexa que les que havia remenat fins aleshores. Els protagonistes de les missives, suposadament amoroses, devia fer temps que criaven malves. Es veien molt antigues i l’estat i el tipus de paper ho confirmava. Què feia? Obria el paquet i mirava d’esbrinar a qui pertanyien les cartes per tal de retornar-les a la família? Ho tirava tot al foc i preservava el secret d’aquell amor? La xafarderia va poder més. Petits nuvolets de pols es van escampar en desfer els nusos de les cintes roses, fidels guardianes d’aquella antiga correspondència. Anaven dirigides a Rosa Ruscoms, del carrer de la Valquíria, núm. 37, de Barcelona. No havien estat enviades per correu, no duien segells ni cap tipus de remitent. La Rosa les devia rebre a mà i, pel que podia comprovar, les guardava molt ordenadament. La primera que vaig obrir estava encapçalada per un poema: «Cada dia en despertar, ja acuts a mon pensament i el teu record, dolçament, no deixo mai de besar.» Que romàntic! –vaig pensar–. No era d’un poeta excels, però no em faria pas res tenir un enamorat tan tendre. 56


A continuació, l’estimat es desfeia en planys per no poder-la tenir tant com voldria i li reiterava el seu amor. No hi havia signatura, s’acomiadava amb un: «sempre teu». Al final, separat per un bon espai, hi havia un petit fragment que no lligava per res amb la resta de l’escrit: «Gemegaven els governants i els ancians, les noies i els joves defallien, es desfigurava la bellesa de les dones.» Aquests mots em van desconcertar. Com un senyor que semblava tan enamorat podia acabar el seu dolç escrit d’aquella manera? Havia de continuar llegint. El cuc de la curiositat m’havia picat de ple. La segona carta tenia el mateix for mat. L’encapçalava un petit poema que destil·lava enyor, seguit d’un tros escrit en prosa del mateix estil i, per acabar, un text que per a mi no tenia ni cap ni peus. El poema era un xic més elaborat que el primer que havia llegit. Deia així: «La vida és feta així. No és pas aimia nostra missió el canviar el món. Esperem que arribi a bé el que amb follia somiem cada jorn plens d’alegria potser en l’esclat d’un bes que dos cors fon.» 57


El text d’origen desconegut en aquesta carta era molt breu: «L’arc dels valents s’esmicola, mentre els covards s’armen de valor.» Quin sentit tenia tot plegat? Eren uns espies que a través de les cartes es passaven missatges que jo no sabia desxifrar? No podia ser. La Rosa no les hauria guardat. La bossa d’organdí, els llaços roses... tot feia pensar que havien estat guardades per servar-ne la memòria, per recordar aquell amor del qual, pel que semblava, no en podien gaudir plenament. No podia parar. La meva tossuderia va donar resultats. La lectura de la tercera carta em va donar una petita pista. Al menys vaig poder escatir d’on provenien aquells fragments que res tenien a veure amb la resta. El text, tan sorprenent com els altres, deia: «Jo, el Senyor, Déu d’Israel, havia promès que la teva casa i la casa dels teus pares viuria sempre a la meva presència.»

58


Aquest cop, les paraules, deixaven ben clar que, al menys aquell tros, pertanyia a algun passatge de la Bíblia. En vaig obrir una altra i seguidament, dues més. Totes estaven encapçalades per estrofes romàntiques; ni les vaig mirar. Em vagaria prou més endavant, no me’n deixaria ni una per llegir! El que m’interessava en aquells moments era poder confirmar que tots els escrits que hi havia a peu de carta, eren de la Bíblia o d’algun Text Sagrat. Només així podria començar a investigar quina mena de relació podien tenir amb la meva amatent amiga Rosa. Efectivament el que donava fi a la carta número sis, m’ho va acabar de confirmar: «–Ai de mi! Per això he hagut de néixer, per a veure esclafat el meu poble i la ciutat santa destruïda?» Era evident que es tractava d’algun passatge de l’Antic Testament: «la ciutat santa destruïda», «el Senyor Déu d’Israel». Hauria de buscar alguna persona versada en la matèria. Allò s’estava posant interessant! Els poemes i les declaracions d’amor m’havien encuriosit; ara bé, l’enigma bíblic em fascinava de tal manera que, oblidantme del quadre i de les puntes, vaig començar a cavil·lar i a repassar mentalment la llista de les meves amistats, per tal de trobar algú prou coneixedor de les Sagrades 59


Escriptures com per identificar i buscar algun tipus de connexió entre els diferents paràgrafs. Les meves amigues, les que havien estudiat amb mi i les que havien fet carreres similars, quedaven descartades. D’aquest tema en sabien el mateix que jo: Catecisme, Història Sagrada, els Evangelis, les Paràboles i para de comptar. De la Bíblia, ben poca cosa. Mentre anava rumiant, vaig entrar a l’ordinador els fragments de les deu primeres cartes i en vaig imprimir un parell de còpies. Llavors se’m va encendre la bombeta! Tenia al davant el que millor em podia ajudar i sense haver de demanar ajuda. El Dr. Internet parpellejava inquiet oferint-me tota la informació que tingués a bé sol·licitarli. Feia poc que m’havia ficat en el món informàtic i encara no havia descobert ni la més mínima part del seu potencial. Em costava creure en aquella mena de miracle. No m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig entrar el primer fragment i no va fallar: 1 MA 1- BIBLIA.net. Pertany al 1r. llibre dels Macabeus. Vaig continuar la recerca. El fragment està assenyalat amb el número 26 del passatge titulat: «Saqueig del Temple de Jerusalem». El vaig llegir tot, i encara que és molt interessant i d’una bellesa descriptiva que no m’imaginava, no em va aportar cap pista. El saqueig del Temple de Jerusalem per part del rei Antíoc no encaixava en aquella altra història d’amors i desamors. 60


Era qüestió de continuar i així ho vaig fer. Quan vaig tenir al davant la localització dels deu primers paràgrafs els vaig estudiar detingudament i vaig fer-ne un llistat: 1MA 1 Macabeus-26 6- MA 1 Macabeus-6 2SA 1 Samuel –4 7- MA 1 Macabeus-29 3SA 1 Samuel-30 8- SA 1 Samuel-12 4MA 1 Macabeus-14 9- MA 1 Macabeus-31 5SA 1 Samuel-31 10- SA 1 Samuel-18 La lectura dels diferents capítols encara em va confondre més. Els uns no tenien a veure amb els altres. Un parlava de Jerusalem, l’altre de quan David es va casar amb Abigail, un altre de Mataties..., no hi sabia trobar cap fil conductor. Mirant el llistat, una cosa em va cridar l’atenció: Tots els fragments són del Llibre dels Macabeus o del Llibre de Samuel. MA o SA i un número al darrere. Era aquesta la pista que havia de seguir? Com ho faria? S’havia fet tard i tenia el cap com un timbal; m’hi havia pogut esplaiar perquè el meu marit era de viatge, però tampoc m’hi volia obsessionar. Demà continuaré – em vaig dir convencent-me a mi mateixa. I sí, sí... l’endemà, continuant el meu treball d’investigació, vaig ampliar la llista. Després de localitzar deu fragments més, amb l’ajuda de l’il·lustre teòleg 61


«Internetus», em va quedar ben clar –per dir-ho d’alguna manera– que l’única cosa que es repetia era: MA i SA. Tenia ganes d’esbargir-me. Els ulls em feien pampallugues i tenia els muscles adolorits. Mai havia passat tantes hores seguides davant la pantalla de l’ordinador. Com que tenia una altra pista per seguir, un cop ben empolainada, em vaig disposar a sortir al carrer. Aniria a donar una ullada a la casa on havia viscut la Rosa Ruscoms. Seguint el fil de la Bíblia havia arribat a un atzucac i no sabia pas per on tirar. Potser per aquest altre cantó, trobaria algun indici que m’ajudaria a desfer, ni que fos una mica, aquell embolic. Amb posat detectivesc em vaig encaminar al carrer de La Valquíria. Havia mirat un plànol i tenia ben clar l’itinerari que havia de seguir per anar-hi. No em va costar massa: dues estacions en direcció Les Glòries, canvi de línia i dues estacions més. Quan vaig sortir al carrer, un rètol que hi havia a pocs metres, assenyalava els carrers més propers. Pujant l’avinguda i trencant a la dreta hi havia el carrer de la Rosa. Era un barri molt tranquil, on encara s’hi veia alguna botiga de comestibles de les d’abans i algun bar casolà. De seguida vaig trobar el número 37. Era una casa força antiga de tres plantes, amb dos pisos a cadascuna. Els baixos s’havien convertit en garatge. Una gran porta basculant, relativament moderna, per on devien entrar i 62


sortir els cotxes, destacava al costat de la petita porta de vidriera que donava accés als pisos. Si estigués de sort i encara hi visqués alguna parenta o si tan sols una veïna hagués sentit a parlar de la Rosa... Vaig trucar a un parell de timbres: silenci absolut, no em va respondre ningú. Quan em van contestar els d’un pis de la segona planta, amb un marcat accent argentí, els vaig demanar disculpes dient que m’havia equivocat. Vaig prémer el primer timbre del tercer una mica d’esma; ja que era allà, havia de cremar tots els cartutxos. De tota manera, estava una mica desanimada. –Sí? Qui és? –em va respondre una veu de dona en un to apagat com si l’hagués despertat de la migdiada. –La senyora Ruscoms? –Qui diu? –va fer amb una veu molt més cridanera, com si estigués realment sorpresa. –Li demano si coneixia la senyora Ruscoms, Rosa Ruscoms, que havia viscut en aquesta casa. –Ah!, em pensava que demanava per ella. M’he dit, aquesta deu creure en fantasmes perquè mira que en fa d’anys que es va morir –va afegir entre divertida i estranyada. –La coneixia, vostè? Sap si puc trobar algun parent de la Rosa? –A mi no m’hi emboliqui, jo era una nena quan ella vivia aquí. Quan es va morir vivia a Mataró, a la casa que li havien deixat els seus pares. Tret d’això, no sé res més, 63


pobre de mi; tot ho havia sentit explicar a la mare. Si torna a ser una parenta d’ell, ja li dic jo que no cal que tornin perquè no tinc res per dir! –va afegir en un to indignat. –Ho sento molt senyora, ara sóc jo la que no entenc res. Sóc Conxita Permanyer. Per casualitat, ha arribat a les meves mans un paquet de cartes adreçades a Rosa Ruscoms i volia retornar-les a la família, si fos possible. Cregui’m si li dic que fins ahir no sabia ni que hagués existit aquesta bona dona –vaig dir totalment desconcertada. –Miri, la crec. Pugi un moment i li diré el que jo sé, que és ben poca cosa. Em va obrir la porta i vaig pujar fins al seu pis. Em va repassar de dalt a baix, i em va fer entrar apressadament. –Entri, entri. Sóc la Filo Fabregó, per servir-la. Era una senyora d’uns 75 anys que, tot i anar vestida d’estar per casa, feia goig encara. Se la veia molt disposta. Em va fer passar a la saleta –com va dir ella– em va fer asseure en un petit sofà i, després de demanar si volia prendre alguna cosa, em va oferir un vas d’aigua fresca i va començar a parlar: –Per beure només li puc oferir aigua. Si no han de venir els néts no tinc mai altra cosa –es va excusar–. Perdoni per les meves maneres d’abans. M’he pensat que tornaven a ser els parents d’ ell. 64


–D’ell? Vol dir del marit de Rosa Ruscoms? –vaig dir jo fent- me la pagesa encara que estava ben convençuda que aquell «ell» es tractava del «sempre teu» de les cartes. –No, del marit no. Mai es va casar la senyora Roseta, com li deia la meva mare. Quan dic «ell», em refereixo a l’amant. I dic aquesta paraula amb tot el respecte perquè, segons la mare que era una mica la seva confident i el coneixia, es tractava d’un gran home i d’un gran amor – va continuar explicant amb veu emocionada–. Sempre que en parlaven amb l’àvia, jo parava l’orella. Quan veia la senyora Rosa, me la quedava mirant, tractant de descobrir quin secret amagava. Jo no tocava de peus a terra de contenta. Em semblava que descobriria quelcom que m’ajudaria a desfer el trencaclosques de l’idil·li bíblic. –No diu que fa molts anys que és morta? –vaig dir–. Que hi ha algú més que es vol posar en contacte amb els seus parents? –No és que vulguin posar-se en contacte amb ningú, el que deuen voler és destruir la correspondència secreta que mantenien els enamorats i esborrar-ne la memòria. –Vol dir que n’hi ha per tant? I per què encara se’n preocupen, després de tants anys? –Ui! –va sospirar–. Ell era molt important i els seus successors, els renebots potser, perquè de fills no en va tenir, deuen tenir por que pugui sortir a la llum pública algun tipus de document que comprometi el seu bon nom. 65


La meva àvia i més encara la meva mare, sí que estaven al cas de tot i sabien de qui es tractava. Era el seu secret i no ho van dir mai a ningú. O sigui que jo, sabent molt, no sé res. –Així, si aquestes cartes haguessin arribat a les seves mans, què faria? –vaig preguntar. –Si vol que li doni la meva opinió, li donaré amb molt de gust. Val més que no en parli amb ningú. Si els parents d’ell arriben a saber que vostè les té, no se’ls traurà de sobre i encara li complicaran la vida. –Ai mare meva!, jo només volia tornar-les a la família de la Rosa i de pas, li seré ben sincera, mirar d’entendre per què barrejaven els poemes d’amor amb frases de la bíblia. Aquestes cartes m’han picat la curiositat. –Ara m’està intrigant a mi, tot això. Diu que s’escrivien trossos de la Bíblia? Doncs miri que ell no era pas un capellà, eh? Això sí que ho sé. No en conec el nom però sé que era un polític important. –I de familiars de la Rosa no en coneix cap? –No crec que en quedi cap de viu. La seva neboda, que era l’única parenta que li quedava, va morir fa un parell de setmanes a Mataró com ella; vaig veure la nota mortuòria a La Vanguardia. Van viure juntes durant molts anys a la casa pairal de la costa, una torre prop del mar, molt senyorial. Un dia, quan feia poc que s’hi havia traslladat hi vàrem anar a dinar amb la mare. No havia estat mai en una casa tan bonica! 66


Pel que es veu tampoc es va casar. Montserrat Ruscoms de 87 anys; a l’esquela no hi constava que tingués cap parent. Això sí, membre emèrita de no sé quantes congregacions religioses. Com que era una missaire, algun convent o alguna parròquia se’n beneficiarà, dels calerons i el propi que deu haver deixat. Deuen haver estat aquests els que han fet publicar la seva esquela. –Ara ho començo d’entendre –vaig fer–. En morirse la neboda, els que han heretat la casa ja l’han començat a buidar. I què n’han fet de les andròmines emmagatzemades durant anys per dues dones? –jo mateixa em feia les preguntes i me les contestava–. Les han anat a buscar amb un camió i han anat a parar als Encants. Vaig pregar a la Filo que em perdonés; parlava sola per tal de fer-me una composició de lloc i arribar a treure alguna conclusió. –Què s’empatolla dels Encants? No em digui que ha trobat la tan buscada correspondència en una parada del mercat!! –va exclamar la Filo. –I tant com s��! Les vaig trobar ben protegides i ben lligadetes, ficades i camuflades dins d’una caixa que vaig comprar al bell mig dels Encants. Ningú es devia imaginar que podien estar amagades en un lloc tan a l’abast! Va ser una bona sorpresa que, a hores d’ara, no sé si és bona o dolenta. Contesti’m una cosa, sisplau –vaig demanar–: vostè sap si a la Roseta li agradava fer ganxet? 67


–Dir que li agradava és poc –va afirmar la Filo–: li encantaven totes les labors de punt; en sabia tant com volia. Li ensenyaré una cosa que li agradarà. Va sortir un moment i va tornar amb una capsa. De dins en va treure un parell de mocadorets blancs fets amb frivolité que eren d’una delicadesa extraordinària. –Miri aquests mocadorets; els va fer ella. Un me’l va regalar quan vaig néixer i el vaig estrenar el dia del Bateig, i l’altre és el de la Primera Comunió. Sempre els he guardat perquè són preciosos. Què li sembla, tinc raó, oi? –Té tota la raó i li diré més: gràcies a l’habilitat de la Rosa i a la meva afició als Encants, s’hauran salvat aquestes cartes que pel que m’ha dit i el poc que jo he llegit, són el testimoni d’un amor secret. –Ara sóc jo la que li ha de demanar un favor. No és xafarderia pura, ni ganes d’escampar res de tot això, Déu me’n reguardi!, però, m’hauria de permetre llegir alguna d’aquestes cartes. Entrar dins el món misteriós de la senyora Rosa, quina il·lusió! Poder entendre el sentint d’aquell xiuxiueig de la mare i l’àvia quan parlaven d’ella i que s’apagava en sentir els meus passos, seria com un somni. –Sap què li dic, que tal i com estan les coses, el millor que podem fer és ajudar-nos mútuament. Ben mirat, potser per raons diferents, totes dues volem el mateix: conèixer aquesta bonica història d’amor, no per fer-la pública, intentant desacreditar la memòria de ningú, sinó per ferla una mica nostra, per a comprendre les raons per les 68


quals els dos amants, van mantenir en secret una relació tan sòlida i duradora. Vingui un dia a casa, repassarem les cartes i amb tota la informació que en podrem treure i amb les dades que vostè té, segur que fins i tot desxifrarem què hi pinta l’Antic Testament enmig d’un afer tan novel·lesc. –Si hem de ser sòcies, ens haurem de tractar de tu, no et sembla? –va dir la Filo molt animada. –I tant; s’han acabat les formalitats! Ara som dues col·laboradores, o millor dit, dues amigues que col·laboren en una investigació político-amorosa. Quan ens podríem reunir? –Com més aviat millor; estic delerosa per començar a desfer aquesta tramoia. Tinc moltes coses començades que s’hauran d’esperar. –Doncs per mi, podem quedar demà mateix. Al matí procuraré enllestir la feina tant com pugui i, a la tarda, ens dedicarem a la lectura i a recopilar dades. Potser en podrem escriure una novel·la i tot quan acabem! –Sense dir mai el nom del polític, eh?, que encara ens buscarien les pessigolles –va afegir la Filo, rient. Li vaig donar l’adreça i el telèfon de casa i vam quedar que vindria l’endemà a les quatre. Era qüestió de posar fil a l’agulla. Eren tres quarts de cinc i la Filo encara no havia arribat ni havia trucat per dir que anava tard. És estrany –vaig pensar–, semblava una senyora molt complidora. 69


Per fi, quan passaven uns minuts de les cinc, va sonar el timbre. Era la Filo. Estava molt acalorada i gairebé no podia parlar. Semblava angoixada. –I doncs, que has vingut a peu des del teu barri? –li vaig demanar veient el seu estat. –Ai, filleta ja m’agradaria! He hagut de córrer com una beneita i donar cinquanta mil voltes abans de venir cap aquí. M’han seguit, n’estic segura; suposo que des de casa. No me n’he adonat fins que he sortit del metro. –No pot ser –vaig dir–. I per què t’haurien de seguir? Seu i tranquil·litzat; et faré una til·la i en parlarem. Un cop es va haver asserenat una miqueta, em va explicar que mentre venia amb el metro, es va fixar en un noi que viatjava dret prop de la porta. Portava el cabell molt llarg i amb rastes i per això li va cridar l’atenció. Com que estava d’esquena, la Filo va anar observant aquella mena de tirabuixons embullats mentre es preguntava com s’ho devia fer per pentinar-se. –Quan feia una mica que havia sortit a fora i em disposava a enfilar el teu carrer, l’he tornat a veure. Estava parada en un semàfor i m’he adonat que ell estava gairebé al meu costat. M’he parat a mirar un aparador, he comprat un número dels cecs i he anat fent temps per tal de comprovar si realment em seguia. Doncs sí, noia; assegut en un banc, parlant animadament per telèfon, hi havia el rastafari que, dissimuladament, esperava que em tornés a posar en marxa. 70


Pobre Filo, s’ho va passar ben malament. El mòbil no li funcionava per avisar-me i no volia agafar un taxi perquè no estava segura de si la podien seguir amb cotxe. Va passar per davant d’un supermercat i, amb pas decidit es va ficar cap dins com si anés a fer la compra. Va agafar un carret i va començar a voltar, agafant indiscriminadament articles d’ací i d’allà, per fer creure al noiet que realment estava proveint per la setmana. L’estratègia va funcionar. A l’entrada del Super, al costat de les caixes, hi havia un petit bar. Aquell cap esborrifat destacava entre els dels altres clients que aprofitaven per prendre un refrigeri. La Filo el va poder observar mentre es bevia una cervesa. El rastes creia que des d’allà la tenia controlada però li va sortit el tret per la culata. Ella sabia que la majoria d’establiments d’aquesta cadena tenen dues entrades: una al carrer principal i una altra, més petita, al carrer del darrera. No va fallar, en aquest també era així. Quan en va tenir la certesa, va deixar el carro i va sortir disparada per l’altra porta. –I aquí em tens, sense esma i sense seguici. M’he sentit com la protagonista d’un film de suspens. M’ha costat; no obstant, he aconseguit el meu objectiu: la teva adreça ha quedat protegida. Jo no sabia què pensar. Tampoc la coneixia prou com per poder opinar si era una persona propensa a imaginar situacions compromeses. Vaig optar per donar per bo tot 71


el que m’havia explicat. Era massa casual tot plegat i, a més, es veia una senyora molt seriosa i ponderada. Ben instal·lades prop d’una finestra que dóna al parc que hi ha a la part del darrere de casa, vàrem començar a llegir les cartes. En llegíem una cadascuna, en veu alta. La tendresa i el caliu que desprenien impregnava l’aire. Els últims raigs de sol il·luminaven els arbres del parc amb una llum tènue i s’escolaven per entre les cortines creant un ambient gairebé màgic. Estàvem emocionades. Quan vàrem acabar la lectura del primer paquet, decidírem plegar i deixar-ho per un altre dia. La Filo anava recitant un tros de poema que li va agradar molt. Deia que se’l volia aprendre de memòria, que així, al menys aquell tros, ningú li podria prendre. «I quan veiem que el temps ja sella allò que amb il·lusió vam somiar, no reneguem pas mai de nostra estrella: disfrutant o patint , la vida és bella, pels cors que han nascut per estimar.» [text reproduït en la seva forma original] Se’l va apuntar en un bloc de notes per anar-lo repassant i es va disposar a tornar a casa seva. No va voler que la hi acompanyés; deia que d’aquesta forma, si encara vigilaven la casa, no podrien saber on havia anat, 72


ni amb qui s’havia reunit. Tenia raó, valia més que no en sabessin res de mi. L’endemà no ens trobaríem. Ella era vídua i res l’apressava. A mi, m’arribava en Lluís, el meu home, i, darrere de tot plegat, no havia ni omplert la nevera. De tota manera també ens va semblar convenient esperar, no fos cas que el noi de les rastes la tornés a seguir. Durant un parell de dies ens oblidaríem del tema. Volia tenir-ho tot a punt. Normalment, quan el meu home tornava dels seus viatges –en solia fer un cada dos mesos– , si tot havia sortit bé i havia tancat amb èxit les operacions financeres que gestionava per a una empresa d’àmbit internacional, s’agafava un o dos dies lliures que aprofitàvem per anar a dinar a algun restaurant de la costa o per fer una escapadeta a la Cerdanya, on teníem un apartament. Ell sempre estava a punt per anar-hi. Quan hi arribàvem, tan sols de veure’s envoltat de cims i prats, deia que els pulmons se li eixamplaven i que el cor li bategava amb més força. A mi tot m’anava bé. Com que era ell qui conduïa i per tant el deixava triar, sense por d’equivocar-me podia començar a treure roba de muntanya. Quan va entrar i em va saludar amb cara riallera, vaig acabar de confirmar el que m’imaginava: tot li havia anat bé i, com que feia molt bo, aniríem a La Cerdanya. –Què et sembla, noia, si marxem al refugi –així és com ell anomena l’apartament– un parell de dies? Fa tan 73


bon temps! M’anirà bé per desintoxicar-me –va dir entusiasmat. –Per mi podem marxar quan vulguis. Et conec tant, que quan vas trucar ahir per dir-me l’hora que arribaries, vaig saber pel to de veu que els assumptes havien funcionat i que voldries anar a muntanya. Fico les coses a la maleta i som-hi! –vaig exclamar. No havia d’agafar gairebé res. Allà hi teníem una mica de tot i tampoc ens calien massa coses. Quan no era temporada d’esquí, fèiem excursions, llegíem o simplement gaudíem de l’entorn. Vaig agafar, això sí, el segon paquet de cartes. Pel camí li explicaria tot l’afer. Si fóssim a casa, capficat per la feina, segur que gairebé ni m’escoltaria i em diria que estic carregada de romanços. Allà dalt és una altra cosa! En aquell ambient relaxant, també ell, tan poc amant d’aquestes xafarderies, donaria un cop d’ull a la correspondència. En Lluís era molt perspicaç i potser trobaria el lligam entre els dos tipus de text. Van ser dos dies fantàstics que ens van passar volant. Ell va estar més interessat del que jo em pensava en tot el tema de les cartes. Li semblava que sabia de quin polític es tractava i això el va encuriosir. Es va llegir totes les missives i encara que hi va rumiar una mica, tampoc va saber relacionar el romanticisme amb la bíblia. Quan vàrem tornar a casa hi havia gran quantitat de missatges al contestador, la majoria de la Filo. Deia que li truqués urgentment. Hi havia novetats. 74


Li vaig trucar abans d’endreçar la maleta. –Filo? Sóc la Conxita. I doncs, què passa? –On t’havies ficat? Tinc novetats. Són bones notícies, no pateixis. L’altre dia al vespre no em va seguir ningú i l’endemà al matí vaig trobar una carta a la bústia que ha estat per a mi una veritable sorpresa. Si vols, aquesta tarda mateix te la portaré i la comentarem. Tant patir pensant en els parents «d’ell» i resulta que pretenen el mateix que nosaltres. M’han deixat la seva adreça de Sabadell per si ens hi volem posar en contacte. Això sembla un serial televisiu, nena! A quina hora vols que quedem i a on? –Avui vindré jo i et portaré el segon paquet de cartes. Prepara el mocador. Ahir les vaig llegir totes i en acabar, plorava com una Magdalena. Si no et fa res, vindré a primera hora per dues raons: primera, perquè en Lluís vol sopar d’hora; i segona, perquè em moro de ganes de llegir les novetats. Et va bé a quarts de quatre? –A mi em va perfecte. Ara mateix faré una coca que em surt molt bona i així, entre carta i carta, berenarem una mica. Fins aviat i no et descuidis el paquetet. Abans de les quatre ja estava asseguda a la saleta de la Filo amb la carta a les mans. La vaig llegir d’una tirada sense ni aixecar la vista del paper. La carta deia així: Estimada senyora, lamentem les molèsties que li hàgim pogut ocasionar. No era aquesta la nostra intenció. 75


Vostè, en el seu afany per preservar la memòria de la senyora Rosa i creient, equivocadament, que nosaltres preteníem fer-ne desaparèixer qualsevol record, o bé d’alguna manera jutjar la seva conducta, no ens ha volgut escoltar mai. Li preguem que segueixi llegint aquesta carta. Per què no vam parlar directament amb ella?, es deu preguntar. Doncs bé, perquè va ser arran de la seva mort que vam saber que ella havia estat el gran amor del germà del nostre avi matern, de l’insigne polític català. La nostra mare ens ho havia explicat. Tota la família ho sabia i ho acceptava. L’oncle havia trobat l’amor de la seva vida en aquella dona, la Rosa, un amor que la seva esposa no li podia donar perquè patia una greu malaltia mental. Com es pot imaginar, aquest assumpte es va portar amb el màxim secret. En aquella època, hauria estat molt mal vist que un home públic hagués tingut una amistançada. «Pecat amagat, mig perdonat»; eren altres temps. Així és que es van estimar en secret fins a la mort i ningú de la família la va conèixer. Només en sabien el nom, res més. 76


Un cop morta ens va arribar la seva esquela. Ho havia deixat disposat en el seu testament. Una nota manuscrita deia: «He mort estimant-lo». Tots vam saber que es tractava d’ella. Ja teníem nom i cognoms. Coneixedors que existia nombrosa correspondència entre el nostre oncle i Rosa Ruscoms, vàrem començar a investigar per tal de recuperar-la. Per un costat, no volíem que es perdés aquesta bonica història d’amor i per l’altre, no podíem permetre que algú en fes un ús indegut, deshonrant la seva memòria. Anteriorment, havíem provat de posar-nos en contacte amb vostè i no ho havíem aconseguit, sempre ens defugia. Intentàvem saber tan sols si en sabia res, d’aquestes cartes. Pel que hem pogut descobrir, ens consta que la seva mare i la senyora Rosa eren molt amigues i per tant en podia haver estat la dipositària. Havíem parlat i ens havíem entrevistat amb Montserrat Ruscoms, neboda de la Rosa. Ella ens va obrir les portes de casa seva a Mataró i ens va deixar regirar calaixeres i armaris amb l’esperança de trobar la citada correspondència. Va ser debades, les 77


cartes no van sortir. La neboda assegurava que en un lloc o altre les trobaria i repetia com parlant amb si mateixa: «la tieta no les hauria destruït mai perquè eren els millors records de la seva vida». No sabem si s’haurà assabentat de la recent mort de la Montserrat. Si vostè no sap res del testimoni escrit del gran amor entre el nostre oncle i la Rosa, haurem de deixar-ho per perdut. La casa ha passat a formar part de l’ajuntament. El testament de la neboda ho deixava ben clar. Volia que aquella bonica torre amb aires modernistes, passés a formar part del patrimoni del poble. Hem visitat la casa amb el permís del consistori. Només en queden els mobles més bonics, completament buits, i un parell de quadres. Hem preguntat a l’ajuntament i ens han dit que la brigada es va emportar tot el que no estava classificat i ho va dipositar a la deixalleria. Els llibres han passat a formar part de la biblioteca municipal i la resta vés a saber. Fins i tot hem anat a la deixalleria. Ens han dit que del lot de Can Ruscoms no en queda gairebé res. «Potser en queden quatre cassoles i uns quants

78


plats» –va afirmar l’encarregat– «les altres coses deuen voltar pels Encants». Bé, no la volem torbar més i li agraïm que s’hagi pres la molèstia de llegir fins aquí. Si vostè ens pogués ajudar, si ens pogués donar alguna pista per incerta que sigui, li agrairíem molt. Li deixem la nostra adreça i el número de telèfon de l’oficina per si es vol posar en contacte amb nosaltres. Li donem les gràcies... –Estava desconcertada, no m’ho acabava de creure! Enmig de mostres de ganxet, havia trobat el testimoni escrit d’uns amors secrets, o no tant, que havien estat buscats amb afany! Estava clar el que havia de fer: retornar el dos paquets ben lligats amb la seva cinta rosa a qui els havia de tenir, als hereus del «sempre teu» que tant havia estimat la Rosa. La Filo volia acabar de llegir les cartes i jo volia intentar desxifrar el MA i el SA que es repetien en els fragments bíblics. Després, faríem la trucada telefònica i donaríem la bona notícia als parents de Sabadell. En el moment que vaig pensar això, es va fer la llum en el meu cap, com es va fer en el món el primer dia, segons el Gènesi. Ella era de Mataró, «MA», i ell, pel que semblava, de Sabadell, «SA». No podia ser una casualitat. Segur que era un codi secret. 79


De seguida vaig explicar la meva idea a la Filo. –És clar que deu ser això! Un dia es devien trobar a Mataró i l’altre a Sabadell. Aquí, en aquesta casa no hi va pas venir mai, ell. La mare ho havia comentat: era massa conegut com per poder venir aquí «d’estranquis». De seguida s’hauria espifiat tot. Ella anava molt en tren; això sí que ho sé perquè jo feia col·lecció de bitllets i sempre me’ls donava –va exclamar la Filo. La meva imaginació es va posar en marxa. Mirava de refer la història i anava pensant en veu alta: una persona de confiança portava la carta a la Rosa. Ella la llegia i delerosa mirava el text sagrat que li diria on seria la propera trobada. Buscava el fragment a la Bíblia i si era de Macabeus, volia dir que es trobarien a Mataró i si era de Samuel, a Sabadell. Estava molt ben trobat. –És clar! –vaig dir gairebé cridant–. Em sembla que ho tinc, Filo. El número del versicle, era el del dia de la trobada! MA-26: el dia 26 a Mataró. SA-4 El dia 4 a Sabadell. Fantàstic! Ara no haurien tingut tants problemes, una perduda al mòbil, un e-mail i llestos. S’ha de dir que com abans era molt més romàntic. –Ets un geni! Segur que és així. Per mi ja podem telefonar. Va, som-hi: SA-18, avui; truquem a Sabadell. La trucada va ser com esperàvem. La Filo els va dir només que li semblava estar en possessió de les cartes del seu oncle. Si els estava bé, podien acordar una trobada 80


a la qual també hi assistiria la senyora que, per una casualitat gairebé inexplicable, les havia descobert. No cal dir que hi van estar d’acord. Quan els vàrem explicar com havia anat tot plegat, van quedar bocabadats. A la capsa de cosir! No se la van ni mirar el dia que la neboda els va donar permís per regirar el que fes falta per tal de trobar les cartes. Es van fer un tip de riure quan la Filo els va recriminar que la fessin seguir. No sabien pas de què caram els parlava. –Sabent on vivia per quina raó l’havíem de fer seguir? –li van dir encara enriolats imaginant-se la Filo corrent per perdre de vista el rastafari que tranquil·lament es prenia una cer veseta–. És ben bé que la teníem obsessionada, eh senyora Filo? –Certament, veia papus pertot arreu –va afirmar rient. Els vam explicar les nostres teories sobre els codis secrets i vam quedar que ens trucarien al cap de quinze dies per canviar impressions. Quan ens vàrem tornar a posar en contacte, ens van reiterar el seu agraïment. Va quedar ben clar que tots donàvem per bones les conclusions a què havíem arribat. Havíem fet un bon treball, ens van dir. Aleshores jo, que de fet era la propietària de les cartes, vaig fer una última petició: 81


–Si hi esteu d’acord –vaig dir adreçant-me als hereus– voldria publicar els poemes. Sense noms, signats amb el pseudònim: «Sempre Teu». El títol seria: «Amoretes de ganxet». Un petit homenatge a un gran amor. La idea els va entusiasmar. El llibret ha estat publicat; a la coberta hi ha la foto d’un quadre fet amb petits retalls de punta com si fos un mostrari. Llegiu-lo i assaboriu-ne la dolçor. Pseudònim – Sempre vostra

Nota: Els versos que es transcriuen en aquest conte reprodueixen fragments de poemes que va escriure el pare de l’autora durant la Guerra Civil. Són l’expressió de l’amor i l’enyor que sentia per la seva dona, a qui havia hagut de deixar amb un fill de mesos. Que serveixin de record per a tots els que van patir com ells. 82


RODALIES

Gairebé podríem afirmar que l’enamorament d’en Marc i la Sandra va començar pel mal estat de les catenàries dels trens de rodalies de Renfe i per les presses del govern que, tant sí com no, volia que l’AVE arribés a Barcelona abans de les eleccions. Cada dia a tres quarts de set del matí, la Sandra sortia de casa per anar a la feina. Agafava el tren de les set i, en poc més de mitja hora arribava a Barcelona. Llavors xinoxano caminava fins l’empresa on treballava. Com que no quedava gaire lluny de l’estació hi podia anar a peu. Li anava bé poder estirar una mica les cames! Bé prou que hauria d’estar asseguda la major part del matí. S’hi posava a les vuit i, per tant, podia anar relaxada. Al costat mateix de les oficines hi havia un petit bar. Ella hi solia anar a esmorzar abans d’entrar a treballar. Amb els anys, s’havia convertit, més que en una clienta habitual, en una amiga. En Ramon, l’amo del local, quan la veia entrar deia: –»Marchando» un cafè amb llet i un mini per a l’executiva.

83


L’anomenava així des que portava una maleta de pell que li va regalar el seu home. El primer dia que la va dur, ell va començar a dir tot fent conya: –Que no la veieu? Ara sí que tens pinta d’executiva o de consellera! Renoi, ja et veig ocupant algun càrrec oficial. Ella el deixava dir. La veritat és que era molt còmoda aquella cartera. Si feia falta hi podia portar documents i també li cabien tot aquest arsenal de coses que les dones solem portar dins la bossa. Ja podia anar rient, en Ramon. A les vuit menys cinc, agafava l’ascensor i pujava cap a la tercera planta. Allà hi tenia el seu despatx. Treballava com a encarregada de compres en una empresa de decoració. La seva feina era més aviat rutinària, però li agradava; tenia una vessant creativa que la motivava. De tant en tant podia viatjar per assistir a alguna fira del sector i, a l’hora de triar nous productes, sempre tenien en compte la seva opinió. Se sentia valorada i aquest fet el considerava molt important. No hi havia un cap que l’anés controlant i apressant contínuament i, mentre es cuidés de tenir les comandes passades correctament i puntualment, no havia de donar explicacions a ningú. La seva vida no era cap meravella, però és que realment existeixen les «vides meravelloses»? Ella estava convençuda que no. Parlant amb les amigues, s’havia adonat que, malgrat els entrebancs típics de la vida en general i de la vida en comú en particular, es podia considerar una persona afortunada. Escoltant 84


confidències, la majoria de les vegades acabava pensant en la famosa frase: «Tornem-nos-en a casa». No era una bellesa d’aquelles que fan girar el cap, però era una dona que feia goig. Tenia ganxo, deien les seves amigues. Era morena amb ulls foscos de mirada profunda. Portava una mitja melena que l’afavoria i procurava vestir a la moda. Era simpàtica i jovial. Li havien comentat més d’un cop que guanyava en les distàncies curtes. Es veu que de lluny, o sigui, sense tractar-la, donava la impressió de ser força tibada; després, un cop la coneixien, s’adonaven que no ho era gens i quedaven gratament sorpresos. Valia més així. Hi ha persones que captiven només fins que les coneixes – pensava quan li deien. El seu marit, en Pol, amb els anys –en feia dinou que s’havien casat– s’havia convertit més en un amic estimat que en un fogós amant, amb el qual mantenia una bona relació. Compartien i duien a terme una sèrie d’aficions; de mutu acord, n’havien deixat de banda unes altres i, darrerament, potser veient que els anys passen molt de pressa, n’havien iniciat de noves, junts o per separat. Tenien una filla que gairebé no els necessitava i que aviat voldria independitzar-se del tot. Econòmicament, anaven tirant. Sense estirar més el braç que la màniga, vivien «bé». És a dir, un cop cobertes les necessitats bàsiques i algunes altres que no ho eren ben bé, cada mes arribaven a pagar la hipoteca i, de tant 85


en tant, es podien permetre algun caprici. Què més es pot demanar? La Sandra, dins el seu vaixell, navegava plàcidament pel mar de la vida. No s’havia hagut d’enfrontar a cap temporal i, quan hi havia mar de fons, procurava agafars’ho amb calma. Costa tan poc viure malament –pensava– que havia après a adaptar-se amb certa facilitat a les diferents situacions que s’anava trobant. M’he tornat com un xiclet –deia ella fent broma–. S’emmotllava a tot: s’estirava o s’arronsava, depenent de les circumstàncies del moment. Gran lectora, cada dia es dirigia a l’estació amb la seva cartera d’executiva –com deia en Ramon del bar– i, quan arribava el tren, entrava al primer vagó, saludava algunes persones que, com ella, eren passatgers habituals, s’asseia, treia un llibre i es posava a llegir. Hi havia dos homes i una dona que no fallaven mai. No sabia pas en quina estació pujaven però els trobava sempre en el mateix vagó. Quan ella entrava, els altres tres ja ocupaven els seus llocs. Procurava asseure’s lluny de la senyora per tal de poder llegir. Alguna vegada havia estat al seu costat i no havia pogut ni obrir el llibre. El primer dia, aquella bona dona, molt simpàtica per cert, li va explicar una part de la seva vida i en d’altres ocasions, la resta. Quan l’autobiografia va estar exhaurida, va continuar xerrant igualment: que si el temps, que si els atemptats, que si patatim i que si patatam... Mare meva, 86


no callava ni un moment i la Sandra arribava a Barcelona amb el cap com un timbal. Ara, escarmentada com estava, procurava saludar-la quan estava asseguda, a poder ser, un tros ben enllà. Dels dos homes no en sabia ben res. Es saludaven i para de comptar. Un devia tenir uns trenta anys i, a simple vista, semblava força pijo. A ella no li desagradava el seu aspecte pulcre, no obstant, el trobava una mica postís: tan ben posat, tan ben pentinat, tan... És ben cert que les aparences enganyen perquè, quan el va conèixer realment, va poder comprovar que era un tio fantàstic. L’altre home devia tenir uns cinquanta anys ben portats. A la Sandra li passava una cosa: solia endevinar, gairebé sempre, l’edat de les dones i, en canvi, la dels homes, li era més difícil de calcular. I com més gran es feia –aviat en faria quaranta-cinc– més li costava. Si l’home anava ben vestit i encara feia patxoca, el posava sempre a la cinquantena. Algunes vegades, «el tío resultón», n’havia fet setanta. Amb les dones, no era el mateix. Els feia una repassada més rigorosa i, com més atractiva la trobava, més es fixava en els detalls que evidencien l’edat: les «potes de gall», les arruguetes al voltant de la boca, la papada... i llavors sentenciava: Està súper bé, però al menys en té... i ho endevinava força. Docs bé, la Sandra havia inclòs aquell l’home en el nombrós grup de la cinquantena. Anava ben vestit, amb roba de marca, molt elegant. Tenia el cabell una mica 87


gris, portava unes ulleres que li donaven un aire culte i no en podia dir res més. No li havia sentit mai la veu. Des de feia un temps sempre estava fent sudokus que havien reemplaçat els mots encreuats que havia fet fins aleshores. La gent pujava i baixava del tren i, quan arribaven a la ciutat Comtal, els quatre coneguts-desconeguts es feien un senyal amb el cap com volent dir: «Que vagi bé, fins demà!», i cadascú anava per les seves. Els usuaris habituals del trens de rodalies, sovint havien patit petits retards per diverses causes. Va ser a partir d’un bon dia que van començar les veritables incidències: avaries, demores, parades, etc., que van desembocar en una situació que podríem qualificar de caòtica. Aquell matí, el tren es va aturar entre dues estacions i sense que ningú els digués res, van estar parats més d’una hora. Els mòbils treien fum. D’entrada, tothom trucava als seus llocs de treball per informar que arribarien amb un retard considerable. Les converses telefòniques que es podien sentir tenien un contingut similar: –No, no ens han dit ni piu. Aquí estem, parats, sense poder obrir les portes i mig morts de fred! Arribaré tan de pressa com em sigui possible. –Ajorneu la reunió! No sé quan arribaré. Això és un desastre. Informació? Què més voldríem que saber què carai passa! –Aquests de Renfe els tenen ben posats! Si tinguessin competència ja s’espavilarien, ja!! 88


Més tard hi va haver un altre tipus de trucades. La gent es queixava i manifestava la seva indignació: a Renfe, a les oficines del Síndic de greuges, als Mossos d’Esquadra i fins i tot als bombers. A mesura que passava el temps, els peus es refredaven perquè la calefacció no funcionava, i els ànims s’escalfaven. Aquell dia els «quatre amics» es van posar junts. Enmig de tanta gent completament desconeguda, eren com quatre vells amics. S’havien vist tantes vegades... Es van asseure en el mateix compartiment i van començar a criticar amb ganes tots els estaments relacionats amb el mal funcionament dels trens. Va rebre tothom: Renfe, el govern central, l’autonòmic, la ministra de transports i comunicacions... Quan l’home dels Sudokus va mirar la Sandra, ella va haver d’apartar la vista. –Quins ulls tan preciosos i quina manera de mirar tan dolça –va pensar desconcertada–. Gairebé ha valgut la pena aquest enrenou per descobrir aquest bé de Déu! – es va dir, divertida. El va tornar a mirar i es va perdre en la màgia d’aquells ulls. Va notar que l’actitud d’ell també havia canviat. D’estar molt enfadat i disposat a sortir d’allà com fos, va passar a un pla més conformista i, amb una rialla juganera, va dir que valia més agafar-se les coses amb filosofia, que amb tants nervis encara els agafaria un infart. 89


La Sandra va anar escoltant els altres o més aviat ho va fer veure. Quan les seves mirades coincidien, cada vegada li costava més deixar de mirar-lo. A ell, a en Marc, que així és com es deia, li devia passar el mateix. Per a ells, en aquells moments, no existia el tren, ni la feina. S’havien descobert i restaven absorts, presoners dels seus ulls. Els va costar un bon esforç, tornar a la realitat i adonar-se que el comboi s’havia posat en marxa. Es va trencar l’encanteri. La gent respirava alleugerida i tot va tornar a la normalitat. Tot, no. El cor de la Sandra bategava intensament i se sentia trasbalsada. Quan van arribar, tothom va sortir apressadament. Aquell dia el comiat dels quatre companys de trajecte va ser més cordial. Ara es coneixien formalment. Es van dir adéu i tot donant-se la mà van repetir: –Encantat o encantada d’haver-te conegut. Fins demà. Ells dos van ser més lents a l’hora de l’encaixada i en Marc, tot posant l’altra mà damunt la de la Sandra, va dir mirant-la intensament: –Ha estat realment un plaer. –Encantada –va contestar ella, massa atordida com per poder parlar. I tan encantada com estava! Encantada, no era la paraula; encara que li costés d’entendre, estava com... enamorada! Aquest fet tirava per terra totes les seves teories: Es pensava que estava vacunada contra aquest 90


virus. Creia que «l’amor a primera vista» era només el títol d’un concurs de la tele. Li semblava que una dona madura i amb una vida plena, no podia enamorar-se com una adolescent, i mil premisses més que anaven caient una darrere l’altra. Va sortir de l’estació, es va posar a córrer cap al bar i, esbufegant, va demanar que li emboliquessin l’entrepà. Se’l menjaria mentre començava a passar les comandes. –T’havia posat falta –va dir en Ramon–. No em diguis que eres dins el tren aturat! –En veure la cara que va posar la Sandra va saber que ho havia encertat.– Fa estona que a TV3 van donant la notícia. Quanta estona us hi ha tingut, així? –Vols que t’ho digui, noi, que ni ho sé. Per a mi ha estat com un somni –va contestar ella agafant el mini de pernil i sortint escopetejada. El cambrer va anar rient mentre deia, dirigint-se als altres parroquians: –Aquesta, amb tantes presses, confon els somnis i els malsons. El malson o més aviat l’insomni li va venir molt més tard. Durant tota la jornada va anar com una moto per tal de recuperar el temps perdut. Encara que, de tant en tant, deixant volar la imaginació, uns ulls d’un blau intens la miraven dolçament, no va tenir temps de reflexionar ni d’adonar-se que aquella mirada, li començava a canviar la vida. 91


Va arribar a casa cansada. Era dia d’anar al gimnàs i no en tenia cap ganes. Quan el seu home li va demanar si es trobava malament, que se la veia esgotada, ella li va explicar que havia tingut un mal dia a causa del retard del tren i que, en realitat, només tenia ganes d’anar a dormir. La nit se li va fer llarga. Per un costat no podia dormir perquè estava neguitosa i, sense voler, anava analitzant l’embolic de sensacions que l’envaïen i, per l’altre, perquè contínuament mirava el rellotge. Volia que el temps volés i arribés l’hora d’agafar el tren. Aquella mirada l’havia fascinat. Seguiria encara l’encanteri? Quan va entrar al vagó, va veure que els tres companys de viatge s’havien posat junts i que en Marc havia posat la jaqueta al seu costat com si li estigués guardant lloc. Va anar cap allà, els va saludar i es va asseure. Li hauria agradat més tenir-lo al davant, com el dia abans, per poder-lo mirar tranquil·lament. De tota manera, el fet de sentir-lo al costat la va fer molt feliç. Per descomptat que no van aparèixer ni el llibre, ni la maquineta de Sudokus. La novel·la real era molt més interessant que el més valorat dels Bests Sellers i la màgia de les paraules no dites que es transmetien els ulls quan es trobaven, era molt més engrescadora que la combinació més excepcional dels nou nombres del joc japonès. La senyora, que es deia Montserrat, va aprofitar que tenia un bon auditori, per explicar que anava cada dia a la capital per fer de cangur. La seva filla es posava a 92


treballar a dos quarts de nou i ella es feia càrrec d’en Pau, el seu nét petit que tenia tres mesos. Quan parlava del nen, els seus ulls s’il·luminaven. Ja ho veureu –deia dirigintse als altres tres interlocutors, més joves que ella– els néts són una gran alegria. L’altre home era molt jove. Es deia Jaume i treballava en una gestoria. Encara estudiava i el viatge de tornada el feia amb uns companys de la universitat. Era molt agradable i de postís no en tenia res. Tenia un riure encomanadís i una gràcia especial. Qualsevol tonteria, explicada per ell, semblava un acudit. Es van fer un tip de riure parlant de les tribulacions del dia abans. Mentre escoltaven les divertides anècdotes que explicaven la Montserrat i en Jaume, ells dos es van anar acostant i la Sandra podia sentir l’escalfor del braç de l’home. Li agradava el que deia, el to de la seva veu, l’olor... A ell li devia passar quelcom semblant. Algun cop, tot fent un comentari, s’havien mirat directament als ulls i s’havien dit moltes coses. Va notar que l’home també havia de fer un esforç per apartar la mirada. A la Laura, que era molt romàntica, li van venir al cap uns versos de Salvat- Papasseit: «i el seu esguard damunt el meu esguard Sóc presoner que la vull presonera» 93


Quan van ser a l’estació de Sants, abans d’acomiadarse, en Marc li va demanar: –Tornes cap a casa a la tarda o al vespre? –Sempre agafo el tren de les cinc i deu; és perfecte perquè gairebé va buit –va respondre la Sandra. Es van dir adéu, però ella va saber que no era un «fins demà», sinó un «fins a la tarda». Estava segura que a les cinc, quan tornés a l’estació, ell, l’estaria esperant. Efectivament, el viatge de tornada el van fer junts. Hi havia poca gent, tal com havia afirmat la Sandra. Era una hora que no s’avenia a l’horari de la gran majoria d’usuaris. Les mares que recollien la quitxalla a l’escola no tenien temps d’agafar-lo, els que feien mitja jornada ja eren a casa i, pels que treballaven en botigues o en àrees comercials, era massa d’hora. Es van asseure en un compartiment al final del vagó on no hi havia ningú més. Van parlar poc; no trobaven les paraules adequades, no sabien com explicar aquell sentiment que els embargava. Quan en Marc li va fer saber que, al matí, havia hagut de fer un gran esforç per deixar de mirar-la, ella li va repetir el vers i ell, coneixedor del poema el va acabar: «sota els teus ulls, és un bes el que em plau»

94


Ara sí que estic perduda –va pensar la Sandra. Després d’una llarga mirada, es van besar. No va ser un petó apassionat, va ser un bes suau, com per segellar allò que no s’havien dit i que tots dos sabien. Quelcom estrany, desconcertant, i alhora, excitant i vivificador, estava succeint: S’estaven enamorant! –No he pogut pensar en res més durant tot el dia – va dir en Marc en veu molt baixa. –Se m’ha fet difícil treballar; en la pantalla hi veia els teus ulls i em costava concentrar-me –va contestar la Sandra xiuxiuejant. –No sé què em passa... –va confessar ell–. Des que et vaig mirar, s’ha despertat el jovenet que, condormit, restava quiet en el fons d’alguna prestatgeria del meu interior. Em sento com si tingués vint anys: et desitjo, vull abraçar-te, vull besar-te, necessito acariciar el teu cos. Res anhelo amb tanta força. Ella li va comentar que sentia el mateix. En Marc havia descrit tan bé el que li passava també a ella que, incapaç de superar-ho amb paraules, el va tornar a besar amb delectança. Després es van quedar molt quiets. Era una d’aquelles situacions romàntiques que en la ficció queden molt bé. Si s’hagués tractat d’una novel·la, tots dos haurien escrit el mateix desenllaç. La vida real era una altra cosa; no es podia passar pàgina i començar el següent capítol amb tanta facilitat. Durant la resta de 95


viatge no es van parlar. En tenien prou amb el fet d’estar junts compartint els mateixos dubtes i idèntics anhels. Haurien volgut que el tren no s’aturés i que aquell curt recorregut es convertís en una llarga travessia. Si hagués estat a les seves mans, el temps s’hauria aturat i ells haurien continuat abraçats, mirant-se, fins arribar a algun lloc remot on poder expressar aquell sentiment que els colpia. El tren, ignorant aquell cúmul d’emocions, es va aturar. Havien arribat al poble de la Sandra. L’home, encara en tenia per una estona. Es van dir adéu i ella va baixar. Mentre mirava com s’allunyava, va pensar que s’emportava un bell record; el del seu esguard profund que semblava dir sense paraules: t’estimo. La Sandra es va trobar davant la porta de casa seva sense saber com hi havia arribat. Era com si anés dalt d’un núvol. Quan acabava de tancar la porta, el so del telèfon va fer que tornés a tocar de peus a terra. Era la Marta, la seva filla: –Mama, no preparis res per postres perquè avui he passat per davant d’una pastisseria i he comptat merengues. Perquè diguis que no pensem mai en tu! Vindré cap a les nou. Va bé, oi? –És clar, dona. Per què m’ho demanes? –va voler saber la mare. –Com que no dius res, he pensat que potser tenies algun pla; si vols vindré a sopar un altre dia, però, llavors 96


no et queixis que només em veus els caps de setmana i encara mig adormida. La Sandra, avergonyida, es va adonar que no tan sols havia oblidat el sopar, sinó que en tot el dia no havia pensat en la seva filla. Increïble i lamentable –es va dir– . Això ho hauria criticat amb fermesa si hagués passat a qualsevol altra persona –va haver de reconèixer–. Quina diferència quan es tracta d’un mateix! Els sentiments propis van tan ben embolcallats de justificacions i d’excuses de tota mena, que un arriba a pensar que si no és del tot correcte, tampoc és tan dolent. De tota manera es va haver de posar les piles, desconnectar el programa «Idil·li» i anar per feina. Sort que tenia el rebost força proveït. No li agradava gaire cuinar; això, la seva filla i el seu home ho tenien molt clar, per tant no seria res d’estrany que el menú fos de passar via. Amb els ingredients que tenia podia fer dos plats fàcils i que a la Marta li agradaven molt: Pasta amb remenat de bolets i truita de carbassó. Mentre anava parant taula, va tenir una punxada de remordiment. Havia oblidat el sopar i en tot el dia, no havia pensat en la seva filla. Aquest fet, per si sol ja era inversemblant, li semblava impossible que li passés a ella; el pitjor era, que en el seu home sí que hi havia pensat, i tan sols per lamentar-se que no existís alguna fórmula que, al menys aquell dia, el mantingués allunyat. Aquell vespre volia assaborir el record d’uns altres petons. Allò 97


la va neguitejar. No es reconeixia en aquella dona. Com podia ser tan falsa i egoista? Aquest pensament li va durar molt poc. Va ser tan sols una petita punxada de remordiment perquè, tancant els ulls, en va evocar uns altres de blaus que mentre s’allunyaven li deien que allò era amor. El menjar va estar bé i la vetllada va resultar molt distesa; quan hi anava la «nena» sempre era més divertit. Estudiava a Barcelona i, com que compartia pis amb un grup d’amigues, només anava a casa els caps de setmana. Quan algun dijous «es convidava» a sopar, volia dir que no la veurien ni el dissabte, ni el diumenge. Segur que tenia algun pla amb el seu grup d’amics. Era com si els anés a demanar permís, sense fer-ho i, a més, aprofitava per fer el canvi de roba; deixar la bruta i emportar-se’n de neta. Que n’era de viva! Quan la Marta va ser fora, la Sandra, que coneixia molt bé el seu home, va saber que després d’un sopar tan agradable farien l’amor. Després de tants anys encara es desitjaven; sempre s’havien entès bé en l’aspecte sexual. Amb el temps, més aviat havien anat guanyant. Allò que es perdia en quantitat, s’havia guanyat en qualitat. Aquell dia, la Sandra no en tenia ganes. Li feia una mandra horrorosa. Hauria volgut tancar els ulls i tornar a reviure el viatge de tornada. Això és precisament el que sense proposar-s’ho –al menys al primer moment– va fer. Quan es va ficar al llit i 98


en Pol la va abraçar com feia sempre i la va besar tendrament, ella va tancar els ulls i va deixar volar la imaginació. Després, es va sentir molt malament. Els petons que li va fer quan es disposaven a dormir, sí que eren per a ell. Els altres, tenien un altre destinatari. Li va saber greu, i va pensar que no s’havia de repetir. La veritat és que a les set del matí només frisava per arribar a l’estació. Va anar tan d’hora, cosa gens habitual en ella, que es va haver d’esperar una estoneta. Quan va arribar el tren, es va dirigir de dret al primer vagó. Els tres companys l’esperaven. Va saludar-los a tots i va llençar una mirada ràpida i penetrant, al seu estimat. Al costat d’en Marc s’hi havia assegut la Montserrat i ella va poder seure ben bé al seu davant, al costat d’en Jaume. Li agradava més així, perquè se’l podia mirar d’una forma més discreta. A la tornada, quan anessin sols, es podrien posar de costat i, si podien, ben arrambadets. La Sandra s’avergonyia una mica dels seus propis pensaments –estic més xarbotada que la meva filla– pensava. Estaven a la meitat del recorregut quan es va produir la segona incidència ferroviària. Just quan passaven per un túnel, van tornar a quedar parats. Aquest cop tothom estava indignat. Feia quatre dies comptats que havien tingut l’altra avaria! Com en l’ocasió anterior la falta d’informació va ser total. Es van viure moments de nerviosisme perquè a ningú li agrada trobar-se tancat en un vagó de tren i menys, dins d’un túnel. Quan es van 99


poder obrir les portes, la gent va optar per baixar del tren i sortir a peu del forat negre. En Jaume va ajudar la senyora Montserrat i, evidentment, en Marc es va cuidar de la Sandra. Agafats de dos en dos, van anar caminant una mica a les palpentes al llarg de la via, seguint els altres. Com que eren els passatgers del primer vagó, anaven els últims en aquella processó. En una de les parets hi van veure un gran arc que semblava l’entrada d’un altre túnel. La parella va aprofitar aquell recer. La Sandra, arraconant-se a la paret es va treure una bota. Quan la Montserrat se’n va adonar li va demanar si la podia ajudar: –No patiu, aneu tirant. Hi ha alguna cosa que em punxa el peu. Potser algun clau del taló... Ja venim! Quan els seus amics van ser un tros enllà, la Sandra es va tornar a posar el calçat, es van endinsar en la foscor absoluta de l’arc d’obra i es van abraçar. No podien entretenir-se. Els amics els estarien esperant i a més, no era ni el moment ni el lloc adequats. Les boques es van buscar amb avidesa i les mans, més moderades, no van gosar moure’s. Van restar així, abraçats, un breu moment. La gent va anar sortint a l’aire lliure i ells, barrejats amb la quantitat de passatgers que a aquella hora es desplacen a la capital, van dirigir-se al costat de la via on els esperaven els companys. Al cap de mitja hora, van poder retirar el comboi de dins el túnel i, amb un altre tren van prosseguir el viatge. 100


Tornarien a passar un dia de presses, nervis i mal humor! Potser els únics que havien tret alguna cosa positiva d’aquell enrenou havien estat ells dos. Aquell moment d’intimitat envoltats de foscor, aquell instant, un vist i no vist, els havia deixat un càlid record per a tota la jornada. Tots els mitjans de comunicació es van fer ressò de la notícia. Allò passava de taca d’oli ! Quan no era una línia n’era una altra. Els trens de rodalies estaven deixats de la mà de Déu des de feia massa temps i ara semblava que s’havien posat d’acord per donar a conèixer als usuaris i a tota la ciutadania en general el seu mal estat. Les crítiques al govern van ser unànimes. Es demanava més inversions en infraestructures i que els trens passessin a ser competència del govern català. La ministra responsable se’n va endur la palma i es va convertir en una de les persones més «populars», que no del PP, de tot Catalunya. S’acostaven les eleccions i, aquest cop, sí, l’AVE, que havia d’arribar l’any 92 pels Jocs Olímpics, arribaria a Barcelona, de la mà de la controvertida ministra, pel desembre. Les obres per arribar a Sants anaven a tota canya. Tallar la cinta dóna vots i s’havien de finalitzar les obres abans de les eleccions. «Vísteme despacio que tengo prisa» diu el refrany. Ai les presses! No es va aclarir ben bé el que va passar. Que si l’empresa constructora contractada no ho va fer prou bé, que si la subcontractada, que sí la morfologia 101


del terreny..., la qüestió és que, al cap de pocs dies de l’incident del túnel, va esdevenir la traca final: Els terrenys on s’estaven fent les obres pel tren d’alta velocitat van cedir i es va produir un esvoranc que va deixar inutilitzat el servei de rodalies de Renfe per molts dies. Ah!, i malgrat les promeses, l’AVE, no arribaria tampoc a finals d’any. Va començar la síndrome del català emprenyat i del polític desconcertat. Es van prendre mesures de tot tipus. Després d’uns dies de caos circulatori, de queixes, de crítiques, de desconcert, etc. etc., la situació es va anar «normalitzant». Per sort, els catalans van utilitzar més el seny que la rauxa, i es van anar adaptant, quin remei, a la nova situació. Els usuaris es van anar espavilant. Uns van optar per l’autobús, d’altres pel cotxe compartit... Des de la Plaça d’Espanya, sortien els autocars que es dirigien als «diferents punts». I aquesta afirmació es podria prendre en més d’un sentit perquè, el primer dia, algun dels autocars va anar a parar a «diferents punts» dels que tocaven. Altra vegada les presses! S’havien contractat autocars de fora i els pobres conductors, que no coneixien en absolut l’àrea metropolitana, amb un plànol i un mínim d’instruccions: « Andando que és gerundio», cap a repartir gent. –Ai Déu meu, «no vamos pas bien por aquí» –li va haver de dir la senyora Montserrat a un conductor andalús 102


quan va notar que agafava una direcció contrària al seu lloc de destí. Ella mateixa li va anar indicant el camí. Un dia que es van trobar i ho va explicar a la Sandra, es van fer un panxó de riure. Com que el temps, sortosament, tot ho cura, ara es pot parlar del caos de rodalies amb certa ironia, encara que va ser molt dur per a molta gent. Per fer un recorregut de mitja hora, podies tardar-ne dues de llargues. Això sí, quan es va tornar a posar en marxa el servei, durant molt de temps, el bitllet va estar molt bé de preu: totalment gratuït. Aquest fet, també va ajudar molt a oblidar el desgavell; ja se sap, la pela és la pela. Mentre va durar el tall en la línia, per a molts va començar un autèntic viacrucis; ara bé, per a la parella d’enamorats, continuant en termes litúrgics, va ser més aviat un rosari en el qual només hi havia els misteris de glòria. Es van reunir els quatre usuaris incondicionals i van prendre una determinació. La senyora Montserrat utilitzaria el servei d’autobusos perquè la deixaven molt a prop de casa la seva filla. Els altres tres, al matí, anirien junts en el cotxe d’en Marc i compartirien les despeses. Resulta que els dos homes agafaven el tren a la mateixa població, encara que eren de dos municipis veïns i per tant els va anar molt bé a l’hora d’organitzar-se. Es trobarien a les set del matí a l’estació on agafaven el tren habitualment i després, passarien a recollir la Sandra que 103


els esperaria en un parc que hi havia a la sortida del seu poble. El pla va donar bons resultats tot i que els dos primers dies van ser nefasts, degut a les llargues cues que es van formar a les carreteres d’accés a la ciutat comtal. Aquest cop es va invertir la típica regla de tres i, a pesar d’haver sortit molt més d’hora de casa, tothom va arribar molt més tard a la feina. A mig matí les cafeteres de les empreses treien fum. La gent havia de carregar les piles. Feia més hores que estaven llevats, s’havien posat força nerviosos mentre feien la «xup-xup» dins l’olla de cols en què s’havia convertit la carretera, i necessitaven recuperar-se molt més aviat que de costum. La cafeïna els ajudaria una mica a pal·liar l’efecte negatiu de tot plegat. Alguns, segurament més ponderats, van optar per la til·la. La Sandra estava eufòrica. Asseguda al costat del seu enamorat, hauria anat tirant o hauria restat parada a la carretera, tot el dia. En Jaume, que era tot un cavaller i que potser també s’ensumava alguna cosa, estava còmodament instal·lat al seient del darrera. No parlaven gaire per no atabalar el conductor. No era fàcil conduir parant contínuament i vigilant les maniobres d’alguns conductors que, fastiguejats, optaven per saltar-se les normes i es passaven al carril de la dreta que havien habilitat només pels autobusos i anava gairebé buit. Si no hagués estat perquè la majoria dels ocupants del 104


vehicle no tenia massa pressa per arribar, segur que ells també haurien comès aquesta infracció. Era una norma una mica ridícula, fruit del desori regnant. L’endemà mateix l’havien modificat. Quan van arribar a Barcelona, cadascú va anar per les seves. A la tarda es trobarien només en Marc i la Sandra. En Jaume, un cop acabades les classes, tornaria al poble amb el seu company tal com feia sempre. Van quedar a les cinc davant l’estació. Ni els trens suïssos arriben amb tanta exactitud. A l’hora en punt es van trobar. Durant tota la jornada la Laura havia estat neguitosa. No sabia com gestionar aquell cúmul d’emocions. Per una banda hi havia aquella adolescent enamorada que havia ressuscitat i per l’altra, la dona madura, esposa fidel i mare amatent. La primera, hauria pujat al cotxe i hauria fugit amb l’home estimat a qualsevol lloc, lluny, ben lluny... La segona, més assenyada, volia aprofitar l’ocasió, oblidar-se de tothom i deixar-se portar només pel cor. –Et porto de dret a casa? –va demanar en Marc, sorneguer. –Porta’m allà on vulguis –va contestar ella–. No m’ho demanis, no em facis pensar. Només vull estar amb tu. Van anar a buscar el cotxe i en comptes d’agafar la carretera que els portaria de retorn a casa, van trencar en direcció a la costa. Van aparcar en un paratge solitari, prop d’un càmping. Era un lloc preciós. El sol anava a la 105


posta i cel i mar s’agermanaven amb els càlids tons del captard. És un lloc ideal –va pensar la Sandra un xic sorpresa per la facilitat amb què en Marc havia trobat l’indret idoni–. Potser no és la primera vegada que hi ve amb els seus «ligues». Que en sóc d’ingènua... Aquest pensament la va anguniejar una mica. Va ser com un estel fugaç, perquè a la que es van fer un petó, un petó de veritat, sense presses i sense que ningú els pogués observar, no es va recordar més del mar ni del sol ni d’on era. S’havia fet fosc i aquell paratge que a l’estiu, entre el càmping i la platja, es devia convertir en un veritable formiguer, ara restava silenciós i solitari. L’aire era fred. Van abaixar una mica el vidre de la finestra del cotxe per escoltar la remor del mar. L’escenari era esplèndid. Quan al cap de pocs minuts en Marc va obrir la porta i va sortir, ella el va seguir i, en un acord tàcit, es van acomodar als seients del darrere. El cor de la Sandra bategava amb força. En aquesta ocasió les mans d’en Marc no van quedar-se quietes i, mentre es besaven, van començar a resseguir el cos de la dona. Va notar com li descordava la brusa i amb delicadesa, ficant la mà dins els sostenidors, li tocava els pits. No sabia discernir si l’excitació que notava era fruit d’aquelles mans expertes que sabien molt bé el que es feien, o del nerviosisme que li provocava la situació en si. 106


El va deixar fer, gaudint de la carícia. Estava trasbalsada, volia deixar de pensar i deixar-se arrossegar per la passió, però no podia. No es veia capaç de continuar. Allò de «hacer el amor en un Simca 1000» feia molts anys que havia quedat enrere. De sobte, l’home va començar a gemegar amb delectació i. sense que ella l’hagués ni tocat, va tenir un orgasme. Aquest fet la va deixar astorada. De totes formes, va respirar alleujada. Era millor així perquè en aquelles condicions no hauria estat capaç de fer l’amor. –Estava tan a punt, que sols de tocar aquests pits tan turgents, no m’he pogut controlar. Em fas tornar boig –va dir ell amb vehemència. No era pas això el que havia somiat la Sandra, però com que tot ho veia a través del vidre rosa de l’amor, es va sentir satisfeta. No es pensava que encara fos capaç d’entusiasmar un home d’aquesta manera. Van sortir a fora i l’aire fresquet els va anar bé a tots dos. En Marc es va allunyar un tros i la Sandra es va quedar quieta mirant el mar. Va suposar que necessitava estar sol per posar-se bé la roba i mirar de pal·liar els efectes del seu «trasbals». Es van tornar a asseure al seients davanters i es van posar a parlar com si res no hagués passat. De fet, sabien molt poca cosa l’un de l’altra i aquella estona de xerrameca tranquil·la, els va donar l’oportunitat de fer-se confidències. 107


En Marc i la seva dona, l’Elvira, eren ambdós periodistes. Ell treballava en un diari de Barcelona com a corresponsal i ella col·laborava en un prestigiós setmanari d’àmbit nacional i feia un programa matinal a ràdio Girona. Tenien un fill, en Gil, de sis anys. El seu matrimoni –li va dir– era des de feia temps, fred, monòton i avorrit i, cap dels dos, tenia el més mínim interès per canviar-ho. Quan prenguessin la decisió de separar-se no seria cap trauma. –I el nen? –va voler saber ella. –En Gil encara estarà millor –li va contestar sense donar-hi més voltes. Ella li va explicar tot el que feia referència a la seva feina i a la del seu home. En Pol tenia la sort, o la desgràcia, segons com es miri, de poder treballar a casa. Era dissenyador gràfic i des de feia uns quants anys, feia els dissenys i les maquetes, al seu estudi. Es passava bona part del dia a l’ordinador. El seu matrimoni no era res de l’altre món, però fins aleshores, havia funcionat bé. Quan es va posar a parlar de la seva filla, la Sandra es va desfer en alabances: –Potser és orgull de mare –va dir– però, a pesar dels seus defectes i de l’egoisme típic dels fills únics i malcriats, és meravellosa. N’estic molt orgullosa. –Així, amb una filla genial i un marit que et satisfà, potser no voldràs repetir aquesta experiència –va dir ell una mica decebut. 108


–Aquest és el mal –va contestar la Sandra–, que a pesar de tot això, pensant en tu, oblido la nena, l’home i tot. Visc pendent de les estones que puc estar al teu cotat. Aquests ulls que em recorden el blau intens del mar quan el sol va a la posta com ara, m’han embruixat. –Així, repetirem? –va insinuar en Marc–. El fet de veure’t cada dia em fa molt feliç; no obstant, no en tinc prou, necessito expressar-te tot el que sento. Et vull tocar, acaronar, besar... T’haig de poder fer, a la boca, el munt de petons que t’envio durant els viatges. Tu si que m’has deixat totalment desarmat. M’agrada tot de tu. Et desitjo tant i, més important encara, t’estimo tant! La Sandra, davant d’aquestes declaracions va dubtar. Deia que l’estimava, que la desitjava i ella no el volia perdre per massa prudència. Li va explicar que també compartia aquests sentiments i que volia consumar el que havien iniciat. Haurien de buscar un altre lloc. No podia fer l’amor dins un cotxe, en un descampat... Necessitava un lloc, ni que fos un raconet, càlid i acollidor. Un lloc on poder-se estimar apassionadament, sense la por de ser sorpresos. –Hem d’actuar amb cautela; i no ho dic tan sols per temor que ho descobreixi el meu home, sinó per un sentiment que no sé com expressar. Em sembla que mai més podria fer l’amor de gust si a hores d’ara algú m’arribés a sorprendre en un moment d’intimitat. A més d’estar 109


casats, no tenim edat per segons quins muntatges –va dir burleta. –Tens raó. Trobarem el nostre raconet, el nostre refugi –va dir en Marc besant-la de nou. La Sandra es va emocionar. Valia més que marxessin. El trànsit a aquella hora era fluid i en poca estona van arribar. La tornada va ser distesa i la conversa totalment frívola, sense tocar cap tema personal. Abans d’entrar al poble, es van fer un petonet a corre-cuita, tot acomiadant-se fins l’endemà. Com que la circulació per carretera es va anar normalitzant, el viatge d’anada, acompanyats d’en Jaume, que cada dia en tenia una per explicar, va ser molt entretinguda. Quan es van trobar, a la tarda, es van dedicar a rumiar i a valorar les diferents possibilitats que tenien per aconseguir un lloc segur i agradable on fer l’amor. Van anar descartant les opcions. Primer van pensar en un hotel. Seria confortable, però exposat i car. Llogar, encara que només fos un estudi, era prohibitiu. En Marc tenia un apartament a la costa daurada però no disposaven de tant temps com per arribar-s’hi. –Com serà –va dir ell– que no trobem el lloc idoni. Mentre, potser haurem de tornar al nostre oasi vora el mar. –Ui, ja m’espavilaré perquè no vull pas patir. He llegit que hi ha persones que gaudeixen i s’exciten imaginantse que fan l’amor en un ascensor o en el lavabo d’un avió, 110


el morbo les excita; jo no sóc d’aquestes. Quan penso en aquella estona meravellosa, m’animo i voldria reviure aquelles sensacions màgiques que vaig experimentar. Després, tot se’n va en orris: em vénen al cap escenes de pel·lícules en què una parella ha estat sorpresa «in fraganti» fent l’amor dins d’un vehicle i me’n passen les ganes. Aquelles llanternes enfocant, i els cops als vidres de les finestres per cridar l’atenció dels amants, m’assetgen cada vegada que hi penso. Això és pel jovent. Bé que havia festejat dins el cotxe... Eren altres temps i fer l’amor, el que se’n diu fer l’amor, era per més endavant. Havia anat molts anys amb monges jo –va afegir rient. Van quedar que tots dos hi pensarien. –Si no, ens haurem d’inventar algun sopar i així tindrem temps d’anar fins al meu apartament –va dir en Marc no massa convençut. Durant uns dies, la Laura va ser molt feliç. Com que no disposaven del cobejat «nidito de amor» –com deia ella fent broma– van iniciar com una mena de festeig que l’encantava. Una de les tardes van anar a un bar situat a la part alta de la ciutat. Lluny dels respectius llocs de treball i d’on vivia la Marta, la filla, estarien tranquils. Es van asseure en un raconet allunyat de la barra. Era un bar antic i semblava fet a mida per a parelles que volien una mica d’intimitat. Els seients eren uns bancs encoixinats tipus escó de respatller alt que, col·locats a banda i banda, 111


separaven les taules tot formant com uns petits compartiments. Un cop assegudes, les parelles quedaven força aïllades. Sonava una música suau i els quinqués que hi havia sobre cadascuna de les taules proporcionaven una claror tènue. L’ambient resultava molt romàntic. Hi havia poca clientela. Després que el cambrer els portés les consumicions, aprofitant l’anonimat i la discreció del lloc, van deixar fluir els seus sentiments. La conversa es va convertir en murmuris i sospirs. En Marc li va petonejar el coll, li va mossegar el tou de les orelles i li va anar fent uns petons lleus per tot el rostre, mentre les seves mans resseguien aquell cos que tantes ganes tenia de veure. La Sandra no pensava, només sentia. Havia demanat un cubata i com que no hi estava acostumada es trobava força «animada». Quan en besar-la, va notar la llengua humida de l’home, se li va posar la pell de gallina. Tímidament, ella li va tornar la carícia. Ell es va estremir i, agafant-li la mà, la hi va acostar a l’entrecuix. Va notar de seguida el membre erecte d’en Marc. Va enretirar la mà i es va apartar tant com va poder. –Em fas perdre el seny. Una boira densa m’enterboleix. Per sort, una petita espurna de lucidesa ha fet sonar l’alarma. Si continuéssim, potser ho espatllaríem tot perquè, aquí i ara, no estic disposada a anar més enllà. –Va explicar la Sandra.– Sóc més romàntica que passional, noi! –va afegir amb un deix de picardia. 112


El local s’havia anat omplint i sovint passaven pel seu davant parelles que buscaven lloc o cambrers que portaven les comandes. –Sempre i en tots els àmbits reacciones tan de pressa? –li va preguntar ella. –Quan et toco em converteixo en un volcà en erupció. –Doncs mentre no tinguem total llibertat d’acció, haurem d’anar a llocs on no em puguis tocar tant. Una no és de fusta i no voldria fer un espectacle –va dir la Sandra bromejant. –Tens raó; hauré de comportar-me. Van sortir del bar i van decidir que mentre no tinguessin el «seu» lloc, hi podrien tornar. Malgrat les limitacions imposades pel seny de la Sandra, havien passat una estona esplèndida. Quan arribava a casa i saludava en Pol li queia l’ànima als peus. El trobava més bon Jan que mai i li sabia greu trair la seva confiança, però aquella passió l’havia atrapat desprevinguda i havia quallat tan endins seu, que no tenia forces per foragitar-la. Aquell dia, mentre sopaven, el seu home li va comentar: –Ha trucat en Jaume; dissabte voldrien anar a Palafrugell a fer «La ruta d’en Pla». Que et sembla, ens hi apuntem? –Com vulguis, si a tu et fa il·lusió, per mi, perfecte. Tota la zona de Palafrugell i les seves cales, m’encanta. 113


Ara bé, encara que la manera d’escriure d’en Pla, tan descriptiva i tan planera, sempre m’ha agradat, des que vaig saber que era franquista, m’ha caigut de l’escambell. Potser sabent-ne més coses el podré perdonar una mica – va dir ella rient–. Per mi, pots trucar a en Jaume i quedeu entesos. Durant els cap de setmana la Sandra es mostrava més atenta que mai. Recordava el que alguna vegada havien comentat amb les amigues: «Si el teu home no et fa cas, malament, ara bé, si t’afalaga més del compte, pitjor; segur que et fot banyes». Això és el que li devia passar a ella; els remordiments la feien ser més comprensiva i més falaguera. Fins i tot havia arribat a pensar que potser li hauria de preparar una trobada amb alguna amiga d’aquelles que sempre l’havien envejat i que, comptant amb el seu permís, no els faria res de tirar-li l’ham. Aquesta idea no li acabava d’agradar. No volia pensar en com se sentiria sabent que l’ha deixat en uns altres braços. Aquell era el seu home! Quan ho sabessin les seves amigues quedarien mortes! Potser valdria més no explicar res de res – pensava–. Estava confosa. Els dos platets de la balança dels seus sentiments estaven igual de plens. En un hi havia amor, estimació, respecte, fidelitat i en l’altre, més que res, passió. Una passió amb un xic de fascinació i un molt d’orgull i amor propi pel fet d’haver estat capaç de despertar-la. Quan una està a punt de fer-ne 45... Es veu 114


que en la mateixa proporció pesa més la passió, perquè ella tan sols somiava en el dilluns. El dissabte al matí van anar cap a Palafrugell. Les quatre parelles que formaven el grup es van trobar a les nou del matí a l’entrada del municipi. Com que volien esmorzar una mica, es van asseure en una de les taules que hi ha al centre de la plaça. Allà van poder gaudir de l’ambient cosmopolita de la ciutat. Encara que el mercat setmanal és el diumenge, aquell matí també hi ha havia parades de fruita i verdures i, des del seu lloc, van poder observar les anades i vingudes de la gent: mestresses de casa carregades amb cabassos, turistes colrats pel sol que mai falten en aquell indret de la costa empordanesa i grups de magribins, molt abundants en aquelles contrades, que aprofitaven el dia festiu per fer petar la xerrada. A l’hora convinguda van anar tot passejant cap a la Fundació Josep Pla. Una guia molt atenta els va fer passar a una sala i va començar la visita. La primera part s’inicia amb la projecció d’un audiovisual sobre la figura de l’escriptor i, després d’un recorregut per l’interior del recinte, es comença la veritable ruta: Passeig per Palafrugell, Far de Sant Sebastià, Tamariu, Calella, Llofriu... La Sandra i en Pol coneixien tots aquells llocs. De tota manera, aquell dia, llegint els textos de Pla, el paisatge es veia diferent; tot canviava a mesura que l’ambient 115


s’amarava de la calidesa dels mots del genial escriptor. El temps era esplèndid i la tramuntana, disfressada de brisa, bufava lleugera i suau. Tot plegat embolcallava el cor de la dona fent que la ferida que la fletxa de l’amor li havia infringit, gairebé no es notés. En acabar el recorregut, van anar a fer una paella al Refugi de Pescadors, un restaurant de Sant Antoni de Calonge que coneixien feia anys. Asseguts en una taula de la terrassa, cara al mar, van gaudir de l’àpat i de la conversa amb els amics. Va ser una jornada perfecta i en alguns moments, la Sandra, va pensar amb cert penediment que potser no la compensava prou aquell amor d’amagatotis, sempre amb l’ai al cor, buscant racons on estimar-se... Feia temps que no passava un dia tan plasent. El seu home se la mirava amb ulls tendres. Havien begut una sangria excel·lent i tots estaven eufòrics. Continuaven asseguts a taula fent petar la xerrada; en Pol li va passar el braç per damunt les espatlles i acostants’hi, li va fer un petó breu darrere l’orella. Encara l’estimava –va haver de reconèixer ella- assaborint la tènue carícia. ‘ El dilluns però, quan va veure en Marc, el seu cor va bategar amb força. La felicitat que emanava quan es va asseure al seu costat, va impregnar l’aire. Els seus ulls es van besar silenciosament i, quan es va iniciar el «noticiari del cap de setmana» dirigit per en Jaume, feines va tenir per seguir la conversa. 116


–He tingut un cap de setmana molt mogut i estic mig adormida –va dir la Sandra, excusant-se. Una idea li rondava pel cap. No havia dit res per no crear falses expectatives. Si tot sortia com ella esperava, aviat podrien tenir un recer on estimar-se. En arribar a Barcelona es van acomiadar fins la tarda. Quan va entrar al bar es va dirigir de dret a parlar amb en Ramon: –Aquell piset que tens aquí a la cantonada encara el vas llogant? –va inquirir. –Fins a finals de mes el tinc llogat a una parella de mosses franceses. Han vingut per un contracte de pràctiques i ara se’ls acaba. Que el vols per la teva nena? –va voler saber. –No, no, ella continua amb les seves amigues al mateix pis de sempre. És per a un amic que està fent un curset d’informàtica; acaba tan tard, que voldria llogar alguna cosa per no haver-se de desplaçar mentre duri. Quan arriba a casa seva, és hora d’anar a dormir. No sé perquè m’enrotllo tant; el pots llogar i li deixaries a bon preu, o no? –Si tu m’assegures que aquest noi no m’ha de portar problemes, digues-li que sí. Per a tu, «precio amigo». Estic de llogaters fins la «coronilla». Podria escriure un llibre amb totes les històries que he hagut d’aguantar. M’han marxat devent-me força mesos, m’han deixat factures pendents d’aigua, de llum... Me l’he trobat brut i 117


engreixinat, ple de trastos inservibles... una delícia, vaja. L’ últim inquilí hi va portar d’amagat un gos enorme que em va destrossar les portes. Sort dels veïns que em van avisar, perquè potser no en quedaria ni una. En fi, nena, que si tu me’l recomanes, aquest tio, l’hi llogo, si no, de cap manera. –I fent posat de màrtir va afegir:– El que no puc entendre és que encara vulguin posar multes a qui tingui pisos buits; ja et dic jo que estem ben arreglats! Van acordar que a finals de mes –faltaven només quatre dies– quan el pis quedés lliure, li donaria les claus i ella mateixa el podria ensenyar al seu amic. Si li convenia, podrien concretar les condicions. Que bé, faltaven només quatre dies! Si no hi havia res de nou, podrien tenir el piset ben aviat. El dijous hi aniria sola per preparar l’escenari i, el divendres... Ficaria la clau en una caixeta ben bonica i la donaria a en Marc com si es tractés d’un regal. Aquell dia no va dir res de res. Havia de ser una sorpresa. Quan es van trobar, en Marc va notar que la Sandra estava molt animada i li va proposar tornar al mateix bar. Ella, contenta com estava, s’hi va avenir de seguida. Es van asseure al mateix compartiment i quan van tenir les consumicions sobre la taula i el cambrer va marxar cap a la barra, es van abraçar i besar apassionadament. L’ambient s’escalfava per moments. La mà d’en Marc explorava perillosament per sota les faldilles, mentre mossegava els llavis molsuts de la Sandra. Ella tancava els ulls arrossegada 118


per aquelles càlides sensacions però, al més mínim soroll els obria i mirava de cua d’ull que no s’acostés ningú. No podia oblidar-se d’on eren. Sempre el mateix! Sortosament, pensar en el divendres la reconfortava. Podria deixar de prémer el fre. Es deixaria anar i, en els braços d’en Marc, es submergiria en aquell cúmul d’emocions –es deia ella mateixa com per esvair alguns núvols esquinçats que de tant en tant voleiaven i enfosquien aquell sentiment que l’enlluernava. De sobte, un fet totalment imprevisible, va canviar el look del local. Es van encendre una colla de llums que van il·luminar un espai darrere la barra. Es tractava d’una pista de ball que amb els llums apagats quedava completament camuflada. S’havia acabat el festeig! En un moment, el bar es va anar omplint. La parella, sorpresa, va veure que els que anaven arribant, deixant bosses i abrics en unes cadires que hi havia al voltant, es col·locaven al centre de la pista. La incògnita sobre el què passava es va resoldre ràpidament. Uns potents altaveus van escampar arreu les notes d’una coneguda melodia de música country. Una noia molt bufona vestida amb texans, botes camperes i un barret de conjunt, va picar de mans i tots els ballarins es van situar formant fileres darrera d’ ella. Va anunciar que començaven amb el pas bàsic i tots es van moure rítmicament al compàs de la música. Hi havia de tot, des de nois i noies molt joves fins a alguna parella granadeta. 119


Cada dilluns hi havia curset de country, els va explicar el cambrer quan va veure que s’acostaven per veure millor les evolucions i els girs dels dansaires. La Sandra també n’havia fet un, de curset i, en sentir la música, no es va poder estar de seguir els passos. La «profe», en veure-la, li va fer un gest convidant-la a incorporar-se al grup. En Marc es va asseure en un extrem de la barra i la Sandra va sortir a ballar. Estava molt desentrenada i li va costar una mica seguir. Es moria de riure quan, en girarse, s’adonava que havia voltat en direcció contrària i anava al revés de tothom. No podia pas quedar en ridícul... Es va concentrar i, oblidant-se de tot, va anar seguint amb gràcia els diferents passos. Hauria continuat ballant però s’havia fet tard. –Si vols ja ho saps, cada dilluns a les set hi ha curset –li va dir la noia quan la Sandra s’hi va acostar per acomiadar-se. En Marc havia pagat les begudes i estava a punt per marxar. –Com et mous, nena –li va dir–. Excitat com estava i mirant com remenaves aquest culet, no m’he pas pogut aguantar. Em tornes boig! Aquells comentaris molestaven una mica la Sandra. Aquella precipitació li semblava poc apropiada per a un home fet i dret. 120


No va pas voler indagar el significat complet d’aquelles paraules i es va quedar només amb el «em tornes boig». No va dir res i va pensar que, ella, no es tornava boja; ella ho estava. L’endemà només es van veure al matí. A la tarda, la Sandra havia d’acompanyar la seva filla al metge. Feia temps que tenia problemes en un genoll i aquell dia li havien de fer una ressonància. Després anirien juntes cap a casa i la «nena» es quedaria a sopar. –Tan gran i encara va al metge amb la mama? –va fer en Marc en pla foteta quan l’hi va explicar. I jo què? Segur que em trobaré malament tota la tarda! –Doncs ho sentiré molt i buscaré la manera de guarirte. Ets una mica egoista, eh? Sempre he acompanyat la Marta al metge i demà, també hi aniré. Tu, dedica’t a cavil·lar. La teva missió és ben clara: «A la recerca del paradís» –va dir ella picant l’ullet amb picardia. El dimecres, la Sandra va tenir una gran sorpresa. Quan va veure arribar el cotxe d’en Marc, es va aixecar del banc on els esperava cada dia i va quedar esmaperduda en veure que el seient del costat del conductor estava ocupat per una dona. En Jaume li va fer un gest com convidant-la a asseure’s al seu costat i ella, sense pensars’ho es va introduir al cotxe. –Hola bon dia –va dir la nova passatgera girant-se tan com podia– em sembla que t’he pres el lloc, avui. Sóc l’Elvira, la dona d’en Marc. Tu deus ser la Sandra. No us 121


havia vist mai però n’he sentit a parlar molt de vosaltres, els tres companys de ruta. Era un tipus de dona molt d’aquestes que captiven per la seva naturalitat. Tenia una cara bonica i expressiva. Portava el cabell molt curt. Era de les que havien optat per no tenyir-se’l i el tenia una mica gris. La Sandra es va trobar falsa. Amagava el color dels seus cabells que probablement eren tan platejats com els de l’Elvira i també amagava els seus sentiments. La dona els va explicar que durant un parell de dies hauria de baixar amb ells perquè col·laborava en un programa de ràdio interprovincial que s’emetia des de Barcelona. Durant el trajecte van anar parlant de temes d’actualitat. Evidentment no hi podia faltar el tema estrella d’aquells dies: el caos dels trens. L’Elvira en va fer unes crítiques i unes valoracions molt encertades i va deixar ben palès que era una persona culta i intel·ligent. Quan van arribar, la Sandra va poder comprovar que la relació entre en Marc i la seva dona era molt freda. La dona es va acomiadar de forma molt afectuosa dels dos passatgers que acabava de conèixer i, en canvi, al seu home, sense ni mirar-se’l, li va dir en un to molt neutre: –T’esperaré aquí mateix a l’hora que em diguis. En Marc li va dir que aquell dia acabaria d’hora, que si volia a les cinc la recolliria. –Vosaltres també tornareu amb en Marc ? –va demanar dirigint-se als altres dos. 122


En Jaume va dir que no i es va acomiadar fins l’endemà. –Si no us fa res jo sí que aprofitaré el viatge –va dir la Sandra–. A les cinc seré aquí. Anava per sortir de l’aparcament quan va notar que l’Elvira se li posava al costat: –No haig de començar fins les nou i tinc una gana que em moro. Vas de dret a la feina o tens temps de venir a prendre alguna cosa? –va inquirir–. Després agafaré el metro i de dret a Ràdio Barcelona; em fa una il·lusió! La Sandra li va explicar que ella cada dia anava a esmorzar una mica abans d’entrar a treballar que si volia podien anar-hi juntes. –És un bar petitó i força antiquat, però fan uns entrepans boníssims. A més, la boca del Metro et queda a tocar. La Sandra es va encomanar a tots els sants per tal que en Ramon no sortís a parlar del pis. No tenia ganes de mentir més. Per sort no en va dir ben res. Les dues dones van esmorzar tranquil·lament. L’Elvira era molt oberta i, com que estava tan entusiasmada amb el programa, no va parar de xerrar entre mossegada i mossegada. Tot i estar força pleneta, es va menjar un bon entrepà i no un mini com la Sandra, que sempre es quedava amb gana per no agafar més quilos. –Nena, tenia tanta gana! En Marc, com que esmorza a casa com un rei, sí que pot anar a la feina de dret. Tenen 123


una cara els homes! No sé si et passa a tu; jo haig de córrer com una beneita: l’esmorzar, el nen, els llits, el bany... Ell, menja, s’empolaina i ja ho té tot fet. Es dutxa i no és capaç ni de recollir la tovallola; algun dia l’hi deixaré a terra a veure si espavila –li va explicar fent broma. La Sandra, per no dir-li que el seu home era un sol i que l’ajudava força, només va comentar que el seu cas era diferent: –No em puc queixar, jo. La nena és fora tota la setmana i el meu home, com que treballa a casa, si alguna cosa queda penjada, normalment la fa. Mentre sortien de la petita cafeteria, l’Elvira li va donar una targeta on hi havia l’adreça i el número del seu mòbil: –Si mai voleu fer una campanya publicitària a través de la ràdio, pensa en mi –li va dir. La Sandra anava pensant que si no fos per la història que hi havia al darrere, haurien pogut ser bones amigues. Es queien bé mútuament, ho notava i li sabia greu trairla. L’única cosa que la consolava era el fet de comprovar que, pel que podia intuir i el que li havia confessat en Marc, aquell matrimoni anava a la deriva i per tant, no estava, allò que diem tan a la lleugera, desfent un matrimoni. I el seu? –es va preguntar–. Que difícil és ser objectiu quan es tracta d’un mateix. No volia ni pensarhi. Es veia capaç de nedar i guardar la roba. Devia tenir un cor amb una gran capacitat: n’estimava dos. 124


Tot mostrant-li on quedava l’entrada del Metro, la va acomiadar fins la tarda. Era hora de començar la feina. A finals de mes sempre hi havia més moviment i no tindria gaire temps per pensar en el seu amor. No havia gosat ni mirar-se’l. Durant un parell de dies hauria de passar sense els seus petons. A la tarda miraria d’anar ben puntual. Si estava de sort i l’Elvira arribava una mica més tard, al menys tindria uns instants per perdre’s en aquells ulls estimats. Creia que seria un dia trist, que es trobaria molt enyorada. No va ser així en absolut. Pensava en el dijous. En Ramon li donaria les claus del pis i a la tarda podria anar-hi. Repassava mentalment les coses que li farien falta per crear un ambient càlid i romàntic. El toc eròtic li posaria ella amb el conjunt de llenceria que estrenaria per l’ocasió. Ui, el divendres... Encara no eren les cinc, que la Sandra corria cap al cotxe. En Marc havia tingut el mateix pensament i, assegut al volant, mirava l’entrada del pàrquing amb l’esperança de veure-la entrar abans no arribés la seva dona. Va sortir al seu encontre i junts van anar a un racó que hi havia prop d’una sortida d’emergència. Era un raconet fosc que els havia servit de refugi en alguna altra ocasió. Es van abraçar i es van besar amb entusiasme. Va ser un moment especial, únic. La Sandra es desfeia en aquells braços que la premien amb força. En Marc li va xiuxiuejar dolces paraules que per a ella van ser com un bàlsam. 125


Sense dir res va anar cap al lavabo. Esperaria un moment i aniria al cotxe. L’Elvira era molt divertida. Durant el trajecte els va fer una pinzellada de com havia anat el programa. Tot havia sortit molt bé i l’endemà podrien deixar-lo enllestit. Que bé! –va pensar la Sandra–, només hauria faltat que s’ allargués un parell de dies i que el divendres no poguéssim fer «la inauguració del pis». Seria un dia magnífic. Quan ho sabés en Marc... El dijous al matí anava més carregada que els altres dies. Portava la seva cartera ben plena, i no precisament de documents, i també una bossa de paper d’aquestes boniques i amb una bona capacitat, a vessar. En Pol no es fixava gaire en els detalls. Ella sempre se’n queixava. De vegades lluïa un tallat de cabell diferent o portava un modelet nou que tothom li alabava i ell, com si res. Per això aquell matí va sortir de casa amb aquell carregament d’objectes inversemblants que l’ajudarien a decorar el «nidito de amor», ben tranquil·la; en Pol, ni cas. Havia agafat tot el que li havia semblat adient: espelmes, canelobres, cintes de música romàntica, el seu conjunt sexy, perfum i uns llençols de setí, tan fins que per dormir resultaven incòmodes, però que per a l’ocasió serien ideals. El divendres al migdia s’hi escaparia un moment per posar cava a la nevera i un bon ram de flors sobre la taula. Ai l’amor! 126


Aquell matí va tenir una nova sorpresa. Just al costat d’on havia de seure ella hi havia un nen. No necessitava presentacions. Tenia els mateixos ulls que el pare i la carona múrria de la mare; era una monada. Va demanar a en Marc si li podia obrir el maleter i va deixar-hi la bossa i la maleta. Després va entrar i es va asseure al costat del nen que estava ben instal·lat en un seient elevat, entre en Jaume i ella. –Apa, ja coneixes la família en pes –va dir l’ Elvira– . Aquest noiet és en Gil, el nostre nano. Aquesta nit ha tingut molta febre, deuen ser angines, li passa sovint; ara li he donat Apiretal i està eixerit, però no el puc pas portar a escola tan empiocat. Al carrer Casp hi viu la meva germana i se’n farà càrrec. Noia, quan tinc els pares de viatge em quedo sense cangurs i és un desastre. A Ràdio Girona, que és com casa meva, li he portat alguna vegada i no passa res; aquí, no puc, no disposo de cap despatx ni de cap lloc per a mi. Per tant, com pots veure, avui, tots a Barcelona. La Sandra es mirava aquell nen i no s’ho acabava de creure. Era com si estigués mirant en Marc. Bé prou que se l’hauria emportat ella si hagués pogut. Tan sols de veure’l, va sentir que se l’estimava, aquell nen. L’amor que sentia pel pare es feia extensiu i abastava també aquella criatura que la mirava encuriosida sense poder imaginar la tendresa que despertava en la dona que, 127


asseguda al seu costat, li agafava la mà i li posava els llavis al front per assegurar-se que no tenia febre. El comiat va ser igual de fred que el dia anterior. Van quedar que es trobarien a les sis perquè l’Elvira tingués temps d’anar a recollir en Gil a casa de la seva germana. La Sandra va comentar que li anava perfecte; quan sortís de la feina, havia de fer una gestió i així ho podia compaginar tot. En Marc va fer una repassada general i amb un «fins a les sis, doncs», va marxar cap a la feina. Al seu fill, que sens dubte ho era, no se’l va ni figurar. Alguna cosa no lligava. I aquell nen tan preciós, què? Entenia que si entre ells dos no hi havia bon rotllo, la relació fos freda però, què hi tenia a veure en Gil? Quina mena de pare era? Com podia marxar i no abraçar el seu fill, que a més estava malalt? On era l’home de mirada seductora que recitava versos d’amor? Hauria d’esbrinarho. Hi havia d’haver alguna raó que justifiqués aquella actitud! Van anar a esmorzar tots tres. El menut no tenia gana. La mare, amb tota la paciència li va anar peixent una mousse de iogurt, que era el que li venia de gust, i després un suc de taronja. A mig matí, si tenia gana, la tieta li donaria alguna cosa més sòlida –va argüir. Quan marxaven, en Ramon va cridar la Sandra: –Ei, me’n descuidava! Aquí tens la clau. Si al teu amic li agrada, no pateixis que pel preu no discutirem pas. Val més menjar poc i pair bé. Ara, si no li interessa, 128


m’ho dius de seguida perquè en tinc uns altres d’interessats. Adéu, guapa i no estiguis tan seriosa que no t’escau. La Sandra va sortir intentant un somriure forçat, i ella sí que va petonejar el nen, tot dient-li adéu. Mentre pujava cap al despatx hi va caure: No hauria estat molt més normal que en Marc hagués acompanyat el seu fill i la seva dona fins el carrer Casp? No entenia res i no volia entendre-ho. La bossa li pesava, aquella il·lusió que l’havia fet vibrar mentre la preparava, s’havia esvaït. No podia comprendre l’actitud d’en Marc. Fins que no hi pogués parlar, fins que no li expliqués el perquè d’aquella forma d’actuar que ella, marassa com era, qualificava gairebé d’antinatural, no faria cap preparatiu. A les cinc va anar al pis per donar-hi una ullada. Tot estava tal com ella recordava. Va deixar la bossa damunt la taula i va tornar a marxar. A les sis va donar la història per acabada. Quan va entrar al pàrquing va veure que el nen plorava desconsoladament agafat a les faldilles de la seva mare. En Marc estava assegut a punt de marxar: –Fes-lo callar o haureu de tornar a peu –va sentir que li deia amb ràbia–. Aquest nano és tan estúpid com sa mare –va dir mirant la Sandra, que va abaixar la cara avergonyida. –Que tens, rei? –va demanar al nen que se la va mirar amb aquells ulls preciosos entelats per les llàgrimes. 129


–El pare m’ha pegat –va contestar amb tota la innocència dels seus sis anys. –Això, ara fes-ne una crida! –va tornar a cridar l’home–. No havia vist mai un nano tan malcriat. I tu Sandra, no el miris amb tanta pena que és un veritable malparit –va afegir indignat. –Que n’has fet una de molt grossa? –va preguntar la Sandra tot acaronant aquella galta en què hi destacava la marca vermella d’una mà. –En Gil no havia entès que tu tornaves amb nosaltres i ha rondinat una mica perquè no entenia què estàvem esperant per marxar –va aclarir la mare. Si no hagués estat per la dona i el nen, la Sandra hauria girat cua i hauria fugit corrent d’aquell lloc que des d’aleshores detestaria. Sense obrir la boca es va ficar al cotxe i l’Elvira, agraint-li el gest, va acomodar el nen al seu seient i ella va fer el mateix. –No en facis massa cas, en Marc és així –va anar dient l’ Elvira amb tristesa–. Quan es posa nerviós, i s’hi posa per qualsevol tonteria, perd el control. A mi no m’estova perquè no gosa, però de ganes se’n mor–. Ell se la va mirar amb incredulitat. –Ara puc dir-ho, no cal dissimular –va continuar dient ella amb contundència–. No em miris malament que no em fas pas por. Quan arribem, deixa’ns a casa dels meus pares. Demà passaré a recollir les nostres coses quan tu 130


no hi siguis. Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el vas. Per les galtes de la Sandra hi lliscaven les llàgrimes; unes llàgrimes vessades per un amor perdut, per un nen atemorit i per a una dona molt valenta. Un cop va coincidir amb els ulls d’en Marc que la miraven a través del retrovisor. Aquells ulls ja no la fascinaven; per a ella, eren freds com els d’una cobra. S’havia acabat l’encanteri. L’home que havia estimat no existia i el que veia, era un perfecte desconegut. Quan van arribar al poble, en Marc va parar en el lloc acostumat. La Sandra es va acomiadar de la dona i del nen. Abans de baixar del cotxe va dir: –Demà no m’espereu. A partir d’ara aniré amb el meu cotxe. Hem canviat el programa informàtic i acabaré molt tard. Gràcies per tot. Les cames li pesaven com si fossin de plom. Poc a poc va arribar a casa i es va anar asserenant. Sentia una opressió en el pit i una tristesa aclaparadora l’envaïa. Els ulls s’havien assecat, però per dins continuava plorant. Aquell vespre va estar més seriosa que mai; el cor li bategava esvalotat, però no al ritme de bolero romàntic com solia últimament. Va anar a buscar la targeta que li havia donat l’Elvira i li va trucar: –Sóc la Sandra, com esteu? Necessites alguna cosa? Vols que vingui a fer-te companyia? 131


–Estic molt bé, no pateixis. Aquest pas l’havia d’haver donat fa molt de temps. Em sap greu haver-t’hi embolicat. Em va anar bé tenir un testimoni; el va frenar i ens vàrem estalviar un moment que hauria pogut ésser molt traumàtic. Ara ja està; no hi pensarà gaire. Ho deu haver assumit i deu estar ben tranquil. És del tiro ràpid; en ell, tot són rampells. La Sandra li va explicar que no tornaria a viatjar amb el seu home. No tenia ganes de tornar-lo a veure; l’havia decebut molt. –T’haig de confessar que em sentia atreta per ell; potser massa i tot. Em podràs perdonar? –li va preguntar amb un fil de veu. –Sempre ha d’estar envoltat de gent que l’adori. És el seu sistema. Ho sento més per tu que per mi. Té una façana extraordinària, és culte i, quan vol, pot ser amable. És un seductor nat. Hauries acabat veient que no té res per donar. Si un dia vols ens podem veure; m’agradarà i a en Gil, també. Aquella petita conversa la va reconfortar. Quan es trobés més animada, li trucaria i quedarien. Podia ser l’inici d’una bona amistat. L’endemà al matí, tot fent un petó a la galta encara sense afaitar d’en Pol, va dir: –Fins que no s’acabi l’enrenou, agafaré el cotxe per anar a Barcelona. N’estic tipa d’haver de dependre dels horaris dels altres. Quines ganes tinc d’arribar d’hora a 132


casa cada tarda! Quant fa que no anem a caminar? Ja et pots posar les piles que avui mateix vull començar a fer de nou un munt de coses que havia deixat –va dir molt animada. En Pol no va dir res, però un raig d’esperança es va començar a esmunyir per entre l’espessa teranyina de dubtes i pors que des de feia dies empresonava els seus pensaments. La Sandra, tancada dins el seu món secret, poblat d’escenes romàntiques i sensacions prohibides, no s’havia adonat que el seu home, que ella creia tan «distret», patia veient com ella, poc a poc, s’anava allunyant i, alhora, es transformava en una altra dona que ell no podia reconèixer. Tenia clar que la Sandra estava ficada en algun joc en el qual ell no hi tenia cabuda. Algun dia li havia fet comentaris i preguntes intencionades per tal d’esbrinar per on anaven els trets; de seguida va desistir. Era inútil. Ella no volia o no podia contestar i ni tan sols era capaç de captar l’angoixa que acompanyava els seus retrets; estava totalment absent, distreta i, últimament, fins i tot diria que capficada. La companya alegre i divertida s’havia convertit en una dona tancada, amb una amabilitat forçada, una ombra sol·lícita que procurava estar en tot i a la qual, tal com ell percebia amb tristesa, li mancava l’esperit inquiet i ple d’afecte que la caracteritzava. Aquest matí però, tornava a ser ella. Hi havia alegria en la seva veu en acomiadar-se i il·lusió per recomençar 133


les activitats que des de feia dies havien quedat arraconades. S’esvaïen per fi els fantasmes que l’obsessionaven? Potser s’havia acabat la partida d’aquell maleït joc del qual n’havia quedat exclòs! Potser... Durant el viatge cap a Barcelona, la Sandra va anar rumiant i, com si es tractés d’una pel·lícula, va anar visualitzant totes les escenes viscudes amb en Marc. Analitzant amb deteniment cadascuna de les vivències, va haver de reconèixer que gairebé en totes hi havia alguna pinzellada amarga, algun matís decebedor. Vist ara, sense la bena que l’encegava, es va adonar que tot plegat havia estat un foc d’encenalls. No hi havia caliu sota les cendres. Apagades les espurnes, boniques i enlluernadores, no quedava res. Va anar a esmorzar com cada dia i quan va veure en Ramon li va tornar les claus del pis tot dient: –Aquí les tens, gràcies. No hem pas tancat el tracte. Noi, les coses canvien. Aquest paio no hi ha qui l’entengui! El dijous encara volia el pis i el divendres a la tarda, ja no. Diu que s’ha acabat el curset molt més aviat del que es pensava i ja no el necessita. Què hi farem! No et pots fiar de ningú. Al cap de pocs dies es va reiniciar el servei ferroviari. La Sandra agafa el tren cada dia a les set, es fica de dret a l’últim vagó, treu un llibre de la seva maleta d’executiva i es posa a llegir. 134


La primera edició, impresa, d’aquests Contes petits per a gent gran, obra original de Carme Bayot, es va fer a Vic el novembre de 2008. L’eidició digital s’ha fet a Barcelona el maig de 2014.



Contes petits per a gent gran