Page 1


MARTINA i altres relacions

Moment Angular, 27


JESÚS AUMATELL

MARTINA i altres relacions

emboscall


Il·lustració de la coberta: El tracte quotidià, infograma d’Ela Aura sobre Desemparats (pastel sobre paper, 1903), de Picasso

© Jesús Aumatell Edita: emboscall Primera edició impresa: estiu de 2000 Edició digital: maig de 2014


ÍNDEX

Martina

7

L’home que viu a l’àtic

17

Dolça companyia

25

Compassió

31

Relació estable

35

Amors eventuals

41


MARTINA La Martina és bella, la Martina és beneita, la Martina és sàvia, la Martina és bona, la Martina és una porca. Estimo la Martina. La tarda d’ahir la vaig passar endimoniadament angoixat, i molt espantat perquè, mentre seia ran de la finestra de casa, contemplant embadalit el Passeig del Riu ple de gent endiumenjada, se m’apropà una rata i vaig quedar completament paralitzat. La mirava i no m’atrevia ni a respirar; la rata se’m va parar al davant, amb el seu morro punxegut ple de bava, els ulls petits com caps d’agulla, negres i maliciosos. Era grossa, la malparida! I tenia, a més, una llarga cua que durant uns minuts fou l’única cosa que es bellugà a l’habitació. I quan, amb el pèl eriçat i un xic vacil·lant, féu uns passos cap a mi, la por va créixer tant que alguna cosa va esclatar a la meva gola. Vaig xisclar amb tota la 7


meva ànima, i vaig clavar un cop de peu a terra. La rata va escapolir-se entre les meves cames. Jo em vaig arronsar tant com vaig poder a la cadira, i vaig passar tota la tarda i el vespre immòbil, vigilant el racó per on el fastigós rosegador s’havia esmunyit, a través d’un forat que la Martina encara no havia detectat. Confesso que vaig plorar quan, amb els ulls clavats en aquell punt, sense atrevir-me a mirar per la finestra, m’arribaven del carrer els crits enjogassats del jovent que acabava de sortir del cinema. Me’ls imaginava vestits amb caçadores negres, clenxinats, fumant cigarretes mentre caminaven cap al bar de la cantonada a beure cervesa i a abordar les noies. Confesso que vaig tornar a plorar quan el sol va desaparèixer sota la línia de l’horitzó i la cambra es va anar fent cada vegada més fosca. El fred s’anava instal·lant a dins de la cambra, la humitat se’m ficava a dintre dels ossos, i jo no em veia amb cor d’acostar-me a l’estufa de butà que, apagada, semblava que es reia de mi. Confesso que quan, a mitja nit, va arribar la Martina, un goig intens em va esclatar per dintre. 8


–Què tens, estimat –deia tot acaronant-me distretament els cabells. Li ho vaig explicar tot, abraçant-la, sanglotant sobre el seu vestit nou («que probablement li ha regalat algun admirador», vaig pensar). –Calma’t, estimat, que no t’entenc –deia bressolant-me i eixugant-me les llàgrimes i els mocs amb un mocador perfumat que s’havia tret de la pitrera. Però no vaig intentar calmar-me. Em va venir el pensament que, si m’havia passat el que m’havia passat, era per culpa seva. Li vaig cridar que era una porca, que em deixava sol contínuament, que em marginava i em trepitjava. –Com vols que ho faci –deia–. No pots sortir sol al carrer, ¿comprens?, ni venir amb mi a la feina, ¿oi? Per què ho fas, això, doncs? Mira, taparem el forat de la rata amb guix, ara mateix, encendrem l’estufa i tot seguit ens n’anirem a dormir. Hi estàs d’acord?

9


Oh, vosaltres no ho comprendreu pas, això! La manera que té la Martina de parlar, de moure les mans, les celles; la manera que li llampeguen els ulls quan vol resultar convincent, són coses poc usuals. Vaig llençar-me al seu coll, besant-li la cara follament, demanant-li perdó. Em sentia culpable d’atrocitats inenarrables, terribles. –No, Martina, no caldrà fer-ho avui; deus estar molt cansada. Fem-ho demà; serà un altre dia –vaig dir al final. És clar que, tot això, no ens passa pas gaire sovint. Ens estimem molt, que és una cosa necessària per al desenvolupament harmoniós de la vida familiar. De bon matí, quan ens llevem, solem netejar la cambra, que sempre està molt pulcra. Ni la Martina ni jo mateix suportem la brutícia; per això odiem tant les rates. Bé, de fet, a mi les rates em fan molta por, però la Martina no els en té pas: a ella, les rates, li produeixen una reacció de fúria, com si en el seu interior hi visqués un felí. Així, quan veu un rosegador fastigós se li llença al darrera, surti d’on surti, es fiqui on es fiqui, i no para fins que l’aixafa a cops de peu o d’escombra, o, 10


si més no, té la certesa que mai més no tornarà a infiltrar-se a la nostra cambra. Però això és pràcticament impossible. Vivim en una casa vella que està construïda en un desnivell: vista per davant té tres pisos, però vista per darrere només un. Per davant, nosaltres estem al primer pis, però per darrera la nostra habitació correspon al soterrani. Tothom sap que al soterrani de les cases velles hi sol haver rates, però és difícil que n’hi hagi al primer pis; diu la Martina que si les rates hi són malgrat els seus esforços, és per culpa de l’amo, el qual es nega a fer les reformes necessàries per a resoldre el problema. –Ja m’he queixat moltes vegades a l’Ajuntament, perquè el problema ve de les clavegueres que passen just per aquí –diu el gras propietari assenyalant amb el bastó el sostre del passadís del nostre pis.– Però no en volen saber res. Jo no hi tinc competència. –Esteu esperant que això caigui a terra i ens mati a tots per fer-hi blocs de pisos –diu la Martina amb ràbia continguda. 11


El gras capitalista no diu res, i la Martina venta un cop de porta. Però malgrat tot, la Martina sempre ha pagat puntualment el lloguer. –Vostè és l’única persona decent en aquesta casa de lladres, borratxos, meuques, xoriços i morts de gana –acostuma a dir la portera quan rep els bitllets de mans de la Martina. La portera es queixa sempre, però amb nosaltres es comporta amablement. De fet, tots els inquilins ens respectem mútuament, però la Martina és la líder: tothom, amb ella, es torna més agradable, seduïts per la seva bellesa i intimidats per la força que irradia. Quan la Martina se’n va a treballar, jo em cuido de fer el menjar. A ella no li agrada gens, cuinar, ni, en general, les feines de la casa. És ella, en canvi, qui m’ha ensenyat a pintar, a expressar-me a través de les formes i els colors. Em passo els dies fent quadres del carrer i la cambra. Amb el temps n’he après molt, i he arribat a fer retrats d’alguns inquilins, i els he cobrat! La Martina diu que potser algun dia seré 12


pintor professional, i vol que practiqui constantment. Però a mi cada dia em motiven menys el carrer, la cambra i els inquilins. El que jo voldria pintar a cada moment es diu Martina. Quan ella és a casa, prenc apunts que després passo al llenç. Però hi poso tanta atenció que acabo de seguida. He intentat pintar-la de memòria, però no me’n surto gaire bé. Per això, una vegada vaig aprofitar la nit, que és quan més estona passem plegats. Ella, com cada vespre, en tornar del vàter que utilitzem en comú tots els inquilins d’aquest pis, va omplir d’aigua calenta el bugader i es va despullar per ficar-s’hi. Vaig prendre apunts mentre s’ensabonava tot el cos: els pits, les cuixes, les anques. Vaig experimentar coses que fins aquell dia no havia sentit i, més que pintar-la, vaig voler tocar-la. Li vaig demanar que m’ho deixés fer, però ella va contestar: –Això només li pots demanar a una dona quan ets el seu marit. No vaig dir res més, tot i que durant molta estona vaig estar rumiant sobre les seves paraules. Hi vaig estar pensant al llit, sentint-la 13


respirar al meu costat, i hi vaig pensar tot el dia següent, però no vaig arribar a cap conclusió. Quan la Martina va tornar de treballar, portava un llençol sota l’aixella. El va penjar en un angle de l’habitació, al racó on solia rentarse. Li vaig preguntar per què ho feia, això. –Perquè no m’has de veure, quan estic nua –va respondre. –Però, per què? –vaig insistir jo. –Perquè fins i tot per això s’ha d’estar casat. Vaig callar. L’endemà, després que la Martina va marxar a l’assaig general de l’obra de teatre en què interpreta un paper important («el millor de la meva carrera fins ara», assegura) també vaig estar rumiant. –A tu –vaig recordar que m’havia dit un dia la Martina– no t’han de conèixer ni els meus companys de treball ni la gent que es mou al voltant del teatre. Jo t’estimo molt, ja ho saps, t’estimo moltíssim, però no et poden conèixer, perquè, saps què passaria si descobrissin que ets el meu fill? Que arribarien a la conclusió que 14


no sóc tant jove com creuen, o que no vinc d’una família de l’alta societat, sinó que sóc una dona del pilot que va quedar prenyada de joveneta, i això no ens convé, perquè em quedaria sense feina, sense la possibilitat d’obrirme camí en el món del teatre… Ah! Com l’odio, aquell fill de puta que se’m va endur de casa. Saps? Era pintor, tenia molta traça. Deia que m’estimava, però quan va veure que els de casa no estaven disposats a amollar diners, em va deixar tirada. No li va importar que jo estigués embarassada. He hagut de fer de tot, per sortir endavant. Sort que ara ja comencen a marxar un xic millor les coses; però, quan penso que fa dotze anys que aquella rata em va deixar tirada, m’entra una ràbia...– I una llàgrima li queia per la galta. Avui he decidit, després d’haver-hi pensat molt, demanar-li a la Martina que es casi amb mi. M’he mirat al mirall i he vist que uns pèls comencen a enfosquir-me la part superior del llavi. Es diria que em donen un cert aire de… rata. 15


L’HOME QUE VIU A L’ÀTIC L’home que viu a l’àtic és boig. Té un gos negre, gras i fart, al qual sempre crida amb un nom que no sap ningú què diastre vol dir i que sona, aproximadament, ‘estxutx’, o ‘extxutx’. Diuen que és un mot alemany, però els que ho diuen no hi entenen un borrall, en aquest idioma. Quan algú li demana què significa aquesta paraula, l’home que viu a l’àtic respon: –Què? El gos? Que com es diu en cristià? Heus aquí la traducció: caganer! O bé, si està especialment agressiu: –El gos? Fill de puta, doncs! O bé, si té pressa: –Boig, mestressa! Ningú no creu que el nom català que correspon a aquell tan estrany sigui cap 17


d’aquestes o moltes altres expressions que fa servir l’home que viu a l’àtic, però com que el gos és tan lletjot, la majoria de la gent pensa que es tracta d’un mot despectiu. La veritat, però, és que aquest nom no té cap significat; simplement ‘escuxtx’ (o era ‘esxutx’?), és la primera paraula que se li va ocórrer de posar al gos quan se’l va trobar pel carrer. Si respon com ho fa quan li pregunten pel significat d’aquest mot és perquè creu que és el que esperen que faci. ¿Per què, si no, a ell l’anomenen ‘boig del barri’ o simplement ‘boig’, quan tothom sap que el seu nom és Enric?; nom que, segons la seva mare, fou el primer que li vingué als llavis quan, eixint de néixer, el va tenir per primera vegada als braços, i això que ja tenien pensat amb el seu pare de posar-li Jaume, com l’avi, mort a França en un camp de concentració, després de la guerra. I és que ell, el boig del barri, té un avi mort en un camp de concentració, i no tothom pot dir el mateix. 18


–Però, ben mirat, la manera de morir, què importa? –Pensa quan, tot passejant, passa pel davant del cementiri i reflexiona sobre la inscripció de la llinda que diu: Eixa veritat que oiràs més te val no oblidar mai: com tu ets era jo abans, com ara sóc tu seràs. –Què som, els homes... –mormola–. He he he –riu per sota el nas. El gos ‘extuix’ és, en realitat, gossa. Ell, si des del principi hagués conegut aquest detall, hauria passat de llarg, l’hauria deixat morir al carrer quan era un cadell. De fet, no se’n va adonar fins al final. L’animal li feia molta companyia, especialment els dies d’hivern, quan pràcticament no sortien de l’àtic; s’ajeia en un racó i es limitava a mirar-lo en silenci, amb els ulls grocs absents. A l’estiu l’acompanyava en les seves passejades, sempre un pas darrera d’ell. 19


Era un animal molt pacífic, excepte amb una persona: la mare. I això sí que anava bé. Tant de temps que havia intentat eludir aquella presència mesquina i vet aquí que la ira del gos contra la dona pansida li va dur un xic de pau, ja que la pobra vella va agafar tanta por a l’animal que va deixar de comportar-se com la consciència del seu fill. Va deixar de fer-se compadir a còpia de plors i gemecs, de paraules mormolades des de la fosca del passadís, d’expressions del rostre. –No vull veure més aquest animal fastigós! O marxo! –El seu fill, que està tocat de l’ala, va riure de gust. –Doncs vés-te’n. La senyora Joana, ‘Jana la Roja’, és la mare del boig. La senyora Joana es va posar a plorar molt fort, no amb el plor d’estar per casa que usava normalment, no; va plorar com ja no es recordava ningú del veïnat quant de temps feia. Potser des del dia que el seu fill va tornar, després d’anys de no saber on era, malalt, prematurament envellit i completament tocat de l’ala. 20


La mare se n’ha anat a viure amb els altres fills. El boig, en quedar-se sol a l’àtic, ha canviat totalment d’hàbits. Es lleva d’hora, no com abans, quan, per tal de fastiguejar la vella, no es llevava fins quarts d’una, a temps d’anar a mirar les nenes a la sortida de l’escola. Ara a quarts de nou ja passeja pel carrer de les monges. Una altra de les coses que li agrada fer és anar a les botiguetes del barri i capgirar-ho tot. També frueix veient menjar el gos. Tot i que ell sempre ha menjat molt poc, li agrada contemplar com mengen els altres. De vegades entra a la fonda, demana una cervesa i un ou ferrat, i mira els comensals de cua d’ull. En certa ocasió va descobrir la persona més sàvia i amb més categoria en l’art de menjar. Era un homenet baix i cap pelat que feia anar amb una destresa increïble ganivet i forquilla. S’enduia el menjar a la boca amb elegància i naturalitat, com si aquell fos l’acte més important del dia, i potser de la vida. Mastegava rítmicament, amb força, amb convicció. Però l’homenet no menjava gaire, la qual cosa li semblava un imperdonable desaprofitament de facultats. 21


Sol tornar a l’àtic per la tarda, i ja no se’n mou fins l’endemà. Des del balcó té una bona vista, i li agrada contemplar el crepuscle. Aleshores, una gran pena li envaeix el cor; sobretot a l’hivern, quan el dia mor més d’hora. En aquells moments no suporta la presència del gos, i enyora la mare. El gos, que ho intueix, s’amaga sota el llit o en algun racó en penombra, i ni tan sols s’atreveix a mirar-li l’esquena perquè, si l’home es gira, veuria aquell dolor tan terrible en els seus ulls. Si el record de la noia golafre i grassoneta que va conèixer a Alemanya és massa viu, plora. La noia es deia Elsa, i era d’origen italià. Ell no va saber que era una prostituta («no conec cap altre ofici», deia) fins que va morir atropellada per un tramvia. Aleshores ja estava malalt; el seu cap l’acomiadà perquè havia deixat de valer per la feia. Li va pagar, això sí, el bitllet de tornada cap a casa. No sap on van enterrar l’Elsa, i això el neguiteja. S’imagina que, si hagués vist la tomba, ara no es passaria les nits somiant cementiris, 22


buscant una inscripció que digui ‘RIP Elsa’, res més que això. Quan s’ha fet fosc i es comencen a encendre els llums de les cases, tot torna a ser normal. Aleshores el gos se li acosta, i ell li fa uns copets afectuosos al cap, i li dóna ossos perquè mengi. Una tarda estava assegut davant del cementiri, meditant sobre la inscripció que hem reproduït suara, quan es va adonar que el gos, més gras que mai, gemegava dolorosament, rebolcant-se. Després d’un gran esforç, l’animal va aconseguir de posar-se dret i va caminar fins uns arbres de la vora del camí. De moment no va fer massa cas del gos, però quan els gemecs es van convertir en udols llastimosos, s’hi atansà. Senyor déu de l’univers, quina desgràcia! El gos acabava de parir un parell de cadells. Al principi no s’ho podia creure, però a mesura que el nombre d’animalets augmentava, una ràbia irrefrenable va obrir-se camí de l’estómac al cervell i als braços. Sense saber què feia, va esclafar el crani del gos amb una pedra. 23


Espantat, va fugir a l’àtic a tot córrer. Però, al cap d’unes hores, empès per un sentiment de culpa, va tornar al lloc del crim. Set cadells s’arraulien al ventre fred de la gossa morta, intentant treure una gota més de llet de les mamelles eixutes. Va endur-se’n un que tenia el llom tacat de negre. L’endemà el va trobar mort, al mateix racó on l’havia deixat. Ni quan va enterrar-lo al pati va adonar-se que era gossa. Com que el gos ha desaparegut, la mare del boig ha tornat a l’àtic i tot és altre cop com solia: el fill escridassa la vella que es comporta com una ombra, sempre arraulida en algun racó, mormolant retrets. Però a l’hora del crepuscle mare i fill es donen la mà. Ell mira pondre’s el sol i plora. Ella li passa una mà pels cabells, en silenci. Com abans.

24


DOLÇA COMPANYIA M’he anat quedant sol a mesura que han passat els anys. Se m’han mort tots els parents, i els que havien sigut els meus amics s’han oblidat de mi. Ja no em veuen quan ens creuem pel carrer, com si m’hagués tornat transparent. I això que havíem anat plegats a l’escola. De petit, jo em creia com els altres; però créixer ha significat per mi assumir, no sense dolor, la meva diferència. No sempre he sigut conscient que era especial; ho he anat descobrint de mica en mica, en un procés al llarg del qual m’he vist abocat a la soledat. Però estar sol, el que se’n diu estar sol, només m’hi trobo els caps de setmana. Els dies laborables els passo al magatzem carregant i descarregant camions amb el toro. Hi he conegut molts conductors d’arreu del país, i fins i tot d’estrangers. Em faig uns farts de xerrar que Déu n’hi do. Molt pitjor són els dies de festa: els passaria sense parlar amb ningú si no fos per la gent que els toca treballar. De vegades entro a una botiga, a un bar, a un cinema, només 25


per intercanviar unes paraules amb un ser humà. Això és el que vaig fer aquell dissabte a la tarda que era com qualsevol altre dissabte a la tarda. A les cinc, quarts de sis, vaig sortir a fer un tomb pel poble. Vaig passar per davant del cinema, i vaig pensar que potser a la nit aniria a veure la pel·lícula perquè hi sortia una actriu que m’agrada, la Nicole Kidman. Vaig prendre un cafè en un bar de la plaça. Només hi havia una dona. Agafada amb totes dues mans a una gran gerra de cervesa, com si se’n servís per mantenir l’equilibri en el tamboret alt. Rossa, prematurament envellida, portava un vestit negre amb un tall a la faldilla que deixava al descobert una cama molt llarga, coberta per una mitja semitransparent que n’accentuava la sensualitat. Els seus ulls blaus varen semblarme tristos, però potser només era que estava borratxa. L’amo del bar, que em coneix, va escapolirse per la porta de darrera, i va fer sortir el cambrer, un noiet una mica curt amb qui és impossible mantenir un diàleg. Però sí que s’hi pot mantenir un monòleg. Així que em vaig posar a explicar-li, mentre em prenia el cafè, unes quantes nocions elementals de 26


meteorologia. El nano s’estava allà, palplantat, amb la mirada perduda en algun punt sobre el meu cap, mentre jo dissertava sobre els anticiclons i les isòbares. Aleshores va entrar el cec. M’esfereeix. No el puc ni veure. Vaig callar, però ja m’havia identificat. Va aixecar el bastó i amb la punta em va tocar suaument el bony de l’esquena. La gent es pensen que és una gepa, no saben que són les ales. Però el cec sí que ho sap, i se’n fot de mi. Se’n fot que, a més, em digui Àngel. Cosa de la mare. És clar, quan em va veure amb aquelles aletes, quin altre nom em podria haver posat. Sort que el cec se’n va anar a seure en una taula. Però en passar pel costat de la rossa, li va fer un copet a la cama amb el bastó. Va sonar a fusta. El cec és un poca-vergonya, però s’ha de reconèixer que hi veu més que ningú. La dona no s’ho va agafar gens bé: li queien unes llàgrimes tan grosses com les gotes d’un xàfec d’estiu. Aquesta associació d’idees em va inspirar els següents cinc minuts de monòleg, al final dels quals, com que la dona seguia plorant, vaig decidir tocar el dos, que així el cambrer podria portar-li un mocador a la dona de la barra i l’amo podria sortir del seu amagatall. 27


Però la rossa va sortir al meu darrere. Coixejava lleument. Ningú, si no hagués sigut pel cec, no s’hauria adonat que la cama que es veia pel tall de la faldilla era ortopèdica. Em vaig aturar davant del tauler dels horaris d’autobusos, fingint un interès que no sentia. Quan va passar pel meu costat, als seus ulls blaus hi havia tanta tristesa, que gairebé van mullar els meus en fixar-s’hi. Vaig reconèixer la seva pena dintre meu, i em va fer mal. Ella patia perquè no volia renunciar, i jo ja feia molt que m’havia donat per vençut. Vaig seguir-la de lluny, i vaig veure que es ficava al cinema. Llavors ho vaig entendre: era la dona que venia les entrades! Com que tenia intenció d’anar a la sessió de la nit, vaig entrar a preguntar l’horari, tot i que ja el sabia. Vaig mirar per la finestreta. Ella era a dintre, i encara plorava. Aleshores em vaig treure l’americana. Vaig batre les ales, una mica entumides, al seu davant. Les meves ales són espectaculars. Les poques persones que les han vistes, llevat del cec, han quedat molt impressionades. Són molt grans: mesuren cadascuna un metre i mig de llarg, i, quan les tinc plegades (que és gairebé sempre) em 28


cobreixen tota l’esquena, del coll a la cintura. Són blanques, és clar, però no estan cobertes de plomes, sinó de pèl blanc, curt i espès, però molt suau al tacte. Hi tinc una força tremenda: són aptes per volar, tot i que no m’atreveixo a fer-ho gaire sovint. Només m’hi arrisco un parell de vegades l’any; em llenço, en nits de lluna plena, d’alt a baix dels cingles de Cabrera o del Far, i planejo sobre els pantans de Sau i Susqueda. La dona va quedar bocabadada. Va trigar ben bé cinc minuts a reaccionar. Al final, amb un fil de veu, em va dir que passés a dintre de la taquilla. Ho vaig fer. Ella estava asseguda en una cadira, i s’havia tret la cama ortopèdica, la qual estava recolzada a la paret, en un racó. Aleshores es va arremangar la faldilla, i m’ho va ensenyar. La seva única cama, la que quedava amagada per la faldilla, era en realitat una cua de peix. Era estreta i llargaruda, i s’eixamplava de sobte per sota del melic, a partir del qual tot semblava com d’una dona normal. Estava coberta d’escates de colors vius i brillants. Serena (que així és com es deia la rossa) em va explicar la seva història. Molt semblant a la 29


meva. Només que ella, en lloc de saltar des de Cabrera, bussejava al llac de Banyoles. Vam estar xerrant molta estona, fins que ens va interrompre el cec, amb l’excusa que volia una entrada per la sessió que estava a punt de començar. Ens vam haver d’acomiadar, però vam quedar per sortir junts aquella mateixa nit, data inicial d’una relació afectiva que s’ha anat consolidant amb el tracte quotidià.

30


COMPASSIÓ Cuánta sombra de la que hay en mi alma daría por recobarte. PABLO NERUDA

Imaginava que els anys l’haurien maltractada, deixant-li algun senyal, no pas cruel, però sí visible i una mica desagradable. Perquè estava convençut que en ell, el temps, es manifestava com a maduresa i equilibri, podria aparèixer davant d’ella revestit d’una certa superioritat. «Que vegi –pensava– que, malgrat tot el dolor que va causar-me, m’he mantingut íntegre; li demostraré que estic disposat a perdonar-la, que puc redimir-la, tot i que no tindria per què fer-ho, ja que no depenc d’ella en cap sentit». Però la realitat va desmentir el desig. L’adolescent que havia conegut ara era una dona molt atractiva, intel·ligent i espontània. Comparant-se amb ella va prendre consciència del mal que li havien fet els anys viscuts amb la sola esperança de recuperar-la. Tot just després 31


de seure, davant per davant, en una taula del bar on s’havien citat, va percebre com s’esparracava la disfressa que s’havia fabricat amb tanta cura i que ja no podia amagar el fons desolador de la seva ànima. Aquella nit, en un llit de lloguer, ell li va escoltar dir que el compadia, que se sentia culpable pel mal que, sense voler, un dia li va fer. I va notar que els ulls, de sobte més pesants, s’enfonsaven a les òrbites. A la cambra, fosca com un oceà negre, només hi havia una certesa: el cos resplendent d’ella. Penedida d’haver parlat com acabava de fer-ho, no va poder sostenir sense commoure’s profundament l’adolorida mirada d’ell. Al cap d’un temps de viure plegats en un pis de l’Eixample, va deixar la feina de professora en una acadèmia de Sant Just Desvern. Ell hi havia insistit tant! Deia que no els calien dos sous, que amb el que guanyava com a tècnic informàtic podrien viure còmodament, que d’aquesta manera passarien més estones junts. Deixar la pintura, en canvi, va ser el resultat d’un llarg encadenament de petites renúncies. Tot va començar quan va seguir el consell d’ell –deia que li calia perfeccionar-se tècnicament abans de donar-se a conèixer– i va 32


desaprofitar l’ocasió d’exposar en una prestigiosa sala barcelonina. A la llarga, el desig de crear una obra capaç de complaure’l va acabar convertintse en el seu únic motiu per pintar. I ell criticava – no se’n podia estar, malgrat saber el mal que li feia– un insòlit matís de color, un volum excessiu, la ingènua fragmentació de l’espai. Va estar segur de la seva victòria quan ella va començar a deixar inacabats els quadres; quan va deixar de començarlos, es va sentir alleugerit, com si s’hagués tret del damunt un rival. A partir d’aleshores, ella va obsessionar-se amb les feines domèstiques. Comprar, cuinar, netejar eren rituals que executava amb fervor religiós. Hauria donat un braç per saber, sense que ell ho hagués de dir, què li plaïa més; quin vestit li agradaria que ella es posés per sortir, què li vindria de gust per menjar en cada àpat. Però ell no exterioritzava mai enuig o satisfacció per cap d’aquests detalls i, en adonar-se que així augmentava el seu domini sobre ella, va accentuar la seva indiferència. Un vespre que ell havia portat uns amics a sopar a casa, la paella va ser salada i el rostit cremat. Però ell va repetir de totes dues coses mentre parlava animadament amb els convidats –que amb prou 33


feines si van menjar, incapaços de comprendre el sentit d’aquella patètica situació. Ella, que havia volgut provocar una reacció, fos la que fos, no va poder estar-se de plorar. Quan va dir que follar sempre de la mateixa manera no el satisfeia, que volia provar d’altres fórmules, ella va sotmetre’s als seus capritxos. Ja no hi ha havia tendresa, només violència i ràbia. Amb la mútua vexació –la tortura soferta i la tortura infligida– com a únic objectiu, el sexe esdevingué el lloc on cadascú demostrava a l’altre i a si mateix fins a quin punt era capaç d’assumir el rol que s’havia atorgat. Ja feia temps que estava alcoholitzada quan va caure o es va llançar per la finestra. Va despertar tres dies després a l’hospital, i no li va importar el dolor dels ossos fracturats ni l’horror dels talls que li desfiguraven la cara... perquè era per ell que s’havia convertit en una desferra humana, i el tenia allí, buidant l’orinal, paixent-li la sopa, netejant-li el cos amb l’esponja, lliurat amb tota la seva ànima a la missió de salvar-la. Havia vençut sobre ella mateixa –sobre la seva personalitat i independència–, s’havia donat a l’altre, per sempre. 34


RELACIÓ ESTABLE Es van conèixer a través d’uns anuncis al diari, tot i que cap d’ells dos no n’havia fet posar. Ell va respondre a un breu avís que apareixia a la secció «Amics» del diari Avui que deia, literalment, «noia de 27 anys, agradable, sincera i formal cerca noi afí per a relació estable». La nota a què va escriure ella va sortir a la secció «Amistades» de La Vanguardia i deia, canviant el sexe del subjecte, exactament el mateix. Fins i tot l’apartat de correus a què calia adreçar-se era exactament el mateix en tots dos casos, però d’això no se n’adonaren fins força temps després, quan ja s’havien compromès formalment. Cadascun d’ells va rebre una carta amb una fotografia de carnet de la persona amb qui s’haurien de trobar, i amb la indicació del lloc i la data en què s’hauria de produir l’encontre. El lloc previst era la Rambla de Sant Josep, davant del quiosc de diaris que hi ha entre les dues entrades del Metro. El dia, un divendres a les set en punt de la tarda. 35


A l’hora prevista, en aquell punt de La Rambla s’havia format una rotllana de gent al voltant d’un individu disfressat de romà que es mantenia en absoluta immobilitat fins que algú no llençava una moneda en una caixeta que tenia als peus de la cadira on estava enfilat. Aleshores es movia molt lentament, fins adoptar una nova postura en la qual tornava a romandre en absoluta immobilitat. L’acció es repetia en intervals que podien durar segons o minuts, això depenia de la generositat del públic. S’hi aturaven molts vianants desvagats, i turistes proveïts de càmeres fotogràfiques i de vídeo. Enmig de la gentada, més que trobar-se van ensopegar l’un amb l’altra. En el moment en què van reconèixer-se, van experimentar un alleujament, ja que es van agradar des de la primera mirada recíproca. Les coses van ser, doncs, força fàcils. Asseguts a la terrassa del Zurich, varen passar molta estona conversant, com dos vells coneguts que s’haguessin trobat fortuïtament després d’anys de no haver-se vist. Varen parlar d’ells mateixos, del que creien, sentien i volien, sense cap prevenció, amb absoluta sinceritat i confiança. 36


La circumstància que els havia posat en contacte –els anuncis al diari– restà completament oblidada, com si el fet d’haverse conegut obeís no pas a una acció deliberada de cadascun d’ells, sinó a un decret inapel·lable del destí. El cas és que sentien que estaven fets l’un per l’altra; per això, el pas a la relació sexual es produí de forma espontània, i va ser, des del principi, plenament satisfactòria per a tots dos. Però la nit d’un dissabte, després de sopar amb uns amics, varen recollir-se al pis d’ella per fer l’amor entre llençols de color rosa; fou aleshores que un d’ells –no podrien precisar qui– va preguntar: «Com és que vas posar un anunci al diari?» Van descobrir que ni ella ni ell no n’havien posat mai cap, d’anunci al diari. Van descobrir que tampoc s’havien enviat mútuament les fotos de carnet que els havien permès reconèixer-se. En recuperar els anuncis, van veure que l’apartat de correus al qual calia remetre’s era el mateix en tots dos casos. Comprengueren que havien estat víctimes de l’engany d’algú. Decidiren, però, que el millor que podien fer era oblidarho, perquè tot plegat havia sortit prou bé. Ja 37


havien fet pensament de casar-se, i els preparatius van contribuir a distreure’ls del misteri. Però dos anys després, quan ja feia temps que estaven casats, varen rebre un vídeo a la nova casa on vivien; el paquet anava a nom de tots dos, i no hi constava el remitent. Encuriosits, van posar la cinta al l’aparell reproductor: eren imatges del dia que es van conèixer a la Rambla de Sant Josep. Ell dos enmig de la gent, amb l’home-estàtua al fons, i després, asseguts en aquella terrassa. Semblava clar que allò era obra de la mateixa persona (o persones, o societat, o vés a saber què) que havia posat els anuncis, i varen dirse que no calia capficar-s’hi. Tot i això, cadascun d’ells va voler descobrir el misteri pel seu compte. Sense dir-s’ho, un i altra consultaven les pàgines d’anuncis del diari buscant-ne dos que tinguessin el mateix apartat de correus. Al cap de poc temps la recerca va obtenir el seu fruit. El cas és, però, que cadascun d’ells havia fet posar els anuncis, i ni quan ell va trobar una carta d’ella a l’apartat de correus que havia llogat, i ella una d’ell, no varen confessar-se mútuament l’ardit, sinó que varen arranjar una cita entre l’altre i una 38


tercera persona. Naturalment, aquestes trobades varen tenir lloc a la Rambla, davant de l’home disfressat de romà, i foren filmades en vídeo. Es van divorciar per casar-se amb les persones que havien conegut en les respectives cites. Al cap d’un temps, ell va rebre una cinta de vídeo amb les imatges de la seva primera cita amb la nova parella, però no en féu cas: sabia perfectament que ella n’era la responsable, de la mateixa manera que sabia que ella sabia que ell era el responsable de l’enregistrament que havia rebut ella. Però no varen quedar tan tranquils quan els fou adreçada, a cadascun per separat, una filmació on se’ls podia veure enregistrant, d’amagat, la cita de l’altre que prèviament havien preparat. Saberen que la mirada d’un estrany els uniria per sempre.

39


AMORS EVENTUALS I Vaig arribar a l’estació a les nou per agafar el tren d’un quart de deu. Una estona després, mentre estava prenent-me un cafè repenjat a la barra del bar, vaig veure entrar l’Anna Maria al vestíbul. Em va fer un no sé què el cor: que maca que era, quin llamp de dona que m’havia lligat! A través dels vidres de la porta del bar vaig poder-la contemplar sense que ella se n’adonés. Veient-la asseure’s tot creuant les cames, em vaig commoure profundament. El cos, aquell cos tantes vegades recreat sota el dictat del desig, avui se’m lliuraria en la discreció de la gran ciutat, en el pis que un amic m’havia prestat. Feia cinc anys de la primera vegada que ens havíem escapat i, d’aleshores ençà, quantes? Una cada dos, tres mesos? Sí: quatre o sis vegades l’any. Entre vint i seixanta vegades, doncs. Fer balanç d’aquesta relació en termes quantitatius seria com valorar les roses a pes. Per allunyar 41


aquest pensament, vaig concentrar-me a recrear mentalment el so de la seva rialla, de la seva veu, dels seus sospirs. Però el pensament es deturava sempre en el mateix: en el sabor de la seva pell al pit, al lloc on s’ajunten les sines, i, on s’ajunten les cuixes, del seu sexe. Pel sistema de megafonia varen anunciar l’arribada del nostre tren. L’Anna Maria va anar cap a les andanes. Jo la vaig seguir i, a fora, vaig esperar el tren assegut en un banc. La tenia al meu davant, magnífica en la seva esvelta immobilitat. Estirant el braç, podria acaronar-li el cul. L’Anna Maria va girar la cara i va somriure a un home que s’apropava, i quan va ser al seu costat es van besar. Van pujar junts al tren, i jo em vaig quedar a terra, bocabadat, i no em vaig moure fins molta estona després que el tren ja havia marxat. II L’home que havia besat l’Anna Maria a l’estació i que va pujar amb ella al tren no va poder asseure’s al seu costat perquè els vagons anaven plens. Ella va trobar lloc en un racó, i ell va haver d’anar a seure a l’altre cap del vagó. 42


Des d’allí, no la podia controlar, i això el neguitejava. No és que estigués gelós. De què ho podria estar, si ni tan sols se l’estimava. De fet, més aviat sentia menyspreu per ella, es considerava a si mateix molt superior. Però la desitjava amb angoixosa intensitat. Ella era un cos amb prou feines entrevist en una nit d’eufòries alcohòliques, i li calia certificar a plena llum i amb tots els sentits el que no era res més que un record vague i moltes intuïcions. Era el neguit del mascle que sent la proximitat de la satisfacció de l’instint i no veu la manera de realitzar-la efectivament. Gelosia, potser sí, però exclusivament sexual. Per això, quan el tren va arribar a Barcelona i va comprovar que l’Anna Maria ja no era a l’abast, no es va poder estar de deixar anar, amb les dents serrades, una paraula grollera. III El taxista va portar la dona a l’església de Betlem, al costat de la Rambla. De fet, era prou a la vora de l’estació de tren de Plaça Catalunya com per arribar-hi en cinc minuts, però ell va 43


allargar la carrera tant com va poder. No només per cobrar més, que també, sinó per gaudir més estona de la presència d’aquella dona extraordinària. Des del punt de vista del seu físic, s’entén. I també per l’olor que feia, sublim. A més, per ser francs, calia reconèixer que era prou trempada; sabia seguir una conversa, fingia sentir un interès veritable. Fins i tot es va presentar: Anna Maria, es deia. Al cap d’una hora de voltar, el taxista ja no va tenir esma d’allargar el viatge, i va parar davant de l’església. Va mirar-la entrar-hi pensant que qui sap si un dia tornaria a trobar-se-la, en unes altres circumstàncies.

IV El capellà va quedar sorprès que una dona com aquella decidís confessar-se. No hi estava gens habituat, a rebre la confessió de persones joves i, a més, amb una aparença tan esplèndida. Semblava que no li havia faltat mai res a la vida. Que ho tenia tot. Acostumada a obrir la boca i ser servida. El capellà, agafat per sorpresa, no 44


prestava prou atenció al que aquella dona li deia. A dintre seu la sorpresa inicial es començava a barrejar amb el neguit i l’amarguesa. No podent-se distanciar de les pròpies emocions, el mossèn va arraconar la consciència per tal de no seguir patint. Només va captar que ella es deia Anna Maria. V Al cap d’uns dies dels fets de l’estació, vaig llegir al diari que una dona, Anna Maria M., s’havia penjat en una pensió de Barcelona.

45


L’edició impresa de Martina i altres relacions, obra original de Jesús Aumatell, es va fer a Vic l’estiu de 2000. L’edició digital s’ha fet a Barcelona el mes de maig se 2014.


Martina i altres relacions  

Recull de relats de Jesús Aumatell

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you