Page 1

ROSINA BALLESTER

LA REIXA

Prima Materia


LA REIXA

Prima Materia, 68


ROSINA BALLESTER

LA REIXA

emboscall


La redacció d’aquesta obra va rebre un ajut per a la creació literària de la Institució de les Lletres Catalanes.

© Rosina Ballester © de la il·lustració: Francesc Todó Edita: Emboscall www.emboscall.com

ISBN: 978-84-96716-76-6 Primera edició convencional: 2008 Primera edició digital: 2008


POESIA I DOL I Tota voluntat de recapitulació sobre allò viscut, o tota voluntat o intenció de poder intervenir sobre allò escrit, en què es diferencien? Viure o escriure és un ordenarse constantment, entenent per ordre el donar sentit o el comprendre tot el que ens va succeint. L’acte d’escriure seria un graó més de la poètica o del viure, i també seria ressorgir d’un tot llunyà que sempre apunta cap a la memòria futura. Aprendre par coeur tota la infància i tota la joventut i fer-ne del seu exercici la lliure poètica que volem transmetre en anar-la seleccionant per poder oferir, lluny de l’embat del temps, la sola permanència possible, la que es construeix pel do amable de la successió. De la successió en el treball voluntari i conscient del record i la ficció sobre el record, i la ficció que finalment tindrem quan entrem en el cercle de les repeticions i anomenem el nucli absolut de nosaltres mateixos amb una sola paraula, amb la paraula definitòria i condicionant de la nostra poètica. Podrà ser un nom, però un nom que per successiu evocarà l’antic paratge 7


–no antic per definició, sinó, ja antic– d’abans de la caverna, on cap tradició possible, on cap filiació, on només la fratria voluntària dels qui no volen pares per a ser nascuts sinó germans per estimar-se. O el verd d’aquestes moreres de tardor que, successives, ens mantenen en el rar equilibri de saber-les progressives en el breu cicle de les estacions que resulten permanents. Ah! La idea primigènia. Que lluny de la veritat està la idea si per arribar-hi ens convertim en l’arena que tot ho admet cap un ordre invisible. Lluitar contra la pròpia idea per fugir del límit que estableix. Confiar més en la sola paraula i les seves vàries interpretacions. Una poètica. Crear la part repetitiva de la nostra vida per la pura selecció. Educar-nos en allò fonamental de la nostra experiència. Se’m fan difícils les representacions terrenals, tot i que per referència em subjuguen. Teixeixo com puc el meu miratge. Aqüeducte que acompanya per entre els arcs i a certa altura un cos que fluctua amb ritme canviant, que les mans no atrapen i el mirem passar en el mateix instant que produeix la seva essència. 8


Seraphîta, adièu! El comiat constant per retornar al Tabor sota l’amenaça de perdre’l. He construït una poètica per aprendre a escriure sobre els fets que només per la mirada d’altres es poden diluir i així es dispersa. Escric per ocultar.

II El distanciament que a vegades provem de fer respecte a la imatge del nostre cos ja mort, o el record d’algú concret en la situació de despreniment, cap on?, provoca el sentiment d’un aire dens, no per això asfixiant, si no més bé d’un aire metafísic, que s’ha omplert d’una càrrega catàrtica i floral, catàrtica en el seu sentit aristotèlic de purificació de l’absència, floral com a florilegi i tria que ens dóna vida, ja que s’arrepleguen allí els moments més volguts d’enteniment il·luminant l’ànima i el cos i fent-los perceptibles en la seva dualitat.

9


Hi radica bellesa en els instants de silenci, instants no fragmentats on ens sentim eternitzats per allò que ja no és, últim i immens, com uns ulls que només veuen cap endins. És l’exercici de Balzac a Seraphîta. És el seu exercici, on assaja amb insistència l’impossible pas per aconseguir l’estat arcangèlic, des d’on comprendre la percepció de la breu eternitat. Aquest distanciament del cos ens porta de manera subtil cap a una predisposició a idealitzar la pèrdua, la nostra pèrdua, i podernos defensar del seu impacte. A través del llenguatge poètic podem fer un pas endavant del dol inabordable de la pròpia mort, un dol anticipat per encaixar la por inherent a la nostra condició, la condició femenina i la condició masculina, que ningú no ens plori, i ens hi anticipem plorant-nos nosaltres mateixos, per la senzilla creació d’una veu omniscient que sobrevoli la terrenal residència, atorgant-se un primer pas intemporal. El moment de la mort és poètic en tant que ultrapassa allò estrictament quotidià i ens diferencia de tot el que resta, de tot el que no mor amb nosaltres. Obvio l’assassinat 10


massiu del nostre temps, cosa que mereix un estudi profund pel que fa a la seva transcendència, i no precisament la quotidiana, si no la terriblement històrica i antropològica, és a dir, considero la mort des de la humana possibilitat de la despedida, des de la perspectiva d’una mort complerta i completada pel seu propi ritual que en certa manera voldríem pre-veure. La meva experiència com a infermera, títol que vull i no vull reivindicar, perquè en el nostre país és considerada com una professió poc definida, com a de trànsit –valgui l’expressió més que mai– la meva experiència, deia, m’ha permès acumular converses, moltes vegades només paraules, que s’intercanvien en moments on l’esforç per la concreció, condicionada per la necessitat de comprensió i al mateix temps per la de crear compromisos, sempre recíprocs, permet una certesa del seu sentit, i igualment, tot i produir estranys llenguatges o maneres infreqüents en la comunicació, l’esperit resta obert a l’absolut, i és la idea d’aquesta situació fluida en l’enteniment o en el rebuig, ja definitius, on es produeix el fet poètic amb especial intensitat evocadora.

11


En el dolor de la separació s’hi veu la mirada i les mirades referides a un saber comú que sublima l’instant. Hi habita la veritat, que no en altres moments de la nostra vida, quan estem immersos en la por i la desolació a què ens veiem sotmesos per fets, paraules, persones i relacions mortífers que anem alimentant i conservant i que ens destrossen bona part de l’existència, i per què no, de la bondat de la mort però no com a instància desesperada. Aquí caldria parlar del suïcidi, fer un incís, un homenatge a totes les dones que ho han fet, i a tots el homes que ho han fet, i si més no, dedicar-los un silenci expressiu i un agraïment sincer per la llumeta vermella que ens han encès des del seu desconsol. En sé moltes d’aquestes morts tan solitàries, on el ritual és excessiu pels qui restem. Excessiu en tant que ens han exclòs de la més profunda intimitat, són situacions, parafrasejant Plató, mutualment comunes, que es transcendeixen mutualment, i d’aquí el seu potencial poètic, el seu potencial d’evocació. En el suïcidi ens roben aquesta intimitat per mor d’una mort autoinfligida que no escollida, com pretén la psicoanàlisi, és obvi que per a escollir hauríem de partir d’un estat lliure i no del 12


extremadament dolorós on la desolació predomini sobre tota possibilitat de comunicació, tot i que paradoxalment es pugui entendre com l’únic acte de llibertat possible. De tota manera, no crec en les morts literàries sinó en la mort com a part insalvable del procés de viure, i el suïcida es veu interromput en el seu procés vital, ni més ni menys que les víctimes dels terrorismes, de la violència dita de gènere, del terrorisme d’estat. Paul Celan fa la gran pirueta poètica quan per poder escriure, malgrat Adorno, sobre els camps i la mort dels seus pares creà, com explica magistralment Jean Bollack a Poesia contra poesia (Ed. Trotta, 2005, a cura d’Arnau Pons), una nova llengua en contra de tots els tipus de poesia no selectiva o menys selectiva, i malgrat la seva conquesta sublim no es pogué desmarcar de la mort antinatural, de l’exclusió. En el cas de Nelly Sachs, de la seva vida i de la seva obra que passen per una experiència similar a la de Celan –no puc ni vull entrar en les seves diferències pel que fa a l’amistat que tingueren i que es va veure alterada per la seva forma diferent d’escriure sobre tot aquell cúmul de sofriments– és evident que Nelly 13


tampoc va poder escapar d’una mort no natural, i em refereixo no al suïcidi sinó a la psicosi, a la bogeria, l’altra forma terrible d’acorralament mental que ens produeix una mort antinatural, on ningú no pot intervenir ni acompanyar, on el qui la pateix es sap també exclòs. Ida Porena, a Poesie de Nelly Sachs (Ed. Inaudi 2005), acosta el nom de Nelly al de Simone Weil i la nostra Maria Zambrano, i en parla com de les més visionàries, les defineix pensadores místiques. Algun adjectiu hem de posar per a definir el treball de creació de Nelly Sachs, però místic és sempre aquell o aquella a qui la pròpia experiència ha catapultat cap a un pensament tan estricte que per falta d’afinitats electives en aquesta terra se’l sol qualificar d’intuïtiu, llunyà del pensament com a tal, però és bo i em fa bé la definició que d’aquest concepte en fa Descartes, Por intuición entiendo no el testimonio inestable de los sentidos, ni el juicio engañoso de la imaginación que produce composiciones sin valor (el Dr. Jonhson també hi estaria d’acord), sino una representación que es asunto de la inteligencia pura y atenta, que nace de la sola luz de la razón y que por ser más simple que la deducción es todavía más cierta que ella.

14


Poesia i dol restin, doncs, reflectits com a luxe que hem de defensar. Com a manifestaci贸 de la vida sense soluci贸 de continu茂tat en el seu transcurs absolut.

15


LA REIXA


…li spígoli di quella regge sacra que di metallo son, sonante e forti. DANTE, Purgatori, cant IX

…giunto all’amorosa reggia, vidi onde naque l’aura dolce e pura. PETRARCA, XC


Als meus fills, per tot allò dolent que els vaig fer –viure, i que s’acabi. A Joan Todó, el meu home, perquè no surt reflectit en aquest llibre de temps passats si no en algun vers amable.


I


Faig ara –si fer és correcte com a temps d’un verb– el comprimís definitiu amb tot allò que en continu estat de consciència i voluntat, inspirada en la bellesa i la vellesa si és la vida entesa com ara jo l’entenc, sub-ordinada,

el compromís de conèixer el món de la meva condició que vol conèixer l’obra de les dones.

25


Taula 1

Saber existir amb el que ens resta de misteri: tot aquest parament escrupolós de lliris, peònies, flor de neu, narcisos, tulipes arrissades, Mme. Meilland, ornant el rosetó d’un vas de plata, copa de vi, eaux de printemps, jo vull pensar que no és en fals el seu sentit, tampoc és fals el so impartit per Clara Wieck o Fanny Mendelssohn, o tu o jo, quan ara escoltes, cercant la veritat de cada cosa en el sol fet d’anomenar la teva obra, i som aquí, etern sojorn, la nostra set no acaba, encara que com ara, o jo o tu, puguem emmirallar-nos l’esperit en la ficció de tot reflex contra la copa de vi roig cercant la nostra imatge. 26


Taula 2

Anar a caminar pels museus vertaders de misèries divines el diumenge de maig per ciutats del meu somni, i de sobte trobar tot de nou perquè és aigua passada a una gola feliç que no mira les taules d’Holanda. Descobrir Clara Peeters entre l’angle més fosc de l’entrada a una sala, i llegir la tessel·la on és dit que en la copa de vi de la taula, ha gosat la pintora flamenca copiar-hi el seu rostre finit per deixar-hi així escrit que no pot el pinzell reflectir clarament la matèria, el seu rostre, el retrat d’altra cosa que no sigui treball de les mans com les rosques de pa i les flor de cultiu biennals de la terra que és, només fang, només fang, clara amiga.

27


A qui la confiança de l’estiu dipositada en el seu nom quan arribava silenciós com un arcàngel protector? Soldats de la religió, encara que mai consti s’ocuparen de mi, i reposada sobre el mar no van partir fins veure’m viva. Ja no confonc els temps, la cosa primigènia de la dualitat està tranquil·la, i allí ha quedat i no progressa.

28


A qui oferir-me? És com el fàstic de la mort que va deixant una monòtona esperança per la vida. Les poques coses que em contaren de mi. Les aïrades fraternitats. Vergonya de posseir el sentiment que s’imposava perquè era la meva sort que ells mai tingueren. Consciència de saber-me més forta sobre els homes que intentaven exercir-se, i allí han quedat, i no progressen.

29


A qui la creença de la nit? A dalt dormia la ciutat embolcallada de gessamins en cada reixa platejada, i sobre el llit algun poema de Semain es desxifrava sol. La lluna del Miracle impressionava cada gest com si fos l’astre primigeni. Incandescent l’he recordat, i allí ha quedat i no progressa.

30


A qui el meu secret d’imatge canviant, les meves hores, les plates de menjar després de buides? Amb cura de lluir-les un instant m’asseguraven l’existència en una edat que pareixia immòbil. El viatge cap a Lourdes, la verge fluorescent, l’agafaré pels núvols, a la tribuna m’ho van dir, i allí ha quedat i no progressa.

31


A qui, les hores de ballet amb madame Elsa? Portal de l’Àngel, a cinc duros, fruit pesant de diverses especulacions fuetejaven el desig que es tornava delirant: jo no era com les altres quan la sang els fluïa sens pecat per les cuixes extremades de potència, naturals al moviment, elles partien cap a cases més secretes.

32


Alexander Brailovski era el meu mestre. Stern en el Palau, jo i el meu pare, vam ser tots tres un sol record de vidre. Bufava aquell alè en una nit d’atordiment. Un àngel va morir sotmès a la ignorància. A qui, els botons caiguts de la misèria?

33


La sensació del primer bes. Aconseguir la clau de la biblioteca on repetir tot el procés que poc a poc es traslladà al punt exacte. S’accentuaren els tresors de cada llibre. Mentre la llengua repassava allò concret, jo somniava en una tria de paraules, que allí han quedat i no progressen.

34


La fraternitat de només tu i jo, rentant-nos els peus per anar a combregar. La por i el riure, els dos extrems de casa nostra. A qui els desmais de tantes dones a la missa? Només a la sortida dels Paüls tornaven bells instants amb l’explosió de les palmeres, i allí han quedat, i no progressen.

35


Jo vaig sentir que l’aigua m’omplia el pensament, mentre la lluita era perduda. Esborraria per molts anys aquell sepulcre destrossat on les violacions intenten oblidar-se.

36


Tarda d’agost

Uns noms que reiterats procuren l’argent al cel, l’universal color d’aquesta tarda, l’oblit que succeeix a la música que penso, a l’interior despit de qui no sap i vol, sense massa intermitència en el sofrir, per un exili après des de la infància.

37


Veu involutiva

En sentit d’eufòria conscient com quan la rosa acaba o la tarda, en el ponent que la desclou definitiva, és meva la meva vida torturada en cada part volguda i no l’entenc, és meva la fracció de la rosa cultivada no més que el vas on es barreja amb el present.

38


La primera sota en aigües somes desitjades per imitació d’Ulisses i dels grecs paratges de l’estiu, en un mar secundari, ja romà, on vaig veure per sorpresa el moviment dels cossos esmitjats.

39


Allà em dissolc, cap el Miracle, on vigilo la lleugeresa dels peus i l’aigua es torna mansa. On poc a poc el cos s’hi inclina.

40


Les Cròniques de Muntaner segellaven la tarda a la tribuna de Mallorca fluorescent mentre el desig es situava perillós al ventre llis encaminat cap al cel buit. Passaven cossos del desgast que fa la nit, i algun renou me’ls apropava i distingia un espurneig que els feia diferents. Lluïen al meu cap quan no em semblaven pensament, eren només la permanència d’un lleu traç el traç que pinta, convidada per descriure com l’onada de la gent d’aquell carrer va deixar un rastre que mai més podrà ser anònim.

41


La sanefa de tons opalins fa la forma dels testos al fons de les aigües, on l’arena és al vidre polit com la llum al desig de l’infant quan desplega els pulmons i comprèn que la fi del seu somni li arriba.

42


La barreja de l’olor amb l’olor del mar i el bany d’anar a dormir... Tot i la son d’infant, sabia on era, sabia on era.

43


Punta Prima

És l’hivern i les pedres distreuen els ulls i oblidem el farell per la llum del migdia quan el mar més urgent ens reclama del vers l’escriptura impossible. És l’hivern en el tall del record quan l’arena feixuga a l’esclau, li provoca l’absurd moviment que limita el seu cos, i no pensa en el vol de sentir la cadència de l’aigua.

44


Cascalls

He volgut destil·lar com es feia l’alquímia del te de Menorca, aquest te de cascall porprat, perquè arribi a ser sant curatiu o miracle al teu pit oprimit per la pols de la terra vermella i el tabac ben criat als teus braços, meu senyor d’aquell lloc. Però el verb no ha sabut el meu verb i t’has mort al costat de les flors en tornar altra cosa que flors. He estotjat la llavor que no creix i he escopit en el pot vidriat com tu feies.

45


Ja tancats per la fosca matèria els teus ulls imaginen i senten i escolten el pas de les mans que voldrien lligar-se al teu riu interior. Ell va viure abraçat a la mort mentre viva era el frèmit d’ambdós una veu que no diu la paraula.

46


Pacients

La carícia dolcíssima que a vegades em fan amb les mans alleujades per tants anys de treballs, amb la gràcia adequada que el moment requereix, on la blanor dels dits excedeix l’antic acte de tocar-nos, la barreja amorosa on segur em sostindré a l’hora de la meva mort.

47


Rissaga

Deixa el rastre del bes a la quilla de barques marines envestides per noms heretats no comuns i que ploren els homes. És la por que desfà la il·lusió de ser etern en el mar freturós de la infància per les gregues paraules d’Homer, sens saber d’aquells noms pronunciats pels antics. Desconeixen els déus, i en juguesca han perdut, no sabent dels plurals que un sol Déu els mentia.

48


Història clínica

Per a dir-me els seus anys fan un relat, i acabo endevinant l’edat que tenen. Dissortat és qui no parla amb els illencs: els peus al mar, les mans a banda i banda, el cap sotjant el vent, la seva creu, tan diferent de la creu nostra.

49


Ponç Pons Deus nedar cap al tard quan arribes d’Irlanda amb l’ocell que de foc t’ha cremat els cabells, la immersió serà lenta la fondària captiva del teu rostre sorprès.

50


Cisco Els seus peus sortint de l’aigua, mai alterats, la composició del marbre. Les vetes del seu traç ferien amb l’arena el meu desig de veure’ls en absència del seu cos que imaginava.

51


Celan recolzat a la paret Em mira com un mestre Arribat de ParĂ­s, ignorant De les aigĂźes del Sena.

52


Còdol

Els harmònics de l’aigua redundants dins la bassa, la primigènia veu del cant quan ha fugit cap a l’espai que ens desorbita.

53


La vida en construcció Alexis Abracem el foc com qui abraça els anys un cop cremats i encara encesos acompanyen un estar tranquil en aquest dia escrit sobre llenya ardent a prop del foc a terra. Amb el polze i el cor estrenc la flama, el sol ens acompanya a l’hora de la fosca, som vius, Amor, la vida ens insisteix si construïm amb un sol fil les diferents estances que ens conformen.

54


Avui fa anys d’un passeig nocturn a Ciutadella de Menorca, parlant de Juan Ramón, la passió apresa sobre el vers al calor de la lluna de juny. Amic americà, Dsamabrams, ens hem fet poetes rars, desarrelats lluny de la costa que ens oferia la concisa morfologia de l’ofici.

55


De senectute

Ell de setanta 5 i jo de cinquanta 8 hem jugat de manera imperceptible; les brosses que du l’aigua mentre cau amb bot verdós de quietud trenquen el mirall que hi ha a la bassa.

56


En estat de somnolència torno a sentir l’espai del migdia al menjador d’estiu, l’olor del pa i el vi pintats en blau i rosa per Utrillo. De la paret on penjaven que donava a la casa veïna, del recó on els altres vivien, dels veïns estimats, no en sé res. Una guerra més fort que la guerra els ha fos com uns morts que no han mort, que no hi són, mai pintats per Utrillo.

57


Vol de primera hora

S’apropa l’illa i surt el sol que pinta el terra d’un vermell precís. Estic al cel del cel, en el sol voler d’aquesta eternitat

58


Eleonore Blount al grup de Palau Praecisa est velut a texente, vita mea....

Dins el decurs del somni haurÊ escrit amb marbre blanc aquest silenci. Que Eleonora per sempre ens acompanyi on els amics s’enterren i vigilin amb mi la paraula que escriurem en el viatge.

59


Tombeau pour Vartan Manoogian

Com Federic de Prusia jargonnant un François barbare ens varem perdre, mestre de tants, en el mar freturós del present i oblidàrem el temps de la música pel remor de les ones ocultes instruments de la nit quan sorprenen en l’arc del silenci a Ysaÿe oferint-nos la vida amb repòs dels teus ulls.

60


Tombeau pour Vartan Manoogian

Like Frederick of Prussia jargonnant un Fran莽ois barbare we went adrift, master of so many, in the straitened sea of the present and dropped the tempo of music for the rustle of concealed waves night instruments when in the arch of silence they took Ysa每e by surprise, granting us life with the quiet of your eyes.

(Versi贸 de D. Sam Abrams)

61


La literalitat del traç quan comprenc el color de la mimosa, groc sonor i esborrifat mÊs enllà de tota forma recordada.

62


Nit de Nadal

El setge és trist I l’hora immòbil Es crema de la nit el darrer cant De plata se’m fa trist el canelobre De fusta se’m fa trist el fum del plany Es crema l’esperança contra el vidre Els elements de sempre són iguals La guerra a la caverna del capvespre Els Altos fronterers del desengany Qui viu a contracor no té migdia Qui mor sense voler ens assassina el vers Injust per a tothom el fràgil ritme On crema el fràgil temps d’aquesta nit

63


II


El saber se’m dóna restringit, com una antiga cicatriu.

67


La facilitat de les figuracions amb què iniciava el joc m’ha fet possible aquest ofici.

68


Prefereixo la rosa robada a la rosa que creix al jardí. És la rosa perduda de França la penyora que occeix la promesa i altra mà haurà trobat. Respondrà a l’afecte de plata i cristall en rectangle perfecte quan se’l mira en l’espai contra el sol de la tarda i li llu.

69


Tot en un sol pla en el ventre impol·lut, sense cap lluita, llisca la roba al seu damunt, s’il·lumina el fons on Ofèlia reposa amb les flors del seu temps.

70


Vacu

Ens sabrem recompondre al caminar per l’aigua on la petita Ofèlia deixa els rams i cull del fons la seva imatge que amb veu prudent li envia el cant. Em va enganyar Narcís pensant que veia els teus ulls grocs en cada dafodel, s’ha fet el buit, s’ha fos el rostre invers, repetitiva unció on veia el cel, els estornells l’apropen del firmament diürn, m’obliguen a alçar el front, mentre, perdent l’estòlid equilibri, es caven contra el pit els somnis plans.

71


El mar etern de la ciutat de Dilijan que mai trobada, rememoro: ni el clapoteig de l’aigua contra el mur ni la dolça ciutat he conegut, i així aquells noms que no són meus, tampoc perduts, espero com m’esperen

72


Oració

Tot mantingui la pau en què escrius. Que la treva perduri i la mort No entorpeixi el transcurs d’aquests dies.

73


Diada de la poesia

Quantes vegades la idea ha fuit per la peresa convocada i retorna a la nit i es precipita amb dret de fer la seva absència definitiva.

74


L’anell del Nibelung dels pobres

Expressar aquestes noses en el nostre temps, Alexmitrani, jove amic, és encertar les vexacions del nostre temps. L’esborrador de color negre que tu empres, ens ajudi a ser feliços i escapem d’aquell projecte megalític que entristiria l’obra de Satie. Però no oblidis, jove amic, entre miracle i miracle, les feréstegues imatges que ens retgiren perquè volen ocultar desesperades, la trista fragilitat de Suzanne Valadon.

75


Roser Bru

És l’esperit de la mare que inhalem cap a l’hora del ponent. Sempre viurem, Roser, la delació de la paraula. Repetirem la por en no ser exactes.

76


Malaltia pulmonar obstructiva crònica

Torna a endinsar-te, pare meu, cap aquell món més prehistòric on l’origen enfosquit per la matèria permet la màgia del repòs fent que els pulmons ja no es despleguin.

77


Què diries si la mort no ens atrapés com l’escut dins de l’escut d’Enric V escrit per tu a la memòria del poeta? Em desconsol, tu que ja mort, oh! pare meu, penso que mai podrem comprendre la lliçó que mai apresa, ni tu ni jo, sabrem la història, ni jo de tu, ni tu de mi, ni jo del món que ara palpita mentre llegeixo la teva veu en veu de Shakespeare.

78


al grup de Palau

Del 3 d’agost en aquest canvi cesurat per un viatge a temps real, mentre els seus fruits s’endinsen en l’espai que hem procurat perquè les vores no s’escampin i perduts –un desdibuix– la dolça carn es transformés en acritud que res comporta, ans un oblit atribuït a l’amistat que descuidada esborra allò que l’ha creat. A temps real el nostre amor, ningú el percep, des de l’harmònica estructura. No descuidem, dins de l’hivern, la inevitable persistència que magnifica els paisatges i admet les veus que la dissort manté captives. Hem vist Le rayon vert sobre les cúpules del nord a Budapesti i Bratislava, el fort instant quan la claror ens porta al bes i pressentim que el sol objecte que cercàvem era precís en aquell cel de les batalles.

79


III


Adieu!

Vine, donem-nos l’últim bes quan ja no més per l’aura aproximada d’un record es pugui dissoldre en els meus braços.

83


Practicàvem el sexe indefinit i jo m’eternitzava a la terrassa, impronunciable amor ofès perquè aquell cos fos inventat només pel sacrifici

84


Vine a nedar quan cau la tarda per la cova de sal convençuts de la lluna rodona als penyals de S’Algar. Era cert, era fals aquell somni nascut a l’estiu. Jo enyorava el jardí construït amb les aigües trencades d’Angèlica perjurant que jo sola la portaria al món, on res perd qui nedant omple el buit dels naufragis de l’illa. Els vaixells policroms converteixen els morts descreguts que reposen encesos en el foc de batalles, i ara viuen aquí, cementiri a Maó, ciutat blanca de cors encertats pels desitjos d’estranys, que com jo, han parit els seus fills per fertilitzar el seu somni.

85


Après-rasage Joan Et submergies fins el fons i retornaves com un peix de pell mamífer. Perfumat amb la innocència del qui sent totes les coses imaginava que aquell mar et tornaria potenciat amb trencadís de mineral dissolt que cap al tard es cristal·litza.

86


35 minutos de vuelo

Menorca s’esvaeix les nits de febre quan et dedico els resultats segurs que mai ja no seran sinó de pensament.

87


La branca on les mans no ignoren que el món és vegetal, esperança diürna i de nit el record del teu príncep amarg. He collit a la fosca matinal de novembre aquest munt d’il·lusions que decau, ens ho sembla, però du del record en el cant desitjat de l’ocell que hi reposa el seu pit.

88


La desesperació de l’aire contra l’aire perquè tot és buit, palpita aquest no res de marbre amb la presència del no res. Ha fugit dins l’àmbit noble del teu cap el pensament dipositat en fals de mi, no per no cert, per terra absurda, d’arena morta, confonent la petja adversa al teu repòs, o a la certesa clara de la sort que viu del teu silenci.

89


Res com el desordre ermós d’aquest jardí, reflex atemorit que s’embolcalla dels tímids habitants en la rondalla etèria dels records crescuts en mi. Aquest i tots pensats per ennoblir la veu dels morts en desigual batalla lliurats a esclaus, quan la bellesa calla l’inútil mecanisme, el seu destí. Em resulta feixuc el tast passat de la fruita vençuda per la flor que va ser, oh! fruita immensa, com el pom més etern imaginat i em resulta lleugera aquella por que es resol en joia quan s’hi pensa.

90


Mai més el diamant, llum del matí que ens oferia en lluita i en parany les veus imaginades dins l’estany policromat, el cos de l’astre és assassí. Dels nostres ulls aclaparats de carmesí, més entregats que mai al propi engany, lluïa en els meus dits el pit d’antany sotjant del patiment la seva fi. Dolguda, enlluernada de futur món de reclam, dona tossuda, només sabia que et pensava pur. I així va ser la joventut rompuda en cada bes fer entrega de l’atzur, líquida pedra o talla més volguda.

91


No temis mesurada la pluja de la pols de l’or antic, girat per l’avidesa no mira l’enemic, que creu sense sofrença en vèncer per costum.

92


Ara que sembla fugit aquell desig amb ell se’n va la idea que tenia del fet de desitjar l’estúpida harmonia entre el pensar o tocar un cos precís.

93


Dels llibres comuns n’hem assenyalat diferents versos Joan

Les teves distintes fotografies no necessiten d’un japonès que les identifiqui. Ets la summa del punt de glaç i un foc concret.

94


El ser se les otorga a las cosas en compañía a la meva mare

Et porto això i ho descarrego al bot de l’aigua en infinita barreja de les veus que hi canten.

95


Tenia un autèntic temperament de perseguit Per fi ha arribat un record lliure de tu on el cel pren del jardí el seu dibuix de color malva, on cada cosa em torna a cada cosa, on jo sola he decidit l’existència dels fills.

96


AigĂźes estrictament captives

Ningú voldria res del meu cos per sota l’aigua. No hi ha revers, la moneda ha estat impresa amb una sola cara.

97


Elegia de juny

Una aura de records seleccionats per obra i gràcia de l’hòstia concentrada em procura els matins del mes de juny. Una esperança, una profunditat de penetració dels perfums. Me’n vaig allà d’on mai voldria haver partit si no per mor de l’ordre que la vida m’ha imposat traves els morts que encara obliguen.

98


IV


La vida per esborrar la vida

Vares nàixer en la fugida adolescent i pertorbada [dels meus braços cap un destí que hem compartit amb crueltat [desmesurada. Serà la venjança del déus per creure’m que fugint no ens sotmetíem a la voluntat exacta d’aquells [éssers incomplets, marcats pel seu excés en l’exercici del seu regnar cruel? Moltes fotografies vaig anar fent de les distintes pells que embolcallaven el teu cos no resignat a la quietud [si l’esfera dels teus ulls s’engrandia per instants, contra un cel fred, [mentre el record d’aquella nit, em feia progressar en la insistència d’anar segura cap un estat fidel a la injustícia de l’absolut [que veia en tu, d’aquell excés de pes que t’atorgava el meu neguit, la por [de perdre, com ara és la certesa de no voler la vida per esborrar [la vida. Res s’ha complert del vaticini de l’observador entestat en voler vèncer, per pensaments hostils, el destí [dels dos incauts, 101


tu i jo, asseguts al pedrís donant-te el pit a plena [llum d’abril, aquella experiència prodigiosa d’alimentar el secret [que més tard semblàvem oblidar i ara ha tornat, inoculat per [una veu de dol, aquell secret que així no era –la mort se’n va, [mai és callada, no hi ha misteri en el seu regne– i el món voldrà acollir-nos en el seu camp de flors concretes. Res s’ha complert, per via natural, del meu desig, veure’t feliç al meu costat per tot consol en la distància, saber del cert que aquells sis anys de dies al raser del foc a terra, tots dos sols per la imposada vida del poc amor rebut, ens defensava en el futur per sempre, i quasi en tot present, del malentès de les passions [de joventut, dels meus pecats horribles de saber-me forta per l’instint en sobreviure al vaticini de què estimar maltracta [i entorpeix perquè no es sap del sacrifici. És cert, a un fill mai [se l’entrega en altres mans que no han participat en el miracle, tampoc sota cap altra circumstància se l’anomena [compartit, sota cap altra circumstància se l’imagina fill d’algú

102


[per més sublim. És cert, la nit que tu vas nàixer estàvem tots dos sols [contra la pluja que batia fort en la lluerna, i sols ens van tornar, [ interrompuda aquella feina que vam tenir i que vam fer, de restar junts [per sempre. És cert també què allí acabà una vida per una vida [que comença.

103


Aquell mal que infligeixen els camps arrasats de la tarda i la llum de finita bondat em retira la veu quan el cel esperat creix en contra del mar i dels somnis d’abans de tu nàixer, feliç, amb la lluna d’abril, la ciutat sense amics només plena d’amor com un joc, on l’anell de tu i jo, sense cercle tancat, definia l’espai en el cine Alexandra, la inexperta tristesa es fonia amb els plecs de les teles verdoses, matisant les parets, llumenetes semblants hi ha a les taules de nit dels bordells, amb batalles d’amor ben perdudes.

104


Sonet

Totes les veus mouen en l’arbre que declina un aire temperat, suau al fruit que no refusa, estoic, els passos de la nit, silenci d’olivera l’hort s’estima l’hortolà de sal que va per la boirina i el mar al fons del pla que l’ha subscrit, inici de la terra amb l’aigua al pit i desig desesperat de conrear marina amb terra, el lliri, el card, l’alçada de la vela clematis serpentejant les vores del camí les pedres d’or astut nodreixin la desferra l’efímer pensament que subsisteix en mi, la por de no ser res, desdibuixada esfera del globus paternal en l’aire carmesí.

105


On anar per descriure el passatge constant i salvar la distància, de la nit a la llum, en el punt més llunyà de la vela, si no sé d’aquest mar indistint, desvetllar sota els signes de terra aquells astres encesos al baf dels infants engendrats en el llit més concret d’una fosca diürna? On anar? Vés i cerca en el prec elegíac. Del seu cant trobaràs aqüeductes on el fràgil accés en destriï el transcurs de les aigües més pures.

106


aniversari to Helen La sesta a l’arenal d’en Castell amb tu al meu ventre i el sol que penetrava allò que mai ningú no ha penetrat: la força de la solitud en sé volguda on el raig rebota contra el cos i ens deixa un halo ja definitiu on tot s’hi engendra per miracle.

107


La compulsió és exacta al perill i fa que em begui els somnis d’un sol glop amarg mirant-te al ulls, oh! música perfecta, allunyada de mi quan infringeixes amb els sons absoluts el silenci a les mans per escoltar-te. Fragments de parts molt escollides amb l’abstracció sonora de la corda. És com als llacs del nord, contínua evocació del mar, on la neu entorpeix el curs de l’aigua. Concentració dels sons més ordenats, amables a qui tensa l’arc i els endevina, reboten al meu traç. Des del meu ventre heu escoltat les rítmiques paraules de Fauré quan tocàvem a Maó en actes conciliatoris.

108


He fondejat als diversos amors per comprendre en la calma, impròpia l’esperança de creure’ls concloents. He fondejat a l’illa de tardor, on el canyar revela l’esforç per arrancar del mar la terra, el pensament, el resultat impropi, el cel marí, pintat en l’horitzó que componia l’estretor d’haver viscut captiva en sofriment. Nascuts vosaltres feliç, joana, helena, angelical, escapats de cinc segles els cavalls us han dut al ritme de les veles a rescatar la mare dels seus amors absurds.

109


Hort amb els arbres surats

Si tu no hi ets, difícil feina. Per tu i per l’embat del vent es salvi el moviment de l’entorpida terra, per tu, per l’extremada vela, agomboleu els somnis a bon port.

110


Entregar-nos a la mort com qui cultiva foc a dins de l’hort i amb altres brases il·lumina el seu vagar per por d’aquella cendra delicada.

111


Les paraules inscrites en el gest terrenal com la fruita que tendra vol permetre el desig, i en collir-la s’aferra de por pel desgast que la branca sofreix ja ferida per sempre.

112


Entra la por amb la peresa del perfum I l’enramada atrapa de la tarda estesa L’ocell, el cant, el pas de l’aire i la pretesa Escletxa per contemplar amb silenci el vol del fum.

113


L’equilibri del mar agitat on la frèvola barca tremola i no mostra aquell fons verd foncé de les algues marines i ens empeny a la costa on segur serà amarg aquell tast. Deixem créixer la magnòlia del vent i s’instauri altra terra del nord i el seu mar ens aculli. Hi voleien els àngels caiguts amb remor de canyar quan estenguin les ales.

114


POSTFACI

Aquest llibre tal i com el vaig presentar a la Institució de les Lletres Catalanes per rebre’n el seu ajut, duia el nom de Poetria, però abans de concloure’l va sortir-ne un al mercat amb el mateix nom, i em va semblar pertinent cercar un altre títol. Sempre que he escrit un llibre n’he sabut el seu nom des d’un començament i en aquest cas se m’ha fet dificultós el fet de trobar-ne un altre, fins el punt que atabalada per aquesta situació vaig assajar un nom que gràcies a la crítica del meu benefactor i amic Ignasi Duran, vaig eliminar. La Reixa quedi, doncs, oberta a qui la vulgui traspassar.

117


Index POESIA I DOL

7

LA REIXA I

19 Faig ara –si fer és correcte com a temps d’un verb– Taula 1 Taula 2 A qui la confiança de l’estiu dipositada A qui oferir-me? És com el fàstic de la mort A qui la creença de la nit? A qui el meu secret d’imatge canviant A qui, les hores de ballet amb madame Elsa? Alexander Brailovski era el meu mestre. La sensació del primer bes La fraternitat de només tu i jo Jo vaig sentir que l’aigua m’omplia el pensament Tarda d’agost Veu involutiva La primera sota en aigües somes Allà em dissolc, cap el Miracle Les Cròniques de Muntaner segellaven la tarda La sanefa de tons opalins fa la forma La barreja de l’olor amb l’olor del mar Punta Prima Cascalls Ja tancats per la fosca matèria Pacients Rissaga

25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48


Història clínica Deus nedar cap al tard Els seus peus sortint de l’aigua Celan recolzat a la paret Còdol La vida en construcció Avui fa anys d’un passeig nocturn De senectute En estat de somnolència Vol de primera hora Eleonore Blount Tombeau pour Vartan Manoogian Tombeau pour Vartan Manoogian (Versió de D. Sam Abrams) La literalitat del traç Nit de Nadal

II El saber se’m dóna restringit La facilitat de les figuracions Prefereixo la rosa robada Tot en un sol pla Vacu El mar etern de la ciutat de Dilijan Oració Diada de la poesia L’anell del Nibelung dels pobres És l’esperit de la mare Malaltia pulmonar obstructiva crònica Què diries si la mort no ens atrapés Del 3 d’agost en aquest canvi cesurat

49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 65 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79


III Adieu! Practicàvem el sexe indefinit Vine a nedar quan cau la tarda Après-rasage 35 minutos de vuelo La branca on les mans no ignoren La desesperació de l’aire contra l’aire Res com el desordre ermós d’aquest jardí Mai més el diamant, llum del matí No temis mesurada Ara que sembla fugit aquell desig Dels llibres comuns n’hem assenyalat diferents versos El ser se les otorga a las cosas en compañía Tenia un autèntic temperament de perseguit Aigües estrictament captives Elegia de juny

IV La vida per esborrar la vida Aquell mal que infligeixen els camps Sonet On anar per descriure el passatge constant aniversari La compulsió és exacta al perill He fondejat als diversos amors Hort amb els arbres surats Entregar-nos a la mort Les paraules inscrites en el gest terrenal Entra la por amb la peresa del perfum L’equilibri del mar agitat POSTFACI

81 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 99 101 104 105 106 107 108 109 110 111 112 113 114 117


Aquest llibre s’ha imprès a Vic el mes de març de 2008.


La reixa  

Autor: Rosina Ballester Títol: La reixa Poesia catalana

La reixa  

Autor: Rosina Ballester Títol: La reixa Poesia catalana

Advertisement