Page 1

Rosa Bonet

El taller de poesia 192


Imatge de coberta: l’autora als Jardins Cervantes, de Barcelona (foto: Lluís Bigas).


Rosa Bonet ELS INSTANTS PREVIS

emboscall


© Rosa Bonet © D’aquesta edició: Emboscall Dipòsit legal: B-15.516-2011 ISBN: 978-84-92563-39-5

Primera edició convencional/artesanal: abril de 2011 Primera edició digital: maig de 2012


El do de l’esperança

Si la poesia es pogués definir d’alguna manera, seria dient que és una forma de vida, i Rosa Bonet, aquesta noia de 92 anys (filla del reusenc Miquel Bonet Arnau i de Josepa Ferrer Ollé, va néixer el 1918 a cal Joan del Pont, la casa pairal materna, dins el terme de Sant Cugat Sesgarrigues), ha viscut i viu la vida poèticament: la poesia que ha escrit és ni més ni menys el reflex del seu tarannà vital. Només un reflex, però extraordinàriament valuós, perquè atresora amb gran sensibilitat i lucidesa moments, pensaments, records i conviccions de l’autora, com no ho faria cap altre suport, ni un vídeo, ni una fotografia, ni cap text (auto-)biogràfic. Per això, un llibre com Els instants previs (i també el que publicà fa un parell d’anys, Encara hi ha l’absència) esdevé un joier que preserva múltiples facetes de l’autora, de la seva manera única de veure i viure el món, elevats a la categoria d’intemporals mercès a la capacitat d’encabir-los en formes verbals que els anys han anat tallant com diamants. Tant hi fa si el nom de Rosa Bonet no arriba a figurar en cap antologia poètica, o en els catàlegs d’obres literàries «remarcables» que 5


confecciona periòdicament l’Acadèmia, o si ni tan sols desperta l’interès de cap crític que es digni a fer-ne una minsa ressenya..., perquè està més enllà de tot això, ja que neix i madura al marge del camí previst. És una obra espontània, i per això, rica en vida i experiències. El paràgraf anterior, carregat d’afir macions maximalistes, no tindria cap valor si no se sustentés en la lectura de l’obra. Comencem-la junts, si voleu. A l’inici del llibre trobem «Els instants previs», el poema que li dóna títol, i que resumeix perfectament els principis vitals i poètics de tota l’obra; es podria dir, doncs, que actua com a proemi. «La guspira de la vida? Els instants previs», comença aquest poema: el moment abans de la culminació de l’espera –un terme crucial en la poètica de Rosa Bonet– és el moment més preuat, el que dóna sentit a l’existència mateixa. Per això, es vol aturar el rellotge en aquest moment, just abans de la realització del desig, cosa que entranya un perill: L’amant és a les agulles del teu rellotge, que sempre avança. I tu el vols aturar. Si ho fas, sentiràs la deslliurança. No provis de tornar-lo a retrobar.

6


Si el temps s’atura en «els instants previs», en l’espera, es produeix el deslliurament, i també la pèrdua, ja que allò que no es realitza no es torna a retrobar. Hi ha molts poemes que es poden llegir com a projecció de la subjectivitat en el paisatge (el que s’etiqueta, en els manuals de retòrica, com a «fal·làcia patètica»), per exemple «La vinya a la tardor»: el cicle temporal de l’any culmina en l’esplendor tardoral, i el jo poètic es manifesta a l’últim vers: «Miro el cel i ho veig tot encerclat com un miratge», projecció explícita del jo en el paisatge, el qual esdevé un correlat objectiu de la percepció que té l’autora de la seva pròpia peripècia vital, assimilable a aquest ufanós paisatge tardoral. Un simbolisme semblant, més explícit encara, es desenvolupa al poema «El pi de cal Xoriguer», on l’autora manifesta la seva admiració per l’arbre centenari, amb el qual s’identifica, per culminar el poema amb una contundent declaració de principis: T’he conegut ja molt tard, però la vellesa no em destorba. Tinc l’esperit molt despert, que m’espera cada dia a la porta i m’assenyala un indret: 7


«Mira lluny i no et cansis d’albirar el que t’envolta.» És el mateix que tu has fet. Al poema següent, que comença «Tot ha quedat enrere, s’ha esvaït la boira», hi trobem un concepte, la deslliurança, que ja apareixia a «Els instants previs», el primer del llibre: Tot ha quedat enrere, s’ha esvaït la boira, Ja no sento enyorança d’aquella ja llunyana joventut. Tota la joia ha quedat guardada, no he deixat que ho malmetés l’oblit. Ara sento un nou goig, la deslliurança. És l’acceptació, sense recança, del pas irreversible del temps, amb totes les pèrdues i renúncies que comporta, però No deixo res per acabat ni per llegit. M’abandono a la continuïtat de tot el no previst. [...] Esperaré que maduri la grana. [...] Esperaré que les tardes s’escurcin,

8


que minvi la claror quan no enlluerna. El meu jardí és un verger perenne. Es manté indemne l’esperança, la columna sobre la qual se sustenta el sentit mateix de la vida, i que només s’extingirà amb la mort. La mort, un tema que, tot i ser-hi present, mai no s’esmenta explícitament, sinó que apareix a través de metàfores, com les «tardes que s’escurcen», o la «llum que minva»..., la mort, doncs, no és objecte de rebuig, sinó quelcom acceptat plenament, integrat en l’existència, perquè és entesa com a culminació de la peripècia vital més que no pas com a final, i per això no suscita temor o rebuig irracional. I no perquè hom esperi cap mena de continuació en un hipotètic «més enllà» –cosa que no es planteja–, sinó perquè la vida viscuda amb plenitud val per ella mateixa: «El meu jardí és un verger perenne». Com reflecteix nítidament el poema que comença «Jo vinc d’un temps passat», es tracta de la plena acceptació de la vida entesa com a successió de cicles temporals, sobre els quals es conformen les generacions humanes: Jo vinc d’un temps on hi havia les hores que calia, de sol llevant a sol ponent, el dia passava, 9


res ens empenyia, mirava les coses transparents. El do de l’esperança albirava com un enlluernament. Això és el que atresoren els poemes d’aquest llibre: el do de l’esperança. Podem, simplement, admirar-lo, captiu en els versos com un esplendorós felí en una gàbia d’un zoo, o podem intentar d’alliberar-lo de l’única forma possible, que és, seguint l’exemple vital de l’autora, fentlo nostre. Tant de bo en siguem capaços!

Jesús Aumatell Barcelona, març de 2011

10


ELS INSTANTS PREVIS


A la meva tia Teresa Ferrer OllĂŠ


Els instants previs

La guspira de la vida? Els instants previs. Quan falta poc i sents que és a prop teu, quan palpes que l’espera no s’allarga, quan sents que és imminent el teu desig. Les mans fredes, balbes de tant d’esperar. És l’hora de l’amant. En pots estar molt distant, com les estrelles, però, si escoltes, el sentiràs de nit sota el coixí i et parlarà molt fluix a cau d’orella sense que et desperti. La nit no tindrà fi. L’amant és en tots els instants previs quan esperes, esperes... I et perds en totes les fal·leres. L’amant és a les agulles del teu rellotge, que sempre avança. I tu el vols aturar. Si ho fas, sentiràs la deslliurança. No provis de tornar-lo a retrobar.

15


La vinya a la tardor

Com n’esteu, d’arraulits, pàmpols i fulles! De quin llast s’han desprès des que el fred n’ha volgut fer despulles. Naixereu de la saba que empeny la primavera encara endormiscada, encara embalbida de la letargia de l’hivern. De les primers fulles d’un verd poruc ve l’abril que ho assadolla. Hi ha brots pertot arreu. Quins canvis de colors t’he albirat des de la primavera fins al roig esclatant de la tardor! Miro el cel i ho veig tot encerclat com un miratge.

16


L’hivern encara cueja, es mitja tarda. Miro el cel, hi veig un núvol fosc que es mou en tots sentits. No fa vent. De cop s’encongeix, després s’allarga i torna com una ala que planeja i s’apropa com si volgués aterrar. De cop com si fes un giravolt, pren les formes més diverses. Són estornells en ple vol. Espectacle car de veure, estornells en acrobàcia. Ni un mil·límetre els desvia, sincronització perfecta. Volen, volen i no es cansen. Ara esperen el senyal que els obligui a separar-se.

17


El pi de cal Xoriguer

Diuen que ja has comptat les cinc centúries i encara tens la força que t’estira, amunt, amunt. Tan vell i encara mires el cel amb la parpella oberta, encara mires el cel amb tant d’orgull, lluint una gran testa! Quantes coses has vist! De la teva contrada, no en queda res de quan eres novell. Vora un torrent a tu mai t’ha faltat aigua. Quantes coses has vist morir en el temps! Diuen que dins el Penedès ets el mes alt i el mes bell. T’he conegut ja molt tard, però la vellesa no em destorba. Tinc l’esperit molt despert, que m’espera cada dia a la porta i m’assenyala un indret: «Mira lluny i no et cansis d’albirar el que t’envolta.» És el mateix que tu has fet.

18


Tot ha quedat enrere, s’ha esvaït la boira, però l’amic es queda. Ja no sento enyorança d’aquella ja llunyana joventut. Tota la joia ha quedat guardada, no he deixat que ho malmetés l’oblit. Ara sento un nou goig, la deslliurança. No deixo res per acabat ni per llegit. M’abandono a la continuïtat de tot el no previst. M’esforço per seguir amb pas segur el camí començat amb gran fal·lera; està ple ja de sots i gastades roderes, es fa vell, el camí. Esperaré que maduri la grana. No tocaré ni una fulla, encara que pansida perdi ufana i color. Esperaré que les tardes s’escurcin, que minvi la claror quan no enlluerna. El meu jardí és un verger perenne.

2009 19


Aquesta nit la son s’esquiva. Escolto, tanco els ulls, no vull pensar. I vénen a buscar-me imatges que no cerco. Es fan tan presents i son tan a prop que les sento, quasi les palpo, les puc agafar! Seran records que voldran retrobar-se altra vegada? Seran records que no gosaran dir-me l’última paraula.

20


Voldria amanyagar-te com un infant fins que la teva mirada es tornés confiada vers mi, fins allunyar-te per uns instants del teu món, just el temps de besar-te. Voldria sentir el trepig dels teus passos i restar tranquil·la, voldria parlar-te serenament sense que les meves paraules trontollessin davant la teva presencia. Tinc por que m’endevinis el pensament i et desconhorti.

21


Malgrat el fat advers, ja neix en mi un desig de puixança; un núvol ha passat, m’ha barrat el camí i el cor altra vegada n’ha sentit la frisança. Quan tu te’n vas anar, el sol eixia i de sobte tot fosc es va quedar, mes en un tros de cel va lluir el dia, esperança madura d’un demà. Quan tot era desfet, destriat com teranyines, a poc a poc, en vaig fer una garlanda com de perles fines. No era un adéu, ni allò que dins el cor totes les nits desvetlla, lluitant entre quimeres i temors. No era un adéu, ni tan sols l’enyorança, ni l’adversa fal·lera del demà, ni cap crit angoixós sense esperança... Era el cor que em cridava: «Tornarà». 20-III-1976 22


Sento dins meu l’atàvica escomesa de ser lliure, de córrer sense llast això que ofega i d’alliberar-ho tot. D’aixecar els braços i sentir-me ingràvida, igual que el pensament que faig tot sol. Sí, encara així em sento i esguardo l’horitzó cercant els invisibles camins deslliuradors. Dins el meu plasma hi neden cèl·lules abissals i llums de les esferes. Sóc aigua i sóc pols, de pesats minerals m’ha donat la natura la justa mesura. No m’ha donat ales, no he pogut ser pardal, que mesura la branca sense por, si trontolla. Natura, si he nascut dins un prat, dins un erm sense aixopluc si el primer jaç fou fet de fullaraca, per què empresonada he viscut? Per què sols per l’home la imprescindible gàbia?

23


Aquest matí volava el pensament vers les altures. Tot fugia de mi, m’alliberava de records com llast molt feixuc. Per les voreres quedaven, engrunades, quimeres. Per dreceres corria adelerada. El camí, que com tantes vegades resseguí, era ple de solcs de roderes ja gastades per on corria l’aigua d’aquell torrent veí.

24


Joventut

He viscut dins el món torbador, el món de les quimeres, dels anhels, buscant-hi el ressort de la fal·lera. Passava encisada, esbalaïda, dins els boscos, que em donaren el goig i l’alegria. Ara compto les hores que ja són en l’oblit, aquelles de més goig, i ara les cerco. He viscut com molts altres, de rauxes, i com que veia la mar embogida m’hi llençava de cap. M’he cabussat fins als fons abissals on hi ha les algues roges. Per fi una tranquil·la platja. A descansar.

25


El cel del Camp de Tarragona

Té la llum del neguit i l’aventura. El gran espai s’ha obert aquí per ensenyar el camí que duu a tots els indrets. El coratge, una força que t’arrossega. Va ser aquí on es trencaren cadenes d’esclavatge? El vent dins aquest cel s’emporta fins l’últim bri que pugui ser de dubtes o cabòries. Aquí tot es veu clar, aquí es llaura dret. «O tot o res», va dir un dia un fill d’aquest indret.

26


Si em corre sang calenta per les venes jo no ho puc evitar. Jo sóc qui sóc, sense tabús ni esmenes que em puguin fer dubtar perquè sento la vida com batega i no nego la vida que m’han dat. Jo sóc qui sóc sense tabús ni esmenes, per això t’he mirat. T’he volgut sense por, sense l’angoixa de qui mira la nit. La fosca mai és en aquell qui estima la llum de les estrelles arriba fins a mi. I aquesta llum no és la llum del sol que ens enlluerna; n’és una de menys distant. És la claror constant que il·lumina la lliure consciència.

27


Ja de nit, abans de recollir-me, vaig albirar per una escletxa el cel. De l’estiu, ja madur, vaig evadir-me i vaig seguir fent camí, com un estel. I el pensament reclòs. Dintre la solitud de tèbia nit callada, corria fins a tu sense repòs. Descalça caminava per dins de la contrada per no fer cap remor. I la nit feia via i seguia, com una pregària.

28


Un dia pot fer-se etern si sorgeix al fons de l’ànima una mica de claror, una escletxa, un esvoranc, una estella de la porta per on passa un raig de llum. Pot semblar una flama encesa per a qui espera al llindar. Pots trobar-hi l’escomesa que pot fer-te alliberar. Tot és possible, si ets lliure, sense por de mirar lluny.

29


Parlo baix, és de nit i amb l’esperit despert un silenci absolut m’ha desvetllat de joia immensa. Aquell camí barrat d’arribar fins a tu he vist obert. Parlo baix, tots els mots ja s’alliberen i com un encanteri que he viscut neix de nou el misteri, neix la joia i el cor sent que mai serà vençut. Ho he dit tan baix com qui amb la boca closa ho sap dir tot i he sentit un batec, esglai de cor. Portes que la tempesta esbalandra, portes que baten fort, que trenquen baldes. I amb les mans sobre el pit, per retenir la por, per si el torrent d’angoixa ja davalla, fent-li recer l’empenta, serà blana. Les mans sobre el meu pit per ofegar-hi el plor.

30


El llebeig del migdia arriba en el moment en què la calor emboira el meu pensament al llarg del matí. Les branques resseques m’entrebanquen i el meu camí es fa cansat. El llindar del bosc no és lluny i tinc pressa per saber si sobre la plana t’albiro. Una xerradissa d’ocells m’encisa. Espero un missatger i no sé per on vindrà. Escolto, escolto, intento captar-lo enmig d’un diàleg que no entenc.

31


Aquesta tarda miro la llunyania i no veig res, enmig de la primavera tan florida ho trobo tot desert. Tu no hi ets, ets lluny, i cerco rastres que m’orientin per trobar el camí per on el pensament ha de trobar-te. Aquesta tarda sento l’enyorament del teu somriure absent i dels ulls que m’ompliren d’esperança. Avui no sento aquell dolç neguit de quan s’atansa l’hora avui ja s’ha fet fosc; a poc a poc cau la nit i sento que, arraulit, el cor t’enyora. T’enyora, tal com tu voldries veure’l, endinsat dins el fons del pensament, com un record llunyà, sempre present, en un amagatall de la memòria.

32


Jo hi creia, en la naixença d’un nou amor igual com neix el dia. Mirava si venia per aquell indret per on el sol somriu cada matí, tot esperant l’aurora. Com una matinada sense fi naixia l’esperança més pregona. L’alba comença com un raig d’esperança allunya les tenebres, quan el cel ja és blau. Pot l’alba començar dins la nit fosca si una estrella s’acosta per dir-me que tu hi ets, que ets present dins el buit de la nit. Hi ha una claror constant que ens mena a un sol camí, aquell que mai s’acaba, el camí de l’amor i de la fe. Potser un nou esclat, una nova alba, esborrarà el meu somni, llavors la llum del dia serà la meva nit. I així fins a l’infinit.

8-IV-1972

33


El meu Nadal no és aquest guarnit de festa ornat de serpentines i llums de carnaval. El meu Nadal és el foc i el caliu de les brases enceses del tió que cremava dintre la llar pairal. Jo creia que el Nadal era amor, que era companyia d’uns éssers, que mirava com si fossin eterns. Van deixar-me voltada de dolça melangia no n’he trobat uns altres que m’estimessin com ells. No sento aquest Nadal que celebren els homes amb estranya alegria, amb l’àpat i el convit. Jo sento el meu Nadal i eixa estranya follia la miro des d’enlaire i tot ho veig petit. Celebren el Nadal com a festa major amb sorolls i gatzara i vins, amb ritme foll. El meu cor ho celebra amb aquells que res tenen. Amb ells hi tornaria avui Jesús, tot sol.

34


Dalt es Puig de sa Missa Vella

Ressegueixo la costa nit i dia l’horitzó m’ofereix rogents postes de sol, llums, colors i esclats de matinades, i en va se m’apareix l’anhelat estol. L’horitzó és la calma que s’allunya, és la pau permanent, no té mai fi, hores i hores que s’escolen sense trobar resposta ni camí.

35


Rastre que deixa l’ala, efímera existència, imatge que s’esborra, que mai ningú collí. L’ocell corre a la posta, ressaga i panteixa emparat per les ombres, esborrant el camí. Efímera volada, sentir dins la contrada que va escolant-se el dia i quan no en quedi res vindrà la nit, esquivant la basarda. Ja no sentir l’angúnia, ja no buscar la son. Esperar la primera matinada, tranquil·lament. Tot sol.

36


Dia vindrà que miraré de lluny, la vida seguiré tal com fins ara, però ja sents l’angoixa que entela el pensament. Llavors vindrà el record, l’haver tingut, potser més que ningú, la immensa riquesa de valors, acumulats tots en un trosset de cor. Res més segur per guardar un tresor. M’he sentit gran i poderosa. He sigut lliure. Estimat, sí, qui he volgut. És no sentir la por, és deslligar-se, és fugir del ramat, és flairar les sentors de la natura, és no buscar aixopluc, és fugir del caliu, que tot ho para.

37


Descansar en aquell vell camí, bell i encisador perquè et veia encara amb els ulls de la infantesa. Aquell camí sí que era aleshores assaonador del meu pensar. Les flors, les creia eternes. Els blats que al seu costat creixien serien segats, però no sentiria angoixa. Vindria una altra primavera, un altre estiu.

38


Jo vinc d’un temps passat, destriat pel pas lent, d’un remot pensament que cau ben garbellat. El vent s’emporta el boll, la porta bat pel llebeig esperat. Jo vinc d’un temps on hi havia les hores que calia, de sol llevant a sol ponent, el dia passava, res ens empenyia, mirava les coses transparents. El do de l’esperança albirava com un enlluernament.

39


Una nit com ara aquesta, ja mai tornarà. Sento com l’instant s’escola i fuig de dintre les mans, sento una dolça carícia que m’amanyaga el cor com si acabés d’acollir-me un instant d’or. Cerco la fosca perfecta perquè res no pugui distreure ni el pensament ni el record. Oh, nit! Per què a deshora desvetlles aquest dolç encís? Una música llunyana, el gros estel que ja ha eixit; per què no em deixes voltada sols de remors d’infinit? Ja cap neguit no m’empeny a buscar la son si fuig, Ja no sento la basarda ni la por ni l’enyorament. Miro lluny, sempre endinsant-me per camins del firmament. Indrets per on ningú ha passat i on no aniran a buscar-me. Què m’inspira aquesta nit que amb ella vulgui allunyar-me?

1975

40


Volia tan sols dir-te que el dia era finit, que m’ha deixat per sempre i que ara em sento sola. La presència de la nit. Volia dir-te si també em senties quan et crido tan alt de pensament quan el teu nom ressona i es torna melodia i arriba fins a tu. Pensa que hi trobaràs totes les notes que recollí un dia, un dia molt present i molt llunyà.

41


Ja de nit, abans de recollir-me, vaig albirar per una escletxa el cel. De l’estiu, ja madur, vaig evadir-me i vaig seguir fent camí, com un estel. I el pensament, reclòs dintre la solitud de tèbia nit callada, corria fins a tu sense repòs. Descalça caminava per dins de la contrada per no fer cap remor. I la nit s’escola, solemnement, com una pregària.

Agost 1975

42


Orsay-Paris

El dia era plujós i el cel tenia un color gris, sedant, esmorteït, un color de boirina, íntim, introvertit. Aquell color que frena, quan hom oblida que, en eixes latituds, desconeixen el sol de les carenes i aquelles albes, plenes d’inquietuds. Aquí el cor l’he de fermar ben fort, aquí tota taleia deu ésser disfressada amb tant d’esforç, que jo no sóc jo, perquè em sento frenada la fal·lera. Aquí tot és dolç i tranquil, com les aigües del Sena. Si pogués esborrar la boira que no deixa veure el dia! La joia davallava d’un cel desconegut Orsay arribà, radiant, dins els meus ulls sorpresos. Era com un abrigall, un recer que enmig d’un ploviscall, un ruixim, ens rebia.

43


Dalt es Puig de sa Missa vella

Escorcollo l’horitzó i no veig res i així immòbil espero. Per on vindrà? De quina manera sentiré inundar-me de la teva presència? En quin moment sentiré l’arribada de l’amant en el meu intel·lecte? Fineix el matí. El sol al zenit m’enlluerna i no veig la realitat de les coses. Sobre el mantell del bosc m’abandono com una fulla més.

44


A Afrodita

Immòbil, nua dins el misteri. Ets bellesa ideal i ets immortal. Freda i palpitant, mires perduda, tanques els ulls en un mirar indecís. ¿Com obeeixes a tot impuls, segura de cremar dins les flames del desig? Ofertes són a tu les meves queixes, els planys d’amor que en tu cerquen convit. Deixa’m també asseure’m en tes festes, guarneix bé de garlandes l’infinit. I omple fins a vessar calzes de roses, esquinça vels finíssims purpurins. L’aire dens de les besades amoroses, enlaira’l fins a tocar els teus confins.

45


Compto el pas lent de les hores i dels dies sense llum ni color. Un somni d’aurores i un enfilall de lentes agonies, nafres que persisteixen en el record, visions que es perden dins la boira del temps. Sento com es desprenen a poc a poc me’n deslliuro lentament, desfilen sense neguit; estan tan lluny, que no hi puc arribar. Deixo passar aquestes hores buides com un intens orgasme, que se’n va.

46


Chartres-Meditació

La rosada filigrana des de molt lluny ha sorgit com un joiell, tot ell de l’or més fi. La catedral, meravella de la França medieval. Quines portes per entrar-hi! L’emoció pretén cercar un recer per compartir-ho i per estrènyer una mà. Quins vitralls d’orfebreria, quins llums per meditar, quins colors tenen les coses que inspiren eternitat! Sentir-me aquí, ben dotada de la pau que cerco tant, on es troba el doll d’amor, que no aconsegueixo mai? Per ventura és aquí, que embolcallat, crida i plora? Per què no descorre el vel? On ets? Si per trobar-te volaria a l’infinit! Per què la porta del cel no es mig obrí sols per veure el teu somriure d’estel? Quins llampecs de pensaments! Es desdoblaven les coses i m’inundaven de presents. M’acolliren les grans voltes cobrint aquelles naus buides d’aquelles clarors somortes.

47


Un raig de llum de la tarda il·luminà aquell indret; sobre la porta daurada, era un adéu. No m’acomiadava. Era un retrobament o el despertar a una nova alba. Prompte la veu del destí va allargar-me la mà mentre l’altar m’assenyalava que seguís el meu camí.

48


Chartres-Retorn

Ara el record ho bressola, i aclucant ben fort els ulls veig les fileres d’alzines i castanyers allà lluny, veig horitzons d’un capvespre que ja mai no tindrà fi. Veig núvols de la tempesta. I aparegueren dos grans arcs de Sant Martí i el gran cercle travessàrem i seguírem el camí. París, encara lluny, semblava dar-nos la mà i ens hi acostàvem de pressa, per aquell carrer d’asfalt. El meu cor s’accelerava mirant fugir el gran astre entre esblaimades clarors. De sobte, vaig veure allà al fons París, eternament resplendent. Com em dolia de veure que aquell camí s’acabava; totes les coses passaven com dins un somni, empès. Mentre, la nit se’ns enduia, una jornada més.

49


Sant Miquel de Cuixà El claustre que comprà el multimilionari Rockefeller

On ets? En quins paranys els meus ulls han de cercar-te? Com és la terra on ara seus? Tens planes o boscatges? Tens un cel com el meu on emmirallar-te? I t’ha sigut possible fer-hi arrels? Tens arbres que fan ombra com els que et veieren néixer, o és erm i assedegat aquest país estrany? Si tens ocells que canten, són comprables als que fa centúries acompanyaven resos i místiques cantúries? Generacions d’ocells niaren en tes pedres i de pares a fills sols saberen de la tranquil·la pau del monestir. Ocells del Canigó, tinguéreu avis que amb els seus cants trencaren, a l’alba, el son d’aquells monjos fundadors. Gegantines figures que dominaren i perduren en el record en terres que trepitgen gent estranya. Que lluny he de buscar-te!

50


París

París. Plou: lluent és la nit deserta. París dins meu, tal com volia. Ja no sento el desig que m’empenyia. Ja ets aquí, dels meus somnis, encesa. Que vindries a mi, jo ja ho sabia i esperava un dia i altre dia, i un any rere un altre any; sempre alerta. I el temps, tan lent, passava i em delia per veure la contrada on el meu camí començaria. I el somni ja no és somni. Aquí et tinc, París, però amb els ulls desperts. Boscos deserts, de fulles tardorals, són ara dins el cor. Despulles que han tingut llunyanes primaveres, d’aquelles tan florides! Avingudes em desperten en una tardor d’immenses alegries. Perquè tot s’ha fet clar, i l’ambient té subtilesa de boscos amarats, saturats d’una flaire penetrant. Per sempre nit i dia seran el record pregon, 51


seran el començament d’un altre món, d’aquell que sols en somnis coneixia. Perquè l’amor s’ha fet dòcil, quiet, s’ha fet tranquil i és ara una claror que no enlluerna. Això és la simfonia que sentia quan estava encisada dins els camins deserts, on no volia veure la fi. Fulles d’or, que en un dia tardoral n’he reviscut l’enyorança i n’he sentit la calor com d’una dolça esperança. Sempre restaran molt lluny, totes les remors del bosc. Boulogne, Saint Cloud, Chaville dormiran dins el meu cor.

52


El naixement d’Eivissa

Abandonada a tots els vents, joia d’aïllament, has sorgit com Venus del bell fons de la mar. Nacrada copinya fou el teu primer bressol que emergí ufanosa de plena mar i en aigües blaves verdes brollà el bell tresor i embarrancà el joiell en costa catalana. L’escuma del mar poc a poc s’esvaí i deixà que s’assequessin les encrespades ones i com un farbalà que artistes van polir perfilaren tes cales i tes costes pregones. Llavors, brillava el sol en tes roques enceses com un joiell hindú de perles i robins, la costa es retallava en filigranades joies com les que encara portes en festes i convits. Les aus et resseguiren sense acostar-se gaire no sabent en quin punt posar-se per criar, l’instint les allunyava i passaven de pressa, els faltaven els boscos per poder-hi niar.

53


Els vents arrossegaven nuvolades immenses llevant-te el cel puríssim i fent-lo entenebrir i així, embolcallada enmig d’una tempesta, deixares de ser perla per ser un gran robí naixeren els boscos amb la ufana que brolla quan la terra és verge de l’ombrívol buscall i els pins se serralaren fins dalt de les carenes per veure l’arribada d’aquells primers pardals. Com eixams empesos per tempestes llunyanes passaren a prop de l’illa, gosant mirar-la, aquelles nuvolades de tots colors tenyides cercaren jóc per fer niu i criar. Esblaimada, entre somnis et veig i en gaudeixo encara, d’aquella calma en què vas amoixar-me el meu pensar esverat.

54


Voldria que el teu pensament s’enlairés més amunt de les muntanyes, més amunt dels núvols, més amunt, encara més. I si des d’allí amb una sola volada vinguessis fins aquí veuries com t’enyoro després de la teva llarga absència. Voldria sorprendre’t tan sols per un instant, voldria endevinar el moment de cridar-te quan desitgessis sentir la meva veu. Voldria endevinar quan el teu cor està trist per asseure’m als teus peus i empetitir-me perquè la meva presència no et destorbi. Voldria cercar el recer dels teus genolls i sentir-me amoixar els cabells i la cara fins que vingués la son, per endur-te’m lluny, dins el meu somni. Voldria arribar prop teu fins sentir-te el batec del cor i escoltar-lo llarga estona. Voldria que sentissis que t’estimo sense atabalar-te el pensament, sense fer-te trontollar l’esperit, sense desequilibrar-te, sense cansar-te. 55


Eivissa

L’oreig allunya l’angoixa de la passada nit. Esbargeix tot rastre del persistent insomni. El sol es reflecteix com mai sobre un mar de plata i la claror m’enlluerna. Tanco els ulls i somnio el meu retorn. No he vingut aquí per assadollar-me de tot i córrer ni per comparar la bellesa dels paisatges, sinó per buscar llum, llum blanca i endur-me-la dins la retina perquè il·lumini la meva fosca visió de les coses.

56


És l’hora del capvespre, és l’hora de basarda és l’hora de les ombres, és l’hora dels records, a poc a poc tot s’esborra i el paisatge s’allunya sols queda la muntanya perfilada allà al fons. És l’hora de la fosca, la por ancestral m’envolta, és l’hora en què solia mirar-te front a front, és l’hora en què voldria sentir-me empresonada d’impalpable abraçada, en silenci profund. S’escolen els instants que semblen segles com un interrogant que m’engoleix i perdo tot contacte amb el que albiro.

57


La tardor ha posat una catifa de fulles al meu camí i sota els meus peus cruixen. Si fos primavera colliria flors. La tardor sols ofereix despulles i els peus les trepitgen. Miro la renglera d’arbres. El sol se’n va a la posta i les ombres s’allarguen més i més. A poc a poc tot va tenyint-se d’un color rogent. Els passos es fan més llargs i es precipita el retorn perquè la fosca m’aconsegueix.

58


A la memòria de Ho Chi Minh

Quan ja no hi ets, arriba a mi un poema teu. Un poema, bessó d’un sentiment, que compartírem tots dos en dos espais de temps i d’esferes llunyanes. Milers de lis separen el nostre pensament. I avui em planyo, perquè ja no hi ets. Ets en el tot, estrella que il·lumina la fosca caverna de desvalgudes mentalitats. Mirall de fortalesa, símbol de lleialtat, tità d’una gran raça que visqué en l’esclavatge. I enmig de tots, tu naixeres lliure.

1969

59


Un dia miraré des de molt lluny. La vida seguirà tal com fins ara, però ja sents l’angoixa que entelà el pensament. Llavors hi haurà el record, d’haver tingut, potser més que ningú, una immensa riquesa de valors, acumulant-los tots en un trosset de cor. Res més segur per a guardar un tresor. He sigut lliure, he estimat qui he volgut, no he sentit la por, m’he deslligat he fugit del ramat, he flairat les sentors de la natura, no he buscat aixopluc. He fugit del caliu que tot ho atura.

60


Com cristalls de transparència pura veig avui els estels, tots, brillar. Passa la nit tranquil·la, inoportuna. Records que van i vénen, potser mig oblidats, espurnes que titil·len dintre la immensitat, conglomerats de sols fosos en runes. I com boira i com pols d’enteranyinats penjats del sostre que es desfà en engrunes.

61


Pels camins les sentors de la rosada, i sols el batallar de les hores davallen de dalt es Puig, tan blanc, enmig d’un camp tan verd, tan emboirat, que sembla del cel suspès.

62


Des d’un temps, molt, molt passat he vist una altra vegada aquella estesa d’ala on el cor, adormit, s’ajoca, en un niu petit, als cims per on nia l’àguila.

63


Cada dia la posta m’il·lumina d’una minsa esperança. De molt lluny, al llindar, hi ha una remota i dolça recordança, un adéu, un trist mot de comiat.

64


Enfileu les volades, destrieu els camins, remunteu ben amunt com fiblar de sagetes que la llum ja ha arribat, el portal de la nit s’ha tancat i ens ha obert la finestra.

65


Jardins sospesos dins un cel d’estrelles que l’alba la rosada hi recollí. Assedegada, vaig deixar com erma la terra i el verger mai més florí.

66


Què faré sense tu, sense estrelles? Què faré sola dins el món terriblement il·luminat per la lluna, Quan els estels hagin fugit i dins el negre espai s’enfonsi el pensament que fuig? Perquè aquí tot és desolació, sense tu.

67


He fet meu el teu mot: «T’amoixaria els cabells i sobre els meus genolls t’adormiries». Que la son fos tan reparadora que esvaís totes les angoixes que els teus ulls em descobreixen quan no poses esment a mirar-me.

68


No corris massa de pressa, així mai aconseguiràs veure les coses perennes. Aquells enfilalls que pengen des de molt alt. Esglaons que pugen fins al cim més alt. No corris per les voreres, sinó per camins vedats.

69


Vaig trobar-me davant teu. Et mirava cara a cara i sentia goig, alegria. Des d’aquell moment, el meu pensament i el meu cor naveguen sense llast. És lliure aquesta barca meva dins la immensitat de l’oceà i va a la deriva quan els vents hi són contraris.

70


La matinada avui m’ha deixat lliure de tot tèrbol desig, cap sotragada m’ha trasbalsat el cor. Primera matinada sense espera, lliure de tot delir i tot record.

71


Fileres de castanyers i alzines es perden lluny. Horitzons d’estranya llum dins la tardor. Jo sabia que les fulles del bosc trepitjaria... Amb tu.

72


Alleugereix el pas, no miris massa les vores del camí; després sentiràs la nostàlgia de tantes flors, de tanta herba, de la frescor que no et pot ni assadollar la set ni calmar aquesta cansada visió, que de les coses apareix tan sovint, com nuvolada trasbalsadora.

73


Índex Pròleg: El do de l’esperança

5

Els instants previs La vinya a la tardor L’hivern encara cueja... El pi de cal Xoriguer Tot ha quedat enrere... Aquesta nit la son s’esquiva Voldria amanyagar-te com un infant Malgrat el fat advers... Sento dins meu l’atàvica... Aquest matí volava... Joventut El cel del Camp de Tarragona Si em corre sang calenta per les venes Ja de nit, abans de recollir-me Un dia pot fer-se etern Parlo baix, és de nit... El llebeig del migdia... Aquesta tarda miro la llunyania... Jo hi creia, en la naixença... El meu Nadal... Dalt es Puig de sa Missa Vella Rastre que deixa l’ala... Dia vindrà que miraré de lluny Descansar en aquell vell camí Jo vinc d’un temps passat... Una nit com ara aquesta.... Volia tan sols dir-te que el dia era finit

15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41


Ja de nit, abans de recollir-me Orsay-Paris Dalt es Puig de sa Missa Vella A Afrodita Compto el pas lent de les hores i dels dies Chartres-Meditació Chartres-Retorn Sant Miquel de Cuixà París El naixement d’Eivissa Voldria que el teu pensament s’enlairés Eivissa És l’hora del capvespre... La tardor ha posat una catifa de fulles... A la memòria de Ho Chi Minh Un dia miraré des de molt lluny Com cristalls de transparència pura Pels camins les sentors de la rosada Des d’un temps, molt, molt passat Cada dia la posta m’il·lumina Enfileu les volades... Jardins sospesos dins un cel d’estrelles Què faré sense tu, sense estrelles? He fet meu el teu mot No corris massa de pressa Vaig trobar-me davant teu La matinada avui... Fileres de castanyers i alzines... Alleugereix el pas...

42 43 44 45 46 47 49 50 51 53 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73


Imprès a Tordera. Abril de 2011.


instants  

Els instants previs, llibre de poesia de Rosa Bonet. Proleg de Sivia Amigo