Page 1

JESÚS AUMATELL

INFICCIONS

Prima Materia


INFICCIONS

Prima Materia, 18


Jesús Aumatell

INFICCIONS

emboscall


© Jesús Aumatell Molas © d’aquesta edició: Emboscall C/ Soledat, 7, 1r -1a 08500 Vic Tel. 938895910 www.emboscall.com

Dipòsit legal: B-31929-03 ISBN: 84-933305-0-7 Primera edició: juny de 2003


ÍNDEX

PRIMERA PART: RESIDU DE LA MEMÒRIA I. La memòria fingida CENDRA METAMORFOSI OCTUBRE PEL·LÍCULA EM DIC PHILIP MARLOWE NOCTURN DEL LINOTIPISTA

II. Les ruïnes del mirall NAUFRAGI EL CAMPANAR LA CÒLERA OCTUBRE POEMA CENDRES SOMNI MORT AURORA

III. El silenci del pare ZENIT LLAR ARA ESTIGMA JUDES GAVINA CAÍN ÍCAR ARANYA

13 15 16 17 18 19 20 21 23 24 25 26 27 28 29 30 31 33 35 36 37 38 39 40 41 42 43


SEGONA PART: IDENTITAT PROVISIONAL I. Les noies de la platja

II. Carn espiritual DAVANT L’ESCAMOT D’EXECUCIÓ PREGÀRIA EN UNA ALTRA VIDA NIGREDO GRANOTA EL LAPIDAIRE CARN ESPIRITUAL EL CICLISTA CAMINS NODES SENSACIÓ

III. El mite de la caverna ESTÀTUA LA BEINA DELS ULLS COMIAT CASA EL MITE DE LA CAVERNA LES GAVINES LA PASSIÓ DE LONGÍ VAIG POSAR-ME AL TELÈFON....: IV. Cant de Caín I II III Nota pòstuma

47 59 61 62 63 64 65 66 67 68 69 71 73 75 78 79 80 81 82 83 84 85 87 89 91 93 95


A la memòria del pare


PRIMERA PART

RESIDU DE LA MEMÒRIA


I. La memòria fingida


CENDRA

Tens uns tros de passat al calaix susceptible d’esdevenir cendra: és la teva memòria d’ella. El desig del seu cos, ara esquerp, s’ha transformat en germà bessó de la cendra: solament paper. Però, covard com ets, et fa por que el toqui el foc: t’encendria el cor. I t’amanyaga l’altra memòria, la que resta als llavis d’un únic bes: com naus sense brúixola, els cossos, busquen en el seu reflex un cos per a un simulacre d’unió –ells amb ells comparteixen la por, car saben que són només paper.

15


METAMORFOSI

No menteixo la finor de l’alba sense boira, ni l’aire que eixuga les pomes. No menteixo el record que invento. I ara voldria creure’t veritat, cos bastit pel desig, memòria vella d’altres cossos. Però em fa culpable, per tu més que per mi, l’absència del cos teu real, perquè els grillons persisteixen a braços i cames: el paisatge que veig per la finestra és només un pany de cel sense ocells, encès, i el cos que les mans palpen exànimes no és més que el propi cos simulant el teu. Metamorfosi barata a l’abast del pres, metamorfosi que em salva de la mentida fent-me deutor de tu, sols, del teu perdó.

16


OCTUBRE

Octubre és amb tots nosaltres cruel. Vestit d’estiu que el sol ha eixugat i que el vent s’emporta amb cada fulla seca, i nua el ventre que gesta un altre hivern. Perquè posseeix l’aspra virtut de la tardor, de la paraula despullada, la mil·limètrica precisió d’una arma feta de vent, de fred, de pluja, octubre és just el temps que ja no serem a temps, és l’hora de plegar o revoltar-se. Cal decidir-se: néixer un altre cop o donar-se ara i per sempre, perquè octubre exigeix ser viscut segons la mesura dels seus crepuscles de sang, dels clars migdies d’or, de les seves nits fosques. És llarg i és lent, octubre, i és roig i groc i negre. Per tal que alguna cosa neixi, alguna cosa ha de morir: octubre.

17


PEL·LÍCULA

Recordo que ploraves, virginal, asèptiques llàgrimes d’aigua destil·lada. Érem espelmes de cera encesa, cossos embolcallats, eco o ombra, amb el vellut negre de la nit artificial. La pel·lícula era blanca: el sol blanc, al fons, escalfava les tasses de llet d’un horitzó de cartó-pedra. El raig de llum del projector com un focus ens il·luminava. Jo era el protagonista i tu la noia dins la gàbia de rímel i pintallavis. L’escenari: un dia i una nit, una carretera, un pont sobre un riu. L’argument: una carrera, una traïció, un duel i jo que marxava sol al final amb un ull de vidre, una pota de plàstic, brut de carmí el coll de la camisa. Duia un lloro a l’espatlla que tota l’estona deia t’estimo t’estimo, com una lletania. Al final, un camí de neu desfeta, fred i brut, i les paraules a suivre omplint la pantalla.

18


EM DIC PHILIP MARLOWE

La boca tenia la forma d’un cor un rajolí de sang a la galta un collaret de robins Aquest és el material amb què estan teixits els nostres somnis: paper i cel·luloide Imatges i paraules que assenyalen ¾ de 4 o les 5 en punt al rellotge de la memòria –sessió de tarda al cinema de la plaça quan érem petits– Ara l’espectacle de l’aparició en una sala buida Aquesta escorça grisa i dura guarda un tresor fet de tendresa. Sóc un heroi dels d’abans, un dur, un romàntic. Vinc de les edicions de butxaca que la gent llegeix al metro. He estat molt de temps adormit i en somnis se m’ha revelat una certesa, l’amor. La seva pell resplendia com les llums de neon. Jo no vaig entendre-la fins que, ferida de mort, va dir «no t’estimo» com si digués «et necessito». La mort li va apagar a poc a poc els ulls, un solo de saxo que s’enlaira i comença a esbravar-se. Les paraules amaguen la materialitat dels somnis

19


NOCTURN DEL LINOTIPISTA

Quan nit és anagrama d’insomni el linotip del temps destil·la lent whisky i lletres que es barregen i dibuixen l’entrellat d’una istòria quan s’estrena una paraula com un nen amb sabates noves t’estimo amor meu et necessito no em deixis mai per sempre amb tu –dos cors travessats per la fletxa d’Amor a l’escorça d’un arbre– tu ets la meva llibertat al cementiri de paraules al desguàs són com les roses les paraules lletra a lletra com els pètals de les roses pètals per a vestir la bida lletres per a bastir la història de la meva adolescència com un diploma de suspès per l’ortografia no em fa por dir que és mentida que la letra con sangre entra encara escriuré bida en una habitació adulta amb les parets empaperades amb les pàgines d’un llibre d’ortografia perquè conservo el bici d’escriure al meu gust la meva istòria

20


II. Les ru誰nes del mirall


NAUFRAGI

Torno a veure la casa blanca de la infantesa: és un vaixell en mans del mar i del diluvi. La tarda es va apagar de cop com una espelma; ens feia tanta por pensar en el naufragi que construírem dins l’armari un cau de roba. Quin sentiment més càlid, fugir del temps opac dels grans, de les nostàlgies, dels rituals diaris executats a cegues, d’esquenes als miralls. No sé per què la pluja se li va acabar al cel abans que al sol la tarda: créixer és oblidar aquell instant precís en què es fundà el desig. I el que resta de vida per crear la memòria.

23


EL CAMPANAR

La llum, una llengua estranya. La mirada, ala d’àngel que acarona les coses. El cel, la casa de la mirada. La casa, oberta als vents i als homes. El cos, camins de la sang a dins d’un arbre. La vida, un vas ple d’aigua diàfana. L’obscur, herència de l’inabastable.

24


LA CÒLERA

És amb materials d’al·luvió, la pols de carreus mil·lenaris d’una fosca masia, que el riu destil·la el fang amb què farem maons per construir la casa de la nova memòria: calç dels vostres ronyons que esdevé pedres, pare, d’aquest mur que separa el vostre ser del meu, com estigma imprès a la pell per fingir-me diferent jo de vós quan em miro la cara.

25


OCTUBRE

He quedat mut davant de l’altre. La riera callada és un camí simbòlic, però l’aigua passa: que fugissers que som sense el vel que ens empara. La tristesa més fonda no la duu el vent d’octubre, ans ja vivia a l’arbre, a les seves branques nues.

26


POEMA

Si reconec la llum és perquè parlo: la vida la construeixen les paraules. I tu, poema, amb quina tronada saviesa em desvetlles del somni del present, de la quimera de ser jo, diferent de la veu que en vestir-te et fa i em fa a dins i a fora, al món i a l’enteniment?

27


CENDRES

Omple’t les mans amb el que resta del foc. Omple’t les mans amb el que resta del que fores. Però abans de llençar al vent les cendres mira-les com qui hi busca un nom: potser podràs trobar-hi encara una imatge possible del futur.

28


SOMNI

Una meitat fingida l’altra meitat mentida la vida és un record d’una altra vida.

29


MORT

Memòria de vida viscuda sense mi.

30


AURORA

Món és nom en un mirall. Si tu t’hi mires em dónes el poema.

31


III. El silenci del pare


ZENIT

Sota l’aigua –ara tèrbola, adés diàfana– d’aquesta bassa hi ha un empòsit de sorra i cendra. Una roca d’or mat en el zenit n’il·lumina remors i en colora esquitxos, insufla la paraula dins el fang. El so que encletxa lluïssors es torna pell de salamandra: un cos que viu de llum.

35


LLAR

Per viure el cos impostem presències, figures crepitant entre les flames d’un foc fosc. A la vella masia hi ha bressols de sers renunciats que ens posen noms purs des de dins dels nostres somnis: ens diuen aigua o terra, foc o aire. I sols som mescla: fang o cendra.

36


ARA

Suor d’espelma, la paraula entela el foc transparent a la sèquia. La casa és campanar sobre la coma, so fosc que toca l’aire pur amb nombres precisos i taca el discurs de les sangs i el nom dels cossos amb el destí implacable de la raça. Víctimes o botxins, un déu orb ens comanda. Pedra de la paraula, sol consumit fins al moll de l’os.

37


ESTIGMA

Com la pedra té sentit en la sorra, com la branca té sentit en la cendra, té sentit la vida en la consciència. És una correntia en mar de vent l’arbre que arrela en el crepuscle: covardament immòbil dissimula la taca de la culpa; però amb la pròpia mort alimenta el cos que ha devorat per créixer. No estimem tant cap altre lloc del món com aquest vas que ens amortalla.

38


JUDES

Les fulles grogues de la figuera eixorca són les campanes d’una catedral diminuta. És hora de morir, exiliat de la Història. El bes de la traïció no valia trenta sicles, una vida no es paga amb una vida. Aquest cos tindrà sentit en el lloc que ocupa: el camp de sang on es barreja amb altres morts anònims.

39


GAVINA

Sobre la pedra muda el mar entona un salm de sal: escolta el verd diamant d’aigua fondre’s fins el blanc contra el silenci opac del basalt; jutge implacable, com un déu sosté amb les seves mans la volta de l’horitzó i el destí del teu vol, al traç amb què descrius el nom del cel.

40


CAĂ?N

Obstinats en la gitarada com un ca que vol sadollar la seva fam amb el que ja ha menjat, pronunciem les preguntes de sempre sabent que no obtindrem resposta.

41


ÍCAR

Sembla immòbil la libèl·lula que com un dard sense destí gira al voltant de l’assutzena. Pels passadissos sense murs del laberint de l’aire escriu noms transparents que duen la mirada a llacs opacs de pensament. Espia l’ull del drac des del llindar de l’obscura cavorca de l’infern: radia llum de sang el cor de les tenebres.

42


ARANYA

Com un funàmbul et passeges pels camins que el teu propi pas inventa entre escletxes de llum en la tenebra. El joc o l’artifici t’alimenta i el laberint no enganya la madeixa que en fil daurat es descabdella pels passadissos cíclics dins la bèstia. En el teu ventre duus l’urna que guarda les cendres dels sabers i vessa l’aigua del temps que ens arrossega pels presents successius al xuclador del centre.

(1982-1992)

43


SEGONA PART

IDENTITAT PROVISIONAL


I. Les noies de la platja de Miquel S. Curial


Eren tan diferents, les noies de la platja; cabell ros i pell bruna, cuixes de sol i aram... Als seus llavis el mar hi havia posat mel i al seu sexe la sal era dolça també. En bevíem l’olor. Compartíem llamins fenyuts amb l’esponjada dels pits i de les anques. No calia dir res: tot era gratuït, tot podia ser pres com un àpat servit en la plata de vidre transparent dels sentits. Ens endúiem les deixes al càmping, i a la tenda, seguíem atipant-nos fins que era nit tancada. En la fosca una barca va topar amb els esculls de la cala. A l’alba ja no en quedava rastre.

49


Recordes la primera albada? Del color del primer raig de llum varen ser els nostres ulls. En ells duem fixada la imatge original: el cos de la veïna, les cuixes submergides fins el sexe, aquell cos desitjat i prohibit que baixava al jardí dels nostres somnis i es banyava a la font, les cuixes dins de l’aigua fins el cul, els cabells com un vel sobre el cap, però no li tapava el pitam i els mugrons. Les cuixes dins de l’aigua, el tors lliurat al sol: el desig encarnat en un cos que s’amaga, en un arbre que estén arrels a dintre l’aigua. ¿No és la imatge de l’arbre immòbil dins la font tot el que la foguera il·lumina? ¿O són els esculls de la cala? ¿Les noies de la platja, o potser la veïna?

50


Amb la barca de l’alba cada dia tornaven les noies de la platja. Ens prenien les mans per omplir-les amb fruits tot just assaonats: peres dels pits, maduixes àcides dels mugrons, el préssecs de les natges, la figa suculenta oberta a l’entrecuix. Eren flonges, un llit de roses que cremava com l’arena a les dotze, un foc posat dempeus que el mar volia fondre amb llepades de gos. Però amb el sol de la tarda tornaven a marxar. I quan es feia fosc la barca es confonia, negra, amb els esculls.

51


Era tan diferent la veïna que nua s’estirava al jardí. El cos bocaterrosa era un collar de vidre que entretenia el sol. Amagats rere els arbres esperàvem un signe. Quan ens deia veniu hi acudíem badant la boca i la mirada, enlluernats pel foc que brillava al seu cos. Li havíem de dur l’aigua fresca de la fontana al bell mig del jardí i amarar-li la pell. Ho fèiem tremolant. No podíem mullar-li els cabells, solament amoixàvem el coll i l’espatlla, les anques, la cintura, els turmells. Altre cop rere els arbres ens miràvem les mans: els palmells ens sagnaven.

52


Les noies de la platja, de nits, cap a on anaven que ja ni les trobàvem a dins dels nostres somnis? La matèria amb què eren fetes es diluïa al mar, rera els esculls, quan el sol s’apagava. Però a l’hora del llop, l’instant abans de l’alba, fèiem a les palpentes el camí de la cala: hi enceníem un foc perquè elles retrobessin la ruta de tornada. Ignoràvem encara que l’alba no ens les duia, que no ens les tornaria mai més cap altra albada...

53


Els palmells ens sagnaven quan li portàvem roses i ens deia ara marxeu. Amagats rere els arbres l’espiàvem encara. La vèiem defecar i netejar-se el cul amb l’ofrena floral. Més tard vam recollir els pètals per guardar-los dins un llibre estimat. Potser de Baudelaire.

54


Les noies de la platja no van tornar mai més. En el temps de l’espera només hi vam trobar el plaer fondo i buit que es reserva al fracàs: l’or fals de la nostàlgia, una moneda amb què la memòria paga molt barat una pèrdua terrible: l’esperança sense la qual el món és el mirall d’un jo trencat, desbaratat. Érem de pedra i sal, un foc tancat al cap, com estàtues inquietes forçant-nos des de dintre el gest impersonal, mecànic, dels autòmats. A l’hora del crepuscle, i més tard, quan la lluna foradava la barca de la nit, desitjàrem ser devorats també per aquell mateix mar.

55


A l’hora del dinar amagàvem les mans brutes de merda i sang sota les estovalles. L’escudella tenia el gust de la tristesa i el pa sabia a ombra. Dins el quadre del déu, a la dreta del pare, la veïna menjava trossets dels nostres cors. En acabar aquell àpat ja no érem nosaltres mateixos, sinó l’home que es mira de reüll al mirall.

56


Com un gos estacat als roquers de la cala, el mar, que ens recordava que calia complaure el déu ridícul d’hores convingudes, el déu que ens van posar a la boca com un manat d’ortigues. I ens sentíem culpables, no sabíem per què. Teníem foc als ulls, plens d’oxigen i escuma. Seguíem el camí fins al límit d’arena per oferir-li al déu tot el nostre dolor: una imatge de sal ajaguda a l’arena. El mar la festejava amb llepades de gos.

57


Havíem conegut les noies de la cala: quars transparent amb vetes rosades, mineral rosa de sang, estàtues animades, un foc dempeus sobre la mar. Les noies de la cala potser són un miratge, només, de la memòria, un record vague, l’ombra vista al fons de la cova. Però tenen més vida que el déu que ens abassega, roca negra i opaca, espès bassal, barrera. I avui, quantes vegades, en moments de lúcida amargor, no ens hem vist mirar el vent com espella les dunes de la platja hivernal, solitària. Com un que necessita, si pres pel coll, desfer-se de la mà que l’estreny, així ens cal a nosaltres saber de quina culpa se’ns acusa: les noies de la platja? Aquelles? O potser la veïna?

58


II. Carn espiritual de JesĂşs Aumatell


DAVANT L’ESCAMOT D’EXECUCIÓ

En el crepuscle, haver nedat. Haver vist l’or tornar-se cendra, haver portat una camisa de seda i a les mans un ram d’ortigues. Haver posseït i haver perdut i, després de lluitar contra el record obstinat, haver obert els ulls a un alba sense memòria ni desig, amb la puresa del nounat. Les coses perdudes són ara senyals a la pell, tatuatges que ja no tenen cap significat. El bes, la carícia, el coit i els ulls enlluernats pel sol que es dessagna a les aigües del Bòsfor, tèbia carn d’adolescent que es badava a l’abraçada en el mar de les vacances. L’arma a la mà, l’acer al ventre, fredes tisores de cirurgià molt a prop de l’aorta, el tacte eixut i fred del sofà d’una sala d’espera, la soledat autista dels cinemes. Haver esperat estimar i haver odiat, haver desitjat engendrar i haver matat. Haver cregut proclamar la llibertat i, en la foscor, haver reconegut en el present la incertesa, el llarg suïcidi que és la vida.

61


PREGÀRIA

Quan m’ha cridat, he reconegut la veu del ser. Si, perdut al bosc, em trobo cara a cara amb el feréstec senglar, és el ressò llunyà d’un càntic que em guia al refugi dalt del turó. Perquè ha sigut així moltes vegades, confio que demà també ho serà. Perquè sempre que he sentit a la carn l’ullal del llop, al ventre la cremada que em fa caure de genolls, als pulmons l’ofec quan no puc sostenir-me a l’aigua de la bassa, una mà poderosa m’ha posat dempeus, m’ha tornat a la riba, m’ha donat confort. Una veu que ve de dintre, d’algú que és jo, i més; és tu, també, i és més: fou abans, serà després de nosaltres: s’engendra a si mateix i en néixer és la seva pròpia memòria.

62


EN UNA ALTRA VIDA

Si tu eres la beina, jo vaig ser l’espasa; si tu un punyal, jo la ferida; si tu el camp de blat, jo l’espantall; si tu l’espiga, jo l’ocell; si tu l’univers, jo un planeta; si tu la lluna, jo el sol; si tu una boca, jo una paraula; si tu fores el bes jo n’era els llavis; si tu una mà, jo l’altra; si un peu, una sabata; si una casa, un portal; si un prat, un cavall; si una bombolla de sabó; si un peix; si una guspira; si un gra de sorra; si una molècula d’aigua. Perquè en aquesta vida hem sigut tu i jo tot això, tot això vàrem ser en una altra vida. I ho tornarem a ser en una altra vida.

63


NIGREDO

Com l’aire imagina en la nit el món, gesta el teu ventre un fill, un diamant carnal. Alquímica duplicació de la matèria, memòria que germina en una terra femenina. En el fons sense llum em nego: sóc cec, negre, tenebrosa projecció del ser. En el fang del teu ventre em poso: no sóc; he vingut a desnéixer al pou d’absoluta foscor. Materia Prima, el cos, engrunat i amb foc barrejat, en els sucs del teu ventre bullit, putrefacte i en excrements diluït. D’aquesta pedra tu en faràs vas per brindar amb la primera llum de l’albada imminent.

64


GRANOTA L’altra creatura és peix que hom anomena granota, la qual viu tant solament d’aygua. DE LA NATURA DE LES IIII CREATURES QUI CASCUNA VIU SOLAMENT DE UN ELAMENT, E DE LUR SIGNIFICACIÓ Bestiari català (S. XV)

Quan la volta del cel emergeix del brocal de la nit veig volar ombres tremoloses sobre el terrat de l’aigua i, més enllà del fang que cou al veire de la llum, un blau ambigu, d’aigua o aire. Després de la gran dormida de l’hivern, retrobo a dintre del meu cos, càntir, la memòria, el record fresc del ser. M’aboco al límit, on el món s’estimba dins l’ull solar, i entono el cant après on no sé que era fins ara mateix. Per la vena celeste flueix la sang de l’aurora; com una fletxa hi projecto el meu cant, la carn que he gestat. Esquarterat, amb oli i espècies adobat, a foc lent escalivat, serveixo als déus el cos que engendro.

65


EL LAPIDAIRE

Com és viva la pedra blanca, i inconscient de la seva plenitud radiant, així les noies que tornen de l’estiu amb el vestit fragant que els ha prestat el sol. Estàtica bellesa mineral, feliç combinació de minúsculs políedres de precisa simetria: diamants que han encarnat en el temps per a un instant, fugaç però feliç, perquè així és com és la vida. De lluny estant, asèptic lapidaire, el déu, en fa corona i facetes d’un meravellós brillant que llueix, distant, a la mà del món.

66


CARN ESPIRITUAL

Quan mori la carn tot s’haurà acabat. L’ànima que al cervell inventen cèl·lules ocioses atiades per neguits existencials trobarà per fi repòs en el no res. A la taula del forense del cos encara tebi n’arrancaran potser unes quantes vísceres i el cor, però no s’entretindrà ningú a buscar-hi la bonesa o l’amor, l’esperança mai exhaurida, ni els records. Que tota vida és aquí, que encara que ens dolgui sabem que no hi haurà res després de morts. És inútil confiar en una justícia postrema que premiï tants sacrificis quotidians, que satisfaci finalment tantes legítimes expectatives frustrades per no se sap quina arbitrària disposició dels astres. No ens esperen el cel o l’infern, ni una altra carn on continuar, dolor i plaer, la vida. No renaixerem. No cal imaginar més o menys sofisticades escatologies, concebre nivells de progressió fins la plenitud del ser. Saber-ho, però, no canvia res. L’ànima és el vestit de la carn escarnida. És la veu d’algú de qui només se sap que crida. De l’absurda certesa de la veu de ningú en neix un impuls que en la misèria i en el dolor em dignifica. Un neguit, una intuïció, fretura d’una llum mai no vista.

67


EL CICLISTA

En rutes improvisades, entre arbres i pedres, baixant a les rieres o pujant als cims, la rítmica repetició de la pedalada que mou la bicicleta endavant esdevé ritual per a penetrar en una dimensió diferent del món, aquella en què es dissol la distància entre jo i els objectes, ja tot comprès en la idea de ser: el sentit identifica el subtil i l’ànima es reconeix en el sensible. Hi ha un roure i un cobert, un corriol i una bassa; els núvols, la densitat de l’aire, el paisatge. Tot existeix i amb alegria jo passo. No és naufragi del sentit, sinó invenció del perdurable en el trànsit. El viatge no es satisfà en l’experiència acumulada, ni en un punt d’arribada tampoc, ans en la successió de passos que en la seva indistinció avalen l’equivalència de món i ser. Aleshores el món ja no és una projecció interior, sinó un impuls que, anul·lant-me, em completa.

68


CAMINS

L’any 1995 vaig escriure «El ciclista», un poema que tractava del moviment repetit com acció que provoca la comunicació del ser interior amb el ser exterior, o, per dir-ho d’una altra manera, posa en contacte els àmbits espiritual i físic. Vaig escriure el poema recordant passejades en bicicleta que havia fet aquell estiu i l’anterior per tot Osona, especialment pel Lluçanès. Recordava sobretot una vegada que vaig anar d’Olost a Vic passant per Sant Bartomeu del Grau sense trepitjar asfalt: seguint els camins rals, el destí dels quals em sorprenia perquè, a diferència de les carreteres, que els agrada passar entre les cases dels pobles, els camins rurals sovint desapareixen en un sembrat o en una bassa: són les rutes que menen al pa i a l‘aigua. Estava convençut que el camí que seguia em conduiria a l’altra riba del Sorreigs, el rierol que s’arrossegava, mig podrit pels abocaments de purins i residus industrials, al fons de la vall. Però de sobte el camí va canviar de direcció i en lloc de seguir baixant em conduí altra volta cap amunt, primer vorejant un camp i després fins un bosc, amb la malesa del qual es fonia. Vaig haver de recular, i mentre feia el mateix camí en sentit contrari, anava pensant en una experiència anterior: va ser anant a peu pels boscos del Lluçanès, l’estiu de 1993, que una vegada vaig anar a parar al fons d’una vall, on, al llit d’una riera eixuta, vaig descobrir un paratge insòlit: semblava una catedral que la natura hagués construït per a ella mateixa. En aquell indret la llum, filtrada per l’espessa volta vegetal, prenia cos i s’agenollava com si volgués expressar recolliment i pietat. Vaig quedar absolutament sorprès i desorientat, i vaig sentir-me intrús, com una vegada –vaig recordar aleshores– que m’havia ficat en una minúscula ermita que em pensava que estava abandonada i hi vaig trobar un home que pregava. 69


En totes dues ocasions me’n vaig anar de seguida, que no volia distreure de la seva oració l’home i la natura. Hi vaig pensar també quan escrivia el poema del 95, en l’església abandonada de l’ermità solitari: un record que era a dintre d’un altre record inclòs en un altre record, camins que es bifurquen, el recorregut dels quals volem fixar amb l’escriptura. Escrivim el mapa de la memòria.

70


NODES

La paraula va del diccionari als camins de mil nou-cents noranta-cinc on fa vacances la memòria. Passa per la pàgina i hi il·lumina un paisatge. No s’atura ni aquí ni allà es mou sempre però no avança ni recula. Travessa el punt on el pensament troba el pas barrat, d’on només torna sensació so olor color. L’estiu de mil nou-cents noranta-cinc són els camins del Lluçanès que duen a velles ermites: Sant Genís (Sadevesa), Sant Jaume del Fenollet i Santa Margarida de Vilatella, tan a la vora del Cel de Cruells (vuit-cents quaranta-vuit coma vuit metres).

71


Camins de bosc camins rurals escampall d’ones en dansa i terrossos. Un sembrat o una bassa (neix un camí en cada paraula: rutes que menen al pa i a l‘aigua) esdevenen el centre del món. Delfos està en cada pedra dreta, en cada alzina solitària. Una pregària la llum tènue filtrada sota la cúpula verda d’una catedral d’arbres. Emergir per sentir l’escalf del sol.

72


SENSACIÓ

L’any que ve, un migdia de maig, passejaré en bicicleta pel pla. A banda i banda dels camins el blat encara verd es deixarà bressolar per una aura essencial. Aniré sol, però em sentiré feliç com amb una companya. Improvisaré camins, núvol més lleuger que l’aire. Seré feliç, perquè el trànsit dissipa el pòsit, i en la repetició del gest es bressen món i ànima. Fora de lloc: espantall en un prat, bossa de plàstic en una riera, petit cor de vidre a la mà del captaire. Pedalaré mentre s’escolten crits de mariners i botzines de barcos del port de Brindisi, i es flaira, rosa i humida, la sal mediterrània. Una línia de minúsculs cristalls irisa els llavis somrients de la dona asseguda a la roca; ulls grisos reflecteixen el mar que ens assetja, salvatge i extrem, a la punta nord d’Europa. Recolliré verbs tot passejant i en faré una diadema d’imperatius per a la teva cabellera de coure: escolta canta mira imagina parla il·lumina. A centenars, cada nit d’estiu estrelles de sobte s’apaguen per convertir-se en llàgrimes de reserva de les màscares. Deixaré la ment en blanc mentre pedali, estrany i content com un gra de sorra en la línia de costa d’un mapa.

73


III. El mite de la caverna d’Àngel Carnisser

Imagina una mena d’habitacle subterrani, al qual s’accedeix a través d’una llarga entrada, per on penetra una tènue llum que s’estén per tota l’amplada de la caverna. Imagina que hi viuen, des de nens, uns homes, lligats per les cames i el coll de tal forma que no es poden moure, obligats a mirar sempre allò que tenen davant, ja que les cordes els impedeixen girar el cap. Imagina, al seu darrera, la llum d’un foc que crema, una mica lluny i en un pla superior; imagina, entre el foc i els encadenats, una passarel·la elevada on ha sigut construït un envà molt lleuger, semblant als cortinatges que els titellaires disposen entre ells mateixos i el públic, per damunt dels quals exhibeixen les seves meravelles. Plató, La República, 514 a.


EL SOLITARI

El joc ha quedat tancat. Si respecto les normes, perdo la partida. Però, jugant tot sol, qui guanya? I qui ho sabrà, si m’enganyo a mi mateix? He quedat atrapat en aquest cercle de preguntes sense resposta, la infinita prolongació del joc.

77


ESTÀTUA

Els museus són mans que l’home posa als ulls del temps: reductes on la història es manifesta en el desgast de la pedra. A l’ull de l’estàtua hi veu el temps l’home, però no el vent que ha buidat la mirada de pedra. Obert amb un ull al palmell d’una mà de pedra, el Museu, on em veu el temps. La mirada que em crea ve de molt lluny i va més lluny encara.

78


LA BEINA DELS ULLS

Perquè els camins de l’atles naufraguen en el mar del possible, llencem lluminoses boies de desig, preses on pot arrapar-se l’animal per aixecar el cos i brindar-lo al sol com una copa de sang calenta. En faig una flassada de llum, de fang, de vent, d’aire calent per a embolcallar-m’hi, nu, la nit gelada de l’hivern.

79


COMIAT

L’esparver vist ja pot volar. Jugar, si vol, en aquest blau o fondre’s blanc enllà. Ara ja és per sempre traç, paraula, font de sentit.

80


CASA

Amb amorosa mà a la vella paret, vestit obscenament esfilagarsat. Amants pengim-penjam. Sobre capes de paper pintat, l’ull despullat com una amant impúdica. Parles des de les esquerdes amb els mots de l’origen. Les mans s’han endurit per sostenir el ser.

81


EL MITE DE LA CAVERNA

Els solitaris entren a les sales de cinema quan ja s’apaguen els llums. En la penombra busquen les butaques buides del costat del passadís, evitant molestar els espectadors que ja s’han assegut. Assaboreixen voluptuosament el plaer fetal de ser encara abans de la història, submergits en un plasma tebi de placenta on es dissolen les formes i coagulen els desigs. I al final del film, quan s’encenen els llums, amaguen els ulls, negats per l’emoció d’una vida que no han viscut. Esperen que quedi buit el cine abans de sortir, mirant a terra. Emergiran a la vida seva, actors principals d’una pel·lícula que no es mirarà ningú.

82


LES GAVINES

Roseguen l’aire amb blanques ales d’àngel manllevades. Un sinistre escamot. Una nina decapitada. Una navalla d’afaitar rovellada. Els ulls d’Èdip en una palangana. Un manat de flors grogues i vermelles per terra. Guardeu-me un secret: tinc amagat un tresor de milions i milions en or i diamants a sota d’una rajola i a dins d’ampolles buides de xampany. Àngels, que us heu venut les ales? La cançó de les noies del pati crema més que la gana. M’amago en el mirall i entro per sorpresa en la meva imatge.

83


LA PASSIÓ DE LONGÍ

Se m’entenebren els records, ja m’he fet gran. N’he oblidat el nom, i els trets del seu rostre se m’esborren de la memòria, però encara de vegades em desperto de nit sentint els crits que feia quan els claus li travessaven les mans. Era un dels tres desgraciats que vam clavar un any durant les festes dels jueus. Vaig deixar que els legionaris es repartissin els seus vestits jugant-se’ls als daus, i que se’n burlessin escrivint sobre el seu cap la causa per què fou condemnat: aquest es proclama rei dels homes. Hores més tard va fer un crit esgarrifós (Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?) i expirà. Per assegurar-me que era mort, li vaig traspassar el costat amb un cop de llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua. Aleshores la terra tremolà i d’entre les lloses dels sepulcres n’emergiren ossos despullats. Vaig tenir por, i vaig comprendre que havíem mort un innocent. Ara el veig venir enmig dels núvols.

84


VAIG POSAR-ME AL TELÈFON I VAIG ESCOLTAR LA MEVA PRÒPIA VEU QUE DEIA:

«El temps no viscut allí defora és un cercle buit i jo el centre. Si no hi ha ponts entre el món i l’experiència ens falten noms per agafar les anses de les coses. M’invento per això la meva història, imagino un camí que em duu defora: Jugava a pilota al pati de l’escola, els diumenges a la tarda anava al cine de la plaça, em llençava sense frens per les costes, escalava les tàpies del cementiri, a l’hora del crepuscle m’empaitava l’ombra per carrers sense asfalt amb aceres de grava. A les branques dels xiprers la cua de les garses, a l’aire empolsinat el bram de la vida quan germina. Al cobert de les garbes dees de fang es disputaven amb els faunes el vestit buit i el barret d’un espantall. Però sempre estic sol en aquestes fotos estranyes com postals de ciutats estrangeres que m’enviés un amic de qui no puc recordar la cara».

85


IV. Cant de Caín d’Abel Ferrer


I

Miro el sol zenital sobre la pedra. Aquí he mort el meu germà. Però jo no sabia què era matar. No sabia que queda un cos inert. Pensava que tot hauria acabat, que desapareixeria per sempre. I ara, ¿què n’he de fer, d’aquest carnús? Fa més nosa així que no pas abans, quan encara era viu. L’hauré de dur a coll d’ara endavant? Per sempre més? Que n’és d’estrany, matar! No arregla res. Quan em preguntin per ell, ¿què els diré? No sóc el guardià del meu germà. Ell era el pastor. La meva feina és llaurar, no pas vigilar els animals, la meva feina és procurar que creixi gruixut i groc el blat. Mai descansar. Ell, en canvi, no havia de fer res: només mirar engreixar-se el bestiar. I festejar la dona que jo estimo. El déu el preferia abans que a mi. S’ha vist avui, quan hem deixat l’ofrena sobre la pedra negra d’adorar. Ell un cabrit nascut de poc i jo pa blanc pastat amb el meu propi blat. L’emissari del déu duia un coltell a la mà. Li ha servit per escorxar el cabrit. El pa, ni se l’ha mirat. Estava xop de sang quan ha marxat.

89


Però s’ha oblidat d’endur-se el punyal: jo l’he posat al coll del meu germà tal i com ell ho ha fet amb el cabrit. Ha tornar a esquitxar la sang el pa, i un cos inert sobre la pedra negra, l’ofrena que el déu no vol acceptar. Que no és bona aquesta carn per menjar? Preferiu el cabrit abans que Abel? Aquí n’hi ha més! No vol escoltar. Més val que me l’endugui. Que no el trobi el pare. O la mare. O els germans. Ells no han vist mai un mort. Sóc el primer.

90


II

He arrossegat durant quaranta dies el cadàver d’Abel. Avui, per fi, he trobat la manera de desfer-me’n. Tot aquest temps l’he dut embolcallat amb una pell, amagant-lo a les coves on sé que ni les bèsties arriben, per tal de poder fer vida normal. Però tots em preguntaven per Abel. També Aclímia, el meu amor, sospitava de mi. Però era Adam el més recelós, sabedor de coses que els altres ignoraven: jo li havia parlat de la passió que sentia per Aclímia, la meva bessona, aquella que per llei era d’Abel. Va ser Adam qui va dir-nos que poséssim el fruit més preuat del nostre treball sobre la roca negra de Iahveh, el déu a qui agrada massa la sang. L’ofrena que ell triés decidiria de qui havia de ser muller Aclímia. Tots sabíem què preferia el déu carnisser, però jo vaig coure pa tota la nit, vigilant que fos blanc de dins i ros de fora. Li vaig dur que encara era calent. I ja sabeu què va passar. El vell ara sospita. Sabria, si no fos que mai no ha vist la mort. Només l’he vista jo. Jo sé.

91


Sé què passa amb el cos: l’he vist tornar-se negre a poc a poc, omplir-se de nafres on pul·lulen els cucs. Sé que comença a fer pudor i a suquejar, a perdre carn fins que només queda l’os pelat. La mort és el final del cos. No crec que se n’escapi res. L’ànima? No n’he vista sortir cap, ni que tingués la lleugeresa alada del colom. Quin desengany! Jo vaig néixer a l’Edèn, on la vida era eterna i agraïda, i ara em veig aquí, davant d’aquest cadàver com un mur infranquejable. I no puc creure el que promet un déu que mata, el mateix déu que va expulsar-me de la primera casa. Tornaré al paradís, ara que ja he trobat la manera de desfer-me del mort. Ha sigut casual: he vist un corb clavar el seu bec al coll d’un altre i tot seguit amb la mateixa daga ha fet un sot a terra on ha colgat el mort. De seguida ho he entès. Amb el coltell de l’àngel he excavat un pou molt fondo i hi he llençat l’Abel, o el que en quedava. He raptat Aclímia i me n’he anat.

92


III

El paradís és meu. Ho va dir el pare: seràs l’hereu. Jo vull el que em pertany. Però m’atura el vent, la veu del déu. De nits m’envia àngels a lluitar, estic cansat. M’han fet una ferida al front, i hi han escrit el nom d’Abel. Tots ho sabran, si no ho saben encara. No puc anar endavant, ni recular: sóc en un erm, i aquí m’he de quedar. D’aquesta terra n’he de fer un nou Edèn, on els meus fills es regiran per lleis pactades entre tots, units en un sol clam que apagarà la veu que requereix sacrificis sagnants. Aquest indret durà el nom de ciutat. El seu principi és no mataràs.

(1993-1997)

93


Nota pòstuma Aquest llibre recull tot el que l’editor s’atreví a salvar del foc el dia que es trobà en coma el poeta que duia a dins. Abans, agònic, havia adoptat formes i identitats diverses, en un desesperat intent de sobreviure fora d’aquell que ja no era apte per acollir-lo. Només davant la mort del pare recobrà per un moment la lucidesa, i digué aquest poema:

LA PEDRA VULNERADA

surar / pedra / en la foscor tangible centre fos amb els seus límits duresa per la llum vulnerada aura negra de la mort sol invers llum escolada escletxa

I expirà.

95


Inficcions  

Llibre de poemes de Jesús Aumatell

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you