ibers

afegir com a conclusions últimes dels egiptólegs, és que aquesta pràctica de cirurgia ibèrica, no era coneguda entre els egipcis. Aixís ho confirma l’egiptòleg de la UAB Josep Padrós.

CAPÍTOL 8 ALTRES MANERES DE MORIR Un lloc important el va ocupar l’enverinament amb vegetals, ungüents o per enverinament intencionat de les aigües. Dioscòrides diu que l’enverinament en època antiga formava part de la vida diària de tots els pobles. La prevenció és difícil, ja que es pot aplicar a la sopa o a qualsevol menjar o beguda. Per eliminar el gust agri hi afegien sucre, i herbes aromàtiques per la mala olor. Com a conseqüència, van néixer els antídots i altres remeis, però el més famós coneixedor de verins de l’antiguitat va ser Mitrídates VI Eupàtor (121 al 64 aC) que era rei d’El Ponto i experimentava amb esclaus les diferents substàncies i els seus remeis i antídots.

En aquest apartat podríem parlar també del canibalisme originat en el Paleolític, en base a menjar ritualment parts del cos humà.

Pels escriptors clàssics, sabem que els ibers no eren temorosos de la mort. Titus Livi escriu que tret dels càntabres, cap poble va donar tanta feina als generals romans com l’iber. A vegades una tribu ibèrica sencera es suïcidava: homes, dones i nens, abans que sotmetre’s a l’enemic, ja que eren molt afectes a la seva terra, motiu pel qual no anaven a fer conquestes en altres territoris. Per tant el suïcidi formava part de l’entorn ibèric en determinades circumstàncies, com és la por a l’esclavatge. Un exemple concret el tenim a Sagunt (País Valencià), amb el suïcidi de dones i fills (normalment degollats), per no ser esclaus dels romans o dels cartaginesos (Plini Història Natural, VII, 35, Destrucció de Sagunt per Aníbal). La dona ibèrica estimava la seva terra i no volia ser dominada ni colonitzada.

Apià, Diodor i Sèneca, expliquen com les dones es suïcidaven llençantse des de llocs alts, altres es penjaven o es degollaven junt amb els seus 305