Page 1

FREDERIC SANTAEULÀRIA

ETNOS I SEXUALITAT DELS IBERS

MNEMOSINE


PORTADA: déu Bes o príap jònicfoceu adorat pels ibers.


FREDERIC SANTAEULÀRIA

ETNOS I SEXUALITAT DELS IBERS

emboscall


© Frederic Santaeulària i Roig © D’aquesta edició: Emboscall Dipòsit legal: B-32.703-2007 ISBN: 978-84-96716-36-0

Primera edició convencional: juny de 2007 Primera edició digital: abril de 2012


Per Herodot d’Herakleia, Asclepíades el Mirleà o Polibi de Megàpolis, el poble iber és un «ethnos» del tronc o nació dels ibers (Iberikon genos). FRANCESC CARRERAS I CANDI És quan dormo que hi veig clar. J. V. FOIX Qui perd els orígens perd la identitat. RAIMON La veu dels ibers és ronca d’ofec. JOAN SALVAT PAPASSEIT


Agraïments

Al corrector Josep Colobran i a aquelles persones que han col·laborat en les fotografies, viatges i localització de llocs i objectes ibers com Josep Colobran, Albert Motis, Sarra Taoufik, Eva, Ivet i Ivan Santaeulària i a Imma Tort pels audiovisuals.


PART I ETNOS, CULTURA I LLENGUA DEL PAÍS IBER


Capítol 1 INTRODUCCIÓ Començo esmentant quelcom del meu entorn més proper, viscut quan en Josep Puig i Cadafalch va acabar la primera restauració de l’antiga Ègara o Esglésies Visigòtiques de Sant Pere de Terrassa. Els nostres avantpassats, els romans, els visigots o els ibers em fan pensar en les explicacions del meu avi en parlar de les inscripcions de les làpides romanes de Sant Pere referides a la tribu Galeria tarragonina i dels primers noms coneguts d’ibers egarencs descrits en els escrits llatins citats per diferents autors, on consten amb el seu nom de NEITIN BEL ES i BASTO AUNINI, en les relacions d’Hübner i ambdues amb la referència arqueològicalingüística C.L.I. II 6144 Terrassa (B).1

Conjunt de ceràmica de cuina ibera. Museu d’Illici (Atzavares Baix). 1

Les referències d’aquests dos noms de Terrassa, les tenim en els llistats d’Èmil Hübner i ara en els de Luis Silgo, ambdues com C.I.L. II 6144 Te. 11


Diferents circumstàncies familiars em van permetre anar coneixent tot l’entorn iber. Més tard els contactes amb l’historiador Joan Santaeulària i Pujol, de Guissona, em van fer créixer l’interès per temes com la santificació dels noms, els arbres genealògics o la història de les religions, en els quals ell treballava juntament amb qüestions sobre el romanisme i l’iberisme de Guissona. Més endavant les xerrades amb l’historiador de Lleida Josep Lladonosa i Pujol, van posar-me al dia sobre aquesta temàtica dins de l’àmbit lleidatà.

Estela ibèrica de Guissona (segle I aC), escrita en caràcters ibers. Totes les obres dels diferents autors de la Geografia General de Catalunya, Josep Carreras i Candi (àlies Cèsar (B), citades també a les Actes del II Col·loqui de Llengües Preromanes celebrat el 1976 a Tübingen, pàgines 29, 49, 50 i 88, per Luis Michelena a La Langue Ibère i també Untermann i Maluquer, a les pàgines 49 i 56 pel nom de BASTO (g) AUNINI. El 1961 i 65 són referides novament per Untermann i altres en descriure inscripcions llatines amb onomàstics ibers com a afixos adnominals de l’iber i elements formatius de noms de persona, apel·latius o teònims (Beltrán 63), segons el llistat de la Gens Licinia (actualment traduït en 21 folis), del testament on surten noms ibers també 12


Cardiran), Cels Gomis, Botet i Sisó, Serafí Rocafort o Sampere i Miquel, em van iniciar en la meva investigació bibliogràfica, camí complementat per nombroses visites a museus, biblioteques, monuments històrics i poblats, resseguint tots aquells llocs relacionats directament o indirectament amb la Cultura Ibèrica genuïna. L’amic Joan Daifa –ceramista eivissenc– va ser qui més em va ajudar en el tema de la Cultura Púnica dins l’àmbit de les illes Pitiüses, aprenent a conèixer in situ tot el tema cultural libi-fenici-púnic i especialment el referit a la ceràmica.1bis

de Sabadell, Caldes de Montbui i de molts altres llocs (any 10 aC aprox.), per on tenia escampades les seves propietats Marcus Licinius Neitinbeles, nom component d’aquest escrit d’epitafi llatí egarenc d’onomàstica ibera però amb fórmules semblants utilitzades en molts altres llocs dels territoris ibers genuïns o en inscripcions com la d’Ascoli, segons ho refereixen i documenten Piero Berni, Carrera i Olesti (IRC I – 73), tema també tractat actualment per Noemí Muncunill (UB 2007), en referència a la part lingüística del bronze d’Ascoli. 1bis GUISSONA i Signatura topogràfica de Joan Santaeulària i Pujol. Grafos. Barcelona, 1982; i del mateix autor diferents articles a la revista Dialnet. El procés de l’obra de Joan Daifa (1907-1992) es troba en el llibre i vídeo homenatge titulat Joan Daifa, el mestre gerrer d’Eivissa, editat per l’Ajuntament de Santaeulària des Riu, d’Eivissa, el 2001. 13


Capítol 2 NOSALTRES SOM ELS AUTÈNTICS DESCENDENTS DELS IBERS Dins del context històric general sobre l’iberisme, cal dir que nosaltres, la gent dels actuals Països Catalans Continentals, som els descendents més directes dels antics pobles ibers. Els diferents pobles que anaven arribant des de fora, sempre hi descobreixen gent de cultura i llengua molt peculiar que a través dels mil·lennis coneixerem com a pobles preibers en Etapa de Formació, o després com a part integral d’un etnos propi amb les seves diferenciacions comarcals. Estem parlant de més de 5.000 anys de població continuada dels territoris ibers. No hi ha ibers del nord i del sud, hi ha senzillament ibers. Els d’Occident a la península i els orientals a la Transcaucàsia. Els altres pobles ja no són ibers genuïns. En tot cas seran tartessis, turdetans, bastetans, celtes o celtibers que no formaven part de la Confederació de tribus comarcals entre pobles ibers, confederació existent de fet i ben justificada en pactes, relacions amb països estrangers, accions conjuntes per defensar la Confederació amb els diferents signes tribals inscrits en una mateixa moneda ibèrica feta en homonoia. Lleigint Ruiz y Molinos (Los Íberos, 1993), trobem ben definits el que ells anomenen «los íberos del norte» i «los íberos del sur» –denominació adoptada també per J. Santacana el 2005 en el seu llibre Els Ibers del Nord–. Per Ruiz y Molinos, l’any 1940 havia començat «la muerte de los íberos...», convertits en una part dels celtes hispans o dels indígenes preromans amb cronologies històriques 14


rebaixades. Per Garcia y Bellido, va ser amb Gómez Moreno quan va començar la corrent celtòfila que negava pràcticament l’existència dels ibers. Durant les èpoques primerenques, aquests territoris havien anat rebent gent de diferents cultures precedents, de pobles que havien format l’antiga nació de la Ibèria Oriental Transcaucàsica (actual Geòrgia europea i part d’Armènia) i seguidament de la Jònia Focea o de les colònies jòniques minorasiàtiques del Mediterrani i dels pobles berbers del Nord d’Àfrica. Iber era l’únic nom que es feia servir per designar la gent tribal de les diferents comarques del País Iber. Aquest nom deriva en el seu origen d’un d’autòcton que significa riu, ribera o vall. Quan els jònics, foceus o grecs van sentir que els ibers s’anomenaven a ells mateixos i al seu país «iber, ibai, ibar o ibas», van generalitzar aquest nom convertint-lo en l’epònim dels habitants del País Iber, que després acabaria convertint-se en Ibèria i utilitzant-se més tard per designar tota la península. Ni ibers ni Ibèria són els noms originals, ja que iber és el nom que es donen els habitants a si mateixos i al seu País, però Ibèria ja és el nom o topònim que els donen els escriptors grecs foceus. El nom es va utilitzar també pels grecs per designar llocs i rius com l’Ebre. El nom està totalment vinculat també a la llengua i a la nació o País de la Ibèria Oriental transcaucàsica que el va mantenir fins després dels romans. Antigament comarques iberes com la Bercavònia, l’Edetania o la Contestania, fins el Segura, el Cinca i el Vinalopó –o riu Tàder, en iber–, iniciaven la ja coneguda divisió peninsular dins de l’àmbit dels territoris que actualment formen els Països Catalans Continentals, ben definits i separats de la Celtibèria, la Bètica turdetana o tartèssia, la Bastetania o dels ligurions i bascs del país 15


càntabre. La frontera entre cartaginesos i romans també es va establir en el Cabo de Palos (Plini 3, 19-20) i així ho certifica més tard Avié en la seva Ora Maritima. Segons Estrabó els jònics-grecs coneixien els dos països ibers, i així ho confirmen la majoria d’autors. Els romans van continuar amb el mateix nom per designar els autòctons ibers però els van incloure dins de l’organigrama de les hispànies Citerior i Ulterior, fins que amb l’arribada dels pobles germànics, gots i visigots, la Resistència Ibera antiromana va aconseguir recuperar de nou pels seus territoris el nom dels ibers. Els paleontòlegs Jordi Agustí i David Lordkipanidze2 descobrien a Dmanisi (Geòrgia), el 1963, restes fòssils d’homínids de 1,8 milions d’anys, classificats amb el nom d’Homo Georgicus. Aquestes troballes dels homínids més antics d’Euràsia van obrir noves investigacions sobre la primera colonització d’Europa. L’última troballa d’aquest jaciment és del 2004 i pertany a un home vell desdentat, el més antic del món. Les investigacions d’aquests experts han estat revolucionàries i segurament ajudaran a justificar encara més les relacions existents entre els ibers dels nostres territoris, els de la Ibèria Oriental i la relació entre les llengües kartvelianes d’aquestes dues cultures i la Uska o Euskara del País Basc. Les seves teories situen l’evolució dels primers pobladors d’Europa en el Caucas, just en els territoris transcaucasians de l’antiga Ibèria Oriental i amb vinculacions amb les restes de Tautavel a la Catalunya Nord en territori de França o dels primitius homes azilians del Mas d’Azil o de l’Ase. 2

Jordi Agustí i David Lordkipanidze a Del Turkana al Cáucaso. National Geographic. Barcelona, 2005. 16


Les troballes africanes ens mostren una combinació de caràcters d’aquests homínids que ens porten fins el suposat origen africà de l’Homo Sapiens Sapiens. Aquests nous plantejaments de Jordi Agustí i David Lordkipanidze, incansables treballadors a Geòrgia, demostren que ja tenim evidències clares d’un poblament humà molt més antic que el de la Gran Dolina d’Atapuerca i contemporani dels africans. A Terrassa, en el Parc de Vallparadís, a pocs metres del Castell i de l’antiga Ègara, s’estan fent importants descobriments de materials fòssils divers que justificarien possibles assentaments humans de 1,8 milions d’anys. Aquestes restes podrien haver estat dipositades en aquesta raconada on s’han trobat, per les importants rierades de Vallparadís (vall paraire o de pedres) que el nom aclareix per si mateix. Les grans quantitats de «peres» (pedres) trobades en aquest lloc, al cap dels segles van ser utilitzades per construir tots els edificis de l’entorn monumental del Sant Pere egarenc. Bé, els ibers que de moment nosaltres hem conegut per l’arqueologia i les fonts escrites, no arriben d’enlloc, sinó que són gent que ja es troba dins de l’àmbit dels actuals Països Catalans Continentals, una cultura primer en etapa de formació, que rep les diferents aportacions de la immigració constant que rebien dels diferents llocs esmentats. Si reculem una mica, veiem com a partir del 5è mil·lenni, s’inicia el nostre contínuum cultural que primer serà iber i després català. És aquell moment en què des de la part llevantina del Mar Ibèric es començava a transformar el nostre sistema econòmic. A la Catalunya Nord s’havia desenvolupat a Pec de l’Aze o Pech Maho, la Cultura Aziliana (9-10000 aC aprox.), amb el seu alfabet azilià preiber del 17


Mas d’Azil, Glozel o Niaux i l’Home de Talteüll, amb troballes que s’estenen fins a Olèrdola i Calaceit, amb un signari que bé podria formar part dels indicis de l’escriptura ibera per les seves semblances. Tenim molts exemples avançats com els de la Cova del Toll al Moianès, l’Abric Agut o l’Abric Romaní de Capellades. A El Parpalló un art Paleolític primerenc. Les troballes de Mura i el seu Puig iIi o el Santuari del Cogul al Segrià, amb continuïtat fins l’època ibèrica: Són fets culturals que s’inicien en el Paleolític, l’Epipaleolític i el Mesolític, segurament abans de l’any 11.000 aC i de manera molt destacada a tota la part llevantina peninsular. En l’Art Rupestre o Art Llevantí, iniciat des de feia 25.000 anys, també en terres lleidatanes i tarragonines, fins les fronteres de Múrcia i Almeria o Albacete, amb gravats i pintura del 6500 al 2000 aC, destaquen els Pintors de les Serres que practicaven un art pictogràfic nou, amb llarga tradició dins de la Prehistòria.2bis Chauvet a la Catalunya Nord ibèrica i Pont de l’Arc, ens mostren pintures de fa Alfabet azilià 30.000 anys semblants a les de Cosquer i preiber antic Ulldecona, però sense figura femenina. (Països Catalans). Les d’Os de Balaguer, Els Vilars o 2bis

Geografia General de Catalunya i moltes altres obres sobre la Prehistòria peninsular de F. Carreras Candi. 18


Vilassos i Sèllecs o Ulldecona són semblants a les del Cogul, amb figures femenines i danses fàl·liques. El famós tresor de Villena a Alacant o les troballes de Terlinkes i el Vinalopó, en seran altres exemples fins que entrem en el Neolític dels territoris ibers dels Països Catalans Continentals, totalment avançat al Neolític de la resta peninsular, com ho demostren les ceràmiques del Bages, Solsonès o Montserrat, la ceràmica Cardial, les mines d’aram de Riner (Solsonès) o els enterraments tumularis i de Fossa a més dels sepulcres megalítics, les mines amb galeria de Gavà o els motlles de foneria de Manresa. Estem arribant al 2200 aC amb la Cultura dels Sepulcres de Fossa, com a sistema propi i exclusiu d’inhumació, als territoris catalans d’èpoques tan antigues. Recordem només els Pirineus, Montboló o Montserrat i Matadepera. Tot plegat ens portarà cap a l’Edat del Bronze amb les seves tres etapes, el Calcolític i l’etapa Protoibèrica del primer mil·lenni aC. En aquesta etapa preibera de potser el 1200 aC i anteriors o posteriors, tindrem moltes onades de gent de «Grups No Permanents» com els «Urnenfelder» o gent dels Camps d’Urnes ligurions, procedents del LlenguadocRosselló, que aniran principalment seguint el curs del riu Segre, cap a Tarragona i a molts diferents indrets de tot Catalunya. Can Micert o Missert a Terrassa, en seria un exemple clar amb els més de tres-cents enterraments d’urna trobats. De l’Edat del Bronze preibera tenim també les recents troballes de Montanissell a Coll de Nargó. Des del Neolític –en el que serien després els territoris ibers genuïns– s’havia intensificat la pesca i teníem una societat agrícola, minera i ceramista que ja es movia dins d’una economia mixta i amb equilibri propi. A la Ilercavònia, a l’Horta de Sant Joan i en el Riu Matarranya tenim mostres 19


abundants de la gran tecnologia dels ibers i de la seva obra hidràulica anterior a l’arribada dels romans. A la Plaça de la Constitució de Sant Boi de Llobregat s’ha descobert recentment una mina d’aigua ibera del segle VI aC amb les seves canalitzacions cap al poblat i les termes que després van utilitzar també els romans. Trobem grans assuts i canalitzacions fetes amb pedres quadrades d’una tona de pes, amb encaixos de fixació i canal interior, i en el poblat hi ha voltes iberes de mig punt fetes en pedra seca. Les sitges i les llavors de cereals de Vilanova del Camí ens donen informació del dia a dia iber. A la resta de la península, no hi ha res de tot això en èpoques tan primerenques, i és que políticament tot just anaven cap a una concentració de poder formada per petites unitats senyorials, autarquies i enterraments molt sumptuosos, només per a uns quants. L’art rupestre es desenvoluparà amb força també a Cantàbria, Astúries o al País Basc, però sense signes escripturaris i sense figures humanes femenines com en els territoris ibers genuïns. Al sud de la península, la ceràmica pròpia és tardana i serà a partir del segle VIII aC quan començarà la seva etapa de progrés amb la important fase orientalitzant líbia i fenopúnica que seria com un preludi del que s’anomena com la Cultura del Mite de Tartessos o de la Turdetània, que s’inicia amb una sèrie de tallers fenicis portats per artesans orientals que van escampant les llengües i les costums semites, en tota aquesta àrea –com a Eivissa–, excepció feta dels territoris del Camp de Gibraltar i Sierra Morena que eren de cultura Celta com la resta peninsular indoeuropea i no ibèrica ni basca. L’entrada a l’Edat del Ferro resulta ja evident. L’etapa ibèrica plena és un fet. Els clàssics es comencen a adonar de 20


la germanor ètnica de les diferents tribus, especialment entre laietans, lacetans, cossetans, indigetes, ausetans i bergistans o dels ilergetes amb els indigetes o entre cossetans i laietans, veient els seus pactes i les relacions de tipus cultural, com podem descobrir-ho a Fontscaldes, Puig Castellar, la Moleta del Remei, Olèrdola o l’Urgell, on veiem una continuació de totes les tradicions ibèriques del Primer Període i l’inici del que serà la Confederació de tribus i pobles de les comarques que van anar formant la Ibèria genuïna i el País iber pròpiament dit. Cada tribu comarcal es distingia pels seus simbolismes propis que durant l’etapa monetària seran inscrits en les monedes de les comunitats tribals comarcals confederades. A Crevillent es van trobar uns indicis escripturaris ibers del segle VII aC en grafits ceràmics de retícula brunyida, vinculats segons De Hoz a l’ibèric antic. Les diferents muralles ibèriques de la majoria de poblats deixen constància de la seva necessitat de defensar-se i les inscripcions a les pedres de la base, ens ofereixen coneixements de la seva escriptura o símbols del seu culte al sol o referències de la sexualitat, com en el cas del sol en moviment o Lauburu de les muralles de Barcelona que es pot veure gravat a la pedra de la muralla ibera del carrer Tapineria número 5 de Barcelona, deixant clar que totes les muralles dels poblats són iberes, igual que les de Barcelona, Tarragona o Olèrdola, que només són romanes perquè els romans les van fer ampliar en altura, llargària o amplades amb mà d’obra dels ibers esclavitzats. Com a molt, podríem parlar de muralles iberoromanes, pel fet que Ibèria havia estat conquistada i per tant formava part del nou Imperi Romà.

21


Inscripció petrològica o petrogràfica en Signari Iber del tram de muralla Iberoromana de Barcelona, ubicada en el tros corresponent al Carrer Tapineria núm. 5 de la Ciutat Comtal i no publicada anteriorment en cap llibre, estudi ni treball científic o arqueològic de la muralla de Barcelona. També hi veiem els 3 sols en moviment o lauburus, representant el poder del sol i utilitzats com a signe astral o com a representació sexual de còpula. Aquesta inscripció es troba a la part baixa, primera filera després del sòcol, cantonera i amb aquest disseny dels tres sols en moviment, diferents raigs, imatges d’una muntanyeta cònica de les iberes definides amb morfemes tipus «MORMUR» (Mura, Mora, Morunys...) o com si fos el Mont Taber laietà del Laie-Barcino iber amb quatre ratlles paral·leles a la base (potser el mar). Entre els tres sols, d’esquerra a dreta i de baix a dalt es veu una inscripció en signari iber d’unes nou lletres de difícil identificació. Antoni Jaquemot hi veu dos possibles signes TO ibers. També s’hi veu una ü (amb dièresi) ibera (U-V-W-ü = Y). Aquesta pedra és procedent d’una edificació anterior a la muralla i per tant reutilitzada durant la seva reconstrucció, segurament durant el segle II aC en època iberoromana o de dominació. (Estudi petroarqueològic de l’autor S1-Maig 2006). 22


EL NOM D’IBÈRIA DEFINIT PELS GRECS Els grecs coneixien la Ibèria Occidental en els territoris dels actuals Països Catalans Continentals i la Ibèria Oriental Transcaucàsica en el Mar Negre i escriuen el nom de les dues Ibèries, tal com el van sentir o el van veure escrit, exactament : «Iber» i «Ibèria» escrit en grec (Ibnr). Quedi clar que no van escriure «íber» amb accent ni «íbero», ni res semblant, perquè l’iber només és consemblant amb l’Uska antic o Euskara. Per això, per ser correctes hem de parlar de l’iber o dels ibers (sense accent). Amb l’Ebre s’havien format algunes de les comarques iberes de la regió de l’Iber o Ibre, l’Ebre actual. El mateix nom el trobem encara en un dels principals rius que reguen l’actual Geòrgia o antiga Ibèria Oriental. Sobre tots aquests temes tenim molts bons treballs de diferents autors.3 i 4

Vas d’apèndix de botó del sepulcre megalític de Castellterçol 3

A. Gibert, Focenses. Ed. Avenç. Barcelona, 1900, Maluquer de Motes, Juan R. Zaragoza, Pío Beltran, Pierre Vilar, G. Humboldt i molts altres que ells citen a les bibliografies dels seus llibres. Actualment tenim les obres de Joan Cavaller, úniques en el tema hel·lènic-iber. 4 Museu Diocesà de Solsona. 23


Alguns dòlmens es poden veure a Llanera i Ceuró. A Riner s’hi van descobrir motllos per destrals i eines agrícoles, així com estris diversos al poblat iber del costat del Castellvell de Solsona i en diferents poblats dels marges del riu Cardener. Els ibers, amb l’arribada dels romans s’instal·len més en viles rurals. La diòcesi d’Urgell va ser una creació visigòtica del 527 dC. Per vies terrestres i fluvials com les dels nombrosos ports del Llobregat, l’Ebre i altres rius com el Cardener o el Vinalopó, s’havia arribat durant l’època ibèrica a la gran difusió de la metal·lúrgia, l’art o la joieria, junt amb altres activitats. El Ferro, per exemple, des del llevant iber (no massa lluny del Cap d’Erne, que en iber vol dir «que vigila o guarda», actualment Guardamar i Pola o Santa Pola, que mira al mar), passa a Grècia i Itàlia en el segle X aC, per introduir-se, en el VIII aC, en les colònies gregues de l’Etrúria no indoeuropea i en el Mediterrani occidental. De fet, l’ús del ferro entre els ibers va precedir el de la resta peninsular, on no va començar a ser efectiu fins la seva arribada des de l’Europa indoeuropea i celta. La utilització d’aquest material canvià moltes de les eines agrícoles, les armes i els costums dels ibers. Escampats pels diferents territoris ibers descobrim també des d’èpoques molt primerenques, diferents signaris o signes escripturaris preibers com l’Azilià del Mas d’Azil, Lascaux, Niaux, Glozel o Talteüll a l’antic Comtat de Foix de la Catalunya Nord i també a Olèrdola o Calaceit. Altres caràcters escripturaris es van localitzar al Mas Llort, a Espolla, Serinyà i a tot el territori del País Valencià. Els signes del Fal·lus de la Cossetània, la Cova del Tabac a Lleida, els signes solars, lunars i astrals, ògmics i tants altres com els aviformes, naviformes o arborescents, ens situaran en un ambient que determina els inicis que marquen el que podrien 24


ser les primeres insinuacions escripturàries cap a l’iber, anteriors al sumeri, l’acadi o el fenici.

Senyals ibers o representacions del culte solar heliolàtric i el sol en moviment comparable amb el lauburu basc. El signe marcat amb una «r» és el lauburu basc, que podríem definir com un antiquíssim signe basc-iber del sol en moviment que trobem en esteles funeràries, pedres i coves prehistòriques, com a amulet, talismà, signe astral, sexual de còpula o signe escripturari representant el poder del sol. 25


Caràcters del fal·lus de la Cossetània. Potser per aquestes circumstàncies ens trobem que mentre totes les cultures gal·loceltes eren encara totalment àgrafes, els ibers ja tenien alfabet i sabien escriure, entrant de ple en el període històric molt abans que cap altre cultura peninsular. Les persones ibers que escrivien eren moltes, per això al parlar de l’alfabet descobrirem tantes variants comarcals diferents i tants tipus cal·ligràfics. Es troben inscripcions ibers en molts objectes ceràmics, en falcates i també en una de les bales de fona (segle IV aC) de plom trobada en el poblat de Jàtova (Valencia) amb la inscripció A.BE.R (Fletxer, 1985) que en basc vol dir «fona» (bala de fona) i que podem vincular a l’escrit extens de Jàtova. En el jaciment de Can Gambús de Sabadell els arqueòlegs de les empreses que portaven les investigacions hi van trobar el que ha esdevingut la joia del Museu d’Història de la ciutat, un AMULET IBER de forma ovalada utilitzat com a penjoll. Aquesta valuosa peça està feta amb pedra de pissarra i porta una inscripció completa en signari iber ben llegible que podria ser del segle II aC o anterior. La peça va ser exhibida amb motiu del Dia Internacional dels Museus i encara no es coneix el significat exacte de la inscripció. Altres amulets eren fets amb ullals de senglar, destraletes votives com les de Lloret de Mar, denes o pedres foradades. 26


Inscripció ibera de l’Amulet de Can Gambús de Sabadell i primera transliteració coneguda feta pel lingüista i toponimista Antoni Jaquemot el març 2007: GUN ANDU AURR / BERR BEIR / ARR BIRR i la seva aproximació en Euskera: Gure andere aur = GUN ANDU AURR = La Nostra Senyora Mare o Dona, BERR = Buru bein: cap principal i BEINKE = Buru bein = en efecte. Per tant sabem que l’amulet parla de la dona en un sentit matriarcal i segurament referit a la fertilitat fecunditat com advocació religiosa. Pel que respecta a la ceràmica –al marge de les civilitzacions de Hallstatt o La Tène i les semites orientalitzants–, cal remarcar que la ceràmica ibera no obeeix a cap impuls extern, i no mostra cap preocupació obsessiva per la simetria grega, permetent-nos distingir bé tant la ceràmica com l’escultura pròpia i totes les obres artístiques, els bronzes, les figures votives, els exvots, els pebeters, joies, adorns, decoracions i estris divers. Els batuts, la soldadura, el repussat, la filigrana, el niellat, el gravat, els gots per beure i les tasses decorades de Montiego, els bols, el Vas de la Sardana de Llíria, el Vas cerveser de Vilafranca del Penedès, la pintura o els estampats a base de pigments naturals i l’adobat de la pell. Tot això i molt més, era conegut dels

27


ibers genuïns, tal com ho posen de manifest l’arqueologia, la història, l’antropologia i la lingüística.

Plafó ceràmic iber de la Serreta d’ALCOI en el Museu Camil Visedo Moltó d’Alcoi. En el camp de la música, gràcies a la ceràmica, hem pogut descobrir instruments com l’aulós, les trompetes, les flautes, la lira, la tuba, el xoc rítmic d’escuts, les maraques, tambors i altres instruments de percussió. Del vestir hi hem vist la xarxa catalana per recollir el cabell (gandalla), el xitó, els pantalons a mida de genoll, etc. Pel que fa a l’escultura ibèrica, els millors especialistes,5 mantenen que les escultures de Porcuna i Pozo Moro, són totalment orientals i diferents de les ibèriques autèntiques, opinió que cal mencionar perquè en aquest tema s’ha creat molta confusió. També cal distingir especialment l’obra ibèrica de la considerada ibèrica d’època romana i de les obres 5

Es poden veure les obres de Richard J. Harrison i també les de J. Hernández Sanahuja, especialment a Historia de Tarragona, 1931. 28


d’importació, que els ibers coneixien però no utilitzaven en les seves creacions ni tan sols durant la dominació. No hi ha, per tant, cap motiu per haver de confondre les escultures orientalitzants del sud andalús, amb les ibèriques autèntiques. Que la pintura ibèrica de les coves o de la ceràmica no respon a un cubisme iber? No ho sé; seria qüestió de pensarhi, ja que entre els descobriments hi pot haver algunes obres que no siguin més que una «nota divertimento» de l’artista, el que no vol dir que per tal situació no hi puguem apreciar igualment tots els seus autèntics valors. De totes maneres crec que per poc expert que siguis, en l’obra de Picasso cal veure-hi un reflex exacte de les obres pintades en les ceràmiques iberes. Per descobrir les peculiaritats picassianes dels seus retrats només cal mirar per exemple la peça Calat en Barret de Copa coneguda com de «les pepones», trobada a l’Alcúdia d’Elx i actualment en el Museu Ramos de la mateixa població. I seguint amb aquesta continuïtat històrica en els territoris ibers o dels actuals Països Catalans Continentals, descobrim que nosaltres, els catalans actuals, som senzillament la continuació dels ibers.

29


Capítol 3 LA CULTURA AZILIANA L’existència d’aquesta cultura preibera amb moltes mostres de la seva escriptura i alfabet escampades per Catalunya, obliguen a fer-ne una especial menció. La cultura que descobrim en els seus inicis en el Mas d’Azil a la Catalunya Nord, la descobrim formant part del Paleolític, escampada pels territoris de l’antic Comtat de Foix i fins a Calaceit i en tot cas abans del Neolític llevantí iber, junt amb gravetians i solutrians (10000-4000 aC). Dintre d’aquest període tenim també la Mineria Neolítica en Galeria a Gavà. Aquesta cultura pirinenca i mediterrània que va ser colpidora en la formació de la ibèrica, tenia un sistema d’escriptura propi molt avançat, que sempre ha fet pensar a tots els investigadors que va haver de servir, si no de base, sí almenys com a coneixement inicial utilitzat per arribar a formar el posterior Signari Iber. La civilització Aziliana forma part doncs del territori de formació de la cultura ibera, igual que passa amb la seva escriptura de registres fòssils. Molts autors antics havien arribat a plantejar-se si el Fenici derivava de l’Azilià. A la Balma del Gai i altres llocs, s’hi han trobat estris aziloides del 8.000 aC, estudiats per tècnics de Tolosa de Llenguadoc, conjuntament amb arqueòlegs de la Universitat de Barcelona. L’alfabet Azilià –veient els seus signes anteriors a tots els que comparem–, ens fa veure que l’iber pot estar connectat amb l’Azilià, però no amb el Fenici que ja és 30


posterior. En tot cas el Fenici sembla tenir signes adoptats de l’Azilià. L’aparició de l’alfabet Azilià va fer perdre al fenici la seva hegemonia. Aquesta civilització pirinenca és posterior a l’art glíptic i de les cavernes. Es considera que la civilització aziliana podria ser la més remota de tota la Mediterrània i ben representada en els Pirineus catalans. Piette va publicar importants treballs a la seva Antrophologie (vol. VII p. 385, volum IX p. 531 i vol. XIV p. 641) junt amb els treballs de Breuil en el Butlletin archéologique de 1902 titulat «Mas d’Azil». El fenici provenia del pelasg micènic cretenc de la civilització micènica i les connotacions sil·làbiques dels pobles Sumer de llengua Kenyer o Emekenyer. Podríem parlar de les puntes de sagetes exclusives dels nostres territoris, dels daus d’Agramunt, de la Cova del Toll, de Fontscalents, les Teixoneres, l’Espluga, Falset o de Margalef de Montsant, descobrint sempre singularitats diferenciadores de les cultures dels nostres territoris. Per què ho hem d’amagar? Recentment el descobriment de la Màscara púnica del Vendrell, en un dels poblats ibers del Vendrell, demostra que ibers i púnics, tot i ser pobles contemporanis, eren pobles ben diferenciats culturalment. Aquesta màscara pot demostrar relacions, visites o intercanvis, però mai altres tipus de vinculacions entre aquesta cultura i la ibera.

31


L’alfabet o Signari Azilià comparat amb l’Azilià de Glozel i aquest amb el fenici com a alfabet posterior.

32


F. 10. Mapa de les ciutats ib猫riques que havien encunyat moneda amb el seu nom original en signari iber i traducci贸 llatina segons J. Zobel de Zangroniz (1880). 33


DE L’AZILIÁ A L’IBER Als voltants del segle IV aC, a Palamós ja trobem els primers texts filosòfics i poètics escrits en iber. A la RocaSantuari del Cogul en el Segrià, veiem una inscripció extensa a la roca, a les Alcusses de Moixent, una inscripció a dues cares sobre planxa de plom... I no cal parlar de les molt nombroses sobre ceràmica, plata, os, pedra, ferro i plom en vaixelles, tasses o falcates i en contexts molt diferents com escrits, cartells, carta amb remitent, comercial, comptable, poètic i filosòfic, o les notes del dia a dia sobre planxes de cera. Pels territoris ibers genuïns el primer mil·lenni aC, ve a ser com un compendi general de tots els aspectes culturals propis que s’havien anat forjant en els mil·lennis anteriors i que veurem renéixer de nou després de la dominació romana, amb l’arribada dels visigots a partir del 250 dC aproximadament. Amb ells es recupera de nou el nom de la Ibèria Occidental que havien certificat primer tant Scilax de Carianda com Hecateu de Milet, Plini o Estrabó, recuperant al mateix temps, les llibertats i la autonomia perduda amb l’esclavitud a que els havia sotmès l’Imperi Romà. Estrabó afirma amb claredat que els turdetans (o tartessis) de la Bètica, tenien una llengua i una escriptura diferents de la dels altres pobles peninsulars, el que justifica suficientment la posició diferenciadora de les llengües ibèrica i basca amb relació amb les altres. El Lleó de Bocairent, les ceràmiques de les Valls de Galbis, Albaida o el Vinalopó, l’urbanisme de la Bastida de les Alcusses, Sant Martí d’Empúries, la Moleta del Remei o Ullastret, les troballes de Sant Just d’Esvern (escrits ibers, ofrenes i enterraments infantils), la Mola d’Agres, el Caroig 34


i tants llocs; esteles com la de Guissona, l’escultura del Guerrer de Moixent o les de l’Alcúdia d’Elx a Atzavares Baix, Elx, la Serreta o Alacant. Molts objectes dels trobats contenen inscripcions ibers en els dissenys ceràmics, a les falcates i també en una de les bales de fona de plom (segle IV aC) trobada en el poblat de Jàtova (València) amb la inscripció A.BE.R (Fletxer 1985) que en basc vol dir «fona». El tema monetal o de les seques ibèriques, el poblat i la Dama d’Eusti de Sentmenat, la moneda d’Eusti de Planoles o les nombroses dames sedents trobades a diferents llocs, del tipus de les del Museu de l’Alcúdia d’Elx –algunes d’elles incloses en l’exposició temporal d’Illici del Museu d’Història de Barcelona–, la parella d’Albelda, les peces de Sagunt, les escultures o monuments de Malla, Sant Martí Sarroca i Olèrdola...6 La llista es pot anar ampliant amb la Venus del Penedès o els molins del Museu de Sant Martí Sarroca, el poblat de la Torre Roja de Sentmenat, el Camí dels Ibers de Caldes de Montbui, els plafons ceràmics de La Serreta o les pàteres de Tivissa i les nombroses inscripcions detallades en el Monumenta Linguae Ibericae o MLI d’Èmil Hübner, els fonaments de part de l’edificació de La Mola de Sant Llorenç del Munt o els esglaons de l’escalinata del Santuari de Lord a l’Alt Cardener, les restes de la Cova Freda de Collbató i tantes altres troballes com les de Gard, Anseduna, Caminreal o Barxín, Ègara en el Vallès Occidental o Sallent en el Bages, ens parlen d’uns fets i d’una cultura diferent, amb total continuïtat des de temps anteriors al Neolític iber, amb una integració total entre els autòctons, la gent de pas i els procedents de les diferents migracions. 6

Antoni Delgado, M. L. Albertos, J. De Hoz i J. Correa. 35


A Avinyonet el jaciment protohistòric de la Font de la Canya, ens presenta un nucli iber d’acumulació d’excedents agrícoles a la Cossetània del Segle VII aC A Riba Roja i Flix es demostren els contactes entre pobles de la Confederació iber de la Terra Alta, el Matarranya, l’Ebre i la zona del Segre i el Cinca des del segle VII aC El mateix cas es manifesta a l’assentament ibèric d’Olius al Solsonès amb el seu graner fortificat del segle III aC, amb acumulació d’excedents agrícoles i complexa estructura econòmica que vincula els pobles ibers lacetans amb els altres de la costa. Des del pont romànic de Buidasacs sobre el riu Cardener hi podem arribar amb pocs minuts.

Descobriments dels poblats de Collbató i necròpolis del Bruc. Museu de Montserrat i Ajuntament del Bruc. No costaria gaire anar fent relacions de troballes ibèriques valuoses com les del Vertumne Fal·lus de Montjuïc, els descobriments d’Arbeca, les lletres o firmes ibers en les pedres de les muralles de Tarragona i els paviments i la ceràmica Ibèrica dels poblats de la part baixa de Kesse i Tarakon (Tarraco o Tarragona) o la urbanització ibèrica trobada sota de les construccions romanes del carrer Jaume I de Tarragona.

36


En una pedra de la part baixa de la muralla de Barcelona del tram de després del número 5 del Carrer Tapineria, hi ha dos sols en moviment gravats a la mateixa pedra, ben visibles i un tercer molt deteriorat. Entremig hi ha una inscripció en Signari Iber impossible de desxifrar. Més avall s’hi poden identificar els raigs solars, una muntanya cònica i el mar.7

El simbolisme de la rutlla solar com a signe sexual de còpula i els dos sols esvàstics, indicadors del moviment solar. Tots aquests objectes esmentats ens aboquen cap a una situació que havia donat uns caràcters personals ben definits, que es van anar mantenint sense comportar cap varietat racial diferent de la detectada, durant les invasions del primer mil·lenni aC. Quan intentem aprofundir en la cultura iber dins del que és la Història d’Espanya, ens trobem amb una sèrie d’informacions deformadores de la realitat històrica, oposades al que en realitat demostren els descobriments arqueològics esmentats. La Península que ara coneixem com a ibèrica, molt abans de l’arribada dels romans era un territori amb una gran divisió cultural i lingüística que escapa a la pretesa unitat peninsular 7

Resulten interessants les descripcions de Pierre Paris i Enric Morera en els seus treballs. 37


espanyola que ens volen inculcar els diferents cercles hispanistes. Hispània, nom segurament cartaginès adoptat pels romans, ens porta cap a les seves arrels líbies o fenopúniques semites, ben implantades a tot el sud peninsular des de temps immemorials però amb clara distinció dels trets ibers. Resulta curiós que molts dels nostres pobles i ciutats actuals es sentin orgullosament romans, segurament perquè desconeixen que van ser aquells exèrcits imperials els que van destruir i aniquilar la nostra cultura autòctona, igual que van fer amb les altres peninsulars. L’única excepció va ser Euskadi, no perquè no ho intentessin, sinó perquè, tal com va passar en el País de Gal·les, no ho van poder aconseguir. Per aquest motiu els bascs encara conserven la seva llengua, l’Euskara o Uska. Per mi, l’altra gran falla dels historiadors espanyols –a part de voler historiar tota la península conjuntament–, sempre ha estat, voler començar la història peninsular partint de l’invent del Mite de Tartessos, en lloc de veure la realitat d’un món oriental i orientalitzant que s’havia anat establint en el sud peninsular andalús, de la mateixa manera que les cultures gal·lo-celtes ho havien fet establint-se a la part indoeuropea peninsular, ambdues com a cultures vingudes de fora, encara que totalment diferents l’una de l’altra.8, 9 i 10 8

Elisenda Vives i Carme Miró. Pel tema celta Ramón Sainero a Lenguas y Literaturas Celtas. Madrid, 1994 i Sagas Celtas Primitivas en la Literatura Inglesa. Madrid, 1994, del mateix autor. 9 P. P. Berger i molts altres autors. 10 Artemidoros i Posidoni. Capítol II Geographoumena. Segle I aC (Didot Paris). 38


Francesc Carreras i Candi, destaca les opinions d’Scilax de Carianda en el 522 aC, les posteriors d’Herodot d’Halicarnas o Asklepíades el Mirleá (tots del segle IV aC) que descriuen una Terra Ignota peninsular al costat d’una Ibèria genuïna, amb un nom que després s’aniria estenent entre els grecs per anomenar tota la península en conjunt, degut al fet que la resta peninsular encara no tenia un nom geogràfic general i a l’expansió gradual d’alguns trets de la Cultura Ibera cap a altres llocs peninsulars fronterers amb La Cèltica o La Bètica, tal com passava també a la inversa.11 En una part d’aquests territoris designats com els de la «TERRA IGNOTA», sorgirà després el que coneixerem com la Celtibèria aragonesa i messetària. Ara com ara, està ben demostrat que els territoris del sud coneguts com a tartessis, turdetans, tersites o bètics, estaven habitats per gents de cultures semites en general: etíops, libifenicis o púnics, pobles de mar, siríacs i cartaginesos, tot i que el nom de Al Andalus o Andalusia, sigui una creació dels Vàndals que havien format allà la Vandalucía. Tota la gent de les migracions líbies, fenopúniques i etíops o semites, anaven cap aquests territoris per fer extraccions de minerals a cel obert o per recollir altres materials que després utilitzaven en construccions tan importants com les del Temple de Jerusalem. Els pobles d’ascendència fenopúnica són els que a partir del segle VI aC funden Cadis, Carteya o Eivissa (654 aC). Fins el segle IV aC, tant a Carthago Nova (Cartagena) com a Cadis i altres llocs orientalitzats, es practicava a diferència dels ibers, el Culte a Schmunn, per intentar fer front als problemes derivats de la insalubritat d’algunes de les ciutats 11

Francesc Carreras i Candi (pseudònim Cardiran), Geografia General de Catalunya. Barcelona, 1902. 39


del sud peninsular i Cartagena. Les àmfores ibers són diferents de les ebusitanes, les jòniques, les fenícies, les púniques o les romanes i sempre van muntades sobre trípodes de fusta servint-se d’un estri per agafar els seus continguts. A fi d’anar clarificant les diferents ètnies peninsulars, cal començar dient que la cultura del sud, és doncs totalment orientalitzant en tots els seus aspectes culturals i sempre ben diferenciada de la ibèrica. La divisòria peninsular entre la Ibèria antiga genuïna i Tartessos, queda ben establerta en els territoris de Carthago Nova (Cartagena), tal com els descriu Aviè i altres autors clàssics. Aquesta delimitació és molt important per entendre bé el món iber i els seus territoris, almenys fins la destrucció de Carthago Nova (Cartagena) el 146 aC.12 La població actual de Tharsos, una mica més al sud de la Carthago tunicina, podria ser també l’antiga Tharsis dels tartessos.13 Va ser a partir del segle VI aC que –segons M.E. Aubet– , el sud es va sumir en una crisi de supervivència deguda a la desaparició del comerç fenici.14 Per molts autors, Tarsis és Carthago (Tunis),15 perquè és la ciutat on es fonien els metalls importats del sud i les importacions fenícies en aquell moment, es feien única i exclusivament via Carthago. Les ciutats portuàries feno-púniques eren Cadis, Màlaga, Villaricos, Almuñecar i altres. 12 i 13

Rufus Festa Avienus. Orae Marítima (366 dC). Periple. Fundació Bernat Metge (Barcelona, 1986), i moltes altres edicions amb comentaris de diferents autors. 14 Treballs de M.E. Aubet en diferents publicacions. 15 P.P. Berger entre altres i Timeu a l’Enciclopèdia Didot Paris. 40


La posterior recuperació del sud tal com l’expliquen els autors moderns,16 només podia arribar amb la coneguda iberització, encara que reconeguem tal com afirmen la majoria, que la Cultura Turdetana en si, no havia estat tocada per la ibèrica, per la senzilla raó que ja estava plenament formada amb els seus propis trets semites a finals del segle V aC, amb les seves pròpies característiques culturals que la defineixen perfectament. En tot cas hem d’acceptar que els poblats ibers o iberitzats d’Andalusia no són més que una continuació dels anteriors hàbitats orientalitzants libi-fenicis.17 A més, cal excloure amb tota contundència, d’una possible iberització, aquells poblats del Bronze final que ni tan sols havien arribat a cap possible iberització en els territoris del sud. Això no priva les relacions culturals o contactes de tot tipus a nivell fronterer, de pas o comercials, que es demostren amb el canvi de nom de ciutats molt importants. Alguns dels noms libifenicis o tartessis desapareixen i s’iberitzen, com Obulco que amb les influències ibèriques canvia el seu nom per el d’Ipolka.18

16

Plini el Vell (III,13,14) i descripcions d’Herodot, Ptolomeu Claudi i Pomponi Mela (430 aC). 17 Aviè: Rufus Festa Avienus, Orae Maritimae (54, 100 a 436). Diferents edicions. A. Beltrán, J. Pellicer, M. Almagro Gorbea, i altres autors. 18 J. M. Blázquez, D. Plácido, M. Alvarez, Sillières, B. González i M. Tarradell. 41


Poblat iber del Cogulló de Sallent, amb la munyana de sal al fons.

Divisió peninsular cultural i lingüística durant el primer mil·lenni aC segons els mapes d’Untermann: àrea indoeuropea celta i celtibèrica indoeuropea (en negre) o la ibèrica i basca (amb ratlles) i els territoris semites o libifenicis del sud tartessi o turdetà (amb creuetes).

42


La cultura Jònica s’havia escampat cap el Mar Negre, Àsia Menor, Focea, Èfes i Milet, arribant fins a Massàlia (Marsella), com a cultura dels jònics foceus massaliotes grecs que després van expandir-se cap a Empúries. Les inscripcions jònies i gregues comencen en el segle VI aC Els rodis van establir-se a Roses i els eubeus grecs comercien amb el sud però sense establir-s’hi. Per tant és un fet la presència de la llengua Jònia, la Ròdia i la Grega, simultaniejant amb la Ibèrica, que també havia de suportar les libifenícies i les celtes. 19 Tot i això, l’iber es va imposar a tots els territoris ibers tant del País Valencià actual com de Catalunya i de la Catalunya Nord, guanyant terreny al gal-celta, al jònic-grec i a les altres llengües esmentades.20 Els jònics cretencs s’havien escampat per les illes balears distribuint l’estany que portaven des de països del Nord cap el Mediterrani Oriental, fins que cap a l’any 1000 aC van ser substituïts en aquest tràfic comercial pel poble fenici. Tant els cretencs com els fenicis eren bons coneixedors del Mar Negre, la Transcaucàsica, la Ibèria Oriental geòrgica i l’Estret de Dardanels, per on també transportaven el conegut «or marí» o àmbar, amb què els pagaven els pobles bàltics.

19

M. Bernal, Atenea Negra. Barcelona, 1987. R. J. Correa, De Hoz, O. Gibert i J. Somolinos, en els extensos treballs que han publicat sobre el tema de la Hispània Preromana en diferents obres i editorials. 20

43


Capítol 4 EGIPCIS I JÒNICS A IBÈRIA De la lectura dels diferents autors clàssics es desprèn que el primer poble que havia conegut la península ibèrica, havia estat l’Egipci, tot i que degut al problema religiós que no els permetia navegar per mar obert, no van fer expedicions per la Mediterrània. Les copies dels seus objectes artístics ens arribaven via Carthago (Tunis). En no admetre el moviment, la religió no els permetia anar mar endins, ja que ells santificaven l’horror al moviment, que també demostren les piràmides amb el seu sentit immobilista. Contràriament al pensament naturalista dels ibers, per ells el mar era un element impur i navegar-hi, sacríleg o pecaminós. Els libifenicis, cartaginesos, romans i altres pobles es van poder aprofitar d’aquesta situació per dominar el comerç marítim i crear els seus emporis. L’egipci era un poble sense mariners marins, permetent que els altres pobles hi arribessin amb els seus exèrcits per poder veure al poble immobilitzat del Nil. Sobre el Mar Ibèric només havien establert que era un mar rodó amb muntanyes misterioses convertides per la Mitologia, en les Columnes d’Hèrcules. Els egipcis coptes són encara avui els cristians del Nil, que han esdevingut com una relíquia vivent de l’Egipte preislàmic o dels antics indígenes d’Egipte, convertits al Cristianisme, sense mestissatge amb cap altre ètnia. El seu Patriarca resideix a El Caire i encara són gent molt satisfeta de mantenir la seva puresa racial, procurant no afavorir els matrimonis mixtes. De fet Copte vol dir Egipci en grec, i el Copte continua sent la seva llengua religiosa. Aquests coptes cristians continuen 44


totalment separats del món catòlic. El Copte o estadi final de la Llengua Egípcia, conserva els jeroglífics del III mil·lenni aC, llengua egípcia dominant en aquella època, tot i que les classes altes, ja començaven a parlar Grec, de la mateixa manera que les classes altes ibèriques i l’Església, van ser les primeres en començar a parlar Llatí i després Castellà a les ciutats. El Copte o Demòtic, és per tant la llengua de substrat d’Egipte, avui parlat per menys d’un 6% de la població. La llengua Jònica va donar l’Àtic i el Grec i també la Koiné grega que a Egipte, es van transformar amb l’Alexandrí, que podríem dir, va ser el Grec dominant en la Versió dels Setanta i el Nou Testament, que de fet era Jònic Arcaic, com el que va donar alguns signes als ibers genuïns.

Un arqueòleg egipci fent tractament als monuments. Els ibers havien adoptat signes jònics que utilitzaven simultàniament amb els de l’alfabet iber, de forma complementària, fent servir sobretot aquells signes que ells 45


no tenien, com per exemple la B jònica que complementaria els sons sil·làbics ibers d’aquesta lletra (BA, BE, BI, BO i BU). Els contactes van ser importants perquè molts jònics van seguir entre els ibers, almenys fins els temps dels visigots. De totes les llengües definides com a paleohispàniques, l’iber és la millor documentada.21 Tothom dóna per acceptat que l’iber es parlava allà on s’han trobat les més de 2.000 inscripcions de tot tipus, exceptuant les aïllades o circumstancials que els arqueòlegs van justificant. Quan parlem dels jònics, cal esmentar la multitud d’inscripcions trobades amb connotacions jòniques, que fan possible encara més, la justificació del territori iber, des del sud de França –tal com ho escriu Antonio Correa–, fins el golf d’Almeria: Inscripcions del Riu Orb, Llenguadoc, Carcassona, Tolosa i Cerdanya, arribant fins l’Aragó per la part est del Riu Cinca i a Calaceit en les zones frontereres de Terol, on ja localitzem les d’Aragó o Saragossa de tall exclusivament Celtiber com les de Botorrita, Azaila o Villastar, més tardanes en el temps que les ibèriques. Algunes d’aquestes són semblants a les trobades en el sud andalús, que es creu corresponien a celtibers emigrats des de la Meseta Central, com podrien ser les de Setefilia. De Hoz considera l’iber com a instrument vehicular de comunicació, utilitzat al mateix temps pels autòctons ibers i els pobles de llengua i orígens divers que s’havien anat establint al llarg dels anys, en els territoris ibers, tal com passa actualment amb el català. 21

Investigacions d’E. Hübner (MLI 1869-1893) i estudis de G. Humboldt, A. Tovar, J. Correa, J. Untermann, L. Michelena, F. Quintanilla, J. Velaza, De Hoz, J. Siles o L. Silgo. 46


Vull tornar a insistir en que la paraula «iber» és realment una paraula ibèrica hel·lenitzada i que Ibèria derivaria d’aquest hidrònim que els grecs van utilitzar per referir-se a tota la Península. Els jònics-grecs escrivien iber tal com ho vocalitzaven en iber (ibnp, ibnpia) i mai amb accent en la primera síl·laba (íber) o amb la formulació castellana (íbero, íberos...). Entre els georgians de l’antiga Ibèria Oriental – també colònia jònica–, el cas va ser el mateix, ja que el georgià és també una llengua ibèrica no indoeuropea. No s’ha de perdre de vista, que els sistemes gràfics sempre tendeixen a ser fonològics, tot i que moltes vegades no es puguin distingir bé els fonemes lingüístics. Sempre dependrà també de la llengua d’on partim, per fer l’estudi respectiu. Si ho fem des del català, no tenim cap problema per comprendre el so de la ix en iber, o per relacionar el so de la ce trencada (Ç), les dues eles finals, les geminades o les consonants dobles. Quan el foceu jònic-grec Himilc en el seu Periple, utilitza el nom de «iber» (iber, ibai o ibar = riu o país del riu o lloc del riu, tant en Iber com en Euskera), per referir-se al nom genèric de «riu» i el fa servir per designar diferents rius com el Guadalquivir i l’Ebre, alguns historiadors aprofiten la confusió per poder dir que els territoris de l’àrea del Guadalquivir també eren ibers, quan pels escrits d’Estrabó22 ja sabem que el Guadalquivir no és ibèric, tot i que l’Alt Guadalquivir, per la part que s’aproxima al Vinalopó pogués ser un territori de contactes. Estrabó distingeix molt bé la Ibèria de la Cèltica i la Bètica. A més, ja es veu que és impossible considerar al Guadalquivir com a riu iber, ja que des del Segura cap avall –per la costa–, 22

Estrabó, Geogr. III, 4, 1, 6, 9-11 i A. Gibert, a Focenses, Ed. Avenç. Barcelona, 1900. 47


mai s’ha trobat ni un sol poblat iber, ni cap objecte referent a Ibèria i menys encara cap inscripció escrita en iber autèntic. Les comarques del Baix Vinalopó i el Baix Segura, amb el riu del mateix nom, cent per cent ibèric, són les que marquen aproximadament els límits finals dels territoris ibers i és en aquests territoris on el jònic influeix més a l’iber. La població d’Oriola en el Segura ens fa reconèixer igualment, pel seu nom, l’ascendència ibera genuïna. Serà només després de la posterior hel·lenització dels ibers per part de jònics foceus i la romanització, que els territoris de més avall o del sud fenici o semita orientalitzat, agafaran trets i contactes parcialment iberitzadors, donant-se diferents facetes d’expansió del iberisme, però no d’expansió d’Ibèria com a País, nació, ètnia o cultura. És el mateix moment en que es donen situacions de guerra civil per la romanització forçada de tots els ibers. També en territoris més interiors d’Andalusia, alguns sistemes d’iberització per contacte, es van produint només a partir del moment en que comença la prolongació de la Via Augusta, que passava pel sud-est mesetari (antic Camí d’Anníbal, Via Herakleia i antics camins ramaders), en el sentit nord a sud –i no al revés–, o sigui des de Tarragona fins a Cadis (Segle I dC), trajecte que anteriorment es podia fer només per mar, el que comportava una total desvinculació entre els pobles ibers i els del sud peninsular o regió coneguda com la Ulterior per jònics, cartaginesos i romans.

48


Capítol 5 LA DOMINACIÓ DELS IBERS A partir d’aquest moment, es quan per mi comença a néixer el postiberisme, amb l’explotació tributaria de les nostres comarques per part dels romans, produint-se la desintegració gradual del poble iber autòcton i genuí com a tal. La principal defensa nacional dels territoris ibers havia estat la Ilergeta amb l’inici de les Guerres Ibèriques, que comencen dividint les nostres terres per les influències de les colònies gregues aliades de Roma i que van iniciar una corrent proromana en alguns llocs costaners, perdent la lluita dels ibers el caràcter general que tenia. Marcus Porci Cató en el 195 aC o Cneu Escipió en el 210 aC, anaven acabant amb la Resistència Iber, perquè estava fallant la seva Unitat en la política i la direcció militar. Altres problemes van ser la intermitència en les seves actuacions i la falta de grans contingents de soldats que a més s’havien de dedicar a les feines del camp. Tal com ho explica el mateix Cèsar en els seus escrits i en el Comentari de Bello Civili i a Bello Hispaniense Comentarii, els ibers només eren temibles en les emboscades, tot citant a T. Semproni Gracus, Cneus Pompei Magnus i altres autors referits per Ernest Moliné i Brasés o Norbert Font i Sagué. Als ibers se’ls havia prohibit edificar muralles, torres, fars, talaies o noves poblacions en els punts alts i se’ls obliga a viure en els plans, junt a les terres de cultiu, a fi de ser més fàcilment controlats. Havien sorgit els llocs de parada i control militar anomenats Hibernacula, que va donar nom a les masies conegudes com a Els Hiverns. Després van sorgir 49


les grans Opida i els Vici o Castella, que fan aparèixer noms com els de Castellar o Castelló, tots habitats després també per autòctons. L’any 27 dC neix la Tarraconense i el 39 la Barcino romana, creades com a agraïment als militars i funcionaris jubilats de les guerres ibèriques i basques. La Hispània romana s’enforteix i dóna peu al nou concepte de la unitat d’Espanya que encara avui suportem dia a dia.23

La divisió peninsular duran l’època visigòtica (250-725 dC), segons les descripcions i mapes de la Ithacio Visigòtica (Ith), recopilat i publicat inicialment pel Bisbe de Chaves (Madrid, 1826) i el 1902 per Francesc Carreras i Candi a Barcelona, on es pot veure el nom de la Ibèria genuïna, ocupant només els territoris dels Països Catalans actuals com a Ibèria Visigoda.

23

M. Ballesteros, Historia de España. Barcelona, 1962. 50


El jaciment Torre Roja de Sentmenat. En el segle VIII aC els assiris conquerien Tir i Fenícia (721 aC). De fet és quan s’establien més a la Bètica i a les Balears, difonent el seu alfabet Libi. El poble cartaginès és com la continuació de tots els grups semites anteriors. El tràfec marítim ja en el segle XII aC, havia estat intens entre Tir i Cadis. Els cartaginesos van passar pels territoris ibers anant d’expedició cap a Roma, però sense quedar-se permanentment, tot i que un Barca fundés la Barcelona no ibèrica. Un cop acabada la Primera Guerra Púnica (S. III aC 237216 aC), van estendre la seva dominació sobre alguns dels territoris ibers (Any 241 aC), sent els Barca els primers dictadors que els ibers van haver de suportar. La creació de Carthago Nova (Cartagena) el 237 aC va ser l’inici de les persecucions cartagineses contra els ibers. Pensem que Anníbal va iniciar la Segona Guerra Púnica amb la conquesta de Sagunt, fins que el 218 aC l’exèrcit romà va desembarcar a Empúries, centre de les comarques dels ibers indiketes de l’Empordà. 51


Gradualment es van anar introduint en el sud les costums dels rituals fenicis, amb la seva Astarté i la deessa Tanit, introduïdes a quasi tots els territoris peninsulars. La religió púnica exigia víctimes humanes i la prostitució sagrada de les dones. De fet Líban i Israel amb les pròsperes Biblos, Tir i Sidó, havien format la rica Fenícia. Gràcies al general Magon, havien estès el seu domini fins a Múrcia mentre els ibers dels territoris alacantins havien aconseguit posar en retirada als cartaginesos l’any 229 aC. Ells havien portat cap a Ibèria esclaus de la Ibèria Oriental Transcaucàsica i africans mentre els pobles de Mar o Filisteus tirsens de l’antic Pròxim Orient, després d’intentar la invasió d’Egipte, havien estat expulsats pels faraons, marxant cap Itàlia, Sicília i la Bètica a més de la seva implantació a Síria i Palestina. A Canaan simbolitzen Fenícia o la franja costanera del Líban que va donar fi a l’hegemonia del País del Nil. L’ocupació cartaginesa de la Ibèria genuïna només va durar dos anys. Martin Bernal, citant a Sandars i altres autors, considera més o menys coincidents les invasions de tots aquests pobles semites. El terme filisteu es va substituir pel de gazeu i azoteu, considerant-los com l’antítesi grega, culturalment parlant.24 Per José Antonio Correa, la presència púnica, fenícia i cartaginesa, complementada a continuació pel domini bizantí, és detectable arqueològicament a la Bètica des del segle IX aC fins el riu Segura (Guardamar, Alacant), o sigui confirmant sempre els límits aproximats dels territoris ibers en aquest riu ibèric fronterer, el S(Z)akkara iber. Pensem 24

Mª J. Fuentes Estañol, El Arte Fenicio. Barcelona, 1994. J. Grangel, Medicina Antigua. Madrid, 1986. 52


que els jaciments fenicis de la costa Bètica, anaven des del Riu Mondego (Portugal) fins el Segura. El mosaic de llengües que segons J. Correa, van trobar els romans quan arriben a la Península el 218 aC, és conegut en el cas de la llengua ibera, per les seves pròpies inscripcions i en canvi les altres només ho són per les referències dels autors antics o per dades onomàstiques i toponímiques. Tant la onomàstica com la toponímia preromanes perviuen en tots els nostres entorns, justificant plenament la diversitat ètnica i lingüística anterior als romans, dels diferents espais peninsulars. Les inscripcions púniques, neopúniques i libifenícies del sud i les seves variants, les hem de situar entre els segles VIII i I aC.24bis

24bis

Treballs de Guzzo Amadasi, Maria José Fuentes Estañol i José Antonio Correa. 53


Capítol 6 L’ARRIBADA DELS VISIGOTS En aquell moment els ibers genuïns dels territoris dels actuals Països Catalans Continentals, es trobaven en una situació d’indefensió total i absoluta. El Llatí vulgar era la llengua vernacla que havien d’utilitzar com a pròpia els plebeus o els esclaus ibers, i que per això té el nom de vernacle, que la diferencia de la Llengua Llatina Romana del Laci. L’arribada real dels visigots en els territoris ibers, la seva posterior estada i la Monarquia Visigoda, l’hem de situar aproximadament molt abans de l’any 250 dC –potser entre el 220 i el 230 dC–, amb una duració política i social que serà plenament efectiva com a mínim fins l’any 725 dC. La data mitjana d’arribada a la península s’acostuma a situar en el 409 dC, encara que havien anat arribant paulatinament des de sempre encara que fos a nivell personal, com ho demostra la toponímia del País. Els visigots eren com la branca sud occidental goda, fundadors del Regne Visigot de Tolosa de Llenguadoc amb extensions peninsulars. Uns 200.000 visigots es van imposar a 7 milions d’ibers, romans i hispans. Al nord cantàbric, Pelai i els reis asturlleonesos van mantenir l’ètnia visigòtica, creantse nuclis de resistència a tota la serralada Cantàbrica, considerant-se sempre el regne de Lleó com d’arrel visigoda. Els romans els coneixien com a bàrbars pel sol fet de ser forasters, tot i que era un poble que inicialment havia demanat als romans ser admesos dins de les seves fronteres. De fet fins el segle IV la seva penetració va ser generalment 54


pacífica, assimilant plenament la cultura dels ibers amb els trets romans, arribant fins i tot a adoptar el cristianisme. Al ser atacats a tot Europa per huns i romans, Alaric decideix el 410 el primer assalt contra Roma. Tot va empitjorar amb les batalles dels Camps Catalàunics del 451, fent retirar als huns hongaresos. Odoacre acaba amb el romà Ròmul Augústul l’any 476, any de començ de l’Edat Mitja. Chindasvint i Recesvint van crear un codi de lleis, específic per vencedors i vençuts. L’arribada dels visigots, havia proporcionat un respir als ibers i va permetre la recuperació del nom d’Ibèria pels territoris ibers-catalans i el renaixement de la idea de «Poble» o País. Durant les darreries de l’Imperi Romà, els pobles germànics i visigots, anaven mantenint contactes amb gent no romanitzada i amb antics caps ibers, fenomen que s’anava produint des de molts anys abans i en especial entre els anys 100 i 230 dC. Pensem que de gent germànica a Catalunya, sempre n’havia anat entrant pels espais fronterers dels Pirineus Cerdans i l’Alt Cardener. Alguns també arribaven amb els mateixos exèrcits romans i es quedaven en els territoris ibers. A tota la Lacetània en podem trobar moltíssims exemples, en continuïtat durant totes les èpoques, fins i tot a Busa, la Vall d’Ora o la Vall de Lord. El poble iber, oprimit pel cartaginès i el romà, estava desitjant una transformació i la construcció d’un nou ordre social, que es va intentar amb l’arribada dels visigots. Per part dels romans la segregació de la Cartaginense, no va donar els fruits que ells desitjaven davant del descontent general. Tampoc les agrupacions diocesanes amb vicaris al capdavant de les Diòcesi, ni la dependència de la Diòcesi Hispànica de la Prefectura de les Gàl·lies, van solucionar els problemes amb els que s’iniciava el segle III dC i la divisió de l’Imperi Romà. 55


A Europa els pobles germànics s’anaven organitzant en confederacions, en un moment en que els romans ja perdien capacitat militar i la Confederació Iber entre comarques dels autòctons ibers es veia possible dins de l’espai visigot. L’any 251 dC, l’emperador Deci fou mort pels gots. El 260 Valerià va ser empresonat pels sassànides, mentre el mateix any, Pòstum vol crear el nou Imperium Galliarum, que comprenia també la Ibèria genuïna. Amb la mort de Teodosi, l’Imperi es divideix definitivament i els germànics anaven ocupant poc a poc des de feia anys i d’acord amb els antics ibers, el vuit de poder existent, fins que el 406 dC, Sueus, Vàndals, Alans i altres tribus godes i visigodes s’estableixen definitivament a la Península en general, acabant així amb els territoris centuriats, els conventus, les annexions i les províncies romanes, que havien trencat l’antiga solidaritat entre tribus i comarques ibèriques. Finalment es va acabar amb el costum vigent de considerar a cada població segons el grau de romanització que tenien atorgat. Aquests homes francs o lliures, a partir del 256 dC en plena lluita, van descobrint l’existència dels diferents pobles peninsulars i les comarques de cada una de les diferents tribus ibèriques, dins del context general peninsular que valoraran positivament pels autòctons, en el moment de crear una realista i efectiva divisió peninsular, dins del conjunt de la Monarquia Visigòtica, sempre respectant la realitat comarcal i territorial anterior dels pobles ibers. Alguns dels territoris que els romans no havien aconseguit dominar ni romanitzar plenament, tampoc van poder ser controlats pels visigots. A Euskadi, com a gran part d’Astúries o Cantàbria, van continuar amb molta 56


independència, i sobretot conservant les seves llengües i dialectes autòctons. En canvi pels ibers, el domini Visigot, va ser motiu d’alliberació i d’inici del camí cap a la formació de la Nació Catalana, l’Andorrana o la Lusitana. Durant el segle I aC trobem els gots a Gôthaland. Eren pobles que venien inicialment de les estepes, amb un primitiu origen en el Mar Negre i Nord del Caucas, fins el curs inferior del riu Don i Nord del Danubi, emigrant cap el Sud i aconseguint la primera gran victòria sobre el romà Trajà Deci en el 251 dC. Els visigots havien anat baixant des del Rihn, Magúncia i Germania cap a la Gàl·lia, especialment a partir del 406 dC. El 409 havien arribat als Pirineus més massivament, sense que els romans els poguessin aturar. Tant Orosi com Idaci (468 dC), coincideixen en les seves obres en què «a la península romana hi havia fam i canibalisme». Únicament l’any 409, havien establert un primer pacte amb l’Emperador romà Màxim que dominava principalment Tarragona i Barcelona. El 410 s’havien establert a Itàlia i la Gàl·lia i el Rei Visigot Wallia des de l’any 415 havia ja començat a oficialitzar la seva presència a la península, calculant-se aquesta en unes 120.000 persones. De la etapa peninsular, a més de la Ithacio o cròniques del bisbe Idaci, tenim un centenar de texts gravats sobre plaques de pissarra, a més d’altres escrits en pergamins i papirs de l’època rural visigòtica, dels que en podem trobar diferents edicions modernes per consulta. En el fons la Romania havia quedat substituïda per La Gothia. Durant el segle V-VI ja els Bagaudes, havien estat una forta amenaça pels terratinents romans, que havien robat les terres als ibers antics. 57


Britannia havia quedat també fora del control romà a partir del 410 i la Gàl·lia des del 406. Tolosa de Llenguadoc, en el 466, s’havia convertit en el Centre Administratiu Visigot i residència reial. La Provença era la regió goda predilecte i el reialme Visigot en el 480 es trobava estès des del Loira i el Ròdan fins els Pirineus, amb importants extensions per gran part de la península, en forma d’assentaments o «Sedes Acceperant», però la Cort reial seguia a Tolosa de Llenguadoc. Molts noms que avui considerem llatins com Llull (Lulius), Antoninus, Sixtus o Valentius, són d’origen Etrusc i altres com Vifred, Sunifred o Sunyer, són visigots. També ho són Fernàndez evolucionat des de Fredenand, Gonzàlez derivat de Gundisalf o Rodríguez des de Hrodic. La llista no acaba mai! Als voltants de l’any 409 dC i durant tot el segle V, havia entrat molta gent de diferents tribus germàniques. Recordem vàndals (Vandalucia, Andalucia, Al Andalus), també sueus i alans. Els vàndals anaven només al Sud peninsular i Nord d’Àfrica (429 dC). Els sueus als territoris lusitans de Galícia i Portugal. El Regne Visigot peninsular en el 475 dC, estava ben establert a la Gàl·lia Narbonesa i a gran part de la Península. Andalusia que ja havia estat sempre un domini púnic, libi, fenici i cartaginès, va continuar com a Monarquia Bizantina fins el segle VII dC, per seguir després amb l’establiment dels musulmans. De fet tots els primitius assentaments andalusos del primer mil·lenni aC, eren fundacions síries, líbies, púniques o fenícies i cartagineses. En el segle VIII (any 725 dC), els grups àrabs i els grups berbers, que cal diferenciar entre ells –seguint la seva tradició d’assentament en el Sud, acaben amb els Gots i Visigots en 58


el moment de la caiguda de Nimes en el Llenguadoc, a la part ibèrica de la Catalunya Nord. El 740 arriben molts grups de Síria que entren per l’Estret de Gibraltar i alguns, tot seguint els camins fluvials de les vores dels rius, s’estableixen a llocs com Súria o Sòria, ciutats d’on deriva el seu nom. Del 722 al 1492 caldria recordar la Reconquesta Cristiana peninsular, base de la posterior formació de Castella, Espanya i la seva idea unitària, volent obviar tota la Història anterior de la Ibèria genuïna, la Visigòtica, l’Antic País de Narbona o la Gòcia dels Afrank dels Països Iber Catalans, motiu que va fer que amb el naixement dels Comtats, es formés el Marquesat de la Gòcia (any 844). Els territoris de l’antiga Cart-Hadaschat semita fundada per Àsdrubal en el segle III aC –després Carthago Nova i Cartagena, amb el Riu Segura com a límit cultural, lingüístic i polític–, van continuar marcant la frontera entre els territoris ibers i el Sud tartèssic-turdetá, ben documentat pels autors clàssics, grecs, romans i especialment per Aviè. Del mestissatge del Llatí i el Got, amb les diferents llengües autòctones de cada grup cultural, en van anar sorgint llengües com el Gascó, l’aranès, l’oc, l’oeïl, l’occità, l’andosí o l’andorrà arcaic i el Llemosí, formant-se en conseqüència l’iberoromànic, el romanç català i moltes altres derivacions, llengües i dialectes, fins arribar a l’escissió de les llatines anteriors. Fenòmens semblants es donaven amb l’art. Pel que respecta al Castellà, deriva de la barreja de la llengua Celta o Gal Celta indoeuropea del tipus «Old Irish» amb el llatí i el got, donant primer l’hispanocelta, el celtoromànic i el romanç castellà. Pel mateix procediment a França s’arriba al gal celta i al romanç gal-celta, d’on neix el francès. 59


Cal notar que les llengües romanç de Catalunya, Navarra i Aragó es defineixen únicament des de l’iber i l’euskara, com es demostra en les famoses Glosses Emilianenses, escrites en la variant navarresa del Basc, podent-se estimar per tant sense cap mena de dubte que aquestes Glosses no tenen res a veure amb el Castellà ni amb el Romanç Castellà, com se’ns ha volgut fer creure. En tot cas tindrien alguna relació només amb el Navarrès basc. Algú ha dit que les glosses podrien ser com un precastellà, però aquest concepte en aquesta situació resulta fals, perquè quan van ser escrites, és claríssim que l’autor encara no coneixia el Romanç Castellà, perquè no existia. Després encara hi caldrà afegir els contactes amb les llengües germàniques, el Got, el Visigot i el Carolingi. Els territoris ibers de l’Etapa Visigòtica, es troben ben descrits en la Ithacio o Fitació (Loaysa), coneguda equivocadament com la de Wamba i escrita en Llengua Gòtica, amb l’intent d’acabar amb les constants disputes i lluites dels bisbes. De la Cultura Visigòtica i de la seva llengua, se’n parla poc, quan de fet va ser molt important per la recuperació de la idiosincràsia dels territoris catalans. Avui en dia tenim bons manuals pràctics per poder conèixer i estudiar la Llengua Gòtica i la seva gramàtica. Són els visigots els que atorguen als ibers la plena i total autonomia que els romans els havien negat, desenvolupantse a tots nivells com una nació o com una autonomia o confederació amb el nom d’Ibèria, podent refer el seu propi sentiment ètnic i nacionalista. Per aquest motiu moltes vegades a partir d’Alacant –encara actualment–, per insultar un català, li diuen «godo». Altres et diuen «polaco». La Monarquia Visigòtica va comportar, tal com hem vist en el 60


Mapa de la Divisió Peninsular Visigòtica, la recuperació i el retorn de l’antic nom d’Ibèria que ja no es tornarà a fer servir –a partir de llavors per tota la Península–, fins la dominació castellana. Durant l’època dels visigots eren només els territoris dels antics ibers, els que formaven la Ibèria peninsular i al mateix temps visigòtica, o sigui els territoris que després coneixerem com a catalans. L’any 388 dC la muller d’Ataulf, de nom Gal·la Placídia, havia esdevingut la primera Reina Visigoda barcelonina i el 414 dC la capital s’havia traslladat a Tolosa de Llenguadoc. En el 673 dC, acabada la revolta de Paulus, comença el camí d’entrada a la nova etapa Musulmana i Carolíngia, un cop finalitzats els contactes mantinguts entre caps ibers i representants de diferents grups i famílies musulmanes otomanes poderoses. Respecte la Legislació Visigoda (Wisigoda), observem com bona part, va servir per anar formant la posterior Legislació Catalana i que les noves formes lingüístiques, van anar portant noves modalitats de pensament. El Llatí –no obstant– es va mantenir durant molts segles, degut a les exigències eclesiàstiques, però la total descomposició de l’Iber no va ser efectiva fins després de l’època Mossàrab. Amb el domini Visigot, molts dels funcionaris i militars romans se’n van anar, l’autoritat civil i religiosa passa a mans dels visigots i dels indígenes encara no romanitzats, formantse un nou Dret. La llengua havia perdut l’antiga elegància iber i es conserven coses de l’antic art, però com deia Josep Puig i Cadafalch, «no llur esperit». Comença l’Art Visigòtic d’arquitectura estructural, que va anar mantenint el cos octogonal antic a partir dels 61


quadrats, obviant l’art Romà. Alguns dels artistes pintors del segle passat, encara utilitzen molt els jocs matemàtics astrals ptolemàics, junt amb la representació de quadrats, línies, corbes i octògons, adoptats també pels visigots. El cristianisme peninsular, en els seus inicis, era practicat bàsicament per les capes urbanes més riques i aristocràtiques que l’havien adoptat de les antigues elits urbanes romanes i que no tenia res a veure amb les classes pobres i esclavitzades pels romans. Pel que fa a la població jueva que durant anys havia anat arribant, es pot dir que en general no es va barrejar amb la població autòctona ibera fins tres o quatre segles més tard.

62


Capítol 7 EL SAGRAT, EL MÀGIC ASTRAL I L’ARQUEOLOGIA DE LA MORT Els cultes ibers a Liber o Libera i tots els cultes de caire naturalista o les festes de la Fal·lologia, eren innobles pels romans. 25 Els seus déus eren sobretot els emperadors, descendents de deus o deus vivents sobre la terra, que dirigien l’Estat i feien miracles. August vol dir sagrat! La Dea Romana, la Religió i el Cristianisme, es converteixen finalment en el suport polític dels Estats. Les nostres representacions del deu Sol o Cermunnos com les de Sant Martí Sarroca, o les de Sucel·los a Sagunt i Empúries o la Holofermes del Paganisme, eren desestimades perquè eren ibèriques o autòctones. Totes les tradicions ibèriques es conserven però llatinitzades i canviant de nom. Amb el Cristianisme passa de nou el mateix que durant la dominació romana, repetit amb el Catolicisme. Tot i això, es perpetuava la tradició de mantenir alguns noms ibers, com el de Laia o noia ibèrica, per fer les noves històries i verges. De laietans i Laie, tenim Laia i Laïeta (layeta), fins Eulària que després santifiquem. Davant l’interès, Martí l’Humà li crea una processó i el Bisbe Sigebut de Narbona, seguint les primitives tradicions ibèriques de netejar, conservar, dipositar en gerres i després enterrar els ossos de la cremació, ve a buscar relíquies d’ella que es van distribuint per tot arreu. 25

Sant Agustí, Civitate Dei, VII, 21. 63


A Barcelona els Eularis o Mercedaris li dediquen els seus hospitals i Jaume I els ajuda. Es segueixen les antigues tradicions religioses ibèriques com les d’Alcanar, La Serreta, Alcoi, les rutes dels Santuaris, Tornabous, El Cogul, Roda de Ter, Ili, Il.lici, Dènia, La Escuera, Savassona, Llobera, Olius, Aitona, Os de Balaguer, Albages, Soses, Gerp, Albesa, Castellet de Banyoles, Térmens, Camarles o Benidorm, dins d’un llistat extensíssim que inclou les molt nombroses Coves Santuari valencianes.

Estrella de vuit puntes en ceràmica ibera del poblat de la Galaieta de Sant Feliu de Codines. Els amulets fàl·lics d’os de l’Alcúdia d’Elx, els seus altarets, les campanetes agafades en els pantalons amb imperdibles de corall i tantíssims rituals festius, els trobem representats en ceràmiques, escultures, capfoguers, làpides i pebeters ibers. Les campanetes a les cames dels pantalons encara les veiem en els nostres balls tradicionals actuals.

64


A Lloret de Mar, Sta. Coloma de Gramenet i Sallent s’han trobat làmpades de ceràmica fetes a ma, fitxes o jocs i altres objectes que podien ser rituals com els trossets de ceràmica que posaven al fons de les llars de foc pel ritual de consagració de les llars. Bé, els capfoguers ibers –zoomorfs o no–, també eren rituals. Investigadors com el Pare Fita, Èmil Hübner i Sampere i Miquel, van examinar la làpida de l’Arc de Sant Ramon de Barcelona i la Annia Laietania, també barcelonina, el Vertumne Fal·lus de la Creu Coberta, el Cap de Medusa de Provençana o les dues Ares de Montcada (la de Mont Aguilar i la de Caparra), amb inscripció en Llengua i Signari Iber. La traducció del text diu: «CONSAGRADA AL DEU SOL POSA AQUESTA ARA, ABASCANT».26 En els vasos del Tresor de Tivissa, hi figura el sol i el Llop Iber que modernament alguns converteixen en «carnassier», ben representat per totes les tribus ibèriques per significar la seva identificació ètnica. La crema d’efígies en temps inaugurals ens recorden focs i falles pròpies encara de la nostra cultura. El bou convertit en brau, taure o toro, serà símbol de fertilitat. A Manresa encara es mantenen les primitives Festes de la Llum, degudament cristianitzades. Tots els descobriments arqueològics i les inscripcions ibèriques dels territoris esmentats, ens refereixen un passat cultural molt intens: L’Home de Tautavel-Talteüll, la Cova de l’Aragó, els Thymaterions de Calaceit, les Pàteres de Tivissa, l’Artemissa a Empúries, multitud d’objectes com les daimones, les Potnia Hippon, els Pondus, les Venus, les 26

Èmil Hübner, MLI, Parts Secunda. Inscriptiones IV. Berlín, 1892. 65


Domatchitsa, els santuaris de la Doma i Dames com les d’Il.li, Ili o Il.liu i els referents del matriarcat o Dames de Família que ens parlen de la tradició ibera. Els Capfoguers amb el sistema d’encaix en forma de mitjamossa en altars i decoracions, que s’escampa al camp de la fusteria i l’ebenisteria antiga, les mosses, els Montgó o els Mons Iovis d’Alacant i el gironès, ens vinculen amb santuaris escampats per tot el país. Podem anomenar de nou El Cogul, el temple de la Illeta dels Banyets, Campello, La Alcúdia d’Elx, Ullastret o esmentar a Ilhomber, Ber o Bar i Abides com a deus dels ibers. En iber bar explica relacions amb el mar, el riu, el pas del riu i les barques, el material per construir-les o la badia on fondejar les barques i potser els antics pous ibers com el de Sant Gem prop del Port de Barcelona. A Pont de Bar travessem el riu Segre per anar al poblat antic. També pot significar la travessa del riu amb una barca. Està clar que també tenien una Deessa Mare de la vida i la mort, la fertilitat, la terra i l’agricultura, associada a animals sagrats com el bou, el cérvol o el llop de la gent laietana de Barkeno (Barcelona). Pensem que les deesses eren també marines i els santuaris marins, amb molta devoció pel mar, les fonts, els riu i l’aigua. Aquesta devoció després es transforma en Marina, de Maria o mariana, a partir de les aigües, les fonts, els rius i les deus, les surgències d’aigua o les fonts sobiranes i subterrànies. A l’època ibèrica l’aigua curava i amb el cristianisme treu el pecat i fa miracles. Tant Marina com Maria i el Mar, després es santifiquen. M. Eliade toca molt bé el tema de les aigües.

66


Entre els ibers les tradicions termals i medicinals, eren habituals amb la utilització de les fonts caldes i els banys. August va viatjar expressament a Tarragona perquè el metge ibèric Mussa el curés de les seves malalties, amb l’aplicació de la seva teràpia dietètico-termal aqüífera, marxant després cap a Roma totalment curat. Aquest metge amb el seu nom iber surt escenificat en el film «Jo Claudi». Molts costums han perdurat en coves, fonts, aigües curatives de les fonts púdies o pudes, llocs alts, puig il.lis o «ilis» on les sacerdotesses iberes, les deesses o les dames de l’Alcúdia d’Elx a Atzavares Baix, Alcorissa, Alcoi, la Cerdanya, Llíria, Montfort o Moixent, ens parlen de les antigues tradicions amb les costums dels reliquiaris, els exvots, els aplecs o les ermites i les coses intermediàries com la música, el cant, les danses agafats de les mans i braços enlairats, les joies, els dols, els amulets i les imatges, fins arribar al culte als Caps Tallats, els enterraments infantils a les cases o les trepanacions. Moltes d’aquestes costums referides al que en podríem dir de les «Astartés» o «Pal.les,» es creu que venien ja del III mil·lenni aC. Serien com l’Asserat d’Aspe, la deessa dels Ceretans de Paller, Eugassa o Epona, després convertides en santes i en Nostra Senyora. Èmil Hübner, cita la làpida dedicada a Nescania en el Gironès, la testa radiada de Tarragona i el Cavall de Bronze de Calaceit. A Albelda tenim una parella d’herois ibers en dues escultures de pedra... El nom iber més acceptat com a divinitat femenina de tots els ibers de la confederació de comarques o tribus és Iun, que voldria dir només déu o deessa. A partir del moment en que el País o nació iber va ser dominat pels romans, aquests van convertir el Iun iber en Iovis, amb la nomenclatura ritual llatino-romana de I.O.M. (IUNONI o 67


Juno), fent baixar el Iun a la categoria de deessa local junt amb altres divinitats iberes com Ilurberri, Kantae o Niskae del Rosselló, la Vall d’Aran i altres llocs. Les restes dels principals temples es van localitzar a Illici, Sagunt o Gaussac entre altres.27 En els poblats trobem forns de fer pa, per coure fang, per fer calç i altres generalment construïts amb pedres i una volta de fang o pedra seca. Al mig o al costat de les habitacions hi trobem el foc a terra fet de pedres amb un forat i un pal per aguantar els clemàstecs i els cremalls. Aquests forats eren circulars i alguns cops tenien encaixos per evitar que el pal de foc es girés i són semblants als forats de pal que feien a les pedres que duien els pals per aguantar els porxos de les cases o les taulades amb encaixos, acoblaments i lligams. RITUALS I ENTERRAMENTS Esculpit en pedra es va descobrir el pectoral de l’Alcúdia, amb el llop dels rituals iniciàtics o el llop alat com a culte proper a la terra. El llop o la lloba ibèrica s’introdueix a l’escut de la Minerva de Tarragona i a les monedes, com a delimitador ètnic, igualment que a les ceràmiques i l’epigrafia, fins que passa a formar part de Roma. Els sacrificis rituals eren purificadors, de fundació, propiciatoris pels deus i d’ofrena. Moltes vegades les lesions internes investigades, responen a teràpia i cirurgia. En altres casos a sacrifici, actes fundacionals o violents i de vegades no es poden significar. 27

E. Hübner, MLI 123-147, Scilax de Carianda Periple 360 aC i F. Carreras Candi. 68


Hi ha lesions dentaries intencionades, trepanacions cranials, mans tallades o persones sense enterrament, ritual ni cremació; enterraments de neonats a casa, suïcidis, assassinat de fills per evitar el seu abandó o l’esclavitud amb romans o cartaginesos... Dins de la cultura ibera el ritual funerari té una importància cabdal. La cremació és la manera ritual prèvia i habitual per ser enterrat a les necròpolis ibers; mentre, tant celtes com tartessis practicaven la incineració. Un bon exemple d’incineració i urnes celtes amb particularitats locals diferenciadores en territori iber, es poden copsar veient els materials de la necròpolis celta de Can Micert o Missert de Viladecavalls-Terrassa al costat de la Font Freda, el Cau de les Goges i Can Tries. Els enterraments de Cremació pròpiament ibers es van anar acabant amb la desaparició del paganisme després del segle IV dC. Durant aquest segle encara existia la cremació ibèrica que desapareix totalment en el segle V dC. El ritual d’enterrament ibèric destaca també pel banquet sagrat, el menjar ritual, la música, la dansa o les lluites sobre la tomba, tot afegit a la part de caire higiènic per fer front a les possibles malalties o infeccions. Quan s’acaba el costum de la cremació veurem començar l’època de les infeccions, les pestes i les grans epidèmies. Algunes pedres utilitzades com a tapes de sepultures tenien forats circulars segurament simbòlics o utilitzats per guardar algun objecte. Actualment la cremació comporta moltes dificultats als científics, a l’hora d’obtenir dades fiables sobre les patologies i altres temes, quan es volen investigar les necròpolis ibèriques.

69


La purificació lustral o les Festes de la Llum, les mans dretes tallades per humiliació i deshonra de l’enemic vençut, ofertes als seus deus..., tot ens amplia les dades culturals ibèriques. La Trepanació practicada per ells de forma terapèutica i en molts casos amb resultats satisfactoris i vida perllongada del pacient, no era coneguda ni practicada pels egipcis. Altres maneres de morir pròpies de l’època eren: la mort per enverinament, la cirurgia i altres tècniques experimentals que els conqueridors practicaven en esclaus, les d’avortament o anticoncepció utilitzant plantes com les «corones», la «devotio» pactada, la selecció ritual o els accidents i la punició, que ens donen molta informació sobre el tema. Qüestions vinculants, podrien ser, les de les dones que col·laboraven en la defensa dels poblats i les amazones, la falcata ritual i arma a la vegada, l’arc i les fletxes o el costum de clavar al voltant de la tomba un nombre de fletxes determinant dels enemics morts. Escenes de màgia, dones amb llança i escut, llànties, ciriers i tulipes com les que es poden veure en algunes esteles i les ceràmiques d’Oliva, Verdú o en diferents museus, complementen les cites d’autors antics. La punta de llança iber es veu reproduïda en les monedes de Kesse i Laie, en les làpides de Calaceit i en diferents ceràmiques i esteles.27bis A Elx tenim l’Efígie Ídol del Part, representant un part en viu que Garcia Donato considera una de les més antigues representacions iconogràfiques d’un part. 28

Josep Padró, egiptòleg de la UAB a L’Egipte antic i Catalunya (Barcelona, 1975) i Patología del Cráneo (Barcelona, 1977). Polibi de Megàpolis VII, 2,5 i posteriors investigacions d’A. Schulten, H. Schmoll i altres. Al respecte es poden veure les obres de D. Fletxer, J. R. Zaragoza o Ll. Pericot. 70


Si parléssim de Paleopatologia i Terapèutica, el tema seria extensíssim. En la inscripció sobre planxa de plom de Moixent, tenim un exemple de Medicina Màgica i coneixem per les investigacions arqueològiques com era la Medicina Creencial, la Cirurgia i la Teràpia termal o farmacològica utilitzada: les diferents aigües, el vi, la cervesa, el most, l’oli, la sal, el somnífer, el cascall (rosella, pipiripí o paparola com a Papaver Rhoeas), i l’Opi com a sedant, calmant, narcòtic o relaxant, els tractaments amb herbes, orins, aigües sulfuroses, banys a les fonts púdies o pudes (el nom deriva del grec potamós o potamía, després Senyora de les Fonts Púdies i medicinals o curatives), seguint la història en llocs com ara Lourdes, teràpies en base al refredament del cos i la utilització d’altres drogues com la LSD (àcid lisèrgic), ben documentada en les investigacions universitàries recents sobre l’època ibèrica. Pel que fa al consum del cànem, sembla que es va avançant amb els estudis referits a la pipa ibèrica amb restes de cànem de Cornellà. La deessa sedent de l’Alcúdia d’Elx té entre les seves mans una flor d’Opi. A Sagunt, s’ha pogut documentar la part referent a Obstetrícia, Ginecologia i Traumatologia.28 Prop de les aigües es documenten les Xanes, janes o xanas/es-xana/e, com a verges que hi vivien. Per aquest motiu trobem prop de riuets o fonts les masies de nom Cal Xanes i el nom de Xanes. De fet moltes fonts encara mantenen el nom de Jana o Jaca, transformat modernament 28

Maria Jesús Peréx Agorreta, Termalismo Antiguo. Casa de Velázquez. Madrid, 1997. Alejandro Pérez Pérez, Salud, Enfermedad y Muerte. UB. Fundació Uriach. Barcelona, 1996. 71


amb Jaques, Jacques i Cal Jacques, en entorns on mai hi ha hagut cap casa amb aquest nom. És un dels cultes aqüífers ibers que dona a conèixer els aspectes lúdics, salutífers, dietètics i higiènics dels poblats ibers propers a aquestes fonts, que també disposaven de conduccions d’aigües, cisternes, dipòsits, desguassos, llocs per les deixalles, cementiris i crematoris. Alguns autors comenten la molt antiga costum de tenir determinats animalons i sangoneres dins de les cisternes o pous, per saber si l’aigua era potable. Si el bitxo moria l’estat de l’aigua era clar. La Deessa Ibèrica de la Salut de Guissona, del segle I aC presenta una microgemma incrustada en els ossos de l’esquelet d’una noia jove, que en aquest cas segueix el costum egípcia i preromana. Es pot veure en el Museu de Guissona, on també hi ha la impressionant estela funerària amb una inscripció extensa en llengua iber. 28bis

Joan Santaeulària, Iesso-Guissona. Catàleg exposició de Guissona, 1992, que es pot consultar al Museu de Guissona i a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. 72


PART II


Capítol 8 LA QÜESTIÓ ASTRAL ENTRE ELS IBERS LES ESTRELLES DE 8 PUNTES Sobre el tema astral vinculat al màgic, tenim poques troballes arqueològiques, tot i que és molt important el tema de l’estrella de 8 puntes, perquè es pot veure representada en la inscripció octogonal de la Vaixella de Llíria i en la inscripció del Call Juich de Barcelona, estudiada i publicada inicialment per diferents investigadors.29 El mateix tema es pot veure en ceràmiques diverses i molt especialment en el Càlat ceràmic iber de Barret de Copa conegut com el de «les pepones», de taller local indiscutible, trobat a l’Alcúdia d’Elx i actualment en el Museu Ramos de la mateixa població. A la mateixa ceràmica hi ha dues estrelles de 8 puntes. Destaquen per la seva continuïtat en el temps, les «firmes de 8 puntes», de temps històrics antics posteriors, que segueixen la mateixa línia i sistema de la inscripció octogonal de Llíria. Comtes, vescomtes, comtesses i bisbes de la nova Catalunya seguien el costum i iniciaven les seves firmes amb signes crucífers estelats de 8 puntes. Molts dels dissenys trobats en ceràmiques tenen estrelles i rosetes de 8 puntes amb molts exemplars tant a la Catalunya Nord com a la resta dels Països Catalans. En el Museu de Sant Feliu de Codines s’hi pot veure una estrella de 8 puntes en una teula iberoromana i diferents exemplars en les pintures 29

Èmil Hübner, MLI. Berlín, 1892 i estudiades també per Francesc Carreras i per Sampere i Miquel. 75


visigòtiques de l’església visigòtica de Santa Maria d’Ègara de Terrassa.

Estrelles i rosetes de 8 puntes en diferents ceràmiques iberes. La làpida del Call Juïc manifesta els simbolismes ibers del sol i la lluna com la hubneriana de Tarragona (Prefecto Orae Maritimae Laetanae) o com la d’Annia Laietania dedicada per la família Manilia als seus lliberts Iunius (IUN en iber) i Filarmónia, descrits pel Pare Fita d’Arenys junt amb les Pedres Arques referides al mal anomenat Camp de l’Arpa. 76


La mateixa estrella però de 6 puntes, es pot veure en altres inscripcions, ceràmiques o esteles funeràries i també en la inscripció ibèrica dels «3-4 pals, barres o fletxes», publicada en el MLI d’È. Hübner i en el MLH de J. Untermann, que també publiquen Sampere i Miquel o Carreras Candi.30 Es poden veure estrelles de 6 o 8 puntes en decoracions i ebenisteria antiga dels Pirineus catalans i també en inscripcions ibèriques frontereres de clara iberització, en la part del Cinca i La Llitera, com la de Azaila del segle III aC, escrita en llengua Celtibèrica, utilitzant l’alfabet iber.31 Aquesta estrella la trobem tradicionalment en les decoracions d’ebenisteria d’esglésies, rectories i cases antigues amb continuïtat en els Pirineus fins fa un centenar d’anys. Es tracte d’un signe astral simbòlic utilitzat pels ibers, bascs i càntabres, amb gran continuïtat en el nostre país. En l’actualitat la gent dedicada a l’astrologia pensa que el nombre de puntes astrals utilitzades en inscripcions de diversa índole, podria referir-se al nombre de planetes coneguts en una determinada època en concordança amb els 8 punts de les brúixoles. Els 8 signes ibers del plat de Llíria comparables amb firmes notarials antigues, un cop transliterats, s’escriuen ELEKARKOEL, que en Euskera pot ser Ele Karkala, que segons alguns autors pot significar «comptes de riure». L’estrella de 8 puntes que trobem ben representada només en els territoris ibers genuïns antics dels actuals Països Catalans Continentals, normalment va acompanyada de 30

Èmil Hübner, MLI. Berlín, 1893. Jurgen Untermann, MLH. Wiesbaden, 1990. Carreras Candi, Geografia General de Catalunya. F. Barcelona, 1902. 31 J. Cabré 1944, R. Sánchez 1945 i A. Beltrán 1951: TURTIBEIRKAKORKEAOS OKALATAM. 77


representacions de dofins, mitges llunes, quadrats col·locats en forma de sanefa i altres animals significatius per la Cultura Ibèrica. Amb les representacions d’estrelles de 6 puntes passa el mateix i tenim el cas de la inscripció d’Azaila que va acompanyada també d’uns pals verticals o signes numèrics que poden semblar 4 barres numèriques o 4 llances sense un significat conegut dins de la cultura dels ibers. Per alguns autors aquests pals o barres poden ser també fletxes autòctones ibers que per altres podrien haver donat pas al costum català de les 4 barres. A la població d’Horta de Sant Joan, s’han localitzat també inscripcions neolítiques i iberes amb signes anomenats «pals» i «ratlles» que autors com Alfons Marín qualifiquen com de signes o símbols semblants als de l’alfabet iber. En el poblat d’aquesta important zona ibèrica també s’han trobat pilars octogonals amb sistema de 8 a 4 costats més el triangle resultant en construccions molt antigues i amb fons iber. L’estudi d’estels o estrelles i la investigació referent al seu entorn astral, ve de molt antic, trobant-se les primeres representacions conegudes, – tant de 8 com de 6 puntes-, a Egipte i Orient en general, traspassant territoris i arribant entre els ibers presumiblement amb contactes habituals amb gent que des d’ Egipte, la Jònia, la Fòcia i tants altres llocs s’havien traslladat a l’antiga Ibèria per comerciar o establir-s’hi. Els Visigots també havien adoptat la tradició, introduint les estrelles de 8 puntes i l’arquitectura octogonal en la seva arquitectura que després adopta el naixent cristianisme, amb les tradicions arquitectòniques siríaques i bizantines, molt diferents de les romanes. En les cúpules de les esglésies de Santa Maria i Sant Miquel del conjunt d’Ègara de Terrassa hi podem veure l’estrella central de 8 puntes i diferents signes estrelliformes (S V dC). 78


En el segle I aC Marc Vitrubi Polió descriu les torres on s’instal·laven els penells per veure la direcció dels vents com a «torres octogonals».

79


Capítol 9 JOSEP PUIG I CADAFALCH I EL TEMA ASTRAL EN L’ARQUITECTURA ANTIGA Josep Puig i Cadafalch, en els seus treballs i llibres referents a les excavacions de l’any 1946 sobre el Temple Visigòtic d’Ègara a Sant Pere de Terrassa, publicats per la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona, ja ens descriu el mosaic i la planta de l’edifici del 306 dC aproximadament, com a pertanyent a la Primitiva Catedral i on el disseny d’aquest antic mosaic, presenta una gran estrella en el centre oest que no forma part de la Vil·la o Casa Romana, construïda just al costat, per alguns dels components de la població de soldats i funcionaris que havien ocupat la ciutat d’Ègara. Aquest terra o mosaic de la Gran Sala Rectangular de la Primitiva Catedral, va ser excavat sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch l’any 1946-47, amb la col·laboració de la Junta de Museus de Terrassa representada davant de l’Ajuntament pel meu pare Joan Santaeulària i Fàbrega. Cal fixar-se que l’octògon del Temple Primitiu es torna quadrat , afegint-hi unes fornícules angulars per tornar de nou a l’octògon o a les 8 puntes que s’obren amb la cúpula, primer indici peninsular d’aquest tipus d’estructura. El símbol cristià dels peixos en el mosaic, és un afegit del segle IV dC. Mateu i Llopis esmenta tres bronzes trobats sota d’aquest mosaic. È. Hübner va publicar les dades de les dues ares votives romanes trobades.32 Altres descobertes d’Ègara havien estat 32

Ref. 449495. Èmil Hübner i posteriorment Josep Godiol i Ricart i C. 80


fetes posteriorment amb la col·laboració de gent de l’entorn de Sant Pere com per exemple el campaner Frederic Roig i Morral i altres veïns del carrer de la Rectoria. Sempre cal distingir la Primitiva Catedral del Primer Temple Cristià d’Ègara, les restes ibèriques, el Bisbat d’Ègara, la Casa Romana, la Catedral Visigòtica i el conjunt del Monument Visigòtic format per les esglésies egarenses de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel. La decoració esmentada va acompanyada amb combinacions de quadrats, hexàgons, octògons i estrelles de 8 i 6 puntes en arcs de cercles i altres símbols tots idèntics als de Roma, Parenzo, Aquileia o Grado a Itàlia. Tant el Baptisteri descobert pel mateix arqueòleg en el recinte de Santa Maria d’Ègara com la planta de Sant Miquel, també són octogonals, seguint l’antiga tradició dels àbsides. Les pintures de l’absis de Sant Miquel, del segle VI, encara incorporen la tradició dels antics símbols ibers del Sol, la Lluna, les rodes solars i diferents dissenys visigots significant estrelles de 8 puntes. Mirant els plànols de l’Antiga Catedral fets per Josep Puig i Cadafalch, es pot veure el sistema dels quadrats inscrits en els 4 angles, amb els quatre nínxols que marquen un octògon. Els octògons de les cúpules són habituals en els temples antics d’Orient i especialment a Síria o Fenícia. El grup episcopal del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona ofereix també una preciosa piscina baptisteri octogonal visitable en aquest Museu. Aquest sistema es va estendre per tota l’Europa romànica. L’edifici de Sant Miquel, conegut com a balneum, baptisteri, panteó o lloc sepulcral, dins del recinte d’Ègara, esta format igualment per 8 columnes que suporten els Serra i Ràfols. També es pot consultar la Naturalis Historiae de Plini per Nissard-Litré. Paris, 1851. 81


octògons de la cúpula visigòtica. Per les descripcions de Leto i Plini –llibres 63 i 10–, el Pare Arnella creia molt encertadament que l’edifici de Sant Miquel era un panteó on es veneraven els Déus antics, tot i que això no priva que més tard s’utilitzés també com a baptisteri. També hi ha la possibilitat d’haver estat primitivament un lloc de banys termals. Aquests tipus d’ edificacions són doncs esferoides, amb nínxols esfèrics en els angles, tal com ho podem admirar en la pintura de la Catedral Basílica d’Ègara o actual Santa Maria d’Ègara. S’hi pot veure una estrella formada per 2 quadrats superposats, inscrits dins d’un octògon, que segurament ens portaria cap al simbolisme de la creu egípcia. En aquest art primitiu, el cristianisme hi va veure i representar la Visió d’Ezequiel del segle VII aC, com a profeta d’Israel del Llibre bíblic homònim. El tema astral havia sigut especialment estudiat durant l’època egipciana antiga per Hiparc, donant-li un gran impuls els faraons de la Dinastia Ptolemaica. Claudi Ptolomeu era astrònom, matemàtic, òptic i geògraf, havent escrit el famós Tetrabiblon –el llibre més important en Astrologia Antiga–, que recull també, tots els coneixements anteriors, dedicant especial importància als horòscops i les propietats de la llum. El sistema Ptolemaic servia de model teòric per explicar els moviments dels astres, essent donat a conèixer per Alexandrí Ptolomeu i anunciat per altres astrònoms anteriors, propers al Temple d’Idfú en èpoques anteriors al 367 aC. El Teorema de Ptolomeu enuncia la condició necessària i suficient perquè un quadrilàter convex sigui inscriptible en un cercle. Hiparc es va dedicar a l’estudi del càlcul de l’any solar i a la redacció del primer catàleg d’estels i estrelles anomenat 82


Astrolabi.33 El nom esmentat de Tetrabiblon és referit al numero quatre grec. L’astrolabi, aparell conegut també com a Octant, per la seva referència al 8 i a l’estrella de 8 puntes, servia per mesurar l’altura dels astres junt amb una taula de cercles i cartes estel·lars. Va ser molt utilitzat per poder conèixer els navegants el pas dels estels, la graduació i la distància zenital. Més tard va ser adaptat a la numeració llatina, estenentse entre els visigots i fent-se diferents còpies com les de Paris, Ripoll o les àrabs, especialment durant el Renaixement europeu. El 8 de l’antic art egipci, siríac, fenici i oriental, està present entre nosaltres amb la Cultura Ibera autòctona i s’introdueix en l’art visigòtic d’arquitectura estructural no romana, que va mantenir el cos arquitectònic octogonal antic. La tradició astral en cada numero defineix un tipus d’estel o estrella. Així el 8 representa els estels fulgurants en que la brillantor augmenta bruscament. En canvi el 6 correspon a l’estel fix que brilla amb llum pròpia, llevat del Sol. Josep Puig i Cadafalch deia: «Tots els plans de baptisteris són fets a base del nombre 8».

33

Expedició cultural a Egipte amb «cachettes» a la Vall de Tebes. Estiu 1997, sota la direcció de l’egiptòloga Francesca Berenguer del Museu Egipci de Barcelona i la Fundació Arqueològica Clos. Per una ampliació en tots els temes relacionats amb les creences, divinitats, mort, malaltia i teràpia, podeu consulteu la Part II del meu llibre Cultura i Llengua Ibèrica. Ed. Emboscall, Vic 2004 o vegeu els treballs de Luis S. Granjel i altres de la Bibliografia, a més dels esmentats. 83


F. 32 Josep Puig i Cadafalch acompanyat per Joan Santaeulària –pare de l’autor–, Josep Rigol i altres durant la inauguració de la primera restauració d’Ègara (anys 40-50).

84


Capítol 10 EL TEMA RELIGIÓS Pels autors especialitzats en la temàtica religiosa , religió o temor religiós, és un concepte jònic que descobrim en molts clàssics.33bis Alguns d’ells ens parlen ja de la religió com escrúpol o temor, que es converteix en obligació i culte, pietat, puritanisme o imposicions, tant pels egipcis, els siríacs com pels cristians. Pels romans era més un presagi sinistre, una superstició o incitacions al culte, el ritus i el sacrifici. En època ibèrica el culte al sol, la lluna, les aigües i la natura el trobem ben representat en ceràmiques, esteles, exvots i en inscripcions de tot tipus, que també ens parlen dels animals respectats pels ibers, com els llops, els bous o els dofins. Ells tenien moltes divinitats locals i donaven culte de tipus naturalista a arbres, muntanyes, rius o fonts, moltes vegades de tipus curatiu. Diferents escenes en objectes ibers, ens documenten sobre la religió dels ibers, tal com ho fa notar Obermaier. A. Schulten, creu que els lígurs podien haver influenciat bastant als pobles ibers, pels seus contactes constants, des dels territoris pirinencs. Algunes influències les trobem descrites en el Summum Pyrineum de Cneus Pompei Magnus (71 dC) Segurament també havien rebut influències de pobles egipcis, berbers i mediterranis en èpoques molt primitives. Les pintures rupestres, donen importants referències amb les figures humanes, les danses fàl·liques i altres idees que també ens acosten a les creences ibers. 33bis

E. Benveniste, G. Herten o P. Legrand, pel que respecte a les obres d’autors moderns i Herodot, Estrabó, Plini i Polibi, citats anteriorment pel que respecta als clàssics. 85


Amb l’arribada de celtes i romans, amb gent de moltes procedències, van començar a aprendre a conviure amb les idees religioses dels altres pobles, canviant i adaptant noms de divinitats i barrejant costums. Després amb el cristianisme i l’arribada de bizantins, gots i visigots entre altres, las costums religioses aniran adoptant altres costums o adaptant les unes a les altres. A les comarques més interiors les tradicions, creences i costums més autòctones es van mantenir durant molts segles, encara que adaptessin el nom a la nova realitat. Per aquest motiu van seguir algunes costums idolàtriques o supersticioses. Els cultes dels ibers i entre ells els de la Fal·lologia, eren considerats pels romans com a «cultes innobles». Especialment cap el 303 comencen les persecucions oficials amb una amnistia general el 17 de Novembre, com a dia en que es permetia oferir sacrificis als déus. El 304 es decreten noves persecucions i el 274 Aurelià, comença les noves reformes, proclamant-se a ell mateix i als flavians, com a descendents del Sol que els ibers adoraven. Per tant, encara que sigui indirectament, es torna a recuperar el culte al Sol, encara que representat per la figura de l’Emperador. Chlorus va aturar les persecucions per preparar la nova etapa del seu fill Constantí. La representació ibèrica més vistosa, es conserva en l’estela funerària de Gaussac (Era Val d’Aran). Es comença ja a introduir la creu cristiana a partir de la creu gammada ibèrica, que no és més que un Sol amb moviment rotatiu. Va ser el febrer del 313 quan els romans van decretar la llibertat de les pràctiques religioses dels anomenats pagans. Fins el 324 encara es troben monedes ibero-romanes de Tarakon (Tarraco), commemorant encara al déu Sol, moment en que s’introdueix la senyera cristiana del «Labarum» i el 86


monograma «X.P.» i altres copiats de les senyals que els soldats romans duien pintats en els seus escuts, amb un d’aquests exemplars en el Museu de Sant Martí Sarroca. Del 361 al 363 Julià, va tornar a restaurar l’Heliolatria o el culte al Sol dels ibers, fent que se’l conegui com l’Apòstata, per aquest motiu. Els ibers practicaven una religió de tipus Animista Màgic de la Natura, basada en idees salutíferes, per allargar una vida que lligaven plenament a la realitat del Cosmos, amb noms com els de Sucel.los, Cermunnos, Neto, Aneito, Tioque, Sarmis, Liber, Libera i molts altres representant planetes i astres solars. Les comunitats i les tradicions matrilineals, es documenten en els territoris ibers genuïns des del Neolític Iber, amb dones, que a més de treballar la terra, n’eren propietàries i amb l’existència de sacerdotesses, deesses i cultes a divinitats mares i de caràcter lunar. La terra, l’agricultura i la fecunditat són femenines i tot es vincula amb la predilecció dels ibers per la terra d’origen, amb assentaments estables i urbanisme. Les divinitats adorades pels ibers estaven relacionades sempre amb el cicle vegetal anual, els fenòmens atmosfèrics i la natura. Els testimonis dels diferents poblats i santuaris, ens testimonien l’existència d’éssers intermediaris com les daimones. La idea del matriarcat i la fecunditat, sempre hi són presents. Raimon Llucià explica que els ibers adoraven Ilhomber, entès com a déu de l’Antiga Ibèria o Abides (Ibèria Occidental en Egipci) i ens parla del culte solar iber al déu Ber o Bar.

87


Algunes creences les associaven a animals sagrats com el cavall, el cérvol, l’àliga i altres aus. També trobem representacions de deesses del Mar o representacions alades. El bosc sagrat, les coves santuari, els amulets, fetitxes, els déus terapèutics, adorns, les relíquies i les cel·les o sagraris, tot ens dignifica el cicle vital, la reproducció i la mort, entre els ibers. Les divinitats masculines són més secundaries perquè no són nutrícies, fertilitzants ni fecundadores, com a fenòmens de la natura, la terra i la maternitat, sempre vinculades al mar, com si parléssim de l’Asserat o l’Atàrgatis, sempre amb el nen als braços, donant el pit o amb coloms i flautes al costat, com en les imatges dels poblats ibèrics de La Serreta d’Alcoi o de l’Alcúdia d’Elx. Com que a les cases no hi podien tenir figures grans d’aquest tipus per falta d’espai, tothom disposava de les mateixes figures simbòliques en miniatura, per poder-les encabir dins de la casa. El Sol o astre rei, era el principi de vida i fecunditat, introduït als voltants del Neolític entre les creences populars, el que fa que sigui un dels emblemes ibers més representats en esteles, fusaioles, fíbules, pondus i ceràmiques. A les pedres de la part baixa o ibèrica de les muralles d’Olèrdola (33 c), diferents estudiosos hi van trobar signes, raigs solars i formes hemisfèriques, descriptives de formes escripturàries pre-ibèriques que vinculen també amb els signes ògmics trobats a Calaceit i els inicis primitius de l’escriptura ibèrica, vinculada igual que la Aziliana als simbolismes astrals i solars, que més tard adoptaren formes humanes com les d’Helios, Bellorofont o Belenus, dels que desconeixem els antics noms. Recordem també els sols en moviment, el disseny descriptiu i la inscripció de la muralla iberoromana de Barcelona, al costat del número 3 del carrer Tapineria. 88


Potser sí que és important saber que les figures, dames o esfinx que veiem molts cops en ceràmiques, plafons o escultures, no són precisament representacions dels déus o deesses, sinó imatges de les seves sacerdotesses. Les divinitats sempre les veiem ben representades amb simbolismes de rutlles solars, esvàstiques, rodes i carruatges solars com els de Malla, o en els treballs en sistema de mitjamossa dels altarets trobats o en les puntes dels capfoguers. Mela en els seus escrits anomena el diòscur Castor déu iber confós amb Perseu i Meliagre, déus eqüestres. Molts déus curatius i de simbolisme mèdic, van adoptar el nom Grec, Fenici i Romà, com en el cas del Chrisaor o el Pegàs de la ciutat d’Indika del segle III aC, en el nostre Empordà. La corona de raig solars apareix a totes les monedes de la majoria de seques ibèriques i en làpides com la dedicada a Nescania, en el gironès o la de la testa radiada de Tarakon. A Calaceit tenim el famós cavall ritual de bronze i per tot arreu, l’Artemisa iber que igualment havia estat jònica, focea, efèsia, grega, georgiana i síria, convertint-se amb la Tanit púnica, fenícia i eivissenca, que després serà la Diana romana, fins que es converteix en la Marina i la Maria cristiana a partir de les aigües, les fonts, les deus, i el mar a elles dedicades. Tal com diu Jacinto Antón, tot va ser un desenvolupament autòcton de l’Edat del Ferro ibèrica, amb un primer indici material a Sagunt, amb el Temple fundat l’any 1409 aC, o sigui 200 anys abans de la caiguda de Troia. A l’Alcúdia d’Elx, el Temple de la Deessa Local, ens ofereix cinc mil·lennis de cultures superposades. Els testimonis litúrgics trobats en aquest temple, ens parlen del seu consort –déu emparentat amb Sabazios–, déu iber de la cervesa i la bogeria i al mateix temps Taure i joguina de la deessa. 89


Els romans ho van canviar tot, anomenant a l’Emperador «Déu vivent» i a l’Estat, «Dea Roma»..., substituint la popular Holofermes. De l’etapa iberoromana dels anys 10 aC, trobem la commemoració del Temple a Juno en una moneda d’IVNONI, trobada a l’Alcúdia i que respon a la realitat de les divinitats autòctones, dins del que coneixem com la Ruta dels Santuaris Ibers que podríem iniciar a Alcanar amb la Moleta i ermita del Remei i el seu poblat i museu ibèric.34 Tothom sap que a Tarragona podem obtenir la més extensa informació en tots els aspectes tant ibers com romans. La cultura ibèrica va convertir en sagrats molts llocs naturals i punts alts de forma cònica (Mor-Mur, d’on deriven Mur, Mora, Mura, Morunys, Munt, Mor...), on desenvolupar els seus ritus de la fecunditat, de transició, iniciació, de la llar, de nounats, de fundació, fàl·lics, propiciadors i altres, representats generalment per figures femenines nues. Només en l’àmbit foceu grec, les deesses eren verges o mares, sense devoció pels fills. La figura humana i la imatge divina està ben justificada en vasos ceràmics, relleus, plafons, mosaics, pàteres i vaixelles, vasos de libacions trencats ritualment, en escultures, pebeters, cremadors de perfums o en amulets fàl·lics fets d’os o làpides i escrits votius, vertumne fal·lus, caps de Medusa, ares d’altar amb invocacions, discs solars de marbre amb forat rodó i dibuixos o signes escripturaris ibers en ceràmica o en les campanetes i amulets fàl·lics que duien enganxats a la roba amb agulles imperdibles fetes de corall, bronze i ferro, que els protegien del Mal d’Ull. Els rituals es celebraven en els llocs sagrats. Els d’iniciació es feien cada any amb cerimònies propiciatòries que permetien als joves entrar a formar part de la comunitat 34

J. Dechelette, T. Joulin, Pau Milà i Fontanals i Fidel Fita. 90


d’adults, amb deures, obligacions i també privilegis. Els que morien sense complir amb aquest ritus, eren enterrats a l’interior de les cases. En alguns rituals hi veiem ofrenes, vasos sagrats, sacrificis sagnants, cultes mitològics amb el Sol o el Llop Ilergeta i els funeraris amb tombes, crematoris i aixovars. Les danses del Vas de la Sardana de Llíria, que es feien durant les nits de pleniluni, es consideren de tipus ritual. En les escenes s’hi veuen els músics i els seus instruments i les lluites rituals. En canvi les danses fàl·liques, són amb figures humanes femenines ballant al voltant d’un personatge masculí, excessivament ben dotat sexualment, semblant a les representacions del déu Bes d’Èfes. La dansa per protegir els cavalls, encara es fa en el poble de Paller del Cadí i entre els Cerdans trobem fins avui el Ball Cerdà Eugasser, per afavorir els acoblaments d’animals i la deessa d’Epona presidint danses de les valls pirinenques. Algunes referències apunten cap els mitreus o les cases del Mitreu, relacionats amb el culte a Mitra (mosaics amb simbolismes cosmològics, llocs o altarets subterranis...).

Escultura del déu Bes o Príap egipci i jònic foceu en el Museu d’Efes (Turquia). 91


El tema del bou i els taurs antropocèfals es va desenvolupar també en el món iber potser per influències mediterrànies i especialment pels contactes continuats amb els jònics cretencs seguidors de la cultura de Minos i el Minotaure, que seguint aquesta tradició, també la veiem entre els lusitans que gaudeixen amb l’animal encara que no el maten. El símbol tauriforme com a masculinització, podria respondre a costums jòniques. El bou convertit en Taure o brau com a símbol de la fecunditat, seguia tradicions de festes de cicles naturals que podien haver-se transformat en les curses de braus, igual com les antigues cremes d’efígies, en temps inaugurals, recorden les falles valencianes. El llop Ilergeta o la lloba ibèrica, els trobem ben representats a totes les comarques ibèriques i ben adoptats pels invasors. En algunes ceràmiques, hi ha la dualitat àligallop, representant les creences entre éssers intermediaris i homes. Aus i llops a les ceràmiques, signifiquen el bé i el mal, la vida i la mort o la iniciació, amb imatges de tonsura, barba, cabell llarg i arracades masculines. Molts cops el llop té braços i mans humanes, com a «home llop», i és utilitzat com a delimitador ètnic. El sacrifici ritual podia ser purificador, de fundació o propiciador, possiblement heretat de cultures anteriors. Moltes vegades en el cas iber no sabem si es practicava com a acte violent o si les diferents lesions localitzades corresponien a casos terapèutics o de cirurgia. Els dubtes són nombrosos en les lesions dentaries intencionades així com en altres parts del cos, les trepanacions cranials, els caps tallats, les amputacions de mans dels enemics o els casos d’enterraments de persones sense cremació ni ritual. 92


El cas dels enclavats és diferent, perquè el costum d’enclavar no era ibèrica. Podem relacionar també els enterraments de neonats o infants a casa, casos d’enterraments en murs i muralles, o el suïcidi familiar per evitar l’esclavitud. Els enterraments sense cremació prèvia, impliquen que es tracte d’un enterrament no ritual, com en el cas de lesions de càstig. Les pràctiques que ara coneixem com esotèriques, de bruixeria o akelarre en euskera, es segueixen practicant en els mateixos llocs ibers o preibers on es seguien les tradicions sagrades. El costum de tallar les mans dretes als enemics era per deixar-los inútils per atacar de nou. El Culte al Cap Tallat, amb dipòsit ritual d’ofrenes i desaparició de la resta del cos es centra fins els voltants del segle IV aC i es poden interpretar com a cultes, sacrificis o execucions en les que intervenen idees de caràcter màgic i religiós referides al crani dels enemics. La trepanació de la calota amb extracció d’os és diferent, perquè un percentatge molt alt sobrevivien, fent-nos pensar en teràpies i cirurgia, curiosament una especialitat no practicada pels egipcis. Tots els escriptors clàssics,35 ens descriuen com les dones ibèriques es suïcidaven després de degollar als fills per no caure en mans de cartaginesos o romans, relacionant les seves lluites amb el matriarcat iber i les amazones. Hi havia altres maneres de morir no rituals com l’enverinament amb vegetals, ungüents o aigües que com a contrapartida van crear els antídots, els remeis amb plantes com la coneguda d’Artemisa utilitzada pels ibers a Aspe.

35

Apià, Diodor, Plini, Estrabó o Sèneca entre altres. 93


També es practicava l’avortament i l’anticoncepció intencionada, utilitzant plantes del tipus de les corones, com a mètodes de selecció social o ritual. Durant l’època iber l’esperança de vida estava al voltant dels 32 anys amb un límit de vellesa situable en els 50 o 60 anys. A la Canonja Josep Solé i Llagostera descriu en el terme de La Pineda i partida del Clot del Lledoner, l’antic convent de monges terranes que posa de manifest l’existència primitiva d’un temple cuidat per sacerdotesses de Vesta (Hestia) com demostren les pintures murals descobertes en aquest lloc, amb divinitats i ratlles de signes (Bustro fedonte), terrissa i vasos, tot d’estructura local iber segons ho explica també A. Dumont.

94


Capítol 11 PALEOPATOLOGIES I TERAPÈUTICA Costums i dieta formaven part de l’entorn de les malalties i les seves teràpies a partir de les investigacions paleoantropològiques i de la paleopatologia. Els ibers practicaven la hidroteràpia i els primers medicaments havien estat elaborats amb substàncies animals, el que fa que es relacioni també els primers sacrificis amb la dimonologia i els hàbits alimentaris. La inscripció del plom ibèric de Moixent ens parla de la Medicina Màgica, les deesses o els santuaris de la Creencial i el coneixement iber del somnífer de la farmacològica, igual que la dieta, la higiene, les aigües minerals i el termalisme, sense obviar el vi, la cervesa, la sal, els orins o les drogues, ja que coneixien molt bé l’Opi i el LSD com a sedants i calmants. L’organització dels poblats amb desguassos, llocs per les escombraries, la cremació i l’enterrament, tal com s’ha detallat abans, complementen els aspectes mèdics. Els poblats sempre tenen al costat fonts, rierols, rieres, torrents, rius i riuets que garantien un abastament d’aigua i al mateix temps unes zones d’humitat aptes pels cultius. Les altres fonts, medicinals o termals esmentades, poden estar en llocs més apartats, com també els llocs d’oració o les ermites. Els exvots sempre estan prop de les fonts, degut a les creences en les seves virtuts terapèutiques, com en el cas de les fonts i banys de les púdies o sulfuroses. Les teràpies d’aigua freda i calenta, eren molt utilitzades entre els ibers i ben conegudes dels romans que venien per guarir-se amb les teràpies dels nostres metges de Tarakon (Tarragona). Molts 95


noms antics de cases i de verges, encara conserven la seva relació amb les aigües o les fonts properes com Xanes, Marcaxanes, Jana i altres referits a nimfes o personatges femenins. El Mar i la marina donaran moltes fonts de Santa Marina i Santa Maria i l’aigua serà com sempre símbol de purificació i de culte lúdic o salutífer. A Benifaió havien introduït el costum de les creences amb Mitrha, un déu vèdic amb font i mitreu en aquesta població. La deessa de les costes era la Artemis Aktaia, semblant a la deessa Lluna, les deesses Mare o les Potamia, senyores de rius i de les fonts púdies de les vores dels rius, derivat del nom jònic «potamós». ELS BAPTISTERIS SUBSTITUÏEN LES TERMES Amb les noves tradicions cristianes, es tendeix a inutilitzar els conjunts termals, construint en el seu lloc cisternes, pous, esglésies, mausoleus i baptisteris o banyeres. En el jaciment de l’Aiguacuït35bis de Terrassa es demostra que a finals del segle II dC, encara hi havia el conjunt termal, remodelat en el segle IV i finalment inutilitzat en el segle VI, moment en que el cristianisme agafa embranzida. Un cas il·lustratiu d’aquest fet és el del nimfeu del Palau de la Família dels Laterani de Roma, transformat més tard en el Baptisteri de Letran. A Ràvena o a Sant Giovanni Fonte passa el mateix, que es repeteix amb els banys de Neró, Baccuco o del Tívoli, passant de banys a baptisteris i al seu abandonament total durant l’època musulmana. 35bis

Pels noms de ciutats ibers, topònims o hidrònims, val la pena consultar el mapa de Zobel de Zangroniz. 96


El mateix cas es podia haver donat en el anomenat Baptisteri de Sant Miquel d’Ègara a Terrassa o en el baptisteri visigot del segle V/VI descobert per Josep Puig i Cadafalch en el subsòl de l’església de Santa Maria d’Ègara durant les excavacions i restauracions de la dècada dels anys 40 fetes a Sant Pere de Terrassa.36 En general la submissió dels ibers amb mort, incendis, esclavatge i setges, practicats per part dels romans, va ser molt forta, especialment fins l’any 100 aC i posteriors. És quan comença l’anul·lació de la realitat política de la gent dels territoris dels Països Catalans actuals, deixant de tenir ambaixadors, unions, exèrcits i pactes, autonomia monetària i lingüística, comerç, camins propis, recs i tantes altres coses.36bis Les costums romanes ens van introduir les salvatges costums de la lluita en els circs, el costum de clavar en creu i la de penjar i enclavar a les muralles dels poblats ibers les testes dels seus dirigents, com a trofeu romà i escarment perquè fos més fàcil la submissió i la rendició del poble. Com a gran concessió, sens permetrà continuar posant la llegenda iber en algunes de les monedes ibèriques, durant tota la dominació. Fins el mandat de Claudi es va mantenir l’autorització de la moneda iber de bronze per ús intern. En el tema Celta, cal remarcar l’adopció de l’alfabet iber, perquè és un fet que va convertir el Celta peninsular, en l’única llengua celta de tot el continent, amb escriptura pròpia. Tots els altres grups celtes no van tenir escriptura fins després del cristianisme i la romanització, o sigui a partir del segle VII dC.37 36-36bis

J. Jüngermann, L. Lapesa, Garcia Bellido, E. Hübner i altres. J. Xuriguera, Tres moments històrics. Barcelona, 1971. Per una bona informació sobre l’indoeuropeu i el celta, podem veure A. Tovar, M. Palomar, M. L. Albertos, De Bernardo i molt especialment F. Villar i E. Benveniste, relacionats a la Bibliografia. 37

97


Capítol 12 LA VISIÓ HISTÒRICO-LINGÜÍSTICA En el tema lingüístic, els sumeris havien passat de la fase pictogràfica del IV mil·lenni aC en l’afegit d’uns signes auxiliars associats al seu valor fonètic sil·làbic –que ajuden al signe base o arrel–, resultant que és una llengua sense parentiu lingüístic i aglutinant, com totes les no indoeuropees tipus Iber, Euskara, Sami, Suomi, Finès, Iber Georgià, les húgries, l’Etrusc i altres del mateix grup, però deixant clar, que estem parlant d’un fenomen lingüístic anterior a la dominació fenícia dels sumeris. Per tant es demostra que si hi hagués possibles parentius de l’iber amb el sumeri, aquests no provindrien del Fenici. El meu amic hebraista Jordi Salat, pensa pels motius exposats i altres que podeu llegir a la seva web, que l’Iber l’hauríem de vincular al Fenici, però de moment jo continuo creient que ara com ara no és factible, sobretot si comparem l’iber amb l’Azilià, que va ser anterior al Sumer, l’Acadi i el Fenici , tenint presents les opinions de diferents autors.38

38

È. Hübner, A. Schulten, H. Schuchardt, Bosch i Gimpera i Humbold. 98


A partir del segle XII aC la Ibèria autòctona i genuïna es consolida. Entre altres tenim les troballes de Sant Martí d’Empúries sota del poblat jònic foceu grec o la importància dels Vilars a Arbeca, així com moltes estructures ibèriques escampades per tots els territoris dels Països Catalans. Els clàssics grecs i llatins o els documents entre cartaginesos i ibers, ens en parlen. Durant els segles anteriors havien anat entrant a la península, gent de les més diverses cultures –potser com actualment–, que també van fent els seus assentaments en territoris ibers, però mantenint cada grup, les seves costums i trets culturals propis. Així ho veiem amb fenicis, celtes, gals o grecs. Durant la dominació romana els autòctons ibers, tornen a formar els seus poblats. A Empúries el poblat jònic grec estava separat de l’iber per un mur i a tot arreu el poblat o les necròpolis ibèriques estan separades de les celtes. Cada ú amb els seus ritus funeraris, el seu estil ceràmic, el seu urbanisme, les seves escultures i sobretot la seva llengua i la seva escriptura pròpies. Com sabem, alguns dels celtes peninsulars, havien adoptat l’alfabet iber com un pas més cap a una creixent iberització, que donarà nom a la Celtibèria i a l’alfabet Celtiber, tot i que ells seguiran parlant la seva Llengua Celta. La iberització de La Celtibèria va ser intensa i molt ràpida, iniciada a les vores del Cinca, de l’Ebre i en els punts fronterers d’Aragó per Terol o Saragossa, o sigui, per la part dels territoris d’ascendència gal·la, celta o indoeuropea de la Península, que es corresponen bàsicament, amb tots els 99


de cultura i parla castellana o galaico-portuguesa actuals, excepte els de la part semita-bizantina del sud.39 Els pobles europeus eren els que s’havien anat formant per la Vella Europa, de parla Alteuropaïsch pre-indoeuropea, com per exemple els de parla Picte, mestissant-se amb les migracions procedents del món hindú, per donar lloc als indoeuropeus, segons les molt bones descripcions de Gimbutas, M. al referir-se als Kurgans, molt ben comentades també per F.Villar.40 L’antiga Ibèria genuïna havia estat mancada d’invasions importants, abans de l’arribada dels exèrcits d’Anníbal. Els historiadors jònics, foceus, hel·lènics, grecs, cartaginesos o romans no donen notícies d’invasions anteriors contra els ibers, esmentant-los sempre, en base a la seva prioritat per mantenir els seus territoris ben defensats i sense ànim de conquesta. Per aquest motiu, és només a partir de l’arribada massiva de celtes, gals i romans, que ells comencen a aixecar i ampliar les muralles existents, multiplicant el nombre de torres de defensa i construint noves talaies, fars i torres de terrassa (argamassa de pedres de riera i terra argilosa) o els punts de vigilància militar, com els dels poblats de Lloret de Mar. Aquests punts van ser anomenats pels colonitzadors com «vici, viki o castella». Inicialment les cases de camp importants també eren torres o karmels, noms que han 39

Durant les entrevistes mantingudes durant els anys 70 amb l’historiador Josep Lladonosa i Pujol, en parlar dels punts fronterers dels ilergets i el Cinca, ell era de la opinió que els plans d’Osca podien haver format part dels territoris de la Ilergècia i per tant no celtibers, i així ho expressava en la seva Història de Lleida que va publicar el 1972. 40 M. Gimbutas, Proto Indo-European Culture. The Kurgan Culture. Filadelfia, 1970. F. Villar, La Hispania Prerromana. Salamanca, 1996. 100


perdurat a vegades com a Torre Om o d’Om/s, com a lloc de benefici comú o en el cas de Portugal com a karmels, nom estès també als països colonials de parla portuguesa. Les talaies iberes eren després reaprofitades pels exèrcits llatins romans, obligant als ibers sotmesos que no havien mort, a baixar al pla. La principal defensa contra invasors, tant celtes com cartaginesos i romans, la van portar a cap la Confederació de tribus ilergetes, ajudades per Lacetans, Ausetans i Bergistans, dirigits per Amusic, Bilistage, Indíbil i Mandoni, fins que els poderosos Cneu Escipió i Marcus Porci Cató van acabar amb la Resistència Iber l’any 95 aC Marcus Porci Cató havia hagut de vèncer inicialment fortes resistències a l’Empordà, fins que els ibers es van rendir. Després es van rendir els bergistans, sedetans, suesetans, els ausetans amb el setge de Malla i a continuació els lacetans, decretant finalment el desarmament de tots els ibers des de Sagunt fins els Pirineus, justificant i reconeixent una vegada més amb aquesta ordre, quin era el Territori Iber.

Mura: casa de la balma. 101


Quinto Sertorio va posar la seva confiança en els habitants d’Osca que a canvi de la seva adhesió i en compensació, Osca va ser nomenada la capital de la Celtibèria i la Lusitània romanes. Va haver de ser Cneus Pompei Magnus i després Juli Cèsar, qui posés fi a les revoltes iberes als voltants de l’any 72 aC, sense aconseguir apagar plenament la Resistència Iber. La ciutat romana d’Empúries, va substituir a la Indika ibera. Euskadi es va mantenir independent i els foceus, jònics, grecs i asiàtics anaven arribant sense ànim conqueridor i afavorint els diferents aspectes culturals dels ibers. Els Eubeus grecs anaven a comerciar cap el sud, però en general, sense establir-s’hi. Quan els indoeuropeus i doris germànics comencen a envair els territoris hel·lènics, amb la intenció de crear la futura Grècia, el món hel·lènic anava canviant. Els beocis de les costes jòniques i altres pobles, anaven emigrant cap a la nostra Ibèria i amb ells la filosofia no eclèctica. Eren moments d’arribada cap aquest País de Pas que els oferia vies de comunicació per les vores dels rius i també fluvials. Súria en seria un exemple amb el Cardener i el riu Negre. L’Ebre, un altre com a punt de connexió fins Euskadi. A Olesa de Montserrat, en el Llobregat, aquests trajectes utilitzats per la gent de pas, es demostren amb la troballa de la pedra piramidal fenícia, la deessa lluna i el bou Apis. Altres exemples els podríem buscar a Castellgalí amb l’antic poblat iber i el castell. A Sant Vicenç de Castellet amb la Via Augusta i la Torre del Breny (de les bruixes, el dimoni o l’Akelarre), en El Bruc amb diferents objectes i el seu poblat iber o a Rajadell amb el poblat iberoromà.

102


Scilax de Carianda a l’Àsia Menor –País limítrof amb Lídia i Frígia–, escriu en el segle VI aC, que els ibers, tot i l’arribada dels altres pobles, es regien sempre per les seves lleis i costums, certificant que l’Ebre o Ibris, era el riu de nom «Iber». La realitat és que el país dels ibers, amb les seves comarques ben delimitades per rius i muntanyes, havia quedat en un estat de guerra i persecució permanent. Marcial escrivia que «la llengua ibèrica era indigna del verb llatí» i clar, la llatinització s’anava obrint camí. Els romans posen en marxa l’explotació dels ibers a gran escala i en profit de Roma, en els aspectes agrícola, ramader, miner, forestal i en totes les activitats. Les terres es converteixen en latifundis propietat dels caps militars i els ibers són esclavitzats des de les «Villae» que es converteixen en vil·les, en Cal Villa i Vila o Vilanova, Vilar, Vilars i Casa o Vil·la romana...

Pintura del vas ceràmic iber de l’Alcúdia descrit per Luis Silgo amb les rosetes de vuit puntes. Després seran les masies catalanes. Les termes de Roma comencen a funcionar amb les resines i les fustes que s’emporten dels territoris ibers fins a Roma, tot seguint la Via Augusta. 103


El llop o símbol dels ilergets ibers, es transforma amb la lloba romana. Les seves xarxes de recs i camins per desenvolupar l’agricultura, són aprofitades pels invasors. En els mateixos llocs on hi descobrim les vil·les romanes, hi trobem sempre sitges, enterraments de fossa i objectes o construccions divers d’èpoques molt anteriors a l’arribada dels romans i sobre tot dels inicis de l’Edat del Bronze i Ferro, demostrant-se que en tots els casos abans de les instal·lacions romanes, aquestes havien estat precedides per les dels seus habitants autòctons: els ibers, tal com ho podem veure a la majoria de vil·les o cases conegudes com romanes. Pensem que els romans sempre s’instal·laven en els llocs ja habitats, un cop els havien conquistat i dominat. No trobareu mai cap instal·lació romana en un lloc deshabitat. Sempre funden pobles o ciutats allà on n’hi havia alguna d’iber. És la manera de tenir ma d’obra esclavitzada, materials per treballar i construir, vies de comunicació, regadiu i poder dominar bé tot l’entorn. Com exemple podem veure el jaciment conegut com de la Vil·la Romana de Can Bonvilar a Matadepera, on a més del magatzem de dolles romanes, hi descobrim 4 sitges de l’Edat del Bronze preiber (1800-1200 aC) i una de l’Edat del Ferro ibèrica 1200-650 aC, amb restes de pots de ceràmica o estris de cuina que conserven les senyals d’haver estat utilitzats per coure el menjar al foc. Tot d’aquesta època. També caixes ceràmiques, urnes, bols i tapadores, a més d’un Sepulcre de Fossa autòcton i 3 en sitja. Que jo sàpiga aquest jaciment és ibèric pur, amb continuïtat d’utilització durant l’època romana posterior, com passa amb tot el que es troba en els nostres territoris ibero-catalans. En canvi els arqueòlegs el classifiquen com a Romà. Aquests llocs de treball ubicats en els mateixos indrets de les nostres masies, 104


s’acostumen a abandonar entre els segles II i V dC, amb la retirada definitiva dels romans. Resulta curiós llegir com moltes vegades els arqueòlegs es queixen que diferents punts i jaciments on s’han trobat objectes ibers, es considerin ibèrics tot i tenir estructures romanes, però és que tots sabem que els romans no anaven a ocupar un camp deshabitat, sinó que sempre van anar a tots aquells llocs on hi havia gent autòctona, instal·lant allà mateix el seu nou poblament, utilitzant pedres i materials dels altres i sobretot la ma d’obra dels nous esclaus. Per tant és fàcil deduir que si trobem restes d’una casa romana hi trobarem les autòctones anteriors que els romans no haguessin destruït. En el jaciment de Torrebonica, passa el mateix, sobre les localitzacions del Bronze inicial (1800-1200 aC) s’hi localitzen les de les cultures posteriors. El nom iber del poblat o de la ciutat, senzillament es llatinitza. D’Egosa per exemple, segurament passem a Ègara. Claudi Ptolomeu, quan descriu els territoris i poblats ibers, encara cita la distinció que feien els anteriors autors, de la comarca dels laietans: la Laietania Marítima, la Mediterrània i la dels Castellani, o sigui que la distribució dels territoris, era molt més amplia que la que ens ha arribat a nosaltres. En els jaciments propers a fonts i masies, com els de la Font de la Tartrana de Matadepera o en els de St. Quirze, La Salut, Can Feu, Can Piteu, Sabadell, Castellarnau, Sant Pau de Riu Sec, l’Aiguacuit de Terrassa, Can Bosch de Basea, Castellgalí, Les Fonts, Sant Cugat, Castellar del Vallès o Rubí, el cas és semblant.

105


L’autor en el jaciment de la Font de la Tartana de Matadepera, restes ceràmiques, sitges i el forn de calç iber. Els ibers havien estat també els introductors dels sistemes de regadius a tota la península. Ells ja s’havien canalitzat l’aigua i havien fet recs i altres instal·lacions aqüíferes que els romans van fer ampliar. No gaire lluny dels jaciments sempre hi descobrim torrents, rieres i riuets, fonts, pous, basses i cisternes com les dels poblats de Castellfollit del Boix en el Bages-Cardener. Cal deixar clar, tal com diuen Peris, Glick, Sanchis o Pagès, que els àrabs no van ser els introductors dels regadius peninsulars, afirmació que cal tenir present , a fi de no anar creant falses dades històriques. El vi i l’oli era conegut només a un nivell domèstic i elemental, fins que els foceus, fenicis i romans, fan que es desenvolupi en l’àmbit general i comercial, tot i que de època plenament iber tenim molins d’oli manuals construïts sobre una gran pedra amb diferents nivells i forats-recipient fets a la mateixa pedra on separar l’aigua de l’oli d’oliva o de 106


gingebre com hem pogut veure en els poblats de Castellfollit del Boix o de l’Horta de Sant Joan on també es poden admirar primitives premses de lliurar. Finalment quan la Confederació dels Ausetans, els Lartolaiets i els Ausocerets (Ausoceretans), es sotmetia als cònsols L. Lentulus i L. Manli, els caps ilergetes Indibil i Mandoni van ser portats al suplici, quedant la confederació sense els seus caps, que en les assemblees dirigien els temes de política exterior, lligues, guerra o tractats de pau. L’existència d’aquestes assemblees i de la mateixa Confederació tribal iber està ben confirmada per les encunyacions de monedes ja que en una mateixa peça monetària hi ha presència de diferents llegendes geogràfiques comarcals o ètniques per on podia circular de entre les diferents localitats mancomunades o en homonoia. El nom dels castells ens acosta cap a la Confederació ètnica iber amb les seves ciutats fortes, com ho assenyalen els noms de Puig Castellar, castellans, castelldans, castellasos, Castellar, castellars, Castelló, Castellet o després vici o castella equivalents al Castro de la resta peninsular. Titus Livi nombra alguns dels diferents opida ibers com a «opidum lacetanorum» (dels ibers lacetans), citant als petits nuclis habitats amb el nom de VICS, Vici, Vichs o Vic com a «Viculosque circumfectos», d’on deriven vicus, castellum, turris, tribu, gens, populus i confederació, lloc, poble o ciutat.41

41

Adolf Schulten, Berlín 1905 i Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya Abril 1912 en Excursions per la Barbetania i articles d’Hübner, Delgado, Pujol i Camps o Lénormant. 107


Capítol 13 LA IBÈRIA ORIENTAL ASIÀTICA S’han trobat moltes relacions culturals i lingüístiques entre els ibers orientals i els peninsulars genuïns o occidentals. Les seves llengües ibèriques no indoeuropees ni semítiques, han estat comparades partint del georgià antic amb l’Euskara i l’Iber obtenint bons resultats l’enginyer georgià estudiós del tema, H. Velidze que refereix Magdalena Isaeva, considerant que els tres alfabets estan totalment emparentats. La revista Iberya que s’edita a la actual Geòrgia (Mar Negre) es va ocupar del tema, ja que Geòrgia correspon a l’antic País de la Ibèria Oriental Transcaucàssica.42 Blat en basc és gar-a-gar, en iber georgià gar-i, en iber gar i en català encara diem gar-ba per anomenar el feix de blat. Les migracions cap a la nostra Ibèria i el País Basc, havien estat freqüents entre aquests dos països ibers. Durant la dominació romana encara es va mantenir el seu nom com a Ibèria Oriental, per a distingir-la de la Occidental. Els seus habitants eren coneguts per grecs i romans com «Els Ibori». A la Narbonense, s’hi van descobrir també alguns vestigis d’ells. Aquesta ètnia iber provenia dels kartlos, kartli o kartleví (kar en iber vol dir pedra).43 Els jònics foceus que tants contactes havien establert amb els ibers, també havien fundat colònies a la Ibèria Oriental abans d’anar a Empúries. Aquestes llengües tampoc són uràliques ni eslaves. En els diccionaris antics el concepte 42

Salusti (Historiae 2,9,8, 5 Segle I aC Indikets), Estrabó (Lartolaiets III, 4,I i III,4,8) i Avié (Ora Maritima: Ausocerets). 43 J. Potocky, Viaje a las Estepas del Cáucaso. Barcelona, 1994. 108


iber-a, sempre tenia aquesta versemblant explicació: «pertanyent a qualsevol d’aquestes dues nacions on habitaven els ibers, la Ibèria Oriental o la Occidental». A la Transcaucàsia del Oest, els dos estats més importants van ser, la Ibèria Oriental i Armènia. El Mediterrani s’unia amb el Mar Negre per Helesponto i El Ponto que era un bon camí per arribar a la Ibèria Occidental des de l’Estret de Dardanels i l’Istanbul actual. Per l’Imperi Romà el Caucas i el País Basc, van ser els seus límits de penetració. Tant els uns com els altres, van quedar aïllats durant molts segles. Fixeu-vos que les ètnies de la Ibèria Oriental, han estat sempre molt nacionalistes.44 Tant els turcs com els russos, sempre han acceptat l’entroncament entre les diferents llengües ibèriques i la seva vinculació amb el Basc. En aquests territoris també hi ha un vegetal anomenat iberide (iberis en grec i llatí). Ibèria Oriental com a Estat oficial, es va formar en el segle III aC, amb continuïtat de les mateixes ètnies des d’abans del Neolític. Des de l’època cristiana i fins avui tenen com a patró a Sant Jordi i anteriorment havia estat el país del Gur o Kur. Hi ha restes a les cavernes de Kutais amb inscripcions, com a Dmanisi (prop de Tblisi, amb continuïtat des del Pleistocè inferior, demostrada per mes de 3.000 eines lítiques trobades i mandíbules del gènere Homo Georgicus. Igual que els ibers peninsulars, els orientals, es dedicaven a l’agricultura i el seu culte era solar i naturalista com el dels Kazacks o Kouzacks mogols. En els relats de Jan Potocky i 44

F. Hubschmid i J. Pokorny van fer importants treballs sobre aquest tema. Caro Baroja, A. Tovar i F. Pressedo, havien estat bastant d’acord amb aquesta tesi. A. Beltrán va fer una proposta en el mateix sentit però L. Mitxelena no la va acceptar. 109


en els vocabularis comparatius de Pal·las, es troben referències d’aquests pobles de La Còlquida ibèrica. L’amistat i la constància eren la base social entre ells, igual que entre les tribus dels Mingreli, ètnia també ibèrica. Els Legghi, segons Estrabó, també eren ibers i els georgians meridionals són designats com a Kouzacks o Kazacks. El lloc que ens situa estratègicament és La Porta, antigament Porta Sublim, que en les cruïlles d’Ibèria, segons l’emperador Tàcit Marc Claudi, servia de frontera amb Rússia. Després es van convertir en les Portes Sarmàtiques ja que els Sàrmates, segons Estrabó, van ser els preibers orientals. J. Reineggs diu que hi ha quatre camins per entrar a Sibèria o a la Kar-elia Russa i que un d’ells, és el de la Ibèria Oriental, tot seguint el riu Aragus i els camins de Terek i Aragvi que surten de l’actual Geòrgia com un dels seus rius principals, el Riu Iber o Ebre. Plini les anomena «Portes Kaucassianes del Pas d’Ibèria Oriental» i són també citades per Neró. Claudi Ptolomeu, diu que cal creuar-les per anar a Tiflis i Armènia. Ara es diuen Les Portes d’Ariel. Els típics prefixes de la nostra Ibèria genuïna, els trobem també a Geòrgia (ili, iri o ilti) i són habituals noms com Urus, Urvalla, Monguts, Missost, Osses, Ossets, Kar o Karsos... motiu que va fer que E. Philipon el 1909 i també Pallas i Joherig, Schulten, Plàcido Suarez o Alvar i González, apostessin decididament per la tesi del parentiu entre les dues ètnies i les dues llengües, considerant també les migracions que s’havien produït cap a la Ibèria Occidental des de l’Edat del Bronze. Actualment per anar a Geòrgia per mar, seguint el camí i el viatge antic, val la pena fer-ho amb vaixell vorejant des del Mediterrani, la Mar Jònica grega i el Mar de Creta, seguint cap el Mar Egeu fins a Kushadasi on es pot fer una estada 110


per anar a visitar l’antiga Èfes amb la seva biblioteca o seguir les rutes que va fer Sant Pau, continuant després per aquest mar fins Istambul, tot travessant l’Estret de Dardanels i el Mar de Màrmara per entrar finalment en el Mar Negre que ens portarà directament al destí volgut de les costes de l’antiga Ibèria Oriental georgiana o armènia. Des dels països nòrdics és un bon camí el que surt de les esplendoroses muntanyes de Uimaharju-Aunus a Suomi (Finlàndia) o des de la Karelia russa, que jo havia fet fa molts anys entre trencagels durant la primavera i estiu sortint des de Uimahaiarju.

Del llibre Istoria, decadenza e rovina del l’Impero Romano, d’Eduard Gibbon. Pisa, 1690. 111


Capítol 14 LA MONEDA IBERA I EL SIGNE ÈTNIC DEL LLOP Les diferents tribus dels ilergets tenien 19 tipus diferents de monedes, totes amb la Lloba Ilergeta, sempre al costat de la mitja lluna. Una lloba que també trobem en la orfebreria ibèrica i la ceràmica, però que tal com explica Cerefí Rocafort,45 ens la van convertir amb romana. El llop era un símbol ètnic per totes les tribus ibèriques, ben documentat a nivell arqueològic i lingüístic. Les monedes fetes amb comunitat amb altres tribus ibèriques de Tarragona també duien inscrit el cap de la lloba al costat d’una espiga de blat i el genet iber a cavall. La primera moneda ibèrica coneguda, pertany al segle IVV aC, són monedes fraccionàries del Ripollès i l’Empordà. A l’Aude se’n van trobar a Sigean i Pech Maho (Llenguadoc català), totes anteriors a l’any 500 aC i amb un cap de Moltó. Són les primeres a nivell peninsular. Després n’encunyaren Roses i Empúries, seguits de les altres comarques, posant cada tribu l’emblema que distingia a la seva gent: un llop, el moltó, senglars, dofins o cavalls. Gals, celtes, celtibers i tartessis van imitar les monedes ibers i els seus emblemes. Els bascs utilitzaven el denari iber. Cartagena va començar l’encunyació de moneda en època molt tardana, el 218 aC Cató va haver de prohibir l’encunyació de monedes de plata a tota la Bètica o la Hispània Ulterior, perquè l’explotació de les mines de Tartessos encara seguia cedida a les 45

Cerefí Rocafort a la Geografia General de Catalunya de F. Carreras Candi (Barcelona, 1902). 112


companyies d’equites i particulars que encara mantenien els seus drets de l’època fenícia anterior. El nom de les ciutats en les monedes iberes, es va seguir gravant en signari iber fins després dels romans. Els ibers representaven la nostra gent –pels romans eren els ibers d’Hispània–, amb la figura d’un iber a les monedes –home o dona–, portant llances curtes i escut rodó. En el disseny de les monedes, es representava el simbolisme del rigorisme romà, l’esclavisme i la punició contra els pobles autòctons, a base de representar les dones amb vel i els seus cabells desordenats i deixats anar, al costat d’un feix de llenya i la destral junt a l’àliga imperialista romana. En altres inscripcions i monedes, hi representen matrones o «turrites», portant com a corona talaies o torres ibèriques conquerides, en senyal de dominació i submissió total dels ibers. S’han trobat monedes de les anomenades «retallades», que la gent anava retallant de les vores a fi de vendre a pes els retallons del metall sense que la moneda perdés la seva validesa. Un cop retallades eren ben arrodonides perquè semblés un desgast natural. Aquesta costum va anar perdurant al llarg dels segles. Moltes monedes es feien en homonoia entre les diferents comunitats ibers com les trobades en homonoia o dobles de Lleida i Salou amb text en signari iber que juntament amb d’altres van descriure Llobregat, Finestres i Cortés que també van descriure la interpretació i estudi comparatiu de les llegendes ibers dels segells ceràmics de Sagunt, Tarragona i Empúries catalogats per Chabret, Botet i Sisó i R. Font. Destaquen un denari amb dofins, el cavaller amb palma i els mòdul d’argent amb dues inscripcions ibers diferents. 113


Algunes peces d’argent justifiquen el comerç entre Ibèria i Massàlia com s’acredita amb les petites peces amb la mitja roda i la roda de 4 raigs, semblants a les de Gaussac a la Vall d’Aran o les del monument de Malla a Osona, on també hi veiem una lloba iber mirant cap a la dreta i descrites també per M. de Saussaye membre de l’Institut de França que cita referències de Plini, llibre III, Cap. 3. Anteriorment s’havien utilitzat sistemes de fitxes (tesserae en llatí) i altres objectes amb valor monetari, peces de ceràmica, os, cuir, petxines, pedra, ferro o plom que es podien bescanviar per aliments o més tard en llocs sense moneda per diners.46

46

Estrabó, historiador grec nascut a la Capadòcia. GR, III, 1, 2, 3. Geografia de 17 llibres, un d’ells dedicat a Ibèria. Anton de Bofarull, Historia d’Euskadi (Pamplona 1879) i Historia de Catalunya (Barcelona, 1876). Diversos treballs de Bachofen i J. Correa. F. Jordà, Historia de España I. Prehistoria. Gredos, Madrid, 1989. Si seguim Luigi Luca Cavalli-Sforza, Jaume Bertranpetit, Ramón Margalef, Ramon Folch, Claudi Esteva Esteva, Francesc Calafell, Ma Àngels Roque, Montserrat Ventura i altres, podem dir amb tot el rigor científic que tribu és equivalent a nació, en designar una societat i una ètnia. 114


Capítol 15 CAP A LA CONSTRUCCIÓ D’UN PAÍS El primer pas cap a la formació de Catalunya, serà l’existència de la Ibèria Occidental genuïna i el reconeixement actual d’aquesta realitat primigènia. La nostra continuïtat cultural ens predisposa amb els mestissatges, ja des del V mil·lenni abans del canvi d’era. La formació de les comarques i els seus noms, les unions entre tribus comarcals, els pactes escrits en llengua ibèrica per enfrontar-se als romans, la unitat lingüística amb variants comarcals en el signari utilitzat i el manteniment fins i tot a Barcelona, de la llengua ibèrica fins el segle VI després de C. o en documents de tipus notarial a Osona fins el XIII, segons certificació del Bisbe Pacià, marca realment una situació diferenciadora culturalment parlant. Durant l’època musulmana, el mossàrab encara adoptava paraules ibers pel seu vocabulari. A més –diu E. Hübner–, durant la dominació romana, a la Ibèria genuïna, per escriure en Llatí, havien adoptat l’escriptura cursiva Ibero-Romana, diferent de les altres llatines. De petites coses que donen fe de tants trets diferencials específics de la cultura ibèrica, en podríem trobar una infinitat, sigui en els vestits, les armes, els adorns personals, la música, les danses, la religió i tantes altres explicades en les ceràmiques pintades, les monedes i sobretot en les inscripcions de tota mena fetes en llengua i signari iber. Els emblemes que distingien cada tribu comarcal, les representacions amb determinats animals, signes heliolàtrics 115


i astrals com les estrelles de 8 i 6 puntes o els 4 pals o barres sobre pedra, que tot i poder ser signes numèrics o llances, mai sabrem si la seva significació té alguna cosa a veure amb les 4 barres catalanes.47

47

La inscripció amb text iber i signe astral de 8 puntes, trobada a l’Arc de Sant Ramon de Barcelona esta documentada en la Geografia General de Francesc Carreras i Candi de la Biblioteca de Catalunya, amb les opinions de Sampere i Miquel; l’estela amb inscripció i signe astral de 6 puntes i els 4 pals o barres es pot veure en el MLI d’Hübner, també a la Biblioteca de Catalunya, a l’Ateneu Barcelonès o en el MLH d’Untermann Volum 3 pàg. 98 inscripció C.8.1, en préstec a les biblioteques de la UB i la Diputació de Barcelona. Decoracions amb estrelles de 8 puntes se’n veuen encara en moltes cases del Pirineu i Prepirineu, marcant una veritable continuïtat entre la cultura ibèrica genuïna i la catalana. La decoració escripturària amb alfabet iber del Plat de Llíria, amb els 8 signes alfabètics ibers en posició d’estrella de 8 puntes, es pot examinar en el seu Museu i tants documents notarials antics com vulgueu, amb les firmes formant cada una 8 puntes en situació astral, se’n poden veure a tots els arxius històrics de les diferents comarques de Catalunya i especialment en el Solsonès. Èmil Hübner, MLI. Berlín, 1869. Jurgen Untermann. MLH Volum 3.2 pàgina 98 Llegint a Jud podríem reafirmar-nos en la idea que el nostre substrat iber del català, crea realment una consciència de comunitat diferent. 116


Capítol 16 EL PROCÉS ESCRIPTURARI La manera d’escriure l’Iber, amb el seu alfabet, la riquesa cal·ligràfica i la varietat en el signari deguda a la molta gent que sabia escriure; tot comporta la necessitat de valorar l’iber com a substrat primer del català. La circumstància de poder trobar en un mateix manuscrit inscripcions llatines, ibèriques i hebrees en l’anomenat «lligall 2921» pels responsables dels arxius nacionals espanyols, valora per si mateix l’existència de les diferents llengües preromanes, fent-nos veure les diferències culturals plenament manifestes en les inscripcions rupestres extenses de la Cerdanya amb signes molt semblants als ibers del Cogul. El domini natural de l’iber sobre el Gal, el Celta i el Jònic, en els territoris de la Catalunya Nord i l’Empordà, va acabar amb les llengües jonic-focees, gregues i altres d’orientals, que cada dia fan més necessària la creació d’un fílum no indoeuropeu que ens permeti acostar posicions amb l’Euskara i l’Iber Oriental Georgià, en el tema del desxiframent de l’iber. D’èpoques prehistòriques apareixen els primers signes de forma circular i geomètrica en forma de triangle i de X i ratlles que dos mil anys abans dels ibers ja comporten semblances molt properes al Signari Iber especialment entre els ilercavons. En les etapes preibers els autòctons d’aquests territoris ja feien inscripcions i grafits sobre pedres planes constituint el que sembla realment una paraula o una frase., trobant-se algunes ceràmiques amb dibuixos incisos ibers de tradició neolítica ibèrica. 117


Richard J. Harrison en el seu estudi sobre l’escriptura iber, quan treballa amb la inscripció de Moixent, escrita amb l’escriptura ibèrica coneguda com a clàssica (425 aC), manifesta que en el cas de l’iber no estem parlant d’una escriptura només de comunitats i feta per un escriba, sinó d’una escriptura realitzada personalment per molts individus diferents, el que motiva que l’iber tingui una cal·ligrafia molt rica i variada. Cada comerciant iber l’utilitza per portar els seus comptes. En els objectes propis, cada ú hi vol el seu nom i si és de plata, porta també el seu pes. En els cementiris, hi veurem les esteles funeràries amb els seus texts ibers –com en el cas de l’Estela de Guissona–, ja sigui durant l’època ibèrica com durant la iberoromana o romana. La copa de vi jònica-grega trobada a Ullastret, porta el nom del seu propietari grec, però escrit ja en lletres ibers a la base de la copa, marcant una autèntica iberització dels forans. Tot això anirà creant les diferents variants locals i comarcals de l’iber. Un historiador tan reconegut a nivell internacional com Martin Bernal, aquí classificat com a «enfant terrible» i la seva obra com de polèmica, en els seus treballs ens parla molt documentadament del que ell en diu «la invenció de l’indoeuropeu», que d’alguna manera justificaria indirectament, l’abandó en que s’ha mantingut sempre, el coneixement i la investigació entorn de les altres llengües no indoeuropees, com és el cas de la ibèrica. Aquestes llengües que mai han interessat, es corresponen plenament amb els pobles, llengües i cultures que han estat sempre més perseguits al llarg de la història: ibers i catalans, bascs, guanxes, berbers, samis, suomis, georgians, etruscs...

118


Si ens volem referir a diferències, cal pensar que tots els pobles que venen a la península arriben de fora i quan ho fan, sempre troben als ibers ben establerts, en els territoris dels actuals Països Catalans Continentals, com a gent autòctona d’aquests llocs. Els celtes, que estaven a tocar dels ilergets i de la gent del Cinca, es van anar iberitzant, fins que adoptaren l’alfabet iber, encara que sense deixar de parlar la seva llengua pròpia, el Celta. Per tant utilitzaven el signari i l’alfabet iber només per poder escriure. És així com més enllà del Cinca, a l’Aragó es va formant la gran regió Celtibèrica, que sense deixar de ser Celta, s’estendrà quasi fins a Navarra i la Meseta Central, des d’on s’engegaran tot un seguit de conquestes, establint-se com a Celtibers (que alguns confonen amb els ibers), en els territoris de Càceres o prop del mar, en determinats punts dels territoris fenopúnics del sud i molt especialment en la part de Sierra Morena, Gibraltar i territoris propers, dominats primer per libifenicis procedents de la zona de Carthago. També es van anar estenent cap el sud altres grups celtes de la península, que encara no estaven iberitzats com els celtibers. Aquesta circumstància, de confondre ibers amb celtes parcialment iberitzats o celtibers, ha fet creure a molta gent –també a molts acadèmics i científics– que del riu Segura en avall també s’hi havien establert ibers genuïns, quan els que s’hi establien, eren realment grups celtes indoeuropeus peninsulars, que per raons de veïnatge i altres exposades, s’havien anat iberitzant, però sense perdre mai ni la seva cultura pròpia, ni la seva llengua, tot i que adoptessin el signari del nostre alfabet o el nostre urbanisme, tal com es

119


pot veure a la ciutat celtibèrica de Contrebia Belaisca, l’actual Botorrita aragonesa. Per tant ha de quedar molt clar que la Celtibèria era un poble format per gent principalment celta o gal-celta que seran coneguts com a celtibers, per distingir-los dels altres grups de La Cèltica peninsular. La Ibèria genuïna o Ibèria Occidental, era un poble format principalment per ibers de les diferents tribus o comarques, convertides després en el que coneixem com a territoris dels actuals Països Catalans Continentals. De fet, l’autèntica cultura Hispànica o Hispanocelta, tant lingüística com culturalment parlant, neix en l’entorn de La Celtibèria, continuadora de la gent «urnenfelder» de la Cultura dels Camps d’Urnes establerta bàsicament a l’actual Meseta Central. En el Museu de Numància (Sòria), s’ha presentat recentment, una exposició molt ben documentada sobre la Celtibèria,48 clarificant per separat ibers, celtes i celtibers. Si es visita Numància, és important veure també Uxama, Tiermes i Contrebia Belaisca (Botorrita). Bopp i Rask entren en el tema, explicant-nos que els grups de cultures no indoeuropees de la península (bàsicament ibers i bascs), formaven uns grups culturalment diferents, que es poden relacionar amb grups autòctons preexistents amb anterioritat i detectables en la nostra toponímia, la onomàstica, la hidronímia, la filiació ètnica de cada grup i la documentació arqueològica. 48

Dioscòrides Pedanio, Hecateu de Milet, Darío Histapes, Asclepíades el Mirleà, Herodot d’Halicarnas, Èfor, Scymno de Chias, Eratòstenes, Claudi Ptolomeu, Pausànies, Polibi de M., Estrabó, Plini i Scilax de Carianda. Ben documentat també pels estudis d’Anna Pujol, Elisenda Vives, Carme Miró, F. Gusi, O. Barrial, D. Campillo i altres. 120


Capítol 17 EL BILINGÜISME EN TERRITORI IBER J. Aitchison diu que el bilingüisme és el primer pas per assassinar una llengua. A la península, aquell bilingüisme que només obliga a un bàndol, va acabar amb la llengua ibèrica, amb el Celta i el Celtibèric i amb les llengües libifenícies del sud, salvant-se només de la crema l’Euskara, al evitar els diferents intents de dominació soferts.49 En el nostre cas que teníem llengua escrita, la constatació de la seva existència o de les que ens van precedir, l’hem de trobar en els descobriments arqueològics d’inscripcions autòctones ibèriques i en la investigació entorn de la primera llengua de substrat del Català: l’Iber, rastrejable en les arrels ibèriques de les paraules catalanes actuals. El Romà i el Llatí, són els precedents de les noves llengües. des del moment en que s’imposa el bilingüisme que provoca d’immediat, un fenomen de diglòssia entre l’idioma de l’Imperi i l’autòcton relegat (J. Aitchison), que provocarà la mort de l’Iber, igual com podria passar actualment amb el català. El llatí es va anar diversificant donant diferents dialectes que amb les influències de l’Euskara, arribarà als inicis de la formació del lleonès-navarrès-asturià-bable i més tard del castellà. L’hegemonia política de Castella durant la Reconquesta va convertir el castellà en llengua oficial i de la Cort en temps d’Alfons X, arribant a convertir-se en la llengua que «convenia» conèixer, com abans va passar amb el Llatí. 49

Sobre aquesta qüestió es poden llegir els estudis esmentats abans de Martin Bernal, Luis Silgo, E. Benveniste, o J. Correa, que trobareu a la Bibliografia. 121


Entre els ibers de la Catalunya Nord només s’utilitzava la llengua iber preindoeuropea, ben adoptada també pels gals i celtes que si van establir. En el Museu d’Enserune es poden veure totes les inscripcions fetes exclusivament en llengua iber.

122


Capítol 18 FALSIFICACIONS, OBRES IBÈRIQUES RETOCADES I IBERISME En el camp de l’art, la decoració i l’escultura, es posen de manifest les diferents manifestacions de l’art peninsular, doncs les escultures ibèriques –contràriament al que se’ns ha volgut fer creure–, poc tenen a veure amb les altres. Ivan Negueruela quan explica que per exemple les de Porcuna no poden ser ibèriques, ens fa veure com els escultors no ibers eren grups provinents de Carthago i altres llocs, instal·lats en el Sud, contractats per gent poderosa des de voltants del segle V aC En els temes artístics, tenim el mateix problema que amb la llengua, doncs tot el que és peninsular ho han volgut convertir en espanyol. Totes les escultures ibèriques dels Països Catalans, són molt diferents de les altres. Les dames sedents; els exvots – per no assemblar-se–, no s’assemblen ni a la Dama d’Elx. Bé, és que la nostra dama, ha estat sempre polèmica a tot el món, doncs no té semblances amb les altres alacantines ni amb les altres del mateix Elx. Pensem que durant molts anys va existir el problema de les falsificacions, sobre tot a Andalusia, creant-se una situació de desconfiança respecte a tot el que era espanyol. Amb el muntatge i la creació del fals descobriment de la Dama d’Elx el 5-8-1895, per interessar els possibles compradors estrangers, es dóna el primer escàndol i comencen a néixer les polèmiques. El nord-americà John F. Moffitt, tot recollint dades d’autors anteriors com Nicolini o Garcia Bellido, el 1995 va 123


fer una exhaustiva investigació per intentar demostrar al món que la Dama d’Elx, utilitzada com a signe representatiu de l’Espanya Una, és una falsificació de finals del segle XIX. Jo penso que també podria tractar-se d’un original retocat i amb afegits, per convertir-la en una dama més senyorial i aristocràtica que les altres localitzades. El cas és que el tema no s’ha tancat i que la polèmica mundial continua. El passat 18 de Maig del 2006 la Dama va tornar a Elx, al costat del seu lloc d’origen que és l’Alcúdia ilicitana, de moment de forma temporal. De totes maneres, retocada o no, de moment és la peça més important de l’arqueologia de la protohistòria peninsular prehispànica, exposada en el nou Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE) amb motiu de l’exposició «D’Ilici a Elx 2006". Entre la gran quantitat de falsificadors, destacaven grups de Granada, el ja famós grup de Cándido Maria Trigueros de Carmona i altres de Yecla, Sevilla i d’Andalusia en general. Antiquaris com Vicente Juan Amat, col·leccionistes, historiadors, investigadors i gent molt diversa i suficientment coneguts, com els que van actuar al voltant de les falsificacions dels jaciments del Cerro de los Santos a Albacete o els del Llano de la Consolación i Yecla. Pensem que els jaciments ibers del Cerro de los Santos o El Cigarralejo, estan en plena zona fronterera entre les províncies d’Alacant, Castelló, Albacete, Saragossa i Terol. Èmil Hübner 1834-1901, creador el 1869 del MLI (Monumenta Linguae Ibericae), amb totes les inscripcions ibèriques conegudes, davant de tant caos, es va veure obligat a publicar en prestigioses revistes científiques alemanyes, un llistat de les inscripcions falses o sospitoses espanyoles, pel coneixement general dels investigadors. En el seu llibre La Arqueología en España –traduït al castellà–, les menciona 124


i explica, igual que ho va fer en el MLI –amb un exemplar a la UB ara sospitosament extraviat–, citant alguns dels falsificadors amb noms i cognoms. Podria ser que aquesta situació hagués donat peu a no parlar mai més d’aquest prestigiós filòleg i investigador. Bé, ell també va descobrir la Pedra Rosseta Ibèrica (PRI) a Tarragona –ara també extraviada–, i va començar a desxifrar l’iber a partir de l’Euskera. Està clar que aquest tema era igualment perillós, doncs Hübner i altres lingüistes del seu temps, havien introduït l’ensenyament de l’Euskera a les universitats alemanyes, mentre a tot Espanya encara estava prohibit junt amb el Català. A partir del moment en que al Museu de Tarragona, se l’hi extravia la Pedra Rosetta Ibèrica trobada per Hübner, comença com una mena de campanya en el tema iber, explicant a cada moment que en iber no hi ha una inscripció tipus Rosetta que pugui demostrar la seva relació amb l’Euskera antic. Sort que Hübner, en el seu llistat del MLI edició de 1893, hi va incloure el text complert del text trobat en Iber i Llatí. Anteriorment ho havia publicat en diferents revistes científiques berlineses. O sigui que a l’escàndol de la Dama d’Elx hi hem de sumar les falsificacions de tota mena d’objectes, escultures, peces ibèriques i nombroses inscripcions epigràfiques de tot tipus, a les quals s’hi han d’afegir les monetàries i totes aquelles coses hubnerianes dels nostres museus i biblioteques que sembla continuaran extraviant-se. Un capítol apart, el formarien el de les escultures, dames i objectes ibèrics autèntics però RETOCATS, o sigui el capítol de les coses ibèriques autèntiques retocades, afegint-hi decoracions, joies i adorns a fi que els objectes en qüestió 125


semblessin més majestuosos i importants per guanyar en sumptuositat i categoria. Moltes inscripcions falses van ser fetes sobre suports autèntics per poder enganyar millor. Tots aquests treballs es feien precisament en uns llocs que no tenien cap tradició ibèrica, en territoris com els de la costa andalusa, on no s’ha trobat ni un sol poblat ibèric i on l’afecció per trobar coses que expliquin des de molt antic «la España una», sembla molt important. Alguns no volen acceptar que per la costa, quan s’acaben els Països Catalans Continentals, s’acaben les inscripcions ibèriques. Potser per aquest motiu, els nostres científics segueixen buscant encara la mítica ciutat de Tartessos, amb grans inversions arqueològiques, com les fetes en el Parc de Doñana, sense cap resultat. Això passa perquè busquen allà on volen trobar i no allà on hi ha els indicis. Pel que fa a la polèmica amb la Dama d’Elx, personalment hi veig una quantitat d’adorns impropis de la cultura ibèrica genuïna, veig una dama massa recarregada de tot, especialment si la comparem amb les altres trobades. Un es mira per exemple el plafó de La Serreta d’Alcoi, on també es va trobar la inscripció ibera Sakalakuka (Serreta VI), el Vas de la Sardana de Llíria, la Vaixella d’Argent de Tivissa, les joies ilergetes o la dona ibèrica que es pinta (Inscripció ibera Unsgeldegiar) o les altres dames sedents d’Elx, i veu que estem parlant de coses molt diferents. Alguns diuen que la Dama d’Elx és falsa per massa perfecta o per les mides d’una escultura de mig cos, per altres podria ser de les retocades, per mi no té semblances amb cap de les trobades. No ho podrem saber mai, si Madrid no la deixa portar a un laboratori seriós. Moltes de les peces falses i retocades, en el seu moment van ser adquirides pel 126


Museu Arqueològic Nacional, per poder establir un nou punt de partida suficientment creïble. L’Expo de Paris del 1878 va presentar al món tota mena de dubtes sobre les obres presentades del Cerro de los Santos o del Llano de la Consolación que Adrien de Longperier va desestimar amb la seva totalitat, muntant una exposició amb el nom de «Curiosidades españolas». En aquests temes es pot llegir Fabré Mayer, G. Mora o J. Velaza, l’opuscle de Carlos Lasalde, la Col·lecció Velasco, els articles de Rodríguez Amador de los Rios (Albacete 1863) o la fantasiosa Memoria de Juan de Dios Radea y Delgado (1875), José Ramón Mélida en les seves denúncies sobre la corrupció existent i el seu catàleg de falsificacions ratificat per Pierre Paris i la Monografia del 1906 entre altres. Vicente Juan Amat era el que havia tramitat les 566 compres fetes pel Museu Arqueològic Nacional que ens parlen de xifres astronòmiques en aquell moment. Altres falsificadors com «El español», «El Curro» i «El Rosao», es van mantenir anònims. Pel que fa a la Dama d’Elx cal dir que Moffitt creu que va ser construïda per Francesc Pallás i Puig, nascut el 1859 a Quart de Poblet, mort a València el 1926 i amic de Gómez Moreno (Moffitt, 1996). Pel que sembla Pallás era un bon escultor de talles de fusta, marfil i d’antiguitats islàmiques o medievals que rebia molts encàrrecs de Frankfurt i Nova York o Baltimore. Tot plegat ens obliga a parlar també dels conceptes erronis establerts pel famós granadí Manuel Gómez Moreno, del que les seves afirmacions falses sobre l’iberisme, El Argar o Tartessos, a nivell oficial i acadèmic, havien «sentado cátedra», sent considerades com dogmes de fe, fins el 1974. Amb els canvis de règim, el tema es va modificar un xic, 127


però no massa, perquè encara se’l vol mantenir com el gran creador de l’alfabet iber, tot hi haver perdut la seva credibilitat científica i la consideració d’eminència nacional, en que el mantenien en els estaments acadèmics oficials anteriors. És natural que Prescott ens parli de la tradició cal·ligràfica iber, Oroz de la metrologia i altres dels primers indicis del signari iber i l’iberisme, tal com ho anirem veient a continuació.50 Pel que podem veure en algunes ceràmiques o en els forns ibèrics dels voltants de Terrassa, crec que es podria insinuar una ceràmica de tradició local egarenca esmentada per diferents historiadors, tenint presents les recents troballes de la Font de la Tartrana, les del jaciment de l’Aiguacuït, les de Can Fonollet, les de la mateixa Ègara descobertes l’any 1.959 per Salvador Alavedra al carrer de La Rectoria, les de Can Fatjó de Rubí o Can Parellada de Les Fonts, Can Jofresa o Can Anglada, com a descobriments treballats també per l’incansable Jaume Masdeu de Terrassa. En la inscripció de Terrassa apareix un text que sembla igual als de Azaila, Sant Miquel de Sorba i Llíria. El Campaniforme, des del Guadalquivir, s’estén cap a Europa i només entra a la Ibèria genuïna penetrant des de la Gàl.lia i el Roine iber, però no des de la mateixa Península. El Campaniforme a La Cèltica, es desenvoluparà a partir del 2.000 aC aproximadament.51 El Llevant peninsular iber, mantenia contactes amb la península Itàlica i el Mediterrani. Tant Martínez Santaolalla com A. Arribas o F. Molina, ens parlen d’una època tant ibera com preibera, suficientment important i de molta 50 51

Al respecte val la pena visitar el Museu Diocesà de Solsona. Luis S. Granjel, Cloussier J., Ballesteros M. i Fuentes Estañol. 128


difusió, segons el punt de vista d’Hervás i Panduro que seguien les dades de Titus Flavi Vespacià i de Tàcit Publi Corneli entre altres.52 José Blánquez Pérez destaca en els seus estudis, la importància de les comarques del Segura i el Vinalopó que segons ell, són les que havien impulsat l’expansió dels trets ibers cap el Sud-est peninsular, utilitzant les noves vies de comunicació. Inicialment, segons relata J. P. Morel, el comerç d’Empúries, anava només fins a Múrcia, límit del comerç jònic-foceu-grec i iber. És aproximadament en aquests territoris on ja es delimita la Ibèria genuïna Occidental i és on Aviè també fixa aproximadament el Tér minus Tartéssicum, ben significat pels territoris de Carthago Nova, (Cartagena), depenent ja de Carthago (Tunis) i sense signes d’iberització real o en tot cas només de contacte entre les dues cultures. De fet l’arribada de gals-celtes, serà l’artífex del primer bilingüisme i de la més amplia divisió peninsular anterior als romans, iniciant-se el que Martin Bernal defineix com «la celtomania».

Escultura ibera dels bous del poblat de Tivissa. 129


Escultura de la dama de Pontós.

Enterrament iber a la ciutat d’Illici. El tema cultural tindrà una forta distinció pels rituals fàl·lics i pels sistemes o rituals d’enterrament del tipus Sepultura de Fossa (4500-3000 aC), antropomorfes i després de Cremació. El tipus de sagetes, diferenciadores dels nostres territoris, la mineria en galeria, la metal·lúrgia, els botons d’os de petxina, les tècniques agrícoles, la cervesa o la vida urbana, la ceràmica o l’escultura i el contínuum en santuaris, abrics i instal·lacions divers, constitueixen sense cap dificultat científica, un criteri oposat per simple observació, al de la unitat peninsular des dels inicis més remots. Tot això es dona senzillament per falta d’homogeneïtat amb les altres cultures de signe molt divers. L’estil ceràmic el distingirem pels estils inicials de Montboló i Molinot, escampats pel Montsià, l’Empordà i el 130


Penedès, a més del sistema Cardial o d’aplicació de petxines sobre l’argila tova. Les diferents Venus trobades, ens ampliaran aquests coneixements. Les diferències més marcades entre territoris peninsulars, es donaran molt especialment durant el període Solutrense que a la llarga, donarà pas al període iber. En moltes coses el context general apareix com a Mediterrani, però reconeixent que la primera ceràmica Neolítica del Mediterrani Occidental, s’inicia a Alacant, en territori iber. Es donen contactes amb Massàlia, i per tant el món iber rep influències filosòfiques molt avançades i no eclèctiques de filòsofs presocràtics jònics-foceus com Tales de Milet, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, Anaxàgores, Pitàgores o Alcmeon, deixant clar que aquestes corrents jòniques no eren orientalitzants. Els jònics havien creat 90 colònies en el Mar Negre, Caucas i El Pont ( 676 aC). En l’Atenes JònicaFocea, es desenvolupa la democràcia, sense l’esclavatge i el militarisme espartà dori que estaven aconseguint que el nivell cultural del panhel·lenisme grec, anés baixant, mentre començava el retrocés i la decadència grega. Els Barca van ser els primers dictadors que suportaren els ibers. Des de Carthago Nova (Cartagena), a partir de l’any 237 aC, s’inicia un període terrible pels ibers que va continuar tot seguit, amb la conquesta romana.52 Un cop Anníbal havia establert el Setge de Sagunt, va conquistar aquesta important ciutat ibera i el 218 aC, els romans ja es troben entre els indiketes de l’Empordà. Cartagena, no gaire lluny de Sagunt, ja havia marcat històricament la divisió real entre la Bètica, la Cèltica i la 52

Pere Blasi, Terres Catalanes. Ed. Aymá. Barcelona, 1952. 131


Ibèria o entre grups fenicis i semites i les tribus ibèriques properes.53 Púnics, fenicis i cartaginesos, amb les seves influències i colonització, van anar formant l’ambient apropiat per la posterior intervenció romana a tota la Península.

53

Alguns deriven Spanus de Pània, Spanion o Span (conill). Pels grecs era conegut com «petita llebre», per Polibi de M., Kiniklos o Cunículus. Span, spanya, spanos, span-ha..., en iranià spenta, spen, span, spen-yah, spanyah, spen-ista. En fenici skephanim com a nom semita d’i-shephamin que equival a Hispània i es tradueix per terra de conills. 132


Capítol 19 LA RESISTÈNCIA IBERA I ELS VISIGOTS Tal com hem anat veient, des de molt abans de l’any 250 dC, havien començat a arribar en els nostres antics territoris ibers, diferents pobles germànics, gots i visigots que es van anar escampant per la Península en general. En el segle V, ja havien aconseguit eclipsar als llatins romans, iniciant el que es convertiria en el Regne Visigot de la Península, el Franc de la Gàl·lia i el dels Ostrogots a Itàlia. Pel que toca a la resta peninsular espanyola els territoris de l’antic regne de Lleó serien els seguidors de la tradició visigoda. Aquests homes francs o lliures, l’any 256 dC, en plena lluita, havien descobert l’existència dels pobles ibers, distribuïts per les diferents comarques dels territoris catalans actuals, comportant la recuperació de la identitat del poble iber, la seva autonomia i el nom pels seus territoris autòctons i genuïns. Simultàniament a la seva arribada progressiva, s’havia tornat a reorganitzar la Resistència Iber, que de fet mai havia deixat d’existir. Narbona i Barcelona, havien arribat a ser capitals de la Monarquia Visigoda. L’any 238 dC, havien atacat als romans en diferents territoris fronterers i s’havien establert en altres de minorasiàtics, establint-se també a la Transsilvània oriental i central, Síria i el Sud d’Atenes. El rei Euric de Tolosa de Llenguadoc, va ser el fundador de la Monarquia Visigòtica de Toledo, desintegrada amb la invasió musulmana del 711. Les «Runes» que ells utilitzaven, són escrits gòtics, nòrdics del segle II dC, que perduraren fins el IV. Als voltants de la 133


Ibèria Oriental en el Mar Negre s’hi havia desplaçat la branca dels ostrogots. Arriba un moment en que les comarques ibers, passen a formar part de La Marca, convertint-se en Districtes o Waliats i Comtats (segle VIII al XI dC). Els habitants dels antics territoris ibers, eren coneguts com a Gots, dins d’uns territoris que en aquells moments s’anomenaven Afranks. La gent de la resta peninsular ens coneixia com a Afranks i Francs.54 Més tard els castellans i lleonesos, als pobladors de La Marca ens deien «los Francos». Pels àrabs érem coneguts com els del País de Narbona. Això era degut a que tant la Septimània, la Gòcia com la Ibèria Antiga, formaven part dels antics territoris coneguts com a ibers, perquè són els que van aproximadament del Roine al Segura. Per aquest motiu, la gent de les altres cultures, ens anomenaven amb un nom únic i conjunt per tots els que formàvem el que ara són els Països Catalans Continentals. Cal recordar que La Marca, era el lloc de frontera entre la Ibèria genuïna (Septimània, Gòcia o Catalunya Nord ) i Espanya. Per aquest motiu aquest punt fronterer era conegut amb el nom de «Hispanicus limes», després convertit en La Marca i finalment en la Marca Hispànica. Cal clarificar que «La Marca» era La Marca de Gòcia o senzillament Gòcia, perquè els Francs, –com he dit-, mai havien fet distinció entre la gent del conjunt dels territoris dels antics ibers, no diferenciant en absolut entre Septimània, Marquesat de Gòcia o la Gàl·lia gòtica i l’Antiga Ibèria. Això feia que culturalment, es mantingués el reconeixement unitari de tot el grup iber antic, del Roine fins el Segura o El Carxe 54

A. Schulten, V. Bochart i altres. 134


murcià. Aquesta organització administrativa, va perdurar oficialment fins l’any 865 dC.55 Durant les últimes dècades anteriors a l’entrada dels musulmans, hi ha dades que deixen palesa, l’existència de revoltes promogudes pels autòctons de la Resistència Iber de la Septimània gòcica i la tarraconense iberoromana (antiga Ibèria Occidental genuïna), engegades sota les ordres i el domini d’Àkhila i després d’Ardó, en contra de la pretesa dominació unitària peninsular des de Toledo. El domini visigot va culminar el 725 dC amb la conquesta musulmana de la Septimània, recuperant els francs part del territori a principis del segle IX en establir La Marca fins el riu Francolí, que va perdurar tres cents anys més fins la formació de les comunitats mossàrabs.

55

En aquest tema es poden veure les obres de M. Dozy, J. Pujades, Antoni de Bofarull, Sampere i Miquel, Carreras Candi o E. A. Thompson i les seves bibliografies. 135


El signari iber, el seu alfabet i les variants comarcals segons l’autor. Transcripció Eva Santaeulària Tort.

136


137


Capítol 20 LINGÜÍSTICA IBERA Quan parlem de la Llengua Iber, estem parlant sempre d’una llengua anterior a totes les indoeuropees, classificable per tant entre les no indoeuropees ni semites, que per raons històriques, s’ha convertit en la primera Llengua de Substrat del Català, al ser també prellatina i preromana, molt anterior a l’arribada de celtes, fenicis, grecs o romans i consemblant amb l’Euskara o l’Uska antic. Té escriptura pròpia i diferents variants comarcals en el seu Signari, reflectint-se en el Català. Comença el seu fenomen d’expansió, en el moment en que el seu alfabet, és adoptat per part de les tribus celtes de la Península, permetent la creació de la llengua coneguda com a Celtibèrica en els territoris propis de la Celtibèria, des de on el Celtiber va establir connexions amb les llengües i formes d’escriure pròpies d’alguns dels diferents territoris del sud tartessi. Tot i que els celtibers adoptessin l’alfabet iber per poder escriure, van seguir utilitzant i parlant la seva Llengua Celta. Per aquest motiu tant les inscripcions celtibèriques com les tartèssies, a l’hora de desxifrar, mai es poden barrejar amb les ibèriques, doncs el seu significat és totalment diferent. Molts estudiosos aquí és on compliquen les coses, al confondre o barrejar iber amb celtiber, dues llengües totalment diferents. Quant després veuen semblances entre aquests signaris i el tartessi, ho volen barrejar tot, creant un conglomerat incomprensible per tothom. Per mi el millor és considerar cada una de les tres llengües esmentades separadament, encara que utilitzin signes 138


semblants per l’escriptura, evitant així problemes greus a l’hora del desxiframent, la interpretació o la possible traducció. L’iber l’hem de comparar amb l’Euskera. El Celtiber amb el celta indoeuropeu i el Tartessi amb el libifenici i les diferents variants semites. Pel que respecte al Signari Iber es poden establir comparacions entre el Celtiber i el Tartessi. Si ho fem així, les dificultats seran les normals, sense problemes afegits creats per nosaltres mateixos. En altres territoris ibers de l’Empordà i la Catalunya Nord, l’Iber havia desbancat el Jònic Foceu o cretenc, el Grec i el Gal-Celta. Ho podem veure examinant els escrits ibers exposats a les vitrines del Museu de l’Opida Iber de Nissan les Ensserunes a la Catalunya Nord (abans Ensedona, Ansedona i Anseduna). Es barreja amb el Llatí, fent-hi aportacions, i s’utilitza durant tota la dominació romana en monedes, esteles, inscripcions i contractes entre ibers, cartaginesos i romans. Les monedes ibèriques són imitades en el sud, on la llengua Tartèssica-Turdetana, de caire consonàntic Libi-Fenici, n’agafa alguns trets, tot i que en el Sud, es va seguir escrivint segons les normes de la tradició Fenícia, Púnica i Cartaginesa: de dreta cap a esquerra, de baix cap a dalt, sistema consonàntic i sense signes de puntuació. Per alguna cosa el famós nom d’Hércul també és líbic (Oron). Si hagués existit una llengua tartèssia, aquesta havia ja desaparegut abans del segle V aC, a no ser com sembla, que fos la fenici-púnica, totalment desvinculada tant de l’Iber com de l’uska o euskera. S’ha creat molta confusió al voler donar a la Llengua Tartèssica el nom de «Ibérico 1» o meridional i a la ibèrica 139


autèntica i genuïna el de «Ibérico 2», barrejant sempre les diferents famílies lingüístiques peninsulars: la de les llengües no indoeuropees (Iber i Euskera), la de les indoeuropees (Celta i Celtibèric) i les del Sud de caire Semita o Fenopúnic i Libi. Incomprensiblement alguns lingüistes i historiadors anomenen l’Euskera «Hispano-Euskera» i l’iber «Hispanoibérico». Correa designa el tartessi escrit com a semisil·labari indígena sudoccidental, confirmant que va ser creat des de l’alfabet fenici més alguns signes propis, considerant que la seca de Botija (Càceres) o seca Tamusia, correspon a Celtibers emigrats. Albertos també destaca la opinió d’Estrabó confirmant que els turdetans de la Bètica tenien una llengua i escriptura diferent de les altres peninsulars. És cert que l’iber rep contactes i connotacions d’altres llengües de l’època, adoptant alguns signes del Jònic arcaic en determinades comarques, però sense abandonar el seu propi Signari i sense tenir res a veure amb les llengües classificables com de hispanes o hispanoceltes i llatines que també es van influenciar plenament amb les paraules ibers. L’entonació i emissió del Llatí tardà –que ja no tenia rés a veure amb el de Roma– s’ha d’atribuir a la parla ibèrica. És imprescindible ressaltar que la gran majoria d’inscripcions ibèriques –àdhuc les monetàries–, tampoc tenen cap connexió amb els escrits del Sud coneguts com a tartessis, no existint cap comparació possible, ja que en tot cas aquelles inscripcions que coneixem com a tartèssies,56 no serien més que una continuació de la líbia o fenopúnica semítica. 56

M. Almagro Gorbea, J. Correa i altres. 140


De Hoz considera l’iber com una llengua vehicular de comunicació entre els pobles ibers i altres d’origen divers. Per les contrarietats d’alguns, resulta imprescindible certificar que l’important text extens de la inscripció de Moixent-Les Alcusses, àmpliament treballat per Richard J. Harrison, tampoc té cap vinculació amb les llengües semites del Sud, per més que determinats autors diguin que el Text de Moixent és una «Ley tartésica». Gràcies a les ampolles de Vi de Moixent, que porten una etiqueta amb el text, aquesta inscripció esta sent molt difosa per tota la Península, Europa i Nova York, podent-se adquirir en la web del Celler del Roure de Moixent. A Terrassa el fem servir en les menges o celebracions ibèriques amb aquells que segueixen el Curs de Cultura i Llengua Iber que organitza l’Institut d’Estudis Ibers a la Biblioteca Central de Terrassa. Finalment cal dir que tot i el mestissatge de l’Iber amb el Llatí, el Got, el Mossàrab i altres llengües d’on sorgirà el Català, l’Iber, es va seguir utilitzant en algunes ciutats i comarques, fins el segle VI dC. i en altres fins el XIII dC. Des del Mar Iber fins Astúries, les diferents llengües s’escrivien d’esquerra a dreta.57 En la branca de les llengües no indoeuropees hi tenim a més de l’Iber i l’Euskera, el Georgià o Iber Oriental, l’Etrusc, les Berber, el Guanxe, totes les fino-húgries com el Sami o Suomi-Finès i Lapó i les abasgokerketes. L’iber és la llengua que es parlava i s’escrivia en els territoris de la Ibèria genuïna o dels actuals Països Catalans Continentals fins el Roine –amb Andorra i la Vall d’Aran–, el Segura i el Cinca, aproximadament. 57

J. Gibert, F. R. Lénormant, È. Hübner, Costa i Pujol, E. Camps, Carreres Candi, E. Carthailac, Milá i Fontanals i Ernest Moliné i Brasés. 141


Tots els autors grecs, romans i minorasiàtics, en els seus mapes o referències geogràfiques i lingüístiques sempre hi fan constar el riu Roine, a més de l’Ebre peninsular i l’Ebre georgià. El tema més controvertit i sempre esperonador, és el de poder saber d’on surt l’iber o com s’origina. Clar, això de moment, no ho pot contestar ningú, però sí que hem de pensar amb tots aquells descobriments fets en els nostres territoris ibers-catalans, localitzant signes i inscripcions d’èpoques molt anteriors, que per simple comparació, podem notar que alguna cosa tenen a veure amb la posterior formació de l’iber i la seva escriptura. A l’Horta de Sant Joan (Ilercavònia) des d’abans del Neolític hi anem localitzant diferents signes de tipus ògmic, ratlles, pals i triangles amb inscripcions no desxifrades que ens acosten a l’iber. Allà mateix podem veure un primitiu monument amb inscripció, amb ratlles diagonals, triangles i signes en forma d’ics (X), una lletra ben identificada en els fonemes ibers i catalans com xana, xalet, xic i tants d’altres, mai prou ben reconeguda com a tal pels lingüistes espanyols que fan servir la ch. És lògic suposar que l’iber pot venir d’uns contactes primitius amb diferents llengües no indoeuropees i qui sap si derivat de l’Hati o Hitita arcaic no indoeuropeu, predecessor de l’Hetita dels pobles ja indoeuropeitzats. Aquest Hati arcaic, és el que parlaven els antics hatis o chethas, no gaire allunyats inicialment de la Ibèria Oriental, segons les referències que podem llegir en la Iphigèsi de Plini. També poden haver existit influències amb les llengües a/o o dels hidrònims, pre-indoeuropees. De tot plegat, se’n poden trobar àmplies referències en els escrits dels clàssics jònics, foceus, massaliotes, grecs i llatins o romans.58 58

Hi ha bones traduccions en la Col·lecció de la Fundació Bernat Metge de Barcelona, localitzable a la Biblioteca de Catalunya. 142


Rufus Festa Avieno va fer grans aportacions al tema i ja modernament, en el 1500 és Fulvio Ursino a Itàlia qui inicia investigacions sobre l’Iber i l’Euskera, aconseguint que molts estudiosos de tot Europa vagin obrint camí. A Itàlia s’han localitzat bastants escrits en Llengua Ibèrica, com els d’Ascoli i objectes amb inscripció ibèrica com la de les Tasses de Plata de Montiego, estudiades per Hübner, Lanzi, Gamurrini i Lènormant el 1882, pertanyents a algun soldat iber de l’exèrcit d’Asdrúbal, mort a la batalla de Sena-Metauro contra els romans. Signes pre-escripturaris com els del Neolític iber o els ideogràfics, els tipus gràfics de copes o cavitats, les semiesfèriques o ògmiques, vinculades a les ibèriques del Cogul segons Rivett Karnac, les representacions i emblemes del culte solar, sexual o astral, els signes escripturaris ògmics, els del Mas Llort, els d’Espolla, Serinyà, Olèrdola, Calaceit , Cretes i sobretot els azilians interpretats àmpliament per Edouard Piette i distribuïts per diferents llocs dels Països Catalans Continentals –especialment per la Catalunya Nord, el Gironès i el Priorat–, amb els que s’ha pogut confeccionar l’alfabet Azilià prefenici i preiber amb uns 9500 anys d’antiguitat d’aquesta cultura. Qui sap si totes aquestes troballes podrien estar en els inicis de la formació del Signari Iber. Sense cap dubte, es veu fàcilment que l’alfabet Azilià és molt proper a l’Iber, i té l’avantatge afegida d’haver-se trobat totes les seves inscripcions dins dels territoris ibers genuïns, a més d’estar datat amb molta anterioritat a l’existència del Súmer, l’Acadi (Akkad) o el Libi-Fenici. Tot i aquests fets, és cert que en èpoques anteriors o posteriors –sense dades concretes justificades adequadament–, podien haver existit contactes amb la 143


llengua i escriptura Súmer o Emekenyer, pel tema dels sons o ideogrames sil·làbics semblants als ibers i per la seva característica aglutinant com totes les no indoeuropees i sense parentiu lingüístic, que al mateix temps, ens acostaria al Iber Oriental Georgià Transcaucàssic i a l’Uska primitiu o Euskara. Ni el Súmer ni l’Euskara o Euskera, tenen gènere. El que queda totalment clar, és que trobem inscripcions azilianes a molts punts ibèrics i catalans al mateix temps i no en altres llocs i que a Azil, a la Catalunya Nord, havien començat un procés escripturari preiber, que després veiem estendre’s fins a Calaceit i sense penetracions en cap territori peninsular no ibèric. Aquest fenomen donarà pas a les protollengües ibèriques: l’Iber, l’Uska, l’Iber Oriental, les Abasgokerquetes i els possibles contactes amb llengües cretenques no indoeuropees, minoiques i altres com la tant desconeguda del Disc de Festos. De fet la sil·làbica Jònica, abans del segle X aC, havia precedit totes les hel·lenístiques gregues, utilitzada pels presocràtics jònics foceus i creant la Filosofia no eclèctica. Homer en les seves obres, va utilitzar també aquesta llengua, perquè ell era Jònic Foceu. També l’utilitzaven totes les estirps pregregues de Tessàlia, Laconia, Leucas i Corfú, que parlaven llengües no indoeuropees. Thalassa per exemple, és un substrat pre-grec. Cloussier veu contactes entre les jòniques-escites, l’iber occidental i l’oriental transcaucàssic, mentre que Frombetti i Marr, troben clars parentius entre l’iber oriental transcaucàssic i l’occidental. Un cop comencem a treballar amb els descobriments ibers, pensem amb els seus topònims més primitius investigats, que ens situen cap el 1.800 aC i seguim amb les seves inscripcions més primerenques conegudes, com les del 144


Fal·lus de la Cossetània, la de la Cova del Tabac o les del Cogul, l’Alcúdia d’Elx, Moixent, Nissan les Enserunes, Guissona i un llarg recorregut que ens porta a tots els llocs dels territoris ibers genuïns amb inscripcions a la roca, en pedres, sobre plom i ferro, en planxes de cera o en ceràmiques. Tot plegat no ens aparta dels contactes entre el Jònic arcaic Foceu, l’Homèric o el Samien i altres de pregrecs cretencs, també no indoeuropeus, o els posteriors amb llengües llatines, celtes, visigòtiques o mossàrabs que en alguns casos, no farien més que enriquir l’Iber. El Signari Iber bàsic, sense tenir en compte variants comarcals ni signes singulars, capritxosos, analfabètics o esporàdics, es composa de 29 signes bàsics o sons, entre alfabètics vocàlics, consonàntics i sil·làbics. És important comprendre les diferents variacions en sèrie d’un mateix signe i que responen a les diferents i personals maneres d’escriure, costums comarcals i locals o adaptacions i derivacions en el temps. Pensem que la gent que escrivia en Iber era molta, que no es tracta d’inscripcions fetes per uns mateixos escribes, sinó per gent diversa dels nostres pobles. Potser s’hauria de remarcar que les llengües sil·làbiques, tenen les mateixes propietats que les alfabètiques, circumstància que expressa Artur Evans, conegut com a investigador d’ escriptures prefenícies. Actualment jo crec que la clau per poder treballar còmodament amb l’iber, deixant de banda la transliteració al llatí, seria l’adopció del mètode informàtic que proposa la lingüista Carme J. Huertas de la que més endavant faig uns comentaris sobre el seu treball. Estem parlant d’un alfabet hemisil·làbic, amb diferents variants comarcals escripturàries, com les del Nord-est o les 145


llevantines. D’aquest alfabet en deriva el Celtiber i es poden establir determinades possibles relacions entre aquest –el Celtibèric– i el Tartèssic-Turdetá que algunes vegades, fan pensar als lingüistes, arqueòlegs i historiadors, amb contactes o derivacions entre el Tartessi i l’Iber, quan en tot cas podrien ser només contactes entre el Celtiber i el tartessi o viceversa, que també podien haver existit en llocs de pont entre el Tartessi, el Turdetà, el Bàstul, el Cilbicé i l’Iber. Però segurament que si és que hi van haver contactes amb el tartessi-turdetà, aquests s’havien donat amb l’alfabet Celtiber i no amb l’Iber, degut a que molts dels celtibers de la Meseta s’havien establert en el Sud peninsular. Donat que el Celtiber i l’Iber tenen el mateix Signari, és fàcil pensar equivocadament que l’Iber i el Tartessi eren semblants, quan de fet no tenien res a veure, al ser de famílies lingüístiques diferents, l’Iber de la no indoeuropea i el Tartessi de la Púnica, Líbia o Semita. Com que el Celtiber al derivar de l’Iber, té pràcticament el mateix Signari, és fàcil que alguns pensin que l’Iber i el Tartessi, estiguessin emparentats lingüísticament. Els contactes del Celtiber amb les llengües del Sud, eren molt possibles degut com sabem, a les invasions que els celtibers havien fet des de la Meseta cap a la Bètica. Cal tenir igualment present la colonització Celta del Campus de Gibraltar i Sierra Morena. Molta confusió ve del costum de considerar ibèriques totes les llengües preromàniques peninsulars. Si cada llengua es referís amb el seu propi nom, llavors tots aquests dubtes i problemes s’evitarien. Cal tenir molt clar que el Signari Iber i el Celtiber, són molt semblants, però que estem parlant de dues llengües diferents, impossibles de comparar o desxifrar conjuntament. 146


A la península una cosa són les llengües celto-gal·les indoeuropees, amb el Celta i el Celtiber (tipus Old Irish o irlandès arcaic), un altre les de tipus semita-libi-púnic i un tercer grup format per les no indoeuropees com l’Iber i l’Euskera. Encara que el sistema tècnic o de mètode que podem utilitzar per llegir, transliterar i segmentar l’Iber, el Tartessi o el Celtiber, pugui ser el mateix, això no vol dir que les tres llengües tinguin res a veure entre si. Jorge Alonso Garcia, de qui jo admiro molt la seva investigació i els treballs que ha portat a terme sobre el desxiframent de l’iber, opina que el Tartessi i l’Iber són la mateixa llengua, sense descobrir que els contactes i vinculacions que hi pugui trobar, en tot cas han estat entre el Celtiber i el Tartessi o potser només a nivell de signari o escriptura, tal com va passar entre l’Iber i el Celtiber, que quan adopta el signari ibèric segueix essent una llengua Celta. I és que Jorge Alonso només comet la falla –com molts–, de no respectar el principi elemental bàsic que jo tant he recalcat en els meus treballs, de no fer comparacions entre llengües de famílies lingüístiques diferents. Com sabeu, les llengües de tipus libi-feno-púnic o semites, només tenen signes consonàntics, perquè aquests, són una simplificació dels signes jeroglífics egipcis. Per tant el fet que el tartessi, essent originàriament una llengua libi-fenícia o feno-púnica amb vocals, complica la situació. Tot dependrà de saber si les vocals van ser una adopció o afegit posterior. Per poder aprofundir en el tema del tartessi jo crec que caldria seguir els estudis publicats in situ pel lingüista Juan Antonio Correa Rodríguez de la Universitat de Sevilla. La Família Lingüística a que pertany l’Iber –encara no ben especificada oficialment–, és la de les llengües «no indoeuropees ni semites». 147


Pel que fa a l’Indoeuropeu, haig només de manifestar que és una llengua suposada i repetir que un lingüista tan prestigiós mundialment i tan reconegut per tothom com Martin Bernal, no l’accepta com a tal, afirmant que és una pura invenció. Davant d’aquestes opinions tan rotundes d’un gran acadèmic, jo no puc afegir res més. De fet, la gent d’universitat del nostre país, s’ha limitat a no dir pràcticament res sobre la seva obra Atenea Negra i els pocs articles de fons publicats a la premsa fins avui no han parlat de la qüestió en profunditat perquè no interessa, ja que en tractar-se d’un lingüista de prestigi internacional, ningú el vol contradir i es limiten a dir que en Bernal és com «l’enfant terrible» i coses per l’estil, sense que ningú es comprometi. Diferent seria si el que diu en Bernal ho digués jo, perquè llavors tothom se’t tiraria a sobre. Amb ell, fan veure que no l’han lleigit, passen... i dissimulen. Els signes del Jònic arcaic que s’utilitzaven en l’iber, servien per escriure aquells sons que en iber no tenien signe propi, fent una funció complementaria com en el cas del so alfabètic consonàntic de la B, que és jònic. Tot i adoptar la B jònica, els ibers no deixen de fer servir indistintament, els sons sil·làbics ibers: BA, BE, BI, BO i BU. O sigui que la utilització d’alguns sons i signes jònics arcaics per part dels ibers, no canvia ni modifica el sistema iber, sinó que únicament el complementa i l’amplia. La llengua de més bon comparar amb l’iber és l’Euskara o Euskera Neo-iber actual, amb els seus dialectes i l’Euskera Batua, tant per la lectura com pel desxiframent, traducció i significats, en haver-se identificat moltíssims morfemes de significació igual.

148


Tingeum ben present que tant È. Hübner com W. Humboldt afirmen categòricament que l’Iber i el Basc eren la mateixa llengua i que Cavalli Sforza, com a protobasc, el situa en períodes anteriors als de l’arribada dels indoeuropeus a Europa. L’onomàstica de l’Iber i el Basc és la mateixa (iri.berri – ili.berri); en tot cas són dues llengües de característiques basques.59 L’Iber disposa d’uns signes de puntuació que indiquen la separació de frases, sistema no existent en el tartèssic-turdetá, que dificulta i fa inviable la traducció d’inscripcions tartèssies. Hübner, E., troba inscripcions llatines i gregues, escrites en caràcters ibers i altres d’ibèriques en Llatí o Grec. Per la Toponímia Pirenaica, s’han anat descobrint semblances entre llengües de l’àmbit Berber, Iber i Basc de fa uns 9.000 anys, que es corresponen amb les dades de separació lingüística, apreciables en territoris berbers, com els de Douga o l’Atlas. Encara que es doni aquesta situació, no és possible en el cas de l’Iber, pensar en un substrat mediterrani que no seria possible, perquè comportaria una barreja d’elements de famílies lingüístiques diferents. La majoria d’inscripcions estan escrites sobre planxes de plom, gravades amb punxó des dels temps de l’època del Bronze. També sobre pedra, os, fusta, ceràmica, ferro i cera. La combinació de sons i signes alfabètics i sil·làbics, és un cas únic a la majoria de territoris d’Occident. Els estudis actuals han permès que diferents autors, poguessin fer anàlisi grafo-psicològic de diferents escrits en 59

W. Humboldt, J. Schmidt, A. Vhlenbech, F. Soler i Juan Luis Román del Cerro. 149


Llengua Iber, utilitzant el Mètode Marchesan Alegret, per estudiar els paràmetres del «jo». El prestigiós lingüista de la Universitat de Sevilla, José Antonio Correa, afirma en les seves publicacions, que l’Iber es parlava allà on s’han localitzat la majoria d’inscripcions, «des del sud de França fins Almeria». Avui almenys, esta plenament demostrat que la llengua materna dels ibers era l’Iber. Ma E. Aubet creu que l’iber neix d’una reelaboració netament pròpia dels mateixos ibers, a més de les variacions que provoquen fenòmens lingüístics naturals, com els de tafxim o les metàtesi.

150


Capítol 21 DESXIFRAMENT I INTERPRETACIÓ DE L’IBER A partir dels estudis i descobriments d’Èmil Hübner es pot iniciar un treball de desxiframent suficient per poder interpretar com a mínim el sentit general dels diferents texts encara que no es pugui donar una traducció exacta com a tal. És amb Hübner, Schuchardt i altres lingüistes alemanys que es va fixant l’alfabet, amb l’ajuda de les inscripcions monetaris, votives, religioses, funeràries, socials, texts de missives, poètics, filosòfics, en amulets, topònims onomàstics i geogràfics divers i hidrònims que encara perviuen, ajudat especialment per la important troballa que va fer a Tarragona de la Pedra Rosseta Ibèrica (PRI), com a primera inscripció bilingüe Iber–Llatí (Inscripció VII del llistat d’Hübner) que li va permetre fer la traducció del Llatí a l’Uska i comprovar que el text iber era igual al de l’Euskera. Ara resulta que un text tant important i significatiu, està extraviat i els responsables del Museu de Tarragona no el localitzen. Sembla com si hi hagués interès en què tot el referent a l’Hübner es perdi, ja que a la Universitat de Barcelona Humanitats també diuen que se’ls ha extraviat el llibre Monumenta Linguae Ibericae del 1892 –tot i estar exclòs de préstec–, llibre on teníem tot el llistat de les inscripcions ibèriques classificades per ell. Sort que si el volem consultar, ho podem fer amb l’edició del 1893 de la Biblioteca de Catalunya o del Ateneu Barcelonès. No creieu que aquesta qüestió resulta força escandalosa? En tot cas la UB, ja que l’ha perdut, crec que en podria tenir alguna fotocopia a disposició del públic i estudiosos universitaris. 151


Bé, aquesta pot ser una subtil manera d’aconseguir que ningú pensi en el basc-iberisme ni en el desxiframent des de l’Euskera!! Sembla allò del «silencio negativo» dels estaments oficials. En l’extens llistat d’inscripcions ibers d’Hübner, hi trobem també la de la làpida dedicada a Nescània, la de la Testa Radiada i la segona pedra roseta ibèrica trobada a Sagunt (Inscripció XII del llistat d’Hübner). També tenim moltes monedes bilingües iber-llatines i comparables al seu text equivalent en Euskera, fent obrir el camí iber-euskera més el llatí per desxifrar, sense obviar les semblances de l’iber i l’euskera amb el georgià o llengua iber de la Ibèria Oriental. L’abundant lèxic iber en les inscripcions llatines, tan ben conegudes per ell, són un bon complement al seu treball. Els seus llistats i estudi de totes les inscripcions llatines peninsulars, també es poden consultar a les biblioteques especialitzades. Estrabó ens permet descobrir que des del segle V aC, l’Iber es transcrivia al Grec. Els noms propis ibers, tant en els texts llatins com en els grecs, s’escrivien en Iber. En canvi en la toponímia ibèrica no hi ha cap presència celta, tot i la seva constància a la resta peninsular.60 En els seus escrits, Hecateu de Milet, viatger de les costes ibers durant l’any 500 aC, dona moltes dades que fa servir Stefan de Bizanci i que junt amb dades d’altres autors, formaran la important col·lecció de Didot Paris o la Geografia General de Catalunya de Francesc Carreras i Candi.61 60

E. Hübner, MLI VII. Tarracone 1794. Pedrera del Port, Horta dels Caputxins, casa de Josep Antoni de Castellarnau i Estrabó S. III, GR 4, 6. 61 Obres d’Èfor, Timeu, Salusti, Plini, Strabó, Herodot o Hecateu entre altres, dins de la important col·lecció de Didot Paris o en la Geografia 152


De l’època antiga de Pericles tenim el Periple sobre el Mar Intern i l’Ibèric, escrit per Euctémón, ben monografiat per H. Berger a Leipzig i R. Stielhe el 1856.62 En el tema de la Ibèria antiga, van ser clarificadors els treballs de G. Kramer a Berlín, citant Dübner o Zimmermann i Jean Jacobo Barthelemy. George Phillips de Viena va presentar el 1871 en llengua Euskera, un síloge d’inscripcions ibèriques, mentre A. H. Sayce a Òxford, explicava una inscripció sobre plom de Castelló de la Plana. De fet és Èmil Hübner qui després de seguir els treballs de Humboldt, Schuhardt i altres alemanys, comença a iniciar el nou sistema per desxifrar l’iber des de la seva comparació amb l’Euskera, seguit per molts estudiosos i utilitzat pràcticament per tots els experts i lingüistes, encara que molts no ho vulguin reconèixer. Hem de pensar que l’Euskera o Neo-iber, és l’únic reducte viu actual que ha quedat de la mateixa família lingüística. La majoria de problemes actuals, venen de la comparació que els hispanistes han volgut fer amb llengües de família diferent o amb llengües indoeuropees i celtes, com el gal o amb neoceltes tipus irlandès (Old Irish), Gal·lès o Bretó. Per desxifrar, el més important és partir de llengües de la mateixa família, utilitzant els mètodes més adients i tants sistemes com vulguem, sempre que al final hàgim fet una última comprovació utilitzant l’Euskera i els seus dialectes per veure si obtenim els mateixos o semblants resultats. Un de Francesc Carreras i Candi. També resulten molt aclaridores les obres de Capelle,W., Kirk J.S. i J.E. Raven de Ed. Gredos, Madrid 1981 sobre els filòsofs pre-socràtics jònics. 62 Obres d’Artemidor, Estrabó, Marcià, Stéfan, Asclepíades, Posidoni, Piteas, Diodor i Menippo en les col·leccions de la nota anterior. 153


cop s’ha arribat a una conclusió final del text analitzat, no està de més la utilització complementaria del Mètode Referencial del catedràtic alacantí Juan Román del Cerro i la seves relacions de morfemes ibers. A l’hora de treballar, és interessant tenir present que els elements gràfics tendeixen a ser fonològics, recordant també que el Llatí no coneixia l’article i que les llengües que d’ell n’han derivat, l’han adoptat de les altres llengües. És una conseqüència del primer substrat de cada llengua. Just quan es comença a utilitzar el Llatí vulgar dels plebeus i esclaus, comença la utilització de l’article que ja feien servir els parlants i escriptors de les llengües dels pobles dominats. Seguint el que en podríem dir la part històrica del desxiframent, Èmil Hübner el 1862 ja havia fet diferents treballs publicats en diaris científics alemanys i en el Butlletí de l’Acadèmia de la Història, tots de Berlín, demostrant la possibilitat de desxifrar l’Iber des de l’Euskera actual o Neoiber, amb l’exemplificació de la Pedra Rosseta Ibèrica trobada per ell. S’havien fet altres demostracions en base a diferents inscripcions de Sagunt i altres llocs ibers. Alguns investigadors com Jullius Pokorny, van arribar a les mateixes conclusions per desxifrar l’Iber Oriental Transcaucàssic, amb l’ajuda de l’Euskera, obtenint bons resultats. È. Hübner, es va dedicar molt al tema de les falses inscripcions o inscripcions sospitoses fetes per antiquaris i gent diversa del Sud andalús i molt especialment pels grups de Granada, Sevilla, Còrdova i Carmona, que eren distribuïdes per antiquaris entre els diferents museus espanyols i a col·leccionistes de tot el món. D’aquesta manera ell intentava evitar el caos esdevingut a l’Estat espanyol, perquè no s’estengués entre els investigadors europeus. A les retocades,

154


hi afegien molts adorns per fer-les més importants i adornades, cara als compradors estrangers.63 Impulsar el desxiframent de l’Iber des del Basc, a Espanya sempre ha estat contradictori i mai s’ha parlat obertament del gran treball que va fer aquest lingüista alemany que el 1869 publicà molts dels seus estudis completats el 1893 amb el seu gran compendi MLI: Monumenta Linguae Ibericae,64 amb totes les inscripcions descobertes fins aquell moment i la corresponent a la Pedra Rosseta Ibèrica (PRI), junt amb les seves tesi sobre l’alfabet, el desxiframent i el basciberisme. Abans ja havia publicat totes les inscripcions llatines peninsulars. Molts altres estudiosos del tema van anar seguint la línia hübneriana de desxifrar a partir de la comparació amb l’Euskera, dins d’un context basciberista. Carles Guillem Humboldt, filòleg berlinès Prussià, va dedicar-se molt als topònims i antropònims ibers, tramesos pels autors clàssics i comparats amb els de l’Euskera, confirmant-se com un dels principals executors que havia aconseguit introduir l’Euskera en la Filologia acadèmica alemanya, en un moment en que estava encara totalment prohibit a Espanya igual que el Català. Altres, seguien en aquesta mateixa línia, igual que Hug Schuchard que havia aconseguit molts avenços per arribar al desxiframent del iber i a la creació del primer Signari o Alfabet Iber, ideant tots junts sistemes coherents per poder fer correctament la transliteració, la transcripció fonètica i 63

MLI Volum 2 i Suplement 1892 en consulta a l’Ateneu Barcelonès i Biblioteca de Catalunya. 64 Obres d’A. Schulten, P. Bosch i Gimpera, L. Cacciotti, D. Fletxer Valls i A. Delgado sobre iberisme. 155


el procés de segmentació-fragmentació respectius, en el desxiframent dels texts ibers. Schuchardt, H. a Oxford comparava els noms ibers amb els ètnics bascs, de la mateixa manera que Azkue, M. ho ha fet amb els derivats adjectivals. Julio Cejador y Franca va dir que el Basc «era la lengua más primitiva de la península porque es la única que conserva los demostrativos, base de comparación entre todos los grupos glotológicos». Hervás y Panduro consideraven l’Iber, el Basc i el Celta, com les tres llengües «matrius» de les antigues nacions del territori peninsular. La placa de bronze descoberta a Ascoli (Itàlia) el 1908, portava tots els noms escrits en Llengua Ibèrica. Aquesta inscripció, va cridar molt l’atenció de tots els investigadors europeus de l’iber. Carreras Candi explica en la Geografia General de Catalunya, País Basc i València, la veu ibèrica «Laie» evolucionant cap a laya, layak i els layaks euskes que utilitzaven la laya com a eina i arma, designant les opida llatines com a «ciutats de la laya». A la mateixa obra hi trobem aclariments de Sampere i Miquel sobre la paraula NERENE que alguns han llegit per NERONE = a Narbona o Narbo i per altres a Rône o Roine, i on veiem la curiositat que en una mateixa paraula, la primera lletra E correspon a un préstec jònic i la segona a l’iber genuí, demostrant que els ibers combinaven a l’hora d’escriure, signes adoptats dels jònics foceus de Massàlia o de la Ibèria Oriental, amb els pròpiament ibers, sense distinció especial. A continuació R. Stillmann, amb les seves troballes de Knossos, fa que C. Milchoefer, demostrés que l’art Micènic era diferent del fenici. El mateix any Artur Evans descobreix 156


l’escriptura prefenícia, semblant al Xipriota i l’Assiànic, mentre Flanders, Petrie o De Morgan ja pressuposen una autonomia lingüística i escripturària a Occident. Cretenc, Egeu, Jònic i Azilià, ens proporcionen en aquells moments, noves idees sobre l’origen i els contactes possibles de l’iber.65 Altres investigadors destacables serien F. J. Simónet, que va recopilar el lèxic iber utilitzat fins a l’època mossàrab i investigadors citats per ell com Giacomino, Mélida, Almarche, Batlle, Mayans, Meyer Lübcke, Prescott, Fidel Fita –que va ser conegut com «l’Hübner català»–, Ernest Moliné o R. J. Harrisson, per citar gent més recent. Van fer treballs molt importants en la mateixa línia d’Hübner, Schmoll, Zobel, Heiss, Van Dijk, Furlani, Falkenstein, Jestin, Sampere i Miquel, Cels Gomis, Botet i Sisó, Cerefí Rocafort, Morera E., Berlanga o Batista i Roca des del seu exili de Londres. Actualment hi ha molts investigadors de les diferents Universitats que estudien i treballen en el tema, alguns accepten les coincidències entre el basc i l’iber, però la gran majoria volen que la investigació continuï des de l’indoeuropeu, el llatí i el castellà. Aquells que segueixen la línia hübneriana són criticats i deixats de banda, com el professor Juan Luis Román del Cerro o l’investigador Jorge Alonso García. El primer té publicats dos llibres que permeten entendre el desxiframent i veure els millors raonaments per desxifrar paraules i morfemes, oferint també el Mètode Referencial que resulta 65

H. d’Arbois de Jubainville resumeix molt bé aquestes temàtiques, en les que també hi van treballar molt Schweighaueuser a Strasburg o Dindorf i després Müller a Didot Paris o Abicht des de Leipzig i Stein o Hübner des de Berlín. 157


interessant com a mètode complementari i de comprovació, al temps que molt útil en la investigació de la Toponímia ibèrica i catalana. El segon encara que com he dit, fa el plantejament erroni de barrejar llengües de família lingüística diferent i de no diferenciar essencialment entre el tartèssic i l’iber en el moment de traduir, ha publicat diferents llibres que són molt útils al estudiós del tema, perqué presenta els texts originals en signari iber, transliterats i transcrits al nostre alfabet, traduïts al llatí i l’Euskera i finalment dona la traducció al castellà establerta per ell, –equivocada o no-, a més d’incloure diferents notes tècniques i gramaticals o sintàctiques de gran interés. Un bon informador sobre els treballs de Jorge Alonso en els mitjans de comunicació actuals ha estat el periodista J. Risquete amb diferents treballs sobre el basciberisme i el desxiframent de l’iber localitzables en la seva web. Fora d’aquesta línia, també hi ha altres treballs molt bons i de gran qualitat científica.66 El poc interès dels estaments oficials i acadèmics, per desxifrar des de una llengua actual i contemporània de la ibèrica com és l’Euskera, resulta incomprensible, tot i que 66

Resulten molt interessants els que han presentat Jürgen Untermann o Javier Velaza. El primer va publicar el seu tercer llibre l’any 1990 com a MLH (Mónumenta Linguarum Hispanicarum Volums 3.1 i 3.2 edició alemanya disponible a les biblioteques de la UB en préstec), del que prepara nous volums, i que posarà al dia amb els nous descobriments i totes les inscripcions ibèriques localitzades fins avui. Mª Isabel Panosa en el seu moment va publicar més de 60 inscripcions de menor entitat, així com una sèrie de signes de valor desconegut que ella anomena «marques analfabètiques». Totes les inscripcions i marques de Mª Isabel Panosa, no constaven en el MLH d’Untermann i per tant cal consultar-les apart. En aquest estudi hi destaquen algunes inscripcions descobertes per Josep Puig i Cadafalch i altres localitzades per Salvador Alavedra i Invers i una d’Antoni Moro en les diferents excavacions de Terrassa. 158


és cert que hi ha un interès general per avançar al màxim possible en la qüestió de la investigació en el camp de l’iber, sempre i quan tot es faci des de una visió global d’Espanya i treballant coordinadament amb l’Iber, el Basc, el Tartèssic, el Celta i el Celtibèric, sense distincions i evitant que sobresurtin llengües com l’Iber o l’Euskera, suposo que degut a que estan fora de l’esfera global del castellà. En l’actualitat es disposa a nivell oficial i acadèmic d’instruments molt bons que tothom pot utilitzar, tot i les contradiccions esmentades, com per exemple el Banco de Datos Lingüísticos y Paleohispànicos o les Investigaciones sobre los Textos Preromanos que en poc temps oferiran noves dades, lèxics i glossaris. Hi ha treballs molt interessants com els del Dr. J. Martínez, o Del Barrio, que treballen en projectes internacionals. Tenim un Corpus Inscriptionum romà, els treballs de Ruiz, De Erro i Azpiroz o l’MLH d’Untermann, que en dates properes oferirà un nou volum. També les dades de la Wikipedia amb informacions sobre les inscripcions paleohispàniques, grups que treballen en un índex de topònims, els treballs de J. Velaza, els del Laboratori d’Investigació i Tractament de Texts Epigràfics Romans i Antics de la UB o els presentats per altres catedràtics.67 A tot el que he anat referint, cal afegir-hi els projectes oficials Lacenet, Littera, Hesperia, Paradeigmata, Csana Data Base Humnet, Auctarium Corpora Epigraphia Barataria, Elengoa, Centro Corpus Inscriptionum, Hispania Epigraphica UAM, Arqueologia ibérica Academia de la Historia, Corpus Untermann, Banco de Datos Léxico Ibérico 2005 i Base de Datos Léxico Ibérico també del 2005 que s’amplien el 2006. 67

J. Velaza, Junyent, J. Correa, De Hoz o F. Villar, entre molts d’interessants. 159


Cal tenir present que actualment ja són més de 2.000 les inscripcions ibèriques descobertes i més de 300 els morfemes equiparats amb significats de l’Euskera, així com al voltant de 1.500 paraules que ja tenen un significat base o inicial com a punt de partida per iniciar-se en el desxiframent de l’iber. Per treballar o analitzar i després començar amb la tasca de la identificació, desxiframent i traducció d’un text iber, tant si treballem amb un text original com amb una còpia d’algun llibre o museu ja ben presentada, cal que el text hagi estat inicialment netejat, restaurat, identificat, datat i classificat. Per l’estudi i examen del text, resulta més efectiu treballar amb lupes o comptafils perquè ens sigui més fàcil el primer intent de lectura o d’interpretació inicial i d’identificació dels signes que hi veiem. És important primer estudiar tot el referent al suport en que està escrit, així com l’estudi, referències i coneixença del lloc i l’entorn on va ser trobat, tenint en compte els aspectes històrics, geogràfics, arqueològics, antropològics, mèdics i cartogràfics, utilitzant tota la bibliografia existent al respecte. Així per exemple en el cas de les inscripcions ceràmiques, per poder establir la cronologia, els arqueòlegs a més d’altres dades, en les ceràmiques, estudien si l’esgrafiat va ser fet abans o després de la cocció o si l’escrit havia estat fet sobre una planxa de plom o com una nota del dia a dia que feien sobre tauletes de cera. Pot ser interessant començar fent les nostres fotografies, diapositives, filmacions (alguns museus com el de Nissan les Anserunes deixen fotografiar i filmar les inscripcions), escanejats, fotocòpies, etc., fent el respectiu muntatge en l’ordinador. 160


Per entrar de ple en el coneixement del text i amb profunditat, tot seguit hem de mirar de fer el nostre esbós o disseny particular del text, ordenant i classificant les línies o espais de què es composi: els seus trams, marges, signes, separacions, glosses, etc. Si fos convenient, es poden numerar també lletres, síl·labes, morfemes, paraules o frases. D’aquesta manera podrem anar anotant referències prèvies que podem anar descobrint al llarg del treball. A continuació hem d’identificar bé cada signe del text, per descobrir a quin del signari general correspon, segons la manera de fer de l’escrivent ibèric, les variants comarcals, les del jònic arcaic utilitzades, etc., repetint nosaltres el text, de nou i de manera fàcil i intel·ligible, per poder anar-hi treballant, seguint les normes paleogràfiques al nostre abast. Des del primer moment, cal fixar-se en els signes de puntuació ibers de separació de frases. Seguidament podem iniciar el treball de conjunt, sabent de quin tipus de rètol es tracte, veure si hi ha alguna paraula o nom llatí, grec o d’altres llengües, veure si trobem alguna semblança amb noms del lloc iber on s’ha trobat, pensant si pot ser un recordatori, un amulet, una dedicatòria, una inscripció funerària, un exvot, exclamacions, mencions del mateix monument, fórmules que es repeteixen a moltes inscripcions tipus estela com la bilingüe d’Hübner i altres com noms de propietaris, lloc, preu o pes de la peça.

161


Arribat aquest moment, que seria com el de preparació i investigació prèvia, podem ja seguir algun dels mètodes existents, sense abandonar tot el que podem fer des del Mètode Comparatiu, l’Analític i altres que coneguem no dissenyats precisament expressament per l’iber, com el comparatiu de E. Benveniste o el Decaglota, que ens poden també aportar algunes dades complementaries interessants com el que utilitza en els seus desxiframents l’Antoni Jaquemot. Hauríem d’intentar tenir sempre present tot el conjunt del text, el seu suport i l’entorn investigat, encara que estiguem analitzant un morfema o una sola paraula. Tot, donant la importància necessària als aspectes referents a la Toponímia i la hidronímia del lloc del mateix text. El meu mètode, tant és utilitzable per treballar amb un text iber com amb el significat de morfemes o paraules ibèriques que formin part del substrat iber del català, com passa amb Vall-CAR-ga o Era Val D’Aran o Cal Ga-laietá. Jo crec que independentment dels resultats que s’aconsegueixin, es pot treballar amb qualsevol mètode i sistema, sempre que al final es comprovin els resultats amb un dels reconeguts pels lingüistes. A cada un d’ells s’hi poden descobrir coses interessants que podem adoptar, total o parcialment. De totes formes és molt interessant poder treballar des del coneixement de l’Euskera i el Català, com a úniques llengües íntimament vinculades a l’Iber. Tots els coneixements que tinguem de Grec o Llatí, ens poden ajudar moltíssim en la feina de la traducció en general. Hem de tenir seguretat que el text que ens disposem a examinar sigui iber, no confonent-se amb escrits celtibers o tartessis, tot i que el mètode de treball seria el mateix. 162


El primer punt bàsic i imprescindible per treballar i establir comparacions identificant semblances i diferències, és saber que cal treballar comparant només amb llengües de la mateixa família lingüística que la ibèrica, o sigui del grup de les no indoeuropees ni semites. És important saber escriure i llegir bé tots els signes ibers, jònics, celtibers i tartessis o bé tenir una taula d’equivalències sistema encolumnat per poder anar comparant. Tenir fet el propi diccionari de morfemes, sufixos, prefixes, paraules i llistats de frases fetes o texts ja desxifrats o coneguts, ens ajudarà molt a l’hora de treballar, igual que tenir els diferents llistats i glossaris publicats fins avui, també ens serà molt útil. Igualment la informació localitzable a internet, especialment sobre topònims, hidrònims, metodologies i corpus d’inscripcions. Per iniciar el treball tècnic i gramatical definitiu hem de començar amb la Transliteració de tot el text, traspassant tots els signes ibers als seus equivalents del nostre alfabet actual, fixant-se amb les diferents grafies d’un mateix signe, sempre escrivint amb lletres majúscules. Podem iniciar el treball concret examinant els prefixes, sufixos, morfemes i paraules iberes ja conegudes i desxifrades pels lingüistes. Ens fixarem en les paraules o morfemes repetits en el nostre text o en d’altres i qualsevol norma gramatical visible que coneguem i ens pugui ajudar, identificant també plurals, diftongs, articles, noms propis, topònims, hidrònims, signes metrològics o numerals, etc. El segon pas serà anar marcant la primera segmentaciófragmentació inicial, separant amb un punt lletres i síl·labes segons es tracti de sons alfabètics vocàlics i consonàntics o de sons sil·làbics (Ex.: A.R.E. TA. CE), tenint present que el so de C és K. 163


Després es podrà ja començar la transcripció fonètica o la segmentació-fragmentació per intentar anar formant les diferents paraules de la frase que estiguem treballant. Finalment, el més important a intentar, si es coneix l’Euskera, es establir intents de comparació buscant paraules equivalents sobretot en l’Uska més primitiu. Per exemple en el cas de UNS GELDE GIAR traduïda com la dona que es maquilla –però que jo crec que ha de ser «la dona que es pinta» –, la identificació és molt senzilla fins a cert punt, perqué en basc es troben les tres paraules: uns o iuns/z, gelde i giar. Un dels molts que l’han desxifrada, el professor J. Román, aconsegueix arribar al seu resultat amb el Mètode Referencial, que jo trobo molt encertat per tothom, no com a únic mètode, sinó com a mètode complementari per comprovar i justificar el treball fet, amb qualsevol altre mètode. El mètode i el diccionari del propi Antoni Jaquemot són també molt útils per tothom. Si no sabem Euskera podem treballar amb altres sistemes; el referencial també és possible en les seves vessants arqueològiques, cartogràfiques, històriques, ceràmiques i altres. És important veure que el que sembla una paraula, és una frase sencera, que haurem anat descobrint mentre segmentem, que sempre descriu i explica alguna cosa o un lloc determinat (Ex.: ILDUBELES ilhunbeltz en basc, traduït en general per «la noche cerrada», però que per mi és millor, «la nit fosca», ja que beltz, és foscor o color fosc de la fusta del Balç, habitual en el Berguedà i el Solsonès o la Cerdanya. Per segmentar hi ha també diferents sistemes i és interessant veure com una seqüència de signes, es repeteix seguida o precedida d’una que també es pot repetir. Per això detectar radicals idèntics amb diferents sufixos i viceversa, sempre és positiu. 164


Una frase també molt coneguda podria ser K.A.L.U.N – S.E.L.DA. R que coneixem com «la tomba de l’esquelet». Per mi, ja que suposem la cremació ibèrica i els reliquiaris, hauria de dir: «el reliquiari del crani» o «de la calota», ja que kalun és crani o calota. Aquesta paraula va derivar com a nom de persones i cases. El Calot i la Calota, Cal Calot, Calota... No es pot deixar d’analitzar les sèries de noms, les constants, els processos gramaticals, les categories gramaticals, els noms propis, els significants i significats, les agrupacions i seriacions, ni la interpretació fonològica i semàntica. Finalment, si no es treballa directament amb el sistema del basciberisme, caldrà traspassar la frase al sentit fonològic invers de l’iber (ba-kar-ese = ese-kar-ba), abans d’iniciar la construcció de la frase en català o a la llengua en la que estiguem treballant. És bàsic tenir present que podem intentar transliterar, transcriure o desxifrar de l’iber al nostre alfabet actual, buscant la significació possible, però no al revés, o sigui del nostre alfabet actual cap a l’iber, perquè llavors estaríem intentant convertir paraules actuals a signes ibers, obtenint uns resultats falsos, il·lògics i impossibles. Dic això perquè jo ho he vist fer a gent que treballa en el tema i també a cases comercials i fabricants de productes, rememorant noms ibèrics laietans. Si a nivell experimental volguéssim fer proves intentant construir un text iber, ho hauríem de fer únicament repetint i copiant paraules o frases ja conegudes i desxifrades pels lingüistes que ens servissin per expressar allò que volem dir. També hi ha epigrafia ibèrica sobre suports romans que cal no deixar que ens confonguin.

165


Fixeu-vos que encara que la transliteració sigui tècnicament correcte, l’empresa comercial que fabrica objectes o peces de vestir, recordant el passat ibèric de la Ciutat de Barcelona, ha escrit primer el nom actual de BARCELONA, posant després els signes ibers, el que és totalment fals, perquè els ibers no coneixien el nom Barcelona sinó el de BARKENO o BARKENE o bé el de LAIE. Sempre que es vulgui posar un text iber, cal fer les noves inscripcions copiant fidelment la paraula o frase original, sense creacions pròpies. En canvi una empresa vinícola de Moixent, molt correctament posa a les seves caixes de vi el text original de la inscripció de Moixent que reprodueix parcialment a les ampolles. En els treballs de desxiframent i traducció, sempre hem de mirar que la traducció donada s’acosti a la realitat de la llengua actual del lloc on habitaven els ibers, o sigui, utilitzant paraules que tinguin sentit des del català i no com passa ara que tot està desxifrat des de la forma de pensar en castellà. Si intentem buscar sentit o explicar morfemes que es puguin localitzar dins del lèxic actual del Català, degut a que l’Iber és el primer substrat del Català, llavors haurem de treballar des dels sistemes comparatius establerts per la Filologia. Quan utilitzem llistats i relacions de paraules amb significats, glossaris o possibles diccionaris d’iber, hem de tenir present que aquests treballs, sempre són parcials per necessitat i que per tant el significat que es dona, o és només per aquella inscripció en concret o per les desxifrades fins el moment, o bé que està escrit com a sentit bàsic i primari d’una determinada paraula, però tenint present que no és un sentit exacte, únic ni definitiu, sinó introductori. 166


Així per exemple UR o bé OR ens poden donar una idea referent o relativa a l’aigua; aigua corrent o que corre, estancada, de font, estany, terma o per beure, però això no vol dir que es pugui traduir com «l’aigua». Tot sovint hi ha canvis, perquè es descobreixen noves variacions comarcals, com per exemple les dels signes CO de l’Empordà, que es poden correspondre amb els TA, fent variar alguns dels desxiframents i les paraules dels glossaris actuals. SIGNES NUMÈRICS I METROLOGIA Pel que respecta als signes numèrics i la metrologia, cal dir que la identificació dels valors exactes, encara no es pot deduir amb exactitud, tot i ser un camp molt conegut. En la bibliografia específica podem trobar demostracions molt detallades de càlculs i operacions comptables o metrologia, que demostren l’existència d’aquests paràmetres en època ibèrica, amb les seves mides i sistemes. Amb fenicis, grecs, celtes i romans, apareixen variacions i adaptacions com les expressades per Botet i Sisó o Delgado. Es pot dir que cada mida i cada número té un nom autòcton i un signe o lletra iber, que es complementa amb ratlles verticals per donar el seu valor. En aquest tema, els millors exemples, es poden trobar en obres de J.Oroz Arizcuren o en el llibre Actas del II Coloquio sobre Lenguas y Culturas Preromanas de la Península Ibérica (LCPPI), de la Universitat de Salamanca. En els jaciments s’han trobat algunes fitxes de jocs que també podrien haver estat utilitzades per contar o com a móneda per fer intercanvis.

167


Sobre el tema estrictament gramatical, hi ha informació àmplia sobre la majoria d’aspectes coneguts i investigats pels diferents autors i lingüistes, el que permetria fer una gramàtica bàsica amb tots els continguts coneguts, per ajudar a tots aquells que volen treballar en el desxiframent. Mentre no es faci, ens podem guiar per la bibliografia existent, seguint les diferents obres publicades i aprofitant la bibliografia que cada autor ofereix o seguint la corresponent informació de la Guia del Curs de Cultura i Llengua Ibèrica de l’IEI (Institut Privat d’Estudis Ibers de Terrassa. Asociació).

168


Capítol 22 ASPECTES LINGÜÍSTICS I GRAMATICALS Gran part de tot el que es coneix dels aspectes gramaticals i lingüístics de la Llengua Ibèrica ho podem deduir de la gramàtica i els diccionaris de l’Euskera i de llengües antigues que també utilitzin sistemes sil·làbics semblants amb els ibers. És cert que sempre es van produint canvis com a conseqüència dels nous descobriments que es van fent. Poden anar sorgint noves variants en la forma d’escriure i el signari iber que en el fons no seran més que diferents maneres d’escriure un mateix signe, però el cert és, que el Signari o alfabet bàsic, sofreix poques variacions. Entre les obres dels diferents autors esmentats en el present treball i en la bibliografia dels meus llibres, es poden trobar totes les qüestions molt explicades. Ara bé, sense menysprear cap altre autor, trobo molt interessants per poder començar a entrar en el tema, les obres de J. Correa, Fabré Mayer, G. Mora, De Hoz i J. Velaza. Aquells que volen comprendre bé el raonament necessari ha fer en el moment d’anar analitzant i desxifrant un text iber, des de l’Euskera i poder agafar el fil de la manera de pensar i raonar al desxifrar, tot veient la millor manera de construir les frases, crec que val la pena que consultin les obres de Román del Cerro, J. i després les de Jorge Alonso Garcia per poder veure exemples pràctics de traducció en iber –encertada o no–, amb inscripcions originals, signes ibers, treballs pràctics de transliteració, transcripció i traducció al Llatí, l’Euskera i el Castellà, amb algunes notes gramaticals al marge. 169


Ara bé, si volem entrar ja en un perfeccionament més profund, cal llegir finalment les obres principals d’Hübner i sobretot el seu MLI , continuant amb el MLH d’Untermann. Aquells estudiosos més erudits, filòlegs i lingüistes ja especialitzats, poden també profunditzar amb les obres de L. Silgo Gauche i en especial utilitzant el seu llibre Léxico Ibérico. Núm. 1, ELEA, València, 1994, editat per l’Ajuntament de València. També caldria poder conèixer les investigacions de Carme J. Huertas, les més avançades i actualitzades que he vist com a plantejaments metodològics des del català. Voldria resumir, a nivell només de recordatori, alguns aspectes gramaticals de l’iber, en la majoria de casos esmentats per diferents lingüistes: L’iber i l’Èuscar es corresponen en tots els aspectes, i són pràcticament la mateixa llengua, emparentades al mateix temps amb l’Iber de la Ibèria Oriental i amb les altres del grup de les «no indoeuropees» ni semítiques de tipus aïllant. La variant d’escriptura llevantina ibera és considerada com l’escriptura ibèrica Clàssica, en ser la que va tenir més contactes amb el Jònic arcaic foceu. Existeixen algunes inscripcions bilingües Iber-Llatí com la de la Pedra Rosseta, les monetals, les metrològiques i altres justificades amb els dissenys ceràmics explicatius de les inscripcions. La llengua ibèrica té diferents variants comarcals tant pel que fa al signari com a la cal·ligrafia. Al intentar transliterar els signes, cal fixar-se amb els Signes Entrellaçats que fan servir alguns autors ibèrics enganxant dues o tres lletres, aprofitant part del signe anterior. Resulta interessant notar com el signe de la U en azilià té la mateixa forma que el més primitiu de la U,V (W) en iber, 170


semblants a una mena d’i grega, a més de la forma normal en fletxa vertical. En el cas de la u cal afegir-hi la u amb dièresi (ü) amb el signe en forma d’i grega. Cal esmentar el so de la ll (ella) aplicable al de la y, sinónimes encara en la pronúncia habitual del maresme o la plana de Vic entre altres. La lectura és d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Hi ha diversos signes de puntuació per separar les frases. L’escriptura té un sol format tipus majúscula. Tenim inscripcions en molts diferents suports i grafittis: sobre planxa de plom, ferro, fusta, os, pedra, ceràmica i sobre tauletes de cera si la inscripció corresponia a les notes fetes pel dia a dia. L’escriptor iber tenia consciència semiòtica de l’escriptura. No hi ha presència d’elements celtes. Es coneix el valor de cada signe, però no sempre el seu significat. La denominació es composa del nom individual i del nom patern. La pluralitat s’indica amb un sufix, es donen diverses tendències de canvi en les vocals i variants de diftongació i monoftongació, tancaments cap a vocal, tendències d’obertura de fonema, palatalitzacions, sufixes de causa agent, sistemes alveolars, sufixes modals, fonemes oclusius bilabials sonors, algunes consonants no existeixen i en generen altres, es donen metàtesi, desaparicions en posició final, agrupacions, ensordiments i altres qüestions gramaticals que es poden ampliar en les meves obres publicades anteriorment o en les dels autors esmentats. No s’inicien paraules amb R, altres presenten oposició fonològica, fonemes oclusius que reforcen principis de 171


paraula, evolucions, fluctuació de l’article i no té tipus flexius excepte la pluralitat. Els elements gramaticals s’expressen per variacions vocàliques, consonàntiques o seqüencials, com en anglès. Hi ha relacionants amb valor de genitiu que serveixen de signe d’aglutinació. Podríem afegir que l’oposició sorda – sonora no es distingeix, que no es pot representar una oclusiva final no seguida de vocal, la M depèn de la vocal precedent, el diftong ui evita llegir vi o wi i falta la P. La S és una combinació molt freqüent. Per segmentar, normalment a nivell fonètic va bé fer-ho sil·làbicament, tipus BA, KAR, etc. En el signe que feien servir per designar el so GI, hi afegien els dos puntets per convertir-lo en el so KI. Per distingir els dos sons de la S i la R, moltes vegades posaven la cometa a dalt. La vocal U a vegades escrita en forma de V, en iber s’escriu amb una fletxeta en posició vertical i mirant amunt. Alguns cops es representa en iber per una mena d’i grega (Y), especialment per referir-nos al diftong iber i català «UI», desxifrat com a senyal de dolor o expressió d’admiració, equivalent a l’antiga costum pirinenca i ceretana de dir «ai, ui o aiui i uiai». Aquest segon signe iber (Y), corresponent al so de la U, el podríem escriure amb dos punts sobre la U (Ü) per distingir de la U normal. Per indicar l’antic so de la W en iber –tipus UI–, es fa posant el símbol semblant a la Y. Un exemple més tardà seria el so de «wisigot = uisigot, enlloc d’escriure el Visigot actual). De fet aquest símbol iber en forma de Y, el trobem també ben descrit com a U o UI, a l’antic alfabet Azilià prefenici (any 9000 aC aproximadament), estès des de la Catalunya 172


Nord (Azil, Enserune, Niaux, Foix, Talteüll i Glozel fins Olèrdola i Calaceit o de molt semblants al Mas Llort de Tarragona. El símbol Azilià esmentat, ve a ser un signe de Y arrodonida i en forma de «copa». Tal com diu Carme J. Huertas, el sistema consonàntic llatí no s’adapta a la fonètica de l’iber i els seus texts tenen molta informació gràfica complementària, sèries de caràcters que es repeteixen i on només varia el darrer signe seguit de punts (quantitats). La segmentació és quasi sempre de sons i es pot demostrar que els morfemes derivatius són les restes de sufixes d’una llengua aglutinant, el que fa segons aquesta investigadora que ens calgui informatitzar els escrits per poder treballar la morfologia i la sintaxi informàticament. Durant els últims anys ella ha anat presentant la seva metodologia que parteix de la necessitat de l’estudi amb profunditat de l’estructura interna gramatical, prescindint del sistema de la transliteració i creant un corpus complert amb tot els escrits originals ibers per treballar des dels mateixos amb la metodologia que ofereix el sistema UNICODE al que de moment no s’ha integrat la llengua ibèrica. El seu sistema ens permet treballar només amb el signari iber i les seves variants i amb els texts ibers sense necessitat d’utilitzar el llatí i poguent treballar des del catalá sense cap mena de complicació. El mail de la Carmen J. Huertas és carmenjh@coacb.com Hübner fa notar que en la inscripció de l’Arc de Sant Ramón en el Call Juich, hi ha un signe vertical amb fletxeta a dalt i a baix, sense significació coneguda formant part del text. Podria tractar-se d’un nou signe de puntuació. S’han descobert moltes altres inscripcions que pel seu deteriorament són impossibles de desxifrar tot i poder notar que es tracte de símbols del Signari Iber. Aquest seria el cas 173


de la inscripci贸 de la pedra de la muralla iberoromana del costat del carrer Tapineria n煤mero 5 de Barcelona que mai he trobat descrita en cap estudi.

174


Capitol 23 EL FÍLUM LINGÜÍSTIC Pel que fa a un possible Filum Lingüístic de les llengües no indoeuropees, de fet pre-indoeuropees i pre-neolítiques, com la Basca i la Ibèrica, hem de pensar que cal identificarles com a contraposició a la família de les indoeuropees.68 Per poder entrar de ple en aquesta temàtica serà necessària una bona col·laboració amb la gent dedicada a la Paleografia veient els cicles que van des de l’escriptura aziliana fins a la ibèrica i fins la visigòtica, sense obviar la sigil·lografia o la vexil·lologia que ens acostaran als senyals ibers d’identificació. En el moment de desxifrar cal tenir també presents els mètodes del lingüista Antoni Jaquemot que treballa amb el lèxic iber català extret del substrat coincident amb les paraules relacionades per Joan Coromines en els seus Diccionaris en els continguts de paraules preromanes d’origen iber o mediterrànies no indoeuropees preceltes i sorotàptiques. Personalment crec que per aconseguir portar a cap la realitat d’un fílum lingüístic i millorar els actuals mètodes de desxiframent, caldrà també conèixer els treballs de la filòloga Carme J. Huertas per informatitzar l’actual corpus iber d’inscripcions en format Unicode69 que ens permetria tal com diu ella, teclejar els caràcters ibers i treballar damunt 68

Cal tenir en compte l’oposició que el lingüista anglès Martin Bernal (Londres, 1937), fa, en no admetre de cap manera la creació de la suposada llengua Indoeuropea, que ell en el seu llibre Atenea Negra (Ed. CríticaGrijalbo, Barcelona 1993) qualifica molt raonadament i justificadament com de pura invenció. 175


dels texts originals prescindint de la transliteració al llatí. La Carme afegeix que aquest treball informàtic pot permetre veure més be les variacions dels texts. Últimament la investigadora de la UB Noemí Moncunill Martí, també ha arribat a conclusions molt interessants al acceptar que si be els texts ibers no resulten traduïbles en la seva totalitat, SÍ QUE RESULTEN INTERPRETABLES. Ella destaca l’aportació de la Numismàtica, la hubneriana i altres, valorant els treballs de Humboldt referents a la declinació iber-basca, els estudis antroponòmics a partir de l’esmentat Bronze d’Ascoli, la identificació de sufixos i les diferents funcions gramaticals de la lingüística iber que ens proporciona una explicació general dels texts i del seu funcionament lingüístic intern.70

69

Noemí Moncunill Martí, Quina llengua parlaven els ibers? UB. BCN, gener 2007. 70 Alphabetum UNICODE per idiomes antics. Unicode S.L., Infowinper, Atys S.L. 176


PROTOLLENGÜES IBÈRIQUES (NO INDOEUROPEES):

AQUITÀ O BASC ANTIC USKA, EUSKARA, EUSKERA, BASC O NEO-IBER ELS DIALECTES DE L’EUSKERA EUSKERA ADITZ BATUA LLENGUA IBÈRICA DELS PAÏSOS CATALANS CONTINENTALS I VARIANTS IBER ORIENTAL TRANSCAUCÀSSIC, KARTVELIÀ I VARIANTS Pel que fa als signaris més antics coneguts hem de considerar el de l’Aziliá amb una antiguitat mínima referida a l’any 9000 aC i per tant no fenici. LLENGÜES POSTERIORS AMB SUBSTRAT IBER:

CATALÀ CATALÀ-VALENCIÀ ARANÈS ANDORRÀ ARCAIC ANDORRÀ ACTUAL IBERO-BASC DEL PALLARS JUSSÀ I PIRINEUS PROVENÇAL GASCÓ LLEMOSÍ OCCITÀ, D’OC I D’OEÏL LLENGUADOCIÀ ROSSELLONÈS (ELS SIGNES ESCRIPTURARIS UTILITZATS EN L’ESCRIPTURA CELTIBÈRICA)

177


LLENGÜES DE COLONITZACIÓ:

JÒNIC-FOCEU-SAMIEN i homèrica. CRETENC RODI GREC GREC IBÈRIC LLATÍ: Romà, del Laci, Clàssic, Vulgar, Eclesiàstic, Quotidià, Usual Pedestris, Vernacle o dels esclaus, Nobilis, Plebeu, Sermo Rústicus, Neo-llatí, Africà... GERMÀNIQUES GOT –VISIGOT-OSTROGOT SEMITES MOSSÀRAB MUSULMANES – ÀRABS DIVISIÓ LINGÜÍSTICA PENINSULAR PREROMANA:

LLENGÜES INDOEUROPEES: CELTA, CELTIBÈRIC I LUSITÀ LLENGÜES SEMITES: FENOPÚNIC, LIBI, CARTAGINÈS, ETÍOP, TARTÈSSIC I VARIANTS LLENGÜES NO INDOEUROPEES NI SEMITES: IBER I EUSKARA LLENGÜES PRE I POST ROMANES ROMÀNIQUES A LA PENÍNSULA : IBER I DIALECTES O VARIANTS 178

I


EUSKARA I ELS SEUS DIALECTES LUSITÀ CELTA CELTIBER HISPANOCELTA CELTOHISPANO HISPANOLLATÍ ROM I ROMÍES SEMITES: LIBI, FENICI, PÚNIC, CARTAGINÈS, SIRÍAC, ARAMEU, NEOPÚNIC, BASTUL, RASCHI, RABÍNIC, JUEU, SEFARDÍ, TARTÈSSIC, CILBICÉ O LIBI-GADITÀ... ALTRES ROMÀNIQUES: IBEROROMÀNIC IBEROROMANÇ ROMANÇ CATALÀ CATALÀ i dialectes CASTELLÀ i dialectes ROMANÇ CASTELLÀ ARANÈS ANDORRÀ LLENGÜES ROMÀNIQUES AMB SUBSTRAT IBER:

CATALÀ VALENCIÀ ARANÈS ANDORRÀ 179


ALGUERÈS OCCITÀ SARD XARQUÍ VALENCIÀ CARXE MURCIÀ

Dama sedent de l’Alcúdia d’Elx.

180


RESUM HISTÒRIC Ordre cronològic. *Paleolític Inferior. *Paleolític Mig amb Pec de l’Aze i Cultura Aziliana. Signari i Alfabet Azilià. El Toll, Abric Romaní, Abric Agut i Gironès. *Paleolític Superior amb figures humanes. El Parpalló. *Epipaleolític-Mesolític a Catalunya amb figures femenines i dansa fàl·lica a El Cogul. *Neolític amb ceràmiques a Móntserrat, Solsonès, València, Alacant i Catalunya Nord. Ceràmica Cardial. Mines d’Aram al Solsonès. Mines amb galeria de Gavà, Enterraments de Fossa en general i tumulars en alguns llocs. Pirineus, Montboló, Montserrat i Matadepera. Mónuments, assuts, inscripcions i pintures rupestres de l’Orta de Sant Joan i Calpetà. *Megalitisme. *Edat del Bronze amb enterraments a Riner, Sorba, Navès i llocs dels Solsonès i onades de grups no permanents d’indoeuropeus del Llenguadoc-Rosselló (territoris ibers de la Catalunya Nord), cap el Segre, Tarragona, Terrassa... Urnes de Can Micert de Viladecavalls-Terrassa. *Edat del Ferro. Època ibèrica genuïna. Ibèria Occidental. Utilització del Ferro sense tecnologia (Segle VII aC). Expansió del Ferro que passa des de la Ibèria genuïna cap a Grècia, sense expansió a la resta peninsular. Tota la societat ibèrica accedeix al Ferro com a societat agrícola i no ramadera. Obres hidràuliques i assuts ibers al Riu Matarranya i l’Orta de Sant Joan. *Comarques ibers amb nom i territoris ben delimitats. *Consolidació de tribus per comarques. 181


*Trobem les diferents comarques ètniques– tribals, amb nom autòcton iber i continuïtat fins avui. *Confederacions tribals comarcals ibers. *El País iber. * Va apareixent la moneda, els signes escripturaris, el Signari Iber i l’escriptura definitiva. *Convivència amb gent de les altres cultures. *Grups Hallstàtics. *Grups de La Tène. *Etapa Protoibèrica. *Grups post-hallstàtics aïllats. *Fi del Primer Ferro. *Enterraments i sistema de Cremació. *Llengua i Escriptura Ibèrica. *Jònics foceus a Empúries. *Rodis a Roses. *Ibèric ple. *Alguns dels celtes peninsulars adopten l’alfabet Iber per escriure el Celta que esdevindrà Celtiber peninsular. *Segona Guerra Púnica. *Ibèric tardà. *Derrota dels Ilergets, Eusetans i Bergistans. *Intents de submissió dels ibers per part dels romans. *Setges, incendis, esclavitud i mort pels ibers. *Setges de Sagunt, Malla, Euse, Lleida....... *Ampliació de la Via Augusta de Tarragona fins a Cadis ( Per l’interior i de Nord a Sud). *Iberització en llocs de construcció de la Via Augusta. *Guerra Civil amb els romans. *Defensa nacional del territori iber per part dels ilergets. *Divisions internes per la romanització promoguda per les colònies gregues aliades de *Roma en territoris ibers costaners. 182


*Guerres ibèriques. *Oppida i hibernàcula, muralles, castella, vici i talaies o fars. *La Resistència Iber. *L’any 210 aC Cneu Scipió vol acabar amb la Resistència Iber. *Romanització forçada. *Època Ibero-Romana. *Domini de funcionaris i militars romans. *Explotació tributaria dels ibers. *Desintegració gradual del poble iber. *La Tarraconense a Ibèria. *Es funden Colònies de Militars i Funcionaris com la de Barcino en els antics poblats ibers o al seu costat i es van construint establiments rurals romans en els establiments ibers destruïts o conquistats, premiant als militars i funcionaris romans per les conquestes de territoris, ciutats ibèriques i obtenció del botí. *Es reparteixen les propietats entre els funcionaris i militars romans, formant les Villae (Masies), per dirigir el treball dels esclavitzats en el camp, a fi d’alimentar els seus exèrcits. *Divisió peninsular romana: Gal·laecia, Lusitània, Bètica, Cartaginense, Tarraconense i Narbonense. *Reaparició tímida de la Resistència Iber. *Dependència de la Península ex-romana de la Narbonense. *El postiberisme: Gots-Visigots. *La Gòcia. *El País de Narbona. *Els Afranks.

183


*Recuperació oficial del nom d’Ibèria pels territoris catalans durant l’època visigòtica (230-725 dC) aproximadament. *Divisió peninsular visigòtica. *La Ibèria, territori genuí iber dins de l’entorn Visigot amb el nom d’Ibèria. *La resta peninsular visigòtica no ibèrica. *Els ibers entre els pobles no indoeuropeus. *Persecució històrica constant dels pobles de cultura i llengua no indoeuropea. *Revolta de Paulus. *Divisió peninsular Bizantina. *Musulmans. *Mossàrabs. *Francs. *Carolingis, Carlemany. *La Marca de la Gòcia. *La Marca. *La Marca designada posteriorment com a Marca hispànica.

184


PART III


CAPITOL 24 LA SEXUALITAT DELS IBERS INTRODUCCIÓ AL TEMA Després de passar dos anys estudiant Sexologia Clínica a l’Institut Superior d’Estudis Psicològics de Barcelona, fent el curs pràctic a l’Institut Dexeus i el d’Antropologia Sexual a la UNED, em vaig adonar que tot i tenir les idees clares, en el tema sexològic era molt difícil obtenir dades sobre la sexualitat dels ibers. Difícil és trobar més de dues ratlles seguides sobre el tema i complicat poder veure imatges o referències. Molts dels objectes trobats havien estat destruïts o robats durant les guerres o les èpoques fosques al ser considerades paganes o pecaminoses. La investigació a partir de l’Antropologia Sexual en el món iber, resulta molt dificultosa per l’absència de dades i l’escassa bibliografia existent. Tot el tema sexual iber el trobem barrejat amb l’erotisme, el culte, el ritual, les divinitats, la màgia, les costums o la religió, sense cap estudi específic. Per tant conèixer el comportament sexual dels ibers serà complicat. Les dades més importants les haurem d’obtenir a partir dels estudis antropològics i allò que es pot descobrir en les excavacions arqueològiques, en necròpolis i enterraments, veient els resultats dels estudis mèdics dels esquelets investigats per obtenir dades sobre les malalties, les lesions, la natalitat o les costums dels ibers. Haurem de pensar en la sexualitat individual, en parella o en grup, l’heterosexual i l’homosexual, distingint aquesta de l’erotisme i desenvolupant un estudi d’intencions holístiques i transculturals. Caldrà tenir present l’aprenentatge, 187


els gens, la cultura i la societat. La sexualitat és un tema molt important pel conjunt de la societat i això és el que ha establert sempre un control excessiu extensiu tant en èpoques de pau com de guerra. Cartaginesos i romans s’enduien prostitutes i gent homosexual a les seves files per poder divertir-se després de cada batalla. Entre els pobles semites la prostitució comença en els temples i era considerada sagrada. En el sud peninsular tenim les Gaditanae Puellae encara en època iber. L’Antropologia sexual ens enumera molts d’aquests fets referits sobretot a costums religioses, màgic creencials, astrals i altres de violència o divinitats. Els temes tabú s’han silenciat molt o contràriament s’han exagerat, dificultant l’estudi seriós. Les proves de tot allò que les religions han prohibit s’han destruït, especialment les relacionades amb avortament, natalitat, enterraments o sacrifici infantil, lesions o violència. Durant molts segles la tendència va ser fomentar la ignorància perquè l’obtenció de plaer sexual no era ben vista. Tota la sexualitat dels antics se’ns explica només des de la religió, sense valorar adequadament la fecunditat ni la sexualitat. Les imatges intifàl.liques presents en el nostre entorn des de les èpoques més primitives, mai han estat valorades a partir del desig i el plaer, aspectes que caldria revisar des d’un estudi interdisciplinari. No sabem si entre els ibers s’incitava el sexe o s’afavoria el silenci en determinades situacions. Tampoc coneixem el tema de la repressió sexual o el de la marginació de determinades minories o desviacions que potser existien. Tampoc sabem si alguns dels actes de violència descoberts entre els ibers, eren practicats per motius sexuals.71 Cultura i llengua ibèrica. II Part: Els ibers i la violència. Ed. Emboscall. Vic, 2006. (Del mateix autor). 71

188


Formes sexuals característiques dels ibers segons Nicolini 1969. Examinant fets sexuals de les societats més pròximes en el temps a la dels ibers, trobem possibilitats per iniciar un estudi ampli del tema. Val la pena doncs conèixer les costums dels jònics, celtes, grecs, etruscs, romans, púnics o transcaucàsics per poder entendre les influències intercanviades. El sexe és cultura i societat i l’amor participa del sexe transculturalment, transportant-nos cap a la conducta humana dels respectius grups, dels que també formen part les minories amb costums diferents, desviacions i aberracions. La conducta modèlica l’entenem com a heterosexual reproductora però no sempre és així. En les imatges ibers del Museu Ramos de l’Alcúdia d’Elx, la bogeria sexual, la cervesa i l’home presentat com a taure o joguet de la deessa ibèrica local, són considerats com veurem més endavant, uns fets normals i desitjables. 189


Sertori, per justificar determinades actituds sexuals, deia que tenia una cérvola que el posava en contacte amb les divinitats... LA SEXUALITAT PREIBERA La sexualitat dels ibers només la podem entendre i descobrir analitzant com era el sexe en les èpoques immediatament anteriors a la ibèrica, durant les etapes de formació d’aquesta cultura en aquells territoris genuïns on s’havia desenvolupat aquesta cultura, en aquells de l’entorn més proper o amb contactes evidents amb la gent propera al mateix País Iber. Sabem que havien mantingut contactes importants amb els jònics foceus massaliotes, amb els jònics de la Anatòlia, amb els ibers de la Transcaucàsia i amb tants altres. Cal, doncs, citar imatges i escenes bàsiques de sexualitat que veiem en les pintures rupestres dels territoris ibers genuïns, com les de l’Abric Santuari del Cogul a la comarca de Les Garrigues que d’entrada ens presenten unes imatges en una cova de tipus obert de manera que des del camí es puguin veure les imatges representades. Per tant, estem referint una obra feta amb sentit social, per tothom i sense limitacions. Diferent per tant de les imatges que altres cultures ens ofereixen en llocs plens de foscor on l’artista treballava tancat o potser amagat de la gent de pas. Aquesta circumstancia és encara més destacable en l’aspecte sexual, si resulta com en aquest cas que l’escena que es presenta és sexual i fàl·lica, en un entorn utilitzat pels pobles preibers i pels ibers que hi van deixar constància en un text extens escrit en el seu signari iber. Durant la 190


dominació romana hi van afegir un text en llatí que marca la continuïtat d’ús d’aquesta cova santuari amb clares evidències de celebracions comunitàries amb connotacions sexuals. En les imatges a més de les figures femenines (úniques en pintures rupestres d’aquella època) i masculines, hi descobrim una dansa fàl·lica i un art pictogràfic nou per la prehistòria europea, entre El Cogul, l’Albargés i el marge del riu Set. En total hi ha 42 figures pintades amb dues gammes de color, d’estil naturalista estilitzat i esquemàtic, amb algunes representacions de fauna i 260 signes escripturaris. L’escena comunitària està integrada per nou dones amb els pits descoberts i en rotllana, envoltant un personatge masculí amb un fal·lus erecte de dimensions exagerades, representant en conjunt una dansa fàl·lica. A la cova s’hi van trobar objectes epipaleolítics, neolítics i del bronze final preiber, així com ceràmica iberoromana que situa la seva continuïtat d’ocupació mínima des del 7000 aC fins després dels romans. El Cogul situa doncs la sexualitat primitiva entre els components de la Confederació de tribus comarcals ibers, com de tipus fàl·lic i naturalista. No podem tampoc obviar totes les nombroses troballes en coves i abrics de tots els Països ibers catalans com les de l’Agut Romaní, Margalef, Mas Llort, El Parpalló, Serinyà, Calpetà, Lascaux, Glozel, Mas d’Azil (o de l’Ase), Valltorta, Chauvet, Cosquer, Ulldecona, d’En Joan d’Os, del Tabac, Sèllecs, Trago, Serradell, Vilabella, Begues, Colldecanes, Torralla o Collbató i altres com les figures nues femenines dels Vilars o Vilassos dansant al voltant de la masculina amb les dones agafades de la cintura per l’home que ja assenyalen en el 9000 aC, connexions i semblances entre simbolismes. Les diferents coves o abrics ens mostren també clares relacions amb actes de culte. 191


La sexualitat de la Cova de l’Or de Beniarrés (Alacant), té simbolismes de caire femení i matriarcal que es repeteixen en les pintures macroesquemàtiques del Pla de Petracos en el Castell de Castells d’Alacant. 72 A Tivissa les deesses femenines, a Sidamunt les figures nues i a Gavà la seva Venus neolítica, semblen icones solars embarassades, relacionables amb les deesses prenyades de la vegetació i la fertilitat de la terra com les altres –algunes negres– de Bolívia o Europa. Per alguns estudiosos del tema els cercles simbolitzant el sol o el sol en moviment quan els cercles porten ratlles, estries o són fets en forma esvàstica, aquests símbols podien haver representat primitivament simbolismes relacionats amb la sexualitat coital.

Escultura intifàl·lica ibera de l’antiga Col·lecció Vives. 72

Gil Mascarell, 1975, Gusi 1994 i Historia Universal (Ed. Nájera, Madrid, 1987) amb estudis de Carmo, Chapa, Delibes, Moure, Querol i Santonja. 192


Segons Robert Graves, el cristianisme va prohibir la participació de sacerdotesses per por que introduïssin elements sexuals en el sentit místic. A la Cova de Ciurana s’ha comprovat l’existència de tallers de construcció d’objectes, relacionats per Hübner junt amb els de Caldes de Malavella citats per Alsius, els de Banyoles o els que refereix Pellicer i Pagès a Argentona. Com a d’art protohistòric tenim les de Marcamps, Eyziés, Aigüese o Marsoulas a la Catalunya Nord. Lluis Maria Vidal examinant les de Lleida, va descobrir dues pedres de moldre color. Del Neolític podem passar al Neolític recent, amb les representacions femenines en els Sepulcres de Fossa, exclusius dels territoris ibers catalans, amb tècniques de gravat en vasos de ceràmica de tipus llis. En el País Valencià tenim el famós Art Llevantí Esquemàtic postpaleolític amb imatges divers que ens van conduint l’estudi de la sexualitat iber dins d’una visió naturalista i expressionista esquemàtica pel que fa a les representacions artístiques plenes d’estilitzacions que creen una mena de frontera divisòria a nivell peninsular a partir del riu Segura i coincident amb la divisió de la Ibèria genuïna, sempre relacionada amb la divisió toponímica catalana actual, ben diferenciada de la part de parla castellana. La figura humana de l’art rupestre dels territoris ibers, és estilitzada i les dones porten faldilles amples i el pit descobert marcant intencionalitat sexual. Els homes van nus o amb proteccions a les cames, com els ballarins i els dansaires. H. Breuil quan estudia les pintures del Cogul amb el seu mascle intifàl.lic, estableix comparacions amb les figures descobertes en el País Valencià o en les diferents comarques tarragonines i especialment amb les troballes de Tivissa o al voltant del Fal·lus de la Cossetània, amb una inscripció feta 193


en un signari molt proper al iber. Referent a aquests caràcters Gibert diu a la Tarragona pre i protohistòrica que són una de les fases evolutives entre l’escriptura jeroglífica dels autòctons i el seu sistema gràfic de signes alfabètics i sil·làbics ibers. Anirem fonamentant el present context a partir de les troballes del Perelló, Vandellós, Ulldecona, La Sènia, o Flix amb dues figures abraçades i personatges intifàl.lics. A Lleida els escrits votius o màgics astrals, ens donen fe de la Iltirda iber junt a descobertes del Calcolític, l’Eneolític, l’Edat del Coure i el Bronze, amb imatges fetes al batut i la fona que ens donen entrada a figures nues i inscripcions en ferro i plom pertanyents ja a l’Edat del Ferro iber. Durant mils d’anys, mites i tabús han condicionat la sexualitat, confonent a tothom, però les evidències arqueològiques han anat confirmant les primeres deesses femenines. El sexe femení havia estat considerat com sagrat, perquè les dones eren coneixedores úniques amb profunditat dels misteris relacionats amb el sexe, la fecunditat i la concepció. En el 2300 aC la sacerdotessa i poeta Enheduana dels pobles Sumer-Akad, havia escrit en alfabet Sumer Kenyer o Emekenyer semisil.làbic preindoeuropeu i no semita, un himne a la deessa Inanna. Després quan tothom ja va conèixer els secrets de la concepció, és quan la dona comença a perdre el seu entorn màgic diví i comencen les històries de deus i Sols masculins, passant la dona a una segona categoria. Totes les religions van anar demonitzant i rebaixant la dona fins arribar a les cremes de bruixes o a la negació del orgasme femení que va passar a ser un signe histèric. La divinitat de l’antiga ciutat d’Herakleion (Thonis), anterior al 331 aC era femenina i el seu temple era conegut com el de la deessa Neith que entre 194


els ibers coneixerem com a Neitinbeles segons les inscripcions ibers desxifrades per Luis Silgo. Cal no confondre la Heraklion de Creta amb la Herakleion ptolemaica de Herakles, de la que en va ser descobridor el francès Yoyotte en trobar l’estela de Neith. Herodot (484-424 aC), l’havia descrit en els seus llibres. Els descobriments que ens parlen del comportament de cada ètnia són molt importants per poder interpretar les seves tendències sexuals i valorar les diferents actituds. Ara bé, les diferents conductes humanes o les costums pròpies dels ibers, analitzades des del camp mèdic, el de la sexologia clínica i l’antropològic, ens aniran descobrint una sèrie de fenòmens que caldrà analitzar. Un tema molt controvertit és el de les perversions sexuals que cal esmentar per la senzilla raó que els actes de violència descoberts entre els ibers no han tingut una explicació satisfactòria ni completa. Explicarho només des del camp dels rituals i la terapèutica no soluciona el problema. Dins del camp de la Psicologia, trobem els estudis de M.Villaín Ramos i J.D. Villalaín Blanco sobre l’aplicació del anàlisi grafopsicològic al estudi de l’escriptura iber, on a més d’estudiar tots el paràmetres del jo, podem arribar a una sèrie de reflexions relacionades amb la manera de ser i de pensar dels diferents escribes ibers pel que respecte a la afectuositat sexual, la gelosia, el desordre sexual, la satisfacció o la intolerància en front a comportaments sexuals dels altres, valorant els compromisos morals, els afectes, aspectes sentimentals i sobre com podia ser d’actiu sexualment parlant un determinat individu dels estudiats. Aquests estudis han ajudat a conèixer aproximadament l’edat de la persona o escriba estudiat geològicament a través dels signes dels texts ibers fets sobre planxes de plom i altres suports on el punxó 195


utilitzat per escriure, descriuen la personalitat de l’escrivent de manera molt més efectiva que quan escrivim amb un bolígraf, distingint sempre si en un mateix escrit hi ha lletra d’un o més individus.73 El comportament sexual de l’individu té una significació fonamental tant pel fet de l’obtenció de plaer com per ser el que condueix cap a la perpetuació de l’espècie. La conducta sexual cal examinar-la no només des de la sexualitat, sinó des de totes les actituds socials i també des dels rituals de sacrifici antics, el circ romà o les tortures inquisitorials. En sexualitat no tot és dolent com ens volien fer creure, ja que també té els seus mecanismes integradors que contribueixen en tots els components de l’estructura social. El coit heterosexual o intercurs entre mascle i femella, ha estat corrent en totes les societats, també en la ibera, però també és cert que hi devien haver moltes altres tendències, variants i comportaments sexuals. Com que la societat ibèrica ens parla en imatges sobre la fecunditat, la fertilitat, els ritus i les divinitats, del sacrifici infantil o de les danses fàl.liques i els actes violents, haurem de pensar també amb altres possibilitats. Els descarnaments descoberts en l’estudi de les paleopatologies, el culte als Caps Tallats, les trepanacions o els enterraments infantils a casa, lògicament presenten alguns interrogants que afecten al camp de la sexologia iber. Per tant al llarg del present estudi anirem referint tot allò que coneixem per referències bibliogràfiques, per les imatges dels jaciments arqueològics i pels estudis mèdics o 73

Salud, enfermedad y muerte en el pasado. Ed. de Alejandro Pérez-Pérez. Actas del III Congreso Nacional de Paleopatologia. Universidad de Barcelona. Fundación Uriach, Barcelona 1996. Actas del II Congreso Nacional de Paleopatologia; Valencia, 1993. M. V. Ramos i J. D. V. Blanco, pel que respecta als anàilisi grafopsicològics i els seus aspectes sexuals. 196


antropològics dels esquelets descoberts en els diferents enterraments o necrópolis. La societat iber era una societat d’intercanvis i relacions comercials, el que comporta sens dubte l’adopció de costums dels pobles amb qui comerciaven i que havien de motivar les seves costums i la seva sexualitat. Llàstima que tot el que trobem sigui fragmentari i referit només a les classes socials més aristocràtiques. Yerkes el 1933 ja es referia a la filogènesis en el tema de l’evolució i la convivència social, creient que el desenvolupament i les transformacions de les formes en les carícies sexuals, havien donat lloc a l’art tonsuri, la criança dels petits i a molts altres costums de la societat humana. En el cas dels ibers tenim referències en els escrits de Plini sobre els concursos femenins de bellesa organitzats tradicionalment pels ibers amb jurat masculí, on es posa de manifest la importància de les característiques fisiològiques, el diàmetre de la cintura i una sèrie de temes que van directament relacionats amb la sexualitat. La importància de l’aspecte físic és ben manifesta també en l’escena de tocador amb mirall i pintures de la inscripció de La Serreta d’Alcoi «Unsgeldegiar», on la dona iber s’està pintant, no seguint per tant la prohibició d’altres cultures com la grega que no deixaven pintar a les dones. Tot en conjunt demostra que l’aspecte exterior era important per l’establiment de les relacions sexuals, basades a tots els pobles amb les caracteristiques corporals externes. També veiem que els genitals tenien una importància cabdal entre els ibers. Els grans penes i les vulves en representacions i exvots, no deixen de ser una exposició dels genitals que pot implicar desig o provocació sexual, per més que es vulguin referir a la fertilitat i la fecundació. 197


Els pits de les dones al descobert en diverses representacions ceràmiques i danses fàl.liques, les imatges de Bocairent, d’Agost, de la Valltorta, de Beniarrés o del Fal.lus de la Cossetània, es vulgui o no són sempre una incitació o una referència al sexe. Que tot això ho vulguem interpretar només com a danses religioses o rituals, és un altre tema, però diferents dones només amb faldilla, al voltant d’un home amb un priapisme exagerat, a mi no em fa pensar gaire amb la religió. Potser si que la sexualitat la vinculaven a la fertilitat i la fecundació, però l’escena és purament sexual. No està clar si les faldilles tenien alguna significació referent a l’edat, maridatge múltiple, poligàmia, virginitat, intercanvi sexual o altres. Diferents productes com el perfum o els estimulants eròtics, s’han de relacionar també amb la sexualitat. Molts costums havien estat ideats per augmentar l’atractiu, com l’oferiment de flors, els regals, els pebeters, les herbes aromàtiques, els olis perfumats, algunes begudes i la utilització de drogues, el ball, la música amb instruments tocats habitualment per dones ibers, la màgia o els picarols que els homes ibers duien a les cames per ser vistos o els amulets peneals que tothom utilitzava, fent-nos reconèixer fets i situacions d’iniciativa eròtica i sexual. Altres costums les havien rebut de gent de cultura etíop, cirenaica, transcaucàsica, etrusca, jònica, egipciana o llatina entre moltes més.74 Entre els mags alguns autors refereixen unions entre germans, mare, fill i altres pràctiques com l’amor natural 74

Estrabó XVI, 783. Sexto Empirico, Pyrrhi Hip. III, 168. Teopompo, Ateneo XII, 14. Heràclit fr. 32. Mela I, 8. Plató, Rep. V.461. 198


entre familiars i pares amb filles que anaven desapareixent per lleis socials. Moltes costums i creences estan basades en mites antics, especialment en el referent a les relacions entre les diferents divinitats, com passa entre Isis i Ossiris que encara que déus eren germans casats. Grecs i hebreus van fer com els ibers, adoptar les creences més diverses adaptantles a les seves necessitats. La majoria de cultures vinculades amb el món grec permetien tenir una dona per casar-se i una per tenir fills. Demèter, Artemis o Persèfone perfectament ben reconegudes entre les creences dels ibers, representen la matèria terrenal per la maternitat, mentre els creients els hi oferien menjars amb mel i sésam.75 LA INVERSIÓ Moltes de les tradicions antigues de caire sexual, com ara els rituals femenins d’inversió o masculinització han arribat fins els nostres dies. La inversió, sigui masculina o femenina, sempre ha existit ja que els dos sexes tenen continguts secundaris de l’altre en major o menor grau. Antigament els sexes s’invertien durant les festes d’inversió sexual com les de Carnaval i altres. La inversió de rols es presentava amb continguts festius i estava estesa per entre la gent de les diferents cultures peninsulars. A la població de Zamarramala s’ha conservat fins l’actualitat, celebrant-se la festa de la inversió per Santa Águeda. És una festa d’inversió sexual transitòria o de pas, en què les dones adopten els rols masculins durant els dies de realització del transformisme sexual cultural en què la dona agafa els atributs, els vestits 75

Ovidi, Met. X, 323. Ateneu XV, 692 i Diògenes Laerci, II, 26. Plutarc, Quaes. rom. 105. 199


masculins i el bastó de comandament de l’alcalde. Degut a la seva transitorietat no hi ha transsexualitat ni bagardisme. Pels motius exposats Santa Àgueda porta els pits amputats com algunes dones lesbianes que sels fan reduir per adoptar la condició masculina. Altres autors expliquen el primitiu costum d’associar les dones amb el mal i el diable degut a aquestes situacions. Per motius semblants la màgia era perseguida i els xamans, transvestits i bagardes es representaven amb faldilles, distingint entre efeminat, bisexual (modernament «gillette» perqué talla per les dues bandes, maricó i maricó viril o inseridor anal). En altres apartats hi hauria els impotents i els castrats.76 Alguns dels descobriments en jaciments i necròpolis, ens fan pensar en casos de possibles parafílies i variants sexuals que durant l’època ibèrica es podien haver practicat, tenint presents les mutilacions descobertes en alguns esquelets. Actualment en els laboratoris de Medicina Legal de les universitats, es fan revisions mèdiques «post mortem» de tots els esquelets localitzats en enterraments d’èpoques primitives, creant bancs d’ADN per establir relacions de parentiu entre les restes i les diferents paleopatologies que deixen marques en els ossos. Cal pensar que les diferents desviacions sexuals són finalitats per aconseguir l’orgasme que molts cops disfressem com a cultes o rituals. En altres circumstàncies l’homosexualitat es fa servir per dissimular la impotència molts cops manifesta ja en el moment de l’aparició del pubes o pèl a la regió genital com a significació del començ de maduració sexual que podem veure en diferents imatges. Després arriba la maduresa reproductiva, la fertilització i la concepció que tanta 76

Brandes Stanley, 1981 200


importància tenia pels ibers, al igual que la gestació o la lactància, tal com ho demostren les figures de Sagunt o de la Serreta d’Alcoi. Es calcula que la reproducció no es donava abans dels 15 anys, encara que practiquessin l’intercurs des dels 11 o 12. L’esterilitat feia créixer entre els ibers la necessitat de demanar als deus les seves influències amb ofrenes i exvots ceràmics molt abundants en els jaciments ibers. Eren habituals les cerimònies especials durant la pubertat i l’adolescència amb forma de purificacions rituals de fons sexual com les iniciacions amb grup, la circumcisió i altres costums. Fins avui no s’ha trobat cap representació clara de casos d’hermafroditisme o intersexualitat de persones amb genitals externs de tipus intermedi que també havien d’existir. EL BAGARDISME La religió naturalista dels ibers i la seva manera de viure amb diferents creences de tipus màgic astral, estan d’acord amb algunes de les línees descrites per escriptors clàssics com Diògenes Laerci que escrivia consultant moltes fonts anteriors que li permetien donar opinions de la vida antiga en general i de la filosofia jònica, permetent equiparar diferents opinions descrites que P. Gassendi el 1649 amb les seves obres, havia fet redescobrir de nou. Per ells sabem que a la Transcaucàsia, Gilgamesh als voltants del 3000 aC, havia creat un poema eròtic sobre l’erotisme i la sexualitat a Uruk (Ibèria Oriental, Geórgia), parlant de la nuesa, el cos, l’amor, els perfums i l’Eros divinitzat. 201


En els nostres territoris trobem també justificacions escrites del 1308 sobre el bagardisme, el bardaix, la bardaixa o la bagassa com a dona deshonesta. En àrab apareix el mot bardag o barday que vol dir sodomita.78 El bardaix desitja ser del sexe contrari al que és i no és necessariament homosexual ni travestí. En tot cas seria transsexual un cop hagués canviat de sexe com a fet d’inversió de rols i sexualitat de manera no transitòria. La majoria d’autors clàssics ens parlen del principi matern iber-cántabre i de costums semblants entre els habitants ibers i ligurs de Ruscino a la Catalunya Nord (Perpinyà o Illiberis). Els pensaments de les escoles epicúries també podien haver influenciat als ibers pels contactes mantinguts amb els jònics. Pensem que Epicur havia nascut a Milet (Jònia) l’any 341 aC, passant la seva joventut a Samos, fundant la seva escola a Mitilene el 310 aC, sistema que Lucreci havia fet triomfar fins el segle II dC a tot el Mediterrani.79 Tal com deia Ruth Benedict, fer un estudi de societats antigues resulta molt laboriós però està clar que les cerimònies de fertilitat dominaven durant els temps ibers, comportant implícitament un simbolisme que parteix de la sexualitat, doncs les danses o alguns dels exvots pertanyen a la sexualitat. Les deesses i deus ibers no castigaven la sexualitat. La convivència entre homes i dones era natural i amb sexualitat ben acceptada. Està clar que les costums preibers, havien establert la seva sexualitat representada en tradicions, cultes i rituals. El nu hi és present igual que els genitals femenins i masculins, 78

Carpentier. Paris 1738 en llatí consta baghardi (any 1318) amb sentit de bagardisme. 79 Polibi III, 2. Diodor V, 23. Ateneu XIII, 79. Livi XXI, 24. 202


ambdós representats exageradament amb tot èmfasi. Moltes costums màgiques astrals, ritus esotèrics, sacrificis o altres com el consum d’opi, LSD, cervesa i vi ens porten cap a concepcions de festa i sexualitat, temes ampliables en el meu volum Cultura i llengua ibèrica de la mateixa editorial. Durant l’època iberoromana, les coses canvien mentre s’introdueix el costum de gaudir en públic veient patir les persones martiritzades en els circs. Amb el naixent cristianisme i els Pares de l’Església romana, van desapareixent les imatges d’època ibera per eradicar el pecat i el sexe... resultant difícil localitzar amulets fàl·lics i altres objectes ibers representatius dels autòctons que s’aniran convertint en sers de costums molt mestissades. Els geògrafs clàssics van conèixer als ibers transcaucàsics de la Ibèria Oriental i als ibers peninsulars, dos països amb el mateix nom ètnic i un mateix nom pel seu principal riu, l’Ebre. Els ibers també s’havien desenvolupat en els territoris de la Catalunya Nord fins el riu Roine, amb algunes excepcions que havien arribat fins el Cantó Suís de Valais o Wallis, que forma en la ciutat ibèrica de Sió (ara Sion), una de les peculiaritats més curioses de l’alta conca del Roine en territori gal-suís envaït per celtes, romans i francs. Sió (Sonderbund), havia estat una república independent fins el 1.802 per passar després a ser francès i helvètic. EL PRÍAP Les representacions priàpiques tan habituals entre els ibers, podrien respondre a contactes amb jònics, tant de Massàlia com de la Transcaucàsia, ja que algunes de les divinitats focees, jòniques o egípcies eren coincidents, com 203


les festes i costums fal.lofòriques representades en coves i abrics. A l’opida de Nissan les Enserunes es va trobar un fal.lus lligat amb un cordill al coll, a Montjuïc i Can Tunis, a prop de la Creu Coberta de Barcelona un Vertumne fal.lus de 2 metres trobat el 1840, propietat de l’Academia de Bones Lletres de Barcelona i a Tarragona l’esmentat Fal.lus de la Cossetània amb inscripció.80 Totes aquestes figures són estilitzades i expressen de manera màgica el poder de la sexualitat, la creació de vida, i la generació i formació còsmica des de l’existència d’un món femení. Aquestes danses són cultes a la vida, la fecunditat i la fertilitat, amb presència d’erotisme i sexualitat.81 Tots els pobles prehel.lènics portaven sempre imatges fal.liformes processionalment, igual que en les festes de tipus dionisíac, de la Llum o de les anomenades fal.lofòries, en les que el penis sempre havia de tenir un format inflamat o erecte. Priapisme vol dir penis erecte o inflamat i Príap o Priapus, era el deu del desig genèsic a partir de la sexualitat del fal.lus.82 Les representacions del Museu d’Èfes són comparables per la seva dimensió amb el guerrer intifàl.lic iber de la col.lecció Vives, actualment en el Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Es tracta d’un exvot de bronze fet a la cera perduda, vestit amb túnica curta, cinturó amb relleus i casc.83 80

Josep Puig-garí. Barcelona, 1879. Diferents estudis d’A. Schulten, amb cites de Plini i altres. 82 Diferents estudis de J. Mariana, amb cites dels Gerions, llibre I VIII, 27 i altres d’A. Arribas, de Religion y ritual o Hersart de la Villamarque i F.Ripoll Perelló. 83 Nicolini. Núm. 1.103. 1.969. 81

204


Els romans també van adoptar aquestes celebracions amb el nom de «les vertumnals», seguint amb Vertumno el tipus grec del Proteo o Fal.los grec de les festes de tardor o de collites amb relació amb les idees ètniques d’origen, font primera, engendrament i creació. Les representacions de la vulva i el fal·lus eren protagonistes en els significats de la vida dels ibers. Els bronzes de les ceràmiques o les pintures amb sexe molt marcat o aquelles imatges d’homes nus o tocant-se el penis, són també significatives com les dels guerrers despullats amb llança i un penis gegant. A Llíria tenim un «numen itifàl.lic» amb dones agafades de les mans. Després l’església dels primers temps va combatre amb molta duresa les costums ibers per evitar que aquests combinessin el culte cristià amb l’iber o culte pagà. Es van donar moltes confrontacions i sincretismes com durant l’època iberoromana que eren de base astrològica i gnòstica. Durant el segle III dC els bisbes encara acceptaven alguns elements pagans ibers, bascs i àsturs, fins que Priscil.liá va crear el «Priscil·lianisme» que constituïa una barreja de costums cristianes i elements ibers pagans, fent que l’església participés també d’aquestes tradicions que tothom acceptava. Més tard aquests seguidors van ser castigats en els primers concilis i a partir del segle IV comencen les noves prohibicions pels autòctons de tota la península. La tradició ibera va ser tractada com de criminal igual que la basca, la celtibèrica o la celta i a partir del segle VIII es van crear els cànons penitencials, castigant la «masturbació femenina amb instruments» o amb ajuda d’una altra dona, començant una gran lluita social. Les festes nocturnes de Bacus inaugurades per Temis es van convertir en orgies sagrades i les verges o sacerdotesses 205


es prostituïen. La Jònia era un lloc considerat voluptuós on Artemis és com la Lluna que a Efes estima la nuesa i personifica la Natura segons explica Marius Fontane. La festa anomenada Hennula Cervula, amb processó després del banquet sagrat, homes i dones ben emborratxats, amb la cara tintada de maras i disfressats de bèsties diverses, practicaven actes declarats després com a impúdics mentre anaven passejant el «phallus» conegut com la «Estaca de Caldea» enmig de balls i cants. Alguns grups des de un carro recitaven poemes interromputs per acudits dins una trama intel·ligent. Es pensa que Susarió de Megara en el món grec havia reglamentat aquesta festa estesa a tot el Mediterrani. El costum dels focs en camps i carrers també es troba ben descrita en els autors clàssics que parlen del solstici d’estiu, on homes i dones es barrejaven ballant o cantant en cor cíclic i girant en rodona agafats de les mans, recordant les primitives danses astrals. ELS CERCLES SOLARS O ELS GENITALS FEMENINS Així com en el País Basc, Astúries i Cantàbria, tenien com a simbolisme ètnic religiós el Lauburu basc o Sol en moviment, semblant al Sol iber, en alguns territoris d’aquelles contrades al inici de la primavera es feien pans reproduint els genitals masculins i femenins, costum que va arribar fins el segle passat amb el nom de «el bollo y la bolla». Segons Horaci tenia la consideració de pa diví, fal.lus o Príap. Alguns autors pensen que els cercles, els Sols o els panets rodons podrien significar també els genitals femenins.

206


Entre els ibers era costum portar amulets eròtics fàl·lics i altres penjats al coll, tant per part de les dones, els homes o els nens. A Aix, nom derivat del basc iber, es va trobar el gran fal.lus de marbre i diferents monuments dedicats al culte fàl.lic en divers punts de Catalunya, com el Príap amb la figura d’Hermes a Sant Beltran. A la Provença i el Llenguadoc es poden veure figures semblants i ofrenes de genitals masculins i femenins amb imatges de sants de tipus fàl.lic. En altres llocs no ibèrics de la península com a Mave, Pisuerga, Clunia, Sulióbriga o Carrión, també s’han trobat representacions d’aquestes pràctiques i figures sexuals en els mànecs de pàteres, xartells, picadors de portes i altres objectes a més dels taures itifàl.lics amb dones nues cavalcant a sobre d’ells. Estrabó dona moltes referències sobre la Artemis efèsia entre els ibers, com a contraposició amb la Cibeles que no havien assimilat ni els ibers ni els bascs, càntabres o àsturs, mencionant en els seus escrits les danses considerades obscenes que es ballaven en els santuaris dedicats a les deesses. LA GRAN MARE DE LA GLEVA IBERA Entre els estudis de la Medicina d’època preromana iber, trobem moltíssimes referències a les deesses iberes i els seus temples vinculats a temes màgics astrals de sexualitat, fertilitat, fecunditat, Mare Natura o Gran Mare Terra, la Gleva com a terra ètnica i la Lluna, sempre vinculades al matriarcat, els seus rituals, els cultes respectius i les Verges Negres com l’Astarté, equivalent a la Tanit eivissenca o a la Istar babilònica, ben representada en exvots, terracotes i figuretes. Escriptors com Clariana, tot citant Plini, Estrabó, 207


Eudoxo i Kyzikos, comenten diferents cites sobre l’embarcament de noies i noies músiques o dansarines en vaixells. Les històries mítiques estan també plenes de temes sexuals jònics o grecs relacionats amb Eros, Artemis o Afrodita, explicant històries del jove Dionís nu amb sàtirs i el deu Bes efesi adoptat pels ibers com a deu del sexe i Príap amb el famós penis gegant trobat a la casa de prostitució d’Èfes, on encara es pot veure a quatre passes de la biblioteca, escrit a les pedres de la vorera l’anunci de la casa de sexe. Entre nosaltres també s’han trobat diferents Eros utilitzats com aixetes de fonts. L’origen de Bes era egipci i se’l va identificar amb Set fins l’adopció romana. Les diferents estatuetes trobades, reben el nom de Venus com la d’Eusti de Sentmenat, la del Penedès, la de Gavà, Sagunt o l’Alcúdia. Les parts del cos es relacionen amb la nutrició, la fecunditat, la sexualitat, l’embaràs i el part, dins d’uns aspectes màgics que personificaven esperits protectors de primitius matriarcats anteriors. Les representacions eren diferents segons els ideals de bellesa de cada poble. No sabem si alguns edificis públics o temples, tenien finalitats de tipus eròtic o sexual en funció de la deessa a que estiguessin dedicats, com en el cas del temple de la Illa de Campello, el d’Ullastret, Sagunt, Roses o el d’Empúries dedicat a Artemis. Si seguim a Blázquez,84 veurem que la religió ibèrica té un sentit practic i naturalista, provinent de cultes molt primitius, acceptant que la sexualitat també hi tenia cabuda. 84

J.M. Blázquez, Religiones prerromanas primitivas. Ed. Ibèrica. Madrid, 1983. Primitivas religiones ibèricas. Ed. Cristiandad. Madrid, 1983. Religiones en la España antigua. Ed. Cátedra. Barcelona, 1991. 208


IUN, LA DEESSA IBERA L’arqueologia catalana ens presenta el cap de marbre de l’Afrodita praxiteliana, monedes amb la figura d’Artemis i diverses ceràmiques pintades. Els foceus-jònics havien influït molt en el sentit de bellesa del poble iber i les comparacions escultòriques celtes ens presenten també semblances i diferències entre les dues cultures, doncs les imatges celtes sempre eren més plenes i arrodonides com veiem amb les de Dordonya, Wisterniltz, Savignano, Mesopotàmia o Willendorf amb amplàries de la pelvis superiors als 110 mil·límetres. Les dames alades o assegudes en trons com les d’Illici, portant túniques curtes i caps de taure o les taules d’ofrenes, els simbolismes de massatges, les deesses locals o de testimoni de contingut plenament orgiàstic i sexual que ens presenta el paredre de la divinitat ibera local d’Illici, són ctònies i femenines. El seu consort i al temps deu emparentat amb Sabazios, el refereix com a déu de la cervesa, la bogeria i com a taure i joguina de la deessa local, presentada en el mosaic de l’Alcúdia d’Elx junt amb altres decoracions geomètriques amb representacions de zoomorfes com elements secundaris i amb la inscripció iber «Sailacos». En el Museu Ramos d’Atzavares Baix hi ha representacions del bé i el mal i altres simbologíes mítiques que podem identificar amb formes semblants a les de Deméter del temple de la deessa Iun ibèrica, convertida pels romans en la seva Ivnoni (Juno). Ha de quedar clar que la Iun ibera no s’ha de confondre amb la Ivnoni romana, ja que Iun és un nom iber. Els diferents autors que parlen de la ginecologia, l’embaràs o el part,85 esmenten la fortalesa de les dones ibèriques en tals situacions, ja que treballaven abans i després del part. 85

Mónica Ruiz Bremón 1996; i Stromata VIII, 62, 2; i Naturalis Historiae, de Plini, VIII, 35. 209


LES GRANS DEESSES LOCALS Ja sigui com a Mare Natura, Gran Mare, Terra, Lluna, Gleva o Negre, les denominacions femenines són freqüents en la terminologia antiga dels ibers. Les referències o són eròtiques i sexuals o parlen de fertilitat i fecunditat amb relació sempre amb la Mare Terra o amb el nom de la deessa que la representava o noms ibers com el conegut Iun o altres adoptats. Si parlem de màgia hem de reconèixer que sempre va lligada amb la fetitxeria que en els actes de bruixeria es relacionava amb el ritual, el culte, les creences i la sexualitat des de temps molt primigenis. De fet l’atracció sexual i els poders de seducció residien en la màgia amorosa, pròpia de totes les cultures antigues. Els enfocaments de Malinowski o Frazer,86 relacionen aquests temes de funció ritual i sociològica amb la gran importància dels ritus agrícoles, cultes de vegetació o de virginitat i altres com els dels mites amb Adonis, Attis o Osiris. En canvi Bachofen parteix de les concepcions de la historiografia de l’antiguitat clàssica per referir-se a la idea de la dona i la mare que li permet reconstruir l’estadi primitiu antic de cada societat. Engels havia assumit també aquestes hipòtesi en investigar les unions sexuals naturals no conjugals, el matriarcat, la ginecocràcia, la castedat exigida, el patriarcat i els sistemes d’aquells pobles que tenien dones en comú sense formar una llar. Ampliant els seus estudis amb cultures com la dels etíops, les líbies o les hel·lenístiques va estudiar el tema de la bisexualitat, la copulació i els acoblaments sexuals. 86

B. Malinowski, Màgia, ciencia y religion. Ariel. Barcelona, 1982. 210


El dret matern o els simbolismes utilitzats per parlar de la cohabitació entre un home i una dona, descobreixen secretismes referits a les persones amb qui es vinculaven i la llibertat de les dones per triar les seves unions personals com entre els etíops. Segons Evans i Murdock, és només amb el cristianisme que canvia tot el tema sexual natural i especialment quan s’adopta el codi jueu contrari a l’intercurs amb bèsties i considerant la cohabitació d’un cristià amb una jueva com equivalent a sodomia amb animals. Els legisladors hi van incloure turcs i sarraïns en la mateixa categoria. Els convictes de copular amb algú que no fos cristià, eren sentenciats a mort junt amb els seus consorts sexuals.87 Entre els ibers predominava la monogàmia. Com en la majoria de societats antigues, l’incest de pares a fills, germans i familiars es pensa que no era ben vist. Els mites cretencs, jònics o grecs estaven escampats per tot el Mediterrani tot i no conèixer alguns continguts com els del Disc de Festos. Les dones lunars en la línea de la Artemis efèsia o de Diana, estan presents entre els ibers amb les seves històries que parlen de la lluna, Orfeu o de les festes saturnines on Afrodita és la Lluna. Totes les grans mares o deesses de la natura són Lluna i Terra o les Aithérié Gé. A les nostres comarques trobem els noms de Ge, Ges, Ger i a Ait hérié, gé, que significa la terra. Pels egipcis la lluna era Apis fins arribar al «deus Lunus» enfonsat sota el Sol. El Taure desenfrena la sensualitat i neix el Minotaure entre els jònics cretencs que arriben a territori iber i baleàric menorquí. El Taure pels ibers ja és vist com una força generadora de sexualitat. 87

G. P. Murdock, Social structure. 1949. 211


El Neptú de Sabadell representa l’aigua i un dels deus escollits pels ciutadans com a protector de l’antiga Arrahona iber on s’hi ha trobat recentment un collar de variscita del Neolític mig. Neptú representa el patriarcat que va suplantar el dret matriarcal. El colom d’Afrodita també en plafons ceràmics ibers o les Mares Natura com a força creadora, els noms dels colls i cims catalans escampats amb la denominació d’Ares, ens fan pensar en aquest món antic amb la seva sexualitat, la terra i en la mítica Clitemnestra o les amazones, un cop Ares ja havia estat sacrificat en el mite que es perpetua en alguns cims dels nostres territoris. Amb els cultes i els ritus a les Grans Mares locals, comarcals, ètniques i altres (els diferents autors en diuen Deesses), és celebrava i divinitzava tota la tradició i costum popular. Tenien la Gran Mare Terra o a l’Alcúdia la Gran Deessa Local, la Gran Mare Tel.lúrica primitiva o la Karmenta, que amb el significat de «lloc» crea els Karmens o tros de terra on hi pot haver una casa o una mena d’ermita on vivien les Karmenta. El nom de Carmens o Carmenes s’ha conservat encara a Portugal per designar torres o xalets en llocs apartats del poble. En els Karmens és on assitien a les matrones romanes per fer bé la seva feina. Amb Atenes van anar canviant aquests noms i símbols, com els de les fíbules o imperdibles al guanyar en poder l’home. Entre els grecs el culte femení de la natura perd tota la seva importància i neix la idea de la virilitat procreadora que enllaçarà amb la de Sòcrates i el cristianisme. Anteriorment les idees dels filòsofs presocràtics eren no eclèctiques i plenament científiques. Ells havien creat la filosofia jònia i homèrica –que en diem grega–, escrita totalment en la llengua jònica arcaica que més tard va donar el grec, la koiné, el llatí i de la que també els ibers havien adoptat pel seu alfabet alguns signes. 212


Per entendre la relació entre jònics i ibers cal llegir la obra de l’historiador Joan Cavaller on entendrem perquè amb Ateneu desapareix el principi femení de la terra sensual que queda en un lloc secundari. El vestit dori es canvia pel vestit jònic que tots adopten, marcant un progrés notable i una evolució constant. En l’arquitectura el canvi és semblant.88 Només trobem relació entre Deméter i les antigues deesses mares de la terra. La terra cuita o l’argila está entre les relacions Deméter-Mares de la Terra... Canvien els cultes, els vestits, les fíbules i el seu simbolisme i tot s’acosta més al culte Beoci coincident amb el romà de Larentia ara ja amb la amant de la Mare Terra... Tot s’oposa a la innovació presocràtica, Apol.lo és la contradicció de Demèter... Etruscs, locris, epicefiris, lèlegs, i alguns transcaucásics, són els únics que van seguir conservant algunes de les antigues costums de les deeses maternes com entre els ibers. Cretencs, caris, jònics, transcaucásics, licis, meonis, lidis, milis, termilis, cauconis, pelasgs, samis o iliris i altres de l’Àsia Menor, creien en deesses maternes semblants a la Gran Mare Samia, l’Artemisa Ada, Afrodita o la Deméter fructífera.89 El principi femení de la Natura i la Terra, amb la seva sexualitat innata, és el que dominava entre els pobles més antics de la Síntia, Licia, Creta, Ática, Megara o Lemnos.90 El patriarcat dionisíac àmpliament comentat per Friedrich Nietszche, acaba amb el matriarcat tel·lúric a partir del nou món dori grec germànic. Les dones tusculanes a l’Argòlida, les lidies o les etrusques, practicaven intercanvis i es donaven elles 88

Eliano. Hist. I, 18: «el vestit llarg de llí caigut i de mànigues amples de baix...» Estrabó IV, 656. 90 Apoloni de Rodas, I, 608, Píndar IV, 415, Herodot IV, 166. 89

213


mateixes en matrimoni, escollint marit. La dona ibera era propietària i heretava i treballava la terra, el que motiva que tinguessin deesses pròpies en èpoques ja preibers després representades per les Verges Negres. 91 Herodot explica com el mateix sistema era vigent a tots aquells llocs on les dones tenien dot i eren propietàries. A la península la tradició seria càntabre, astur, basca i iber, que eren societats molt ginecocràtiques, agrícoles i vinculades a la terra d’origen. La divinitat masculina era el Sol entès com a fecundador de la Terra. La terra amb aigua porta la fecunditat, dos principis molt divinitzats. Diana era la grandesa efèsia unida als cultes àtics. La terra, la gleva en sentit ètnic o la natura de la gleva d’on neix, és la base del principi. També a Santa Maria supra Minerva de Roma hi ha la imatge d’una vaca amamantant un nen com si fos la Afrodita asiàtica en el Santuari d’Isis. En el seu mite el taure i la vaca eren molt respectats entre els minoics cretencs perquè representaven la potència sexual, la fecunditat i la maternitat. Les idees del culte i la sexualitat en la mare, es repeteixen en la Deméter sagrada, terrenal i material. A Creta Deméter fa l’amor amb el fecundador Jesión en camps ben llaurats i Jesión és el llaurador que escampa les llavors. El mascle caprí és un atribut d’Afrodita, subordinat com el Sucel.los de l’Alcúdia d’Elx a ella i sotmès als seus desitjos i capricis.92 El mascle home es transforma en el seu mascle ovicaprí favorit, en el seu portador i en fal·lus acompanyant junt a Diana i Afrodita. 91 92

Virgili. Egloga, VIII, 91. Dioniso, I, 19. Cistelaria II, 3, 20. Diodor, 34. Plutarc. Parall, 9. 214


LES VERGES NEGRES El nom de Verge no volia dir res més que donar a llum. Són cultes isíacs a Isis practicats des del 9000 aC entre els seguidors de les tradicions grecoegípcies que regien la maternitat. Les Isis negres o les Deméter melanies d’Arcàdia, l’Afrodita negra de Corintia, Arcàdia i les tespianes de Beòcia o Èfes, vénen a ser com la Isis negra gipta o gíptia i altres verges negres, fosques o morenes que havien existit en els territoris pirinencs ibers catalans amb noms molt semblants en diferents llocs. En els texts més primitius egipcis són conegudes com a «Dona Negre». A l’Índia la deessa Kali és anomenada amb el nom de «la Negra». Entre gals i celtes és Dana o Doma. En canvi el masculí Osiris o el Gran Taure eren «Kem Ur» que vol dir «Gran Negre» traduït de l’egipci, el demòtic o el copte. En el nostre entorn tenim també molts noms ibers formats amb la síl·laba UR, també utilitzada en noms de població. Aquestes verges anomenades deesses o divinitats «Negres», volien destacar amb el seu nom certs aspectes de fertilitat, fecunditat o de terra negre, com Nostra Senyora de Kazan a la Ibèria Oriental Transcaucásica. A les rutes jónico-cretenques de l’Estany, des de l’Atlàntic cap el Nort d’Europa, hi localitzem sempre verges negres. La Isis negre de la famosa col.lecció Fouquet, està modelada en terra negre del riu Nil, simbolitzant la «terra negre fecunda». A la Marsella jònico-focea pre-emporitana i pregrega, la verge efèsia era i encara és negre, com a deessa tutelar de la ciutat de Marsella (Massàlia), (S. IV aC). Els foceus de la Focia, havien introduït també la Artemisa entre els ibers i els romans, una deessa també negre que Plini el Vell i Pausanies esmenten en els seus escrits com la deessa 215


del Temple de La Fòcida, feta de fusta negre o fosca, potser semblant al Balç iber descrit en el meu Glossari iber català. El negre era el color utilitzat per honorar Isis amb el «Negre Perfecte», en un sentit màgic i de doctrines secretes dels «Papirs Màgics», doncs Isis regnava sobre el Negre Perfecte de la terra, la nit, la fecunditat o la fertilitat i la sexualitat en els cultes iniciàtics sexuals antics. El Negre Perfecte, es descriu sempre invocant a Isis en els escrits màgics grecs del segle VII, 492-3. L’Esglèsia havia destruït moltes d’aquestes imatges negres d’Isis, fent que la gent les amagués. Durant el segle V se’n van amagar moltes, tornant a reaparèixer durant els segles X i XI, època en que les ordres religioses les tornaven a implantar junt amb la creació de miracles després de ser novament retrobades. A France se n’havien conservat algunes d’antigues fins el 1700. EL PRINCIPI SEXUAL Segons les costums antigues totes les coses penetrades per la humitat o el semen humit que tot ho fructifica quan l’aigua hi penetra, fecunda la terra i la fa de qualitat... Aquest és el principi de la sexualitat present en Isis.93 En els territoris mediterranis i ibers transcaucàsics, hi havia el costum d’ennegrir-se la cara i fer imatges fosques o negres com la Venus de Gavà i tantes altres. Amb les imatges de fusta posteriors, va continuar el costum amb les deesses morenes, morenetes o negres. Ennegrir-se la cara ens condueix 93

Jean Hani, Craplet i Leclant a Inventaire bibliographique des Isiaca. Leyde,

1990. W. von Humboldt citant a Herodot i Esteban de Bizanci, S V aC a Iberiai, Gesammelte Werke, 2, Floro I, 1 i Pausanies VIII, 24-6. 216


cap el concepte de terra, fertilitat i sexualitat. Les deesses són el significat primigeni de la terra i el principi femení material present a la Natura. Hipoleon tenia verge negre, la terra bona per les plantes era la més negre, la més útil per fer fecundar arbres i plantes amb l’ajuda de l’aigua. Per això la Deméter Hippia dels fígals, anomenada Melaine, també era negre.94 Fosc és el mugró del pit matern i negre és la nit, la terra i la lluna... Alguns autors també hi relacionen la pintura negre dels ulls i celles de les dones que la dona ibèrica també es pintava, doncs ennegrir-se esdevenia un concepte fonamental prohibit pels nous grecs doris. Els xipriotes95 parlen del ius civile i del ius naturale per examinar les diferències entre els dos tipus d’actituds i les lleis civils, sexuals i el matriarcat. Calia doncs diferenciar el dret patern del matern en uns temps en que la unió sexual lliure o natural estava bastant generalitzada. La comunitat de dones era ben manifesta des dels troglodites o els etíops i els ibers del Mar Caspi i Negre, on les herències eren per filiació uterina com entre els licis, lidis i etruscs. Entre els romans ja veiem com Cató cedia la seva dona Marcia a Hortensi a petició d’aquest i amb una total falta de decisió per part d’elles en el tema sexual. En canvi anteriorment les «deisi daimones» eren femenines i actuaven com d’àrbitres en temes de sexualitat. Tàcit buscava en les costums germániques solució a la visió del món romà que tots els ibers van haver d’acatar. Cécrope afirma que ell havia estat el primer en adoptar un deu fàl.lic entre els romans seguint costums dels altres pobles.96 94

Plutarc. Isis i Osiris, 33. Apiá, De bello civile II, 99. Pausanies, X, 2. Plutarc. Teseu,20. Estrabó III, 165). Ateneu XIII, 2. 96 Estrabó XI, 501 i X, 480. Clearc a Ateneu XII, 11. 95

217


Pitàgores o Plató recuperen coneixements del món primitiu i renoven les idees òrfiques i entre els ibers ceretans la Mare seria la Terra originaria i fèrtil que trobem documentada com a Verge del Paller o la deessa Pal.les dels cerdans, creença que ve de tradicions referides al Part femení i la mare originaria d’on tot neix des de la sexualitat.97 La dona era «Astrateia» o sigui, amb dedicació a la casa, l’amor, la sexualitat i no a la guerra. Tant els homes com les dones ibers honoraven també a la Artemisa efèsia, no es dedicaven a les conquestes i eren bàsicament agricultors llauradors. Artemis era la dona senyora de la lluna amb poder generador. Afrodita era l’amor material. Gé és terra i giné dona, derivades de l’arrel jònica gya que és la terra per llaurar i gyes l’arbre cultivat. Els cristians practicaven la nova religió en els santuaris pagans o antics temples autòctons, utilitzant els objectes de culte pagans o ibers fins que les autoritats ho van anar prohibint. També utilitzaven paraules dels cultes anteriors com eros, erecte, erictomo, erigone o eridano.98 La fisiologia dels cicles femenins de fertilitat sempre han estat lligats a la maduresa sexual i reproductiva, presents al mateix temps en totes les mostres externes de la religió, els ritus i la societat iber. Tot ens endinsa en un desig i una activitat sexual en forma de ritual sexual, fàl.lic, màgic astral, etc., doncs els ritmes de la conducta sexual de cada poble i les influències corresponents, es combinen donant la resposta eròtica corresponent. És fèrtil allò que és capaç d’adobar i reproduir-se amb l’ajuda del complex argilo-humífer que crea amb la sexualitat, 97

Diodor IV,16 i 28-2, III 25-3, II 32-9, Pausanies I, 41-7, Plutarc 279, Muller FHG Herodot fr.16, Pausanies IV 31-8 i Marangoni, Roma 1744. 98 Nicolas de Damasc gr. 3.462, Virgili Georgia IV-291, Apoloni Arg.I943, Herodot IV-107 i Livi I-13. 218


la fertilitat procreadora de les dones. En edats fèrtils, sexualitat i fertilitat és igual a fecunditat si no s’impedeix la concepció. Els ritus de fertilitat de civilitzacions agràries com la ibèrica, reconeixen sempre la cosa sagrada que es manifesta en la fecunditat de la terra i els seus cultes. Aquests rituals han perdurat des de les «religions de la terra» a les universals festes de sembra, recol.lecció, collites, hierogàmia, orgia, nuesa, ofrenes sexuals, sacrificis de sang, sexualitat, aspersions amb semen o aigua com a fecundació mística i àpats de comunió amb divinitats agràries com Dionís, Osiris, Prajapati o Jesucrist. De les diferents representacions plàstiques destaquen les deesses de fecunditat i les figuretes alades com a representacions d’Artemisa, com a deesses de la vida semblants a les Venus de Benajoan. les intifàl.liques de Minateda, El Cogul i Llíria o les figuretes d’Alcoi, Elx, l’Alcúdia, La Serreta, Moixent o Empúries amb molts detalls etnogràfics. En els exvots ibers hi veiem la presentació d’orgasmes, masturbacions, pits i diferents òrgans sexuals anatòmics tant masculins com femenins. Els santuaris sempre estan situats al costat de llocs d’aigua, on és fàcil interpretar un entorn màgic, terapèutic i sexual com el costum d’untar-se el cos, el consum d’adormidora o papaverum somniferus.99 La major mortalitat detectada per alguns estudiosos entre les dones ibers, podria ser també conseqüència d’una major fecunditat, igual que la forta mortalitat infantil, es atribuïble als parts i les accions rituals i culturals diverses ja esmentades. 99

Es poden veure les diferents obres de Juan R. Zaragoza, Ramón Folqués, Benoit i Cultura i llengua ibèrica. Ed.Emboscall. Vic, 2006. 219


De fet les morts femenines doblen les masculines per la mortalitat genèsica i maternal, tot i que desconeixem altres possibles motius que no es poden documentar. LA MÀGIA I EL MAL D’ULL Pel que fa al sexe, aquest es determina segons els exàmens anatòmics i mètrics practicats en base al dimorfisme analític hormonal i de sexe cromosòmic sexual, referents a dona, dona viril, home efeminat, etc. Clar que la major informació sexual s’obté dels esquelets, objectes i aixovars trobats a les necròpolis, tot i els condicionants que ens interposen les cremacions practicades pels ibers. També cal pensar que els enterraments trobats acostumen a pertànyer a una determinada elit social i per tant amb poques dades dels que havien sofert morts forçades o violentes per raons sexuals o no que en algunes ocasions es podien haver donat també sota els efectes del vi o l’opi. La sexualitat podia ser incentivada per banys i tractaments higiènics en aigües termals, bases lustrals i altres costums de valor terapèutic.100 La medicina màgica podia incloure el culte al taure, amb inscripcions d’intenció màgica com la de Moixent, referida per Pio Beltran Vilagrasa amb un contingut que desitgen no ser atacats, no rebre mal d’ull i no desitjar borratxeres, «porqueria», mals o vicis. El mall d’ull es considerava efectiu quan un home tenia problemes d’erecció o altres. La immolació de taures en nom de la deessa Artemis s’havia 100

Es poden veure diferents estudis de Martin Almagro Gorbea. Aportación inicial a la Paleodemografia ibérica, 1985 i de F. A. Hassan, 1981, Mónica Ruiz Bremón 1989 i altres com Lillo 1992 i J. M. Blázquez 1991. 220


practicat a Micenes amb la separació dels testicles tal com consta en les informacions de Rius, Hermos i Meandre. Entre els ibers el taure tenia qualitats sexuals, fertilitzants i fecundadores en la seva sang.101 En general els pobles de les cultures preliteràries anteriors a la dels ibers, ens havien aportat costums com les dels adorns personals de les dones tal com ho veiem en els estudis de les 500 sepultures prehistòriques d’Agullana o en les costums de culte natural relacionat amb la natura, les aigües, els astres o el sol. L’animisme màgic de la natura i el concepte de salud, vida i sexualitat, eren els puntals de les creences ibers favorables per la mateixa vida de la persona i del grup, amb bons exemples en el santuari de Sagunt.102 A la celtibèrica ciutat iberitzada de Contrebia Belaisca trobem els noms de Togos, Toique i Sarmis Tioque i Aneito mentre que a la Llitera hi ha l’estela ibera astral de Neto. A Sant Martí Sarroca Cermunnos i a l’Alcúdia el déu de la cervesa, sempre amb predomini de deesses femenines. Es pot suposar que les infernals tindrien connotacions sexuals. A la Serreta d’Alcoi tenim ben representada la fertilitat amb Deméter. En alguns dels bronzes dels santuaris s’han trobat figures de sexe masculí i femení ben marcats, fal·lus gegants, masturbacions, etc. També s’han localitzat comentaris sobre representacions sexuals, deesses exapteres, animals bicèfals i objectes pel consum del vi en libacions o lekythos pel perfum relacionables amb la sexualitat dels ibers.103 Els ibers un cop havien estat dominats pels romans, eren membres «togats» o pacificats que havíen adoptat moltes 101

Blázquez 1991, A. de Miranda 1953 i Garbini 1981. Estrabó IV,1,5 i III,4,6. 103 Es poden veure els estudis de Almagro Gorbea 1982, Olmos 1984 i altres. 102

221


variants en les seves tradicions de creences i sexualitat tot i seguir molt temps amb el culte al Sol amb noms romanitzats, tot mantenint el seu sistema d’inscripcions lapidaries i esteles amb signes lunars, heliolàtrics, dofins, llops i representacions astrals de 8 puntes com veiem a Barcelona, Gaussac, Guissona o Malla. En serien una bona mostra el carruatge solar del monument exposat en el Museu de Malla, les rodes de 4 raigs solars, els discs radials, les rutlles, les estrelles solars, els cavalls o cérvols solars, les esvàstiques, els lauburu bascs i els sols en moviment com expressió iber manifestat també mitjançant una trinqueta o en emblemes, pondus i fusaioles on el signe solar pot ser també el signe de la sexualitat quan la forma circular no va acompanyada de cap ratlla que indiqui moviment o raig de llum. En general es tracte de simbols heliolàtrics presents des del Neolític i el Bronze iber que van perdurar fins després dels visigots en el País de l’antiga confederació tribal d’Ibèria (Veure mapa visigots). A Barcelona en tenim bones representacions en la pedra de la muralla del carrer Tapineria, a la inscripció iber del Call Juïc i altres amb dofins, peixos o postes de sol en el mar.104 La corona de raigs i altres simbolismes també es poden veure en les monedes ibers, ja que els símbols i les divinitats ibers eren deus únics comuns per a totes les tribus de la Confederació que de fet formaven l’etnos iber. El IUN o iunovis esmentat anteriorment, és el deu iber confós pels romans amb Iovis (I.O.M.) que els romans van baixar a numen local com Ilurberri, Kantae o Niskae que Hübner cita en 17 104

Josep Dechellette. Paris, 1909. Cristina Gambin a Diari de Terrassa dia 11-08-06 (pàg. 25): Pedra inscripció ibera muralla de Barcelona carrer Tapineria. Diari de Terrassa 11 – 08 – 06. 222


inscripcions diferents. El Mons Iovis romà és una adaptació llatina del IUN iber. En el Mont Aguilar de la Serra de Badalona es va localitzar la inscripció d’Abascant, dedicada al Sol. El Lucus de Mont Aguilar és doncs una ara al Sol escrita pels ibers sobre les roques d’aquesta muntanya.105 Hi ha també moltes referències a Astarté, equivalent a la Tanit eivissenca i la Istar babilònica. LA SIMBOLOGIA SEXUAL DE LES IMPERDIBLES En el camp del vestit i l’adorn personal cada cultura tenia tradicions pròpies. Herodot sempre diferència el vestit carijònic del dòric-hel.lènic i es pensa que tant els uns com els altres havien influenciat als ibers, la seva sexualitat i erotisme. En les agulles imperdibles trobades a tots els jaciments ibers, hi veiem significacions molt simbòliques. Les dones atenees, les argives i eginetes, també les utilitzaven tot i ser de major dimensió. En veiem algunes en deesses maternals, morenes i negres com en Auxesia i Damia, de les que deriven les verges Doma de La Garriga, Girona i altres. La seva simbologia no deixa de tenir connotacions sexuals i afrodítiques eròtiques ben documentades perquè les «ponéporpé» o agulles imperdibles, tenien el mateix significat que els primitius cinturons femenins que assenyalen l’entrega de la virginitat i el ritus de pas cap a la sexualitat maternal i la possible relació o vida amb parella. 105

El text diu: «consagrada al Deu Sol, posà aquesta Ara, Abascant». Aquesta inscripció és semblant a la de Caparra. 223


La imperdible era el símbol primitiu de la virginitat, igual que el vestit tancat que al esdevenir vestit obert, canvia la seva significació al convertir-se en quelcom més sexual. La imperdible fa un cercle ovalat que parteix per la meitat l’agulla que marca el sexe junt al cercle de la penetració sexual i la maternitat posterior, relacionades amb el cereal i la terra. Caldria veure les primitives agulles en qualsevol disseny o bé les que hi ha en els museus arqueològics. Sense la simbologia de les fíbules o imperdibles, les dones haguessin estat sense protecció tradicional com la dels amulets fàl.lics o les campanetes simbòliques utilitzades per cridar a la sexualitat i l’erotisme. Totes aquestes tradicions es complementaven amb els exvots anatòmics i figuretes relacionades amb els pits, la sexualitat o malalties i deficiències en la potència sexual i la fertilitat. Algunes de les imatges màgiques sexuals o divines descrites per autors clàssics, havien estat fetes amb un tronc d’arbre, per tant molt proper a la fertilitat de la terra i la dona, que poden ser fecundades o germinades promovent les respectives unions sexuals. El centre del culte eren el Fal.lus i el Deu Bes, present en molts dels amulets d’os trobats. De la trilogia home, dona i nounat, neix a les més antigues cultures la preponderància del Imperdibles ibers en número 3 que després les religions bronze del Museu del aprofitaran per crear l’Esperit Sant i la Santisima Trinitat. Louvre. 224


Els exvots priàpics ibers, s’han de valorar com una necessitat o desig de tenir un penis gran, demanant la intervenció del deu respectiu. Els amulets es portaven a les cames, el coll i altres llocs del cos. També agafats a la roba amb imperdibles ibèriques de corall, com les que es poden veure en el Museu d’Història de Barcelona. Aquestes agulles també es vinculen amb la infibulació quirúrgica, sacrificial i d’avortament.106 En moltes representacions hi és present la sexualitat promíscua i adúltera, així com la utilització de diferents productes com la mel per aliment dels deus acabats de néixer, utilitzada per la gent com a medicament per les malalties sexuals barrejada amb Melissa i altres herbes. També s’havia utilitzat per untar els genitals de la novia. Cabré Mora en els seus treballs ens parla de les pinces de depilació masculina iberes. En el Louvre de Paris, l’Arqueològic de Madrid o els museus de prehistòria de València, Alacant, Castelló de la Plana, Alcoi, Nissan les Enserunes, Terol o Osca hi podem admirar imperdibles, exvots de bronze o ceràmica amb escenes representant la potència sexual, l’erecció, la nuesa, les danses junt amb homes o dones nues, orants també nus, guerrers itifàl·lics, escenes de copulació o de matrones urbanes i parts, destacant el guerrer itifàl·lic de la Col.lecció Vives ara en el Arqueològic Nacional de Madrid i altres objectes ibers trobats a Itàlia procedents de les espoliacions fetes pels romans en territori iber. A Etaules tenim les figures femenines ibers nues, a Malla un altre personatge nu i centaure, un geni alat i personatges 106

Sampere i Miquel i Hübner sobre el Fal.lus de la Creu Coberta de Barcelona 1849, Nicolini, Zafra y Ruiz 1987, Prados 1991, Garbini 1981, Pausanies II 30-5, Plutarc Symp. 9-14 i Servi. Ad. Verg. Aen. 10-198. 225


d’ambdós sexes nus i a Albelda ( La Llitera), les dues escultures sedents nues de sexe diferent. En general el paper sexual iber queda ben definit pel cicle vital i la divisió sexual, visible en els regals i forma de vestir, depilar-se, pintar-se i adornar-se. Alguns escriptors llatins parlen de la llibertat i promiscuïtat entre els ibers que dedueixen dels balls sardanístics que fan homes i dones barrejats sense ser parella amb les mans agafades, esmentant també les dones i filles d’Indibil i Mandoni que Escipió mantenia segrestrades com a moltes dones ibers segrestrades pels soldats romans durant la seva dominació.107 L’art de pintar-se que podem admirar en la inscripció de Llíria I amb una dona asseguda en una butaca alta, un mirall a la ma dreta, ulls i celles molt pintades, vestit llarg i una escena de tocador expliquen mitjançant el text de sobre en signari iber, tot el referent als adorns cosmètics femenins i la pintura. Les dones ibers es pintaven ulls, cara, celles, llavis...amb colors blancs, vermells, negres i altres matisos elaborats en sec, dissolts o amb bases de grasses i afegits minerals de color per fixar el perfum. En canvi la societat grega de la mateixa època, (S IV aC), reprovava el costum de pintar-se de les dones, el que va comportar que entre els hel.lens algunes dones es pintessin només en privat i secretament. Per tant no totes les costums havien estat adoptades dels foceus grecs. Efor en els seus escrits admira les bones proporcions del cos de la dona ibèrica i Climent Alexandrí destaca que 107

Esperandieu III 1910, Marco F. Las esculturas de Albelda, Zephyrus XLIII. Univ. Salamanca 1990, Polibi 10-18 per Cone, Pelto i Harris, Estrabó III 3,7, Cuadrado 1987 i Rep. S.I.P i Grillet 1975 segons Antífanes CAF II 71, Climent III-2-7 ap. II-X a Metzer 1951. 226


treballava immediatament després del part. Entre els ibers eren habituals els concursos de bellesa amb jurat masculí, les noies músiques i les dansarines. La prostitució transcultural a canvi d’una contraprestació era pròpia de totes les cultures ja sigui amb referències cerimonials, rituals, sagrades o màgiques. Al sud trobem les Gaditanae Puellae, a Babilonia les hieròdules o les prostitutes de Heliópolis i en el Mediterrani les noies que es prostituien en temples com els de Militta, Baal o Isthar, molts cops entesos com a actes rituals de desfloració sexual femenina anteriors al casament en els temples d’Astarté. El rei hebreu Rehoboam permetia la prostitució sagrada masculina entre els homosexuals devots d’Ishtar. A Èfes tenim les cases de prostitució ben marcades en els carrers més cèntrics amb imatges del deu Bes, Príap o Priapos que també adoraven els ibers com a símbol sexual.108 SEXE I VIOLÈNCIA S’ha parlat molt en diferents àmbits de la violència, el dolor o el sacrifici però sempre ho hem fet sense vinculació amb la sexualitat i el cert és que no es poden deixar d’esmentar les possibles pràctiques sexuals amb violència perquè sempre han existit. Alguns entesos volen amagar la realitat dient que els actes de violència descoberts en esquelets són únicament manipulacions de rituals post mortem. Jo crec que és un tema que caldria revisar, ja que molts costums sacrificials o violents com els descarnaments en 108

Dogan Gumus. Yayinlari. Dogu. Istanbul. Museu d’Èfes (Selçut)

1991. Notes visita de l’autor a la Jònia focea, Efes i Milet. 227


diferents parts del cos, les intervencions dentaries, els caps tallats, els enterraments infantils a casa o les mateixes trepanacions, poden provenir de situacions en alguns casos semblants a les practicades per altres societats com les actuals. Algunes costums sacrificials i violentes es remunten al II mil.leni aC, com per exemple les fimosis fetes amb sílex, els actes fundacionals, la mateixa antropofàgia i un llarg etcètera. Els sacrificis fundacionals aporten dades encaminades cap el ritual domèstic sense provar en quines circumstancies es desenvolupava. En els casos de restes perinatals no cremades, aquestes eren enterrades dins de les habitacions sota el nivell del paviment, en parets, murs i muralles el que les relaciona amb els habitatges nous o amb la col.locació de la primera pedra simbòlica, tot i que també podrien ser enterraments practicats amb posterioritat a la construcció de l’edifici. En els museus tenim enterraments perinatals, fetus immadurs, neonats, lactants, prematurs i altres de mig any de vida i també dades sobre creences, supersticions i mort intencionada o preparada, tractant-se de costums anteriors al bronze preiber en que l’infanticidi sacre o ritual era la justificació d’un acte propiciatori a les divinitats en que la víctima –fins i tot per mort natural–, torna al lloc d’origen cosmogònic voluntàriament o involuntàriament, segons el tipus de mort tinguda. Els cultes agraris tenien aquests rituals necrolàtics i cerealístics. Lillo entre altres, pensa que pot ser una pràctica privada domèstica i familiar, sense control ni relació amb la comunitat general. Tampoc podem descartar les diferents aberracions en el camp sexual en totes les societats. Beltran creu més en el sacrifici ritual.

228


Segons Frazer els rites funeraris infantils per propiciar la fertilitat dels camps de cereals que exigeixen el sacrifici anual cruent, més tard serien substituits pel d’animals joves. Penso que cal admetre també les diferents formes d’homicidi universals com l’abort amb l’ajuda d’herbes com les corones o altres i diferents tècniques com la del mercuri olorat o begut, etc. L’infanticidi per asfixia també está ben documentat i s’ha practicat en totes les époques. En els escrits médics referits a la medicina d’època greco-romana, es fa menció de més de 400 procediments diferents, entre els que hi trobem la infibulació amb agulles, la clitoridectomia i la circumcisió masculina i femenina. SEXUALITAT I SOCIETATS HUMANES Sabem que les societats humanes són coitocèntriques monovalents per natura amb còpula heterosexual per la seva perpetuació i la anal o interfemoral purament sexual. Les posicions coitals van segons cultures com els sistemes de carícies, estimulacions i les actituds doloroses. El sexe també es practicava per celebracions, cerimònies i en festes de caça o pesca com veiem en algunes de les pintures rupestres. Els perfums, la música, els obsequis, la màgia, els filtres, les pocions, els rituals o els diferents actes d’incitació a la sexualitat demostren la importància de l’orgasme sexual. La historia més oficial ens presenta la sodomia i els càstigs rebuts per algunes ciutats, la pederàstia, el sexe oral, l’anilinctus o les fantasies més diverses com les antigues pràctiques amb un «partner» dins un sac, els afrodisíacs, les flors, els ungüents o els càntics com a complements importants. 229


L’antropologia reconeix també la homosexualitat d’ambdós sexes com una forma de comportament social institucionalitzada en totes les èpoques. També es reconeix l’exhibicionisme ostentós, com el que veiem en les nostres figuretes, ceràmiques i exvots involucrats com a actes individuals en els socials generals com la sexualitat anal o el cunnilingus. Caldrà no confondre sexe amb vici o sexomania. També podien existir l’explotació, la submissió i l’hermafroditisme. És ben sabut que l’entrega de noies verges als temples era una pràctica corrent ja des de l’antic Egipte, que les orgies han existit a totes les societats i que les dones dels clans rebien la copulació i els regals de molts homes, com veiem en les danses fàl.liques del nostre entorn. També cal pensar en l’abús familiar, l’incest, les violacions i els crims sexuals. En general es pot deduir dels diferents estudis que la hipergàmia o l’adulteri no eren ben rebuts entre els ibers. En canvi l’avortament i l’infanticidi estan molt documentats des de Anseduna fins a Sagunt per motius socials, econòmics, religiosos, terapèutics o politics.109 LA SEXUALITAT DURANT EL POSTIBERISME IBÈRIC L’any 1217 la naixent església ja va anatemitzar els amulets fàl·lics ibers, mantenint-se aquest costum només en alguns llocs d’Itàlia per continuar preservant-se dels maleficis. Els mateixos escrits negatius dels Pares de l’Església i els concilis, ens demostren les vinculacions de la societat ibèrica a cultes 109

Campillo, Miró, Vives, Gusi i Jener, Lillo, Guérin, Calvo, Guillén, Beltrán, Frazer... en les seves obres editades entre 1976 i 1998. 230


i ritus sexuals anteriors que tot de cop van passar a ser pecat com els ritus de fertilitat, fecunditat i altres. Les denúncies eren constants contra persones que seguien practicant actes de tradició antiga relacionats amb la sexualitat que es va seguir practicant en secret. A l’Alcúdia d’Elx trobem un Eros adormit. El culte a Príap o el fàl.lic, van perviure durant moltes dècades després del període iberoromà i iberovisigot en els territoris de la Ibèria visigótica.110 VULVA I PENIS SAGRATS Més tard l’Església va voler associar alguns sants patrons a determinats poders quan aquests tenien característiques itifàl·liques, eròtiques o relacionades amb la sexualitat generadora de vida. El sexe havia tingut una importància bàsica en totes les creences ancestrals i una valoració positiva per part de tots els pobles, comportant que vulva i penis fossin sagrats perquè eren portadors de la potència generativa. En els cultes mistèrics ben propagats durant les etapes de romanització, es valoraven també els òrgans sexuals femenins i masculins junt als ritus de fecunditat i les representacions oficials del «Sinus Veneris» o sexe femení que es portava en desfilades tipus processó junt a un penis o fal·lus gegantí en estat de gran erecció durant les festes dedicades a Venus que va substituir la deessa ibera Iun. Es conserven escrits que descriuen aquest cerimonial de pompa fàl.lica, perpetuat per ibers i romans. Al costat hi anaven dos «genis» indicant «el camí» per on el fal·lus havia de penetrar com element sexual i fecundador. 110

Durant l’època visigòtica Ibèria era només el territori format pels actuals Països Catalans. Veugeu el mapa de la divisió peninsular visigòtica. 231


Jámblico en les seves obres parla de les consagracions de penes, durant la primavera en l’entorn de les cultures d’influències jònico-gregues mediterrànies, com a mostra que els déus els assistien en la força sexual generadora. Diodor de Sicília explicava que els genitals del mascle ovicaprit eren adorats com a personificació del principi dels sers i Plutarc explica els estatus antropomòrfics del Ossiris adorat també pels ibers, sempre amb el penis erecte, conegut amb els noms de mutinus, mutunus i tutunos. Segons Lucil.li, Tertulià o Sant Agustí, era considerat com un amulet o divinitat de

Amulet fàl·lic del jaciment iber de Sant Quirze del Vallès. plaer sexual i fecundació per les dones o pel vigor dels homes. Aquest amulet servia també per espantar els mals d’ull, les fetitxeries i els encantaments dolents sobre el sexe. L’òrgan genital femení tenia característiques de sagrat que segons Béranger s’invocaven per expulsar dimonis, parar tempestes o destruir insectes dolents. Per aquest motiu es col·locaven en les entrades de coves o habitacles i altres a l’interior o en tombes, ja que tenien les mateixes virtuts que el Sol de primavera iber amb forma de cerclers rodons que com he explicat poden ser al mateix temps Sols, Fal.lus o símbols sexuals que allunyaven les forces malignes i negatives, donant felicitat sexual, fecunditat i abundància. 232


Després van començar les lluites i les persecucions contra totes les costums ibers i la dona autòctona, creant les històries d’expulsió del Paradís, temptació, pecat i còlera divina contra les divinitats sexuals, destruint totes les representacions que es trobaven. Els escrits de Sant Agustí ja tracten a les dones com de corrompudes i enverinadores de l’home... creant pors, odis, mort, diables i gent dolenta i luxuriosa. Del Naturalisme passem a l’Edat Mitjana amb sexualitat desviada i erotisme només per uns quants. Es fa una neteja total i es crea la Verge immaculada... Només en alguns pobles italians van aconseguir mantenir la festa de «Il Santo Membro» –perquè és clar els deus també devien tenir penis– , amb un priapisme gegant que arriba fins el coll del sant. A la iconografia del segle XVIII a Fontaine les Sèches, es conservava encara una creu en la que en lloc d’un crist crucificat, hi havia un fal.lus en erecció i testicles amb un text explicatiu de F. Baudevant i Avare. Els cultes a Príap i els heliolàtrics, van ser la gran prohibició de l’església junt amb les anulacions de les altres tradicions paganes i els mites cosmogònics, cíclics, sexuals i rituals.

233


BIBLIOGRAFIA BIBLIOGRAFIA BÀSICA Cultura i Llengua Ibèrica. Ed. Emboscall, 2a edició. Vic 2006 de l’autor del present treball. Amb extensa bibliografia, glossari iber català, guia didàctica i signari iber complet incorporats. BIBLIOGRAFIA RECOMANADA A més de la general localitzable en els llibres i la guia anteriors, he pensat que seria interessant oferir una selecció a recomanar, segons temes específics, a fi que resulti més pràctic per l’interessat i sempre ampliable amb la que ofereix cada un dels autors esmentats. PRIMERS POBLADORS

Agustí, J. i Lordkipanidze, D., Del Turkana al Cáucaso. National Geographic. Barcelona, 2005. Museu de Geòrgia. Georgian State Museum de Tblisi. (Geòrgia). Exposició permanent del Museu, materials i restes dels jaciments esmentats i catàleg general. MIGRACIONS

Villar, F., Los indoeuropeos y los orígenes de Europa. Gredos. Barcelona, 1991.

235


INDOEUROPEUS

Bopp, F., El problema indoeuropeo. México, 1960. Gimbutas, M., The Kurgan Culture. Ed. Cardona. Barcelona, 1970. POBLES PENINSULARS NO INDOEUROPEUS

Actas Coloquios Lenguas y Culturas Prerromanas Peninsulares. CLCP. Universidad de Salamanca. 1974-1996. Harrisson, R. J., España en los albores de la historia. Ed. Nerea. Madrid, 1989. GRAMÀTICA COMPARADA

Benveniste, E., El Vocabulario de las instituciones indoeuropeas. Taurus. Madrid,1984. PRESOCRÀTICS I ENTORN JÒNIC GREC

Cavaller, J., Teoria de les Nacions. Kath’Hel.lens. Prohom Edicions. Barcelona, 2005. Kirk, G.C., Los filósofos presocráticos. Gredos. Madrid, 1979. CELTES

Sainero, R., Sagas Celtas primitivas en la literatura inglesa. Akal. Torrejón de Ardoz, 1993. MITE DE TARTESSOS

Sainero, R., Lenguas y literaturas celtas. Uned. Madrid, 1994. Blázquez, J.M., Tartessos y los orígenes fenicios. Univ. de Salamanca, 1983. Almagro, M., El problema de Tartessos. Empúries. Barcelona, 1978. Correa, José A., La Hispania Prerromana en Historia de la Lengua Española. Universidad de Salamanca, 1992.

236


IBÈRIA OCCIDENTAL

Blázquez, A., El Periplo de Himilco. RSG. Madrid, 1909. Maluquer de Motes, J., Prehistòria i Edat Antiga. Ed. 62 Barcelona, 1987. CULTURA I LLENGUA IBÈRICA

Fita, F., Los primeros habitantes de España. Teide. Barcelona, 1970. En resposta al discurs de Mèlida sobre la Ibèria preromana. Madrid, 1906. Humboldt, G., Primeros pobladores de España. Teide. Barcelona, 1970. Marín, A., L’abans i el després dels ibers. Edició CR, S.L. Horta de Sant Joan, 2000. Santaeulària, F., Conferència de tardor al Patronat de Masllorenç «Cultura i llengua ibèrica». DVD ed. per Bonavista Multimèdia del Vendrell (info@bonamedia.com). CELTIBÈRIA I LLENGUA CELTIBÈRICA

Beltrán, A. – Tovar, A., Contrebia Belaisca. Univ. de Zaragoza, 1982. Santaeulària, F., El Celtibérico y las lenguas de substrato. Tesina curs de Lingüística Indoeuropea de la Facultat de Filología Clásica Uned. Bcn, 1992. Cultura i llengua a la comarca del Ripollès. Videos & Search. www.youtube.com (Broadcast Yourself). Video Player Ibèria. Videos per internet: Conferència Primera Diada sobre Història, Art i Pensament. www.videoplayer.es LLENGUA TARTÈSSICA

Correa, José A., El signario tartessio. Actas IV Coloquio. Universidad Vitoria, 1987.

237


IBERITZACIÓ PENINSULAR

Correa, J., La Hispania preromana. Univ. de Sevilla, 1990. Pellicer, M. Los inicios iberización en Andalucía. Empúries, 1978. Blánquez, J., La formación del mundo ibérico en el Sudeste de la Meseta. Albacete, 1996. LLENGUA IBÈRICA

Fletxer, D., Lengua y epigrafía ibéricas. Univ. d’Alacant, 1983. Carpenter, D. P., Glossarium Novum. Paris, 1766. ESCRIPTURA IBER

De Hoz, J., El Euskera y las lenguas vecinas antes de la romanización. Bilbao, 1981. DESXIFRAMENT DE L’IBER I MÈTODES

Román del Cerro, J. L., El desciframiento de la lengua ibérica. Id, El origen ibérico de la Lengua Vasca. Ambdós d’Amalgama. Ed. Aguaclara. Alacant, 1990 i 1993. Alonso, J., Desciframiento de la Lengua Ibérica. Id. Traducción de nuevos textos ibéricos. Ambdós de l’Ed. Mainer. Barcelona, 1996. Panosa, Mª I., Nuevas inscripciones ibéricas de Catalunya. Univ. de Barcelona, 1993. Untermann, J., MLH. Vol. 3.1 i 3.2. Editat en alemany, Wiesbaden, 1990. En préstec a la UB i Biblioteques de la Diputació. Hübner, Èmil, La Arqueologia de Espanya. Barcelona, 1888. En préstec bibl. Diputació. Id., MLI (Monumenta Linguae Ibericae). En llatí. Reimeri, Berlín 1893 En consulta a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona i a l’Ateneu Barcelonès.

238


NUMERALS

Guadan, A. M., Los signos alfabetiformes con valor de numerales, marcas contables, ponderales en la primitiva escritura ibérica. Núm. 7 Madrid, 1987. LÈXIC IBER

Siles, J., Léxico inscripciones ibéricas. Univ. de Alicante, 1985. Silgo, L., Léxico ibérico. ELEA. Núm. 1 València, 1994. TOPONÍMIA IBÈRICA

Jaquemot, Antoni: Els seus treballs es poden consultar en els buscadors d’internet clicant el seu nom. Román Del Cerro, J. L., Toponímia. CAPA. Alicante, 1983. FENICIS

Olmo, G. /Aubet, M. E., Los fenicios en la península. Ed. Ausa. Sabadell, 1986. ROMANS

Alvar, J., De Argantonio a los romanos. Historia 16. Madrid, 1995. Almagro G. M., Historia de España. Vol. I. Roma. Ed. Planeta. Barcelona, 1990. MOSSÀRABS

Simonet, F., Glosario de voces ibéricas usadas entre los mozárabes (1888). Univ. de Salamanca, 1982. GOTS-VISIGOTS

Agut, A. i Fernandez, Mª P., Manual de Lengua Gótica, Antología y Glosario. Acta Salmanticensia. Salamanca, 1988. ITH. Obispo de Chaves. Ithacio (Ith). División peninsular. Madrid, 1826 239


Thompson, E. A., Los godos en España. Alianza Ed. Madrid, 1985. MGM. Leges Visigothorum. Legum Sectio I. Vol.1 Hannover, 1902. Teillet Suzanne, Des Goths à la nation gothique. Didot, Paris, 1984. Documentos en pizarra visigóticos. 2 vols. Turnholt, 2000. Giménez, Ana Maria, Orígenes Reino Visigodo de Tolosa.Valladolid,1983. BIZANTINISME

Warren Treadgold, A History of the Byzantine. Standford, CA, 1997. Hillgarth Jocellin, Byzantium. London, 1984. FALSIFICACIONS I OBRES IBÈRIQUES RETOCADES

Arnau, F., El arte de falsificar el arte. Tres mil años de fraudes. Noguer. Bcn, 1961. Fabré, M., Falsae et alienae a l’épigraphie de Catalogne. Bordeus, 1981-Paris 1984. Falomir, V., Dos inscripciones ibéricas falsas. BAAC,3. Barcelona, 1982. Hübner, E., Inschriften von Carmona. RHM 17, Berlin 1869. Relació d’inscripcions falses en el seu MLI apartat desxiframent de l’iber i Arqueologia de España. Die buste von Illici. JKAI,13, 1898 Mora, J., Trigueros y Hübner. El concepto de falsificación. AESA 61, Bcn, 1988. Velaza, J., Falsificación ibérica. Fortunatae, 3 Univ. de La Laguna, 1992. Beltrán, A., Sobre la inscripción falsa del Museo de Zaragoza. 1951. Nicolini, G., Opuscle catalogue des griefs. Paris 1974. 240


La Dame d’Elche. Paris, 1974. Mélida, J. R., Cuestión de autenticidad. Revista AB y M. 1903, 04 i 05. Moffitt, J. F., El caso de la Dama de Elche. Destino. Barcelona, 1996. EL SAGRAT, RELIGIÓ I DIVINITATS

Santaeulària, F., Els ibers i la violència. Ed. Emboscall. Vic, 2003. Reeditat dins Cultura i Llengua Ibèrica. Ed. Emboscall, 2a edició. Amb extensa bibliografia, glossari iber català, guia didàctica i signari iber complet incorporats. Blánquez, J. M., Religiones preromanas ibéricas. Ed. Cdad. Madrid, 1983. Graves, R., Rey Jesús. Edhasa. Edhasa. Barcelona, 1984. Renan, E., Vida de Jesús. Edaf. Madrid, 1981 Móneo, T., Religio Iberica. Real Academia de la Historia. Madrid, 2003. ARQUEOLOGIA DE LA MORT I PALEOPATOLOGIA

Pérez, A., Salud, Enfermedad y Muerte. Fundación Uriach. Barcelona, 1995. Ruiz Bremón, M., Arqueología y antropología ibérica. Complutense. Madrid, 2000. El Santuario del Cerro de los Santos. Microted. Madrid,1987 Los exvotos. Instituto. Madrid, 1989. La Antropología al servicio de la Arqueología. Museo Arqueológico Nacional. Exposición dirigida por Mónica Ruiz Bremón, Madrid, 2004. TERMALISME I AIGÜES

Pérex, Mª J., Termalismo antiguo. Casa de Velázquez. Madrid, 1997. 241


ESCLAVATGE IBÈRIC

Xuriguera, J., Tres moments històrics. Pòrtic. Barcelona, 1971. GUERRES

Hernández, X., Història Militar de Catalunya. Barcelona, 2003. ART

Winckelmann, J. J., Historia del Arte. Ed. Iberia. Barcelona, 1967. Fontaine, J., El prerrománico y el mozárabe. Ed. Encuentro. Madrid, 1982. Ancoechea, G., El simbolismo del número. Ed. Obelisco. Barcelona, 1992. SEXUALITAT

Olabuerga, A. i Ojeda, R., Carta a Meneceo. Epicuro. Ed. Alhambra. Madrid, 1985. Farrington, B. La Rebelión de Epicuro. Ed. Laia. Barcelona, 1983 Piqué, A. Diógenes Laercio. Vida de Epicuro, llibre X de Vidas de los filósofos ilustres. Universitat de Barcelona, 1981. Ackernecht, E. H., Medicina y antropologia social. Madrid, 1985. Álvarez de M., A., Magia y medicina popular en la Península Ibèrica. Madrid, 1993. Armijo, M., Compendio de Hidrologia. Barcelona, 1968. Alvarez V., A., Sexo y Cultura. Bibl. Nueva. Madrid, 1971. Albertini, A., Fouillies d’Elx. Bulletin hispanique. Paris, 1906. Almagro, M., Los orígenes de la toréutica ibérica. Trabajos de Prehistoria. Madrid, 1979

242


Alcobe, S., La mortalidad en España desde el Neolítico. Trabajos de Antropologia, 18. Madrid, 1976. Agusti, B., Antropologia prehistorique. Sarrians. Paris, 1989. Autors clásics diverses edicions greco-llatines: Plini, Polibi, Estrabó, Pausanies, Diodor, etc. en Enc. Ed. Didot. París, 1880 i edicions posteriors. Avié, R., Periple. Ed. Villalba. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1986. Barberá, J., Las inhumaciones infantiles y otros ritos en el poblado de Sant Just Desvern. CPAC. Barcelona, 1980. Beach, F. A. i Clellan, S., Conducta humana 2: Conducta sexual. Ed. Fontanella, Barcelona, 1978 Bachofen, J. J., El Matriarcado. Akal Universitaria. Madrid, 1987. Benedict, R., El hombre y la cultura. Investigación sobre los orígenes de la civilización. Edhasa. Barcelona, 1971. Bermejo, J. C., Mitologia y Mitos en la Hispania prerromana, I. Madrid, 1994. Blázquez, J.M., Imagen y Mito. Ed. Akal. Madrid, 1977. Religiones en la España Antigua. Madrid, 1991. Danzas sagradas de Illici. Elche, 1985. Diccionario de las religiones prerromanas de España. Madrid, 1975. Borovia, L., Instrumental médico, quirúrgico y farmacéutico. Tesis doct. UCM. Madrid, 1986. Bertet, G., Análisis por difracción de rayos X de cerámicas ibéricas valencianas. Univ. de Valencia, 1973. Bandera, M. L., El atuendo femenino ibérico. Habis 7-8 i 8-9. Sevilla, 1977-78. Carré, E. y Morán, J. A., Pinzas ibéricas caladas. Verdolay, 2, 77. Valencia, 1990. Campillo, D., Abrasiones dentarias y cráneos enclavados de Ullastret. Ed. Ampurias. Barcelona, 1976-78. 243


Estudi de les restes humanes incinerades necrópolis ibérica. Turó dels Dos Pins. Barcelona, 1992 (J. Garcia Rosselló). Campillo y Agustí, B., Serra de Daró. Estudi restes humanes. Univ. de Barcelona, 1993. Capel, R. Mª, La prostitución en España. Estudio Sociolingüístico. Ministerio de Cultura. Madrid, 1975. Curb, R. y Manahan, N., Monjas lesbianas. Seix y Barral. Barcelona, 1985. Chang, J., El Tao del amor y del sexo. Plaza y Janés. Barcelona, 1984. Dalla, Y., N., Los juegos sexuales. Gedisa. Barcelona, 1983. Evans-P., E. E., La mujer en las sociedades primitivas. Ed. Península. Madrid, 1975. Eckstein, W., Les Cares ou Cariens de l’antiquité. Revue Arq. 14. París, 1857. Farrés, J. M., Comportamientos sexuales. Ed. Fontanella. Madrid, 1980. Figueras, F., Exvoto ibérico de Vilajoyosa. Aespa XXV. Alacant, 1952. Garbini, G., La religione fenicia. Ed. Roma, 1981 Gomez Pellico, L. i altri, Determinación del sexo mediante anàlisis restos de cresta ilíaca. Actas II Congreso Paleopatologia. Valencia, 1993. Gonzalez Duro, E., Represión sexual. Ed. Akal. Marid, 1976. Garcia, A., España y los españoles hace dos mil años segun la Geografia de Estrabón. Espasa Calpe. Buenos Aires, 1945. Gusi, F., Enterramientos infantiles ibéricos en vivienda. Pyrenae, 6. Barcelona, 1970. Gonzalez, W.C., Psicoactivos, misticismo y religión. Gerión. Madrid, 1984. Haba, S. y Rodrigo, V., El culto a las aguas y su continuidad con las vías de comunicación naturales. Zephyrus XLIII. Madrid, 1990. 244


Harris, M., Muerte, sexo y fecundidad. Calpe. Madrid, 1991. Hoyos de, N., Fiestas en honor de Santa Águeda. Revista dialectológica. Hunt, M., La conduta sexual hoy. Edhasa. Madrid, 1978. Iglesias de Usel, J., La sociologia de la sexualidad en España. REIS. Madrid, 1983. Katchadourian, H., Un estudio comparativo de la sexualidad humana y su evolución. Fondo Cultura Económica. Edhasa. Madrid, 1983. Lucas, R., Santuarios y dioses de la Baja Época Ibérica. Revista Española de Estudios Ibéricos. Madrid, 1981. Mead, M., Sexo y temperamento en las sociedades primitivas. Ed. Laia. Barcelona, 1973. Martinez, J., Las drogas en la Antiguedad. Historia, 16. Madri, 1987. Moltó, L., Yacimientos termales. Arqueología. B. Soc. Esp. Hidrol. Med. V.3 Madrid, 1990. Montero, S., Historia de las religiones antiguas. Ed. Cátedra. Barcelona, 1993. Miguel de, A., Sexo, mujer y natalidad en España. Edicusa. Madrid, 1974. Negueruela, I., Los monumentos escultóricos ibéricos. Ministerio de Cultura. Madrid, 1990. Olmos, R., Iconografia y culto a las aguas de época prerromaa en los mundos colonial e ibérico. ETFH, 5. Madrid, 1992. Imágenes de la mujer en lo sagrado. Occidente I. Ed. G. Duby – M. Perrot. Paris, 1991. Obermaier, H., Bronce ibérico representando un sacrificio. Bol. Sociedad Española de Excavaciones. Madrid, 1921. Peña, M., Mortalidad infantil en el mundo antiguo y causas biopatológicas y conductas culturalmente pautadas. I Congreso de Paleopatologia. Valencia, 1993. 245


Pérez, A., Salud, enfermedad y muerte en el pasado. Ed. Fundación Uriach, 1838. Universitat de Barcelona, 1996. Estudio paleopatológico de lesiones traumáticas. Canarias, 1974. Pitt-Rivers, J., Antropologia del honor o política de los sexos. Ed. Critica. Barcelona, 1979 Prados, L., Exvotos anatómicos ibéricos. Tra. Preh. 48. Madrid, 1991. Exvotos ibéricos del Museo Arq. Nac. Ministerio de Cultura. Madrid, 1992. Puig i Cadafalch, J., Les excavacions d’Empúries. Anuari Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1908. Plinio Historia Natural de Plinio. Ed. Medicina Española. Madrid, 1962. Ribichini, S., Creencias y vida religiosa en los Fenicios. Ed. Dir. S. Moscati. Barcelona, 1988. Ramos, A., Religiones y Cultos antiguos en Elche. Revista Instituto de Estudios Alicantinos. Alacant, 1970 Reeves Sanday, P., Poder femenino y dominio masculino sobre los orígenes de la desigualdad sexual. Ed. Mitre. Barelona, 1986 Rocafort, C., Les pintures rupestres del Cogul. Butlletí Centre Exc. de Cat. Lleida, 1908. Ruiz Bremón, M., Aproximación antropológica al mundo ibérico: el ciclo vital. Revista de Estudios ibéricos. Madrid, 1996. Estado actual de la investigación sobre Paleopatologia y Antropologia Ibéricas. II Congreso Nacional de Paleopatologia. Barcelona, 1995. Santaeularia, F., Els ibers i la violencia. Colecció Mnemosine. Ed. Emboscall. Vic, 2003. Santonja, M., Estudio anatómico y métrico. Ed. Gredos. Madrid, 1986. Turbón, D., Antropologia de Catalunya en el II Milenio aC. Universitat de Barcelona, 1981. 246


Varis autors, Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya. IXè. Col.lqui Internacional d’Arq. de Puigcerdá. Institut d’Estudis Ceretans. Ceret-Puigcerdá, 1992. Vidiella, S., Las pinturas rupestres de Cretes. Boletín de Historia y Geografia del Bajo Aragón. Barcelona, 1907. Virgili. Obras completas. Ed. Aguilar. Madrid, 1961. Vives, S., Poliformismos en el Pirineo Catalán. Univ. Barcelona, 1990. Vives, E. y Miró, C., Patrimoni Artístic Nacional. Prada. Servei d’Arqueologia. Casalet. Andorra la Vella. Principat d’Andorra, 1983 Restos humanos de época ibérica en Montjuich (Barcelona). Granada, 1991. Zaragoza, J. R., La Medicina de la España Ibérica. Inst. Hist. Med. Valencia, 1982. Aspectos médicos de la España primitiva en la Geografia de Estrabón. Instituto de Historia de la Medicina. Valencia, 1882. Idem sobre Plinio en Asclepio 16, 1964. La Medicia en la España Antigua. Cuadernos de Historia de la Medicina, 4. Madrid, 1965. La medicina de los íberos. II, 2. AA.VV. Tartessos. Revista de Arqueologia. Madrid, 1986. Celtíberos. Diputación Provincial de Zaragoza. 1988. Escultura ibérica. Revista de Arqueologia. Madrid, 1998.

247


ÍNDEX PART I Capítol 1 Introducció Capítol 2 Nosaltres som els autèntics descendents dels ibers Capítol 3 La Cultura Aziliana Capítol 4 Egipcis i jònics a Ibèria Capítol 5 La dominació dels ibers Capítol 6 L’arribada dels visigots Capítol 7 El Sagrat i el Màgic astral PART II Capítol 8 La qüestió astral entre els ibers Capítol 9 Josep Puig i Cadafalch i el tema astral en l’arquitectura antiga Capítol 10 El tema religiós Capítol 11 Paleopatologies i terapèutica Capítol 12 Visió històrica Capítol 13 La Ibèria Oriental Asiàtica Capítol 14 La moneda ibera i el signe ètnic del llop Capítol 15 La construcció d’un País Capítol 16 El procés escripturari Capítol 17 El bilingüisme en territori iber Capítol 18 Falsificacions, obres retocades i iberisme Capítol 19 La resistència iber i els visigots Capítol 20 Lingüística iber Capítol 21 Desxiframent i interpretació de l’iber

9 11 14 30 44 49 54 63 73 75 80 85 95 98 108 112 115 117 121 118 119 138 151


Capítol 22 Aspectes lingüístics i gramaticals Capítol 23 El fílum lingüístic PART III Capítol 24 La Sexualitat dels ibers Bibliografia

169 175 185 187 235


etnos  

Etnos i sexualitat dels ibers, obra de Frederic Santaeulària

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you