Sicília), Orient (sobretot Beirut, Damasc i Alexandria), el Nord d’Àfrica, les costes andaluses i Flandes i Anglaterra. El comerç engendrà una institució pròpia: el consolat. El Consolat de Mar era un tribunal especial sobre afers i conflictes de tipus marítim i comercial. N’hi hagué a Barcelona, i també a Tortosa, Girona, Perpinyà i Sant Feliu de Guíxols. Però els catalans també tenien consolats a moltes ciutats mediterrànies. Eren tribunals per entendre en els afers propis dels mercaders catalans que hi residien o s’hi trobaven, però alhora també eren una representació comercial i fins i tot diplomàtica prop de les autoritats locals. El Municipi barceloní era qui nomenava els cònsols. Societats mallorquina i valenciana Totes dues tenien característiques distintives. A Mallorca, repoblada amb gent de Catalunya, no hi havia feudalisme, impedit per Jaume I. Però en canvi hi havia esclavitud: una part de la població mallorquina musulmana fou castigada amb l’esclavitud, per haver-se oposat a la conquesta catalana. Ara bé: aquesta situació no tingué gaire durada i es dissolgué amb oportunes «conversions» al cristianisme i emigracions al nord d’Àfrica. S’ha d’esmentar també el gran predomini demogràfic de la Ciutat sobre la resta de l’illa, en ser lloc d’assentament privilegiat de molts dels repobladors catalans. I així mateix, la forta dedicació de la Ciutat al comerç. Més endavant, per repoblar més la part rural, foren importats contingents d’esclaus de països de l’est d’Europa. Però tampoc aquesta condició d’esclavitud fou duradora.
19