Page 1


LA GRAN BAIXADA

Prima Materia, 85


RICARD MIRABETE

LA GRAN BAIXADA SEGONA EDICIÓ PRÒLEG DE XAVIER SOLER EPÍLEG DE JOSEP-RAMON BACH

emboscall


© Ricard Mirabete i Yscla © del pròleg: Xavier Soler © de l’epíleg: Josep-Ramon Bach © del colofó: Jesús Aumatell edita: emboscall www.emboscall.com

Dipòsit legal: B 15202-2014 ISBN: 978-84-92563-69-2 Primera edició: maig de 2004 Segona edició: juny de 2014


PRÒLEG

Del seu primer llibre s’ha dit que es tracta del “recorregut vital d’algú que passeja per la ciutat, de nit, i sorteja la caiguda dels estels; a voltes interroga els records i els indrets que l’han vist néixer i, alhora rememora l’instant que resta després d’allò viscut”. Aquests mateixos mots són els que ens permeten parlar d’un escriptor amb una trajectòria vital molt particular. Vestit de manera informal i despreocupat pel que es pugui dir, Ricard Mirabete i Yscla passeja pels carrers de la Barcelona cosmopolita de finals del segle XX i observa. El seu tarannà inquiet li fa contemplar amb delectació qualsevol nimietat que pugui passar per alt a la gent estressada que deambula per la ciutat a qualsevol hora del dia i de la nit. Ha après des de ben jove a anar per la vida sense presses i sense més angoixes que les interiors. Amic dels seus amics, sap encomanar aquesta serenor i tranquil·litat a aquells que li fan ombra. Estudiant filologia catalana a la UAB, va començar a escriure a la revista universitària “M’han dit que sí!” crítiques d’espectacles i de cultura, i continuà vinculat al món del periodisme com a encarregat de la secció de música de “L’infor matiu de Sants”. Les seves col·laboracions al món del periodisme i de la literatura han estat diverses, no només com a redactor sinó també com a corrector. No obstant, les seves primeres tentines caldria buscar-les en les composicions musicals que realitzava 5


pel seu grup musical “Tocats pel foc”. Aquesta tasca de composició –redacció, correcció i revisió de lletres de cançons– suposa per a Ricard un primer esbós de la tasca que a partir d’ara realitza com a poeta. Escoltant Radio Futura o Kiko Veneno, i llegint Baudelaire, Verdaguer, Carner, Riba, Marià Manent, Brossa… adquireix prou recursos per trenar els seus poemes amb unes directrius molt concretes i dotar-los d’un ritme encertat. El 1999 obté el Premi Amadeu Oller amb el seu llibre Última ronda abans ressenyat. El premi comporta la publicació del recull a Edicions de la Magrana i per al filòleg i poeta suposa el trampolí per a posteriors publicacions. La gran baixada, recull escrit el 2003, procura iniciar una ascensió en la seva producció literària i no una davallada com suggereix el mateix títol, que coincideix amb el d’un poema del llibre Fogall de sonets (1943-1948) de Joan Brossa. El poeta avantguardista experimental català es converteix d’aquesta manera en el referent immediat de Ricard Mirabete. Precisament la cita que encapçala el llibre és brossiana: “L’home ha de sobreviure a les rondalles.” A La gran baixada, el poeta de Sants palesa un distanciament voluntari en el seus versos per tal que les experiències que poetitza es puguin fer extensibles a les de qualsevol lector. Segons Josep Romeu: “Còsmica i planetària, la poesia brossiana és concebuda sobretot com un sistema de situacions en l’espai, amb una acusada autonomia res6


pecte a la fluència temporal”.1 De la mateixa manera, Ricard Mirabete plasma en els seus poemes unes situacions, més concretes o més abstractes, que tenen validesa actual i futura, i ho justifica a la cita abans referida amb el verb “sobreviure”. La literatura és transitòria, però les experiències humanes que s’hi retraten poden tenir una vàlua universal.

La gran baixada El llibre presenta una distribució molt evident. El primer i el darrer poemes són clarament narratius i fragmentats en dues parts o capítols. En el darrer, a diferència del primer, hi ha dos epígrafs per delimitar el contingut de cada apartat: Enigma i Rèquiem. Aquests dos poemes emmarquen 19 poemes breus, de contingut més líric i descriptiu, on s’exhibeixen situacions i vivències “observades” pel poeta en la mateixa realitat que l’envolta o en el seu imaginari. D’aquí rau precisament l’ús d’imatges surrealistes, en la línia brossiana, que no dificulten la comprensió, però no permeten una interpretació unívoca dels poemes. El primer poema homònim al títol del poemari –La gran baixada–, evidencia alguns trets característics de la seva poesia ja emprats a Última ronda. L’estil planer, Nota editorial a Joan Brossa, Fogall de sonets (1943-1948), Eds. 62, Barcelona.

1

7


col·loquial, quasi dialogat en alguns fragments, denota una poesia entenedora i assequible per al lector. El parlar dels objectes de la Quimeta, l’herbolària, o d’un homenet que empaita coloms amb una carreta, per una banda, ens evidencia la voluntat del poeta de parlar de circumstàncies quotidianes o rutinàries, però d’altra banda, ens reflecteix l’atemporalitat que constatava Romeu parlant de la poesia de Brossa: el carreter no té nom, és un carreter qualsevol d’un espai i un temps qualsevol; però la Quimeta, tot i tenir nom, és també una herbolària qualsevol, d’un temps i un espai qualsevol. Ambdós quadres estan units per un tret comú, “el carrer”, un carrer urbà amb unes connotacions de fredor i tristor. El poeta, a més, hi fa esment del seu “altre jo”, que té ànsies de “sortir del laberint”. Ja des dels primers versos constatarem la intenció del poeta de presentar-se com el “despert entre els dormits” maragallià, que pot contemplar la “nocturnitat” urbana i sortir-ne a través d’imatges oníriques que no tenen cabuda en la vida “diürna”, rutinària de les situacions que descriu. Giorgio Colli, parlant de Nietzsche, comenta: “Més que com una tensió i una harmonia entre apol·lini i dionisíac, la tragèdia grega es pot entendre com el pathos, la repercussió d’un enigma, d’un jeroglífic.” 2 Després de la lectura dels poemes,

2 Giorgio Colli, Després de Nietzsche (1974), traducció de l’any 1978, Editorial Anagrama, Barcelona. 8


el lector pot adonar-se que l’harmonia apol·línia i la tensió dionisíaca es lliguen i s’entortolliguen en els versos del recull, fent dels poemes un tot laberíntic i enigmàtic: “[…] Besllums de la vida moderna en un harem fet de molles de pa i plors de difunts” No cal obviar que el darrer poema del recull conté l’epígraf “Enigma”. Aquest aspecte dóna al llibre un caràcter cíclic evident. Un punt de contacte que trobem entre aquest primer poema del llibre i els poemets curts que el segueixen és la preocupació formal del poeta de dotar els seus versos d’un aspecte que per Carner suposava la base del seu distanciament poètic, de l’objectivitat que es proposava a l’hora de convertir els seus poemes en “objectes autònoms”: l’ús del vers decasíl·lab de rima consonant molt marcada (en la majoria dels casos). En la majoria de poemes, els versos apareixen agrupats en quartets. Fins i tot en algun cas, fa ús del sonet: Un crim d’ocells.

Els títols dels primers poemes curts ens permeten adonar-nos del caire pessimista que fondeja en els interliniats dels versos: En laberints estranys, Jardí tancat, Pou neguitós, El mur dels sortilegis. El jo poètic es troba immers en una situació de desengany i 9


penúries, i qualsevol intent de sortir-ne és en va. Precisament en el darrer poema dels esmentats, la natura personificada adquireix una agressivitat dionisíaca que frapa el lector: “L’heura daurada del capvespre/ escup sang en l’aigua enfosquida / que regalima pel mur pètals/ de sorts músties de flor pansida”. I com al primer poema, són els efectes taumatúrgics o sortilegis il·lusoris els que permeten continuar avançant en mig de tanta decrepitud. Darrere de l’heura, la flor pansida i les fades, s’hi amaga un cert decadentisme d’annunzià. Amb el següent poema, Amb les mans al fanal , objectiva el neguit interior en el bullici exterior d’un dia de mercat, a ple hivern, a la plaça Gran, on trenca amb la quotidianitat, al més pur estil caldersià presentant “la dona que du plegat/ el cap en una paperina”. I a Ignomínia arriba fins i tot a assassinar al jo líric, encara que sigui de manera ambigua, possiblement en somnis. El crim premeditat és anunciat al lector per la recurrència del número “dotze” que, a part d’apuntar la mitjanit, acompanya la fatalitat: dotze són els membres d’un jurat que a l’hora de l’ajusticiament decideixen sobre el nostre fatídic destí. El poema es clou amb un vers colpidor: “Desperto mentre dormen sense càrrecs”. En els següents poemes –Camí de ferro, Esbós d’una pluja, La ciutat interior, Un crim d’ocells, Nocturn, Somni en via morta, Els afores de la ciutat– se’ns presenta el jo líric com un ésser turmentat, quasi agonitzant, en un espai hostil, l’espai urbà, amb neguits i angoixes que remeten als primers poemes –enmig d’un 10


laberint, “clos en un pou de gel grisós”, “de la nit inclement del mur glaçat”– i evidencia la necessitat de sortir, de fugir d’aquest espai. Li cal un “tren”, una via d’escapatòria, cap a indrets més esperançadors. En aquests poemes hi ha contínues referències a elements de la natura –aire, foc, aigua– que simbolitzen la renovació, la regeneració o la purificació: “Atrotinat, sense confins, la fugida serà l’oreig del vespre quan m’absol” “I faig del foc interior la cremor que apaivaga el neguit de ser enigma” “en la terra erma. I m’aferro a una pluja, a un ver consol” En determinats versos s’albira una espurna de pau interior en el món nocturn del somni. A través d’imatges oníriques, i fins i tot surrealistes –“Les banyes/ d’una cabra gegant és l’aparell/ sonor amb què espanto mosques estranyes/ fora de la cuina dels meus ocells […]–, el poeta busca l’evasió de la realitat circumdant que no li és plaent. Però s’adona que es tracta d’un Somni en via morta. La vida urbana, marcada “per la tenebra dels rellotges” i “per la pobresa de cada glopada d’aire”, suposa un ofec diari. Somnia una possible reconstrucció, una alliberació… però quan desperta només pot constatar “el seu rostre malmès” en “un mirall trencat”. 11


Exemples d’objectivitat poètica els trobem en el poema Cariàtide mística trobada a l’arena de l’any 1940, on el poeta es val de recursos propis del registre periodístic, presentant el títol com si es tractés d’un titular de notícia, o Acta judicial, on es val d’un registre jurídic formular. En el primer poema, poetitza una experiència religiosa i qüestiona el fet de ser creients; en el segon, més prosaic que poètic, reprodueix un cas judicial amb l’estil propi d’una crònica. Estructura aquest segon poema en tres parts: un exordi i un epíleg idèntics, on es personifiquen la ‘Prudència’ i l’‘Autoritat’, i una acta central on s’exposen els avatars funestos d’un ‘Empresari’ amb la justícia de manera molt subtil i irònica. Destaca en el poema l’ús del vers lliure que reprendrà en el darrer poema del recull, i per la visió particular que té el poeta de la justícia. En el poema Un dia més (de versos apariats de rima consonant molt marcada) ratifica usar una altra visió de la justícia més sarcàstica. Per la seva forma peculiar, cal fer esment al poema Fil musical, on el jo poètic enumera un seguit de grups i referències musicals, sense pràcticament puntuació ni majúscules –en la línia avantguardista– però poèticament molt suggeridors. Finalment, els poemes Del silenci extrem i Destrucció clouen els poemes breus del recull amb què el poeta vol donar a entendre al lector la seva voluntat de canvi i la impossibilitat d’aconseguir-ho:

12


“El sentit de tot allò viu és el silenci de la pèrdua i el guany, de Déu i l’art esquiu” Renuncia a l’intent de sublimar certes experiències de manera poètica, i tanca el poemari amb un llarg poema narratiu, escrit en vers lliure: L’inútil sac d’ossos que deixa la vida, on palesa ja des del títol la frustració vital. A la primera part, amb el subtítol d’Enigma, presenta, a partir d’una situació sòrdida nocturna entre el jo poètic i una dona en un bar, un reguitzell d’impressions i records viscuts que malauradament no han tingut una explicació massa lògica per al poeta. I a la segona part, Rèquiem, vaticina amb un to profètic un futur pòstum. El llenguatge emprat, amb connotacions religioses, en un to més solemne i sentenciós, contrasta amb l’estil viu i accelerat de la primera part on es barregen expressions molt col·loquials amb frases llatinitzants. Perquè, en definitiva, el que es pot comprovar, en la lectura del recull, és l’habilitat del poeta a l’hora d’emprar diferents registres i recursos poètics, i el seu propòsit de respectar el decòrum. La seva predisposició per conservar deteminats aspectes mètrics –que en la majoria de poetes actuals es rebutgen o menyspreen– dota la seva poesia dels trets distintius del gènere poètic. Ricard Mirabete, d’acord amb el seu temperament, opta per trencar amb vincles més conceptuals que formals. En relació al seu primer llibre també es deia: “Quan sorgeix 13


el desencís, una opció és la fugida, però el poeta no ignora que podem canviar de país però no pas d’ànima”. En aquest segon llibre és el mateix poeta qui confessa que “La meva vida és només l’esperança de poder sortir d’aquest laberint. […] Desafio la llunyania i tot el que m’és rar i fugisser entre la ciutat i la teologia”. (La gran baixada)

Xavier Soler i Llopis Montesquiu, 6 de març de 2004

14


L’home ha de sobreviure a les rondalles. JOAN BROSSA


LA GRAN BAIXADA

I M’atanso al mirall de l’aparador d’objectes inútils de la Quimeta: capses de cors amb forats de tardor on cauen fulles i esquers de profeta que insten a fer-nos la vida millor. Remeis d’herbolària, consells astrals d’un cec amb calidoscopi desviat provant de destriar xarops magistrals entre més d’un licor avinagrat i tisanes d’amor per a malalts. “Bon dia, Quimeta –li dic sense por– prepari’m un bon tast d’herbes d’oblit que la sort és lluny i a l’adorador de vostè li cal per aquesta nit una poció de cent grams de foscor”. Entre la fressa de la gent de fora i el meu altre jo que no calla mai no dormo gens, no somnio, i ben d’hora m’alço del llit amb ràbia i el desmai de qui no viu, ans al contrari enyora la dona, el seu gos, el temps i l’espai. “Jove, acosta’m el ramell bord del centre del mostrador que el posaré al fogall on et cremaré els mals esperits, mentre el fum d’oblit entelarà el mirall”. La Quimeta em llegeix l’art d’encanteri. 17


La llum del sol, i el foc dels llamps, m’abriga l’ànima i m’allunya als núvols, eteri: sóc qui vetlla en la rosa i en l’espiga. Ara tinc el cor embriac de confiança, la crec sense veure-la, visc morint. La meva vida és només l’esperança de poder sortir d’aquest laberint. La poció de la vella em duu al carrer aplomat. Desafio la llunyania i tot el que m’és rar i fugisser entre la ciutat i la teologia.

18


NOTES AL PEU DE LA BAIXADA Parar un radar que capti les imatges impossibles i el brogit sibilant d’una realitat confusa. Trepitjar carrers amb els passos blaus del mariner indecís. Mirar de reüll les parets escantonades, on el misteri hi deixa l’empremta del seu dilema. Mesurar el grau de talent que separa l’èxtasi d’una realitat dictada. Rodolar per la gran baixada i abraçar la sorpresa al final del trajecte. Omplir de sal les cicatrius del silenci i esperar que el lament incendiï la resposta. A l’última ronda, repartir copes d’un nèctar delirant amb guants de seda blanca i armilla de manobre. Perdre’s per les ciutats ocasionals i endevinar que la diversitat és el propi refugi. Res no és absent de l’escena humana, ni cap panorama fa oblidar els altres paisatges de la memòria.

51


Fondre en un vers la crueltat d’una vida a l’aresta fosca dels carrers. Modificar les ulleres, no per a veure-hi millor, sinó per endinsar-se allà on el secret es vesteix de majordom. Ordenar a l’instint que premi el diccionari fins que traspuï sang. Preguntar als amics de la paraula fins on estan disposats a morir per un ideal poètic. Desitjar la vida per una obra que encara resta amagada entre els plecs deliciosos del futur. Travessar el riu de l’amor amb els peus descalços i el magí agonitzant. Esborrar el discurs dels cretins i maleir les realitats paral·leles. Ser lliure davant tota acadèmia i escriure amb el desig obert i les parpelles closes. Obrir-se al poema és aprendre a delinquir i a estimar sense pietat el desordre. Escriure sota la llum és acceptar la mirada plana. Velar l’atreviment al caire de l’abisme.

52


Viure sempre en la foscor mĂŠs perversa i desaprendre davant la imminent arribada del miracle. Ser un digne habitant del naufragi.

Josep-Ramon Bach Barcelona, 15 de juny de 2014

53


Índex PRÒLEG, PER XAVIER SOLER

5

LA GRAN BAIXADA I II EN LABERINTS ESTRANYS JARDÍ TANCAT POU NEGUITÓS EL MUR DELS SORTILEGIS AMB LES MANS AL FANAL IGNOMÍNIA CAMÍ DE FERRO ESBÓS D’UNA PLUJA LA CIUTAT INTERIOR UN CRIM D’OCELLS NOCTURN SOMNI EN VIA MORTA ELS AFORES DE LA CIUTAT CARIÀTIDE MÍSTICA TROBADA A L’ARENA DE L’ANY 1940 FIL MUSICAL UN DIA MÉS ACTA JUDICIAL EXORDI ACTA EPÍLEG DEL SILENCI EXTREM

17 17 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 36 36 37 38


DESTRUCCIÓ L’INÚTIL SAC D’OSSOS QUE DEIXA LA VIDA I ENIGMA II RÈQUIEM

39 40 40 48

NOTES AL PEU DE LA BAIXADA, PER JOSEP-RAMON BACH

51


La primera edició de La gran baixada, obra origial de Ricard Mirabete, es va imprimir a Vic el maig de 2004. Aquesta segona edició impresa s’ha enllestit a Tordera el mes de juny de 2014.


La gran baixada  

Obra de poesia de Ricard Mirabete, publicada originalment en edició convencional l'any 2004.

La gran baixada  

Obra de poesia de Ricard Mirabete, publicada originalment en edició convencional l'any 2004.

Advertisement