Issuu on Google+

Rosa Bonet ENCARA HI HA L’ABSÈNCIA

El taller de poesia 177


Rosa Bonet ENCARA HI HA L’ABSÈNCIA

emboscall


Il·lustració de la coberta: Es Puig de Missa, de Ferrer Guasch (oli sobre tela de 61x46 cm; Santa Eulàlia des Riu, 1980).

© Rosa Bonet © del pròleg: Sílvia Amigó Cuscó © D’aquesta edició: emboscall Dipòsit legal: B-43.614-2008 ISBN: 978-84-92563-01-2

Primera edició convencional/atrtesanal: setembre de 2008 Primera edició digital: maig de 2012


PRÒLEG

Lliurar impresos els poemes de la Rosa Bonet representa lliurar al món diversos homenatges. El primer i el principal a ella mateixa. No totes les tietes són com les que cantava en Serrat. N’hi ha moltes a qui els ulls no se’ls enfonsen amb els anys sinó, tot el contrari, els llueix la mirada encara més viva perquè molt viva ha estat la vida que han vist, que han contemplat, que han traspassat. Nascuda un 19 d’octubre de l’any 1918 Rosa Bonet entén la Poesia com una expressió incontenible d’allò que li trasbalsa l’ànima, d’allò que li traspassa la mirada, l’expressió d’aquell silenci que la corprèn i que, passat el temps just dins el cup del pensament i del sentiment, sorgeix com el vi poètic de la seva particular i genuïna collita pròpia. Els poemes que s’inclouen en aquest recull ella els anomena poemes de joventut i nosaltres hi afegiríem de joventut eterna perquè el seu temps temàtic és ben intemporal. L’evocació i record dels paisatges d’infantesa i adolescència, el sentiment amorós cap a un ésser que li habita el cos i el pensament, la contemplació 5


dins la memòria d’un viatge recent, la sensació lleu i profunda d’un cop de vent a la cara, d’un batec d’ales del record... El segon homenatge és a la llengua, aquesta llengua apresa de manera absolutament i ricament natural pel seu canal més pur i directe: la parla, la parla dels pares i sobretot dels avis. La Rosa Bonet fa elogi d’aquella riquesa en què l’assaonar els mots era sinònim de fer ús d’expressions genuïnes, i amb el record viu perquè no morin les paraules la Rosa s’exigeix, com tants d’altres poetes de la seva generació, un aprenentatge, un aprenentatge de la llengua escrita, forçosament autodidacte. I els seus poemes en són bandera i lluita i guany. Homenatge, doncs, a la victòria reeixida d’aquest esforç vingut de l’amor i la necessitat d’expressar allò de més endins en la pròpia parla. El darrer i tercer homenatge d’aquest recull és per aquells que, com ella, han anat confegint amb els anys una obra poètica sense importància. I dir sense importància no és el mateix que dir que no sigui important, vol dir senzillament que ella, no n’hi ha volgut donar d’importància, de tan natural i senzill com li ha estat de fer-la. Atorgats pels anys que passen i amb ells les hores que retornen, els poemes s’han anat apilant dins una carpeta farcida 6


de manuscrits, d’apunts, de correccions. Són els inèdits poemes que dins un calaix dormen el son feliç del nadó que és amorosament i constantment alimentat. El goig de trobar la paraula només pel pur goig de trobrar-la. La plenitud de donar per acabat un poema que potser mai ningú no llegirà, però on la plenitud rau precisament en l’impuls i la realitat d’haver-lo escrit. Qui ho fa, això, si no aquells que són Poetes? Així, doncs, la publicació dels poemes de Rosa Bonet és també un homenatge a tots els poetes que són sense voler-ho ser i així, perquè precisament no ho volen ser però ho són, ho són encara més. La lectura en veu alta d’uns poemes d’aquest recull la tardor de l’any 2007 durant la kinzena poetika de Vilafranca del Penedès va donar impuls a fer realitat aquesta publicació. Tot l’agraïment al seu editor, l’osonenc Jesús Aumentell que des del seu Emboscall acull la veu silenciosa d’aquells que tenen tant a dir.

Sant Cugat Sesgarrigues, primavera de 2008.

7


ENCARA HI HA L’ABSÈNCIA


AUTOBIOGRAFIA

Arreu n’he tingut, de fal·leres; en els llocs on he passat les he esborrat amb rastres d’inquietud. Sempre he collit un manat d’escardats i un pomell de poncelles. A mi no m’ha fet por la pols de l’era ni el córrer pels rostolls assedegada, d’aquells estius n’he guardat les talaies. Res com jaç fet de boll o bé de palla. He cavalcat sens nord ni guia travessant torrents, canyars i vinyes, Fins dins els camps de blat em vaig ficar. Han vingut moltes traves a parar-me: sempre m’he escapolit, no m’han barrat el pas. He fet la cara d’ase, això els va plaure. Tot ho he fet, per gaudir de llibertat.

11


L’ERA

Molt a prop de la figuera i al costat del camí un tros de terra erma, de forma arrodonida, era l’era. Per als meus avantpassats, per tots, un tros de vida, guardada nit i dia com gossos vigilants dos cons de dura pedra tot l’any sempre esperant. Són els corrons de l’era. Xafogós i lluent ve un altre estiu i els sentim trontollar sobre la seca palla que s’anava esgrunant amb dolça queixa. Quin doll de pau a l’ombra! Jo mirava el meu avi, allí, sol, al bell mig portant les regnes de les manses bèsties que seguien, seguien sense pressa, un camí infinit… Veia l’avi, gegantina figura com auriga menant el carro triomfal d’una gesta remota. Oh infantívola visió! I de l’espiga es desgranava el blat. Era el pa de tot l’any. El pa de la suor i de les angúnies.

12


A la tarda, s’enlaira el boll i el llebeig se l’emporta i un garbell que mai no para, i els sacs que es van omplint de grans com d’or, i forques sacsejant lluenta palla i pols i carros plens i porrons que s’enlairen, i cants, que encara el meu cor sembla que els sent.

13


SANTA EULÀLIA D’ES RIU

És Es Puig de sa Missa talaia que albira l’horitzó, és la blanca bandera de l’illa, com si fos un pendó. És una perla blanca amoixada pel vent. Un capvespre n’era tota rosada i s’emparava de roja llum de ponent. Jo l’he vist una nit estrellada, tot escoltant uns poemes. Florien de la terra, de la terra endins i tot enlairant-se seguien el camí del vent. Quan una brisa dolça, tot al llarg de la costa s’enduia aquella cançó, lentament.

14


Un dels majors anhels de ma infantesa que sorgia cada nit com somni bell aparegué un bon jorn, amb l’ala estesa, al cim d’una muntanya, a prop d’una cinglera voltada de boscúries. Fades del Canigó, jo vaig cridar-vos i vinguéreu a mi. Oh! Quina joia!

15


EL CORRÓ DE L’ERA

Mig colgat a la vora del camí el corró de l’era jeia. Quants anys fa que a la vora del camí dorm l’eterna nit, l’oblit. Cap més estiu no l’espera. Fins aquí l’han arrossegat, ja no serveix, l’han llençat. I encara em sembla que el veig rodolant darrere la mansa bèstia. Sento el seu trontollar, roda que roda. jo, a l’ombra m’ho mirava i no em cansava de contemplar la tranquil·la pau de l’era, el rodolar, rodolar sobre la palla i el gra. Quins pensaments jo tindria, com suposar jo podria que tot això immortal dins pensament infantívol era un acte final! 16


Jo no podia pensar que era l’última vegada que sentia el trontollar d’aquella pedra estimada. Ara és un somni perdut, que recordo i que m’encisa, un record de joventut, quan tot és bell i ens captiva. Són records ja desgranats que vaig deixant pel camí. Tots, menys un, guardo per mi: aquell corró abandonat.

17


Cerco la vaga llum, daurada musa en l’ombrívol aleteig de l’amant. Bategant, dominant, perduda veu dels somnis més rics de l’instant. De l’instant mortífer, quan l’espera deixa caure la calma del vent que cargola i enlaira la pols de la terra al cel palpitant. D’aquest cel bategant que domina i atrau, i se’ns endú entre somnis en nits de deliri, amb més força que el vent, quan la terra és tan fosca, quan sola tinc por i et cerco ben alt. Quan crido, l’angoixa en el coll… Quan els ulls esverats, amb esguard suplicant persegueixen el rastre lluminós del cometa. Ell ha creuat l’horitzó, en el cel jo he vessat el perfum de l’essència. És l’altar teu i meu, on cremem sacrificis, on vessem l’existència.

18


La gota de rosada davant els ulls suspesa la cristal·lina perla, difracta el pensament, com un espill delata, la mirada s’esberla, tots els colors de l’Iris irradiant la ment.

19


M’he avesat a mirar-te imprudentment i no sento basarda. És com mirar de fit a fit el sol quan cau la tarda. Sé que tu no em feriràs perquè la llum de la teva mirada és transparent. He sigut imprudent i el cristall del teu iris m’ha encisat.

20


No triguis molt, ja floreix l’esperança. No arribis tard, el jardí està florit de poncelles que esperen el punt dolç d’esclatar-se, i ho faran en el moment de sentir el teu trepig. No triguis molt, que de fulles de roses n’està ple el camí per on tu passaràs; esfullades pel sol tanta llum les esberla. Tanco els ulls per transmetre’t eixa imatge allà on ets. No triguis molt, que l’espera a deshora, desvetlla i fuig l’alegria sobre l’ala del vent. S’esberlen les roses, el jardí marceixes. A tothora n’esclaten si tu hi ets present.

21


CANT A LA JOIA

Per què avui he volgut veure aquest cel tan de matí? El roig i el verd quan esclaten cada dia ho fan sempre sense mi. Per què avui he volgut veure les llums d’or i els mil colors que les gotes de rosada em donen en abundor? Les gotes d’aigua, guspires, sentors de vida que neixen i tot l’aire amoroseixen. És tan dolç de respirar tot el que el cor acarona? Deixa’m, deixa’m respirar l’aire del matí d’estiu, eixa flaire recercar per on l’amor ha fet niu. Per què, dolça matinada, has vingut a desvetllar aquesta joia amagada, adormida temps ençà? Joia són nostres amors, fins aquells que oblidàrem, tots aquells que en nostre cor dormiren, dormen encara. Joia aquesta matinada, sol ixent remunta. De quin roig tan resplendent tota la cara ens inunda! Joia has vingut avui, tan prest, tan de matí. I has vingut tan sols per mi? Dins un feliç despertar sento cantar la natura. I que n’és de dolç escoltar l’Himne de la victòria pura.

22


Ocell de bosc, destria l’enyorança i ensenya’m el camí on no hi ha el vesc. Avui sento que les ales pesen, no em deixen remuntar; vine tot prest. Vine i junts ens buscarem el branquilló més fort per fer-hi el niu, després, en el teu refilar, aprendré la cançó per dir-li al meu amor que en sóc captiu.

23


On vas cor meu adelerat per aquests camins xafogosos que et condueixen a una plana deserta? Busca l’ombra d’un arbre frondós i espera allí que arribi el llebeig de migjorn. Mira per entre les bellugadisses fulles i veuràs com el cel es va tornant més nítid i transparent. No desconhortis. Els teus pensaments es retrobaran amb els d’ell allí on s’hagi esbargit la tèrbola atmosfera que t’ofega.

24


Saps què és la primavera? És l’alegria de saber que tu hi ets. De saber que s’escolen les hores, esperant l’instant de veure’t, que ningú no ha buscat ni és compromès. Tot el que et dic cridant, i ningú no sent. De com t’he mirat dins els ulls i he abaixat molt de pressa les parpelles besant-te el pensament. La primavera és tot això, i és més, estimar-te molt, molt, no esperar res, és sentir-te prop meu, més que ningú i saber que estàs lluny, com els estels.

25


SOMIEM ENCARA

Abandonem aquelles hores tristes, regust d’un enyor. Deixem d’emmascarar en vagues queixes tot el que vessa i no hi cap al cor. Somiem encara sense la recança que no hi som a temps. Per què no dir-te que dins meu hi manca un alè d’esperança? Deixa que pensi que no estàs absent. Esborrem de la ment aquelles hores sense que arribin els pressentiments, aquells, que tot ho esborren. Invoquem el passat que fou tan bell. Els mots queden dins meu, sense notar-se que el cor pot esclatar. Tinc el mirall del cel, on veig tan clar que el somni és il·lusió que davalla d’un univers llunyà. Què tindrà aquesta tarda que em reclama sols per tu, tot, el meu pensar? Barcelona, març de 1977 26


Si en esperar estimes tu la vida jo sento en esperar ànsia en el cor i Ês un desig immens que en mi convida l’eterna espera, dins el nostre amor.

27


ENCARA

Brolla encara amb delit la perduda alegria i el semblant adolorit s’esvaeix si tu hi ets. Eixa joia tardana té records que caldria servar fort per guardar-ho en un lloc sempre més. Retenir-hi la imatge com qui guarda tot el poc que hi queda i el qui res ja demana, el qui res ja no espera.

28


Què faré sense tu, sense estrelles què faré sola dins el món terriblement il·luminat per la lluna quan els estels han fugit i dins el negre espai s’enfonsa el pensament que fuig. Perquè aquí tot és desolació sense tu.

29


Allargues la mà fins amoixar-me els cabells, fou un instant esperat, que es perdia i que he deixat... Jo vaig abaixar el front per recollir-me i mantenir dins meu el temps que dins el temps se m’escapava. Jo el volia per a mi eix temps, perquè tothora senti desig d’aclucar-me els ulls el sentir-te de mi tan a la vora. És quan estàs lluny que et veig millor. He servat per a mi aquell moment perenne, aquell doll de veritat que va esclatar quan ja queia la tarda i jo sentia desitjos de tornar-te a retrobar. Jo et veia lluny però també sentia que vindries a mi. Mes no sabia quin dia ni per quin camí. Jo creia que podia besar-te mes no sabia quan, ni en quin moment aquell en què vaig dir-te que t’estimava tant! Res és passat, perdurarà per sempre dintre la immensitat del pensament. Fou un instant, un instant sense mesura, o un estel travessant el firmament.

30


EIVISSA

He pujat dalt del turó per allunyar-me de tot, menys de tu i he collit romaní florit. He pujat dalt del turó per bronzejar el meu cos, per embellir-me la pell i fer-la més seductora a la teva mirada. He mirat llargament l’horitzó per l’indret on el vaixell marcarà el deixant escumós. El bressolar de les ones m’adormirà. Deixa’m a l’illa blanca on he aixecat un altar a Tanit.

31


Jo sentia que la teva presència no era lluny quan la meva tristesa de sobte s’esvaïa. Jo sentia que vindries a mi des del món potser per un moment, però vindries. Què és l’instant, si no una eternitat? És un moment el néixer i un badall el morir, jo et buscava en els llocs més llunyans, dins els somnis i per tots els camins. Jo no comprenia el desig d’estar sola, no sabia el diàleg d’on vindria.

32


Tinc un amor que està fora del temps, on mai s’arriba, ni a pas del sol, ni agulles de rellotge. Res camina vers allí on batega fort l’absent. Tinc un amor, sense passat ni present, és un fat esdevingut del Tot, ve d’un indret remot i és tan subtil que el goig és breu, tranquil. És el pas d’un estel per l’horitzó. Tinc un amor que, arrupit, cap dins el puny de la mà, l’estimo amb la força d’un tità, i sols pot amoixar-lo el pensament. No puc enyorar res, està present tots els instants del dia. Tinc un amor arraulit dins el pit com si fos un bressol. S’hi troba bé, s’hi està quiet, sembla que s’hi ha adormit, i no se’n mou.

33


Vaig desgranant les hores i l’absència cercant repòs al cor i els pensaments i m’adono a dintre la inconsciència de veure com et crido, i tu no em sents. Em conhorta pensar que una vegada dins els teus ulls tan bells vaig veure-hi clar i ho vaig comparar a una matinada: l’instant de sortir el sol sobre la mar. Vaig sentir com desperta l’esperança i com es desvetllava l’adormida ment, i el crit de la natura com s’atansa, tot ho vaig veure en aquell moment. Aquesta tarda tanco els ulls, recordo, i sento submergir-me dolçament de dins d’un somni bell, aquell que em porti on poder amoixar-te el pensament.

34


Sobre el reflex que la lluna dibuixa damunt el mar, camí d’irrealitats. Sobre el solc que el vaixell ha llaurat, un camí que s’esborra. Caminar dintre el somni els indrets per on sempre he passat són camins que la lluna i el mar han esborrat, plens de llum, sense ombra. El camí que la terra segueix pel firmament, il·lusió de la ment. Camins dins el somni, ens oblidem que ve la matinada, camins que l’alba va esborrant. Camins d’enyorament, torneu, encara!

35


ENYORANT CHAVILLE

Passa de pressa, sols un esbós per la memòria, sols la retina en fixà la mida, en fixà el color. Com em dolia, tothom corria, tothom, menys jo. Pensament, vola, vés-hi de pressa, porta-hi com sigui tota la joia que hi ha en mon cor. No t’entretinguis, deixa les roses, deixa les flors. Jo em quedo a terra, jo no segueixo, jo no puc córrer, jo sóc allí. Aquesta tarda vinc de buscar-te. Pensament, vola, torna-hi per mi.

36


Has arribat a mi com un raig d’alegria igual que aquella llum que dalt la serra contemplava un dia. Com la que s’amagava i es perdia pel bosc com aquella visió que en el somni voldríem contemplar tots dos. Que brillés amb els colors d’aquell arc iris de què vares parlar-me. Aquells colors que entre somnis he vist quan en les llargues nits busco trobar-los. Va ésser com un esclat de llum que en un instant envaeix el firmament. Vaig recollir aquell instant suprem per fer-te ofrena de l’amor més gran.

37


Els meus dies eren llargs i les nits fosques fins que vingueres tu a il·luminar-les; jo no t’havia vist. És saber que existeix aquesta llum, és el desig de veure el sol ixent quan la nit la tempesta ens ha deixat, és saber que tu hi ets, que m’has mirat enmig d’aquesta llum tan resplendent. Ara les nits ja no seran porugues. Lluny de tu dormiré sentint la meva galta amorosida per aquell bes primer. Serà la companyia que esperava en l’etern camí, aquell doll d’il·lusió que mai s’acaba i que espero del temps, de tu i de mi.

38


CAMÍ

Sobre el reflex que la lluna dibuixa sobre el mar camí d’irrealitats. Sobre el solc que el vaixell ha llaurat un camí que s’esborra. Caminar dintre el somni els indrets per on sempre he passat. Són camins que la lluna i el mar han esborrat plens de llum, sense ombra. El camí que la terra segueix pel firmament il·lusió de la ment. Camins que dins el somni ens fa oblidar la matinada, camins que l’alba va esborrant. Camins d’enyorament, torneu, encara!

39


Espera’t un moment, no veus encara que la nit no ha finit, que el cel és fosc? Molt aviat vindrà la matinada espera’m una mica més d’amor. Espera l’alba i quan tot just claregi miraré el firmament dins els teus ulls i sols així veuràs quan reflecteixi això que jo vull dir-te i tu no aculls. Quan el dia vindrà hauré de deixar-te i amagar-te en el fons del pensament. El meu món no té el sol, mes té dels astres la visió il·limitada de la ment. Espera’t un moment, no veus que la nit no ha finit, que el cel és fosc encara? Espera l’abraçada imaginada amb la impalpable entrega del meu tot.

40


Escolto que, de lluny, un cascavell es mou i fins aquí el seu «tin-tell» m’arriba. Tot està quiet, no belluga ni la fulla més prima. Només el picarol trenca el tel de la nit i un doll de pau el pensament domina. Tot està quiet, sento el batec del pols que segueix i els pensaments s’allunyen, no queda res. Cor i esperit sorpresos per un moment d’oblit. I la nit fa camí. Si l’alba no vingués, podria ser eterna. Ara sembla que el cor ja bat més fort, potser desperta. Potser aquella letargia ja s’ha esvaït. La fosca està en mon pit. Encara hi ha l’absència.

41


De tan lluny com et veig, sento vertigen, mareig, ja no et tinc a prop meu. Dins el temps t’he tingut un moment n’he servat la il·lusió i el desig de buscar i de comptar com s’escolen les hores. Un temps breu ha passat i ara és meu, encerclat per un somni d’aurores. Vinc d’un temps breu, tranquil, tot un doll d’alegria. De tanta que n’he tingut que mesura no hi ha per poder-ho contar. Molt petita és la veu amb què el cor, dins la nit, ara et crida. Recordant-te de lluny tot es fa més petit. D’eix passat, recollí unes llums d’un matí i no en tinc enyorança perquè res és passat, és present i és futur, és la vida que corre. No és el moment perdut, és guardat molt a prop. És ofrena, constància i és encís. Dins el gran remolí de la vida recollí aquell instant etern que el poeta va viure. 42


La tarda cau dins la tardor brunyida de bells daurats i fulles tenyides de roig. El capvespre s’escapa i els meus ulls persegueixen el temps amb vertiginós delit. L’espai m’engoleix vers la insondable espera de l’infinit. El capvespre s’allunya amb el pressentiment de l’atàvica por, de la fosca que ens torna al no res. Una petita mort fins l’espera incerta d’un nou dia.

43


Mirant el cel, buscant l’estel que em guia i que marca en quin indret buscar, he trobat la més dolça companyia: un petit raig de llum, l’últim del dia d’un jorn que ja és etern i em vas mirar.

44


CANT A LA NATURA

Natura, si per a viure m’has donat ara un erm, ara un prat, si viure és lliurar-se a tu, Natura, per què davant d’aquest capvespre no tinc llibertat i espero impassible la foscor com a presó invisible? Dóna’m un camp sense límits ple de llum, deixa’m córrer, escoltant les simfonies dins les soledats. Em tens presonera amb agonies, jo que et miro sense por. Tu m’has donat partícules de sol i pols dins la immensitat del mar. Si m’has donat, Natura, forma humana per què frenar-me el pensament, per què de mi no has fet aigua, roca, planta? Si fos ocell m’hauries donat ales i encara més de pressa a tu vindria. M’has donat el pensament que fa allunyar-me i no sento la teva simfonia.

45


En el bosc a vegades prenc volada mig d’esma i amb la ment adolorida com ocell de gàbia que s’escapa, i el cor hi bat sense mida, sento amarar-me de sentors boscanes i respiro amb delit, el meu flairar és com si em deslliurés de tantes coses que pesant com plom no em deixen volar. Sento com retornar, els passos menen amb la taleia d’un instint que es mou per camins esborrats que ja no es veuen i que serva ben fort l’instint que hi dorm.

46


Per què has vingut avui a importunar-me, lluna, així que has vist calmada la impaciència sobre les aigües d’aquest mar d’oblit? Avui m’entretenia a comptar estels, tu has buscat el refugi de la nit i has esborrat del cel els meus anhels. Per què has vingut avui, per recordar-me que ell no està al meu costat? Vés-te’n d’aquí i torna altra vegada. El meu amor és lluny. No t’he cridat.

47


Quan tu te’n vas anar, el sol eixia i de sobte tot fosc es va quedar; mes dins meu, un tros de cel va lluir el dia –esperança madura d’un demà–. No era un adéu, ni allò que dins el cor totes les nits desvetlla lluitant entre quimeres i temors. No era un adéu, ni tan sols l’enyorança, ni l’adversa fal·lera del demà, ni cap crit angoixós sense esperança. Era el cor que em cridava: tornarà.

48


T’estimava en una nit llunyana una nit que la son no va venir. Estava molt desperta molt, no era somni i estaves com avui a prop de mi. T’estimava de lluny, jo sé que ho feia, i et veia en els records que són distants mirava l’horitzó i ja entreveia dintre el meu cor el teu somriure clar. T’estimava, sense saber encara per on podia retrobar el camí que em portaria vora teu un dia. On era aquell indret que presentí? Ara que has arribat ben a la vora estimar-te em fa por. No vols que ho faci. Com vols que allunyi la remor del vent que es filtra per les portes i finestres? Com vols que aturi la remor del mar que no ens deixa dormir? Com vols parar l’ocell que està en ple vol si no és ferint-lo? 49


FONTAINEBLAU

Els camins i els vessants tallaven cabelleres de boscos esclatants i frondoses riberes. Tot humit pel darrer ruixat de tardor. Mullats els camins i tèrbols d’alegria ploraven els meus ulls, i reien i temien que el camí s’acabés, que els verds d’aquells boscatges fossin per sempre més el verd de l’esperança quan tot desapareix, quan ja no queda llum, en hores de tristesa, quan falla fins el cor, quan no podem seguir el camí que ens espera. Veure sempre davant la llarga carretera d’aquell dia de somni que ja és passat. «Jo sé que tornaré» –un raig de sol m’ho deia quan, de sobte, va omplir una tarda que queia.

50


Veure’l més bell cercant boscos i serres cercar-lo lluny del cel? Per una escletxa minsa hi podràs veure tota una immensitat plena d’estels. El cel serà dins teu on el veuràs; les llums que té, il·luminant, no les busquis molt lluny, ni adelerat de tan a prop que ho tens, jo no hi arribes. Tot és a prop, tot és ben teu com ho és el pensament. No busquis el cel lluny, ni llums d’estrelles ni tan sols de la lluna la claror. Buscar nous horitzons? Tanca els ulls i la nit que veus tan negra ni és negra, ni és la nit, ni llum de sol hi haurà, ni matinada si tens el pensament tan adormit.

51


SOMNI SOBRE EL MAR

Travessant per l’espai de les tenebres amb vertigen prodigiós, he arribat a un cosmos polsegós encegada per un eixam d’estrelles. Ingràvid tot pensar, allí fineix, on res no té destí. Allí comença allò que en diuen fi i allí s’acaba allò que de nou comença. I de nou remuntar dins un buit al llindar de la inconsciència. Estrelles, sols, dins un cel com aquest –que albiro sobre el mar– pot lliurar-me a un pensar tan llunyà. Cel i mar, us veig cloure-us com un bes.

52


TARDOR

Mira ben lluny, encara més enllà, salta les serres, veus la difusa fosca en el llindar d’aquesta tarda de clarors tan fredes? Veus les llums roges i els daurats i els verds? Jo hi veig tota la gamma com desfila davant mos ulls oberts igual que quan d’infant s’esporuguia. És la llum del capvespre, de les tardes gelades la que fa reflectir l’or de les fulles, de les hores callades quan el repòs ens crida i tot record s’allunya. Tots els colors serens ja no fereixen, Les estridències s’han esmorteït, el vent no xiula, flabiol d’estrelles balades que recorden les vetlles que han fugit. El gran concert del vent, tan escoltat! Mil vegades, quan tota la riquesa de goig i d’alegria n’estava assadollada ma infantesa!

53


Tardor i encara primavera. Un cor que ara camina per les fulles daurades del passat, tardor és primavera. Que florides ho són, aquestes tardes de llums d’eternitat!

54


Vaig retrobar-te i sentí una joia tranquil·la. Enardint-me l’esperit cansat va fer sentir-me nova, recollí com germina la teva mirada somrient encoratjadora. El teu somriure m’esborra tot neguit i m’allibera d’un llast feixuc. Miro el cel en les nits fosques, no fos cas que tornessis a passar i, com un estel, deixés de veure’t. Per què és tan llarg el teu camí de retorn?

55


Veig la vela del somni com s’allunya, l’horitzó, sol ixent, el vaixell marca un solc, sembla que llauri sobre cristall finíssim, transparent. Escorcollo dins aquest mar de plata, ni boira, ni llindar on pugui batre el pensament tan lliure com el vent. El sol esclata, és l’instant suprem. no sento acomiadar-me, bell somni que rellisques, desplegant a punt d’alba, com ales de gavina, camí desconegut veig allunyar-te i no tinc recança ja sento l’alegria del teu retorn segur. Aquesta matinada tan plena d’esperança, tan roja de desig tenen totes les coses la transparència pura de poder penetrar-hi amb el cor abaltit. Del dia que comença en sentiré enyorança i l’haver de deixar, aquesta matinada lluminosa i no seguir-ne el rastre fins aquell port llunyà. 56


Potser, un nou esclat, una nova alba esborrarà el somni. Llavors, la llum del dia serà la meva nit i així t’esperaré fins l’infinit.

57


EL SOMNI Tot feia via i tot quedava enrere; herba tendra, margall mig pansit vergues abandonades, allí un arbre caigut, més lluny un feixiner polsós i mig podrit. Tot igual, i el vell camí seguia i com un trontollar de carro buit jo sentia dins meu com s’estremien els records tan llunyans i tan volguts. Ressonaven dins de la memòria i vivien dins meu en un present. Com si el dia que avui se’n va a la posta fos aquell que al cor deia: tot ho tens. Dies de joventut i de puixança del cel clar, sense boires ni temors, de nits de lluna plenes d’enyorança de dolça melangia que era amor. Tot, tot passat i entre boires ara avanço amb un delit de lluita i de neguit, el cor és el que em diu, encara, encara i és l’esperit que es viu i que està alerta que agafa el son amb les remors d’onades que encara dorm amb la finestra oberta. 58


LA MEVA ODA A CATALUNYA

Pàtria meva, Pàtria encadenada, quants anys fa que albiro tes portes, on pengen invisible les cadenes que et guarden? Quants anys, i encara allí les veu a tothora qui mira amb el cor trist el teu destí, qui sent, i qui amb tu et veu patir i qui la teva antiga llibertat enyora. Estimo de la teva història la infantesa del gran Jofre llunyà, no veus sa petja?, encara fa trontollar la indecisa paraula del tirà. Si escoltes... Hi ha un silenci profund, hi ha molts anys de tenebres, un fugir de la llum, caminar a les palpentes. El delicte comès és parlar l’idioma escoltat al bressol i cantar la cançó d’aquell noi de la mare. Estimo de la història la teva minyonia, la que es perd ja en el temps i en aquest cel i més enllà de l’horitzó que es veu, i més lluny, on les aus del fred s’allunyen. «Els grans silencies de la nostra història són cementiris de les llibertats”. 59


Embolcallats vora la llar dels avis hem viscut de trasbalsos i de pors i hem sentit en les nits totes callades un trepig i un esglai a dintre el cor. Hem vist els ulls del llop en la tenebra i en ple dia les dents ens ha ensenyat plens de conhort l’hem mirat cara a cara i hem posat bé la barra i forrellat. Hem mirat vora el foc bullir les sopes escoltant de rondalles i de fets per boca de qui encara bé ensenyava la parla dels besavis als seus néts. Estimo de la teva història la jovenesa escolto de tan lluny aquell llaüt... o potser un flabiol, notes suspeses sobre aquest cel tan blau, sobre aquest mar que llu. Una infantesa lliure, sana, noble de gloriosa llibertat de cor. Sempre mirares lluny i no tancares en límits horitzons, l’orgull ni l’or. La immensa balconada contempla cada dia el sol ixent, tot és claror, esperança. Així comença el dia. D’aquell indret sempre en sortí l’alegria mes, cap a sol ponent, dorm el tirà que ens ferma.

60


He sentit bressolar el petit que plora i una veu amb un dolç encís ens parlava d’amor, era una dona, res no sabia del món, i era tot seu. Havia après de l’ancestral memòria de les femelles, amoixar els seus fills, ell mormolar paraules als seus nins apreses al bressol. Aquell cant, d’on va sortir si no del cor del qui estima i del qui escolta, ajaçant dins el cor, el cant del rossinyol? La música del vent, escolteu quan el llebeig arriba la calma transparent de l’estiu al migdia, el vent de dalt de l’hivern sacseja les branques del llorer i hom n’escolta la fúria bressolant el nin... La cançó és apresa de la munió d’ocells que canten el capvespre ajocats al canyar i el crit de les falcies i el xisclar d’orenetes i el cant del grill que dins les migdiades de l’estiu xafogós es manté dins reclòs. Aquell cant que és tan nostre l’han volgut ofegar. Ajocat el tirà en terra catalana mai podrà emportar-se’n ni un bri de nostra saba.

61


Índex PRÒLEG, per Sílvia Amigó Cuscó

5

AUTOBIOGRAFIA L’ERA SANTA EULÀLIA D’ES RIU Un dels majors anhels de ma infantesa EL CORRÓ DE L’ERA Cerco la vaga llum, daurada musa La gota de rosada davant els ulls suspesa M’he avesat a mirar-te imprudentment No triguis molt, ja floreix l’esperança CANT A LA JOIA Ocell de bosc, destria l’enyorança On vas cor meu adelerat per aquests camins xafogosos Saps què és la primavera? SOMIEM ENCARA Si en esperar estimes tu la vida ENCARA Què faré sense tu, sense estrelles Allargues la mà fins amoixar-me els cabells EIVISSA Jo sentia que la teva presència no era lluny Tinc un amor que està fora del temps Vaig desgranant les hores i l’absència Sobre el reflex que la lluna dibuixa damunt el mar

11 12 14 15 16 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35


ENYORANT CHAVILLE Has arribat a mi com un raig d’alegria Els meus dies eren llargs i les nits fosques CAMÍ Espera’t un moment, no veus encara Escolto que, de lluny, un cascavell es mou De tan lluny com et veig, sento vertigen, mareig La tarda cau dins la tardor brunyida Mirant el cel, buscant l’estel que em guia CANT A LA NATURA Per què has vingut avui a importunar-me, lluna Quan tu te’n vas anar, el sol eixia T’estimava en una nit llunyana FONTAINEBLAU Veure’l més bell cercant boscos i serres SOMNI SOBRE EL MAR TARDOR Vaig retrobar-te i sentí una joia tranquil·la Veig la vela del somni com s’allunya EL SOMNI LA MEVA ODA A CATALUNYA

36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 47 48 49 50 51 52 53 55 56 58 59



absencia