Page 1

El taller de poesia


Salvador Giralt VINT-I-DOS POEMES emboscall El taller de poesia, 116


Primera edició impresa: febrer de 2005 Dipòsit Legal: B-51695-2004 ISBN: 84-96443-10-8

Primera edició digital: febrer de 2014 Il·lustració de la coberta: Àngels Monedero © Salvador Giralt © D’aquesta edició: emboscall www.emboscall.com


ÍNDEX I II III IV V VI VII VIII IX X XI XII XIII XIV XV XVI XVII XVIII XIX XX XXI XXII

Camí de Roma L’amor fa de comptable Com el dia i la nit Desig de tu Canvi de parella Cava Més negre que el negre Pastissets de mel Cançoneta de Nadal de L’home llop Por amiga Germà de mare Homenatge a Xesco Boix L’ofici que més m’agrada Indigestió Demà serà demà La lluna en un cove Excés d’amor

Sum vernis Antropos El penjat

Liver flush Matí de dilluns


I Whenever I find myself growing grim about the mouth; whenever it is a damp, drizzly November in my soul; whenever I find myself involuntarily pausing before coffin warehouses, and bringing up the rear of every funeral I meet; and especially whenever my hypos get such an upper hand of me, that it requires a strong moral principle to prevent me from deliberately stepping into the street, and methodically knocking people’s hats off-then, I account it high time to get to sea as soon as I can. This is my substitute for pistol and ball. With a philosophical flourish Cato throws himself upon his sword; I quietly take to the ship. HERMAN MELVILLE, Moby Dick

CAMÍ DE ROMA

Com més m’endinso en el camí que ve de Roma fins a mi, aquest dimoni de sender que serpenteja un coster molt enfadós i costerut, però que fa flors de gran virtut; i careneja món enllà, on l’airecel obre la mà,

4


i després baixa cap al pla, allà on s’estova (com un pa als aiguamolls d’un bon sopar), i va seguint, i va seguint la mar de bé... fins que s’espatlla, i es fa virtual, es torna ratlla: és la quimera, l’ou com balla, un ram de flors i la mortalla! Com més m’endinso en el camí que ve de Roma fins a mi, tinc la impressió, per bé o per mal, que no m’acosto a cap hostal. No sé si vinc o si me’n vaig. Vaig fent camí, no sé on vaig. Sovint em sento trasbalsat: és l’Univers un gran forat, i entre despert i adormit, sec i calent, fred i humit, em faig amic de cada cosa: de la gran nit silenciosa i sideral, la negra nit descomunal, també de l’astre que si s’apaga ve el desastre; i de la lluna sóc el fill, 5


i la bombeta de l’espill (visca la festa de la plata! Ens multiplica i retrata: aquest mercuri sense mida, per un instant, ens dóna vida!). Sóc, de la rosa, la torratxa, la seva flaire m’emborratxa; de la bodega, sóc el vi; de l’amanida, l’arbequí; de l’abundància, sóc l’engruna; de les muntanyes, la vedruna; sóc un sagal a qui no agraden els afalacs, ni les vacunes! Gos, sense nom ni pedigrí, dels caminants, el pelegrí; també sóc tu, la noia bruna que vas prenent la verda pruna; i sóc la blanca Elisabet: si te’m carrego a colli-bet, trobo que peses com un roc, però, carregar-te, em costa poc; si fes camí amb aquest fato, segurament perdria el flato.

6


Ai, l’airet fi de la muntanya, ja et pots tapar que sempre guanya! I les caigudes del torrent que fa el camí que fem la gent! Ai, de la vida, la fortuna que tant és roja com és bruna! I aquella calma de la mar! (a la romana, el calamars no té rival entre les tapes; que la farina hi sigui en capes primes, daurades i cruixents, que carrisquegin a les dents!). Ai, que el camí se’n va del mapa i ja no sento roncar el Papa!

7


II

Seigneurs, vous plaît-il d’entendre un beau conte d’amour et de mort? C’est de Tristan et d’Iseut la reine. Écoutez comment à grand’ joie, à grand deuil ils s’aimèrent, puis en moururent un même jour, lui par elle, elle par lui. Tristan et Iseut

L’AMOR FA DE COMPTABLE

“S’estimen?, no s’estimen?, s’estimen?, no s’estimen...?”, va remugant l’Amor que avui fa de comptable, tot esfullant la flor de la fortuna que ha pres del ram de nuvis. El nuvi va de frac. Espera dret allà davant de tot, en un infern de pensaments que giren en el cap i els peus adolorits de les sabates noves, hostils... Irromp, nupcial, la música en el temple abarrotat de convidats que miren: 8


blanca i radiant entra la núvia. Solemnement camina amb el seu pare; la llarga cua blanca pessigolleja la catifa roja. Van de bracet, a poc a poc; arriben allà davant de tot: el pare, emocionat, lliura la núvia. El capellà, enceses les espelmes, prega de dir si res no s’interposa al casament: silenci; tothom calla. Ningú no riu ni tus. “S’estimen?, no s’estimen?, s’estimen?, no s’estimen...?”, va remugant l’Amor, que avui fa de comptable, tot esfullant la flor de la fortuna que ha pres del ram de nuvis. “Han dit que sí?” pregunta a la fi; i tothom li fa: “psss!...” I és clar que han dit que sí! El capellà, home modern, convida l’auditori a fer un aplaudiment: s’alça cruixent, l’aplaudiment ressona pels cels del temple gòtic. Guarnit amb llaços blancs a les manetes, un cotxe silenciós s’emporta els nuvis. 9


Es va esbargint la gent. Se’n van, els convidats, a poc a poc, cap als aparcaments. El temple queda buit; ja no cremen els llums i les espelmes fumen. No ha quedat ningú? –Ep!, que hi ha algú? A la casa de Déu no hi ha ni déu! On deu para l’Amor? “S’estimen?, no s’estimen...?”, no li surten els comptes! Aquest déu capritxós se’n va darrera el cotxe silenciós, amb la sageta a punt, amb la sageta a punt...

10


III Au commencement du combat, la salamandre à cause de la vigoureuse contention de sa première ardeur, avait fait suer la remore; mais à la longue cette sueur s’étant refroidie, émailla toute la plaine d’un verglas si glissant, que la salamandre ne pouvait joindre la remore sans tomber. Nous connûmes bien le philosophe et moi, qu’à force de choir et se relever tant de fois, elle était fatiguée; car ces éclats de tonnerre, auparavant si effroyables, qu’enfantait le choc dont elle heurtait son ennemie, n’étaient plus que le bruit sourd de ces petits coups qui marquent la fin d’une tempête, et ce bruit sourd, amorti peu à peu, dégénéra en un frémissement semblable à celui d’un fer rouge plongé dans de l’eau froide. CYRANO DE BERGERAC, Historie comique des états et empires du soleil

COM EL DIA I LA NIT

Per què, amiga meva, anem capicuats? A mi m’agraden els gossos, a tu t’agraden els gats. Quan arriba la nit aniria a dormir; dormir, res més, dormir: calladament restar, roncar, i somniar. En canvi, tu, de nits...; se t’encenen els ulls –elèctrica donzella!–, i tota tu t’encens i el llit m’encens. És tal el paroxisme que t’acull,

11


que el teu cabell, que és flàccid, és caragola en mil rulls; i vols que ens divertim, i parles un fotim, i dius que anem de bars, i que sortim... En canvi, al pic del dia, quan jo pertot iria encuriosit, tafanejant, xerrant pels descosits, content de veure món i que el món sigui món, i tinc tanta energia que, amb ella, podria, oh dona!, satisfer el teu desig més fer, resulta que tu dorms; bellament, això és cert, i fas per un moment que em senti príncep, cert; però et beso i no et despertes; espero i desespero amb les portes obertes, fins que arriba la nit, quan ja decaic i com el sol declino, m’agafa un son sonet d’allò tan dolç, i el cap ja inclino damunt les teves flonges i adorables sines...; i és llavors que despertes alegre i matinal, quan la llum, en el cel, és d’allò més vespral! Per què, amiga meva, anem capicuats? A mi m’agraden els gossos, a tu t’agraden els gats.

12


IV

Del mal que pas no puc guarir, si no em mirau ab los ulls tals, que puga dir que ja no us plau que jo per vós haja morir. JOAN ROÍS DE CORELLA, Balada de la garsa i l’esmerla

DESIG DE TU

Tinc tant desig de tu que perdo la mesura de les coses normals, i em perdo en tu, gran mal, em perdo en tu! Deixa’m parar la galta al circ de la cintura, rossolar per les cames i després prendre altura, i amb els llavis refer camins i singladures, i en arribar en el lloc on el delit s’atura, descansar, i ensopir-me, i dormir en l’aventura. Deixa’m posar la mà al viu de la natura; barrejar-te els cabells, desfer la lligadura; 13


deixa’m jugar amb els dits a pastetes i untures, i amb l’orella escoltar l’atzar i la ventura: els sorollets rum-rum dels caus de la Natura. Deixa’m besar-te més, perquè un bes tot ho cura i el meu cor espatllat de remeis té fretura –el cor i el pensament, car perdo la mesura!–. Deixa’m besar-te als llavis i collir el que murmures quan em parles d’amor.

14


V Salió el negro. Ya no recuerdo ni el número ni el orden de mis posturas. Sólo recuerdo, como en sueños, que por lo visto gané dieciséis mil florines; seguidamente perdí doce mil de ellos en tres apuestas desafortunadas. Luego puse los últimos cuatro mil a passe (pero ya para entonces no sentía casi nada; estaba sólo a la expectativa, se diría que mecánicamente, vacío de pensamientos) y volví a ganar, y después de ello gané cuatro veces seguidas. Me acuerdo sólo de que recogía el dinero a montones, y también que los doce números medios a que apunté salían más a menudo que los demás. F. M. DOSTOYEVSKI, El jugador

CANVI DE PARELLA

Aquell qui feia d’escrivent a l’oficina d’un parent, i era el seu món apedaçat com un armari de despatx, entre calaixos fets a mida anava fent la seva vida, i que no feia escarafalls de fer balanços i escandalls; es va cansar de tanta mida,

15


de tant d’invent, d’aquesta vida, i va embarcar-se en un mercant, a córrer món, que el món és gran. Trieu amb cura o per caprici. Au, balladors, que cada ofici us portarà algun benefici. Canvi de parella! Aquell qui feia il·lusionismes i practicava transformismes: embolicava una sardina i destapava la Cristina; era un mag d’anomenada que feia trucs de gran volada: tant li era Shakespeare com Pitarra, el flabiol, o la guitarra...; el va cansar tanta funció, penjà el cartell de defunció, i ara medita solitari, allà on Garí tingué el desvari. Trieu amb cura o per caprici. Au, balladors, que cada ofici us portarà algun benefici. 16


Canvi de parella! Aquell qui feia de banquer ran de les caixes del diner, s’empaperava de cupons, hipoteques, inversions...; sempre pendent de si la borsa s’enfila amunt, o bé si orsa (pel seu estómac és fatal aquest neguit del capital); doncs, va cansar-lo el vil paper i ara treballa de cuiner: cou la vianda i fa el rostit, en els fogons de Cal Podrit. Trieu amb cura o per caprici. Au, balladors, que cada ofici us portarà algun benefici. Canvi de parella! Aquell qui era professor i se sabia la lliçó, havia après molt bé les taules i el camí d’anar a les aules, però retallades i reformes 17


el van deixar com un que torna a ser petit, a la infància, però que hi torna amb ambulància!; es va cansar d’aquell sarau massa pujat de to i de grau, i s’ha tornat, de bens, pastor, damunt les Comes de Cantó. Trieu amb cura o per caprici. Au, balladors, que cada ofici us portarà algun benefici. Canvi de parella! Aquell qui feia de pagès, molt saberut i molt entès, que superava amb el tractor les geometries de Plató, que tant li era munyir vaques com fer els fesols o clavar estaques; es va cansar de pagar impostos, i d’inversions, amb tants de costos; ben afaitat, amb llargs bigotis, va a l’acadèmia a aprendre el xotis, du plataformes de drag queen, i ara li diuen: Rei del Swing. 18


Trieu amb cura o per caprici. Au balladors, que cada ofici us portarà algun benefici. Canvi de parella! Aquell qui feia de saurí, que sempre el veies fent camí amb la vareta d’olivera, travessant erms i torrenteres; buscava l’aigua regalada dins de la terra ben guardada, i n’escatia la fondària amb les monedes de l’Eulària; el va cansar la terra eixuta, contaminada, massa bruta, va fer un curset de sommelier i s’ha establert de tavernier!

Gira la roda, amb desfici, que del bressol porta a l’hospici. Estàs despert? No siguis nici. Mireu com perd el millor ofici aquell bergant, per massa vici. 19


Trieu amb cura o per caprici; au, balladors, que cada ofici us donarĂ algun benefici.

20


VI Què se n’ha fet, de tots els nostres amics? La Mort els ha tirat a terra i els ha trepitjat? Encara sento les seves cançons a la taverna... Són morts, o estan embriagats d’haver viscut ? OMAR KHAYAM

CAVA

Quan entres al convit, beguda efervescent, quan el teu fresc esquitx s’escampa pel convit, els cors dels convidats estoves, i el pollastre rostit, perquè de tots nosaltres és el més presumit, fas el rei del convit! Tant t’és un ou ferrat com un senyor torrat, les nebodes felices

21


o el lluç de la Feliça; croquetes, l’estofat, que l’avi s’ha enfadat; iguales belles dames amb figues coll de dama, polítics i lletrats amb pòtols afamats; artistes, amb copistes, cambrers, amb potentats; la bellesa difusa, amb una puça intrusa; la noia d’ull esquiu al suquet de perdiu. Quan entres al convit, beguda efervescent, quan el teu fresc esquitx s’escampa pel convit, els cors dels convidats estoves, i el pollastre rostit, perquè de tots nosaltres és el més presumit, fas el rei del convit!

22


VII

Els homes han de ser com el cafè: bons, forts, calents. El Rebost, de Vic

MÉS NEGRE QUE EL NEGRE

Oh, beguda de cor fort, negra i fonda com la mort! Oceà, difuminat per la crema i un fumet que s’enfila –fins l’Altíssim!–, però per dintre concentrat i d’un espès negríssim. Alçaré la cafetera –que m’excita, que m’altera–, i cauràs per la tartera: Ves, infern, omple la tassa!, que la vida, sense tu, va, de vida, ben escassa.

23


De matí me’l prenc amb llet en un bol de la Bisbal: de la son me’n treu el mal. Ben dinat en tassa fina de la mà de la padrina: ai, la tarda, com l’afina! I de nit, per més dormir –que en els somnis hi ha fretura de disbauxes i aventura–, trec l’ampolla, a cremadent, del bufet atrotinat, i el rebento amb aiguardent! Unes tasses de cafè són un núvol galtaplè de plaer: Quan xarrupes la primera ets aquell que en gran manera s’altera. La primera és un sotrac que sacseja la ciutat! La segona és un corrent que arrossega molta gent; jo n’he vist a més de cent 24


que nedaven de valent: els prenia la mania de banyar-se en el torrent. Jo n’he vist a més de cent que nedaven de valent! La tercera dóna entrada a la cambra rellogada de la dama de carbó; se situa aquest festí en el cor del teu destí. La tercera dóna entrada a la cambra rellogada de la dama de carbó! Quan arribes a la quarta has tocat la millor carta. D’aquest negre que t’acull ja en parlava en Ramon Llull. Molt més negre, molt més negre que la sutja i el betum; d’aquest negre que t’acull ja en parlava en Ramon Llull! I amb l’insomni dels revolts no recordes què coi vols: si eren figues o són cols. Però retornes, pelegrí 25


de les tasses, al camí, quan el teu olfacte fi ensopega amb l’aroma –no és broma, no és broma!-, que surt d’un establiment on serveixen a la gent, amb safata i fet exprés, calent, fort, cafè exprés. Tantes tasses!, tantes tasses! Una més no serà massa per qui pren la vida en tassa.

26


VIII

Miel natural (manera de quitarle el mal sabor). A veces tiene la miel natural un sabor desagradable, debido a la clase de flores en que han libado las abejas; para hacerlo desaparecer, se disuelve la miel en agua, en la proporción del 20% y se filtra varias veces el líquido a través de una capa de carbón vegetal en polvo, después de lo cual se concentra por evaporación hasta que vuelva a tener la concentración primitiva; si conviene, se puede mezclar, al final, con miel natural que tenga buen sabor. JOSÉ M. DELORME, Moderna Enciclopedia Industrial

PASTISSETS DE MEL

Si vas amb la cartera i amb el telèfon mòbil clavat en el seient d’un ràpid automòbil, i no comprens quin és, del teu viatge, el mòbil; si et sents anquilosat, insensibilitzat, i rebel cridaries: ni feina, ni senyor!; i en canvi el teu parlar és ple d’educació; si en repassar la vida, quan mentalment conjures amors i desventures, s’hi barregen factures; si comences de creure que ets un extraterrestre perquè ni et plau ni et prova la fàbrica terrestre,

27


ni la ràpida pressa, ni el neguit que t’estressa i et porta a enfonsar el peu a l’accelerador, i fa que et giri el cap com un ventilador; si ja no saps on és el pern fonamental, i per això, ho sospites, ara et trobes fatal: que res d’allò que viu no mereix tracte aspriu... Llavors, amic sensible i afligit, diria que ja és hora que anem a assossegar-nos a casa la Maria que cuina com els àngels... Prendrem, sucats amb ratafia, un bon grapat de pastissets de mel, que tornen les cabòries més dolces que la mel.

Si passes moltes hores amb la televisió, la tens, com un altar, centrada al menjador; tancat a pany i clau, en el teu domicili, ella és l’amic íntim, el consell, el concili; i així passes els dies entre programacions que t’omplen els sentits d’intenses sensacions (a les set, a les nou, a les deu, a la una, amb el comandament ets ràpid com un puma); i vinga veure anuncis de viatges pagats,

28


d’automòbils veloços, de nous pinsos per a gossos, d’operacions de nas per canviar d’imatge, anuncis de perfums, de betums, de formatges, de guanys efervescents, de pans sempre calents, de nous medicaments que ens posaran contents...; si ja no saps què veus, ni el que saps, ni el que creus, i estirat al sofà, quan et mires els peus, trobes que és ben estrany que no hi pengi cap preu, i el busques tot pensant: deu ser-hi, però no el veus... Llavors, amic sensible i afligit, diria que ja és hora que anem a assossegar-nos a casa la Maria que cuina com els àngels... Prendrem, sucats amb ratafia, un bon grapat de pastissets de mel, que tornen les cabòries més dolces que la mel.

Si, ben sovint, algú et pren les sabatilles, t’humilia i t’ofèn, et punxa amb les forquilles (oh, com voldries perdre’t pel mar de les Antilles!). Si quan, de bon matí, et mires al mirall, hi veus un home esquerp i molt desconcertat amb un banyam enorme damunt la testa...

29


Si dia a dia et tornes difícil i confús, fins al punt que et trastornes: quan arriba l’estiu i t’acostes a mar, imagines que vas de còctels amb la Lu (aquella miss que estrena models al Tresmilú), i la Barceloneta confons amb Malibú; i després t’ensopeixes i ja no dius ni mu. Si quan menges, no menges; si quan mires, no mires; i si quan vius, no vius; i de tant que et desvius per millorar el teu viure, ni vius ni deixes viure... Llavors, amic sensible i afligit, diria que ja és hora que anem a assossegar-nos a casa la Maria que cuina com els àngels... Prendrem, sucats amb ratafia, un bon grapat de pastissets de mel, que tornen les cabòries més dolces que la més dolça de les mels.

30


IX

Passàvem per entre les tombes i el meu company es va posar a fer un riu a dos dits d’unes esteles; m’assec tot cantussejant i començo a comptar les làpides. Aleshores, quan vaig fitar el meu company, vaig adonar-me que s’havia despullat i havia posat tota la roba a la vora del camí. Jo tenia l’ànima al nas, em vaig quedar mort. Ell va pixar a l’entorn de la seva roba, i en sec es va transformar en llop. No us penseu que me’n fumo; jo no diria mentides ni per tot l’or del món. PETRONI, El Satiricó

CANÇONETA DE NADAL DE L’HOME LLOP

No sé per quin motiu, m’agrada mossegar; clavar els ullals allà on la carn és tendra i, ben poc a poquet, xarrupejar amb lents xarrups, el roig refresc. I m’agrada, també, seguir la crida blanca de la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!; me la imagino, amb bata, sortint del mar de plata), llavors que em faig del tot un animal pelut i cuallarg com un dimoni, i em brilla al fons dels ulls la llum de l’antimoni. 31


(Penjades als seus caus, les taciturnes aus em miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!). I com aquell qui posa guindes confitades a un pastís, em torno udoladís. I allà on vull faig un pis. Em deixo endur, llavors, pel vici d’ensumar que em porta a seguir el rastre d’alguna bocinada; i em dono pressa, corro, m’aparto de les grutes i, per esquerpes rutes, m’arribo, sóc la pesta!, fins als carrers poblats on sempre estan de festa. Entro al pis trenta-sis d’un luxós gratacels, o bé faig cap al bar de l’àtic d’un hotel, pujant, naturalment, per la façana. L’enginy em posa a prova la ciutat: m’enfilo als edificis com un gat. Si no fos que la llengua em delata (vermella, vermellota, de bava regalima fins les potes), algú que ho veiés, en veure tan estranya agilitat, diria admirat: “Mireu, és l’Home Gat!”. “Que ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo quan sembla que decaic i defalleixo, penjat de la cornisa estreta que m’escup d’una paret d’estuc. 32


I llavors, oh delit!, quan la finestra s’obre, és hora de posar els ullals a l’obra. Ara, però, som Nadal, i el bé guanya el mal. Són uns dies de pausa i merescut repòs. Torno a casa, al corral, i em comporto com cal, que uns dies de fer el bé, tampoc no fan cap mal. Faig el que fa tothom: abraço i felicito, i passejo, badoc, entre la gent badoca. I quan arriba el vespre admiro les llumetes: s’encenen i s’apaguen com diminuts planetes. I compro, i vaig al super, i miro per la tele Superman, i em vaig entretenint amb els anuncis que trobo que milloren amb els anys. I el dia del gran àpat, escolto que diu l’avi: “Ei, Llop, ja fas bondat?” I somric, i faig sí amb el cap amunt i avall (cada any és el mateix, em tracta com canalla. Per què deu ser? Què falla?). I recito amb encert, quan ve la sobretaula, perquè tots m’ho demanen. Tornar a veure els parents, em resulta plaent. Nadal és un oasi; no és l’Edèn, però quasi. I no descarto pas que amb els anys, poc a poc, 33


em transformi un poc; vull dir que em modifiqui i em torni casolà, d’un tarannà més pla; ¿veieu com aquests dies la carn la menjo cuita, i m’abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito. Però quan la Lluna ens entra a dintre el menjador, aquí, en els ullals, hi sento una coïssor...

34


X

Por. Torbament de l’ànim, esp. sobtós i fort, en presència d’un perill real o imaginari. Tenir por. Tremolar de por. Els vaig trobar morts de por. De què tens por? El gos li feia por. INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, Diccionari de la Llengua Catalana

POR AMIGA

Cauen, de tant en tant, els sostres de les cases. Ja de la son deserto. A poc a poc, desperto, i els ulls enlleganyats, com unes lentes ostres, es fixen en el sostre que, damunt meu, es mostra. Cada matí, em vaga resseguir des del llit les altes ziga-zagues. S’està podrint el sostre, o és només que el guix es trenca i perd la crosta? Que em caigui el sostre al cap, perquè sóc animal, em fa una por normal. D’Amèrica al Japó, dels bars de Malibú als temples de banús de la sagrada Kyoto, viatjo en avió. (Ves quina ximpleria! D’un paquet de maries 35


en va sortir aquest val: Viatge en avió, d’Amèrica al Japó). Fullejo un diari que em passa l’hostessa que també reparteix, amb safata, foteses: bombons, mocadorets, galetetes, xiclets. Volem a dos mil metres, damunt d’un oceà brillant i blau marí, d’un blau que no té fi, quan un dels reactors del potent avió comença a estossegar, com si deixés d’anar, i després ve un fimbreig que el cor ens encongeix, i encara un sotragueig que ens el marceix. Hi ha gran expectació; quin serà el desenllaç d’aquesta funció? Se’ns ha acabat l’anada i arriba la tornada? “He pagat perquè em portin a la sagrada Kyoto!”, crida, el del meu costat, impacient però assegut, molt indignat. I quan el passadís s’inclina, fa un bis, i veig passar l’hostessa, ara sense foteses, avall pel tobogan que la baixada és gran!, m’adono que tinc por, i que la gent té por, i observo, fins i tot, que la tripulació pateixen una greu tribulació. Li dic al del costat, en el seient clavat, encongit, esblaimat: “amic, et faig costat; 36


aquesta por de caure i al mar anar a raure, perquè som animals, és una por normal”. I tanta malaltia? Què me’n dieu, de tanta malaltia? Ataquen traïdores, tant de nit com de dia. Ni una n’he trobat que no sigui dolenta. Observo aquests hotels d’horrible arquitectura plens a vessar de gent: hospitals generals pleníssims de malalts. Anar a parar a les mans d’alguna eminència, fa perdre l’eloqüència; i entrar en un quiròfan, estirat i subjecte a la llitera mòbil..., només d’imaginar-ho, la por que això m’infon, tot el coratge em fon! Quina por! És normal. I per això procuro ser lluny d’aquests hostals tan plens de mals. I així és com la por, la por de cada dia, de dia, de nits, i de migdia, dóna intensitat i força al meu viure. Sigues, por, benvinguda al cau de l’animal que no ha arribat a Buda!

37


XI

Yo mi abuelo soy, yo mi abuelo soy. Es gracioso, lo sé, pero así es como es: yo mi abuelo soy. La Familia Stupid

GERMÀ DE MARE

Aquesta feina en cadena, d’anar fent talls de mortadel·la, em sembla molt que m’encadena; –Sisplau, senyor, l’encarregat, ara em trobo molt cansat; me’n vaig a fora, a prendre l’aire; ja tornaré, d’aquí no gaire–. I vet aquí l’encarregat, el meu germà, germà de mare, sobtadament molt alterat: –Què t’has pensat! –sento que crida, crispat, ofès fora de mida–;

38


t’he d’avisar cada quart d’hora; segueix així i aniràs fora! Vols que t’ho digui?: no serveixes! El que et paguem no t’ho mereixes. De la cadena, el trecatruc es va empassant el teu lladruc. I mentrestant les mortadel·les van rossolant de la cadena: i és que també volen sortir; no els agrada el seu destí. Germà de mare, quin patir! I en una plaça de ciutat, no fa pas gaire que he dinat, trobo un banc buit i m’hi estiro, tanco els ulls i res no miro, seguint l’antiga tradició: per bé pair, és condició que faci figa l’atenció. Però disfressat de policia, germà de mare, germà de mare que et reconec perquè és de dia, m’has despertat amb un sacseig poc delicat; un balanceig de tempestat. 39


Dius que el banc no és per jeure; i l’han posat només per seure? Això que dius, costa de creure. Deixa’m dormir; no hi ha ningú, estem ben sols, el banc jo i tu; vinga, un moment de bona vida!; l’haver dinat ens hi convida. Que fa molt lleig i és abjecte, fa mal efecte, jeure al carrer? Germà, vols dir que et trobes bé? I quan et dic que m’atabales no sé què et passa que t’embales: no sé que dius de diligències i d’arxius... Germà de mare, el caganiu, com t’has tornat d’esquerp i esquiu! Ara, germà, quan discurseges, és quan, de molt, més em mareges. I és que dius coses increïbles que fan saltar tots els fusibles en el meu cap. –Aquest fill meu tan informat –deia la mare, la Natura–, que de xerrar mai no s’atura 40


i que emfatitza i gesticula com un possés; el meu fill mític, farà carrera de polític. Sobre el que cal i el que no cal, tinc les idees molt confuses; això dels dubtes, tu no els uses? Sovint t’escolto impressionat pel teu aplom: és un parlar que pesa més que el millor plom. Parles de lleis i contralleis, inversions, transformacions, i últimament, l’economia la toques molt, amb autoria... Però quan constato els resultats d’aquest viatge accelerat, que això se’n va cap a l’ocàs, saps?, ja no vull fer-te més cas; perdo la fe, deixo de creure, em torno escèptic, de mal veure... Germà de mare, quin pessic, com em fatiga el teu nyic-nyic!

41


XII

–Mmm…, quina sopa més bona, la millor sopa de pedres que he fet en tota la meva vida. ¡Vinga nois i noies, mainada, aneu a avisar tota la gent del poble! Ja n’hi ha prou de mesquineses, ja n’hi ha prou de gent del puny estret; que portin plats, que portin culleres, que portin escudelles, que portin tassons! Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú no es va quedar sense en aquell poble. XESCO BOIX, La sopa de pedres

HOMENATGE A XESCO BOIX

Ets tu, Xesco Boix? Què tal des de tan lluny? Ah, Xesco, Xesco, Xesco, marxar tan de bursada sense dir-nos ni adéu! Que tornes, dius, aviat? Que esperes que floreixin les roselles als camps de blat, l’aire més fi, i els arbres facin verds? I és clar!, que faci bo.

42


Al metro, te’n recordes?, al carrer de Provença, cantaves Joan del Riu. La gent, amunt i avall, apressats, malcontents, anaven al seu tros: potser un tros de despatx. Jo passava de llarg però vaig parar-me adés captivat pels acords, tot oblidant l’afer que duia entre les mans. Érem pocs, érem tres al redol de les tres: tu i jo, i aquella noia que cantava tan bé. Entonàveu: “viola, sona d’un to cortés, mira que ballen dames, dames i cavallers...” I la gent prou ballava al metro, amunt i avall: qui seguia un compàs, qui passava de llarg

43


tot mirant de biaix... Algú, de tant en tant, parava mig minut, i escadusserament el metàl·lic xim-xim del xoc de les monedes sonava al teu barret. Al metro, te’n recordes?, en aquell túnel fosc: les pluges de l’abril, les cireres de juny, el follet, la formiga, l’amador sense amiga, la cabana en el bosc de closca d’avellana, l’ocell, la sargantana, la nineta galana...; en aquell túnel fosc a llum de fluorescents! Es va trencar una corda i es va acabar el tocar. –Sé d’un vers –et vaig dir– que un dia has de cantar.

44


–Digues, va! –tu vas dir. Semblava que el tenia però em vaig entrebancar... Quin adéu més galdós! Llavors vam tocar el dos (tu anaves amb la noia), i vaig tornar a l’afer que duia entre les mans: que tard s’havia fet!; i de pressa i corrents cap a la línia quatre, després la línia tres... I ara té, veus?, un vers penyora de cançons, velles cançons, bones cançons, que em van meravellar.

45


XIII Ar auzirets qu’ai respondut: anz no li diz ni bat ni but, ni fer ni fust no ai mentagut, mas sol aitan: “Babariol, babariol, babarian”. GUILHEM DE PEITIEU, Us faré un vers, tinc son a frec

L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA

Si visqués en el Vallès, en el terme de Parets, a tocar de Montmeló, ben a prop de l’autopista sorollosa, allà on sembla que el paisatge s’endolceix, i de tan dolç el prendries d’equipatge, com qui pren un bon formatge casolà, per anar, si feia al cas, una estona de viatge, però no pas per l’autopista,

46


que me’l trenca aquest paisatge. Si visqués en el Vallès, en el terme de Parets, allà on llinda amb Montmeló, i no fos treballador d’una indústria que no sé gairebé ni el que fa (a partir de no sé què sintetitzen no sé com, un producte per tothom qui el compri), passant ponts, túnels i vies, deixant càlculs i entropies, desvagat, faria via per trobar camins de terra que m’acostin a la serra: amb les pedres i els arbres i les guilles i les cabres, allà on ella em deixés cabre, sense taula ni cobert, la Natura al descobert. I faria cap al riu a apagar el foc de l’estiu, perquè el Tenes és fresquiu 47


(oh, si el Tenes fos el Tenes!; qui t’endinya tantes penes, el meu Tenes!). Si visqués en el Vallès, en el terme de Parets, allà on llinda amb Montmeló, i no fos treballador d’una indústria que no sé gairebé ni el que fa, per curar l’avorriment d’una vida que no entenc, i lliurar-me a l’aventura de ser amic de la Natura –que no faig literatures!–, tornaria a la cançó que animava el trobador: babariol, babariol, babarian! Si visqués a l’Empordà, molt a prop de Sant Antoni, rellogat a can Dimoni, on s’ajunten Platja d’Aro i S’Agaró, 48


allà on l’especulació ha trobat millor ocasió, per fer bossa, que al govern de la nació. On els blocs i apartaments van teixint un firmament parcel·lat, particular, de terrasses i ciment; un enorme paravent que no deixa veure el sol quan al tard, com un Vesubi, va abocant la lava al mar que es rebolca i es deixata, inquieta, sobre el fons de la badia; la badia li és tan grata que no sap estar quieta. I baraten el Vesubi, les terrasses de ciment, pel perfil de teletubis. Si visqués a l’Empordà, ben a prop de Sant Antoni, rellogat a can Dimoni, on s’ajunten Platja d’Aro 49


i S’Agaró, i no fos treballador a Paladium, d’ocasió; obrint vins, buidant cendrers, jo i els altres temporers, treballant la temporada de cambrers; aniria pels sorrals desvagat, buscant les restes d’un naufragi, tot allò que porta el mar entre blaus de meravella: una ampolla, un eriçó, una fusta de Tampico, la remor d’una cançó... Aniria per la costa, desvagat, caminant fins a la Fosca (com m’agrades, roca fosca!; com m’agrada el teu rompent, el teu cos passat pel foc a qui sempre toca el vent; posada al mig, provocant, sempre, del mar, algun esquitx!). 50


I de nit, en sentir el fred, lluny de barques i d’amarres, enfilat a les Gavarres, entraria dintre el dolmen, a dormir en un llit de semprevives i altres herbes, que la son, quan ve la nit, vol la reserva d’un bon llit; i que flairi el romaní, i l’espígol, i el pi, en els somnis a venir! Si visqués a l’Empordà, rellogat a can Dimoni, ben a prop de Sant Antoni, on s’ajunten Platja d’Aro i S’Agaró, i no fos treballador a Paladium, d’ocasió, per curar l’avorriment d’una vida que no entenc, i lliurar-me a l’aventura de ser amic de la Natura –que no faig literatures!–, 51


tornaria a la cançó que animava el trobador: babariol, babariol, babarian! Si visqués a Osona en el terme de Masies, a tocar de Sant Hipòlit, on la boira de la plana té el seu òbit, ara dalt del campanar de la Gleva, ara al pont atrotinat sobre el Ter; o s’enfila per la Trona que li agrada de mirar-se asseguda a la poltrona. Vet aquí l’emperadriu del no res, d’un imperi que prescriu quan comença a lluir el sol que la vol atrapar al vol, –llaminer, massa la vol!–. I ella fuig d’aquest amor de galant irresistible: 52


si l’abraça i somriu, el seu caliu fa irreal l’emperadriu. Si visqués a Osona, en el terme de Masies, a tocar de Sant Hipòlit, on la boira de la Plana té el seu òbit, allà on l’aire té virtut, ve prenyat, amb plenitud, d’una suau olor de menta que refresca i alimenta; i no fos treballador d’un saló de déu n’hi do, on els porcs, ben atipats, porten vida regalada; aniria, desvagat, per la ruta de les fonts. Perquè ragen suculentes, saboroses: La font dels Enamorats, qui pogués trobar l’amore amb alguna Castafiore, en aquest racó de món 53


tan ben trobat!; raja un còctel de nitrats barrejats amb amoníac que el més sobri torna embriac. I la font del Paretó, en aquella arbreda obscura que seria aparador dels secrets de la Natura; ran del riu que la resclosa torna lent, com la tortuga quan reposa, allà on pesquen i repesquen els peixons, els alegres campions de la canya. Sí, la font del Paretó, quin fantàstic parador no series! Diu, que diuen, que algú diu que si en beus, l’endemà, jauràs prop d’alguna creu. I després, la font d’en Sala..., que la ruta de les fonts al contrari d’una bala, 54


va seguint, pas a passet, de la Plana, els raconets. Si visqués a Osona en el terme de Masies, a tocar de Sant Hipòlit, on la boira de la Plana té el seu òbit, i no fos treballador d’un saló de déu n’hi do, on els porcs, ben atipats, porten vida regalada, per curar l’avorriment d’una vida que no entenc, i lliurar-me a l’aventura de ser amic de la Natura –que no faig literatures!–, tornaria a la cançó que animava el trobador: babariol, babariol, babarian!

55


XIV El Pinxo va dir en el Panxo: vols que et punxi amb un punxó? I el Panxo va dir en el Pinxo: Pinxo, punxa, però a la panxa no!

INDIGESTIÓ

Panxes segades i oprimides per cinturons de curtes mides; panxes parteres, reinflades, còncaves panxes desinflades; panxes xerraires, panxes mudes, panxes rasposes i peludes; panxes tovetes, panxes fines, panxes brillants i ballarines; panxes que surten, tafaneres, que sense córrer sou primeres; panxes boniques i aparents, panxes d’estranys i de parents... Digueu-me, panxes que feu les digestions, ¿com us ho feu per suportar, 56


jorn rere jorn, els àpats de la taula d’aquest món?

57


XV

Els camins del destí són obscurs, el futur que marquen les estrelles és incert. Abans de ficar-me al llit, bec, amb molt de gust, una mica de conyac.

ROBERT KOLDEWEY

DEMÀ SERÀ DEMÀ

És una sort la nit i poder descansar. Deixar-te caure al llit com qui torna al bressol –deixes l’últim neguit amb la roba del jorn–. Pare Món, mare Nit, demà serà demà!; ara que és negra nit m’arrecero en el llit. I el llit t’acull bon jan;

58


dormiràs com un sant. Tanques l’interruptor: la fosca t’és doctor. S’escolten les veus, lluny, de molts televisors; i el vol d’un ascensor que s’atura a recer del segon, del tercer... I sorolla el carrer el pes dels camions que roden incansables; i en el cel, avions: remuguen contra el fons de la nit en el cel; i s’escolten raons que desperten raons, i bombes sobre el món, en algun lloc del món: el so sord de les bombes i la pau de les tombes. I tantes, tantes coses en el cor de la nit, s’escolten des del llit: tonades de cançons, insomnis, passions, 59


desficis, obsessions; el pas de la veïna que camina amb tacons...; tantes coses com passen a la roda del món. A poc a poc, molt lent, se t’esmuny un badall; l’aire se’n va...., i ve; en el viu de la nit l’aire fa el seu vaivé. Tot comença a estar bé. L’ascensor torna avall; i tu també, avall; a la vall de la son i encara més avall... La son et darà un bes: ja no hauràs de fer res. Pare Món, mare Nit, demà serà demà!; ara que és negra nit m’arrecero en el llit.

60


XVI

Qui per llunes va comptant tretze mesos troba a l’any.

LA LLUNA EN UN COVE

Uns volen guanyar el Tour i d’altres arribar primer a Dakar. N’hi ha que volen pujar l’Everest, la muntanya més alta del món, des de la Xina; i d’altres, encara, a més a més, baixar esquiant les pales de Kumbhaka que fan un desnivell del cent per cent. ¿No era aquell, en Travolta, que va donar la volta al món a bord d’un Boeing, en plan particular, ell de pilot, i amb la família? No demano pas tant, ni de bon tros. Jo només vull la Lluna en un cove. Voldrien ser models, actors, actrius, ser atractius, atractives, tornar-se déus i dives;

61


famosos i famoses com la Barbi i en Zero Zero Set. Hi ha dones que voldrien seduir tots els homes del món, i en part ho aconsegueixen. Hi ha clubs de futbol que ho volen guanyar tot. Hi ha països que sempre volen ser els primers. Hi ha religions que voldrien ser soles, les úniques al món, i que tothom cregués el que elles creuen. Jo no vull res de tot això; jo només vull la Lluna en un cove. Hi ha governants i governantes que volen enriquir-se, que sempre volen més; són gent molt afamada, perillosa; mengen i mengen, mengen, i mai no queden farts; somnien Taj Mahalls particulars amb servents i serventes disponibles; somnien que quan parlen els escolten, que els lloen; somnien homenatges, somnien monuments; somnien fins i tot que són feliços, que tenen preparat un paradís segur pel dia de demà. Em deixa indiferent, no m’interessa; Jo només vull la Lluna en un cove.

62


Hi ha esperits estrafolaris que volen passejar-se per la Lluna; anar a Mart, a Neptú, creuar la Via Làctia i perdre’s pel camí d’altres galàxies buscant fraternitats extraterrestres. I n’hi ha que volen viure més, allargar l’existència; sí, sí, tal com ho sents, voldrien viure més!; segueixen tractaments inversemblants que fan, del viure..., una cosa semblant. Conec gent que voldrien ser sempre de vacances a la costa; segurament per això, quan no fa sol, en dies lleganyosos, es torren amb neons artificials; i després, si fa sol, busquen l’ombra. I a mi, tot això, francament, tant se me’n dóna. Jo només vull la Lluna en un cove. Hi ha tants col·leccionistes! N’hi ha que col·leccionen papallones, insectes, pots de vidre, tebeos i diaris, petxines, pelutxos, màquines de tren; i encara n’hi ha que col·leccionen cromos, com abans: els compten, els canvien, els apilen als àlbums. 63


Hi ha gent que col·lecciona bitllets de 500 euros. Hi havia aquell hindú amb tants de seguidors a Amèrica del Nord, que feia col·lecció de Cadillacs, passaven de cinquanta! Hi havia la gran dama Imelda, a Filipines, que comprava botigues senceres de sabates que mai no podia dur, no hi havia prou dies! Després hi ha els militars, arreu arreu, que col·leccionen armes..., uf! I n’hi ha que, tips de tics, es fan treure un queixal, o prenen un remei espirituós per tal que el seu infern de món sigui agradós, o busquen un gurú que els digui que han de fer, que els doni un bon consell contra la tos. No vull res de tot això, no m’interessa, se me’n refot! Jo només vull la Lluna en un cove.

64


XVII

Murió Galois, como es muy sabido, en un desafío de motivación bien fútil –por “una infame coqueta” como él mismo escribe–, la madrugada del 30 de mayo de 1832. R. RODRÍGUEZ VIDAL

EXCÉS D’AMOR

Si per curar del mal d’amor fos avinent de desfogar-se amb el fogueig! Tirar pel dret i, amb les pistoles, a trenc d’alba, al bosc del riu, lliurar un duel que no caldria que fos cruel; com l’Evarist que va tenir un final ben trist, però gloriós. Fetges que sou al vostre lloc, vegetatius, fidels al cos o bé captius

65


a l’interior del clos espès dels homes vius; tant si fa fred com si és estiu, compliu. Fetges humits dels meus semblants, fetges amics, que suquegeu de verda fel, escolto, absort, la vostra veu atapeïda, rogallosa, que va dient, entre enfadada i enfadosa: “Que ja m’atipa tanta fel!” Fetges vermells, d’un vermell fetge com no n’hi ha. Fetges soferts i castigats que feu la feina, de bon grat o de mal grat, de destil·lar la mala llet d’aquest perol que cuina el brou enganxifós i escaldufat de l’embolic sentimental. Perquè el problema d’aquest món és en el fons terriblement sentimental: excés d’amor, hi ha massa amor; 66


vet aquí el mal: l’excés d’amor entre els mortals. Fes un silenci existencial i sentiràs la veu del fetge, atapeïda, rogallosa, que va dient, entre enfadada i enfadosa: “Que ja m’atipa tanta fel!” Fetges molsosos, fetges roms, treballadors com menairons, fetges peons, que feu de fetges d’homes vius que van i vénen pel carrer, fregant, fregant la voraviu d’un món que sempre ha estat esquiu; i tu, el meu bon fetge roig tan a tocar, tan a tocar que puc sentir-te palpitar; tot i que sóc molt poc flexible, i la distància és invencible (posar l’orella al teu damunt fóra el miracle de Bellmunt!), puc escoltar la teva veu atapeïda, rogallosa, que va dient entre enfadada i enfadosa: 67


“Que ja m’atipa tanta fel!” Si per curar del mal d’amor fos avinent de desfogar-se amb el fogueig! Tirar pel dret i, amb les pistoles, a trenc d’alba, al bosc del riu, lliurar un duel que no caldria que fos cruel; com l’Evarist que va tenir un final ben trist, però gloriós.

68


XVIII Vull ser volva de pols de la rodera a on tots los qui passen me trepitgen; vull ser llençat com una escombraria del palau al carrer, de la més alta cima a l’afrau, i de l’afrau al córrec. Escombreu mes petjades en l’altura; ja no hi faré més nosa, la pobresa serà lo meu tresor, serà l’oprobi lo meu orgull; les penes ma delícia. JACINT VERDAGUER, Sum Vermis

SUM VERMIS

Això era abans del tico-tico, quan l’home encara no era mico, ni era tigre, ni paó, ni pantera, ni moltó; no era llop, no era pop, ni pardal, ni cadernera, ni era peix de cap peixera...; era un cuc, un petit cuc sense esma i sense bruc que només sabia dir i repetir, en dolç llatí: «ego sum vermis et non homo».

69


I el temps va perdre el cromo aquest del cuc parlant de l’homo, perquè no coneixia el mal d’escriure, el petit cuc; i la vida era viure a l’aire lliure. I tot passant pel peix i el mico, arriba el cuc al tico-tico; darrera queda el paó, i la pantera, i el moltó, i el pardal, la cadernera, i, de les guilles, la carrera; i la carrera d’escriptor que fa que visqui amb estretor, com un corcó, i confegir amb tinta negra i un plomí, tota la nit, fins el matí, sense repòs, en dolç llatí: «Ego sum vermis et non homo». Que la posteritat conservi el cromo! Ara coneix el mal d’escriure, el petit cuc; i la vida ja no és a l’aire lliure.

70


XIX

Soy el mejor. Lo digo yo, y yo nunca miento. MONO de l’Anís del Mono

ANTROPOS

¿Per què no deixes la perversa mania, Anna Maria, del gust pels colls petits que cremen de tan nets, amb botonets, si no amb gafets, que es perden entre els dits i quan els cordes et cusen a pessics? No veus que estic traumatitzat! Encara sento aquella grapa del mestre, a qui dèiem: germà Grapes, que m’engrapava per darrera el coll; «de tant que apreta, cou, eh?» –em deia–;

71


i, amb aquell jou, passaves de persona a petit bou: llauraves, en els camps de les llibretes, un solc absurd, amb el plomí, que no era via ni camí; o t’alçava de terra, tirant estrictament de les orelles, i tu gesticulaves, volàtil com l’abella. Vine, anem, Anna Maria, lluny d’aquests micos vestits i saberuts; es creuen reis de tan creguts com són, els caparruts! Mira què tinc: són dos passatges per embarcar-nos en un vaixell de nom: Viatge; ens durà a un país –ni Barcelona, ni París–, on no s’estila dur equipatge per equipar cap protocol. Ah, la llibertat de prendre l’aire i parar el sol! Tindrem la roba, sempre estesa, per única bandera. Que onegi al vent, és la manera, la barballera!

72


¿Per què no deixes la perversa mania, Anna Maria, del gust pels colls petits que cremen de tan nets, amb botonets, si no amb gafets, que es perden entre els dits i quan els cordes et cusen a pessics? I que la nou del coll es tingui allà on més ganes tingui!

73


XX

The small boys came early to the hanging. KEN FOLLET, The Pillards of the Eart

EL PENJAT

Tothom vol prendre part a l’àpat del penjat! Els corbs piquen els ulls, al seu antull, i graten entre els rulls del pentinat de l’home esblanqueït que tiba de la corda i penja com un sac. Gossos i llops, dreçats damunt les potes, mosseguen els peus i els dits dels peus. El mort no és fred encara, la sang encara és fresca, vampirs i vampiresses -s’exciten, els engresca!fan llargues xarrupades, uns al costat, d’altres al tou de la papada. En el pit, en el fons, a les cavernes dels pulmons, el vol nocturn i dens dels enigmàtics papallons!

74


Rates i ratolins, amb molta polidesa, el van llepant per dins. Voltors de coll pelat i arrugues al clatell, ells amb ells, estiren i es barallen pels budells. Llimacs i caragoles van resseguint, amb gran fatiga, els dintres pantanosos del cervell. Cuques i cucs fan túnels per la pell. I pertot, puces vives que piquen més que ortigues (càsum l’hosti!), i mosques, i formigues... Tothom vol prendre part a l’àpat del penjat! A tota criatura ocupa la Natura! I els jutges i advocats? On són, els jutges i advocats? S’aboquen sobre el fetge del penjat!

75


XXI

Prepara una beguda amb tres o quatre cullerades d’oli d’oliva, i el doble d’aquesta quantitat de suc de llimona acabada d’exprimir. Afegeix gingebre fresc per donar bon gust. Aquest preparat s’anomena purificador hepàtic. Afegeix també el suc d’un parell de taronges. Amb aquesta mescla mastega també i empassa’t de tres a sis dents d’all no gaire grans. Després beu una bona tassa de te, sense sucre ni mel, fet amb arrel de regalèssia, violetes de l’Himalaia, anís o fonoll, menta, i senigrec. Aquest esmorzar de neteja, pres en dejú, ajuda a oxidar els teixits. Dr. RANDOLPH STONE

LIVER FLUSH

He estat un dèspota amb el fetge!, ho reconec: massa alcohol, i porc, i fetge; massa àpats llargs que posen setge al bon descans del meu bon fetge; i els ressopons, amb tantes copes i porrons; i els embotits: pernils salats, botifarretes, lloms adobats,

76


espetecs prims com una metxa, que per quaresma et fan cridar: sóc a la taula dels heretges!; i la diària rastellera, inacabable, tant si és de nit com en el jorn -el got petit i la cullera-, de batejats de cafè amb rom; i la fumera dels cigars, sigui novembre o sigui març, a totes hores... He estat un dèspota amb el fetge, ho reconec. Hauria entès que fes un plet, el meu bon fetge delicat, contra el tirà. He governat amb imprudència aquest palau en decadència! Que protestés, sí, que es queixés, que tramités les diligències oportunes...; i jo, de mena comprensiu, per compensar tan mala lluna, i perquè sóc tocatardà, faria règim per sopar.

77


Però el mal parit del meu bon fetge se n’ha anat quan, mig tapat mig destapat, aquesta tarda, ben dinat, assaboria el dolç estrat del son profund. –On has anat, el meu bon fetge vagabund? Algú, m’han dit, ha vist un fetge que anava sol a veure el metge. Hi vaig llançat, com una fletxa (i és que ja em trobo a faltar el fetge!), tot perseguint la roja petja que va de dret a can Jepot, un hostalot de mala mort. Allí sopava, el senyor metge, un sucós plat de ceba amb fetge. –Doctor –li dic–, que no tinc fetge! I això m’ha dit, molt erudit, alçant un dit, aquell bandit, el senyor metge: ”Saps, Nicolau, que no hi ha vida sense fetge?”. I mastegava lentament el plat calent 78


que fumejava de valent, sanguinolent, regalimós, amb pa sucant, de mos en mos. Llavors m’he dit: és saberut aquest barbut! Per ajudar-me a trobar el fetge, no trobaria millor metge!

79


XXII

Que ara no estengui la mà i no abasti també de l’arbre de la vida i en mengi i visqui sempre! Gènesi 3-23

MATÍ DE DILLUNS

Els matins de dilluns a les set del matí, com si fóssim diumenge, ai, la mandra se’m menja! Estirat en el llit, ben acotxat, calent, amb tres o quatre mantes, perquè la casa és freda i l’hivern la refreda, imagino que sóc un home afortunat. Badallo i m’estiro, romancejo, em giro. I quan salto del llit per obrir el finestró,

80


tremolant de delit des dels peus fins al pit, o potser ho imagino?, la boira és densa i plena; és voluble, mandrosa, emboirada, enfadosa, secreta, perillosa; la boira, com la ment, tant com pot, va i s’estén. I en obrir el finestró, o potser ho imagino?, respiro l’aire fresc; m’agrada aquest refresc ara, quan és més fresc i, encara negra nit, el dia és tan xic que cabria arraulit en el cau d’un melic. I si fa fred, el fred, que fa caminar estret. I si fa torb, el torb: ai, quin present més corb! I si fa bo, anar, que arriba el temps d’amar! ¡Mireu el primer sol

81


com s’enfila pel cel amb gran temeritat, i llença el seu estol de dards enverinats, diminuts dards daurats que et van llapissant d’or i, quan et creies mort, (o potser ho imagino?), arribes a bon port! Els matins de dilluns a les set del matí, com si fóssim diumenge, ai, la mandra, se’m menja! Estirat en el llit, ben acotxat, calent, amb tres o quatre mantes, perquè la casa és freda i l’hivern la refreda, imagino que sóc un home afortunat. De l’arbre de la vida em penjo i em despenjo; i les pomes, les menjo.

82


Aquesta edició digital de Vint-i-dos poemes, obra de Salvador Giralt, s’ha fet a Barcelona el mes de febrer de 2014

83

Vint-i-dos poemes  

Obra poètica de Salvador Giralt

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you