Page 1

FELIP CID

VINT POEMES I UN CÀNTIC DESOLAT

Prima Materia


VINT POEMES I UN CÀNTIC DESOLAT

Prima Materia, 41


Felip Cid

Vint poemes i un cĂ ntic desolat

emboscall


© Felip Cid © D’aquesta edició: Emboscall www.emboscall.com

ISBN: 84-96253-95-3 Primera edició: octubre de 2004 Segona edició (dins Obra poètica): maig de 2007 Primera edició digital: novembre de 2013


PRÒLEG Més d’una vegada s’ha escrit, amb un cert fonament de causa, que els pròlegs en totes i cadascuna de les seves formes, variants, són una mena de barrera que s’interposa entre l’autor i el lector. Especialment, quan es tracta de reculls de versos, en els quals el poema assumeix, tal vegada imposa, els resultats d’unes tensions interiors enllà de qualsevol tipus d’exegesis, anàlisis o explicacions. De fet una tasca que pertoca –malgrat que el temps té la darrera paraula– a la crítica literària i, en major o menor mesura, als escassíssims devots del gènere que circulen pel país; una inquietant realitat, cal reconèixer, que travessa amb escreix les fronteres pàtries. Atenent els límits concertats, doncs, dues coses o qüestions tenen cabuda en aquestes notes proemials. Una, la primera, és que els vint-i-un poemes no han estat concebuts, estructurats, per a formar una unitat temàtica. Senzillament, són una tria d’impressions anímiques, impactes emocionals, records imperibles, viscuts al llarg d’un ja respectable nombre d’anys, que he tractat de traslladar als dominis poètics; conscient del risc que comporta tan enrevessat exercici. La segona qüestió suara emplaçada és més explícita –avui en dia àdhuc compromesa–, tota vegada que el llibre es decanta cap al món líric, i, amb mesura, assumeix les lleis mètriques que legislen la comunicació del coneixement poètic. Sense menysprear, i encara menys deixar de comprendre, la bigarrada gamma d’opcions creadores que es presenten en el sempre prodigiós, tanmateix fascinant, intent de restituir les

5


paraules al seu estat natural, encara un misteri amb connotacions obscures. En fi, sols manca acotar que el títol només aspira a subsistir, sense complicitats, en els cada volta més extensos silencis que envolten, i en ocasions asfixien, el maltractat món de la poesia. F. C.

6


A la meva Ă via Joana, in memoriam


Póe as tuas màos entre as minhas màos. E deixa que no calemos acerca da vida. FERNANDO PESOA


PASSEIG PEL MOLL

Recordo encara el profund oneig, un respir de blaus sobre la mar, arribant al cor de l’horabaixa. I una sentor de sal que surava. I la sirena d’un gran vaixell semblant al preludi d’una queixa, que atracava amb un pes de viatges molt suaument. Núvols monòtons acompanyaven l’abandó de barques abaltides, l’enyor d’un viatge inacabat. En la dolça grisor de l’instant gralls de gavines ferien l’aire, i, els mariners, en una dàrsena abandonaven una càrrega de vells insomnis.

11


En l’aigua flotaven unes algues amb deixos de cabelleres d’astres, fora de l’esguard es pressentien les rutes de l’or i dels anhels. En mi sentia un repòs d’àncores, l’alçada dels màstils vers el cel i unes immensitats encalmades em desterraven.

12


AMICA SILENTIA LUNAE

En l’alta nit quan el vent s’adorm, reposa dins les fulles dels arbres, quan les remors se’n van lentament pels carrers de la meva ciutat, quan pels fanals ronden les tenebres que solament esborren els sols, quan el temps s’endinsa en la foscor només tu regnes. En els secrets besos dels amants fosos en la carn de l’abraçada, en els passeigs dels últims noctàmbuls que somien amb formes eternes, en les golfes d’artistes romàntics que s’emmirallen en encanteris, en les estances encara enceses i taciturnes.

13


I entre els brums i les hores callades, les longituds de l’alba que espera, els gats de les teulades s’estiren indolents a les ombres esteses. És un moment amb negres espessos, amb malsons i fades insepultes, que sols escruten ulls de llunàtics perduts i insomnes.

14


A UN AMIC MORT

El perfil era un desmai de cendres que s’extingien en el sudari, en les brandes d’uns ciris humils i en els obscurs de vetlles amargues. Les mans plegades i pacífiques, pregant a un cel amb déus condemnats, damunt el pit semblaven cansades d’eternitat. Fou un moment de plors continguts, de mots que ningú no pronuncià en la desolació de la cambra. Les flors mústigues es desfullaven amb una agonia de colors. Davant els confins del cos jacent el mal d’una vida ja arrencada se m’aferrava.

15


Encara et sento a l’hora foscant, en el tedi que porten els dies, quan tot a poc a poc ens ignora en les vastituds del pensament, quan l’existir fa un mal de ferides i només queden els records tètrics d’aquells morts que esdevenen espectres de pols i argila.

16


NOCTURN

Des del balcó que dóna a la mort albiro, amb estremida temença, que fent gestos entre els transeünts l’angoixa ve pel passeig dels tells. Tan sols els fanals amb uns raigs pàl·lids, fràgils anuncis de les clarors, cremen en un paisatge que espera errants aurores. Una peresa d’estels s’oculta en els callats destins de la nit, en les seves soledats desertes que el vent trenca amb fragments que es dispersen damunt el gruix d’un asfalt impur. I indicis de resplendors tardanes van penetrant en les fondàries de la incertesa.

17


El meu cor batega en la ciutat sumida en penombres somnolentes. Sol i rera els vidres de l’estança, que a poc a poc els respirs entelen, perdut vaig escrivint el meu nom, mirant com s’esborra lentament, fos en unes llàgrimes que arriben al fons del plor.

18


LA PLUJA

Acosta els misteris i els pesombres, l’extensa insistència d’uns brogits, amb un gran pes de cel desplomat, quan l’aigua s’estén damunt la tarda calcant la imatge d’un llac tranquil. I és des de l’ampit de la finestra, des d’on contemplo com el meu cos també s’inunda. Remembra uns laments desesperats, amb respostes de veus amarades, quan cau sobre la terra i engendra el persistir de les flors i plantes. I quan la sento endins les estances, mig abaltida entre les penombres, és un enigma que m’acompanya en les aurores.

19


Deixa perfums de terra mullada, llàgrimes en les fulles dels arbres, uns tolls tranquils on es submergeixen els secrets de les aigües plujanes, un esclat de serres enlairades, uns nous espais pels vols dels ocells, pel nítid traç de les seves ales vers els capvespres.

20


VENT DEL NORD

Sovint comença, amb uns brums sinistres, pels indrets d’unes terres adustes i amb una remor de cavalcades. Travessa serralades i falls, que es perden en el glaç dels insomnis. I quan arriba pels cims isards dels migjorns i les nits infinites els fats s’ajacen. Avança arrossegant els silencis amb un ocàs d’ales i deliris, que contra els vidres van evocant els records de les estacions mortes sobre els blancs de les neus hivernals. Mentre ressona en la vella alcova on van tombant tots els seus missatges, clamors i auguris.

21


Deixa l’afany de pertànyer a l’aire, de resseguir com bressa els jardins, de crear un món de llànties extintes dins la incògnita de l’existir en els desvaris i les estepes, des d’on arriben els seus udols. Tan sols quan volta prop de la mort calla per sempre.

22


TERRES DE CASTELLA

Les heretats i els guarets encerclen l’àrida vida d’aqueixes terres, amb un antany de ceptres vençuts i uns horitzons que se’n van al mar. Caserius amb fumerols mandrosos, deserts submisos a sols morents, graven les jornades anònimes dels estadants. Abrulls altius s’emporten i escampen els embats del torb contra les branques i la pols d’unes llaurades lentes. El vol dels corbs esdevé un vol d’ombres esvaïdes pel fris de l’arc iris. Feixes ferides pels solcs es postren davant les ensenyes dels crepuscles, severs i obscurs.

23


Terres amb despulles de derrotes sols serven runes d’antics reialmes, els gràcils cristalls de les gebrades, uns triomfs d’estels en les nits clares, els cants de les ànimes nocturnes, els freds de la neu i les mortalles i uns fossars enterrats en la mort, per sempre més.

24


CAMPANA DE POBLE

Des del fons de les hores il·leses els tocs ressonen alts i solemnes, atansen les greus notes d’un himne, cantat per cors de llums i tenebres. Són uns sons que a poc a poc es fonen amb els perfils dels camps de conreu i les llargades de les carenes, amb llunys intensos. Els ressons serven un pes de bronze. Heralds del vent i d’aquells ponents, amb una escorta de blaus i sedes, marquen l’empremta d’unes nostàlgies en els vials dels fràgils instants, sota un fons de campanes ocultes, que porten cap a les solituds i les esperes.

25


I quan de nou retorna el silenci, s’abalteix en les sendes i els marges, en mi sento el dolor d’uns presagis anunciant que tard o d’hora un dia, quan la parca tallarà amb la dalla, només seré un repic de campana, l’eco de l’existir en un batall, com un vol mort.

26


RELLOTGE ATURAT

En el ressòl dels carrers del poble, en la nuesa pura del dia, el temps ferit expira en les busques del mur de la torre de les hores, on el rellotge marca un segon en la vida lívida dels homes i en els llargs viatges de la mort cap a la posta. Unes agulles ertes, immòbils, no fixen els passos del destí. Tampoc no quan l’oreig deixa els camps, els morats de les flors i els paratges, les oscil·lants alçades dels xops; quan el caminant porta l’aixada tornant com arrencat de la terra, de les arrels.

27


Dóna tan sols el moment que atansa el bel en la sentor de les cledes, el cant sinistre de l’au nocturna, el gemec de la porta que es tanca, l’esguard a l’horitzó que s’enfonsa en el mar, l’etern i l’infinit, l’adéu als celatges que s’esborren en les palpebres.

28


ESTÀTUA DE DAMA JACENT

A la tarda vaig tornar a la cripta per contemplar, una vegada més, aquell entorn de mort que et cobria amb uns enigmes d’eternitat. Sols m’acompanyaven la recança i les darreres llums dels vitralls amb unes blavors de mars ignotes, de firmaments. Res no torbava la solitud d’unes foscúries que reposaven sobre ahirs d’un palau obagós. Pressentint, amb certeses immòbils, quimeres trencades en el cor, que un dia vas viure i estimar, fruir els deliris de l’amor bàrbar, en nits sense astres.

29


I submís a unes flames calcava els replecs de la rica mortalla, que amb riqueses d’ivori cobria el pit amb l’últim sospir als llavis, carn perdurant en el fred del marbre. I em vaig sentir esculpit en el túmul, per mil mans d’espectres inclements, que murmuraven.

30


CREU DE TERME

Vora els bladars de la carretera, encara ruta de caminants, és el vestigi d’unes condemnes, la fita que els pelegrins trobaven alçada com un rés fet de pedra, efígie de velles pregàries, congregant a uns oficis amb càntics lànguids i excelsos. En els seus braços penjaven cossos de reus i proscrits executats en la litúrgia de les albors. Fins que entercs, escolats i suspesos, conques sense ulls per mirar la mort, endins d’un paisatge desolat, les restes corruptes es desfeien balancejant.

31


És tan sols l’empremta d’un calvari, amb una senda de rocs i malves, que lentament porta al peu dels mites. L’ahir s’acaba damunt la creu, gastada pel fred i els clars de lluna. I com una irreal oració a uns arcàngels destruïts pels torbs només perdura.

32


EL BRAU

Sembla una escultura de banús, quan s’ajeu als rodals de la tanca, amb bramuls queixosos i profunds que recorden els crits de la mort. Un expirar de terra deserta, seguint les longituds del migdia, envolta i assetja el seu futur que ara reposa. La testa perfilada a ple sol, els corns envestint immensitats, pastura en els camps de la devesa, enllà de grocs i d’ocres encesos, lluny dels combats que el destí prepara contra uns corsers amb les crins desfetes i llances furtades als guardians, d’uns eterns mites.

33


Enmig dels alarits d’una festa caurà vacil·lant sobre la mort, sobre els espais d’un anell d’arena tacada amb els vermells d’una lluita amb domassos, banderes i espases. Sense cap més plany que el d’una plaça on els metalls d’uns clarins esquincen la sang i l’aire.

34


BARCA ABANDONADA

És l’esfondrat record d’un ahir, quan navegava pels verds i atzurs brillant estesos enllà del mar. El buc obert, un ventre amb quadernes, ara és un munt de fusta calcant aquells naufragis dels sentiments, que sovint solquen els rumbs ignots, d’un clam que enfonsa. El pal on bategava la vela amb uns blancs que vestien les brises, la quilla que va vèncer les ones i les escumes de les marors, els rems trencats en forma de creu damunt la quietud de la platja, tot es conjura sense laments, en les onades.

35


I el timó mai més no girarà vers els ports, les cales i llegendes. Sols porta la membrança de rutes seguint aquelles postes de nacre i nits amb estels interminables. Sense cap més dol ni companyia, que els cants difunts de sirenes verges sortint dels mites.

36


A UNA MAGNÒLIA

La seva vida subtil i closa, amb antanys de selves i maragdes, ombreja les herbes que germinen en els cantons obacs del jardí, molt a prop de silencis i plantes, que amb una indolència inacabable fan l’ofrena d’un perfum exòtic lleu com el sàndal. Branques amb formes de mans sofertes van aplegant les tardors perdudes. I la saba palpita en el tronc, en el fang i les rels torturades, en la màgia d’una hora vençuda. I amb lentituds de roses obertes les fulles es fonen amb el vent i alts contrallums.

37


Unes flors blanques, voluptuoses, amb franges grogues que les despullen, en la llum púdica de les tardes, atreuen els misteris dels vespres i la mirada altiva d’uns déus. I l’esclat de verds que la circumda, amb la son de nimfes inventades, la crea en l’ombra.

38


EL CLOWN

Talment com l’ànima d’un ninot camina un món amb festes de circ, tremolant en els ulls dels infants que el miren absorts quan surt a escena. Porta parracs, pedaços i penes, el pes d’unes sabates enormes i una rialla pintada oculta velles tristeses. Les ombres i les llums el fan caure damunt el ras de la seva vida, trencada en el tumult de les fires. Sovint, amb un aire de vençut, errant sol en un cercle de sorra, lentament recomença aquell mim del qui s’atura vora una flor, plegant l’ombrel·la.

39


Després la cull del test i l’esfulla, deixant munts de pètals adormits. I la trista figura s’acaba, mesclada amb crits de màscara grega, quan toca un saxofon que agonitza i es mor en els sons d’una cançó, que lenta va omplint tota la pista de nostàlgies.

40


TANGO AMB ACORDIÓ

Seguint els rumbs de l’almesc i l’ambre potser sorgí en els ports i les rades on fondejava la gent del mar. O en els caus de tavernes lascives cantant balades i embriagueses, lluites, desamors i desenganys, lluïssors de punyals reflectint tota la mort. Diuen que nasqué en molls argentins, en la carn i la sang d’uns prostíbuls amb salons i sedes decadents, quan amb letargies de violins, i els sons aguts de les flautes dolces, les mans i els cossos es van cenyir amb moviments de serpent que dansa, insinuant.

41


Deixant nostàlgies i clars de lluna, els oblits mesclats amb les recances, els contorns d’existències rompudes, malenconies inacabades i les distàncies d’una tristesa, des d’on algunes vegades sento el pit cansat d’un acordió sol i nocturn.

42


BLUES

Un negre amb aire de gran monarca entona els clams de la seva gent. I des del fons de la melodia, amb una peresa de penombres, entre les cordes de la guitarra, la veu, ja lliure d’aquestes reixes, va reprenent les tonades fondes i alhora grises. Sota el fanal d’un carrer desert que dorm amb les finestres tancades, sobre un passat de naus i cadenes ple de dissorts i de desventures, la cançó s’allarga en lentes pauses, en uns silencis de soledats on solament les queixes dels saxos sonen immenses.

43


Sobre els contorns de les notes fràgils, callades als llavis del cantant, cau un vermell de sang somnolenta, que es barreja amb la suor del front i els antics càntics d’un cor d’esclaus. I quan s’acaben el últims sons queden les restes de patiments i d’amargors.

44


RACÓ D’UN PARC

Seguint la son d’uns pètals de roses, trossos de somnis i de palpebres, el camí porta a un racó del parc. No lluny de l’aigua que dorm al llac, fins que el vent la trenqui en mil miralls, reflectint, sobre els arbres, la porpra dels desmais que a l’horabaixa cauen damunt els ulls. Sovint es perden remors difuses, represes de paraules nascudes en el ras de brises molt llunyanes, que a penes mouen les defallences que s’alcen en les tardes daurades. Quan pels incerts camins del capvespre se’n van els vianants solitaris amb passes llargues.

45


Entretant les darreres clarors s’estenen en les branques dels arbres, que amb rituals i formes estranyes convoquen els colors de les flors del passeig amb la nimfa de marbre. Mentre les llums d’uns fanals humils, tènuement il·luminen angoixes de llums i albes.

46


LA BANDERA

Només oneges en el record del castell de cartró que es rendí a guerrers que venien d’uns contes. I és tan vella la imatge que servo, d’aquell combat defensant els somnis, que en el meu cor només existeixes com les restes d’una flama extinta en el passat. Escampes massa vermells de sang, xiscles d’acers mesclats amb ferides, incendis i guerres infecundes, els mals dels vencedors i vençuts, els planys sinistres dels desnonats, rostres de morts amb els ulls oberts, que esguarden el buit d’unes ardents infinitats.

47


Banderes palpitants dels crepuscles ja no em porteu un anhel de lluites per salvar aquesta terra esbucada. La meva pàtria són les paraules austeres, sense cap estendard, que fa uns anys em van acompanyar, per les neus d’hiverns inacabats, a un llarg exili.

48


EL CEMENTIRI DE L’ESTANY

A les vores d’uns camps de conreu, de l’enigma del gra que els fecunda, amb un conjur de terra solcada, els quatre murs del fossar defensen uns pactes amb argiles i cendres, signats en les foscors dels capvespres que guarden les reixes de la porta, llances austeres. Els hiverns passen sobre els vençuts ahirs d’un més enllà que perdura en els blancs ajaçats de les tombes, en els carners i flors arrencades, en les creus amb penombres d’absències, en els verds d’uns xiprers que s’enlairen, amb un contorn de flames difuntes, sobre el paisatge.

49


Uns noms humils gravats en les lloses, memòria de vides anònimes, esdevenen paraules de marbre. Tan sols els cants d’uns ocells s’emporten, pels llarguíssims camins de les hores, la tristesa d’aquest cementiri erigit al peu d’eternitats i de miratges.

50


CÀNTIC DESOLAT


Nihil astra praeter vidit et undas HORACI: ODES. III. XXVII


En l’última hora, partint dels meus, sobretot si fos en una aurora encalmada, quan les estrelles es fonen en la claror rogent, voldria salpar amb un navili de plata i de sàndal, hissades les veles blanques, vers les rutes d’aquest mar blavíssim que tantes vegades he contemplat des dels falls dels somnis. Però no ignoro, car sóc terra d’aquesta terra, que el meu cos reposarà, amb els darrers estertors i llàgrimes amargues, en els pacífics oblits d’un vell cementiri entre dues muntanyes, perdudes fronteres de la meva mort.

55


Índex PRÒLEG PASSEIG PEL MOLL AMICA SILENTIA LUNAE A UN AMIC MORT NOCTURN LA PLUJA VENT DEL NORD TERRES DE CASTELLA CAMPANA DE POBLE RELLOTGE ATURAT ESTÀTUA DE DAMA JACENT CREU DE TERME EL BRAU BARCA ABANDONADA A UNA MAGNÒLIA EL CLOWN TANGO AMB ACORDIÓ BLUES RACÓ D’UN PARC LA BANDERA EL CEMENTIRI DE L’ESTANY

11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 31 33 35 37 39 41 43 45 47 49

CÀNTIC DESOLAT En l’última hora

55


La primera edició d’aquest llibre es va imprimir a Vic l’octubre de 2004. L’edició digital s’ha fet a Barcelona el novembre de 2013.


Vint poemes i un càntic desolat  

Llibre de poemes de Felip Cid

Vint poemes i un càntic desolat  

Llibre de poemes de Felip Cid

Advertisement