Page 1

Número 1

El Vitet

Revista satírica i cultural valenciana

Els desnonats d’Alacant

Entrevista a Rafael Alemany, membre de l’AVL

Anàlisi de l’independentisme català

Entrevista a Mercè Climent La crisi a les bandes de música


Número 1

Editorial: Punt de partida

TARDOR - HIVERN 2014

Fosos a negre El País Valencià/ Comunitat Valenciana/ Regne de València/ Valencian Community és un exemple molt i—lustratiu dels llaços constants que manté la realitat amb la ficció. El nostre dia a dia i la literatura. Fa més de 50 anys, un anglés ja ens avançà en la seua novel—la 1984 els procediments manipuladors, alhora que censors, d’una administració pública aliena a les necessitats de la seua població, marcada per una dèria victimista d’autodefensa front la constant amenaça d’ocupació d’altres nacions enemigues. Aquesta diatriba, doncs, no genera estranyesa davant d’un poble, el valencià, d’un cantó a l’altre del territori, familiaritzat amb aquest discurs. La mostra més contudent ha estat, sens dubte, el tancament unilateral de RTVV, seguit pel tall de les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. En pocs mesos, la llengua pròpia, òrfena de mitjans audiovisuals que puguen fer-ne ús d’ella. Sense periodisme i sense permís per a poder ser valencians, condemnats a les festes folclòriques anuals, cada vegada menys representatives, i amb una llengua de mica en mica més limitada i exclosa a les aules. Ni pluralitat ni punyetes, deuen pensar Fabra i els seus lacais, obstinats en adoctrinar i restablir el pensament únic, recordant un règim pertanyent a una altra etapa històrica, encara recent, també propens a posar traves a les llengües de la perifèria. Un panorama llòbrec, aquest, el d’un poble embolcallat en una letargia perenne, un present inestable i un futur, com l’estat actual dels mitjans de comunicació i les consciències dels valencians, fos a negre. De tot plegat, si ressuscitàrem i recuperàrem Orwell, l’autor britànic en tindria per a escriure una trilogia, com a mínim. Un hipotètic material literari que suposaria una bona promoció dels valencians al món, superant les aportacions de la Volvo Ocean Race o la Ciutat de les Arts i les Ciències, ben mirat més econòmic i sense sobrecostos d’última hora. Ferran Avià

2 El Vitet


Sumari

SUMARI Director general: Ferran Avià Redactors:Laia Mas, Manuel Lillo i Ferran Avià Editor: Ferran Avià Reporters gràfics: German Caballero, Antonio Pérez i Ferran Avià Vinyetes: Vicent Iborra Disseny: Ferran Avià Col—laboradors: Borja Flors, Miquel Cruz i Pepe López Correu electrònic: ferranavia@gmail.com Telèfon: 647 065 672

2 Editorial Punt de partida 3 Sumari i columna Mateo indultat, de Pepe López

Política i societat 4 Reportatge de la PAH Els desnonats d’Alacant 8 Entrevista Rafael Alemany, membre de l’AVL

Cap fragment d’aquesta publicació no 10 Anàlisi independentisme pot ser reproduïda ni difosa sense el La visió dels partits polítics alacantins permís de l’editor.

Cultura 16 Entrevista Mercè Climent 20 Reportatge bandes de música Música contra les cordes 22 Ressenya literària de Miquel Cruz La trilogia de Nil Barral 24 Columna de Borja Flors Indiferència o responsabilitat?

Pepe López Periodista

Millor indultat. Sempre m'ha cridat l'atenció l'obstinació d'alguns en ser reconeguts públicament per aquesta gràcia, meitat humana meitat divina. Ací tenim opositant, com un dels últims confrares penitents en el corredor de la clemència governamental, el corrupte exalcalde de Torrevella, Pedro Ángel Hernández Mateo. Condemnat a tres anys per prevaricació i falsificació documental per diverses fraudulències durant l'exercici del seu càrrec, no vol Mateo, tot un il—lustre exmosso de farmàcia vingut a més, ser recordat només com a condemnat. Poc importa que la Llei que ampara la gràcia siga de 1870, o que els seus orígens

es vinculen amb els pitjors punts del dret romà, i , sobretot, que l'exercici d'aquest tinguera gran predicament en temps de l'Absolutisme; aquell règim que el Baró de Montesquieu combatí amb la trilogia del Legislatiu, Executiu i Judicial, caminant junts però mai revoltats. Sempre, dic, m'ha cridat l'atenció que una persona preferira ser indultat a banda de ser condemnat. Després d'un indult hi ha, a més a més, i molt probablement, un covard. Després d'una condemna pot amargar-se, fins i tot un home equivocat i penedit. Però ell, Mateo indultat, mai reconeixerà haver errat. Això ho deixa per a la resta de mortals.

Mateo indultat

Revista satírica i cultural

3


Número 1

Reportatge: Els desnonats d’Alacant

TARDOR - HIVERN 2014

nats des Els NO

“V

ostés no han entés el moviment de la PAH”, escrivia Ada Colau, portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), al president del Govern, Mariano Rajoy, el 8 d'abril del 2013. “Deixen que els explique. La PAH és un moviment ciutadà en el qual hi participen milers de persones, la majoria afectades, altres solidàries, totes mobilitzades per la defensa del dret de la vivenda. És un moviment apartidista, molt plural i transversal, en el qual persones molt diferents hem coincidit mogudes per la indignació front a l'abús de les entitats financeres i la com-

4 El Vitet

plicitat que aquestes han trobat tant en el seu Govern com en l'anterior”. Lluny de les acusacions de filoetarres o terroristes que l'actual equip de govern de l'Estat espanyol ha volgut llançar al conjunt de persones que formen la PAH, aquesta definició de la seua portaveu ens apropa més a la realitat d'aquest moviment social. Les assemblees en defensa d'una vivenda digna apareixen per primera vegada a Barcelona a principis de 2009, quan els efectes de la crisi immobiliària comencen a fer-se palesos entre la població. A poc a poc, aquesta iniciativa popular va anar estenent-se arreu del territori espanyol, de manera que el

mapa de la península està, a dia de hui, pintat amb centenars de puntets verds de 'Stop Desnonaments'. També a Alacant li va arribar el seu torn. El moviment a Alacant La PAH d'Alacant es reuniex cada diumenge a les deu del matí a la Plaça de la Muntanyeta, des de fa aproximadament dos anys. Després del moviment ciutadà del 15M a la primavera de 2011, les assemblees de la Plataforma van prendre encara més força. Al voltant de cinquanta persones acudeixen a aquesta cita setmanal. No sempre són les mateixes: algunes repeteixen, alguns curiosos s'apropen només una


s d’Alacant

vegada, i d'altres ja no tornen més quan es resol el seu cas. J. F., un dels habituals, ens explica que cada vegada hi va menys gent, però el seu positivisme li fa mirar el costat bo: “Això és perquè els bancs estan aturant els desnonaments i cada vegada hi ha menys gent afectada. Tot açò ha portat a les entitats bancàries un problema d'imatge molt gran, perquè ara mateix són vistos com els dolents d'aquesta història, i per això estan solucionant cada vegada més casos”. Trencant l’organigrama Aquest moviment, lluny de ser cap ONG ni cap organització amb una es-

tructura estamental, funciona totalment de manera assembleària. Des d'Alacant ens expliquen com treballen ells. “Quan arriba un afectat nou se li

Aquestes assemblees sorgeixen a Barcelona a principis de l’any 2009 explica el procediment bàsic que cal fer per estar en contacte amb la PAH i per començar a tramitar les queixes -conta una jove que porta un jupetí verd on posa 'Stop Desahucios'-. Se'l convida a

explicar el seu cas i a compartir-lo amb la resta, cosa que té una implicació psicològica, perquè quan una persona parla en públic i se sent recolzada, veu que no està sol, que el seu no és un cas aïllat i s'empodera, i això és molt important”. Civisme Després de les acusacions que els ha llençat el Govern per les seues protestes, els activistes es veuen obligats a recordar que són una plataforma no violenta que tracta de negociar amb els bancs per a aturar sentències injustes. I aquestes negociacions, segons assenyalen, donen el seu fruit. “Cada ocasió Revista satírica i cultural

5


Número 1

Reportatge: Els desnonats d’Alacant,

TARDOR - HIVERN 2014

és diferent, però generalment la policia no ens tracta malament” apunta J. F.-, Parlen amb nosaltres, els expliquem per què som allí i els diem que volem parlar amb els responsables; i normalment accedeixen. Aleshores els donem les dades necessàries dels afectats en qüestió i a partir d'ací se suposa que ells s'ho miren i treballen. Unes vegades més de pressa i d'altres menys, però per a això fem pressió”. A la ciutat d'Alacant les entitats bancàries amb més afectats són SabadellCAM, el BBVA i Bankia. Durant aquests anys, segons ens expliquen els membres de la Plataforma, s'han gestionat prop de 500 casos, molts dels quals ja estan solucionats i altres que s'estan tramitant. De tots els processos que han passat per la PAH d'Alacant, indiquen, cap no s'ha resolt de manera negativa. Però evidentment, aquestes xifres corresponen a les persones que acudeixen a les assemblees. També n'hi ha d'altres que fan gestions pel seu propi compte. Segons dades que publicava el Diario Información en agost de 2013, en el primer trimestre de l'any hi havia a la ciutat d'Alacant 432 desnonaments en procediment, un terç dels quals foren anul—lats pels propis bancs.

Voluntat negociadora No obstant, a pesar del positivisme que es desprén de les paraules de J. F. , la realitat és que en aquests últims anys la premsa alacantina ens ha deixat titulars com “Judici ràpid per als dos detinguts en un desnonament d’Alacant”, o “Més de 2.400 famílies pateixen un desnonament forçat durant el 2012”. Tanmateix, com bé apunta l'activista, l’actitud dels bancs ha anat a millor en els últims mesos. Per exemple,

A nivell estatal, el 70% de les persones que hi participen són a l’atur

SabadellCAM, el BBVA i Bankia són les entitats bancàries amb més afectats

el darrer 14 de setembre 200 persones de totes les PAH de la província es van reunir en una sucursal de la seu central del SabadellCAM. Van ocupar aquesta seu i van forçar una reunió amb els directius, els quals van mostrar una actitud bastant negociadora. Entre les exigències que les assemblees feien al banc, hi havia la designació del director territorial i el responsable de recuperació de crèdits com interlocutors amb les PAH i amb competències per afrontar negociacions; la fixació d’un calendari de reunions per a solucionar els més de 130 casos que la plataforma gestionava en aquell moment; el cessament de les amenaces i assetjament a afectats; la paralització immediata de tots els desnonaments; i la declaració pública dels compromisos acordats. Hui dia encara no s’han aconseguit totes aquestes fites, però sí que és cert que s’han solventat alguns casos. Malgrat tot, queda encara molt camí per fer.

dels afectats. Les entitats bancàries han vist greument perjudicada la seua imatge pública, i aquesta és una manera de llavar-se la cara. “Intenten aplicar el que ells anomenen 'responsabilitat social' –diu J. F. amb certa ironia-, i de vegades deixen passar alguns casos d'impagament. Però els bancs que van més justos, es veuen més obligats a executar eixos desnonaments. És difícil fer-los entrar en raó”. Malgrat això, durant aquest temps s'han aconseguit algunes mesures positives, com per exemple que al març del 2013 els jutges aturaren durant tot el mes els procediments de desnonaments.

Retrat dels afectats Entre les persones que podem trobar en aquesta assemblea, la majoria són afectats. “En major o menor grau som tots afectats”, comenta un component del grup, “perquè d’una manera o una altra esta forma d’actuar dels bancs ens perjudica a tots els ciutadans”. També hi ha voluntaris que s’apropen allí cada setmana per a ajudar als que tenen problemes més greus i no saben com gestionar-los. A nivell estatal, el 70% de les persones que hi participen són a l'atur. A Alacant, concretament, hi ha molts immigrants, sobretot àrabs i llatinoamericans. Normalment és gent de classe baixa, i quant a l’edat, és va-

Petites victòries Especialment en els darrers mesos, i gràcies a l'esforç i la pressió que aquest moviment porta fent des de fa uns anys, la balança sol caure cap al costat

6 El Vitet

riada. A agost del 2013, el Diario Información publicava les següents dades: dels afectats de la ciutat d’Alacant que s’havien dirigit en el últims 5 mesos a demanar ajuda a l’Ajuntament (un total de 57 casos dels quals s’havien solucionat 28), el 70% eren d’origen espanyol, mentre hi havia un 15% d’origen africà i un 15% de llatinoamericans. Quant a les seues fonts d’ingressos, el 26% estaven en l’atur, mentre el 39% no tenia cap tipus d’ingressos. De la resta, el 21% treballava pel seu propi compte, el 9% era pensionista i el 5% tenia una subvenció per a l’ocupació. Però el nivell d’ingressos, fins i tot dels afectats que treballaven, era molt baix. Si es comptaven els familiars, el 41% cobrava menys de 426 euros mensuals, i només el 12% tenia un sou superior a 1.000 euros, i un 19% de les famílies no tenien cap tipus d’ingrés. Pel que fa a la seua situació davant els desnonaments, un 40% encara no havia deixat de pagar el préstec; un 37% ho havia deixat de fer; un 7% estava en situació de llançament. Suport popular A hores d'ara, malgrat que prop del 90% de la població dóna suport a les mobilitzacions de la PAH; malgrat que centenars de milers de persones van signar una Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament i que aquesta fóra admesa a tràmit al congrés, fins i tot amb els vots a favor del

A Alacant hi ha molts afectats immigrants, sobretot àrabs i llatinoamericans Partit Popular i traduïda al paper en la Llei 1/2013 de mesures per a reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració del deute i lloguer social, la realitat és encara crua. A més, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictaminat que la llei espanyola que regula el procediment d'execució hipotecària no garanteix als ciutadans el seu dret a una vivenda digna. Però així i tot, són molts els ciutadans que es veuen obligats a abandonar les seues cases perquè no poden pagar-les i molts altres els que han fet del carrer sa casa. L'any 2012 van ser executats 101.034 desnonaments a l'Estat espanyol. Just en el


Activistes de la PAH protesten front al Palau de Congressos de València

moment en què han quedat buits tants pisos construïts durant l'època de la bambolla immobiliària, per a molts resulta incomprensible que hi haja persones que es vegen obligades a viure al carrer. I per a més inri, ara tampoc no podran protestar de manera gratuïta. Cadenes censores Recentment, el Govern espanyol ha posat en marxa una nova llei de seguretat ciutadana que retalla greument les formes de protesta dels espanyols. Leila Nachawati, professora de Comunicació de la Universitat Carlos III, publicava en desembre a eldiario.es la següent afirmació: Si 2011 fou l'any de les protestes ciutadanes, 2013 bé podria acabar sent l'any de les lleis antiprotesta ciutadanes”. La periodista, que no es referia només al marc espanyol sinó també a altres països com Regne Unit o Canadà, estava carregada de raó. I és que a pesar de tot el que s'ha exposat anteriorment, els nostres governants no han cessat en el seu afany de silenciar les veus discordants. En lloc de solidaritzar-se amb la població, han preferit redactar una nova llei que els dificulte enormement protestar per les mesures antidemocràtiques que s'aproven mes rere mes. Un exemple clar és que els 'escraches', una pràctica habitual de les plataformes contra els desnonaments, passaran a sancionarse amb una multa des de 30.001 euros fins a 600.000. La carta que Ada Colau va enviar al president del Govern espanyol el passat 8 d'abril acabava donant una justificació i també una recomanació

als que dirigeixen aquest estat. Colau els convidava a participar de les protestes de la següent manera: “Senyor president, mai és tard per a rectificar. No tinguen por dels 'escraches', no tinguen por de la població. Baixen al carrer i parlen amb la gent. Facen justícia i detinguen els denonaments. Hi ha vides en joc que ja no poden esperar més”. No s'imaginava aleshores la portaveu de la PAH que, ben lluny de ferli cas, aquells a qui es dirigia acabarien fent més bé al contrari: prohibir que la

L’any 2012 van ser executats 101.034 desnonaments a l’Estat espanyol resta de la població continuara donant suport i assistint a tota aquesta sèrie de mobilitzacions. Lliçó epistolar Tanmateix, els membres d'aquest moviment ja han anunciat que portaran la norma als tribunals, i que no pensen aturar-se davant un equip de govern que, cada vegada més, actua d'una manera pròpia d'un estat autoritari. Aquesta vegada s'ha girat la truita, i les comparacions entre els nazis i la PAH que va voler fer el Partit Popular se'ls han tornat en contra. La pròpia Colau ja els va replicar en la seua famosa carta: “Deixen que acabe utilitzant el paral—lelisme amb l'Alemanya nazi al que vostés recorren amb tanta facilitat. Si bé la gravetat no és comparable, en

ambdós casos estem parlant de situacions de vulneracions sistemàtiques de drets humans. A Espanya, afortunadament, no estem front a camps de concentració, deportacions ni assassinats massius. Però sí que tenim violents desnonaments i milers de persones empobrides que veuen compromeses les seues necessitats bàsiques, i condemnades per a tota la vida a l'exclusió social i l'economia submergida[...]. Una democràcia que permet la vulneració sistemàtica dels drets humans, i fins i tot la promou, no és democràcia, per molt que es vote cada quatre anys. Democràcia serà quan l'interés general s'antepose als dictàmens dels mercats. Quan no res siga més important que la vida i la dignitat de les persones”. Passat quasi un any d'aquella carta, les seues paraules no podien estar més encertades. Amb tot, als activistes d'aquest no els ho estan posant fàcil per a continuar les seues protestes, però pel que sembla no les abandonaran per molts inconvenients que els assalten pel camí. Des d'Alacant, asseguren que els bons resultats que han aconseguit fins ara els fan mantindre l'ànim per seguir, malgrat totes les traves. Reclamen que l'Ajuntament els faça més cas i que els bancs apliquen de veres això de la responsabilitat social que figura a les seues pàgines web. Mentre no ho facen, els defensors d'una vivenda digna seguiran la seua lluita. FOTOGRAFIES: GERMAN CABALLERO TEXT: LAIA MAS Revista satírica i cultural

7


Número 1

Entrevista: Rafael Alemany

TARDOR - HIVERN 2014

Rafael Alemany Membre de l’AVL

El professor Alemany, durant un moment de l’entrevista, al seu despatx de la Universitat d’Alacant

Rafael Alemany, benidormí catedràtic del departament de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i antic director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, és un home de fina ironia amb un bagatge que mai fa nosa. Interpreta el paper del professor com un actor que s’exposa al públic, i així ho representa i ho transmet als seus alumnes. Apassionat del seu camp, la literatura medieval, i sempre llest per a conversar de qualsevol altre tema, com en aquest cas. Alemany parla obertament sobre el conflicte denominatiu del valencià i els orígens de la creació de l’AVL. P.- Quines arees o departaments té l'AVL i quines són les seues línies de treball actualment? R.- L'Acadèmia Valenciana de la Llengua està organitzada en seccions i comissions de treball, al si de les quals s’estudien les propostes que han d’elevar-se a la consideració del Ple perquè les matise, les accepte o les desestime. Actualment funcionen quatre seccions (Gramàtica, Onomàstica, Foment de l’ús del valencià i Documentació lingüística i literària) i cinc comissions (Diccionari normatiu valencià, Llenguatges específics, Publicacions, Textos religiosos i Escriptor de l’any). Les seues comeses es dedueixen clarament de les seues denominacions. P.- Creada l'any 1998 i consti-

8 El Vitet

tuïda l'any 2001, amb quines publicacions es queda vosté? R.- Sens dubte, per la seua importància i repercussió filològica i social, amb el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i entitat del valencià (2005) i amb les obres constitutives del corpus normatiu de l’AVL publicades fins ara: el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (2006), la Gramàtica normativa valenciana (2006) i el Diccionari normatiu valencià (2014). P.- Quines relacions manté l'AVL amb la RACV (Real Acadèmia de Cultura Valenciana)? R.- Cap. P.- Vosté va viure, abans de la creació de l'AVL, el clima de ten-

sió entre els diferents representants polítics i socials del País Valencià. Com podria descriure el context d'aleshores? R.-Sí, vaig viure els moments més intensos de la denominada “Batalla de València”, que arrancà allà pels anys setanta del segle passat, però la vaig viure des d’Alacant, on, ni de bon tros, arribà a tindre la intensitat que en el Cap i Casal. Tot plegat determinà un context sociopolític i, fins i tot, molt violent, promogut per una dreta irracional que va manipular sense escrúpols i de la manera més primària els sentiments identitaris valencians en funció d’un rèdit electoral. P.- Què ocorregué posteriorment?


R.- La meua experiència més directa en les derivacions d’aquest tema la vaig tindre en el procés que culminaria amb la creació de l’AVL. En juliol de 1998, a instancia de les Corts Valencianes, el Consell Valencià de Cultura (CVC) aprovà un dictamen sobre la qüestió lingüística, que, entre altres coses, proposava la creació d’un ens valencià de referència normativa. Aquest ens va ser l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), institució aprovada per les Corts valencianes per Llei de 16 de setembre de 1998. En la meua condició de subdirector de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) i de director de la seua seu de la Universitat d’Alacant, se’m va demanar criteri al respecte i, ran d’això, juntament amb el director de l’IIFV, Antoni Ferrando, vaig suggerir els meus punts de vista tant a l’hora de redactar el dictamen del CVC i la llei de creació de l’AVL, com a la de determinar els primers 21 membres d’aquesta última que les Corts havien d’elegir a proposta dels partits. La iniciativa parlamentària d’encomanar el dictamen del CVC es va produir a proposta del president de la Generalitat Eduardo Zaplana, a qui el president del govern espanyol José María Aznar, que necessitava el suport de Convergència i Unió en les Corts espanyoles, ja que no tenia la majoria absoluta, havia indicat que ve-

“A la “Batalla de València” una dreta irracional manipulà sense escrúpols” gera de resoldre el denominat “conflicte lingüístic valencià”, a instancia del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol. P.- Tanta influència tingué la Sra. Reyna en el “conflicte”? R.- Immensa. Era la directora del diari Las Provincias, que convertí en un dels instruments mediàtics més efectius al servei dels interessos d’una dreta ultramontana que va fer del secessionisme lingüístic, del blau de la senyera i del seu rebuig a la denominació “País Valencià” les seues senyes més visibles, tot i que, en el fons, els interessos eren tots uns altres de bastant més calat. Quan li vaig comentar a Zaplana, casat amb una antiga alumna i amiga meua, quines eren les condi-

cions indispensables per a avançar en el procés que havia de culminar amb la creació de l’AVL (normes de Castelló, majoria d’experts qualificats en el futur ens normatiu i cooptació interna per a elegir-los, tret de la primera elecció, que farien les Corts), em digué que necessitava un temps per a consultar-ho amb la Sra. Reyna! Aquesta poderosa manipuladora mediàtica, que havia arribat a ser membre d’un jurat dels “catalanistes” Premis Octubre temps enrere, a la fi, no tingué més remei que “tragar” a contracor amb l’engendrament de l’AVL: ella, que havia propiciat que Aznar coneguera Zaplana,

“La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és la mateixa que es parla a Catalunya” quan aquest no era encara president, en un sopar a casa seua! Molt poc després, la propietat de Las Provincias la destituiria de la direcció del diari. P.- L'AVL sembla que no compta amb el favor o el reconeixement definitiu de cap sector de la societat valenciana. Per certs grups és blavera, mentre que per a altres és catalanista. Per què ho creu? És ambigüa o políticament correcta l'AVL? R.-És ben comprensible. L’AVL integra al seu si membres procedents de cadascun dels dos sectors, tradicionalment enfrontats, a què al—ludeix; és a dir, catedràtics universitaris i titulats en Filologia catalana, per una banda, i acadèmics procedents o vinculats a institucions (Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat, Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana) que, si més no des de la “Batalla de València”, defensaren tesis lingüístiques sobre el valencià contràries a aquelles avalades per la tradició romanística i universitària. Però, precisament, l’experiment possibilista de l’AVL consisteix a fer-los conviure, a establir un debat intern entre posicions no sempre coincidents i, al capdavall, a consensuar solucions substancialment respectuoses, alhora, amb els postulats científics filològics i la realitat sociològica valenciana. Després de 12 anys de treball com a acadèmic de l’AVL, puc concloure que s’hi ha fet avanços importants a l’hora de construir uns po-

sicionaments de síntesi entre les diverses sensibilitats dels membres de la institució. A hores d’ara, per exemple, tret d’un acadèmic, cap altre discuteix que la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és la mateixa que es parla a Catalunya, a les Illes Balears i a altres indrets de l’antiga Corona d’Aragó. P.- I la desconfiança per l'AVL? R.- La desconfiança que suscita l’AVL en alguns sectors deriva del seu origen “polític” i, per tant, dels condicionaments extraacadèmics que pot patir la institució. Certament, això és un risc inevitable, però que, de manera gradual, anirà desapareixent. I això, perquè, en complir-se, dins de dos anys, els primers quinze anys de la creació de l’AVL, s’iniciarà, d’acord amb la llei que la regula, un procés de renovació dels acadèmics pel sistema de cooptació interna d’ells mateixos, és a dir, que les Corts valencianes i els grups polítics que les conformen ja no seran els responsables de fer-ne l’elecció. P.- Al llarg d'aquests anys han tingut algun tipus de pressió política? R.- Fins on jo sé i he viscut, crec que només en les dues ocasions en què l’AVL s’ha manifestat explícitament en relació a la naturalesa del valencià des d’una perspectiva filològica, dient que català i valencià són dues denominacions d’una mateixa llengua. Aquestes ocasions han estat l’aprovació del dictamen de l’any 2005 i, recentíssimament, l’aprovació de la definició de l’entrada “valencià” en el flamant Diccionari normatiu valencià recentment aprovat, publicat i plenament vàlid, amb independència de les reserves emeses pel dictamen del Consell Jurídic Consultiu, que no és vinculant per a l’AVL ni per al govern valencià. P.- Quines relacions manté l'AVL amb l'Institut d'Estudis Catalans? R.- Oficialment cap, oficiosament bastants. És una necessitat inajornable que les dues institucions normatives del català/valencià establisquen els vincles estables necessaris per a coordinar els seus treballs i evitar indesitjables processos de secessionismes lingüístics per una part o per l’altra que, a la llarga, es produiran inevitablement si treballen ignorant-se recíprocament. FOTOGRAFIES:

FERRAN AVIÀ TEXT: FERRAN AVIÀ Revista satírica i cultural

9


Número 1

TARDOR - HIVERN 2014

Anàlsi: Independència de Catalunyat

La independència de

Què opinen els 10 El Vitet


Catalunya

nostres polítics? Pintada situada al carrer Cervantes, Mutxamel (l’Alacantí))

Revista satírica i cultural

11


Número 1

Anàlsi: Independència de Catalunya

TARDOR - HIVERN

Gabriel Echávarri Secretari general del PSPV-PSOE d’Alacant

“Proposem un federalisme que no és ni “sí” ni “no”, no són mitges tintes, és diferent” P. ¿Quina és la posició del PSOE respecte a la Via Catalana? R. De respecte. Va ser una manifestació i nosaltres respectem profundament el dret a manifestar-se, estiguem o no d'acord amb el que diguen. La Via Catalana, en sí, com a acte, mereix respecte absolut. P. La posició del PSOE és uniforme o canvia segons els membres del partit o segons siga PSOE, PSA, PSPV, PSC...? R. Jo crec que el PSOE, després de la conferència política de novembre ha eixit ja amb una postura uniforme, clara i sense fisures, que és apostar pel federalisme. Ara és la via minoritària, perque tot està molt a flor de pell, tot és “independentisme sí” o “independentisme no”, i tu vas amb federalisme i la gent pensa: “¿això què és?”. Però jo crec que va guanyant més adeptes la via federalista i finalment serà la via que triomfe. Crec que és la més sensata, la més legal i la més lògica per a finalitzar el procés de les autonomies. Jo crec que les autonomies acabaran amb un Estat Federal. P. Com a membre del PSPV a Alacant, està a favor del referèndum? R. No. No estic a favor del referèndum perquè crec que no respecta la legalitat vigent. P. En canvi el PSC si està a favor del referèndum... R. Jo crec que el PSC no està a favor del referèndum ara mateix... P. El PSC des del principi s'ha posicionat a favor del referèndum defensant el “no”. R. Bé... No... Sí... A veure, s'ha manifestat sobre el dret a decidir, però ara

12 El Vitet

mateix el PSC no està a favor de que es realitze una consulta que és il—legal. P. Qué és per a vosté el federalisme? R. Federalisme, com he dit, és la finalització del procés autonòmic, on es respecta la identitat de totes les regions però es respecta també una lealtat a l'Estat comú, cada federació amb una independència màxima en allò que se li otorgue però amb un respecte a les competències que siguen de l'Estat. Un exemple molt clar és el d'Estats Units, on podem trobar estats que tenen pena de mort i altres que no la tenen, però després tenen una moneda única, un banc central únic, una policia única... Amb un federalisme tot el món aconsegueix allò que vol o allò que reivindica. P. Este federalisme creu que s'haguera plantejat si no haguera sorgit el problema de la qüestió catalana? R. Insistisc: Jo crec que quan es va fer la Constitució, el federalisme era allò que estava en la ment de tots. La transició va ser un moment difícil, tot el món va haver de cedir i ens vam inventar l'estat autonòmic a Espanya. Però crec que el federalisme sempre ha estat al cap de tots. En el moment que sorgeix una qüestió com la catalana, s'ha de proposar una solució. I defense el federalisme simètric, no l'asimètric. P.Creu que s'hauria de modificar la Constitució únicament per la qüestió catalana? O creu que hi ha més motius? R. Hi ha moltíssimes coses per a modificar. Està el títol vuitè, que és el de les autonomies, que s'ha de modificar per fer un Estat federal. Però crec que també hi ha molts drets i deures que

hem de modificar. Per exemple, l'artícle 135 que va modificar el PSOE posant un sostre de dèficit evidentement va ser una errada perque això era assumir la regla d'or del liberalisme: “No et pots endeutar per a oferir millors serveis o per a crèixer”. Ja que hi ha un sostre, crec que s'ha de posar un terra de despesa mínima en la Constitució per a assumptes socials, per a sanitat, per a educació... P. Abans ha dit que el PSOE no té mitges tintes, sino que dóna un missatge alternatiu i que la ciutadania o malinterpreta, és així? R. El PSOE té un projecte, però reconeixem que dins de la visceralitat que es va viure a Catalunya sobretot després de la Diada de fa dos anys on tot era “sí” o “no”, el que tu anares amb un projecte distint que hagueres d'explicar... No vam saber dur-lo, no va haver temps i ho vam patir. Però no són mitges tintes, és ni “sí” ni “no”, és federalisme, és diferent. P. Quin Estat, com a estructura territorial d’aquest, seria actualment un exemple que tindrieu en compte per a aplicar-lo adientment a Espanya? R. Abans he posat l'exemple dels Estats Units perque és el més conegut. Alemanya és un model federal simètric... Insistisc. En el moment en que el federalisme és el tancament de les autonomies perquè ningú demane més, si apliquem un model federal asimètric, el que té menys seguirà demanant. Seria un Estat d'autonomies, federal, però autonòmic. I crec que això s'ha de desterrar ja perquè no hi haja més debat i perquè tot el món estiga content amb el que té i amb allò que no té. FOTOGRAFIES: PSPV-PSOE TEXT: MANUEL LILLO


Lluís Torró Diputat d’Esquerra Unida a les Corts Valencianes

“La Constitució ha estat clarament superada per la realitat i caldria replantejar-se tota l’articulació territorial” P. Quina és la posició d'Esquerra Unida respecte a la Via Catalana? R. Respecte a la sol—licitud de referèndum. Som absolutament favorables a que els catalans puguen decidir quina és la seua relació amb la resta d'Espanya i, per suposat, la seua forma d'autogovern. P. Compartiu la postura d'Iniciativa, quan en les últimes eleccions catalanes, clarament plebiscitàries, es van desmarcar totalment de la qüestió referèndum sí, referèndum no, i van optar per debatre sobre les retallades socials a Catalunya? R. Entenem que la qüestió primordial a Catalunya no és quin és el tipus de relació puga haver amb l'Estat, o si Catalunya ha de ser independent o no, sinoó saber per què emprar el dret a decidir. Este dret inclou totes les qüestions de caràcter territorial i les relacions que puga haver de Catalunya amb Espanya o amb Europa o amb qui siga, però també qüestions de caràcter social. El principal problema de Catalunya no és quina relació té amb l'Estat, sino el tipus de polítiques que s'apliquen allí. P.Quina pregunta haurieu plantejat vosaltres? R. Una pregunta on es puguera decidir el canvi en la relació política de Catalunya dins de l'Estat. Sol—licitariem un canvi en el model de relacions no només per a Catalunya sino també per a la resta de territoris de l'Estat Espanyol. La Constitució de 1978 ha sigut clarament superada per la realitat i crec que caldria replantejar-se tota l'arquitectura del que seria l'articulació territorial de l'Estat Espanyol. I això facilita una arquitectura de caràcter federal, però sempre amb la possibilitat

de separar-se. P. Té enveja de la capacitat de convocatòria que va tenir la Via Catalana i t'agradaria que es produira una mobilització semblant, a tot l'Estat Espanyol per algun altre motiu? R. Catalunya ha aconseguit una gran capacitat de mobilització gràcies a que ha tocat la fibra sensible de la qüestió nacional. Crec que caldria una cosa pareguda al conjunt de l'Estat. Com per exemple la demanda d'apertura d'un nou procés constituent que proposara una forma republicana, una forma federal d'eixa república, amb transformacions importantíssimes, sobretot amb una forta descentralització de les polítiques. Perquè, malauradament, mentre que a Catalunya es pensa que la independència podria ser la solució als seus problemes, a la resta de l'Estat existeix certa tendència a pensar que les autonomies son una causa de malbaratament i que si es derogaren es solucionaria part de la crisi. Això és una falsedat enorme. El retall de l'autonomia l'únic que suposa és una pèrdua de qualitat democràtica. P. Per tant, Esquerra Unida defensa un model d'Estat republicà i federal? R. Sí, nosaltres l'any 1998 vam decidir que eixe era el nostre model. P. I la proposta que llança CiU amb la Via Catalana entraria dins del vostre model d'Estat? R. Tal com es planteja, en el sentit de reclamar la independència, nosaltres no estariem d'acord. Nosaltres probablement estariem d'acord amb un Estat català. Un altra cosa és on hauria de situar-se eixe estat català i si podria entrar dins d'una república federal.

P. Hi ha algun model d'Estat que per a Esquerra Unida siga exemple? R. És difícil, perquè models d'Estat en els que existisca el dret a la lliure determinació dels pobles no hi ha massa. Però per exemple Canadà amb el Quebec ha tingut una actitud exemplar. Un model d'articulació territorial, per exemple, tot i que no contempla eixe dret d'autodeterminació, serien els Estats Units. El que nosaltres entenem es que s'hauria de determinar quin és el model de competència que deuria tindre cadascú. I hi ha una cosa molt important per a nosaltres, i és que en eixe model de competències s'ha d'incloure també la capacitat per captar impostos, per a tindre la capacitat de poder disposar d'uns recursos propis amb una administració pròpia. P. Creu que l'espanyolisme hauria de tenir un altre tipus de resposta davant d'estes propostes? R. L'espanyolisme té un problema: quan es parla de nacionalisme, sobretot els que pensen que Espanya ha de ser una, no sé si grande y libre són tan nacionalistes com els nacionalistes catalans. El que passa es que són nacionalistes espanyols i moltes vegades el nacionalisme espanyol és el pitjor que pot existir. Però això també és un gran problema per als propis nacionalistesè espanyols, perque són una fàbrica d'independentistes catalans que sorgeixen gràcies a les seues decisions centralitzadores i a les manifestacions anticatalanes. Crec que partits, com sobretot el PP o UPyD, en comptes de defensar la unitat estan fomentant la segregació. Cal entendre que la unitat d'Espanya mai es podrà aconseguir imposant i que Espanya és un Estat plurinacional FOTOGRAFIES: EU TEXT: MANUEL LILLO Revista satírica i cultural

13


Número 1

TARDOR - HIVERN 2014

Anàlisi: Independència de Catalunya

Fernando Llopis Portaveu d’UPyD a l’Ajuntament d’Alacant

“Possiblement som el partit que està més en contra de la independència de Catalunya” P. Quina es la postura d'UPyD respecte a la Via Catalana? R. Pensem que, ara mateix, Espanya és un país complet. La Constitució ho reflecteix així. I pensem que eixos models d'independència no tenen sentit en una Europa de futur, en una Europa integrada. Jo, evidentment, respecte la posició de cadascú, però esta és la nostra proposta. Possiblement siguem el partit que més en contra està d'eixa independència de Catalunya. P. El PP sempre presumeix de tindre el mateix missatge a tots els llocs. R. Evidentment el PP ja no és el mateix, perquè ara, per exemple, en matèria d’ajudes no diu el mateix el PP de Castella-la Manxa que el de la Comunitat Valenciana o el de Múrcia. El PP ha perdut això de ser un partit nacional. P. UPyD, com a partit, quin model d'Estat proposa? R. Un model federal simètric. Totes les autonomies deurien tindre els mateixos privilegis, no com passa a Espanya, on uns tenen més privilegis que altres. P. UPyD té algun tipus de relació amb Ciutadans? Molta gent diu que per què no fem un acord amb Ciutadans… I precisament, per la idea que té UPyD de ser un partit nacional, no vol tindre un PSC com té el PSOE, no volem tindre a Catalunya un UPyD i a Espanya un altre, perquè volem mantenir el missatge. I tampoc volem tenir franquícies locals. UPyD és un partit nacional.

P. Però les propostes que fan UPyD i Ciutadans a Catalunya son prou similars. R. Jo tampoc sé molt bé què vol fer Ciutadans. Ciutadans no vol eixa independència, però no sé quines idees tenen més enllà. Ciutadans no deixa de ser un partit català i hi ha coses que de vegades xoquen. Evidentment podríem arribar a acords però, en principi, la idea nostra és tenir un partit nacional únic. P. Ciutadans naix com una resposta al nacionalisme uns dels pilars bàsics d'UPyD, és l'antinacionalisme... R. Perquè entenem que el model d'Estat és més raonable en alguns aspectes quan és centralista. Parlem de tornar competències en sanitat i educació a l'Estat central. Creiem que són aspectes importants perquè no té sentit que hi hagen17 models educatius diferents, 17 models sanitaris... També defensem la independència de la justícia respecte al govern. P. Llavors, si dieu que no a la consulta sobiranista, és per un problema legal? R. És un problema legal i un problema de plantejament. Nosaltres pensem que ha hagut molta incidència i molta publicitat per afavorir eixe referèndum. P. Una part de la població vol tenir un Estat propi, com tenen altres, i Espanya no permet una consulta quan per exemple el Regne Unit o Canadà sí que ho permet.

R. Però la història de Canadà és molt diferent del que és Catalunya. Catalunya mai ha sigut independent. P. No es contradictori que es diga que un territori no pot constituirse en Estat propi si abans no ha sigut Estat propi? R. Però per això dic, que al final el problema que hi ha és que Catalunya vol independitzar-se, molt bé. Però és que al final no has de pensar només en el que et demana un. Si acceptes un tindries que acceptar-ho al País Basc, Galícia, etc. I nosaltres entenem que a Espanya anem millor tots junts. P. Heu tingut algun problema per ser el principal partit espanyol que se situa com a contrari al nacionalisme? R. Hem patit atacs a alguna seu nostra al País Basc, a Madrid i a València; ens van pintar alguna cosa però tampoc va ser un gran problema. Rosa Díez sí que ha tingut problemes d'amenaces de mort. P. Hui pactarieu amb el PP per formar part de l'alcaldia d'Alacant? R. Si hi haguera corruptes, no. P. Ara mateix té sospitosos. R. Amb l'equip actual del PP seria molt complicat fer pactes. Per exemple, el que ha passat amb l'alcalde de Torrevella és un insult a la democràcia. Eixes coses les tenim clares. FOTOGRAFIES: UPYD TEXT: MANUEL LILLO

Què ens contestà el P 14 El Vitet


Natxo Bellido Secretari local de Compromís per Alacant

* *Malgrat el bombardeig de correus, ni el grup Compromís ni Natxo Bellido ens van poder enviar una foto per a emmarcar. Potser ho feren per esnobisme, qui sap.

P. Des d'una perspectiva alacantina i de partit, creus que la Via Catalana és un projecte per a imitar? R. La Via Catalana i el que significa el “dret a decidir” a nivell internacional i a nivell català, ens sembla un dret democràtic. Compromís és un projecte que està per a eixamplar la democràcia, no per reduir-la, com malauradament en molts temes s'està fent hui en dia. Per tant, que la gent parle, que la gent s'expresse d'una manera democràtica, d'una manera pacífica ens sembla bé. Obviament el procés català no ha de veure res amb la gent de la política ni amb el clima social del País Valencià. No estem en moments socials ni en moments històrics semblants. P. Si, hipotèticament, al País Valencià es proposara una alternativa semblant, ho recolzarieu? R. En estos moments el País Valencià no està madur per a entrar en eixe debat. Creiem que en estos moments hi ha un element molt més important: el tema del finançament autonòmic. L'espoli que estem patint els valencians des de fa dècades, ja siga amb el model de Zaplana, ja siga amb el model de després de Zapatero. Nosaltres aportem a Madrid molt més del que rebem i amb el que ens donen no tenim per a garantir el nostre estat del benestar. A més, som l'únic territori de l'Estat Espanyol que malgrat ser pobres respecte a la mitjana de l'Estat, som contribuents nats a l'Estat. Nosaltres creiem que eixe és el debat polític que en estos moments ens interessa a Alacant i al conjunt del País Valencià. P. Pots aclarir la dada del finan-

“El major atac a la sobirania d'Espanya ho van fer PP i PSOE, quan van acordar salvar primer a la banca” çament? R. A l'Estat Espanyol hi ha territoris que són contribuents nats. Podem parlar de Madrid, que té una estructura especial perquè al ser capital de l'Estat té moltes coses a favor. Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià són els altres territoris. La diferència de Madrid, Catalunya i les Illes Balears amb el País Valencià és que eixes tres autonomies són riques respecte a l'Estat. És a dir: els seus ciutadans estan per damunt de la mitjana de la renda espanyola. Els valencians som els únics que estem per sota de la renda mitjana. Nosaltres estem a un 80% del 100%, que és la mitjana. Per tant, la situació nostra és d’espoli. I no perquè ho diguem des del valencianisme des de fa ja trenta anys, sinó perquè ho diuen experts de la Generalitat Valenciana als seus informes. A més a més, a això se suma un infrafinançament que dóna com a resultat un deute històric dels valencians a l'Estat Espanyol de 13.500 milions d'euros. I si nosaltres necessitem uns 16.000 milions d’euros a l’any per a exercir les nostres competències. Per tant, si no revertim eixa situació estem en un país fallit, en un país que no pot ser viable de cara al futur. P. Com actua un partit valencianista dins de pobles de parla castellana? Quin és el seu missatge o el seu punt fort? R. Nosaltres vam aconseguir traspassar la barrera lingüístca fa temps. Nosaltres representem molt més. Representem una alternativa ètica, l'alternativa de la il—lusió, de que en la política encara poden haver solucions, de que tots els polítics no són iguals. I

això ho pot compartir una persona castellanoparlant o una persona valencianoparlant. P. Compromís té algun model d'Estat que defense de manera primordial? R. Estaríem defensant una estructura amb un model d’Estat confederal, en el qual es podria garantir la convivència a l'Estat. Ara bé, d'això tampoc hem fet una reflexió profunda sobre el tema, perquè potser hi hauria gent que estarà més a favor d'un model federal o gent que siga més partidària de la independència. Tal volta, dins d'eixa reflexió general, que no ha de ser només una reflexió del País Valencià, sinó de tots, el model confederal garantiria el futur d'este Estat. P. Creus que el valencianisme que defensa Compromís es castiga a Alacant? R. El valencianisme a Alacant és un moviment prou minoritari. I això obviament afecta, tant políticament com electoralment. Crec que hui dia, amb el fenomen de Compromís, que hem aconseguit posicionar el nostre moviment en unes coordenades molt més amples, té una posició molt menys limitada. I jo crec que també, la pedagogia que s'està promovent, des de la gent que vol fer en esta ciutat valencianisme, realment ajuda perquè les reaccions respecte al valencianisme dels alacantins siguen distintes a les de fa alguns anys.

TEXT: MANUEL LILLO

Partit Popular? (p.19)* Revista satírica i cultural

15


Entrevista: Mercè Climent

TARDOR - HIVERN 2014

Mercè

Número 1

Climent

“M’encanta jugar a ser el lector i l’escriptor alhora” Mercè Climent és una autora jove, però amb el convenciment intacte de que es troba immersa en allò que més li agrada. Iniciada en el gènere dels relats breus i bona representant de la novel—la infantil (Lina Panxolina i el quadern màgic o Marc i el poder sobre el temps) i la prosa més atrevida (Somiant amb Alexia), ara experimenta amb la poesia. Entre preservatius, pel—lícules porno, consoladors i altres joguets, no aptes per a menors, ens citem amb Mercè Climet per a xerrar de literatura.

P

del projecte, escriure'l i viure'l, perquè sinó crec que resultaria impossible fer alguna cosa de trellat.

R

P

.- Com es pot escriure, amb aquests contrastos, fent indistintament literatura infantil i literatura eròtica? .- En realitat el que necessite és escriure i, d'alguna manera, m'importa ben poc el gènere. Al cap i a la fi, simplement es tracta d'escriure, com siga i el que siga, perquè algun dia, fins i tot, em podria plantejar fer teatre. Ací el que cal és enamorar-te

16 El Vitet

.-Lina Panxolina i el quadern màgic o Marc i el poder sobre el temps, alguns dels teus exemples de literatura per als més menuts tenen implícites finalitats didàctiques. La teua intenció inicial és aquesta?

R

.- Sé que les editorials busquen això però jo tan sols escric el que m'abelleix contar. No busque els valors però sempre hi son presents, entrelínies. A l'ultima novel—la, per exemple, el que volia era traure els xiquets de nou al carrer i fer un homenatge a la meua infantesa, a banda de voler expressar el món de la magia, que tant m'agrada per als llibre de xiquets. Per tant, puc dir que escriure

“A l’última novel—la volia traure els xiquets de nou al carrers”


Mercè Climent a la botiga eròtica “Sex-star” a Alacant es contar històries i fer-ho d'una manera bonica, generant bellesa en el llenguatge; fomentar una sèrie de valors no és el meu objectiu.

P

.- Com sorgí la idea de l’obra Somiant amb Aleixa? Quines foren les primeres anotacions que vas fer? .- Naix d'unes converses amb Ramon Guillem i Ramon Olivares, guanyadors del premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida d'edicions anteriors. Una copeta de vi, l’ambient i la companyia adient, converses d’allò més disteses... Podríem dir que, en aquell moment, se t'instaura una llavor dins el cap i, un bon dia, germina en forma de novel—la. Arran d’això, més endavant li vaig proposar a la meua parella d'aleshores, Francesc Mompó, fer-la a quatre mans. Fer una novel—la sense límits però seriosa, amb tot luxe de detalls. Volíem cuidar el llenguatge, incloure

R

molta varietat d'escenes, divertir tant al lector com a nosaltres; a més de contar una història amb personatges d'una determinada complexitat psicològica. De fet, és tan notable la presència i la importància de la psicologia que, una vegada conclosa la novel—la, Francesc i jo vam arribar a pensar que si no s'haguera tractat d'una novel—la eròtica estaríem parlant d'una obra

“No volíem fer una dona de plàstic del personatge d’Aleixa Camus” psicològica. No volíem fer una dona de plàstic del personatge d'Aleixa, la protagonista, volíem que fóra una dona normal amb les seues misèries i els seus pensaments problemàtics.

P R P

.- Quant de temps necessitàreu per a acabar-la? .- Al voltant d'un any.

.- I la distribució de la feina entre vosté i Francesc Mompó, “a quatre mans”, com fou? .- El que vam voler era un estil únic i això era molt complicat; perquè la nostra intenció era que el lector tan sols poguera percebre una mà. Precisament per això Francesc i jo no ens repartírem els capítols, ben al contrari: qualsevol de nosaltres se seia i feia mitja pàgina o en feia un parell. En realitat fou un treball molt anàrquic i, de fet, com a anècdota, sempre contem que ni els mateixos autors, després de la publicació, no sabem ben bé qui va escriure en cada moment o quines escenes pertanyen a cadascú. A mi m'agrada improvisar i no planificar-ho tot, perquè sinó

R

Revista satírica i cultural

17


Número 1

Entrevista: Mercè Climent

TARDOR - HIVERN 2014

se'n va la màgia del text. M’encanta jugar a ser el lector i l'escriptor alhora.

P R

.- Somiant amb Aleixa és erotisme, pornografia o tot plegat? .- Erotisme i pornografia, si situarem una línia. El lector hi posa la creu segons la seua cultura i el seu pudor. Tot allò que és pornogràfic continúa tenint una connotacio negativa i en literatura queda massa difús i jo no sóc capaç de posar-ne els límits. Després de guanyar el premi de Literatura eròtica de la Vall d’Albaida, a la roda de premsa, el president del jurat exposà que era una novel—la “pornogràfica”. Independentment d’aquest debat, sí puc afirmar que la novel—la té un llenguatge molt erotitzant, amb molta cura d'aquest i

“Faig molta faena de manera altruista. És difícil viure de les passions” que, si s'haguera d'adaptar a un format audiovisual, en forma de pel—lícula, crec que es podria fer de les dues maneres: un film eròtic o bé pornogràfic.

P

.- Guanyar certàmens literaris, en el teu cas, t'ha facilitat arribar a ser publicada per editorials? .- És un reconeixement i un esperó per a continuar, no ets més escriptor per publicar, però et dóna forces. A banda d'això, cal tenir en compte que amb la crisi que afecta al camps editorials sense un guardó és molt difícil publicar.

R

P

.- El reconeixement dels lectors, com el podries explicar pas a pas, per etapes. És diferent segons els gènere del qual parlem? mb les novel—les infantils ha sigut un gran plaer anar a un bon grapt de col—legis d'arreu del País Valencià i ser tan ben rebuda per les xiquetes i els xiquets. Atrets per novel—les com Lina Panxolina i el quadern màgic, que tingué moltes vendes, atés que en els primers sis mesos s'havien venut mil exemplars; o per la meua darrera novel—la, Marc i el poder sobre el temps, que quan es publicà va ser la

A

18 El Vitet

Climent amb la seua darrera novel—la a la botiga “Sex-star” a Alacant

més venuda de l'editorial Onada. Pel que fa a la novel—les per a un públic més adult, són diferents, les adquisicions són individuals i no pas col—lectives com les infantils, per exemple, més bé destinades amb un ús escolar.

P R

.- En què treballes actualment? .- Col—labore en editorials i en publicacions digitals i, sempre que puc, i em deixen, sóc professora, tant de ciències com de llengua. Viure només de la literatura és realment molt complicat. Faig molta faena de manera altruista i sempre has de dependre d'altres treballs remunerats; és difícil viure de les passions. En l'àmbit literari, fa poc em vaig decantar pel format de la poesia. Nova poesia alcoiana. Poemes entre telers, és un volum on apareixen els meus primers poemes en paper, juntament amb els d’altres autors joves d’Alcoi.

Alguns dels meus poemes primerencs han estat musicats pel mallorquí Joan Castells “Petit”, i publicats al disc Llenya Prima; mentre que, de forma paral—lela un escriptor i i traductor d'Àustria, Klaus Ebner, n'ha traduït alguns a l'alemany.

P

.- Amb un sector, com el de les Humanitats, tan denostat en aquest temps, per què una enginyera agrònoma es decantà per les lletres? .- Des de sempre he tingut aquesta passió per la lectura i l'escriptura. Podríem dir que al final la literatura et tria a tu. Recorde que, quan estudiava a València i tornava a casa, el meu pare no em preguntava per la carrera universitària, sinó si havia escrit alguna cosa nova.

R

FOTOGRAFIES:

FERRAN AVIÀ TEXT: FERRAN AVIÀ


Opinió

Què ens va dir el PP?* (*També podríem haver deixat el full en blanc)

Manuel Lillo Periodista

D

oncs que no ens van poder agarrar el telèfon. Bé, sí, el telèfon de la seu que tenen a l’avinguda Salamanca d’Alacant sí que el van despenjar per a dir-nos que manàrem un e-mail al partit, al correu que ix a la secció de contacte de la seua pàgina web. Penseu que algú va contestar als emails que vam manar? No, no van contestar. Vaig insistir tornant a cridar a l’avinguda Salamanca. Però res. El teleoperador, amb certa il—luminació mental, se li va ocòrrer la idea de “vuelve a mandar un e-mail en ese caso”. Mai se’ns haguera ocorregut tornar a manar un e-mail. Clar que de vegades els e-mails es responen a la segona i no a la primera. Ho vam intentar, però tampoc va poder ser. La següent estratègia per poder contactar amb els membres alacantins del partit va ser contactar directament per twitter amb Adrián Santos, tant per privat com en públic. Santos és regidor del PP a Alacant, un home jove, dinàmic, modern, simpàtic, agradable de cara al públic i que el pobret es menja els marrons d’una manera desmesurada. I sinó, pregunteu-li per quan el PP va decidir manar-lo al Mercat Central d’Alacant al 75 aniversari dels bombardejos feixistes sobre la ciutat. Imagineu com el van rebre? Imagineu que no va poder ni tan sols parlar, no? Doncs imagineu bé. Qui sap si pel tema d’estar fart de ser el “becari” del partit, Santos no va voler respondre al meu tweet, cosa que sí van fer la resta dels entrevistats, fóra per Twitter, Facebook, e-mail o telèfon. Ell, seguint la dinàmica de partit, va preferir no fer-ho. I ho respectem, per què, de fet, per què necessita el PP atendre als mitjans, per pobres i principiants que siguen? Ells estan més que acostumats a les rodes de premsa sense preguntes, a les respostes buides de contingut (“la segunda ya tal”, “muy bien”, “sí, claro, claro”) o a respondre únicament a les entrevistes que quasi estaven redactades per ells mateixos. Ara no tenen Canal9 per a fer tal cosa, però sempre trobaran eixides. Ací, en El Vitet, som tan considerats, que hem fet una entrevista imaginària al PP d’Alacant, on ens contesten a tot allò que pensen sobre la independència i la Via Catalana. Quant a les respostes, unes les dirien, altres les pensarien pero ixirien pels turons de Sella, que és la manera valenciana de dir “los cerros de Úbeda”. I en castellà, clar. ENTREVISTA AL PARTIT POPULAR, im-

personal, en abstracte: P.- Què vos sembla la Via Catalana? R.- Muy mal, no se puede negociar con los terroristas. P.- Però si a Catalunya no s’ha exercit el terrorisme… R.- Pues no se puede romper con la legalidad vigente, fruto del consenso logrado hace casi cuarenta años entre todos y cada uno de los españoles. P.- Però les coses han canviat i ara una part d’Espanya reclama la segregació… R.- Pero Cataluña nunca fue un Estado independiente. P. Tots els estats del món han sigut dependents abans de constituir-se en Estats, açò és com si em diu que no pots casar-te amb una persona si abans no has estat casat… R. Exactamente, y por eso Zaplana se divorció: porque supo hacerlo conforme a la legalidad vigente y porque Zaplana lo hace todo perfecto. Ahora ya podrá casarse, porque estuvo casado. Si los catalanes fueran como Zaplana otro gallo cantaría. P. -Vol afegir algo més? R. -Sí: lo de la herencia recibida, lo del Zapatero y la ETA, lo de que no se puede negociar con los terroristas y que si lo que hacen con los toros lo hicieran con fetos ningún antitaurino se quejaría. Gracias.

I

fins ahí l’entrevista imaginària. Si no estan d’acord, que ens hagueren agarrat el telèfon. No costava gens. De totes formes, no hem fet res diferent al que feia Canal 9. Uns manipulaven per afavorir i altres ho fem per fotre o per ridiculitzar. Manipulació, al cap i a la fi.

Revista satírica i cultural

19


Número 1

Reportatge: bandes de música

TARDOR - HIVERN 2014

Música contra

L

a música és un dels trets culturals més característics de la identitat valenciana. Hui dia, les societats musicals mouen 40.000 músics, 260.000 socis i 60.000 alumnes, a més de generar més de 2.500 llocs de treball. Però aquest sector, que genera més de 60 milions d'euros de valor afegit a l'any, ha estat posat contra les cordes els darrers anys. A pesar del que representa per a la societat valenciana, la música no compta amb el suport necessari per poder sobreviure. De fet, d'ençà que començà la crisi algunes escoles d'educands han hagut de tancar les seues portes. A més, segons dades que publicava el diari Levante, en 2012 va perillar la desaparició d'un 8% de les bandes i un 39% de les escoles. Històricament, les societats mu cals han funcionat com a centre neuràlgic de molts pobles, oferint no

20 El Vitet

només música, sinó també un espai on joves i grans pogueren reunir-se i compartir inquietuds. Actualment trobem 543 societats repartides pels 542 pobles de l'autonomia -alguns amb més d'una banda i d'altres que no en tenen cap-, una xifra gens desdenyable, més encara tenint en compte que des dels seus inicis fins l'actualitat les persones que s'hi han dedicat ho han fet de manera altruista. No obstant, aquestes dades no han sigut suficients perquè les institucions li facen un racó més gran a la partida musical en els pressupostos. L'any 2010, mentre el País Basc destinava 233 euros per alumne de les escoles de música i Navarra 183 euros, el País Valencià en destinava 60. D'aquesta manera, les societats busquen una nova clàusula de funcionament que els permeta sobreviure, ja que si la cantera falla, és difícil assegurar un futur.

Tot i que el 2013 el pressupost valencià contemplava un 18,3% més que l'any anterior per al sector, és a dir, un total de 6.404.670 euros, allò cert és que l'efecte encara no s'ha notat i que continua sent insuficient a més, cal tenir en compte que al 2011 va patir una retallada del 16,33%-.

El pressupost valencià va patir una retallada del 16’33% l’any 2011 Des de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV) es va proposar que el pressupost fóra de 15 milions i mig d'euros, però el Consell no va aprovar-ne


les cordes Miquel Morales dirigeix la Musical l’Aurora de Sella en el concert de Santa Cecília, a l’Església del poble ni la meitat. La partida més alta del total pressupostat se l'emporten les escoles de música, amb quatre milions i mig. Malgrat això, 60 euros a l'any per cada alumne és una ajuda més que insuficient. Per tal de mantenir els centres oberts, s'han hagut de buscar alternatives: o bé s'ha augmentat el preu de matriculació, fet que també fa descendir el nombre d'educands, o bé molts professors es veuen obligats a treballar a canvi de res. Més d'un terç ho fa sense cap retribució a canvi o, com a mínim, sense cotitzar. Les reduïdes subvencions a nivell local i autonòmic promouen que les societats hagen de buscar noves maneres de sobreviure, i no sempre poden fer-ho dins del marc legal. I per a més inri, l'afany recaptador del Ministeri d'Hisenda fa preveure que prompte tiraran mà al finançament d'aquestes societats, per a les quals,

tenint en compte la seua dimensió al País Valencià i també la seua naturalesa voluntarista, algunes veus apunten que caldria crear una tributació especial. Un futur incert En la 45 assemblea de la FSMCV, celebrada a Algemesí el passat mes d'octubre, un dels temes principals de debat fou també el futur de les escoles. Alguns experts, com per exemple el doctor en Didàctica Musical, Remigi Morant, asseguraven que cal donar un gir a l'ensenyament en les societats. “A diferència dels conservatoris, les escoles de música no deuen centrar-se en formar intèrprets professionals, sinó persones cultivades amants de la música”. Al seu entendre, no hi ha mercat per a tant de músic, i s'està formant a molta gent “per a treballs sense eixida”. L'educa-

Només el 3% dels alumnes de les societats musicals acaben vivint de la música ció a les bandes hauria de ser, a l'entendre de Remigi, de manera grupal, i encarada a garantir el futur de les entitats. Molts músics hi coincideixen, més encara quan les escoles es mantenen gràcies a l'esforç dels membres de les bandes. Com bé va dir Salvador Benavent, responsable del projecte Escoles de Música de la federació, només el 3% dels alumnes de les societats acaben vivint de la música. No obstant, cal tindre en compte que les societats són la matriu dels conservatoris, i que la major part dels grans professionals valencians han passat per l'escola de música del seu poble Revista satírica i cultural

21


Número 1

Reportatge: bandes de música

TARDOR - HIVERN 2014

abans d'anar-hi a un centre professional. En aquest sentit, el paper promotor d'aquestes entitats en molts casos ja centenàries és més que admirable. Les societats musicals sobreviuen gràcies a que elles mateixes generen el 78% dels seus propis ingressos i recursos. El president de la FSMCV, Josep Francesc Almeria, rebutja que s'emmarque el moviment bandístic dins la cultura de la subvenció, perquè aquestes només representen una petita part. Només el 21% prové d'ajudes pú-

Les societats musicals generen el 78% dels seus propis ingressos i recursos bliques, la majoria canalitzat a través de les ajudes de la Generalitat a les escoles de música (10%), subvencions d'ajuntaments (6%), diputacions (4%) i finalment un 1% de subvencions de la

22 El Vitet

Generalitat. Malgrat que recentment la Conselleria de Cultura, Educació i Esports, conjuntament amb la de Governació i Justícia i la FSMCV va aprovar un nou decret que regula les escoles de música valencianes, allò cert és que la intenció de “regular, impulsar i propiciar l'excel—lència” que asseguren que persegueix la norma no es fa pal—lesa en els pressupostos. La majoria de les bandes, per tant, s'autofinancien oferint la seua música, amb l'alquiler de lloguers o amb altres mètodes tradicionals com ara la loteria. Des del 21 de juliol de 2011, les bandes són Bé Immaterial de Rellevància Local, pel fet de contribuir al manteniment i enriquiment de la cultura musical. Després d'això, en la darrera assemblea de la federació es va decidir iniciar el camí cap al reconeixement de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco , un títol que al País Valencià només tenen el Misteri d'Elx, el Tribunal de les Aigües i la Muixeranga d'Algemesí. No obstant, la falta de suport institucional es perceb

Des de l’any 2011 les bandes de música són Bé Immaterial de Rellevància Local també en aquestes qüestions, no només en les econòmiques. Com bé assegura Almeria, “l'absència de política cultural d'aquest Consell no garanteix la supervivència de les Societats Musicals”. I és que aquestes entitats tenen un futur difícil o, si més no, un futur invert. La manca de finançament i de suport institucionals han fet que un dels engranatges que més gent mou al territori valencià haja de reinventar-se per poder continuar existint.

FOTOGRAFIA: ANTONIO PÉREZ ORTIZ TEXT: LAIA MAS


Ressenya: Nil Barral

Nil Barral: una trilogia al més pur estil de novel—la negra

Miquel Cruz Doctorand en filologia catalana i becari de l’Arxiu de la Democràcia de la UA

Qui no s’ha emocionat i motivat amb Dashiell Hammett? Per a mi, la novel—la negra neix amb els americans dels anys quaranta”. Aquestes paraules extretes d’una entrevista a propòsit de la primera novel—la de la trilogia de Nil Barral és una invitació a la lectura de L’escriptor biònic, un nou cas del primer investigador gai català. L’autor d’aquest llibre és un dels escriptors més reconeguts del nostre país, però ha decidit ocultar la seua identitat sota el pseudònim de Nil Barral. L’entrevista va ser transcrita per l’editorial Amsterdam /Ara Llibres, la mateixa que els publica. L’acolliment de la novel—la negra a l’àmbit català contemporani ha anat quallant de mica en mica en els últims temps. De fet, podríem afirmar que ja s’ha consolidat definitivament dins de la tradició literària catalana, no oblidem que va tenir-hi gran ressò a la dècada dels anys 20 i 30, durant la II República Espanyola. Aquestes tres novel—les acompleixen, si més no, els trets característics de les novel—les de detectius que dirigeixen les investigacions i s’aproximen al model d’investigador tradicional de les novel—les de misteri, hereus de la tradició originada per les aventures de Sherlock Holmes, creat el 1888 per sir Artur Conan Doyle. En aquest cas, Nil Barral és el detectiu que va descobrint-nos el misteri que s’amaga darrere de la trama de totes tres. Les tres històries són successives, és per això que començarem per la primera que m’ha arribat a les mans, que casualment és l’última de la trilogia. L’escriptor biònic rememora un costum que actualment està molt de moda en el terreny de la literatura: el plagi. Ramon Barral (Nil) és un detectiu panxut que mostra la seua homosexualitat com a una faceta més de la seua vida diària en parella: “Vam fer l’amor com si haguéssim estat un any separats. Ell va estar delicat amb mi i alhora vigorós, com a mi m’agrada, i jo vaig estar brutal i despòtic, com li agrada a ell” (pàg. 41). Endinsat per encàrrec personal del seu amo en un nou cas, Nil Barral ens farà tremolar amb la turbulenta història d’un escriptor que ha estat demandat per la “presumpta autora” de dita novel—la. La investigació que du el protagonista no ens deixa de sorprendre en cap moment. El binomi demandant-demandat va canviant segons avancem en la lectura. Tot això, amb l’afegitó de les inclinacions pederastes del conegut escriptor. El per què del títol? Us contestaré amb una altra pregunta que us engresque a llegir-la: qui serà realment l’enigmàtic Escriptor biònic?

En segon lloc, El Picasso desconegut ens transporta al món de l’art i les estafes milionàries que hi ha al darrere de les falsificacions de quadres. Mitjançant la Santíssima Trinitat de: Nil Barral (el protagonista), Nèstor (la seua jove parella) i Rita (l’eficient secretària de Nil) –aquests tres personatges apareixen en les tres novel—les– ens presenten una història actual que podria ser perfectament un fet versemblant de la realitat de crisi que ens envolta. Un quadre de Ramon Casas és el pretext perquè el protagonista viatge a Itàlia per comprovar si el quadre és vertader o l’obra en qüestió resulta ser un Picasso inèdit. L’intriga atrapa des del primer moment i no pots deixar de llegir-la fins el final. “Així és la vida, Rita: un manso es passa hores amb el pinzell a la mà, deixant-s’hi l’ànima i el fetge, i després els cafres que sostenen el mecanisme de l’art en fan negoci” (pàg. 93). Si Carme Riera en Una primavera per a Domenico Guarini ens va perfilar amb ull de detectiu la personatge-protagonista: Isabel Clara Alabern, tot convertint-la en una vertadera perdiguera que viatja a Florència per tal de resoldre el cas de Domenico Guarini. Ara és el propi Nil Barral qui esdevé l’autor-protagonista d’un cas que pot revelar-nos l’existència d’un Picasso inèdit manipulat en un avió direcció a Itàlia. Finalment, L’home que dormia al cotxe és la primera de la trilogia de Nil Barral. Després de llegir les altres dues no hi ha dubte que l’autor real d’aquesta primera novel—la és qui ha escrit totes tres i, tornem a repetir el mateix: es poden llegir amb independència. L’argument gira entorn una altra estafa, en aquest cas una vídua vol cobrar la pòlissa d’assegurança del seu difunt que va morir en el seu Volkswagen Passat TDI. Ja ens ho explica acuradament el mateix Nil: “Ara mateix estic treballant en un cas que fa mala pinta. Crec que la clau és contestar una pregunta que no té fàcil resposta: per què una dona, separada del seu home de fa quatre anys, pagaria la prima d’assegurança?” (pàg. 18). Segons Andreu Martín, reconegut autor d’aquest gènere: “L’home que dormia al cotxe és la novel—la negra més brillant i enginyosa que he llegit l’últim any”. Esperem ja una quarta. La lectura de les tres ens ofereix, amb seguretat, la clau dels enigmes que s’oculten al darrere dels personatges de cada història. I per què no? Si volem anar més lluny podem esbrinar qui és realment Nil Barral. Us anime a fer de detectius?

Revista satírica i cultural

23


L’altra visió

Indiferència o responsabilitat? Borja Flors

Extreballador de RTVV i coautor del llibre “Adéu, RTVV”

F

a uns quants anys d’aquesta història. Jo treballava en el departament de programes de Canal 9 i estava fart de lluitar contra els enemics del servei públic que omplien despatxos i redaccions. Tan fart estava que volia abandonar. Vaig traslladar la decisió a un cap del departament i em va demanar una última reflexió. Encara recorde les seues paraules: “Ací ha d’haver gent que pense diferent. Si tots són com ells, estem perduts”. El dilema era gran, fugir per aconseguir la desitjada tranquil—litat personal o continuar lluitant. Indiferència o responsabilitat. Durant molt de temps hem viscut en una societat indiferent. Quan el discurs oficial de les institucions governades pel Partir Popular afirmava que érem el motor d’Espanya i l’enveja d’Europa, el ciutadans adoptaren tres postures ben diferents. Una part minoritària, els ciutadants responsables, denunciaren les mentides d’aquell discurs. Altres donaren suport als governants, bé pels beneficis particulars que estaven aconseguint o bé perquè la seua capacitat crítica no donava per a més. I per últim estava el grup més nombrós, format pels que sabien que tot era una fal—làcia però s’instal—laren en la comoditat de la indiferència. Eren temps de gastar milions d’euros en carreres de cotxes o en edificis sense ús concret o en visites del Papa o en concursos de salt de cavalls o en maquetes o en equips de futbol… Milers d’escolars estudiaven (estudien) en barracons mentre teníem (tenim) parc temàtic, estudis de cine i aeroport sense avions pagats amb diners públics. La gestió de Radiotelevisió Valenciana va ser un dels grans exponents d’aquesta política obscena. Però davant d’una programació grollera, balafiament, imputats per assetjament sexual i un llarg etcètera de despropòsits i presumptes delictes, l’actitud més freqüent tornava a ser la indiferència. En eixa indiferència social confiava el PP quan va perpetrar un ERO que descarregava totes les cul-

24 El Vitet

pes de la desfeta sobre els treballadors, llavors el Tribunal Superior va dir que l’ERO vulnerava drets fonamentals. En la mateixa indiferència social confiava el president Alberto Fabra quan va tancar RTVV utilitzant un còctel de mentides i demagògia. Aleshores va passar el que ningú no sospitava. Els col—lectius que sempre han mantingut una actitud crítica, els mateixos que durant anys havien sigut menyspreats per Canal 9, donaren un pas endavant en la defensa dels mitjans de comunicació públics. A més, contra tot pronòstic, bona part dels indiferents també s’afegiren a la reivindicació. Les contínues protestes i actes de suport per tot el territori, l’impacte brutal en les xarxes socials, el posicionament en contra del tancament d’institucions i col—lectius com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Valencià de Cultura, Escola Valenciana, la Federació de Societats Musicals, Acció Cultural o les cinc universitats públiques del País Valencià, les escletxes obertes dins del propi Partit Popular… tot demostra que l’apagada de RTVV ha tingut un efecte mobilitzador inèdit. Després d’una llarga etapa d’indiferència, sembla que ha arribat l’hora de la responsablitat social. Personalment crec que només amb aquesta nova actitud recuperarem la dignitat perduda. I una vegada recuperada la dignitat, construirem una democràcia més forta. Estic convençut que eixa societat exigirà una radiotelevisió pública al servei dels ciutadans, plural i feta per professionals. I eixos professionals fiscalitzaran el treball dels polítics i de qualsevol altre poder, perquè eixa serà la seua funció principal. Per cert, finalment vaig decidir quedar-me a Canal 9. Amb les meues limitacions, amb un fum d’errades i mil decisions qüestionables, cada dia vaig treballar tan honestament com vaig saber. Molts altres companys també ho feien. Per desgràcia, la història demostra que no va ser prou.

El vitet _ Número 1  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you