Page 1

Número Zero

El Vitet

Revista satírica i cultural valenciana

Els rostres de l’ERO a RTVV La intrahistòria del cas Brugal

València-Alacant: matrimoni conflictiu

Entrevista a Ferran Torrent Vint anys sense Estellés


Número Zero

Editorial: Punt de partida

JUNY 2013

Punt de partida

E

n un context de crisi econòmica, política i social, així com ètica, amb una pèrdua de valors absoluta a gran escala, però també en un registre més local; la societat demana a crits, des de fa massa temps, l’arribada d’una publicació com aquesta. El Vitet, com a fruit, prim i allargat, té un sabor picant característic, fàcilment aplicable a molts plats. Ara bé, si ens traslladem de l’esfera culinària a la periodística, dins d’un període convuls, de sobreinformació i un ritme de redacció i producció endimoniat, ens endinsarem en un tipus periodisme crític, de qualitat, tot deixant el temps per al repòs que una crònica o un reportatge precisen i, sobretot, disposant de llibertat per publicar allò que siga d’interés general, sense conveniències ni alineacions polítiques o ideològiques. Som uns pocavergonyes i no entenem d’amiguisme. És per això que, amb la possibilitat de triar les eines que estiguen al nostre abast, aquest projecte sempre emprarà la passió, la proximitat, el compromís i, també, un bon tast d’ironia i sarcarme, perquè tampoc tenim la intenció de que la coentor de El Vitet supose alguna indigestió per a algun lector. A aquestes alçades no estem com per a descartar clientela com vosaltres. Naix una publicació al País Valencià i per al País Valencià, per la qual cosa serà lògic que El Vitet s’adrece al públic en la llengua pròpia, sense que hi haja cap mena de prejudici lingüístic diglòssic, tot al contrari, platant-se davant d’una societat valenciana somorta; avançar en el procés de normalització del valencià, involucrant-s’hi suprimint idees equívoques estereotipades i fent del valencià una llengua de prestigi, com sempre ho ha estat i en poques ocasions se li ha reconegut. Una llengua que, al cap i a la fi, amb el vostre permís, encapçala aquest projecte jove,

2 El Vitet

amb unes pretensions de renovar el panorama actual de la comunicació i un ventall de temàtiques per a tractar. Això sí, decatant-nos per un estament configurat per unes persones que ens duran bojos: els polítics. El Vitet tindrà predilecció per tots aquells que intenten desenvolupar activitats al marge de les normes del joc democràtic i, al mateix temps, compten amb una absoluta i descarada impunitat. La sàtira que farà El Vitet no farà falta que siga massa original, atés que ells mateixos, com es comprovarà, crearan dia rere dia una paròdia al voltant de la seua figura. La corruptela, la injustícia, el desfalc i la inoperància dels governants estarà sotmesa al nostre control, fent apologia del periodisme burxador més insistent i coherentment angoixós. A més a més, per tal de no oblidar la vessant cultural de les terres valencianes, en aquesta revista també hi hauran un ventall d’ofertes d’aquest tipus. Si la realitat és cruel i malsana, El Vitet també haurà de deixar evadir-nos a través de la literatura, la música i altres arts que configuren la cultura. I es que, si més no, quin poder té la literatura? I el teatre? I els bons grups de música? Ajudar a desempallegar-nos de la realitat més propera, de la rutina i els problemes acumulats al llarg de la setmana. Donar a conèixer una cultura pròpia, la qual, segurament, en els darrers anys passa per una de les millors etapes que mai ha viscut. Partint d'això, aquesta revista no pot romandre sense fer-se ressò d'aquestes noves tendències. Tot això, combinat i ben remenat, ens oferirà un producte deliciosament cuinat, amb una exquisida dolçor coenta, paradoxalment, com la vida mateixa. El Vitet està servit però, ara bé, això tan sols suposa el punt de partida. Amén; i que Juan Cotino ens agafe confessats.


Sumari

SUMARI Director general: Ferran Avià Redactor en cap:Ferran Avià Editor: Ferran Avià Reporters gràfics: Rubén Garcia, Sofya Gracheva i Jorge Bonelli Capçalera i vinyetes: Adonai Oliver Disseny: Ferran Avià Col·laboradors: Mariano Sànchez Soler, Pere Rostoll Correu electrònic: ferranavia@gmail.com Telèfon: 647 065 672 Cap fragment d’aquesta publicació no pot ser reproduïda ni difosa sense el permís de l’editor.

2 Editorial Punt de partida 3 Sumari i secció filològica Estandaritza’t!

Política i societat 4 Reportatge RTVV Els rostres de l’ERO 8 Crònica El cas Brugal 10 Reportatge València-Alacant Història d’un matrimoni conflictiu 13 Columna de Pere Rostoll Allunyats de la realitat

El Mirador 14 Reportatge Santa Creu Multiculturalitat i tradició

Cultura 16 Entrevista a Ferran Torrent 20 Reportatge de Vicent Andrés Estellés 20 anys sense el poeta 22 Entrevista a El Diluvi L’homenatge a Ovidi Montllor 24 Columna de Mariano Sànchez Soler Quina tropa!

Estandaritza’t! Els valencians, malauradament, emprem una llengua que, en moltes ocasions, compta amb massa castellanismes que cal depurar si ens volem adequar a un tipus de registre estàndard en els àmbits pertinents. Un castellanisme molt arrelat al País València és l’adverbi “entonces”, el qual s’hauria de subtituir per la forma “aleshores” o bé “llavors”, atés que aquests sí que són els adverbis genuïns. D’altra banda, en matèria de perífrasis verbals, és incorrecte l’ús de la fórmula “tenir” + “que”, de la mateixa manera que seria inacceptable aquest exemple: “Per la vesprada, quan acabe de treballar, tinc que fer la compra”. Les perífrasis

modals correctes es poden fer per mitjà de la perífrasi “haver de” + “infinitiu”, o fins i tot amb formes no perifràstiques, amb el verb “caldre”. Per exemple: “Marc, això no s’ha de fer”. Una altra possibilitat acceptada és la variant de la perífrasi “deure” + “infinitiu”, també amb un valor d’obligació. Per exemple: “Deus menjar més verdures”. Per a qualsevol dubte sobre la exitència o no d’un mot, així com la correcta escriptura d’aquest, s’ha de recórrer a diccionaris normatius, tot cercant en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, d’un àmbit més general, o bé fer ús del diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Revista satírica i cultural

3


Número Zero

JUNY 2013

Reportatge: Els rostres de l’ERO de RTVV

Els rostres de l’ERO a

Treballadors acomiadats protesten amb una consigna clara: ERO NO / Foto d’arxiu de CCOO RTVV

“D

arrere hi ha una voluntat de privatitzar. El deteriorament ha sigut voluntari”, així de contundent es mostra María José Pérez, antiga periodista de RTVV, quan explica les causes de l’ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació). Ella tan sols és una de les treballadores i treballadors afectats per aquest acomiadament col·lectiu, que suposarà la pèrdua de 1.131 llocs de treball, segons xifra Vicent Mifsud, sotspresident del Comité d’Empresa de Ràdio Televisió Valenciana, i on tan sols se salvaran 480 treballadors, mantenint els llocs. “En cap moment s'ha vist un

4 El Vitet

intent per negociar i salvar el servei públic per part de la corporació o els polítics. Parar-se a pensar què podem fer amb la gent que tenim. Han pensat en despatxar a tothom i fer una empresa nova. Hi havien moltes solucions, com per exemple: reducció de jornades, jubilació anticipada o, com ocorregué a l’Agència EFE, gent que se'n va a l'atur un any, cobren del subsidi i tornen a contractar-los”, argumenta Toni Esteve, un periodista valencià que coincidí amb Maria José Pérez en programes com “Bon matí” o “En connexió” per a Canal 9. Ambdós certifiquen que portaven molts anys amb l’amenaça de l’ERO però, així i

tot, la notícia oficial els va sorprendre perquè se n’assabentaren a través de la premsa i com, mesos més tard, arribaria l’escomesa definitiva amb una forma cruel, per part de la corporació, de donar a conéixer la llista de treballadors damnificats: mitjançant un correu electrònic. Tensió i solidaritat “Van aconseguir que ens enfrontare'm entre els companys”, segons diu Toni, que explica com hi havia gent que no volia significar-se, que no volia protestar, i això generava certes sospites entre els companys de redacció. Des de l’anunci “hi ha hagut molta tensió


Toni Esteve, afectat per l’ERO

RTVV Maria José Pérez, afectada per l’ERO

Rubén Penyalba, afectat per l’ERO

i ha estat difícil treballar amb aquestes condicions”, manifesta Maria José . Aquests extreballadors de Canal 9 no obliden que, hui dia, a les instal·lacions de RTVV d’Alacant, hi ha una sèrie de companys, amb els quals han compartit més de huit anys de professió, que saben que el 30 d’agost se’n van fora. És a dir, que des de fa alguns mesos saben que el periple per RTVV expirarà aviat. “Treballen com a mercenaris, perquè els paguen, però la il·lusió ja l'han perduda”, lamenta Toni qui, tanmateix, intenta trobar un aspecte positiu entre aquest cúmul de drames massificat quan se sincera i comenta que “durant l'ERO hi ha hagut cons-

Julià Álvaro, afectat per l’ERO

Borja Flors, afectat per l’ERO Revista satírica i cultural

5


Número Zero

JUNY 2013

Reportatge: Els rostres de l’ERO de RTVV,

TTreballadors de RTVV ocupen un estudi dels informatius durant una protesta / Foto de Intersindical

ciència col·lectiva, la societat valenciana s'ha espavilat, i ha vist que era un problema polític i no pas contra els treballadors”. En aquest aspecte s’hauria modificat l’actitud de la població envers la Ràdio Televisió Autonòmica, la qual, anterioment, tenia una mala imatge de l’equip humà de la corporació. Manipulació informativa Fa alguns anys, durant l’enfonsament del sostre d’un institut de Santa Pola, una de les xiquetes afectades, poc després de l’incident, relatà el seu testimoni a Maria José, la periodista de Canal 9 que aleshores cobria l’acte. A banda d’ella, acompanyant-la, també hi havia un càmera que s’encarregava de captar plànols dels pupitres enfonsats i les runes de l’interior. Aquest incident, que ocorregué pel de matí, tingué un tractament especial als informatius del migdia, divergint de la planificació inicial de la redactora i el

“Arribà un moment en el que hi havia més gent manant que redactors”, critica Toni Esteve tècnic. Maria José va seguir l’emissió de la notícia i, com comprovà, la narració i el muntatge dels fets fou un altre: “no eixia el testimoni de la xiqueta, només una consellera que havia arribat a Santa Pola i el alcalde del municipi. De la mateixa manera que van desaparéixer els plànols que havíem prés”, assegura la periodista d’Alzira, de 33 anys, que treballà a la redacció de Canal 9 Alacant durant nou anys. Toni

6 El Vitet

Esteve, d’altra banda, també vinculat des de feia més de huit anys a la secció de programes de Canal 9 Alacant, hi presencià de primera mà com aquests s’anaren reconvertint inexorablement, malgrat que, essencialmentt, pel que fa al contingut i la base, eren el mateix. “Sempre que hi havia una restructuració de caps volien deixar la seua empremta. Només li canviaven el nom”, recorda, el periodista valencià, recolzat per Maria José, la qual manifesta com “cada vegada els directors eren pitjors”, menys qualificats i sense ser periodistes o estar vinculats amb el món audiovisual. “Va arribar un moment en el que hi havia més gent manant que redactors”, explica Toni. Una altra veu crítica que s’indigna davant les atrocitats informatives que s’han produït a la televisió dels valencians és Julià Álvaro, qui estigué 23 anys al càrrec dels informatius. Primerament en la secció de política i, més endavant, en esports. Julià considera que el control polític per part del PP, anterioment en mans del PSPV, “ha convertit RTVV en un òrgan al servei partidista”. Al mateix temps que no dubta en senyalar quines són les conse qüències de l’acomiadament col·lectiu: “pèssims continguts, falta de democràcia i desfici econòmic”. Platós inútils La delegació de RTVV a Alacant és un edifici faraònic, una obra arquitectònica confeccionada a base d’espills que cobreixen tota la construcció i amb logotips de la corporació superposats. Malgrat els greus problemes econòmics que viu la corporació, compta amb un servei de seguretat privada les 24 hores del dia, incloent-hi un sistema de càmeres de vigilància i el per-

sonal de seguretat corresponent. És un edifici constituït per quatre plantes i en la planta baixa conté tres platós famosos per la seua inutilitat. “No s'usen i estan completament buits. Ni quan Canal 9 estava en plena ocupació de personal es podia dir que estaven els tres platós en marxa”, recorda Maria José. Bona part dels antics treballadrors critiquen el manteniment d’unes instal·lacions d’aquest tipus, amb les condicions actuals, en comptes de cercar un altre lloc més reduït i barat. Sobretot si atenem a la brutal retallada de personal que, per exemple, ha patit aquesta delegació d’Alacant on, d’un total, més o menys, de 160 treballadors destinats exclusivament a les activitats de la televisió, al final, després de l’acomiadament col·lectiu, només restaran 14 treballadors; i entre aquests tan sols un càmera per a cobrir tots els esdeveniments possibles, segons recompta Toni Esteve. Contractes a la baixa A través de l’ERO s’ha descobert un cabàs de misèries i mentides, de caire contractual, conegudes per bona part del personal però, al mateix temps, silenciades per aquests, davant la por de poder anar-se’n abans d’hora al carrer. Moltes persones, malgrat desenvolupar tasques de redactor, estaven contractats com a guionistes, la qual cosa implicava que aquests cobraren menys dels que li pertocava. “Hem denunciat a l'empresa”, confirmen Maria José i Toni, atés el joc brut que instaurà la corporació en aquest aspecte. Això sí, el periodista valencià, “a nivell salarial”, manifesta que no té cap queixa, ja que durant aquest anys de servei a la televisió autonòmica considera que li van pagar un sou digne com a periodista, “però perquè estàvem en una categoria en la qual teníem sindicats, un conveni, pagues extres, etc”, uns beneficis que, segons argumenta, no podria haver tingut en una productora. El procés a Ràdio 9 “Una de les opcions era carregar-se els més antics, els que havien accedit al seu lloc de treball a través de les opo-

Amb l’ERO només restaran 14 treballadors a la redacció de Canal 9 d’Alacant


imparcialitat que sembla quimèrica. Com a pretext per a comprovar l’existència de pluralisme polític en la televisió valenciana, la periodista Carmen

sicions, perquè era el grup que més cobrava. Però d’altra banda també existia la possibilitat de tirar a la gent que duia menys temps treballant. Aquesta última teoria s'ha complit ací, a Alacant, però no a València, ja que ha mantingut a la gent que havia guanyat les oposicions”, assegura Rubén Penyalba, periodista radiofònic que passà pels micròfons de Ràdio 9 Alacant des de l’any 2008 fins al 2012. A banda d’això, Rubén apunta que els directius es van negar a negociar i els sindicats van presentar un projecte que permetia mantenir la integritat del planter, proposant, entre altres coses, la producció pròpia i prejubilar a partir dels 56 anys, per tal de reduir el planter sense protagonitzar cap drama. No debades, com es pot saber, després de l’ERO l’organigrama de la redacció de ràdio 9 Alacant també es modificà; per suposat, a la baixa, amb el pas de 4 tècnics a 1, de 6 redactors d’informatius a 3, de dues persones al càrrec de la secció de programes a 1 i, finalment, de quatre locutors encarregats dels esports a només dos. Autocensura i pressió Una de les coses negatives que més recorda Rubén Penyalba del seu pas per RTVV és el control al qual estaven sotmesos des de la ràdio, incapaços de poder formular preguntes pròpies, no regulades. L’ordre, generalment, era no preguntar, de no ser per rebre un avís des de València que diguera el contrari. Des de la capital ja se’nviaven les directrius. “Normalment no assistia a actes de Compromís, del PSOE i EU, si no venien líders dels partits, tipus Cayo Lara o Mònica Oltra. Si anava a algun d'aquests actes hi havia ordres del cap d'informatius i la sotscap de buscar-li les cosconelles a qualsevol d’aquestes persones, habitualment amb temes que generaren controvèrsia al si del partit”, relata amb tota mena de detalls Rubén. Un dijous de nit, a l'acte d’inauguració del poliesportiu Camilo Cano, de la Nucia, el president de la Generalitat, Francisco Camps, havia d’acudir per a inaugurar el recinte. El dia anterior l’havien imputat, la qual cosa significà l’interés de tots els periodistes, indistintament del mijtà de comunicació, per aconseguir una declaració del polític popular. “Quan va eixir a fer la volta al pabellló vaig desendollar el micro i vaig anar darrere d'ell. De sobte vingué un personal de premsa del PP, i es va encarar amb mi, tan sols amb

En el programa DBT de Canal 9 la periodista Isabel Duran cobrava 3.000 euros setmanals

Carmen Maria López / Sofya Gracheva

mi, tot i que hi havien companys de El MUNDO i EL PAIS. L'enfrontament va ser prou violent i jo ho vaig contar per telèfon a la meua cap perquè mai havia passat”, recorda el periodista de Xàtiva afectat per l’ERO. Experiències com aquestes, en una activitat de reminiscència i reflexió, li planteja una pregunta que sovint tracta de contestar: “Quina validesa moral tinc ara per a rebel·lar-me?”Reconeix que abans callava coses pels diners, per la por de que el tiraren fora qualsevol dia per parlar massa o queixar-se, cosa que ara sí pot fer. No debades, entén això com una contradicció, ja que s’hauria d’haver rebel·lat abans, encara que aquesta subversió haguera suposat quedar-se sense feina. Pluralisme polític El tractament de la informació política, sobretot en període electoral, a RTVV és una altra de les qüestions que genera més polèmiques, al voltant d’una

“L’ordre, generalment, era no preguntar si no rebíem un avís de València”, diu Penyalba

Maria López, de 29 anys, va elaborar una tesi doctoral fonamentada en l’estudi de les eleccions autonòmiques de l’any 2011 a Canal 9. La tesi tracta l’anàlisi de 75 programes, en primer lloc en precampanya, del 2 al 30 de maig, on el PP apareix en el 79% del temps reservat per a la informació política, clarament superior al 19% del PSPV i l’1% d’EU i l’altre 1% de Compromís. En canvi, en temps de campanya el repartiment de minuts entre els partits serà molt més equitatiu, amb un 47% per al PP, el 31% per al PSPV, l’11% d’EU i un altre 11% per a la formació de Compromís. Carmen Maria explica que això ocorre perquè la llei electoral parla del principi de proporcionalitat, la qual cosa implica que a les Corts de les eleccions anteriors es delimite l’espai i el temps de cada partit. Estudis empírics a banda, Carmen Maria aporta una informació que demostra el degoteig de diners per a fomentar una ideologia partidista. Es tracta del programa de debat (DBT), presentat per la periodista Isabel Duran, un format setmanal amb moderadora i contertulians amb una clara ideologia de dretes. El programa obtenia una audiència molt baixa però això li produïa indiferència a López Jaraba, el director aleshores: li pagaba 3.000 euros per programa (cada setmana) a Duran i uns generosos 970 euros a cada tertulià (n’eren sis). En resum: 8.820 euros setmanals per exercir de líders d’opinió. No debades, la generositat de López Jaraba no podia concloure ací: a Duran li deixava les instal·lacions de Ràdio Nou de València per a emetre en directe “La espuela”, un programa de Radio Intereconomia, que era competència directa de Radio 9, perquè a Duran no li donava temps de tornar als estudis de Madrid després del debat televisiu. Una clara aposta pels de casa. TEXT: FERRAN AVIÀ Revista satírica i cultural

7


Número Zero

S

i s’haguera de representar el cas Brugal amb una icona seria la d’un arbre, amb un reguitzell de branques, 17 trames diferents per destriar, i amb més fruits encara (111 persones sota sospita: 44 persones investigades i 67 pendents de ser investigades). Polítics, empresaris, advocats i esportistes, serien algunes d’aquestes persones . Fruits podrits i inservibles, sense cap mena d’utilitat per als consumidors finals: la societat valenciana, receptora d’unes conseqüències alienes. Aquest procés judicial és la consumació de més de quatres anys d’investigació i escoltes telefòniques. Un cas de gran trascendència, atés l’ampli nombre de persones immerses, en el que és curiós comprovar com, entre les diferents trames de corrupció estatals dels darrers anys, el cas Brugal és el més destacat, fins i tot superant el folclòric cas Malaya, amb 95 imputats i la ciutat de Marbella com a epicentre d’aquest, com desvetla el diari INFORMACIÓN. La complicació del cas Brugal, sense valorar la lentitud i la feblesa de la justícia espanyola, recau sobretot en la superposició i la diversitat de trames que han d’afrontar els diferents jutges titulars. Una de les peces d’aquest cas és l’adjudicació de la contracta d’escombraries d’Oriola, darrere de la qual estaria implicat l’empresari Ángel Fenoll i José Joaquín Ripoll, president de la Diputació d’Alacant quan es féu pública la investigació i que, poc després, arrossegat per tal acusació i la pressió del partit, l’enfila-

8 El Vitet

Crònica: El cas Brugal

JUNY 2013

Imatge d’arxiu de Sonia Castedo, Enrique Ortiz i Luis Díaz Alperi / EFE

El cas

La intrahistòria de la trama de corrupció ria fins a la dimissió. Es tracta d’un polític que no hagué de passar per les llargues cues de l’INEM, ja que gairebé sense tenir temps per a la reflexió es trobà amb un nou càrrec, sense neces-

El cas compta amb 44 persones investigades i 67 pendents de ser investigades sitar passar unes oposicions: dirigir el port d’Alacant. El Consell aprovà concedir-li aquesta gestió i nomenar-lo president. Una mesura efectiva i ràpida per evitar incendis dins del PP local. El paper de Castedo Sens dubte, la peça de la trama Brugal més seguida, tant pel pes dels implicats com per l’efecte dominó que ha ocasionat, és el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) d’Alacant. A Sonia Castedo, alcaldesa d’Alacant, ja és coneguda nacionalment pels seus constants viatges a València, visitant el

Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), deixant una imatge digna d’Alacant, ciutat venerada per ella dia rere dia pels quatre cantons, barri per barri, pam a pam; sobretot si compta amb terreny urbanitzable. El tresor d’Ortiz Enrique Ortiz, empresari i promotor, és un home fort a la ciutat i la província d’Alacant. El seu control és ampli. A través de la companyia Grup Cívica, col·leciona una faraònica quantitat de solars i terrenys que compten amb el seu segell. La seua expansió sembla inabarcable i sense cap tipus de limitació, a banda d’aferrar-se a concursos públics per augmentar el seu llegat immobilitari. No debades, així i tot, el promotor va més enllà i no depén tan sols d’aquests sectors. Ortiz compta amb participacions en el servei d’escombraries d’Inusa, encarregada de la neteja i recollida d’escombraries fins l’any 2025 a Alacant, al mateix temps dirigeix alguns dels pàrquings d’Alacant i Sant Vicent del Raspeig, entre altres localitats, i participà en la construcció dels nous hospitals d’Elx i


latures recents.

Brugal traure gravacions de converses mantingudes entre Castedo i Ortiz. L’amiguisme resulta evident. Durant la compareixença de l’alcaldesa, es va reproduir una conversa on la primera edil donava les gràcies a l’empresari per un obsequi d’aquest, una jaqueta, però alhora li comentava que ja se l’havia comprada ella amb anterioritat. Una vegada més, un polític valencià,

PGOU a la carta i més viatges La plàcida història de favors ja s’hauria iniciat amb l’anterior alcalde de la ciutat, Luis Díaz Alperi, que dimití l’any 2008, abans de ser succeit per Sonia Castedo. Mestre i deixebla podrien haver modificat el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) d’Alacant, regint-se per interessos privats, és a dir, amb la finalitat d’afavorir una persona: Enrique Ortiz. D’altra banda, la vinculació del promotor amb Alperi, tindrà més matèria i, segons la fiscalia, un viatge en jet privat per l’exalcalde a l’illa de Creta, l’any 2008, el podria haver pagat Ortiz. Els llaços politicoempresarials so-

Enrique Ortiz és una versió, tant ridícula com sobreactuada, de Don Vito Corleone

Castedo i Alperi podrien haver modificat el PGOU d’Alacant per a afavorir Ortiz

acusat per qüestions tèxtils; però en aquesta ocasió en clau femenina i sense l’ajut de sastres. La gratitud no conclou ací atés que la política del PP reconeix haver viatjat tres vegades a Andorra amb l’empresari i la família d’aquest, segons unes gravacions publicades a l’edició digital del diari INFORMACIÓN. Ara bé, la relació especial, d’afecte i cordialitat, entre Ortiz i figures rellevants de l’ajuntament d’Alacant, no es limitarà a legis-

vint, com demostra aquesta trama, tixen una entitat compacta que actua per un procés de simbiosi, en un intent de protegir-se mutuament. Els diferents fruits inútils que formen part d’aquest arbre icònic, en forma de cas Brugal, es poden llençar però en cap cas s’ha de descuidar que tenim altres arbres amb els mateixos símptomes. Cal tenir en compte que aquesta és una espècie endèmica al País Valencià.

més important del sud del País Valencià Oriola i en diferents estacions de la línia del TRAM. Gairebé tot allò que es trepitja és propietat d’Enrique Ortiz. Un personatge que assumeix el paper protagonista que li ha tocat viure, n’és conscient i sent una satisfacció orgàsmica. Màxim accionista i alma mater de l’Hèrcules Club de Futbol, no és un tipus d’empresari que vulga passar desapercebut, ben al contrari, és un personatge mediàtic amb molt de gust. Els investigadors del cas Brugal, en algunes ocasions, li atorguen el sobrenom de “El sheriff”, segons apunta el diari INFORMACIÓN. Simptomàtic. Ell, un constructor que disposava d’una arma en una caixa forta de les seues oficines. Una versió tant ridícula com sobreactuada de Don Vito Corleone, més pròpia de serie B, i no pas per manca de pressupost. La influència de l’empresari Enrique Ortiz, davant la necessitat de protegir els seus negocis i desfer-se de qualsevol mena de competència del sector, sembla que descobrí ben aviat a qui s’havia de dirigir: la classe política. Dintre del dens sumari del cas, d’una peça de la trama es poden e

TEXT: FERRAN AVIÀ Revista satírica i cultural

9


Número Zero

Reportatge: Les relacions Alacant-Valènciat

JUNY 2013

Les relacions Alacant-València: un matrimoni conflictiu

Rètols que indiquen la direcció de les ciutats d’Alacant i València / Sofya Gracheva

L

a història d'Alacant, així com la dels seus habitants, ha estat sempre lligada, fins no fa gaire temps, a una llengua que ha passat pel filtre de l'oblit, per imposició aliena i resignació local, i romana en estat d'emergència: el valencià. La ciutat ha patit en els darrers anys una brutal baixada del nombre de parlants d'aquesta llengua, fins a l'extrem que, a l'actualitat, residents d'altres indrets i alacantins de les darreres generacions desconeixen el domini lingüístic valencià que tingué la seua ciutat. És per això que, resulta d'especial interés endinsar-nos en part de la història més recent d'Alacant, per intentar esbrinar quina fou l'evolució de la llengua, els motius del seu descens, la pèrdua de la

10 El Vitet

transmissió familiar de la llengua i el seu ús en altres contextos. Ara bé, si volem arribar a l'epicentre lingüístic, primerament caldrà tractar amb cura la qüestió identitària, la confusa, sensible, i fins i tot polèmica significació del terme alicantí. En ben poques ocasions, un sol mot ha pogut explicar tant al voltant de la història d'una ciutat. El terme alicantí La majoria de les persones enquestades per El Vitet, cinc ancians nascuts a Alacant, una tercera generació d’alacantins, quan intenten explicar els motius pels quals usen el terme alicantí, al voler referir-se a la llengua valenciana, generalment es rigen per tres tendències o possibles significacions, tal com s’ha comprovat:

La primera, associada amb l'àmbit de l'educació i l'ensenyament, fa referència a la falta decomprensió i els greus problemes que tenen els parlants valencians d'Alacant a l'hora de descodificar la llengua quan està vinculada amb un registre estàndard. És a dir, com a exemple més il·lustratiu, es pot esmentar com molts ancians que formen part de l'estudi, quan reben una notícia en valencià, per la

La ciutat d’Alacant ha patit en els darrers anys una espectacular baixada del nombre de parlants


televisió o llegeixen una publicació en aquest idioma (no massa sovint la lectura), pateixen un alt nivell d'incomprensió. Per a això s'ha de partir de la base que els alacantins, contextualitzats en una mateixa època (anys 3050), no reberen cap mena d'educació en valencià; es conegut per tothom que la totalitat de les classes eren impartides exclusivament en castellà, com a arreu del País Valencià. I, a més a més, i no menys transcendent, la manca d'un registre estàndard suposarà un conflicte a llarg termini perquè, aquest pacte lingüístic, que permetrà emprar el valencià i assegurar l'èxit de la conversa entre un alacantí i un valencià, per exemple, no es produí aleshores. Encara hui dia es pot dir que sofreix “oscil·lacions” i no hi ha un consens majoritari. La segona explicació al voltant del terme alicantí és una qüestió purament dialectal, de conceptualitzar en una paraula la visió particular que tenen del seu parlar, el de la ciutat. Una diferenciació dels trets lingüístics propis respecte a la resta de parlars d'altres comarques i províncies d'arreu del País Valencià. Al capdavall, un terme de fàcil explicació però que també té un matís que s'encarreguen d'assenyalar amb insistència les persones entrevistades: “un valencià incorrecte, mal parlat”. Així expressen

alguns alacantins la ferma sensació de que el valencià que es practica ací és inadequat per la forta castellanització que pateix. Aquest argument divergeix sensiblement del primer argument esmentat anteriorment, perquè ací la crítica que es fa és envers la llengua local. Hi ha una connotació negativa carregada d'autoodi que motivarà, juntament amb altres fenò-

“València ignora Alacant mentre que Alacant odia València”, critica Rodríguez-Bernabeu mens i consideracions particulars, la substitució lingüística plena, davant del que molts entenen com una llengua inferior al castellà predominant; i on, a més a més, les interferències lingüístiques ja són una realitat contrastada. La tercera referència al terme alicantí té una denotació segurament més complexa i sensible que l'anterior, amb un component local. No atén a criteris lingüístics, sinó a una amalgama composta per motius socials, polítics, econòmics i identitaris, fins i tot històrics. Es tracta de l'animadversió dels alacantins per tot allò

que vinga de la capital, València. El conflicte Alacant-València Com explica el metge i poeta alacantí, Emili Rodríguez-Bernabeu, en el seu assaig, ambun títol directe i esclaridor: Alacant contra València. Si partim del vessant històric podem argumentar que Alacant sempre “ha oposat el seus interessos als de la ciutat de València”.Uns ciutadans que, en més d'una ocasió, com hem constatat i recollit en les enquestes,tenen una resposta usual: “mosatros no parlem valencià, parlem alicantí”. És a dir, allò que els nostres majors volen oposar al valencià. És aquest un indici de l'encontre entre Alacant i la capital, una València històricament agrària, amb una classe dominant que intentarà “posar el veto als projectes que no li agraden”, segons Rodríguez-Bernabeu.És a dir, amb una noció i una pràctica política, social i econòmica centralitzada, amb mesures tals com, per exemple, fer una ferma oposició davant l'obtenció d'un Consolat de mar propi, amb el conjunt de competències locals que guanyaria Alacant per a la seua activitat portuària i com així succeirà quan desapareix el Regne de València i el control polític es desplaça a Madrid. “València ignora Alacant i Alacant odia València”. Per a València “Ala-

Plaça de la Verge de València (Dalt) i l’Esplanada d’Alacant(Baix) / Jorge Bonelli i Rubén García

Revista satírica i cultural

11


Número Zero

Reportatge: Les relacions Alacant-Valènciat

JUNY 2013

Imatge d’Alacant des del Castell de Santa Bàrbera / Rubén Garcia

cant és un poble més de la seua regió”, exposarà Rodríguez-Bernabeu, una oportunitat d'expandir els seus negocis. Mentre que, si capgirem la situació, modifiquem l'emissor i el destinatari, “Alacant sent com València li lleva serveis, influències, poder, però València no se n'adona (o simula no adonarse'n), insisteix l’assagista alacantí. Senten un menyspreu històric, la sensació de la gent gran d'Alacant, quan exposa els seus argument al voltant del tema, coincideixen en les convergències entre el sentiment d'abandó (fins i tot de marginació) i d'imposició capitalina. Un altre alacantí, en aquest cas d'adopció, perquè ell era natural de Jumella (Múrcia), com és Josevicente Mateo, qui fóra president del Club d'Amics de la

Als 80, el partit cantonalista Alicantón, fou una mostra del conflicte amb València UNESCO d'Alacant, també fa referència a l'etern conflicte existent entre València i Alacant en el seu assaig Alacant a part. Segons els seus plantejaments, a l'hora de denunciar un ventall de possibles greuges comparatius que hagen condicionat el problema, recorre al “cas extrem del particularisme d'Alacant-capital”, sempre al marge de la resta i, tot seguit, destria els esmentats greuges i els enumera de la forma següent: “Problemes de dotacions universitàries i de control valencià, supressió de

12 El Vitet

línies marítimes amb les Illes Balears, vols nocturns de l'Altet, hores i minuts -delicada i transcendent matèriade preterició i discriminació de la televisual Aitana, picabaralles de la FITUR, transvasaments d'aigües del Xúquer, acaparament de fires per València, adaptació del Pla General d'Urbanisme, etcètera d'etcèteres”. Cantonalisme alacantí Un cas més recent i que burxa en el conflicte amb València és la creació i posterior participació en eleccions a l'Ajuntament de la ciutat d'Alacant del Partido Cantonal del País Alicantino (PCPA) o més conegut com “Alicantón”. Un partit polític conegut als anys 80 per la seua ideologia cantonalista, descontent amb les “polítiques centralistes” de València, aleshores al poder de Lerma i els socialistes. Fou un partit sense repercussió i amb resultats electorals residuals però, malgrat això, tan sols per les seues propostes, ja es pot comprovar la vigència d'aquesta disputa permanent amb la capital del País Valencià. No és difícil, però sí pot resultar dens, exposar les conseqüències que comportaria la fi del Regne de València per a Alacant. No debades, cal remarcar com la ciutat passà de ser un territori subordinat per València a esdevenir una ciutat controlada per Madrid. Amb el port i la potència comercial de “la terreta”, Alacant esdevindrà “la seua sucursal perifèrica”, planteja Rodríguez-Bernabeu. Les constants disputes varen fer que València fóra detestada i, al mateix temps, qualsevol “soci nouvingut” o ordres alienes no tingueren cap mena d'oposició. Després de les relacions

Les línies en valencià a l’escola han estat cabdals per aturar la davallada de parlants mantingudes amb València, guanyarse el favor i la complicitat d'Alacant era fàcil per a Madrid. La situació lingüística actual D’altra banda, la resignació i la ductilitat dels alacantins davant la implantació d'una llengua nova és igual de feroç i perniciós per a la greu situació que pateix el valencià. Un altre comentari extret d’una enquestada, en aquest cas una comparació, escenifica la relació de l'alacantí valencianoparlant amb la seua llengua quan respon si aquesta és útil o no: “No, és com un adorno. M'agrada, me'l pose, però no és útil”. La situació del valencià a Alacant ha patit un cert reviscolament, ara bé, a un nivell molt baix i inútil si la pretensió inicial és recuperar àmbits d'ús perduts pel poder del castellà o, si més no, mantenir les xifres escasses d'ús evitant una pèrdua de parlants que resultaria, fins i tot per als sociolingüistes més optimistes, terminal i irreversible. La funció de l'escola ha estat cabdal per aturar la davalladail·limitada de parlants, sobretot arran de les línies en valencià. Però, no debades, sense una autèntica revernacularització del jovent, a través d'una recuperació de la transmissió generacional del valencià, en un context familiar, difícilment hi haurà una evolució favorable de pes. TEXT: FERRAN AVIÀ


Opinió

Allunyats de la realitat Pere Rostoll Periodista

El País Valencià té més de 720.000 aturats”. Aquesta sentència demostra amb total crueltat la realitat del que passa hui dia a la nostra terra. Gent sense feina; sense poder dur un plat a la taula de la seua famíla; sense esperança; sense ànims per cercar una eixida. No obstant, què ens indigna d'aquesta reflexió inicial? Les tres primeres paraules o la part final? Crec que la majoria ho té claríssim. Indigna que no es complisca el dret al treball; igual que d'altres com el dret a l’habitatge; o el dret a una sanitat i una educació digna i de qualitat. No tots els nostres polítics, però, ho creuen així, en un exercici que, cada dia, els allunya una mica més de la realitat del carrer. En una situació cada vegada més complicada pel descontrol a la gestió de la Generalitat–deute, impagaments, retallades, etc– i pel degoteig de casos de corrupció, el PP intenta desviar l'atenció per amagar les seues vergonyes de vora dues décades de poder absolut. Ha decidit retrocedir trenta anys amb un discurs ranci i au-

“El PP intenta desviar l’atenció per amagar les seues vergonyes amb un discurs ranci” tàrquic: reobrir el debat sobre la llengua, els símbols i els noms per tal de aturar un retrocés electoral imparable. Tot plegat, amb un únic interés lluny del poble. En eixa línia d'actuació, per exemple, cal emmarcar la censura cap a una exposició de la Universitat d'Alacant sobre el trenta aniversari de l'autogovern o els de-

bats parlamentaris per vetar l'ús de la denominació País Valencià, citada al preàmbul de l'Estatut d'Autonomia. Al PP, a diferència de la resta dels ciutadans, s’indignen, per tant, per les tres primeres paraules de la frase amb la qual iniciaven la reflexió. Greu problema atés que el PP continua dirigint les principals institucions de la nostra terra. Cap a on camina un país, doncs, marcat per aquest debat estèril? Queden dos anys per les properes eleccions a les Corts Valencianes. És evident, així ho apunten totes les enquestes, que el PP està patint una davallada demos-

“L’oposició, cada vegada més plural, ha de saber conformar una alternativa clara” còpica i social. Però també ho és que l'oposició –cada vegada més plural– ha de saber conformar una alternativa clara que tinga com a objectiu principal rescatar persones. És bén evident que les institucions valencianes pateixen un desprestigi generat per anys d'impunitat. L'autogovern dels valencians només recuperarà l'empenta si les institucions, amb noves idees i altres persones, canvien de rumb. S'han de situar a prop dels dèbils, dels serveis públics universals, d'una justícia ràpida i àgil, d'una activitat econòmica que permeta guanyar l'eixida de la crisi, dels que s'indignen, en definitiva, amb la segona part de la sentència amb la qual començaven. Només així, tots tindrem un futur.

Revista satírica i cultural

13


Número Zero

Reportatge: Santa Creu

JUNY 2013

Santa Creu: multiculturalitat i tradició Alemanys, suecs, escocesos, galesos, colombian, argentins o xilens s'assenten a aquest barri emblemàtic d’Alacant. Els residents han de fer front a les destrosses i la contaminació acústica de joves, a banda d’assumir l’abandó i la indiferència per part de l’Ajuntament.

S

onja Little i Marcelo Marengo, un matrimoni format per una galesa i un argentí, quan van comprar la seua casa a uns mariners anglesos, l'any 1993, l'immoble no tenia ni llum ni aigua i van necessitar reformar-lo per complet. “Estava en ruïnes”, comenta Sonja. Hui dia, el canvi és més que contrastat: aquesta “ruïna” ja pot ser considerada amb escreix una plàcida llar. “M'agrada perquè és una zona per als vianants i històrica, a peu del castell de Santa Bàrbera. La vida ací és molt similar a la d'un poble, tranquil·la i sense cotxes. És ideal per als xiquets”, diu Sonja, mentre assenyala les vistes senyorials que albira des de la seua terrassa. Arquitectura atípica Com la majoria de veïns, no comprèn les darreres construccions que l'Ajuntament ha dut a terme i que han des-

14 El Vitet

figurat l'estètica marinera i mediterrània del barri, amb els seus genuins colors blancs i blaus. “Ací el patrimoni no es cuida. En altres països això seria intocable”, denuncia Sonja. Blocs de pisos inserits en algunes zones de Santa Creu amb una arquitectura “treta d'alguna pel·lícula de Kubrick”, ironitza Manuel Lorca, un dels últims inquilins. Un xilé que segueix el patró de la resta de veïns: està “enamorat” del barri. “Amb el poc temps que porte ací conec a tots els veïns. Hem fet molt bones amistats. Això ho havia perdut quan vaig anar-me'n de Santiago de Xile i, ací, novament, m'he retrobat amb la mateixa actitud que tenim al meu país”,explica Manuel, que viu en règim d’arrendament. D'altra banda, front a l'opció del lloguer, altres persones ho intenten a través de la compra, per la qual cosa els preus creixen, encara que amb

moltes oscil·lacions. Des d'habitatges amb un preu inicial de 30.000 o 50.000 euros, passant per preus intermedis de 90.000 i altres immobles que fan un salt considerable situantse entorn els 125.000 euros.

“El patrimoni no es cuida, en altres països això seria intocable”, critica Sonja Little Casa’t amb mi Udo Henn, alemany, i Geinnson Cárdenas, colombià, posseeixen dues cases a Santa Creu i porten sis anys casats. El dia de les seues noces es decantaren per una celebració al carrer i van muntar una carpa en aquest


Sonja Little amb el seu pare, John Little, que es troba de vacances visitant la seua filla.

barri. L'escenari de Santa Creu, aleshores, va acollir una festa atípica en la qual Udo i Geinnson van homenatjar, amb caràcter lúdic, els seus respectius països, abillats amb vestits tradicionals de la seua terra. Udo va recórrer a una vestimenta típica de Baviera, el sud d'Alemanya, mentre que Geinnson, en un arravatament de recol·lector cafeter, imità a Juan Valdez. “Participe cada any en la celebració de les Creus de Maig, puc passar-me 22 hores dedicat exclusivament a elaborar les creus”, confesa amb orgull Geinson, referint-se a una tradició del barri. Així i tot, malgrat la cordialitat vigent, cal tenir present una premissa que sempre recorden els habitants natals de Santa Creu: “Ells anomenen estrangers a aquells que no són del barri, ja siguen d'Espanya o qualsevol altre país”, anuncia amb sorna Geinnson. Desatenció absoluta A banda dels problemes arquitectònics, els habitants es queixen dels constants aldarulls nocturns quan s’acosta el cap de setmana provocat, ge-

El resident Udo Henn, d’Alemanya.

“Quan s’apropa Setmana Santa és quan netegen i es posen les piles a l’Ajuntament” neralment, pel jovent sense escrúpols que destrossa mobiliari urbà, molesta els veïns amb crits o bé fa les seues necessitats fisiològiques (de tota mena) enmig del carrer o per qualsevol racó amagat de la zona. En clau còmica, però amb una alta dosi de realitat, Udo relata com sempre s’en recorda d’una anècdota que, malgrat la innocència d’aquesta, li provoca vergonya aliena: “Un amic francés, que ara fa un any em visità, al cap d’uns mesos m’envià un excrement de plàstic, tot dient-me que allò li recordava molt a Alacant”. La brutícia, d’una manera indesitjada pels residents, ja constitueix un element més de la decoració de Santa Creu. Ara bé, sempre hi ha excepcions :“Quan s’apropa Setmana Santa és quan netegen i es posen les piles a l’Ajuntament. Quan ha de pujar Castedo

Un dels accessos a Santa Creu, amb escombraries.

per ací”, comenta amb sarcasme Udo. “Una vegada a l’any s’enrecorden de nosaltres”, sentencia resignada Sonja. La campanya promocional de l’Ajuntament que pregona “Alacant, guapa, guapa i guapa!” encara no deu haver arribat al barri de Santa Creu. FOTOGRAFIES:RUBÉN GARCIA TEXT: FERRAN AVIÀ Revista satírica i cultural

15


Número Zero

Entrevista: Ferran Torrent

JUNY 2013

Entrevista a Ferran Torrent “Els gèneres no existeixen: hi ha bones novel·les i males novel·les” Malgrat el seu repudi moderat envers les entrevistes, Ferran Torrent s’expressa amb desimboltura i vitalitat. L’escriptor valencià atorga el seu punt de vista sobre el futur de la política valenciana, la societat i la forma de fer literatura. L’Estació del Nord de València és el marc de l’entrevista, mentre que l’odi, la violència i la solidaritat esdevenen els eixos temàtics de la seua darrera novel·la: Ombres en la nit.

Q

uè pensa al voltant de la literatura valenciana contemporània? No m’agrada parlar dels meus companys i em considere un lector eclèctic. Més que res hauríem de parlar de la llengua. Els atacs que està rebent per part del govern del Partit Popular fa que la situació siga difícil, però això en un futur millorarà perquè el PP s'enfonsarà.

16 El Vitet

Malgrat la llarga trajectòria que té, els seus anys de lector, encara llig llibres que li puguen sorprendre? Sí, i tant. De fet he rellegit novel·les que m'han sorprés més que la primera vegada. Arriba certa edat en la que rellegeixes més, sobretot assaig, perquè és un gènere més complicat de llegir. En la tauleta de nit tinc huit o deu llibres que són de reelectura i que no lle-

geixes completament, sinó els passatges que més t'interessen o més t'han agradat. En general llisc per a entretindre'm i també per a aprendre. A vosté, i aquesta no serà ni la primera ni l'última vegada que li ho diguen, porta l'etiqueta d'escriptor de novel·la negra, tot i que té obres ben diferents com Gràcies per la propina, més introspectives i de temàtica ben diferent. Li molesta aquest clixé? Em molesta que els crítics literaris siguen tan dropos perquè, de novel·la negra només n’he fet la primera part. A més, els gèneres no existeixen, començant per ací: hi ha bones novel·les i males novel·les. Crim i càstig, de


Dostoievski, seria una novel·la negra; o bé Patricia Highsmith, una de les meues autores preferides, tothom la posava en la novel·la policíaca i jo pense que no són més burros perquè no s'entenen. Però què hi farem? El país és mediocre en alguns aspectes. El problema no és el gènere, és la novel·la. Sempre la novel·la. Recorde l'etiqueta que em penjaren: “l'inventor de la novel·la negra al País Valencià”. Jo hauria dit: “Mira tio, ací els únics inventors que reconec són els de la logoteràpia o bé, en tot cas, els de la penicil·lina. Aquests sí que tingueren importància”. Són patriotes que desitgen que hi haja de tot al país. Això és propi de país de complexos i jo no en tinc; per tant, no em reconec en un país d’aquest tipus. Troba que hi ha certa tendència malaltissa a categoritzar-ho tot? Poeta: Vicent Andrés Estellés; assagista: Joan Fuster, com si no n'hi ha-

“Generalment la crítica m’ha tractat bé, segurament més del que em mereixia” gueren més. La majoria de la crítica literària no investiga ni es preocupa de llegir més i més, es queden amb els tòpics i els alumnes continuen amb els mateixos tòpics. Quina és la crítica literària més ridícula que recorda? Cap, ridícula cap. En contra sí, però ridícula no. No ho dic amb suficiència, però no li done massa atenció a la crítica. I això ho dic jo, un autor al que, generalment, la crítica m’ha tractat bé. Segurament més del que em mereixia. Hi ha molta rivalitat en el món

literari? El que realment em passa és que jo tinc molts coneguts però pocs amics. No és així perquè hi haja rivalitat o pertanyen a l'àmbit literari, sinó perquè tinc amics de fa molts anys. Personalment no note gelosies ni rivalitat, potser és perquè no participe en moltes tertúlies i activitats d'aquesta mena. Els mecanismes que segueix per a l'escriptura d'una novel·la varien segons la publicació? La pauta principal és el motiu pel qual vols escriure un llibre. A partir d'ací cerques personatges i prens altres

“La crítica es queda amb els tòpics i els alumnes continuen amb els mateixos tòpics” Revista satírica i cultural

17


Número Zero

Entrevista: Ferran Torrent

JUNY 2013

anotacions en una llibreta, tota la preparació anterior a la novel·la. Després, pel que fa a l'argument, en tinc poquíssim quan comence la novel·la, un 15 o 20 per cent, com a màxim un 50 per cent. Ara, com acabarà la novel·la sí, generalment sé com acabarà, més que res perquè és el motiu de creació de la novel·la, he de saber com acabarà aquesta novel·la. Ara bé, això no s'ha de confondre amb tenir el guió fet abans d'escriure, per a mi és impossible. A més, qui ho fa, s'equivoca absolutament perquè la pròpia novel·la et dóna sorpreses; pots tenir moltes idees que al principi no tenies.

“La pròpia novel·la et dóna sorpreses; pots tenir moltes idees que al principi no tenies”

Quant de temps ha esmerçat amb la seua darrera novel·la Ombres en la nit? Això és difícil de dir perquè, tan sols pel fet de pensar en una història, ja és dedicar-li temps. Després començar a escriure-la, repassar-la, la deixes en el calaix, la tornes a repassar, la refàs. Estic mesos pensant, mesos prenent apunts, mesos escrivint. Depèn del

Ara mateix, a vosté què el motiva per a escriure? La motivació literària continua però, si parlem de la motivació per a l'hora descriure...(pausa). Francament, estic una mica cansat. Si ara em tocara la loteria m'agafaria cinc o sis anys de descans. I tornaria a escriure, perquè és vocacional, i quan és vocacional no pots estar sense escriure. En aquest supòsit m'agradaria llegir molt, viatjar, agafar trames i anotar-ho, pel fet d'escriure. O potser, una altra alternativa seria dir “mira, vaig a escriure, però publicaré llibres de viatges”. Me'n vaig a països que m'interessen com Israel, o l'illa de Macau, un lloc ple de casinos per a fer reportatges sobre el joc, que m'agrada i m'interessa molt. Són un tipus de llibres que es venen menys però es tractaria d'abordar altres temes que no he tocat.

“Jo no en tinc de complexos i, per tant, no em reconec en un país d’aquest tipus” teu estat d'ànim, del teu estat de lucidesa o estat intel·lectual; de si estàs fent moltes tasques; depèn de moltes coses. Un gitano, Santiago Cortés, supervivent de l'holocaust, torna al País Valencià l'any 1947. Ací formarà un escamot clandestí amb la finalitat de liquidar un pròfug nazi protegit pel règim franquista. A banda de la dosi evident de venjança, què més hi trobarem en la seua darrera novel·la Ombres en la nit? L'odi, la violència, si es legítima o no en alguns contextos, la solidaritat i allò que el lector troba. Sempre hi ha aspectes, que copsa la gent, dels quals tu no tens consciència. Parlant d'odi i venjança; és rancorós Ferran Torrent? Al principi, quan et fan la putada, sí. Després, no, se'm passa ràpidament. Sóc dels qui pensa que allò més important és la vida, qui té rancor no viu.

18 El Vitet

mers estímuls literaris per esperonar-lo a escriure? La novel·la nord-americana amb autors com Truman Capote o Hemingway. També els clàssics russos i francesos del segle XIX i molts altres que em deixe. Molts llibres han tingut una crítica desencertada, com és el cas de Cormac McCarthy i la seua trilogia de la frontera, per a mi magnífica. Alguns intel·lectuals la van menysprear i quan Vargas Llosa la va lloar, ells van fer el mateix, per aquest mimetisme estúpid de no tenir personalitat literària. Com aquest cas se n'hauran donat molts altres. Jo considere que un professor de literatura no sols ha de donar els llibres que ha estudiat, sinó que ha de ser una persona més o menys informada de nous autors.

Ara bé, una cosa que tinc ben present és no oblidar, això sí. Conec molta gent, amb els quals no parle des de fa molts anys, que no li'ls desitge cap mal, però tampoc cap bé. Si per casualitat haguera de fer algun treball amb ell, no oblidaria l'individu. Algun defecte d'escriptor? La impaciència. I de virtut? La intuïció per cercar arguments. Quines obres foren els seus pri-

Ser un dels autors més mediàtics al País Valencià li genera angoixa o li és indiferent? Quan trac una novel·la sí, i a més molta; però entre novel·la i novel·la la veritat és que no m'angoixa massa. I si tinc molta feina sempre intente contestar a tothom, siga amb un sí o un no. Evidentment, si tinc molta feina no vull eixir de casa perquè no es qüestió d'hores, és qüestió d'estar concentrat en el que fas Quan diu que té angoixa a l'hora de publicar un llibre a què es refereix? A la promoció, les entrevistes. Una altra de les coses que faria, si fóra ric o poguera passar, seria prescindir de la premsa. I a més faria una roda de


“Si em tocara la loteria m’agafaria cinc anys de descans. M’agradaria llegir i viatjar” premsa i declararia “escolteu, durant 28, 29 o 30 anys us he atés però ha arribat un moment en el que em trobe cansat, supose que sereu comprensius”. Això de fer entrevistes per a vendre els llibres és per a autèntics mediàtics però no per a mi. En el meu cas ja fa molts anys que tinc un públic és fix,, a banda de que quan traus un llibre la teua editorial fa les seus tasques i amb les xarxes socials no cal cap entrevista. València és una ciutat cabdal i present en gairebé tota la seua obra. Què representa? Jo escric novel·les realistes, i fins i tot en alguns casos hiperrealistes. València, com és la ciutat que conec, em permet escriure al voltant d'ella, cosa que no podria fer, per exemple, amb una ciutat com Barcelona. Ací conec polítics del PP, polítics del catalanisme, del no catalanisme; empresaris, cambrers, molta gent que em dóna una visió més exacta del que seria si m'haguera relacionat més amb el món intel·lectual. Les vivències com a referent? Si jo no haguera tingut aquesta vida no podria haver escrit d'aquesta manera. De vegades he llegit novel·les sobre com un alcohòlic entra en una casa de putes i pense que aquest no ha

U

CAPB

estat mai en un lloc com aquest, per la manera de descriure’l. Jo tinc amics alcohòlics i sé com reaccionen aquestes persones. Hi ha molts autors que no ixen de casa i parlen a través de pel·lícules o del que li’ls diuen. El més important d'una novel·la és l'estil i això s'adquireix perquè ixes al carrer i descrius els personatges i el lector s'ho creu, perquè ho ha viscut. Si tu no participes en l'argument acabes dei-

SSÓ

1.- Un plat? Arròs de fesols i naps

6.- Una corrent de pensament El determinisme

La darrera novel·la de Ferran Torrent

2.-Una beguda? Vi negre

7.- La vesprada perfecta Un bon dinar i una bona pel·lícula

xant la novel·la. T'has de sentir partícip de l'argument.

3.-Una paella? Arròs a banda

8.- Una ciutat Hi ha moltes, però diré Praga

4.- Religió Cap, agnòstic

9.- Equip de futbol El Barça

5.- Un polític Winston Churchill

10.- Director de cinema Martin Scorsese, entre molts

Considera que hi ha distinció entre ser periodista i ser escriptor? Cap. Pots fer columnes d'opinió o reportatges i serà el mateix, no diferencie els gèneres. Kapuscinski, per exemple, m'apassiona, perquè feia reportatges molt ben escrits. FOTOGRAFIES: JORGE BONELLI TEXT: FERRAN AVIÀ Revista satírica i cultural

19


Número Zero

Reportatge: 20 anys sense Estellés

JUNY 2013

Vint anys sense Estellés El sexe, l’amor, la quotidianitat, la mort, la postguerra, són algunes de les temàtiques que el poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, posà en solfa. Vint anys després de la seua mort, encara es manté vigent entre les noves generacions, àvides del realisme i la senzillesa de l’autor valencià.

V

icent Andrés Estellés, conegut gairebé per tothom com “el poeta del poble”, amb aquest sobrenom, és simptomàtic, per un costat, de la importància i la vigència d'aquest autor avui dia, atés que en comptes de minvar la seua influència, ben al contrari, roman plenament integrat en les noves generacions de valencians: i d’altra banda, aquest sobrenom és representatiu de l’objectiu de bona part de l'obra poètica de l'autor de Burjassot: escriure sobre la societat i per a la societat. De la primera premissa podem extraure el component més realista i versemblant de l'autor mentre que, de la segona afirmació, la vessant més cívica i compromesa del poeta. Per tal de seguir l'origen i les conseqüències del realisme en el poeta de Burjassot, serà precisa la lectura de Llibre de meravelles, poemari que, segons els crítics i estudiosos de la seua bibliografia, representaria el llibre més realista de la seua composició literària. Entre altres coses destacarà, per exemple, la reiteració de l'amor del

Llibre de meravelles té les composicions més realistes del poeta, segons els estudiosos més diferenciador i genuí, es basarà en un component atípic: la narració. poeta per València, com si aquesta fóra humana, o la fidelitat per descriure els detalls, a primera vista, més insignificants, que constitueixen el tot de la ciutat, com una mena de trencaclosques amb petites peces ubicades en els llocs corresponents, amb la versemblança tan característica d'Estellés i sempre ben lligat a la realitat. Així doncs, serà un prototip de poesia realista, amb la gran consideració que tindrà observar el ocorre al carrer i exposar-ho en un paper. Tanmateix, la poesia d'Estellés, com a tret encara

20 El Vitet

Arran de la prosa Estellés tindrà una important producció de poesia més dinàmica i canviat, que beurà de la narració i, per un moment oblidarà el possible joc dels ritmes i les melodies. Estellés sembla partir des de la prosa per acabar convertint-la en poesia, però sempre, inexorablement depenent de la primera. El prototip de poesia estellesiana només necessita d'una primera lectura per tal d'interpretar els fets i les emocions, tot i que amb reelectures

més pausades el lector podrà distingir petits matisos i altres aspectes de menor o major importància. Serà això, en certa manera, el motiu que aproparà més Estellés a la societat o a l'inrevés, el motiu que aprope més la societat a Estellés, tant se val. El poder de connectar i l'empatia que generarà ben bé seran irrefutables i, precisament, a partir de la seua percepció, el tipus de llenguatge que emprarà i, al cap i a la fi, l'estil, en el seu conjunt, d'Estellés. Sanchis Guarner, en una cita recollida al llibre Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, un estudi crític a càrrec de Jaume


Ciutat a cau d’orella (1953)

L’inventari clement (1971)

Llibre de meravelles (1971)

L’hotel París (1973)

Hamburg (1974)

Manual de conformitats (1975)

Document de Morella (1979)

Mare de terra (1992)

Mural del País Valencià (1996)

Antologia poètica (2007)

Part de l’obra del poeta

El poeta tindrà facilitat per connectar i generar empatia entre els seus lectors Pérez Montaner i Vicent Salvador, oferirà una definició molt encertada d'aquesta connexió entre el poeta i el poble, referides concretament al Llibre de Meravelles: “tot el llibre és una inconfessada però ben autèntica manifestació de fidelitat a la gent i a l'esperit del seu país, a les lleis íntimes del seu esperit col·lectiu, a la seua fesomia actual, viva, a la seua llengua recobrada. Heus ací un llibre amerat de valenciania”. El poeta destriarà les olors i els sons del carrer;l'essència intangible que desperten aquests. L'altra vida oblidada Un part important de la vida d'Estellés i que, sens dubte, ha passat desapercebuda per la crítica i els estudiosos de la seua obra, és la faceta de periodista que desenvolupà. Primerament, en règim de pràctiques, escrivint per al diari de València, Jornada, i posteriorment, exercint les seues tasques de professional de la informació al diari Las Provincias. Entraria a formar part d'aquest periòdic des de l'any 1956 fins 1978, després que la direcció del periòdic el substi-

tuïra en el seu càrrec i, darrerament, amb una jubilació anticipada que obligaria el periodista de Burjassot a concloure aquesta unió laboral de més de 30 anys, tot i que encara tindria temps de col·laborar en diverses publicacions, com ara: Serra d'Or, Valencia Semanal, l'Espill. Les gasetilles L'autor valencià tingué clar que volia guanyar-se la vida escrivint i, amb el periodisme, va creure que podria dur a terme aquest desig. Estellés, durant la seua etapa en el diari Las Provincias, assumí les funcions de documentalista, redactor, corresponsal, crític i gasetiller, tal com explica Emili Casanova en el llibre Obra periodística de Vicent Andrés Estellés. La gasetilla es tractarà d'un gènere periodístic fonamentat en l'extrema brevetat d'una notícia. Gasetilles rimades, molt populars, farcides d'humor i ironia, en moltes ocasions amb missatges indirectes revestits amb paraules disfressades, precisament per la manca de llibertat d'expressió i la censura. Malgrat l'evident pàtina innocent i provinciana, en moltes ocasions, les gasetilles estellesianes aniran més enllà, i contindran una crítica ferotge al règim establert i les accions polítiques. Estellés jugarà amb aquest prejudici que, es pot tenir a priori de les seues gasetilles en el diari Las Provincias, i revertirà la seua essència. Estellés combinarà l'ús

de gasetilles amb una temàtica amable i quotidiana, un petit tast de la realitat que l'envolta sense cap mena de pretensió, i unes altres gasetilles amb un missatge entrelínies divergent. Així doncs, podrem trobar exemples “simpàtics” de gasetilles en les seues primeres passes. Escrites en un llenguage planer i humorístic, dins del registre col·loquial, tot propiciant que foren molt llegides pels lectors del diari, tant els de la ciutat com els dels pobles.

Estellés conreà un gènere periodístic molt popular aleshores: les gasetilles En aquest sentit, tan sols ha interessat l’estudi de l'Estellés poeta i s'ha arribat gairebé a la marginació de l'Estellés periodista, com si fóra una cruel ironia del final inesperat de l'autor al diari Las Provincias. El “poeta del poble” representà amb encert els aspectes cívics, realistes o amorosos de la societat, entre d'altres, però no cal oblidar que també seguí aquestes línies com a periodista i de quina manera conèixer aquesta faceta ajuda a concebre millor l’autor de Burjassot. FOTOGRAFIA: FUNDACIÓ ESTELLÉS TEXT: FERRAN AVIÀ Revista satírica i cultural

21


Número Zero

Entrevista: El Diluvi

JUNY 2013

Entrevista a “el Dil

D’esquerra a dreta, Jordi, Miquel i Andreu s’entretenen després d’un matí de dissabte, entre assaig i assaig, en el seu local de Castalla.

D

es de la comarca de l’Alcoià (Castalla, Onil, Alcoi i Ibi) ens arriben sons nous i frescos, propis de gent jove i emprenedora, però alhora amb un sentiment i unes lletres molt arrelades, com són les seues composicions, un aplec de versions del cantautor alcoià més emblemàtic: Ovidi Montllor. Miquel (guitarra clàssica), Andreu (baix) i Jordi (percussió), alguns dels membres de la banda “el Diluvi”, obren les portes del seu local, a Castalla, per atendre El Vitet. En quin any arrenca el projecte de “el Diluvi? A: Des d’octubre de 2011, quan es va

22 El Vitet

obrir el Casal popular El Tio Cuc a la ciutat d’Alacant. Per a aleshores ens proposaren fer un recital per retre homenatge a Ovidi Montllor. Vam assajar unes setmanes abans i, finalment, vam fer un concert de 7 o 8 cançons. Més endavant ens van avisar per fer més versions i tocar en altres llocs, així com per a fer la maquesta de presentació. Com fou el procés de gravació? M: Durà un dia i mig, en un estudi d’Alcoi, i podríem dir que va ser com tot el que ocorre en aquest grup: dit i fet. Van ser només quatre cançons perquè no teníem massa pressupost.

“El Diluvi” és una formació força jove però, malgrat això, els seus integrants tenen una experiència prècia en el món musical? M: Alguns components, com Flora i David, abans de formar part de “el Di-

“El nostre estil és una espècie de folk renovat, però també hi posem tocs de rumba i reggae”


Igualada ens esperen per octubre. Entre tants viatges, concerts, anades i tornades, hi ha alguna anècdota confessable? J: Moltes, però de confessables ben poques. Per exemple, fa ben poc, quan

uvi”

“Aquest és el punt més àlgid de la música en valencià des del moment de la Nova Cançó”

L’harmonia entre el ritme d’ara i les cançons d’abans

luvi”, duien més de cinc anys tocant al grup “Pellikana”, que continua en actiu, emparentats amb el mestisatge, l’ska i els ritmes llatins. Jo venia d’un grup més punk que li deien “Ansiedad” i altres companys també provenen de la banda “Tropoll”. Pel que fa al vostre estil, com us definirieu? M: És una espècie de folk renovat però, a banda d’això, també hi posem tocs de rumba i reggae. Quins seran els pròxims concerts més ressenyables? M: Ben aviat, el 22 de juny, farem un

Lip Dub a Alacant, començant pel casc antic i acabant al parc de l’Ereta. El casal El Tio Cuc ens va proposar fer una cançó per a la ciutat. La cançó, suposem, estarà acabada per a aquest dia. Sota el títol “Bandera clara”, uns versos de Vicent Andrés Estellés dedicats a Alacant. La lletra la tenim i la música també, tan sols manquem certs arranjaments. A banda d’això, també a Alacant, el 28 de juny, al col·legi públic Enric Valor, fan un sopar per a antics alumnes i antics mestres, i a nosaltres ens han convidat per tocar algunes versions. A més, també participarem en el festival Festlloch, en la població de Benlloch; i a

vam arribar a Castelló, em van posar una multa de trànsit important. A: Doncs mira, jo no sabia això de la multa però el que sí recorde és quan, tot tornant de Castelló, a mi se se me’n va anar el para-xocs del meu cotxe volant. J: Tampoc hauríem d’oblidar el concert privat que vam fer a l’aeroport de Castelló, tocant la cançó “Volare”, com es pot comprovar en un vídeo que està penjat a internet. Baixàvem de tocar a Barcelona i després de voler-nos fer una fotografia en aquest lloc tant transitat, vam decidir tocar. “El Diluvi” sorgí arran de la possibilitat de retre homenatge a Ovidi Montllor però, és clar, per al futur quina és la vostra intenció: fer versions noves d’Ovidi o bé crear cançons pròpies? M: Hi ha propostes diverses. Per un costat fer les mateixes versions d’Ovidi però ben gravades, una altra possibilitat és gravar en un estudi noves versions d’Ovidi o, finalment, disposem de la possibilitat de fer cançons pròpies. Segurament en setembre gravarem un disc amb versions que no figuraven en el primer àlbum Considereu que, un cas com el vostre, és un bon exponent de la recuperació de la identitat al País Valencià i representa el bon moment que viu la música en valencià? A: Aquest és el punt més àlgid de la música en valencià, des del moment de la Nova Cançó. Però només amb això no recuperarem el país, perquè s’ha de recuperar també en altres aspectes i des d’altres àmbits. La música tan sols és una eina. FOTOGRAFIES: SOFYA GRACHEVA TEXT: FERRAN AVIÀ Revista satírica i cultural

23


L’altra crònica

Quina tropa! Mariano Sànchez Soler Periodista i escriptor

E

s mouen com artistes de cine, amb ínfules d'assemblar-se a Orson Welles; però serien com Pajares i Esteso si tingueren gràcia. Passen el dia davant de les càmeres, sempre maquillats per dins i per fora, mentre posen veu tràgica, transcendent i barroca quan repeteixen les seues mentides. No obstant això, a penes arriben a actors de repartiment, “sobrecogidos” per milionàries dietes barceàniques. Són intercanviables, però ara tracten de viure com a camaleons i confondre's amb el paisatge, encara que els seus noms es conjuguen amb Brugal, Gurtel, “Urmangarín”. Metro de València, Orange Market, Mercalicante, PGOU, “amiguitos del alma”, “lo nuestro es muy bonito”… Abans, alguns d'ells eren militants de País Alacantino, que clamaven per un “Alicante Libre” quan estava en joc la vertebració política en la busca d'un Estatut decent. Potser tornen a això. Altres són falangistes d'última hora, sorgits directament del caciquisme local, ultraconservadors, integristes de l'Opus amb moltes maneres tèrboles. Ara interpreten la seua versió de Take the money and run (tota mena de diners, fins i tot els de la Solidaritat internacional) en clau sòrdida. Després de la comèdia, el drama de la fallida i el balafiament. Un drama per a nosaltres, no per a les seues butxaques. “Jo no he sigut, jo no he sigut”, canten movent els braços com una centrifugadora (de diners negres, per descomptat). I ací els tenim, donant-nos estopa en públic, amb un rosari (són molt catòlics) de corrupcions, decrets-

llei, irregularitats, traïcions a la paraula donada, favors rars i contractes sense els papers en regla. Quina tropa! Quan somriuen resulten tremends, però quan es posen seriosos i transcendents són encara pitjors. Els perd fins i tot la dicció. El seu fracàs en el món del music hall és total, i malgrat això, han aconseguit ocupar cada dia les primeres pàgines dels periòdics, els programes de la televisió local (Canal 9 ja no és d'aquest món) i els espais dels informatius radiofònics. Parlen de la crisi i el dèficit, mentre apliquen el seu neoliberalisme salvatge. Perquè desnonaments, escola pública i sanitat per a tots; no va amb ells. Encara que són nefastos com a oradors, executen intenses diatribes i unes frases grandiloqüents on brilla la seua incontestable mentida moral. No són alts, ni guapos, ni tan sols fotogènics. No són llestos ni tanoques, sinó tot al contrari. La gent diu que menteixen més que parlen; però després li’ls donen el vot a canvi de promeses que no compliran, per inèrcia o amb el desig clientelar d'obtindre beneficis personals inconfessables: “I lo meu?”. Mentre blinden les seues butxaques i buiden les nostres, volen fer-nos creure que ens salven, que ens perdonen, que ens dirigeixen. En realitat, la seua única preocupació consisteix en mantindre el seu poder i el seu negoci dins del gran pati de Monipodio, en el qual han convertit la nostra terra. El que forma part d’ells acabarà a la triperia, entre despulles; però el problema és que, si nosaltres no reaccionem, serem nosaltres els primers esquarterats. I ells, tan ricament.

“Mentre blinden les seues butxaques i buiden les nostres, volen fer-nos creure que ens salven, que ens perdonen, que ens dirigeixen. En realitat, la seua única preocupació consisteix en mantindre el seu poder i el seu negoci dins del gran pati de Monipodio, en el qual han convertit la nostra terra.” 24 El Vitet


El Vitet  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you