Issuu on Google+

Primavera 2012

● el Queixal 57

primavera 2012

Secundària /p. 4 ºEl ministre Wert i l’extrema dreta NO eduquen Política Universitària /p. 6 i 7 ºEU2015: accessibilitat ºLa reforma de les beques Internacional /p. 12 ºImperialisme humanitari?

|

www.aep.cat

la revista que fa mal

Estudiantil /p. 8 i 9 º29-F: la nostra és força creixent! ºLa dimissió d’Ana Ripoll ºEncuentro d’EeM

Gènere /p. 13 ºElogi de la diversitat

Societat i Cultura /p. 10 i 11 ºIñaki i la corona d’espines ºDació en el pagament

Darrera plana/p.15 ºLa pseudoesquerra del PSOE

L’entrevista /p. 14 ºAlbert Recio

57


2

Primavera 2012

de facu en facu

● el Queixal 57

UB | Això només és el principi... ... i la UB no fallarà Malgrat això, hi ha aspectes que cal tenir en compte i no podem deixar de banda. Primer de tot, varem trobar a faltar gran part dels estudiants universitaris, cosa que demostrar que encara hi ha molt camí a fer per apropar els nostres objectius i demandes als companys i companyes de classe. Sense cap dubte, l’episodi més trist de la jornada, va ser la violenta repressió policial; els Mossos d’Esquadra obeïnt la veu del seu amo, varen carregar contra estudiants i vianants en ple centre de la ciutat. No obstant; és cert que existiren provocacions, elements encaputxats de dubtosa procedència varen cometre actes no pactats, que és evident que ara mateix perjudiquen la nostra lluita i el missatge que volem transmetre al poble, ja que els resultats demostraren que no estem preparats encara per enfrontaments d’aquesta mida. Q

A la UB, com a la resta d’universitats, el 29F vàrem demostrar la nostra força i organització com a estudiants. La nit anterior, s’ocuparen les diferents facultats, on s’escalfaren les forces pel dia següent. Al matí del día 29, de forma paral•lela, es dugueren a terme activitats als diferents campus. Al centre, es va fer un petit cercavil•la, que aconseguí arribar a la Cadena Ser, on es va llegir un manifest reïvindicant la

universitat pública. A Diagonal, les facultats es coordinaren per realitzar diferents accions i marxar en multitudinària manifestación (al voltant de 3500 persones) fins a Pl. Universitat, pel que fa a Mundet, Bellvitge i el Clínic s’organitzaren per marxar fins a l’esmentada plaça. Les 70.000 persones que ens trobàrem a la plaça -amb enorme presència de l’ensenyament mitjà tant com de PDI i PAS- són una proba d’aquesta força i capacitat, a més de suposar un gran avenç en el moviment estudiantil.

Finalment, l’entrada massiva al rectorat va suposar un èxit més, ja que, encara que fos per un moment, varem tenir el sentiment de que la UB era nostra, dels treballadors, estudiants i professorat, i no d’empresaris i banquers on fan la seva voluntat i engreixen les seves butxaques.

Juanjo Hinojo Domene Història - UB Jheysson Salas Velandia ADE -UB

UAB | 29-F: la universitat respon! Q

La vaga del 29-F ha estat viscuda per al UAB d’una manera més intensa que mai, ja de per sí es notava l’augment de la crispació per part del professorat i les treballadores de la universitat, sobretot en la irrupció i paralització del consell de govern anterior on s’aprovaven les noves retallades i els acomiadaments del següent curs. En aquest entorn es va desenvolupar una jornada de lluita on els estudiants van acabar ocupant un local a la plaça cívica reanomenantla com a “ Casa de la vaga”.

servir com a punt de informació a la població del campus i centre logístic, per properes mobilitzacions , el dia següent es va ocupar la facultat de lletres, facultat ja molt acostumada a aquesta activitat que va servir de centre logístic, per la preparació dels piquets de la vaga del dia següent. En aquest, la UAB es va despertar amb tots els seus accessos tallats i piquets en totes les facultats, cosa que no va fer falta perquè el detriment de la qualitat de l’ensenyament és tan obvi , que pràcticament ningú ni PAS , ni PDI ni alumnes circulava pel campus.

Aquest va ser el punt neuràlgic dels estudiants i professors, que el freqüentaven per fer reunions i activitats, la casa va

Podem veure en el fet de la participació a la mobilització com cada vegada més la comunitat universitària respon als atacs

als que són exposats. La manifestació a Barcelona va prosseguir i ésser massiva, amb les lamentables càrregues amb que els mossos d’esquadra van obsequiar als manifestants. Però l’Autònoma no va dir la última paraula, en aquest sentit els estudiants de la UAB tornaren a la seva universitat per prosseguir amb el segon dia de vaga, que igual que el primer va ser tot un èxit. En conclusió podem veure com cada vegada mes la gent no resta passiva davant la flagrant resta de drets a la qual se l’esta sotmetent, i cada vegada més l’estudiantat i la classe treballadora del sector, plantarem cara . Manuel Portero Leiva ETSE - UAB


Primavera 2012

● el Queixal 57

de facu en facu

3

UPC | Vaga universitària 29F: La UPC en lluita! Q

Tot i el boicot informatiu dels grans mitjans de comunicació, la UPC també va fer vaga el 29 de febrer. A l’EUETIB, l’assemblea afrontava la primera ocupació des de la seva creació el passat octubre. Podem dir, sense pèls a la llengua, que va ser tot un èxit omplir la sala d’actes de gom a gom amb 150 persones a l’assemblea nocturna. També hem de dir que el dia 29 al matí no hi va haver normalitat, les classes es van parar totalment amb l’ajuda d’un piquet informatiu de 90 persones a la porta de la universitat, que va acabar de convèncer els indecisos i amb grups de piquets informant a les classes on només hi

havia tres persones de les 60 habituals. Al migdia, 300 persones de l’EUETIB i l’Assemblea Medicina Clínic, vam marxar junts cap a la manifestació unitària a Plaça Universitat. Durant les setmanes anteriors a la vaga, l’AEP i delegacions d’alumnes del Campus Sud i EUETIB de la UPC ens vam reunir per traçar un pla conjunt d’accions. L’activitat va començar el dilluns 27 amb una xerrada sobre la política de retallades a la UPC, amb les ponències de Josep Ferrer, exrector de la UPC, entre d’altres. Posteriorment es va iniciar una ocupació de la facultat d’Enginyeria Industrial que duraria fins el dimecres

29, durant la qual es va crear material de visualització, es va generar debat sobre una proposta alternativa d’universitat i es va fomentar aquesta organització incipient entre estudiants de la UPC. El dimecres vam començar la vaga parant l’activitat acadèmica i administrativa de la facultat (en la mesura del possible), per, posteriorment adherir-nos a la columna universitària de tot el Campus Diagonal, que va baixar durant el matí a Plaça Universitat. Arnau Fornés Llobet Enginyeria Química - ETSEIB UPC Daniel Ramón Lumbierres Matemàtiques - UPC

UPF | La Pompeu no s’atura Q

Els tres dies anteriors al 29F, els estudiants mobilitzats vàrem ocupar diferents espais de la Universitat Pompeu Fabra. El diumenge 26 la convocatòria no tingué gaire èxit però el dilluns i el dimarts les activitats reivindicatives programades pels estudiants van començar a veure’s per la universitat. Durant les dues nits anteriors a la vaga, els sacs, les màrfegues i les capses de menjar varen anar augmentant al pati de l’edifici de Roger de Llúria. Els debats i xerrades van ser molt ben rebuts pels estudiants més actius i les assemblees de cada nit van ser productives. Com a tot arreu, la diversitat d’opinions feia allargar aquestes assemblees però no aturava els ànims. La jornada de vaga fou heterogènia a la UPF. Després de llargues discussions a l’assemblea

del 28 a la nit es decidí fer piquets informatius el 29 al matí. Es deixà només una porta d’accés al campus i en aquesta es dificultà l’accés als estudiants. En el mateix moment, era curiós trobar grups d’estudiants i professors de la Facultat d’Humanitats emprenent debats d’actualitat universitària al pati i a les aules. A més de la vaga, aquests últims mesos una de les principals preocupacions dels estudiants mobilitzats de la UPF ha estat el temut Nou Marc d’Avaluació. Aquest està sent elaborat des de principi de curs per una comissió escollida pel rectorat en la qual hi ha representants d’alts càrrecs de totes les facultats però només un estudiant. La comissió avança en la creació del Nou Marc d’Avaluació que sabem del cert que eliminarà la convocatòria de setembre i, el que és més greu, deixarà els estudiants sense la possibilitat d’avaluació única. D’aquesta manera es presenta imminent

la total imposició de l’avaluació continuada que Bolonya i, en conseqüència, EU 2015 ja profetitzaven: l’avaluació continuada que converteix la universitat en un centre de formació de futurs treballadors precaris. Les conseqüències d’aquesta mesura poden ser devastadores per una societat que, en crisi, esdevé cada dia més polaritzada. No poder treballar i estudiar a la vegada o haver de pagar matrícules astronòmiques són només exemples de les condicions que impedeixen que la nostra universitat sigui pública de veritat. I la suposadament excel•lentíssima avaluació continuada, només un exemple de la degradació present de la qualitat acadèmica. Aquesta reivindicació ha estat molt present durant la ocupació i les mobilitzacions del 29F a la UPF. Per acabar, una petita victòria pel que fa a la participació estudiantil va esdevenir aquest gener. El Consell d’Estudiants de la UPF, inactiu de temps ençà, ha aprovat els seus nous estatuts, creats per associacions d’estudiants i assemblees de facultat. El nou CEUPF té una estructura horitzontal i es basa en les assemblees de facultat, les quals celebren, juntament amb les associacions, que se les consideri un òrgan de participació estudiantil legitimat. Esperen que això serveixi per ser més escoltades des del rectorat. Tot i aquests ànims, el CEUPF ha estat abandonat aquest últims mesos a causa de la implicació dels estudiants en les mobilitzacions del 29F a través d’altres espais. Núria Ramis Massachs Humanitats-UPF


Primavera 2012

4

● el Queixal 57

secundària

El ministre Wert i l’extrema dreta NO eduquen Q

El Ministre d’Educació José Ignacio Wert ha donat a conèixer al Congrés la seva intenció de reforma de l’actual normativa d’educació a nivell estatal, la LOGSE. Aquesta reforma es basa en un informe de setembre del 2008 que va redactar la Fundación FAES, la fàbrica d’idees del PP i que es titulava La reforma de la educación escolar. Títol senzill però que amagava tot un seguit de principis de caire neoliberal i excloent. En primer lloc, s’instaura el concepte del “rendiment de comptes” de cada IES. Una paraula que tot i semblar lògica per molta gent, degut a que cada institut ha de saber gestionar les seus recursos, amaga una veritat innegable: la segregació entre centres. Si cada centre rebrà diferents recursos segons els seus resultats, què passarà? Molt senzill: existiran centres “bons” amb un bon finançament públic i centres “dolents” que no rebran els recursos necessaris. No tothom podrà estudiar de forma igual i no tothom tindrà les mateixes oportunitats en un futur que, a més, no els serà tant llunyà.

“Si cada centre rebrà

diferents recursos segons els seus resultats existiran centres “bons” amb un bon finançament i centres “dolents” sense diners

L’AEP defensa el finançament públic i igual per tots els centres educatius, atenent a més a les seves necessitats de tipus social, de l’entorn en que aquell centre es troba. És innegable que hi ha centres educatius que necessiten més mitjans degut a que lamentablement la nostra societat no és igualitària. Famílies amb pocs recursos que solen estar concentrades en zones concretes són les que més atenció precisen. Si es pressiona els centres perquè millorin els seus objectius sense tenir en compte el seu entorn social, la seva suposada “llibertat” per millorar-los i obtenir un

major finançament no és cap solució al fracàs escolar. La competència entre centres en condicions socials diferents crea desigualtats, tan en els recursos com en l’accés a una bona educació per part de l’alumnat. En segon lloc es pretén eliminar l’últim curs d’ESO per ampliar el Batxillerat postobligatori a 3 anys: tres cursos d’ESO i tres de Batxillerat. El problema sobre la utilitat de la ESO de 4 anys és un debat etern. És útil? Tornem a la EGB fins als 14 anys? És suficient un Batxillerat de només 2 anys? Als 16 anys una persona amb un simple formació bàsica és capaç de procurar-se un futur professional? Les opinions són diverses. Ara bé, gran part de la comunitat educativa està d’acord en que, en primer lloc, no s’ha pogut solucionar el problema de l’estudi d’una Formació Professional de cara al món laboral i, en segon lloc, en que aquest aspecte de la reforma és un simple pedaç que no sorgeix de cap tipus de consens ni debat ni sembla tenir perspectiva de futur. Cal oposar-se a aquesta reforma per aquests dos motius. L’educació pública va arrossegant problemàtiques diverses des de fa anys. Ara bé, una cosa és clara, si les lleis es van canviant cada cop que es renoven els governs i sense cap mena de consulta als sectors afectats, cap reforma serà útil. Cal consens i projecte de futur, no solucions que únicament serveixen per omplir portades de diaris alhora que un simple lema ens assgura que aquesta és la fi dels problemes, perquè no ho és. En tercer lloc, s’obre la porta a concertar l’etapa d’aquest nou Batxillerat de 3 anys, una opció que el ministre no va descartar afirmant “no nos cerremos clichés y prejucios a nuevas vías de financiación”. A més, quan se li va advertir que aquest fet podria comportar problemes amb la selecció dels alumnes per part del centre educatiu, és a dir, que evitaria la total accessibilitat a l’educació, Wert simplement va dir que no hi estava d’acord. Punt i final. Increïble. No hi ha arguments, només una clara intenció de privatitzar l’educació bàsica i buscar benefici de la formació de la ciutadania. Ja ni s’amaguen les intencions. Cal comentar, i ja per acabar, que el ministre també ha eliminat la polèmica assignatura de Educación para la

Imatge del Ministre Wert. Ciudadanía, q ue entre d’altres coses recollia el matrimoni gay com una familia més dins la Constitució, per substituir-la per Educación Cívica y Constitucional i ho ha fet també de forma unilateral i a més en un tema tant sensible com aquest, on la opacitat de cara al temari d’aquesta nova assignatura és descarada.

“No hi ha arguments,

només una clara intenció de privatitzar l’educació bàsica i buscar benefici de la formació de la ciutadania. Ja, ni s’amaguen les intencions

El principal problema de tot això és, però, la reforma neoliberal de l’educació bàsica que s’està duent a terme. Si abans existia un Ministerio de Igualdad, queda molt clar que aquest pretén ser el Ministerio de la Desigualdad y el Privilegio. Inacceptable. Andrés Millán Gasulla Historia - UB


Primavera 2012

● el Queixal 57

5

Editorial

El passat dissabte 11 de febrer es va fer públic el Real Decreto Ley amb les mesures d’urgència i la més que famosa (contra)reforma del mercat laboral. Sense dubtes una de les majors agressions als drets dels treballadors i treballadores del Regne d’Espanya, encara que no és més que un altre pas en les polítiques neoliberals que ja inicià el govern de Zapatero i que venen marcades des de l’Europa de Mercozy. Ens trobem davant la joventut més ben preparada per entrar al món laboral: graduats en cicles formatius, llicenciats i doctorats. No obstant és un dels col·lectius que més pateix les conseqüències de la crisi , la xifra d’atur juvenil del gairebé un 50% mostra de manera clara aquesta paradoxa; la joventut millor preparada amb el futur més negre. Aquesta situació s’ha aguditzat amb la (contra)reforma laboral que té suposadament com objectiu acabar amb l’atur, pretent-ho fer amb més facilitats per la patronal per acomiadar als treballadors i treballadores. A dia d’avui si un jove aconsegueix el somni espanyol, un treball, es trobarà amb una situació on el terme precari es quedarà curt. Situacions com el contracte de formació i aprenentatge en el qual per començar a treballar en una empresa o al canviar d’empresa (apart de la formació adquirida als estudis) haurà de passar un any o dos anys de formació (pràctiques). En aquest període el treballador no gaudirà de gairebé drets laborals i podrà ser acomiadat en el moment que deixi de ser útil. És a dir, aquesta (contra)reforma permet treballar des dels 16 anys fins als 30 anys amb un salari de 481 euros (75% del salari mínim interprofessional del 2011). Un altre exemple de la vulnerabilitat dels treballadors és que les faltes d’assistència al lloc de treball -encara que sigui per incapacitat temporal o altres faltes d’assistència justificades- durant el 20% de les jornades hàbils en dos mesos (al voltant de 8 dies en dos mesos) significarà l’acomiadament lliure. Aquesta (contra)reforma com l’anterior al 2010 d’aquell govern mal anomenat socialista, no serviran per crear ocupació. Sinó que s’està utilitzant el pretext de la crisi per desequilibrar el pes de la balança cap el costat de l’empresari, utilitzant la por a la pèrdua del treball com a mètode per obtenir beneficis. El risc, ara, no l’assumeix la patronal, ja que és emparat per la patronal. El risc l’assumeix el treballador que gairebé a d’agrair tindre un lloc de treball. Però em de recordar que com ja fa menció a la primera constitució francesa som nosaltres, els ciutadans, els responsables de garantir els drets socials. Ser habitant d’una ciutat, una nació o un estat, no és només anar a votar cada quatre anys i després viure com bonament es pot, sinó que s’ha dependre partit allà on tinguem el conflicte al lloc d’estudis, al lloc de treball, al barri... I quan hi ha agressió com aquesta caminar tots junts a la Vaga General. Per aquests motius l’AEP fa una crida a tota la seva militància, així com a la joventut estudiantil i treballadora, a organitzar-se i treballar intensament per l’èxit d’aquesta Vaga General, una vaga més que justa i necessària, hem de ser conscients que estan en joc molts drets i llibertats; en definitiva, una vaga de la classe treballadora que som la majoria, que som el 99%.

Adhesió i informació Nom Telèfon Adreça Població Codi postal Correu-e Centre d’estudis i curs Voldria � Rebre informació � Col·laborar amb l’AEP � Col·laborar amb el Queixal

c/ Riera d’Escuder 47, baixos 08028 Barcelona

aep@aep.cat

Si no vols malmetre el teu Queixal, fotocopia aquesta fitxa

el Queixal

la revista que fa mal II època, núm. 57 Primavera 2012 elqueixal@aep.cat Edita AEP Associació d’Estudiants Progressistes ___ c/ Riera d’Escuder 47, baixos 08028 Barcelona Tel: 93 491 42 02 Fax: 93 491 26 93 a/e: aep@aep.cat http://www.aep.cat Consell de Redacció Ayoze Alfageme Ramírez Pedro Balfagón Campos Remei Dorado Ponce Alex Morcuende Gozález Manuel Portero Leiva Lara Saiz Moya Jheysson Salas Velandia

Impressió Rotimpres el Queixal expressa l’opinió mitjançant l’editorial. Els articles signats són opinions i responsabilitat dels seus autors i autores. D.L.B. 37713-91 Tot el material publicat es pot reproduir sense cap restricció, si no es fa amb finalitats comercials el Queixal rep subvenció de Vicerectorat d’Estudiants (UB) Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya

Amb el suport de

el Queixal es publica gràcies a l’esforç de la militància de l’AEP


Primavera 2012

6

● el Queixal 57

estudiantil 29 de febrer: vostra raó es va desfent...

la nostra és força creixent molts- a la Universitat de Barcelona, que va va patir una retallada de 50 milions d’euros i en va recuperar més de 20 amb els diners de la pujada de taxes. Així, veiem com el finançament de la universitat deixa d’estar garantit per l’administració pública -costejada per tota la ciutadania amb el sistema tributarii passa a carregar-se sobre l’estudiantat i les famílies. Disturbis policials

Més de 70 mil persones van inundar els carrers de Barcelona el passat 29-F. Q

L’Educació diu NO a les retallades, per un futur digne, per una societat crítica, per un desenvolupament personal. El clima d’agitació es palpa a cada facultat i la retallada universitària té un nom massa petit per a tot el que comporta: ni és només una retallada, ni afecta només a la universitat. Setanta-mil persones van sortir al carrer el passat dimecres 29 de febrer, en un dia especial que es repeteix cada quatre anys, però amb una resposta ciutadana que viurem molt més sovint. Professorat i PAS es van sumar tant a la vaga com a la manifestació, després de celebrar nombroses Assemblees de Treballadores i via convocatòria sindical. La nostra és força creixent, ja que el moviment universitari i educatiu ha multiplicat set vegades la seva resposta des del 17-N, i aviat tornarem a sortir al carrer amb forces renovades. La Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública, la PUDUP, ha demostrat, una vegada més, la seva capacitat coordinadora i de convocatòria. Ara bé, aquesta vaga no hauria estat possible sense la feina de les Assemblees de Facultat, que han informat, difós, encartellat i agitat cada passadís i cada aula. Una setmana sencera de mobilitzacions Els procés mobiltizador del 29-F va començar una setmana abans. El dijous 23 es van fer talls de carretera coordinats a tota Barcelona. La ciutat va col·lapsar durant unes hores. És la nostra manera de dir: les retallades en educació afecten a tothom, malgrat no es vegin a primera vista. Després d’engegar motors, les universitats s’apoderaven de nou el dimarts 28. La jornada

començava ben d’hora a la UAB amb un cercavila que recorria les facultats fins arribar a un dels locals de la Plaça Cívica, que romania buit, i des d’aleshores és la Casa de la Vaga. A la ciutat de Barcelona, la PUDUP convocava una concentració davant la Conselleria d’Economia i Coneixement. Aquesta mobilització, una convocatòria pacífica i simbòlica, va acabar amb repressió policial. De primeres, dos estudiants van entrar a la seu de la Conselleria per tal de lliurar un manifest al conseller Andreu Mas Colell. De mentre, un grup guarnit del cos d’antiavalots dels mossos d’esquadra va forcejar amb la concentració de suport que hi havia a les portes. Com a resultat, diverses persones van resultar ferides i dos estudiants van ser detinguts. El dimarts 28 va ser un dia d’agitació arreu, no només als carrers. Cada universitat comptava amb les seves pròpies Assemblees Generals i actes de difusió. Al vespre, la majoria de facultats van romandre ocupades, preparant la vaga de l’endemà, fent materials i pancartes, debatent sobre la Universitat Pública. A la UB i la UPC, gairebé tot el Campus Diagonal ocupava les seves facultats: Industrials de la UPC -que va ocupar també dilluns-, Física i Química de la UB amb el suport de Biologia, Econòmiques, Dret i Belles Arts, i al centre, Filologia de la Central es va afegir a l’ocupació de Raval. A la UPF per primera vegada es van ocupar dos campus alhora, Poblenou i Ciutadella; i l’EUETIB va assolir una ocupació mai vista amb 150 persones. A la UAB l’ocupació es va concentrar en les facultats de Lletres, Ciències i Comunicació. La manifestació cantava “li diuen retallades i no ho són, són privatitzacions”, i és que estem davant d’un canvi de model de la universitat pública. Trobem un exemple evident -un de

La manifestació que culminava la jornada de vaga del 29 de febrer -excepte a la UAB, que va continuar durant el dia 1 amb una vaga de 48 hores- va comptar amb una assistència aclaparant de professorat, PAS i estudiants universitaris i d’institut. En aquest context, la policia va reprimir de manera indiscriminada als i les participants de la manifestació, contagiant al rectorat de la histèria de la situació que es vivia a la borsa. Aquesta acció policial no va tenir mesura ni argument, sinó que va dedicar-se a desplaçar el debat sobre la universitat pública cap a una discussió populista sobre les accions directes. Arran de l’acció policial la manifestació es va saldar amb diversos detinguts i desenes de persones ferides. Trobada d’Universitats al rectorat ocupat

La manifestació va finalitzar en un espai simbòlic per al moviment universitari: el rectorat de l’edifici històric de la UB. Durant quatre dies va romandre ocupat, un espai idoni per a la confluència, el debat i la feina. Dissabte 2 s’hi va celebrar la Trobada d’Universitats i Educació, una assemblea general de tota l’àrea metropolitana per obrir noves vies d’acutuació contra les retallades. Del rectorat el moviment en va sortir enfortit i cohesionat, amb una proposta de taula reivindicativa i de noves dates mobilitzadores. Fem camí cap a la tercera vaga general Els governs de l’Estat i la Generalitat no escolten les reivindicacions d’una majoria universitària: fa pocs dies CiU demanava al PP doblar les taxes de matrícula. El moviment universitari tenim molt clar que l’educació no es ven, es defensa, i que ni retallades ni repressió ens faran callar les veus que clamen per l’Educació Pública i de Qualitat. La comunitat universitària direm la nostra a la vaga general del 29 de març, com a joves i com a estudiants i treballadores; però abans que acabi el curs, les universitats tornaran al carrer perquè la seva raó es va desfent i la nostra, és força creixent.

Lara Saiz Moya Economia - UB


Primavera 2012

● el Queixal 57

7

estudiantil

La primera de moltes victòries Q

Al darrer claustre celebrat a la UAB, la rectora Anna Ripoll anuncià la convocatòria d’eleccions anticipades, després de veure rebutjat el seu informe presentat en l’esmentat òrgan.

dimitís, en aquestes els membres del equip rectoral van intentar argumentar una defensa inútil, ja que quedava clar que la majoria del plenari no volia aquesta gestió i en conclusió no volia aquesta rectora.

Des de feia setmanes, estudiants, PAS i PDI impulsaven una intensa campanya a la universitat exigint la dimissió de la rectora per les mesures antipopulars que s’estaven aplicant amb el seu vist-iplau: privatitzacions, retallades de sous, acomiadaments, augment del preu de les matrícules, etc.

La convocatòria d’eleccions anticipades és un triomf per a tots aquells/es que es mobilitzen contra la privatització de la universitat, però la lluita continuarà mentre se’ns segueixin imposant mesures antipopulars, un esdeveniment a esmentar de gran importància és el fet de la irrupció en l’ultim consell de govern en que les seccions sindicals i els estudiants van plantar cara a l’aprovació de pressupostos que implicava entre 400 acomiadaments, en aquest sentit aquest va ésser el primer pas cap a una lluita contra la precarització dels llocs de treball a la universitat i l’educació en general .

El dia de la celebració del claustre, la rectora va rebre la desaprovació de tots els estaments de la comunitat universitària, mentre una concorreguda convocatòria d’estudiants, PAS i PDI clamava per la seva immediata dimissió davant del rectorat, el plenari es va desenvolupar amb la pronuncia del seu informe de gestió el qual , va ser totalment rebutjat amb una gran quantitat de intervencions per part dels tres estaments en que es demanava que

En concloure es va cridar a una assemblea de personal laboral on s’explicaven les mesures de la reforma laboral i la seva

incidència en la Universitat Autònoma de Barcelona, en mig d’una assemblea multitudinària els treballadors convocaven a la vaga d’universitats i feien seus també les reivindicacions de l’alumnat essent conscients, de que solament amb la força conjunta de tots els estaments es possible de que aquesta triomfi. Manuel Portero Leiva ETSE - UAB

EeM

Pascual Campos Migueles Dret i ADE - UAB


Primavera 2012

8

● el Queixal 57

política universitària

EU2015: obstacles a l’accessibilitat

Q

L’article d’EU2015 d’aquest número havia d’explicar les reformes que pot patir PAS i professorat durant els propers anys. No obstant, hem cregut oportú ajornar aquest article i fer-ne un sobre accessibilitat, qüestió que és d’actualitat a causa de les pujades de taxes i les primeres modificacions en política de beques (que tractem en particular en l’article contigu). Estudiar el model d’accés a la universitat, és a dir, les possibilitats que tenen els estudiants de diferents classes socials d’accedir a la universitat, és bàsic a l’hora de conèixer el sistema universitari que tenim. Els principals factors que s’han de tenir en compte són la política de preus públics i el sistema de beques, però també existeixen altres que no tractarem en aquest article com les provés d’accés (selectivitat acadèmica), els costos d’oportunitat (les possibilitats a que renunciem per estudiar) o la conciliació estudis-treball. EU2015 no presenta la discussió sobre el model d’accés en els mateixos termes que l’hem expressat, sinó que el seu discurs sobre aquesta qüestió queda implícit quan parlen d’excel·lència acadèmica que, com nosaltres defensem, deriva en un procés d’elitització: una universitat on en la pràctica l’accés als estudis universitaris està reservat a les classes altes. Abans de passar a explicar la nova política de preus que proposa EU2015 i, que pel que hem pogut veure aquest darrer curs, ja ha estat assumida pel govern català, cal aturarse un moment a explicar com funciona el model actual per establir el preu d’una carrera. L’actual sistema està basat en l’experimentalitat de l’estudi, és a dir, en funció del pràcticum necessari i altres ítems, s’estableix un nivell d’experimentalitat a la carrera, anomenat coeficient d’estructura, i s’assigna un preu al crèdit. Cal destacar, que tot i que l’EEES ha mantingut intacte aquesta concepció, la seva aplicació ha suposat un encariment aproximat del 25% del preu del crèdit en comparació amb el mateix estudi en llicenciatura. Alhora subratllem que el preu mitjà del crèdit s’ha doblat en tant sols 10 anys ja que el curs 2002-2003 era de 9,27€ i en l’actualitat és de 20,10€.

La proposta d’EU2015 és la de substituir l’actual model de preus per un on el preu del que ens hem de fer càrrec l’estudiantat es refereixi al 15% del cost real de l’assignatura. Això suposaria un encariment inicial que s’està estimulant a través de la pujada de les taxes varis punts per sobre de l’IPC (tot i que no hi ha cap informe que estableixi amb seguretat quin és el cost d’un estudi), però l’augment més important estaria en les penalitzacions per repetició. La proposta és que si es suspèn una assignatura un cop i s’ha de tornar a matricular haurem de pagar el 50% del cost real, al voltant d’uns 500€ i si s’ha de matricular un tercer cop s’haurà d’assumir el 100% del cost de l’assignatura, aproximadament uns 1000€. Com ja hem dit l’altre pilar pel que fa a l’accés a l’educació superior és el model de beques. La nova política de beques que proposa EU2015 suposa un canvi profund en el concepte de beca que progressivament deixa de servir per garantir la igualtat real en termes d’oportunitats a l’accés a la universitat per tota la ciutadania i passa a ser considerada un premi que es concedeix per rendiment acadèmic i que serveix per impulsar la promoció acadèmica a la institució, prova d’això és el gran augment de recursos que es destinarà a beques de mobilitat internacional, el disseny de les beques-salari, el fet que els criteris acadèmics comencin a imposar-se als econòmics com demostra la beca d’excel·lència que el govern ha creat amb part de la recaptació de la pujada de taxes... A més a més de no suposar un canvi real en el règim d’assignació de beques o en la quantia destinada ja que no respon a les deficiències de l’actual model, camina en un altre sentit molt alarmant, el d’estimular l’endeutament estudiantil. EU2015 deixa la porta oberta a la substitució de beques per crèdits, primer pel cas de doctorands i màsters i més endavant pels estudiants de grau i, en paral·lel fomentar els préstecs d’entitats privades.

“Les universitats

han multiplicat per 5 les taxes pròpies davant l’ofegament que pateixen

Una qüestió que també mereix atenció és el vertiginós augment que el preu de les taxes pròpies de cada universitat ha experimentat. Serveixin a tall d’exemple tant la quintuplicació de la taxa de Serveis

específics i de suport a l’aprenentatge de la UB que enguany ha passat dels 14€ als 70€ o la taxa per serveis específics de la UPC que en dos cursos consecutius ha passat de 6,30€ a 70€. Aquestes taxes, tenen la funció afegida d’equiparar, a l’alça, els preus públics de totes les universitats. Així mateix les taxes de gestió de matrícula han passat de 30€ l’any 2003 a més de 50€ l’any 2011 i la taxa per obtenir el certificat del títol s’ha doblat en el mateix període, sent el preu actual 207€. La conseqüència més evident d’aquesta reforma en l’accessibilitat és l’elitització de l’educació superior. És quan observem les propostes concretes que entenem el que realment amaga el terme excel·lència. En contrast l’esquerra política i els sectors progressistes defensem la qualitat a la universitat, concepte que implica l’igualat d’oportunitats en l’accés a la universitat.

“Es proposa un augment de les matrícules que equipararia els preus de la universitat pública i de la privada

Un augment dels preus d’estudis com el que es proposa, que gairebé equipara el preu de la pública a la privada i un canvi en la política de beques que restringeix els ajuts significa la construcció de nous obstacles econòmics per la majoria de la ciutadania en l’accés als estudis superiors, el que queda agreujat per l’actual context de crisi econòmica. Com hem volgut reflectir, l’actual model d’accés a la universitat té greus problemàtiques estructurals i les reformes que sembla s’aplicaran no faran més que empitjorarho. En aquest sentit cal recuperar l’essència del model d’accés de la universitat pública: la universalitat. Cal construir un model en que cap persona que vulgui estudiar quedi desplaçada per motius econòmics i la única garantia que això succeeixi és una universitat completament gratuïta, amb ajuts per cobrir totes les despeses derivades de les activitats que implica l’estudi i un sistema de beques que compensi el cost d’oportunitats del que abans parlàvem. Aldo Reverte Física - UB


Primavera 2012

● el Queixal 57

9

política universitària

Beques: model actual i tendències de reforma Q

La construcció d’una universitat realment pública pel que fa a assegurar l’accés universal a l’educació superior passa necessàriament per discutir sobre el disseny d’un model de beques i ajuts. L’objectiu d’aquest article és exposar la realitat del nostre sistema de beques actual, i descriure quines son les tendències de reforma que s’estan discutint com a base a obrir el debat. El principal motiu de ser de les beques és reconèixer la desigualtat social que existeix en la societat i compensar-la per tal de garantir l’accés de tota la ciutadania a una educació pública i de qualitat. A Espanya, de moment només l’ensenyament primari i secundari tenen aquestes característiques. L’educació superior és considera un bé de segona necessitat i per aquesta raó no ens trobem davant un servei finançat 100% amb pressupostos públics, sinó que es basa en el copagament. Donat que al nostre sistema d’accés no es té en compte la renda es necessària la construcció d’un sistema de beques el més redistributiu possible, que asseguri l’ accessibilitat a l’educació superior. D’altra manera, ens trobaríem amb un servei públic que malgrat estar finançat per tota la ciutadania estaria vetat a les classes populars per una qüestió de renda. El sistema de beques és, juntament amb una reforma en el model de taxes, la garantia per a la democratització de l’accés a l’educació universitària.

“La reforma no

augmenta les beques sinó que estimula l’endeutament estudiantil via beques-prèstec

En aquests moments el nostre sistema té moltes i diferents mancances. La primera és la baixa inversió per part de l’estat, que es concreta en unes transferències molt minses als alumnes becats. Ara mateix, al nostre sistema tenim 4 beques, com a tal, i després una beca indirecta que es basa en la exempció del 60%-80% del preu de la matrícula. La primera beca és l’anomenada beca salari, que s’atorga als estudiants amb rendes baixes amb l’objectiu de que puguin apropar-se a l’educació superior. Aquesta és una beca molt residual ja que el llindar màxim familiar per accedir-hi és de 13.909€ anuals. Estem parlant de unitats familiars que es troben entre el llindar de pobresa extrema i moderada, establerts a l’estat espanyol entre els 12.000€ i els 20.000€ anuals. La segona beca és la general dirigida a estudiants que

Anunci publicitari de les beques del Banc Santander. tenen assegurades les seves necessitats més bàsiques, però tenen dificultats per pagar-se els estudis. Aquestes tenen com a llindars màxims per accedir-hi entre els 30.287 i els 38.831€ anuals, en funció del número de persones que conformen la unitat familiar. Per últim trobem les beques de mobilitat nacional i les beques de mobilitat internacional, amb els mateixos llindars anteriorment citats. Després d’aquesta petita exposició queda palesa la debilitat del nostre sistema de beques, i el paper residual que se li atorga en el nostre model d’accés a l’ensenyament superior. En el marc de reforma universitària que proposa Estratègia Universitària 2015, també s’intueixen ja les tendències respecte del sistema de beques. La nova política de beques que proposa EU2015 suposa un canvi profund en el concepte de beca que progressivament deixa de servir per garantir la igualtat real, en termes d’oportunitats a l’accés a la universitat, per tota la ciutadania i passa a ser considerada o bé un premi que es concedeix per rendiment acadèmic i que serveix per impulsar la promoció acadèmica a la institució o bé un fals ajut que s’atorga als sectors més empobrits, aquells que no tenen cap intenció d’accedir a la universitat per la seva necessitat d’incorporar-se de forma immediata al mercat laboral. Com a conseqüència d’aquest canvi de concepció els requisits acadèmics per poder obtenir una beca s’estan imposant sobre la situació econòmica de l’estudiant. Un exemple d’aquest viratge cap a la priorització dels criteris acadèmics el trobem als premis per rendiment acadèmic que tracta d’un incentiu econòmic directe per assolir una determinada qualificació acadèmica. Per altra banda, també encaixa en aquesta lògica la impossibilitat de becar les terceres i successives matricules. Aquesta aposta no contempla el fet que les qualificacions acadèmiques de l’estudiantat es troben íntimament lligades a la seva situació econòmica.  A més a més de no suposar un canvi real en el règim d’assignació de beques o en la quantia destinada, i, per tant, no respon a les deficiències de l’actual model senyalades a l’inici de l’article, camina en un altre sentit molt preocupant, el d’estimular l’endeutament estudiantil. EU2015 deixa la porta oberta a la

substitució de beques per crèdits, primer pel cas de doctorands i màsters i més endavant pels estudiants de grau. Es necessari recordar que una ordre ministerial de Desembre del 2010 posava fi a l’interès 0% amb que es marcaven els préstecs a estudiants i el situava prop de l’1,5% i, a més a més, enduria les condicions de devolució dels diners. Amb els nous plans d’estudi és més difícil conciliar estudis i un treball per costejar-los, pugen les taxes una barbaritat i es tendeix a la substitució de beques per crèdits. La única sortida per aquell que vol estudiar però no s’ho pot permetre és la d’acceptar el crèdit. I ja el tenim aquí, el deute estudiantil: una formula ben senzilla de rendibilitzar el cost que un estudiant/a suposa. Davant d’aquesta nova contrareforma la comunitat universitària ha de respondre amb la mobilització, la negació rotunda d’aquest projecte discriminatori i elitista. En aquest marc com AEP creiem que qualsevol reforma del sistema de beques hauria de tenir una sèrie de principis indispensables. El model ha de negar l’endeutament estudiantil, per la via dels crèdits, com una font vàlida i reconeguda de finançament de la educació i en aquesta línia el model s’ha de basar en criteris de renda i no acadèmics a l’hora de l’adjudicació. Per altra banda, també s’hauria de diversificar les matèries becades, com per exemple millora dels ajuts de menjador i serveis de copisteria. La modificació de l’estructura de la beca salari que cobreixi realment el cost d’oportunitat que suposa l’estudi en algunes famílies. Des de la vesant econòmica hem de reclamar una inversió del 0.24% del PIB, per tal d’assolir un 40% de les matricules becades (actualment un 80% dels estudiants catalans no tenen cap ajuda) i la revisió immediata dels llindars econòmics d’accés a les beques amb l’objectiu d’apropar-los a les necessitats de la població més humil. Només si comencem a treballar sota aquests premisses podrem arribar a un sistema de beques inspirat en la igualtat d’oportunitats i garant del dret a la educació com un dret universal. FULANO DE TAL Dret - UB


Primavera 2012

10

● el Queixal 57

societat i cultura

Iñaki i la Corona d’espines Q

El tema que més ha sonat durant les festes de Nadal d’aquest any no ha estat ni el discurs del Rei (gairebé còmic, com de costum), ni les retallades anunciades per l’equip de govern del PP ni les manipulacions electorals de Vladimir Putin, ni la crisi econòmica. No, tot això ha quedat apartat de l’opinió pública per un sol nom, el d’Iñaki Urdangarín.

“A l’ex gendre del

Rei se l’imputa per malversació de fons públics, prevaricació, frau a l’Administració i falsificació de documents

A aquest escàndol, més semblant a una pel·lícula d’humor que a uns fets reals, l’han anomenat com “el cas Babel”. Els actors que hi intervenen són ja coneguts per la seva reputació, però el més famós de tots, sens dubte, és el Duc de Palma (al menys, de moment) Iñaki Urdangarín. Segons l’home del moment, el jutge José Castro, a l’ex gendre del Rei se l’imputa per malversació de fons públics, prevaricació, frau a l’Administració i falsificació de documents. Això suscita, com a mínim, dubtes sobre la sagrada institució de La Corona. Som realment, tal i com va dir el sr. Juan Carlos al seu discurs de Nadal fa uns dies, tots iguals davant la Llei? El temps ho dirà, però personalment, no m’estranyaria que aquest flamant lladre ni tan sols arribés a trepitjar

el terra de la presó (on, en el cas de ser una altra persona sense influència política, hi passaria alguns anys). Al monarca li podrien contestar amb els exemples dels senyors Millet, Camps, Torres o Matas, que encara segueixen en llibertat. A aquests tres últims se’ls ha identificat com a socis i còmplices d’Urdangarín, vinculats per la Fundació Nóos (de la qual va ser fundador el segon) i les seves poc honrades activitats. Una anècdota que a mi m’ha fet força gràcia ha estat un fet que s’ha descobert en la investigació de Jaume Matas, el qual és membre del polèmic Partit Popular i també expresident del Govern balear. Després d’imputar-lo, entre altres coses, per la comissió de delicte fiscal, tràfic d’influències, malversació de fons públics o blanqueig de capitals, s’ha trobat que aquest senyor posseeix un “palauet” just al costat de l’edifici de la Sindicatura de Comptes de les Illes Balears. Bé, vist el què s’ha vist en els últims dies, amb les investigacions de la policia i de la fiscalia i, finalment, la imputació ahir d’Iñaki Urdangarín, podem anar comprovant fins on arriba el fenomen que ja ve essent habitual últimament en aquest país, la corrupció.

“La Casa Reial és una institució formal amb càrrec i tasques sense rellevància que proporciona luxes i privilegis

Ara tan sols queda veure si el sr. José Castro tindrà el valor de seguir estirant del fil, perquè no ens ha de quedar cap dubte que al contrari de com va dir el Rei, és perfectament generalitzable aquesta conducta individual.

El rei Juan Carlos I i Iñaki Urdangarin

La Casa de Su Majestad el Rey d’Espanya li ha servit a Urdangarín per poder cometre tots aquests delictes

sense que ningú se n’adonés fins ara, però ell no està sol dins aquest cercle viciós de cobdícia, ambició i poder. No crec que fos gaire sorprenent si en aquesta o en altres investigacions relacionades hi sorgissin altres noms de la Família Reial Espanyola (tant homes com dones). Per tant, segons sembla, el panorama actual és el següent. La Casa Reial és una institució formal; amb càrrecs i tasques sense cap mena de rellevància; amb sous provinents de les arques de l’Estat; que sovint crea fundacions i ONG amb l’objectiu, segons sembla, de malversar i blanquejar els fons públics; que proporciona luxes i privilegis (alguns tant descarats com la immunitat diplomàtica) a bona part dels seus membres perquè no puguin ser jutjats davant dels Tribunals, etc. Curiosament, quan es va iniciar la investigació d’Iñaki Urdangarín, els principals membres de la Família Reial espanyola (primer el Rei i després Felip de Borbó), van començar a tancar files desmarcant-se del que abans era un seu aliat. No serà que temen que algun dia se’ls relacioni, hagin de parar de robar i delinquir, i hagin de passar comptes davant la Justícia? Esperem que, amb una mica de sort (per a tots), aquesta daurada Corona es torni algun dia d’espines, tal i com li ha passat al “senyor” Urdangarín.

Ricard Bruguera Sais UdG


Primavera 2012

● el Queixal 57

11

societat i cultura

Dació en pagamanet. Arguments a favor d’una mesura justa i equitativa Q

Els desnonaments son de les conseqüències més tràgiques de l’actual crisi. Suposa un acte de violència quotidiana en el que es priva a una família d’un bé de primera necessitat com es una llar per a viure per la impossibilitat de poder pagar-la al seu respectiu banc o caixa. Per a que es produeixi aquest desnonament primer hi ha hagut un previ procés de subhasta on, si aquesta queda deserta, l’entitat financera es queda l’immoble pel 50% del seu valor. Així ens trobem amb milers de famílies que es veuen abocades en la majoria dels casos a situacions d’exclusió social al quedar-se sense llar i a sobre tenir que suportar de per vida el càrrega de la hipoteca que encara els queda per pagar. Segons dades del Consell General del Poder Judicial, des de 2007 fins a finals de 2010 en tot l’estat espanyol s’han produït 300.000 execucions hipotecàries. Sol en l’any 2010 la xifra es de 93.636, es a dir 271,5 al dia. Tenint en compte que els processos d’execució hipotecària tenen una durada d’un any i mig, durant aquest 2010 s’han començat a produir els desnonaments iniciats per les persones que no van poder pagar a partir de l’esclat de la crisi. Fet que fa suposar que aquesta xifra continuarà incrementant-se en un futur més que proper. Des de 2009 la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ve denunciant aquest fet i proposant la dació en pagament per evitar precisament aquesta situació de risc social en que pot caure la víctima d’aquest abús per part de l’entitat financera. La dació en pagament significa que amb l’entrega de l’immoble el teu deute hipotecari amb l’entitat financera queda saldat sense cap més cosa a reclamar per part de cap de les parts. És una mesura que d’una o altra manera es regula en la majoria de països de la Unió Europea, en molts d’aquest sent obligatòria i satisfactòria per a les famílies afectades, existint figures com la reconversió de la hipoteca en lloguer de tipus social amb unes quotes molt més ajustades per evitar que hagin d’enfrontar-se precisament a l’abandonament de la llar. Aquí qualsevol mesura per modificar la llei hipotecària i incloure mesures com les anteriorment esmentades s’ha trobat amb l’oposició tant dels dos partits majoritaris com de les diverses entitats financeres.

Uns argumenten, com va fer la ministra d’economia recentment que “d’aprovar-se la mesura, ocasionaria pèrdues per a unes entitats financeres que estan travessant una situació delicada i que es troben en el punt de mira dels mercats. Factor que augmentaria el risc d’intervenció pública sobre bancs i caixes, i que obligaria a l’estat a emetre deute públic per finançar el rescat, pagant la seva factura tots els contribuents.” Però aquest panorama apocalíptic no es del tot cert, tal i com s’esmenta en un estudi de la PAH basant-se en dades de l’INE, el preu de l’habitatge des de que va arribar al seu punt més alt a desembre de 2007 s’ha devaluat un 20% . Si el deute mig hipotecari d’aquella època tirant cap a amunt era d’uns 250.000 d’euros, ja que la majoria de préstecs hipotecaris es concedien pel 100% del valor del pis o casa, una depreciació del 20% implica que la habitatge s’ha devaluat 50.000 d’euros. Si multipliquem 50.000 euros per les 300.000 vivendes executades en els 3 últims anys, ens dona un total de 15.000 milions d’euros. Es a dir, si s’acceptés la dació en pagament les entitats financeres perdrien 15.000 milions d’euros. Una quantitat que es un 25 % inferior als beneficis que van obtenir durant l’exercici 2009, lleugerament per sota dels resultats obtinguts en el 2010 i molt inferior als 100.000 milions d’euros del FROB. I molt insignificant si ho comparem amb el total d’ajudes que fins ara han percebut aquestes mateixes entitats. També s’aporta un argument diferent per part del Banc d’Espanya i l’Associació Hipotecària Espanyola que ens diuen que “d’aprovarse la dació en pagament incrementarien

els interessos de les noves hipoteques. Al assumir major risc els préstecs, s’encaririen per al ciutadà.” I això sembla ser que és cert, però el que no diuen , tal i com indica la PAH, és que aprovar la dació en pagament provocaria una restricció del crèdit hipotecari per adquirir habitatge tant per part de l’oferta (a major risc, més cautela en la concessió del crèdit) com per part de la demanda (el crèdit seria més car), que arrossegaria a la baixa el preu de l’habitatge. Per tant, tindríem hipoteques més cares, però habitatges més barats. Tota aquesta concatenació de factors es deu a que al ser l’habitatge un bé de primera necessitat del que no es pot prescindir està molt relacionat amb la nostra capacitat d’endeutarnos. Amb hipoteques a més anys, més puja la nostra capacitat mitja d’endeutament i més puja el preu de l’habitatge, tal i com va passar amb la desregulació del sistema financer que va permetre hipoteques a 40 i 50 anys. Si de sobte sortís una llei que limités les hipoteques a 20 anys, la capacitat d’endeutament del nucli familiar es reduiria dràsticament i afectaria al preu de la habitatge que cauria de forma abismal de la nit al dia. Aquests són alguns dels arguments en favor de una mesura com la dació, pot ser una petita gran victòria que a part de poder ajudar a milers de famílies a tenir una altra oportunitat per a refer la seva vida, suposaria un dur cop al sistema financer al ficar en entredit les mentides que estan dogmatitzant i pot suposar el primer pas cap a una sortida més justa i solidaria de la crisi. FULANO DE TAL Universidad de Mordor


Primavera 2012

12

● el Queixal 57

internacional

Líbia, Síria, Iran i l’imperialisme humanitari Q

Des de fa un temps la premsa i el que s’anomena la opinió pública té els ulls posats al Proper i Mitjà Orient. Al seu dia, al Segle XIX, el que s’anomenava la “qüestió d’orient” posava el punt de mira en aquells territoris perifèrics europeus de l’Imperi Otomà, però també aquells que pertanyien al Mitjà Orient (el que els anglosaxons diuen el Middle-East). Van passar dècades fins que aquest imperi va caure, amb la Primera Guerra Mundial, i els seus territoris se’ls van repartir les potències occidentals. Més tard, amb el final de la Segona Guerra Mundial, van sorgir tot una sèrie de moviments d’alliberament nacional de tot tipus.

“Les potències occidentals han construït, via mass media, un relat a la carta, on els rebels lluitaven per la democràcia

” A tothom li sonen noms com Nàsser i els conflictes que van produir-se en la Guerra Freda. Doncs d’aquella situació partim. Dos grans blocs s’enfrontaven per tenir una major influència. Tiraven de tàctiques brutes, donaven armes als seus aliats i els preparaven per a la guerra. Un cas clamorós és el de Afganistan; d’on sorgeixen sinó els talibans? Ara, tornant al present, veiem com als règims que no són més que titelles dels Estats Units, es van succeir, en la passada

primavera, revoltes. La primavera àrab va aparèixer a les nostres televisions, i als mitjans més nous de comunicació. Arribats aquí els grans mitjans de comunicació, com sempre, van barrejar-ho tot; tots els conflictes responien al mateix patró, però només en alguns casos convenia la intervenció de les potències occidentals. En tots els casos hi havia dictadures, però només en alguns no eren els seus dictadors. Primer a Líbia, les potències occidentals van construir, a través dels seus mass media un relat a la carta, on els rebels lluitaven per la democràcia i calia la seva intervenció (bombardejar poblacions) per contruir un règim de “llibertats”. Després, ens varem assabentar que els rebels eren integristes islàmics, que defensaven els seus privilegis tribals contra el clan governant a Líbia. I ara

tenim nous casos: Síria i Iran. Seria molt complicat analitzar la situació a ambdós països en un espai reduït. S’ha escrit molt i hem rebut moltes informacions. En tanta quantitat que es fa complicat separar la realitat de la propaganda de guerra. Tant en el cas de Síria com el d’Iran l’únic objectiu de les grans potències és (1) controlar a tots els nivells aquells territoris encara no controlats pels Estats Units, com serien els països que estem tractant i que tenen una política internacional divergent als interessos dels EUA i, (2) que no la tinguin aquelles noves (i velles) potències com Rússia i Xina, que tenen una presència econòmica cada vegada més important en l’Orient Mitjà. Totes les altres variables, ja sigui en l’àmbit dels discursos moralistes o humanitaris, s’esvaeixen quan l’agressió militar es produeix. Els motius que es donen per justificar les intervencions militars en gran part només son una excusa. És evident que Síria pateix un conflicte polític intern seriós; tant seriós que ha esdevingut en guerra civil. En el cas d’Iran són moltes les excuses. Ara es parla de la cursa nuclear. Igualment, tots els motius són pocs per a la generositat i l’humanisme de les invasions humanitàries, aquelles en les que es bombardegen poblacions, es maten civils i s’orina en els seus cossos. Això si, ho fan per salvar als pobres ciutadans d’aquests pobres països de malèfics i terribles dictadors. Juan Manuel Rodríguez Serrano Història-UB


Primavera 2012

● el Queixal 57

13

gènere

Elogi de la dignitat de la diversitat i la diferència Q

Escric per donar veu al silenci. Escric sentint els meus pensaments i pensant els meus sentiments. Escric sent conscient de que les paraules més valuoses de la vida humana no es troben en allò que diem, si no en els nostres silencis. Amb els anys he après que escoltar no és estar en silenci i que no s’escolta amb les orelles, si no amb el cor, i que qui vulgui veure no ha de mirar amb els ulls, si no amb la ment. També sé que, a vegades, explicar les històries dels que no tenen història és una forma d’estimar i d’abraçar. I potser m’escriuen les paraules que em parlen dels que viuen sotmesos al silenci obligatori. Jo deixo que em travessin aquestes paraules perquè, d’aquesta manera, puc donar veu als que no tenen veu, als oprimits i a les oprimides, als exclosos i les excloses, als diferents i a les diferents, reunint les veus que em serviran per a construir les històries d’aquelles persones que varen ser condemnades, pel món de la normalitat obligatòria, a no tenir història. Vivim en el món de la normalitat obligatòria. La normalitat té moltes formes, pren moltes formes, s’amaga darrere de moltes màscares. I totes aquestes formes, totes aquestes màscares, com que pretenen parlar de “normalitat” es pretenen social, moral i políticament neutrals. Però tal pretensió és del tot falsa. La normalitat, des de la mort de Déu, es camufla sota el nom de “naturalesa”, que és el pseudònim que es posa el cadàver de Déu quan vol anar d’incògnit. Altres sinònims de “normalitat” són: home, heterosexual, blanc, ric, catòlic (o de cultura cristiana), “capaç” (en contraposició a discapacitat), mentalment sa (en contraposició a boig), capitalista, etc Podríem afirmar que tots els totalitarismes de la història humana, o tots els sistemes basats en dogmes de fe, han estat els grans perseguidors de tot allò que es considerava “anormal” i per tant han estat els grans creadors d’exclusions, d’opressions, de genocidis. Però això no és cert, o aquesta no és tota la veritat. La democràcia també és “normal” i normalitzadora, de la mateixa manera que també es heterosexual. En “democràcia” la dictadura de la “normalitat” continua plenament vigent creant bojos per als psiquiatres, malalts per a la medicina, discapacitats per als centres que etiqueten, emmagatzemen i redueixen a aquest tipus de persones a

simples conceptes, transexuals per a la medicina i la psiquiatria, etc. La “normalitat” també té per costum posar-se la màscara de la igualtat, però quan es posa aquesta màscara, menteix. Darrere de la careta de la igualtat s’amaga la uniformitat, la construcció d’espais “normalitzats”, és a dir, homogenis. I torno amb la qüestió d’això que anomenem “democràcia. Cal desemmascarar el paper “normalitzador” d’aquest sistema, cal desmuntar la història de que en aquest país vivim en una democràcia que respecta els drets i les llibertats de tothom. I podem dir també que és fals que les persones LGTBIQ i les dones com millor estem és en democràcia. No veas con el chiste malo! L’heterosexisme, l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia han estat i continuen sent un valor central en democràcia. I no només en aquest país, que ha intentat millorar el panorama (sense aconseguirho…tot sigui dit), sinó també en totes les grans “democràcies” del món. Només cal viatjar una mica per comprovar-ho. La democràcia és un dels pilars de la normalitat obligatòria. Avui ser “normal” també passa per ser un demòcrata de tota la vida. I jo em pregunto: Democràcia significa o implica també qüestionar la fal•làcia de la democràcia? La democràcia es pretén un espai d’igualtat de drets. Això és cert fins a cert punt. És cert en la mesura en que és l’espai de la igualtat obligatòria. I la

pregunta és : igual que què? Igual que qui? I la resposta és clara: la “normalitat” i la igualtat legitimen un ordre social i unes relacions de poder opressives en el context d’un sistema que rebutja al diferent. Aquest rebuig envers el diferent prové de la ignorància, perquè el que rebutja al diferent rebutja allò que ignora i ignora aquelles realitats a les que té por. Darrere de la careta del rebuig al diferent està sempre la por. I aquesta por a la diferència, aquest pànic, no es desenvolupa sol. La societat en la que ens ha tocat viure ha construït una sèrie d’institucions dedicades a construir espais de “normalitat” i d’igualtat. Entre elles estan les escoles, les universitats i els instituts, però també les presons i els psiquiàtrics. D’on ve això de l’assetjament? Bona pregunta. Ve de lluny. Però té l’origen en la normalitat obligatòria. Prové de l’obligació de ser iguals, és a dir, de la prohibició de ser diferents. El que no entenen és que l’assetjament, com a forma sistèmica d’opressió, com a forma de violència implícita o explícita, marca, destrueix i acaba amb vides humanes concretes, amb noms i cognoms. L’assetjament és una de les formes d’obligar als altres a veure el món en blanc i negre. Però el nostre món no s’entén si es mira en blanc i negre, que és com el miren els fanàtics d’un i altre costat. El món s’entén i es viu i es gaudeix quan es mira i s’admira el gran arc iris que defineix la vida en aquest planeta.

Martí Aviñoa Vidales Història-UB


Primavera 2012

14

● el Queixal 57

l’entrevista

La població es mou entre la indignació i la impotència, però és crucial que en els propers dies treballem per convertir la indignació en resposta col•lectiva Albert Recio Andreu EL QUEIXAL: La reforma laboral és justificada amb la creença que crearà ocupació i acabarà amb les desigualtats de les condicions de treball dels assalariats. El mercat de treball és excessivament rígid, diuen, aixi que cal abaratir l’acomiadament, donar més facilitats per dur a terme ERES, fomentar els contractes temporals i donar facilitats a les empreses per la contractació. S’assoliran els objectius d’ocupació i igualtat amb aquestes mesures? Albert Recio: El d’ocupació es més que incert. De fet l’Economia Espanyola s’ha caracteritzat per fases sincopades d’expansió i destrucció d’ocupació que poc han tingut que veure amb les regulacions del mercat laboral. L’ocupació, a les economies capitalistes depenen fonamentalment de la demanda efectiva i de les expectatives empresarials sobre la mateixa. I el problema bàsic de l’economia espanyola es que ha col•lapsat un model basat en la construcció i sense trobar alternatives es difícil que es recuperi l’ ocupació. El que en canvi és segur és que augmentaran les desigualtats al donar a les empreses molt més poder perquè determinin les condicions de treball i trencar la negociació col•lectiva sectorial.

Entrevista per Marina Sánchez, membre de l’Assemblea d’Econòmiques de la UB Albert Recio Andreu és doctor en Economia i professor del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. Les seves recerques tenen com a topics l’estructura ocupacional, la contractació laboral, la flexibilitat, les polítiques laborals i els moviments socials. Q

Com dius als teus artícles, les empreses contracten quan tenen necessitats productives, per aquest motiu les expectatives de negoci i la demanda són elements bàsics que s’han de tenir en compte quan analitzem l’ocupació. A grans trets, quines serien per tu les mesures que s’haurien de prendre per fomentar l’ocupació? AR: En primer lloc plantejar un canvi productiu cap una economia sostenible, el que suposa un esforç en molts camps: energia, transport, alimentació, etc. En segon lloc un creixement dels serveis públics. En tercer lloc millores en la distribució de la renda, potser associades a canvis en la jornada laboral. En quart lloc una de-financiartizació de l’economia Si es fessin aquest canvis tindria sentit desenvolupar polítiques laborals orientades al reciclatge professional, però sense canvis en l’esfera productiva aquestes últimes no tenen sentit. Q

Aleshores, perquè es proposta aquesta reforma com a necessària per solucionar els problemes del mercat laboral? Quin és el

vertader objectiu que s’amaga rere aquests arguments? AR: En part per inèrcia intel•lectual, derivada del predomini de l’economia neoclàssica a la acadèmia i a les grans organitzacions econòmiques. En part perquè això forma part del programa de la patronal i ara es veuen en força per dur-lo a terme. En part perquè això és més fàcil de fer que el canvi de model productiu. Q

Quines conseqüències tindrà aquesta reforma sobre la població treballadora? AR: Una pèrdua general de drets que es constatarà tant en una caiguda i com en un augment de les diferències salarials, així com en un deteriorament de les condicions de treball. I, sobretot, significarà la vivència d’estar completament en mans de les decisions empresarials. Un increment generalitzat de la inseguretat econòmica. A més la reforma pot incidir a deteriorar el finançament de la Seguretat Social i tornar a plantejar un retall a les pensions públiques que agreugin la situació. Q

No totes les treballadores ni treballadors es veuen tocats igual per aquestes noves mesures. Quins seran els col.lectius més afectats? AR: En general quan més petita es l’empresa i quan més baixa estigui en la jerarquia empresarial (la que es crea mitjançant les cadenes de subcontractació) pitjor. Però la suma de canvis és tan gran que els impactes son força generals. De fet és una reforma que, entre altres coses, deteriora les possibilitats de l’acció col•lectiva el que sempre és un element de deteriorament social.

El proper 29 de març sortirem al carrer a la vaga general contra la refoma laboral i les retallades.

Q

Sabent que les dones, a més del treball assalariat fan front a


Primavera 2012

● el Queixal 57

15

l’entrevista

Malgrat sembli una paròdia, aquest document és una guia empresarial per aprofitar al màxim els recursos que implementa la reforma laboral. la major part del treball domèstic i de cures, quins efectes té sobre la ja impossible conciliació del treball assalariat i el no remunerat? A banda de la precarització de les condicions laborals, s’enfronten també a un augment de la precarització de les condicions de treball no remunerat? AR: De fet hi ha varies coses que afecten especialment a les dones. En primer lloc el poder empresarial sobre condicions de treball redueix clarament la possibilitat de generar condicions orientades a compaginar bé els diferents temps vitals, per exemple una de les moltes normes de la reforma deroga el dret de les persones amb reducció de jornada a triar el segment horari en el que prefereixen treballar. En segon lloc la promoció del treball a temps parcial poc regulat reforça la precarietat de moltes ocupacions femenines. En tercer lloc els canvis en la negociació col•lectiva poden afectar greument les condicions de treballs en els sectors de serveis més feminitzats. I en quart lloc la reducció de salaris quasi sempre comporta un increment de la càrrega del treball domèstic i avui per avui això significa més treball per a les dones.

Q

Cada vegada ens allunyem més d’una noció de treball estable i decent. És, per tu, el cooperativisme una alternativa a aquest procés? AR: El cooperativisme es una alternativa interessant, malgrat que només ha reeixit en contextos especials. Però també exigeix una certa reflexió per evitar que es converteixi en una altra via de deteriorament de les condicions laborals (cooperatives competint entre elles per guanyar clients). Crec que formen part de una alternativa però requereixen també d’una bona regulació.

aturats. D’entrada sembla clar que a més significa una ofensiva en tota la línia contra els sindicats, per afeblirlos i marginar-los. Però és cert que la vida fa moltes voltes i que es possible que en altres moments el poder necessiti la legitimació i torni a negociar. Uns sindicats afeblits poden tenir temptacions pactistes pensant recuperar espai. O uns sindicats reforçat per la mobilització poden tornar a forçar una política de pactes. D’entrada es clar que es busca arraconar als sindicats (el model anglosaxó es la referència), però tot dependrà de com evolucioni la situació.

Q

Q

Tornant a la reforma laboral, suposa, aquesta, un canvi respecte a les anteriors reformes o sols una continuació? És, per a tu, la fi de la política de pactes? AR: Son un canvi qualitatiu important. No tant en la qüestió de l’acomiadament, on completen les reformes anteriors, si no especialment en camps com la determinació de condicions de treball, la negociació col•lectiva, el poder de les empreses de treball temporal o la introducció del treball forçat pels

Finalment, quines són les teues expectatives de cara a la vaga del 29 de març? AR: Crec que serà difícil assolir l’èxit, La població es mou entre la indignació, la impotència i l¡ absència d’alternatives. Però és crucial que en els propers dies treballem bé per convertir la indignació en resposta col•lectiva.


Primavera 2012

● el Queixal 57

la darrera queixalada El pas del PSOE pel govern... o de com la “pseudoesquerra” del “talante” i la cella han ofegat a les classes obreres i populars d’aquest país Q

Amb l’adveniment del govern del PSOE, fruït de les eleccions del març del 2004, es postulava (o així ho feien alguns) aquest com un fil de llum al carreró sense sortida de privatitzacions i reformes antiobreres impulsades fins el moment pel PP. Deixant de banda el paper que hi jugà en el procés l’ histerisme generalitzat provinent de l’atemptat de Madrid de l’onze de març del mateix any (a escassos tres dies de l’escrutini dels vots) i que sens dubte marcaria fonamentalment la naturalesa i resultat d’aquell procés electoral, podem constatar que ni aquella legislatura (2004-2008) ni les que s’han succeït posteriorment amb Zapatero al capdavant, han portat de manera substancial cap millora per a treballadors (aturats o actius), joves, estudiants, pensionistes, infants o persones dependents, sinó una clatellada rere l’altra, que ens han enfonsat dia a dia i fins avui mateix en el llot de la crisi, dels acomiadaments i de la barbàrie en el sentit moral però també essencialment en l’econòmic. Després d’aquell PSOE de la cella, del mal menor front “l’etern dolent” d’una pel•lícula que de tant vista ja ni sorprèn, vingué el “socialisme de les reformes” (que de socialista no en tenia res però reformar prou que reformava). No en va i ja al 2009 se’ns imposava per decret una reforma laboral que entre d’altres mesures incentivava la contractació parcial en base a bonificacions per a les empreses en les respectives quotes a la Seguretat Social. Un caramelet per a la burgesia, vaja. No podem oblidar però que, més enllà de la plasmació paradigmàtica del caràcter capitalista del PSOE al front del govern (com ho són efectivament les diverses reformes laborals pactades amb i sense recolzament dels seus companys d’aventures i desventures com ho han sigut CCOO i UGT), es donaren també a l’època alguns dels exemples més representatius de la naturalesa antipopular d’aquell govern,

com ara el recolzament prestat al procés de consolidació del pla d’Espai Europeu d’Educació Superior (o més conegut per pla Bolonya) amb la conseqüent repressió de tots aquells i aquelles qui hi lluitaren en contra. En aquest sentit i a casa nostra patírem en pròpia pell els cops de porra del tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA). Els i les estudiants catalanes no oblidem el llegat d’aquella vergonyosa actuació. No fou però la reforma del 2009 la última sacsejada als drets laborals que ens caigué al damunt de la mà dels inefables greuges del govern del PSOE. Dues reformes laborals encara més acarnissades veurien la llum de la mà de Zapatero i els seus acòlits: El 2010 veiem com s’atacava frontalment a drets bàsics i adquirits en anys de lluita obrera com ara la negociació col•lectiva, permetent així, a través de diversos subterfugis com ara processos arbitrals obscurs, invalidar la negociació col•lectiva i escometre així de manera més eficient contra els drets dels treballadors i a la negociació pertinent ( tal i com ho plantegés en el seu moment Juli Cèsar és “dividir per a vèncer”). Al gener del 2011 es donarà altre vegada un procés de negociació referent a una proposta de reforma laboral, en aquesta es plantejarà a instàncies sobretot de la CEOE la necessitat de consolidar estratègies concretes per a impulsar acomiadaments sota la fórmula dels infames ERO’s (en base a criteris merament productius i de mercat). En aquest cas si bé el govern, front la supèrbia característica de la patronal, matisarà en certa mesura les exigències inicials d’aquesta, no s’hi oposarà frontalment, deixant la qüestió per més endavant en vista d’un futurible decret que reguli de manera encara més profunda la naturalesa del ERO en sí (que es resoldria el juny del mateix any de manera igualment insatisfactòria per als interessos dels treballadors tot i que no recollirà la proposta inicial de la patronal).

Una altra de les vessants en que el PSOE ha destacat ( i no és nou en el seu currículum ) ha estat per plegar-se als designis del l’ imperialisme continental, és a dir la Unió Europea. En aquest sentit s’ha vist com els successius governs de Zapatero s’han anat agenollant en major o menor mesura front les directrius provinents de París i Berlin, desenvolupant així quan ha convingut importants retallades per exemple al rebaixar el sou als treballadors públics o eliminant mesures populistes formulades d’antuvi com el xec nadó, a canvi de que la UE ens “concedís” les molles del pastís i comprés el deute sobirà espanyol. Cal no obviar tampoc el recolzament al capital financer que s’ha fet amb recursos públics a fi de sustentar bancs i caixes espanyoles (i preeminentment catalanes). En definitiva, si observem com les noves retallades dels governs entrants del PP i de CIU són, efectivament, una llosa que atempta contra tot allò pel qual varen lluitar els nostres avis i pares, o si més no per el que encara en quedava, no és menys cert que els fanàtics de la tisora i l’austeritat ( patètic eufemisme, doncs l’austeritat no casa precisament amb l’espoli) tingueren un digne predecessor que, darrere una careta de fals progressisme, aplanà el terreny tot col•laborant a esborrar aquell miratge del que algun dia alguns intel•lectuals de baixos vols anomenaren de manera hipòcrita “estat del benestar”. Culpables uns, culpables els altres .

Xavier Ferràndiz Història-UAB


El Queixal nº 57!