Page 1

Ferro El Pont Pontdede Ferro

Immigraci贸 Entitats:

El Rusc


Foto portada: A.S.

Solució als passatemps: Va ser un suicidi. L’home estava enfilat sobre un bloc de gel. Quan el gel es desfà, ell queda penjat i a terra queda una bassa d’aigua.

El Pont de Ferro Número 8 · Maig 2005

II etapa

3.400 exemplars

Edita:

Ajuntament de Tordera Regidoria de Mitjans de Comunicació Organisme Autònom Ràdio Tordera Direcció: Albert Sabater

Repartiment La revista es reparteix porta per porta, si no la rebeu adreceuvos a l’Ajuntament de Tordera o a Ràdio Tordera, recolliu el vostre exemplar i empleneu els fulls que estaran a la vostra disposició per millorar el proper repartiment.

Publicitat El Pont de Ferro us ofereix la possibilitat d’anunciar-vos a les seves pàgines. El seu tiratge és de 3.400 exemplars repartits per tot el poble i veïnats. Si esteu interessats a posar un anunci truqueu al telèfon 696458356.

Si voleu fer arribar a l’equip de la revista els vostres comentaris, aportacions i opinions feu-ho a l’adreça electrònica següent: elpontdeferro@hotmail.com

Equip de redacció: Albert Bassas, Anna Dalmau, Xavier García, Quim Haro, Salvador Martínez, Josep Megías i Carles Vendrell. Col·laboren: Associació d’Espectadors del Teatre Clavé, Biblioteca municipal de Tordera, grup municipal de Convergència i Unió, grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, grup municipal del Moviment Alternatiu per Tordera, grup municipal del Partit Socialista de Catalunya. Assessorament lingüístic Oficina de Català de Tordera Disseny i maquetació: Martí Miret Impressió: Stilgraf - Mallorca, 20 - Tordera Dipòsit legal: B-36961/2001


El Pont de Ferro

Sumari Editorial

H

i ha qui diu que cada cop coneix menys gent mentre va caminant pel carrer. És cert, la població de Tordera ha augmentat. En gran mesura aquest augment es deu a la immigració, un fenomen sempre present en la nostra història però que a partir de la segona meitat del segle passat i en l’actualitat pren especial rellevància. Al reportatge reflexionem en veu alta sobre la immigració de persones que provenen de països i cultures diferents a la nostra. A l’entrevista portàvem set números i encara no havíem entrevistat cap dona! No és que vulguem complir cap quota, però ja tocava conèixer a fons una torderenca. Vet aquí que el nostre entrevistador ho va tenir fàcil per triar: amb 38º de febre va tenir davant seu, com moltíssima gent, quasi sense voler la solució als seus mals de cap, la doctora Contreras. Del Rusc també molta gent n’ha sentit parlar, però ben pocs han visitat aquella masia prop de Sant Ponç. Al reportatge de les entitats els coneixerem i ens explicaran els seus plans de futur. A la part final d’aquest número seguim parlant d’història: de Catalunya, a l’apartat d’ensenyament amb uns cursos amb molt d’èxit; i de la nostra, escoltant la veu del carrer del Doctor Trueta i amb les Coses d’aquell temps. I acabem amb els apartats de cuina i dels passatemps, on a la tira còmica s’hi reflecteixen espurnes del dia a dia d’aquesta publicació. 

Ajuntament Breus Reportatge Entrevistes

4 5 7 11

12

Immigració

19

Begoña Contreras

Ensenyament Entitats Cultura

Passatemps

Salutació de l’alcalde Regidories Opinió

23

Cursos d’història de Catalunya

26

El Rusc

29 30 35 36 37

Teatre Clavé La veu del poble Coses d’aquell temps Abans i ara Cuina

38

3


Ajuntament

El Pont de Ferro

Salutació de l’alcalde

N

o fa massa anys es va fer molt popular un eslògan de la Generalitat de Catalunya que deia “Som sis milions”, referent a la quantitat d’habitants que tenia el nostre país. En molt poc temps hem crescut i ara ja som més de set milions. Aquest creixement s’ha produït ràpidament per tres raons: l’augment de la població immigrant, els nous naixements que comporta aquesta arribada de persones d’altres països (nens i nenes que ja són del nostre país) i el major nombre de nadons fills dels catalans. Certament, aquest augment ha repercutit directament a la nostra vila, amb el conseqüent creixement en nombre d'habitants ja que els nouvinguts s'han anat ubicant per les zones més properes a les ciutats importants del país. I a Tordera, malgrat no ser un rebedor directe d'immigrants, aquesta situació ens ha fet créixer amb ciutadans arribats dels voltants de Barcelona, que buscant una millor qualitat de vida, han vingut a residir al poble. A més, tot plegat ha anat a favor: millors vies de comunicació, uns costos assequibles dels habitatges, un preu de venda de les llars al cinturó de Barcelona que ha permès recollir diners de la venda i comprar millor a Tordera, i un preu de les hipoteques que han ajudat a decidir-se per les noves compres. Aquesta és una realitat innegable que ens obliga a prendre mesures per acollir de la millor manera possible aquesta nova situació, impulsant accions de defensa de la identitat local i alhora, donant nous serveis al conjunt de torderencs i torderenques per tal que tots ens sentim còmodes amb la nova situació. Ho fem escoltant amb molt d’interès les propostes dels ciutadans i traçant una línia estratègica que permeti desenvolupar els serveis al mateix ritme de creixement; amb polítiques que permetin accelerar la construcció de nous equipaments a un ritme superior al que permetria l’acció directa de l’administració, com per exemple, amb la creació de l’empresa pública municipal TUA, que en pocs mesos s’ha encarregat de la construcció del pavelló, de la llar d’infants o de la biblioteca entre d’altres, i que ja té en marxa altres projectes educatius, esportius o sanitaris. A més, Tordera gaudeix de nous serveis directes a les persones en totes les àrees, des de les socials fins a les educatives, passant per l’ensenyament de la nostra cultura i, sobretot, de la nostra llengua, que és el vehicle cultural més important per a la plena integració de tots els torderencs. Tot i això cal que tots plegats treballem conjuntament per aconseguir que sigui realitat la frase “És torderenc i torderenca tot aquell que viu a Tordera” i aconseguir que cada un dels nous ciutadans vulgui ser part del nostre projecte de poble i de la nostra identitat..

Joan Carles Garcia Cañizares Alcalde 4


El Pont de Ferro

Ajuntament

Regidories L’Ajuntament de Tordera comença el pla de soterrament dels contenidors d’escombraries

L’

Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Tordera començarà properament la campanya de soterrament de tots els contenidors de brossa del municipi. El pla de soterrament dels contenidors estableix construir diferents illes de recollida formades per cinc bústies en cadascuna de les quals s’haurà de dipositar el paper, el vidre, els envasos, la fracció orgànica i la brossa de rebuig. Aquest nou sistema de soterrament de contenidors oferirà més avantatges que l’actual atès que permetrà ampliar la capacitat actual dels contenidors, es concentrarà en un sol punt tots els contenidors de reciclatge, evitarà males olors i molèsties als veïns i no serà necessari fixar calendari ni horari per llençar les escombraries. Un dels objectius de la posada en funcionament dels contenidors soterrats és augmentar els índexs de recollida selectiva del municipi, ja que actualment encara hi ha materials que es llencen a les escombraries i que podrien ser reciclats en llençar-los als contenidors corresponents. Finalment, per fer difusió d’aquest pla de soterrament de contenidors i explicar-ne el funcionament, l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament iniciarà properament una campanya de sensibilització per difondre i potenciar aquest nou model de recollida selectiva.  Per altra banda, i amb l’objectiu de facilitar la gestió dels residus i mantenir net el nucli urbà, des del mes d’abril el consistori torderenc ha augmentat la freqüència de la recollida de cartró i mobles vells. D’una banda, el cartró comercial es recull dos cops per setmana (dimarts i dijous a partir de les 19.30 h), mentre que tots els divendres es fa la recollida de mobles vells als punts de recollida habituals. Tanmateix, les escombraries de gran volum com ara mobles vells, electrodomèstics, materials inflamables, olis o materials reciclables també es poden deixar a la deixalleria municipal. L’horari de la deixalleria, situada al polígon industrial de can Verdalet, és els dimarts de 10 a 13 h, dimecres, dijous i divendres, de 16 a 19 h i dissabtes de 10 a 13 h i de 16 a 19 h.

5


El Pont de Ferro

Regidories

Comencen les obres d’instal·lació de la gespa artifical al camp municipal d’esports

L’

Ajuntament de Tordera va aprovar a principis del mes d’abril en Junta de Govern el projecte d’instal·lació de la gespa artificial al camp municipal d’esports.

El sistema que s’utilitzarà per instal·lar la gespa és l’anomenat sistema integrat, format per gespa artificial de fibra recta de 60 cm d’alçada , sorres de sílice i un granulat elàstic de cautxú. La primera fase del procediment constructiu del projecte estableix l’excavació i anivellament dels terrenys, la construcció de les sortides i punts de recollida d’aigua, la instal·lació del paviment asfàltic per anivellar i donar estabilitat al terreny de joc, la col·locació de la gespa i finalment, la col·locació d’una barana perimetral amb portes d’accés al camp. El projecte d’arranjament del camp de futbol recull treballs complementaris inclosos en una segona fase del projecte. Aquests treballs passen per millorar la imatge de l’equipament i garantir la seguretat per als usuaris, com ara l’arranjament de la zona perimetral del camp, la col·locació d’una barana de separació entre la zona de públic de la zona de pas dels jugadors des del camp als vestidors, la millora del sistema d’aigua dels vestidors, la reforma de la xarxa del rec automàtic a la zona enjardinada, la renovació del material del terreny de joc o el soterrament de la instal·lació elèctrica del marcador, entre d’altres obres de condicionament de tot l’equipament. El camp municipal d’esports de Tordera té una antiguitat de 40 anys i periòdicament s’hi han realitzat treballs de condicionament per tal d’adaptar-lo a les necessitats de cada moment. En els últims temps, s’hi han instal·lat nous materials esportius, s’han realitzat treballs d’anivellació i compactació, s’ha renovat l’enllumenat i s’ha fet la instal·lació del rec automàtic del terreny de joc. La previsió de l’Ajuntament de Tordera és enllestir la primera fase del projecte d’instal·lació de la gespa artificial a principi d’aquest proper estiu. 

6


El Pont de Ferro

Opinió

CIU

T

ordera creix al ritme que marquen les necessitats d’una societat canviant, i per aquest motiu, l’activitat del municipi continua endavant amb l’afany de seguir oferint més serveis per a les persones. L’impuls a tots els nivells que viu Tordera avui és equiparable al desenvolupament que s’ha produït a Catalunya els últims anys, durant els quals, el govern autonòmic de CIU va aconseguir crear un país socialment fort, conseqüent amb les necessitats de tots els ciutadans que volien millorar les seves condicions de vida. El resultat de tot plegat és el que vivim avui a Tordera, el que ens ha portat a un important increment dels serveis, dels equipament, de les prestacions dels nostre municipi, amb l’objectiu principal que siguin les persones qui gaudeixin de tots aquests recursos que se’ls posa a l’abast. La política de treball que ha aplicat el grup municipal de CIU ha estat sempre en aquesta línia, escoltant les demandes del ciutadà i actuant en conseqüència, creant serveis com el pavelló poliesportiu o la biblioteca i, a l’hora, treballant amb previsió, conscients de la necessitat d’ampliar els serveis educatius i sanitaris. I amb aquest estil seguirem treballant, escoltant les demandes de la societat per garantir els serveis que afavoreixin la qualitat de vida al nostre municipi, fent que l’augment de població de Tordera no es consideri un fet negatiu, sinó un esforç d’adaptació als nous temps i a una realitat que ens és comuna a tot Catalunya. Aquest és l’objectiu del grup de CIU per a Tordera, que tots i totes els qui creiem en el potencial de la nostra vila unim esforços i treballem en una sola direcció, la d’aconseguir crear un municipi que garanteixi l’equilibi entre els equipaments, els serveis i les persones, una vila en la qual ens hi sentim còmodes i ben acollits perquè en definitiva , tots i totes som torderencs. 

7


Ajuntament

El Pont de Ferro

PSC Ara toca expedients d’infraccions urbanístiques!

D

es de fa molt de temps venim denunciant una manca total de disciplina urbanística. Hem constatat i denunciat tot un seguit d’edificacions i activitats sense cap control, i això, en una època de molt creixement pot ser dramàtic, com així ha succeït. Durant els darrers anys han aparegut un seguit de construccions irregulars, la majoria denunciades pels inspectors d’obres, que no han tingut resposta per part de l’Ajuntament (anaven quedant arxivades per excés de feina !). Vista la passivitat de l’administració, les infraccions s’han anat multiplicant. De sobte, l’Ajuntament decideix incoar expedients d’infraccions. Tal és el desgavell acumulat que en els darrers mesos estan sortint desenes d’expedients d’infracció. Legalment aquests hauran de comportar, en la majoria dels casos, l’enderroc de les construccions il·legals i a més a més una sanció econòmica proporcional en funció de la infracció. Algú pot pensar que serà així a aquestes alçades? I en aquelles infraccions que per conegudes han estat diguem que “consentides”? Quan algú comet una infracció i rep un decret de paralització, la seva obligació és aturar les obres i veure si es troben solucions o no. I la obligació de l’Ajuntament és vetllar i assegurar que es compleixi el decret, és a dir, que les obres realment s’aturin. En cas contrari ha d’actuar ràpidament abans que el mal sigui irreversible. Com que això no ha estat així, els infractors han anat seguint amb les obres. Amb què ens trobem ara? Doncs que l’Ajuntament ha decidit revisar els expedients i moltes de les infraccions, que inicialment eren un trist moviment de terres, ara són habitatges, amb una inversió que per molts casos hauran representat els estalvis de tota una vida i que ara s’haurà d’enderrocar. I com que no només parlem d’una ni de dues, sinó de moltes, l’enrenou pot ésser desmesurat. El darrer exemple el tenim amb la famosa zona esportiva de Sant Daniel. Els promotors han assolit tot un seguit de compromisos amb empreses estrangeres per tal d’explotar els camps de gespa (camps de futbol) que ara, quan l’Ajuntament “ha decidit” fer complir la normativa, els promotors no podran complir, i que a més hauran de pagar indemnitzacions milionàries si es dóna el cas (a no ser que entre tots plegats, govern i oposició siguem ara capaços de trobar una solució temporal dins la legalitat). Tant costava a l’Ajuntament informar correctament els promotors des del primer dia? Era més fàcil dir-los que ja podien anar fent ... que no hi hauria cap problema, oi? De fet, no poden desmentirho ni al·legar ignorància ja que fins i tot regidors del mateix Ajuntament han participat a diferents partits de futbol que s’hi han organitzat. Però bé, ara toca expedients d’infracció i aquesta activitat no es queda exempta. Tot està aturat, anul·lats els compromisos i si has de pagar indemnitzacions milionàries és “problema teu...”. Moltes vegades es preferible dir no en el moment oportú que dir vés fent que si ningú diu res.... Els ajuntaments no només han de fer complir la normativa, sinó que l’han de fer complir quan toca, no al cap d’uns anys d’haver-se produït la infracció. No menys greu és també el fet que s’apliqui “taula rasa”, és a dir, com que estem desbordats apliquem el mateix criteri per a tothom, tan amb aquells que han edificat una nau de mes de 1000 m2 en sòl agrícola i importants moviments de terres irrecuperables com amb aquell que ha col·locat una caravana en una urbanització que, tot i que la normativa no ho permet, la infracció és molt més reconduïble.  8


El Pont de Ferro

Opinió

MAT Ca l’Orenc. Fets:

·1

r. El mes de setembre del 2004 (aprox.), s’inicien obres de moviments de terres a la finca agrícola. · 2n. El dia 1.10.04, un agent de la Policia Local realitza una acta d’inspecció informant que hi ha obres i importants moviments de terra, i la construcció de 9 camps de futbol de gespa, sense disposar de cap llicència. · 3r. Durant el 6-8 de desembre de 2004 s’organitza un torneig de futbol. Un regidor del govern municipal (CiU), assisteix a l’acte i participa en el lliurament de premis. · 4t. El dia 21.01.05, el MAT denuncia els fets davant l’Ajuntament, i demana la suspensió de les obres i activitats, i que tot tornés al seu estat anterior. · 5è. En el Ple de 27.01.05, el MAT torna a denunciar aquest fets i demana la dimissió dels responsables polítics que havien consentit aquestes obres i activitats il·legals a la finca agrícola de ca l’Orenc. L’alcalde informa que respondrà per escrit al MAT. · 6è. Una setmana després l’alcalde remet una carta al MAT on informa que s’ha iniciat un expedient. · 7è. Gairebé un mes després del Ple, el dia 24.02.05, l’alcalde dicta un Decret en el qual finalment inicia expedient de protecció urbanística i sancionador. · 8è. La Setmana Santa 2005 a la finca de ca l’Orenc s’hi realitza un gran torneig de futbol utilitzant els camps de futbol construïts il·legalment. · 9è. En el Ple de 31.03.05 el MAT i altres grups tornen a denunciar obres i activitats sense llicència a ca l’Orenc. · 10è. El dia 1.04.05 l’alcalde dicta un nou Decret de protecció de la legalitat i sancionador per organitzar activitats esportives i partits de futbol sense llicència. · 11è. El dia 14.04.05 el MAT torna a denunciar els fets. · 12è. A hores d’ara la situació il·legal produïda a la finca agrícola de ca l’Orenc encara no ha estat resolta. Tothom sap que per realitzar una obra i/o activitat en una finca privada és l’Ajuntament qui ha de donar la corresponent llicència, i si el propietari i/o promotor no en disposa, l’Ajuntament ha de paralitzar aquestes obres i activitats. A més, quan aquestes obres i activitats es realitzen en uns terrenys protegits (per la recent revisió del Pla General) on no hi estan permeses, ans al contrari, prohibides, l’Ajuntament ha de vetllar perquè el que s’ha fet il·legalment es repari d’immediat i torni la legalitat. Els fets parlen per si sols. No pot ser que des de l’Ajuntament s’hagi trigat mig any en paralitzar les obres i les activitats il·legals dutes a terme en una finca agrícola. Tampoc pot dir-se que no se’n tingués coneixement perquè aquesta finca, i el que hi passa, és visible per tots els veïns de la zona i pels conductors que utilitzen la carretera GI-600 (Tordera – Blanes). Menys encara, no podem comprendre com el Govern municipal permet a un dels seus regidors assistir al lliurament de premis, i amb la seva presència donar conformitat a unes obres i activitats il·legals. I a la gravetat dels fets s’hi afegeix el que alguns diuen, en afirmar que les obres i activitats dutes a terme s’han realitzat d’acord i seguint les indicacions dels mateixos responsables de l’Ajuntament - govern municipal. A qui ens hem de creure? Diem tot això perquè fa dies que des del MAT es demana al govern municipal que el responsable de tot plegat assumeixi les seves responsabilitats, i si cal, dimiteixi, per la seva mala gestió en l’afer de ca l’Orenc. Ara per ara però, encara ningú no ha assumit la seva responsabilitat. Això permet la majoria absoluta? En tot cas, creiem que èticament no és admissible ni correcte.  9


Ajuntament

El Pont de Ferro

ERC L’Ajuntament de Tordera té política d’immigració?

E

l nostre país té una llarga història com a terra d’acollida de gent procedent d’altres indrets, cultures i llengües. Ho demostren prou bé cognoms com ara Cambó, Layret, González Alba, Carrasco Formiguera, Roís de Corella, Eiximenis, Llorente, Ruiz i Pablo, López Picó, Ainaud, Perucho, etc., o una simple ullada a la guia telefònica... Molts catalans d’avui tenim, en tot o en part, els nostres orígens familiars fora de Catalunya. Jo mateix, per exemple... Si, a més, pensem en la immigració interior, de l’interior cap a la costa, o del camp a la ciutat, on tothom té els seus referents personals en algun poble, tots som, en certa manera, immigrants. Per tant, tota política d’immigració és, per defecte, una política que ens afecta en primera persona. Tots plegats, però, quan parlem d’immigració ho fem quasi sempre per referir-nos als nouvinguts d’altres continents; sembla, doncs, que almenys en el terreny migratori ja hem interioritzat pensar en clau europea! Així, doncs, quan parlem d’aquesta immigració extracomunitària ràpidament posem l’ull en el que en diu la Unió Europea -en la línia política sorgida de l’Acord de Shengen-, en el que fa l’Estat espanyol -que mai ha tingut una política d’immigració coherent-, o en el que proposa la Generalitat de Catalunya -on l’Adela Genís, la secretària per la Immigració, s’esforça per treure suc de les minses competències de les quals disposa-. Oblidem tot sovint, quan parlem de polítiques migratòries, que -per les pròpies característiques de les vinculacions socials del fet migratori- les primeres institucions que cal que donin respostes són els ajuntaments. Així, l’Administració local és qui ha de donar la primera resposta a les necessitats socials més bàsiques dels nous habitants dels nostre municipis. En aquest sentit, permeteu-me que enumeri les premisses bàsiques que entenem la gent d’ERC – Tordera que ha de tenir la política migratòria del nostre Ajuntament: · Les actuacions de l’Ajuntament per a la població immigrant han d’estar inserides dins la normalitat dels serveis municipals, amb una visió plenament transversal. · L’immigrant ha d’accedir als recursos socials en les mateixes condicions que els torderencs autòctons, ni més, ni menys. · S’ha de garantir la no discriminació dels immigrants en l’habitatge, evitant la formació de veritables petits guetos. · Cal crear espais perquè els immigrants que acaben d’arribar, i durant els primers mesos de la seva estada al país, assisteixin a classes específiques de coneixement de la llengua catalana (però no amb la timidesa i l’acomplexament amb què es fa avui). Però, també, classes de coneixement dels costums d’aquí, i del funcionament dels serveis d’acollida. L’actual govern no aplica cap d’aquests criteris. No ho fa, perquè l’actual govern no té política migratòria. Tret d’alguna regidoria concreta en algun moment puntual, el govern -com a tal- no ha reflexionat ni dos minuts sobre quina estratègia cal seguir des de l’Ajuntament de Tordera vers el fet migratori. Com veieu, nosaltres ho tenim molt clar.  Bernat Costas i Castilla Regidor d’ERC - Tordera 10


El Pont de Ferro

Breus

Breus L’Ajuntament de Tordera aprova una cessió de terrenys per a la instal·lació provisional de mòduls de P-3, P-4 i P-5 al veïnat de Sant Pere.

L’Ajuntament de Tordera, Blanes, Malgrat i Palafolls uneixen esforços per protegir i mantenir el delta de la Tordera.

La Fira Mercat del Ram de Tordera va tancar les portes amb èxit de visitants i activitats. Enguany el certamen ha consolidat el nombre d’expositors. Ràdio Tordera recull 1.565 euros en una subhasta benèfica per als damnificats del tsunami del sud-est asiàtic. 11


Reportatge

Immigració

El Pont de Ferro

Text i fotografies: X.G., A.D. i A.S.

P

ot una persona ser il·legal? I què vol dir il·legal? El Diccionari manual de la llengua catalana ens defineix el terme amb molta eloqüència: il·legal significa no legal, o més extensament, contrari a la llei. Doncs bé, pot una persona ser contrària a la llei? La resposta és no. Hom podrà estar en contra d’una llei concreta –o fins i tot de totes–, però només són contràries a la llei les accions o les situacions que contradiuen el que estableixen el dret administratiu, civil o penal. Una persona, com a tal, no contradiu cap d’aquests drets: néixer, ser persona, no pot incloure la possibilitat de contradir cap dret. En tot cas, ho faran les seves accions o les circumstàncies en què es trobi l’individu en un moment donat. Resulta, doncs, inapropiat aplicar l’adjectiu il·legal als éssers humans, ja que només ho podrien ser les seves actuacions o determinades situacions. És prou conegut que el col·lectiu que més ha de suportar aquesta aberració en l’ús del llenguatge és el dels immigrants. En molts casos, les condicions en què arriben a un país estranger són tan precàries que no disposen de la documentació requerida. Les raons poden ser molt diverses, i tot i que efectivament aquesta circumstància representa un problema per al mateix immigrant i per a l’administració del país en qüestió, en cap cas queda justificat l’ús de l’adjectiu il·legal aplicat a la seva persona. 12


El Pont de Ferro

Immigració

Tanmateix, per acabar de dissoldre aquest perniciós malentès, d’entrada li és imprescindible a l’immigrant l’empadronament, per poder escolaritzar els seus fills o per tenir dret a assistència sanitària –o més exactament, perquè li receptin medicaments, ja que sí poden ser visitats. El problema és que en molts casos, els mateixos immigrants no volen empadronar-se per por a què la policia els localitzi i els pugui deportar; i en conseqüència, sobreviuen a l’estranger amb els mínims drets sanitaris, sense que els fills puguin anar a l’escola, i en una constant incertesa, que sovint es tradueix en malalties derivades del sistema nerviós. A Tordera hi figuren com a empadronats un total de 869 immigrants. Si el percentatge d’immigració a l’Alt Maresme és baix, encara ho és més a Tordera. Certament, no és un poble amb molta immigració. El col·lectiu més nombrós és el sud-americà, i aquell que més està augmentant darrerament és el dels pobles subsaharians i marroquins. En la majoria de casos, arriben a Tordera amb la intenció de trobar una feina que, per les pèssimes condicions polítiques i econòmiques, se’ls nega al seu país natal; i arriben seduïts per la idea que aquí podran viure millor. En general, acostumen a ser els més qualificats del seu país d’origen. Però la disparitat cada vegada major entre els països de l’anomenat primer món i els considerats del tercer món és la que acaba provocant l’increment d’aquest tipus de moviments migratoris. En conseqüència, un dels objectius a considerar és el de millorar les condicions del país d’origen, per tal de reduir l’allau d’immigrants, que fa difícil la gestió al país que els acull. Un manera de fer-ho podria ser agrupar els immigrants segons el seu país natal, per tal de canalitzar millor la seva situació, aconseguir i endegar projectes que remetin a la millora de l’economia

del país d’origen. A Tordera, però, no existeix res semblant a una associació d’immigrants, que seria l’encarregada de conduir els possibles projectes. A més, cal tenir present que si es fa una distribució com la pretesa, és a dir, si se’ls

A Tordera hi figuren com a empadronats un total de 869 immigrants. Certament, no és un poble amb molta immigració. dóna ubicació en funció de la seva nacionalitat, es corre el perill de segregar-los de la resta de la població, impedint la bona integració i l’adaptació a les formes culturals pròpies d’aquí. Més aviat, potser el que convé és no polaritzar la població, sinó distribuir-los de manera que quedin confosos entre la resta del poble, i separats entre ells, per evitar que s’autoaïllin i per propiciar la interrelació 13


Reportatge

amb els torderencs. A la vegada, també caldria promoure la creació d’associacions d’immigrants, que a banda dels avantatges que els pugui aportar, suposaria per a ells un punt d’encontre. En gran mesura, però, aquesta solució escaparia, a la pràctica, del control d’una administració.

banda de practicar amb l’idioma, es produeixi un intercanvi de coneixements i cultural molt profitós per ambdues parts. Una nova virtut d’aquesta iniciativa és que atorga una major flexibilitat horària, gràcies a la qual les parts implicades tenen més opcions per practicar l’idioma.

De fet, l’ajuda que pot oferir un ajuntament s’ha de centrar i se centra en les necessitats immediates dels nouvinguts, i sovint aquestes acostumen a ser de tipus orientatiu, d’assessorament, en una paraula, d’informació. Precisament a Tordera, per evitar que quedin desorientats i que arribin a situacions com la descrita anteriorment –on la incertesa i la falta de recursos dominen la rutina del recent immigrat–, des de Serveis Socials de l’Ajuntament de Tordera, en concret, des de l’OASC (Organisme Autònom de Serveis Comunitaris), se’ls vol informar sobre quins passos han de seguir per normalitzar

Existeixen a Tordera altres mitjans d’informació a l’immigrant: l’oficina d’informació a l’estranger –que té per objectiu regularitzar la seva situació jurídica irregular, facilitar la renovació de papers, ensenyar a emplenar sol·licituds...– i novament la tasca dels serveis socials, que, a través d’un seguiment especial i en funció de cada cas, posa l’immigrant en contacte amb Càrites que, de manera temporal –fins que normalitzi la seva situació– els facilita aliments i roba.

L’ajuda que pot oferir un ajuntament es centra en les necessitats immediates dels nouvinguts, i sovint aquestes acostumen a ser de tipus orientatiu, d’assessorament, en una paraula, d’informació. el seu estat. Una de les primeres accions per començar a moure’s amb relativa tranquil·litat és l’aprenentatge de l’idioma. Per pal·liar aquesta primera dificultat, l’Oficina de Català i l’Escola d’adults de l’Ajuntament de Tordera ofereixen cursos de nivell bàsic per als nouvinguts. Al mateix temps, i en col·laboració amb l’Associació de Voluntariat, s’organitzen i es conformen les anomenades parelles lingüístiques: des de la xarxa d’ensenyament es posen en contacte immigrants amb persones de parla catalana per tal que, a 14

El Pont de Ferro

D’altra banda, l’Ajuntament de Tordera també forma part del Programa intermunicipal d’immigració, coordinat des de Pineda de Mar i signat en conveni amb sis poblacions més, la Diputació i el CITE (Centre d’Informació al Treballador Estranger). Aquest pla assumeix un projecte global, val a dir, aspira a elaborar programes de servei en tots els àmbits de la vida ordinària de la persona immigrada –qüestions d’habitatge, ensenyament, sanitat... Compta també amb una coordinadora (Ruth de Diego) especialitzada en temes d’immigració que coordina i assessora els tècnics de cada poble. Aquests es reuneixen periòdicament i posen en comú diverses problemàtiques. El pla inclou també la presència a les escoles de continguts contra el racisme. Aquesta última és, per cert, una de les pràctiques que més fruits està donant, segons la regidora de Benestar Social de l’Ajuntament de Tordera, Mercè Jiménez. La iniciativa ha estat ben acollida a les escoles, i entre els infants la resposta està sent positiva. Jiménez, però, adverteix que cal també


El Pont de Ferro

Immigració

promoure-la entre els adults, ja que la majoria d’immigrats superen els vint anys i necessiten de la bona voluntat dels adults nascuts aquí per integrarse amb més rapidesa i eficiència. En aquest sentit, s’està treballant en la creació d’espais destinats al diàleg entre torderencs nascuts a Tordera i nouvinguts –un dels projectes consistiria en una jornada gastronòmica– que han de permetre una millor integració de l’immigrat. Paral·lelament, Tordera condueix un altre organisme destinat a tractar amb persones que vénen a viure a la nostra població, ja siguin d’altres països o d’altres poblacions del país; es tracta del pla anomenat Viure a Tordera. I finalment, el poble compta també amb un servei de mediació intercultural. Consisteix en un servei d’atenció directa que, a través d’una mediadora magrebina, gestiona les ofertes de centres d’ensenyament, planteja propostes de caràcter intercultural, de convivència i, en definitiva, dóna suport a les peticions necessàries en matèria de serveis. A més, quant a la normalització, ofereix xerrades informatives als estrangers i als empresaris, que són, a la pràctica, els dos pilars bàsics per a la regularització de l’immigrant, o dit d’altra manera, perquè l’immigrant aconsegueixi els popularment anomenats “papers”, que facin estable la seva situació i la seva vida al nou país. Aquesta seria una de les vies per aconseguir la regularització de l’immigrant: mitjançant un contracte laboral, que a banda d’aquesta funció, també permet a l’immigrant demanar ajuts i subvencions que, altrament, li serien denegades. Des del mes de febrer passat, el Govern ha posat en marxa un nou procés de regularització que ha de permetre l’empresari normalitzar la situació del seu treballador. L’empresari sap que s’exposa a determinats riscos legals o penals si

manté un treballador en condicions irregulars; però a la vegada, les dificultats que fins ara li sorgien al propietari d’una empresa per contractar, i en conseqüència, posar fi a la precària situació del seu empleat, deixaven l’empresari, que vol mirar pels seus interessos, en una cruïlla: si contractar i contribuir a la regularització d’un treballador immigrant “sense papers”, malgrat la inversió jurídica i econòmica que li pugui suposar a l’empresa, o si, per contra, li convé, quant a la relació inversió-benefici, i malgrat ser una actitud censurable, utilitzar els serveis d’un treballador immigrant, sense papers, però sense tenir la intenció tampoc de fer-li signar un contracte; o senzillament, no acceptar els seus serveis i contractar una persona nacionalitzada o amb una situació jurídica correcta. En qualsevol cas, ni l’un ni l’altre en surten beneficiats. Però, en el fons és l’immigrant qui té més a perdre, perquè és ell qui està més necessitat de la feina. Ara bé, a partir d’aquest nou pla de regularització l’empresari no ha de tenir tantes dificultats per poder regular 15


Reportatge

El Pont de Ferro

d’un grup de mafiosos –que allà, explica Nadia, són fàcilment detectables i localitzables pels seus conciutadans–. Un cop va arribar a Catalunya i un cop afincada –encara que insegura, perquè fins que no va aconseguir el contracte laboral no tenia els papers en regla– assegura que sempre ha rebut bon tracte, o que, com a mínim, no ha estat mai menyspreada; tot i això, considera que el col·lectiu marroquí és el menys acceptat a Catalunya i a la resta de l’Estat en general. En qualsevol cas, ara se sent molt integrada a la cultura catalana, participa en algunes activitats culturals, consumeix productes catalans i vol aprendre a parlar català, però opina que, almenys en el seu cas, hi ha dificultats per accedir als cursos –motivada per la incompatibilitat d’horaris. el treballador immigrat. Tanmateix, i segons observen alguns immigrants afectats per aquesta qüestió, molts empresaris seguiran reticents a fer contractes laborals –ja que així minimitzen les despeses i optimitzen els beneficis.

La Nadia va arribar amb dinou anys, i va fer-ho il·legalment: contractant els serveis d’un grup de mafiosos, fàcilment detectables i localitzables Durant tres anys, aquesta va ser la situació de la Nadia, una marroquina nascuda a Tànger que viu a Tordera des de fa deu anys. També ella va fugir del seu país perquè allà no trobava feina, va arribar a Catalunya, i en concret a Tordera –aquí hi viuen els seus germans–, amb l’esperança de poder treballar i viure millor. Va arribar amb dinou anys, i va fer-ho il·legalment: contractant els serveis 16

La Nadia va aprendre el castellà a Tànger, i un cop aquí, molts marroquins li demanen que faci de traductora: els casos més habituals són per demanar hora als centres sanitaris, per temes d’ensenyament o per traduir cartes. Com a extensió d’aquesta servei que ara realitza, li agradaria dedicar-se a ajudar els immigrants, no només en matèria lingüística, sinó també facilitant-los la informació necessària perquè també ells puguin normalitzar la seva situació. Tot i això, sempre ha triat relacionar-se més amb la gent d’aquí que amb els marroquins que viuen a Tordera. I això li ha permès integrar-se més ràpidament i familiaritzar-se amb l’idioma. Després de tres anys sense tenir els papers en regla, la Nadia i el seu marit van poder normalitzar la seva situació, gràcies a aconseguir contractes laborals. El cas de l’Eliana (nascuda a l’Argentina) és un exemple diferent. Dos anys abans que decidís venir a viure a Tordera, la seva família ja s’havia traslladat. També com en el cas de la Nadia, aquest és un exemple de reagrupament familiar,


El Pont de Ferro

Immigració

que transcorre per diferents fases (primer tota una família comparteix pis, després, progressivament, el nucli familiar va quedant més reduït i les diferents branques de la família tornen a emancipar-se). Però l’assentament de l’Eliana, i sobretot, la posada al dia dels seus documents, va ser més ràpid i sense un nombre excessiu d’entrebancs. La Nadia es va veure obligada a acreditar un permís de treball, i alhora, tramitar la documentació necessària per poder romandre sense problemes. En canvi, l’Eliana, gràcies a ser de descendència espanyola, li va ser fàcil aconseguir la dobla nacionalitat. A dia d’avui, i gràcies a unes condicions prèvies bastant favorables i al seu esperit d’integració, l’Eliana considera viure en consonància amb el poble de Tordera. En un principi, la major dificultat li provenia de la incomprensió del català. Però, novament, gràcies a què la família ja estava mitjanament assentada, li podien traduir tot allò que no entenia, especialment els documents i el correu que tenia a veure amb tota la tramitació de documents per a la regularització i nacionalització. Posteriorment, va decidir apuntar-se a cursos de català. Quan encara vivia a l’Argentina treballava de mestra. Per fer-ho aquí necessitava un nivell de català que, en principi, no tenia. La resta de requisits ja li eren convalidats. Ara, després de quatre anys de viure a Tordera, treballa d’educadora al Centre Obert i col·labora en la programació de Ràdio Tordera. Certament, els immigrants representen un gran impuls a l’economia d’un territori; estan obligats a treballar, i per tant a produir, i també, com tothom, tenen certes necessitats materials, i per tant, han de consumir. Ja hem vist, d’altra banda –encara que servint-nos només de dos exemples amb nom– que la majoria dels immigrants que

acull Tordera arriben amb una pronunciada voluntat d’integració, perquè de l’èxit de la seva adaptació en depèn la seva estada, que sigui l’apropiada, la desitjada. Amb tot, el sentiment de rebuig a l’immigrant és, en alguns casos,

L’Eliana considera viure en consonància amb el poble de Tordera. En un principi, la major dificultat li provenia de la incomprensió del català. massa evident; i en altres, encara que no es faci públic, la xenofòbia es porta per dins. Hi ha qui afirma, i segurament amb encert, que la causa d’aquest rebuig prové de considerar-los una amenaça als valors aconseguits en democràcia: una determinada moral, igualtat d’oportunitats... Però, aquesta és una percepció massa imprecisa d’una situació realment complexa. No va del tot 17


Reportatge

errada; el problema, però, és que aquesta teoria només explica uns casos particulars. Efectivament, a quina democràcia ens referim quan volem parlar de valors democràtics? Estem parlant de la democràcia catalana? de l’espanyola? Evidentment, no. Quan algú argumenta així, es refereix al conjunt de les democràcies occidentals. Per tant, no pot pretendre inferir del seu argument que el rebuig a un alemany, a un francès o a un romanès (per posar alguns exemples d’europeus amb notable repercussió migratòria a Tordera) sigui causat per aquesta por a la pèrdua d’identitat. Quan algú argumenta així, doncs, probablement

De l’èxit de la seva adaptació en depèn la seva estada, que sigui l’apropiada, la desitjada. vulgui posar èmfasi, no en l’organització política d’un territori, sinó en la cultura autòctona, i en particular, en la seva religió i en els seus costums. En aquest sentit, sovint des de la nostra òptica se’ns fa difícil acceptar segons quines actituds o ideologies –encara que no atemptin els drets humans–, senzillament perquè són externes a nosaltres; o fins i tot ens irriten aspectes tan banals 18

El Pont de Ferro

com la indumentària dels nouvinguts. Molt sovint, la por o el rebuig a l’estranger no és més que por a allò desconegut, a allò que no identifiquem amb nosaltres. En aquests casos, probablement el millor remei sigui adoptar una actitud més oberta i no jutjar sense conèixer –d’això, per cert, se’n diu prejudici. Un altre tipus de xenofòbia, menys sofisticada, té a veure amb els llocs de treball i en considerar l’immigrant com un potencial rival en el mercat laboral. És certament un fet que amb l’arribada d’immigrants augmenta la competència pels llocs de treball. Amb tot, cal tenir present que, en bona part, l’agricultura s’alimenta i sobreviu encara a Tordera gràcies a la immigració i que, per altra banda, un bon nombre de dones immigrades donen un impuls al sector serveis, com a auxiliars de geriatria o empleades del servei domèstic. Per tant, aquest tema no es pot resoldre amb una resposta fàcil i espontània –i per això mateix, poc raonada– de rebuig a l’estranger. En tot cas s’ha d’exigir un major i més eficaç control de la immigració –regularitzada– per part dels estats; i tot això sense oblidar que, per bé o per mal, en un món marcat per la globalització, els moviments migratoris per qüestions laborals han d’estar a l’ordre del dia i ser considerats tan legítims, si no més, com la lliure circulació de capital. 


El Pont de Ferro

Text i fotografies: Pep Megías

Begoña Contreras

Begoña Contreras Metgessa

Q

uan parlem de l’hivern, sovint pensem amb les festes de Nadal (que ja hem passat) i amb el fred, el qual no sempre ha fet gala de la seva rigorositat com aquest any. En canvi, sí que cada any sofrim la virulència de la grip. Aquest virus tan comú entra a casa sense permís i s’instal·la amb comoditat. Qui més qui menys, algun cop l’ha patit i per aquest motiu, he triat per a l’entrevista una metgessa del poble que de ben segur la coneixeu molts de vosaltres: la Begoña Contreras i Fernández. Ella va néixer a Barcelona, a la Clínica Quirón, ara farà 40 anys. I fins que es va casar, l’any 1992, va viure a Tordera, en el veïnat de Fibracolor, amb la seva família. Estudià a l’escola de la Fibra (l’actual Brianxa) fins a tercer de primària. Després va seguir estudiant a Girona, al Montessori- Palau. I finalment es llicencià com a metgessa per l’Autònoma de Barcelona. Durant 4 anys, ha exercit com a metge resident a l’Hospital General de Catalunya. I en fa 5 que treballa a l’ABS de Tordera com a metge de medicina familiar ocupant la vacant que quedà en motiu de la jubilació del doctor Solís. Viu a Sant Cugat del Vallès amb l’Alfonso, el seu marit que és metge traumatòleg, i els seus dos fills, en Víctor de 8 anys i la Carla de 4. Entre ells hi ha un pacte establert: no parlar mai de la feina a casa. 19


El Pont de Ferro

Entrevista

- Ha estat molt forta la grip d’aquest any? - Feia anys que no veia una epidèmia com aquesta. Ha afectat moltes persones, i sobretot gent gran. I també ha provocat moltes complicacions com ara la bronquitis. - Quan vas tenir clar que volies dedicar-te a la medicina i a quina especialitat? - El meu cas, com el de la majoria de metges, és vocacional. Va ser a l’Hospital General de Catalunya on em van preparar per a ser metge de família. - Amb quin caràcter ocupes la plaça de metge, és provisional o definitiu? - Estic treballant com a interina i per tant aquesta plaça és provisional. - Quina tasca hi desenvolupes, a més de metgessa? Tens algun càrrec més? - Només exerceixo com a metgessa de capçalera. - El fet d’exercir al lloc on has viscut, t’ajuda o 20

és més complicat? - Sóc feliç treballant on he viscut. M’agrada estar en contacte amb la gent que m’ha vist créixer i poder ajudar-los. - Quants pacients portes al teu càrrec? Quants en sols atendre diàriament? - En tinc aproximadament uns 1.900 i atenc diàriament una mitjana de 38. - Com és una jornada habitual? Quantes hores diàries t’ocupa? - Una jornada habitual comença a les 9 del matí i, en teoria, acaba a les 3 del migdia. Però això no és real. El temps de la relació metge-pacient no es pot comptar com el temps d’una cadena de fabricació. Els meus pacients saben a les hores que marxo cap a casa. - Què és el que t’agrada més i el que menys de la teva feina? - A mi m’agrada molt la meva feina, encara que hagi d’assumir jornades llargues com les guàrdies.


El Pont de Ferro

Begoña Contreras

- Si generalitzem, com diries que és la salut dels torderencs? Quines són les malalties més comunes? I els accidents més habituals? - Penso que la salut dels torderencs és molt bona. Viuen molts anys i en molt bona qualitat de vida. Em sorprenen gratament les dones de Tordera que tenen cura dels seus avis. Aquestes dones ( filles, joves...) tenen molt de mèrit i ens ajuden a aconseguir aquesta bona qualitat de vida dels nostres grans. Igualment, molts torderencs utilitzen remeis casolans per petits problemes de salut i desitjo que això no es perdi perquè és cultura popular. - De ben segur que també noteu l’increment d’immigrants al poble. És difícil entendre’s amb ells? Són diferents quant a tipus de malalties? - Comencem a notar l’increment d’immigrants. És difícil entendre’s amb àrabs, africans, xinesos... Tots ells tenen una cultura diferent a la nostra, una manera de pensar diferent i, per tant, una forma de viure la malaltia diferent a la nostra. 21


Entrevista

- La sanitat pública rep moltes crítiques per les llargues llistes d’espera. Quina creus que és la causa? Quina pot ser la solució? - La causa de la llarga llista d’espera és econòmica. El sistema sanitari no pot assumir les despeses d’augmentar la contractació del nombre de metges. - Quan els metges us poseu malalts, sou bons metges de vosaltres mateixos? I bons pacients? - Cada persona és un món però en general no ens visitem gaire i no som bons pacients. Fem la consulta de “passadís”: Quan trobes al col·lega especialista pel passadís li comentes la teva malaltia i, quan el tornes a trobar pel passadís, li expliques el resultat de les proves complementàries. - Hi ha opinions que el CAP de Tordera està mal emplaçat i s’ha fet petit. Com ho veieu els que hi treballeu a dins? - És evident que, el que havia d’ésser una biblioteca no era el millor lloc per instal·lar un ambulatori. Però m’imagino que en aquella 22

El Pont de Ferro

època millor això que res. No té bones comunicacions ni aparcament. I ara ja s’ha fet petit. - Això de ser metgessa de l’ABS de Tordera, t’ho planteges com a definitiu? Quins altres propòsits tens per al futur? - No puc plantejar-m’ho com a definitiu perquè no tinc la plaça en propietat i aquesta ha sortit ja a concurs. Si no treballo a Tordera, segurament treballaré en una altra Àrea de Salut. - Quin consell els donaries als estudiants de medicina? - Penso que no haig de donar consells. Avui en dia, el jove que escull estudiar medicina és un bon estudiant i ho fa per vocació, i aquestes, sota el meu punt de vista, són les eines que calen. Esperem que es compleixin els teus desitjos i agraïm sincerament la teva col·laboració. Moltes gràcies. 


El Pont de Ferro

Text: A.D. / Fotografies: A.S.

Curs d’història de Catalunya

Cursos Curs d’història de Catalunya

C

onèixer Catalunya, la seva història i l’evolució que ha patit amb el pas del temps o bé refrescar la memòria i recordar alguns fets passats. A grans trets és el que els assistents del curs d’història de Catalunya han pogut dur a terme des del 18 de gener passat fins a la primera setmana del mes de març. Una trentena de persones de diferents edats han assistit cada dimarts de 8 a 10 de la nit al local Emili Vendrell per tal de seguir les classes que impartia el professor de l’Associació Conèixer Catalunya (ACCAT). Mitjançant explicacions, vídeos i comentaris de textos de

diferents èpoques històriques, els assistents s’introduïen en diferents esdeveniments que han marcat la història de Catalunya, des de la formació dels comtats catalans fins a la transició cap a la democràcia, passant per capítols com la Guerra de Successió, la revolució industrial, la restauració borbònica (1874) o la Guerra Civil i el franquisme. A més de les vuit sessions teòriques, l’ACCAT va oferir la possibilitat de visitar algun museu per clausurar el curs. Enguany, els participants del curs han pogut gaudir d’una visita guiada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a 23


El Pont de Ferro

Ensenyament

Barcelona. Tal com explica Maria Àngels Cayró, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Tordera, “la visita que proposava l’ACCAT era el Museu d’Història de Catalunya però, a l’haver-lo visitat en altres edicions del curs, hem optat per aquest altre recinte”. Una mirada enrere L’origen dels cursos d’història a Tordera es remunta al 2001 quan el Consorci per a la Normalització Lingüística (CNL) del Maresme contacta amb l’Oficina de Català de Tordera i li proposa organitzar des de la Regidoria de Cultura els cursos d’història que oferia l’ACCAT. A partir d’aquí i fins a l’actualitat s’han continuat realitzant any rere any, incloent-hi algunes variants i particularitats. De fet, ja al 2002 el curs va anomenar-se Curs d’història contemporània de Catalunya i es va centrar en aquesta època històrica. El motiu, segons Cayró, fou que “en la primera edició no es va poder acabar el temari i vam acordar continuar-lo en aquest altre curs”.

Com a clausura del curs, els participants han visitat el MNAC. El tercer any els cursos van adoptar la forma d’un cicle de conferències a la biblioteca de Tordera organitzats amb la col·laboració del Cercle d’Història de Tordera, l’ACCAT i la mateixa biblioteca. Entre les xerrades s’hi trobaven títols com “La política catalana al segle XX”, “Relacions entre Catalunya i Occitània”, 24


El Pont de Ferro

“Lluís Companys a la Guerra Civil” i “Els aixecaments militars a la transició”. Després d’aquesta experiència, l’ACCAT organitzà l’any següent uns cursos destinats a persones immigrants on s’oferien coneixements elementals sobre la història, la geografia, l’art i altres aspectes de Catalunya. Aquests cursos, comenta la regidora, “no eren oberts a tothom sinó que es van destinar als alumnes de l’Escola d’adults i dels cursos de català”. Aquest és el cinquè any consecutiu que s’organitza a Tordera un curs relacionat amb la història de Catalunya. “Quan enguany vam tornar a organitzar el curs, no sabíem quanta gent s’inscriuria perquè el temari sol ser molt similar en totes les edicions”, comenta Cayró. Tot i això, el nombre d’inscrits no ha variat gaire i s’ha mogut entorn a la quarantena de persones, una xifra, segons la regidora, que “acostuma a ser la mateixa de gairebé cada any”.

Curs d’història de Catalunya

Mirant endavant A hores d’ara, un cop finalitzat el curs, és moment de pensar en el futur. Cayró comenta que de cara l’any vinent han demanat a l’ACCAT que organitzi cursos amb un temari més específic, ja sigui d’algun capítol concret de la història de Catalunya o bé relatius a altres àmbits del coneixement, com per

Aquest és el cinquè any consecutiu que s’organitza un curs relacionat amb la història de Catalunya. exemple història de l’art o la geografia. No obstant això, de moment només és una sol·licitud i serà el temps qui ens mostrarà si la petició esdevé un fet o si continua com a proposta.  25


El Pont de Ferro

Entitats

El Rusc

Text i fotografies: Albert Bassas

Tot un premi

E

l mes de febrer passat, el col·lectiu El Rusc de Tordera, llar i taller per a persones discapacitades, va ser guardonat amb el premi Sant Fèlix 2005 que lliura la delegació de mitjans de comunicació social del bisbat de Girona. El premi -merescut, sens dubte- reconeix la trajectòria que aquest centre, concertat amb els Serveis Socials del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya, ha fet al llarg dels anys. Segurament no hi ha torderenc que no n’hagi sentit a parlar, però, per contra, també n’hi ha pocs que els coneguin realment. Qui són? Què fan? Com viuen? Com treballen? 26

Per començar, la llar, situada al veïnat de Sant Ponç, respira aire pur i bon ambient. “Tots ells conviuen com una gran família”, comenta en Pere Domènech, director del centre. Aquest, de fet, és el principal objectiu: oferir a les persones discapacitades psíquiques llocs de vida i treball on puguin trobar estabilitat i créixer a diversos nivells, tan personal, com social i també relacional: “Recollim les preocupacions d’uns pares per al futur dels seus fills, per quan ells no hi siguin”. La bonica llar El Rusc, que està preparada per acollir 10 persones, es va fundar al 1977 gràcies a la tasca del Dr. Pujol que la va cedir,


El Pont de Ferro

El Rusc

Segurament no hi ha torderenc que no n’hagi sentit a parlar, però també n’hi ha pocs que els coneguin realment.

10 anys després, per acollir aquestes persones. Així naixia una història que d’aquí a dos anys ja bufarà 30 espelmes des de la seva creació i que ha anat creixent i evolucionant. “També ells estan vistos d’una altra manera, abans els anomenaven subnormals, més tard disminuïts i ara discapacitats”. Fruit d’aquesta evolució, les tornes aviat van començar a canviar. Segons Domènech, “ara ja no es tractava de viure lluny, separats, com exclosos de la societat; la voluntat era contrària: integrar-se cada vegada més al municipi”. D’aquesta manera, al 1994, es creava també el Petit príncep, llar situada enmig del poble que acull 7 disminuïts: “Això de tenir una llar al centre de Tordera és molt positiu perquè et permet gaudir de tots els serveis necessaris d’una manera molt més fàcil. I aquesta és la direcció que volem mantenir. Ens marquem una fita molt clara a curt termini: aconseguir crear dues llars residència més al poble perquè així tots visquin junts i més integrats”, exclamava il·lusionat el director. Llavors, la llar de Sant Ponç serviria només com a taller per fer-hi feines i activitats. Magda Aranda, resident d’El Rusc a la llar de Sant Ponç des de fa 11 anys, valora l’increment de llibertat i independència que això els oferiria: “Ara necessitem monitors per a tot; cada vegada que volem baixar al poble, ells ens hi han de portar, en canvi els que viuen al Petit Príncep tenen més llibertat i independència per fer el que vulguin”. Amb aquest panorama és evident, doncs, que una part fonamental i bàsica de la vida quotidiana de tots ells la formen el voluntariat, conjunt de persones integrades dins la federació de l’Arca –que engloba 130 centres a tot el món, i Tordera és l’única seu de tot Espanya- de gran tradició i experiència en el camp del voluntariat. “Tenim 15 monitors per

fer diferents tasques del dia a dia com rentar la roba, planxar, cuinar, i fer altres coses”, diu la Magda. L’equip de personal de suport el completen psicòlegs, assistents socials i personal administratiu i de serveis.

Abans els anomenaven subnormals, més tard disminuïts i ara discapacitats. Malgrat tot, els residents també aporten el seu gra de sorra i s’organitzen per ajudar-los: 27


El Pont de Ferro

Entitats

“Per torns col·laborem a l’hora de preparar l’esmorzar o també a fer la bugada, per exemple” diu la Magda. Però la seva feina no

Ens marquem una fita molt clara a curt termini: aconseguir crear dues llars residència més al poble perquè així tots visquin junts i més integrats. és ben bé aquesta ni es limita a això. Ella, igual que els seus companys, comença l’activitat diària molt aviat, a dos quarts de 8 del matí. La principal ocupació, durant el matí i també les 28

tardes, és la de treballar en l’anomenat taller ocupacional, on realitzen tasques adreçades a facilitar el seu desenvolupament personal, laboral i social. A tots ells, doncs, els podem veure fent ioga al Clavé o equinoteràpia als afores de Tordera, també van a la piscina de Calella, o a la biblioteca de Blanes i, fins i tot, fan feines manipulatives al taller amb una petita remuneració a canvi, que s’autogestionen per a les petites despeses. I és que la categoria en què es troba el col·lectiu d’El Rusc ara mateix només els permet fer això; són un servei exclusivament de teràpia ocupacional. Per sobre hi ha el Servei d’Orientació i Integració (SOI) que obliga al personal a fer més col·laboracions remunerades amb determinades empreses, i per últim, dalt de tot, el Centre Especial de Treball (CET) que té una jornada completa amb la realització de tasques per als serveis municipals, com ara la jardineria. Mentrestant, la comunitat d’El Rusc manté el conveni amb l’empresa de gomes d’esborrar Milan per a la qual preparen en estoigs o ordenen en caixetes tot el material que els arriba a granel. En la fotografia, la Magda ens mostra, satisfeta, la seva feina, com ho està tothom després de fer les coses ben fetes, tal com s’han de fer. I és que, segons remarca el director, “tots ells demanen el mateix que podem voler qualsevol de nosaltres, per tant, això és el que els pretenem donar”. Ja ho hem vist, segurament no han tingut tanta sort com nosaltres en aquesta vida però tot i això viuen contents, feliços, sabent gaudir i apreciar d’unes coses que potser nosaltres no valorem prou. Ha quedat clar que, entre ells, són, a la vegada, companys de treball, amics i família, i aquest –més que el Sant Fèlix 2005sí que és un autèntic premi; un premi que no té preu. 


El Pont de Ferro

Text: Associació d’Espectadors

Cultura

Teatre Clavé Txèkhov: entre el teatre i el conte

S

i avui, un any després del centenari de la seva mort, Txèkhov veiés que les seves obres teatrals continuen representant-se i, a més, amb considerable èxit, sens dubte rebria la notícia amb sorpresa i escepticisme. Aquest, però, no és un fet gaire sorprenent, ja que massa sovint no sabem apreciar les obres de molts autors fins que ja no són amb nosaltres. Això no obstant, el cas Txèkhov no deixa de ser insòlit. Anton Txèkhov (1860-1904), tot i que va cursar estudis de medicina, mai no exercí com a metge i dedicà la resta de la seva curta vida a la producció literària. Hi ha dues raons que expliquen el perquè d’aquest canvi. La primera és que, just havent acabat la carrera, no desitjava dedicar-se a la seva nova i flamant professió. La segona fou descobrir que tenia tuberculosi. Sabent que la seva vida no seria molt llarga, Txèkhov es dedicà a escriure sense descans. Durant els seus darrers vint anys va escriure centenars de contes i cinc obres de teatre. De la seva etapa com a narrador ens deixò petites joies com La dona del gosset, El monjo negre, Terror, i El violí de Rothschild entre molts d’altres. Notable és per nosaltres la seva producció, per què els seus contemporanis acolliren les seves obres amb indiferència i perplexitat? Tot i que ho mereixé, Txèkhov, mai va comptar amb el suport del públic i crítica. Resulta sorprenent que hagués d’alterar, contra la seva voluntat, el text d’Ivànov, la seva primera obra teatral. Però la veritat és que després de l’estrena no la van entendre públic, crítica, ni els propis actors que la representaven. Quelcom similar patiren les seves obres següents. Per què, doncs, aquest bagatge tan discret? Una de les raons és, sens dubte, que les obres de Txèkhov no tenien res a veure amb el teatre rus de l’època, que es reduia a farses, quadres festius i drames sentimentals. A més, les opinions contràries i els judicis frívols dels crítics, podien predisposar desfavorablement a un públic que, per inèrcia, era poc amic de les innovacions. Un altre comentari molt estès és que a les obres de Txèkhov hi ha una manca generalitzada d’acció. De fet, aquesta opinió no és del tot falsa. Des del punt de vista estricte de la paraula, és cert que hi ha poca acció. Un tret comú de les obres és que descriuen situacions i fets quotidians de la vida dels personatges. La veritable acció es dóna a nivell psíquic i emocional dels personatges. En realitat, al personatge txekhovià li passen moltes coses, tot i que a l’obra no passi girebé res. Els personatges, constantment, són presa de la tristesa, l’angoixa, les esperances i il·lusions frustrades. Per contra, el teatre de l’època era ric en efectisme i acció i, evidentment, aquesta manca a les obres de Txèkhov no podia menys que causar sorpresa i decepció. El temps, però, ha acabat fent justícia. L’obra que ens ocupa, Les tres germanes, és, per molts crítics, la millor i més madura de les cinc. Ens submergeix a la vida de tres joves dones atrapades dins l’ambient monòton d’una ciutat de província on l’únic estímul és la presència d’una brigada d’artilleria de l’exèrcit. Les tres germanes viuen amb el seu germà, un home de caràcter feble dominat per la seva dona. Els sentiments de totes tres són semblants: decepció amb al vida que porten i enyorança per tornar a Moscou; un Moscou que simbolitza la capital, amb la seva forma de vida i la seva societat diferent. Aquesta enyorança les acompanyarà de forma obsessiva i gariebé malaltissa durant tota l’obra. No obstant això aquest Moscou que desitgen és, potser, aquell que van haver d’abandonar quan eren nenes. Un Moscou del que únicament reben notícies gràcies als oficials de l’exèrcit. Amb el pas de l’obra, les germanes aniran veient com les seves esperances es van frustrant i com la teranyina de la monotonia les envoltarà cada cop més. I continuaran somiant en un ideal que no poden assolir, en refer la seva vida i en trobar resposta a les preguntes que les angoixen: per què vivim? Per què patim? Quin sentit té la vida?  29


El Pont de Ferro

Cultura

La veu del poble

Quim Haro

Carrer del Doctor Trueta (I)

P

otser hi ha qui, en llegir el meu nom, em recorda curt i espera de la mateixa grandària el recorregut per les meves passes. Com s’equivoca! Sí, sóc curt, però molt intens; sense ànim de protagonisme em considero profund i transcendent, i cercaré en la meva narració aquesta intensitat i profunditat de la qual tan orgullós em sento. Per començar us puc dir que el camí Ral té aquest nom i no se’n recorda des de quan, igual que el carrer de Santa Llúcia ha estat sempre fidel a la santa; però jo no, jo he tingut en menys de cent anys quatre noms: abans de la República, de Sant Antoni; en temps republicà, Héroes de Jaca; acabada la Guerra Civil, sota la dictadura, José Antonio; i ara, en plena democràcia, del Doctor Trueta; és preferible tornar als noms allunyats de la política perquè et deixin definitivament en pau. Compartint espai entre el meu i el del camí Ral tenim la casa pairal dels Vendrell, cognom de família (lligat al de Fàbregas) d’empremta profunda a la nostra vila. Malgrat que el número 41 és del camí Ral a mi em pertany el seu garatge. Pel davant, en l’espai que fa anys ocupava la ferreteria Grimal (i ara ocupa la botiga Luagfan), cal Rajolé, nom que rebia la casa perquè hi vivien els treballadors d’una bòbila (segons el diccionari, forn on es cou obra, rajoles, teules, etc.) que hi havia a Mas Pasqual, propietat dels Trinxet, uns importants industrials tèxtils de Barcelona. Com bé us comentava el carrer de Santa Llúcia, acordarem entre tots els carrers que malgrat que la indústria del suro s’ha 30


El Pont de Ferro

repartit per tots nosaltres, només un donaria informació a fons sobre els tapers i, vés per on, aquest privilegi em toca a mi. Per què? Fàcil resposta: entre els meus límits va viure el darrer taper del poble, en Barceló, conegut per molts com el Faixero (més endavant us diré per què). Com bé explicaven l’Elena Serra i en Joan Bou en el seu llibre La indústria tapera torderenca. Un bocí del nostre passat, hi ha notícia registral de tapers a la vila des de 1870, però el darrer registre és el d’en Joan Barceló al 1951, malgrat que quinze anys enrere ja no n’hi ha d’altres, podem posar aquesta data com el final per aquesta indústria a Tordera. Però tan important era aquesta indústria? Pels diners que bellugava, per la gent que hi treballava, per la transcendència en l’economia del poble, sí, era molt important. Els suros, pel seu rendiment, eren arbres tractats amb cura, i els boscos de sureres, veritables fonts de riquesa per als seus propietaris. El seu creixement era lent i l’aprofitament de la seva escorça, del suro, era mesurat en el temps en períodes de 10 o 12 anys. La primera pell s’anomenava pelagrí, les següents peles no es feien fins que el gruix del suro arribava als 25 mm, i això no succeïa fins que no havien passat aquests 10 o 12 anys. La segona pelada es deia matxot, i era després d’aquesta quan el suro arribava a la qualitat esperada per extreure’n el millor, el que es dedicava als taps. Per tant, si bé el rendiment era alt, trigava molt a arribar, encara que, en èpoques de màxima demanda, als nostres boscos es pelaven els suros cada 7 o 8 anys. Les paraules també moren i, amb el final

Cultura

de la indústria tapera, seran moltes les que desapareixeran: des del nom de les feines més específiques fins al de les eines bàsiques que en altre temps eren d’ús domèstic i general. Feines com les deltoscador, aquell que treia les restes de capa llenyosa del suro; eltrescador, que seleccionava el millor per als taps, sovint només ensumant-lo; el llescador, que feiallesques uniformes de les planxes; el quadrador, que feia la feina de carrar, és a dir, tallar carracs de les llesques (segons el diccionari, en la indústria tapera el carrac és un prisma rectangular que es talla de la llesca per fabricar-ne taps); l’escairador que s’encarregava de treure els quatre angles del carrac; i, finalment, la del taper el qual, amb la millor de les eines, l’experiència, era capaç de fer, dels carracs, taps. Igual que eren específiques les feines ho eren les eines, com la fitora, destral específica per pelar els suros; o les diverses ganivetes, adaptades cada una a la tasca per desenvolupar: la del llescador, amb un ferro

Els suros, pel seu rendiment, eren arbres tractats amb cura, i els boscos de sureres, veritables fonts de riquesa per als seus propietaris. de nivell que marcava el gruix de la llesca, la del quadrador, més curta i més ampla que la de llescar, o la d’escairar. Per la importància de la precisió en el tall, acompanyant sempre aquestes ganivetes trobàvem l’esmolador i les màquines d’esmolar. És cert que la mecanització arriba progressivament a les comarques veïnes, 31


El Pont de Ferro

Cultura

Els Barceló, en Quimet i en Joan el faixero

però no a Tordera, mai va ser un poble on la mecanització prengués protagonisme. Els entesos sempre afirmaren que davant carracs i taps fets a mà o a màquina, el millor eren els taps fets a màquina a partir dels carracs fets a mà, sobretot per la capacitat de supervisió i classificació manual del material, més acurada que la que es feia a màquina. Tordera va ser, sobretot productora de carracs; de les nostres taperies, embalats en grans sacs d’arpillera, sortien, bàsicament, carracs, pel que s’entén que el final del procés s’acabava en un altre lloc. Amb tot, quan el que es produïa eren taps, aquests s’havien de rentar en una tina amb àcid oxàlic per netejar les impureses i, un cop nets, assecats a l’ombra. El procés final

Tot un senyor patriarca a qui els néts havien de fer l’amistat cada vegada que entraven a casa. era el de selecció i classificació sobre el catre, taula de tisora folrada de roba que impedia el rebot dels taps i la caiguda a terra. De tipus de taps n’hi havia molts, avui tots desconeguts per les memòries joves però, si més no curiosos de recordar: topetes, curts, moiens, trefins i superfins (especials per cava) pintes, boates, bretes, bondes, etc. Com deia, els Barceló, primer en Quimet, tot un senyor patriarca a qui els néts havien de fer l’amistat cada vegada que entraven a casa (fer l’amistat volia dir besar la mà als avis o als pares com a salutació) i posteriorment el seu fill, en Joan, foren els darrers tapers del poble. 32


El Pont de Ferro

Però no eren tapers i prou, sovint se’ls deixava tàcitament la feina de coordinació entre els tapers torderencs. Si hi havia comandes fortes, eren els encarregats de desglossar la feina per als petits obradors de la vila. També exportaven a França, Bèlgica o Alemanya i tractaven amb suro que venien a les indústries de l’Empordà. Els tractes es feien per Sant Ponç: tapers, tractants de suro i propietaris de sureres fixaven preus i partides a l’ombra de la porxada, àdhuc s’aprofitava per visitar els boscos més propers a l’aplec. La pela era feina d’estiu, possiblement perquè l’arbre té més saba i aquest fet facilita la feina. Hi ha qui comenta que era millor per Sant Joan, altres que entre juliol i agost; el cert és que, en un o altre moment, la feina era molta i molt dura. Els traginers amb els seus matxos eren els encarregats de desemboscar les pannes de suro per carregar-les als carros, els quals les havien de portar fins als patis de les taperies on deixar-les assecar. Les planxes, encara amb la forma corba de l’arbre, eren fortament lligades amb espart i introduïdes en la caldera o perol, sempre d’aram, ben atapeïdes i submergides en l’aigua mitjançant pesos per aprofitar al màxim l’espai. El bullidor, sovint per l’ olor i sempre per l’experiència, decidia quan treure-les, ara sí, convertides en planxes planes, a punt per treballar. De fet no tots els tapers tenien possibilitats de bullir, hi havia qui, quan passava al carrer de Santa Llúcia amb les eres pel gra o amb les premses pel raïm, bullia en calderes d’altres; per exemple, en Tino (Constantino Torrelles) en un principi bullia a casa d’en Barceló encara que, posteriorment, propietari ja d’un perol, va poder bullir-s’ho a casa. En Tino vivia també al meu espai, al número 27. Ell era taper, és a dir, acabava tot el procés encara que, si

Cultura

més no, taper curiós. La gent, particulars o botiguers anaven a comprar-li els taps a casa i fins i tot li encarregaven taps a mida: petits o grans, per ampolles o per pots de vidre dels que feu servir per fer conserves. Moltes de les sortides a l’eixida de les cases de la vila estaven pentinades al ritme del vent per cortines fetes de taps, els quals enfilats l’un darrere l’altre en rengleres perfectes impedien el pas de les mosques a l’interior de la casa. Ara poseu cortines de disseny, vingudes de lluny, fetes pacientment per qui sap qui ni on, però aleshores us era més fàcil: anàveu a can Tino i compràveu un sac de taps per cortines i, pacientment, els donàveu el destí a l’aire del carrer, com anunciant quina era la feina

Encara sura pels racons de l’eixida el darrer vapor de la darrera bullida: aquella olor, aquell record dels enormes sacs esperant transport un cop acabada una partida. predilecte del poble. En Tino també feia de tractant de suro, i venia partides dels nostres boscos a indústries més grans, per exemple l’Amstrong de Palafrugell. Si en Barceló va ser l’últim taper de la vila, potser en Matas, els de can Tol, dels qui ja us va parlar el carrer de Santa Llúcia, devien de ser dels primers. A can Barceló encara sura pels racons de l’eixida el darrer vapor de la darrera bullida: aquella olor, aquell record dels enormes sacs esperant transport un cop acabada una partida, aquella sistemàtica feina a l’obrador supervisada pels autoritaris 33


El Pont de Ferro

Cultura

ulls d’en Quimet. La seva feina tenia destí fix: les caves Montesquiu i les caves Freixenet. La torna del viatge dels taps eren alguna que altra caixa de cava que l’amo guardava curosament sota el llit.

Curiosament serà en aquesta mateixa dècada quan la modernitat entra en la llar dels Barceló. Si les màquines de fer taps no havien estat capaces, sí ho serà un altre tipus d’avenç: el telèfon.

Diuen que els tapers eren molt senyorets i, abans que se’n sentís a parlar, ells ja feien la setmana anglesa aprofitant alguna tarda de festa per fe algun tiberi. Expliquen que va ser en un d’aquests dinars entre tapers que en Joan Barceló féu una juguesca: la de demostrar que era capaç d’anar al mercat d’Hostalric i vendre faixes. I tant que ho va ser, va anar a mercat però no va en vendre cap, des d’aleshores se’l va conèixer per en Joan Barceló, el Faixero. Els

A hores d’ara, al camí Ral, prop d’on en Felip Clos té el seu magatzem, podem veure encara una placa, descolorida ja, on assenyala, Camí Ral amunt i en castellà, “Teléfonos”. Que ningú cregui que està parlant del locutori que pel servei de molts dels nostres immigrants s’ha posat al cap de munt del meu espai, no! El que està assenyalant és la antiga ubicació de l’oficina de telèfons de la nostra vila, justament a can Barceló, el meu número 25. On desapareixia un obrador tradicional, artesà i de solera, la taperia, prenia forma, pocs anys després, el que seria centre neuràlgic de la moderna comunicació: telèfons. Si durant els anys de taper, el de Faixero era el sobrenom d’aquesta casa, a partir de la ubicació de la central de telèfons aquest serà el seu sobrenom. La filla d’en Joan Barceló, la Carme, serà coneguda des d’aleshores per Carme Barceló, la de telèfons.

On desapareixia un obrador tradicional, artesà i de solera, la taperia, prenia forma, pocs anys després, el que seria centre neuràlgic de la moderna comunicació: telèfons. tapers a Tordera tenien una coral on tothom que cantava era taper, amb l’única excepció d’en Nasi, el cadiraire del cap de munt del carrer de Santa Llúcia. La industrialització posà punt i final a aquesta rauxa dels taperots, com es coneixia a Tordera als artesans del suro. Les màquines multipliquen per molt el número de taps a l’hora i les ganivetes de llescar, de carrar, o d’escairar no hi poden competir. A poc a poc els tapers van canviant de fenia fins que l’últim, en Joan Barceló, decidí endreçar definitivament les eines; corria, com deia l’any 1951. 34

Però no hi ha pressa, tot el que sobre l’evolució d’aquest avenç a Tordera es pot explicar, ja arribarà. La modernitat es mou prudentment i pausada. Podem desar la memòria i esperar. Fem una aturada en el temps i mentre la Carme prepara connexions i timbres, esperarem al proper número de la revista. Ja us ho deia, el meu espai és curt, però intens i carregat de transcendència pel poble, tot de sobte no es pot pair, cal un repòs i aquest ens el donarà el marge de l’arribada d’una nova revista. 


El Pont de Ferro

Salvador Martínez

Cultura

Coses d’aquell temps

E

n aquell temps, les dones encara ho tenien més negre que ara, especialment pel que respecta al dol, cosa ja de si negra. El dol a més de representar-se per la vestimenta negra, comportava una conducta adient, és a dir, no assistir a festes ni balls ni expressar eufòria ni alegria, no estaba ben vist. A més, el dol estava degudament reglamentat, si bé era diferent en uns o altres pobles. Usualment per als parents més directes, marits, pares i fills, era de dos anys; avis i germans, un any, cosins, 3 mesos, etc. Per tant, si els familiars morien de forma escalonada, el dol es feia permanent i les dones es pot dir que a partir dels 40 anys ja sempre més vestien de negre. En el dol es podien comptar dues fases: dol rigorós i mig dol, que els castellans en diuen “alivio de luto”. En aquesta fase del mig dol ja no calia anar totalment de negre, els vestits solien ser estampats en blanc i negre i es relaxaven una mica les normes de conducta. Ja no era tan mal vist anar al cinema o escoltar música lleugera. Per als homes la cosa era més lleugera, es limitava la corbata negra i al braçal a l’americana, si bé calia també guardar el degut respecte i seriositat en la conducta, però més relaxadament. Per si això del dol no fos suficient pel negre panorama de les dones, tenim les feines de casa que no eren com ara, ja que no hi havia els electrodomèstics ni els materials actuals i a més, era molt mal vist que un home ajudés en les feines de la llar; si n’hi havia algun es deia despectivament que era un”calçasses”. Només imagineu: una dona vestida sempre de negre, sense poder participar de diversions, sense TV,

rentant tota la roba de la família a mà, sense aigua calenta, havent de fregar el terra de genolls, cuinar en un fogó de carbó, banyant la canalla en un gibrell i, amb molta freqüència ser mare de tres o quatre fills. Malgrat aquestes explicacions, és probable que principalment alguns homes de mitjana edat per amunt i que no estan habituats a col·laborar en les feines de casa no es facin càrrec del que suposen aquestes feines; jo els suggeriria que ara que disposen de rentadora, rentavaixelles, etc. etc. només que durant uns pocs dies, donin vacances a la dona i procurin fer totes les feines de la casa, de segur que llavors sí que sabran com de feixugues eren i són aquestes tasques.  35


El Pont de Ferro

Cultura

Abans i ara

A

bans en els col·legis hi havia una assignatura obligatòria que en deien Eduacació social i ensenyava a comportar-se degudament. Els mestres i els adults en general eren estrictes en aquesta matèria. Calia cedir la vorera als adults, especialment si es tractava de persones grans, cedir el seient als ancians, minusvàlids i dones embarassades, saludar respectuosament el capellà besant-li la mà, obeir els pares i mestres, atendre respectuosament les indicacions dels adults, etc. etc. Certament, en moltes ocasions, aquesta disciplina en la conducta dels nens era excessiva i els privava de portar-se amb naturalitat i llibertat.

36

Salvador Martínez

Ara aquesta asignatura no existeix, ni cap que la substituieixi. Els nens es comporten en completa llibertat, sense que ningú els freni, tothom els defensa per la seva qualitat de nens i si el mestre els vol sancionar, són molts el pares que el desautoritzen, de forma que als col·legis hi ha poca disciplina i poca autoritat i els alumnes s’encaren als mestres, als pares i a qualsevol persona que s’atreveixi a criticar la seva conducta. Certament, en moltes ocasions, aquesta indisciplina i falta de respecte per part dels nens és excessiva i fa que no es comportin amb la deguda correció. Abans o ara ? 


El Pont de Ferro

Cuina

Restaurant Danus

Text i fotografies: Albert Sabater

Restaurant Danus c/ d’Ausiàs March, 3 Tel. 93 764 00 86

A

nem a buscar el nostre restaurant aquest cop al veïnat de Sant Pere, un veïnat que de mica en mica, com el nucli urbà, veu nous horitzons . Amb un nou local per a l’Assosciació de Veïns, zones esportives i una futura escola, els serveis al veïnat van augmentat considerablament. I de retruc també hi ha iniciatives privades que reforcen aquesta imatge de dinamització. El cas que ens interessa avui és una nova proposta gastronòmica, el restaurant Danus o el Racó d’en Lucas. Danus és el nom que l’antic propietari va posar a una braseria a peu del parc del veïnat fent servir les inicials dels seus fills. Ara el nou amo, en Lucas, aprofita aquest nom tan característic i la coneixença que té la gent del seu passat en altres restaurants, per fer notar un canvi en la direcció del local, un relleu que no arriba al mig any. En Lucas era el director del restaurant Mas Pi de Pineda de Mar i de mica en mica està transformant el que inicialment era un petit local en un restaurant que ofereixi un nombre important de taules per a tot tipus de començals. La carta ha deixat de ser la d’una braseria i ara també hi tenen cabuda el peix i els guisats. Parrillades de carn i peix, cargols, calçots, braons … Una acurada carta amb menús de dilluns a divendres i també de cap de setmana.

La clientela és molt variada: si bé al començament es centrava amb gent del barri, cada cop hi va més gent de tot arreu, i més ara que compten amb un ampli aparcament a peu de carretera. Aquest nou espai és un aparador del restaurant per als automobilistes i dóna una gran comoditat.

La cuina del Danus sap quan engega però no quan tanca, obre ben aviat, a dos quarts de vuit i tanca passades les dotze; serveix contínuament esmorzars, dinars i sopars perquè, comenta el seu propietari, sempre hi ha algú que pica alguna cosa.

Al Danus o el Racó d’en Lucas ens recomanen la seva fideuada, un dels plats amb més èxit. En Lucas explica que una de les garanties de qualitat en el servei la posa ell mateix servint a la clientela, així que si aneu a visitar-lo, saludeu-lo i doneu-li records.  37


Oci

El Pont de Ferro

Passatemps Ets capaç d’entrar i sortir del laberint per on indiquen les fletxes? Enigma

Pel que sembla, Einstein va escriure aquest enigma (al qual se li han canviat coses) al segle passat i va dir que el 90% de la població mundial no el podia resoldre. Vegem ... Ets part del 2% restant? No és difícil, només has de posar molta atenció i tenir paciència a l’hora de fer unes quantes combinacions que poden acabar tornantte boig. Ànim! Existeixen 5 cases de diferents colors. A cada una de les cases hi viu una persona amb diferent nacionalitat. Els 5 propietaris beuen una determinada beguda, fumen una determinada marca de cigars i tenen una determinada mascota. Cap propietari té la mateixa mascota, ni fuma la mateixa marca de cigar ni beu la mateixa beguda. La pregunta és senzilla: Qui té el peix per mascota?

Històries...

38

Et donem unes quantes claus per ajudar-te: El britànic viu a a la casa vermella. El suec té com a mascota un gos. El danès pren el te. La casa verda és a l’esquerra de la casa blanca. El propietari de la casa verda pren cafè. La persona que fuma Pall Mall té un ocell. El propietari de la casa groga fuma Dunhill. El que viu a la casa situada al centre beu llet. El noruec viu a la primera casa. La persona que fuma Blends viu al costat de la que té un gat. La persona que té un cavall viu al costat de la que fuma Dunhill. El que fuma Bluemaster beu cervesa. L’alemany fuma Prince. El noruec viu al costat de la casa blava. El que fuma Blends té un veí que beu aigua.


El Pont de Ferro nº8  

- Immigració - Entrevista a Begoña Contreras - Cursos d'història de Catalunya - El Rusc