Page 1

El Pont Pontdede Ferro Ferro

Conviure amb l’atur Entrevista a:

Gisela VergĂŠs


El Pont de Ferro / 2

Sumari

2 13 28 34

Miqueta de miquelet Conviure amb l’atur Nous camins

4 18 31

Salutació de l’Alcalde Gisela Vergés Abans i ara

5 26 33

Carrer Mes (II)

Grups municipals Construir un hotel Coses d’aquell temps

Podeu accedir a la versió digital a: issuu.com/elpontdeferro I podeu accedir a més continguts relacionats a través de: Facebook - facebook.com/elpontdeferro i a la web radiotordera.cat

Una miqueta de Miquelet

El Pont de Ferro

II etapa · Número 29 · Juliol 2013

Edita: Ajuntament de Tordera. Regidoria de Mitjans de Comunicació. Organisme Autònom Ràdio Tordera. Direcció: Albert Sabater. Equip de redacció: Albert Bassas, Quim Haro, Salvador Martínez, Laura Massegú i Miquel Rabert. Col·laboren: Grup municipal de Convergència i Unió, grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, grup municipal del Partit Popular de Catalunya, grup municipal del Partit Socialista de Catalunya i Serveis informatius de Ràdio Tordera. Assessorament lingüístic: Oficina de Català de Tordera. Disseny i maquetació: Martí Miret. Publicitat: Joan Madrid (Tel. 93 764 01 02). Dipòsit legal: B-36961/2001


Salutació de l’Alcalde /El Pont de Ferro / 3

E

Salutació de l’Alcalde

E

n moments de canvi, de revolució, de transformació, quan alguns dels paradigmes establerts deixen d’existir o trontollen o evolucionen, es generen incerteses, es generen situacions no volgudes, es generen, fins i tot, situacions crítiques o dramàtiques que cal atendre i resoldre. Però al costat d’aquestes incerteses, d’aquestes pors, també creixen il·lusions i esperances. Perquè és quan les coses es mouen que poden canviar. I és evident que hi ha coses que han de canviar i ara tenim l’oportunitat de fer-ho possible. Algunes caldrà només polir-les; d’altres, llençar-les a les escombraries per començar de nou. Parlem de coses importants en la mesura que afecten les nostres vides. Cal canviar coses i, segurament, cal que canviem també nosaltres mateixos, que siguem capaços de no perdre el pas, d’entendre què està passant, si volem seguir formant part d’una societat que de ben segur sortirà reforçada de les seves contradiccions i aprendrà dels seus errors, encara que, a vegades, ens sembli que ho fa amb una lentitud excessiva o que s’hi resisteixi. Però, malgrat que segurament ara ens trobem en el centre de l’huracà i, probablement, encara hi estarem un temps més, tornarà la calma. I veurem que al costat d’algunes coses que hauran canviat, n’hi haurà moltes d’altres que s’hauran consolidat, que persisteixen i persistiran perquè són aquelles coses que hem aconseguit a través de revolucions més antigues, coses bones que vénen de lluny, que ens hem treballat i hem lluitat i que, fins i tot, hem perdut vides per fer-les nostres. Algunes d’aquestes coses tenen noms molt grossos, com la democràcia, per exemple. Però d’altres, són més senzilles, més quotidianes, com el sentiment de pertinença que ens fa sentir part d’una família, d’un poble o d’un país. Un sentiment de pertinença que, sovint, es tradueix en la necessitat d’aportar alguna cosa a la comunitat de la qual ens sentim partícips. D’això se’n diu generositat. Dos exemples reals i propers: la Colla de Diables i la Colla de Geganters de Tordera estan d’aniversari. Vint i vint-i-cinc anys, respectivament. Són molts anys, són moltes sortides, són molts dies i moltes nits de sol i de fred, és una gran capacitat de perseverar per donar a conèixer un poble, l’amor per un poble, i les tradicions d’un país, perquè aquestes tradicions ens uneixen, ens retornen als orígens i ens fan més forts per afrontar els canvis i les adversitats.

.

Per tant, tan important és saber canviar allò que no funciona com saber reconèixer allò que sí que ho fa. I és important que quan veiem el got mig buit, ens aturem a observar tot allò que justament perquè funciona, perquè fa exactament la funció per la qual va ser pensada, ja no ens crida l’atenció. Perquè només trobem a faltar les coses quan ja no hi són. I aquesta és potser una de les primeres lliçons que hauríem d’extreure d’aquesta crisi.


4 / El Pont de Ferro / Opini贸


Opinió / El Pont de Ferro / 5

Grups municipals 1

. Quina part de responsabilitat tenen els polítics amb els actuals índex d’atur ? Diego Tarifa - Els polítics, perquè haurien d’obligar els bancs a donar crèdits tous als empresaris, perquè creessin llocs de treball. Amb una fiscalitat més suau, els empresaris tindrien més facilitat per contractar.

El ciutadà de Tordera que acompanya els partits polítics en aquesta ocasió és Diego Tarifa

Tots aquells actors que influeixen i poden influir i actuar sobre el model de societat que tenim som responsables de les conseqüències que se’n deriven. Una responsabilitat directament proporcional a la capacitat d’influència sobre aquest model. I no val amagar-se darrera de la globalitatzació de la crisi ni tampoc serveix emmirallar-se en els que ho han fet tan o més malament que nosaltres, com si el moment que vivim fos una mena de maledicció inevitable. Des dels governs i, per tant, des de la política, es pot i s’ha d’influir en el model de país que volem. Legislant, no per gestionar només el present sense tenir en compte a quin futur ens enfrontem, com s’ha fet durant molts anys, sinó tenint en compte quins són els llocs de treball que tenim però també els que podem tenir en un futur i, en conseqüència, quina formació necessitem per poder cobrir aquests llocs de treball i, per tant també, quin tipus d’empresa és la que finalment els acabarà requerint. També cal administrar els recursos: si podem ser competitius en temes vinculats en la societat del coneixement, per exemple, les universitats han de tenir recursos per cobrir aquestes expectatives i, per tant, cal invertir més diners en aquests àmbits que en d’altres menys decisius. Cal legislar amb criteri, administrar els recursos i, finalment, generar un relat capaç de transmetre quins són els objectius, per què són aquests i no uns altres, i quines són les eines i recursos de què disposem. Segons el nostre parer, els partits polítics estatals i especialment el bipartidisme tenen una gran part de responsabilitat en el tema de l’atur, però no


6 / El Pont de Ferro / Opinió

Nombre Aturats

Evolució de l’atur a Tordera

Periode

la majoria de polítics, i encara menys els d’àmbit municipal. Principalment per les nefastes polítiques que s’han fet darrerament en aquest terreny i principalment per la nova Reforma Laboral, que va iniciar el PSOE i que després ha rematat el PP. Aquesta llei, creiem que només ha servit perquè una majoria de grans empreses l’aprofitin per fer reestructuracions de plantilla fixa i deixar molts treballadors al carrer, per després fer contractacions amb gran precarietat laboral legal, o per tancar definitivament les portes i deixar els treballadors a l’atur, pagat per tots nosaltres, i marxar a altres països amb mà d’obra barata. Potser en alguns casos, sobretot en el cas de les PYMES, aquesta reforma hagi estat una pilota d’oxigen a fi de poder mantenir la viabilitat de l’empresa i mantenir llocs de treball, però el que s’ha confirmat és que a partir d’aquesta Reforma Laboral l’índex d’atur ha pujat notablement a Espanya i a Catalunya. La banca, els polítics i els mercats han estat i són els responsables principals de la xacra de l’atur. Els polítics, com a gestors dels recursos públics, són actors principals, especialment els polítics estatals, els quals


Opinió / El Pont de Ferro / 7

disposen del poder de revisar, reformar o crear lleis. Un exemple és la reforma laboral que ha fet créixer els acomiadaments i no ha creat ocupació. Per un altre costat, el rescat del sistema bancari, especialment d’algunes entitats, ha compromès una gran quantitat de recursos públics. El cost d’aquest salvament ha provocat un augment de la pressió fiscal i una reducció de recursos per a la creació d’ocupació. A més a més els bancs,en general, han utilitzat els fons públics per resoldre els seus problemes interns i no han facilitat crèdit, a un preu just, a les empreses. I el darrer actor més abstracte, però influent, ha estat els mercats de capitals que amb moviments especulatius han fet encarir els costos de finançament de la nostra economia. Les polítiques econòmiques dutes a terme per cada administració (ja sigui estatal, autonòmica o local) incideixen molt directament en la creació d’ocupació. És evident que, per un assumpte de competències, la màxima responsabilitat recau a nivell estatal i el fet que l’anterior govern socialista no prengués cap mesura per reduir el dèficit públic ni dur a terme la reestructuració bancària van fer que la crisi ens afectés enormement ja que altres països sí que


8 / El Pont de Ferro / Opinió

van prendre aquestes mesures a temps. Per poder començar a crear ocupació cal, primer, ser un país solvent (reduint el dèficit públic i el deute acumulat per tal d’obtenir finançament per pagar els serveis públics) i que el crèdit arribi a les pymes i famílies (fet que s’està començant a aconseguir gràcies a la reestructuració bancària impulsada pel govern central). A partir de l’any que ve, l’esforç dels ciutadans espanyols es podrà veure compensat amb rebaixes d’impostos i estímuls fiscals a la creació d’ocupació. Això haurà d’anar acompanyat de polítiques autonòmiques i locals que lluny de posar-hi traves, ajudin sobretot els autònoms i a més facilitin la instal·lació d’empreses més grans.

2

. A qui cal ajudar el treballador o l’empresari ?

DT - Jo crec que la primera pregunta, ja pot respondre la segona. Els treballadors que estan a l’atur si troben una feina que els suposi menys ingressos que el mateix atur, la majoria la rebutja. És un error desvincular una cosa de l’altra. S’ha d’entendre com un tot i, per tant, s’han de buscar solucions i actuar en aquest sentit global. Solucions que, probablement, hauran de ser diferents a les que s’havien utilitzat en d’altres ocasions perquè, malgrat que cíclicament hem viscut crisis que poden tenir certa semblança amb l’actual, han canviat les circumstàncies, han canviat les causes, han canviat les conseqüències i han canviat els àmbits. Per tant, no podem oferir solucions clàssiques a problemes nous. Però sobretot, sigui com sigui, cal entendre i fer front a l’atur no només des d’un punt de vista social ni, tampoc, només des d’un punt de vista laboral i empresarial. Els aturats no volen subsidis, volen feina i, tampoc no podem esperar que el mercat generi els llocs de feina necessaris per començar a actuar sobre les problemàtiques dels aturats amb polítiques que els permetin fer front a les despeses i que cobreixin les necessitats bàsiques i, sobretot, actuant des del punt de vista del reciclatge i la formació per accelerar la seva reincorporació al món laboral. Aquesta pregunta no es pot fer a un partit polític d’àmbit municipal, però la respondrem segons el nostre criteri. Un govern autonòmic o estatal ha de disposar de les eines i mecanismes per poder ajudar les empreses i els treballadors. De fet hi són, però tot depèn de la visió o del caire polític del partit que governa. En qualsevol cas, i al nostre entendre, si es disposa dels mecanismes per fer polítiques i equilibrar les ajudes a les dues parts i el govern que el poble ha elegit no les sap dur a terme, el mateix poble democràticament l’ha de fer fora i escollir l’opció que més l’afavoreixi. Per això falta criteri polític, factura que estem pagant perquè molts ciutadans no volen reconèixer la política com una part de la seva vida.


Opinió / El Pont de Ferro / 9

La defensa de l’empresari juntament amb un sistema de cobertura pels treballadors ha de ser la nostra acció. Més del noranta per cent de les nostres empreses són petites i mitjanes i suporten una pressió fiscal superior,un 35% sobre els beneficis. En canvi, les grans corporacions paguen un 10%. Socialment les petites i mitjanes empreses presenten un arrelament al territori més gran, per tant tenen una probabilitat inferior a ser deslocalitzades. Els treballadors han de tenir una protecció adequada (formació,prestacions, recol·locacions...) amb l’objectiu de no caure en la precarietat extrema. Entenem que el millor benestar dels treballadors reverteix en la millora del consum intern i per tant en la recuperació econòmica. Eliminant moltes de les traves de tot tipus que l’Administració provoca en la creació d’ocupació es beneficia tant al treballador com a l’empresari. Cal deixar enrere la confrontació interessada que alguns fan entre treballador i empresari. Com dèiem, cal treballar per aconseguir una situació del país que permeti rebaixes d’impostos a la creació d’ocupació. De fet, està comprovat que les dues rebaixes fiscals del govern del PP entre 1996 i 2004 van suposar una millora de l’ ocupació. Aquestes rebaixes, que van beneficiar tant a empresaris com a treballadors, van permetre la creació de 5 milions de llocs de treball i la millora de la qualitat de vida dels treballadors, tant per compte propi com aliè. Per tant, cal incidir en aquestes mesures que beneficien ambdues parts i deixar enrere l’època de despesa pública exagerada que ens ha portat a la major crisi des de la postguerra.


10 / El Pont de Ferro / Opinió

3

. Si Catalunya fos independent tindríem un atur més tolerable?

DT - Segur que sí, podrien quedar-se a “casa” tots els recursos. Amb la independència tindríem, entre d’altres, dues coses que ara no tenim o no tenim amb prou contundència. D’una banda, econòmicament disposaríem de més i millors recursos. De l’altra, tindríem la capacitat de generar polítiques pròpies en l’àmbit del treball, però també en els àmbits econòmic, social, educatiu, universitari i cultural. Per tant, la situació de sortida seria més favorable que l’actual perquè tindríem al nostre abast més eines. A partir d’aquí, com passaria a qualsevol altre estat normal, de la gestió que fem d’aquestes eines i d’aquests recursos, en dependrà el resultat. Això no ho sabem, en aquest moment Catalunya està fent una travessa que ningú no sap on ens portarà. De moment els líders polítics catalans s’estan postulant per processos diferents; uns, cap a un referèndum que s’engegui unilateralment d’altres fent la “puta i la ramoneta”, d’altres acordat i legal i d’altres que no es faci res, és a dir, la qüestió és si Catalunya ha de ser independent o no. Estem immersos en un camí i encara no en sabem el final, per tant preguntar-nos si l’atur serà més o menys tolerable, el nostre grup municipal no ho podem respondre. Una Catalunya independent tindria una injecció de diner públic d’uns 13.000 milions d’euros a l’any, fruit de la desaparició de l’espoli fiscal. Aquest increment del recursos públics provocaria un augment immediat sobre el PIB (Producte Interior Brut). Una Catalunya – Estat crearia noves estructures públiques (noves competències assumides) i rellançaria l’obra pública (carreteres, ferrocarril...), per exemple. Tot això tindria un efecte multiplicador en l’economia privada i també una millora de la competitivitat de les nostres infraestructures.

.

Si quantifiquem quin seria l’atur en una Catalunya – Estat, podem utilitzar diferents models reconeguts internacionalment (estadístic, matemàtic o comparatiu). Realitzant una mitjana sobre els valors obtinguts, l’atur se situaria del 24,5% al 12%. Un percentatge que ens situaria al costat dels països capdavanters d’Europa. Per tant, queda clar que tindríem un potencial de millora molt gran. En ciència política hi ha una teoria que manté que davant d’un canvi brusc en un Estat (com pot ser la independència) les conseqüències són imprevisibles i difícils de calcular, ja siguin positives o negatives. Així doncs cal tenir en compte diversos aspectes i caldria veure com evolucionen. Cal recordar que el principal mercat català és la resta d’Espanya i que hi ha moltes empreses que haurien de tancar si perdessin aquest mercat. A això, cal afegir-hi una més que possible sortida de la Unió Europea que comportaria un aïllament econòmic de conseqüències negatives per a Catalunya.


Terra de frontera / El Pont de Ferro / 11


12 / El Pont de Ferro / Reportatge

Conviure amb l’atur Darrere la crisi financera del 2007, originada per diverses causes que es relacionen , va venir la crisi amb majúscules, omnipresent en el dia a dia de tothom i acompanyada d’un dels seus efectes més devastadors socialment: l’atur.

A Text i Fotografies: Albert Sabater

A

dia d’avui ningú no s’atreveix encara a albirar la sortida de la crisi ni la solució al problema de l’atur amb seguretat; es parla de brots verds, de millora de les xifres... la ciutadania en general, la de Tordera, també, ha començat a conviure amb l’atur, un fenomen del qual sentim a parlar pràcticament cada mes i que al Pont de Ferro analitzem des de diversos punts de vista locals.

Definició d’atur Per parlar d’atur indefugiblement hem de parlar de números i percentatges, és, doncs, un camp ampli i que sovint pot confondre. Analitzarem primer de tot com es dóna a conèixer numèricament aquesta realitat i després repassarem les dades del nostre poble. També recollim el testimoni de la part humana que hi ha darrere d’aquestes


Conviure amb l’atur / El Pont de Ferro / 13

xifres, des del testimoni directe fins a l’opinió de professionals. Per conèixer la magnitud d’aquest fenomen econòmic i social veiem als mitjans de comunicació multitud d’indicadors que n’intenten donar una imatge fidel: nombre d’aturats, taxa de desocupació, EPA..., que hi hagi tants indicadors ja ens pot fer sospitar que és una dada de difícil apreciació. En economia es defineix la taxa d’atur com la proporció de gent que pot i vol treballar i no ho aconsegueix sobre el total de població que pot treballar. Seria doncs el que es coneix com a nombre d’aturats respecte a la població activa. Però cada cop aquesta taxa reflecteix menys la realitat ja que si bé inicialment el nombre de treballadors aturats equivalia als que estaven apuntats a les llistes dels serveis d’ocupació, molts han deixat d’anar-hi i per tant deixen de comptar com a aturats. A més a més quan es defineix població activa aquesta sempre varia ja que el volum de gent que hi entra o en surt per qüestions d’edat o nacionalitzacions varia cada cop més. De manera que la taxa d’atur cada cop resulta menys fiable. Per aquest motiu i per establir un criteri comú, a la Unió Europea es fa l’enquesta de població activa. L’EPA és una enquesta realitzada en llars distribuïdes per tot el territori espanyol. Les famílies incloses en la mostra estan obligades a subministrar la informació sol·licitada per llei la sanció per l’incompliment d’aquesta obligació es va fixar en multes que oscil·len entre 60 i 30.000 euros.

Malgrat aquesta obligatorietat no deixa de ser una enquesta, amb un cost d’elaboració elevat i una fiabilitat limitada. Però sens dubte és la dada que, a hores d’ara, reflecteix més bé la situació i de la qual tothom hauria d’estar pendent. Per contra és un indicador que no dóna informació a nivell local i per tant en el cas de Tordera el millor indicador acaba essent el nombre d’aturats. L’atur en xifres Es pot dir que Tordera se situa en un dels punts calents pel que fa a les xifres d’atur. Dins la Unió Europea l’Estat Espanyol és un dels socis que no se’n surt, d’ aquest problema, igualment com fa Catalunya dins l’Estat o fins i tot el Maresme en el conjunt de Catalunya. El cas de Tordera seria equi-

A Tordera el gruix d’aturats se situa en la franja d’edat dels 30 als 45 anys

parable al del Maresme, no té la pitjor xifra però sí una de les més preocupants. El mes de maig d’enguany a Tordera hi havia un total de 1.767 persones aturades, una xifra que confirma una certa millora respecte a la cota de gairebé 1.900 aturats registrats durant el febrer d’aquest 2013. A Pineda, al febrer, la taxa de desocupació s’acostà al 24.5%, o el que és el mateix: 1 de cada 4 persones en edat de treballar no tenia feina a la localitat. Això la situava com la població


14 / El Pont de Ferro / Reportatge

amb més aturats de l’Alt Maresme, seguida de Tordera que tenia prop d’un 22% de desocupats. La pèrdua de llocs de treball a la comarca afecta tots els sectors econòmics, a excepció del col·lectiu sense una ocupació anterior. La indústria és el sector que va deixar sense feina més persones (142), seguit del dels serveis (55), la construcció (49) i l’agricultura (17). A l’altra banda dels gràfics maresmencs elaborats per l’observatori de l’atur del Consell Comarcal del Maresme, les taxes més baixes d’atur corresponen a Alella, Cabrera de Mar, Cabrils o Teià amb una taxa inferior al 10%, de manera que hi ha un cert paral·lelisme entre nombre d’habitants i atur.

Qui pateix més l’atur? Un dels aspectes que preocupa de les dades en general és l’acarnissament en dos dels col·lectius més febles: els joves que busquen la primera feina i els més grans de 45 anys. En el cas de Tordera no és ben bé així i el gruix d’aturats se situa en la franja d’edat dels 30 als 45 anys. Des del SLO (Servei Local d’Ocupació de Tordera) ens expliquen que aquest fet s’entén per l’efecte crida d’Inditex: molta gent ha vingut a empadronar-se a Tordera i a inscriure’s al SLO per poder optar a una feina en aquest centre, de manera que al cens de Tordera hi ha molts nous torderencs que s’han empadronat sense tenir feina. Malgrat tot preocupa especialment l’atur juvenil dels que busquen la primera feina i acaben per no estudiar ni treballar, i, per tant, convertits en els coneguts ni-nis. Àngel Pous, director de l’IES Lluís Companys, explica que bona part dels joves de l’institut que opten per entrar al mercat laboral a final de curs, s’apunten a les borses de treball de grans empreses com Inditex, Ikea o Decathlon, però sense resultat. “N’hi ha que arriben a treballar de monitor eventual en casals o piscines de Tordera durant l’estiu, d’altres treballen amb la seva família, però la majoria no tenen res. Els que tenen recursos estan fent cursos d’anglès, carnet de conduir i poca cosa més”. La meva sensació és molt negativa afegeix, perquè “les feines de cambrer d’estiu o d’ajudant d’hotel, que abans feien els joves estudiants, estan copades per gent d’una certa edat”.


Conviure amb l’atur / El Pont de Ferro / 15

L’experiència en primera persona L’atur a Tordera està deixant una empremta molt forta i gairebé tothom té un familiar directe o amic que es troba en aquesta situació. Recollim el testimoni directe d’en Jordi Massana i de la psicòloga Montse Pascual davant d’una situació repetida en molts casos. En Jordi Massana fa nou mesos que està aturat, recorda el seu acomiadament com un dels pitjors moments de la seva vida després de treballar durant trenta-quatre anys a la mateixa empresa. “La considerava com la meva casa, vaig tenir gairebé sempre els mateixos companys des que hi vaig entrar a treballar amb quinze anys” recorda. Davant de l’acomiadament considera que “ningú pot considerar just un acomiadament, en el meu cas, vinc del món del llibre i la cultura, com diria el poeta Gabriel Garcia Márquez, era una Crónica de una muerte anunciada”. No tothom encaixa una situació així de la mateixa manera, explica la psicòloga Montse Pascual: “L’acomiadament de la feina és una experiència estressant que normalment provoca malestar emocional, però no sempre desencadena un trastorn psicològic. El fet que apareguin símptomes i que n’apareguin d’un tipus o d’un altre, depèn de la vulnerabilitat de la persona, és a dir, de les seves característiques i capacitats personals per afrontar els canvis, de la seva experiència en fets semblants i de la seva situació actual en el moment de l’acomiadament (econòmica, personal, familiar...)”.

Jordi Massana

La persona que ha perdut la feina necessita ajuda psicològica en funció del patiment emocional que aquesta situació li causi, matisa. “Els sentiments que es poden produir són d’angoixa, preocupació, inseguretat, desànim i por de com afrontar el futur. Adoptar una actitud activa i positiva, demanant suport si cal, sempre pot ajudar les persones a superar i adaptar-se als canvis de la vida. Quan aquests sentiments negatius són molt intensos, freqüents i s’allarguen en el temps, a més del malestar personal que provoquen dificulten també la relació de la persona amb els altres - sobretot amb familiars i amics -, en aquests casos, doncs, és aconsellable demanar suport psicològic per poder reforçar i potenciar la seva autoestima i els recursos personals.”


16 / El Pont de Ferro / Reportatge

Superat l’acomiadament arriba el moment de començar a buscar feina i allà on primer es busca és en el mateix sector, però com explica en Jordi, acostuma a ser complicat i en el seu cas, més. “La veritat és que el món del llibre ha fet un canvi els darrers anys, brutal, en tots els aspectes; de totes formes vaig parlar amb diversos editors i llibreters i la política ocupacional és molt dece-

Pascual apunta que trobar feina parlaríem d’actituds com saber elaborar correctament el currículum, ser constant en les recerques de feina, a l’hora de l’entrevista: poder estar tranquil, saber comportar-se, saber demostrar els propis recursos, mostrar interès i motivació per la feina... Les actituds negatives de desinterès, esperar que la situació es resolgui sola o esperar a resoldre-la més endavant,

Jordi Camó i Montse Pascual

bedora ja que cada cop es redueixen més llocs de treball en aquest àmbit”. Davant les primeres negatives a l’hora de buscar feina, la formació i l’emprenedoria són dues de les possibles sortides. “Aprofitant l’ocasió em vaig apuntar a un curs subvencionat per l’INEM aquí, a Tordera, de Gestió i Direcció Comercial de Vendes i avui després d’aquests mesos encara estic estudiant per adquirir nous coneixements. Ara mateix crec que el negoci tradicional de tota la vida va a la baixa i sense límits d’aturar-se, per tant crec i espero que si tens un bon projecte i una bona actitud , puguis muntar-te el teu propi negoci des de les xarxes socials, només has de trobar el producte“.

són actituds que no ajudarien en aquestes situacions. “Estic inscrit en diversos portals d’internet, buscadors de treball i encara ara no n’he trobat cap que pugui dir aquest sí, però oportunitats n’hi ha, s’ha de veure des de una vessant positiva i esperar a no caure en la rutina, pot ser que d’aquí a uns mesos, quan tornem a parlar no tingui la mateixa opinió”, explica en Jordi. El testimoni menys amable d’aquesta situació el protagonitzen aquells aturats que ja han deixat de cobrar les prestacions i que no arriben a final de mes. En aquests casos dues entitats de Tordera han pres un especial protagonisme, a banda de tota l’ajuda que puguin rebre per part dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Tordera, són Càrites i la Plataforma d’afectats per la hipo-


Conviure amb l’atur / El Pont de Ferro / 17

teca. A Càrites ja fa temps que estan desbordats; abans, els seus usuaris eren immigrants i persones amb pocs recursos, però darrerament als anteriors s’hi ha sumat un bon nombre de noves famílies que mai no haurien pensat que necessitarien la seva ajuda. Finalment la Plataforma d’afectats per la hipoteca ha sorgit arran de la impossibilitat de moltes famílies de pagar la quota mensual de la seva hipoteca, en molt casos la despesa més gran a què ha de fer front una família. Cada dilluns al vespre es reuneixen per assessorar i donar suport a les famílies que pateixen en molts casos l’assetjament de bancs i entitats financeres. Inditex i les esperances per sortir de l’atur L’arribada del gegant tèxtil, Inditex, la seva ampliació i l’aposta per fer-ne un centre estratègic per a la companyia ha estat la bona notícia econòmica dels darrers anys. L’Ajuntament i la majoria de la població confia en Inditex per pal·liar aquesta gran taxa d’atur, ja sigui d’una manera directa, amb feina oferta pel grup, com per la feina indirecta que genera la fàbrica a proveïdors i empreses complementàries, com poden ser serveis de transport, models, restauració, etc. En el cas de contractació directa, bona part dels empleats han sortit del SLO com explica el regidor, Jordi Camó. D’aquests, alguns han estat incorporats a la plantilla i d’altres han estat contractats per reforçar les puntes de feina de rebaixes o èpoques amb volums importants de feina. Camó recorda que en els darrers 3

anys el servei d’ocupació ha facilitat unes 600 persones al grup Inditex; de fet, aquest grup és ara mateix el màxim protagonista de les ofertes de treball que apareixen a les diferents empreses de col·locació que publiquen les seves ofertes a través de les xarxes socials. El comerç ha estat un altre dels pilars pels quals l’Ajuntament ha apostat, el qual s’ha volgut dinamitzar amb una

L’Ajuntament i la majoria de la població confia en Inditex per pal·liar aquesta gran taxa d’atur

.

potenciació del producte artesà i la presència de fires al carrer nascudes del canvi d’enfocament de la Fira del Ram, potenciant el primer sector. La realitat mostra que tot i que sovint veiem persianes que s’abaixen existeix una rotació de comerços, i és que l’exigència per al petit comerç ara és més forta que mai. Adreces d’interès:

Programa HERMES, Sistema d’Informació Socioeconòmica Local de la Diputació de Barcelona http://diba.es/hg2/menu_ini.asp Servei de l’Observatori de Desenvolupament Local del Consell Comarcal del Maresme http://www.ccmaresme.cat/area.php?id=38 Àrea d’Acció Social i Promoció econòmica de l’Ajuntament de Tordera http://www.tordera.cat/document.php?id=3085


18 / El Pont de Ferro / Entrevista

Gisela Vergés Aquesta entrevista s’ha gestat en dues trobades amb dos anys de diferència.A la primera part descobrim una Gisela immersa en un núvol anomenat “Hoy no me puedo levantar”, i és que aquesta jove torderenca, durant dos anys, ha format part d’un dels musicals amb més èxit dels que s’han produït a l’Estat espanyol i que mentre es va representar va desafiar la mateixa crisi omplint platees d’arreu. Dos anys després tornem a parlar d’aquella experiència, de la crisi i de la seva vida professional actual: cinema, representants, musicals, creuers, nervis, càstings i més càstings...

P Text i Fotografies: Albert Sabater

Però comencem l’entrevista i la història pel començament: “tot es desenvolupa als anys 80 en un ciutat, Madrid, amb un jove protagonista carregat d’il·lusions que arriba a la ciutat, Mario. Per a ell viure a la ciutat és viure on els somnis es fan realitat i el seu amic Colate l’acompanyarà en la seva aventura”.

- Baixen les llums i comença l’obertura, el primer tema del musical, un dels grans èxits de Mecano: “Hoy no me puedo levantar”. - Per a mi el musical HNMPL va començar el juliol passat a Barcelona perquè van fer un elenc nou d’actors. Van fer un càsting per suplir l’elenc que havia representat l’obra en els darrers anys a mitjan juny.


Gisela Vergés / El Pont de Ferro / 19

llarins també hi ha actors, maquillatge, perruqueria, vestuari, muntatge, decoradors, maquinària, llum, direcció, producció... estaríem parlant entre l’elenc i l’equip tècnic d’una mica menys d’un centenar de persones. Depenent de la destinació viatgem amb tren, avió o per carretera. Tant hotels com viatges són organitzats per la companyia, ens fixen l’estada i ens paguen dietes, l’empresa, la productora, s’encarrega de tot. Tenim el nostre temps lliure, les funcions se solen fer de dijous a diumenge. L’equip tècnic va de ciutat en ciutat per muntar-ho, no para, nosaltres solem tenir uns dies de festa per tornar a casa, però ells van d’un lloc a l’altre directament desmuntant i muntant el següent escenari. Depenent del teatre es varia l’escenografia, s’adapta a qualsevol espai. - Què és un elenc? - És un grup de ballarins, l’equip que treballa en el musical. Aquest grup és fix i va voltant per tot Espanya a fer l’espectacle. Ara ja hi torna a haver canvis però sempre anem a tot arreu junts, som uns divuit o vint més els swings ... - Swings? - Són els teus substituts, perquè puguis tenir descans en algunes funcions. Fem dues funcions per dia de gairebé quatre hores cada una durant aproximadament, quatre dies o més a la setmana, en funció d’això fem més lliurances o no. Sol haver-hi un parell de swings a cada elenc, un que fa les substitucions de nois i l’altre, les de noies. - Qui forma l’equip del musical? - Som una bona colla, a més de ba-

- Què hi fas tu? - A mi em van agafar com a ballarina i amb el temps, veient que també sabia cantar he acabat fent un personatge i depenent del dia en faig més d’un. L’experiència és una passada, entrar de ballarina ja és un boom i que de cop i volta t’ofereixin un dels personatges importants impacta molt. - Com vas anar a parar al “Hoy no me puedo levantar”? - Vaig anar a fer el càsting amb una colla d’amigues que vam anar a provar, veient la cua no vaig veure cap possibilitat, vam esperar moltes hores... En un moment del dia ja estava decidida a marxar però em van convèncer perquè em quedés i mira... Quan em van dir que estava seleccionada em va sobtar molt. En total vam fer tres càstings, del segon, en vaig sor-


20 / El Pont de Ferro / Entrevista

tir molt contenta, però no em van cridar com a seleccionada, vaig suposar que no m’havien triat i vaig marxar cap a l’escola; allà, mentre feia classe, em van avisar que tenia una trucada de casa meva, d’entrada em vaig espantar perquè no entenia la urgència, era la meva mare dient-me que li havien trucat del càsting preguntant-li perquè no havia anat al següent. De seguida vaig trucar-los i vaig anar cap allà. Vaig arribar que tot ja estava començat, vaig fer-lo, em va anar molt bé i d’aquí ja em van dir que havia resultat triada. - Vas començar de ballarina, com vas arribar a ser cantant? - En l’anterior temporada, en un dels temes la protagonista en cantava un amb tres noies que l’acompanyaven que acostumaven a ser ballarines, un dia de cop i volta em van dir que producció volia parlar amb mi, d’una manera molt seriosa, pensava que hi havia alguna cosa que no anava bé, però molt seriosos em van dir que volien que fes aquell paper. - Quan parles de la producció ho dius com si hi hagués molta distància entre actors i directius... - Producció fa respecte perquè són la gent que fa que estiguis on ets i el res-

pecte és gran. Un cop et van coneixent canvia una mica, però per molt bon tracte que hi hagi sempre pateixes que no et facin fora. - Hi ha, per tant, moltes hores de convivència, no? - Estem 24 hores junts, són moltes hores, i sempre hi ha una mínima competitivitat perquè tots sabem que un cop això s’acabi competirem junts en un altre càsting. Però en realitat en això no hi penses tant, vius el moment, alguns són companys, altres amics... vivim coses molt maques però amb tantes hores també hi ha malentesos . - Per on heu anat de gira? - Estem fent tot Espanya i les illes, acabem d’arribar de les Canàries, són llocs on segurament no hi aniria de turisme. Anem a ciutats i pobles, fem sobretot auditoris amb una platea molt nombrosa perquè els interessa recaptar, encara que l’escenari no sigui gaire gran. A València, hi cabien 2.000 persones, sempre ple, i en l’instant final quan veus les cares del públic, en el penúltim ball, sempre em quedo sense aire, sempre ho explico, és tan impactant, tanta gent passant-s’ho bé amb el que tu fas que és un regal. És una experiència que no esperava


Miquel Serramitja / El Pont de Ferro / 21

que em vingués i és el meu somni fet realitat; tinc vint anys i no esperava que m’arribés tan aviat. El musical a la vegada és un repte, ser sobre escenaris diferents, canviar balls, col·locacions ,cada públic és un món, també. - T’ha canviat aquesta experiència? - No, crec que sóc com sempre, però un cop entres sí que en vols més; quan s’acabi això vull continuar seguir en aquest món. - És un món difícil? - Per a mi ballar és la meva vida, jo sé que la meva forma de ser és ballar, necessito ballar cada dia. És una disciplina molt sacrificada, a vegades sol passar, que si t’agrada és igual que et costi o impliqui sacrificis, càstings o passos que no surten, etc., moltes hores i potser mai no pots arribar al que tu vols però per a mi el moviment és una forma d’expressió, de com em sento. - Com vas començar? Herència familiar? - Amb 3 anys i mig ja vaig començar a dansa, no recordo res de tan petita però a mesura que em vaig anar fent gran em tancava a l’habitació amb la música a tot volum i ho donava tot. De petita ja necessitava ballar cada dia, si anava a classes dos dies els altres també havia de ballar i ho feia a casa, sortia de l’habitació regalimant. M’ha servit també per estudiar, parava, ballava i tornava a estudiar. - Com ha anat la teva formació? - Vaig començar a l’ACR Pere Cot, després un any a Calella amb 8 o 9 anys, i allà va ser on vaig dir-me “estàs enamorada de la dansa”. Anava a un

A València, hi cabien 2.000 persones, sempre ple, i en l’instant final quan veus les cares del públic sempre em quedo sense aire... és tan impactant grup més avançat del que em tocava i ho vaig passar malament perquè la professora era tan exigent amb mi que li tenia por, sovint sortia plorant, però a la meva mare li deia que era perquè estava emocionada. - Quines conclusions en treus? - M’ho diuen, n’ets conscient? I dic que no, jo crec que quan acabi me n’adonaré, cada vegada que acabo


22 / El Pont de Ferro / Entrevista

una funció em quedo uns segons paralitzada... per tots els anys de feina que s’han vist complerts. Quan estàs aprenent i no t’hi dediques és diferent perquè veus una meta, però ara que hi sóc veus que en vols més, que vols seguir aprenent i que surten altres coses. Quan no ho tens ho vius potser amb més intensitat. Hi ha dies que sí, que agafaries l’avió i tornaries a casa, però et poses a ballar i te n’oblides. Ho explico i la gent es pensa que estic boja. - Rellegint l’entrevista que vam fer fa uns mesos, un podria pensar que és el guió d’una pel·lícula, ho has pensat alguna vegada això? - Sí, és clar, jo sempre he dit que tothom té un somni i que jo he fet realitat el meu. Fer un musical és poder

fer les tres coses que més m’agraden juntes: ballar, cantar i actuar. A sobre ho he pogut fer de manera professional en una gira davant de molta gent i en llocs molt diferents on veus com funcionen molts teatres, la seva manera de fer, etc. - En aquest camí que et va portar fins aquí segur que també hi has trobat dificultats ... - Sí,i moltes, però ara molt més, la situació no és gens fàcil; hi ha molta gent que d’aquest món, n’ha fet un mitjà per arribar a final de mes i si ja era un món disputat, ara encara ho és més. Igualment els musicals passen per moments complicats perquè són muntatges que necessiten una inversió de diners molt important. La gent cada cop va menys al teatre, una entrada oscil·la entre els 15 i els 40 euros, l’entrada d’un mu-


Gisela Vergés / El Pont de Ferro / 23

sical comença a partir dels 40 euros i per postres la pujada de l’IVA cultural ho ha acabat de complicar tot. Per tirar endavant un musical ha de tenir molt de renom. - Hi ha punyalades entre els membres de la companyia com estem acostumats a veure’n a la ficció de pel·lícules o sèries de televisió? - Sí, en una pel·lícula tot és més explosiu, però sí que hi ha rivalitat, i molta, males cares, etc. Per exemple, quan em van dir de fer un personatge millor dins del musical ja vaig començar a notar cares diferents, un tracte diferent... Quan portes temps allà tens ganes de millorar i això crea una competició interna. - Les decisions eren justes? - En alguns casos, no, sol passar que alguna no ho és, de justa. - Després del musical, què? - Vaig tornar a estudiar i em vaig començar a decantar pel món de la publicitat, era una cosa de la qual pensava que podia treure algun profit tot i que no tinc les aptituds al 100% però sí que té relació amb el que m’agrada. - Et vam veure a l’anunci televisiu de Peugeot, com és la gravació d’un anunci? - Molt divertit, a mi em van agafar de ballarina, vam assajar uns dies abans i quan vaig arribar el dia del rodatge, el director em va dir: tu aquí, de segona... Això vol dir que se’t veu la cara, que se’t coneix, etc., vam estar 14 hores en un pas de vianants ... - Aquest anunci obre portes? - És important perquè és un anunci

Hi ha molta gent que d’aquest món, n’ha fet un mitjà per arribar a final de mes i si ja era un món disputat, ara encara ho és més. que es veu a tot Espanya, ho veu molta gent, recordo una època en què va sortir molt i que un senyor em va preguntar si jo era la de l’anunci... és una manera de donar-te a conèixer i això en aquest món és important. - Ara, amb la crisi, quines sortides hi ha? Ara ens comencem a plantejar coses


24 / El Pont de Ferro / Entrevista

noves, coses que t’agradin perquè potser arriba el dia que no tindré feina d’això, has de mirar amb què et pots defensar ... a més també arriba el dia que per l’edat el nombre de papers es va reduint, potser més que en el teatre que hi ha més papers per a gent gran... de ballarines, en veuràs poques que passin de la trentena... ballar sí, però no per viure d’aixo. El teu físic ja no dóna el ritme que ells volen... - És qüestió de tirar currículums? - El que passa és que no saps on buscar, quan vaig anar al de Mecano me’n vaig assabentar de casualitat, sovint quan ho saps ja ho han fet... ara estic en una agència i la representant ja busca els càstings que més s’escauen al que jo sé fer o per com sóc. L’agent selecciona els càstings pel teu perfil. - Et va bé tenir representant? - Sí, perquè així tinc més oportunitats, perquè per internet no en trobes, ella juga amb el teu perfil. - Però se’t queda una part del que guanyes? - Sí, però compensa. - Et van nominar als premis Broadway World 2012 com a actriu reve-

lació, com ho vas saber? - Doncs la que s’encarrega del club de fans em va trucar i m’ho va dir... jo no sabia ni que existien aquests premis... i de fet era la primera vegada que es feien a Espanya. Vaig anar a l’entrega de premis a Madrid i, tot i no guanyar, el fet d’estar nominada ja va ser un premi perquè gent de Broadway va conèixer el meu nom... era increïble.

.

- Club de fans? - Quan vaig acabar el musical una noia em va demanar de fer una pàgina de fans, li vaig posar la condició que no interferís en la vida personal i durant el musical penjaven fotos meves, em portaven rams quan acabava la funció. De fet hi ha molts tipus de fans, els que potser interfereixen en la teva vida i d’altres que només t’admiren i que són feliços amb una signatura i a mi això m’agrada molt. Enllaços d’interès:

Web oficial “Hoy no me puedo levantar”: http://www.hoynomepuedolevantar.com/ Club de fans:

https://www.facebook.com/pages/ Fans-de-Gisela-Verg%C3%A9sPrunera/193015304091509?fref=ts


Reportatge / El Pont de Ferro / 25


26 / El Pont de Ferro / Emprenedors

Construir un hotel en època de crisi La crisi econòmica ha deixat moltes obres inacabades, la majoria, blocs de pisos que es van començar a construir en l’època del “boom” immobiliari. Avui, aquest és el paisatge urbà que predomina a pràcticament tots els pobles i ciutats d’arreu. I Tordera no n’és l’excepció. Però sí que hi ha una obra en marxa que és diferent de la resta: un hotel.

M Text i fotografies: Laura Massegí

M

olts recordareu l’antic bar-restaurant Carrión a la cantonada del Camí Ral amb el carrer Joan Maragall. La família Carrión va comprar aquest terreny l’any 1991. Originàriament hi havia una masia, després va ser un taller de cotxes, més tard un bar musical i, finalment, el restaurant. Un cop tancat el negoci, i coincidint amb l’època de creixement d’abans de la crisi, l’objectiu era construir-hi pisos. Aquest era el projecte

inicial, fins que un viatge, fa 7 anys, va canviar-lo completament. En Miquel Carrión i el seu pare van passar un cap de setmana en un petit poblet d’Osca. Casualitats de la vida o no, just aquell dia, aquell poble de poc més d’un miler d’habitants inaugurava un hotelet al centre del municipi. Van pensar que era un projecte interessant i la tornada va convertir-se en una pluja


Construir un hotel en època de crisi / El Pont de Ferro / 27

d’idees per tirar endavant la construcció d’un hotel a Tordera. Amb el poble col·lapsat de pisos a mig fer i creixent cada dia més, podia ser una bona opció per al terreny del restaurant, pel qual sempre havien lluitat. Així, després de parlar-ho amb la família van decidir arriscar-se i començar-hi a treballar. Van refer de nou el projecte inicial del bloc de pisos. Amb l’hotel el cost s’incrementava notablement, però un cop llest i aprovat per l’Ajuntament, només era qüestió de buscar el finançament i engegar les obres. I l’any 2007 van començar-les. Ara bé, amb l’arribada de la crisi, els bancs van tancar l’aixeta del crèdit i les obres es van alentir fins al punt d’aturar-se, que és tal com estan en aquest moment. El que veieu a la fotografia és el que s’ha pogut fer fins ara. En Miquel ens assegurava que l’entitat

bancària està estudiant totes les opcions i que, en el termini màxim de tres mesos, li han de donar una resposta definitiva: o li deixen els diners necessaris per acabar l’obra o s’abandona el projecte. En el cas que es puguin reprendre els treballs de construcció, l’hotel estaria a punt per entrar en servei en el termini màxim d’un any, aproximadament.

.

3 milions d’euros és el cost total de l’edifici, que tindrà 50 habitacions. No hi ha dubte que si acaba sent una realitat, la creació de nous llocs de treball a Tordera està assegurada. I pel que fa a la demanda, amb la instal·lació de la seu mundial de Massimo Dutti i el creixement d’Inditex, les expectatives d’èxit són molt engrescadores. De ganes perquè surti bé, a la família Carrión no els en falten. Però tot depèn dels bancs, que són els que tenen ara l’última paraula.


28 / El Pont de Ferro / Reportatge

Nous camins L’Ajuntament crea nous vincles de suport i col·laboració amb el teixit econòmic local

A Text: E.M.

A principis de 2012 l’Ajuntament de Tordera va impulsar l’elaboració d’un Pla director de Promoció Econòmica 2012-2015 amb la voluntat de donar coherència a les actuacions que s’estan desenvolupant i es desenvoluparan en matèria d’ocupació i promoció econòmica, en un marc estratègic adient a l’actual situació socioeconòmica i a la dinàmica territorial de l’entorn del municipi.

Amb l’elaboració del Pla director es vol identificar els sectors estratègics del municipi, definir les actuacions a realitzar per donar suport a la generació d’ocupació i l’activitat econòmica i establir una carta de serveis adreçada a les persones i a les empreses. Definició dels sectors estratègics Els darrers mesos s’ha treballat en la


Nous camins / El Pont de Ferro / 29

diagnosi de la situació socioeconòmica de Tordera i s’han identificat, inicialment, quatre sectors estratègics que poden generar un impuls econòmic important per al municipi. Aquests sectors es troben significats, sobretot, en els àmbits del comerç, la indústria logística, l’agroalimentació i la promoció del territori. Actualment i en aquesta línia, el marc d’actuació en matèria de comerç inclou alguns dels projectes que s’han desenvolupat i d’altres que es desenvoluparan properament i que estan enfocats a la dinamització del centre històric. Per altra banda, durant el segon semestre de 2013 el Pla director estableix una actuació d’apropament a les empreses a través de diferents iniciatives que pretenen establir nous vincles de treball i millorar així la tendència a la col·laboració pública-privada. Per ferho possible s’està treballant per ampliar el ventall d’informació i assessorament empresarial mitjançat tutories, jornades i tallers de suport a l’activitat econòmica. També en aquest sentit s’està treballant en un projecte que relaciona creació d’empresa i cultura emprenedora a les escoles amb l’objectiu de sensibilitzar els més joves vers l’emprenedoria i la creació d’empresa.

Accions d’apropament a les empreses Amb l’objectiu d’establir línies de treball amb el teixit productiu de Tordera fonamentades en la col·laboració, la cooperació i l’intercanvi d’experiències, des de promoció econòmica es treballa perquè l’empresa senti que l’administració local, sobretot en aquests moments de recessió, els dóna suport, els escolta i els facilita instruments que poden atenuar la incertesa en la qualmoltes d’aquestes empreses es troben. L’actual mercat laboral genera pocs llocs de treball i són moltes les empreses que tenen dificultats per mantenir els llocs existents. Per tant, s’entén que el contacte amb l’empresa ha de permetre d’una banda, conèixer aquelles empreses que tenen dificultats per mantenir els llocs de treball existents amb l’objectiu de poder incorporar actuacions (assessoraments, tutories, etc.) i contribuir a minimitzar els riscos de destrucció de llocs de treball al municipi. Identificar les necessitats de les empreses Per assolir aquest objectiu es preveu un conjunt d’accions adreçades a crear nous i millors vincles de cooperació en-


30 / El Pont de Ferro / Entitats

Dinamització del centre històric Per tal de donar resposta a la situació del comerç a Tordera, des de l’Ajuntament s’elabora un projecte de regeneració urbana i dinamització comercial del centre històric. Aquest preveu una bateria d’actuacions en dos grans àmbits: un primer, d’urbanístic, amb la voluntat de fer amables els espais, i un segon àmbit de desenvolupament econòmic i social per a la dinamització comercial i la generació d’activitat econòmica.

tre el teixit empresarial i l’administració local. Entre aquests vincles destaquen l’assessorament empresarial i les tutories individualitzades amb les empreses que necessitin reorientació o anàlisi del seu negoci, la creació d’un directori d’empreses local, la creació d’una jornada de reflexió empresarial adreçada a empreses i emprenedors, taules rodones, tertúlies a la ràdio i visites concertades, entre d’altres iniciatives. Per fer-ho possible, algunes d’aquestes actuacions s’emmarcaran en un conveni de col·laboració amb SECOT, una experiència pilot amb què es pretén l’apropament al teixit empresarial amb la voluntat expressa d’escoltar la seva problemàtica i oferir-li eines i espais de reflexió. Aquests espais han de permetre generar altres propostes de col·laboració entre l’empresa i l’Ajuntament que es desenvoluparan durant el 2014.

En aquest segon àmbit, en matèria de comerç, es proposa un seguit d’actuacions com ara l’organització de fires singulars. Així ja s’han organitzat mostres com l’Estelània o l’Obridor, exemple de la cooperació entre administració i col·lectius particulars, i es preparen d’altres iniciatives per a aquest estiu, com la Fira fi d’estocs o la Fira del conte. Amb l’objectiu posat en la reactivació econòmica del comerç també es preparen actuacions de dinamització i animació comercial a través de la campanya “El comerç surt al carrer” i diverses iniciatives adreçades a la millora i modernització dels establiments comercials a través d’assessoraments individualitzats, formació, mitjançant el proper Pla “Instal·la’t al centre”, amb l’execució de la millora i modernització del mercat i les accions de promoció del municipi. Totes aquestes actuacions es realitzen per donar resposta a mancances existents i sobretot, per posicionar el municipi, posar en valor els recursos i les oportunitats que tenim al nostre poble en matèria de natura, cultura o esport, i contribuir així al desenvolupament econòmic de Tordera.

.


Yok / El Pont de Ferro / 31

Abans i ara

A . A

bans a l’escola ensenyaven “educació social” i les nenes i nens aprenien que als adults els tenien que tractar de vostè, que havien de tractar als ancians amb molt de respecte, ajudar-los a creuar el carrer, cedir-li el seient i també a les senyores i minusvàlids. No cal dir el respecte i obediència que devien als pares i mestres, així com la correcció a la taula. Igualment havien de respectar animals i plantes, no posar els peus als seients ni dir paraules indecents. També calia saber que el Sr. Bisbe era “Il·lustríssim”, el Cardenal “Eminència” i el Papa “Santedat” Tot un tan exagerat. Oi?

Ara això no s’estila, és molt antiquat, no és necessari, les nenes i nens tracten a tothom de tu i discuteixen l’autoritat de pares i professors. Cas de amonestarlos per alguna malifeta, planten cara a qui sigui i el desafien a que el toquin si són valents. Però el més lamentable és que alguns pares encara els encoratgen i els defensen. Abans o ara?

Salvador Martínez


32 / El Pont de Ferro / Entitats


Coses d’aquell temps / El Pont de Ferro / 33

Coses d’aquell temps

E E

n aquell temps, els gitanos eren generalment, nòmades, viatjaven en carros, caravanes o a peu, apareixien periòdicament pels pobles acampant als afores de les viles i visitant el poble per portar a terme les seves activitats. Les gitanes venien puntes, cistells o altres articles i deien la bona ventura llegint les ratlles de la mà, com que era costum tenir les portes obertes, te les trobaves a dins de casa sense donar-te’n compte i quan marxaven no era estrany trobar alguna cosa a faltar; en això tenien una especial habilitat. Probablement no totes o feien, però tothom hi desconfiava. Els gitanos dominaven diversos oficis: uns arreglaven paraigües, canviaven les barnilles o apedaçaven la tela, altres arreglaven cassoles i olles de porcellana i alumini i també posaven grapes a cubells de terrissa escardats, alguns feien cistells de canya o venien robes. Altre lloc on treballaven eren les cases de pagès on esquilaven animals i també practicaven la compra venda i no era estrany que el pagès es queixés d’haver estat enredat, ja que tenien molta pràctica i habilitat en disfressar els animals que portaven per fer-los més atractius; també era freqüent que trobessin a faltar conills i gallines.

Alguns explicaven que robaven burros o cavalls i els tenyien i disfressaven tan bé que quan arribava l’amo amb la guàrdia civil no el podia reconèixer entre els animals dels gitanos.

.

La guàrdia civil era el principal enemic dels gitanos que tan aviat com veien la parella, es feien fonedissos. Es ben cert que robaven el que podien i pot ser que no tots ho fessin, però ningú se’n fiava ni els ajudava, cosa que probablement els obligués a espavilar-se com podien. Eren molt estrictes amb les seves lleis i costums i no s’integraven amb els “payos”, cosa casi impossible ja que sempre eren rebutjats i no era ben vist tenir relació d’amistat amb ells. Salvador Martínez


34 / El Pont de Ferro / La Veu del Poble

Carrer Mes

(II)

Recupero la meva narració no sense parlar-vos de l’enyor que aquestes ratlles desperten al meu ànim; comparant el vostre actual ritme de vida amb la meva memòria, és la melangia qui s’acosta a parlar-me a cau d’orella.

T T

robo a faltar les tertúlies a la fresca, els estius de finestres obertes i llits de suor; trobo a faltar les trobades dels meus vells, davant de can Canet, deixant-se acaronar per l’escalforeta del tímid sol d’hivern, tot intentant arreglar el poble des de les seves cadires i la seva experiència, cada un amb una idea nova, particular i diferent; trobo a faltar, sobretot per Setmana Santa, les portes obertes a l’hora de fer els

bunyols, quan no calia invitació per entrar a les cuines i fer el tast i el comentari prescriptiu, tot comparant-los amb els de la veïna del costat o els de l’any anterior; trobo a faltar la mainada al meu espai, jugant sense descans fins que es feia fosc o quan la gana i el cansament els venien a veure. Ara, malauradament, les tertúlies les sentiu a la ràdio, “trobada” és una paraula que aviat haureu de buscar al diccio-


La Veu del Poble / El Pont de Ferro / 35

nari, la mainada ja no juga al carrer, veu la televisió i juga a l’ordinador, i els bunyols... són tots iguals perquè són de fabricació industrial. Però he fet propòsit de no posar-me pessimista, per tant, continuarem el detallat dels meus números sense permetre que l’enyor i la melangia hi deixin petja. Ens havíem quedat a la vorera de l’esquerra, al número 15, a can Nahores, també coneguts com a can Xerraca. Ara trobeu a faltar feines com la seva quan cada estiu mireu el bosc amb por no fos que cremi; els Xerraca treballaven a bosc fent feixines, també feien de tapers. La mare recollia punts de mitges i depilava celles. Desterreu la imatge de l’antiga dona de poble, dura, forta, tota treball i sacrifici a qui no preocupava la seva imatge; també li agradava cuidar-se, també es mirava al mirall i es trobava, perquè no dir-ho, prou guapa. En temps de guerra civil també varen viure aquí la família Fabà. Per davant, al número 24, trobem a can Rupià, de cognom Freixas. Aquest espai el va ocupar la família De los Dolores, dels primers a treballar a la Fibra. Torno a la vorera de l’esquerra per parlar-vos del número 17, conegut també com a can Cot, de cognom, Fors; parents de la joieria del principi del meu espai. El pare va treballar també a bosc, era bosquetà, feina gairebé oblidada i també enyorada: boscos nets, lliures de perillós sotabosc, combustible indispensable als actuals temuts incendis forestals. La filla de can Cot es casà amb l’Esteve Tresserres, durant molts anys el nostre jutge de pau. Per davant, el número 26; acabada la guerra era ca L’Artigas, també bosque-

Trobo a faltar la mainada al meu espai, jugant sense descans fins que es feia fosc o quan la gana i el cansament els venien a veure. tà que, en temps de castanyes, en torrava al mercat. Al número 19 hi havia ca l’Anita, pagesos i botiguers. A ca l’Anita tenien hort i bestiar amb els quals omplien el rebost de la botiga de comestibles i de la carnisseria; d’aquesta botiga la mainada d’aleshores recorda, sobretot, els pots de sidral, de llimona i taronja, la pegadolça, les xufles, la regalèssia i els primers xiclets. Posteriorment varen compartir la botiga amb una perruqueria, a can Gispert, que, més tard, cercant el rovell de l’ou del poble, varen portar fins al carrer Sant Ramon. Per davant, curiosament, un altre nom de dona, ca la Cinta, coneguda cuinera de can Mingu; també es recorda com llogava els seus reconeguts serveis cuinant a festes particulars a diferents cases de la vila. Quan llegeixo notícies que parlen de darreres i modernes tendències a l’hora de portar a casa, per un servei especial i particular, reconeguts cuiners que preparin àpats per recordar, no deixo de fer memòria amb un somriure tot recordant com, fa molt temps, la Cinta anava amb la seva traça i les seves receptes per moltes de les cases del poble. Els seus fills, en Rafel i la Quimeta treballaren a Fibracolor, com tanta gent de la vila que va canviar carro, camps


36 / El Pont de Ferro / La Veu del Poble

i bosc per les vuit hores segures de sou impersonal; en Francisco, conegut com a Xicu, va fer de paleta. Al número 21, amb una porta d’entrada per a dues vivendes, hi havia viscut la família Expósito. Actualment l’espai l’ocupa el número 21A. En aquesta mateixa vorera de l’esquerra, a partir d’aquest número, trobàvem un seguit d’horts, espais que actualment ocupen els números 21B, 23A i 23B. Per davant, al número 30, hi havia can Compte, de cognom, Privat, de feina, pagesos. L’avi havia portat durant molt temps el carro de dos serveis imprescindibles de la vila: el carro dels morts i el carro de les escombraries. Una de les filles, la Juanita, havia fet de modista; dels fills, un va fer de fuster; i l’altre, de lampista. Tota una col·lecció de feines concentrades en un punt. Al seu costat, al número 32, hi havia can Xiu, de cognom, Fors. L’Esteve era jornaler, també treballava en el manteniment de la carretera. Després de can Xiu hi havia una entrada per una altra casa d’indians, gent de Barcelona que venia principalment a estiuejar: can Salgado. És en aquest passatge, obert a la circulació no fa gaire per baixar al modern complex esporEnderroc dels dipòsits d’aigua de Can Comaleras

tiu de la piscina coberta que trobem la nova ubicació del nou CAP de Tordera, disseny funcional on l’aparença externa no té res a veure amb la llum i el color interior; tant de bo que la salut del nostres vilatans li doni poca feina. Després d’aquesta entrada arribeu al punt més alt de la vila, espai ocupat per can Comaleres. Curiosament aquest espai ha esdevingut llar de pagesos, espais per casal i colònies, escola de Formació professional i escola de teatre; ara vés i li expliques al tal Comaleres quantes coses s’arribarien a fer a casa seva i li agafa un atac de riure. Després dels horts descrits a l’alçada de tot de números nous, als quals hauríem d’afegir també el número 25, hi havia can Pau Gabaig, al número 27. Així com a altres carrers, com per exemple el carrer Santa Llúcia, us varen parlar de l’alta concentració de pagesos entre els seus números, ja veieu com al meu espai es reunien un bon grapat de bosquetans, perquè sí, aquesta era la principal dedicació d’en Pau Gabaig, la feina dura i feixuga del bosc. Els seus fills seran fusters. Per davant, on ara s’aixeca l’escola infantil de l’escola Vedruna, i un edifici nou amb el número 36 que, com d’altres a la vila intenta entre alarmes de crisi vendre els seus habitatges, hi havia el número 29, a ca la Cloti, llar d’en Garrido, un dels primers municipals de la vila (o com els agrada que els anomenem, policia local) que també havia fet d’enterramorts. La vorera de la dreta, la dels números parells l’hem acabat amb el turó de can Comaleras, d’on fa poc varen fer desaparèixer els dipòsits d’aigua de la


La Veu del Poble / El Pont de Ferro / 37

vila; per tant ara ens concentrarem a apurar la vorera de l’esquerra. La penúltima parada la fem al número 37, a can Tresserres, d’origen pagesos encara que els fills anaren a guanyar-se les garrofes fins a la Safa, indústria de Blanes que va ocupar molts dels nostres inquiets joves. N’hi havia que els coneixien com a “arrossegaceps”, ja que, per Setmana Santa, vestits de penitents, ajudaven els que arrossegaven les cadenes posant-les bé cada pocs passos.

Muntaner, el carrer Doctor Arana i el carrer Pep Ventura. Ara, l’antic camí al cementiri esdevé carrer ordinari, amb cases gairebé a banda i banda; ja no hi ha recs a cel obert, ni perillosos xaragalls als corriols i passeres, ni horts de consum privat, alleugeridors de les despeses domèstiques.

La darrera parada dels números imparells, i per tant de tot el meu espai, la fem al número 39, a cal Rave, fent ja cantonada amb el carrer Alcalde Vendrell; la seva dedicació base, com molts de la vila, era la pagesia. A l’alçada d’aquest número s’acabava el poble, un exemple que ho demostra és el fet que fins aquí arribava l’enllumenat públic, més enllà tot era a les fosques. A l’alçada de la seva cantonada hi havia un pont petit i un corriol que baixava fins l’alçada del carrer Santiago Rusiñol, i desaiguava al rec que ara tapa el carrer Gaudí. Sí, hi estic d’acord, ara que tot està urbanitzat i que han desaparegut les formes antigues, la meva explicació esdevé gairebé tot un galimaties, però segur que, en llegir aquestes ratlles, els més grans recordaran les motes de canyes, els recs a cel obert, els corriols de pas, els horts i, de nit, la foscor.

Ja no hi ha recs a cel obert, ni perillosos xaragalls als corriols i passeres, ni horts de consum privat, alleugeridors de les despeses domèstiques.

Ara, per davant de cal Rave el poble segueix creixent a bon ritme, malgrat que el fre de la raó i la calma hagi reduït embogides hipoteques sense sentit i hagi aportat una mínima lògica a la desmesura. Quatre són els carrers nous que tenen aquí el seu punt de partida: l’esmentat Alcalde Vendrell, el carrer

Us parlava de les trobades al carrer, les tertúlies i el joc de la mainada. Ara,

abans de dir adéu, vull fer-vos una confidència amb un d’aquests jocs. Tot comença amb la impressionant nevada de principis dels seixanta, recordada per tots. El matí següent, la mainada obre les finestres i embadalida per l’impressionant tou de neu baixa al meu espai i es convoca en guerres de boles i descensos improvisats sense esquís. Vet aquí que algú (per si de cas no direm noms, que tot se sap) va tenir la brillant idea de fer una gran bola de neu i fer-la baixar carrer avall. Varen començar davant el pas de can Salgado i, curiosament, a mesura que la bola creixia, també creixia el número de mans petites acumulant neu i empenyent-la a vall. Va arribar un moment que no va fer falta empènyer, la bola començà a rodolar sola i, davant els ulls oberts de la mainada i l’esglai de la gent que passava pel


38 / El Pont de Ferro / La Veu del Poble

Cal que preneu consciència de com el poble mirava abans el bosc en el seu pols diari de treball i feina. carrer, també va anar augmentat de grandària. El rodolar suau de la bola va esdevenir, sense que ningú veiés el perill real, en velocitat capriciosament incontrolada. La bola seguia un camí previst i no hi havia massa problema, així ho denotava el volum de les rialles i els crits d’èxit dels marrecs mal abrigats. Fins que el caprici de la bola i la seva velocitat giraren sense control en direcció al carrer Santiago Rusiñol, amb tanta empenta,que s’enclastà a la porta de la primera de les cases de la seva vorera esquerra. El joc s’havia acabat, però també la possibilitat de sortir de casa pels habitants d’aquella llar. Varen trigar molt a poder enretirar tota la neu acumulada en aquella porta. Després de les rialles, els esglais, i després... cames ajudeu-me en la ment de tota la mainada enriolada. La feina, com sempre, pels grans.

Si hi havia un carrer, el Sant Antoni, que s’autoanomenava camí del mar, jo crec que tinc tot el dret d’autoanomenar-me camí de la muntanya; i més després de revisar la dedicació de molts dels que em varen viure (bosquetans). Cal que preneu consciència de com el poble mirava abans el bosc en el seu pols diari de treball i feina. Ara, malgrat que sí que hi recorren els seus camins (motos, quads, quatre per quatres i, més amablement, les bicicletes de muntanya) no es fa amb la consciència de mitjà de vida, de pa diari, de feina i guany. Ara, les carboneres, les feixines, el suro o les tallades per fer llenya, han donat pas a alguna excursió atzarosa cercant quatre bolets en algun antic racó, i a la mirada poruga tot estiu calorós com si el bosc fos més que una necessitat, un enemic en potència.

.

Vés a saber quan torno a tenir l’oportunitat de parlar amb la gent que em viu, ho veig difícil. Us deixo el llegat de les meves reflexions: n’hi hauria prou que miréssiu cap a bosc amb altres ulls. Passo la paraula a qui ha compartit amb mi, des del veïnatge secular a... boles de neu enjogassades: el carrer Santiago Rusiñol. Quim Haro


El Pont de Ferro nº29  

- Conviure amb l'atur - Entrevista a Gisela Vergés - Construïr un hotel en època de crisi - Nous camins