Page 1

Aitana Montaner Pròleg de Roser Amills Il·lustracions d’Ariadna Fleck


Hivern

Aitana Montaner Fernรกndez


Hivern


Títol original: Hivern © Del text: Aitana Montaner Fernández, 2017 © Del pròleg: Roser Amills, 2017 © De les il·lustracions: Ariadna Fleck, 2017 © D’aquesta edició: David Vidal - El Petit Editor, 2017 Primera edició: desembre de 2017 Edita: El Petit Editor info@elpetiteditor.com www.elpetiteditor.com Direcció de la col·lecció, disseny i maquetació: David Vidal Il·lustracions interiors i de la coberta: Ariadna Fleck Impressió: Byprint Dipòsit legal: V-3463-2017 ISBN: 978-84-947933-5-6 Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida sense autorització de l’editorial qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45). Fet al País Valencià


Aquest recull de poemes neix en la mort i creix en l'amor. Repassa els dubtes i les pors de la joventut, viu dels descobriments de la maduresa. Al meu pare, Salvador. I al meu amor, salvador.


PRÒLEG

Conèixer a Aitana llegint-la, vull dir descobrir la seva poesia, és una trobada que res pot interrompre. Encara que també la coneguem de l’altra manera, en la trobada breu de xerrar amb ella cara a cara o mitjançant les seves fotos i reflexions, res pot ser tan directe i definitiu com llegir els seus poemes... Què més puc afegir? Puc afegir que porta una llarguíssima cabellera rossa i és bella de cap a peus, i parlar d’això no és intranscendent si afegeixo que el que és més bonic és que llegint-la no he pogut corregir mentalment un sol vers de tots els que ha bolcat en aquest llibre. Us repto a intentar-ho, sé que us passarà el mateix. En persona, Aitana parla a poc a poc i en veu baixa, així que quan escriu és quan se l’escolta millor. Li vaig sentir dir que li fa il·lusió que la llegim, però en aquest viatge pel seu interior els veritables afortunats som nosaltres. Són molts els poetes que fan exercicis per veure millor la realitat. Aitana ho aconsegueix.

Roser Amills [11]


L'ÚLTIM MOMENT

Odio els hospitals.

Espais de mort i de dolor. Espais de sort, d'éssers humans en mans d'éssers humans. Espais de desconsol. Saber, allà, descobrir, en un passadís fred, que la vida són hores. Que la vida és res.

Tenir només vagues imatges d'aquell últim moment. Ganyotes. Paraules inconnexes. Destapa'm els peus. Trencar-se. Donar per acabat aquell teatre. Adonar-se, allà, que la vida són hores. Que la vida ja era res.

Odio els hospitals. I les trucades.

[13]


T’ESPERO

Com pot ser que arribi a casa deu anys després i vulgui trobar-te assegut a la cadira, amb el diari i un plat de sopa que es refreda. Les mans netes, els cabells bruts i el jersei gris. Les teves ulleres. Sola a casa, una clau gira deu anys després i et veig creuar la porta amb pa calent i l’esmorzar de tots en una bossa. Camisa nova, uns texans vells i mitjons blancs. La teva jaqueta. Et somio i em desperto deu anys després i sento la teva presència a l'habitació gran, unes hores abans que surti el sol. Els peus llargs, les ungles curtes i el gest serè. La teva immensa paciència.

Remeno els llibres que hi ha per casa deu anys després i vull sentir la teva mà picant-me el cap, una paraula tendra i l'escalfor que em reconforta. Somriure alegre, mirada trista i la pell morena. La teva polida lletra. M'assec en un balancí al pati, deu anys després i oloro la teva infància, el passat d'històries divertides que malauradament ja no recordo. [14]


Un pou sec, la llar de foc i el taronger. I tot l'esforç.

T'espero, pare, deu anys després. I per més anys que passin aquí estic, sola i en silenci. Esperant.

[15]


ESTEM SOLS

Ens quedem sols; tristos, consumits, desfets.

Et dic que ens quedem sols; buits, aïllats (in)voluntaris. Pensem que volem estar sols i estem sols. O és que veritablement estem sols.

Inexorablement ens quedem sols, en llàgrimes, o no, plorant les pèrdues, desitjant sumir-nos en la tristor per sempre. Potser, potser no, anhelant retrobar-nos amb la vida feliç. Sigui com sigui, estem sols. Certament buits si ningú no ens omple el cor, la ment, l’ànima i el cos. Et dic que ens quedem sols. Insisteixo: ens estem quedant sols. Res no ens acompanya, si no és la soledat.

Finalment, ens desfem de les robes, les cases i les persones, que mai no ens han pertangut, i estem sols. [16]


LA CASA

Aquella casa llunyana i humida és un refugi. Un sostre en temps de guerra. Quatre parets i unes escales mancades de barana. El terra vermellós, la llar de foc. Armaris plens de roba vella, llibres antics i balancins, records de dècades passades.

Aquella casa tenia un taronger que el pare i la mare van plantar per un fill mort. Un arbre bord al centre del corral de fruits menuts i absències abraçades a les pors dels que busquen un recer.

Aquella casa sempre serà gran, sempre serà la casa. Sempre serà el destí somiat de les generacions que un dia algú va imaginar, que un dia algú va voler destruir, que un dia algú va decidir que volia protegir. [18]


PUC RENDIR-ME?

Quin joc més bèstia, aquesta vida (i no va de broma, que és mala puta), la vida... Puc rendir-me?

De sobte em trobo enmig d’un món que no conec, que em repugna, que fa mal, que colla, que punxa, que... no sé! És un món que dol. I vull rendir-me.

Quines cares més estranyes, aquestes que fa la gent, que són persones i no ho són, depèn qui ho mira... Puc rendir-me? De sobte em trobo enmig d’una gent que no conec, que no parla, que fereix, que crida, que cansa, que... no sé... és gent que no entenc. I vull rendir-me. Tu creus que puc rendir-me?

Vull desfer-me de tot i prendre-ho tot, deixar l’amor costum i trobar l’amor passió, trencar els mecanismes i abraçar l’art, oblidar les maldats i caminar el món. [19]


Somio, però vull rendir-me.

Somiar què és si amago els somnis, si els penso, si els oblido, si els pateixo. Somiar què és si invento els somnis, si els trenco, si els embruto, si els vesteixo.

[20]

Em rendeixo.


INSPIRACIÓ

Instant precís d'il·luminació dels sentits que empenyen la raó i amaguen les paraules en racons que desconeixes. Estat precís del cos immòbil que pren les flames d'un tot que és viu entre les ombres i es mou buscant la llum.

Record precís dels sons gaudits i les mirades enceses i les mans que han descrit les hores d'amor i de foscor sota els llençols.

Treball precís de nits i matinades per compondre les paraules amagades, sentir la llum dels ulls tancats i endreçar en silenci les hores estimades.

[21]


L'AVI

Els nens volen la història del gat que dormia als peus del llit. Li deien Lleó i ells l'imaginen gran, pelut i mandrós, voltant la casa on ara passen les vacances. L'avi matina. Cull tomàquets i enciams de l'hort i dóna de menjar a les gallines. Torna a casa amb ous i el pa i els nens l'esperen en pijama.

Passegen pels bancals jugant a endevinar els fruits dels arbres que dibuixen els camins. L'avi agafa els nens a coll, malgrat que els anys li pesen.

El més petit s'hi assembla molt, amb el nas gros i les orelles, i el somriure sincer i encisador. El gran té el seu silenci, la quietud, l'esperit treballador, el color dels ulls. No hi ha per ells cap altra sensació com la d'estar als braços del seu avi. [22]


Allà on són genuïnament els nens, davant la llar de foc sota l'atenta mirada del besavi.

Allà on no hi seran mai, que l'avi no ho va ser i els nens tampoc no hi són encara.

[23]


LA TEVA VEU

La teva veu ressona llunyana en la memòria, i es dilueix amb els anys, que esvaeixen el teu record sense remei. A voltes la teva veu em toca el cap i em diu xiqueta, porta’t bé.

És la teva veu que manté vives les paraules que em van mostrar, massa aviat, la veritat elemental de la vida. Oreneta que surts del niu, no te’n vagis molt lluny, que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu.

Com me’n recordo, de la teva veu, sàvia i serena, contundent i qüestionada, valenciana. Travessa el temps i m’espera darrere d’una porta, plena de consells, judicis, desitjos i records, en silenci. No m’abandoni mai la teva veu, que segueix viva en la memòria i ressona sempre inesperada. Oreneta que surts del niu, no te’n vagis molt lluny, que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu.

[24]


De veres és fred l’hivern i la calor ofega a l’agost. Han mort les primaveres i les tardes de sorpreses a l’octubre. Ja fa massa temps que el sol abrasa i el gel envolta la meva ànima.

Sento la teva veu llunyana i arriba un any més, de tants que en queden, la tardor. Oreneta que surts del niu, no te’n vagis molt lluny, que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu.

Quants estius i quants hiverns podran transcórrer amb aquest fred i aquest ofec. No deixo de sentir-te els quatre versos que ja he fet meus i que de tant en tant en somnis repeteixo com una cançó secreta que he guardat per sempre. El meu refugi. Me’n vaig endur unes branques, no ho amago. I encara avui em colpeix que tu ho sabessis. Pot ser que s’hagi desfet del tot el niu, te n’has anat massa lluny, només em queda el fred de l’hivern i el calor de l’estiu.

[25]


Índex

Pròleg............................................................................................... 11 L’últim moment ........................................................................... 15 T’espero ......................................................................................... 16 Estem sols ..................................................................................... 18 La casa ............................................................................................ 20 Puc rendir-me? ............................................................................ 21 Inspiració ....................................................................................... 23 L’avi .................................................................................................. 24 La teva veu .................................................................................... 26 Mals moments ............................................................................. 28 Col·lecció de morts .................................................................... 29 Risc de complicacions .............................................................. 30 Amor de matí ............................................................................... 32 Ritual ............................................................................................... 34 Ploro ................................................................................................ 35 Certeses .......................................................................................... 37 Eternitat ......................................................................................... 38 Escòcia ............................................................................................ 39 Silenci .............................................................................................. 40 Els morts que no són nostres ............................................... 41


Amor de nit ................................................................................... 42 Llençols .......................................................................................... 43 Darrere hi ha la por ................................................................... 44 La noia de la foto és mare ....................................................... 45 Hivern ............................................................................................. 46 Primavera a granada ................................................................ 48 Bellesa ............................................................................................. 49 El dia que et fas gran ................................................................ 50 La mare sola ................................................................................. 51 Construcció lliure de fe ............................................................ 52 Qui et diu sempre (IMMER) .................................................. 54


Hivern, d’Aitana Montaner, va esdevenir poesia feta llibre el desembre de 2017, tot just amb el batec de la llibertat desitjada amb senzillesa i humanitat. El Petit Editor www.elpetiteditor.com info@elpetiteditor.com


Col·lecció Fusell de lletres - poesia darrers números publicats

11. Teatre d’impostures - David Vidal

14. Llibre dels espills - Susanna Lliberós 15. Cercles - Lorena Cayuela 16. Magdala - Sergi Torró

17. Primer l’amor... després el masoquisme - Elena Casado 18. Reflexions a Plena Llum de Carrer - Marc Freixas 19. La remor del vent - M. Carmen Sáez 20. A ritme de tango - Mª Rosa Sabater 21. Insectostomia - Francesc Mompó 22. Terra d’aigua - Ramon Guillem

23. Amb Línies Vives - Berna Blanch

24. Insomne vida sonora - Mercè Claramunt 25. Damunt Les Passes - Marc Freixas 26. La mort del clown - Pere Bessó 27. Hivern - Aitana Montaner


Aitana Montaner Fernández (Barcelona, 1984) és periodista i escriptora. Però és més dona, filla, germana, i madrastra. Aquest és el primer i més necessari dels llibres que ha escrit. Una feina emocional i literària de més de deu anys que ha suposat l’eclosió del seu jo artístic que abraça la lletra, la fotografia, la dansa i la música. Va publicar els seus primers poemes en forma de postals per a l’Utopia Market de Poesia del 2017, un punt d’inflexió per compartir amb el públic les seves confessions poètiques. Parla i escriu en català, castellà i anglès i aspira a fer-ho també en alemany, per aprofundir en els idil·lis amb aquestes llengües. Viu feliç a Barcelona des de fa més de quinze anys, però no oblida els altres quinze que va passar, feliç, a Santa Perpètua de Mogoda, i tots els estius a La Pobla del Duc. Hivern Hivern és l’intangible de la relació amb els nostres pares i els nostres cossos, el nostre país sigui quin sigui, la nostra infància i tots els nostres dubtes, els llençols arrugats i el tall precís dels que miren reflectits en miralls de totes les mides, la vida i la memòria de la vida, hi ha miralls de butxaca i miralls al sostre de la cambra, hi ha dits atrevits i orelles tapades a quatre mans, certeses i lleialtats, morts vius i vides que no es moren si les podem abraçar amb la memòria... És un plaer, aquest llibre, un llibre carregat de l’enigma d’universalitat de la poesia, i això no passa sovint. Roser Amills

Profile for el petit editor

Hivern, d'Aitana Montaner  

El nou poemari d'Aitana Montaner, amb pròleg de Roser Amills i il·lustracions d'Ariadna Fleck

Hivern, d'Aitana Montaner  

El nou poemari d'Aitana Montaner, amb pròleg de Roser Amills i il·lustracions d'Ariadna Fleck

Advertisement