Caòtica
Versemblança Pep Alfonso
Caòtica Versemblança Pep Alfonso
#2
Títol original: Caòtica Versemblança © del text: Josep Antoni Alfonso Díaz, 2014 © De la present edició: El petit Editor, 2014 Primera edició: maig de 2014 Edita: El petit Editor elpetiteditor@gmail.com Disseny i maquetació: David Vidal Correcció d’estil: Salvador Lauder Imatge de la portada: Pep Alfonso Foto de l’autor en la contraportada: Vicente Pascual Impressió: Byprint Dipòsit legal: V-1359-2014 ISBN: 978-84-616-9654-3 No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la compilació en un sistema informàtic, ni la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ni el prèstec, lloguer o altra forma de cessió de l’ús de l’exemplar, sense l’autorització prèvia i per escrit dels titulars del copyright. Imprès en EU. Printed in EU.
[3]
Als meus pares, Pilar i Paco
Pròleg
A finals de 2013 Pep Alfonso donava per acabada una etapa del seu aprenentatge poètic amb l’escriptura de l’últim poema de Caòtica Versemblança i ens lliurava una còpia a David Vidal i a mi mateix amb tota la il·lusió del que entrega el més preat a un altre què potser, ho necessita més. En aquest cas, nosaltres, els editors, jugàvem el paper dels necessitats de propostes noves en el camp de la poesia, cansats de trobar pàgines i pàgines de poesia de diccionari ens arribava a les mans la proposta de Pep enmig d’una tempesta d’escepticisme. La lectura de l’original ens provocà una reacció immediata, aquell poemari havia d’ésser publicat. Sota l’aparent complexitat dels versos d’Alfonso hi rau una delicadesa i una humilitat que, un cop tombada la paret dels prejudicis estilístics, es queda calada al moll dels ossos. Caòtica neix de la contemplació, el jo poètic es situa al marge dels esdeveniments, potser per la situació real a la vida del poeta, aturat enmig de la crisi que en aquests anys travessem i que sembla capacitada per enfonsar fins i tot la tendresa. Alfonso es rebel·la contra aquest deturar i des de la contemplació mateixa hi lluita contra aquest no-res. En paraules del propi autor, “podem crear del no-res un personatge. Un jove d’edat incerta, major per ser jove i jove per ser major, que sent com la seua vida s’atura. Al seu voltant tot sembla immòbil mentre ell camina fins arribar a l’Oceans i seu. Atura els pensaments per un moment. Sols el breu instant que tarda en demanar l’esmorzar manté glaçat el temps. Els trons i llampecs fonen el gel d’aquest breu tall del temps. La tornada abrupta a la realitat el fa vorer un matís diferent d’eixa sensació de repòs de la seua vida. Eixa calma que precedeix la tempesta i que moltes voltes apreciem quan ja la tenim a sobre. Mentre el cambrer/cuiner fa l’entrepà el nostre jove trau la llibreta i comença a prendre notes.”
[5]
Escrit estic animaversat de lletres estimat de mots trasbalsat vers a vers ferit d’un salt encavalcat terrabastall de somnis desitjat com una llapassa a mà reescrita sobre l’esquena tabula rasa del desig
[6]
És un deler inabastable en si mateix plaer etern que no pots guardar al caixó regolfaria com muda bruta com un llençol infinit sense horitzó on el desig s’escampa com una taca d’oli de sang d’orgasme un tast de fruit madur d’un plaer de vida eterna d’un ideal caòtic en vers propi Però saps que diuen d’utopia?
[7]
És l’hora de l’esmorzar i compartisc menjador amb les tres gràcils harpies més uns quants mortals que volen acabar-se l’entrepà estenallant pas a pas els senders de la barcella. Irromp un jove druida descarregant d’un carret vells remeis embotellats L’hora màgica s’atura amb els peus estacats al fang Al bosc de plàstic esperen els ulls orbs de la ciutat a l’isolat volt de l’ànima
[8]
Per la finestra veig com el déu Ares tiba el vent ficant ordre al desori dels elements trencats pel combat La seua veu és un esclat punyent que omple de ferro candent l’oïda del guerrer perdut a l’epicentre Hora de guanyar lletres, perdre versos véncer els principis del jo pedra gran arquitecte del foc sagrat d’aquell creient net fora del temple El mestre no oficia festejos rellig els textos sagrats del Llibre com un aprèn de l’escoleta juga amb el seu cor entre les mans
[9]
La mà dreta escriu al paper documents d’autòcrata dictats als faunes del poble sense bosc deixant caure el temps teixit amb fils de llum al cotó de núvols cau com un granet d’arena i degoteja el sucre escalfat com la llet melosa del nounat esperança embafada amb paraules que ratlle compulsiu als fulls blancs
[ 10 ]
Com un quiromàntic capbussat a la mar de lletres digital on suren mots en suspensió binària a l’espera de fe en fer el lector un bon ús de l’art de tindre bona mesura amb dicció presa de paraules que toves naveguen confitades al forn a temperatura justa Tornar a creuar totes les portes és l’ art hermètic de la memòria a cada pas un pas més complerta
[ 11 ]
Zeus llança amb un crit els llamps des del cim del vell Benicadell nosaltres fem temps per beure nèctar al pas de la conversa llampant d’uns déus de costums fines i santes i l’oblit de fam dels seus creients Aquesta melassa i fel divina esdevindrà manà fermentat a la Mare Terra interior que extasiada s’entreobre preparant els murs interns de l’úter per fecundar-se amb la tempesta
[ 12 ]
Els plors de la filla calen d’aigua dolça com llet de Deessa El germanet gran entra a escodrinyar si el trespol del cel cau pel propi pes potser s’ha enfadat el déu a la serra i fuig tafaner fins les dures portes del gèlid infern envestint Caront Quan sigues vell gran et donaran sopa sucada en el pa Tinc errant memòria i ja la vellesa de mots atacada com la pluja em mulla fins el moll dels ossos Hermes escriu i calla ens transcriu sentències tant li fa sagrades. Què passa xiqueta dels collons! Potser vostè sap què hi ha dalt?
[ 13 ]
Bec d’un cap amb ulls de drac que amb les dues potes mou i mou el cos com una sargantana que la c u a r e m e n a
[ 14 ]
La bellesa Ês com una senda que habita el fosc dels meus ulls la vaig recollint com el fil de pescar amb el moviment circular dels meus dits Es deixa sentir la claror tèrbola del teu cor descansant i fent nit al tremp del meu desig vers a vers desperte del cau per la batalla el teu crit de llibertat m’ofereix el final
[ 15 ]
Josep Antoni Alfonso
Caòtica Versemblança
Ontinyent, 1969. Naix, estudia i viu a la ciutat d’Ontinyent. Entre el 89 i el 94 viu a la ciutat de València on es gradua en l’especialitat de Fotografia a l’Escola d’Arts i Oficis de València. Envers (2012) és el seu primer llibre de poemes dins la col·lecció Mil poetes i un país. En el mateix any ha publicat a l’antologia poètica Estels de paper, 21 poetes per al segle XXI. També ha participat amb un poema al llibre Autisme, trenquem el silenci amb la poesia (2013). La seua activitat literària és desenvolupa al El desert de les paraules, el blog personal on l’autor manté el seu contacte més directe amb el lector.
Caòtica neix de la contemplació. El jo poètic es situa al marge dels esdeveniments, potser per la situació real a la vida del poeta, aturat enmig de la crisi que en aquests anys travessem i que sembla capacitada per enfonsar fins i tot la tendresa. Podem crear del no-res un personatge. Un jove d’edat incerta, major per ser jove i jove per ser major, que sent com la seua vida s’atura.
www.eldesertdelaparaula.blogspot.com