Page 1

el primer glop de poesia


El primer glop de poesia


“En qualsevol obra autèntica, sigui quina sigui la seva tècnica, allò que es cerca al cap i a la fi és harmonia, encara que sigui només entre allò que el poeta ha viscut i els seus mitjans per expressar-ho. Quan aquesta harmonia venç i sorgeix una obra, un poema, on s’interpreta unitàriament un tros de vida, somriem i inclinam el cap agraïts, demanam poca cosa més de la tècnica i el decorat temporal i estam contents que hi hagi una altra cosa bona al món”. “Fer versos poc agraciats et proporciona molta més felicitat que llegir els més bells”.

Hermann Hesse


Aquest exemplar que tens a les teves mans pretén ser una mostra del treball realitzat pels alumnes de primer i segon d’ESO de l’IES Santa Margalida dins el taller de poesia que es realitza durant el segon trimestre del curs. L’obra està formada per dues parts. A la primera hi trobam una selecció de poemes que els alumnes varen realitzar partint d’una imatge que ells havien de triar del bloc “Pinzellades al món” que recull l’obra de grans il·lustradors de publicacions infantils i juvenils. Cada alumne triava una imatge i, a partir d’ella, realitzava un poema utilitzant els recursos estilístics que s’havien anat explicant a classe. La segona part està composta per poemes que varen sorgir del visionat de diverses cançons i fragments del documental musical “Heima” protagonitzat pel grup musical islandès Sigur Rós. En aquest cas els alumnes havien de triar d’entre cinc fragments musicals corresponents a cinc cançons diferents i havien de realitzar un poema partint de la seva pròpia experiència personal expressant tot allò que les imatges i la música els transmetia.

El departament de català de l’IES Santa Margalida, Sant Jordi 2012.


Carta amiga Cada capvespre rep una carta, no sé si d’amor o d’amistat, el que sé és que és de veritat. M’assec a l’habitació il·luminada, amb un tassó de llimonada i el meu moix fent el ronquet, molta pena em fa i, així com vaig llegint, l’aigua groga es va expandint dins tot el meu cos prim. I amb les ulleretes veig ben clares totes les lletretes. Jaume Sureda Juan


L’ocell i el peix L’ocell té el bec negre com el carbó sembla un paisatge fred i de tardor, l’ocell beu i beu sense parar perquè ha fet un viatge llarg i sense aturar. L’ocell es sent observat, i mira i mira cercant algú, sent un renou molt agut i veu un peix que està amagat. Sense espantar-lo, el mira i el peix rosat, no està espantat perquè veu que l’ocell es retira. Pere Coli Munar


Obscuritat Gris i blau i blanc i la nina que ja no suporta més aquell cel contaminat. Fosc i obscur com el carbó anul·la el camí de la vida sense deixar-li respirar l’oxigen de la vida. Any rere any i dia rere dia. En un moment trist va trobar el blau del cel i va córrer les cortines per anar cap als núvols. Míriam Méndez Mesa


Així com el conill, vestit de siurell, talment com el màgic conill d’Alícia en el país de les meravelles ha pujat el més amunt que ha pogut per cantar a la lluna veient com les seves notes s’escampen entre les estrelles... Jo també en aquesta obscura nit de crisi, faré coses que ara semblen absurdes: estimaré els meus pares, estimaré la llengua que he heretat, i t’estimaré a tu, dolç somni de primavera. Maria Mateu Estelrich


L’alegria de la primavera il·lumina la dolça dona, amb les flors florides, de colors vius com la seva mirada. Els pètals groguencs com el seu vestit, asseguda damunt la teulada, olorant el perfum de les roses, la fan somiar alegres somnis d’amor. Xisco Crespí Alòs


L’home i el seu ca Un home i el seu ca asseguts sobre el gris sòl mirant-se fixament als ulls com els millors amics del món. S’estimen molt i mai es separaran ja que es tenen l’un a l’altre. Guau!, guau!, crida el ca quan veu l’home passar, i l’home feliç, cap a ell se’n va. Margalida Palet Rodríguez


Les dues noies Dues noies molt boniques espantades estan en adonar-se que són com dues gotes, tan iguals! Els seus vermells llavis com a roses de sang i els seus cabells verds com l’herba d’un jardí. Oh! Diuen les dues noies. Un bon espant s’han donat. Melanie Gálvez Luque


Petites nines Totes tan boniques, totes tan igualades. Amb les orelles rígides, blanques com la neu i les ungles ben pintades, i totes tan callades. Unes amb volants, altres amb estrelles, cors i flors porten posades pel cos. I totes tan maquillades. Vénen i van, unes de la platja, altres del restaurant, i fins i tot s’atreveixen a cantar. I algunes, per a la pluja preparades van. Natalia Rubí Corpas


La bellesa La dona és bella com una rosella. Asseguda en el sofà, llegeix llibres a plaer i amb els seus ulls enamora tots els homes. Ella aprofita la seva saleta amb finestra, per contemplar la meravella de tarda. Ella enamora, ella llegeix, ella et segueix pel camí de l’enyorança. És delicada com una rosa que et mira esperant la teva resposta. A tu t’agradaria acariciar-la, però no pots perquè ella no és real. Amb el llibres es quedarà en el sofà, fins que vagi a dormir. José Manuel Godino Grunwald


Reduir Blau, blanc i taronja, reduir la tudada de l’aigua, és necessari pel món, perquè tothom la utilitza a l’hora de viure. Blava com el cel, humida com el mar és l’aigua d’aquesta aixeta. Sebastià Vilches López


Tot nevat !!! El paisatge nevat està, amb molta neu per jugar, la podrem contemplar i per uns quants dies n’hi haurà. La neu es va fonent ràpidament, però un altre dia tornarà a nevar i tot blanc ho tornarà deixar, així com era abans. No hi ha res més bonic, que veure un poble nevat, petit. Vicenç Juan Bauzà


Pensaments Un dia a la mar, amb l’aigua i el sol, m’ajuda a pensar. A trobar-me amb mi mateixa aclarir els meus sentiments. L’aigua em relaxa i el renou de les ones em dóna pau i tranquil·litat. I, d’aquí, sorgeixen els millors pensaments. Margalida Homar Canyelles


Poemes de moixos Sol, aquí ningú em vol estic solet, sense ningú al meu costadet. Sol, perquè no em voleu, si només sóc un moixet que va tenir un malson. Si vinguéssiu amb mi us estimaria com ningú. Miauu!... us n’aneu sense mi o és que ja no em voleu? Potser ja no em voleu? Miau! Júlia Fernándes Vega


Poemes de moixos Miau...? Per què estau al revés? És una broma, potser? M’agrada mirar-vos perquè sempre em divertiré, sou ben curiosos, tan interessants! Com la bolleta de llana que també m’ha enamorat. Júlia Fernándes Vega


Poemes de moixos A un paper amb llapis estic dibuixat sóc com una obra d’art potser us agradaré. A mi, m’importa, m’agrada caure bé a tots els que em miren i si puc us donaré: la tendresa de mirar-me quan no us trobeu bé. Júlia Fernándes Vega


L’amor La claredat d’un assolellat dia d’estiu et deixa veure els colors suaus i obscurs de la bella il·lustració. La preciosa nina que, amb humilitat, el mira l’ha adormit com un petit infantó. Noni, no! Noni, no! Li diu amb gran tendresa a l’orella d’aquell gat grisós que, abraçat per la bonica jove vestida amb un llarg vestit groc, el té entre les mans i fent-li ombra amb el capell marró li somriu amb gran amor. Joana Maria Calafat Estelrich


El poema del pintor Pinta que pinta el pintor, així com canta el cantautor, en tota la blancor, d’un fons sense color. Tota la roba s’ha pintada, i ho ha fet d’una vegada, té la cara acolorida, i també una ferida. La dolçor d’aquest pintor, pinta el quadre amb una remor. Jaume Grimalt Barceló


Petó Què és un petó? És una dolça trobada després d’una llarga recerca. És una set boja que no s’apaga en beure, s’apaga amb una altra boca que tingui la mateixa set. El primer petó no es dóna amb la boca, es dóna amb la mirada. L’únic idioma universal és el petó. Els petons robats, són sempre els més dolços. El més difícil no és el primer petó, sinó l’últim. Iara Luz Gorbach


Al vespre Vermell, blau i blanc la lluna llueix com el sol els arbres xiulen i les estrelles canten mil vegades. Els arbres junts estan, romanen molts units, agafats de la mà la lluna els il·lumina el camí. Francinaina Perales Nájera


Fosca nit Negre, blau i blanc la lluna és un formatge, rodó com un cercle, que il·lumina la nit, quan és fosca. El vent bufa amb força, fent que les fulles, caiguin pel terra, entapissant l’herba moren contemplant la lluna. Laura Fontclara Córcoles


Poema Acostumats que en aquest món coses rares ja veim imagina’t tot el que en un altre podríem fer! Volar amb ocells gegantins viatjar a l’infinit observar fets increïbles, paisatges colors de rosa, homenots bulliciosos i feliços i, per què no? Somiar amb estrelles liles que il·luminassin les nostres nits. Marina Dalmau


Poema Els seus ulls serens mostren una mirada sincera. TÊ blanca la cara com una nina de porcellana els seus cabells llisos i llargs, suaus i castanys. Els seus ulls mostren una tristesa des de l’interior del seu cor. En la primavera la seva mirada es torna alegrement calmada. Vanessa Cedillo


La tristor Una tardor freda fa perdre les fulles a l’arbre. Fusta nua, com la pell d’un dragó. Terra fosca, cel blavós Soledat i tristor. A l’hivern han quedat les branques despullades, com la dona maltractada, Nua, fosca, soledat i tristor. Joan Oliver Fornés


La noia de les flors La llum del sol reflectia els quadres negres i blancs de la sala angoixant. L’al·lota estava tancada a la seva trista habitació. Portava la roba tan vermella com la sang. Desitjava sortir d’allà, cap a la florida primavera. Obrint anava, la porta a la llibertat. Observava els colors alegres i sentia el cric-cric de les cigales. En veure aquell món, immens com una muntanya es va entendrir dolçament. Podia percebre l’aroma de les roselles, de les margalides i de les roses, més oloroses que el perfum més car. A la jove se li va dibuixar un somriure a la cara i va llançar un sentit crit de pura felicitat. Carlos Bauçà Laguna


La platja La platja, la platja, que ho és d’agradable. Amb el sorollet de les onades, i la brisa suau de mig estiu. La platja, la platja el sol il·luminant el paisatge, mentre l’entremaliada sorra fa pessigolles a l’aigua. Ignasi Ferrer Campomar


Immigrant Perdut, dins el desert, condormit pel cansament, imaginant que té aigua davall de l’intens calor del sol i l’arena groguenca. Pensant en les aigües blaves que algun dia trobarà, l’home cau mort cap avall sobre l’arena, on sempre dormirà. Thomas David Robinson


Agaetis byrjun Poemes inspirats en la m煤sica de Sigur R贸s


Vénen a mi records, el firmament blau, entre els ocells blancs acolorits, nens a la vora del mar jugant a trobar una il·lusió per després fer-la realitat. Esquitxades, salts, amor s’uneixen al seu cor. El batec del món repercuteix en els somnis de seguir i lluitar endavant, amb els peus mullats i la sorra entre els dits tot es veu més clar. La felicitat no és esperar és actuar i fer-ho realitat. Amors d’estiu, petjades que quedaran gravades I mai no se n’aniran. Marta Amengual Beltran


L’aguda veu del cantant i la veu greu dels instruments es fon amb el ritme de la cançó. A la platja es diverteixen els nins amb l’aigua i els pares. Amb la bicicleta dins l’aigua deixa petjades, però s’esborren per l’aigua de la mar. L’arena negra amb pedretes marca totes les petjades de la gent després de banyar-se. José Manuel Godino Grunwald


Un mar ple de soledat ple d’obscuritat, ple de tristesa, perquè un dia vares deixar abandonat aquell lloc, on tothom t’estimava, on el mar era de color blau, on tot era felicitat. El mar es va preguntar per què el deixaves per què l’abandonaves. Quan tot era tristesa i obscuritat vares tornar aparèixer tu. Tot es va il·luminar, va ser com si el Sol somrigués, com si el món fes un gir. El mar és qui sent que t’enyora, el qui somriu cada vegada que et veu, el qui, simplement t’estima i et valora sempre que tu estiguis amb ell. Dana Valeria Menor Quezada


Cops de caixes al fons, el piano component una melodia sublim la veu suau, com el vol d’una gavina. Nins feliços banyant-se sobre les ones suaus, com la veu del seu pare quan canta una nana, juguen sobre l’arena banyada i negra i volcànica i solitària. El rastre que els nins deixen, sembla la seva petjada sobre la vida Marc Romero Rosselló


Els músics toquen dins d’un petit gimnàs que s’omple de tonades. Nens petits que juguen sobre el mar preciós, blau com el cel. Entre ells volen blanques gavines. Les persones que passen deixen petjades, petjades petites, petjades grans que s’assequen amb el sol molt ràpidament. Els nens feliços estan de jugar a la pilota dins el mar. Melanie Gálvez Luque


Tant m’has agradat, música que m’he ficat a un traductor, i he cercat que volies dir “Agaetis Byrjum” “Bon Començament” Si et pos el matí quan m’aixeco, sé que un bon dia tendré. Si t’escolt a la nit, sé que els bons somnis, guiaran el meu dormir. Maria Mateu Estelrich


Els ocells estan volant amb molta llibertat sobre la mar i les muntanyes. Els infants es diverteixen jugant a la vorera de la mar. Els joves canten una trista can莽贸 amb molta emoci贸. Carolina Iba帽ez Lorente


Veig el temps passar en aquesta mar de tristesa i d’alegria. Què és la vida? És increïble com ens veiem tan fràgils quan som petits i tan forts quan creixem. A vegades t’oblides que la vida no ens pertany que la nostra marca en el temps, desapareixerà com les petjades sobre l’arena que les ones esborraran. Marina Casado Camacho


Un grup de joves canten al ritme de la música. Les ones xoquen contra l’arena, nins petits es diverteixen jugant en la platja. Les gavines volen sobre la mar blava. Els nins deixen petjades per tot arreu però les ones les esborren. Juguen amb l’arena i es senten molt bé. Les seves empremtes poc a poc s’assequen amb la calor del sol. Margalida Palet Rodríguez


La música sona, en un lloc apagat, els raigs de sol passen a través dels vidres. Tres homes donen un toc d’alegria amb la seva habilitat tocant els instruments. A defora, els nins juguen a la platja entre les sonores ones i gavines, blanques com la neu. Per tot on van els nins deixen el seu rastre, però les onades l’esborren ràpidament. Natalia Rubí Corpas


Les muntanyes obscures contemplen la mar blava mentre la gent es diverteix amb l’aigua de la mar. L’arena negra contempla els nins com juguen amb la pilota. Ignasi Ferrer


Agafar la innocència cada matí no conèixer el rancor, ni la maldat ni entendre la soledat. Agafar l’alegria, per riure tot el dia Viure la vida que m’ha tocat I no convertir la vida en un arbre trencat. Joan Oliver


La roba estesa transmet una gran tristesa. La mar brillant, amb els nins gaudint, de l’alegria de la platja, tan seriosa i tan senzilla. Joan Estelrich


L’anglès d’aquesta petita orquestra, suau i tendra com la cendra, mostra un paisatge amb nins al mar i un altre no molt clar, perquè almenys hi ha un volcà situat en un replà d’aquest paisatge tendre, tranquil i com la cendra. Jaume Grimalt Barceló


Starálfur Poemes inspirats en la música de Sigur Rós


Al ritme del piano al ritme de la veu suau que produeix sensacions a qui l’escolten atents. La transmissió del fracàs i veure el sol al final. Lluitar per aixecar el cap, somriure i sortir a buscar el que estimem. Els records sense esborrar es fan necessitat, no es poden deixar passar. Al cap i a la fi, l’amor és l’essencial per seguir a l’espera d’allò que sempre vam pensar que tornaríem a trobar. Marta Amengual Beltran


Somiar en ella, la que et fa feliç i, dies després, sentir el seu silenci. Sentir el cor enfonsar-se amb una tristesa immensa. Plorar dia rere dia, no poder dormir sense la seva presència, no poder aturar de pensar en ella, no poder riure des que no hi és, no poder ser feliç sense veure el seu somriure. Marina Dalmau Martínez


Una música molt tranquil·la, fa que hi hagi alegria, amb un somriure d’orella a orella, fa que se vegin les seves dents, blanques com la neu. Ells, molt contents canten, les lletres de les seves cançons, fent un ritme especial, amb els seus instruments musicals. Ensenyant coses als altres, per tenir, un món millor. Laura Fontclara Córcoles


Comença a sonar el piano amb una enganxosa melodia alegre i trista a la vegada. S’escolta una veu molt entristida, segueixen el seu ritme els violins. La seva veu sona segura i molt calmada. Aquesta cançó és com un dia en la teva habitació tranquil·la. Vanessa Cedillo Quesada


Aquesta tonada és animada, els violins es senten al fons i el piano els acompanya. La imatge es plena de sentiments, i moltes emocions. És com un túnel sense fons, està molt negre, però el teu cor diu que seguesquis, que seguesquis fins el final... I al final trobaràs la llum, la llum que et dóna vida. Pere Coli Munar


Von Poemes inspirats en la m煤sica de Sigur R贸s


Perspectives i claredat. Tinc la inspiració a l’abast de la mà. El so lleuger del violí juntament amb el ritme del baix, alegren els somriures dels presents. Secrets,mirades misterioses, tendresa i serenitat, arraconen els mals moments i criden amb desig el món al descobert. Tots a la vegada, esperen una carícia del seu amor o una abraçada dels que varen seguir el seu camí tot i els que quedaven aquí. Marta Amengual Beltran


Tocant la seva melodia, tots units estan, com amics de tota la vida, mai no s’enfadaran. D’infants fins a ancians, escolten les cançons, amb molta atenció. A la gent els agraden, fent surar emocions, de dolces que són. Laura Fontclara Córcoles


La llarga i inacabable carretera, potser d’una ciutat, potser d’un poblat, continua el seu intens viatge sense cap destí proper. Tota la gent ben unida amb els ulls expressant la dolça emoció. Comença la música del violí amb la trista veu que, malenconiosament, s’envolta dels altres lents instruments. Míriam Méndez Mesa


Aquesta música tan tranquil·la, em fa viatjar a un somni, que no havia tengut mai. És com si caminàs per un camí que no s’acabàs. Camines i camines amb molta calma i un plàcid silenci em fa recordar els meus bons moments. Cristina Cladera Sànchez


Aquí sembla que el temps no passa. Que les coses no canvien. Pareix que els jocs dels infants duraran sempre. Que les seves mirades, mai no s’apagaran. El món va canviant però en aquest lloc el temps està congelat. Marina Casado Camacho


Estan tristos com la foscor de l’habitació mentrestant els músics, expressen els seus sentiments tranquils i apagats amb els dolços instruments. Tota la gent està atenta, la mare cull el nin en braços, es veu tothom amb la mirada atenta mirant els músics amb pau i harmonia. Sense adonar-se’n l’espectacle es va acabant com una espelma que s’apaga, i en uns instants ja no hi ha música, i la gent aplaudeix amb gran satisfacció. Laura Ferrer Calvó


Reykjavik Poemes inspirats en la m煤sica de Sigur R贸s


El vermell infern ens crida a través de la música celestial, escandalosa però especial. Mira al costat al meu costat, estic aquí sol dins de la presó que vaig guanyar i ara em toca pagar el pitjor del que vaig fer. Ira, ràbia i molèstia deixo sortir fora recordant el mal i la foscor del final. Com vaig acabar en aquell racó de l’apartat món? Qui m’ajudarà a tornar? Qui entendrà la meva rancúnia? Què em va passar? Qui veurà el que sóc? Un crit de desesperació us mostrarà com he acabat. A l’infern, completament boig. Marta Amengual Beltran


Sentir que tot acaba aquí, ara, en aquest moment. Voler fer qualque cosa diferent del que mai has fet. Notar que el teu cor va al ritme de la música. Ha arribat l’hora, l’hora de canviar les coses. Desitjar que comenci el ritme monstruós. Marina Dalmau Martínez


Renouers i amb bon ritme, amb el públic ben despert, amb el cant del solista i amb el cel ple d’obscuritat. Apareix l’electricitat de la música amb el gir inesperat del so, amb la bateria imprevista, amb l’energia a flor de pell. I la renouera música quasi inacabable, i el seu sublim final, intens, com el nombre de decibels que la melodia, al final, hi deixà. Míriam Méndez Mesa


Tots els músics canten, toquen il·lusionats, entre milers de persones. L’escenari es va il·luminant amb diversos colors poc a poc. La gent es mou ballant en sentir la música, aplaudeixen, s’emocionen... Els músics a poc a poc es van deixant anar amb la música i es descontrolen. Natalia Rubí Corpas


La nit ĂŠs feresta. Una gran tempesta, bramula insistent. Pluja, llamps i vent Damunt les teulades se sent. Les portes fermades portegen sense parar. Joan Oliver


Les guitarres són elèctriques, les que sonen aquí amunt, renoueres i malèfiques, al concert de Reykjavíc. Fum vermell surt del darrera, com si fos una carrera, moltes fotos i postals, perquè és el que més val, i amb cortines al davant, l’aire es va carregant, i la tensió augmenta tant, que la gent s’uneix al cant. Jaume Grimalt Barceló


Heysatan Poemes inspirats en la m煤sica de Sigur R贸s


Dia trist, gris i nuvolós a la costa d’Islàndia. Les muntanyes verdes com l’herba, Miren d’alegrar aquest lloc tan afligit, per aquestes tombes i l’església. Hi ha poques cases i a la mar fa ganes de nedar, Però el fred no et deixa pensar. “ssshhhhh” fan les ones en tocar l’arena, Mentre els homes miren i alimenten els seus animals. Martí Pastor Pastor


Fosca era la tarda. Les cases estaven derruïdes i ells s’intentaven animar, tocant dolces cançons com les llepolies. Tots eren amics i vivien amb pau i harmonia Estaven envoltats de tonalitats fosques però junts volien demostrar la cara més amable. Les boniques flors amb colors vius grogosos i roses es movien amb el plàcid i tendre vent com unes papallones. Aquell món era màgic. Carlos Bauzá Laguna


En un dia fredorós d’hivern, en un dia ennuvolat sense sol, toquen i canten tots junts, una cançó bonica, lenta com una tortugueta. Una muntanya immensa com l’oceà i davant seu l’observa la mar, amb cases solitàries i tristes . El paisatge es preciós amb flors de colors. També es contemplava un edifici amb estàtues gegants fetes de pedra. Ell arrossegà les ones petites de la mar i les fulles del camp acolorit per les petites flors. Cristian Castillo Bravo


Somnis que esperam complir Mal somnis inoblidables, terribles. Pensar que hi ha una esperança dins cadascun de nosaltres. Increïble que es complesquin just els mal somnis, els bons no, desapareixen poc a poc. Arriba un moment que perds aquelles esperances que tenies d’aconseguir el que volies i et rendeixes a la foscor. Marina Dalmau Martínez


Quan vaig guaitar al balcó, immers en la fosca que cobria el carrer, la llum de la Lluna va reflectir el teu trist caminar, arrossegant la maleta amb els teus suaus records que em fan gaudir dels bons moments que junts hem passat. Cristina Cladera Sànchez


El paradís dels animals de guix. A una illa oblidada, enfonsada sota la boira, hi viuen els animals de guix. De lluny, de dins els vaixells es veuen i semblen habitants de l’illa abandonada. Margalida Homar Canyelles


El primer glop de poesia  

Llibre de poemes de primer cicle

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you