Issuu on Google+

LA COSMOVISIÓ ACTUAL

Anna Vila i Elisabet Serra Filosofia 17.03.2011


La ciència ja s’havia anat desenvolupant i cada cop havia adquirit més importància al llarg del segle XIX, a partir de l’esquema proporcionat per Galileu i Newton. Els científics van pensar que el moment per a descobrir noves lleis ja s’havia acabat i que no hi havia res més que pogués fer pensar que noves branques de la física, anessin a transformar completament la nostra visió de tot el món, tant pel que fa al macrocosmos com al microcosmos. Seguidament explicarem la teoria de la relativitat i la física quàntica.


1. La teoria de la relativitat. Revolució en el macrocosmos.

L’any 1905, Einstein va publicar “la teoria de la relativitat”. Aquesta teoria, era poc intuïtiva i no concordava amb les altres convencions de la física clàssica, perquè afirmava que no hi havia un espai i un temps absolut i independent del subjecte que els experimenta. L’espai i el temps són dos mesures, que aconsegueix un observador, i que depenen de la velocitat a la qual es trobin. A causa de la relativitat d’espai i temps, cal considerar que hi ha una gran dependència entre la dimensió temporal i l’espacial, ja que els canvis en una dimensió afecten a l’altra. Podem dir doncs, que l’espai i temps formen un continuum quatidemensional, és a dir, un únic element o unitat.


L’any 1916, Einstein va publicar la “teoria general de la relativitat”, generalitzant-la. Un dels principis que sosté la relativitat és que no hi ha res que pugui anar més ràpid que la llum, ni tan sols la interacció gravitatòria. Per tant, calia elaborar una altre vegada la teoria de la gravitació tot tenint en compte aquest límit. Per aconseguir-lo, Einstein va introduir la idea de camp gravitatori, segons la qual la matèria deforma la geometria de l’espai que l’envolta, i influeix sobre els cossos que l’ocupen. A les proximitats d’una gran massa, l’espai és mes corbat i el temps transcorre més a poc a poc.

L’expansió de l’univers Des de l’antiguitat, va prevaler la idea que l’univers era estàtic. És a dir, que els planetes es movien (rotació i translació), però l’univers en conjunt i com a sistema es mantenia en repòs. Aquesta idea no havia estat posada en qüestió per la física newtoniana; de fer, en temps d’Einstein continuava essent una creença tan arrelada que el mateix Einstein va pensar que hi devia haver algun error en la seva teoria, si se’n desprenia que l’univers no es manté estàtic, sinó que esta immers en un procés d’expansió continu.


L’astrònom Edmund Hubble va demostrar a Einstein, i a la resta de científics, que no hi havia cap equivocació: efectivament, l’univers s’està expandint. L’any 1924, Hubble va descobrir que la Via Làctia no és l’única galàxia de l’univers, com es creia, sinó una més entre la infinitat de galàxies escampades, com si fossin illes, per l’espai. A més, Hubble es va adonar que les galàxies més distants del nostre sistema s’allunyen, també, més de pressa. Aquests descobriments obligaven els científics a replantejar-se qüestions com ara les dimensions de l’univers i el seu caràcter estàtic.

EL BIG BANG Si ens situem en el passat, fa uns quinze milions d’anys, quan l’univers encara no estava format, existia un punt de màxima intensitat on la massa de tot l’univers estava concentrada en aquesta “bola energètica”. Aquesta teoria, considera que com a conseqüència de la gran explosió d’aquesta massa es fa formar l’univers que tots coneixem actualment. Amb aquesta explosió es van formar els àtoms d’hidrogen, hili, liti,... que formaran les galàxies que encara existeixen.


EL BIG CRUNCH Existeixen dos teories pels científics que són les següents:  El que aturarà l’expansió de l’univers serà l’acció gravitatòria i crearà un procés de contradicció, en que anomenem big crunch, és a dir, que portarà el lloc inicial de l’expansió de l’univers, i el moment d’explosió es tornarà a produir i així successivament.  L’expansió de l’univers continuarà indefinidament, i l’univers desapareixerà a causa del refredament es dispersar-se la matèria i l’energia en un espai que cada cop és més gran i fred.


2.La Física quàntica. Revolució en el microcosmos.

L’univers aconseguia dimensions i teories noves, les quals podien explicar l’origen i la formació. Des del punt de vista de la física newtoniana o clàssica, el món atòmic començava a explicar característiques importants i impressionants.


La renovació atómica

John Dalton (1766-1844) va publicar una teoria sobre la constitució de la matèria. Segons Dalton, la matèria està formada per partícules diminutes indivisibles, és a dir, per àtoms. El cap d’uns anys es va comprovar que l’àtom no podia ser invisible, John Dalton es va descobrir la radiació (fenomen que desintegra alguns elements espontàniament en partícules subatòmiques.

Ernest Rutherford, al 1911, va demostrar que els àtoms tenen nuclis on hi contenen gran part de la massa, i uns electrons lleugers que orbiten entorn d’ell. Ara, es pot demostrar l’existència d’algunes partícules més petites que els electrons, classificat segons la teoria dels quark.


La matèria i l’energia poden ser estudiades i interpretades si estan atribuïdes a la naturalesa corpuscular i ondulatòria, per això es pot dir que l’oposició tradicional resta absoleta. Tradicionalment, es deia que la matèria era discontinua i de naturalesa corpuscular, l’energia era contínua i de naturalesa ondulatòr-ia. Segons la física quàntica com que les propietats corpusculars i ondulatòries són incompatibles, la matèria i l’energia es comporten com a partícules i ones.

Max Planck, al 1900, descobrí que l’energia s’emetia en “paquets” o quàntums, de naturalesa discontinua. Més tard Einstein anomenà fotons com els electrons, es comporten com a partícules i ones. Max Planck

Totes les partícules materials es comporten ondulatòriament.


Max Born, per respondre a la pregunta “com és la realitat?”, ho feia així: “les descripcions corpuscular i ondulatòria s’han de considerar només com a ameres complementàries d’imaginar un únic procés objectiu, perquè queda més enllà del nostre poder provar que siguin realment corpuscles o ones”. Max Born

En la física quàntica trobem dues teories alteratives:  Mecànica matricial de Werner Heisenberg: Com que les nostres observacions i el coneixement que podem tenir són de processos físics, aquesta formulació els interpreta com a processos discontinus de naturalesa corpuscular.

Werner Heisenberg


 Mecànica ondulatòria d’Erwin Schrödinger: S’interpreten els processos físics com a continus. Es destaca, doncs, el comportament ondulatori de la matèria.

Erwin Schrödinger

El principi d’incertesa: La interrelació inevitable entre l’observador i allò observat, ja que no hi pot haver observació sense la intervenció de l’observador, és una de les causes del fet que la mecànica quàntica no pugui establi la posició i la velocitat d’una partícula. La medició necessita una interacció entre l’observador i l’objecte que s’està observant.


La superposició quàntica Les equacions de Schrödinger arriben a predir que dues realitats diferents i oposades es poden superposar simultàniament. Molts físics diuen que la el mateix observador és qui decanta l’observació en un sentit o un altre. La realitat, doncs, està indeterminada.

Les implicacions filosòfiques La física quàntica té conseqüències que no només són científiques, ja que suposen una nova manera de veure la realitat i a possibilitat de conèixer-la. La física quàntica ha demostrar ser la teoria més completa i consistent que tinguem avui en dia. Les implicacions filosòfiques son:  La impossibilitat de separa el subjecte i l’objecte: La física quàntica qüestiona la creença de que el món és una realitat objectiva que l’ésser humà pot arribar a conèixer.  Indeterminisme i ruptura de la casualitat: Només es poden establir lleis estadístiques que no prediuen concretament, sinó possiblement, el resultat d’una observació.  L’allunyament respecte del sentit comú: La gent no experta amb la física quàntica ni amb la teoria de la relativitat no acostumen a entendre-les.


La cosmovisió actual