ccultura ultura (ve de la pàgina 16)
—Agustín, això no és el que m’esperava. M’agraden més, però no els puc tenir a la galeria amb seguretat de venda. —Ja t’ho havia comentat. M’he divertit fent els esbossos i l’experiència ha estat fantàstica, però per a mi la pintura és una altra història –li va contestar Fructuoso. —Podries muntar alguna exposició a partir dels dibuixos de les escultures. Et puc assegurar que la meitat, o fins i tot les tres quartes parts dels quadres, es vendran. —M’estàs dient que el que faig no interessa. Cap problema. Per a mi seria horrible renunciar al que faig i que l’any que ve es posés de moda la pintura monocroma. Quina decisió hauria de prendre llavors? Tornar un altre cop a pintar-la? No seria creïble, i el primer que no s’ho empassaria seria jo. Tornem al 2018.
18
VIU L'HOSPITALET
—L’autenticitat fa perdre diners a l’artista? –li pregunto. —A veure, Toni, això és un titular. [Riem]. A l’artista, si no troba la persona adient, li costa més vendre. El seu objectiu és explicar coses. —També ha de guanyar-se la vida, sobretot si només vol dedicar-se a això, Agustín... —Com tothom. Un artista m’interessa quan m’explica el seu pensament, que correspon a l’experiència i vida. Una obra em trempa quan està ben narrada, és personal, suggeridora i seductora, i et planteja interrogants seriosos. EL PRIMER QUADRE MONOCROM És conscient que molta gent no veurà cap història ni element interesant en les seves pintures monocromes. “Puc entendre que no els agradi. Faltaria més”, explica. Fa una petita pausa i segueix. Explica que el primer quadre monocrom de la història té més de cent anys i que ell ha impartit classes més de 40 anys: “Sé que els i les alumnes que el veuen per primer cop no l’entenen. A mesura que pinten i parlen de pintura descobreixen que no és necessari que sigui una representació”. Aquest és un dels estereotips d’un mercat “escàs i molt conservador”, almenys a Catalunya i Espanya, i on el client principal són les institucions públiques. Ni l’1% dels i de les milers d’estudiants d’escoles artístiques s’hi guanyaran la vida: “Aquí no hi ha mercat, malgrat que als 70 semblés que sí. A la gent no li interessa comprar art i està en el seu dret”. Li dic que el noto més relaxat i que ha perdut el tic de tocar-se el nas. Riu. “Abans”, remarca la paraula, representava un col·lectiu de persones implicades en un projecte, el TPK, i havia de “bregar” cada any amb els pressupostos. —Ara ets més tu, Agustín? —Sempre he estat jo. —Però ja no tens la pressió de dependre de tanta gent. —Ara em represento a mi mateix. La Xaro Castillo i jo, els fun-
L'entrevistat, amb dos dels seus quadres.
Foto: TONI DELGADO.
dadors del TPK, continuem treballant i fent propostes per al projecte. EL RASTRE DEIXAT PER LES PERSONES Els dos coordinen exposicions i intercanvis del TPK i munten a L’Harmonia el cicle d’exposicions Ceci n’est pas, en el marc de Mirades contemporànies envers la col·lecció del Museu de l’Hospitalet. Hi conviden amics i amigues del col· lectiu Kanibal’Hópox-Réseau Européen d’Espaces de Création [el TPK n’és membre, com altres espais de Barcelona, Porto, Kóln, Nimes...] i també del taller perquè facin una revisió del que signifiquen la memòria, l’oblit i el rastre deixat per les persones. En aquest cas amb l’excusa d’un casc que se suposa que és d’origen caucàsic. Un exercici que realitzen a través d’objectes antics o obres d’artistes d’altres èpoques. L’exposició es pot visitar al Museu de l’Hospitalet fins al proper 3 de juny. (passa a la pàgina 20)