Issuu on Google+


CONTINGUTS POEMA Amb ronca veu Com que no menjo per la fam que tinc, com que no calmo la gran set que tinc, com que no sé de canviar el meu crit en mena de vianda, pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me. Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles i m’omplo d’enyorança turmentada i em perdo molt endintre del gran bosc ple de barrancs i sóc el gall salvatge: m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len, amb ronca veu anuncio l’aurora, tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales, i m’estarrufo collinflat i danso, tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

Joan Vinyoli i Pladevall Enguany se celebra el centenari del naixement de l’autor, l’Any Vinyoli. Més informació a:

EN PORTADA

El conflicte ucraïnès

4

La llei no és igual per a tothom

5

Manipulació informativa?

REPORTATGE 6

La universitat amb Bolonya

L’ENTREVISTA 8

Amb Dolors Camats

A FONS 10

S’inaugura el complex moder-

nista de Sant Pau 11

Barcelona reivindica les Glòries

OPINIÓ 12

No pensis en un quadre blanc

13

El teixit social dels barris

13

La diferència

CULTURA 14

Intercanvi de cultures

14

Miss.Tic exposa a l’Institut

Français

CIÈNCIA 15

2

La revolució del Big Bang


EDITORIAL Fa un temps que el fantasma del periodisme sensacionalista i groguenc recorre els mitjans de comunicació, més propers o més llunyans. Les últimes notícies dels conflictes ens ensenyen la violència que exerceix l’estat dictatorial, tirà o genocida d’un govern elegit democràticament pel poble de cada país i erigit en el poder però que, com que està “massacrant” a tota la població és molt dolent i cal enderrocar-lo. Aquests països són considerats repúbliques “bananeres”, les que viuen encara en el segle XIX i que es regeixen per les armes i la força a l’hora de veure qui es fa amb el poder. Ara bé, en una cosa podem estar d’acord: el poble sempre rep l’agitació de la guerra entre classes i les conseqüències negatives de tots els conflictes. Per evitar els articles buits de contingut de rellevància i l’articulació de discursos impulsors de la intervenció militar en altres països, hem de defensar una premsa pública, de qualitat, transparent, profunda i que estigui únicament dirigida per l’interès general. S’ha d’explicar tot, tant si és positiu com negatiu.

TWEETS DEL MES

COL·LABORADORS Andreu Ausàs Juli Ausàs Irene Bonafonte Oriol Escolano Enric Gómez Pol Mesalles Anna Mundet Paula Pastó Martí Pedemonte Miquel Poy Dani Pulido Lau Tintoré

Autobús de Campanya @encampanya Barcelona World inaugurarà el gran bordell amb un show dels Mossos, Esperanza Aguirre i els pakis del PSC. Presentarà l’acte Daniel Osàcar.

Demócratas $.A. @masademocrata En 13TV hacer homenajes a Franco les sale gratis. A Hasél, por escribir, dos añitos. Y que siga la fiesta de la democracia.

Joaquim Nadal @quimnadal Hay que hablar!!!!!!????? No te jo... A buenas horas mangas verdes Don Mariano!

Grassonet Bord @Grassonet_Bord —Quin nom li posem a la cacatua? —Ja parla? —Té un tarannà inequívocament dialogant. —Doncs Adolfo Suárez.

Quim Torra @quimtorra Si fos un dels 3 diputats catalans a Madrid el 8 d’abril només demanaria una connexió a internet i els passaria la #gigafoto a ses senyories

SEMÀFORS Turull, Rovira i Herrera Els tres diputats catalans que van a Madrid a intentar aconseguir el traspàs de la competència per a convocar referèndums. Es tracta d’un pas que, malgrat que nohem de demanar permís a ningú per a convocar una consulta, s’ha de gastar.

Esperanza Aguirre Una persona que ha tingut i té un poder tan gran dins del PP i, conseqüentment, d’Espanya, no pot protagonitzar incidents d’aquest tipus amb la policia, marxant sense el seu consentiment. 3


EN PORTADA

El conflicte ucraïnès

La llei no és igual per a tothom MANUAL RÀPID I ESQUEMÀTIC PER TAL D’ENTENDRE EL CONFLICTE UCRAÏNÈS per Anna Mundet Ucraïna és un estat sobirà localitzat a l’Europa de l’Est. La seva capital és Kíev i consta d’una població de 44.584.065 d’habitants. Amb l’acer, els equips militars, els metalls i els productes derivats del petroli com a principals exportacions, té un PIB per càpita de 5249,84 euros. Té un índex de pobresa del 25,6% i s’hi parla ucraïnès en gran majoria, menys a la zona est del país, on es parla rus. La població es divideix entre els pro-russos i els pro-europeus. Antigament havia estat la República Soviètica Socialista d’Ucraïna, formant part del bloc de la URSS i independitzant-se’n l’any 1991. Crimea és la major península del Mar Negre i té una superfície equivalent a Haití. Va ser un regal de Kruschev (president de la Unió Soviètica) a Ucraïna el febrer de 1954. El passat 1 de març, l’exèrcit rus hi va desplegar al voltant de 6000 soldats. El 16 del mateix mes s’hi va realitzar un referèndum on quasi un 97% dels votants va optar per la unió amb Rússia. L’acte electoral va ser rebutjat per Ucraïna, els Estats Units i la Unió Europea.

4

Iúlia Timoixenko.

1. Ucraïna està dividida. L’any 2010 va ser clarament palpable aquesta fragmentació quan a les eleccions presidencials l’est del país va votar a favor de Víktor Ianukóvitx, president que un cop iniciades les protestes va ser destituït del parlament ucraïnès i refugiat amb asil polític a Rússia. Posteriorment el parlament ucraïnès va escollir un president interí. 2. Protestes internes. El 21 de novembre del 2013, Ianukóvitx va revocar l’acord comercial que s’havia de firmar amb la Unió Europea, per tal que aquesta s’hi integrés definitivament. Aquest fet va provocar que milers d’ucraïnesos, favorables a l’acord, sortissin als carrers a exigir que el president refés la seva decisió original. Llavors Rússia va expressar el seu rebuig a la possible firma de l’acord, provocant la continuació de les protestes. 3. Líder de l’oposició. Per una altra banda, la UE exigia al president ucraïnès que un cop signat el tractat havia d’alliberar l’exprimera ministra Iúlia Timoixenko, la seva oponent política, empresonada dos anys abans per una suposada acusació d’abusos de poder. 4. Violència gratuïta. Des que els soldats russos han ocupat Crimea, els militars ucraïnesos s’han trobat amb una constant advertència. En un intent d’Ucraïna per recuperar la base militar a Belbek, els russos els

van amenaçar amb disparar si no es retiraven immediatament. Aquests van obeir, però encara es pregunten què es farà el dia que no només parlin i també actuïn. Sembla que l’esperit general és de defensa del país davant de qualsevol invasió. 5. Xantatge rus. Ianukóvitx va anunciar juntament amb Putin que Rússia compraria 15 milions de dòlars del deute d’Ucraïna i reduiria el preu que Kíev paga pel gas. Però com que les manifestacions no es van apaivagar, el president ucraïnès va implementar una llei antiprotestes que prohibia usar cascs i màscares. Això va despertar ràpidament la preocupació d’una possible violació a la lliure expressió. Al final la llei va ser derogada, però llavors els manifestants ja buscaven un canvi constitucional que reduís el poder de Ianukóvitx i n’hi atorgués més al parlament. El president va oferir concessions a l’oposició, però aquests no les van acceptar. 6. Política americana. El govern d’Obama va dir que si Rússia intervenia a Ucraïna se li imposarien un seguit de sancions, així com l’aïllament polític i econòmic, a més de no permetre la seva presència a les reunions preparatòries del G-8 a Sotxi. Tot i això Putin prefereix mantenir el control sobre Crimea i considera que qualsevol sanció és insignificant.


EN PORTADA

El conflicte ucraïnès

Conflicte ucraïnès: manipulació informativa? per Oriol Escolano Des que el conflicte ucraïnès va començar no ha passat dia que no em connectés a diversos diaris d’Internet per tal de veure com avançava la cosa. La impressió que em va donar, sobretot a l’inici del conflicte és que centenars de milers de lluitadors per la llibertat i la democràcia sortien al carrer a reclamar un Estat sense corrupció i lliure d’abusos. Això era realment així? En aquell moment ho vaig creure d’aquella manera. Unes setmanes després, a principis de gener, m’assabentava que un grup bastant nombrós de veïns de Gamonal, barri de Burgos, s’organitzava per aturar la construcció d’un bulevard que consideraven fruit de la corrupció espanyola, que a aquestes alçades, ja no ens sorprèn. Bé, el cas és que els mateixos mitjans que mostraven una imatge de lluitadors de la democràcia a Kiev, titllaven de violents i, fins i tot, d’antidemocràtics, els veïns de Gamonal o els

manifestants del moviment 15M. Sí, és cert que hi van haver alguns episodis violents a Burgos, però aquests no es poden comparar amb el que es va viure a Kíev, on fins i tot van haver-hi morts. Sorprèn aquest enfocament dels mitjans de comunicació, que han acceptat plàcidament la violència que es va viure a Kíev i el seu posicionament que consideren a favor del dret humà davant Rússia, a qui assignen el paper de dolent i autoritari. A més, és necessari comentar que molts dels impulsors dels disturbis de Kíev són membres de grups violents i de l’extrema dreta, amb tendències clarament xenòfobes, antirusses, antijueves i neonazis. Exemple clar d’aquest sector és el “Pravy Sektor”, un partit que serveix com a cobertura de grups ultranacionalistes com “Svoboda” o “Patriotes d’Ucraïna”. Molts d’aquests grups són els que han liderat en molts casos les actuacions d’extrema violència al centre de Kíev i els assalts a edificis

del govern. En tot cas, si els manifestants són realment buscadors de la democràcia, el que haurien d’haver fet és esperar fins a les següents eleccions democràtiques (per les quals faltava poc més d’un any, a l’inici dels disturbis) per fer saber el seu malestar davant el govern. Un govern que ha estat escollit democràticament en unes eleccions i que ha acabat expulsat en un cop d’estat. En definitiva, Ucraïna ja feia temps que s’havia convertit en un objectiu purament geoestratègic per les dues grans forces que se la disputaven: la Rússia de Putin o l’Europa alemanya. Aquesta última, com a teló de qui realment busca controlar i subjectar a Rússia que són, ni més ni menys, els Estats Units. Per tant, i des del meu punt de vista, el que cal és deixar una mica en pau els ciutadans d’Ucraïna perquè decideixin què fer amb el seu país. S’ha arribat a un punt en què l’interès per aquest territori és purament geoestratègic i econòmic i no contempla la societat ucraïnesa ni mostra intenció de millorar la vida dels qui la formen.

Una suposada “ciutadana normal” protagonitzava un vídeo viral explicant la revolució al país; és l’exemple de com Internet també ajuda a augmentar la manipulació

5


REPORTATGE

La universitat amb Bolonya

La universitat després de Bolonya Analizem la situació de les universitats catalanes amb Montse Pardàs i Núria Benach. per Andreu Ausàs. Col·laboració d’Oriol Escolano i Irene Bonafonte Ara fa uns sis anys va començar la implantació del Pla Bolonya en algunes universitats de l’Estat espanyol. El Pla s’ha anat implantant a les universitats de 42 països, la majoria dels quals europeus, amb l’objectiu de crear un Espai Europeu d’Ensenyament Superior i d’afavorir la mobilitat internacional dels estudiants. Volem saber si l’aplicació de Bolonya ha comportat molts canvis i quina és la situació actual del sistema universitari. Parlem amb la Núria Benach, professora de Geografia de la UB i membre d’un grup de recerca, i amb Montse Pardàs, professora de la UPC i vicedegana del centre doc. de la mateixa. Fa uns sis anys es va començar a implantar el Pla Bolonya. Quina valoració en fas ara? Ha canviat respecte l’opinió que tenies abans de la seva implantació? NB: Encara que molta gent n’era molt crítica, jo en vaig valorar positivament alguns aspectes, sobretot pel que fa a noves metodologies docents (que no fos tot classes magistrals que s’avaluaven en un examen final, que els grups de pràctiques fossin més reduïts...). Malauradament, la falta de recursos docents (professorat necessari per desdoblar cursos) i materials (aules petites, sales d’estudi per fer treballs...) ha fet que s’hagués d’aplicar en males condicions i, al final, el resultat encara ha estat pitjor. MP: Crec que el que més ha canviat ha estat l’organització i durada dels estu-

6

dis. Els mètodes d’ensenyament no han canviat gaire, perquè els professors són els mateixos. Potser es fa algun examen parcial més, i amb sort s’han afegit algunes assignatures de continguts més transversals, però en general jo no he vist gaire canvi. Només puc parlar per les branques d’enginyeria i arquitectura, que són les que conec, no sé si en altres àmbits hi ha hagut canvis més importants. Teòricament, s’havia d’enfocar l’aprenentatge en les competències, i s’havia de mesurar el temps de dedicació de l’alumne, i no les hores de classe. Sobre el paper s’han presentat així els plans d’estudis, però és un procés que s’ha dissenyat des de dalt i crec que en general no ha arribat a les aules.

fruit del pacte amb les universitats, tot i que no hi havia acord (a la meva carrera, es va fer una consulta i va sortir que a nivell de l’estat el professorat es decantava pels 3 anys). Les raons eren que així s’assemblava més a les llicenciatures de 5 anys i calia canviar menys els continguts (els arguments eren que no hi havia temps d’explicar-ho “tot” en 3 anys). L’ “Espai Europeu”, doncs, no s’acabava de materialitzar en res.

MP: Com he comentat abans, crec que hi ha hagut pocs canvis.

MP: Sobre això només puc fer hipòtesis. Des de la Generalitat es va apostar pel 3+2 (grau de tres anys, i màster de dos), però al Ministeri finalment va guanyar el 4+1-2 (els màsters poden durar entre un i dos anys). Per tant els canvis que teòricament es feien per convergir amb Europa, no han servit de res. La internacionalització i la mobilitat que hauríem d’impulsar segueix essent igual de complicada que abans a l’hora de dissenyar, per exemple, dobles titulacions. Per què es va fer així? Potser perquè moltes Universitats tenien por de perdre una quarta part d’estudiants si es reduïen els estudis de 4 a 3 anys. No s’ha volgut perjudicar a les Universitats o facultats que, pel seu perfil, no podrien captar estudiants de màster. No hi ha hagut una aposta per l’excel·lència.

A què es deu que a Espanya els graus siguin de 4 anys quan a la majoria de països europeus integrats a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, els graus són de 3 anys? NB: Això va ser una decisió ministerial,

Ha afectat l’aplicació del pla a les finances de les universitats? NB: Si s’hagués aplicat en tots els seus aspectes, sí. Però com que no s’ha pogut aplicar per falta de recursos, a la pràctica ha estat un canvi de pla d’estudis “a

Consideres que la universitat s’ha “infantilitzat”? NB: Sí, sens dubte. No pas tant per l’augment de classes pràctiques i tutories, com diuen alguns, sinó perquè les expectatives dels alumnes són d’obtenir un coneixement d’aplicació i utilitat immediata (cosa a la qual contribueix el mateix disseny dels nous plans d’estudi) sense que es valori ni es dediqui esforç al treball intel·lectual per si mateix.


La universitat amb Bolonya cost zero”. MP: Pel que jo conec, s’ha fet tot a cost zero, perquè els canvis van començar gairebé al mateix temps que les reduccions de pressupost a les Universitats, amb la qual cosa no s’hi ha pogut dedicar recursos addicionals, sinó més aviat al contrari. Fa uns quants anys que cada curs el pressupost és menor. Un major finançament significa un sistema educatiu millor? Què li falla, al nostre ensenyament? NB: Hi ajudaria, però sobretot el que falta és un professorat més format i motivat i una renovació generacional que, per falta de recursos (congelació de plantilles), no s’està fent. MP: Crec que, en general, a Catalunya hi ha un sistema universitari de molta qualitat. Els enginyers i arquitectes de les nostres universitats són valorats a empreses punteres a arreu del món. Sempre hi ha marge de millora, però. Per exemple, s’hauria de fer una avaluació seriosa del professorat, amb incentius reals pels bons professors. També caldria reordenar el mapa de titulacions.

Aprovar els exàmens de llengües de la selectivitat serà un requisit per entrar a Magisteri. Què et sembla aquesta mesura? Consideres que el nivell dels mestres en general és baix? La formació que reben és l’adequada? NB: Trobo que hauria de ser un requisit per a accedir a totes les carreres. Un bon domini de llengües pròpies i estrangeres és basic per a tot, i és la mancança més gran que s’observa en els nous alumnes que arriben a la universitat, quan ja no es pot corregir.

ELS AMICS DE LES ARTS I BRAMS PRESENTEN NOU DISC

MP: Aquesta mesura em sembla del tot insuficient. Només els millors estudiants haurien de tenir accés a carreres que habilitin per professions amb responsabilitats importants. Em sembla que els mestres tenen una de les responsabilitats més fonamentals: educar a les properes generacions. El sistema d’accés a la Universitat és absurd, es basa en la relació entre la demanda i oferta de places, i no en les capacitats necessàries per seguir uns determinats estudis, o exercir una professió.

L’acte, de petit format, va servir per satisfer els fans del grup català, que no havia pujat a l’escenari des del tancament de la gira anterior, en la qual havien presentat el treball Espècies per catalogar. Tot i només presentar tres cançons, una de les quals - Ja no ens passa - havia estat llançada com a single, amb el videoclip inclòs, el dia 11 de març, també van aprofitar l’acte (conduït per Ramon Gener) per a explicar-ne el procés de creació i el significat de les lletres. L’hivern (que la van abduir), una de les peces presentades, explica aparentment la història d’una noia normal que se’n va a viure a una cabana i és abduïda per una nau espacial. Ara bé, amb un canvi de tonalitat (de Re M a Si m) i un canvi de compàs, el narrador ens deixa entreveure la història veritable: la dona l’ha abandonat i se n’ha anat a viure amb un altre home; els llums de l’OVNI són els del cotxe de l’altra parella. Les altres dues peces, Ja no ens passa; el tema de la qual és la renúncia, i Els bons fotògrafs, també van ser interpretades per primera vegada davant del públic i la segona era totalment nova per al públic. A més, Brams, encapçalats pel cantant Titot, que el 22 d’abril presentarà Anem tancant les portes a la por, va deixar ahir, 7 de març, escoltar als seus seguidors la cançó Ordre d’allunyament, una cançó molt crítica amb la situació actual.

El nombre de beques és insuficient? NB: Al nostre país sempre ho ha estat i a tots els nivells, des del grau al doctorat. I cal afegir-hi que cada cop és més difícil fer un grau o un màster (i ja no diguem un doctorat) si no es disposa de finançament. És cada cop més difícil compatibilitzar-ho amb una feina, o sigui que si no tens recursos propis ni beca, la cosa pot ser gairebé impossible. MP: Els preus de matrícula són massa alts. A Catalunya tenim els més alts, amb diferència, de l’estat espanyol, i un dels més alts d’Europa. A algunes comunitats, el cost per crèdit és menys d’un terç del cost a Catalunya. Les beques solucionen, en part, aquest problema, però no podria dir si de manera suficient o no.

REPORTATGE

Núria Benach (a dalt) i Montse Pardàs (a sota).

Els Amics de les Arts van presentar ahir, dia 7 d’abril, a l’antiga Fàbrica de l’Estrella Damm de Barcelona 3 cançons del seu nou disc Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure, que es posa a la venda avui dimarts.

7


L’ENTREVISTA

a Dolors Camats

D. Camats: “Sigui quin sigui el resultat; seure i negociar” per Oriol Escolano, Pol Mesalles i Andreu Ausàs. Fotografia d’icveuia.cat Dissabte 5 d’abril a la tarda. Som a prop de l’estació de Gràcia dels Ferrocarrils, on hem quedat amb la co-coordinadora nacional d’ICV Dolors Camats. Ens truca per concretar el lloc de l’entrevista i acabem fent-la a la cafeteria Caracas, davant del mercat de la Llibertat. Na Dolors Camats ostenta la direcció d’ICV juntament amb Joan Herrera des de l’any passat; es tracta d’una executiva paritària. A més, és la portaveu del grup parlamentari d’ICV-EUiA. Nascuda el 1971, té estudis en Ciències Polítiques a l’Autònoma i és mare del Costa i Llobera. Quina és la posició d’ICV respecte a la independència? Una cosa és el posicionament d’ICV respecte a la pregunta, la consulta i el dret a decidir, i una altra és el nostre posicionament en tot aquest procés nacional. La resposta a la pregunta de la consulta no l’hem decidida encara perquè vam quedar a l’assemblea que ho faríem amb una consulta interna quan el president convoqui formalment el referèndum. D’altra banda, nosaltres som un partit contrari a l’status quo, amb la sentència del Constitucional, l’Estatut retallat, un PP que està traient competències de les comunitats i dels ajuntaments... però no neguem ni la possibilitat de ser independents ni la possibilitat d’un acord amb l’Estat, que impliqui la consulta i una reforma constitucional. Dins del partit hi ha independentistes i federalistes o confederalistes. És possible aquesta entesa amb un govern del PP que ens ho nega tot?

8

La majoria del PP ha donat molt poc marge en la qüestió del procés català però també en moltes altres qüestions. S’han canviat més de 50 temes via decret, ja ni per llei. És cert que aquest govern, dirigit per la Troica, el Fons Monetari Internacional, el Banc Central i la Comissió Europea, va a pinyó fix imposant una sèrie de polítiques i ens ho posa molt difícil. No ho fa per garantir la Constitució, ho fa per satisfer la caverna mediàtica espanyola, que el mateix PP s’ha dedicat a construir. Tot i això, sempre ha de ser possible el diàleg i l’acord. Hem d’entendre que l’escenari de després de la consulta, sigui quin sigui el resultat, passa pel diàleg; és l’acord necessari per fer-ne possible el resultat. Personalment, quin és el teu Estat ideal? No em molesta gens un Estat català independent com a Estat ideal, però també em costa d’imaginar-me una Catalunya independent sense cap mena de vincle amb l’Estat espanyol. Jo crec que el que està passant actualment a Catalunya podria servir com a revulsiu o espurna perquè Espanya fes una segona transició, refent-se el pacte constitucional pel que fa a l’organització territorial (les autonomies ja són d’una altra època; n’hi ha que volen més competències i altres que els en sobren), però també el pacte pel cap d’Estat, per exemple. No sé perquè no hem de poder plantejar una Espanya republicana o amb un model social i econòmic diferent. Els sembla bé el format de dues preguntes de la consulta? Els agrada el

redactat? Mira, jo crec que és la pregunta bona perquè és la que ha pogut aconseguir el consens. A més permet el que per a nosaltres era molt important; una, mostrar la gent partidària del trencament amb la situació actual i mostrar també la gent favorable a la independència. Perquè no tothom que vol acabar amb l’status quo vol la independència. En primer lloc, creus que es farà la consulta? Què passa si guanya el SíSí? Què passa si guanya el Sí-No? Tot i que és difícil, jo no m’imagino una situació sense la consulta del dia 9 de novembre. I si no es fa el dia 9, perquè el dia 8 d’abril s’acorda amb l’Estat fer-la el març, per exemple, ja la farem el març! Tant si hem fet un referèndum com una consulta, són processos consultius, cosa que vol dir que no tenen un efecte immediat, malgrat que si la participació és alta, és difícil fer el contrari del resultat. Si guanya el Sí-Sí, s’obre un procés en el qual s’han de reunir el govern espanyol i el català per determinar què vol dir crear un Estat i que sigui independent. No hi ha una altra manera que no sigui seure i negociar. Si guanya el Sí-No, el mateix; seure, negociar i pactar què vol dir ser un Estat no independent. Qui haurà de decidir a partir de quin percentatge de vots la consulta haurà de ser tinguda en compte, el sistema de còmput de vots, el cens electoral? Mira, seria ideal que el dia 8 d’abril ens deleguessin la competència per fer un referèndum. Com que això és bastant improbable, haurem de construir un


L’ENTREVISTA

a Dolors Camats El model alemany o l’holandès ho garanteixen. L’altre objectiu que esperem de la llei electoral és que sigui moderna; ha d’incorporar la limitació de les despeses dels partits, el desbloqueig de les llistes i que la gent pugui triar els seus candidats, el vot electrònic... La posició dels partits respecte a la llei quina és? Pel que fa a tota la part de modernització, hi ha més estires i arronses, però és evident que el que més preocupa als partits és el repartiment dels escons. Ara sembla que va de veres.

marc legal a Catalunya, en el qual haurem de decidir una part d’aquestes coses. De totes maneres, la consulta no és vinculant, per tant jo no trobo necessaris els mínims de participació. Una part vindria de la Llei de consultes i una altra part es concretaria en el propi decret de la convocatòria de la consulta. També és important tenir en compte que una consulta o un referèndum no té efectes jurídics l’endemà. L’endemà comença el procés per fer una nova constitució o estatut o el que sigui. Què et sembla que el PSC hagi decidit distanciar-se de la consulta? Jo crec que el PSC vol recollir part de la seva tradició política amb el PSOE, que està igual de tancat que el PP, i deixar la tradició que representa una part del catalanisme. I jo crec que la centralitat del catalanisme avui en dia està en el dret a decidir. El PSC ha decidit estar fora d’aquesta centralitat. A mi no m’agrada però entenc que són decisions sobiranes del partit. La llei electoral que s’està elaborant, com ha de ser per ICV? Ha de ser proporcional. Una persona ha de valdre un vot. La llei actual castiga la província de Barcelona. A més, hi ha maneres de compensar el desequilibri territorial però sent més proporcional.

Són inevitables les retallades? D’on trauries els diners per evitar-les o reduir-les? Les retallades no són neutrals; és evident que a causa de la recessió hi ha menys activitat econòmica, cosa que provoca també que l’administració recapti menys. Però el que ens han portat aquestes retallades és caure encara més en la crisi. Ara, a més a més de retallar-nos mestres o el servei de biblioteca a l’escola, ens retallen drets. És evident que són evitables les retallades, però responen a unes idees neoliberals que s’estan aplicant arreu d’Europa. Ha aparegut Procés Constituent, per què no s’han presentat conjuntament a les europees? Perquè Procés Constituent no és formalment un partit, ni tenen intenció de ser-ho, i pretenen forjar un espai conjunt amb ICV, amb EUiA, amb la CUP... i sobretot de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya. Però ja treballem plegats i compartim espais, en bona part, perquè compartim un diagnòstic de la situació; que amb l’excusa de la crisi ens estan retallant drets. L’Arcadi, ja ho sap, estaríem encantats de deixar-lo entrar en política des d’ICV. Què els distancia de la CUP? Jo crec que menys de les que ells volen. És un projecte amb menys recorregut pel que fa a política nacional i s’entén

que es vulguin allunyar d’altres partits més tradicionals, com ho feia C’s l’anterior legislatura. És un moment, per a ells, de distingir-se, diferenciar-se de qualsevol altre projecte. Jo crec, per això, que la gran diferència és que nosaltres no rebutgem les possibilitats de col·laborar i d’incidir en governs i la CUP no ho té tan clar. És una mica el que ha passat a les eleccions europees? Per exemple, a mi em sembla bastant increïble que no vulguin presentar batalla, ni que sigui per poder-ho explicar, a Europa, el lloc on es prenen les decisions econòmiques que més ens afecten. Què diries a CiU i PSC en relació al projecte de BCN World? Que l’han cagat. És un projecte que canvia la fesomia del país, de dalt a baix! Convertir la zona de Salou, amb sis nous casinos, en un centre del joc mundial! Entre Las Vegas i Macau, BCN! A més, és un acord vell-pel fons i per la forma-. No sembla del segle XXI. Què suposaria l’aplicació de la LOMQE? Com veuen l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya? La LEC aplana el terreny de la LOMQE pel que fa a la privatització o a la mercantilització. Amb el Decret de Plantilles o el de Direccions, es restringeix la democràcia als centres. El director serà un representant del departament d’Ensenyament a l’escola i no un delegat de l’escola al departament! Evidentment, la LOMQE també ataca la llengua! Com acabarà el Pla Hidrològic de l’Ebre? El vam aturar una vegada! Espero que la mateixa UE ens hi ajudi, perquè no compleix la seva normativa. La política és la possibilitat de decidir en benefici de tothom. És l’eina que impedeix que això sigui una selva i equilibra els interessos de tots. (D. Camats) ENTREVISTA COMPLETA AL WEB

9


A FONS

S’inaugura el complex modernista de Sant Pau

El restaurat complex modernista de Sant Pau obre les portes per Andreu Ausàs. Fotos de santpaubarcelona.org i d’Andreu Ausàs Després de quatre anys d’obres i de tres setmanes de visites gratuïtes al recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau, el dilluns 17 de març va ser inaugurada la restauració del complex, situat entre els barris del Guinardó, el Camp de l’Arpa i la Sagrada Família. La inauguració, tot i suposar la reobertura del complex modernista més important d’Europa, no va estar exempta de polèmica, ja que implica la restricció de persones al recinte i que s’hagi de pagar una entrada de 8 € (14 € amb visita guiada) per visitar zones que molts barcelonins se senten pròpies. L’entrada lliure per als joves de 16 a 29 anys costa 5,60 € i si s’opta per una visita guiada, 9,80 €. Els menors de 16 anys no paguen i els veïns dels edificis situats immediatament davant del recinte, tampoc. La Molt Il·lustre Administració (òrgan que gestiona Sant Pau format pel Capítol Catedralici, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya) defensa l’accés de pagament per ajudar a restaurar els sis pavellons que no s’han pogut obrir encara al públic. L’Hospital de Sant Pau, obra del polifacètic arquitecte i polític de la Lliga Regionalista Lluís Domènech i Montaner, és una ciutat dins de la ciutat. Es tracta d’un recinte modernista construït entre 1902 i 1930 que inclou dotze pavellons independents (sis dels quals estan totalment rehabilitats, dos en període de restauració i en queden quatre per començar) connectats per una xarxa de galeries subterrànies que permetien la circulació de material sanitari, metges i pacients sense haver de sortir a l’exterior. Cada pavelló tenia una funció determinada; el de Sant Manuel, per exemple, va destinar-se a

10

Cirurgia General Masculina i, més tard, va allotjar el Servei d’Oncologia; el de Sant Leopold s’utilitzava per a la medicina general i la cardiologia, però més tard va destinar-se a la medicina interna. Els orígens de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es remunten al 1401, quan el Capítol Catedralici i el Consell de Cent van encarregar-ne la seva construcció com a fusió de sis hospitals de la ciutat. L’emplaçament escollit acull ara la Biblioteca de Catalunya. Amb l’auge del modernisme a finals del segle XIX i el llegat del banquer Pau Gil, que va actuar com a mecenes, es va iniciar la construcció del nou hospital, a la perifèria de Barcelona, per ajustar-se al creixement demogràfic de la ciutat comtal. El 16 de gener de 1930 el rei Alfons XIII va inaugurar el que aleshores era un centre sanitari pioner al món. Ja feia set anys que n’havia mort el seu arquitecte principal, Lluís Domènech i Montaner i que el seu fill Domènech i Roura s’havia encarregat de la construcció d’onze edificis més, alguns dels quals ja han estat enderrocats pel seu poc interès arquitectònic o pel seu estat lamentable de conservació. El solar de 13 hectàrees que aplega el recinte modernista, l’equivalent a nou illes de l’Eixample, està situat en una de les zones amb més futur turístic de Barcelona, el que ja s’ha anomenat el triangle turístic del nord de Barcelona, format per la Sagrada Família, el complex modernista inaugurat i l’antiga fàbrica de l’Estrella Damm, al carrer Rosselló entre Dos de Maig i Cartagena. Domènech i Montaner era un dels mestres d’Antoni Gaudí, amb qui casualment han compartit l’avingu-

da de Gaudí que ara s’erigirà com una de les vies turístiques més importants de la ciutat, unint la Sagrada Família i Sant Pau. El mestre de Gaudí va construir el conjunt hospitalari amb una trama urbanística pròpia, aplicant una alineació del 45º respecte la quadrícula ortogonal del Pla Cerdà. Aquesta ciutat jardí va ser pensada per garantir 145 m2 per malalt, una proporció molt superior al millor índex de qualsevol centre sanitari europeu. L’arquitecte Frederic Crespo s’ha encarregat de la restauració iniciada l’any 2009 però els pacients ja havien començat a traslladar-se al nou Hospital de Sant Pau (situat a l’extrem nord-oest del solar, a la cantonada dels carrers Sant Quintí i Mas Casanovas) l’any 2003. El complex modernista, Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO des del 1997, també destaca per les escultures de Pau Gargallo i Eusebi Arnau, els mosaics de Màrius Maragliano circumdants al Pavelló de l’Administració o per l’obra pictòrica d’Aleix Clapés, que representa el trasllat de les despulles de Santa Eulàlia, antiga patrona de la ciutat. El recinte modernista acull actualment la Universitat de les Nacions Unides, la Casa Àsia, la Xarxa Mundial d’Operadors d’Aigua, l’Institut Forestal Europeu, l’Organització Mundial de la Salut, el Programa de Ciutats Residents d’ONU-Hàbitat i la Xarxa Global d’Universitats per a la Innovació Global. La Casa Convalescència, dins del solar, acull la Fundació Josep Laporte i un campus de la UAB. El recinte vol convertir-se en un centre de coneixement que uneixi el passat i el futur, la història, la innovació i la investigació.


Barcelona reivindica les Glòries

A FONS

BCN reivindica les Glòries Catalanes per Andreu Ausàs ¡Esto es muy feo! ¡Lo podrían haber hecho con más gusto! ens diu la Pepita, en relació als nous edificis de les Glòries Catalanes. La Pepita viu des de fa quaranta anys a la primera illa del carrer Castillejos per damunt de la Diagonal. És d’Extremadura, però el seu marit ha viscut tota la vida al barri, on durant molts anys la seva família s’ha encarregat d’una vaqueria. Han viscut dues Glòries diferents, la de l’any 73 i la de l’any 92. En la primera, el trànsit circulava per dues vies elevades, al costat de les quals un jardí i un llac allotjaven molts veïns que hi anaven a buscar una mica de tranquil·litat. Les Glòries del 92 són les que s’enderroquen ara; un tambor aixecat en el qual circulaven els cotxes, passant per damunt del Bosquet dels Encants, projecte ideat per Acebillo que els veïns no s’han acabat mai de fer seu, malgrat que va soterrar les vies dels trens. Ara esperen veure les terceres Glòries, unes Glòries que afavoreixin també els veïns. De fet, per Cerdà, la plaça havia de ser un dels grans centres

de la ciutat, ja que uneix la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana. Tot i l’opinió de la Pepita, citada al principi, que no acaba d’entendre la modernitat dels nous equipaments de la plaça, excepte el Teatre Nacional, el cert és que la seva construcció ha cridat l’atenció dels turistes i ja és difícil caminar per la plaça sense veure gent fotografiant-s’hi i molts estrangers. La inauguració del DHUB, el Museu del Disseny de Barcelona -obra de MBM Arquitectes-, amb la Biblioteca Josep Benet a l’interior, ha suposat l’arribada massiva d’estrangers i també de veïns, ja que la biblioteca és un equipament cultural molt reclamat. La peculiar forma de grapadora de l’edifici, juntament amb l’atractiva lluminositat de la veïna Torre Agbar, es conjuga molt bé amb la zona verda i d’aigua de la part posterior del DHUB i, sobretot, amb els reflexos i la singularitat dels nous Encants. Encara no sabem si la plaça, la futura Canòpia urbana, aconseguirà fer-se dels veïns, malgrat que el sector sud ja podem dir que sap combinar la identitat dels seus edificis amb la integració en l’espai i l’amabilitat que ofereixen les seves voreres.

11


OPINIÓ

No pensis en un quadre blanc

No pensis en un quadre blanc per Anna Mundet. Dibuix de Juli Ausàs Us heu trobat mai davant d’un quadre totalment blanc (o totalment negre, que en aquests casos vindria a ser el mateix)? Jo sí, i el primer que vaig fer va ser riure. I molt, de fet. M’estava literalment descollonant quan se’m va acostar un home de mitjana edat, alt, blanc i calb. Començant pel principi, hauria de dir que jo era a Venècia, concretament a la galeria d’Art Modern Ca’Pesaro. L’art modern no m’entusiasma especialment que diguem; jo vindria a ser més d’impressionistes i expressionistes, però això és tema per a un altre article. Doncs bé, jo era allà arrossegada per la meva padrina, una amant incondicional de la tècnica innovadora i és clar, com a bona fillola i per no quedar malament em vaig dedicar a passejar entre runes i escombraria, vàters, cubs multicolors i vídeos en blanc i negre d’individus fornicant tot pensant que la gent estava molt tocada de l’ala. Tot anava més o menys bé fins que em vaig trobar amb allò. Tot el meu esforç de contenció riallera davant de tanta “expressió artística” va explotar amb aquell gran llenç buit. No sabia si qualificar-ho d’absoluta i total estafa, entrar en mode pànic per la recent irrupció del món de l’art en una rematada bogeria o trucar a corre-cuita a un centre psiquiàtric per preguntar si s’acceptaven casos d’insensibilitat i incapacitat per captar els matisos d’un quadre en blanc. Així que bé, davant de tanta incertesa, les hormones van decidir per mi i la meva descontrolada rialla va ressonar per tota la sala. Va ser d’aquesta manera com l’home de mitjana edat alt, blanc i calb se’m va acostar. Jo, al veure com m’ob-

12

servava tan detingudament vaig callar de cop. “¿Qué piensas que llevó al artista a pintar un cuadro tan vacío?” em va preguntar amb un accent molt italià. Jo li responc que potser l’avorriment o les ganes de trencar una mica amb el que tothom espera. Aquí és on va començar un llarg monòleg (per part d’ell), un discurs que més enllà de poder ser històricament carregat o exageradament avorrit va demostrar un immens coneixement de la matèria i unes ganes boges de transmetre’l. Jo vaig emmudir, tot capficant-me hipnotitzada en un viatge a través dels segles i els desafiaments personals que la història tant sovint ens obliga a fer. Resulta que tot va començar amb un grup d’artistes francesos, coneguts com “Els Incoherents”, que a finals del segle XIX van decidir trencar amb la societat. L’any 1883 van fer una “exposició per gent que no sap dibuixar”, on van sorprendre a tothom amb enginyoses pintures monocromàtiques. Trobem, per exemple, títols com Cultiu de tomàquets per cardenals apoplèctics a les ribes del mar Roig (un de totalment vermell), Primera comunió de jovenetes anèmiques a la neu (un de completament blanc) o Lluita de negres en una cova a plena nit (un d’enterament negre). Està clar que de sentit d’humor no els en faltava. Ja entrant a les avantguardes, de 1913 a 1915, el famós pintor rus Kazimir Malèvitx comença a entrar en contacte amb el Futurisme. On, juntament amb el poeta i dramaturg revolucionari Vladímir Maiakovski ens porten el Suprematisme. Mentrestant jo pensava que seguissin les corrents que seguissin, tot

pintor necessita un motiu, tot artista persegueix un somni. Llavors ell m’explicava, tot emocionat, com buscaven la reducció de qualsevol element per arribar a l’essencial. La boja recerca de la mínima expressió i el desenvolupament d’un nou llenguatge totalment abstracte. I jo podia no estar-hi d’acord, però l’emoció amb què m’ho relatava m’obligava a escoltar-lo, encisada pel sentiment que traspuava cada paraula. A partir d’aquest moment el meu cervell va anar captant noms inconnexos com Robert Rauschenberg, capdavanter al 1953 de l’expressionisme abstracte minimalista o Li Yuan-Chia, Agnès Martin i Robert Rugman que ja van arribar amb el Pop Art a finals del segle XX i principis del XXI. Quan va acabar, el silenci va regnar. Jo vaig emmudir, avergonyida per haver rigut davant d’una cosa que no acabava de conèixer, davant d’un quadre sobre el que no sabia absolutament res. Gràcies a aquell desconegut tan apassionat me’n vaig adonar que tampoc cal idealitzar el món de l’art, que una de les millors coses del talent és que en l’àmbit artístic acostuma a ser subjectiu. Així que no patiu si un dia us torbeu davant d’un llenç que us sembla absurd; no us dic pas que no us estiguin estafant o es burlin de vosaltres, però el més possible és que allò que observeu hagi estat pensat i elaborat amb algun tipus de fonament. Si més no, abans de riure (com vaig fer jo) o denunciar el museu (com se’m va acudir) jo us recomanaria que féssiu aquest exercici que últimament sembla que tanta gent ha oblidat: imaginar.


El teixit social dels barris; La diferència

El teixit social dels barris: el pulmó de la ciutat per Dani Pulido Barcelona, capital de la CAC, ha estat, és i serà una ciutat destinada al turisme de postal, al consumisme extrem i a l’oci sexista, on el suposat civisme l’imparteixen aquells que asseguren tenir sota control l’ordre de la ciutat, amb la guàrdia urbana i els mossos d’esquadra. Els polítics de l’ajuntament, els que ens haurien de governar bé, només perpetuen aquest model de ciutat, que asfixia qualsevol dret de les barcelonines a poder decidir si volen una ciutat responsable amb el medi ambient, on no es tolerin actituds feixistes, xenòfobes ni sexistes i on el turisme sigui respectuós amb els seus conciutadans i contribueixi a fer memòria de la història de la ciutat. Per això, fa molts anys que intentem des dels barris construir alternatives socials a aquests models, que només destrueixen la ciutat i la que converteixen en territori per als privilegiats. Les plataformes socials han anat gestant projectes de cooperació interveïnal com ara casals populars, ateneus, espais alliberats i centres socials arreu de Barcelona i del territori, que intenten plantejar vies alternatives al model esgotat de ciutat. Aquests espais han estat, són i seran del i per al poble, on es fonamenta un model de consum responsable localment, un oci que intenta trencar amb els rols sexistes a les festes, on tots els moviments socials tinguin cabuda i on es pugui pensar que un altre tipus de ciutat és possible, des de la construcció veïnal.

Per això, aquests últims dos anys, amb l’accentuació de la crisi i l’augment de les mobilitzacions ciutadanes, l’Ajuntament s’ha vist forçat a augmentar la seva repressió envers el poder popular autoorganitzat. Actualment hi ha 6 centres socials a Barcelona en perill de desallotjament i durant el 2013 se’n van tancar dos més. La Flor de Maig, la Carboneria, la Gordisíma, el CSA Can Vies, l’Ateneu Popular de l’Eixample i la Forja són a Barcelona. Alguns exemples de centres a arreu del territori són l’Espai dels Somnis, l’Ateneu Popular la Sèquia, l’Atzur o l’Escletxa. Per a continuar construint una alternativa popular als barris, defensem els espais alliberats! Un desallotjament, mil okupacions!

La diferència

OPINIÓ La diferència: principi d’identitat o error natural? per Miquel Poy. Dibuix de M.Poy La Viquipèdia defineix la diferència com el contrari a la igualtat. Està clar que les diferències ens humanitzen i donen sentit a la nostra vida. Qualsevol excusa és bona per a trobar-ne una. Si la diferència és la base de la desigualtat, anem ben equivocats. Està clar que no són sinònims, però tampoc antònims. Llavors, què és la diferència? Per arribar a l’essència d’aquest concepte, ho hem de fer a través del seu ús més vulgar. Tots entenem que és allò divergent a nosaltres o allò que no coneixem, no només en la totalitat, sinó en cada component i/o element. Per això podem dir que “aquesta poma és diferent que aquesta altra” o “en aquesta poma, la cua, el color i el tacte són diferents dels d’aquesta altra”. La diferència és clara. No resideix en l’essència de poma, sinó en la qualitat singular. Així mateix, ens trobem davant del mateix objecte. Això fa pensar que la diferència no existeix en l’objecte, sinó en nosaltres. La nostra forma de concebre ens fa percebre les diferències que potser no existeixen. El que podem considerar segur és que aquestes donen el valor d’autenticitat i exclusivitat. Això comporta que siguin infinitament valuoses. Per tot això, hem d’estar orgullosos de ser diferents. No és res més que un codi humà classificador i arxivador de tot allò perceptible. Com diu Herman Hesse en el seu llibre Narziss i Goldmund, la ciència és l’art de la diferenciació. Així, per exemple, conèixer un individu és descobrir en ell aquelles notes que el diferencien dels altres.

13


CULTURA

Activitats culturals

Intercanvi de cultures

Alumnes d’ESO reben alumnes del Dathe Gymnasium de Berlín. per Paula Pastó El passat dimarts 18 de març, 27 berlinesos es van presentar davant la porta de l’escola amb les maletes i les ganes de passar una setmana sencera amb les seves 27 respectives parelles d’intercanvi d’aquí Barcelona. Com era d’esperar l’entrada va ser una mica freda, alemanys per un costat i catalans per l’altre, mitja hora observant-nos sense saber què dir. Però tot i així cadascú va haver d’agafar el seu company d’intercanvi i guiar-lo cap a casa. Aquella tarda vam tenir temps per parlar, conèixer-nos, que ells s’instal·lessin... Suposo que no

va ser una tarda gaire còmoda per a ningú, perquè a partir d’aquell dia no vam passar cap tarda sols a casa, o això vàrem intentar la majoria. Però a part del que organitzàvem nosaltres, els adults que se n’encarregaven, dimecres a la tarda ens van preparar un joc castellà-alemany on per grups de quatre vam muntar un itinerari, primer a Barcelona i després a Berlín. En acabat, per airejar-nos els vam acompanyar cap al centre comercial L’Illa Diagonal, on vam passar tota la tarda. No passàvem els dies sencers amb ells

ja que els seus professors els portaven a visitar els monuments més importants o atractius culturals de la ciutat, mentre nosaltres estàvem a classe. Vam observar que els encantava plaça Catalunya, les Rambles, el Portal de l’Àngel i tot el que hi ha en aquella zona, ja que ens hi van fer anar tres dies. Sort del grup de pares i mares que un altre cop ens va proposar una activitat, aquesta vegada però al MACBA; una visita guiada, un taller de música i per acabar, una actuació de la Sol Picó. A més, van visitar també les Fonts de Montjuïc i la plaça Espanya. El dilluns a les set del vespre es va organitzar un berenar-sopar de comiat, ja que dimarts, una setmana més tard de la seva arribada, els vam dir adéu tot acompanyant-los a plaça Catalunya, per no veure’ls fins al juny vinent. Ara esperem tots ansiosos que arribin aquestes dates.

Miss.Tic exposa a l’Institut Français fins el 9 d’abril per Andreu Ausàs. Fotos d’Andreu Ausàs L’artista urbana de més èxit a França, la feminista Miss.Tic, exposa les seves principals obres a la galeria de l’Institut Français. Aquest any celebra trenta anys de professió i considera que, tot i que encara hi ha molt a fer en temes d’igualtat de gènere, les noves generacions són molt menys sexistes. De fet, gran part dels seus grafits, la majoria dels quals de caràcter efímer, són de temàtica feminista. Una de les sèries de quadres que criden més l’atenció és el conjunt d’interpretacions de grans quadres de la història de l’art, titulat Muses et Hommes, que actualitza algunes obres com Judit i Holofernes de Caravaggio o Madonna Sixtina de Rafael. L’artista critica els grafits fets a corre-cuita i explica que les seves obres sempre parteixen d’un esbós

14

i s’elaboren de manera planificada. Per contra, altres artistes urbans l’han considerada una artista comercial. Les seves obres sempre es fan de manera acordada amb els ajuntaments, ja que fer grafits a les parets és il·legal. Miss.Tic, que ha rebut l’encàrrec de decorar el tramvia de

Montpeller, acostuma a afegir jocs de paraules per a acompanyar les il·lustracions, si bé és cert que traduïdes perden part de la gràcia. L’artista veu les exposicions en galeries d’art com a complement de l’art als carrers.


La revolució del Big Bang

Com sempre, més informació al nostre web

CIÈNCIA

El Big Bang: de revolució a paradigma, i viceversa EL DESCOBRIMENT COSMOLÒGIC QUE ENS FA REFLEXIONAR SOBRE L’ORIGEN DE L’UNIVERS per Pol Mesalles A principis del segle XX, astrònoms com Edwin Hubble es van adonar que les galàxies s’estaven separant les unes de les altres. A partir d’aquestes observacions, els físics van teoritzar que l’Univers s’estava expandint i, per tant, que en algun moment del passat tota la matèria es trobava condensada en un punt molt dens i calent; aquest és l’origen de la teoria del Big Bang. Als anys 60, es va descobrir un altre fenomen cosmològic trascendental: l’anomenada radiació còsmica de fons o CMB (de les sigles en anglès Cosmic Microwave Background). El resultat d’aquesta radiació és que, arreu de l’Univers, la temperatura sempre es manté per sobre dels 2,7 K. Encara més important, però, és que la CMB representa una evidència per al Big Bang, ja que explica que dos punts “extrems” de l’Univers (separats milers de milions d’anys-llum) estan a una mateixa temperatura perquè en un principi es trobaven un a tocar de l’altre.

Als anys 90, una sèrie de mesures van determinar que la CMB no era perfectament constant a tot l’univers, sinó que presentava distorsions. Per tal de donar sentit a aquest fenomen, la inflació va explicar que aquestes diferències eren resultat de fluctuacions quàntiques amplificades per la gran expansió de l’Univers, tot creant unes ondulacions en l’espai-temps que, al seu torn, van deixar una marca molt específica en part de la radiació còsmica de fons pel que fa a la seva polarització (orientació de les ones electromagnètiques).

Tornant a l’actualitat, com es va saber el passat 17 de març, veiem que entre el gener de 2010 i el desembre de 2012, mitjançant el telescopi BICEP al Pol Sud, un grup d’investigadors ha detectat aquesta polarització de la CMB, verificant així la teoria de la inflació. Anant més enllà, però, aquest experiment també demostra per primera vegada el caràcter quàntic de la gravetat, ja que van ser les fluctuacions en el camp gravitatori (anomenades ones gravitacionals) les que van curvar l’espai-temps. En resum, el descobriment de la polarització de la radiació de fons ens apropa cada vegada més a l’origen del nostre Univers, que —no ho oblidem— és també l’origen de la nostra vida.

Irregularitats en la radiació de fons

Llavors, als físics sel’s hi va girar feina, tot traçant l’origen d’aquesta radiació de fons a 380.000 anys després de la “gran explosió”, moment en què els àtoms de l’univers primordial van separar-se prou com per deixar escapar els primers fotons de llum o radiació. Ara la qüestió era, doncs, com havíem arribat a aquell estat d’expansió. Així va sorgir la teoria de la inflació, segons la qual l’univers va doblar la seva mida 60 cops en únicament 10-32 s.

Efecte en la polarització de la CMB degut a les ones gravitacionals

15


La Vinyeta

per Martí Pedemonte

AGENDA abril 4

21:00 | Bikimel a la Sala Tete Montoliu de L’Auditori. 12 euros. 21:00 | Delafé y las flores azules a la Sala Apolo. 20 euros.

abril 5

19:30 | Franz Ferdinand al Sant Jordi Club. 51.19 euros.

abril 20:30 | Love of Lesbian a la Sala Razzmatazz. 22 euros. Dies 10, 11 i 12 12 d’abril. abril 25

21:00 | Roger Mas a Santa Maria del Pi. 28 euros.

abril 21:00 | Obeses a la Sala Luz de Gas. 12 euros 26


El Dofí núm. 6 (març-abril 2014)